Devoció i art: El Roser al barroc català
Durant el segle XVII, la devoció a la Mare de Déu del Roser es va convertir en un fenomen central de la vida religiosa i cultural de Catalunya. L’orde dominicà, fortament vinculat a la difusió del Rosari com a pràctica de pietat i meditació, va impulsar la construcció de capelles i retaules dedicats a aquesta advocació. La batalla de Lepant (1571) havia reforçat la percepció del Rosari com a símbol de protecció i fidelitat catòlica, i Manresa —com a centre religiós i cultural— va esdevenir lloc de producció d’obres artístiques que integraven la fe amb una expressió artística ambiciosa.
Les confraries del Roser —a Sant Pere Màrtir i en altres esglésies— actuaven com a motors socials, no només religiosos, en congregar fidels al voltant d’obres que narraven visualment els misteris de la vida de Jesús i de Maria. Aquest context explicita com l’art i la devoció es retroalimentaven: el retaule no era només un objecte d’ornament, sinó un instrument de mediació espiritual accessible a tots els fidels.
La Confraria del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir de Manresa va ser una associació religiosa activa abans de 1642, dedicada a promoure la devoció a la Mare de Déu del Roser. Organitzava cultes, processons i iniciatives com l’encàrrec del retaule del Roser, combinant funció espiritual i cohesió comunitària. La confraria servia també com a centre de formació moral i religiosa dels feligresos, consolidant el Rosari com a element central de la vida religiosa i de l’art sacre de la ciutat. Aquesta institució reflecteix la importància de les confraries en la difusió de la fe i en el suport a la creació artística barroca.
Joan Grau i la seva obra: Un escultor barroc de referència
Joan Grau (1608‑1685) és reconegut com una de les figures més destacades de l’escultura barroca catalana i autor del Retaule del Roser de Sant Pere Màrtir. Nascut a Constantí (Tarragonès) i establert a Manresa, Grau desenvolupà una obra extensa que combina domini formal de l’escultura, profunditat emotiva i riquesa ornamental. La seva trajectòria artísticament s’inscriu en un barroc català de caràcter contingut però expressiu, amb influències plateresques visibles en la policromia i la composició.
El retaule és datat entre 1642 i 1656: va ser encarregat per la Confraria del Roser el 1642 i col·locat a la capella del Roser de l’església dos anys després. El moble s’adaptava a la corba del mur amb l’objectiu de crear un espectacle visual coherent i ascendent que guiava el visitant des dels misteris de Dolor fins als de Glòria.
Els dauradors Gabriel Adrià i Magí Torrabruna realitzaren l’estofat i el daurat que dotaren el retaule d’una riquesa cromàtica i lluminosa que reforçava l’impacte iconogràfic de l’obra.
Estructura i narració visual del retaule
La composició del retaule segueix una narrativa progressiva i meditativa dels quinze misteris del Rosari. La predel·la es reserva per als misteris de Dolor; els nivells superiors inclouen els de Goig i de Glòria, culminant amb escenes centrals com la Presentació al temple o la Pentecosta. La fornícula central allotjava la imatge de la Verge del Roser donada pels dominics de Barcelona el 1631, que actuava com a fulcre devocional de tot el conjunt.
Entre les escenes més destacades s’inclou el plafó del Naixement amb l’Adoració dels pastors, peça considerada una de les més elaborades del conjunt per la seva expressió i detall ornamental: figures, paisatges arquitectònics i elements decoratius s’entrellacen per fer de l’escena un relat visual captivador.
L’efecte general combinava moviment, dramatització i ordre. Aquest tipus d’organització del retaule —funcional i simbòlicament pensada per a la meditació— era habitual en els grans retaules barrocs que volien fer de l’art una forma de catequesi visual.
El Retaule del Roser combina exquisida tècnica escultòrica, riquesa ornamental i eficàcia narrativa.
El retaule es disposa en cinc carrers i tres cossos, amb una predel·la inferior i la fornícula central que allotja la Verge del Roser. Aquesta organització jeràrquica permet una lectura ascendent dels misteris del Rosari, des del Dolor fins a la Glòria, i reforça la funció didàctica de l’obra. La simetria formal, combinada amb la dinàmica de les figures en alt relleu, genera moviment i drama sense trencar l’equilibri global.
Les escultures presenten expressions facials detallades i postures corporals que transmeten emoció: el dolor, la devoció i la joia espiritual s’expressen amb gestos i inclinacions subtils. Això mostra l’habilitat de Joan Grau per a integrar la narrativa religiosa amb l’impacte emocional, un tret distintiu del barroc català.
Cada escena del retaule està carregada de significat: la Presentació al temple, l’Adoració dels pastors i la Pentecosta són exemples de com les escenes bíbliques s’ordenaven per guiar la meditació del visitant. Els detalls ornamentals —motius florals, angelicals i arquitectònics— reforcen el simbolisme de l’obra i serveixen com a suport visual per a la narrativa.
Tragèdia, salvament i conservació actual
L’església de Sant Pere Màrtir va ser completament enderrocada el juliol de 1936 en el context de la Guerra Civil espanyola. Amb tot, abans d’aquest fet, el retaule del Roser havia estat desmuntat i traslladat per ser preservat, arribant a dipòsits de protecció de béns artístics. Aquesta salvaguarda va permetre que una part substancial de les seves peces es conservessin i poguessin ser restaurades posteriorment.
Des de 1940, els fragments del retaule formen part del fons del Museu de Manresa, situat ara dins del Museu del Barroc de Catalunya, on es presenten —després de diverses restauracions— molts compartiments en exposició. Aquest procés de restauració ha inclòs la recuperació de plafons narratius com Ascensió, Coronació de la Mare de Déu i Jesús entre els doctors de la Llei, entre d’altres, impulsat per professionals del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.
Aquestes peces no només rescaten el valor artístic original sinó que permeten als visitants actuals visualitzar la intensa expressivitat barroca del conjunt.
Un llegat artístic i espiritual
Avui, el Retaule del Roser de Sant Pere Màrtir es reconeix com una de les obres més paradigmàtiques de l’escultura barroca catalana del segle XVII. S’hi conjuguen habilitat tècnica, narració icònica i funció devocional, amb una composició que ha inspirat altres retaules i ha ajudat a definir l’estil del barroc manresà.
La seva preservació —malgrat la destrucció de l’edifici original— exemplifica la importància de la protecció del patrimoni artístic i la capacitat de l’art sacre de transcendir segles gràcies a la cura de les institucions museístiques i la comunitat cultural.
Bibliografia bàsica:
Català‑Roca, F., Miralles, F., & Fontbona, F. (1983). Història de l’art català: L’època del barroc, s. XVII‑XVIII (Vol. 5). Edicions 62.
Nadal Tenllado, A., & Holgado García, I. (2025). L’art de l’època del Barroc a la Seu de Manresa. Zenobita edicions.
Museu del Barroc de Catalunya. (2025). Retaule del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir. Recuperat de https://museudelbarroc.cat/retaule-del-roser-de-lesglesia-de-sant-pere-martir/
Nació Digital. (2021, 15 de febrer). El Museu Comarcal rep quatre escenes restaurades del retaule del Roser de Sant Pere Màrtir. Recuperat de https://naciodigital.cat/manresa/cultura-i-mitjans/el-museu-comarcal-rep-quatre-escenes-restaurades-del-retaule-del-roser-de-sant-pere-martir.html
Revista Museologia.cat. (2025). El Museu del Barroc de Catalunya: projecte i programa en procés. Recuperat de https://revista.museologia.cat/en/article/el-museu-del-barroc-de-catalunya-projecte-i-programa-en-proces-254
