31 d’octubre 2026
La revista «Sàpiens» presentarà a la Fàbrica Nova un reportatge sobre la vaga de 1946
16 de setembre 2026
Diners, crèdit i impostos: els prestadors jueus forasters i la Manresa del segle XIV
A mitjan segle XIV, Manresa era una ciutat en transformació i també ho era la seva comunitat jueva. Darrere de les activitats quotidianes del call —el comerç, els préstecs, els oficis, la vida religiosa i les relacions amb la resta de la ciutat— hi havia una estructura comunitària amb responsabilitats fiscals cada vegada més importants.
Un document excepcional conservat a l’Arxiu Comarcal del Bages permet observar aquesta realitat amb una precisió poc habitual. Es tracta del Liber secretariorum aliame judeorum Minorise, un llibre que recull documentació relacionada sobretot amb la gestió econòmica i fiscal de l’aljama de Manresa entre 1342 i 1353. És, a més, un dels dos únics llibres d’aquest tipus conservats a Catalunya.
Entre els documents del llibre n’hi ha uns que resulten especialment reveladors: els acords que els responsables de l’aljama van establir amb prestadors jueus que no residien a Manresa però que volien operar en el mercat de crèdit de la ciutat. Aquests pactes mostren una combinació sorprenentment moderna de fiscalitat, regulació econòmica i negociació.
Una comunitat dins d'un sistema fiscal complex
Per entendre aquests acords cal començar per la fiscalitat.
Les comunitats jueves de la Corona d’Aragó estaven sotmeses a una fiscalitat específica i tenien una organització pròpia per distribuir les càrregues entre els seus membres. Un element important d’aquest sistema eren les collectae, agrupacions territorials de diverses comunitats jueves creades, en bona part, per facilitar la recaptació fiscal de la monarquia. La collecta de Barcelona, per exemple, agrupava diverses aljames catalanes.
Manresa havia format part de la collecta de Barcelona, però aquesta estructura es va dissoldre l’any 1341. A partir d’aleshores, l’aljama manresana va adquirir una posició fiscal pròpia. Aquesta transformació administrativa ajuda a explicar per què, precisament a partir de la dècada de 1340, trobem una documentació tan intensa sobre la gestió econòmica de la comunitat.
El canvi no era menor. La comunitat havia de respondre directament davant de la Corona de quantitats importants. El Liber secretariorum documenta subsidis de milers de sous: 6.500 sous el 1343, 3.000 sous com a bestreta del subsidi de 1344, 7.000 sous el 1345, i altres quantitats importants els anys posteriors.
La fiscalitat jueva, per tant, no era una qüestió marginal: condicionava bona part de la vida econòmica de l’aljama.
La monarquia necessitava diners, i les aljames havien de trobar-los
Aquesta situació manresana s'inscriu en una tendència més general de la Corona d'Aragó. Els estudis de Yom Tov Assis han mostrat fins a quin punt la relació entre la monarquia i les comunitats jueves estava vinculada als diners: préstecs, comerç, impostos, subsidis i mecanismes de recaptació formaven part d'un mateix entramat econòmic.
La Corona podia recórrer a les comunitats jueves per obtenir recursos extraordinaris, mentre que les aljames desenvolupaven sistemes interns per repartir aquestes càrregues entre els seus membres.
A Manresa, però, els diners no sempre hi eren disponibles.
El Liber secretariorum conserva diverses moratòries i renegociacions. Alguns contribuents no podien pagar en els terminis establerts i havien de pactar noves condicions amb els recaptadors reials. En algun cas, la pressió va arribar a l'empresonament de membres de l'aljama.
L’aljama es trobava, doncs, davant d’un problema fonamental: com aconseguir liquiditat per complir les seves obligacions?
La resposta ens porta directament al crèdit.
Els jueus de la Corona d’Aragó participaven activament en activitats creditícies. La historiografia ha estudiat àmpliament tant la política de la monarquia envers el préstec jueu com el control que les pròpies comunitats exercien sobre l’activitat econòmica dels seus membres. Els préstecs no eren una activitat aliena al sistema econòmic medieval: formaven part de les xarxes comercials i financeres de les ciutats.
Manresa no n’era una excepció. El Liber secretariorum mostra que els jueus hi prestaven diners i que la comunitat regulava aquesta activitat també des del punt de vista fiscal.
Però el més interessant és que l’aljama no es limitava a gravar els prestadors que ja vivien a la ciutat. També intentava atraure capital procedent d’altres comunitats jueves.
Això explica els pactes amb els prestadors forasters.
Una mena de “llicència fiscal” per prestar diners
Els contractes estudiats per Josep Xavier Muntané Santiver són, en essència, acords entre els secretaris de l’aljama i jueus de fora de Manresa.
El prestador obtenia el dret d'exercir la seva activitat creditícia dins de l'espai econòmic manresà i, a canvi, assumia una contribució econòmica pactada amb l'aljama.
Les quantitats eren relativament moderades en determinats casos: la taxa podia ser de l'1% del capital invertit, mentre que a partir d’un determinat volum de capital el gravamen podia arribar al 12%. Segons Muntané, la finalitat sembla haver estat doble: regular fiscalment aquests prestadors i, al mateix temps, atraure capital jueu foraster per ampliar la base econòmica de la comunitat.
