Els oficis artesanals del tombant de segle XIX

El comerciant artesà Magí Mestres, juntament amb els seus col·laboradors, aprofitant el bon temps per confeccionar espardenyes al mig de la Plaça Gispert, el 1922. L'establiment era uns quants metres més enllà. Quan el temps convidava, els veïns es reunien al vespre per fer petar la xerrada i prendre la fresca. L'arribada del sereno era el senyal d'anar a dormir.
(Fotografia: Valls Cabanes, Família / Vidal i Grifull, Jaume)

Sabaters i espardenyers a casa nostra

Els oficis de sabater i espardenyer tenien, anys enrere, un caràcter netament artesanal. L'espardenyer feia el típic calçat de sola de cànem trenat (o espart), amb puntera i taló de roba gruixuda, generalment amb dues vetes que es lligaven al turmell, i també cordes de cànem o de fil. El sabater, per la seva part, es dedicava a fer i arranjar les sabates a mà, i les venia en el seu establiment. A més, molt sovint feia el calçat per encàrrec i a mida. Poc abans del segle XIX, concretament l'any 1890 hi havia a Manresa una vintena de sabaters amb botiga i 23 espardenyers. El Gremi de Sabaters era dels més antics de la ciutat, aixoplugat sota la Confraria de Sant Antoni Abat. Els espardenyers -units gremialment amb els corders- tenien la seva confraria, des del segle XVII, sota l'advocació de santa Marfarida, a l'església de la Seu.

Al carrer Sant Miquel hi havia concentrades algunes espardenyeries molt antigues, com la de Bertran Esquius (1880) o la de Joan Guix, traslladada més tard al passeig de Pere III. També hi havia sabateries destacades com la Salvadó (1889), Fàbregas (coneguda per les seves vambes) o Can Jorba, en un temps en què per 125 pessetes es feien sabates d'encàrrec i a mida del consumidor. Al segle XX, entre les dècades de 1920 i 1930, hi havia espardenyeries destacades com la d'Antoni Dalmau, a l'Era de l'Esquerra i al carrer del Canonge Montanyà, Xandri, a la Muralla; Sala, al Born; Rusiñol, a Sobrerroca; Rosell, cal carrer de les Barreres; Naval, al Born; Mitjana, a Santa Llúcia; Garriga, a la baixada del Pòpul; Fornells, cal carrer de l'Hospital; Cors, a Santa Clara i Clotet, al Carme.

En aquell temps, la fàbrica de penumatics Pirelli també fabricava soles de goma per les espardenyes amb la marca Wamba. Sabateries destacades eren la Torra, al Born; Font, a Puigterrà de Dalt; Cortés, al Born; Colell, a Jaume I, i Franquesa, a Sobrerroca, entre d'altres.

D'altra banda, Manresa també tenia, a més dels comerços de fabricació i venda artesanal, importants fàbriques de calçat. La majoria tenia establiment de venda al detall, com la fàbrica dels germans Cortés (Cal Mandaina), la Moltó, la dels germans Jou o la de Josep Casanova. La més rellevant era Manufactures de la Pell (Pielsa), fundada el 1921 al carrer Carrió i amb venda directa en l'establiment ECSA, situada al carrer d'Àngel Guimerà.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009) "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- GARCIA, Gal·la. (2001) "l'Abans, Recull fotogràfic de de Manresa 1876-1965". Efadós, El Papiol

L'origen de la Festa Major Alternativa

Cartell de la FMA de 1992

L'alternativa de Manresa

Fa 17 anys que es va celebrar la Primera Festa Major Alternativa a la ciutat de Manresa, concretament l'agost de 1992. En aquells temps l'Esquerra Independentista de Catalunya estava al primer ordre del dia amb diferents lluites com els Judicis a la insubmissió, Barcelona 92, el Quinto Centenario, l’Operació Garzón, l’Ateneu Popular “La Seca", On The Road al so, etc.

Des d’aleshores la Festa Major Alternativa (FMA) va evolucionar, créixer i consolidar com una de les "alternatives" amb més solera dels Països Catalans. La festa continua sent fidel a l’esperit amb el qual es va organitzar la primera edició l'any 1992: l'autogestió, la denúncia, la lluita i la festa en una pila d'actes al carrer i de franc.

Manresa volia gaudir d'una festa popular, organitzada pels col·lectius socials que lluitaven a casa nostra, fugir de les festes "enllaunades" i consumistes, com els macroconcerts que organitzava l'ajuntament a la Florinda o al Congost (és el cas del concert de Mecano de 1989, on més de 10.000 manresans i manresanes van omplir el solar de la Florinda) i garantir un accés gratuït a tots els espectacles i concerts.

La plaça de Puigmercadal i el seu entorn són el centre indiscutible dels manresans i manresanes per celebrar la setmana d'actes que proporciona la festa alternativa manresana. Aquest és el centre neuràlgic de la Festa Major Alternativa de Manresa, on es concentren tots els actes que organitza la FMA.

Actualment, els col·lectius i associacions que formen part de l'organització de la Festa Alternativa de Manresa són: la Candidatura d'Unitat Popular de Manresa (CUP), l'Assemblea de Joves de Manresa (AJM), el Casal Popular de la Fadulla, la Colla Tirallongues de Manresa, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans de Manresa (SEPC) i Maulets.

- Més informació:

https://fmamanresablog.wordpress.com/

L'autobús es consolida gràcies a les associacions de veïns

L'autobús urbà, el nou transport públic. Tercera part (1975 - 1978)

L'any 1975 es torna a canviar la situació dels terminals de sortida. Ara es divideixen en ambdós punts: Plaça Infants i Plaça Sant Domènec. Les línies que sortien des de la Plaça Infants pujaven a la Plaça Bonavista per la carretera de Vic i baixaven pel centre de la ciutat per la plaça Espanya i el Passeig Pere III, per contra les línies que sortien des de la Plaça Sant Domènec pujaven - en direcció Plaça Bonavista - pel Passeig Pere III i Plaça Espanya i baixaven per la carretera de Vic.

A més, aquell mateix any 1975, es va crear una nova línia al barri de la Font dels Capellans, que aviat esdevindria un dels barris manresans més populars.

Línies de l'autobús urbà, any 1975:

Sant Domènec - Dolors
Anada i tornada: Origen en Pl. Sant Domènec, seguint la Cta. de Vic fins a Casa Subirana.

Sant Domènec - Estació del Nord
Anada i tornada: Origen en Pl. Sant Domènec, seguint la Muralla, el Pont de Sant Francesc fins a l'estació del Nord (RENFE)

Sant Domènec - Era Huguet
Anada: Origen a Pl. Sant Domènec, seguint Angel Guimerà, Passeig Pere III, Bisbe Comes, Cta. Pont Vilamora, Viladordis, Sardana fins Era Huguet. Tornada: Era Huguet, Sant Llorenç Brindis, Sant Maurici, Cta. Pont Vilamora, Cta. de Vic fins Pl. Sant Domènec.

Plaça dels Infants - Barriada Mión - Matadero
Anada: Origen a Pl. dels Infants, Cta. de Cardona, Bruc, Sant Fruitós, Av. Tudela, Camí de la Gravera, Pirineu, Cadí, Callús, Av. Joncadella fins a la Pl. Bages. Tornada: Pl. Bages, Sant Josep, Passeig Pere III, Àngel Guimerà, Sant Joan Baptista de la Salle i Pl. Infants.

Sant Domènec - La Culla
Anada: Origen en Pl. Sant Domènec, seguint Àngel Guimerà, Pº Pere III, Bisbe Comes, Cta. Pont Vilomara fins Bisbe Perelló (La Culla). Tornada: Bisbe Perelló, Cta. Pont Vilamora, Cta. de Vic fins Pl. Sant Domènec.

Plaça dels Infants - La Salle
Anada: Origen a Pl. dels Infants, Cta. de Vic, Cta. Santpedor, Pl. Creu fins la Pau. Tornada: Origen en Cta. de Santpedor, Passeig Pere III, Àngel Guimerà, Sant Joan Baptista de la Salle i Pl. Infants.

Plaça dels Infants - Tossal del Coro
Anada: Origen en Pl. dels Infants, carretera de Vic, Bisbe Comes, Cta. Pont Vilamora, Viladordis fins a Tossal del Coro. Tornada: Viladordis, Cta. Pont Vilamora, Cta. de Vic, Passeig Pere III, Àngel Guimerà, Sant Joan Baptista de la Salle, Pl. Infants.

