La gran escola manresana del segle XVII

Els tallers del barroc: una visita al nou Museu del Barroc de Catalunya

L'art barroc i la ciutat de Manresa tenen una relació especial, sobretot a partir del segle XVII, quan adquireix un gran prestigi pel que fa a les talles d'imatges i els retaules de fusta. Els tallers eren de tipus familiar, motiu pel qual a molts talleristes van acabar compartint el cognom del fundador de la saga. D'aquesta forma podem parlar de famílies d'escultors de forma genèrica: els Sunyer, els Grau, els Padró o els Generes. Els obradors d'aquestes grans famílies del barroc manresà es trobaven localitzats el que avui és la ciutat vella de Manresa. Per exemple els Generes tenien el taller al carrer del Born; els Grau a la Plana de l'Om (on avui hi ha la sala d'exposicions de l'antiga Caixa de Manresa) i els Sunyer tenien el taller al carrer del Pedregar. Si parlem de noms podem mencionar a: Joan i Francesc Grau, Antoni i Miquel Vidal, Josep Generes, Pau i Josep Sunyer, Josep Padró... són alguns d'aquests autors que varen conformar nissagues d'artistes que aplegaven fins a tres generacions d'artistes.

Les feines dels tallers manresans no solament eren en l'àmbit local, sinó que arribaven per tot el país: Barcelona, Poblet, Tarragona, Igualada, els comtats del Rosselló, etc. Molt d'aquest material artístic fou destruït, cremat o saquejat durant els primers mesos de la Guerra Civil. Malgrat aquest espoli i destrucció al nou Museu del Barroc de Catalunya encara trobem un conjunt de retaules i imatges barroques que es van salvar in extremis de les esglésies cremades i destruïdes de 1936. Entre tots aquest material artístic exposat, podem veure fragments historiats del retaule del Roser de Joan Grau; l'adoració dels pastors, l'anunciació, la presentació de Jesús, etc. Recollit de l'església de Sant Pere Màrtir, església que fou desconstruïda per ordre de l'Ajuntament de Manresa la tardor de 1936.

D'altra banda, al Museu també hi podem trobar fragments del retaule major de l'església del convent del Carme i un relleu pertanyent al retaule de Sant Eloi, procedent de la Seu, i d'altres plafons de Joan Grau, així com un escut de la ciutat de Manresa signat per Josep Sunyer. I encara més elements aquests col·locats en el seu lloc original. A la façana dels antics Jutjats de la ciutat es pot veure un escut de la ciutat, obra de l'escultor Joan Grau. A la Cova, el retaule i l'altar, així com la decoració de la façana, Josep Sunyer, també va dur a terme els plafons de l'interior de la Cova. Finalment, a la cripta de la Seu hi ha medallons amb escenes dels patrons de la ciutat de l'escultor Jaume Padró.

El Museu del Barroc de Catalunya il·lustra la producció retaulística catalana de l'època del barroc amb una intensa i extensa mostra d'obres que va des dels primers anys del segle XVII fins al XVIII. El Museu del Barroc de Catalunya està ubicat a l’antic col·legi Sant Ignasi de Manresa, un edifici neoclàssic catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional que va construir la Companyia de Jesús al segle XVIII i va ampliar al segle XIX. El museu fou inaugurat el 21 de febrer de 2024, coincidint amb les festes de la Llum. La col·lecció està formada per 182 peces dels autors més representatius del barroc català, com Antoni Viladomat Manalt, Joaquim Juncosa, Francesc Tramulles Roig, Francesc Pla i Duran o Pere Cuquet, entre altres. 

El Museu del Barroc de Catalunya es forma a partir dels fons del Museu de Manresa (96 peces), de l’aportació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (27) i de la Col·lecció Nacional d’Art de Generalitat de Catalunya (7), així com de l’aportació de diversos museus del país amb els quals manifesta la voluntat de coordinar-se en programes de treball per a la difusió d’aquest patrimoni (51). El projecte no només enriqueix l’oferta cultural, sinó que també contribueix a la recuperació urbanística i patrimonial del centre històric de Manresa. Amb aquest nou espai, la ciutat aspira a consolidar-se com a punt de trobada i difusió de l’art barroc a Catalunya.

 

(Entrada actualitzada el 25/09/2025)

Bibliografia bàsica:

— COMAS, Francesc (2005): Manresa. Una història per conèixer. Editorial Zenobita, Manresa

Quan aixeco el cap...

Els ulls de Santa Llúcia, el símbol maçònic de la Seu?

Santa Llúcia i els maçons, la simbologia maçònica és present a la Seu. (Fotografia: Salvador Redó)

Sabies que els maçons van deixar molts elements a la Seu de Manresa? Un dels més evidents resta amagat, tot i que amb paciència aviat es pot descobrir. Un d'aquests elements que conté una simbologia clarament maçònica és la clau de volta situada a tocar el retaule de la Trinitat de la Seu de Manresa. El retaule de la Santíssima Trinitat, obra de Gabriel Guàrdia de l'any 1501, consta de sis taules en tres carrers i una predel·la de cinc taules, tot i que només n'hi ha quatre. Un cop situats davant el retaule de Gabriel Guàrdia tan sols heu d'aixecar el cap. La tradició popular ens explicava que es veu des de baix, en un punt no gaire il·luminat de la basílica de la Seu, la safata amb els ulls de Santa Llúcia de Siracusa, màrtir i patrona de molts oficis, com el de les modistes. Potser us sonarà la popular dita que ens deien les cosidores: "Que Santa Llúcia t'aclareixi la vista!". 

Vist de prop es veu que a l’interior del cercle de la clau hi ha dos ulls fets molt iguals als del marc del retaule del Sant Esperit, i situats als extrems d’una representació esfèrica que pot significar la safata amb què la iconografia cristiana la presenta, però no hi ha ni la palma del martiri ni tampoc l’espasa amb què se l’acompanya, en canvi, en els quatre costats de l’interior del cercle hi ha un martell, un escaire, un compàs i un triangle o cartabó; tots quatre elements, com sabem, utilitzats en la simbologia maçònica. I tot això... aixecant el cap!