És important no interpretar aquests contractes com si fossin simplement un impost modern. Eren pactes negociats, amb condicions concretes, durades determinades i contraprestacions.
En un dels documents, aquest tipus d'acord és qualificat amb els termes llatins compositio et transactio i relacionat amb el terme hebreu peixarà, que significa acord, compromís o pacte.
Això ens mostra que l’aljama disposava de mecanismes propis per negociar les obligacions fiscals.
No calia viure a Manresa
Un dels aspectes més sorprenents és que no calia residir a Manresa per beneficiar-se de l'acord.
Maimó Samuel, per exemple, va pactar amb els responsables de l’aljama unes condicions que li permetien desenvolupar la seva activitat a la ciutat sense tenir-hi el domicili. En canvi, si durant la vigència del pacte decidia instal·lar-s’hi, les seves obligacions econòmiques podien augmentar.
El cas de Jucef Vidal, jueu de Vic, és especialment interessant. En l'esborrany del contracte apareix una clàusula segons la qual hauria d'establir temporalment el seu domicili a Manresa, però aquesta condició va desaparèixer de la versió definitiva. Muntané interpreta que probablement va continuar residint a Vic.
Això suggereix una certa flexibilitat jurídica i econòmica: la frontera entre ser “de Manresa” i fer negocis a Manresa podia ser més complexa del que una lectura superficial de la documentació faria pensar.
Què obtenia el prestador a canvi?
L'altra cara del pacte era especialment important.
Mentre complís les obligacions acordades, el prestador podia gaudir dels privilegis i immunitats de l’aljama de Manresa, encara que no hi residís. En el cas de Bellsom Escapat, per exemple, el document estableix que podia gaudir d’aquestes prerrogatives com qualsevol altre membre de l’aljama mentre complís les condicions pactades.
Això converteix els contractes en alguna cosa més que simples acords tributaris.
L’aljama estava venent, per dir-ho en termes moderns —amb totes les precaucions que cal prendre amb aquesta comparació—, accés regulat a un mercat i a un marc de protecció comunitària.
Per al prestador, Manresa podia ser un lloc atractiu per invertir capital. Per a la comunitat, cada nou prestador significava una possible font d’ingressos.
El negoci del crèdit beneficiava tothom?
No necessàriament, i aquí cal evitar una simplificació.
El sistema de crèdit medieval generava oportunitats però també tensions. Els prestadors obtenien rendibilitat; els deutors podien aconseguir liquiditat; les comunitats podien obtenir ingressos fiscals. Però, al mateix temps, els deutes podien provocar conflictes socials i dificultats per als deutors.
La historiografia sobre les aljames de la Corona d’Aragó mostra que la pressió fiscal creixent podia provocar conflictes dins de les mateixes comunitats. Un estudi sobre l’aljama d’Osca, per exemple, relaciona l’augment de la pressió tributària del segle XIV amb tensions internes i conflictes al voltant de la recaptació.
A Manresa, les moratòries, els endeutaments i els empresonaments documentats al Liber secretariorum mostren també que la fiscalitat tenia conseqüències molt concretes sobre la vida de les persones.
Una comunitat amb les seves pròpies despeses
A més dels impostos reials, l’aljama havia de finançar les seves necessitats internes.
El llibre documenta despeses relacionades amb la sinagoga, els banys, l’almoina i la celebració de la Pasqua jueva. Això és important perquè ens permet veure que els diners recaptats no servien únicament per satisfer la Corona: també sostenien les institucions i els serveis de la comunitat.
Els secretaris tenien, per tant, una funció central. Rebien diners dels contribuents, negociaven amb creditors, podien contractar préstecs en nom de l’aljama, nomenaven procuradors i controlaven el compliment de les obligacions fiscals.
No eren simples escrivans. Eren gestors econòmics i representants polítics de la comunitat.
Un sistema comunitari molt organitzat
Aquest fet encaixa amb el que sabem de l'organització de les comunitats jueves de la Corona d'Aragó. Les aljames tenien institucions pròpies i exercien importants funcions de regulació interna. El sistema de les collectae, per exemple, demostrava que les comunitats podien actuar conjuntament davant les exigències fiscals de la monarquia.
La fiscalitat, paradoxalment, contribuïa així a reforçar les estructures comunitàries: calia disposar de persones capaces de repartir els impostos, recaptar-los, negociar amb els creditors i respondre davant del rei.
Per això el Liber secretariorum és tan valuós. No només parla de diners. Parla de com s’organitzava una comunitat per poder funcionar.
El que no ens ha arribat
Hi ha, però, una advertència fonamental.
El llibre no és un registre complet de tota l’activitat de l’aljama. Els seus 44 folis i els documents que contenen només representen una part de la documentació que es va generar durant aquells anys. Muntané detecta, per exemple, que les quantitats que es poden reconstruir a partir de les àpoques de pagament no sempre coincideixen amb el total dels impostos que calia satisfer. Falten documents.
Manresa dins d'una història més gran
La història dels prestadors jueus forasters de Manresa no és un fenomen aïllat. Forma part d’un sistema econòmic molt més ampli en què les comunitats jueves de la Corona d’Aragó estaven integrades en xarxes de crèdit, comerç i fiscalitat.
