07 de juny 2008

La Manresa ocupada, crònica de 1939

Manresa, la ciutat industrial que havia posat la seva indústria de guerra al servei dels lleials, sofria el 19 de gener l’últim bombardeig. Exhausta, rebia les tropes feixistes el dia 24 de gener de 1939.


Durant tota la guerra, la ciutat de
Manresa va participar molt activament en la mobilització general en la lluita contra el feixisme.

La seva condició de destacada ciutat industrial li donava uns recursos que va posar a disposició de la causa republicana. Des de l’inici de la guerra va aportar un nombrós contingent de milicians voluntaris procedents de totes les organitzacions sindicals i polítiques republicanes. El nombre de soldats republicans morts va ser d’un miler, d’una ciutat que l’any 1936 tenia 36.478 habitants.

Manresa va reconvertir una part de les seves fàbriques en indústries de guerra que proveïen de roba, calçat, metralladores i bombes l’exèrcit popular. El gener del 1939 n’hi havia vuit que encara estaven en ple funcionament. Cal recordar que la majoria de les indústries de la ciutat van ser col·lectivitzades, eren els mateixos treballadors els qui les gestionaven. Les autoritats van disposar la construcció de nombrosos refugis per a la població en cas de bombardejos. Per això es van organitzar unes brigades de treball que van suposar una gran mobilització ciutadana.

Una allau de refugiats de tot Espanya que fugien de les tropes nacionals van ser acollits a Manresa com es va poder. Amb la caiguda de Lleida la guerra va anar ocupant els espais de la ciutat. Així, es va convertir en el centre hospitalari de l’exèrcit de l’est i s’hi van habilitar quatre hospitals militars: l’Hospital de Manresa (sant Andreu), les Saleses, l’Institut d’Ensenyament Secundari, el Grup Natura (La Salle). En les dependències de l’escola Renaixença es va instal·lar l’acadèmia d’oficials. Diversos edificis van ser destinats a casernes militars: la caserna del Carme, el col·legi de sant Ignasi, la fàbrica del Panyos, la fàbrica del Guix, el casal Germanetes.

Tot plegat donava a la ciutat un caràcter de ciutat en guerra. Però el fet de guerra més impactant per a tothom van ser els bombardejos que van commoure la ciutat en dues ocasions. El bombardeig del dia 21 de desembre del 1938 va provocar uns 33 morts de totes les edats. Aquestes morts van ser el detonant definitiu per a ensorrar la moral de la població. Però encara hi va haver un segon bombardeig, el dia 19 de gener, que va acabar de desfer la resistència i d’infondre el terror. La població, que ja veia prop el final de la guerra, es va amagar als refugis i es va tancar a les cases fins l’entrada dels nacionals.
Els darrers dies
El Consell Municipal de Manresa va viure una sotragada a final del 1938. L’alcalde, Joaquim Fornells i Parera, va ser inculpat del delicte de contraban de safrà. El dia 22 de desembre el Consell va elegir un nou alcalde, el ferroviari cenetista Emilià Martínez Espinosa. De feia mesos que escassejaven tota mena de productes de primera necessitat, s’havia imposat el racionament però les cues per aconseguir aliments, el mercat negre, la fam, eren el pa de cada dia. Des de la batalla de l’Ebre, en què es van esgotar les energies de Catalunya, la situació s’anava fent crítica. La caiguda del front del Segre va ser l’inici de la fi. A Manresa començaven a afluir gran quantitat de refugiats i de ferits que omplien els hospitals. Les desercions també creixien. Alguns esperaven el final de la guerra amb alegria, altres amb temor, però sens dubte que el sentiment general era el desig que s’acabés aquella guerra.
El front de guerra s’acostava de ponent de manera implacable. Cada dia els nacionals estaven més a prop. Les autoritats militars havien realitzat plans de defensa entorn de Manresa per impedir que travessessin el Cardener i el Llobregat. En un últim i desesperat intent de defensa de Manresa es va mobilitzar la població per cavar trinxeres defensives entorn de la ciutat. Però no hi havia res a fer. No hi hagué una defensa o resistència de Manresa. Abans de l’ocupació de Manresa els darrers combats entre els dos exèrcits es van produir a la serra de Castelltallat, vora de Fonollosa. Sembla que centenars de republicans hi van ser fets presoners. L’exèrcit republicà va continuar la seva retirada, mentre abandonava i inutilitzava el material que no podia portar perquè no fos aprofitat pels nacionals. Les darreres tropes de l’exèrcit republicà en retirada van travessar el Cardener i la ciutat de Manresa la nit del dilluns 23 de gener. Darrere seu, la matinada del dia 24, van dinamitar-ne els ponts per dificultar l’avanç dels enemics. Només el pont de Pedra o de sant Francesc no va quedar destruït, sols danyat, però permetia el pas. La tarda del dilluns la gent compromesa amb la causa republicana o que tenia por dels nacionals va acabar de marxar de la ciutat. Llavors es van produir alguns saquejos, el més important va ser el dels Magatzems Jorba. Durant la nit del dilluns, des de la ciutat es veien tot de fogueres situades als turons que hi ha a la banda de ponent. Eren els grups de soldats nacionals que estaven a punt d’entrar a Manresa.

L’ocupació de la ciutat

L'ocupació de Manresa es va produir el dimarts 24 de gener. L’exèrcit nacional ocupant era el cos de l’exèrcit del Maestrat del general García Valiño.

L’estratègia per ocupar la ciutat va ser una maniobra d’encerclament pel nord i per l’oest. Així, una part travessà el Cardener al nord de Manresa i es dirigí cap a Sant Fruitós i l’altra travessà el Cardener al sud de Manresa i es dirigí cap a la zona de cal Gravat. Hi va haver combats aïllats en diversos indrets de les rodalies de Manresa. Uns quaranta soldats morts en serien la prova. Cap a les 10 del matí entraven a Manresa els terços de requetès de Montejurra i Lácar.

La població de la ciutat estava amagada als refugis i a les cases i no s’atrevia a sortir. La gent havia sentit moltes coses sobre la violència, els abusos i les represàlies dels franquistes. Però de mica en mica va anar sortint al carrer i aclamava els vencedors. S’iniciava una nova etapa en la vida de la ciutat.

El diari El Correo Español - El Pueblo Vasco escrivia el dia 25 de gener: “Ha sido tomada Manresa. ¡Cuántos recuerdos trae a la memoria este nombre! Las famosas Bases de Manresa no han sido ajenas al deplorable proceso político que estamos ahora liquidando a punta de bayoneta. La unidad de España se rehace a sangre y fuego.”

Les autoritats militars van establir un nou Ajuntament o Comissió Gestora presidida pel carlí Domènec Prunés Miquel com a alcalde, amb quatre tinents d’alcalde i dotze consellers. A partir d’ara el control de la població estarà en mans de l’alcalde. Ell tindrà el gran poder de controlar la repressió sobre la població, de decidir qui rebia o no avals, permisos, llicències, ajudes, indemnitzacions, etc. Quedava clar que a partir de llavors per poder-se moure per la ciutat calia ser addicte al règim.

El dimecres dia 25 els principals carrers de la ciutat estaven plens de soldats marroquins que muntaven parades on venien tot d’articles que feia temps no es veien a la ciutat, com tabac, plàtans, licor, xocolata… L’exèrcit ocupant va ser el protagonista de fets greus: robatoris, violacions i morts. El cas més conegut va ser el de la mort de Florinda Subirana, esposa del director de la fàbrica de cal Subirana, degollada per un marroquí. Víctimes de marroquins també ho van ser Lídia Garsaball, Jeanne Roclandts i el soldat ferit Joan Camprubí Puig. Mentre que Maria Llobet Puig, de la masia de ca l’Estevet, al Raval del Suanya, es va dir que havia estat violada i morta per requetès.

El dijous dia 26 es va fer una gran i solemne missa de campanya en què estava convocada la població. La presidència era ocupada per militars, eclesiàstics i el nou Ajuntament. Oferien a la població una imatge ben clara de quins eren els suports del nou règim. L’endemà es va fer la missa per restablir el culte a la basílica de la Seu, que s’havia salvat de la destrucció. De seguida es va procedir a restaurar el culte a tots els temples i a reconstruir-los.


La repressió franquista 

El primer gran objectiu del franquisme era destruir tot rastre del sistema democràtic i republicà i dels seus valors. I això es feia a sang i a foc amb una repressió ferotge, brutal. El segon objectiu era construir un nou ordre nacional-catòlic i feixista.

El nou règim va comportar una forta repressió contra totes aquelles persones que no eren prou addictes i que havien tingut un passat republicà més o menys significat. A pesar que tothom qui va voler va fugir i es va exiliar o amagar, van ser moltes les persones que van ser empresonades. És el cas del darrer alcalde republicà, Emilià Martínez, que es va amagar i després d’un temps es va presentar a les autoritats. Sort en va tenir que va poder aconseguir un aval. Va estar uns anys empresonat a Manresa mateix, on formava part d’un batalló de treball que construïa el pont i la plaça de la reforma.

