Reciclatge és consumisme

Experiment artístic amb les escombraries

El rètol que penjava a uns tres o quatre metres d'alçada a la façana del convent de Sant Francesc va cridar l'atenció de moltes persones durant el mes d'abril de l'any 2010. Algun cotxe que passava per davant fins i tot es parava per preguntar pel significat d'alguna cosa que era una incongruència, un cartell comercial sobre un edifici religiós? La resta de les persones ni tan sols llegien el cartell de l'entrada i entraven directament al convent a veure si es podia reutilitzar quelcom del que hi havia instal·lat a l'interior. Semblava que no els importava d'on venien les coses, preguntaven si demà hi hauria televisions, armaris o unes taules de nit. La peculiar iniciativa partia del col·lectiu Basurama, sota el projecte Spermöla.

El projecte Spermöla, portat a terme pel col·lectiu Basurama, va instal·lar una botiga gratuïta al convent de Sant Francesc de Manresa del 16 al 23 d'abril de l'any 2010 on cada tarda, a partir de les 5, es regalaven objectes útils rescatats de les escombraries i on el visitant també podia dur el què volgués. A més, la botiga també era un espai de debat de polítiques mediambientals i polítiques efectives anticonsumistes.

L'activitat s'englobava dins la cinquena edició d'Idensitat, un projecte artístic que investigava sobre les maneres d'incidir en l'àmbit públic a través de propostes creatives. Una altra d'aquestes propostes fou la construcció d'un popular motocarro semblant al que surt a la pel·lícula Plácido de Luis García Berlanga rodada el 1961 a Manresa. El departament d'automoció de l'institut Lacetània havia restaurat i recuperant un antic vehicle similar al de la pel·lícula que es convertia en un utilitari i es podia fer servir de múltiples formes, com per exemple, de transport pel “turisme alternatiu”. Dins aquella activitat es va projectar a la plaça Icària (davant del Casal La Kampana) la pel·lícula de Berlanga.

El Convent de Sant Francesc i les deixalles

Basurama és un col·lectiu dedicat a la investigació, a la producció i a la gestió cultural des de 2001 que ha centrat la seva àrea d'estudi i actuació en els processos productius, la generació de deixalles que aquests impliquen i les seves possibilitats creatives. Nascut a l'Escola d'Arquitectura de Madrid ha anat evolucionant i adoptant noves formes des dels seus orígens. Pretén estudiar fenòmens inherents a la producció massiva d'escombraries real i virtual a la societat de consum aportant noves visions que actuïn com a generadors de pensament i actitud. Detecta escletxes dins d'aquests processos de generació i consum que no només plantegen interrogants sobre la nostra forma d'explotar els recursos, sinó també sobre la nostra manera de pensar, de treballar, de percebre la realitat.

La fundació del convent de Santa Paula de Manresa es va sol·licitar el 1623, però ben aviat es van topar l’oposició tant dels carmelites com dels dominics. No fou fins dos anys més tard que van aconseguir l’oportuna llicència del bisbat de Vic. La comunitat es va reunir en unes cases particulars i va aixecar una capella provisional, fins que el 1638 començà la construcció d’una nova església, que es va poder beneir el 1683. Els frares van romandre a la nova església fins que foren expulsats el 1835 amb la desamortització de Mendizábal i Madoz i finalment, el 1851 ocuparen el lloc les monges de la Companyia de Maria Nostra Senyora, conegudes amb el nom de l’Ensenyança. L'any 1909 durant la Setmana Tràgica del mes de juliol, el convent seria incendiat i saquejat.

Bibliografia bàsica:

- SARRET I ARBÓS, Joaquim. Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Imp. de Sant Josep, 1924

- Manresainfo.cat: "Tot a punt per a la 5a edició d'Idensitat" (10/04/2010)

- Bloc de Basurama, aquí

- Spermöla en Manresa. Tienda gratis, aquí

Okupes amb vocació artística

L'edifici Asols i la Kunsthaus Tacheles "manresana"

Pintades a totes les parets contra el capitalisme, contra l'amo de l'edifici de Ca l'Asols, contra l'Ajuntament de Manresa i contra la Policia Local. La terrassa atapeïda d'escombraries; els electrodomèstics, inservibles; i la tassa del vàter, embussada per la brutícia. Aquest era el panorama que havien trobat en un dels seus pisos el propietari de l'edifici històric rehabilitat al carrer Codinella, la casa Asols, després que un jutjat desallotgés l'inquilí perquè feia un any que no pagava el lloguer.