Plaça dels Infants - Viladordis
Anada: Origen a Pl. dels Infants, carretera de Vic, Bisbe Comes, Cta. Pont Vilomara i Viladordis. Tornada: Camí de Viladordis, Viladordis, Cta. Pont Vilomara Cta. de Vic, Passeig Pere III, Àngel Guimerà, Sant Joan Baptista de la Salle, Pl. Infants.

Plaça dels Infants - Sant Pau
Anada i tornada: Origen a Pl. dels Infants, Muralla, Passeig del Riu, Camí de Sant Pau fins a la Barriada Sant Pau.

Sant Domènec - Font dels Capellans
Anada: Origen a Pl. Sant Domènec, seguint Àngel Guimerà, Passeig Pere III, Cta. Vic, Gaudí fins Font dels Capellans. Tornada: Font dels Capellans, Sabadell, Cta. Viladordis, Cta. Pont Vilomara Cta. de Vic fins Pl. Sant Domènec.

L'any 1978, gràcies a l'esforç incansable de les AV (Associacions de Veïns) per obtenir un millor servei i qualitat de bus urbà, i a partir d'un projecte presentat a l'ajuntament manresà per la Comissió d'Urbanisme del col·lectiu de barris, el mes d'agost de 1978 el govern municipal posa en funcionament una profunda transformació del servei de transport urbà.

Això no obstant, el servei aprovat el mes d'agost va patir un retard considerable, l'ajuntament havia començat a discutir-ho dos anys abans, el març de 1976.

Posteriorment, els serveis tècnics municipals al·legaren que no es podia acceptar aquell projecte veïnal per un seguit de consideracions legals, desconegudes pels mateixos promotors de les AV Es van iniciar unes converses entre l'Ajuntament (tot i estar en ple tardofranquisme, l'ajuntament manresà no serà democràtic fins a l'any 1979) i les AV sense arribar a cap acord.

Durant aquest període es produeix un llarg silenci, i finalment, sense consulta prèvia es presenta l'aprovació de la junta municipal, davant la sorpresa de tothom, el nou servei d'autobusos urbans del mes d'agost de 1978, modificant sensiblement amb relació a la proposta presentada per les AV

L'esforç de les AV va aconseguir que l'ajuntament predemocràtic manresà, renovés el servei de bus urbà segons les expectatives dels habitants de Manresa i no per iniciativa de la mateixa burocràcia municipal.

Les línies del 1978, renovades per l'ajuntament eren les següents:

Línies servides per autobusos:

1 SANT DOMÈNEC - FONT DELS CAPELLANS

2 PLAÇA VALLDAURA - ELS DOLORS

3 SANT DOMÈNEC - SANT PAU

4 SANT DOMÈNEC - LA BALCONADA

5 PLAÇA INFANTS - LA PARADA

Línies servides per microbusos:

V PLAÇA INFANTS - VILADORDIS

B PLAÇA INFANTS - LA BALCONADA

C PLAÇA INFANTS - LA CULLA

M PLAÇA INFANTS - MION

P PLAÇA INFANTS - LA PARADA

S PLAÇA INFANTS - SANTA CLARA

T PLAÇA INFANTS - TOSSAL DEL CORO

Bibliografia:

- MORA, José: "Los autobuses de Barcelona" (Manresa). [En línia: www.autobusesbcn.es]

L'autobús urbà: expansió i creixement

L'autobús urbà, el nou transport públic. Segona part (1940 - 1974)

La dècada dels 50 i 60 estaven en servei les línies restablertes l'any 1940, sense patir modificacions destacables. En concret eren sis les línies urbanes i una interurbana a Sant Joan de Vilatorrada, les que funcionaven regularment a Manresa. La concessió seguia en mans de la família Castellà. Les línies urbanes eren les següents:

SANT DOMÈNEC - DOLORS
SANT DOMÈNEC - ESTACIÓ DEL NORD
SANT DOMÈNEC - PLAÇA PARE ORIOL
SANT DOMÈNEC - MATADERO
SANT DOMÈNEC - BISBE PERELLÓ
SANT DOMÈNEC - CARRETERA SANTPEDOR

El parc mòbil el formaven: 2 Ford, model T (núm. 1 i núm. 2), 1 Chevrolet (núm. 3) i 2 Hansa Lloyd (núm. 4 i núm. 5). Tenint en compte l'antiguitat dels vehicles, durant la dècada dels 50 es van adquirir tres autobusos Henschel (dos de nous i un d'usat) núm. 9 i 10, i l'usat amb el núm. 7.

L'expansió econòmica dels 60 (desarrollismo) va permetre molts manresans i manresanes gaudir de l'autobús urbà, i a la dècada dels 70, amb l'augment de passatgers es va ampliar el servei amb tres línies noves: Tossal del Coro, Viladordis i Sant Pau, i es canvià el nom de tres línies ja existents.

SANT DOMÈNEC - DOLORS
SANT DOMÈNEC - ESTACIÓ DEL NORD
SANT DOMÈNEC - ERA HUGUET (abans Pare Oriol)
SANT DOMÈNEC - MATADERO
SANT DOMÈNEC - LA CULLA (abans Bisbe Perelló)
SANT DOMÈNEC - LA SALLE (abans Carretera Santpedor)
SANT DOMÈNEC - TOSSAL DEL CORO
SANT DOMÈNEC - VILADORDIS
MURALLA - SANT PAU

Respecte al parc mòbil, després de quaranta anys de servei, es van retirar els dos primers vehicles amb el que va començar el servei públic urbà: els autobusos Ford T (núm. 1 i 2), a més del Chevrolet (núm. 3), mentrestant la resta (Hansa Lloyd i Henschel - núm.: 4, 5, 7, 9 i 10) van continuar en actiu. Les línies Dolors, Estació del Nord i Sant Pau estaven cobertes amb autocars de línia.

L'any 1974 es va renovar tot el parc mòbil amb la introducció de microbusos: 4 Barreiros Saeta 35 (núm.: 16, 17, 18 i 20) i 3 Sava (núm.: 26, 30 i 31). Totes les línies utilitzaven aquests vehicles, excepte la dels Dolors, Estació del Nord i Sant Pau que continuaven -com l'any anterior- amb els autocars de línia. També es va canviar la terminal de sortida que passà a la Plaça Infants, excepte per les línies Dolors i Estació del Nord que continuava sortint des de la Plaça Sant Domènec.

Per poder donar servei a la barriada Mión, reivindicat des de feia temps, es modificà la línia Sant Domènec-Matadero que passà a denominar-se: Plaça Infants-Mión-Matadero, el nou recorregut d'anada era per l'avinguda Tudela i el camí de la Gravera fins a arribar a la Mión i la tornada per la Plaça Matadero (actual Plaça Bages) i el Poble Nou. La gran diferència és que abans el servei era directe al Poble Nou i ara només aprofitava la tornada per passar pel centre de la ciutat.

Finalment la línia d'autobusos urbans de Manresa l'any 1974 era la següent:

SANT DOMÈNEC - DOLORS
SANT DOMÈNEC - ESTACIÓ DEL NORD
PLAÇA INFANTS - ERA HUGUET
PLAÇA INFANTS - MION - MATADERO
PLAÇA INFANTS - LA CULLA
PLAÇA INFANTS - LA SALLE
PLAÇA INFANTS - TOSSAL DEL CORO
PLAÇA INFANTS - VILA DORDIS
PLAÇA INFANTS - SANT PAU

Llegir la tercera part:

- L'autobús es consolida gràcies a les associacions de veïns: aquí

Bibliografia:

- MORA, José: "Los autobuses de Barcelona" (Manresa). [En línia: www.autobusesbcn.es]

Arriba el transport públic

L'autobús urbà, el nou transport públic. Primera part (1929 - 1940)

La història del transport públic urbà a Manresa comença l'any 1929. L'Ajuntament manresà aprovà el 18 de març de 1929, atorgar la concessió del servei d'autobusos al Sr. Prudenci Castellà Vila. El servei s'inaugurà tres meses després, el 29 de juny. Es van destinar dos autobusos Ford, model T, amb les matrícules següents: B-39.377 i B-39.378 (números 1 i 2) muntats als tallers Novell de Manresa. La concessió finalment es convertí en definitiva l'any següent, el novembre de 1930.

El preu del bitllet oscil·lava entre els 10 i els 25 cèntims. Els autobusos estaven pintats, per l'artista Josep Olivet, de color vermell amb una línia negra a l'exterior i una blanca en el seu interior.

La primera xarxa estava formada per dues línies que unien l'estació del Nord (actual estació de la RENFE) amb els diversos punts de la ciutat (Plaça Sant Domènec, carretera de Cardona, carretera de Vic i Plaça Espanya).