El nombre de presoners va acabar saturant els espais de reclusió habilitats: la presó de la baixada de la Seu, el col·legi de sant Ignasi, la presó de Santa Clara. A Manresa es van realitzar consells de guerra, però era al Camp de la Bóta de Barcelona on s’afusellava. En total van ser trenta els manresans afusellats. Entre ells Agustí Espinalt Sanllehí, que havia estat regidor del primer Ajuntament republicà.

El govern de la ciutat va recaure en persones de la dreta tradicional, en especial els carlins. El personal polític es nodria de persones que havien ocupat l’Ajuntament en èpoques a la dictadura de Primo o a la República sota llistes dretanes. No serà fins al febrer del 1942 que el control passarà a mans dels falangistes. De fet, a la Falange s’hi havien apuntat tots aquells de la burgesia manresana que volien tenir algun protagonisme o volien tenir les coses més fàcils. Les institucions manresanes com la Cambra de Comerç i Indústria, la Caixa d’Estalvis de Manresa, la Junta de la Sèquia, la Cambra de la Propietat, etc., van passar a mans de la burgesia tradicional. Totes les entitats, fins les més petites, estaven controlades i els calia permís per a tot.

Les noves autoritats van imposar el castellà com a única llengua d’ús públic. El català quedava restringit a l’estricte àmbit privat i encara així era mal vist. Així doncs, els rètols i la documentació de tots els establiments de la ciutat es van haver de fer en castellà sota l’amenaça de multa i de problemes. El nomenclàtor de la ciutat es va castellanitzar. Però a més es van eliminar molts noms de carrers dedicats a personatges i fets no grats al nou règim. Ara els carrers es batejaven amb personatges del règim franquista, amb eclesiàstics i conservadors en general que responien a l’ideari nacional-catòlic.

També havia arribat l’hora del retorn de la brutal explotació de la classe treballadora. Treballar molt i cobrar poc. El resultat va ser una baixada en picat del nivell de vida. Fins a la dècada dels cinquanta no es va recuperar el nivell de vida del 1936. L’ordre imposat al treball era el d’una gran caserna: treballar, callar, obeir i per postres passar gana. La por s’havia apoderat de tothom perquè tothom podia ser acusat de ser contrari o poc addicte al règim i això podia portar greus problemes.

La imposició del nou règim feixista va suposar la destrucció del sistema democràtic i reformista que havia intentat posar en marxa la República però també la destrucció del teixit social i cultural de caràcter popular i obrerista, catalanista i d’esquerres que s’havia anat desenvolupant al llarg d’una centúria. L’esquerra, els sectors populars gairebé quedaran reduïts a zero i hauran de resistir i lluitar en condicions molt difícils, heroiques.

Bibliografia:

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. FONS, Ramon (1993): Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939). Volum II. Manresa: Parcir edicions selectes.

- Més informació:

http://www.memoria.cat/franquisme

05 de juny 2008

La fàbrica Pirelli

El motor industrial de Manresa i comarca (1925-1973)

L'arribada de la fàbrica Pirelli a Manresa, la dècada de 1920, tingué una importància cabdal per al progrés industrial i econòmic de la ciutat: el seu desenvolupament va servir de motor per a Manresa i per a tota la comarca del Bages.

Pirelli es va establir, l'any 1924, als afores de Manresa, en un indret on s'havien instal·lat, cap al final del segle XIX, una serradora i una fàbrica de barrets, un complement de vestir molt de moda en aquells temps. Tanmateix, abans de l'arribada de la societat italiana, que havia entrat a Catalunya al principi del segle XX, ja hi havia hagut en aquella mateixa zona una fàbrica de pneumàtics creada el 1917. La fàbrica, marca Nacional, va néixer a l'inici del desenvolupament dels vehicles i, el 1924, va ser traspassada a la multinacional Pirelli. L'empresa passà a anomenar-se aleshores Nacional Pirelli. Amb l'entrada de Pirelli, començà una època de creixement; l'increment de la producció i el desenvolupament dels productes convertien la fàbrica Pirelli en una de les primeres indústries locals. Al principi, la factoria produïa una gran quantitat de soles de goma per a espardenyes, marca nacional, però, amb el pas dels anys, l'empresa centrà la producció únicament en els pneumàtics i les cambres d'aire.

La fàbrica tenia el riu Cardener a la banda dreta i, a l'altra, una extensa superfície sense edificar i el camí que conduïa a Sant Joan de Vilatorrada, espais coneguts com la Plana del Pont Nou o la Roda del Cardener. L'indret rebia també el nom del "camp dels barrets", en memòria de l'antiga fàbrica de barrets instal·lada el 1888. Alhora, la zona servia perquè els soldats de la caserna hi fessin la instrucció i per a l'aterratge i l'enlairament d'aeroplans. Durant molts anys, un pilot de Barcelona, anomenat Canudas, utilitzava aquest camp: per 25 pessetes, duia la gent a fer un vol amb aeroplà. L'indret, anys més tard, va passar a les mans de la fàbrica Pirelli, que amplià les instal·lacions.

A poc a poc, l'empresa va anar agafant embranzida: va créixer i es van fer successives ampliacions i trasllats al costat de la carretera que uneix Manresa i Sant Joan -diversos cops desplaçada- els anys 1928, 1932, 1960 i 1968. Al final de 1939, l'empresa tenia 400 treballadors; el 1950 eren 700; i, anys més tard, la plantilla ja superava els 2.000 treballadors.

En temps de la postguerra i durant la dictadura franquista, Pirelli, igual que moltes altres empreses, va aplicar una política laboral paternalista amb els obrers i va crear la secció d'Educación y Descanso, en què s'oferia als treballadors de tota mena d'activitats esportives i de lleure un cop finalitzada la jornada laboral: pesca, ciclisme, bàsquet, futbol, escacs, tenis taula i cursos de fotografia. També es va muntar un quadre escènic que va interpretar diverses obres en el local dels Carlins (C/Sabateria); i els Reis de Pirelli repartien cada Nadal regals entre els fills dels treballadors. A més, l'empresa va posar en funcionament una biblioteca exclusiva per a treballadors i jubilats, ubicada al carrer Àngel Guimerà, on abans hi havia l'agència Mora.

Les activitats que es feien es recollien mensualment en un butlletí informatiu anomenat Hechos y Noticias Pirelli, editat per personal de totes les fàbriques d'Espanya. Es començà a publicar el 1955 i es va editar fins al 1973.



Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009) "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- GARCIA, Gal·la. (2001) "l'Abans, Recull fotogràfic de Manresa 1876-1965". Efadós, El Papiol

03 de juny 2008

La Crema del Paper Segellat

"La Crema del Paper Segellat"
Autor: Francesc Cuixart Barjau (Berga, 1875 - Manresa, 1931)

Pintura que presideix la Sala de les Columnes de l'edifici noble de l'Ajuntament de Manresa.

Representa la crema del paper oficial que l'autoritat napoleònica va imposar per a tot el territori ocupat i que portava el segell de validesa del lloctinent general del regne i cunyat de Napoleó, el mariscal Joachim Murat. Aquest paper va ser cremat a la seva arribada a Manresa, el dia 2 de juny de 1808, fet que va significar el primer acte de revolta de la ciutat de Manresa en contra de l'autoritat francesa. El mateix dia, els revoltats van constituir la Junta de Govern i de Defensa de la Ciutat.

L'escena és la interpretació d'una pintura mural de 1811 de la masia les Farreres de Rellinars.

02 de juny 2008

Bicentenari de la crema del paper segellat (2 de juny de 1808)

Fotografies: Conferència "La crema del paper segellat a Manresa com a símbol de l'aixecament de Catalunya contra Napoleó", a càrrec d’Antoni Moliner, historiador, professor de la UAB especialista en la Guerra del Francès.



Regió7, dimarts 3 de juny

31 de maig 2008

Els orígens de la burgesia

La formació de la burgesia manresana segons Llorenç Ferrer i Alòs

L’article de l’historiador navarclí Llorenç Ferrer i Alòs “La formació de la nova burgesia al segle XVIII” fou publicat al número 70 de la revista L’Avenç, al mes d’abril de 1984. El text fa una exposició de les diferents vies que intervenen en la formació de la nova burgesia, utilitzant un cas particular, el de Manresa, per tal d’il·lustrar el tema.

L’autor ha estructurat el text en dos grans blocs, una introducció, en la que explica la recíproca relació socioeconòmica existent a l’època entre Manresa i el Bages, amb aquesta introducció, Llorenç Ferrer, encadena amb la temàtica central de l’article dividint aquest cos central en dos grans parts, una que fa referència al pas de la indústria de les blanqueries a la de la seda i l’altra que exposa les relacions que els industrials enriquits van establir amb el camp. La mancança d’una sèrie de conclusions finals fa d’aquest article que no sigui didàctic i que tingui un caràcter merament expositiu.

Les fonts utilitzades per Llorenç Ferrer per documentar l’article són de dos tipus, una part de les fonts corresponen a llibres de caràcter històric publicats d’uns anys enrere a l’actualitat entre els quals trobem publicacions del mateix autor, l’altra agrupació de fonts documentals correspon a documents de l’època de què tracta l’article, aquests documents són en quasi la seva majoria documents privats de caràcter economicoadministratiu dels mateixos comerciants de l’època, com és el cas del rebut de la companyia Bajau-Cantarell que s’adjunta a l’article.