Els estudis generals d’Assis mostren que la Corona intervenia activament en l’economia jueva i que els préstecs, els impostos i els subsidis formaven part d'una relació estreta entre poder reial i comunitats jueves.
Altres investigacions sobre la fiscalitat de les aljames catalanes mostren, igualment, que la pressió tributària va adquirir formes diverses durant el segle XIV i que les comunitats havien d'adaptar contínuament els seus mecanismes de recaptació. El cas de Tarragona, per exemple, permet comparar l'evolució dels subsidis i altres formes de contribució fiscal.
Manresa ens ofereix, en aquest context, un cas especialment interessant perquè la documentació permet observar el pacte individual entre la comunitat i el capital foraster.
Una història de diners, però també de poder
A primera vista, aquests documents podrien semblar simples contractes financers. En realitat, expliquen molt més.
Ens mostren una comunitat jueva que havia de respondre a una monarquia cada vegada més exigent fiscalment; uns prestadors que circulaven entre ciutats i buscaven oportunitats de negoci; uns dirigents comunitaris que regulaven l'accés al mercat del crèdit; i una xarxa de privilegis que feia possible que persones no residents participessin en la vida econòmica de Manresa.
El més interessant és precisament aquesta interdependència.
La Corona necessitava diners. L’aljama necessitava liquiditat. Els prestadors buscaven oportunitats. I el crèdit connectava aquestes tres necessitats.
Els contractes de 1343-1346 documentats per Muntané són, per tant, molt més que una curiositat d'arxiu. Són el testimoni d'una economia urbana en què el capital podia circular entre comunitats i en què la pertinença a una aljama podia ser, almenys en determinades circumstàncies, una qüestió negociable.
I també ens recorden una cosa fonamental sobre la història medieval: darrere dels grans conflictes polítics i de les institucions hi havia sempre persones que havien de pagar, prestar, endeutar-se, negociar i trobar recursos per continuar endavant.
Bibliografia:
- Assis, Y. T. (1997). Jewish economy in the medieval Crown of Aragon, 1213–1327: Money and power. Leiden, Netherlands: Brill.
- Assis, Y. T. (1997). The golden age of Aragonese Jewry: Community and society in the Crown of Aragon, 1213–1327. Oxford, England: Littman Library of Jewish Civilization.
- Benet i Clarà, Albert. «L’origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294- 1392)». Dovella, 10 (1983), p. 26-31.
- Fynn-Paul, J. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.
- Guerson, A. (2015). Muerte en la aljama de Huesca: Los judíos y los tributos reales en el Aragón del siglo XIV. Sefarad, 75 (2), 35-63
- Forcano, M., & Hurtado, V. (2019). Atles d’història dels jueus de Catalunya. Rafael Dalmau.
- Mas Craviotto, A. (2023). "«Per relevar aquestes mortaldats qui·s meten en la dita ciutat». Epidèmies i crisis de mortalitat a Manresa durant el segle XIV", Ab Origine Magazine, 81 (febrer) [en línia].
- Morelló, J. (2011). En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, 71 (2), 361–394.
- Muntané Santiveri, J. X. (2016). Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, 76 (2), 251–288.
- Torras i Serra, M. (1999). El deute públic a la ciutat de Manresa a la Baixa Edat Mitjana. En M. Sánchez Martínez (Ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval (pp. 155–183). Barcelona: CSIC-IMF.
Més informació dels jueus a la Corona d'Aragó:
- History of the Jews in Aragon: aquí
31 de juliol 2026
Manresa acollirà les jornades del bicentenari de la fàbrica dels Panyos
30 de juny 2026
El convent de Sant Carles Borromeu: de clausura a patrimoni de tota la ciutat
Els orígens del convent ens porten fins a Àngela Margarida Prat (1543-1608), més coneguda com la Mare Serafina, nascuda precisament a la casa on anys més tard s'aixecaria el monestir. En una època marcada per la Reforma catòlica, aquesta religiosa va impulsar l'arribada de les clarisses caputxines a la península Ibèrica, fundant primer el convent de Santa Margarida la Reial de Barcelona.
El seu gran desig, però, era que la seva ciutat natal tingués també un convent de l'orde. Les gestions van començar ja el 1608, però la iniciativa va topar amb les dificultats polítiques i eclesiàstiques del moment. El bisbe de Vic defensava una altra fundació, mentre que els jurats de Manresa van adquirir la casa natal de la Mare Serafina i van buscar directament l'autorització de Roma. Finalment, el papa Urbà VIII va aprovar la fundació l'any 1638 i aquell mateix any cinc religioses procedents de Barcelona s'hi van establir. L'església conventual fou dedicada a Sant Carles Borromeu, una de les grans figures de la reforma catòlica del segle XVI. Aquesta no fou beneïda fins a l'11 de gener de 1687. Els actes per festejar la inauguració els va costejar el consell de la ciutat.
Les primeres cinc monges que hi van arribar van ser les germanes: Victòria Pujol, de Ripoll; Coleta Casas, d’Ardèvol; Verònica Ferrer, de Camprodon; Eulàlia Barba, de Castellar, i Francesca Rossell, de Barcelona, en qualitat d’abadessa, tal com va relatar l’historiador Francesc Comas en una xerrada que va fer sobre els quatre segles d’arrelament de les caputxines a la capital del Bages.
