La Casa d'Exercicis

Obres de construcció de la Casa d'Exercicis de la Cova, darrere la basílica. Fotografia de l'any 1895, on podem observar que les arcades estaven construïdes damunt la balma.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

Els grans magatzems Jorba

Els Jorba, la burgesia manresana per excel·lència

La gran expansió de la família Jorba va començar just entrant al segle XX. Pere Jorba i la seva esposa Teresa Rius van obrir, l'any 1886, una botiga de confecció al carrer d'Urgell, antigament tenien una botiga al carrer Na Bastardes, que havia estat clausurada a causa de l'última guerra carlina. El fill d'en Pere i la Teresa, Pere Jorba Rius esdevindria un dels referents per excel·lència de la burgesia de més alt estànding de la ciutat de Manresa, el Bages i la mateixa ciutat de Barcelona. L'activitat dels Jorba també arribava a les fàbriques i colònies, ja que eren amos de factories a El Manganell, la famosa Colònia Jorba (Calders) i una altra al mateix poble de Calders. Des de la Colònia Jorba (El Manganell o Viladecavalls de Calders) distribuïen, a més, electricitat a les fàbriques de Calders, Artés (Berenguer) i Sant Fruitós (Bertrand i Serra). També serien els amos de l'edifici del Portal de l'Àngel de Barcelona, estrenat el 25 d'octubre de 1926, que en l'actualitat pertany al grup Corte Inglés des de 1995.

Edifici Jorba, Portal de l'Àngel (Barcelona), durant la seva inauguració

L'emblema Labor omnia vincit, "El treball ho supera tot", era una clara distinció d'escola de venedors, formats primer com a joves aprenents, ajudants i escalant a l'escala laboral fins a arribar a venedor i comercial. Els Jorba van crear les consignes de tot venedor/a tal com el coneixem avui en dia: “Todo por y para el cliente” o “buscar el minimo beneficio para conseguir la máxima venta”, uns criteris que llavors venien dels grans supermagatzems dels Estats Units, dels feliços anys 20, i que van començar a aplicar de forma vertiginosa amb total èxit d'acceptació entre els clients.

L'any 1923 naixia la societat "P. Jorba e hijos", l’empresa Jorba participà tant en les Fires de Mostres de Barcelona com en la gran Exposició Universal de Barcelona l’any 1929. Fins i tot el canvi de règim l'any 1931, fou una magnífica oportunitat per fer negoci, tal com afirmava Joan Jorba a l'alcalde Joan Selves, via correspondència postal:

"esta casa se ha propuesto modificar toda clase de banderas pertenecientes al régimen monárquico, cambiando sus colores por los que ha adoptado el actual régimen republicano, a fin de que esta transformación se realice con el máximo de economía posible para el público".

El primer edifici Jorba

L'any 1904 va entrar en funcionament l'edifici Casa Jorba, situat entre els carrers Nou i del Born amb la plaça Sant Domènec com espai de trobada per molta gent, que marcava com a referència d'orientació els magatzems, amb el pas dels anys es coneixia més l'indret pels magatzems "Jorba" que no pel seu nom popular "plaça de Sant Domingu". L'establiment venia tota mena de roba i a preu fix (cosa poc freqüent, perquè sovint es pactava el preu entre comprador i venedor, el regateig de preus). La varietat de roba anava des de roba pel dormitori fins a "calça curta" per practicar esports com el tenis o el bàsquet.

L'edifici fou el centre principal dels magatzems fins a la inauguració el 1936, de la primera fase del nou edifici Can Jorba, a la Muralla del Carme, l'edifici comptava amb 6.400 metres quadrats dedicats a la venda directa. Durant mesos previs a la gran inauguració els treballadors van complir les tasques de trasllat del gènere al nou establiment fent milers de viatges diaris, a causa de la proximitat, de fet, tan sols havien de travessar el carrer Nou per arribar al nou edifici. L'acte inaugural (desembre 1936) es va realitzar amb els magatzems col·lectivitzats pels treballadors, Pere Jorba havia estat expulsat de tots els aparells de control dels magatzems i reclòs a casa seva. En finalitzar la guerra, el fill de Joan Jorba, Pere Jorba i Vall, reprengué la construcció de l’edifici nou a la Muralla del Carme, deixant l'antic edifici fins a l'extrem de vendre-se'l "al millor postor". El primer edifici fou vilment destrossat per l'edifici gris que podem veure en l'actualitat.

El segon edifici Jorba

Exemple d'art déco català, inusual en terres catalanes, la nova construcció estava caracteritzada per mostrar una funcionalitat no renyida amb la monumentalitat. Fou projectat per Arnald Calvet i construït en tres etapes (1936-1943-1952).

El nou edifici Jorba estava dividit en seccions: a la planta baixa hi havia la perfumeria, la joieria i les bosses de mà; al primer pis, els teixits; al segon, les mantes i els llençols; i al tercer, joguines, imatgeria i ornaments. A la quarta planta hi havia les oficines i una sala per a desfilades de moda. Disposaven de sastreria per fer roba a mida del consumidor. Cada secció tenia un cap i dos-tres dependents. Davant el nou edifici, Jorba tenia la botiga de queviures i, en la muralla de Sant Francesc, una altra botiga, aquesta de mobles.