Les relacions al XVIII entre la ciutat de Manresa i el Bages es caracteritzaven per ser estretes, sobretot pel que respecta a la producció i comercialització del vi i l’aiguardent. En aquesta relació en concret els pagesos, que no es podien fer càrrec dels costos de la comercialització del producte el venien a algun comerciant de la ciutat, aquests, per la seva part, serien els que vendrien el producte al mercat llunyà.

Un altre punt que relaciona als pagesos amb la ciutat és l’endeutament que produïa el tipus de contracte que tenien sobre la terra, la rabassa morta, aquest contracte estava caracteritzat per unes condicions pitjors que les del contracte emfitèutic i l’extensió del terreny seria més aviat petita, aquest fet, juntament amb el percentatge de collita que havien de pagar a l’amo del terreny, dificultaria molt la supervivència de la família, i com a conseqüència s’havien d’endeutar.

Aquest endeutament, incrementat amb els costos extraordinaris que patia el pagès, com un soterrament o un casament, provocava la necessitat de demanar crèdits a les diverses institucions de l’Església o a particulars. L’endeutament que patien els pagesos era un endeutament constant, no era ocasional sinó que anava amb el sistema, amb l’estructura de la terra.

Totes aquestes relacions anirien desenvolupant unes altres noves, com el paper de les dones dels pagesos a alguns aspectes de les activitats manufactureres que en aquest període estaven en plena expansió. La importància al segle XVII de la blanqueria a Manresa, patent en el fet que molts càrrecs importants de la ciutat i nobles eren o havien estat blanquers, va presentar una decadència al segle posterior, aquest fet va desencadenar, que aquells que encara no havien fet fortuna amb el negoci de la blanqueria escolliren altres vies per ennoblir-se.

Una d’aquestes vies fou la de convertir-se en ciutadans honrats o en doctors en lleis, l’altra via comportaria el canvi de la indústria de la blanqueria a la de la seda, aquest fet va potenciar la decadència de la primera i l’augment de la segona.

A la indústria sedera manresana, el comerciant manufacturer, després de comprar la matèria primera, generalment fora del Principat, organitzava el treball amb terceres persones com els torcedors, teixidors, tintorers o dones que debanaven la seda, dones que complementaven també el treball del marit al camp, quan aquest no estava. Després de la producció, el producte era enviat a la costa, des d’aquí aquest era enviat a Cadis, a Amèrica, a l’interior del país o cap a França.

Una de les mostres de l’expansió velera és que alguns mestres es constitueixen en companyies, mestres que units intenten fer el salt cap al sector mercantilista, ja no predomina tant l’interès per la producció com controlar la matèria primera i vendre el producte final. Aquestes companyies centraven el seu comerç a les colònies americanes.

La burgesia manufacturera, a part de per l’activitat pròpia, es van enriquir per una sèrie d’activitats relacionades amb el camp, especialment pel negoci de l’aiguardent, però també va ser una gran font d’ingressos l’arrendament dels drets senyorials, així com la concessió de préstecs mitjançant la carta de gràcia, amb aquest contracte, el comerciant que deixava els diners era qui collia la producció de la parcel·la que se li donava com a garantia. No obstant el fet que la compra directa de terra per part de la burgesia era poc usual, aquesta quan ho feia, comprava mitjans i grans masos, mai petits.

Amb tot, podem concloure que al segle XVIII una nova classe econòmica estava sorgint, classe que més tard, amb la presa de consciència de classe, seria denominada burgesia.

Aquesta nova classe emergent, o millor dit, aquests artesans i comerciants que començaven el seu progrés econòmic, portaren a terme aquest progrés primerament mitjançant l’emergent indústria de la seda i la comercialització dels seus productes, activitat que complementarien amb inversions relacionades amb activitats agràries.

Bibliografia:

- FERRER i ALÓS, Llorenç. La formació de la nova burgesia al segle XVIII. Revista L'Avenç, núm. 70, abril 1984

27 de maig 2008

L'arribada del ferrocarril (2a. part)

El tren al segle XX

L'any 1884, s'inaugurà el tram de Manresa Alta a Sallent i, tres anys més tard, ja arribava a Berga. Eren els anomenats trens miners, que recollien diàriament el personal que treballava en les mines de carbó de les diverses poblacions de l'Alt Llobregat i transportaven la matèria primera i el carbó a les fàbriques. El 1890 es posà en funcionament el servei d'intercanvi de mercaderies amb l'enllaç dels Catalans amb la línia del Nord, a la riba dreta del Cardener, i el 1924 es va obrir la línia de Martorell-Manresa i l'enllaç amb Súria, per poder transportar la potassa extreta de les mines.

Els primers cotxes de viatgers eren compartiments separats, comunicats per estreps exteriors, i els primers anys van despertar una gran curiositat entre la població. El xiulet de sortida i arribada del tren era el so característic de les antigues estacions, ennegrides pel fum de les màquines de vapor; molts viatgers duien mocadors a sobre per netejar-se quan sortien del tren. La il·luminació característica eren marquesines d'oli o de petroli, i la calefacció, contínua a base de vapor. La forta expansió del ferrocarril va potenciar l'evolució de les locomotores i, a partir de la dècada dels anys trenta, van aparèixer les primeres màquines elèctriques -el tram Barcelona-Manresa es va electrificar el 1928- i més endavant, les dièsel. Amb l'electrificació del ferrocarril, el transports, tant de viatgers com de mercaderies, va guanyar en rapidesa i comoditat.

Amb la Guerra Civil, les companyies ferroviàries s'utilitzaren per al transport militar i, a poc a poc, van quedar paralitzades; no van reprendre l'activitat fins el 1940. Abans de l'entrada del exèrcit franquista a Manresa (24 de gener de 1939), les defenses republicanes van fer volar tots els ponts del Cardener, inclòs l'enllaç entre l'estació de Manresa-Riu i l'estació del Nord, que ja no es va tornar a reconstruir. La competència del transport per carretera i la modernització dels autobusos van ser algunes de les causes que van propiciar la clausura de moltes línies, el juny de 1973, el tram de Manresa-Olvan-Berga, i l'octubre de 1969 el baixador dels Catalans del carrer Àngel Guimerà.

Llegir primera part:

- L'arribada del ferrocarril: primera part

Bibliografia:

- Camprubí i Plans, Josep. «El Ferrocarril a la Catalunya central». Dovella, [en línia], 1996, Núm. 53, p. 35-42, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20362

25 de maig 2008

L'arribada del ferrocarril (1a. part)

El Nexe de comunicació

El primer tren que circulà a l'Espanya continental va ser el de Mataró a Barcelona, el 1848. Peró en realitat es tractava de la segona línia de tren del estat espanyol, la primera es va construir a la colònia espanyola de Cuba el 1837, era el ferrocarril de La Habana a Güines.

A partir d'aquesta data, es va accelerar el desenvolupament del ferrocarril a tot Catalunya: el 1857 el tren va arribar a Terrassa i van començar les obres per fer-lo enllaçar amb Manresa. Paletes, fusters, picapedres, peones i dinamita, juntament amb la força tracció animal, van dur les obres de la Compañía del Ferrocarril Caminos de Hierro del Norte de España coneguda popularment com a Ferrocarrils del Nord. El servei s'inaugurà a Manresa el juliol de 1859. L'actual estació de la Renfe de Manresa, porta el nom Estació del Nord en motiu de l'empresa que va portar el tren a la nostra ciutat.

Es va posar en funcionament un servei regular de trens a Barcelona -dos els dies feiners i quatre els diumenges- i, gradualment, s'anà ampliant. La línia facilità la implantació de noves empreses a la ciutat i l'obertura de nous mercats. El viatge a Barcelona durava més de dues hores i costava unes cinc pessetes, segons la classe. L'any 1861, el tren ja va arribar a Lleida i l'any següent ja travessava les fronteres de Catalunya i arribava fins a Saragossa. Les primeres locomotores que sortien de Manresa es batejaren amb el nom de Montserrat, Cardaner i Llobregat. Es va accelerar el transport de primers matèries i també el de viatgers, en una època en què el transports per carretera era pràcticament nul, i la ciutat de Manresa va estrènyer especialment els lligams de relació econòmica, cultural i social amb la capital a través de les vies fèrries. La renovació de les instal·lacions ferroviàries i la necessitat d'ampliar els carrils van obligar a construir, el 1922, una doble via en el tram de Manresa-Lleida, salvant novament la difícil orografia: a la sortida de Manresa es va fer un llarg túnel sota la muntanya coneguda com la Bellavista. El 1941, la Companyia del Nord va desaparèixer i es va fusionar amb la RENFE.