Bibliografia:

- REDÓ, Salvador: "La Seu curiosa: Del melic d'Adam als maçons". Revista Regió7, (04/06/2011)

Les cases barates de la Sagrada Família

Les cases dels obrers durant la República

Vista de "les cases barates", edificades per la Caixa d'Estalvis de Manresa, prop de l'actual carretera del Pont de Vilomara. En l'actualitat estan envoltades de cases i integrades al carrer Vallès.

(Imatge: Arxiu Comarcal Bages: FONS ACBG30-154 / JOSEP M. ROSAL I D'ARGULLOL)

La construcció a la ciutat de Manresa de barris destinats a la classe treballadora estava contemplat dins el Pla de l’Eixample de l'arquitecte Pere Armengou de l'any 1933. Un d’aquests barris és el de les casetes (o xalets) de la Sagrada Família, coneguts popularment com les cases barates, on l'extinta Caixa d’Estalvis de Manresa, com a part de la seva obra social, construí entre els anys 1926 i 1932, 9 xalets dels 44 que hi havia projectats en l'inici de l'obra. La resta del projecte, obra de l’arquitecte Josep Firmat i Serramalera (el mateix que construiria el teatre Kursaal), no es dugué mai a terme.

Set dels nou xalets són d'una planta i els altres dos són de dues plantes, situades als extrems, tal com podem observar en la fotografia superior de Josep Maria Rosal i Argullol. Disposaven d'un petit jardí al davant i pati al darrere. Avui en dia aquests nou xalets formen part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Als anys 50, la Caixa de Manresa hi edificà el nou barri de blocs de pisos de la Sagrada Família just davant els xalets, seguint l'estètica dels blocs de pisos alineats i totalment anodins del Ministerio de la Vivienda.

Els xalets o "cases barates" de la Sagrada Família, l'any 2014. (Imatge: Martí Mateos)

El somni petit-burgès del president Macià: "els barris de treballadors amb hort i jardí"

Plànols de la barriada-jardí del Poblenou, un ambiciós projecte que no s’arribà a realitzar mai. 

(Imatge: memoria.cat)

L'arquitecte Pere Armengou, al seu Eixample de la ciutat de Manresa, també tenia presents les àrees verdes del Puigterrà i Puigberenguer, que havien d'esdevenir en grans zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt estànding al sector del Poblenou, i dos de "casetes-jardí-hortet" per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burgès del president de la Generalitat Francesc Macià. Seguint els plànols de l’arquitecte Firmat, es volia construir 50 llars unifamiliars, dues escoles i un edifici social que fos la seu social de la cooperativa (amb economat, sala d’actes i secretaria).

El projecte fou exposat a partir de l’abril de 1932 als aparadors dels Magatzems Jorba, i es disposava d’un préstec de la Caixa de Pensions de Barcelona per dur-lo a terme. Després de salvar molts obstacles burocràtics, fou aprovat provisionalment pel ministeri de Treball el febrer de 1936. L'esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 impedí l’edificació d’aquesta barriada-jardí. Malgrat això, durant l’alcaldia de Lluís Prunés es van poder inaugurar dues escoles al barri del Poblenou.

Més informació:

- L'eix de creixement de l'Eixample, el passeig Pere III i els diferents noms i nomenclatures: aquí

Bibliografia en línia:

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: "Cases Barates de la Sagrada Família".

Ynda el grafiter més buscat de Manresa

El grafiter sense cara

Quasi 2.000 signatures per tota la ciutat de Manresa, entre 15.000 i 20.000 euros gastats per l'ajuntament en material per pintar ponts, parets, comptadors de la llum, bústies de correu, papereres, contenidors o senyals de trànsit. "Ynda" era el nom en clau (tag) del grafiter o grafitera més buscat per la Policia Local de Manresa des de fa prop de quatre anys, malgrat que la seva actuació transcendeix més enllà dels carrers, camins i places de Manresa.

El grafiter Ynda es limitava a escriure el seu tag, una autèntica incògnita per molts i per d'altres un possible anagrama d'algun tipus de nom, i rarament pintava cap més detall en els seus grafits. Aquest grafiter sense cara, però conegut per la Policia Local de Manresa, ha causat un gran enrenou entre tots els manresans durant aquests últims anys, on la polèmica sobre la seva actuació artística en diferent mobiliari urbà no ha deixat indiferent a ningú. Qui era realment aquest grafiter? Quin significat tenien aquestes lletres?

Les forces policials mai l'han enxampat in situ pintant, tot i que a principis de l'any 2015 afirmaven a la premsa que tenien identificada a la persona que firmava sota el segell d'Ynda. Molts es pregunten quin era el significat real d'aquest nom en clau, inclús alguns arriben a la deducció de què el seu nom era realment el d'Andy o Daniel (Dany), en canvi, d'altres afirmaven que era una tendència contracultural, un nom, d'una banda, juvenil o un nou moviment suburbà musical, que barrejava les lletres per tal que no el reconeguin. Tot plegat un misteri, i un nom que ens ha acompanyat en aquests últims anys per gairebé tota la ciutat de Manresa.

Les parets ens parlen: art o vandalisme?

El grafiti és vist avui en dia com vandalisme i també com a art urbà segons on preguntis. Expressen vivències, alguns valoren el seu atractiu i uns altres ho veuen com contaminació visual. El grafiti és una manifestació d'art en espais públic i està directament relacionat a diversos moviments, com el hip hop per exemple, que és la forma d'expressar la realitat que viu tot el món: els desavantatges, l'opressió, l'odi racial i també reflecteix la realitat dels carrers de les nostres ciutats, molts d'ells a causa de la ràbia i la manca d'oportunitats a molts joves. Els grafiters brasilers dels Jocs Olímpics del passat mes d'agost eren reconeguts com un dels millors de tot el món, quan es tractava de denunciar la gran misèria i desigualtat social que van deixar els jocs a la ciutat de Rio de Janeiro. Molta gent no sap la diferència entre grafiti i vandalisme. Al món acadèmic es discuteix encara si el grafiti és una forma d'art, que alguns defineixen com la manifestació artística per antonomàsia de la ciutat contemporània i postindustrial o un simple acte de provocació polític en forma de mural empastifador.

