Els negocis de l'aljama manresana

Els prestadors jueus

Els jueus medievals catalans estaven especialitzats a fer negocis amb préstec de diners i usures. Per tal de portar a terme les seves activitats buscaven les ciutats i viles reials més importants, ja que gaudien de certa protecció del rei. La seva activitat com a prestadors i gent de negocis la tenim ben constatada a la ciutat de Manresa, especialment durant el segle XIV (1294-1392), donat que hi havia força referències de jueus manresans que es dedicaven a concedir préstecs, i que gràcies a l'historiador Joaquim Sarret i Arbós i el seu Llibre dels jueus a Manresa en tenim constància per via dels actes notarials de l'època. La major part dels negocis realitzats al call consistien en préstecs de quantitats al 20 % anual de lucre, i algunes vegades els préstecs de fruits, concessions i poders, tant entre els Jueus com amb els cristians, arrendaments de cases i terres, cartes de pagament, vendes d'esclaus, capitulacions matrimonials, promeses i obligacions, etc.

"Tenien ses habitacions en el carrer Grau dels jueus a la cara de ponent de les Cases Consistorials. De dies, podien tranzitar pels carrers de la ciutat y a la nit eren vigilats y guardats pels oficials reals. Eczercien les arts y oficis y fèyen contractes ab els cristians, en lo tocant al comèrs, establiment de finques y prèstams de diner que, sa avarícia fèya pujar a bòn preu".

Joaquim Sarret i Arbós, Història de Manresa (1910)

Els préstecs i la usura

L'activitat creditora dels jueus manresans la podem trobar molt ben documentada a causa de la infinitat de préstecs que els cristians manresans van sol·licitar als seus veïns jueus. Els seus negocis no quedaven reduïts a Manresa, gent de fora muralles, també visitava els jueus de casa nostra per demanar diners per avançat amb el llur interès corresponent ("lucro"). La religió cristiana prohibia aquesta pràctica als seus fidels durant l’edat mitjana. Els jueus eren grans prestadors i negociants. Sempre van tenir una gran activitat econòmica i quan disposaven d’una mica de diners els feien treballar. A la ciutat de Manresa molts van despuntar com a artesans, científics i metges, tal com hem explicat en altres entrades d'aquest bloc.

Molts cristians, tot i això, no acudien davant de notari per legalitzar els préstecs que feien davant els jueus. Es pot trobar algun cas perdut entremig de molts protocols medievals, com és el de dos manresans cristians que van vendre's a un tercer els crèdits que tenien per la quantitat de 1270 sous, que ells devien al comprador. Aquest "tercer" fos molt probablement un jueu de la ciutat de Manresa. Els venedors fan relació dels deutes traspassats, la qual relació ocupa tota una plana del llibre, amb quasi un centenar de deutors. També existien formes encobertes de deixar diners entre els cristians amb usura davant de notari, com era la de fer un document de comanda o dipòsit de diners, que, naturalment, s'havia de tornar amb el seu lucre.

Salomó Vital, el prestador jueu de Manresa

Bona part dels préstecs que feien els jueus tenien el 20% anual de "lucro" (interès), la majoria dels seus clients eren de Manresa, però també dels pobles del costat com Sant Fruitós de Bages o Santpedor, aquest últim, sembla que va tenir una petita comunitat hebraica provinent de Manresa. Els préstecs es firmen davant testimonis, dos de cristians i un de jueu. Pel que fa a la quantitat de diners, es feien servir sous barcelonesos. El sou barceloní, sou de plata o, simplement "sou" fou una moneda d'argent que el rei Pere III va encunyar per primer cop l'any 1285. El crèdit més gran del qual es té constància a Manresa durant aquelles dates, era d'un préstec de 3.000 sous barcelonesos.