Els magatzems disposaven d'artistes, pintors, fusters i electricistes propis per funcions internes exclusivament, una plantilla del tot equilibrada que no li faltava absolutament de res. La dècada dels seixanta i sobretot el principi dels setanta, Cal Jorba patia greus problemes econòmics deguts als crèdits bancaris que li reclamaven.

L'any 1971 l'empresa fou venuda a la sevillana al Grup Comercial i Industrial, Gricos S.A., que va assegurar fer-se càrrec de tots els deutes i aixecar de nou al gegant comercial, si en primer moment van poder sanejar la situació econòmica, l'any 1984 van haver de cessar i tancar definitivament les portes.

 

Fonts consultades:

- Memoria.cat: La república a Manresa en un clic
- Barcelona Patrimoni, la memòria urbana: Els magatzems Can Jorba 

Bibliografia:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001). L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965. Efadós: El Papiol

La ruta de les esglésies

L'església de Sant Miquel, de Sant Bartomeu i Sant Pere Màrtir

Efectivament, tres esglésies que abans de l'esclat de la Guerra Civil formaven part del paisatge urbà de la ciutat de Manresa, tres esglésies que van ser derruïdes la tardor de 1936 per ordre del Comitè Antifeixista de la ciutat de Manresa. Actualment, no queda cap vestigi que a simple ull pugui identificar-les, però si les situem sobre el mapa de Manresa, podem identificar-les ben a prop de l'Església del Carme, la Seu i la petita ermita de Sant Marc, que formaven la ruta de les esglésies de Manresa.

 

(Prem la imatge per veure més gran)

L'església de Sant Bartomeu

L'antiga església de Sant Bartomeu situada al barri de les Escodines. Aquest temple s'aixecava concretament al final del carrer Sant Bartomeu i al principi del Carrer Nou de Santa Clara. Per situar-nos millor hem de dir que l'antiga església i el convent adjacent eren enganxats a l'actual Casal del Barri les Escodines. De fet, el convent adjacent va ser durant anys una presó i actualment, un cop enderrocat també el convent, és un pati utilitzat pel Casal de les Escodines que ara s'està convertint en el nou casal del Barri. Davant del futur edifici del casal hi hauríem de situar l'antiga església.

L'església havia tingut uns orígens medievals, però l'edifici que es va enderrocar era un edifici era construït més tard, el 1674. Era un edifici d'aparença molt senzilla, de poca exhibició artística, amb un petit campanar d'espadanya i un porxo al seu davant. En l'interior s'hi venerava sobretot la imatge de la Divina Pastora, una santa que com diu el nom presentava l'aspecte d'una pastora. Una santa especial en aquest indret, ja que ha estat durant molt temps la tradicional patrona del barri, antigament rural i carlí, de les Escodines. Per tant, aquesta església havia estat el punt més important del barri. De l'església només en perdura la Divina Pastora una imatge venerada actualment en un altre indret i de la qual fins fa ben poc, si no es continua fent, s'organitzava cada any una cercavila pel barri amb la imatge sobre una carrossa. Una tradició que ha estat mantinguda sobretot pels membres de la històrica associació manresana de la Divina Pastora.

L'església de Sant Miquel

Aquest antic edifici era situat a l'actual carrer de Sant Miquel, al barri Antic, entre la Plana de l'Om i la primera de les placetes que hi ha al llarg del carrer Sant Miquel. De fet, ocupava una gran part de l'actual placeta.

L'església de Sant Miquel era una petita joia de l'art manresà. Un temple gòtic força més petit que els altres grans temples de la ciutat però amb una riquesa arquitectònica exquisida. En la forma gòtica majoritària del temple s'hi alternaven algunes parts romàniques que es conjuntaven amb la part gòtica. La part més visible romànica era la façana principal amb el campanar d'espadanya un dels elements més visibles de l'església. Però la part més coneguda i bonica era l'absis gòtic que era la típica estampa que es podia veure baixant el carrer Sant Miquel des de la Plaça Major. Un absis que era al costat de l'actual cafeteria Aroma. A la paret exterior d'aquest absis també hi tenia molta tradició el mural dedicat a Santa Magdalena, una santa que donava nom a aquella petita placeta. En l'interior en destacava l'obra barroca de Josep Sunyer que va deixar el seu nom a través de la construcció d'algun dels retaules que hi havia. L'església de Sant Miquel també era un lloc de gran tradició per les institucions manresanes, ja que més enllà dels actes religiosos, durant segles, a vegades important s'hi havia reunit el Consell de la ciutat de Manresa.

Abans del seu enderroc definitiu, autoritzat pel Comitè Antifeixista, es van poder salvar alguns elements: algunes claus de volta, alguna imatge i una bellíssima pica gòtica per beneir que actualment es pot veure exposada al Museu Comarcal de Manresa.