Quan es parla de grafiti existeixen opinions oposades sobre si es tracta d'una expressió artística o un mer acte vandàlic tipificat com a falta; la veritat és que el significat d'aquest fenomen urbà sempre dependrà del matís amb què es miri. Pintar en els murs és una pràctica amb molts anys d'antiguitat, les pintures rupestres més velles que es coneixen van ser fetes en parets de coves fa 40 mil anys. Els professionals en aquesta disciplina diuen que la paraula "grafiti" prové del grec graphein que significa escriure, i del terme italià "sgraffiti", que es tradueix com a dibuix o gargot sobre la paret; tot i que alguns destacats grafiters dubten si la paraula és universalment acceptada.

En tot cas, escriure i dibuixar en els murs de l'espai públic són pràctiques molt antigues, però és molt probable que els grafits que avui adornen les grans ciutats del món, estiguin estèticament emparentats amb els que van sorgir al Bronx de Nova York en els anys setanta del segle passat com un vessant expressiu de la subcultura urbana del hip hop abans esmentada. En definitiva, tot plegat és un cercle viciós que és retroalimenta. El graffiti crea o destrueix? És qüestió del punt de vista de què vulguem veure-ho, talment com el dilema filosòfic del got d'aigua per la meitat: està mig ple o mig buit?

Tornant al nostre Ynda i a Manresa, en Quintí Torra Cordons, a la revista el Pou de la Gallina del juny del 2016, li dedicava una part de la seva secció "Bugada al Pou": 

"Personalment, el tal Ynda —que ha deixat la seva marca d’incivisme arreu de Manresa— em sembla un embrutador professional de parets sense cap criteri ni proposta artística coherent. Servidor ha estat al MOMA de Nova York i ha vist obres d’art contemporani que, tot i ser exhibides en un museu de prestigi, li han semblat una presa de pèl. La mateixa sensació que em provoquen les pintades d’aquest individu. Davant de la impunitat amb què continua actuant, ara s’ha decidit a fer adhesius que va enganxant per tots els carrers. Tot plegat, ben lamentable".

Bibliografia:

- NacióManresa: "Ynda, el grafiter més buscat del Bages" (05/01/2015)

- Bloc 'Manresa més jove': "El rastre del grafiter Ynda" (09/01/2015)

La caixa de taronges de Beuys

El geni plàstic de Krefeld

L’obra de l’artista plàstic alemany Joseph Beuys (1921-1986) està fortament relacionada amb la ciutat de Manresa. L’acció creativa anomenada Manresa 66, promoguda pel mateix Beuys juntament amb els danesos Henning Christiansen, músic, i Björn Nörgaard, escultor, vinculats al moviment Fluxus, fou presentada a la galeria Schmela de Düsseldorf el 15 de desembre de 1966. Amb aquesta iniciativa Beuys volia reflectir la seva experiència existencial relacionada a un procés interior de canvi i transformació. A partir de les seves vivències, l’artista, proposà un camí per sortir de la seva cosmovisió particular per atansar-se a una recerca interior renovadora. El punt de partida de Joseph Beuys fou el seu encontre personal amb l’obra de Sant Ignasi de Loiola. 

L’interès de Beuys per Sant Ignasi naixé a partir d’una crisi existencial i la voluntat de comunicar i compartir el seu procés interior amb altres persones. La trobada amb Sant Ignasi de Loiola canvià radicalment la vida de Joseph Beuys, persona no-creient però sensible a la dimensió espiritual de l’existència humana. El que volia transmetre aquest artista era que una persona, a través de l’evolució de la seva vida interior, pot refer les seves forces interiors i emprendre una nova vida. Beuys considerava que tot procés de superació dels problemes personals s’havia de basar en experiències d’espiritualitat. Això és el que pretenia transmetre l’acció Manresa 66, projectar a l’exterior el que havia estat una reeixida experiència interior.

El mes de novembre de 1994 la seva obra arribà a Manresa a la Sala de la Plana de l'Om, sota el títol "Manresa – Hauptbahnhof: una experiència de Joseph Beuys a Catalunya inspirada en Ignasi de Loiola i Manresa" i un més tard al centre d'Arts Santa Mònica, a Barcelona.

La caixa de taronges i el pròleg ignasià

El 1965, Beuys passa 24 hores dins d'una petita caixa de taronges. Durant la inauguració de l'exposició "Beuys ... qualsevol soga" explica les obres a una llebre morta. En les seves accions fa confluir pràctiques religioses, rituals, curatives, socials, científiques i polítiques. En l'estiu de 1966, Beuys viatja per Espanya amb l'artista danès Per Kirkeby i visita la nostra ciutat, on Sant Ignasi de Loiola va escriure els seus "Exercicis espirituals". En aquest viatge pateix un col·lapse del qual es recupera a les portes de la mort. L'impacte de Beuys amb Sant Ignasi fou absolut, la interacció amb el Sant i l'obra de l'artista alemany seria insaciable.

A Düsseldorf, Beuys presenta al desembre del mateix any "Manresa", sobre la relació mística amb el sant durant la seva estada a la ciutat. El 1968 es realitza a Amsterdam la primera gran retrospectiva de Joseph Beuys. El 1970, l'artista funda l'"Organització d'electors, lliure plebiscit". El 1972 obre a la Documenta V de Kassel l'"Oficina Política Permanent de l'Organització per a la Democràcia Directa mitjançant el Plebiscit". El 1974 té lloc una de les seves accions més conegudes, "Coyote, I like America and America likes me", durant la qual habita durant quatre dies amb un coiot en una galeria de Nova York. Tot gràcies a Sant Ignasi de Loiola!

Bibliografia en línia:

- Deutsche Welle (DW), Joseph Beuys: "todo ser humano es un artista"

- Joseph Beuys: Joseph Beuys: Manresa, aquí

A dalt del cel

Les gàrgoles de la Seu 

El nom de gàrgola deriva de la paraula francesa “gargouille”, de l’antic terme també francès, “gargoule” i aquesta prové del baix llatí, “gargula”, amb el significat de “gola”. Les gàrgoles es constituïen en l’element final del sistema general de drenatge de l’edifici. La seva disposició resolia acceptablement l’evacuació de l’aigua de pluja que s’escorria per les cobertes i era recollida per una xarxa de canalitzacions que es movia per gravetat a través de les cornises. L’elaboració de la peça de desguàs que forma la gàrgola es formava amb un sòlid bloc de pedra que constava de dues parts ben diferenciades, la primera, que s’encastava a la paret i resolia el sosteniment i tenia forma de carreu normal per tal que encaixés perfectament assentada en el mur, i la segona, en voladís, que estava constituïda per la part aèria de la peça, es treballava esculpint el canal i broc de buidatge i finalment s’acabava amb una decoració de formes combinades, que reproduïen éssers impossibles meitat humans, meitat animals o ocells. Ja es feien servir al segle XII, però amb el gòtic les gàrgoles adquiriren diferents significats i podien ser vistes confinades al perímetre exterior de les esglésies i catedrals i interpretades com la representació del Mal, que roman incapaç de travessar el recinte sagrat, o amb un significat contrari, com si fossin les guardianes de l'església que mantenen el mal allunyat d’aquell entorn.