Aquestes van ser les dues primeres línies de l'autobús urbà a Manresa:

Estació del Nord - Sant Domènec - Plaça Bonavista - Docs - Sant Domènec - Estació del Nord: Iniciava el recorregut a l'Estació del Nord, seguia per la Plaça Valldaura, Plaça Sant Domènec, carretera de Vic, Bonavista, Docs, Plaça Constitució (avui en dia Plaça Major), Sant Miquel, Plana de l'Om, Plaça Sant Domènec, Plaça Valldaura i Estació del Nord.

Estació del Nord - Passeig Pere III - Plaça Bonavista - Carretera de Vic - Sant Domènec - Estació del Nord: Iniciava el recorregut a l'Estació del Nord, Plaça Valldaura, carrer del Cós, carretera de Cardona, continuava pel Passeig Pere III fins a arribar a Plaça Bonavista, i seguia per la carretera de Vic fins a la Plaça Sant Domènec, Plaça Valldaura i Estació del Nord.

A partir de 1930 es van anar modificant el recorregut de les dues línies:

1930: El servei s'amplia fins a la fàbrica "Els Dolors", al final de la carretera de Vic.
1931: A finals de 1931 es crea la tercera línia, una nova línia que arribava fins a la Plaça Caputxins (actual carrer Era de l'Huguet). També s'adquireixen dos nous autobusos: un Columbus i un Hansa Lloyd, amb matrícula: B-49.021, núm. 4.
1932: Prudenci Castellà i el taxista Amado Ubiach posen en marxa un autobús de línia destinat a fer el recorregut des de l'estació del Nord fins al Guix i des de Sant Domènec fins a Sant Joan de Vilatorrada, ambdues línies no es consideraven urbanes.
1935: Es crea una quarta línia al nou barri de Pau Sabater, al Carrer Sant Josep del Poble Nou.
1936-1939: Durant el període de la Guerra Civil, el servei d'autobús es col·lectivitza, patint modificacions, tant amb les línies com amb el parc mòbil, segons les disposicions bèl·liques del conflicte.
1939-1940: L'empresa Castellà reprèn el servei amb les lògiques limitacions del període postbèl·lic, amb un parc mòbil disminuït i la falta de recanvis i combustible obliguen a adoptar mesures alternatives, com els gasògens o buscar vehicles de segona mà per ser transformats en autobusos.

Llegeix més:

- L'autobús urbà, el nou transport públic. Segona part (1940 - 1974): aquí

Bibliografia:

- MORA, José: "Los autobuses de Barcelona" (Manresa). [En línia: www.autobusesbcn.es]

Catalanistes i carlins en el consistori manresà

La llarga alcaldia de Pere Armengou i Manso, un català del temps antics

Fotografia: GARCIA, Gal·la: L’abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965. Edafos Editorial. Manresa, 2001.

L'any 1904 s'inaugurà amb la presència a l'alcaldia d'un element procliu al regionalisme, Pere Armengou i Manso, qui romangué en la presidència del consistori fins a la seva mort, ocorreguda el febrer de 1909. En realitat, mai no s'arribaria a pronunciar sobre la seva adscripció política, però sembla clar que la seva militància en el passat havia estat al costat del carlisme, conjuntament amb la seva família, i després formaria part del sector integrista escindit d'aquell. Després de frustrats intents d'aconseguir dominar l'alcaldia per part de la coalició carloregionalista, aquesta suposà l'ocasió daurada de lluïment de la força política assolida pel regionalisme a la ciutat. Un altre fet, l'inici de la publicació diària, El Pla de Bages, portaveu oficiós d'aquest corrent polític, el 12 de març de 1904, constituí, d'altra banda, el començament d'una hegemonia política de llarga durada que s'estroncà l'any 1923. Consolidació política que hagué de vetllar periòdicament enfront dels elements republicans i liberals, coaligats o dividits entre si, i eterns oponents a allò que denominaren el domini carlocatalanista de l'escenari polític.

Per fi, el districte i l'alcaldia de Manresa estaven en mans dels regionalistes. Ara havia arribat el moment de fundar un diari combatiu i modern, El Pla de Bages, que fos capaç d'aglutinar tots els sectors d'ordre de la ciutat que “pensa i sent a Déu y a la Pàtria, dexant que les fraccions federades s'anomenin com vulguin, sostinguin en altres llocs els ideals que cada una ben legítimament persegueix, per a dedicar aquestes planes ben senceres á les lluytes contra'ls enemics de Déu, de la Pàtria y de la pau social de Manresa y sa Comarca” [1]. Per la seva banda, el nou alcalde Pere Armengou acomiadava Fius tot elogiant la seva eloqüència, segons diria, difícil d'imitar, i pronunciava el discurs de benvinguda després del seu nomenament de Reial Ordre. En aquest, Armengou va desgranar el seu programa de govern que es concentraria a potenciar la instrucció, la beneficència pública i privada, i la salubritat pública. Així mateix, va desitjar harmonia entre els companys del Consistori, i s'oferí, amb un to molt paternalista, al poble manresà com a alcalde, benefactor i pare [2].

El cronista Joaquim Sarret i Arbós, que militaria en les files de la Lliga Regionalista, descrivia l'ambient imperant en la ciutat era el del domini de la política. Aquesta observació tan elemental no seria altra cosa que el procés de politització de les masses. Segurament els canvis de govern continuarien estant orquestrats des de Madrid, però per primera vegada començaven a funcionar unes autèntiques dretes i esquerres manresanes, alimentades amb les lluites del passat i la memòria de la tradició política de cada bàndol, si bé, al mateix temps, renovades amb els conflictes del present. Al darrere de l'enfrontament ideològic, Sarret hi endevinava els partits dominants que eren “els conservadors y els regionalistes: el primer, si vol tenir forsa en dia de eleccions se ha de amparar ab els republicans socialistas y els lliberals democratas; el segon se ha de amparar ab els carlistas, els nocedalistas y els catalanistas” [3].

En definitiva, els dos blocs polítics que s'enfrontarien durant tot el període que estudiem en aquest capítol. Sense, però, avançar gaire en l'àmbit de l'adquisició d'una cultura per la democràcia. El sectarisme, així, hi seria predominant.

De nou, el cicle electoral s'encetaria amb la celebració de comicis provincials del 12 de març de 1905, en les quals concorrien una candidatura de signe regionalista, una monàrquico-liberal i una de republicana. Els quatre llocs reservats seran per a un carlí (Joan Pelfort i Cirera), dos monàrquics l'un conservador, Lluís Vila i Miralles, i, l'altre liberal, Manuel Farguell de Magarola, i per al regionalista Ignasi de L. March i Batlles [4].

Diem reservats perquè aquests comicis tornaren a tenir un caràcter estipulat, fet denunciat pel centre de Fraternidad Republicana (que va proclamar una candidatura formada per Josep Garreta i Casals, i Carles Castos i Álvarez, candidatura dissuadida per la Junta d'Unió Republicana) i evidenciat pel pacte establert entre regionalistes, carlins i dinàstics [5].

Els quatre electes van obtenir uns percentatges similars de vots, seguits a molt poca distància pel candidat regionalista i fabricant de Sant Joan de Vilatorrada, Joan Guitart i Santasusana. Als pobles les tupinades van continuar estant a l'ordre del dia. Només cal fixar-nos en el mateix nombre de vots que curiosament obtindrien els quatre candidats elegits al municipi d'Aguilar de Sagarra.

Extracte:

- Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap.VI pp. 310-312

____________

[1] El Pla de Bages, 12-III-1904, nº 1.
[2] Sessió del ple municipal de l'1 de gener de 1904 a Llibre d'actes municipals de l'ajuntament de Manresa. Any 1904, p. 93.
[3] Joaquim Sarret i Arbós, Efemèrides, 1898-1916, Manuscrit inèdit (A.H.C.M.), p. 18 bis.
[4] Joan Pelfort i Cirera = 8539 vots; Manuel Farguell de Magarola = 8529; Lluís Vila i Miralles = 8507; Ignasi de L. March i Batlles = 8480 (Font: A.D.B., expedients Eleccions provincials, Lligall 2668).
[5] Soler i March informà a Prat de la Riba que el Govern li havia recomanat pactar amb els elements d'ordre al districte de Manresa. Carta de Soler i March a Prat de la Riba de 12 de febrer de 1905, a P. Martínez Ascaso, op. cit., p. 108.

