La Renaixença

Una escola model en el camp de la pedagogia

L'escola pública Renaixença que pren el nom del moviment de recuperació de la llengua i la cultura catalanes del segle XIX, va ser impulsada per l'ajuntament republicà de Manresa. Emplaçada en un solar entre el carrer Saclosa, del Canonge Montanyà, la via dels Ferrocarrils Catalans, l'actual l'Era de l'Esquerra i la plaça de la Independència, les obres van començar el 1933 amb el projecte de l'arquitecte Pere Armengou, seguint l'estil europeu més avançat dels anys trenta i els criteris del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). El centre es va construir tenint presents necessitats pedagògiques com la il·luminació, la bona orientació i l'acústica de les classes. Es van construir catorze aules, amb capacitat per a 700 alumnes, i sales complementàries, com ara un gimnàs, un laboratori, tallers i sales de jocs i de treballs manuals. L'escola també disposava de sala d'exposicions, biblioteca, menjador i servei mèdic, i a la planta baixa, hi havia el parvulari.

El 15 de setembre de l'any 1934, l'escola va ser inaugurada pel president de la Generalitat Lluís Companys.

S'hi van aplicar mètodes pedagogs moderns per intentar superar l'estructura de l'escola unitària, agrupant per edats i no en grups heterogenis. Aviat va esdevenir un model en el camp de l'educació primària del període republicà: una escola amb bones condicions per a tothom. Els mestres guiaven l'alumnat, però eren ells mateixos els que s'encarregaven de portar a terme tasques com ara la catalogació i l'ordenació dels llibres de la biblioteca. A cada aula hi havia un president, un secretari i un tresorer, elegits democràticament. Poc després de la seva inauguració, el 9 de desembre de 1935, l'Ajuntament traslladà l'alumnat al col·legi Sant Ignasi per fer obres de reforma de l'edifici, que el 4 d'abril de 1936 es va reinaugurar.

El 1939, el consistori franquista denominà l'escola Grupo Escolar Generalísimo Franco. Van passar 40 anys perquè l'escola recuperés el seu nom original. L'any 1979, el nou ajuntament democràtic de Manresa, li retornà el nom.

Més informació:

- 75 anys de l'escola Renaixença: aquí
- La República a Manresa en un clic: http://www.memoria.cat/republica/

Els reis de visita a la ciutat

Recepcions solemnes i arcs triomfals per la visita de personatges reials

Membres de la família reial espanyola han visitat diverses vegades la nostra ciutat al llarg dels anys. Isabel II, per exemple va ser a Manresa el 5 d'octubre de 1860; Amadeu de Savoia, el 23 de setembre de 1871; i Alfons XII (Rei d'Espanya de 1875 a 1885) va ser durant unes quantes hores a Manresa el dia 23 d'agost de 1883. També l'infanta Maria Teresa, germana d'Alfons XIII, va ser a Manresa el juny de 1908 en el cementiri de la Batalla del Bruc, i la infanta Isabel, tia d'Alfons XIII, va visitar la ciutat el 1912.

Destaquem també les diverses visites que el rei Alfons XIII (rei d'Espanya de 1902 a 1931) va fer a Manresa: el 15 d'abril de 1904, el 20 d'octubre de 1907 (va visitar diferents indrets i fàbriques afectats pels importants aiguats que va provocar la crescuda del Cardener), el 31 d'octubre de 1908, el 8 de juliol de 1924 (visita a la fàbrica Pirelli) i el 19 d'octubre de 1926. També el 25 de maig de 1929, Alfons XIII, acompanyat per les infantes Beatriu i Cristina, va ser a Manresa per a la imposició de les insígnies de capità general a les banderes del Bruc. Van ser rebuts al Pont de Sant Francesc per un nombrós públic, les diverses autoritats locals -civils, militars, eclesiàstiques i judicials- i diferents entitats i corporacions. A l'arribada de Ses Majestats, la banda del Regiment de Badajoz interpretà la Marxa reial (himne d'Espanya) i la comitiva es dirigí a l'antiga plaça de la reina Victòria Eugènia, on s'imposaren les insígnies en el transcurs d'una solemne cerimònia.

Com aquesta, les visites dels diferents personatges de la reialesa espanyola s'emmarcaven en rebudes i recepcions solemnes, i de vegades, també es portaven a terme actes de caràcter popular, com la construcció d'arcs commemoratius al carrer amb grans cartells que donaven la benvinguda als personatges reials o concentracions populars. El conegut comerciant i industrial Joan Jorba i Rius acostumava a guarnir un gran arc a la plaça Sant Domènec, davant els seus magatzems, que eren parada obligatòria dels reials visitants, que hi anaren a signar el llibre d'honor de la casa.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans a Manresa. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

La Sala Ciutat, un passat marià

La Sala Loiola, un local construït com a seu de les congregacions

Les Congregacions Marianes impulsaren la construcció de la Sala Loiola quan va haver d'abandonar el local del carrer de la Mel el gener de 1960. Situada a la plaça Sant Ignasi, en un lloc on antigament hi havia hagut l'església de sant titular -enderrocada el 1936-, la sala s'inaugurà el 18 de desembre de 1960. L'edifici es va crear com a local d'esplai per acollir les diverses seccions de les Congregacions Marianes, amb una sala d'espectacles amb capacitat per a 800 persones a la platea i 200 a l'amfiteatre. Des de la seva inauguració, la Sala Loiola va acollir nombroses representacions teatrals i sessions cinematogràfiques; els diners servien per acabar de pagar les obres de construcció de l'edifici. També s'organitzaven festivals infantils festivals anomenats música, llum i color i altres d'excepcionals, com els Jocs Florals Pedològics, celebrats el 1964.