No obstant això, els Ferrocarrils del Nord no eren l'únic transport ferroviari. Els industrials manresans estaven interessats a fer arribar a la ciutat el carbó i les mercaderies de l'Alt Llobregat per poder fer funcionar les noves calderes de vapor de les fàbriques i abaratir costos. Nexe de primeres matèries i de viatgers, el 1880 va néixer el Ferrocarril Econòmic de Manresa a Berga, conegut popularment com a Carrilet, i anys més tard va entrar a formar part dels Ferrocarrils Catalans (1919). Es van construir les estacions de Manresa Alta, Manresa Riu (al costat del riu Cardener, a l'altra banda de l'Estació el Nord) i l'estació de Manresa Baixador, al carrer Àngel Guimerà, enllaçades per una via que anava des de l'actual baixador fins a l'estació del Nord.

Llegir segona part:

- L'arribada del ferrocarril: segona part

Bibliografia:

- Camprubí i Plans, Josep. «El Ferrocarril a la Catalunya central». Dovella, [en línia], 1996, Núm. 53, p. 35-42, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20362

22 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (5a. part)

Els moviments del corregiment, la defensa de la terra

Moltes poblacions del corregiment van ser víctimes de les accions de MacDonald: Castellar, Rajadell, Guardiola, Salelles, Sant Francesc de Bages, però sobretot Moià, que va ser envaïda set vegades. La primera vegada fou el 16 d'abril de 1809: els francesos hi van romandre vuit dies i saquejaren totes les cases, robaren, violaren i destruïren les esglésies, donaren mort a tres ancians, únics habitants que ho havien fugit, i cremaren set cases. El 2 de juny entraren tres columnes de forma inesperada i van assassinar, amb tota impunitat, 72 persones a cops de sabre, entre elles una dona malalta, dos capellans i quinze forasters.

Quan sobrevingué l'època més terrible i desastrosa per al Principat amb la caiguda de Tarragona, Manresa i els pobles del seu corregiment van aportar per a la seva defensa, el 29 d'abril de 1811, un sometent general comandat per Jacint Miguel per tal de reforçar l'exèrcit espanyol i incomodar els assetjadors d'aquella plaça, fins que va caure el 28 de juny. Quan semblava que tot estava perdut i part de l'exercit es va dispersar i creuar l'Ebre, els ciutadans de Manresa i tot el seu corregiment van prendre les armes. Formaren companyies patriòtiques i van organitzar de nou els sometents.

Al començament de juliol de 1811, el mariscal Suchet es traslladà a Vic i l'avantguarda del seu exèrcit es va apostar a Moià i exigí contribucions i racions als pobles de Calders, Artés, Horta d'Avinyó i Avinyó, amb la idea que, si sometia els pobles de la jurisdicció de Manresa, podia considerar tota la província de Catalunya dominada. Empresonat un dels seus emissaris a Avinyó, la tarda del 14 de juny es va convocar una Junta Local que no solament va decidir denegar el pagament de les contribucions exigides, sinó que va fer una crida a tots els pobles a la defensa comuna. Així mateix, va enviar comissionats a les poblacions del pla de Bages, on van trobar paisans de Manresa que estaven disposats a agafar les armes. L'endemà, 15 de juny, s'hi van afegir els sometents de Sallent, Artés, Avinyó, Horta d'Avinyó, Santpedor i altres pobles, dirigits pel comandant Ramon Mas, que entraren en combat el dia 16 prop de Moià amb les tropes del general Harispe.

El 20 de juliol els francesos van passar de Vic a Manresa i van cremar moltes cases als pobles. El 21 van arribar a Igualada i el 25 es van apoderar de la fortalesa de Montserrat, de manera que el mariscal Suchet va conformar una línia militar des de Barcelona fins a Lleida, recolzant-se en els punts ocupats de Bellpuig, Cervera, Igualada, Montserrat i Molins de Rei. Malgrat això, els habitants del corregiment, tot i que eren sols, van continuar hostilitzant l'enemic els mesos d'agost, setembre i octubre de 1811 mitjançant els sometents de Ramon Mas i les "companyies patriòtiques" que havien format Joan Carreras, Brunet de Guardiola i Auguri Perera i que mantenien continues escaramusses als voltants d'Igualada i de Montserrat.

Les aportacions econòmiques de Manresa i del seu corregiment a la guerra van ser molt importants. Durant els tres primers mesos de la revolució, la ciutat de Manresa ja hi havia aportat 1.396.252 rals. Posteriorment, en unió de tot el corregiment, va aportar quatre milions de rals per a la manutenció de l'exèrcit, a més d'altres quantitats sufragades per diverses poblacions com Sallent i pobles de la comarca - 24.000 lliures catalanes - i Moià - més de 72.000 lliures. A aquestes xifres, cal afegir-hi la suma de les donacions de particulars i les contribucions ordinàries i extraordinàries imposades pel govern. Solament de juny a setembre de 1808, Manresa havia proveït l'exèrcit de pólvora i cartutxos de fusell de diferents calibres per un valor total de 679.900 rals (Diario de Manresa, 26 de setembre de 1808).

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

18 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (4a. part)


L'església durant el conflicte bèl·lic

Per animar la població durant el conflicte contra els francesos, l'església espanyola practicava un catecisme revolucioni i ultracatòlic, per defensar la pàtria del invasor heretge, el francès.

"Catecismo" Español (1808)

- Dime hijo: ¿qué eres tu?
- Soy español, por la gracia de Dios.

- ¿Cuantas obligaciones tiene un español?
- Tres: ser crisitano y defender la patria y el rey.

- ¿Quién es el enemigo de nuestra felicidad?
- El emperador de los franceses.

- ¿Quién es ese hombre?

- Un malvado, un abmicioso, principio de todos los males, fin de todos los bienes y compuesto y depósito de todos los vicios.
- ¿Cuantas naturalezas tiene?
- Dos: diabólica y otra humana.
- ¿Quienes son los franceses?

- Antiguos cristianos y herejes modernos.

- ¿Es pecado asesinar un francés?

- No, padre: se hace una obra de meritoria librando a la patria de estos violentos opresores.


cit. Historia de España. Vol. 5 Ed. Caroggio, Barcelona (1982) p.49

17 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (3a. part)

La resistència del corregiment durant la Guerra

Pocs dies després, el 20 de juny, la mateixa divisió de Chabran, que havia ocupat i saquejat el Vallès, va amenaçar el coll del Daví. Immediatament, els sometents de Berga i pobles dels voltants, comandats pel tinent de cura de Sallent Ramon Mas, i els de Manresa, sota la direcció del canonge Ramon Montanyà, van tornar a defensar el Bruc.

Alhora, es va organitzar a Manresa el primer terç de miquelets, pagat i armat pels ciutadans de Manresa, format per 1.520 homes. L'exèrcit francès va rebre el reforç de 25.000 soldats del mariscal Saint Cyr, força superior a l'espanyola comandada pel general Joan Miquel de Vives, que es va veure obligada a desfer el setge sobre Barcelona (22 de desembre) i va fugir cap a Tarragona. Llavors, els sometents de Manresa dirigits per Montanyà, els de Sallent per Mas i els de Moià per Josep Otret, tornaren a defensar el Bruc i Can Maçana i, encara que el 29 de desembre no van poder rebutjar l'enemic, ho van fer l'endemà impedint-ne la penetració al corregiment.

Durant l'any 1809, Manresa i els seus pobles van mantenir les tropes i sometents situats al Bruc, coll del Daví, Vacarisses, Terrassa, Cales de Montbuí, coll de Roses, Moià i Calders. Del gener fins al agost, és van produir continus enfrontaments de sometents del corregiment amb l'enemic. En una topada al coll de Poses, destaca l'actuació de 300 homes de Moià, comandats pels capitans Pere Plans i Sebastià Pellicer, que van impedir que els enemics passessin a Vic: quan van rompre el cordó defensiu, perderen 1.500 homes entre morts, ferits i desapareguts. Una altra acció brillant va ser la protagonitzada pel capità del sometent de Sallent Josep Antoni Ferrusola que, amb 75 homes, va envestir i destruir la guarnició de 300 francesos situat al punt del Fanell de la Muntanya. Per la seva banda, la vila de Sallent va mantenir, l'any 1809, un hospital militar per atendre de forma gratuïta els soldats ferits o malalts.

El 16 de març de 1810, Manresa va veure per primera vegada l'arribada del enemic a la ciutat. Mentre alguns veïns amagaven les seves pertinences, d'altres es van situar vora el pont de Cabacanes per atacar la rereguarda enemiga fins a Can Maçana. Quatre dies després, van tornar a Manresa la divisió Schwartz, de 2.000 homes. Els manresans van abandonar la ciutat, excepte els vells i els impedits. L'objectiu del mariscal Augereau era posar contribucions i controlar el territori. L'Ajuntament de Santpedor va destinar una partida de paisans a Can Maçana i la Junta Corregimental de Berga va informar tots els pobles perquè agafessin les armes i municions. El 23 de març es va iniciar el foc contra l'enemic, que era a Manresa, amb la pèrdua d'un mort i alguns ferits a Santpedor. L'endemà arribaren els dispersos de les muntanyes i altra gent armada dels pobles de les ribes del Llobregat i del Cardener, amb què els sometents van rodejar Manresa. També hi va acudir la Junta Corregimental de Manresa, que va donar les ordres oportunes d'armament i defensa, de manera que, des del 22 de març fins al 3 d'abril de 1810, els francesos van restar tancats a la ciutat. Els ocupants abandonaren Manresa la nit del 4 al 5 d'abril i van deixar-hi uns 300 ferits.