L'any 2008 un jove va llogar un dels habitatges més cars, un dúplex amb terrassa, ja que hi som no ens estarem de res, no? Al cap d'uns mesos, va deixar de pagar el lloguer mensual, moment en què va ser denunciat als jutjats, i a finals del 2010 es va procedir a desallotjar l'inquilí. Quan el funcionari dels jutjats va obrir la porta, l'inquilí ja no hi era, però ell (o algú altre) havia deixat la seva presència amb una recreació artística i cultural digna del Kunsthaus Tacheles de Berlín, un dels edificis okupes més importants de la capital alemanya: pintades amb inscripcions característiques del moviment okupa per totes les parets, conformaven un recorregut per tot l'habitacle on es podien llegir tota classe de missatges a tall de mural. La berlinesa Kunsthaus Tacheles era una galeria d'art modern dirigida per un col·lectiu d'artistes que van ocupar la propietat des de 1990, any de la reunificació alemanya. L'edifici principal de la Tacheles va ser tancat definitivament el setembre de 2012.

Tornem a Manresa, l'immoble en qüestió es troba al carrer de Codinella, a la façana de la Via de Sant Ignasi de Manresa (just al nivell de la passera de ferro que creua aquesta via). La rehabilitació de l'edifici, d'estil barroc i que data del segle XVIII va ser inaugurada el 2005 amb l'objectiu de contribuir a la renovació de la façana sud de la ciutat, per la qual cosa va disposar de l'empenta econòmica de l'empresa municipal FORUM, especialitzada a rehabilitar edificis antics de la ciutat. Aquest casal, que data del 1789, és un dels més destacats exemples de renaixement d'un edifici antic i abandonat del nucli antic de Manresa. Fins al 1999, quan va ser adquirit per rehabilitar-lo, l'edifici feia molts anys que estava del tot abandonat i amb risc de caure terra. L'any 2005, l'empresa barcelonina Rehabiliman SL va reconvertir el casal en una espècie d'aparthotel per turistes i guiris amb ganes de buscar aventures fora de Barcelona i més enllà de la muntanya màgica de Montserrat. Als baixos de l'edifici, més tard, s'hi va instal·lar el cafè-discoteca La Peixera, per donar un aspecte més "underground" i "cool" al lloc.

El propietari de l'edifici, Josep Maria Muñoz, que havia posat a lloguer els 54 habitatges de Ca l'Asols, va afirmar que tardaria vint anys a recuperar la inversió que havia fet en la rehabilitació. Esperem que la pròxima vegada a l'artista anònim li deixin un espai per poder exposar la seva creació artística urbana!

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Abocador okupa en un edifici premiat de Manresa" (15/12/2010)

- Wikipedia: Kunsthaus Tacheles

Més informació:

- Okupació i resistència (2002-2013): L'onada okupa manresana una cronologia d'espais alliberats, aquí

Lluís Uró i Servitja

Un artista a París

Lluís Uró i Servitja va néixer a Manresa el 20 de setembre de 1903 i fou ben aviat un dels millors artistes que va donar la ciutat. Escultor, dibuixant o entre altres pintors de ceràmiques, les seves mans aviat serien sinònim d'un artista que avui se'l podria etiquetar "d'artista total". De ben jove estudià amb el mestre Evarist Basiana a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Durant la seva etapa en l'escola va conèixer al dibuixant Joan Vilanova. La seva bona amistat arribaria fins i tot al punt d'ocupar dos estudis en un mateix replà del Carrer Urgell.