L'any 1980, els jesuïtes, quan les Congregacions Marianes ja havien perdut activitat, van cedir la sala a l'Ajuntament de Manresa i passà a anomenar-se Sala Ciutat.

Mostra un mapa més gran

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

El Club Natació Manresa

Cos i ànima de competicions esportives i d'actes lúdics (1933 - 1959)

El 7 d'abril de 1933, es va crear el Club Natació Manresa, que va assumir un paper dinamitzador de l'esport i va oferir la possibilitat de practicar activitats tan diverses com ara gimnàstica, tenis, bàsquet, boxa i lluita lliure, voleibol, hoquei, patinatge, ping-pong i natació, entre d'altres. De 1936 a 1939, l'activitat del club va quedar paralitzada, però es va reprendre tan bon punt va acabar la Guerra. L'any 1945 s'estrenà l'himne del club, compost pel músic manresà Manel Homs. El constant creixement del club i el fet que només es podia entrenar els mesos d'estiu van motivar la construcció d'una piscina d'hivern, que es va començar a construir el 1951. Les obres, en les quals van participar els soldats, finalitzaren el 1955, però fins al 1957 no es va disposar de tots els serveis: vestuaris, calefacció, dutxes i sauna, entre d'altres.

Durant els anys cinquanta, les dones tenien reservades unes hores concretes per anar a nedar. La piscina, en aquella època envoltada de camps, es va convertir en un pol d'atracció. Les instal·lacions eren tan grans que, durant bastants anys, van acollir la residència d'una guàrdia vigilant. Plàtans, moreres, camps de tenis, de bitlles i de bàsquet, berenador i taules de ping-pong eren només algunes de les possibilitats d'esbarjo que oferia el recinte. Fins i tot, durant uns quants anys, la reserva d'aigua de la piscina, concentrada en un estany, permetia fer-hi passejades en barca, sense oblidar els serveis de bar i barberia.

Una de les activitats més recordada pels manresans són els festivals nocturns que les vigílies de festa, a l'estiu, organitzava el Club Natació. Gent de totes les classes i edats es reunia a la piscina per gaudir d'un programa que oferia des de ball amb orquestres o sardanes fins a trobades esportives, festivals aquàtics, putxinel·lis i pallassos.

Llegir més:

- La república en un clic: La piscina municipal

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós.

L'institut dels metges

El Lluís de Peguera i els metges

Quan es va inaugurar l'institut Lluís de Peguera hi havia a Manresa un sol hospital, el de Sant Andreu, que existia documentalment des de finals del segle XII. Des de l'any 1902 havia anat creixent i actualitzant serveis i en aquell moment era director mèdic el Dr. Francesc Soler i Jovés, que seria primer director de l'Institut. Manresa feia pocs anys que contemplava les corredisses infantils de Simeó Selga i Ubach, i encara feia menys que havia perdut l'il·lustre metge Oleguer Miró i Borràs. Des d'aleshores molts metges han nascut i viscut, i altres ens han deixat, i la majoria han estat vinculats a l'institut Lluís de Peguera.

Fins aleshores, tots els estudiants de Medicina prèviament havien de fer el batxillerat a Barcelona.

L'Institut de Manresa va néixer com una important eina educativa per la col·lectivitat local, i d'una àrea d'influència. El creixement de "l'insti" va anar en paral·lel al de la medicina local, que va passar en poc temps de tenir pocs metges generalistes, alguns especialistes i un sol hospital, a veure com apareixia l'any 1929 el Sanatori Sant Josep, i el 1931 el de Sant Joan de Déu, i, per aquell temps, dispensaris i petites clíniques d'ubicació diversa i durada efímera, multiplicant-se el nombre de metges en exercici, que tenien la seu del Col·legi professional a la Muralla.

El "Lluís de Peguera" i la sanitat bagenca han crescut i evolucionats junts, i han conegut avenços tan transcendentals com la universalització de l'assistència sanitària i la de l'ensenyament, dos pilars fonamentals del que anomenem l'estat del benestar, que tant ha fet per millorar les condicions de vida de la població en general. Aquests pilars han donat una major equitat i justícia social, una justícia per la qual tant havia treballat l'insigne jurisconsult Lluís de Peguera fa ara quatre segles. Metges i pedagogs lideren la satisfacció de dues de les necessitats bàsiques de l'ésser humà: salut i educació.

De tots els alumnes i professors de l'Institut, els que no han estat metges han estat pacients seus. Voleu una relació més directa i intima?

No fóra gens just anomenar els noms de metges que hagin estudiat "al Peguera" i no citar-los tots, car tots i cadascun tenen mèrits superats amb escreix per figurar en la llarga relació d'alumnes destacats amb excel·lència. Per aquest motiu vull repetir el nom del doctor Simeó Selga i Ubach com a representant de tot aquest gran col·lectiu. Ell fou el primer alumne matriculat, més tard va voler ser professor d'educació física, i durant tots aquests anys i fins ara, ha anat fent un cant èpic de l'epopeia del "Peguera".

Actualment tenim un sistema de Salut i d'Educació ben estructurats i universal per a tothom, i en aquest marc cal destacar que l'Institut Lluís de Peguera és per antonomàsia el més conegut de la nostra ciutat, i la seva aureola transcendeix el si de moltes generacions que, també en el futur seran assistides per una generació de metges que hauran estudiat en aquest centre.