El 4 de juliol de l’any 1308, Arnau Morera (fill de Ròmia Oller) i la seva esposa, de la casa Ollera (Oller del Mas), demanen al jueu manresà Salomó Vital la quantitat de cinquanta sous. Tres anys després, el 1311, Berenguer Morera i Ròmia, juntament amb el seu fill Guillem, sol·liciten a Salomó Vital un altre préstec de cinquanta sous. El desembre de 1319, Bernat Morera de les Torres de Fals (al municipi de Fonollosa, Bages) visita Salomó Vital i li va manllevar setanta sous, amb el compromís de retornar-los el dia primer d'agost, juntament amb cinc sous de "lucro" o interessos. A finals del segle XIII, el monestir de Sant Pere de Casserres (Osona) havia caigut en un notable desori. Cap al 1277, els documents transcrits de l’acte de visita que els delegats de la casa matriu de Cluny van fer-hi, van observar que el monestir pràcticament no es feien misses, faltaven monjos i s'havien demanat préstecs que arribaven a les 300 lliures, als jueus de Vic, Barcelona i com no, els del call de Manresa.

Salomon Vitalis judeus habitator Minorise, confiteor vobis Petro Vitalis de Salellis et Romie uxoris ejus, quod solvistis mihi ad meam voluntatem, to turn lucrum seu usuram, quod seu quam, mihi usque ad festum Natalis Domini solvere debebatis et tenebamini de quodam debito centum solidorum Barehin, quos mihi confessi fuistes debere cum publico instru- mento confecto ante Notario subscripto in kalendis Februarii anno Dfii M cccxx primo, et totum lucruin seu usuram quod debebatis et tenebamini usque ad dictum festum natalis Drii proximo precedente, de quodam alio debito et ducentarum quadraginta solidorum Barehin, quos rnihi confessi fuistis debere in publico instrurnento con fecto auctoritate Notario subscripto xm kal. Julii anno Dni Mcccxx. Et idcireo & Testes E. Resells Engratius de Petra et Michaelis Granoya.

Los Judíos en Manresa. Eduardo Tamaro (1894)

Els jueus de Santpedor i el call manresà

Tot i que la majoria d'activitats econòmiques hebraiques tenien a veure amb el préstec i la usura, el mossèn Anton Vila de Santpedor (a sis quilòmetres de Manresa), trobà a la rectoria del poble, documents amb disposicions que els jueus de Manresa (Vital Juges, Jafuda Abraham i Lau Struch), en nom de l'aljama de Manresa, demanen a l'alcalde de Santpedor el cadàver d'un jueu anomenat Salomó, que havia mort al poble en qüestió. Això testimonia la presència de jueus a Santpedor i de què l'aljama manresana era un punt de referència d'altres jueus que vivien a la comarca del Bages o a prop de Manresa.

Sobre la presència de jueus al poble de Santpedor, Josep Maria Freixas i Sancho, explica que: "El [carrer] de Sant Isidre (s. XVIII) ens aturem per aclarir que durant l’Edat Mitjana se’n deia dels Jueus. En altres poblacions formaren veritables barris o calls. Aquí tenien un gran paper com a prestamistes i comerciants sobretot a la primera meitat del segle XIV."¹

Els Libri Judeorum

Els Libri Judeorum, llibres de préstecs i transaccions realitzats entre cristians i jueus, són una font destacada en la investigació documental sobre les comunitats jueves a Catalunya. Entre la documentació dels Libri Judeorum trobem algunes representacions de jueus amb una iconografia altament negativa que permet identificar els estereotips. El nombre de representacions d'aquest tipus augmenta a mesura que avança el segle XIV.

Bibliografia:

- BENET i CLARÀ, Albert (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella núm. 10, pp. 29-30

- BENET i CLARÀ, Albert; SERRA ROTÉS, Rosa; VILADÉS LLORENS, Ramon. (1987). Els Jueus del Berguedà. Revista l'Erol 21, pp. 9-27

- D. a. (2009) La Catalunya Jueva. Viatge per les terres d'Edom. Editat per la Generalitat de Catalunya.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Manresa: Imprenta Anton Esparbé y Serra. 

- SERRA SELLARÉS, Francesc (2013). L’Oller del Mas. Dels orígens fins als nostres dies. Manresa: Edició L'Oller del Mas, p. 26

- TAMARO, E. (1894). "Los Judíos en Manresa". Eduardo Tamaro. Extret de: An Inquiry into the sources of the history of the jews in Spain / Joseph Jacobs. London: David Nutt

(Entrada actualitzada el 27/08/2016)

---

1 Freixas i Sancho, Josep M. «Visita al Santpedor medieval: la perla amagada del Bages». Dovella, [en línia], 2013, Núm. 113, p. 18, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/274326 [Consulta: 27-08-2016].