Talent, intuïció, ofici i una capacitat de treball entusiasta, justifiquen el seu llegat que fou bruscament frenat per la Guerra Civil Espanyola, ja que moriria l'any 1938 a la batalla de l'Ebre, defensant el bàndol republicà. Durant els anys de la Segona República, Manresa va viure una època d'esplendor cultural en tots els aspectes, tant en la literatura, com en l'art i fins i tot en la pràctica dels esports de masses entre els més populars el futbol, el ciclisme o la natació.

L'any 1934 Uró inaugura l'obra més important de la seva carrera, la font de la Colònia Jorba. En aquests anys va ser un dels artistes que va exposar en més galeries de la ciutat, convertint-se en un artista de renom i treballant en la secció de propaganda dels grans Magatzems Jorba, on realitzava els dibuixos dels anuncis dels populars magatzems. També començaria a impartir classes de dibuix i pintura a l'Acadèmica Cots. L'any 1935 arribaria la seva gran oportunitat durant un viatge a París, on ampliaria els seus estudis artístics. Del seu viatge a la ciutat de llums va adquirir experiència en treballar amb pirogravats, metalls, joies, però sobretot amb la terracota. D’entre les seves obres destaquen: "Bailaor", "Lluitadors", "Atletes", "Gran Relleu" i "Noia asseguda".

L'any 1969 els amics, familiars i el Cercle Artístic de Manresa, així com els Magatzems Jorba, li van dedicar una exposició-homenatge a la sala d'actes dels magatzems. Avui en dia la seva obra es pot contemplar al Museu Comarcal de Manresa.

"Posseïa una sensibilitat finíssima, Estudis d'anatomia que es noten en la seva obra. Les seves figures femenines tenen la gràcia prehel·lènica, mediterrània. Va intuir que l'escultura no es basa en masses, ni tan sols en superfícies, sinó en perfils, infinits perfils que se succeeixen en l'espai i a les seves llums".

Joan Vilaró, 1969

Bibliografia:

- Vilaró Llach, Joan: "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Llibreria Sobrerroca. Manresa, 1983

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Revista el Pou de la Gallina: "Lluís Uró, un artista frenat per la guerra" (núm. 261 - Gener 2011)

La ciutat borbònica

La Manresa del segle XVIII: evolució històrica i urbana 

El segle XVIII va patir un mal començament, ja que fou l'inici de la guerra de Successió, la qual, el seu final va tenir conseqüències nefastes per la ciutat de Manresa així com pels Països Catalans. En morir el rei Carles II sense descendència l'1 de novembre de l'any 1700, un cop descartats altres pretendents, fou proclamat rei hispànic el duc d'Anjou, Felip de Borbó.

Després de la capitulació de Manresa, pocs mesos abans de la de Barcelona, es revifaren un altre cop els ànims contra el nou rei Felip V. Amb l'incendi de la ciutat l'any 1713, moria la ciutat medieval i naixia una nova ciutat, completament diferent, la ciutat borbònica o preindustrial.

Des d'aleshores Manresa s'integrà plenament al domini del nou ordre borbònic, i anul·lades les vegueries, passà a esdevenir capital de corregiment, una espècie de proto-província espanyola de l'actualitat. S'adoptà al nou règim municipal, on els càrrecs passaren a ser vitalicis, cosa que suposà, una major ineficàcia i l'inici de la corrupció administrativa de tall absolutista.

Les activitats econòmiques van suposar un parèntesi a la nova realitat política que patia la ciutat, aquestes es van centrar en el conreu de la vinya i en l'activitat de la indústria especialitzada en la seda. Tot i la importància de l'agricultura, l'activitat econòmica per excel·lència del segle XVIII manresà fou la seda, que de fet es convertí en l'estat previ de la industrialització de Manresa del posterior segle XIX. Càlculs de finals del segle XVIII estimàvem que la ciutat hi treballaven més de 6.000 persones, dedicades en diferents activitats de la seda: velers, perxers, passameners, vetaires... Després de la ciutat de Barcelona, Manresa era la segona població amb més treballadors de tota Catalunya. 