Bibliografia:

- BAJONA, Ignasi (2003). L’Institut Lluís de Peguera de Manresa, 75 anys d’activitat docent (1927-2002). Manresa: Centre d'Estudis del Bages

El Pont Vell

La porta d'entrada a la ciutat i enclavament històric

El Pont Vell és un dels símbols de Manresa per excel·lència. Està situat en un enclavament històric: una de les portes d'entrada a la ciutat. S'anomena Pont Vell en contraposició amb el Pont Nou, que condueix al cementiri i va ser construït amb posterioritat, el segle XIV. El Pont Vell és un pont de característiques medievals que, al llarg dels anys, ha patit nombroses destruccions. Va ser declarat monument nacional el 1931, però, uns quants anys més tard, concretament el gener de 1939, durant la retirada republicana de la Guerra Civil, fou parcialment enderrocat. La reconstrucció es va portar a terme entre els anys 1960 i 1962.

Tradicionalment, molts autors han considerat que aquest pont és d'origen romà basant-se en les restes d'un pilar situat, aigua avall, al cantó esquerre de l'arc central. Tot i això, en la seva forma actual es barregen diverses etapes constructives i restauracions posteriors. El pont és format per vuit arcs de mig punt que disminueixen d'altura i mida a partir de l'arc central, a mesura que s'acosten a la riba. El darrer arc de la banda dreta del riu va ser escapçat quan es va construir la carretera d'Esparreguera. La seva estructura no és simètrica i, si comptem a partir de l'arc central, trobem tres arcs a la banda dreta i quatre a l'esquerra. Els pilars estan dissenyats per contrarestar l'empenta dels corrents del Cardener i permetre el pas de l'aigua en cas que el riu assolís grans nivells, com va passar a la gran riuada de 1907. 

El Pont Vell, que uneix la part sud de la ciutat amb la zona de la Guia, va ser durant molts anys una concorreguda via de pas per als manresans i manresanes, un lloc romàntic on els més joves aprofitaven per festejar, però també l'indret escollit per alguns que buscaven la mort a propòsit. A prop del pont trobem una antiga creu de terme, la Creu de la Guia, anomenada també la creu del Pont Vell, que apareix consignada per primer cop el 1501, tot i que l'any 1911 es desplomà i se n'hi col·locà una de nova. A tocar del pont s'inaugurà, el 1862, la fàbrica tèxtil del Pont Vell, actualment desapareguda, i situada sobre l'antic molí Nou. La fàbrica, que va passar per diversos propietaris, fou un dels símbols de l'antiga Manresa fabril.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós.

La Memòria Històrica: quins van ser els autèntics protagonistes?

Bicentenari de la crema del Paper Segellat

L'actuació de Manresa i el seu corregiment durant la Guerra del Francès va servir per a la construcció del model patriòtic i desinteressat de la resistència catalana que es va difondre a tot Espanya. Malgrat els problemes que hi va haver en l'execució de les quintes, les desercions freqüents dels soldats i les desgràcies de la gent, qüestions de les quals no es parla, els informes oficials mitifiquen Manresa i els seus ciutadans per "haver estat víctimes de la seva Religió, del seu Rei i de la seva Pàtria" i haver combatut en la seva defensa amb tanta heroïcitat.

Octava

Saguntina es la manresana gente
que con constancia aumenta más blasones,
y al galo usurpador eternamente
ofrecen despreciar sus corazones
ni incendios ni saqueos; fríamente
a todo opuesto, ni contribuciones
han llegado a pagar a tal gavilla,
y por eso su honor más y más brilla

(BC, fullets Bonsoms, Tor 1067-8)

L'1 de setembre de 1905, l'ajuntament de Manresa va declarar manresà il·lustre Maurici Carrió, pagès d'ofici que havia cremat el paper segellat francès a la plaça de la vila i capità del sometent a l'acció del 6 de juny de 1808 al Bruc. El canonge Ramon Montanyà va ser nomenat fill adoptiu de la ciutat el setembre de 1904.

Les victòries del Bruc van ser commemorades el 6 de juny de 1809 amb una festa religiosa i amb un sermó, imprès i publicat el 1814, en el qual es dóna sentit miraculós a la victòria, per la intercessió de la Verge Montserrat i la presència de les banderes de la Puríssima i dels Sants Màrtirs, patrons de la ciutat, i es mitifica l'acció dels paisans i dels sometents sense referir-se als soldats regulars que hi van participar.

Les disputes sobre la participació prioritària d'Igualada i Manresa als esdeveniments acapara l'atenció de la premsa d'ambdues ciutats durant la segona meitat del segle XIX. Aquesta lluita, plantejada en clau d'identitat catòlica local, dóna pas també a la pugna entre els herois locals respectius: Antoni Franc, terratinent igualadí; els manresans Francesc Riera, Maurici Carrió i el canonge Ramon Montanyà i Isidre Lluçà i Casanoves, el timbaler de Santpedor.

Aquest darrer es va convertir en el personatge més mitificat durant molt de temps.

El discurs construït a partir del 1808 (patriotisme dels sometents i suport de la Verge de Montserrat) va ser assumit tant pel liberalisme polític com el carlisme. A començament del segle XX, el republicanisme unitarista (La Montaña Republicana de Manresa) va veure en el Bruc el despertar del poble sotmès a la teocràcia. També el discurs catòlic catalanista es va fer ressò dels esdeveniments del Bruc amb motiu del centenari, com va fer palès el bisbe de Vic Josep Torras i Bages amb una pastoral. (Toledano i Rubí, 2005)

De la Covadonga catalana

¡Antevigilia de Corpus!
¡Día Catorce de Juny!
Tu, per gloria de Manresa,
Flores com l'altre dilluns.

