01 de juny 2010

La Pista Castell

Polivalència al parquet

Construïda el 1966 des de l'àmbit privat, la Pista Castell va ser cedida pels seus propietaris, el CB Manresa, a l'Ajuntament que no tenia cap mena d'intenció de mantenir les instal·lacions, o si volem dir-ho d'una altra manera, va començar a maquinar com es podria de treure de sobre la històrica Pista Castell des del mateix instant en què va caure a les seves mans. D'ensorrar la Pista Castell se'n parlava fa ja deu anys, el 29 de novembre de l'any 2000, quan els representants de la societat Pista Castell SL (Tomàs Dalmau, Joan Prat i Albert Torras) van signar el conveni pel qual cedien gratuïtament a l'Ajuntament de Manresa els més de 1.400 m² del recinte esportiu del carrer de Circumval·lació. La Pista Castell definitivament ha passat a la història, i ara només en quedarà el record d'aquell pavelló on els partits de bàsquet i els concerts (de tota classe i ideologia urbana) es fusionaven cada cap de setmana, o fins i tot de les pantalles gegants instal·lades per veure les gestes del TDK Manresa en els seus anys de màxim rendiment (Copa del Rei de 1996 i Lliga ACB de 1998).

El tancament de la pista manresana feia anys i panys que s'arrossegava pels diferents despatxos de l'ajuntament manresà, però sempre es deixava el tema en suspens perquè la ciutat no ha anat mai sobrada d'equipaments per jugar a bàsquet i es feia necessari mantenir-la operativa fins a l'últim moment. Ara, la construcció del nou pavelló al Congost (zona esportiva dels afores de Manresa), que ha de començar a funcionar el setembre del 2010, ha deixat la mítica "Pista Castell" com a aquell punt de trobada pels amants del bàsquet (que som molts a Manresa), dels concerts amb el seu corresponent "botellón" i més últimament dels ascensos del Ricoh Manresa a l'ACB (concretament de l'any 2002 i del darrer, el 2007).

 

Articles relacionats amb la Pista Castell i el món del bàsquet manresà:

- "Un Derbi a la màxima categoria", enllaç
- "El Vell Congost", enllaç

Fotografies: Diari Regió7 / a manresa no hi fan res

29 de maig 2010

L'estació dels catalans: Manresa-Viladordis

Històries d'una estació subterrània

Fotografia: Inauguració de l'estació subterrània de Manresa Viladordis, Arxiu: 18/7/85 - Diari Regió7

L'estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) Manresa-Viladordis forma part del traçat de la línia R5: Manresa-Barcelona. Es va construir com una estació subterrània, la primera i fins ara única estació d'estil metropolità (sota terra) que disposem a la ciutat i va inaugurar-se de forma oficiosa el 16 de juliol de 1985. La construcció del túnel que soterrava el traçat dels "catalans" del carrer Sardana (on s'acabava el túnel original de Santa Clara) fins al carrer de Sant Cristòfol (al barri de la Font dels Capellans) es va aprofitar, a causa dels molts metres de profunditat entre el nivell del carrer i el pas de la via, per la construcció de l'estació subterrània. La parada "Manresa-Viladordis" es troba a l'Avinguda Francesc Macià, entre els carrers de la Sardana i el carrer Viladordis.

Des de la seva inauguració el baixador de Viladordis fou unes de les estacions que més aviat es degradà de la xarxa dels FGC, la primera estació era del tot rudimentària, no tenia cap classe d'ascensor, ni de barreres, ni de vigilància, ni evidentment taquilla per comprar els bitllets, ni cap mena d'informació dels horaris dels trens, "era un forat a terra", com deien els veïns i veïnes de l'entorn. L'estació aviat es convertí en un punt habitual de politoxicòmans, la seva poca afluència de passatgers, el seu cobriment sota terra i el pànic que provocava a molts usuaris baixar una estació a molts metres de profunditat feia pensar-s'ho dues vegades abans d'agafar el tren. També era una excel·lent forma de viatjar gratuïtament amb tren, al centre de Manresa o fins i tot per anar a Barcelona, sempre que no passés el revisor de torn dintre el tren.

A la dècada dels 90 l'estació també fou un punt de trobada de la canalla que sortia de l'escola Oms i de Prat (pròxima a l'estació), era ideal per fer les gamberrades de joventut, com jugar a futbol dintre l'estació, tirar pedres als trens de potassa i als fluorescents que il·luminaven l'interior o fins i tot per practicar l'espiritisme amb el famós "Ouija". Era una estació "cau", perquè no estaven a la vista de les mirades impertinents dels adults.

Les històries de baralles també formen part de la primera estació de Manresa-Viladordis, el ja mític "a las cinco a la vía" era la coletilla a tota provocació de baralles entre els nanos de l'escola Oms i de Prat i els visitants d'altres barris, sobretot de la Font dels Capellans i La Balconada. S'havia convertit en un punt clàssic de trobada de joves per arreglar assumptes pendents o simplement fer-se l'home amenaçant als nois i noies que sortien de l'escola.

Amb la urbanització a principis del 2000 de l'entorn més immediat de l'estació, va augmentar el nombre de residents i també de cotxes, aquest fet va provocar un major nombre d'usuaris d'aquesta instal·lació. Ben aviat els joves violents i politoxicòmans van abandonar l'ús de l'estació com a punt de reunió pel temor a ser denunciats pels usuaris.


Finalment, entre el 2006 i 2008, dintre un pla estratègic dels FGC per renovar i adequar les estacions de la línia, l'estació de Viladordis va ser renovada del tot, amb la construcció d'un ascensor que permetia l'accés a persones amb mobilitat reduïda, també es va adequar i remodelar del tot, amb la instal·lació de més punts lumínics, de barreres i d'una màquina de vendre bitllets automàtics i alhora es va augmentar la seguretat amb un circuit de càmeres de videovigilància i la presència de seguretat privada. Amb les reformes efectuades, Manresa-Viladordis va deixar de ser un baixador a ser definitivament una estació de la xarxa dels FGC.

El mite d'estació conflictiva havia mort definitivament.

- Veure més fotografies, pàgina web Trenscat.com

23 de maig 2010

El món medieval

Una visita a la Manresa medieval: Demografia (II)

Imatge: Rei Joan II d'Aragó.

En el primer capítol del Món Medieval manresà vam fer un resum del primer cens documentat a la ciutat de Manresa i de les nefastes cròniques de la Pesta Negra. Seguint en matèria, entrarem de ple en aquest segon capítol, començarem parlant de la Guerra Civil Catalana (1462-1472).

L'autèntic martiri demogràfic no va arribar fins a l'esclat de la Guerra Civil Catalana, entre els dos bàndols oposats: per una banda el rei Joan II i per l'altre la Generalitat de Catalunya. Tot i que les incidències a la comarca del Bages no estan del tot clares, podem intuir que els partidaris de la Generalitat amb la ciutat de Manresa al davant, devastaren les terres reialistes. Les conseqüències van ser l'ocupació de castells i propietats de tot ordre. A la nostra ciutat tenim referències sobre la davallada demogràfica produïda pel conflicte bèl·lic-civil gràcies a la reforma municipal de 1476 feta pel rei Ferran el Catòlic, que va reduir el Consell de Cent (autoritat municipal del moment) a trenta membres. Feia quatre anys que la guerra havia acabat amb la firma del Tractat de Pedralbes (1472), i els efectes encara es notaven.