L'església de Sant Pere Màrtir

Sant Pere Màrtir era a l'actual plaça Sant Domènec, enganxada a les parets del teatre Conservatori. Començada el 1321, no va ser acabada fins segles més tard. L'església era una barreja d'estils arquitectònics. Antigament, al costat de l'església hi havia el convent dels dominics que el segle XIX va ser convertir en el teatre Conservatori. La porta de l'església era davant la casa de la Buresa i l'absis a la carretera de Cardona. Un absis que trepitjava una part de la carretera i que antigament actuava com una part més de la muralla de la ciutat. La part de més interès de l'edifici era la capella del Roser que tenia un valuós retaule barroc. Aquest retaule va ser salvat en gran part de ser cremat i avui, tot desmuntat, ocupa la sala barroca del Museu Comarcal de Manresa. Cal dir que del conjunt d'esglésies que van ser enderrocades, aquesta era la que tenia menys interès de manera que fins i tot el mateix ajuntament (en contra dels enderrocaments, però sense marge de maniobra) va autoritzar l'enderroc. Va ser l'únic enderroc amb el qual va estar d'acord. D'aquesta manera s'hauria començat a fer realitat un vell projecte urbanístic: la gran plaça de Sant Domènec que havia d'obrir-se en els solars de l'església i el Teatre Conservatori. L'ermita de Sant Marc

L'ermita de Sant Marc amb el seu petit campanar d'espadanya, dóna la benvinguda a Manresa. És l'única que ha sobreviscut de les tres esglésies.

Bibliografia:

- Manresa Calidoscopi (manresacalidoscopi.blogspot.com)

- La república a Manresa en un clic (memoria.cat/republica)

Una imatge peculiar: Correus el 1963

L'edifici de correus

La fotografia de l'edifici de Correus i telègrafs correspon a l'any 1963. Abans el servei de Correus havia estat al número 44 del tram del passeig nou, a tocar del davant de l'anomenada plaça de la Farola, ara etiquetada com a plaça de Crist Rei. La inauguració oficial i corresponent benedicció divina es va fer el dissabte dia 7 de setembre de l'any 1957, per bé que uns mesos abans ja hi funcionaven diversos serveis. El nou edifici de grans dimensions alçat a la plaça Espanya, fou construït pensant en l'increment constant del servei postal i telegràfic de la ciutat i la Catalunya central. Manresa era el primer centre postal de la província de Barcelona i en depenien 42 agències o carteries, sobretot de l'entorn del Llobregat i Cardener.

Retirada de la placa, el 25 de març del 2009 (Fotografia: David Vidal - Regió7)

L'any 1956 el nombre de carters era de 22, els quals havien repartit 2.700.000 cartes a domicilis, procedents de tots els punts de l'estat espanyol, sense incloure la correspondència rebuda de l'estranger. En l'ocasió de la inauguració oficial es va estrenar el nou segell de franquejar amb el nom de Manresa. Al mateix edifici quedaren instal·lats els nous apartats de correu i l'oficina de Telègrafs que va despatxar 28.000 telegrames. La imatge desèrtica que ofereix la fotografia de 1963, contrasta amb la constant circulació de cotxes del moment. En aquests darrers mesos s'han instal·lat rampes als accessos i s'ha reformat totalment l'edifici, s'ha modernitzat del tot i s'ha tret l'àguila franquista que havia estat tapa amb una planxa de ferro que estava situada a la part superior de l'entrada principal.

Bibliografia:

- Revista El Pou de la Gallina, maig 2009, núm. 243

La Milcentenària Casa de la Culla

De la vinya a la llegenda negra (1009 - 2009)

La privilegiada ubicació de la casa de la Culla dalt d'un turó i dominant la plana li va donar el seu nom, que té la mateixa etimologia que cogulla o cogulló. El primer document que s'ha trobat amb el nom de la Culla és el pergamí d'un testament datat de l'11 de desembre del 1009. La major part de l'edifici actual correspon al mas medieval d'entre els segles XIII i XV, però la prova documental més antiga de l'existència de la casa és del segle XIV.

El pergamí que testimonia els 1000 anys de la Culla: "En nom de Déu, Jo, Gelmir, i la meva dona, Trasgonça, donants. Concedim i donem a la casa i cenobi de Sant Benet mitja mujada de vinya, de la nostra propietat, que pervingué a nosaltres, a mi Gelmir, del meu pare, i a mi, Trasgonça, per la meva dècima. I aquesta mitja mujada de vinya és al comtat de Manresa, dins dels seus termes, al lloc que anomenem la Culla. I aquesta mitja mujada de vinya afronta, a llevant, amb la vinya d'Unifred i amb la roca que hi ha; de migjorn, amb la vinya de Miró; de ponent, amb la terra de Sant Benet; del nord, amb la vinya de Miró. Fet aquest document de donació a 3 idus de desembre de l'any 14 del regnat del rei Robert. Signa, Gelmir, signa Trasgonça, que aquesta carta de donació fem i demanem als testimonis que signin. Signa, Miró. Durand, clergue, signa".