Un element important de la decoració de la basílica de la Seu són les gàrgoles volades de pedra amb formes grotesques i d’animals fantàstics i mitològics. Les més antigues estan en la part superior dels contraforts de la nau, algunes d'elles molt malmeses per la corrupció del temps, i en les més noves s'aprecia una clara influència del gòtic francès. No ocupen una situació tan elevada i només les trobem en la part de construcció més nova de la basílica. No tenen encara cap funció tècnica, però aquelles pedres que sortien de la façana en forma d’animals mitològics, tenien la funció d’espantar els mals esperits del temple. A la Seu representen d’una manera cíclica i per tot el perímetre de l’edifici al lleó (Marc) al bou (Lluc) i a l’àliga (Joan), que simbolitzen als evangelistes de l'Església catòlica. Mateu (àngel) no hi és representat precisament per la forma humana del símbol, però aquesta representació meitat home meitat animal té reminiscències en l'antic Egipte dels faraons, ja que tres dels fills d’Horus es representen amb cap d’animal i el cos d'un humà. També trobem una gàrgola en forma de gall ubicat a l'est del temple, que en la tradició cristiana ens mostra l'inici del dia, la sortida del sol i el final de la foscor de la nit.

- Veure més fotografies: (1), (2), (3)

Bibliografia:

- Gasol, Josep M. (1984), La Seu de Manresa. Art, història i devoció, Amics de la Seu, Manresa

- Orriols, Anna (2006), La Seu de Manresa, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet 

- Virós, Lluís (2013), La Seu: joia del patrimoni manresà. Revista Dovella

- Diari Regió7, La cara misteriosa de la Seu (06/10/13)

- Bloc d'Arqueologia Medieval: Construcció de la Seu de Manresa, elements ornamentals

La ciutat d'abans de 1714

Evolució urbana del segle XVII

El segle XVII fou un segle de contrasts al Principat de Catalunya, dels quals Manresa no en fou una excepció. Fou una època de moviments crítics, etapes de davallada i períodes de recuperació. Aquests alts i baixos van ser presents en la demografia, ja que el creixement de Manresa a mitjan segle anterior es va mantenir igual fins a pràcticament el segle XVII, del qual ara en parlarem. Gràcies a les dades aportades per Albert Benet i Clarà, sabem que el fogatge de l'any 1626 constava de 1282 focs, que suposaven uns 5.326 habitants, una xifra molt considerable de població en aquell temps. La majoria dels manresans vivien dins la ciutat, dintre muralles, mentre que la resta es distribuïa per la rodalia, en masos.

Aquesta alta xifra es va mantenir, amb petits canvis, fins a mitjan segle XVII, en què es va produir una caiguda dràstica de la població a causa del rebrot de la pesta bubònica, procedent de València, que el 1650 s'estengué per les comarques catalanes. A Manresa, la pesta arribà el 1654, hi causà terribles estralls i centenars de morts. El cronista manresà contemporani d'aquella època, Magí Canyelles, parla d'unes mil persones les mortes per culpa de la malaltia, un quart de població de la ciutat s'havia mort en pocs anys. Malgrat tot, cap a finals d'aquest segle, i gràcies a una bona activitat comercial i artesana, juntament amb la revifalla de la vinya, Manresa guanyaria ràpidament nous habitants.

La tradició menestral iniciada en època medieval, i incrementada al segle XVI, va comportar que durant el segle XVII apareguessin noves feines com les de teixidors de lli, espardanyers o corders, alhora que el gremi dels blanquers assolia quotes més importants de protagonisme. Començaven a aparèixer els mestres artesans una classe social més elevada que rivalitzava amb la noblesa local. La burgesia començava a treure el cap a casa nostra. També amb l'esclat de l'art barroc, sorgeixen els tallers d'escultura, especialitzats en la talla d'imatges i retaules, representants per les famílies dels Grau, els Sunyer, els Generes i els Padró, que adquiririen un gran ressò al Principat. Bona fe de l'ascens del barroc a Manresa foren els nous edificis dels Jutjats i la Cova, on encara avui en dia es pot gaudir del barroc arquitectònic més clàssic.

Relacionat amb el món mercantil, cal esmentar el privilegi del rei Felip III de l'any 1603, amb la creació de la Taula de Comuns Dipòsits, equivalent al que eren les caixes d'estalvi. Al capdavant de la Taula hi havia quatre oficials o ministres, el tauler, el caixer, el regent i el notari. Els oficials devien guardar secret de les operacions que es feien. Els càrrecs de caràcter bianual es renovaven en la festivitat de Sant Maties del dia 24 de febrer. La taula va encunyar diverses monedes de l'època com el Sou, el Ral i el Diner en plata i coure.

Potser el fet més rellevant del segle XVII fou la Guerra dels Segadors de 1640, la qual afectà bona part del territori català, inclosa la nostra ciutat. En el precís moment que la Diputació de Catalunya va decidir entrar en guerra contra Felip IV, Manresa també s'hi va comprometre i molts manresans van enrolar-se a l'exèrcit català de la Diputació. Fins i tot van participar en la batalla de Montjuïc del 26 de gener de 1641, que va finalitzar amb la retirada de l'exèrcit castellà. El sometent de Manresa, comandat per Josep Solà, participà en diverses accions, entre les més importants, destaca el setge de la ciutat de Tarragona. En aquests anys de guerra la pesta era la pitjor enemiga dels soldats, fins al punt que la Diputació va abandonar la ciutat de Barcelona fugint de la infecció i es va establir a Manresa.