El triomf de Maurici Fius i Palà

Un alcalde republicà de veritat

A la ciutat de Manresa, l'any 1902 es va encetar amb la primera alcaldia del republicà Maurici Fius i Palà format, en els càrrecs principals, per republicans i liberals [1]. Com era de suposar, els membres de la coalició catòlica i regionalista no podien tolerar una situació d'aquesta mena, i s'esforçaren a impedir que Fius i Palà continués conservant l'alcaldia. En aquest sentit, Leonci Soler i March, que va rebre amb entusiasme la notícia de l'entrada d'Antonio Maura al Govern amb la cartera de Governació, el felicitarà i aprofitarà per demanar-li que "nos haga con merced de librarnos cuanto antes mejor del Alcalde republicano-socialista que padecemos, D. Mauricio Fius y Palá, nombrado de Real Orden!" [2].

Fins i tot Fius es va veure obligat a portar als Tribunals als diaris La Veritat i La Lucha a causa de la campanya de difamació i insult que duien a terme contra la seva persona [3]. Tanmateix, la gran prioritat era el sanejament de la hisenda municipal i la implementació del seu programa de reformes.

Maurici Fius i Palà (1864-1920) havia entrat a formar part de la corporació municipal l'any 1897 quan va aconseguir per primera vegada una regidoria, càrrec que revalidaria als comicis de 1899, si bé fins al 1902 no fou designat alcalde. Fius s'havia destacat per les seves continuades intervencions en conflictes socials, sobretot en la vaga de la fàbrica Bertrand i Serra l'any 1897. Així mateix havia estat el corresponsal del diari barceloní La Publicidad, durant les vagues de 1890, l'únic mitjà possible de donar a conèixer l'evolució d'aquestes a conseqüència de la censura governativa. Sempre havia estat republicà, primer federal, després possibilista, i a partir de 1895, s'erigí en un notable republicà, deslligat de tota tendència.

El nou alcalde va inaugurar el seu mandat amb el pronunciament d'un discurs molt ben travat on, a banda de prometre l'abolició dels consums i la seva substitució per un repartiment veïnal, a fi d'abaratir les subsistències, va centrar les directrius de la seva actuació política en la reforma urbanística de Manresa, la potenciació de la instrucció de les classes populars, la millora de la beneficència pública, i el foment de la higiene i la salubritat de la ciutadania. En definitiva, va insistir en el fet que continuaria perseverant en els ideals de democràcia, benestar i llibertat. Uns ideals que es concretarien en l'àmbit de la salubritat pública amb la construcció d'un nou escorxador que reunís les condicions higièniques adequades, i amb el cobriment dels torrents de Sant Ignasi i de Predicadors, que en l'època eren focus continuats d'infecció.

En el terreny de la instrucció pública, es disposava a obrir classes nocturnes per als obrers, i a inaugurar l'Escola d'Arts i Oficis, "que impulsará a las clases obreras a salir del círculo rutinario en que se hallan encerradas de modo que cuando en lo sucesivo pretendan entrar en el ejercicio de las diversas industrias que puedan procurarles la subsistencia tengan nociones de lo que son y deben ser los trabajos a que han de dedicarse." [4]

Poc després, l'escola seria inaugurada pel ministre d'instrucció José Canalejas Méndez, i dos anys després visitada pel rei Alfons XIII en la seva primera visita a la ciutat. Les escoles nocturnes tindrien també un ampli ressò, perquè al final del mes de gener de 1902 ja s'hi havien matriculat 760 alumnes.

L'any 1903 tornà a ser decisiu en matèria electoral, ja que el catalanisme conservador al districte de Manresa començava a consolidar les seves posicions polítiques. Les eleccions generals van ser convocades per al 26 d'abril de la mà de Francisco Silvela, que substituïa al vell Sagasta qui amb la seva dimissió de la presidència del Govern posava fi a una llarga i dilatada carrera política. Silvela es proposà de dur a terme, tot apropant-se a Antonio Maura, que tot just s'acabava d'afiliar al partit conservador, allò que Miguel Martínez Cuadrado ha anomenat la "segunda ofensiva regeneracionista del partido conservador" [5]. El partit liberal es trobava submergit en una gran crisi interna provocada per les lluites originades al voltant de la successió de Sagasta. A Catalunya, regionalistes i republicans intentaren de consolidar les posicions electorals assolides en les darreres generals de maig de 1901, sobretot en la circumscripció de Barcelona, on, malgrat això, l'ambient preelectoral no estigué tan escalfat com en aquelles eleccions.

Eren tres candidats els que es disputaven l'acta uninominal del districte de Manresa: el regionalista Leonci Soler i March, el conservador Lluís Vila i Miralles, i el republicà possibilista, Eusebi Corominas i Cornell. I una darrera candidatura presentada pel Comité Democràtico Socialista de Manresa en favor del propagandista obrer Josep Comaposada [6]. El candidat conservador comptà lògicament amb els ressorts governamentals, i a més, tenia l'avantatge de pertànyer a la comissió provincial de la diputació de Barcelona per la seva condició de diputat, si bé al mateix temps aquest fet el podria limitar per retenir la representació parlamentària. Igualment, Soler i March, en ser cap del Sometent del districte de Manresa, l'incapacitava per ser diputat a Corts [7].

Extracte:

- Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap. VI pp. 297-299

___________

[1] Les tinences d'alcaldia van correspondre als republicans Miquel Oms Viñas, Josep Defís Aleger, Manuel Castellà, al liberal fusionista Bernardino Alcañiz i al liberal gamacista Eloi Torras. Les dues sindicatures als republicans Ramon Trulls i Antoni Oriol, respectivament.
[2] Carta de Soler i March a Antonio Maura, 9-XII-1902 (Lligall 102, Fundación Antonio Maura). Soler també comunicarà al seu amic Prat de la Riba el nomenament de Fius, tot afegint que aquest ha estat obra dels caciquets fusionista i conservador de Manresa de brasset ab el gran Junoy ... (Carta de Soler i March a Prat de la Riba, 2-I-1902 a Pilar Martínez-Ascaso, op. cit., p. 95).
[3] Vid La Montaña Republicana, 24-VII-1903.
[4] Sessió del ple municipal de l'ajuntament de Manresa de l'1 de gener de 1902 al Libro de Acuerdos Municipales, 1902, pp. 2 i 2v.
[5] M. Martínez Cuadrado: Elecciones y partidos políticos de España (1868-1931), Vol. II, Madrid: Ed. Taurus,1969,pp. 683 i ss.
[6] Fundador i director del diari barceloní La Publicidad.
[7] Tal com ho testimonià Emili Junoy en el vot particular que va formular a la Comissió d'Actes del Congrés de Diputats. Vegeu el vot particular emès per Emili Junoy el 29 de maig de 1903, on indicava que el diputat electe Soler y March es cabo de Somatenes y está, por tanto, incluído en el párrafo 3º del art. 5º de la ley electoral (A.C.D., sèrie "Doc. Elec.", lligall 118, exp 1).

Antoni Camps i Fabrés

Un renaixentista a Manresa

Poeta i periodista, Antoni Camps i Fabrés, encarnà la presència manresana en el moviment literari de la Renaixença.

Nascut a Manresa, el 14 de setembre de 1822, i mort a Barcelona el 28 d'octubre de 1882, participà en la primera convocatòria dels Jocs Florals restaurats el 1859, obtenint-hi un premi extraordinari ("el gessamí d'argent"). En els Jocs de 1861 guanyà la Flor Natural amb una balada romàntica que esdevingué cèlebre: "Los tres sospirs de l'arpa". Entre 1861 i 1871 fou guardonat altres vuit vegades en el mateix certamen, del que va ser també "mantenidor" els anys 1864, 1873 i 1874. S'havia estrenat com a poeta en llengua catalana en un concurs literari celebrat, el 1841, per iniciativa de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Un volum, editat amb caràcter pòstum, recull la seva obra poètica en català i castellà.

Com a periodista, participà activament en la redacció de "La antorcha manresana" i "Semanario de Manresa". I col·laborà en la "Revista Popular" i "Revista industrial", de Barcelona; com també en "La Civilización", de Madrid. Un aplec d'articles de tema social donà motiu a l'edició d'un llibre titulat "Apuntes sobre la cuestión industrial", que els seus successors i hereus publicaren l'any 1894.

"El poeta-fabricant", l'anomenà Marià Aguiló. I és que, activitats literàries a part, Camps va dedicar-se principalment a la fabricació de vetes -la indústria manresana tradicional- com a continuador de l'empresa familiar que féu famosa la marca del "Sol volant d'uns rosaris", amb obradors a Manresa i després a Barcelona.