Identificable per la seva torre de defensa aixecada com a punt de guaita de la ciutat de Manresa en moments de conflictes bèl·lics, el segle XVI la Culla ja era una de les masies més riques de Manresa. Les seves terres s'estenien per tot el pla de cal Gravat, la Balconada i Bufalvent, fins a la vora del Pont de Vilomara. En total, devien ser cap a 350 hectàrees dedicades, sobretot, a la vinya, l'olivera i els cereals. Punt de pas obligat en el camí ral de Barcelona a Manresa. La casa estava inclosa en la ruta de la caritat de Sant Ignasi durant la seva estada a la ciutat. La creença popular era que sant Ignasi passava moltes hores d'oració al peu de la creu de la Culla.

A mitjan segle XIX, quan la fil·loxera va devastar les vinyes de França i la plaga encara no havia arribat a Catalunya, es van plantar ceps a totes les terres de secà de la Culla. Per això, el 1865 es van ampliar les instal·lacions de la casa dedicades a l'elaboració de vi. Les seves cinc tines de grans dimensions tenien capacitat per emmagatzemar 85.000 litres de vi. Més endavant, la crisi de la fil·loxera va provocar que la casa quedés deshabitada. Per això, durant dos anys, va allotjar una comunitat de caputxins expulsats de França.

Al final del segle XIX, Joan Pelfort, president de la Diputació de Barcelona, va comprar la finca. La família hi passava llargues temporades, però era habitada permanentment per masovers. La tragèdia d'un matrimoni de masovers va crear la llegenda negra de la casa de la Culla. Cap al 1920/1921 es varen contractar el matrimoni format per Joan Guixé i Lluïsa Oliveras com a nous masovers, dels que es deia que eren maçons o espiritistes. El 22 de març del 1923 es va trobar el cadàver de l'home al costat dels ramals de la Séquia. El 9 de maig es va trobar assassinada la dona dins la casa, el costat de la pica de l'oli. Els fets van donar peu a les històries de bruixeria i fantasmes que habitaven la casa. Pel que sabem, mai es va aclarir la veritat. En el lloc precís una pedra gravada amb una creu, les inicials JG i la data encara ho recorda. D'aquests fets en derivaren ràpidament històries de bruixes i fantasmes que vivien a la Culla, de manera que hi hagué dificultats per a trobar masovers disposats a anar-hi a viure. Aquestes connotacions misterioses són encara presents a la memòria popular de Manresa.

Del 1929 al 1950 la família Cornet va habitar la casa com a llogaters. No vivien de la terra, encara que tenien bestiar i conreaven un hort per a autoconsum. La casa es conservava, però en aquests anys no s'hi van fer obres. Els propietaris només hi venien al setembre, per la verema. A partir de 1940 les terres de la casa s’anaren reduint per les vendes i les seves vinyes anaven sent engolides pel creixement urbanístic de Manresa. Des del 1980 la masia és propietat de l'Ajuntament de Manresa i és gestionada pel Consell Comarcal del Bages. A més de la seu del Consell Regulador, hi ha també el Camp d'Aprenentatge, unes instal·lacions educatives que cada any visiten centenars d'escolars de tot Catalunya. A més de visitar les mines de sal de Cardona i conèixer el funcionament d'un hort i una casa de pagès, els alumnes de tot Catalunya poden conèixer com es fa el vi i ara també poden visitar l'exposició.

L’any 1982 La Culla obre les portes com a centre d’educació ambiental amb el nom de Casa de la Natura del Bages.

Bibliografia:

- Diari Regió7 (Revista): "La Història d'un oasi rural dins la ciutat", 20/06/2009, p.5

El Museu Comarcal de Manresa

La seva història (1896 - 1977)

Els antecedents d'aquest museu comencen l'any 1882 amb una exposició artístic-arqueològic, els dies de la Festa Major de la ciutat. L'1 de setembre de 1896, el museu és inaugurat oficialment per l'alcalde de Manresa Francesc Gallifa i Gomis, el Museu Municipal amb la base d'alguns materials aplegats amb motiu d'aquella exposició i molts d'altres objectes d'interès arqueològic, artístic, històric o folklòric varen reunir-se al segon pis de la Casa Caritat. La direcció fou confiada a l'arxiver local el senyor Leonci Soler i March i al seu eficient col·laborador, Joaquim Sarret i Arbós. Durant la guerra civil de 1936-1939, els objectes del museu, de la Seu i de les entitats excursionistes locals van ser traslladats a l'edifici de la Cova de Sant Ignasi que la Generalitat de Catalunya destinava al Museu de Manresa i a la resta de la comarca del Bages.

Acabada la guerra i retornada bona part del contingut als llocs de procedència, va néixer el Museu de Manresa, creat per un ordre ministerial del 6 de febrer de 1941 i obert al públic oficialment des del 29 d'agost del mateix any, instal·lat a l'antic Col·legi de Sant Ignasi, edifici monumental que data de 1742. El Museu de Manresa quedà agregat a l'Arqueològic de Barcelona, i n'exercí la direcció primerament el Doctor Martín Almargo, i després el Doctor Eduard Ripoll, i es delegà la direcció efectiva en un sotsdirector i secretari del patronat. Per defunció del sotsdirector mossèn Valentí Santamaria, el mes de novembre de 1968, el Museu restà clausurat fins al 19 de febrer de 1977, prèvies importants obres de restauració de l'edifici, declarat monument historicoartístic per l'Estat espanyol, el març de 1962. La reobertura provisional es va fer amb el nom de Museu Comarcal de Manresa.