Llevadures i carns

L'alimentació dels jueus i cristians manresans: la carn i el pa

Els cereals eren la base de l’alimentació de la població en l’edat mitjana, inclosos els jueus. Es consumia principalment blat, sègol i civada, en forma de pa, també com sèmola o farinetes. El consum de cereal era elevadíssim entre les famílies de recursos econòmics limitats, tant entre els cristians com entre els jueus. La ració mitjana de cereal podia ser d’un quilo i mig per persona i dia. Gairebé no existien diferències entre el pa que menjaven els cristians i el que menjaven els jueus, excepte durant els set dies de la Pasqua jueva, en els que els jueus tenen terminantment prohibit el consum de pa amb el llevat corresponent.

El consum de la carn porcina funcionava com el veritable signe distintiu dels cristians catalans respecte als musulmans i jueus. Perquè d’entre les grans religions monoteistes, com és ben sabut, només el cristianisme tolerava el consum d’aquest animal. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui en dia– que no podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida, però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: "No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs" (Levític, 11:8). I també l’Islam en prohibia el consum des dels seus orígens, sembla que en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament proscrit pels musulmans: "perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, [...] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là" (Sura 2:173).

Consells per l'obtenció de carn no jueva i l'impost de Pasqua, el "dret de fornatge"

Els consells més moderats per l'obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l'any 1338, es limitava a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on se servís la carn hebrea: la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat, i obligant el venedor a què informés els seus clients que aquesta carn: "la mort a jueu". Es deixava d'aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciència personal del comprador.

Malgrat tot, els principals problemes dels jueus manresans se centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat juntament amb el fermentat que feien els cristians. L'única alternativa era coure'ls a casa, cosa prohibida per la llei, el que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d'Aragó, a la ciutat de Manresa, i també la de Lleida, del 1326 que permetia els jueus d'ambdues ciutats a coure el pa a casa seva, a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor feudal per utilitzar llurs forns per l'elaboració del pa) als arrendadors. El problema religiós, per tant, es podia solucionar sempre que es pagués l'impost corresponent.

«Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos»

ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (9/3/1326), J. Régné, History of the Jews in Aragon. Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372. 

(Entrada actualitzada el 02/05/2015)

Bibliografia:

- García Marsilla, J. V. (1993). Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d'Aragó. València: Universitat de València.

- Riera i Sans, Jaume. (1988). La conflictivitat de l'alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Barcelona: Institució Milà i Fontanals. Unitat d'Investigació d'Estudis Medievals

Bibliografia en línia:

- Medievalistes en bloc: "A cada porc li ve el seu Sant Martí" 

La Baixada dels Jueus i la passarel·la dels enamorats

La Baixada dels Jueus

Encarem l'últim mes de l'any 2010 a Històries Manresanes amb bon ritme, amb un nou post on faig un simple exercici fotogràfic però alhora molt didàctic, acotar les imatges preses per un servidor al present de la ciutat de Manresa. En posts anteriors vaig parlar de la presència i llegat que ens van deixar els jueus a la nostra ciutat. A continuació vull reivindicar amb imatges un dels referents encara palpables de l'antiga comunitat hebraica a Manresa: La Baixada dels Jueus. Sense més preàmbuls, som-hi amb les imatges, no?

La Baixada dels Jueus, comença a les arcades principals del mateix ajuntament de Manresa.

Local abandonat a la Baixada dels Jueus, una simple barana de l'ajuntament limita l'accés a l'interior del recinte

Prohibit el pas?

Guardaran encara les claus els antics propietaris?

Timbre a mitges, l'altra meitat s'amaga darrere el gris (tan característic) manresà

Rètol d'informació turística, a l'inici de la Baixada dels Jueus

La passarel·la dels enamorats de la via Sant Ignasi

Últimament Manresa té un referent visual força inquietant, una passarel·la de ferro que talla en dos l'espai visual de l'entrada de la ciutat per la Via de Sant Ignasi. Malgrat la fredor i l'hermetisme del ferro, la passarel·la comença a interactuar amb els manresans i manresanes, sobretot els enamorats, si voleu contribuir no dubteu, veniu i tireu la clau a la via!

 

La nova passarel·la de ferro sobre la Via Sant Ignasi

Passarel·la dels Enamorats "made in Manresa"

 

Compartim noves tradicions?