Seixanta dos anys cumpleixen
En tal dia com avuy
Que'l gran capità del segle
PEr segons cop fou vensut.

¡Honra i gloria a nostres avis
Que'en l'any de mil vuit cents vuit
Se lleuraren á la lluyta
Embestintne deu cad'un

¡Verge y Mare immaculada!
¡Clar espill tan net com pur!
¡Sols á vos devem la gloria!
D'haver al francés vensut!

(Josep Carreras i Enrich, L'Eco del Bruch, 15 de juny de 1901. Citat a: Solà Montaña, 1908 p.138-142)

Catalunya a l'any vuit

Dalt al bell cim del Pirineu un dia
son vol parava l'àgila francesa
i girant a l'entorn la ullada encesa
vegé el lleó d'Espanya que dormia:

-Ara és hora, cridà, l'Espanya és mia!-
i afaiçonant-la amb pèrfida escomesa,
da sa corona i d'ella i tot féu presa
que de ferro amb ses urpes estrenyia.

Lo ferreny català, que estava alerta,
sa mare pàtria al contemplar cativa
exclamà, al coll posant-se lo trabuc:

Mentre el lleó d'Espanya se desperta,
jo alçant-ne el sometent, àgila altiva
vaig a esperar-te en los turons del Bruc.

(Jacint Verdaguer, Pàtria. Citat a: Estrada i Planell, 1991, p. 161)

La celebració del centenari del Bruc el 1908 tingué més ressò a Manresa i Igualada, que a Barcelona. A Manresa, la celebració oficial va servir per exaltar la figura del sometent, mentre que a la capital de l'Anoia comptà amb la presència dels infants Ferran de Baviera i Maria Teresa de Borbó.

Aquestes imatges mítiques de les batalles del Bruc es tornaren a difondre amb motiu del 150è aniversari en plena dictadura franquista.

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

La caserna del Carme

Els soldats a Manresa

L'antic convent del Carme, des de 1850, es va convertir en caserna i en seu dels contingents militars destinats a la nostra ciutat. Des d'aleshores, la guarnició militar de Manresa va constar d'un batalló d'infanteria i, només en circumstàncies extraordinàries, acollia més soldats i més armament. En èpoques de conflictes bèl·lics, es mobilitzaven els soldats vinguts d'arreu, i sovint es rellevaven les diverses guarnicions. Entre 1917 i 1924, es portaren a terme obres d'ampliació de la caserna per acollir tots els soldats, i els que encara no hi cabien s'enviaven al Col·legi de Sant Ignasi. Durant molts anys, la caserna va tenir un polvorí situat molt a prop de les cases del carrer del Pedregar que no es va traslladar als afores fins a 1949, vora la torre de Santa Caterina.

Al principi del segle XX, a la caserna del Carme hi havia de guarnició el Batalló de Caçadors Alfons XII, el comandament del Regiment de Reserva d'Infanteria Bruch i la Zona de Reclutament. A la primeria de novembre de 1903, el Batalló Alfons XII va ser rellevat pel Batallón de Cazadores de Merida, procedent de Lleida, que va ser substituït, poc després, el 1906, pel Batalló de Caçadors de Muntanya de Reus. La presència d'aquest darrer batalló en la guarnició manresana va ser una de les més llargues -més de 25 anys- i, amb el temps, es convertí en el més emblemàtic de la ciutat, en el qual molts manresans i veïns de la comarca van fer el servei militar. Un element característic del batalló de guarnició de principi de segle XX era la banda musical, que actuava en celebracions locals, com ara processons i serenates, i que també feia d'acompanyament en balls públics. La banda acompanyava la tropa en les desfilades militars i era un dels elements més vistosos de la guarnició, sempre present en la vida urbana amb les jures de bandera, les parades militars o les desfilades. Va ser precisament el director de la banda del batalló, Silvestre Peñas qui va arranjar la popular Marxa de la Llum. L'emplaçament de la caserna a Manresa també va influir en la creació d'escoles militars per preparar els futurs reclutes, com ara l'escola militar de Manresa -creada el 1913- o l'escola militar del Col·legi de Sant Ignasi.

L'any 1932, la unitat de caçadors de muntanya va ser substituïda pel Batalló de Metralladores fins a la Guerra Civil, en què no hi va haver unitats de guarnició fixes sinó multitud de tropes diverses esquarterades. A més, les circumstàncies excepcionals de la Guerra obligaren a improvisar noves casernes en col·legis, hospitals i altres locals de la ciutat. A partir de 1939, es restablí la tradició dels batallons d'infanteria de muntanya, fins que, el 1949, la plaça militar de Manresa es constituí en seu de la 42a divisió, amb els batallons Barcelona V i Catalunya IV.

Al principi del segle XX, els soldats de la caserna feien instrucció al camp dels Barrets, a prop de la fàbrica Pirelli, i al pati d'armes de l'edifici. També van fer servir altres indrets, com ara el camí de l'Escorxador o l'esplanada on avui s'alça l'institut Lluís de Peguera. Les pràctiques de tir es feien a Can Poc Oli, als afores de la ciutat. A l'estiu, un cop acabada la instrucció, els soldats solien refrescar-se i banyar-se al riu Cardener o a la Piscina Municipal abans de continuar la jornada. Els darrers soldats van marxar de Manresa al final de gener de 1965.