El 5 de novembre de 1810, Manresa va tornar a ser envaïda pel mariscal MacDonald i abandonada per tots els seus habitants. Per sembrar el terror, els francesos cremaren una trentena de cases i ordenaren penjar als balcons de l'Ajuntament el jove Nadal, veí de Manresa, i Marià Ubach, de Berga.

Quan els francesos van tornar el 30 de març de 1811 i no van trobar cap veí, MacDonald va ordenar reduir a cendres més de 800 cases i va permetre el saqueig i la profanació dels temples, el pillatge i tot tipus de robatoris, fins i tot la violació de les poques dones que quedaven.

Proclama del capità general marquès de Campoverde als catalans amb motiu de l'incendi de Manresa (març 1811)

(...) Manresa, la desgraciada Manresa sin otro delito que el ser leal a la nación, ha sido entregada a las llamas por un exército, que no conoce otra virtud y derecho que la obediencia al tirano de Europa (...). Catalanes ya no hay término medio entre la nuestra esclavitud y nuestra libertad. Si no quereis ser testigos oculares del robo, y de la violación de vuestras mujeres e hijas, los sois del incendio de vuestros hogares. ¿Que debeis pues hacer, vivir felices o morir sin oprobio? Correr, correr a las armas; sevios de ellas con aquella honradez, y valor propio del verdadero catalán; dad muestra vosotros mismos al desertor español que abandona las banderas de nuestro exército, y unidos con este, corramos contra estos batallones de bandidos que pisan el Principado con la antorcha den la mano, y nuestras bayonetas pondrán, con el auxilio divino, fin sus inquidades.
Quartel General de Tarragona, 3 de abril de 1811. El marqués de Campoverde
(BC, fullets Bonsoms 3974)

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

11 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (2a. part)

La participació dels sometents d'Igualada

Pel que fa a la participació dels sometents d'Igualada al Bruc, cal assenyalar la partida d'igualadins que, sota el comandament dels germans Llimona, va partir el dia 5 de juny i una altra que sortí el dia 6 amb la bandera del Sant Crist. A aquesta segona partida, s'hi agregà a Castellolí Antoni Franc i Estadella. Per les seves qualitats, Franc es va convertir en el cap de les forces igualadines i un dels primers guerrillers catalans. Una memòria de l'època reflecteix l'arribada de Franc a can Solà del Bruc:

"Repuesto Franch casi del todo montó el caballo del expresado confidente u ordenanza Polvo emprendiendo desde luego nuevamente la marcha, llegando a vistas de casa Solá a las 2 de la tarde. A poco descubrieron al enemigo, empezando la griteria y confusión, oyéndose tan solo las voces de Avall y ap ells, que daba Franch de un lado a otro, multiplicandose por tas partes (...) Sin duda Schwartz y sus soldados amedrentados por la valentía y arrojo temerario de aquellos grupos de paisanos (que a pesar de no contar más de unos 300) debieron multiplicarse a su vista, creyendo que el país en massa se había levantado contra ellos, lo que les obligó a adeclararse pasadas dos o tres intentonas de ataque y resistencia, en precipitada retirada, mejor dicho fuga, cobrando con ello los catalanes nuevos bríos y ánimo ganosos de una amplia victoria."

("Relación de Alejo Fábregas y Estruch, viduo...". a: Martí Figueras, 1958)

Aquesta es la imatge tradicional i mítica dels diferents relats que no mencionem la participació en aquesta primera acció del Bruc d'alguns soldats professionals integrats en l'exèrcit reial que s'havien escapat de Barcelona, del regiment d'infanteria Wimpffen, format per soldats valons i suïssos, que sumarien un terç dels dos milers d'efectius que tenia la resistència.

El 6 de juny, després dels fets de Can Maçana, els invasors van ser atacats en la seva fugida per diverses partides de guerrillers. És de destacar l'acció d'una partida bruquetana que atacà les tropes napoleòniques a la zona de l'antic pou de glaç que hi havia entre el final del Bruc de Baix i can Pasqual. Entre d'altres, hi col·laboraren el cap del sometent Joan Colom, el batlle Sebastià Domènech, Pau Solà de Roca i els germans Condal.

A la segona batalla, el dia 14 de juny, van ser dirigits pel coronel lleidatà Joan Baget, que s'hi va sumar amb dues companyies de terços procedents de Cervera i amb voluntaris civils i militars de Lleida, a més els militars fugits de Barcelona. Entre els sometents, hi participaren els d'Igualada, manats per Antoni Franc, i els de Manresa, dirigits per Ramon Montaña. Es van produir escaramusses a les Forques, al pla de la Cova, a can Rovira, a can Pasqual i a can Maçana. A conseqüència de les accions bèl·liques, foren incendiades quatre cases del Bruc: ca n'Antonet, can Guitarrer, ca l'Alfonso i ca l'Ignasi (Estrada i Planell, 1991).

El Bruc es va convertir en un lloc mític de la guerra i, més tard, s'hi va col·locar una columna commemorativa amb la inscripció següent: "Viajero que pasas por aquí, el francés ha aparecido y vencedor en todas partes, no ha podido forzar este paso. Los vencedores de Marengo, Austerlitz y Jena fueron vencidos aquí el 6 y 14 de junio de 1808".

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

07 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (1a. part)

Les accions mítiques del Bruc

El dia 5 de juny de 1808 havia plogut molt i la columna d'uns 3.800 homes comandada pel general Schwartz, que es dirigia cap a Lleida i Saragossa, es va detenir a Martorell. Això va donar temps als pobles del corregiment de Manresa a preparar la defensa als voltants del Bruc, on els francesos arribaren l'endemà seguint el camí ral. Els primers paisans de Manresa van poder contenir l'enemic diparant-li darrere dels matolls a boca de canó. Per un instant, el van obligar a dispersar-se, encara que els francesos van arribar a ocupar la muntanya de Can Maçana.

Quan l'Ajuntament i la Junta de Govern de Manresa van conèixer la situació. van reunir més municions i armes dels sometents de Sallent, Santpedor i Moià. L'avantguarda enemiga va fer un reconeixement del terreny escabrós que hi havia fins a Manresa i, mentre estava indecisa respecte a què calia fer per no ser molestada pels sometents, van arribar uns cent homes de Santpedor amb un timbal, que era la Congregació dels Dolors d'aquesta vila, i sis càrregues de cartutxos. Un home desconegut, probablement un soldat dels que havien fugit de la guarnició de Barcelona -per a alguns historiadors es tracta d'Isidre Lluçà i Casanoves, fill d'un pagès de Santpedor-, va demanar als de Santpedor que li deixessin el timbal per tocar-lo. Quan els francesos van sentir el soroll de la caixa, van pensar que arribava un reforç de tropes de línia de la plaça de Lleida i Cardona per donar-los suport i van fugir ràpidament.

La discutida adscripció del Timbaler del Bruc

"Es bien particular que nada se haya podido saber de positivo, quien fuera este tambor. El señor Cabanes [militar català] opina que fue alguno de los que [se] fugaron de Barcelona con la tropa española a primeros del mismo junio de 1808. Los de Sant Pedor, sienten que era un paisano suyo que sabía tocarlo; otros que un soldado retirado; otros que un muchacho que salió al encuentro del somatén de Sant Pedor cuando subía al Bruc, y aún añaden que a las instancias que hacía el dicho muchacho de que le dexasen tocar la caxa, le constestaron con desprecios y después con amenazas teniéndole por espía, pero que últimamente se la cedieron, y que habiéndoles dirigido en toda la acción y acompañado hasta Martorell tocando la retaguardia a los franceses, les entregó la caxa y no le vieron más. Lo cierto es que cuando a últimos del mismo junio se levantaron en Lérida los Tercios de Migueletes, ni después en otra época se ha sabido nada de su paradero, ni consta que haya sido reconocido su mérito, el cual sin duda fue grande..."

(F. J. Cabanes, p. 35 - 36. Citat a: R. Ferrer, 1815 - 1819, vol. 1, p.135 - 136, nota 4)

Torbat, l'exèrcit francès es va retirar de forma vergonyosa per la carretera del Bruc i va ser perseguit més enllà d'Esparraguera. En total, els francesos van perdre 400 homes, dos canons i una caixa que va prendre el sometent de Santpedor. Les forces catalanes comptaven amb uns 100 fusells, 15 arroves i 18 lliures de pólvora i 11 arroves de bales de plom. Aquesta és la primera derrota en regla d'una divisió francesa de 3.800 homes per part d'uns paisans que no tenien cap perícia militar i que lluitaven "per la seva pàtria, per la seva religió i pel seu rei" (més tard aquesta afirmació es convertiria en el lema dels carlistes "por dios, la patria y el rey").