El call de Manresa

On vivien els jueus de la nostra ciutat?

Els barris del nucli històric de Manresa es van desenvolupar prenent com a eixos dos turons: el turó del Puigcardener i el turó del Puigmercadal. Els carrers d'ambos turons són estrets i tortuosos. En aquesta xarxa de carrers i carrerons s'obren un parell de places principals: la plaça Major, presidida des del segle XVIII per la Casa de la Ciutat i anteriorment pels palaus de la Cort del Veguer i del Batlle, i la plaça de l'Om.

El call de Manresa, documentat des de 1266, comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a la zona de l'actual plaça Onze de Setembre. La comunitat hebraica manresana estava vinculada a l'aljama de Barcelona, però aviat desenvolupà una gran xarxa comercial que la va col·locar com una de les més importants de Catalunya, prestadors i metges eren la condició per la qual eren coneguts els jueus manresans, i al mateix temps odiats per la població cristiana. Dels jueus de Manresa se'n perd la pista documental en els aldarulls de 1391, que van començar a la ciutat andalusa de Sevilla i més tard van arribar als regnes de València, Aragó i terres catalanes.

L'antic call de Manresa, a tocar de l'ajuntament i la Plaça Major.
(Edició pròpia amb Google Maps)

Entre els carrers de la ciutat cal destacar un que porta el seu nom: la Baixada dels Jueus, antigament anomenat el Grau dels Jueus pel desnivell que presenta i sobretot pels graons que hi va haver fins a l'any 1887, moment que es va reformar l'entorn de l'ajuntament. Aquest carrer té l'entrada principal per la plaça Major, concretament en l'indret on una placa recorda l'aixecament de la ciutat de Manresa contra els francesos el 1808, amb la Crema del Paper Segellat. El carrer era el nucli principal de la comunitat jueva de Manresa.

Un altre punt on encara hi ha vestigis jueus és el carrer del Balç, uns dels carrers més antics de la ciutat de Manresa i alhora un autèntic tresor arquitectònic de l'època medieval.

Joaquim Sarret i Arbós i els jueus

La visió de l'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós en una conferència realitzada el 1917 al Centre Excursionista de Manresa, ens aporta quelcom d'informació més precisa d'on residien els jueus de la ciutat de Manresa. Descriu quines eren les zones habitades pels hebreus manresans. Destaca: el cementiri jueu, ubicat fora de l'enclavament de les muralles, coneguda amb el nom de "Fossana dels jueus" darrere el turó de Puigterrà, el que avui en dia ocupa la Plaça Onze de Setembre.

Sarret i Arbós també menciona que la proximitat del call o aljama amb la casa del veguer (actual edifici de l'ajuntament de Manresa) feia d'escut protector a les famílies jueves, evitant rebre insults i atacs de la resta de la població, i alhora era un mitjà de control directe de les autoritats sobre aquesta comunitat.

Sarret i Arbós ens descriu com era el call jueu i on vivien:

"En aquest barri o clos hi tenien els jueus sos temples, ses cases, sos banys, ses tendes sos tresors. Altre testimoni de la eczistència dels jueus a Manresa es el cementiri que tenien fora‘ls murs..., en el lloc que encara avuy ne dièm la Fossana dels jueus, detrás de Puigterrá. De manera que tenim justificada la eczistència dels jueus en el barri, clos o grau del metex nom, prop de la cort o curia del Veguer y del Batlle, o sia al amparo de la primera autoritat civil de la població, pera que fossen vigilats y ningú pogués insultarlos."

Organització de l'aljama (call) catalana. (Font: HOSTA, A.; MORA, V.: "La Catalunya Jueva", 2009)

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- HOSTA, Assumpció; MORA, Victòria. (2009). La Catalunya Jueva. Viatges per les terres d'Edom. Barcelona: Generalitat de Catalunya

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Els Jueus a Manresa. Manresa: Esparbé y Sèrra

Els metges jueus

Els primers metges documentats de la nostra ciutat

En l'època medieval, a les ciutats i viles dels regnes que constituïen la Corona d'Aragó, els metges jueus formaven el grup de metges més preparats i eficients entre tots els professionals de la medicina. Des de molt antic sabem de l'existència de metges a Manresa, un d'ells era Joan Dais el 1169 i el "mestre" Alfons el 1314, si bé el primer metge titular va ser Bernat de Frigola (Medici phisici minorisae) el juny del 1365. Però és el segle XIV, el segle dels metges jueus ubicats a Manresa, en destaquen en especial sis: Astruc Jucef, Cresques Malet (1391), Bonsenyor Malet (1391), Salomó-Vidal Cesacaleta (1391), Bojuhà Caravida (1395) i Vidal Caravida (1347).