Bibliografia: 

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Memòria.cat: La República en un clic (1931-1936)

Valldaura, la plaça dels frares amb una història de devoció canviant

Del Puerto Rico al Sielu

La plaça Valldaura, situada a tocar de la muralla de Sant Domènec i amb entrada pels carrers de Camp d'Urgell i d'Urgell, va experimentar, al llarg del segle passat, diverses transformacions, especialment l'església que la presidia. On actualment torbem les darreres cases del carrer d'Urgell, entrant a la plaça de Valldaura, hi havia, durant el segle XIV, una capella anomenada "de l'Esperit Sant". En aquest indret es va fundar un temple, el 1398, sota la nova advocació de la Mare de Déu de Valldaura, que, cap a 1460, va ser ocupat pels monjos cistercencs de Poblet i poc després va ser enderrocat, moment en què els monjos es van traslladar a Sant Pau.

Poc temps després, s'edificà una petita capella adossada a una de les torres de la muralla. Aquest edifici es va traslladar provisionalment a l'església de Sant Pere Màrtir, a l'actual plaça Sant Domènec. L'any 1877, es va construir una nova església de Nostra Senyora de Valldaura al carrer del Bruc, just al costat del convent de les germanes dominiques.

Aquesta església substituí l'antiga capella de Valldaura, afectada per la remodelació urbanística de la plaça. Alguns veïns de Valldaura, però, no es van resignar a perdre el temple i en van fer construir un de nou davant l'indret on hi havia hagut la petita capella de la torre de la muralla, que va ser beneït el 6 de novembre de 1900 sota el títol de Mare de Déu de la Consolació. Aquest temple, però, va ser destruït durant la Guerra Civil.

En instal·lar-se els frares caputxins a la plaça de Valldaura el 1940, reconstruïen la capella de la Mare de Déu de la Consolació i se'n serviren fins a la construcció d'un temple nou més ampli -l'actual església de la Mare de Déu de la Mercè-, amb l'entrada principal en el carrer d'Urgell, que va ser beneït pel bisbe de Vic, Ramon Masnou, el 8 d'abril de 1960.

Davant la plaça Valldaura hi havia, on actualment hi ha el Frankfurt les Bases, un cafè on els veïns del barri es reunien, jugaven a cartes i passaven l'estona. L'establiment era conegut popularment amb el nom de Puerto Rico, on un lloro va ser l'ànima del local fins que un dia es va encendre la casa i va morir ofegat pel fum. Els amos el van fer embalsamar, el van tenir en el bar durant molts anys. Precisament davant d'aquest establiment es va instaurar, al cap d'uns anys, una parada d'autobusos -encara en servei-, que en aquell temps feia únicament el trajecte Manresa a Igualada.

Coneguda popularment com la plaça dels Frares, Valldaura ha estat seu d'establiments diversos, com ara Mosaics Martí, entre d'altres. L'indret també esdevingué llar de menestrals i del patrici manresà Josep d'Argullol i Torres i Bages, la casa del qual acull avui en dia el pub musical El Sielu (inaugurat l'any 1981) i que durant uns quants anys va ser la seu del Cercle Artístic de Manresa.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans a Manresa. Recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós

La Guerra del Francès a la Catalunya Central (Segona part)

La formació de la Junta de Manresa i l'Organització de la Defensa

Aquest mateix dia (2 de juny de 1808), a instàncies de les autoritats, es va reunir l'Ajuntament, format pel governador militar, el tinent coronel Francesc Codony, junt amb Ignasi Mollet, Antoni Pujol, Joan Bautista Vilaseca i Agustí Asols, els dos últims rics comerciants de la ciutat, i els beneficiats de la catedral Baltasar Rovís i Josep Crivillés i altres persones principals, i van fer públic un ban demanant l'allistament dels ciutadans per prendre les armes.

Les persones notables i riques de la ciutat es van posar al capdavant del moviment patriòtic i van convocar una reunió per dirigir-lo. Les classes més humils al si dels gremis, va elegir els seus representants dins la Junta Corregimental, que es va crear al convent del Carme el mateix dia 2 de juny, formada per representants dels convents, eclesiàstics i gremis. Aquests últims -fusters, ferreters, teixidors, velers, traginers, pagesos, clavetaires- van escollir quatre representants. Al començament d'agost, la Junta era integrada per set eclesiàstics i vint civils. La burgesia local hi tenia una forta representació, mentre que la dels gremis era menor.

A partir d'aquestes dades, podem esbrinar que durant la Guerra del Francès a Manresa es va conformar una elit social i política que va conduir a la revolució liberal. La burgesia, procedent de l'activitat sedera setcentista, va consolidar la seva posició econòmica i social. Aquesta nova elit va adquirir protagonisme polític a la Junta de Manresa, dels 25 membres, 17 eren burgesos mercantils i industrials. També van invertir el seu capital en crèdits i compra d'immobles, a costa de l'empobriment dels grups socials subalterns, especialment de la pagesia i dels pobles de l'entorn.

El 3 de juny, la Junta va activar les disposicions relatives a la defensa i va enviar emissaris a buscar al Castell de Cardona i a la vila de Santpedor armes dels terços de Lleida que s'hi guardaven des de la Guerra Gran. El batlle de la vila els va donar 140 fusells, que van ser ben rebuts a Manresa com un "do particular de la Província". Amb les armes i altres instruments (pics, pals, etc.), la gent es va traslladar als promontoris de Can Maçana, masia que en aquell temps era propietat del monestir de Montserrat, i al Bruc "con animo de defender a costa de su sangre este nuevo paso de las Termópilas".