Per acabar l'entrada repassem l'activitat religiosa d'aquest segle, amb tres apunts. El 1602 les monges del convent de la Nostra Senyora dels Àngels es van establir a Manresa en el convent abandonat de les clarisses. El 1625 es va fundar el convent de Sant Francesc de Paula i el 1638 el de les religioses caputxines.

Bibliografia: 

- Junyent i Maydeu, Francesc (1993): "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir Edicions Selectes, Manresa

- Junyent i Maydeu, Francesc (1994): "Història gràfica de Manresa. El patrimoni històric i artístic (Dels orígens als nostres dies)". Parcir Edicions Selectes, Manresa

- Benet i Clarà, Albert (1984): "La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII". Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya. Vol. 1, pàgs. 85-93

- Comas Closas, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- Gasol, Josep M. (1971): "Manresa, panorama d’una ciutat". Manresa, pàgs. 35-43

Reciclatge és consumisme

Experiment artístic amb les escombraries

El rètol que penjava a uns tres o quatre metres d'alçada a la façana del convent de Sant Francesc va cridar l'atenció de moltes persones durant el mes d'abril de l'any 2010. Algun cotxe que passava per davant fins i tot es parava per preguntar pel significat d'alguna cosa que era una incongruència, un cartell comercial sobre un edifici religiós? La resta de les persones ni tan sols llegien el cartell de l'entrada i entraven directament al convent a veure si es podia reutilitzar quelcom del que hi havia instal·lat a l'interior. Semblava que no els importava d'on venien les coses, preguntaven si demà hi hauria televisions, armaris o unes taules de nit. La peculiar iniciativa partia del col·lectiu Basurama, sota el projecte Spermöla.

El projecte Spermöla, portat a terme pel col·lectiu Basurama, va instal·lar una botiga gratuïta al convent de Sant Francesc de Manresa del 16 al 23 d'abril de l'any 2010 on cada tarda, a partir de les 5, es regalaven objectes útils rescatats de les escombraries i on el visitant també podia dur el què volgués. A més, la botiga també era un espai de debat de polítiques mediambientals i polítiques efectives anticonsumistes.

L'activitat s'englobava dins la cinquena edició d'Idensitat, un projecte artístic que investigava sobre les maneres d'incidir en l'àmbit públic a través de propostes creatives. Una altra d'aquestes propostes fou la construcció d'un popular motocarro semblant al que surt a la pel·lícula Plácido de Luis García Berlanga rodada el 1961 a Manresa. El departament d'automoció de l'institut Lacetània havia restaurat i recuperat un antic vehicle similar al de la pel·lícula que es convertia en un utilitari i es podia fer servir de múltiples formes, com per exemple, de transport pel “turisme alternatiu”. Dins aquella activitat es va projectar a la plaça Icària (davant del Casal La Kampana) la pel·lícula de Berlanga.

El Convent de Sant Francesc i les deixalles

Basurama és un col·lectiu dedicat a la investigació, a la producció i a la gestió cultural des de 2001 que ha centrat la seva àrea d'estudi i actuació en els processos productius, la generació de deixalles que aquests impliquen i les seves possibilitats creatives. Nascut a l'Escola d'Arquitectura de Madrid ha anat evolucionant i adoptant noves formes des dels seus orígens. Pretén estudiar fenòmens inherents a la producció massiva d'escombraries real i virtual a la societat de consum aportant noves visions que actuïn com a generadors de pensament i actitud. Detecta escletxes dins d'aquests processos de generació i consum que no només plantegen interrogants sobre la nostra forma d'explotar els recursos, sinó també sobre la nostra manera de pensar, de treballar, de percebre la realitat.

La fundació del convent de Santa Paula de Manresa es va sol·licitar el 1623, però ben aviat es van topar l’oposició tant dels carmelites com dels dominics. No fou fins dos anys més tard que van aconseguir l’oportuna llicència del bisbat de Vic. La comunitat es va reunir en unes cases particulars i va aixecar una capella provisional, fins que el 1638 començà la construcció d’una nova església, que es va poder beneir el 1683. Els frares van romandre a la nova església fins que foren expulsats el 1835 amb la desamortització de Mendizábal i Madoz i finalment, el 1851 ocuparen el lloc les monges de la Companyia de Maria Nostra Senyora, conegudes amb el nom de l’Ensenyança. L'any 1909 durant la Setmana Tràgica del mes de juliol, el convent seria incendiat i saquejat.

Bibliografia bàsica:

- SARRET I ARBÓS, Joaquim. Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Imp. de Sant Josep, 1924

- Manresainfo.cat: "Tot a punt per a la 5a edició d'Idensitat" (10/04/2010)

- Bloc de Basurama, aquí

- Spermöla en Manresa. Tienda gratis, aquí

Okupes amb vocació artística

L'edifici Asols i la Kunsthaus Tacheles "manresana"

Pintades a totes les parets contra el capitalisme, contra l'amo de l'edifici de Ca l'Asols, contra l'Ajuntament de Manresa i contra la Policia Local. La terrassa atapeïda d'escombraries; els electrodomèstics, inservibles; i la tassa del vàter, embussada per la brutícia. Aquest era el panorama que havien trobat en un dels seus pisos el propietari de l'edifici històric rehabilitat al carrer Codinella, la casa Asols, després que un jutjat desallotgés l'inquilí perquè feia un any que no pagava el lloguer.

L'any 2008 un jove va llogar un dels habitatges més cars, un dúplex amb terrassa, ja que hi som no ens estarem de res, no? Al cap d'uns mesos, va deixar de pagar el lloguer mensual, moment en què va ser denunciat als jutjats, i a finals del 2010 es va desallotjar l'inquilí. Quan el funcionari dels jutjats va obrir la porta, l'inquilí ja no hi era, però ell (o algú altre) havia deixat la seva presència amb una recreació artística i cultural digna del Kunsthaus Tacheles de Berlín, un dels edificis okupes més importants de la capital alemanya: pintades amb inscripcions característiques del moviment okupa per totes les parets, conformaven un recorregut per tot l'habitacle on es podien llegir tota classe de missatges a tall de mural. La berlinesa Kunsthaus Tacheles era una galeria d'art modern dirigida per un col·lectiu d'artistes que van ocupar la propietat des de 1990, any de la reunificació alemanya. L'edifici principal de la Tacheles va ser tancat definitivament el setembre de 2012.