Aquesta febre de la seda va fer que la població augmentes de forma ascendent, fins a arribar a les 12.000 persones cap a finals del segle. Per altra banda, aquestes noves activitats van ser la porta per l'aparició d'una nova classe social, la burgesia enriquida amb la indústria, el comerç i la compravenda de terres agrícoles. La ciutat s'aburgesava i creixia la desigualtat social, que abandonava el vell patró dels estaments medievals per una nova divisió social: des dels seders i pagesos, passant per la burgesia, la noblesa, els militars i els nous funcionaris de l'estat.

El segle XVIII va començar amb una guerra, però acabà amb un altre. La Guerra Gran contra la França revolucionària que desembocaria amb la invasió francesa de 1808. La ciutat de Manresa va tenir un paper cabdal en aquesta, fruit de la seva importància comercial primer, i posteriorment econòmica i industrial.

La ciutat durant el segle XVIII continuava protegida per la seva muralla medieval, sense grans transformacions urbanístiques a mencionar, tret d'actuacions provocades per les destruccions de la guerra, per altra banda, també es van fer reconstruccions acompanyades de tímides ampliacions. En aquest segle destaca el barroc, puix que la ciutat adoptà en un rang menor que d'altres viles més importants, la fesomia pròpia de moltes ciutats barroques de primer nivell com París o Praga. Palaus, edificis públics, esglésies i convents, ressaltaven una morfologia de caràcter senyorial. El barroc concebia Manresa com un element polític i social. 

Tot i la tímida aparició de certs elements neoclàssics en diversos edificis de la ciutat, el segle XVIII encara fou presidit per la presència de l'art barroc, que assolí la seva màxima expressió en l'església de la Santa Cova, l'església de Sant Ignasi i la de Sant Andreu. En aquest segle, s'ampliaren d'altres ja existents com la de la Seu o la desapareguda església de Sant Pere Màrtir.

Pel que fa a edificis civils, es va renovar l'actual seu de l'Ajuntament i el col·legi de Sant Ignasi.

Bibliografia:

- Junyent i Maydeu, Francesc: "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir, Manresa 1993

Més informació:

- Els orígens de la burgesia: aquí

- El gran incendi de Manresa: (I), (II)

- Un itinerari al patrimoni industrial: aquí

- Les filatures: (I), (II), (III)

- Indústria i urbanisme: aquí

- La indústria del cotó: aquí

La ciutat on mai passava res

Silenci estem rodant!

“En principio no había pensado en Manresa, sino en Vitoria y los interiores en Madrid. Pero cambiaron los planes y tuvimos que rodar en Barcelona. Estudiamos diferentes ciudades en un radio de 100 km [...] Manresa es una fabulosa ciudad cinematogràfica...”

Luis García Berlanga

Es presentava un hivern cruelment fred l'any 1961, a la ciutat on mai passava res de res i els dies es repetien amb la monotonia del franquisme més gris va arribar un tren a l'estació del Nord de la Renfe, el tren del cinema. Del 27 de febrer al 29 de març el rodatge de la pel·lícula Plácido, sota la direcció del cineasta Luis Garcia Berlanga, Manresa esdevingué un motiu d’expectació i curiositat pels ciutadans, atrets per l’espectacularitat del muntatge, les càmeres, els focus, el vestuari i la presència d’actors en hotels i restaurants de la ciutat. Un mini Hollywood en tota regla, vaja.

El film fou rodat a Manresa i també a Barcelona, després que no es pogués realitzar a Conca, la ciutat preferida del seu director, Luis García Berlanga. Tampoc no es va poder fer a Vitòria per raons burocràtiques. En el fons, Berlanga buscava una ciutat mitjana per reflectir la hipocresia d'un règim que se sentia feliç impulsant campanyes com la de fer seure un pobre a la taula dels rics el dia de Nadal. La idea principal de la pel·lícula va partir d'una campanya ideada pel règim franquista en els anys cinquanta que, sota el lema Siente un pobre a su mesa, volia promoure, "en dates tan assenyalades", un sentiment de caritat cristiana envers els més necessitats. 