El convent de les caputxines té una cripta on descansen les monges que hi han viscut els últims 400 anys.
Poques institucions manresanes poden presumir d'una continuïtat tan llarga. El convent va sobreviure a les epidèmies del segle XVII, a la Guerra del Francès, a les convulsions liberals del segle XIX, als períodes d'exclaustració, a la Guerra Civil i a totes les transformacions urbanes que ha experimentat el barri antic.
Mentrestant, rere els murs de clausura, les religioses mantenien una vida discreta de pregària i treball, mentre el convent es convertia en un dels paisatges més característics del nucli històric de Manresa. El conjunt, amb els seus horts, el claustre i les dependències conventuals, constitueix avui un dels espais patrimonials més singulars de la ciutat.
El final d'una comunitat històrica
El maig de 2025 es va tancar definitivament una etapa. Sor Pilar Lumbreras, de 92 anys, l'última caputxina resident, va abandonar el convent després de dècades de vida contemplativa. Amb la seva marxa desapareixia una presència ininterrompuda iniciada gairebé quatre-cents anys abans.
La mateixa religiosa va expressar reiteradament el desig que el convent continués essent patrimoni de la ciutat i es destinés a una finalitat útil per als manresans, fos social, cultural o comunitària. Aquest sentiment era compartit per moltes persones que identificaven el monestir com un element inseparable de la memòria col·lectiva de Manresa.
De la petició de cessió a la compra
L'estiu de 2025 el Ple de l'Ajuntament va aprovar, amb un ampli consens polític, una moció per demanar que el convent passés a mans municipals, preferentment mitjançant una cessió, però sense descartar-ne la compra si aquesta era l'única via possible. Aquella iniciativa reflectia tant la voluntat institucional com el desig expressat per les mateixes religioses.
Finalment, les particularitats del dret canònic van fer inviable una simple donació. La propietària legal de l'immoble era la Federació de Clarisses Caputxines d'Espanya, i qualsevol transmissió exigia un procediment complex amb les corresponents autoritzacions eclesiàstiques. La solució va ser una compravenda, acordada per 1,46 milions d'euros i formalitzada davant de notari el 23 de juny de 2026. Aquell dia la presidenta de la Federació va lliurar simbòlicament les claus del convent a l'alcalde Marc Aloy, culminant un procés llarg però molt esperat.
Un nou futur per a un espai emblemàtic
L'edifici ocupa una parcel·la de més de 4.400 metres quadrats i conserva prop de 3.200 metres quadrats construïts, amb nombrosos elements arquitectònics i històrics d'interès. L'Ajuntament ha manifestat que el seu destí serà exclusivament d'ús públic i que ara s'obrirà un procés de reflexió per definir-ne els futurs usos, sempre des d'una perspectiva de servei a la ciutat i de preservació patrimonial.
Una oportunitat per reconciliar passat i futur
La història del convent de Sant Carles Borromeu és, en realitat, la història de Manresa. Va néixer en plena època barroca, va veure passar guerres, epidèmies i revolucions, va resistir els canvis socials del món contemporani i ha arribat fins als nostres dies pràcticament intacte.
La compra municipal no és només una operació immobiliària. És també un exercici de responsabilitat envers el patrimoni històric. Poques vegades una ciutat té l'oportunitat d'incorporar al seu patrimoni un espai que forma part de la seva identitat des del segle XVII.
Ara que les portes del convent deixen de separar la clausura de la ciutat, s'obre una etapa nova. El repte serà trobar un ús que respecti la memòria del lloc i, al mateix temps, el converteixi en un espai viu. Si això s'aconsegueix, la voluntat de la Mare Serafina —que aquest indret estigués sempre al servei de Manresa— continuarà, quatre segles després, plenament vigent.
Llegir més:
- El convent de les clarisses caputxines del carrer Talamanca: aquí
- Les Caputxines del carrer Talamanca. El monestir de Sant Carles Borrmeu: aquí
- Monestir de les caputxines de Manresa: aquí
Webgrafia bàsica:
- Ajuntament de Manresa. (2026, 26 de gener). L'Ajuntament de Manresa arriba a un acord per adquirir el convent de les Caputxines. Recuperat de: https://web.manresa.cat/web/noticies/13653-l-ajuntament-de-manresa-arriba-a-un-acord-per-adquirir-el-convent-de-les-caputxines
- Catalunya Religió. (2026, 25 de juny). L'Ajuntament de Manresa signa la compra del convent de les Caputxines per més d'1,4 M€. Recuperat de: https://www.catalunyareligio.cat/ca/ajuntament-manresa-signa-compra-convent-caputxines
- Regió7. (2026, 26 de febrer). El convent de les Caputxines té una cripta on hi ha enterrades 82 monges. Recuperat de: https://www.regio7.cat/manresa/2026/02/26/convent-les-caputxines-cripta-on-127267306.html
31 de maig 2026
Els portals de Manresa: la ciutat fortificada del Bages
Tot plegat posa de manifest la importància estratègica de les muralles de Manresa al llarg dels segles. Aquestes fortificacions no només protegien la ciutat i els seus accessos per l'entrada de mercaderies com hem dit abans, sinó que contribuïren a consolidar el seu paper polític i militar. La seva eficàcia quedà demostrada encara al segle XVII, durant la Guerra dels Segadors, quan una part de la Diputació del General de Catalunya es va instal·lar provisionalment a Manresa per raons de seguretat. Gràcies a la combinació de fonts documentals i de les recents investigacions arqueològiques, avui és possible reconstruir amb molt més detall l’aspecte i el funcionament d’aquest complex sistema defensiu medieval.