Bibliografia:

- Vilaró i Llach, Joan (1983). Art a Manresa, ss. XIX i XX. Manresa

La restauració de la casa Lluvià

Una joia recuperada

L'aleshores alcalde de Manresa, el convergent Juli Sanclimens, i el secretari de la demarcació del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya pel Bages i Berguedà (COAC), Josep Maria Gorgas, van signar el 28 de novembre de 1988 un acord que permetria treure la casa Lluvià de l'estat ruïnós en què es trobava i garantir-ne la continuïtat. El pacte beneficiava les dues parts. D'una banda, la restauració donaria aire a un edifici que havia quedat marginat durant anys de la vida pública de la ciutat i, de l'altra, la delegació del Col·legi d'Arquitectes podria utilitzar l'immoble com a seu social. L'única condició que hi posava l'Ajuntament era que la rehabilitació de l'edifici, juntament amb el pati i la tanca de la finca, fossin a càrrec del COAC.

La casa Lluvià, obra de l'arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa i que data de 1908, és l'edifici més representatiu d'una època i d'un estil de vida. Durant dècades l'immoble havia acollit famílies de la burgesia mitjana i alta de la ciutat. Dècades després Sanclimens es mostrava satisfet per l'acord firmat amb el COAC que permetia resoldre d'una manera definitiva el que considerava una "assignatura pendent de Manresa". Des del Col·legi d'Arquitectes tampoc no s'amagava la felicitat: "ocupar la casa Lluvià és la culminació de la campanya que al final dels anys setanta es va fer per salvar el patrimoni arquitectònic de la ciutat a la qual molts vam donar suport", deien. La imatge renovada de la casa Lluvià es va voler inaugurar l'any següent, coincidint amb el 1.100 aniversari de la ciutat. Des d'aleshores, la nova seu de la delegació del Col·legi d'Arquitectes ha acollit exposicions, conferències, presentacions de llibres i concerts amb la voluntat d'obrir aquest espai a la ciutat i fer-lo accessible als manresans.

- Si voleu llegir més sobre l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa i el seu bagatge a la nostra ciutat, podeu visitar aquest enllaç.

La Fàbrica Balcells

De la seda a la música

Els Balcells eren empresaris de la seda que treballaven a Manresa des dels inicis del segle XIX seguint la forta i antiga tradició a la nostra ciutat amb els teixits o “vels” de seda.

L’any 1891 Sederies Balcells aixequen aquesta gran fàbrica, entre els carrers d'Arbonés, Pepet (actual Ignasi Balcells) i Campanes. Durant dècades, els nombrosos treballadors de la fàbrica (entre cent i més de dos-cents, segons les èpoques) van excel·lir en l'art de transformar la seda en peces de vestir i ornaments d'alta qualitat. La fàbrica Balcells acollí una de les poques sederies encara vigents després del gran apogeu d’aquesta indústria el segle XVIII. Sederies Balcells va representar una forta dinamització en la producció de teixits i vels de seda a Manresa.

L’activitat industrial cessà l’any 1965, durant la primera gran crisi del tèxtil manresà, l'edifici va restar abandonat durant 30 anys.

Als anys 80 la Generalitat, a través de l'Institut Català del Sòl (INCASOL), va començar a promoure un pla de reforma urbanística que afectava l'illa delimitada pels carrers Arbonés, Campanes, Sant Francesc i Ignasi Balcells. Com a primer pas, l'INCASOL va comprar totes les finques de l'illa que havien de ser enderrocades i també la fàbrica Balcells, que havia de ser preservada i destinada a equipament.

L'any 1995 l'INCASOL va cedir la fàbrica a l'Ajuntament, que un any abans havia creat la societat municipal Foment de la Rehabilitació Urbana de Manresa (FORUM), i va començar el debat sobre l'ús que s'havia de donar a l'edifici. En un primer moment es va proposar que la fàbrica acollís la Fundació Universitària del Bages, juntament amb altres edificis que s'haurien de construir al seu entorn. Aviat, però, es va considerar que per raons funcionals i d'espai era millor destinar l'edifici a la nova seu del Conservatori Municipal de Música de Manresa.

Tot i que la fàbrica tenia l'estructura en bon estat, adaptar-la als requisits d'una escola de música del segle XXI no ha estat fàcil. FORUM va assumir la gestió del procés i va començar a treballar-hi. Entre 1997 i 1998 es va consolidar l'estructura de l'edifici, se'n va substituir la coberta i se'n va recuperar la façana; aquests treballs van comptar amb el suport dels 40 alumnes d'una escola taller gestionada per l'Ajuntament.

L'any 1999 es va aprovar el projecte de rehabilitació de l'interior de l'edifici, que implicava, a més d'obrar totes les plantes i fer un nou forjat per guanyar un altell, construir dos edificis annexos de serveis, entre els quals la torre blanca que supera en alçada la mateixa fàbrica. L’any 2002 es va rehabilitar com a conservatori de música.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- SOLÀ, Àngels. (2004). Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860). Manresa: Centre d'Estudis del Bages

- OLIVERAS, Josep (1986). La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa

El Casino, un final inesperat

La capsa dels trons es comença a destapar, el Casino pagat a preu d'or

"L'estat en què es trobava el Casino era una cosa depriment i terrorífica."