Els metges hebreus consideraven el cor com a seu de l'ànima, el que concorda amb els ensenyaments aristotèlics. La sang era per ells el principi vital. Els mestres del Talmud sabien que la por produïa palpitacions cardíaques i alteracions del pols i que el contagi directe de les malalties passava a través d'aliments en mal estat, dolços, secrecions, begudes, vestits, l'aigua bruta i de l'aire putrefacte. Els mètodes de tractament eren la dieta, compreses calentes i fredes, sudoració, cures de repòs, banys, canvis de clima, hidroteràpia, psicoteràpia, massatges i gimnàstica. Feien servir herbes per tractar el restrenyiment. La principal importància era la prevenció mitjançant mesures higièniques, sempre en relació amb el religiós. Les mesures d'higiene abastaven també a la construcció de ciutats i la convivència social. Coneixien la "desinfecció" d'instruments amb fumigació, rentat i ignició.

Durant el regnat del rei Pere III va fer venir un tal Mestre Cresques, metge jueu de Manresa, perquè visités el seu germà, l'Infant Jaume, comte d'Urgell, que estava malalt. També sabem gràcies a la documentació que l'any 1385 eren assignades 11 lliures als cirurgians de Manresa, els jueus Bonjuhà Baró i Vidal Caravida, per exercir el seu ofici. I pocs anys després, el 1391 Cresques Malet va obtenir el permís de les autoritats per viure a Manresa i treballar com a metge a canvi de pagar anualment 10 florins aragonesos.

Cal destacar curiosament que el call de Manresa era un dels més importants del principat de Catalunya en l'àmbit de medicina. Al segle XII una cinquena part de la població manresana era jueva, segons l'historiador i arxiver Joaquim Sarret i Arbós. Fins a pràcticament als darrers anys del segle XIV quan van esclatar els primers pogroms a la península Ibèrica, els metges hebreus tenien fama de bons professionals i d'una contrastada formació. Per tant no és gens estrany que reis i senyors feudals requerissin els seus serveis en cas d'absoluta necessitat.

Bibliografia:

- GARRIGA i PARES, Carles (1991). Origen i fundació de la Clínica Sant Josep i el Context Sanitari de l'època. Gimbernat, núm. 15, p. 129

- PITA i MARCÉ, Roderic (1981). Els metges jueus al regne de la Corona d'Aragó. Lleida: Actes III Congrés d'Història de la Medicina Catalana. Vol. 111.

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 3. La desaparició de l'aljama

L'activitat creditícia a què es dedicaven els jueus, els feia ser malvistos pels cristians que, o estaven endeutats amb ells, o tenien l'angoixa de veure's obligats a acudir-hi un dia o un altre. Tot això cobert amb la qüestió religiosa, de ser "enemics de Déu" com consta en un dels protocols notarials de Manresa (Tertius Liber Iudeorum Dei inimicorum). Aquest odi podia produir accions individuals que culminaven amb l'assassinat d'uns jueus determinats. Així el 1334 dos jueus foren assassinats en el camí de Barcelona, al lloc anomenat na Molela. El 1337 els germans Francesc, Jaume i Bernat Desplà de Castellnou de Bages foren inculpats d'haver donat mort a Vidal Maimó, jueu. O bé les condicions socials sofrien una crisi important que desembocava en una persecució i matança de jueus de forma generalitzada i de forma tumultuària, són els anomenats pogroms, que podien en alguns casos produir la desaparició d'aljames (calls) senceres tant per la mort dels seus components com per la conversió forçosa al cristianisme. ¿Fou aquesta la causa de la desaparició dels jueus a Manresa?

Analitzarem els dos grans pogroms que es donaren a Catalunya. El de 1348 motivat per l'aparició de la Pesta Negra i el de 1391, sense una causa concreta, sinó que sembla que fou una exaltació religiosa amb el seu origen a Sevilla, mentre que a Barcelona tingué cert caire de lluita social.