Tornem a Manresa, l'immoble en qüestió es troba al carrer de Codinella, a la façana de la Via de Sant Ignasi de Manresa (just al nivell de la passera de ferro que passa aquesta via). La rehabilitació de l'edifici, d'estil barroc i que data del segle XVIII va ser inaugurada el 2005 amb l'objectiu de contribuir a la renovació de la façana sud de la ciutat, per la qual cosa va disposar de l'empenta econòmica de l'empresa municipal FORUM, especialitzada a rehabilitar edificis antics de la ciutat. Aquest casal, que data del 1789, és un dels més destacats exemples de renaixement d'un edifici antic i abandonat del nucli antic de Manresa. Fins al 1999, quan va ser adquirit per rehabilitar-lo, l'edifici feia molts anys que estava del tot abandonat i amb risc de caure terra. L'any 2005, l'empresa barcelonina Rehabiliman SL va reconvertir el casal en una espècie d'aparthotel per turistes i guiris amb ganes de buscar aventures fora de Barcelona i més enllà de la muntanya màgica de Montserrat. Als baixos de l'edifici, més tard, s'hi va instal·lar el cafè-discoteca La Peixera, per donar un aspecte més "underground" i "cool" al lloc.

El propietari de l'edifici, Josep Maria Muñoz, que havia posat a lloguer els 54 habitatges de Ca l'Asols, va afirmar que tardaria vint anys a recuperar la inversió que havia fet en la rehabilitació. Esperem que la pròxima vegada a l'artista anònim li deixin un espai per poder exposar la seva creació artística urbana!

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Abocador okupa en un edifici premiat de Manresa" (15/12/2010)

- Wikipedia: Kunsthaus Tacheles

Més informació:

- Okupació i resistència (2002-2013): L'onada okupa manresana una cronologia d'espais alliberats, aquí

Lluís Uró i Servitja

Un artista a París

Lluís Uró i Servitja va néixer a Manresa el 20 de setembre de 1903 i fou ben aviat un dels millors artistes que va donar la ciutat. Escultor, dibuixant o entre altres pintors de ceràmiques, les seves mans aviat serien sinònim d'un artista que avui se'l podria etiquetar "d'artista total". De ben jove estudià amb el mestre Evarist Basiana a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Durant la seva etapa en l'escola va conèixer al dibuixant Joan Vilanova. La seva bona amistat arribaria fins i tot al punt d'ocupar dos estudis en un mateix replà del Carrer Urgell.

Talent, intuïció, ofici i una capacitat de treball entusiasta, justifiquen el seu llegat que fou bruscament frenat per la Guerra Civil Espanyola, ja que moriria l'any 1938 a la batalla de l'Ebre, defensant el bàndol republicà. Durant els anys de la Segona República, Manresa va viure una època d'esplendor cultural en tots els aspectes, tant en la literatura, com en l'art i fins i tot en la pràctica dels esports de masses entre els més populars el futbol, el ciclisme o la natació.

L'any 1934 Uró inaugura l'obra més important de la seva carrera, la font de la Colònia Jorba. En aquests anys va ser un dels artistes que va exposar en més galeries de la ciutat, convertint-se en un artista de renom i treballant en la secció de propaganda dels grans Magatzems Jorba, on realitzava els dibuixos dels anuncis dels populars magatzems. També començaria a impartir classes de dibuix i pintura a l'Acadèmica Cots. L'any 1935 arribaria la seva gran oportunitat durant un viatge a París, on ampliaria els seus estudis artístics. Del seu viatge a la ciutat de llums va adquirir experiència en treballar amb pirogravats, metalls, joies, però sobretot amb la terracota. D’entre les seves obres destaquen: "Bailaor", "Lluitadors", "Atletes", "Gran Relleu" i "Noia asseguda".

L'any 1969 els amics, familiars i el Cercle Artístic de Manresa, així com els Magatzems Jorba, li van dedicar una exposició-homenatge a la sala d'actes dels magatzems. Avui en dia la seva obra es pot contemplar al Museu Comarcal de Manresa.

"Posseïa una sensibilitat finíssima, Estudis d'anatomia que es noten en la seva obra. Les seves figures femenines tenen la gràcia prehel·lènica, mediterrània. Va intuir que l'escultura no es basa en masses, ni tan sols en superfícies, sinó en perfils, infinits perfils que se succeeixen en l'espai i a les seves llums".

Joan Vilaró, 1969

Bibliografia:

- Vilaró Llach, Joan: "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Llibreria Sobrerroca. Manresa, 1983

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Revista el Pou de la Gallina: "Lluís Uró, un artista frenat per la guerra" (núm. 261 - Gener 2011)

La ciutat borbònica

La Manresa del segle XVIII: evolució històrica i urbana 

El segle XVIII va patir un mal començament, ja que fou l'inici de la guerra de Successió, la qual, el seu final va tenir conseqüències nefastes per la ciutat de Manresa així com pels Països Catalans. En morir el rei Carles II sense descendència l'1 de novembre de l'any 1700, un cop descartats altres pretendents, fou proclamat rei hispànic el duc d'Anjou, Felip de Borbó.

Després de la capitulació de Manresa, pocs mesos abans de la de Barcelona, es revifaren un altre cop els ànims contra el nou rei Felip V. Amb l'incendi de la ciutat l'any 1713, moria la ciutat medieval i naixia una nova ciutat, completament diferent, la ciutat borbònica o preindustrial.

Des d'aleshores Manresa s'integrà plenament al domini del nou ordre borbònic, i anul·lades les vegueries, passà a esdevenir capital de corregiment, una espècie de proto-província espanyola de l'actualitat. S'adoptà al nou règim municipal, on els càrrecs passaren a ser vitalicis, cosa que suposà, una major ineficàcia i l'inici de la corrupció administrativa de tall absolutista.