Així podem dir que la ciutat de Manresa acabava el segle XV amb una greu crisi econòmica que havia vist reduïda llur població a menys de 300 focs, si els comparem amb els 2000 focs que tenia abans de la Pesta Negra. El cop era angoixant, més de la meitat de la població havia mort. Malgrat que les reticències els consellers manresans van buscar nous pobladors que tornessin a omplir els carrers i places, els nous habitants tindrien el privilegi de no pagar impostos si decidien instal·lar-se a la ciutat. També fou una recerca d'una nova classe burgesa i menestral, on es van buscar nous metges a causa de la manca d'aquests, perquè els metges jueus havien estat expulsats de la ciutat pocs anys abans, i els metges cristians havien mort.

Les bones disposicions dels consellers van patir un revés amb el rebrot de pesta de 1508, quan van morir dos consellers, i també jurats i botiguers, deixant orfe els carrers de la ciutat i obligant a tancar la Casa de la Ciutat. Finalment fins al 1515 el nombre de fogatges (cases habitades) no tornaria a augmentar, superant l'escull dels 300 focs, i l'any 1553 els focs ja arribaven a 353, un augment del 12,42%.

L'increment més espectacular es va produir durant el darrer fogatge esmentat (1553), segons el llibre de talles de la ciutat de Manresa del 1586 es relacionen fins a 770 focs. Aquesta diferència és deguda al fet que el darrer és un fogatge fet per les autoritats eclesiàstiques, on constaten tots els majors de 12 anys, així com els menors relacionats per cases i carrers. Per tant si ens centrem en el criteri dels consellers, de 1553 a 1586 es produí un augment fins als 417 focs, la qual cosa suposaria un 118,73%, molt lluny encara dels 770 focs que mencionàvem els religiosos.

En tot cas ambdues fonts, tant la civil com l'eclesiàstica, no eren exactes i per tant es podien haver manipulat per donar un bon resultat als estaments governamentals.

Què és un fogatge?

Hem parlat del fogatge, però convé revisar perquè i com s'organitzaven els focs i/o fogatges.

El fogatge fou un impost indirecte creat en el regnat de Pere III, fruit del pacte de les Corts l'impost es cobrava en terres de senyors laics i també en terres eclesiàstiques. Era una imposició que les corts generals establien per convinença amb el rei dels estats de la corona catalanoaragonesa a raó d'una quantitat per foc o casa habitada, per tal de subvenir a necessitats de la corona o de la terra. Era una exacció eventual i per a cadascun calia l'acord de la cort general, on s'acostumava a determinar els criteris d'inclusió o exclusió dels focs i les persones que hi restaven sotmeses. Unes vegades aquesta exacció es feia a tant per foc, i unes altres vegades a base d'una quantitat fixada per endavant, que calia que fos repartida entre els focs i les localitats.

Llegeix la primera part:

- Una visita a la Manresa medieval: Demografia (I), aquí.

Bibliografia:

- Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, Volum 1 (1984). Congrés d'Història Moderna de Catalunya, UB. Facultat de Geografia i Història: Departament Història Moderna

20 de maig 2010

El Pla Armengou o l'Eixample de 1933

L'eixample manresà

El nom eixample ens porta indiscutiblement a la ciutat de Barcelona i al seu magnífic Pla Cerdà, però si ens fixem en els carrers i places de Manresa també podem veure que la nostra ciutat va ser traçada sobre plànol, tal com avui la coneixem la majoria de manresans i visitants. Abans d'entrar en matèria, primer cal definir o almenys donar una mica de contingut a la paraula en concret: eixample. El lingüista i professor de la Universitat de les Illes Balears Gabriel Bibiloni en descriu quin significat té la paraula eixample en llengua catalana a L'Espira, suplement cultural del dissabte del Diari de Balears: "eixample, el de les ciutats, que no pot ser mai un derivat d'eixamplar, sinó un apedaçament barroer d'un ensanxe inicial, que ja es veu d'on surt". El mot prové del castellà ensansche, per tant segons Bibiloni és un castellanisme acceptat pel català. La figura clau de l'eixample manresà fou l'arquitecte Pere Armengou i Torra, i el seu context històric la Segona República Espanyola. Ciutat sota plànol

"A tots els voltants de Manresa s'edifica de la manera més arbitrària, sense altra limitació que el caprici dels propietaris, puix en tants anys de parlar-ne encara no està confeccionat el plànol de l'eixample"

(Manifest de Concentració Republicana 8 d'abril de 1931)

Pere Armengou, va néixer a Manresa el 1905. Estudià als Germans de les Escoles Cristianes de Manresa. El 1922 comença estudis d’Arquitectura a Barcelona on aviat entrà en contacte amb l’avantguarda cultural dels anys vint, a través de l’Escola d'Arquitectura de Barcelona i el Cercle Artístic de Sant Lluc. Treballà amb l’arquitecte barceloní Francesc Folguera de 1928 fins al 1932, quan es llicencià com a arquitecte. Aquell mateix any 1932 va ser nomenat arquitecte municipal de la ciutat de Manresa. Armengou va començar a treballar en el projecte de l'eixample manresà a partir de l'obra dels arquitectes Josep Firmat i Ferran Tarragó, i finalment un any després, el 3 de novembre de 1933, firmà el projecte final del Pla de l'Eixample de Manresa.

El seu projecte ubicava una caserna per a la Guàrdia Civil, la piscina municipal de Manresa (estrenada aquell mateix any 1933), l'escola pública La Renaixença (inaugurada pel president Companys el 1934, i segurament la seva obra més important), el cobriment del torrent de Sant Ignasi (donant lloc a una de les vies d'entrada més important pels vehicles que travessaven la ciutat, fins a la construcció de la Ronda Exterior el 1984-1985) i la reorganització del barri de Valldaura (l’anomenat eixample de ponent). També projectava obres que no serien realitzades fins després de la postguerra (i que ara formen part del paisatge manresà) com la reforma de l’entrada de la ciutat per l’estació del Nord (la Renfe), mitjançant la construcció d’un pont nou (construït a principis dels seixanta), i les realitzacions de la plaça de la Reforma, la façana de la Seu i l’actual carrer d’Alfons XII (obert l'any 1965) alineat amb el carrer del Born.

Armengou també tenia present les àrees verdes: Puigterrà i Puigberenguer havien de ser zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de casetes-jardí-hortet per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burges del president de la Generalitat Francesc Macià. No hi ha dubte, és l'actual circuit urbà de la capital del Bages, malgrat el retard de moltes de les obres, el Pla Armengou fou el model que s'ha seguit aquests darrers 77 anys per "ensanchar" la ciutat de Manresa. 

Més informació sobre l'eixample de Manresa:

- Consulteu aquí.