Recollint el sentir general, Raimon Ferrer atribueix la victòria a la intercessió de la Verge de Montserrat baluard espiritual de Catalunya:

"Seria apartarme del voto general de la Provincía, confirmado por los papeles públicos, si no reconociera en esta gloriosa acción el dedo de Dios, y sin duda por intercesión de la Virgen baxo el título de Montserrate, pues frente de sus singulares y famosas montañas sucedió la derrota. Véase el Mapa grande de Cataluña del Geógrafo catalán Aparici, en el qual se observa punta de la Imagen de la Virgen entre las aserradas peñas y el lema Sub teum praesidium confugimus (al pie Bruch)"

(Ferrer, 1815-1819, vol. 1, p. 142)

Dècima de lloança als manresans

Gime infeliz Barcelona,
gime ciudad noble y fuerte,
lamenta y llora su suerte,
pues el Francés te aprisiona:
la antigua historia te abona
tus proezas recordando
no estarías oprimida,
y que sabrás dar la vida
por el septimo Fernando.

Cubiertos de inmortal gloria,
en el Bruch los Manresanos
triunfando de los tiranos,
cantan la primera victoria:
en los fastos de la historia
vuestros nombres aclamando
está España publicando
que quando más le interesa,
la primera fue Manresa
por el septimo Fernando.

(Diario de Manresa, nº 71, 31 d'agost de 1808, p. 319, BUB, manuscrit 395)

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

02 de maig 2008

El pistolerisme manresà

L'atemptat contra Àngel Pestaña

Fotografia: Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Sant Andreu, acompanyat de la seva companya Maria i la seva filla Azucena (agost de 1922)

El 25 d'agost de 1922 el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña cau greument ferit en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una noia que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim.

Fotografia: Carrer Cantarell on fou disparat Pestaña

L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir una àmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Martínez Anido i Arlegui, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Viñals -que va ser qui va disparar-, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.


L'atemptat contra Pestaña va conduir a la destitució del general Arlegui i del governador civil de Barcelona, Martínez Anido, i va posar fi a la sinistra "llei de fugides", consistent en l'assassinat legal de sindicalistes.

Fotografies:

Ateneu llibertari Estel Negre

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Història de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

29 d’abril 2008

La Renaixença

Una escola model en el camp de la pedagogia

L'escola pública Renaixença que pren el nom del moviment de recuperació de la llengua i la cultura catalanes del segle XIX, va ser impulsada per l'ajuntament republicà de Manresa. Emplaçada en un solar entre el carrer Saclosa, del Canonge Montanyà, la via dels Ferrocarrils Catalans, l'actual l'Era de l'Esquerra i la plaça de la Independència, les obres van començar el 1933 amb el projecte de l'arquitecte Pere Armengou, seguint l'estil europeu més avançat dels anys trenta i els criteris del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). El centre es va construir tenint presents necessitats pedagògiques com la il·luminació, la bona orientació i l'acústica de les classes. Es van construir catorze aules, amb capacitat per a 700 alumnes, i sales complementàries, com ara un gimnàs, un laboratori, tallers i sales de jocs i de treballs manuals. L'escola també disposava de sala d'exposicions, biblioteca, menjador i servei mèdic, i a la planta baixa, hi havia el parvulari.

El 15 de setembre de l'any 1934, l'escola va ser inaugurada pel president de la Generalitat Lluís Companys.

S'hi van aplicar mètodes pedagogs moderns per intentar superar l'estructura de l'escola unitària, agrupant per edats i no en grups heterogenis. Aviat va esdevenir un model en el camp de l'educació primària del període republicà: una escola amb bones condicions per a tothom. Els mestres guiaven l'alumnat, però eren ells mateixos els que s'encarregaven de portar a terme tasques com ara la catalogació i l'ordenació dels llibres de la biblioteca. A cada aula hi havia un president, un secretari i un tresorer, elegits democràticament. Poc després de la seva inauguració, el 9 de desembre de 1935, l'Ajuntament traslladà l'alumnat al col·legi Sant Ignasi per fer obres de reforma de l'edifici, que el 4 d'abril de 1936 es va reinaugurar.

El 1939, el consistori franquista denominà l'escola Grupo Escolar Generalísimo Franco. Van passar 40 anys perquè l'escola recuperés el seu nom original. L'any 1979, el nou ajuntament democràtic de Manresa, li retornà el nom.

Més informació:

- 75 anys de l'escola Renaixença: aquí
- La República a Manresa en un clic: http://www.memoria.cat/republica/

20 d’abril 2008

Els reis de visita a la ciutat

Recepcions solemnes i arcs triomfals per la visita de personatges reials

Membres de la família reial espanyola han visitat diverses vegades la nostra ciutat al llarg dels anys. Isabel II, per exemple va ser a Manresa el 5 d'octubre de 1860; Amadeu de Savoia, el 23 de setembre de 1871; i Alfons XII (Rei d'Espanya de 1875 a 1885) va ser durant unes quantes hores a Manresa el dia 23 d'agost de 1883. També l'infanta Maria Teresa, germana d'Alfons XIII, va ser a Manresa el juny de 1908 en el cementiri de la Batalla del Bruc, i la infanta Isabel, tia d'Alfons XIII, va visitar la ciutat el 1912.

Destaquem també les diverses visites que el rei Alfons XIII (rei d'Espanya de 1902 a 1931) va fer a Manresa: el 15 d'abril de 1904, el 20 d'octubre de 1907 (va visitar diferents indrets i fàbriques afectats pels importants aiguats que va provocar la crescuda del Cardener), el 31 d'octubre de 1908, el 8 de juliol de 1924 (visita a la fàbrica Pirelli) i el 19 d'octubre de 1926. També el 25 de maig de 1929, Alfons XIII, acompanyat per les infantes Beatriu i Cristina, va ser a Manresa per a la imposició de les insígnies de capità general a les banderes del Bruc. Van ser rebuts al Pont de Sant Francesc per un nombrós públic, les diverses autoritats locals -civils, militars, eclesiàstiques i judicials- i diferents entitats i corporacions. A l'arribada de Ses Majestats, la banda del Regiment de Badajoz interpretà la Marxa reial (himne d'Espanya) i la comitiva es dirigí a l'antiga plaça de la reina Victòria Eugènia, on s'imposaren les insígnies en el transcurs d'una solemne cerimònia.

Com aquesta, les visites dels diferents personatges de la reialesa espanyola s'emmarcaven en rebudes i recepcions solemnes, i de vegades, també es portaven a terme actes de caràcter popular, com la construcció d'arcs commemoratius al carrer amb grans cartells que donaven la benvinguda als personatges reials o concentracions populars. El conegut comerciant i industrial Joan Jorba i Rius acostumava a guarnir un gran arc a la plaça Sant Domènec, davant els seus magatzems, que eren parada obligatòria dels reials visitants, que hi anaren a signar el llibre d'honor de la casa.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans a Manresa. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

17 d’abril 2008

La Sala Ciutat, un passat marià

La Sala Loiola, un local construït com a seu de les congregacions

Les Congregacions Marianes impulsaren la construcció de la Sala Loiola quan va haver d'abandonar el local del carrer de la Mel el gener de 1960. Situada a la plaça Sant Ignasi, en un lloc on antigament hi havia hagut l'església de sant titular -enderrocada el 1936-, la sala s'inaugurà el 18 de desembre de 1960. L'edifici es va crear com a local d'esplai per acollir les diverses seccions de les Congregacions Marianes, amb una sala d'espectacles amb capacitat per a 800 persones a la platea i 200 a l'amfiteatre. Des de la seva inauguració, la Sala Loiola va acollir nombroses representacions teatrals i sessions cinematogràfiques; els diners servien per acabar de pagar les obres de construcció de l'edifici. També s'organitzaven festivals infantils festivals anomenats música, llum i color i altres d'excepcionals, com els Jocs Florals Pedològics, celebrats el 1964.

L'any 1980, els jesuïtes, quan les Congregacions Marianes ja havien perdut activitat, van cedir la sala a l'Ajuntament de Manresa i passà a anomenar-se Sala Ciutat.


Mostra un mapa més gran

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

16 d’abril 2008

El Club Natació Manresa

Cos i ànima de competicions esportives i d'actes lúdics (1933 - 1959)

El 7 d'abril de 1933, es va crear el Club Natació Manresa, que va assumir un paper dinamitzador de l'esport i va oferir la possibilitat de practicar activitats tan diverses com ara gimnàstica, tenis, bàsquet, boxa i lluita lliure, voleibol, hoquei, patinatge, ping-pong i natació, entre d'altres. De 1936 a 1939, l'activitat del club va quedar paralitzada, però es va reprendre tan bon punt va acabar la Guerra. L'any 1945 s'estrenà l'himne del club, compost pel músic manresà Manel Homs. El constant creixement del club i el fet que només es podia entrenar els mesos d'estiu van motivar la construcció d'una piscina d'hivern, que es va començar a construir el 1951. Les obres, en les quals van participar els soldats, finalitzaren el 1955, però fins al 1957 no es va disposar de tots els serveis: vestuaris, calefacció, dutxes i sauna, entre d'altres.