Assabentades les viles del corregiment de què havia succeït a Manresa, Sallent, Santpedor, Moià, Artés, Sant Feliu Sassera, Prats de Lluçanès, Castellterçol, Monistrol de Montserrat i els pobles de Balsareny, Avinyó, Gaià, Horta, l'Estany, Rajadell i Guardiola van fer front comú amb Manresa. Quan el matí del 5 de juny els va arribar la petició de Manresa que portessin gent dels seus pobles per defensar els punts de Can Maçana i el Bruc, ja els ciutadans de Moià, en nombre de 73, i 200 de Sallent, dirigits pel rector Antoni Toll i pel veí de Santpedor Josep Viñes, es va posar en marxa per anar-hi.

Les guerrilles havien començat a combatre l'exèrcit napoleònic.

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

La Guerra del Francès a la Catalunya Central

Manresa com a epicentre de l'aixecament contra els francesos

La història de Manresa està lligada a la Guerra del Francès de 1808 - 1814. Cap del corregiment tenia aleshores una població propera als nou mil habitants i era el principal nucli de la seda d'Espanya -junt amb València-, centre exportador de vins i aiguardents a Amèrica i a diverses comarques catalanes, població de gran importància per la filatura del cotó i pels molins fariners i de pólvora.

Els edificis més emblemàtics de Manresa i els seus carrers ens recorden aquest esdeveniment d'una importància cabdal. Manresa va ser una de les primeres ciutats que es va aixecat contra l'exèrcit d'ocupació napoleònic a Catalunya i la primera on es va proclamar la Constitució el 15 d'agost de 1812. La ciutat mai va pagar contribucions als invasors i va sofrir grans pèrdues humanes i materials: més de mil cases van ser incendiades.

Ens fixarem, en primer lloc, en com es va construir una imatge institucional i ptriòtica de la guerra. En aquesta reconstrucció psicològica, utilitzo l'informe oficial de la vila datat a Manresa el 1816 demanant per la Regència del Regne en acabar la guerra a tots els pobles que havien contribuït a la defensa nacional (BUB, manuscrit 148).

L'experiència de la guerra, assenyala aquest informe, és horrible. Això no obstant, la guerra dóna origen a accions sublims si és sostinguda pels ciutadans en defensa dels seus valors, explicitats en aquella època mitjançant la fórmula "religió, rei i pàtria". Encara més, quan la ciutadania s'exposa a greus perills i a la mort i quan, amb el seu valor i entusiasme, és capaç de suplir les mancances materials i humanes davant l'exèrcit enemic, que és superior, s'esvaeixen els horrors sanguinaris.

Proclama d'un manresà (agost 1808)

"Españoles: Los que con no menos gloria que valor animados de un Patriotismo el más acendrado, hemos jurado la defensa de la Patria, perseveraremos constantes en nuestro noble ardor, sostengamos tan justa causa hasta la última gota de sangre. La sangre que circula por nuestras venas es sangre de aquellos ilustres Héroes que en conflictos semejantes fueron la salud, y la gloria de la nación. ¿Y nosotros no haremos ver al universo entero que con su sangre hemos heredado también su valor y su patriotismo? Nuestros Padres liberaron a España cuando quando gemía baxo el yugo de los Mahometanos. ¿Y no la liberaremos nosotros del cruel yugo que la iba a imponer el mas perverso de los tiranos? [...]

Manresanos, á vosotros me dirijo con especialidad. No olvideis que venerais por Patron á un capitan que á la gloria de sus armas añadió la de dar su vida con toda su legión en defensa de la religión misma por quien peleamos (...). Manresanos, compatricios, tengamos presente también el valeroso exemplo del que tanto ennobleció nuestro suelo con la huellas de su santidad, imitemos el valor marcial, y la eroica constancia del que no dudó honrarnos firmandose compatriota nuestro. Ya me entendeis: hablo del magnanimo Ignacio de Loyola de este valiente y esforzado capitán que siendo el honor del Pueblo Español, es con especialidad la gloria de Manresa"

(BUB, manuscrit 481)

La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l'esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s'apoderà del paper segellat, el cremà i n'expandí les cendres. Després enarborà l'estandard reial i amb l'escarapel·la nacional es tornà un poble "numantí", disposat a vèncer o morir.

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

L'espai manresà al segle XIX

L'eix de creixement de l'Eixample, el passeig Pere III i els diferents noms i nomenclatures

A la segona meitat del segle XIX Manresa ocupava quasi el mateix espai que en l'època medieval. S'havien format alguns nous barris fora muralles, però la ciutat havia anat creixent en alçada amb l'augment de pisos a la majoria de les cases del recinte emmurallat.

Les muralles eren una cotilla que impedia el creixement d'una ciutat que entrava en l'etapa de la industrialització i necessitava nous espais per construir-hi les seves fàbriques, els nous serveis, vies de comunicació ràpides, etc.

Per això, a partir dels anys setanta, es va començar a enderrocar les muralles medievals i es van formar nous espais de creixement que es coneixien amb el nom d'eixample. L'eixample manresà es va haver d'adaptar a la irregularitat del terreny i als torrents que hi havia, i per això es va formar a partir de tres eixos.

L'eix del Passeig, que circumdava el turó de Puigterrà pel costat de ponent i seguia el torrent dels Predicadors fins a arribar a l'actual Bonavista.

L'eix de la carretera de Vic, que envoltava el turó de Puigterrà per la banda est fins a arribar a la Bonavista, on confluïa amb el Passeig i continuava en direcció nord.