Bibliografia i imatges:

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)
- Memoria.cat: Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)

Més informació:

- Bloc del professor Gabriel Bibiloni (www.bibiloni.cat)

18 de maig 2010

El món medieval

Una visita a la Manresa medieval: Demografia (I)

Imatge: Maqueta a escala de la muralla de Manresa del segle XIV (Museu Comarcal de Manresa)

Les dades de població sempre són relatives si ens remuntem a èpoques no contemporànies, i evidentment la capital del Bages no en fou una excepció. El primer registre que trobem de població censada a Manresa data del 1252 quan es féu una concòrdia entre el paborde de Santa Maria de Manresa i els homes de la universitat de Manresa, però com que en aquells temps no existia un registre representatiu, signen, teòricament tots els caps de la vila, que en total són 96, si bé no sabem si només incloïa els habitants de dins de la vila o bé hi eren compresos els barris de l'hospital de Sant Andreu i el de les Escodines i les altres cases d'extramurs, que estaven fora de l'anella defensiva dels grans murs que protegien la ciutat.

Joaquim Sarret i Arbós, sense poder contrastar del tot el que exposa, deia que la població de Manresa l'any 1348, abans de la maleïda arribada de la Pesta Negra, era de 5.000 habitants. Sarret i Arbós afirma que va treure la informació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, en el llibre editat l'any 1921, amb el nom d'Història de Manresa. El que queda clar és que la pesta bubònica va tenir efectes letals a la població manresana, que va quedar reduïda a la meitat, 2.400 habitants. El que queda clar és que la documentació sobre la Pesta Negra a Manresa, descriu que la població de Manresa va patir molt, i va perdre la meitat de la població.

Els fogatges redactats en temps del rei Pere III El Cerimoniós (rei recordat especialment pels manresans i manresanes en atorgar el privilegi de la construcció de la Séquia el 1339) després de la Pesta Negra, donen xifres aleatòries i confuses, però el període de 1365 a 1370 semblen ser bastant rigoroses i contrastades. L'any 1358 el fogatge tan sols ens diu la quantitat: a pagar 41.326 sous, el 1365-1370 els focs són 703 i 463 el 1381.

Aquesta davallada d'habitants a causa de la Pesta Negra del 1348 i sobretot dels rebrots de la mateixa pesta no causà una catàstrofe en l'economia municipal: Manresa va continuar amb les construccions d'obres públiques: esglésies monumentals, la Séquia, la Seu i les muralles. Per altra banda, un dels calls més actius seguia sent el de la ciutat de Manresa, on els jueus eren un important nucli de comerciants i de metges que van portar prestigi a la ciutat.

Llegir la segona part:

- Una visita a la Manresa medieval: Demografia (II)

Bibliografia:

- Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, Volum 1 (1984). Congrés d'Història Moderna de Catalunya, UB. Facultat de Geografia i Història: Departament Història Moderna.

15 de maig 2010

La Nit dels Museus a Manresa

La Nit dels Museus és una iniciativa en xarxa promoguda pel Consell d'Europa, on el dissabte 15 de maig del 2010 els museus obren fins més enllà de les dotze de la nit. La Nit dels Museus Europea hi participen més de 2.000 museus de 40 països. La nit dels Museus va néixer l’any 2005 amb l’objectiu de situar les institucions museístiques de França i de la resta d’Europa en un projecte comú, per tal de promoure-les entre un públic divers, oferint una manera diferent i creativa de visitar-les. La primera Nit dels Museus es va celebrar l'any 2007 a la ciutat de Barcelona, i aquests darrers dos anys s'ha ampliat l'oferta i alhora augmentat el nombre de museus de ciutats catalanes que s'han adherit a la iniciativa del Consell d'Europa.

Els quatre museus de Manresa (Museu Comarcal, Museu de la Tècnica, Museu de la Seu i Museu de Geologia Valentí Masachs) se sumen a la iniciativa amb un seguit d'activitats entre el 15 i el 23 de maig. Així doncs, i de forma excepcional durant una nit podrem gaudir dels museus de la ciutat, en un horari nocturn i de forma gratuïta. Endavant!

09 de maig 2010

La filla del governador de l'Àfrica Equatorial

Ginette Eboué a l'estació del Nord

Isabel del Castillo, és una més dels milers d'homes i dones que van travessar la frontera dels Pirineus fugint dels nazis i dels francesos del règim de Petain, o del que es coneixerà com la França de Vichy. L'ocupació alemanya de França (1940-1944) i la constant col·laboració de l'estat titella del mariscal Petain cap al seu amo alemany, va portar a milers de jueus i fins i tot soldats britànics, polonesos i partidaris del general De Gaulle, a travessar la frontera cap a l'Espanya de Franco, que mantenia una sospitosa neutralitat en la guerra que s'estava desenvolupant a Europa. L'estat espanyol era una via ràpida per fugir a Hispanoamèrica o per formar part de xarxes d'espionatge britànica i nord-americana, vigilant alhora no caure en el bàndol contrari, l'alemany, perquè també disposava de llurs xarxes. Un dels casos més famosos d'espionatge o doble-espionatge del període que compren els anys de la Segona Guerra Mundial, fou l'espia català, Joan Pujol, alies Garbo.

Maquis, contrabandistes, "passadors experts" en les muntanyes del Pirineu i tota una serie de persones es jugaven el físic per ajudar a passar cap a territori espanyol al tràfic de persones que volien penetrar a l'estat espanyol per escapar del terror nazi i salvar la vida per tornar després a infiltrar-se en la resistència organitzada.

Molts d'aquests passadors, eren exlluitadors de la Guerra Civil Espanyola, com els maquis aragonesos o catalans, i també d'altres formacions polítiques com del POUM o a nivell més espanyol del PCE. La majoria actuaven perquè creien que d'aquesta manera aconseguirien "el favor" que realitzaven es girés en contra el general Franco un cop Hitler fos derrotat definitivament, d'altres senzillament aprofitaven l'avinentesa per fer diners a costa de persones necessitades.

L'estació del Nord, el darrer tram

Tornem a Isabel del Castillo, que va aconseguir arribar fins a Barcelona, des de la França ocupada, gràcies a l'ajuda de passadors experts, tot i que segons la pròpia del Castillo reconeix que no eren de confiança, perquè el darrer tram del viatge en tren de Manresa a Barcelona, un dels passadors es va espantar en veure la Guàrdia Civil parlant amb del Castillo i la seva acompanyant, i va fugir per por a ser delatat. Finalment, ja a la capital catalana, Isabel del Castillo (amb el nom de Ana Martínez) va arribar a Madrid on va poder viure tranquil·lament lluny de la pressió nazi.

Fotografia de Ginette Eboué. Des de l'any 1961 era directora de la UNESCO, en el programa d'assistència als moviments d'alliberament nacional i la lluita contra l'apartheid a l'Àfrica. Morí l'any 1992, fou una membre activa de la Maçoneria, de la "Gran Lògia Femenina de França".

Però el més curiós fou precisament aquesta companya de viatge cap a la llibertat, era la filla del governador de la colònia francesa de l'Àfrica Equatorial, que s'havia posat al servei de la França Lliure del general De Gaulle. No fa falta ser gaire perspicaç per creure que la filla d'un governador, concretament de Felix Eboué, i la seva pell de color negre seria un detall que la gendarmeria francesa i la Gestapo detectarien immediatament. Malgrat tot, Ginette Eboué, va poder escapar-se dels controls policials, els passadors es van negar a donar-li documentació falsa, "perquè senzillament a Espanya no hi havia negres".