Baixada dels Jueus, de la Plaça Major fins al carrer Na Bastardas [Google Maps]

Del pogrom del 1348 no en sabem res que faci pensar que l'aljama de Manresa es veiés afectada per algun aldarull anti jueu. El mes de maig fou assaltat el call de Barcelona i passà l'onada antisemita als calls de Cervera i Tàrrega, i amb menys intensitat a Lleida i Girona, mentre que a finals d'aquest mes el rei Pere III ordenava als seus veguers i batlles de Montblanc, Tàrrega, Vilafranca del Penedès i Cervera que defensessin els respectius calls en previsió que no es produïssin desordres com els de Barcelona. Ni l'historiador Joaquim Sarret no detectà cap incidència d'aquest pogrom a Manresa, que sens dubte no hauria deixat passar de llarg. De fet l'aljama manresana continuà.

Respecte a la segona d'aquestes revoltes antisemites, la del 1391, tampoc no en sabem res que faci referència a Manresa. Aquest pogrom començà a Sevilla el 6 de juny de 1391, el 9 de juliol el call de València fou assaltat. El barri jueu barceloní, davant de les notícies procedents de València, fou protegit per gent armada, però quan semblava que els ànims s'havien apaivagat, el 5 d'agost es produí l'assalt al call barceloní, en el qual moriren un centenar de jueus. Els supervivents es refugiaren al Castell Nou, fins que es rendiren i foren batejats, o morts si refusaven la conversió, hom cita la xifra de 300 morts per aquesta causa.

De Barcelona el pogrom s'estén a Girona on el dia 10 d'agost el call és assaltat, i segueix cap a Besalú i Camprodon i, finalment, el 13 el call de Lleida, el darrer que sofreix la devastació en què els habitants que no pogueren refugiar-se en el castell foren morts.

Entre tota aquesta febre antisemita sembla que l'aljama de Manresa sigui un oasi de pau; segueix amb les seves activitats econòmiques, però l'1 de febrer del 1392 s'acaba l'activitat sense conèixer els motius. ¿Què passà que al cap de mig any del pogrom del 1391 desaparegui l'activitat de l'aljama manresana? ¿Hi hagué un pogrom retardat? ¿Foren obligats a convertir-se? Fugiren de Manresa?

No creiem que es produís una persecució violenta contra els jueus manresans al cap de sis mesos del pogrom general, el qual fou seguit d'una forta repressió que no incitava a noves accions violentes contra els jueus. Tampoc creiem que l'aljama manresana continués després del 1392; encara que Joaquim Sarret opina el contrari no hi aporta cap dada fefaent, només una invitació general als jueus de Manresa feta pels de Cervera a fi de participar en els funerals celebrats en aquella població per la mort del rei Joan II el 1479, i posa la desaparició dels jueus manresans en l'expulsió decretada per Ferran el Catòlic.

El nostre parer és que els jueus manresans, encara que no van sofrir cap acció violenta, no es van poder sostreure d'una pressió ambiental que els féu convertir o emigrar a altres calls. Per donar suport a la nostra opinió tenim un document del 1414, citat pel mateix Joaquim Sarret, en el qual els consellers de la ciutat de Manresa admeten Bernat de Santjoan, en altre temps, jueu, com a ciutadà segons un acord pres l'any passat pel qual acordaren que per augmentar la població de la ciutat tots els que no en siguin naturals i vinguin a viure-hi, fent-los exempts d'algunes prestacions. Només falta saber si aquest Bernat de Santjoan era un antic jueu manresà, el més probable, o bé era un nouvingut. També tenim coneixement que un antic jueu manresà que el 1391 vivia al call de Tàrrega es convertí, i prengué el nom de Lluís de Manresa i se n'anà a viure a Lleida, però allí reincidí en la pràctica judaica i el 1409 fou absolt pel bisbe de Barcelona de les seves disculpes.

Així, doncs, encara que pendent de noves dates, creiem que la desaparició del call jueu de Manresa fou causat per la conversió o emigració dels seus habitants. De la mateixa manera que desaparegueren aljames tan importants com la de Barcelona o la de Lleida, la de Manresa, molt més reduïda, també desaparegué, encara que això no obsta que romangués alguna família jueva sense cap mena d'organització ni de protecció, si bé no és molt probable.