Des del principi tant Ràdio Manresa com el diari de la Falange local Manresa van mostrar-se disposats a explicar amb tot luxe de detalls l’esdeveniment, atès sobretot perquè els fets es desenvolupaven en una ciutat on “mai no passava res de nou”, com recordava l'antic locutor de ràdio, Vicenç Comas. El director Berlanga, que concedia les entrevistes a l’hotel Santo Domingo (actualment desaparegut) on s’allotjava, Comas no el deixava ni un sol instant. Tant és així que, quan Berlanga els veia aparèixer, no podia estar-se de dir: “¿Otra vez tú aquí?”

Els manresans es van abocar de ple en cadascuna de les vicissituds del rodatge de Plácido. Alguns amb la seva presència massiva al carrer, malgrat que feia un fred intens, i d’altres participant de manera activa al film, ja fos interpretant algun paper menor, de figurants, conduint un carro de cavalls com va fer Josep Antoni Cruz, o en el cas de l’Enric Martí, cedint el seu motocarro, que va fer famosa la pel·lícula.

Els aspirants a extres van ser convocats un dissabte al matí al pati del Casino. Més de 200 persones es van presentar al que ara en diríem un càsting, estaven repartits en quatre grups. La majoria d'extres farien d'avis en l'escena on apareixien en un asil. El film va costar 10 milions de pessetes de l'època, una quantitat gens baixa. El sou que van percebre els figurants rondava les 60 pessetes diàries, els músics de l'orquestra se'ls pagava 300 pessetes i als extres amb un petit paper 150 pessetes.

La ciutat de Manresa és la gran absent al rodatge de Plácido. En cap moment s’esmenta la ciutat, real o fictícia, en què transcorre l’acció. Un fet curiós també és l'absència en els plànols finals de la basílica de la Seu.

Bibliografia:

- El Pou de la Gallina: "El rodatge de ‘Plácido’, pas a pas" (desembre 2011), núm. 271

- Manresa a cop d'ull: "Plácido, Manresa 1961, el Hollywood de Berlanga" (març 2013), núm. 6

- "Plácido, una crítica a l'egoisme humà" (Diari Regió7, 16/12/2011)

Més informació:

- Berlanga a Manresa: aquí

Coronant el Passeig de Pere III

L'estàtua de La Ben Plantada

Durant les festes de la Llum de l'any 1977 s'inaugurà el monument als iniciadors de la Séquia (canal que proveeix d'aigua la ciutat de Manresa des del riu Llobregat) coneguda com "La Ben Plantada", obra de l'escultor olotí Josep Clarà. L'estàtua causà una polèmica important entre els cercles polítics de la ciutat de Manresa, donat que alguns sectors ciutadans consideraven que podia ofendre la moral, el resultat fou que va tardar 19 anys a veure la llum i restà aïllada en un magatzem humit de la ciutat fins que fou rescatada. L'estàtua en qüestió era una dona que mostrava els pits sense cap classe de pudor.

La Ben Plantada és un exemple perfecte de l'art noucentista: equilibri, mesura, forma nítida, volum sòlid i compacte són les qualitats de l'obra en qüestió. La Ben Plantada de Clarà s'excusa en la figura de la dona ideal descrita en els textos de "La Ben Plantada" d'Eugeni Ors, un recorregut de què va representar per al món artístic català el moviment noucentista.

Censura moral: la intrahistòria

L’any 1956, la Junta de la Séquia va voler fer un monument dedicat als iniciadors de la Séquia i per això es va crear una comissió, que va decidir sol·licitar assessorament al Cercle Artístic de Manresa. Des de la institució assessora es va proposar incloure una figura femenina de mida natural de l’escultor Josep Clarà al monument; ara bé, en ple franquisme no era freqüent, per no dir quasi impossible, ubicar a la via pública escultures d'aquestes característiques i per això va ser necessari que la comissió sol·licitant emetés un informe on referenciava diverses consideracions favorables per tal de defensar la col·locació de l’obra malgrat la nuesa de la seva protagonista.