Isabel del Castillo, explica que la seva documentació falsificada li va permetre superar els nombrosos controls policials des del trajecte de Montpeller fins al Pertús, i que més tard arribarien fins a l'estació del Nord de Manresa per fer el viatge fins a Barcelona amb tren, juntament amb Ginette i el passador que s'ubicaria en un altre vagó.

Si del Castillo (Ana Martínez) va arribar a Madrid, la Ginette va poder arribar a l'Àfrica i va evitar caure en mans dels alemanys, ja que la seva captura seria un punt a favor del bàndol alemany, pel simple fet de ser la filla del primer governador colonial que no va seguir les directrius del règim col·laboracionista de Vichy, i es va passar al que seria la França guanyadora de la Segona Guerra Mundial, la França Lliure de Charles De Gaulle.

Narració d'Isabel del Castillo, a "Contrabandistes de la Llibertat" d'Assumpta Montellà.

05 de maig 2010

65 anys de l'alliberament de Mauthausen

"Milions d’homes foren assassinats perquè estimaven la llibertat; moriren tots perquè la humanitat pogués viure".

Són paraules de Joaquim Amat-Piniella, escriptor manresà supervivent dels camps nazis. Són paraules dignes de recordar especialment aquest dimecres, 5 de maig, que es compleixen 65 anys de l'alliberament de Mauthausen. Vegeu el web dedicat a Joaquim Amat-Piniella: http://www.guiamanresa.com/amat

Memòria i Història de Manresa

03 de maig 2010

Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició

L'últim del franquisme 

Ramon Roqueta Roqueta fou el darrer alcalde de Manresa del règim franquista, o almenys l'últim que va ser nomenat a dit, i no en un sufragi universal directe. Va ser escollit alcalde de Manresa el 3 de novembre de 1975, en lloc de Ramon Soldevila, que més tard seria governador civil de Lleida, i que llavors era subgovernador de Barcelona.

Corrien temps difícils la tardor de 1975, la possible guerra amb el Marroc a causa del Sàhara Occidental i un dictador Franco amb una salut pèssima, però encara a temps d'afusellar als darrers presoners polítics el 27 de setembre de 1975. Sens dubte, la dictadura tornava a estar en boca de tots, fins i tot fora de l'estat espanyol.

Ramon Roqueta va néixer el 1925 a Manresa, era fill d'industrial vinater. El seu pare posà el seu nom al posteriorment popular vi "Tres erres". Exercí de perit químic i en l'actualitat és propietari de finques vitivinícoles. El nom Roqueta s'associa a la vinicultura, tant a Manresa, al Bages i la resta de Catalunya es nom de referència i de qualitat.

Roqueta fou president de l'Associació de Xofers de Manresa i Berga i del seu Montepío. Més tard també fou vocal provincial de la CNS de la Vinya i president de la Unió local d'Empresaris de la Vinya. Fou promocionat pels aparells del règim en una operació de cooptació de nou personal polític de cara a la transició a la Monarquia restaurada, un cop Franco morís.

Alcalde de Manresa de 1975 a 1979

Ramon Roqueta amb la medalla d'or de la ciutat, al consistori manresà (Diari Regió7 10/7/2008)

Roqueta representava una nova classe política, desmarcada del franquisme intransigent, de caràcter renovador va adaptar el consistori al qual es coneix com a Transició, en els llibres d'història.

El seu lloc en la màxima magistratura municipal el va substituir Josep Cornet, primer alcalde escollit en unes eleccions l'1 d'abril de 1979. Durant la seva alcaldia no destaquen grans obres, o grans esdeveniments, senzillament fou el darrer alcalde d'una dictadura i fou el primer a donar pas a la democràcia restaurada i a la celebració d'eleccions municipals l'any 1979, després de 40 anys de dictadura.

Roqueta tornà al món empresarial, i abandonà la política de partits que es va imposar de nou amb la restauració democràtica. L'any 1988 fou el pregoner oficial de la Festa Major i el juliol del 2008, l'ajuntament de Manresa li entregà la medalla d'or per ser l'alcalde de la Transició Espanyola.

Bibliografia:

- MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col·lecció Seminari, 12

- Diari <Regió7>, 10/7/2008

- Diari <La Vanguardia Española>, 5/11/1975

01 de maig 2010

Un 8 de març de 1936

Aprofitant que avui, primer de maig, és el dia del treball, vull commemorar i recordar als treballadors que van morir l'any 1936 a la fàbrica de tints Sociedad Anonima Carreras.

El diari La Vanguardia parlava d'aquell desgraciat fet en la tercera pàgina, de l'edició del diumenge 8 de març de 1936: "Catastrofe en una Fabrica de Manresa" A la fàbrica de tints de la Societat Anònima Carreras, situada al carrer de les Bases de Manresa, es va registrar una catàstrofe que va omplir de consternació a tot el veïnat. A primera hora del matí es trobaven exactament la meitat de la plantilla, i d'altres operaris com paletes i peons que efectuaven una reparació. De cop i volta l'edifici és ensorrar provocant el pànic i la desesperació. Els bombers i voluntaris van actuar ràpidament en les tasques de rescat, tot i que no van poder salvar cinc treballadors que van morir sota les ruïnes de la fàbrica.
 
(traduït al català, <La Vanguardia>, 08/03/1936)

26 d’abril 2010

Un derbi a la màxima categoria

Història d'una temporada a l'elit: El derbi CB Manresa - CD Manresa La Casera

La temporada 1972-1973 Manresa va gaudir de forma excepcional de veure jugar dos equips de la ciutat a la màxima categoria del bàsquet, en aquell temps la División de Honor. El CB Manresa, de la mítica Pista Castell, va aconseguir ascendir a la màxima divisió i es va enfrontar amb l'equip que actualment es coneix com a Baxi Manresa, que en aquell temps s'anomenava Manresa-La Casera. El primer partit que va jugar el CB Manresa el va enfrontar contra el Nautico de Tenerife, i el resultat final va ser una victòria per cinc punts, 60 a 55.

Però el partit estel·lar del CB Manresa el va realitzar contra el seu rival ciutadà el CD Manresa-La Casera, l'11 de febrer de 1973 a la Pista Castell plena de gom a gom, el CB va disputar un gran partit i es va imposar per 81-64. La jornada 30, el 27 de maig de 1973, al partit de tornada el CB va perdre contundentment davant el Manresa-La Casera per un resultat de 99 a 55. En finalitzar la temporada el CB Manresa no va aconseguir la permanència i va descendir a la segona divisió. Fou la darrera i única vegada que els dos equips de bàsquet de Manresa s'enfrontarien cara a cara al màxim nivell competitiu.