I la carretera de Cardona, que seguia una direcció cap a l'oest per la falda del Pujolet i en arribar al desnivell del riu Cardener, davant del Congost, envoltava el tossal dels Cigalons i continuava en direcció nord.

El Passeig de Pere III és un dels eixos principals de la vida de la ciutat.

La seva fesomia ve marcada per un traçat curvilini, ja que s'ha hagut d'adaptar a l'orografia del seu emplaçament marcat pel turó de Puigterrà. D'aquí que faci una corba considerable des del començament a la cruïlla amb la muralla de Sant Domènec fins que arriba a la plaça de la Bonavista, alhora que el seu traçat presenta un pendent una mica pronunciat a conseqüència dels diferents nivells per on passa aquesta via urbana.

La principal artèria de l'eixample de la ciutat va ser inaugurada el 1891, després d'uns nou anys d'obres. Fa 1070 metres de llargada i es va construir en diferents fases.

Plànol topogràfic de Manresa (1913). Arxiu: Ajuntament de Manresa

El seu recorregut es divideix en tres trams que queden ben delimitats per les tres places que hi ha actualment.

Avui en dia tot el Passeig rep el nom de Pere III en honor al rei que va concedir, en altres fets, el privilegi de construir la Séquia als manresans durant el segle XIV. Però no sempre ha estat així.

Per citar-ne uns quants exemples, l'any 1928 el primer tram es coneixia amb el nom de passeig Pere III i el segon, com a passeig Alfons XIII. Durant la guerra civil, el primer tram es va dir Paseo Manuel Ruiz Cintas, treballador de la Pirelli que va ser el primer manresà mort al front de guerra, i el segon tram es va dir Passeig 14 d'abril. Durant el llarg franquisme, el primer tram era el Paseo de Pedro III, el segon, Paseo de José Antonio i el tercer, Paseo de García Valiño.

Les tres places també han canviat de nom al llarg de la història.

El 1928 l'actual plaça de l'institut Lluís de Peguera rebia el nom de plaça Victòria Eugènia. L'any 1931 el ple municipal li va posar el nom de plaça de Francesc Macià. Durant el franquisme, la primera plaça no tenia nom, la segona era la plaça d'Espanya i la tercera rebia el nom de Plaza de la División Azul.

Després es van canviar els noms. A la primera se li va posar plaça Prat de la Riba, personatge històric que des de fa uns anys té una altra plaça a la sortida de la ciutat, i aquesta es coneix amb el nom popular de plaça de Crist Rei o de la Farola; la segona és la plaça d'Espanya i la tercera, la plaça de l'Onze de Setembre, que està presidida per una bandera catalana des de fa un parell d'anys.

Però la plaça d'Espanya ha tingut popularment dos noms. Per molta gent és el Grupu, ja que quan es va construir l'institut es deia que hi aniria un grup escolar, mentre que per la gent més jove és la plaça de l'Institut o del Peguera.

A partir d'aquest eix central es van anar formant al llarg dels anys diferents carrers transversals que connectaven diferents zones de la ciutat.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Zenobita, Manresa

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

Els Tres Roures

Liberals i absolutistes a Manresa, la llista de ca l'Assols

Al barri de Saldes-Plaça Catalunya, trobem un carrer que té el nom de Tres Roures i que fa referència a un fet històric de Manresa, concretament el 1814.

Un cop acabada la llarga i cruel Guerra del Francès (1808 - 1814) el rei destronat, Ferran VII va entrar a la Península i va abolir la Constitució de 1812, la tercera constitució liberal del món, després de l'americana i la francesa.

L'abolició d'aquesta constitució va portar una forta repressió contra els liberals i els afrancesats. Aquesta onada reaccionaria fou general a tot Europa i les potències europees absolutistes es van comprometre a esclafar qualsevol signe de liberalisme.

El regnat de Ferran VII ("el Desitjat" el Deseado) no va servir per solucionar els greus problemes que patia l'estat espanyol: pèrdues humanes per la guerra, epidèmies i malalties, ciutats destruïdes després d'anys de guerra i repressió, caiguda dels preus, crisi de les exportacions, endeutament crònic i insurrecció de les colònies americanes.

Aquesta situació va obligar a augmentar els impostos, fet que va provocar el descontentament d'amplis sectors socials. L'exèrcit, majoritàriament progressista (tendència més radical del liberalisme), va protagonitzar diferents pronunciamentos (cops d'estat) sense gaire èxit.

Finalment el 1820, el general Riego va aconseguir el suport de molts militars per instaurar un règim liberal, el rei Ferran VII es va veure obligat a firmar la constitució de 1812. És el període que la historiografia anomena "Trienni Liberal".

A Manresa durant aquesta etapa també hi va haver forts enfrontaments entre els partidaris de la monarquia constitucional i els defensors més acèrrims de l'antic Règim. Els partidaris de mantenir les estructures socials i econòmiques eren el clergat regular i una part del secular, hisendats i rendistes i la pagesia i l'artesanat tradicional, que veien com els privilegis que havien tingut fins aleshores entraven en crisi, mentre que els liberals eren industrials i comerciants.

L'any 1822 Manresa estava ocupada, per evitar possibles enfrontaments entre les dues faccions, per les tropes constitucionals del brigader Rotten, que va establir un fortí a dalt del turó del Puigterrà.

Aquell any va tenir lloc el fet dels Tres Roures.