Veí de la Ciutat Condal, exercí diversos càrrecs públics: diputat provincial, directiu del Foment del Treball Nacional, membre de les societats d'Amics del País, Amics de la Instrucció, de l'Associació de socors i protecció de la Classe Obrera...

El dia 1 de setembre de 1900, el retrat de Camps i Fabrés tingué entrada oficial a la Galeria de manresans il·lustres. Un carrer i un col·legi han popularitzat modernament, a Manresa, el nom d'aquest compatrici que compta també a Barcelona -al barri de Sant Gervasi- amb un carrer dedicat a la seva memòria.

Informació facilitada per Jordi Mercader Terrats.

Les Bases de Manresa de 1892

La construcció del catalanisme polític

El text discutit, esmenat i aprovat a l'Assemblea de Manresa de 1892, constitueix una fita rellevant en la construcció del catalanisme polític, tant pel seu contingut teòric com pel que representà de mobilització efectiva d'una força emergent que pretenia consolidar-se. Al darrere de la lletra i l'esperit de les Bases de Manresa, s'hi pot copsar la intenció dels promotors de posar-se en primera fila de la línia de sortida del catalanisme naixent que, desmarcant-se de les opcions federalistes o carlistes, els atorgués l'hegemonia en la concreció i la proclamació de la nacionalitat pròpia de Catalunya.

El contingut del document dibuixava en divuit articles un projecte de poder autonòmic regional que comprenia els aspectes següents: un govern propi i unes corts, amb potestat per establir relacions amb l'estat espanyol i concordatàries amb l'Església catòlica; el català havia de ser l'única llengua oficial i seria exigit per a exercir qualsevol càrrec públic; el territori dividiria en comarques i municipis i l'ordre públic dependria exclusivament de les autoritats catalanes. Es negava l'obligatorietat del servei militar per als catalans, en canvi d'una compensació econòmica o un grup de voluntaris per al govern central. En mans d'aquest es deixarien les relacions internacionals, en matèria política i econòmica, l'exèrcit i la instrucció militar, i les grans obres d'infraestructura.

L'anàlisi del contingut de les Bases de Manresa, tenint en compte el context social i politicoeconòmic de l'època, reflecteix una ideologia anacrònica, que es concreta en unes formes polítiques pròpies d'una mentalitat rural temorosa de l'impacte de la industrialització i dels nous corrents de pensament liberal que portava implícits. Globalment, va ser un projecte conservador que configurava una societat tradicionalista, pairal i catòlica, inspirat en un neoforalisme, i que deixava sense definir qüestions importants com el model de l'Estat en monarquia o república, que constituïa el poder legislatiu a base d'un sufragi masculí censatari, corporatiu-gremial i familiar. I és que, certament, el món de la Catalunya agrària era l'origen dels membres que componien la magna representació de la Unió Catalanista, promotora de l'Assemblea, i dels prohoms de la Lliga, responsables de la redacció de les Bases. Tanmateix, plana sobre el text la contradicció entre la voluntat manifestada pels catalanistes de modernització de l'Estat espanyol, i el refús a incorporar-se al parlamentarisme i la democràcia, conquestes de la petita burgesia i el proletariat europeu de l'època. Aquesta contradicció només és explicable pel temor que la plena democratització conduís a la formació de partits polítics catalans segons el model vigent a l'Espanya de la Restauració, que no garantia una autèntica representativitat i a més una impedia qualsevol altra expressió que no fos la de l'hegemonia centralista.

A la discussió del projecte a Manresa, tot i l'ambient d'eufòria que envoltà l'Assemblea, no hi va faltar un intens debat que va posar de manifest les tendències representades en la Comissió que va redactar les Bases. D'una banda, s'hi expressà la retòrica jocfloralesca d'Àngel Guimerà, que encapçalava la plèiade de literaris i historiadors renaixentistes amb més idealisme que contingut polític. De l'altra, els partidaris d'un tebi regionalisme, representats per Joan Josep Permanyer i Ayats, que optaven per una descentralització administrativa, per una política pragmàtica i accidentalista que evites excessives tensions amb el govern estatal. I, finalment, el grup dels joves del Centre Escolar, políticament més combatius en el sentit que les Bases esdevinguessin un autèntic cos teòric-polític que assegurés l'autonomia per a Catalunya i els instruments per a gestionar-la.

El text aprovat no presentà variacions significatives respecte al projecte, a excepció de la base segona, que va ser rebutjada i exclosa del text definitiu. L'enunciat d'aquesta base deia: "Lo poder central monàrquich podrà ser representant a Catalunya per un Príncep de la sanch; en defecte d'aquest, aixís com en cas d'establirse una altra forma de govern, representarà lo Poder central un Delegat, que haurà de ser necessàriament català". L'advocat lleidatà Frederic Renyé Viladot va mostrar-se radicalment contrari a l'existència d'un representant del poder central a Catalunya i, malgrat les explicacions de J.J. Permanyer i Pau Font de Rubinat, la base fou suprimida, de tal manera que el redactat final constà de disset articles i no dels divuit que contenia el projecte.

El diputat manresà Leonci Soler i Mach va haver d'aclarir diverses vegades que "el programa de Manresa no es separatista"; i, a més, que era "legítimo, legal y está permitida su propaganda". Però el principal rebombori es va produir, sorprenentment, quan va confessar que "Cataluña está al lado de España"; una frase que va provocar la reacció irada d'alguns diputats conservadors, que van exclamar, a capella: "¡Cataluña es España! ¿Es que Cataluña es otra nación? ¡Esto no se puede decir aquí". El debat va acabar provocant la intervenció del president de la cambra, que va renyar el diputat dient que "no está ni puede estar en el ánimo de S.S. ni de la cámara que se cite a Cataluña como país diferente de España".

L'aprovació de les Bases de Manresa va ser aclamada per la premsa addicta a la Unió Catalanista, que va reproduir els efluvis entusiàstics emanats pels assembleistes en el sentit que s'havia fet un acte històric i transcendental. Josep Pella i Forgas, Valentí Almirall i Llozer o Antoni Rovira i Virgili van criticar la timidesa, la ingenuïtat i el tradicionalisme que traspuaven les Bases. A Madrid, les reaccions dels polítics van ser fulminants: Eduardo Dato titllà el contingut de les Bases de "tan utópico como el programa socialista, tan peligroso, quizá, como el anarquista", Antonio Maura afirmà que era "un programa de disolución y de negación de la patria". La premsa madrilenya va dedicar escassos comentaris a l'esdeveniment, però aquests foren pocs fidels i plens de sarcasme i de retrets contra el que considerava un atemptat contra la unitat de la pàtria.

Històricament, les Bases de Manresa han estat interpretades com el paradigma del separatisme per part de les generacions de defensors de "la unidad de la patria"; o com un referent inexcusable per a la construcció del catalanisme polític, per als qui han anat aprofundint el camí iniciat. Tot i que no es van arribar a votar, doncs, les bases aprovades a Manresa foren rebutjades en directe i en diferit. Malgrat tot, es van mantenir, durant una pila d'anys, com un referent, fins i tot per a aquells que les van combatre. El 25 de gener del 1939, poques hores després que Manresa fos ocupada per les tropes franquistes, les publicacions del règim van tenir un recordatori especial per a l'assemblea que s'hi havia celebrat quaranta-set anys enrere: "Ha sido tomada Manresa. ¡Cuántos recuerdos trae a la memoria este nombre! Las famosas bases de Manresa no han sido ajenas al deplorable proceso político que estamos ahora liquidando a punta de bayoneta". La força, efectivament, havia aconseguit vèncer la paraula.

(Entrada actualitzada el 17/12/2014)

Bibliografia:

- COSTAFREDA, Mercè (2001): Història: política, Societat i Cultura dels Països Catalans, Volum 7. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

- BOSCH, Pere: L'ombra allargada de les Bases de Manresa. Diari el Punt [16/12/2014]

La fàbrica dels Panyos

Una trajectòria de dos segles

La fàbrica dels Panyos va ser construïda per la societat sedera Pau Miralda i Companyia. Després de la Guerra del Francès la societat va decidir fabricar teixits de llana. La primera fàbrica es va establir a Sallent, a cal Torres Amat, en un antic molí vora el Llobregat l'any 1817. Però la companyia de Pau Miralda volia construir una fàbrica nova a Manresa. El 1820 ja tenia el terreny. El 1822 ja estava fabricant filats i teixits de llana de qualitat anomenats “panyos”. L'any 1826 va aconseguir la concessió per utilitzar l'aigua del Cardener i va començar la construcció de la gran fàbrica dels Panyos. Tenia 4 pisos i 365 finestres (una per cada dia de l'any). L'any 1832 hi treballaven 500 obrers.