L'exjugador del CB Manresa Josep Armengol descriu com es va viure el derbi manresà, a la revista del Pou de la Gallina: "la rivalitat dels dos equips de Manresa va ser una constant històrica. Com més alt era el nivell que s'assolia més s'accentuava aquesta rivalitat. Crec que inicialment era més a nivell personal entre els jugadors, però en esdevenir semi-professionals i haver-hi jugadors sense tanta sensibilitat pels colors, aquesta rivalitat es va transportar a les grades".

Tanmateix, el CB de no va poder salvar-se, i la seva aventura a Primera només va durar una temporada. “A Primera només vam poder-hi ser un any, ja que per un punt negatiu vam haver de fer la promoció de descens, que ens la van fer jugar a Barcelona, sense camp neutral, perquè abans tot estava centrat en Barcelona. La vam fer al camp del Laietà contra el Picadero i per 5 punts vam perdre. Llavors vam estar potser 4 anys seguits a punt de tornar a pujar, però no va ser possible”, explicava el mític entrenador Tomàs Dalmau.

Bibliografia:

- Revista: El Pou de la Gallina, núm. 253, abril 2010 (fotografia i declaracions de J. Armengol)

- Arxiu històric: ACB.com

17 d’abril 2010

Les filatures

Capítol 3. El gran salt demogràfic de la "Manresa de les fàbriques"

Tecnològicament els telers de fusta continuaven sent els simples que tan sols teixien una sola cinta i els de rem o a l'encordillada que podien teixir unes quantes cintes al mateix temps. Bàsicament funcionaven de forma manual. L'any 1862 trobem en la cinteria manresana, la de Francesc Cornet, entre el carrer Botí i la plaça Pedregar d'aquells temps, que instal·là una màquina petita de vapor amb la força de tres cavalls. Les cintes es tenien una amplada que oscil·laven entre les tres i les deu polzades (1 polzada = 2,54 cm), uns 22 centímetres, d'ample com a màxim i normalment es feien amb cotó cru per portar després a tenyir.

L'any 1860 es podien comptabilitzar 79 empreses dedicades a la cinteria i 425 telers, amb la distribució desigual, un 66% dels cintaires i també vetaires de cintes de cotó que disposaven fins a cinc telers tenien el 34% dels telers, i en canvi els cintaires amb deu i més telers, que eren el 15% dels empresaris disposaven del 42% dels telers. Els noms dels empresaris del moment eren: Fortuny, Pons i Enrich, Portabella, Gallifa, Vidal, Vallès, etc.

Frank Gomez (c) 2005. Interior fàbrica tèxtil Bertrán y Serra. Fotografia seleccionada al IV Certamen Internacional de Fotografia sobre Patrimoni Industrial “Testimonios y Paisajes del Hierro”, INCUNA.

Són anys de creixement demogràfic a la ciutat, d'expansió urbana, de derrocament de muralles medievals i de l'obertura de les vies que més tard es coneixerien com l'Eixample Manresà. Per posar un exemple d'aquest creixement espectacular durant el decurs del segle XIX, només cal revisar l'autor Josep Oliveras i Samitier a "La transformació de Manresa al segle XIX" publicat a la revista Dovella, segons Oliveras l'any 1803 la ciutat de Manresa tenia 8.484 habitants, i pràcticament a finals del segle XIX, el 1897, la població era de 25.121 habitants. Per evidenciar aquest canvi en el panorama urbà de Manresa podem reproduir les paraules del professor de l'Escola Sant Ignasi, Ramón Miró:

"donde acuden centenares de habitantes de esta población para ganar su sustento y apenas hay casa donde el ruido de alguna máquina no sea seguro indicio de la laboriosidad de sus habitantes..."

A les acaballes del segle XIX, les coses començaven a canviar, era l'època de la Febre de l'Or (que coincidia amb el final de la Guerra Civil Americana [1865-1870] i la crisi que va comportar en un dels màxims productors cotoners del món), la cinteria de cotó perdia pes, el 1880 consten només catorze empreses de cintes, però hi havia 25 establiments que feien cinta de seda i 17 empreses més que elaboraven teixits de la seda. Primer de la seda del cotó i ara, del cotó a la seda. Un capicua en la indústria tèxtil local. Manresa seria escenari de l'èxit de la Febre de l'Or que va arribar a Catalunya, la dècada de 1877 a 1887 la població de la ciutat augmentaria en més de 4.000 habitants, 415 habitants per any.

Bibliografia de recerca:

VIRÓS, Lluís. (ed). (2000). La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Barcelona: Marcombo Boixareu, DL 2002.

14 d’abril 2010

Les filatures

Capítol 2. La fabricació de vetes

Durant el segle XIX va tenir una gran difusió la fabricació de vetes, majoritàriament en petits obradors que teixien amb telers manuals de rem d'unes 40 cintes, regentats per operaris modestos. Aquests obradors eren propietat dels operaris i se situaven als últims pisos dels habitatges, amb enormes finestres que permetien una excel·lent il·luminació. Un grup de poderosos comerciants-fabricants els feien arribar comandes i els servien els fils, la qual cosa provocava una gran quantitat de conflictes laborals que van arribar a vagues generals de vetaires els darrers anys del segle XIX i fins i tot del XX.

Entre els anys 1840 i 1850 la nostra ciutat va esdevenir la plaça més important de la indústria cotonera de l'estat espanyol, amb més de 23.000 fusos i de 340 telers. Hi havia tretze fàbriques de diferents societats mercantils dedicades als filats i teixits de cotó, que movien la maquinària amb l'esforç manual i sobretot del riu Cardener, així com de la mateixa Séquia i del torrent de Sant Ignasi (en l'actualitat s'utilitza com a col·lector d'aigües del clavegueram públic). Anys més tard, a la dècada de 1860 i els anys posteriors, es va incorporar la força del vapor per ajudar l'energia hidràulica a fer funcionar les màquines.

L'aprofitament de l'energia hidràulica demanava unes fonts capitalistes molt importants que un sol individu no podia suportar i les fàbriques que van aparèixer sovint eren fruit de l'acord de diverses famílies, que fusionaven els seus capitals per crear cada vegada societats fabrils més poderoses.

La cinteria de cotó experimentà un important avenç segons podem comprovar a l'Arxiu Comarcal del Bages (lligall 385), l'any 1854 hi havia 62 empresaris dedicats al cotó, els noms més destacats eren els Vidal, Portabella, Burés i Enrich.

Segons els mateixos fabricants durant els anys que comprenen de 1851 fins a 1854 de 133 telers existents es passa a 279, i dels 284 obrers fins a 634. Sarret i Arbós diu que el 1854 a Manresa hi havia aproximadament uns 300 telers de vetes a l'encordillada, que realitzaven diferents peces i una estadística del 7 de març de 1854 recompta 327 telers i 743 obrers. Els telers de cintes múltiples consumien unes 270.000 lliures de cotó i la producció per teler i any era d'unes 2.400 lliures de cinta.

Recerca bibliogràfica:

- NADAL, Jordi. (1999). La industrialització i el desenvolupament econòmic d'Espanya. Barcelona: Ed. Albert Carreras, Miquel Gutiérrez.

- VIRÓS, Lluís. (2001). Perramon & Badia 1926-2001. Manresa.

- VIRÓS, Lluís. (ed). (2000). La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Barcelona: Marcombo Boixareu, DL 2002.