Josep Emili Hernández Cros, arquitecte que va redactar el projecte de recuperació del Casino.

Feia un any, el 1990, que l'Ajuntament de Manresa havia expropiat el simbòlic Casino, situat en un dels laterals del primer tram del passeig Pere III. L'objectiu era treure'l de la degradació i restaurar-lo de cap a peus per la futura ubicació d'equipaments municipals. Una de les polèmiques inicials va ser el retard de l'inici de les obres, que, si bé s'havien d’haver posat en marxa a principi d'aquell any 1991, finalment no ho van fer fins ben entrar l'any següent, tot i que el novembre de 1990 l'arquitecte de la Diputació de Barcelona que havia presentat l'avantprojecte d'utilització del Casino havia advertit que, sense esperar la redacció definitiva del projecte, calia actuar en l'estructura de l'edifici perquè la degradació avançava dia a dia. La capsa dels trons es va començar a obrir l'octubre del 1992. El PSC va demanar la dimissió de l'alcalde Juli Sanclimens pel perill que l'expropiació del Casino costés 700 milions de pessetes, la quantitat més elevada que en aquells moments es temia si el Tribunal Superior de Justícia no modificava la valoració de la finca feta pel Jurat Provincial d’Expropiacions. L'afer no feia sinó començar i culminaria amb la sentència, uns quants anys després de prop de 1.500 milions de pessetes. L'ajuntament governat per Sanclimens (CiU) havia comptat inicialment que n'hauria de pagar poc més de cent.

Un breu repàs històric

El Casino de Manresa és un edifici modernista, obra de l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa, el cos principal es va construir en tres anys, de 1906 a 1909 com una obra de transició cap al modernisme. Amb l'aparició d'altres sales de festa i sobretot de les discoteques a la dècada dels 60, va deixar de ser rendible tot i obrir les portes a tothom, fins al moment només era permès l'entrada als cercles burgesos manresans, era conegut com el "Casino dels senyors". Va tancar les portes com a club a mitjans dels 70 i s'aprofità només el bar que junt amb la resta de l'edifici entrà en un període de decadència fins al seu tancament definitiu a finals dels anys 80. L'any 1980 va ser declarat Monument Històric Artístic, evitant que l'edifici fos derruït per mitjà d'una operació especulativa.

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (diversos anys)

L'instituit Lluís de Peguera, un premi per l'esforç al Bruc

La piràmide que va esdevenir un institut

Si hi ha un edifici de Manresa que tingui una relació directa amb la Guerra del Francès és l'institut Lluís de Peguera. Com consta el Llibre de Privilegis de la Ciutat, les Corts Generals reunides a Cadis, com a reconeixement de l'heroica actitud demostrada pels manresans durant l'ocupació francesa, van acordar donar a Manresa els títols de "Molt-Noble i Molt Lleial", i, a més, que "cuando las circunstancias lo permitan se levatará en un lugar oportuno de dicha ciudad una pirámide que constantemente recurerde a la posteridad su conducta en grado inminente". Perquè les paraules d'aquell decret del 9 de juliol de 1812 es materialitzessin va haver de passar un segle. Tot això ho explica Ignasi Bajona en un llibre sobre l'institut Lluís de Peguera publicat pel Centre d'Estudis del Bages l'any 2003.

L'any 1906, en aproximar-se la data del primer centenari de les batalles del Bruc, i gràcies a les gestions fetes pel diputat al Congrés pel districte, Leonci Soler i March, reclamant al govern de Madrid que es complís aquella promesa, aquest va convidar l'Ajuntament a presentar els projectes que volia dur a terme. El 19 de juny del 1907 l'alcalde de Manresa, Pere Armengou i Manso, explicava en una reunió del consistori que dos dies abans s'havien enviat a Madrid els plànols del projecte d'un grup escolar, signat per l'arquitecte Alexandre Soler i March, en substitució del monument o piràmide commemorativa, i es demanava la subvenció promesa pel govern. Tot just dos mesos abans de la data que commemorava les dues batalles del Bruc, el projecte de substitució del monument commemoratiu va ser acceptat, i el maig del 1908 l'estat espanyol concedia a l'ajuntament la subvenció de 152.768,87 pessetes per la construcció del grup escolar.

Coincidint amb els actes del primer centenari de les batalles del Bruc, la ciutat va convidar el monarca, la família reial i els ministres del govern, en particular el d'Instrucció Pública, a presidir la col·locació de la primera pedra del grup escolar, però el ministre va delegar la seva presència en el sotssecretari del ministeri. Per això l'acte, que va tenir lloc sota un arc simbòlic aixecat al començament del segon tram del Passeig, davant d'on hi havia hagut el mític Moka, el 7 de juny del 1908, no va sortir en els documents oficials que parlen d'aquella commemoració. Aleshores, encara no se sabia exactament l'espai on s'aixecaria. Dificultats de tota classe -sobretot econòmiques- van entorpir i aturar la construcció de l'edifici. Alhora, durant el llarg camí fins a tenir-lo acabat, es va demanar en diverses ocasions la creació d'un institut per a la ciutat, que el 1925 es va traslladar als corresponents ministeris de Madrid. El 19 d'octubre del 1926 el rei Alfons XIII va visitar el grup escolar, i tres dies després s'acordava la concessió d'un institut a la ciutat, concessió que el 20 de maig del 1927 va rubricar el rei en un reial decret. Dos anys després, va fer la inauguració del centre.