L'evolució de les muralles
Les primeres fortificacions documentades de Manresa daten del segle X, en un context de frontera amb al-Àndalus. Amb el pas dels segles, l'expansió urbana va fer insuficient aquell primer recinte defensiu i la ciutat va anar ampliant progressivament les seves muralles. Al segle XIV, gràcies al creixement econòmic impulsat pel comerç, l'artesania i grans obres com la Seu, la Sèquia o el Pont Nou, es va construir el gran perímetre que encerclava pràcticament tot l'actual centre històric.
Aquest recinte disposava de torres, llenços de muralla, fossats en alguns sectors i diversos portals que controlaven els accessos a la ciutat.
Els vuit portals de la ciutat
Els portals eren els punts de pas obligatoris per entrar o sortir de Manresa. De dia restaven oberts, però podien tancar-se durant la nit o en temps de guerra.
El Portal de Sobrerroca
Era probablement el portal més important de la ciutat. Donava accés al camí ral procedent de Barcelona i estava protegit per dues torres. Actualment se'n conserva una, coneguda com la Torre de Sobrerroca, que s'ha convertit en el símbol més visible de les antigues muralles manresanes. És l'únic portal medieval conservat de manera significativa.
El Portal de Sant Domènec
Situat a la zona que avui continua essent un dels principals espais urbans de Manresa, connectava la ciutat amb els camins que arribaven des del sud i l'est. Amb el temps, l'espai va evolucionar fins a convertir-se en una de les places més importants de la ciutat.
El Portal de Santa Llúcia
Permetia l'accés cap als barris i camins orientals. El seu nom provenia de la proximitat d'un antic espai religiós dedicat a aquesta santa.
El Portal de Sant Miquel
Situat a prop d'un dels nuclis més antics de la ciutat, connectava amb el sector històric que encara avui conserva carrers medievals com el carrer de Sant Miquel.
El Portal de Valldaura
Controlava una de les sortides occidentals de la ciutat i formava part de l'estructura defensiva del sector més elevat del recinte.
El Portal de Sant Francesc
Situat prop del convent franciscà, constituïa un dels accessos importants de la Manresa baixmedieval.
El Portal de Galceran Andreu
Rep el nom d'un personatge destacat de la història local i apareix documentat entre els portals del recinte medieval.
El Portal de les Piques
Era una altra de les portes secundàries del sistema defensiu manresà, vinculada a zones d'activitat artesanal i comercial.
La funció defensiva
Les muralles protegien la població davant conflictes armats, però la seva funció anava molt més enllà.
Servien per:
- Controlar les mercaderies que entraven a la ciutat.
- Cobrar impostos i drets de pas.
- Regular els moviments de persones.
- Protegir els mercats.
- Reforçar el prestigi polític de Manresa davant altres viles del territori.
Durant el segle XIV, Manresa era una ciutat pròspera i necessitava unes defenses acordes amb la seva importància econòmica i estratègica al centre de Catalunya.
El declivi de les muralles
A partir dels segles XVI i XVII les muralles van perdre utilitat militar. El creixement urbà va fer que moltes portes s'enderroquessin per facilitar la circulació, mentre que alguns trams de muralla es van integrar en edificis particulars. El 1876 es va iniciar el procés d'enderrocament dels recintes emmurallats per permetre l'expansió urbana i millorar la circulació. L'Ajuntament acabaria ordenant l'eliminació de moltes de les restes encara dempeus el 1877.
Què es conserva avui?
Tot i les destruccions, encara es poden visitar diversos vestigis importants:
- La Torre de Sobrerroca, l'element més emblemàtic.
- Els llenços de muralla de la Plaça Europa.
- La Muralla del Carme.
- El sector de la Via Sant Ignasi, conegut com el Mur d'en Jaffa.
Aquests fragments permeten entendre les dimensions que va tenir la ciutat fortificada medieval i la importància que Manresa va assolir durant el segle XIV.
Conclusió
Les muralles de Manresa són el testimoni més visible de l'època en què la ciutat es va consolidar com un dels principals centres urbans de la Catalunya central. Els seus portals —Sobrerroca, Sant Domènec, Santa Llúcia, Sant Miquel, Valldaura, Sant Francesc, Galceran Andreu i les Piques— eren molt més que simples portes: constituïen els punts de contacte entre la ciutat i el territori. Encara avui, passejant pel centre històric, és possible seguir el traçat d'aquell gran recinte emmurallat que va definir la Manresa medieval durant segles.