Durant els anys cinquanta, les dones tenien reservades unes hores concretes per anar a nedar. La piscina, en aquella època envoltada de camps, es va convertir en un pol d'atracció. Les instal·lacions eren tan grans que, durant bastants anys, van acollir la residència d'una guàrdia vigilant. Plàtans, moreres, camps de tenis, de bitlles i de bàsquet, berenador i taules de ping-pong eren només algunes de les possibilitats d'esbarjo que oferia el recinte. Fins i tot, durant uns quants anys, la reserva d'aigua de la piscina, concentrada en un estany, permetia fer-hi passejades en barca, sense oblidar els serveis de bar i barberia.

Una de les activitats més recordada pels manresans són els festivals nocturns que les vigílies de festa, a l'estiu, organitzava el Club Natació. Gent de totes les classes i edats es reunia a la piscina per gaudir d'un programa que oferia des de ball amb orquestres o sardanes fins a trobades esportives, festivals aquàtics, putxinel·lis i pallassos.

Llegir més:

- La república en un clic: La piscina municipal

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós.

11 d’abril 2008

L'institut dels metges

El Lluís de Peguera i els metges

Quan es va inaugurar l'institut Lluís de Peguera hi havia a Manresa un sol hospital, el de Sant Andreu, que existia documentalment des de finals del segle XII. Des de l'any 1902 havia anat creixent i actualitzant serveis i en aquell moment era director mèdic el Dr. Francesc Soler i Jovés, que seria primer director de l'Institut. Manresa feia pocs anys que contemplava les corredisses infantils de Simeó Selga i Ubach, i encara feia menys que havia perdut l'il·lustre metge Oleguer Miró i Borràs. Des d'aleshores molts metges han nascut i viscut, i altres ens han deixat, i la majoria han estat vinculats a l'institut Lluís de Peguera.

Fins aleshores, tots els estudiants de Medicina prèviament havien de fer el batxillerat a Barcelona.

L'Institut de Manresa va néixer com una important eina educativa per la col·lectivitat local, i d'una àrea d'influència. El creixement de "l'insti" va anar en paral·lel al de la medicina local, que va passar en poc temps de tenir pocs metges generalistes, alguns especialistes i un sol hospital, a veure com apareixia l'any 1929 el Sanatori Sant Josep, i el 1931 el de Sant Joan de Déu, i, per aquell temps, dispensaris i petites clíniques d'ubicació diversa i durada efímera, multiplicant-se el nombre de metges en exercici, que tenien la seu del Col·legi professional a la Muralla.

El "Lluís de Peguera" i la sanitat bagenca han crescut i evolucionats junts, i han conegut avenços tan transcendentals com la universalització de l'assistència sanitària i la de l'ensenyament, dos pilars fonamentals del que anomenem l'estat del benestar, que tant ha fet per millorar les condicions de vida de la població en general. Aquests pilars han donat una major equitat i justícia social, una justícia per la qual tant havia treballat l'insigne jurisconsult Lluís de Peguera fa ara quatre segles. Metges i pedagogs lideren la satisfacció de dues de les necessitats bàsiques de l'ésser humà: salut i educació.

De tots els alumnes i professors de l'Institut, els que no han estat metges han estat pacients seus. Voleu una relació més directa i intima?

No fóra gens just anomenar els noms de metges que hagin estudiat "al Peguera" i no citar-los tots, car tots i cadascun tenen mèrits superats amb escreix per figurar en la llarga relació d'alumnes destacats amb excel·lència. Per aquest motiu vull repetir el nom del doctor Simeó Selga i Ubach com a representant de tot aquest gran col·lectiu. Ell fou el primer alumne matriculat, més tard va voler ser professor d'educació física, i durant tots aquests anys i fins ara, ha anat fent un cant èpic de l'epopeia del "Peguera".

Actualment tenim un sistema de Salut i d'Educació ben estructurats i universal per a tothom, i en aquest marc cal destacar que l'Institut Lluís de Peguera és per antonomàsia el més conegut de la nostra ciutat, i la seva aureola transcendeix el si de moltes generacions que, també en el futur seran assistides per una generació de metges que hauran estudiat en aquest centre.

Bibliografia:

- BAJONA, Ignasi (2003). L’Institut Lluís de Peguera de Manresa, 75 anys d’activitat docent (1927-2002). Manresa: Centre d'Estudis del Bages

05 d’abril 2008

El Pont Vell

Pont Vell de Manresa. Fotografia: Jordi BonvehíLa porta d'entrada a la ciutat i enclavament històric

El Pont Vell és un dels símbols de Manresa per excel·lència. Està situat en un enclavament històric: una de les portes d'entrada a la ciutat. S'anomena Pont Vell en contraposició amb el Pont Nou, que condueix al cementiri i va ser construït amb posterioritat, el segle XIV. El Pont Vell és un pont de característiques medievals que, al llarg dels anys, ha patit nombroses destruccions. Va ser declarat monument nacional el 1931, però, uns quants anys més tard, concretament el gener de 1939, durant la retirada republicana de la Guerra Civil, fou parcialment enderrocat. La reconstrucció es va portar a terme entre els anys 1960 i 1962.

Tradicionalment, molts autors han considerat que aquest pont és d'origen romà basant-se en les restes d'un pilar situat, aigua avall, al cantó esquerre de l'arc central. Tot i això, en la seva forma actual es barregen diverses etapes constructives i restauracions posteriors. El pont és format per vuit arcs de mig punt que disminueixen d'altura i mida a partir de l'arc central, a mesura que s'acosten a la riba. El darrer arc de la banda dreta del riu va ser escapçat quan es va construir la carretera d'Esparreguera. La seva estructura no és simètrica i, si comptem a partir de l'arc central, trobem tres arcs a la banda dreta i quatre a l'esquerra. Els pilars estan dissenyats per contrarestar l'empenta dels corrents del Cardener i permetre el pas de l'aigua en cas que el riu assolís grans nivells, com va passar a la gran riuada de 1907. 

El Pont Vell, que uneix la part sud de la ciutat amb la zona de la Guia, va ser durant molts anys una concorreguda via de pas per als manresans i manresanes, un lloc romàntic on els més joves aprofitaven per festejar, però també l'indret escollit per alguns que buscaven la mort a propòsit. A prop del pont trobem una antiga creu de terme, la Creu de la Guia, anomenada també la creu del Pont Vell, que apareix consignada per primer cop el 1501, tot i que l'any 1911 es desplomà i se n'hi col·locà una de nova. A tocar del pont s'inaugurà, el 1862, la fàbrica tèxtil del Pont Vell, actualment desapareguda, i situada sobre l'antic molí Nou. La fàbrica, que va passar per diversos propietaris, fou un dels símbols de l'antiga Manresa fabril.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós.

24 de març 2008

La Memòria Històrica: quins van ser els autèntics protagonistes?


Bicentenari de la crema del Paper Segellat

L'actuació de Manresa i el seu corregiment durant la Guerra del Francès va servir per a la construcció del model patriòtic i desinteressat de la resistència catalana que es va difondre a tot Espanya. Malgrat els problemes que hi va haver en l'execució de les quintes, les desercions freqüents dels soldats i les desgràcies de la gent, qüestions de les quals no es parla, els informes oficials mitifiquen Manresa i els seus ciutadans per "haver estat víctimes de la seva Religió, del seu Rei i de la seva Pàtria" i haver combatut en la seva defensa amb tanta heroïcitat.

Octava

Saguntina es la manresana gente
que con constancia aumenta más blasones,
y al galo usurpador eternamente
ofrecen despreciar sus corazones
ni incendios ni saqueos; fríamente
a todo opuesto, ni contribuciones
han llegado a pagar a tal gavilla,
y por eso su honor más y más brilla

(BC, fullets Bonsoms, Tor 1067-8)

L'1 de setembre de 1905, l'ajuntament de Manresa va declarar manresà il·lustre Maurici Carrió, pagès d'ofici que havia cremat el paper segellat francès a la plaça de la vila i capità del sometent a l'acció del 6 de juny de 1808 al Bruc. El canonge Ramon Montanyà va ser nomenat fill adoptiu de la ciutat el setembre de 1904.

Les victòries del Bruc van ser commemorades el 6 de juny de 1809 amb una festa religiosa i amb un sermó, imprès i publicat el 1814, en el qual es dóna sentit miraculós a la victòria, per la intercessió de la Verge Montserrat i la presència de les banderes de la Puríssima i dels Sants Màrtirs, patrons de la ciutat, i es mitifica l'acció dels paisans i dels sometents sense referir-se als soldats regulars que hi van participar.

Les disputes sobre la participació prioritària d'Igualada i Manresa als esdeveniments acapara l'atenció de la premsa d'ambdues ciutats durant la segona meitat del segle XIX. Aquesta lluita, plantejada en clau d'identitat catòlica local, dóna pas també a la pugna entre els herois locals respectius: Antoni Franc, terratinent igualadí; els manresans Francesc Riera, Maurici Carrió i el canonge Ramon Montanyà i Isidre Lluçà i Casanoves, el timbaler de Santpedor.

Aquest darrer es va convertir en el personatge més mitificat durant molt de temps.