Les activitats econòmiques van suposar un parèntesi a la nova realitat política que patia la ciutat, aquestes es van centrar en el conreu de la vinya i en l'activitat de la indústria especialitzada en la seda. Tot i la importància de l'agricultura, l'activitat econòmica per excel·lència del segle XVIII manresà fou la seda, que de fet es convertí en l'estat previ de la industrialització de Manresa del posterior segle XIX. Càlculs de finals del segle XVIII estimàvem que la ciutat hi treballaven més de 6.000 persones, dedicades en diferents activitats de la seda: velers, perxers, passameners, vetaires... Després de la ciutat de Barcelona, Manresa era la segona població amb més treballadors de tota Catalunya. 

Aquesta febre de la seda va fer que la població augmentes de forma ascendent, fins a arribar a les 12.000 persones cap a finals del segle. Per altra banda, aquestes noves activitats van ser la porta per l'aparició d'una nova classe social, la burgesia enriquida amb la indústria, el comerç i la compravenda de terres agrícoles. La ciutat s'aburgesava i creixia la desigualtat social, que abandonava el vell patró dels estaments medievals per una nova divisió social: des dels seders i pagesos, passant per la burgesia, la noblesa, els militars i els nous funcionaris de l'estat.

El segle XVIII va començar amb una guerra, però acabà amb un altre. La Guerra Gran contra la França revolucionària que desembocaria amb la invasió francesa de 1808. La ciutat de Manresa va tenir un paper cabdal en aquesta, fruit de la seva importància comercial primer, i posteriorment econòmica i industrial.

La ciutat durant el segle XVIII continuava protegida per la seva muralla medieval, sense grans transformacions urbanístiques a mencionar, tret d'actuacions provocades per les destruccions de la guerra, per altra banda, també es van fer reconstruccions acompanyades de tímides ampliacions. En aquest segle destaca el barroc, puix que la ciutat adoptà en un rang menor que d'altres viles més importants, la fesomia pròpia de moltes ciutats barroques de primer nivell com París o Praga. Palaus, edificis públics, esglésies i convents, ressaltaven una morfologia de caràcter senyorial. El barroc concebia Manresa com un element polític i social. 

Tot i la tímida aparició de certs elements neoclàssics en diversos edificis de la ciutat, el segle XVIII encara fou presidit per la presència de l'art barroc, que assolí la seva màxima expressió en l'església de la Santa Cova, l'església de Sant Ignasi i la de Sant Andreu. En aquest segle, s'ampliaren d'altres ja existents com la de la Seu o la desapareguda església de Sant Pere Màrtir.

Pel que fa a edificis civils, es va renovar l'actual seu de l'Ajuntament i el col·legi de Sant Ignasi.

Bibliografia:

- Junyent i Maydeu, Francesc: "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir, Manresa 1993

Més informació:

- Els orígens de la burgesia: aquí

- El gran incendi de Manresa: (I), (II)

- Un itinerari al patrimoni industrial: aquí

- Les filatures: (I), (II), (III)

- Indústria i urbanisme: aquí

- La indústria del cotó: aquí

La ciutat on mai passava res

Silenci estem rodant!

“En principio no había pensado en Manresa, sino en Vitoria y los interiores en Madrid. Pero cambiaron los planes y tuvimos que rodar en Barcelona. Estudiamos diferentes ciudades en un radio de 100 km [...] Manresa es una fabulosa ciudad cinematogràfica...”

Luis García Berlanga

Es presentava un hivern cruelment fred l'any 1961, a la ciutat on mai passava res de res i els dies es repetien amb la monotonia del franquisme més gris va arribar un tren a l'estació del Nord de la Renfe, el tren del cinema. Del 27 de febrer al 29 de març el rodatge de la pel·lícula Plácido, sota la direcció del cineasta Luis García Berlanga, Manresa esdevingué un motiu d’expectació i curiositat pels ciutadans, atrets per l’espectacularitat del muntatge, les càmeres, els focus, el vestuari i la presència d’actors en hotels i restaurants de la ciutat. Un mini Hollywood en tota regla, vaja.

El film fou rodat a Manresa i també a Barcelona, després que no es pogués realitzar a Conca, la ciutat preferida del director, Luis García Berlanga. Tampoc no es va poder fer a Vitòria per raons burocràtiques. En el fons, Berlanga buscava una ciutat mitjana per reflectir la hipocresia d'un règim que se sentia feliç impulsant campanyes com la de fer seure un pobre a la taula dels rics el dia de Nadal. La idea principal de la pel·lícula va partir d'una campanya ideada pel règim franquista en els anys cinquanta que, sota el lema Siente un pobre a su mesa, volia promoure, "en dates tan assenyalades", un sentiment de caritat cristiana envers els més necessitats. 

Des del principi tant Ràdio Manresa com el diari de la Falange local Manresa van mostrar-se disposats a explicar amb tot luxe de detalls l’esdeveniment, atès sobretot perquè els fets es desenvolupaven en una ciutat on “mai no passava res de nou”, com recordava l'antic locutor de ràdio, Vicenç Comas. El director Berlanga, que concedia les entrevistes a l’hotel Santo Domingo (actualment desaparegut) on s’allotjava, Comas no el deixava ni un sol instant. Tant és així que, quan Berlanga els veia aparèixer, no podia estar-se de dir: “¿Otra vez tú aquí?”

Els manresans es van abocar de ple en cadascuna de les vicissituds del rodatge de Plácido. Alguns amb la seva presència massiva al carrer, malgrat que feia un fred intens, i d’altres participant de manera activa al film, ja fos interpretant algun paper menor, de figurants, conduint un carro de cavalls com va fer Josep Antoni Cruz, o en el cas de l’Enric Martí, cedint el seu motocarro, que va fer famosa la pel·lícula.

Els aspirants a extres van ser convocats un dissabte al matí al pati del Casino. Més de 200 persones es van presentar al que ara en diríem un càsting, estaven repartits en quatre grups. La majoria d'extres farien d'avis en l'escena on apareixien en un asil. El film va costar 10 milions de pessetes de l'època, una quantitat gens baixa. El sou que van percebre els figurants rondava les 60 pessetes diàries, els músics de l'orquestra se'ls pagava 300 pessetes i als extres amb un petit paper 150 pessetes.

La ciutat de Manresa és la gran absent al rodatge de Plácido. En cap moment s’esmenta la ciutat, real o fictícia, en què transcorre l’acció. Un fet curiós també és l'absència en els plànols finals de la basílica de la Seu.