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Veure més capítols:

- Capítol 1: Introducció historiogràfica, aquí
- Capítol 2: Els orígens de l'aljama, aquí

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 2. Els orígens de l'aljama

Sobre els orígens dels jueus manresans, Joaquim Sarret fa una explicació de la vinguda dels jueus a la península Ibèrica. I sobre l'existència de jueus a Manresa abans d'aparèixer en la documentació diu textualment: "En que el primer llibre comènsi en 1294, no vol dir que aquest any fos el de la vinguda dels jueus a Manresa, dòncs tením datos de fetxa anterior que revèlen havèrni molt avans, prò còm eren pòcs en número y no havíen obtingut gran importáncia, el seu periodo de propsperitat y relatiu benestar no fou fins a primers del sigle XIV, en que es pogueren dedicar tranquilament a la reglametnació de servèys y actes públics de la seva comunitat o Aljama". Però tot coneixent perfectament l'arxiu manresà del qual era director, no aporta cap prova de l'existència de jueus a Manresa d'època anterior a la segona meitat del segle XIII. Només cita un guiatge de 1247, però no cita que es tracti d'un jueu, com ho és el del 1260, si bé no es veu clar que estigui establert a Manresa; en canvi el que apareix el 20 de febrer del 1292 ja correspon a un jueu manresà.

Així, doncs, quan vingueren els jueus a Manresa? Ja hi eren? Vingueren amb els repobladors? Més tard? Quan? L'existència de jueus en època visigoda està ben documentada per les disposicions que es prengueren contra ells en els Concilis de Toledo. Amb l'arribada dels musulmans, els jueus milloraven la seva situació, fins i tot, posteriorment, se'ls titllà de col·laboracionistes amb els invasors. A Catalunya, en la primera etapa de la repoblació, només es coneixien les comunitats jueves, en els segles X-XI a la ciutat de Girona i Barcelona, que són les dues úniques ciutats romano-visigodes que no havien sofert una despoblació total. Tarragona romandrà desperta durant molt temps, mentre que Tortosa i Lleida van romandre en poder dels sarraïns fins al 1148 i 1149 respectivament, quan passaren a formar part del patrimoni del comte barceloní Ramon Berenguer III. Ambdues ciutats conservaren la seva aljama jueva que s'havia mantingut durant el domini sarraí.

Les possibles dates per la vinguda de jueus a Manresa, ja que ni en el segle X, ni el segle XI, ni el XII els trobem documentats, podrien ser, en primer lloc en el moment en què els almoràvits fan la seva aparició a al-Àndalus el 1086, i arriben a les fronteres catalanes l'any 1098. Aquests musulmans feien ostentació d'un fanatisme religiós que no admetia la tolerància que els musulmans d'al-Àndalus tenien amb els mossàrabs i els jueus, fet que pogué produir l'emigració de comunitats jueves cap a Catalunya a establir-se en ciutats que començaven a expansionar-se econòmicament. Però ens trobem amb el cas de la persistència de les aljames de Tortosa i Lleida malgrat sofrir el domini almoràvit durant mig segle. No sabem exactament com actuaren els almohades que vingueren a substituir els almoràvits en el domini d'al-Àndalus, penetrant pel sud de la Península el 1145 i el 1186 arribaren a les fronteres catalanes, respecte dels jueus. Finalment queda la possibilitat que l'expansió per la costa valenciana en temps de Jaume I, que durà del 1229 fins al 1245, fes que els jueus valencians poguessin traslladar-se a ciutats catalanes.

L'entrellat del nostre problema l'hem d'anar a buscar a fora de Manresa, en altres poblacions on l'aljama jueva tingui la seva activitat documentada d'anys abans que la de Manresa. Així en els protocols notarials dels jueus de Vic que comencen el 4 de gener de 1266 ha sortit la solució a la llum que ens ha permès veure l'origen de l'aljama manresana.