05 d’abril 2010

Les filatures

Capítol 1. La indústria dels filats, seda o cotó?

A l'últim quart del segle XVIII eren nombrosos els fabricants de cintes de tota classe de seda (galoners, passamaners, perxers). Corria l'any 1788, el gran historiador manresà Joaquim Sarret el 1923, apunta la xifra de 111 agremiats perxers i 17 passamaners a la ciutat de Manresa, tot i que els primers van reduir-se considerablement amb els anys.

Un any abans, una font eclesiàstica feia referència a més de 200 galoners i a un centenar de cintaires de llistó de vint peces el teler i amb els telers distribuïts "a les moltes fàbriques de cintes, on cada home sol confeccionava 20 cintes de colors i mides diferents, de senzilles o dobles". Segons la versió oficial de 1775, el concepte "fàbrica" feia referència a un teler de cintes múltiples. No se sap quin era el nombre exacte de mestres, fabricants i operaris, l'únic fet indiscutible és que Manresa era un important centre d'elaboració de teixits de seda, i en aquesta fabricació hi havia la dels teixits estrets, és a dir, les cintes.

La cinteria del cotó, en contra, no tenia el pes de la cinteria de seda, el 1799 Manresa només disposava d'onze teixidors dedicats a treballar el cotó. L'ascens del cotó va lligat amb la crisi de la seda i amb la demanda de nova matèria tal com feia referència un document de l'ajuntament l'any 1831:

"Desde la pérdida pués de nuestras colonias [colònies espanyoles de Sudamerica] el tráfico de Manresa se ha reducido en una pura fabricación y esta ha quedado reducida en una centésima parte de lo que se hacía antes."

El document també afirmava que el capital que els hi restava als fabricants es va invertir en la cinteria del cotó. Per últim apuntar que aquest pas de la seda al cotó, existeix una corranda de Joan Amades que diu així:

"Molts s'han ficat a les quadres a treballar en un teler, que molts de la veleria ja no sabien què fer."

En aquells temps, segons el diccionari de Sebastián Miñano de 1826 la industria manresana sobresortia en les activitats fabrils de: "las manufacturas de seda y algodones [...] hilados de algodón a la inglesa, cintas de seda y algodón, fabricas de paños fino al estilo de sedan, papel y aguardiente". Com a nota curiosa, també destaca la elaboració d'aiguardent.

Llegir més:


Referència bibliogràfica:

VIRÓS, Lluís. (ed). (2000). La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Barcelona: Marcombo Boixareu, DL 2002.

27 de març 2010

Vestigis franquistes



Caminant pel barri de la Sagrada Família, al carrer Providència amb Viladordis, podem trobar un vestigi de l'antic nomenclàtor dels carrers de Manresa, concretament de l'època franquista. En les fotografies es pot observar el distintiu de Districte (dto) a la part superior del cartell, i a continuació la V, és a dir, "la calle de Providencia, del distrito V de Manresa".

La divisió en districtes de Manresa

Sota la vigència del sufragi universal masculí aprovat l'any 1890 pel govern liberal de Madrid, es va elaborar un nou mapa electoral urbà. La R.O. de 8 de juliol de 1890 dividia la ciutat en 5 districtes, cinc districtes que sobreviurien fins al tardofranquisme. L'any 1979 s'abolirien definitivament de la ciutat de Manresa.


Altres exemples:

- Carrer Camps i Fabrés: veure aquí 
- Carrer Sant Marc (Manresa Calidoscopi): veure aquí

24 de març 2010

8 anys després, redisseny del web "Joves i Republicans"

El web "Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)" va ser el primer dels 16 webs creats per les persones que actualment componem l'Associació Memòria i Història de Manresa. Ara, 8 anys després, el web s'ha redissenyat del tot i s'ha integrat al nou sistema de gestió de continguts del nostre portal.

El web té aquesta nova adreça: http://www.memoria.cat/joves

El web recull els continguts de l'exposició que es va fer a Manresa el 2001, amb motiu del 75è aniversari de la proclamació de la República. Entre les nombroses aportacions de l'exposició -i el web consegüent- cal destacar:

La introducció inèdita -i autocensurada- de Joaquim Amat-Piniella a la seva obra K.L.Reich, un document d'un gran interès històric

Un film de més de 3 minuts sobre les obres de construcció del Teatre Kursaal i d'una panoràmica del Passeig de Pere III (any 1927)

Un film d'1 minut sobre de l'entrada de les tropes franquistes a Manresa (24-1-1939)

Memòria i Història de Manresa

18 de març 2010

Josep Maria Espinàs explica els records del servei militar a Manresa en un nou web de Memòria i Història de Manresa

Josep Maria Espinàs (nascut el 1927) és un dels escriptors més coneguts i prolífics del nostre país: ha publicat 84 llibres i una columna d'opinió diària des de fa més de 30 anys. Durant sis mesos (tardor 1948-primavera 1949) Espinàs va fer el servei militar a la caserna del Carme de Manresa, com a alferes de milícies. Després de Barcelona, Manresa ha estat la ciutat on ha viscut més temps. Precisament, aquest web recull en 20 vídeos (d'una durada total d'una hora) els records i les impressions de l’estada manresana de Josep Maria Espinàs, explicats en una entrevista que li vam fer a casa seva el 30 de gener de 2010: les anècdotes viscudes a la caserna, la seva visió de la ciutat... Tot plegat, relatat amb la gràcia, amenitat i precisió descriptiva que sempre l'han caracteritzat.

Josep Alert, Joaquim Aloy i Pere Gasol, Memòria i Història de Manresa

"Manresa era molt agradable. Tenia centre, tenia vida, tenia diversos barris... A mi em va agradar Manresa perquè tenia unes dimensions que em permetia passar ràpidament d'un barri a un altre, observar les diferències. Jo m'hi vaig sentir molt còmode... Em va semblar molt viva, la vaig trobar una ciutat bastant acollidora, per a mi que era un foraster i, a més, temporal".

(Josep Maria Espinàs sobre la Manresa que es va trobar quan hi feia el servei militar, els anys 1948-49, http://www.memoria.cat/espinas)

14 de març 2010

Història d'una bufetada a la Manresa republicana

La monja i el sindicalista 

Als voltants de l’any 1934 van succeir a Manresa uns fets que val la pena relatar. Al Col·legi dels Infants, catòlic, una monja va donar una bufetada a una nena, cosa gens estranya llavors, en aquell sistema educatiu i social. La feblesa de la nena afavorí que caigués i es colpís lleument l’altra galta amb un pupitre. Al cap de cinc dies el Doctor Alabern rebia al seu consultori una mare que li duia la seva filla perquè presentava una equimosi sobre el malar. La visità i li manifestà la seva escassa importància, i li receptà un ungüent. La senyora, no satisfeta, li demanà si li podia fer una certificació del traumatisme, a la qual cosa Alabern accedí. Al cap de pocs dies, el jutjat citava el metge a declarar. Resultà que eren l’esposa i la filla d’un sindicalista exaltat de la Fàbrica Nova i detractor de l’escola catòlica; per això van buscar la manera d’implicar Alabern en aquest cas que instrumentalitzaren per agitar les masses i provocar un gran enrenou.