La construcció d'aquest edifici va suposar l'inici de la revolució industrial a Manresa amb una gran fàbrica on s'utilitzava energia hidràulica, maquinària moderna importada de l'estranger i el treball d'obrers assalariats, sens dubte tota una revolució industrial, en l'àmbit català com a escala espanyola, de fet és l'única fàbrica de l'estat espanyol que encara es conserva amb les seves característiques inicials. Si a Manresa podem presumir, ho podem fer amb la Fàbrica dels Panyos.

L'any 1866 la fàbrica va ser comprada pel fabricant Manuel Portabella i Cantarell, que la va convertir en una factoria de filats i teixits de cotó. El 1884 els Portabella es van associar amb els Fabra i es va crear la societat Successors de Fabra i Portabella. A principis del segle XX s'hi van fer millores i ampliacions. S'hi va instal·lar una caldera de vapor, noves màquines de filatura, etc. La fàbrica va quedar molt afectada per l'aiguat del 12 d'octubre de 1907.

Prestigi internacional

Si els fundadors de la fàbrica varen ser els Miralda, els que li donaren esplendor van ser els Portabella. L'any 1888 la firma va participar en l'Exposició Universal de Barcelona; el 1900, a l'Exposició Universal de París, i el 1901, a la gran Exposició General Manresana. En aquest certamen, l'empresa va presentar els fils de cosir anomenats "cotons manresans", prou apreciats entre la clientela. També era originària d'aquesta fàbrica la marca "La Cometa", de quan els amos s'havien associat amb la firma Fabra.

L'última galopada

Als anys vint els Panyos va tancar portes i va estar aturada uns anys. Durant la guerra civil es va convertir en una caserna d'intendència militar. L'any 1940 la fàbrica dels Panyos va ser comprada per la companyia de Terrassa Hilados de Estambre del Alto Llobregat S.A. Als Panyos es tornava a treballar la llana, però ara sols feia filatura. El nombre de treballadors i treballadores era d'uns 150. Totes les persones que hi van treballar aquests anys recorden que hi havia un ambient molt bo entre els treballadors i amb el director.

L'any 1976 la fàbrica dels Panyos va tancar les portes definitivament. Havia tingut 150 anys d'activitat. Es tancava un capítol profundament important de la història de la indústria de Manresa.

El 22 de febrer del 2005 l'Ajuntament de Manresa va aprovar executar el projecte de restauració de la teulada de la fàbrica dels Panyos, veient que la situació vorejava la ruïna total, tanmateix l'edifici estava a punt de caure davant dels nostres ulls sense que ningú fos capaç de decidir el seu futur.

Actualització 2010: La reforma de la teulada

La reforma de la teulada de la fàbrica dels Panyos es van donar per acabada el gener del 2010. Les obres van consistir en la reconstrucció integral de la coberta d'aquesta antiga fàbrica, un edifici protegit d'altíssim valor patrimonial, i que és un dels primers exemples d'arquitectura industrial de Catalunya. La coberta que s'ha desmuntat estava feta d'estructures de fusta i de teules, de les quals només s'han reutilitzat les teules per a la construcció de la nova coberta. En concret, es va renovar l'estructura de fusta on es recolzava la coberta, i s'hi va construir un cèrcol perimetral de formigó perquè través el conjunt de façanes de la fàbrica i repartís adequadament les càrregues de la coberta de l'edifici.

Un cop acabades les obres, s'elaborarà un Pla Director de l'edifici, que determinarà les intervencions que s'hi hauran de fer en un futur. El maig del 2009 el Govern de la Generalitat va aprovar la declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional (DOGC 05.05.2009) en la categoria de Monument Històric la fàbrica dels Panyos.

Bibliografia:

- FERRER, Llorenç: Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya central (segles XVIII-XIX), Fundació Noguera, Barcelona, 2011

- SOLÀ PARERA, Àngels: Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860), Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 2004

- VILA, Ramon: Una família burgesa manresana en la Catalunya del segle XIX: els germans Serra-Farreras (1797-1877), Caixa Manresa, Manresa, 1988

Les eleccions de 1891, escàndol a les urnes

La representació a Corts de 1891, un nou cas d'estafa electoral

Les eleccions celebrades l'1 de febrer de 1891 no van ser, ni de bon tros, un mirall de transparència, tal com ho haguessin esperat els aferrissats partidaris de la reintroducció del sufragi universal masculí. Malgrat també els desitjos de sinceritat que tenia el ministre convocant, Francisco Silvela. Els regionalistes de la nova Lliga Regional de Manresa, fundada el 1890, no esperaven cap regeneració. Recelaven de l'agitació que presentava la campanya electoral perquè assenyalaven que "aquí no'es tracta, en general, de portar a las Corts reptresentants veritat del pays, vetlladors constants e incorruptibles dels interessos de la terra, coneixedors de sas necessitats y de sas aspiracions; aquí no's pretén sinó reproduhir la comedia empalagosa, la lluyta tonta y ridícula dels partits, que no es lluyta (...)" [1]. Efectivament, les irregularitats van ser denunciades per la premsa local com per exemple la compra de vots per cinc pessetes o més, i la promesa de rellotges per als campanars dels pobles, fanals per a l'enllumenat municipal o fonts públiques [2].

Tot i així, aquestes van ser unes eleccions molt renyides, des del moment que es va originar un petit motí quan els republicans possibilistes van exigir a l'alcalde conservador Pere Arderiu que ensenyés el certificat de l'escrutini del col·legi novè, un cop les votacions havien finalitzat i no hi quedava ningú. El president d'aquesta mesa, el conservador i tinent d'alcalde Fruitós Sanmartí i Xipell havia marxat del col·legi sense haver lliurat l'acta d'escrutini. El rotatiu integrista La Verdad explicava com "los republicanos movidos por sus jefes, muchos con armas y en actitud hostil, amotinada y por demás ilegal e inconvenientemente, a la Casa Consistorial, pidiendo a gritos el certificado, y profiriendo gravísimas amenazas. A ellos se unieron, ofreciéndose en alta voz su cooperación varios carlistas muy caracterizados, seguidos de muchos de sus adeptos" [3]. Aquest col·legi aglutinava el vot dels obrers que vivien en les casses arrenglerades al costat del torrent de Sant Ignasi, un dels indrets d'industrialització precoç de la ciutat. Fins i tot, van venir de Barcelona entre una i dues dotzenes de carlins armats per tal d'exigir la sinceritat electoral.

En conseqüència, l'acta de Manresa va ser molt protestada, si bé aquestes reclamacions no van afectar la validesa de l'elecció. La Comissió d'Actes del Congrés de Diputats va dictaminar per majoria adjudicar l'acta a l'enginyer conservador Josep Maria Cornet i Mas, per bé que es va pronunciar un vot particular partidari de declarar-la greu. Les protestes del possibilista i vell conegut al districte de Manresa Emili Junoy no van ser escoltades [4]. Amb tot, els conservadors es van fer amb 6 de les 13 actes de la demarcació provincial de Barcelona, i amb un 63,4% del total d'actes del Congrés. Igualment, el districte de Manresa elegia per a compromissaris a senadors per la província de Barcelona tres conservadors conspicus, l'alcalde Pere Arderiu, l'advocat Joaquim Soler i Arola, i el procurador Josep Coll i Barrera.

Extracte:

- Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap.V pp. 229-230

___________________

[1] Aquesta comissió es va constituir el 21-7-1897 i l'integraven l'hisendat Manuel Oms i de Prat, l'advocat Francesc Claret, el metge Oleguer Miró, el farmacèutic Alexandre Pallàs, el procurador Eduard Martínez, l'hisendat Valentí Prat, Joan Torruella, de qui desconeixem la identitat, i el comerciant Francesc M. Capella.
[2] Setmanari Català, 8-1-1891
[3] La Verdad, 7-2-1891
[4] Vegeu el vot particular i les protestes formulades pel candidat perdedor, Emili Junoy, a la sèrie "Doc. Electoral" lligall 106, Exp. 1, Arxiu del Congres de Diputats

El tren de Súria

El tren de la font del Gat

El 1912 dos enginyers, Macary i Viader van començar la perforació d'un pou al poble de Súria a la finca coneguda com del Salí. Van arribar a una fondària de 68 metres i en aquest nivell van obrir una galeria horitzontal de 30 metres de llarga on van descobrir sals potàssiques.

El descobriment va fer que el 1914 l'estat espanyol reservés una part dels terrenys miners que es presumia que contenien potassa. Però finalment seria l'empresa belga Solvay qui adquiriria la concessió de les mines als enginyers Macary i Viader i en començaria l'explotació.