Es tracta de l'activitat que desenvolupà una família jueva manresana a Vic, car els jueus, encara que residents a una població determinada, practicaven una activitat itinerant, acudint a poblacions veïnes, i fins i tot llunyanes. Així com a Manresa s'hi troben jueus procedents de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o Montpeller, a Vic hi actua una família anomenada Isaac de Manresa, que tingué una intensa activitat econòmica a la capital de l'Osona des del 1266. Encara que actuï a Vic, Isaac havia de residir a Manresa, ja que se l'anomena així, també un fill seu se'l coneixerà com a Astruc de Manresa. La família, segons les dades, era així:

Aquesta família estava composta per l'avi, Maimó d'Yspania, que no du a terme cap activitat, i no sabem si se'l cita com a difunt, el pare Isaac de Manresa, a principis de 1266 ja se'l cita com a difunt, la mare Astruga que apareix com a vivent el 1266, i dos fills: Astruc de Manresa, que actua com a cap de la família des de la mort del pare, i Maimó que morí vers el 1278 i estava casat amb una tal Regina que apareix el 1278. No estem en condicions per assegurar-ho, però és possible que el continuador d'aquesta família fos un fill d'Astruc de Manresa anomenat Vidal Astruc que tingué una intensa activitat econòmica a Manresa a partir del 1294, juntament amb un possible germà anomenat Maimó Astruc.

Per tant tenim una família jueva que abans de 1266 ja habitava a Manresa, però que el seu origen no era manresà ni de cap altra població catalana, ja que l'avi havia vingut d'Espanya. No sabem si en aquest cas es pot incloure el regne de València dintre del territori que hom generalment anomenava Espanya (Yspania), referint-se a les terres dominades pels musulmans. Sigui d'on sigui la seva procedència és forana, i l'arribada a Catalunya es pot circumscriure abans del 1250, que concorda amb l'expansió valenciana del rei Jaume I (1229-1245). Per tant creiem que l'aljama manresana es formà arran d'una immigració de jueus procedents de València i es distribuïen per les poblacions més importants de Catalunya.

Llegir més:

- Capítol 3: La desaparició de l'aljama

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 1. Introducció historiogràfica

Rubèn Salomó, jueu manresà del segle XV, tret d'un llibre de l'Arxiu de la Ciutat (Gasol, J.M. "La història de Manresa explicada als infants")

Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials dedicats exclusivament a extractar les actes notarials que protagonitzaven, i que avui es guarden a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa, a través dels quals es poden refer moltes de les vicissituds del call manresà.

Els jueus manresans han estat negligits pels historiadors forans. Només s'han publicat dins dels estudis manresans dos treballs referents a l'existència de la comunitat jueva de Manresa. El més antic és un opuscle de vuit pàgines titulat: Memoria-Histórica de los judíos de Manresa, sense data, ni autor; però sabem que fou redactat per Josep Maria Mas, que fa unes disquisicions sobre els jueus manresans sense aprofundir-hi gaire, essent la part més interessant la relació dels jueus manresans i d'altres poblacions detectats a les actes notarials esmentades, i menys interès tenen les quatre pàgines dedicades a copiar o extractar algun dels documents que considera més interessants. No diu res, o molt poc, sobre la vida i vicissituds de la comunitat jueva. Una publicació molt més completa sobre aquest tema fou elaborada per l'historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós, que el 1917 publicà un treball de 67 pàgines titulat: Jueus a Manresa. Aquí ja ens trobem davant d'un estudi ampli i seriós i, com tot el que generalment publicà, ben documentat. Pocs aspectes deixen de ser analitzats: el call, el cementiri, l'escola, els banys, les activitats econòmiques, els oficis, la vida privada, la sinagoga, les relacions amb la monarquia, les conversions i altres aspectes més o menys interessants. Tot complementant amb la publicació d'un apèndix de cinc documents sobre el tema de les relacions entre l'aljama manresana i la monarquia catalana. És, en resum, un bon treball per conèixer els diversos aspectes d'aquesta comunitat jueva.

Però després de consultar totes aquestes publicacions, ens restaren dos dubtes, que encara no els hem resolt del tot, són com en el títol, l'origen i la desesperació, car una comunitat jueva no apareix el 16 de setembre de 1294 i desapareix l'1 de febrer de 1392, sense saber d'on ve i on va. Aquests dos aspectes no semblen haver preocupat massa els historiadors.

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Veure més capítols:

- Capítol 2: Els orígens de l'aljama, aquí
- Capítol 3: La desaparició de l'aljama, aquí

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.