[Article recopilatori fet a partir d'altres entrades d'aquest web]
Més informació:
- Bonvehí i Castanyer, J. (02/08/2010). Les muralles, el perímetre fortificat. Històries Manresanes. Recuperat de https://www.historiesmanresanes.cat/2010/08/les-muralles-el-perimetre-fortificat.html
- Sitjes i Molins, X. (2017). Noves dades sobre les muralles de Manresa. Dovella, 121, 36–37. https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/343527
- Valdenebro, R. (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l'estudi de les seves muralles. Arqueologia Medieval: Revista Catalana d'Arqueologia Medieval, 3, 80–97. Recuperat de https://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254562
30 d’abril 2026
La fabricació de l'acohol
30 de març 2026
L'etapa 27 del camí ignasià: els paisatges de Montserrat
A diferència d’altres etapes, aquest recorregut presenta una estructura clara i significativa: una sortida des de l’altura espiritual de Montserrat i una baixada progressiva cap a Manresa. Aquest descens, però, no implica una pèrdua d’intensitat, sinó més aviat un procés d’integració de tot el viscut al llarg del camí. El pelegrí no abandona la muntanya: la transforma en experiència interior.
El trajecte s’inicia a l’entorn del monestir, seguint el camí dels Degotalls. Aquest primer tram és especialment rellevant perquè manté la connexió visual i simbòlica amb Montserrat mentre aquesta es va allunyant. La muntanya, amb les seves formes abruptes, deixa de ser un centre físic per esdevenir un referent interioritzat.
A mesura que s’avança, el paisatge experimenta una transformació notable: de la roca escarpada es passa a un entorn més suau i humanitzat, característic de la comarca del Bages. Aquí apareixen vinyes, camins rurals i masies, que introdueixen una nova lectura del territori: la natura treballada per la mà humana. Espais com l’Oller del Mas simbolitzen aquest canvi, marcant el pas de la contemplació a la vida activa.
Malgrat aquesta aparent suavitat, el camí encara reserva exigències. Trams com la serra de Montlleó impliquen un últim esforç físic significatiu, recordant que el final del camí no elimina la dificultat, sinó que la concentra. Aquesta tensió final reforça el caràcter iniciàtic de l’etapa.L’aproximació a Manresa es fa visible des de punts elevats com Santa Caterina, des d’on es pot observar la ciutat. Aquest moment és clau perquè anticipa l’arribada i permet una preparació emocional del final. No es tracta només de veure el destí, sinó de comprendre’l abans d’arribar-hi.
Tanmateix, el veritable punt final no és la ciutat en si, sinó la Cova de Sant Ignasi. Aquest lloc és essencial perquè representa l’espai on Ignasi va viure una experiència transformadora profunda i va iniciar la redacció dels Exercicis Espirituals. Per això, l’arribada a la cova no és un final, sinó un inici: el pas del moviment exterior a la reflexió interior.
En aquest sentit, l’etapa 27 es pot entendre com una síntesi perfecta del Camí Ignasià. Integra tres moments fonamentals: sortida (Montserrat), travessa (el paisatge del Bages) i arribada (Manresa). Aquesta estructura no és només geogràfica, sinó també simbòlica, reflectint un procés de transformació personal complet.
Així, aquest darrer tram revela amb claredat la naturalesa profunda del Camí Ignasià: no és només una ruta històrica, sinó un itinerari de canvi interior. El pelegrí que arriba a Manresa descobreix que el veritable recorregut no ha estat només el del territori, sinó el de la pròpia consciència.
- Ajuntament de Manresa. Montserrat - Manresa: rutes per l'etapa 27 del Camí Ignasià [Fulletó]. Oficina de Turisme de Manresa.
- Iriberri, J. L., & Lowney, C. (2018). Guide to the Camino Ignaciano. Oficina del Camino Ignaciano.
- Ramis, S., Burgui, D., & Barba, C. (2016). Guía del Camino Ignaciano. Sua Edizioak.
17 de febrer 2026
El Retaule del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir (Manresa)
Devoció i art: El Roser al barroc català
Durant el segle XVII, la devoció a la Mare de Déu del Roser es va convertir en un fenomen central de la vida religiosa i cultural de Catalunya. L’orde dominicà, fortament vinculat a la difusió del Rosari com a pràctica de pietat i meditació, va impulsar la construcció de capelles i retaules dedicats a aquesta advocació. La batalla de Lepant (1571) havia reforçat la percepció del Rosari com a símbol de protecció i fidelitat catòlica, i Manresa —com a centre religiós i cultural— va esdevenir lloc de producció d’obres artístiques que integraven la fe amb una expressió artística ambiciosa.
Les confraries del Roser —a Sant Pere Màrtir i en altres esglésies— actuaven com a motors socials, no només religiosos, en congregar fidels al voltant d’obres que narraven visualment els misteris de la vida de Jesús i de Maria. Aquest context explicita com l’art i la devoció es retroalimentaven: el retaule no era només un objecte d’ornament, sinó un instrument de mediació espiritual accessible a tots els fidels.
La Confraria del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir de Manresa va ser una associació religiosa activa abans de 1642, dedicada a promoure la devoció a la Mare de Déu del Roser. Organitzava cultes, processons i iniciatives com l’encàrrec del retaule del Roser, combinant funció espiritual i cohesió comunitària. La confraria servia també com a centre de formació moral i religiosa dels feligresos, consolidant el Rosari com a element central de la vida religiosa i de l’art sacre de la ciutat. Aquesta institució reflecteix la importància de les confraries en la difusió de la fe i en el suport a la creació artística barroca.