Un grup de liberals que es reunien a ca l'Assols, casa senyorial del carrer de la Codinella que ha estat rehabilitada fa poc, van redactar una llista de persones reialistes o absolutistes acusades de conspirar contra el govern liberal. El 16 de novembre del 1822 un oficial de l'exèrcit va comunicar als inscrits que, per ordre del governador, havien d'anar a Barcelona i que calia que es presentessin al convent de Sant Domènec, on avui en dia es troba el teatre del Conservatori. Alguns reialistes es van amagar, però d'altres hi van anar. En total 24 manresans: onze civils, tres capellans i deu religiosos - la majoria caputxins - van ser empresonats. Entre d'altres, cal destacar el poeta i fabricant Joan Baptista Vilaseca i Ignasi Font, alcalde segon. L'endemà els presoners, vigilats per un grup de soldats, van emprendre el camí cap a la ciutat comtal per can Maçana. A uns deu quilòmetres de la ciutat, passant el coll de l'Arboç, en un indret conegut amb el nom dels Terrers Roigs o els Tres Roures van ser afusellats.

Diferents elements recorden aquest fet. D'una banda, l'existència del carrer dels Tres Roures, que es va il·luminar i urbanitzar en ple període franquista, el 1965. També al mig de la nau central de la Seu on van ser enterrats sota una placa on es pot llegir: "Despulles dels 24 ciutadans immolats als Tres Roures".

Al cap de cent anys, la Comunión Tradicionalista (carlins) va col·locar una placa al punt dels Tres Roures on hi havia una creu. Aquesta placa va desaparèixer el 1936 i va ser reposada el 1962. També una pia fundació va establir que cada any se celebrés per aquesta data una missa de dotze a l'altar de la Bona Mort de la Seu, que es passés el rosari i es reservés una absolta.

[Entrada actualitzada el 17/06/2020]

Més informació: 

- D.I.M.C. (1824). Fons dels regnats de Ferran VII i Isabel II. Universitat Pompeu Fabra: PDF

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- SÁNCHEZ AGUSTÍ, Ferran. (1988). Les Guerres del Francès a la Catalunya Central (1793-1814). Sallent: editor/autor.

La Misteriosa Llum i els ovnis a Montserrat

Les fotografies de Jordi Gubern

A més de les connotacions religioses i llegendes que s'han generat al seu entorn, la muntanya sagrada de la Catalunya central ha estat en les darreres dècades lloc de pelegrinatge per als amants de la ufologia. Des del 1977, els dies 11 de cada mes, a les 12 de la nit, un grup d'observadors d'ovnis liderats pel contactat Josep Lluís Grífol es troben sota la roca Foradada a l'espera de veure passar llums que demostrin l'existència de vida extraterrestre.

Al nucli de Collbató, Jordi Gubern Piña, aficionat a la meteorologia i responsable de la web MeteoCollbató, el 16 de maig del 2004, assegura haver retratat un ovni "montserratenc" a ple dia. Aquell dia, Gubern estava fent fotografies a un saltador de parapent que sobrevolava el campanar del poble de Collbató. Al fons de la imatge, però, també va captar una forma el·líptica no identificada, massa gran per ser un ocell. Al cel, va declarar aleshores, tampoc no hi havia cap núvol. Un avió, un globus o realment un plat volador, aquesta es la conclusió que se'n pot extreure.

Va ser un ovni també el que ha donat peu a la llegenda de la Llum de Manresa, que assegura que un raig va baixar de Montserrat i va entrar a l'església del Carme, el segle XIV, concretament el 21 de febrer de 1345?

El llibre Guia de la Catalunya Misteriosa, Màgica i Paranormal, de Josep Maria Armengou, no descarta aquesta teoria.

Josep Pla de visita a Manresa

El 1960, l'escriptor i periodista Josep Pla va voltar per Catalunya amb cotxe i posteriorment va escriure un llibre relatant les coses que havia vist. En un dels seus capítols feia referència a la capital del Bages

"Manresa és una de les més nobles i antigues poblacions de Catalunya. És la Minorisa dels romans. És notable el restaurat Pont Vell medieval del Cardener, sobre la riba esquerra del qual es troba assentada la ciutat, que s'aixeca sobre una alçària i agafa un aspecte molt típic. Però, a més a més, és una ciutat moderna, perquè constitueix un dels nuclis més densos i importants de Catalunya.

Com que la ciutat es troba posada sobre diferents plans inclinats, és possible de contemplar-la sempre de front. I, com que la ciutat és una curiosa barreja d'arquitectura religiosa i d'arquitectura industrial fabril, s'ha pogut dir que a Manresa les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques. [...]

Tot i que Manresa és un gran centre industrial - i tenen també aquestes característiques altres punts de la comarca -, malgrat el pes que hi té l'activitat social i econòmica de la immediata zona de la potassa, és un fet que el Pla de Bages, com a conjunt, conserva un aire rústic i pagès molt acusat.

[...] Manresa és una ciutat plena de vida, de moviment, molt populosa, un gran centre industrial. Camina a l'avantguarda de la nostra indústria tèxtil. Té més de 60.000 habitants. No es pot pas dir, però, que la indústria tèxtil acapari l'activitat ciutadana. [...]"

Josep Pla (1961)

Benvinguts!

Benvinguts al bloc de les "Històries Manresanes", un bloc sense ànim de lucre ni d'especulació històrica, on es tractaran temes històrics sobre la ciutat de Manresa que estan oblidats en els vells carrers i camins d'aquesta ciutat tan peculiar. Una ciutat que en paraules de Josep Pla: "Les fàbriques i convents es confonen de forma habitual" JORDI BONVEHÍ