- Més informació:

https://inspeguera.cat/institut-lluis-de-peguera/la-historia/

Bibliografia:

- BAJONA, Ignasi (2003). L’Institut Lluís de Peguera de Manresa, 75 anys d’activitat docent (1927-2002). Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- BAJONA, Ignasi (2002). "El llarg i dificultós procés que suposà la construcció del Grup Escolar, seu del que seria l’Institut "Lluís de Peguera". Dovella, [en línia], 2002, Núm. 75, p. 23-29, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20531

L'institut dels metges

El Lluís de Peguera i els metges

Quan es va inaugurar l'institut Lluís de Peguera hi havia a Manresa un sol hospital, el de Sant Andreu, que existia documentalment des de finals del segle XII. Des de l'any 1902 havia anat creixent i actualitzant serveis i en aquell moment era director mèdic el Dr. Francesc Soler i Jovés, que seria primer director de l'Institut. Manresa feia pocs anys que contemplava les corredisses infantils de Simeó Selga i Ubach, i encara feia menys que havia perdut l'il·lustre metge Oleguer Miró i Borràs. Des d'aleshores molts metges han nascut i viscut, i altres ens han deixat, i la majoria han estat vinculats a l'institut Lluís de Peguera.

Fins aleshores, tots els estudiants de Medicina prèviament havien de fer el batxillerat a Barcelona.

L'Institut de Manresa va néixer com una important eina educativa per la col·lectivitat local, i d'una àrea d'influència. El creixement de "l'insti" va anar en paral·lel al de la medicina local, que va passar en poc temps de tenir pocs metges generalistes, alguns especialistes i un sol hospital, a veure com apareixia l'any 1929 el Sanatori Sant Josep, i el 1931 el de Sant Joan de Déu, i, per aquell temps, dispensaris i petites clíniques d'ubicació diversa i durada efímera, multiplicant-se el nombre de metges en exercici, que tenien la seu del Col·legi professional a la Muralla.

El "Lluís de Peguera" i la sanitat bagenca han crescut i evolucionats junts, i han conegut avenços tan transcendentals com la universalització de l'assistència sanitària i la de l'ensenyament, dos pilars fonamentals del que anomenem l'estat del benestar, que tant ha fet per millorar les condicions de vida de la població en general. Aquests pilars han donat una major equitat i justícia social, una justícia per la qual tant havia treballat l'insigne jurisconsult Lluís de Peguera fa ara quatre segles. Metges i pedagogs lideren la satisfacció de dues de les necessitats bàsiques de l'ésser humà: salut i educació.

De tots els alumnes i professors de l'Institut, els que no han estat metges han estat pacients seus. Voleu una relació més directa i intima?

No fóra gens just anomenar els noms de metges que hagin estudiat "al Peguera" i no citar-los tots, car tots i cadascun tenen mèrits superats amb escreix per figurar en la llarga relació d'alumnes destacats amb excel·lència. Per aquest motiu vull repetir el nom del doctor Simeó Selga i Ubach com a representant de tot aquest gran col·lectiu. Ell fou el primer alumne matriculat, més tard va voler ser professor d'educació física, i durant tots aquests anys i fins ara, ha anat fent un cant èpic de l'epopeia del "Peguera".

Actualment, tenim un sistema de Salut i d'Educació ben estructurats i universal per a tothom, i en aquest marc cal destacar que l'Institut Lluís de Peguera és per antonomàsia el més conegut de la nostra ciutat, i la seva aurèola transcendeix el si de moltes generacions que, també en el futur seran assistides per una generació de metges que hauran estudiat en aquest centre.

Bibliografia:

- BAJONA, Ignasi (2003). L’Institut Lluís de Peguera de Manresa, 75 anys d’activitat docent (1927-2002). Manresa: Centre d'Estudis del Bages

El Pont Vell

La porta d'entrada a la ciutat i enclavament històric

El Pont Vell és un dels símbols de Manresa per excel·lència. Està situat en un enclavament històric: una de les portes d'entrada a la ciutat. S'anomena Pont Vell en contraposició amb el Pont Nou, que condueix al cementiri i va ser construït amb posterioritat, el segle XIV. El Pont Vell és un pont de característiques medievals que, al llarg dels anys, ha patit nombroses destruccions. Va ser declarat monument nacional el 1931, però, uns quants anys més tard, concretament el gener de 1939, durant la retirada republicana de la Guerra Civil, fou parcialment enderrocat. La reconstrucció es va portar a terme entre els anys 1960 i 1962.