La Fàbrica Nova es va aturar, i els obrers, al carrer, estaven revoltats contra l’Església i les seves escoles. El clima, afavorit per la premsa local, era molt perillós pel Doctor Alabern, al qual família i amics li pregaven que no comparegués davant del jutge perquè no hi arribaria viu. Malgrat la súplica de la seva esposa, davant del risc de la monja detinguda, preferí anar-hi i no abandonar-la a la seva sort. En compte d’anar-hi amb el seu automòbil, conegut de tothom, hi va anar amb taxi, essent escridassat quan ja hi arribava. En la compareixença, preguntat pel jutge, li respongué, emfasitzant, que li donava al cas la mateixa importància que la família de la nena, que trigaren cinc dies a portar-li-la de visita. Finalment, el jutge, no trobant causa incriminatòria, va absoldre la monja i la deixà en llibertat.

L’endemà, un diari publicà en portada amb títol de gran format “Doctor Alabern: ha defensat una monja, però s’ha equivocat”. El cas no s’oblidà.

Breu biografia del metge manresà Isidre Alabern

Isidre Alabern i Viñals va néixer l’any 1890 a la vora de l’Hospital de Sant Andreu de Manresa. Fill d’una família pagesa, va estar dotat d’una gran intel·ligència i cursà els primers estudis amb brillantor, i la carrera de Medicina a Madrid, que acabà amb Premi Extraordinari, sent alumne de Ramón y Cajal. Doctorat en la mateixa universitat, exercí la seva professió a Manresa amb molt èxit. La seva religiositat i el fet de ser un propagandista catòlic i de l’escola confessional, el va dur a morir assassinat per ordre del Comitè Antifeixista de Manresa l’1 d’octubre de 1936.


Bibliografia: 

- Guerrero i Sala, Lluís: Isidre Alabern i Viñals (1890-1936): un metge manresà assassinat, Revista Gimbernat, 2008 (**), vol. 50, pàg. 125-136

- Memoria.cat: Les repressions de la guerra i la postguerra a Manresa

09 de març 2010

La nevada del 2001 i la gelada de 1985

Gèlida imatge d'una casa del barri Vell de Manresa els dies de la fredorada del gener del 1985. [foto: Jordi Badia, El Medi Natural al Bages]

Manresa, com la major part del Bages, juntament amb Balaguer, Cervera, Tàrrega, Lleida i Flix, entre d'altres, pertany al grup de localitats catalanes que tenen un clima mediterrani continental de baixa altitud caracteritzat per una notable oscil·lació tèrmica. Dins d'aquest grup, defineixen el tipus de Manresa com un clima mediterrani subhumit de tendència continental, força fred a l'hivern (1-2 mesos de temperatura hivernal en els quals la temperatura mitjana és superior als 0 °C, però és inferior als 5 °C) i 1-2 mesos àrids estivals en què la precipitació mitjana és superior a la temperatura mitjana però inferior al doble d'aquest valor.

La nevada del 2001

La gran nevada de Manresa de l'any 2001 es va produir entre la nit del 14 i 15 de desembre, una nevada que va començar a les nou del matí, i es va allargar fins a pràcticament 12 hores, a les nou del vespre. Els gruixos acumulats de neu van arribar als 35 centímetres de neu. Els efectes de la neu van durar dues setmanes, les plaques de gel van provocar caigudes i relliscades fins a les festes nadalenques.

La gelada de gener de 1985

Valors de les mínimes registrades a l'estació meteorològica de la UPC de Manresa durant la gran gelada de gener de 1985, on es van arribar a mínims de 17 sota zero, el 9 de gener de 1985.

DIA
TEMPERATURA MÍNIMA
07.01.1985
08.01.1985
09.01.1985
10.01.1985
11.01.1985
12.01.1985
13.01.1985
14.01.1985
15.01.1985
16.01.1985
17.01.1985
- 13 °C
- 16 °C
- 17 °C
- 13 °C
- 7 °C
- 3 °C
- 10 °C
- 12 °C
- 12 °C
- 16 °C
- 11 °C

01 de març 2010

L'antiga estació dels Comtals

Pròxima estació: Manresa-Els Comtals

Els orígens industrials dels Comtals arrenquen d’uns molins paperers instal·lats en aquell paratge. El 1804 es forma una societat entre Marià Sagristà i Joan Baptista Vilaseca per edificar i fer funcionar una fàbrica de filar cotó a la partida dels Comtals. La Guerra del Francès perjudicà molt a Vilaseca, inculpat d’afrancesat, i això portà a separar la societat explotant la fàbrica per separat. El 1816 tota la propietat passà a mans de Sagristà, però aquest es veié obligat l’any 1830 a cedir part del capital de la fàbrica al seu germà Josep Ignasi Sagristà, a causa del cobrament de la legítima que Marià no havia satisfet a Josep Ignasi. Finalment el fill de Marià, Francesc Sagristà i Font, en nom seu i en el dels descendents del seu oncle, la va vendre el 1861 a Vidal, Vallès i Solà per 240.000 rals, aquesta aviat quedaria en mans d'una sola família, els Vidal, que també estaven vinculats a l'activitat tèxtil cotonera en un altre establiment industrial del Llobregat de renom, la Colònia Vidal. L'any 1918, estant la colònia en mans d'una altra família, la Bach, es construeix una nova fàbrica.

Després de la Guerra Civil, l'any 1942, passà de nou a uns nous propietaris, la família Villa, assolint la colònia industrial el seu màxim creixement econòmic i productiu. Aquest fet comportà que les autoritats ferroviàries del moment, RENFE, iniciessin la construcció d'un baixador a peu de carretera que donés accés a la barriada manresana dels Comtals, juntament amb les instal·lacions fabrils mitjançant la línia de ferrocarril Barcelona-Manresa-Lleida-Saragossa. És a mitjan segle XX quan s'obre el baixador del ferrocarril definitivament, amb el nom de "Manresa-Los Condales" alhora que s'amplien les naus industrials i es construeixen nous habitatges.

Malgrat la nova construcció, el baixador quedà reduït a un nombre gairebé insignificant de passatgers, el poc ús comercial, va provocar que l'any 1990 es clausurés definitivament, i el tren hi passés de llarg per sempre més. La crisi tèxtil dels 70 fou alhora un altre fet important, ja que cada vegada menys trens de mercaderies efectuaven parada als Comtals. Es dóna la casualitat, que la següent estació, direcció Barcelona, la de Castellgalí també fou tancada per les mateixes dates a causa del mateix problema, l'escassetat de viatgers i la llunyania de la parada i el centre urbà. Durant la dècada dels 70 fins als 90 del segle XX, la xarxa de ferroviària, va patir un estat de degradació i abandonament, fruit de la constant deixadesa i la manca de recursos econòmics, alhora que el cotxe privat entre les classes populars guanyava pes a costa del tren. L’última gran empresa que s’instal·là als Comtals, l’any 1975, fou la Metal·lúrgica Textil, que fins llavors estava instal·lada a l’antiga fàbrica del cal Lluvià al passeig de Manresa, dedicada a la fabricació de maquinària tèxtil. A finals dels 70 i la dècada dels 80 s'abandonen molts habitatges i la colònia entra en decadència i abandonament.