Bibliografia:

- El Pou de la Gallina: "El rodatge de ‘Plácido’, pas a pas" (desembre 2011), núm. 271

- Manresa a cop d'ull: "Plácido, Manresa 1961, el Hollywood de Berlanga" (març 2013), núm. 6

- "Plácido, una crítica a l'egoisme humà" (Diari Regió7, 16/12/2011)

Més informació:

- Berlanga a Manresa: aquí

Coronant el Passeig de Pere III

L'estàtua de La Ben Plantada

Durant les festes de la Llum de l'any 1977 s'inaugurà el monument als iniciadors de la Séquia (canal que proveeix d'aigua la ciutat de Manresa des del riu Llobregat) coneguda com "La Ben Plantada", obra de l'escultor olotí Josep Clarà. L'estàtua causà una polèmica important entre els cercles polítics de la ciutat de Manresa, donat que alguns sectors ciutadans consideraven que podia ofendre la moral, el resultat fou que va tardar 19 anys a veure la llum i restà aïllada en un magatzem humit de la ciutat fins que fou rescatada. L'estàtua en qüestió era una dona que mostrava els pits sense cap classe de pudor.

La Ben Plantada és un exemple perfecte de l'art noucentista: equilibri, mesura, forma nítida, volum sòlid i compacte són les qualitats de l'obra en qüestió. La Ben Plantada de Clarà s'excusa en la figura de la dona ideal descrita en els textos de "La Ben Plantada" d'Eugeni Ors, un recorregut de què va representar per al món artístic català el moviment noucentista.

Censura moral: la intrahistòria

L’any 1956, la Junta de la Séquia va voler fer un monument dedicat als iniciadors de la Séquia, i per això es va crear una comissió, que va decidir sol·licitar assessorament al Cercle Artístic de Manresa. Des de la institució assessora es va proposar incloure una figura femenina de mida natural de l’escultor Josep Clarà al monument; ara bé, en ple franquisme no era freqüent, per no dir quasi impossible, ubicar a la via pública escultures d'aquestes característiques, i per tant va ser necessari que la comissió sol·licitant emetés un informe on referenciava diverses consideracions favorables per tal de defensar la col·locació de l’obra malgrat la nuesa de la seva protagonista.

Finalment, l’estàtua es va comprar l’any 1958, però haurien de passar 19 anys, quan Franco ja havia mort, abans no es pogués emplaçar a la via pública. La dura moral catòlica del franquisme no va permetre l’exhibició d'aquella noia nua en plena dictadura nacionalcatòlica. Les vinyetes del dibuixant manresà Joan Vilanova a L'Auca de la Llum de Manresa -que denunciava aquest fet- van provocar una carta de rebuig per part del bisbe de Vic, el 14 de febrer de 1959, que es mostrà especialment dolgut per l'obra del dibuixant.

El bisbe de Vic (diòcesis que pertany la ciutat de Manresa) expressa en el seu escrit adreçat als administradors de la Festa de la Llum: “la extrañeza y la profunda pena que me ha causado, en su conjunto, la inclusión de la “Auca de la Llum” en este programa religioso, destinado a los fieles y al gran público”. El bisbe segueix: “ofende aquella estatua inmodesta que, después de haber sido expuesta al público y haber sido vista por todo Manresa [...] misteriosamente e intencionadamente cubierta, añadiéndose al estribillo un interrogante, que si tiene alguna gracia picaresca, no tiene en cambio mucho sabor de vida cristiana, de corrección ni, creo yo, de buen manresanismo”.

Bibliografia en línia:

- Tot Passejant: "Monuments públics a Manresa"

- Memoria.cat: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)"

Joan Vilanova i Roset

Dibuixant autodidacte

Joan Vilanova va néixer a Manresa el 1908, dibuixant a la ploma, a l'estilet i al llapis, fou un cronista gràfic de temps populars catalans i, sobretot, manresans. Un dels iniciadors del Cercle Artístic de Manresa i membre actiu del Gremi de Sant Lluc de Metges i Artistes. Joan Vilanova era un gran deixeble i sobretot amic d'un altre pintor: Evarist Basiana.

Vilanova va dibuixar una gran quantitat de referències de l’imaginari col·lectiu d’aquesta ciutat, així com de temes populars, especialment durant els anys centrals del segle XX, des de la dècada dels trenta fins a la dels setanta aproximadament. Firma diferents portades per al programa de les Festes de la Llum, i altres celebracions locals (com ex-libris, goigs, felicitacions de Nadal).

En llibres:

- L'angelet que no reia (1955)
- Cançons d'amor (1980)
- Nadales (1981)
- Cavalleresques i Religioses (1982)

Sobretot destaquen els dibuixos de "L'Auca de la Séquia" (1959) amb rodolins també ben escaients i expressius de Ramon Albareda i Garriga. Vilanova també dibuixa a diferents publicacions com "El Bé Negre", "L'Om", "L'Ave Maria", "El Dia", "La Batalla", el diari "Manresa" o la revista "Bages".

A part de la vena dibuixant també podem mencionar obres escrites de puny i lletra pel dibuixant com: "Ales, banyes i Lluquet" (un estil proper als Pastorets), "L'Auca de la Séquia" (representada posteriorment al Conservatori per companys artistes, metges, advocats, etc), "El Corso fiero o el aguila abatida a los pies de Montserrat" (de caràcter satíric) i "L'àngel de Nadal".

L'any 1980 l'Ajuntament de Manresa, el gremi de Sant Lluc i el Cercle Artístic li van rendir un homenatge, amb una exposició antològica de la seva obra. El 1985 publicà "Dibuixos d'una època", on aplegava l'obra realitzada per al bisbat de Solsona entre el 1949 i el 1951. El 1990 moria a l'edat de 82 anys.

L'any 2004 es decidí incorporar el nom "Dibuixant Joan Vilanova" a la nomenclatura de carrers de Manresa i el 2007 es va publicar: "Joan Vilanova: itinerari vital i artístic", escrit per Pere Sobrerroca i Vidal i Francesc Comas. L'any següent, el 2008, el consistori manresà, va commemorar el centenari del seu naixement amb un conjunt d’actes, exposicions i publicacions.

Bibliografia:

- Vilaró i Llach, J.: Art a Manresa, segles XIX i XX. Manresa 1983.