L'empresa belga va construir diverses instal·lacions, cases pels treballadors (colònia Santa Maria), xalets pels enginyers, el camí fins al poble i finalment el projecte per construir una xarxa ferroviària fins al port de Barcelona.

El setembre del 1918 un decret del govern va autoritzar a Solvay poder construir un ferrocarril miner de Súria a Manresa i que des d'aquest punt es pogués donar sortida a la potassa pel port de Barcelona.

La xarxa ferroviària prevista va ser una de via estreta coneguda popularment amb el nom dels Carrilets, i amb el nom oficial de Ferrocarriles Económicos, que eren un tipus de tren concebut pels transports de mercaderies com carbó, potassa o fusta.

La línia de Súria a Manresa es va construir al començament dels anys vint per l'empresa Solvay segons el projecte que havia fet l'enginyer Louis Dupont, primer director de la mina, i la seva finalitat bàsica era el transport de potassa. Es va construir una estació a l'extrem sud de la població amb dos ramals, un dels quals servia per connectar amb el telefèric que venia de les mines de potassa de Cardona -que va deixar de funcionar el 1969 i posteriorment es va desmuntar- mentre que l'altre ramal anava fins a la mina.

La sortida de Súria, a causa del relleu profundament accidentat, va obligar a fer una sèrie d'obres de fàbrica, entre les quals destaquen el pont de Cal Nenus amb trenta-dos metres d'alçada i els viaductes de Cal Cavaller a Callús format per quatre arcs laterals, el de la riera de Vallverd amb tres arcs laterals i el de Joncadella format per tretze arcs i que durant molts anys va ser aprofitat per molts manresans i bagencs per iniciar-se en la tècnica del ràpel.

La línia de tretze quilòmetres va ser inaugurada i molt aviat va passar a formar part de la xarxa dels Ferrocarrils Catalans. Quan la línia va passar a mans d'aquesta companyia es va decidir ampliar l'explotació amb un servei de viatgers, i la companyia va demanar permís al govern espanyol per poder fer aquest transport. Es va construir el baixador a Joncadella -que funcionava amb caràcter excepcional-, a Callús i a Súria, i el dia 12 d'agost del 1924 s'inaugurava el servei.

La poca freqüència de viatgers, dos o tres trens d'anada o tornada, i el temps que trigaven a fer el trajecte van fer que no pogués competir amb el transport per carretera, es deixés de prestar el servei de viatgers durant la postguerra, finalment s'abandonà el servei de passatgers i fins avui en dia només s'utilitzi el servei de mercaderies, excepte esdeveniments com la Festa Major de Manresa (amb servei fins al Parc de l'Agulla), les festes a Ampans, (amb el baixador de Santa Maria de Comabella) i la festa de Sant Miquel de Santpedor. Els serveis especials de viatgers s'utilitzen les locomotores dièsel de la sèrie 3000 dels FGC.

Als anys setanta també s'havia utilitzat un servei de transport de viatgers amb motiu de l'Aplec de Joncadella i la festa de la castanyada que feia l'institut Lluís de Peguera al santuari joncadellenc.

El recorregut del tren a Manresa

El tren entrava a Manresa per la zona del Poal, barri Mion i actual Font del Gat, al final del qual -actual carrer Aragó- hi havia el triangle de Súria que permetia enviar directament els trens de Súria cap a Barcelona per la via dels Catalans o cap a Manresa-Nord.

Quan es va aixecar la línia que anava de Manresa Baixador fins a Manresa Nord (RENFE) es va tancar una part d'aquest triangle i la línia només anava a parar a Manresa Alta, La construcció de l'eix transversal i la urbanització del sector de les Bases de Manresa va fer que es modifiqués l'últim tram de la línia i que, a l'altura de Pineda de Bages, es construís un nou ramal que comunicava amb la línia de Sallent-Manresa, també dedicat a transport de potassa.

El dia 10 de maig del 1996 va circular l'últim tren, format per quaranta vagons de potassa, que venia de Súria a través de l'actual carrer Font del Gat. El desembre del 1997 es va enderrocar el pont de l'antiga via del tren del final del carrer, per iniciar la urbanització de la zona Bases de Manresa/Font del Gat.

Bibliografia:

- Camprubí i Plans, Josep. «El Ferrocarril a la Catalunya central». Dovella, [en línia], 1996, Núm. 53, p. 35-42, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20362

Carrer de Cantarell

Un carrer amb moltes històries!

Malgrat que és un carrer secundari, estret i costerut, és un carrer amb força història. El nom del carrer ve de la família Cantarell, perxers d'ofici que confeccionaven galons en el segle XIX. Van arrendar el solar i un salt d'aigua a un conjunt d'industrials que, després de diferents canvis i problemes, es va convertir en la fàbrica de filatura de Cal Serrano (1817). En aquesta fàbrica es va instal·lar la primera màquina de vapor de Manresa l'any 1856.

L'agost del 1909 es va fer l'escala per comunicar amb la plaça de l'Hospital, ja que hi havia un pendent molt pronunciat.

A la primera meitat del segle XX hi havia un prostíbul -ca la Cisca- que tenia molta fama. Al diari La Veritat número 36 trobem la nota següent:

De dotze a quarts d'una de la nit ha durat un fenomenal escandol qu'han donat un pinxo y la mestressa d'una casa de mala vida que hi ha en el cantó de'n Cantarell.

(La Veritat, 20-6-1901)

Un dels fets més importants del pistolerisme a Manresa va passar en aquest carrer. El 25 d'agost del 1922 el dirigent de la CNT Angel Pestaña va venir a Manresa per fer una conferència sobre "La Rússia soviètica" al Teatre Nou. Va arribar a l'estació del Nord en un tren procedent de Lleida acompanyat de Josep Espinalt, president del Sindicat Únic de Manresa, i Bruno Lladó. En baixar del tren, Àngel Pestaña, que estava amenaçat de mort pels membres del Sindicat Lliure, i els seus companys van aconseguir esquivar la presencia a l'estació d'elements sospitosos. Tots tres, juntament amb dos sindicalistes que els esperaven, van travessar el riu pel Pont Vell, continuaren pel carrer de Sant Marc i l'actual Via de Sant Ignasi i s'enfilaren pel carrer del Cantarell direcció al Remei de Dalt, on vivia l'Espinalt. Mentre pujaven per aquest carrer els van sortir per davant quatre individus que estaven amagats a l'entrada del bordell. Un del grup va disparar contra Pestaña i no el va tocar. Quan Pestaña i els seus amics van intentar fugir va ser quan van rebre els impactes de bala. Es van disparar set càpsules de bala, tres de les quals van impactar al dirigent sindical, que va ser traslladat a l'hospital de Sant Andreu. Tenia una ferida lleu a l'avantbraç esquerre, vora del colze, amb orifici d'entrada i sortida, sense fractura; una ferida lleu a la cama esquerra, amb orifici d'entrada i sortida sense ruptura; i una ferida greu a l'espatlla -entre l'omòplat i la columna vertebral- que l'afectava els pulmons. Es va haver de posar la policia a la porta de l'habitació perquè no anessin a rematar-lo. Pestaña va sortir recuperat de les ferides el 26 d'octubre. L'endemà de l'atemptat, Manresa va viure una jornada de vaga general amb motiu de protesta.

Tota la premsa nacional va recollir en grans titulars l'atemptat. Els pistolers eren membres del Sindicat Lliure, dos de Manresa, que tenien la protecció del governador civil Martínez Anido. Aquest sindicat era una organització sindical anticenetista que utilitzava la violència per combatre la importància de la CNT dins la classe obrera catalana. Un dels pistolers, Ramon Ródenas, va ser objecte al cap de pocs dies d'un atemptat per part d'un cenetista, però va sobreviure. Els pistolers de Pestaña van ser absolts pel jutge encarregat del cas per falta de proves.

Un altre fet polític important relacionat amb aquest carrer va ser la descoberta de l'aparell de propaganda que CCOO i PSUC tenien a la casa número 11. El 1975 la Guàrdia Civil de Manresa va detenir durant el mes d'octubre 24 persones presumptament implicades en aquest afer, algunes de les quals van ser torturades per la Guàrdia Civil a la caserna de Manresa. Al final, cinc persones van ingressar a la presó mentre que d'altres van fugir sota una ordre de crida i cerca. Va ser un dels últims espeternecs del franquisme, però va deixar el comitè local del PSUC pràcticament desmantellat. Els detinguts van sortir en llibertat els dies 5 i 8 de desembre del mateix any sota una fiança de 50.000 pessetes. El dia 8 al vespre van arribar en tren a Manresa, on els esperaven unes cinc-centes persones, concentrades al pont de la Reforma, ja que l'andana de l'estació només hi deixaren ser els familiars.