Joan Grau i la seva obra: Un escultor barroc de referència
Joan Grau (1608‑1685) és reconegut com una de les figures més destacades de l’escultura barroca catalana i autor del Retaule del Roser de Sant Pere Màrtir. Nascut a Constantí (Tarragonès) i establert a Manresa, Grau desenvolupà una obra extensa que combina domini formal de l’escultura, profunditat emotiva i riquesa ornamental. La seva trajectòria artísticament s’inscriu en un barroc català de caràcter contingut però expressiu, amb influències plateresques visibles en la policromia i la composició.
El retaule és datat entre 1642 i 1656: va ser encarregat per la Confraria del Roser el 1642 i col·locat a la capella del Roser de l’església dos anys després. El moble s’adaptava a la corba del mur amb l’objectiu de crear un espectacle visual coherent i ascendent que guiava el visitant des dels misteris de Dolor fins als de Glòria.
Els dauradors Gabriel Adrià i Magí Torrabruna realitzaren l’estofat i el daurat que dotaren el retaule d’una riquesa cromàtica i lluminosa que reforçava l’impacte iconogràfic de l’obra.
Estructura i narració visual del retaule
La composició del retaule segueix una narrativa progressiva i meditativa dels quinze misteris del Rosari. La predel·la es reserva per als misteris de Dolor; els nivells superiors inclouen els de Goig i de Glòria, culminant amb escenes centrals com la Presentació al temple o la Pentecosta. La fornícula central allotjava la imatge de la Verge del Roser donada pels dominics de Barcelona el 1631, que actuava com a fulcre devocional de tot el conjunt.
Entre les escenes més destacades s’inclou el plafó del Naixement amb l’Adoració dels pastors, peça considerada una de les més elaborades del conjunt per la seva expressió i detall ornamental: figures, paisatges arquitectònics i elements decoratius s’entrellacen per fer de l’escena un relat visual captivador.
L’efecte general combinava moviment, dramatització i ordre. Aquest tipus d’organització del retaule —funcional i simbòlicament pensada per a la meditació— era habitual en els grans retaules barrocs que volien fer de l’art una forma de catequesi visual.
El Retaule del Roser combina exquisida tècnica escultòrica, riquesa ornamental i eficàcia narrativa.
El retaule es disposa en cinc carrers i tres cossos, amb una predel·la inferior i la fornícula central que allotja la Verge del Roser. Aquesta organització jeràrquica permet una lectura ascendent dels misteris del Rosari, des del Dolor fins a la Glòria, i reforça la funció didàctica de l’obra. La simetria formal, combinada amb la dinàmica de les figures en alt relleu, genera moviment i drama sense trencar l’equilibri global.
Les escultures presenten expressions facials detallades i postures corporals que transmeten emoció: el dolor, la devoció i la joia espiritual s’expressen amb gestos i inclinacions subtils. Això mostra l’habilitat de Joan Grau per a integrar la narrativa religiosa amb l’impacte emocional, un tret distintiu del barroc català.
Cada escena del retaule està carregada de significat: la Presentació al temple, l’Adoració dels pastors i la Pentecosta són exemples de com les escenes bíbliques s’ordenaven per guiar la meditació del visitant. Els detalls ornamentals —motius florals, angelicals i arquitectònics— reforcen el simbolisme de l’obra i serveixen com a suport visual per a la narrativa.
Tragèdia, salvament i conservació actual
L’església de Sant Pere Màrtir va ser completament enderrocada el juliol de 1936 en el context de la Guerra Civil espanyola. Amb tot, abans d’aquest fet, el retaule del Roser havia estat desmuntat i traslladat per ser preservat, arribant a dipòsits de protecció de béns artístics. Aquesta salvaguarda va permetre que una part substancial de les seves peces es conservessin i poguessin ser restaurades posteriorment.
Aquestes peces no només rescaten el valor artístic original sinó que permeten als visitants actuals visualitzar la intensa expressivitat barroca del conjunt.
Un llegat artístic i espiritual
Avui, el Retaule del Roser de Sant Pere Màrtir es reconeix com una de les obres més paradigmàtiques de l’escultura barroca catalana del segle XVII. S’hi conjuguen habilitat tècnica, narració icònica i funció devocional, amb una composició que ha inspirat altres retaules i ha ajudat a definir l’estil del barroc manresà.
La seva preservació —malgrat la destrucció de l’edifici original— exemplifica la importància de la protecció del patrimoni artístic i la capacitat de l’art sacre de transcendir segles gràcies a la cura de les institucions museístiques i la comunitat cultural.
Bibliografia bàsica:
Català‑Roca, F., Miralles, F., & Fontbona, F. (1983). Història de l’art català: L’època del barroc, s. XVII‑XVIII (Vol. 5). Edicions 62.
Nadal Tenllado, A., & Holgado García, I. (2025). L’art de l’època del Barroc a la Seu de Manresa. Zenobita edicions.