El discurs construït a partir del 1808 (patriotisme dels sometents i suport de la Verge de Montserrat) va ser assumit tant pel liberalisme polític com el carlisme. A començament del segle XX, el republicanisme unitarista (La Montaña Republicana de Manresa) va veure en el Bruc el despertar del poble sotmès a la teocràcia. També el discurs catòlic catalanista es va fer ressò dels esdeveniments del Bruc amb motiu del centenari, com va fer palès el bisbe de Vic Josep Torras i Bages amb una pastoral. (Toledano i Rubí, 2005)

De la Covadonga catalana

¡Antevigilia de Corpus!
¡Día Catorce de Juny!
Tu, per gloria de Manresa,
Flores com l'altre dilluns.

Seixanta dos anys cumpleixen
En tal dia com avuy
Que'l gran capità del segle
PEr segons cop fou vensut.

¡Honra i gloria a nostres avis
Que'en l'any de mil vuit cents vuit
Se lleuraren á la lluyta
Embestintne deu cad'un

¡Verge y Mare immaculada!
¡Clar espill tan net com pur!
¡Sols á vos devem la gloria!
D'haver al francés vensut!

(Josep Carreras i Enrich, L'Eco del Bruch, 15 de juny de 1901. Citat a: Solà Montaña, 1908 p.138-142)

Catalunya a l'any vuit

Dalt al bell cim del Pirineu un dia
son vol parava l'àgila francesa
i girant a l'entorn la ullada encesa
vegé el lleó d'Espanya que dormia:

-Ara és hora, cridà, l'Espanya és mia!-
i afaiçonant-la amb pèrfida escomesa,
da sa corona i d'ella i tot féu presa
que de ferro amb ses urpes estrenyia.

Lo ferreny català, que estava alerta,
sa mare pàtria al contemplar cativa
exclamà, al coll posant-se lo trabuc:

Mentre el lleó d'Espanya se desperta,
jo alçant-ne el sometent, àgila altiva
vaig a esperar-te en los turons del Bruc.

(Jacint Verdaguer, Pàtria. Citat a: Estrada i Planell, 1991, p. 161)

La celebració del centenari del Bruc el 1908 tingué més ressò a Manresa i Igualada, que a Barcelona. A Manresa, la celebració oficial va servir per exaltar la figura del sometent, mentre que a la capital de l'Anoia comptà amb la presència dels infants Ferran de Baviera i Maria Teresa de Borbó.

Aquestes imatges mítiques de les batalles del Bruc es tornaren a difondre amb motiu del 150è aniversari en plena dictadura franquista.

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

16 de març 2008

La caserna del Carme

Els soldats a Manresa

L'antic convent del Carme, des de 1850, es va convertir en caserna i en seu dels contingents militars destinats a la nostra ciutat. Des d'aleshores, la guarnició militar de Manresa va constar d'un batalló d'infanteria i, només en circumstàncies extraordinàries, acollia més soldats i més armament. En èpoques de conflictes bèl·lics, es mobilitzaven els soldats vinguts d'arreu, i sovint es rellevaven les diverses guarnicions. Entre 1917 i 1924, es portaren a terme obres d'ampliació de la caserna per acollir tots els soldats, i els que encara no hi cabien s'enviaven al Col·legi de Sant Ignasi. Durant molts anys, la caserna va tenir un polvorí situat molt a prop de les cases del carrer del Pedregar que no es va traslladar als afores fins a 1949, vora la torre de Santa Caterina.

Al principi del segle XX, a la caserna del Carme hi havia de guarnició el Batalló de Caçadors Alfons XII, el comandament del Regiment de Reserva d'Infanteria Bruch i la Zona de Reclutament. A la primeria de novembre de 1903, el Batalló Alfons XII va ser rellevat pel Batallón de Cazadores de Merida, procedent de Lleida, que va ser substituït, poc després, el 1906, pel Batalló de Caçadors de Muntanya de Reus. La presència d'aquest darrer batalló en la guarnició manresana va ser una de les més llargues -més de 25 anys- i, amb el temps, es convertí en el més emblemàtic de la ciutat, en el qual molts manresans i veïns de la comarca van fer el servei militar. Un element característic del batalló de guarnició de principi de segle XX era la banda musical, que actuava en celebracions locals, com ara processons i serenates, i que també feia d'acompanyament en balls públics. La banda acompanyava la tropa en les desfilades militars i era un dels elements més vistosos de la guarnició, sempre present en la vida urbana amb les jures de bandera, les parades militars o les desfilades. Va ser precisament el director de la banda del batalló, Silvestre Peñas qui va arranjar la popular Marxa de la Llum. L'emplaçament de la caserna a Manresa també va influir en la creació d'escoles militars per preparar els futurs reclutes, com ara l'escola militar de Manresa -creada el 1913- o l'escola militar del Col·legi de Sant Ignasi.

L'any 1932, la unitat de caçadors de muntanya va ser substituïda pel Batalló de Metralladores fins a la Guerra Civil, en què no hi va haver unitats de guarnició fixes sinó multitud de tropes diverses esquarterades. A més, les circumstàncies excepcionals de la Guerra obligaren a improvisar noves casernes en col·legis, hospitals i altres locals de la ciutat. A partir de 1939, es restablí la tradició dels batallons d'infanteria de muntanya, fins que, el 1949, la plaça militar de Manresa es constituí en seu de la 42a divisió, amb els batallons Barcelona V i Catalunya IV.

Al principi del segle XX, els soldats de la caserna feien instrucció al camp dels Barrets, a prop de la fàbrica Pirelli, i al pati d'armes de l'edifici. També van fer servir altres indrets, com ara el camí de l'Escorxador o l'esplanada on avui s'alça l'institut Lluís de Peguera. Les pràctiques de tir es feien a Can Poc Oli, als afores de la ciutat. A l'estiu, un cop acabada la instrucció, els soldats solien refrescar-se i banyar-se al riu Cardener o a la Piscina Municipal abans de continuar la jornada. Els darrers soldats van marxar de Manresa al final de gener de 1965.

Bibliografia: 

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Memòria.cat: La República en un clic (1931-1936)

08 de març 2008

Valldaura, la plaça dels frares amb una història de devoció canviant

Del Puerto Rico al Sielu

La plaça Valldaura, situada a tocar de la muralla de Sant Domènec i amb entrada pels carrers de Camp d'Urgell i d'Urgell, va experimentar, al llarg del segle passat, diverses transformacions, especialment l'església que la presidia. On actualment torbem les darreres cases del carrer d'Urgell, entrant a la plaça de Valldaura, hi havia, durant el segle XIV, una capella anomenada "de l'Esperit Sant". En aquest indret es va fundar un temple, el 1398, sota la nova advocació de la Mare de Déu de Valldaura, que, cap a 1460, va ser ocupat pels monjos cistercencs de Poblet i poc després va ser enderrocat, moment en què els monjos es van traslladar a Sant Pau.

Poc temps després, s'edificà una petita capella adossada a una de les torres de la muralla. Aquest edifici es va traslladar provisionalment a l'església de Sant Pere Màrtir, a l'actual plaça Sant Domènec. L'any 1877, es va construir una nova església de Nostra Senyora de Valldaura al carrer del Bruc, just al costat del convent de les germanes dominiques.

Aquesta església substituí l'antiga capella de Valldaura, afectada per la remodelació urbanística de la plaça. Alguns veïns de Valldaura, però, no es van resignar a perdre el temple i en van fer construir un de nou davant l'indret on hi havia hagut la petita capella de la torre de la muralla, que va ser beneït el 6 de novembre de 1900 sota el títol de Mare de Déu de la Consolació. Aquest temple, però, va ser destruït durant la Guerra Civil.

En instal·lar-se els frares caputxins a la plaça de Valldaura el 1940, reconstruïen la capella de la Mare de Déu de la Consolació i se'n serviren fins a la construcció d'un temple nou més ampli -l'actual església de la Mare de Déu de la Mercè-, amb l'entrada principal en el carrer d'Urgell, que va ser beneït pel bisbe de Vic, Ramon Masnou, el 8 d'abril de 1960.

Davant la plaça Valldaura hi havia, on actualment hi ha el Frankfurt les Bases, un cafè on els veïns del barri es reunien, jugaven a cartes i passaven l'estona. L'establiment era conegut popularment amb el nom de Puerto Rico, on un lloro va ser l'ànima del local fins que un dia es va encendre la casa i va morir ofegat pel fum. Els amos el van fer embalsamar, el van tenir en el bar durant molts anys. Precisament davant d'aquest establiment es va instaurar, al cap d'uns anys, una parada d'autobusos -encara en servei-, que en aquell temps feia únicament el trajecte Manresa a Igualada.

Coneguda popularment com la plaça dels Frares, Valldaura ha estat seu d'establiments diversos, com ara Mosaics Martí, entre d'altres. L'indret també esdevingué llar de menestrals i del patrici manresà Josep d'Argullol i Torres i Bages, la casa del qual acull avui en dia el pub musical El Sielu (inaugurat l'any 1981) i que durant uns quants anys va ser la seu del Cercle Artístic de Manresa.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans a Manresa. Recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós

Printfriendly