Avui en dia l'estació del tren dels Comtals ja no existeix. L'únic intent per salvar aquest baixador de la destrucció definitiva la va sol·licitar l'associació de veïns dels Comtals, que va demanar a ADIF (empresa que gestiona les infraestructures de RENFE) l'ús i la rehabilitació del baixador com a centre social pel barri. L’Associació de Veïns dels Comtals no disposava de local de reunions i havien de desplaçar-se a la Font dels Capellans, cada cop que tenen reunió.

Fonts consultades:

- Els Comtals, web
- Ajuntament de Manresa, web

(Entrada actualitzada el 25/06/15)

27 de febrer 2010

A la revista Sàpiens...

Els amics i amigues de la revista Sàpiens hem van fer una entrevista al mes de gener, d'aquest any, que han publicat a l'edició de març, numero 89.

"Seria bo destinar un espai de la revista als debats que es generen al Facebook"

Enllaç grup del Facebook Revista Sapiens

15 de febrer 2010

Refugiats a casa nostra

Arribada a la ciutat

Fotografia: ARXER, Jacint; TORRES, Estanislau: "La Guerra Civil a Arenys de Mar", Publicacions Abadia de Montserrat, 1999

Un centenar de nens i nenes procedents del front de Madrid va ser, l’octubre del 1936, el primer contingent de refugiats que va acollir Manresa durant la Guerra Civil Espanyola. Un mes després hi van arribar sis-centes persones des de la ciutat andalusa de Còrdova. Una allau humana que va tenir un dels punts culminants el 9 d’octubre del 1937 a la nit, quan van entrar a la ciutat 2.300 refugiats. El subsidi d’una pesseta el dia que rebia cada persona va portar les finances municipals a la fallida, i l’Ajuntament va haver de demanar dos crèdits, de 250.000 i 300.000 pessetes, a la Banca Arnús.

El cens de la ciutat, el 1936, era de 36.478 habitants, fet que implica que la població hi va créixer entre el 8% i el 9%. L’Ajuntament va haver d’habilitar diversos espais per acollir la gent que arribava, com el convent de Sant Francesc, la Seu, Casa Caritat... Es van hostatjar persones en cases particulars i es van confiscar habitatges i locals de gent desafecta a la República. Un esforç de guerra de què la premsa donava notícia. A la pàgina 3 de l’edició de La Vanguardia de l’11 de febrer del 1938 s’informava de l’inici de les activitats de la primera cantina per a nens refugiats creada al país. Però la gana i la falta d'aliments feia cada vegada més difícil alimentar la ciutat.

A principi de juliol del 1938 hi havia a Manresa 2.750 refugiats sota l’empara de l’Ajuntament. Del dia 3 de juliol de 1938, ens podem fer una idea de la situació de carestia d'aliments de la ciutat de Manresa, segons la publicació "La Guerra Civil a Arenys de Mar" de Jacint Arxer i Estanislau Torres:

"En aquesta època la meva germana i jo ja havíem tornat de Barcelona. Era tan escàs, el menjar, a Manresa, que els familiars amb el qui estàvem no es van veure amb cor de continuar tenint-nos a casa. A Manresa, als darrers temps, la majoria dels nostres àpats consistien en faves seques bullides, que calia posar prèviament en remull, de les quals, amb unes grosses agulles d'empalomar, s'extreien, un a un, els nombrosos -i fastigosos- corcs que contenien. Naturalment el menjar a Barcelona anava tant o més escàs que a Manresa."

Fonts consultades:

- Els nostres papers a Salamanca, memoria.cat/republica
- Diari Regió7, 28/02/09 "Investigació de Josep Alert"

Més informació:

- Pàgina web dels 2300 refugiats a Manresa, memoria.cat/refugiats

11 de febrer 2010

La immigració del canvi de segle (1999 - 2004)

L'arribada d'immigrants a casa nostra, el cas manresà: record d'habitants de la nostra ciutat

Tot i que els estats han negat històricament drets i deures als immigrants, ja que han considerat que acabarien tornant als seus països d’origen, la situació històrica actual és molt diferent. Cada vegada més, es reconeix que els immigrants es queden i que també volen mantenir les seves pràctiques culturals. En definitiva, la immigració es percep com un problema social, econòmic i cultural. L’objectiu és doble: per una banda, incidir sobre què pot incorporar la ciència política al debat sobre la immigració i, per altra banda, fer un breu recorregut històric al voltant de la participació dels immigrants en les institucions públiques. Alguns d’aquests dilemes donen suport a la tesi que ens trobem en una època en la qual els Estats transmeten una "crisi d’ansietat", en trobar-se amb un fenomen que presenta més preguntes que respostes convincents.

La nostra ciutat, Manresa comptava l’any 2001 amb 63.981 habitants, xifra a la qual s’havia arribat com a resultat que en els darrers anys el seu creixement biològic havia estat negatiu (havien mort més persones que no les que naixien). Aquesta tendència, per ella sola, duia a un envelliment progressiu de la població i a una reducció del seu volum. Això feia que la població manresana s’anés envellint (les piràmides de població de l’Informe socioeconòmic de Manresa 2002 així ho indiquen). Només l’arribada de persones foranes ha permès que la població recuperés el seu creixement des de l’any 1999. L’any 2001 hi havia 3.950 persones considerades “immigrants”, quantitat que representa poc més del 6% de la població de la ciutat (Informe socioeconòmic de Manresa 2002). Aquestes persones es distribuïen de la següent manera:

Font: Informe socioeconòmic de Manresa 2002, a La percepció de l'immigrant a Manresa, anàlisi quantitativa. Francesc Roma i Casanovas, Marta Vianova i Vilà. Observatori Social de la Catalunya Central, FUB / Regió7, 2004, pag. 19

L'any 2004, la població immigrant havia augmentat fins al 9,79%, arribant als 6.793 immigrants censats. Si fem una comparativa amb la darrera xifra de població de Manresa, que ens la dóna l'INE (Institut Nacional d'Estadística) del 2008, Manresa té una població de 76.635 habitants, un augment de quasi 13.000 habitants en set anys, si es compara amb la xifra del 2001. El 2004 es va augmentar en tres punts la població immigrant que havia arribat a la ciutat de Manresa, estancada en nombre de naixements, els 6.700 immigrants censats al padró municipal feien que la població de manresana el 2004 es situés per sobre el 68.000 habitants, una xifra rècord en la història de la ciutat.

Bibliografia i fonts consultades:

- Inmigración y extranjería: el inmigrante como actor político. Ricard Zapata Barrero. Diàlegs: revista d’estudis polítics i socials, Vol. 5, Nº. 14, 2001, pags. 57-76

- La percepció de l'immigrant a Manresa, anàlisi quantitativa. Francesc Roma i Casanovas, Marta Vianova i Vilà. Observatori Social de la Catalunya Central, FUB / Regió7, 2004, pag. 19

- Sabadelluniversitat.org, enllaç

Printfriendly