Finalment l’estàtua es va comprar l’any 1958, però haurien de passar 19 anys, quan Franco ja havia mort, abans no es pogués emplaçar a la via pública. La dura moral catòlica del franquisme no va permetre l’exhibició d'aquella noia nua en plena dictadura nacionalcatòlica. Les vinyetes del dibuixant manresà Joan Vilanova a L'Auca de la Llum de Manresa -que denunciava aquest fet- van provocar una carta de rebuig per part del bisbe de Vic, el 14 de febrer de 1959, que es mostrà especialment dolgut per l'obra del dibuixant.

El bisbe de Vic (diòcesis que pertany la ciutat de Manresa) expressa en el seu escrit adreçat als administradors de la Festa de la Llum: “la extrañeza y la profunda pena que me ha causado, en su conjunto, la inclusión de la “Auca de la Llum” en este programa religioso, destinado a los fieles y al gran público”. El bisbe segueix: “ofende aquella estatua inmodesta que, después de haber sido expuesta al público y haber sido vista por todo Manresa [...] misteriosamente e intencionadamente cubierta, añadiéndose al estribillo un interrogante, que si tiene alguna gracia picaresca, no tiene en cambio mucho sabor de vida cristiana, de corrección ni, creo yo, de buen manresanismo”.

Bibliografia en línia:

- Tot Passejant: "Monuments públics a Manresa"

- Memoria.cat: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)"

Joan Vilanova i Roset

Dibuixant autodidacte

Joan Vilanova va néixer a Manresa el 1908, dibuixant a la ploma, a l'estilet i al llapis, fou un cronista gràfic de temps populars catalans i, sobretot, manresans. Un dels iniciadors del Cercle Artístic de Manresa i membre actiu del Gremi de Sant Lluc de Metges i Artistes. Joan Vilanova era un gran deixeble i sobretot amic d'un altre pintor: Evarist Basiana.

Vilanova va dibuixar una gran quantitat de referències de l’imaginari col·lectiu d’aquesta ciutat, així com de temes populars, especialment durant els anys centrals del segle XX, des de la dècada dels trenta fins a la dels setanta aproximadament. Firma diferents portades per al programa de les Festes de la Llum, i altres celebracions locals (com ex-libris, goigs, felicitacions nadalenques).

En llibres:

- L'angelet que no reia (1955)
- Cançons d'amor (1980)
- Nadales (1981)
- Cavalleresques i Religioses (1982)

Sobretot destaquen els dibuixos de "L'Auca de la Séquia" (1959) amb rodolins també ben escaients i expressius de Ramon Albareda i Garriga. Vilanova també dibuixa a diferents publicacions com "El Bé Negre", "L'Om", "L'Ave Maria", "El Dia", "La Batalla", el diari "Manresa" o la revista "Bages".

A part de la vena dibuixant també podem mencionar obres escrites de puny i lletra pel dibuixant com: "Ales, banyes i Lluquet" (un estil proper als Pastorets), "L'Auca de la Séquia" (representada posteriorment al Conservatori per companys artistes, metges, advocats, etc), "El Corso fiero o el aguila abatida a los pies de Montserrat" (de caràcter satíric) i "L'àngel de Nadal".

L'any 1980 l'Ajuntament de Manresa, el gremi de Sant Lluc i el Cercle Artístic li van rendir un homenatge, amb una exposició antològica de la seva obra. El 1985 publicà "Dibuixos d'una època", on aplegava l'obra realitzada per al bisbat de Solsona entre el 1949 i el 1951. El 1990 moria a l'edat de 82 anys.

L'any 2004 es decidí incorporar el nom "Dibuixant Joan Vilanova" a la nomenclatura de carrers de Manresa i el 2007 es va publicar: "Joan Vilanova: itinerari vital i artístic", escrit per Pere Sobrerroca i Vidal i Francesc Comas. L'any següent, el 2008, el consistori manresà, va commemorar el centenari del seu naixement amb un conjunt d’actes, exposicions i publicacions.

Bibliografia:

- Vilaró i Llach, J.: Art a Manresa, segles XIX i XX. Manresa 1983.