Museu del Barroc de Catalunya. (2025). Retaule del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir. Recuperat de https://museudelbarroc.cat/retaule-del-roser-de-lesglesia-de-sant-pere-martir/
Nació Digital. (2021, 15 de febrer). El Museu Comarcal rep quatre escenes restaurades del retaule del Roser de Sant Pere Màrtir. Recuperat de https://naciodigital.cat/manresa/cultura-i-mitjans/el-museu-comarcal-rep-quatre-escenes-restaurades-del-retaule-del-roser-de-sant-pere-martir.html
Revista Museologia.cat. (2025). El Museu del Barroc de Catalunya: projecte i programa en procés. Recuperat de https://revista.museologia.cat/en/article/el-museu-del-barroc-de-catalunya-projecte-i-programa-en-proces-254
20 de gener 2026
Àngels Freixanet: ferro, memòria i ciutat
De Moià al món
Àngels Freixanet i Picanyol neix a Moià l’any 1940, en una Catalunya marcada encara per les ferides de la postguerra. En els seus inicis artístics, com tants creadors de la seva generació, s’expressa a través de la pintura. Ho fa amb un llenguatge expressionista, intens, influït per corrents europeus, on el gest i l’emoció tenen més pes que la representació fidel de la realitat. Les seves primeres obres pictòriques presenten una clara influència dels expressionistes francesos, sobretot de Georges Henri Rouault. Es tractava d'una pintura densa de formes simplificades però alhora agressives.
Però el seu camí canvia radicalment a partir dels anys seixanta i setanta, quan entra en contacte amb els nous llenguatges de l’art contemporani. Un viatge decisiu a Nova York la posa davant l’informalisme, l’art matèric i una llibertat creativa que ja no abandonarà mai més. És en aquest moment quan el ferro irromp amb força a la seva obra i esdevé el seu material de referència.
L’escultura com a ofici i actitud
Freixanet no arriba al ferro des de la fredor industrial, sinó des de l’ofici i la intuïció. El treball manual, la soldadura, la reutilització de peces trobades i la transformació de materials rebutjats configuren una manera de fer que connecta amb una tradició gairebé artesana, però amb un discurs plenament contemporani.
A partir de l'any 1990 la seva obra incorpora el color i altres materials naturals conjuntament amb el ferro.
La seva primera exposició individual d’escultura té lloc l’any 1974 a la Sala Gaudí de Barcelona, i marca l’inici d’una trajectòria que la portarà a exposar de manera regular a Catalunya, a la resta de l’Estat i a diversos països europeus. Galeries i centres d’art de ciutats com París, Madrid, Milà o Ginebra acullen la seva obra, sovint en diàleg amb altres artistes de l’escena escultòrica del moment.
Manresa com a espai vital i creatiu
Tot i aquesta projecció exterior, Manresa esdevé amb els anys el centre vital i creatiu de l’artista. És aquí on treballa, exposa i estableix un diàleg constant amb la ciutat i els seus habitants.
Diverses de les seves escultures públiques formen part avui del paisatge urbà i de la memòria col·lectiva. Obres com Mil Cent, creada amb motiu del mil·lenari de Manresa, o L’Àngel del Voluntariat, són exemples d’una escultura pensada no només per ser contemplada, sinó per significar, commemorar i generar identitat.
L'any 2017, coincidint amb la Festa de la Llum de Manresa, es va inaugurar l'exposició "On l'emoció et porti" al campus de la Universitat de Manresa.
L’any 2011, Manresa li ret un ampli reconeixement amb una exposició antològica repartida en diversos espais emblemàtics de la ciutat —El Casino i el Teatre Kursaal—, convertint l’exposició en un recorregut vital i artístic, gairebé una biografia en ferro.
Matèria, símbol i espiritualitat
L’obra de Freixanet ha anat evolucionant amb el pas del temps. A partir dels anys noranta, incorpora nous materials, pigments i colors, sense abandonar mai el ferro com a eix central. El seu llenguatge es torna més simbòlic i introspectiu, amb formes que evoquen figures humanes, ales, llibres o estructures que semblen sostenir-se en un equilibri fràgil però decidit.
Especial rellevància tenen els llibres-escultura, peces que interroguen la relació entre coneixement, memòria i matèria, així com sèries més recents com Ànimes perdudes, sorgida durant els anys de la pandèmia, on el ferro esdevé metàfora del confinament, la pèrdua i també de la resistència.
Sense ser una artista explícitament religiosa, la seva obra manté una dimensió espiritual constant: una reflexió sobre el pas del temps, la fragilitat humana i la capacitat de reconstrucció.
Una obra que perdura
L'any 2025 va rebre el Premi Bages de Cultura 2025. Òmnium va reconeixer la trajectòria de l'escultora manresana, autora d'obres icòniques al territori.
Àngels Freixanet forma part d’una generació d’artistes que han obert camí a les dones escultores en un món tradicionalment masculinitzat. Ho ha fet amb discreció, perseverança i una obra coherent, reconeixible i profundament honesta.
Avui, les seves escultures continuen dialogant amb l’espai públic, amb els museus i amb els espectadors. I a Manresa, especialment, el seu ferro ja no és només material: és memòria compartida.
Bibliografia bàsica:
- Freixanet, A. Sobre l’artista. Web oficial d’Àngels Freixanet. https://angelsfreixanet.com/sobre-la-artista/
- Freixanet, A. (diversos anys). Catàlegs d’exposicions individuals i col·lectives (1974–2015). Arxiu personal de l’artista.