Fins fa poc temps, al número 6 del carrer de Cantarell hi havia el Centre Islàmic Cultural. Aquesta mesquita es va obrir el 1990, quan la immigració àrab va començar a ser important a la ciutat, i va tancar per desnonament el novembre del 2007.

L'edifici on es troba el bar "Bodega Andaluza" es va construir poc després de la Guerra Civil, i fa cantonada amb la Via de Sant Ignasi.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- SOLÀ, Àngels. (2003). El carrer Cantarell i el naixement de la indústria cotonera manresana al principi del segle XIX. Dovella, [en línia], Núm. 82, p. 7-12, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20597

La producció de vi i la fil·loxera

La vinya a la segona meitat del segle XIX

Quan es parla de vinya a poca gent li ve a la memòria la comarca del Bages. És en l'actualitat quan aquesta regió que porta el vi fins i tot en el seu topònim - "Bages" derivat del deu romà Bacus - lentament recupera el paisatge que sempre l'havia caracteritzat. La fil·loxera va ser el principi de la fi dels ceps a la comarca.

La majoria d'historiadors afirmen que la màxima expansió de la vinya al Bages es va produir entre 1860 i 1880. En aquesta època a França la fil·loxera estava atacant totes les vinyes deixant-les improductives, i per tant, deixant també un mercat necessitat de vi. Els productors de la comarca, igual que els de la resta de la península, es van afanyar a subministrar els seus vins al mercat francès.

Els preus del vi van augmentar i va ser època de bones collites. Els pagesos no s'ho van pensar dues vegades i van aprofitar fins a l'últim pam de terra de què disposaven per plantar-hi vinya. Es van plantar ceps fins i tot en els vessants obacs de les muntanyes. Aquest fet va comportar una expansió de la vinya, que va arribar a ocupar una superfície de 27.714 hectàrees. D'elles, cada any se n'extreien 390.000 hl. El Bages era una de les regions més productives de Catalunya, és el que l'historiador Ferrer Alòs considera la Febre d'or de la vinya Bagenca.

Just abans que la fil·loxera impactés a la regió, es va produir una crisi en la producció de vi. Les vinyes no generaven prou raïm perquè els parcers, pagesos que treballaven les terres, i els propietaris en poguessin viure. Les pedregades de 1868, 1869, 1871, 1878, 1884, i les sequeres de 1870, 1873, 1878 van deixar en no res la producció autòctona.

A partir de 1889 es van començar a detectar els primers casos de fil·loxera a la comarca. No es va estendre de cop ni homogèniament, sinó que la plaga va avançar lentament per sobre del territori. Els primers municipis afectats van ser Navàs (1889) i Sant Joan de Vilatorrada (1890). A Manresa hi va actuar el 1892, i poc després arribà a Artés. L'epidèmia es va estendre des del nord-est cap al sud-oest fent caure la producció i afavorint l'arrancada de vinyes per a la reconversió dels conreus.

La plaga de la fil·loxera atacava unes vinyes mentre uns metres més enllà s'obtenia una producció bona. Els propietaris tenien terrenys productius en un lloc i afectats en un altre de manera que no va ser un impacte sobtat sinó lent i previsible. Això no significa que fos poc traumàtic sinó tot el contrari, va canviar definitivament la vida de la comarca.

Fins aquell moment, existia el contracte de rabassa morta. Els propietaris de les terres cedien una parcel·la del seu terreny a un pagès que rebia el nom de rabassaire. Aquest podia treballar la terra a canvi d'una part de la producció que n'obtingués, i fins que els ceps es morissin.

Amb la mort de les vinyes a causa de la fil·loxera, els terratinents van començar a recuperar les terres cedides als rabassaires. Per una banda, es van establir nous contractes més rigorosos i més desfavorables als arrendataris. I per altra banda, el temps de concessió de les terres es va limitar, deixant de ser hereditari.

Canvis en el paisatge i en el poblament

L'historiador Vilà Valentí és del parer que la mort dels ceps va afectar de manera diferent a l'Alt Bages, un terreny més muntanyós i poc apte per al conreu, que al Pla de Bages on es van replantar les vinyes amb peus americans. Un exemple és el municipi d'Artés, on el 1930 la vinya s'havia reduït en un 22% respecte a la dècada del 1890.

La sort, dins de la desgràcia, va ser que a la comarca del Bages la vinya compartia protagonisme amb la indústria tèxtil. Moltes famílies tenien l'home treballant a la vinya mentre la dona i els nens es dedicaven al sector tèxtil. D'aquesta manera el sotrac econòmic va ser menor del que podia haver estat per les classes obreres. Així i tot, la crisi generada per la fil·loxera va acabar influint en el poblament i la seva evolució.

Els vessants de muntanya que s'havien cultivat fins aquell moment, van deixar de ser utilitzats i els boscos es van anar apropiant d'aquestes zones. Molts habitants dels municipis de l'Alt Bages van abandonar el conreu de ceps i es van dirigir cap a les valls del Cardener i el Llobregat on s'estaven instal·lant fàbriques.

La diversificació de feines i l'aparició de noves indústries al segle XX, on el treball era fix, va fer que molts fills de famílies del camp decidissin deixar de treballar les vinyes. Mentre el preu del raïm evolucionava de manera paral·lela al cost de la vida, els salaris a les indústries augmentaven molt més. Si hi afegim que a les empreses s'hi aconseguia una estabilitat basada en el salari mensual, comprendrem perquè les noves generacions van optar per no seguir conreant les vinyes.

Molts pagesos van preferir anar a treballar a les fàbriques. Tot i això, si disposaven de temps lliure, encara que fos escàs, van mantenir petites parcel·les amb ceps per al consum propi. A la resta de les seves possessions van optar per arrencar les vinyes i plantar cereals, un cultiu que requeria poques atencions i que al mercat aportava més beneficis.

En altres casos, van ser els fills els qui van marxar a treballar a les fàbriques mentre el pare (la mare ja solia treballar en aquest sector econòmic) continuava cultivant la vinya. Aquest pas de l'agricultura a la indústria va ser irreversible perquè les noves generacions van perdre els coneixements i tècniques de cultiu dels seus avantpassats.

La vinya a la comarca estava condemnada a mort. La crisi vitivinícola durant la II República i la Guerra Civil, i les subvencions de la Comunitat Europea (CEE) afavorint als pagesos perquè arrenquessin les vinyes, van acabar el procés iniciat per la fil·loxera.

La Casa de la Culla i la producció de vi

El 1865 la Culla veu ampliades les seves instal·lacions a fi de facilitar l'elaboració de vi: es fan tres tines de grans dimensions i es compra una premsa. Probablement tota la terra de secà de la finca estava coberta de vinya. Fins i tot s'embotellaren vins amb etiquetes pròpies que porten el nom de la casa.

L'època daurada de la vinya va del 1865 al 1878. A partir d'aquest any la fil·loxera devasta les vinyes i, malgrat les noves plantacions amb peu americà, mai no assolí la importància que havia tingut.

Evolució de la terres cultivades i la producció de vi al Bages:

Font: FERRER ALÒS, Llorenç (1998): La Vinya al Bages, Mil anys d’elaboració del vi, Centre d’Estudis del Bages. Manresa.

Bibliografia:

- FERRER ALÒS, Llorenç (1998): La Vinya al Bages, Mil anys d’elaboració del vi, Centre d’Estudis del Bages. Manresa.

22 de juny de 1872

Els carlins ocupen la ciutat de Manresa durant unes hores

En aquesta data, 22 de juny de 1872, els carlins van capturar un tren correu i durant unes hores ocuparen la ciutat de Manresa. En aquest context l’exguerriller liberal Gabriel Baldrich, nomenat capità general de Catalunya per tal que acabi amb la insurrecció carlina, adreça un manifest als catalans en el qual diu:

"Soy todavía el Baldrich que durante treinta años ha peleado sin tregua contra latiranía, desafiando en estas montañas el furor de tantas huestes reaccionarias, y despreciando en estas ciudades las asechanzas de tantos gobiernos opresores, yo acepto con fe la penosa tarea que se me impone, yo consagro con entusiasmo todas mis fuerzas a luchar de nuevo por la tranquilidad de mi patria y por el bien de mi tierra natal; de esta noble, Cataluña a quien debo el ser, y a quien siempre sacrificaré gozoso mi sosiego, mi dicha y mi existencia."