Tradicionalment, molts autors han considerat que aquest pont és d'origen romà basant-se en les restes d'un pilar situat, aigua avall, al cantó esquerre de l'arc central. Tot i això, en la seva forma actual es barregen diverses etapes constructives i restauracions posteriors. El pont és format per vuit arcs de mig punt que disminueixen d'altura i mida a partir de l'arc central, a mesura que s'acosten a la riba. El darrer arc de la banda dreta del riu va ser escapçat quan es va construir la carretera d'Esparreguera. La seva estructura no és simètrica i, si comptem a partir de l'arc central, trobem tres arcs a la banda dreta i quatre a l'esquerra. Els pilars estan dissenyats per contrarestar l'empenta dels corrents del Cardener i permetre el pas de l'aigua en cas que el riu assolís grans nivells, com va passar a la gran riuada de 1907. 

El Pont Vell, que uneix la part sud de la ciutat amb la zona de la Guia, va ser durant molts anys una concorreguda via de pas per als manresans i manresanes, un lloc romàntic on els més joves aprofitaven per festejar, però també l'indret escollit per alguns que buscaven la mort a propòsit. A prop del pont trobem una antiga creu de terme, la Creu de la Guia, anomenada també la creu del Pont Vell, que apareix consignada per primer cop el 1501, tot i que l'any 1911 es desplomà i se n'hi col·locà una de nova. A tocar del pont s'inaugurà, el 1862, la fàbrica tèxtil del Pont Vell, actualment desapareguda, i situada sobre l'antic molí Nou. La fàbrica, que va passar per diversos propietaris, fou un dels símbols de l'antiga Manresa fabril.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós.

La caserna del Carme

Els soldats a Manresa

L'antic convent del Carme, des de 1850, es va convertir en caserna i en seu dels contingents militars destinats a la nostra ciutat. Des d'aleshores, la guarnició militar de Manresa va constar d'un batalló d'infanteria i, només en circumstàncies extraordinàries, acollia més soldats i més armament. En èpoques de conflictes bèl·lics, es mobilitzaven els soldats vinguts d'arreu, i sovint es rellevaven les diverses guarnicions. Entre 1917 i 1924, es portaren a terme obres d'ampliació de la caserna per acollir tots els soldats, i els que encara no hi cabien s'enviaven al Col·legi de Sant Ignasi. Durant molts anys, la caserna va tenir un polvorí situat molt a prop de les cases del carrer del Pedregar que no es va traslladar als afores fins a 1949, vora la torre de Santa Caterina.

Al principi del segle XX, a la caserna del Carme hi havia de guarnició el Batalló de Caçadors Alfons XII, el comandament del Regiment de Reserva d'Infanteria Bruch i la Zona de Reclutament. A la primeria de novembre de 1903, el Batalló Alfons XII va ser rellevat pel Batallón de Cazadores de Merida, procedent de Lleida, que va ser substituït, poc després, el 1906, pel Batalló de Caçadors de Muntanya de Reus. La presència d'aquest darrer batalló en la guarnició manresana va ser una de les més llargues -més de 25 anys- i, amb el temps, es convertí en el més emblemàtic de la ciutat, en el qual molts manresans i veïns de la comarca van fer el servei militar. Un element característic del batalló de guarnició de principi de segle XX era la banda musical, que actuava en celebracions locals, com ara processons i serenates, i que també feia d'acompanyament en balls públics. La banda acompanyava la tropa en les desfilades militars i era un dels elements més vistosos de la guarnició, sempre present en la vida urbana amb les jures de bandera, les parades militars o les desfilades. Va ser precisament el director de la banda del batalló, Silvestre Peñas qui va arranjar la popular Marxa de la Llum. L'emplaçament de la caserna a Manresa també va influir en la creació d'escoles militars per preparar els futurs reclutes, com ara l'escola militar de Manresa -creada el 1913- o l'escola militar del Col·legi de Sant Ignasi.

L'any 1932, la unitat de caçadors de muntanya va ser substituïda pel Batalló de Metralladores fins a la Guerra Civil, en què no hi va haver unitats de guarnició fixes sinó multitud de tropes diverses esquarterades. A més, les circumstàncies excepcionals de la Guerra obligaren a improvisar noves casernes en col·legis, hospitals i altres locals de la ciutat. A partir de 1939, es restablí la tradició dels batallons d'infanteria de muntanya, fins que, el 1949, la plaça militar de Manresa es constituí en seu de la 42a divisió, amb els batallons Barcelona V i Catalunya IV.

Al principi del segle XX, els soldats de la caserna feien instrucció al camp dels Barrets, a prop de la fàbrica Pirelli, i al pati d'armes de l'edifici. També van fer servir altres indrets, com ara el camí de l'Escorxador o l'esplanada on avui s'alça l'institut Lluís de Peguera. Les pràctiques de tir es feien a Can Poc Oli, als afores de la ciutat. A l'estiu, un cop acabada la instrucció, els soldats solien refrescar-se i banyar-se al riu Cardener o a la Piscina Municipal abans de continuar la jornada. Els darrers soldats van marxar de Manresa al final de gener de 1965.

Bibliografia: 

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Memòria.cat: La República en un clic (1931-1936)