Desitjos ferroviaris

Una comarca de 300.000 habitants

No fa gaire temps, corria el 2005, la ciutat de Manresa era una més del panorama català on les expectatives econòmiques ens brindaven un futur brillant, creixement demogràfic, augment de l'economia de mercat i noves infraestructures per gaudir d'una nova època daurada. Avui, inaugurat el nou any 2011, mirem tan sols sis anys enrere que deien els diaris sobre aquest boom que ens venia a sobre. En concret fem un salt fins a l'octubre del 2005, i els desitjos perquè Manresa disposés d'una xarxa viària de primer ordre. Passen els anys, però els desitjos són sempre els mateixos: l'eterna lluita per millorar la xarxa ferroviària al Bages. És clar que el 2005, amb una perspectiva de bonança econòmica inigualable, era més fàcil creure que els desitjos un dia esdevindrien una realitat quotidiana.

 

"Manresa ampliará su red viaria ante la previsión de un boom demográfico"

La ciutat de Manresa (Bages) i el seu entorn tenen en l'horitzó l'expectativa de duplicar la població actual, així aquesta zona, que actualment té 130.000 habitants, podria arribar a 250.000 o 300.000 l'any 2026. Per afrontar aquest creixement, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat està redactant el Pla Director del Pla de Bages, entre els objectius figura el d'ampliar el ferrocarril i millorar els accessos per carretera. De fet, Manresa i les localitats del Bages més properes a la capital de la comarca ja han experimentat en els últims anys un canvi en la seva tendència a l'estancament de la població. Manresa ha passat en tres anys de tenir 67.000 habitants als 72.000 que registra en l'actualitat, segons el padró municipal d'habitants. Segons l'alcalde de Manresa, Jordi Valls, del Partit dels Socialistes de Catalunya, la ciutat no oposa resistència al creixement, però vol assumir amb infraestructures, preparada per donar resposta a aquesta nova conjuntura. El Pla Director del Pla de Bages i el Pla Territorial de la Catalunya Central, dos documents que es troben en procés d'elaboració i anàlisi, han de reflectir aquestes noves necessitats. Joan Fortuny, coordinador del Pla Director del Pla de Bages, entén que Manresa ha de ser un dels punts nodals de la nova Catalunya i que la ciutat té davant seu el repte de fer un salt definitiu per a "deixar de ser una ciutat mitjana catalana i convertir-se en una de les ciutats mitjanes d'Europa".

Les previsions actuals de Manresa, segons la seva planificació, permetrien allotjar a la ciutat, amb el desenvolupament dels plans urbanístics, a 100.000 persones. Això suposaria desenvolupar nous sectors de creixement cap a l'est de la ciutat i la construcció de 8.400 pisos. Però la gran aposta de futur que preveu el pla és el ferrocarril. El tren transversal, anunciat ja per l'Executiu català, passa per Manresa (on encara s'ha de decidir entre el pas pel nord o pel sud de la ciutat) i la comarca considera que aquesta és l'oportunitat d'aconseguir diverses millores ferroviàries. L'alcalde de Manresa afirma: "Hem de crear una xarxa interurbana" aprofitant les vies ja existents de mercaderies dels trens per al transport de la potassa de Súria i de Sallent, "utilitzar el tren per la xarxa local connectant els Ferrocarrils de la Generalitat amb Renfe, o cosa que és equivalent, crear el metro de Manresa, i finalment, connectar la capital del Bages amb Barcelona d'una manera decent. Segons l'opinió de Valls, en aquests moments Renfe "és un problema per a Manresa". L'alcalde de Manresa afirma que veu amb preocupació que Renfe està planificant el futur del tren de rodalies i que en els mapes no apareix el nom de la ciutat que presideix. Valls voldria un tren que connectés Manresa amb Barcelona en menys d'una hora i amb més freqüència que ara.

- Notícia extreta del diari El País, 1/10/2005 (traducció al català): "Manresa ampliará su red viaria ante la previsión de un 'boom' demográfico"

Manresa fa 60 anys, els altres catalans

La immigració de meitat de segle XX

La població de Manresa a les acaballes de 1956 era de 46.681 habitants segons les estadístiques oficials, i sis anys abans, el 1950 era de 40.452 habitants. En un sexenni havia augmentat un 15%.

Aquest increment de la població tenia un factor humà clau: la immigració. Als anys 50 el creixement natural (naixements i defuncions), era d'unes 200 persones anuals. En conseqüència, la població només hauria d'haver augmentat 1200 persones en sis anys si ens centrem en llur ritme de creixement demogràfic natural. Per tant, un increment de 6229 persones, en sis anys (1950-56) només es pot explicar en termes demogràfics, amb la immigració.

Des de principis de la industrialització, el segle XIX, la ciutat de Manresa va ser receptora de mà d'obra a causa de l'oferta de treball i la demanda en indústries, fabriques i tallers. En diferents períodes, Manresa era la porta d'entrada per molta gent que venia a buscar-se un futur millor per la seva família i la capital del Bages era el seu destí.

El final del túnel, la dècada dels 50

La situació econòmica del franquisme, dominada per l'autarquia i l'aïllament internacional, no permetia millores tecnològiques en els processos de transformació industrial, i era necessària una gran quantitat de mà d'obra si es volia augmentar els nivells productius. També cal remarcar que la població femenina nouvinguda es va dedicar en els sectors serveis i sobretot en el servei domèstic de les classes adinerades de la ciutat.

La composició de la població manresana (la piràmide de població) va anar prenent formes diferents amb el transcurs dels anys. Les dades ens manifesten una davallada del percentatge de naixements a Manresa, que disminueixen el 10%, es mantenen els nascuts a la comarca del Bages, hi ha un lleuger descens dels nascuts a la resta de les comarques catalanes i, sobretot, un augment espectacular dels nascuts a la resta de l'estat espanyol, que ja són més de 12.000.

Si el 1950, de cada 100 manresans 18 havien nascut fora de Catalunya, el 1956 ja eren 27 de cada 100. Així doncs la pregunta és molt fàcil?

D'on venien aquests immigrants?

(Imatge extreta de l'Auca de la Història de Manresa. "La meva primera història de Manresa" F. Comas i D. Hernández, 2006)

Els immigrants procedents de fora de Catalunya eren més de 12000. Gairebé el 50%, venien d'Andalusia (un 43%), que començava a ser el lloc d'origen més important de la immigració manresana, que augmentaria durant la dècada dels 60. La seguia Castella la Nova (avui Castella-La Manxa) amb un 16% i l'Aragó, que fins als anys cinquanta ocupava la segona posició, amb el 10%. Els aragonesos venien a Manresa amb el tren de la línia Saragossa-Lleida-Manresa-Barcelona.

Després, amb xifres entre el 10 i el 5%, hi havia altres regions espanyoles com Castella la Vella (avui Castella i Lleó), Múrcia i el País Valencià. I per sota del 5% Extremadura, Lleó i Navarra.

La gran majoria d'andalusos arribats a Manresa, eren de la província d'Almeria. El tancament de moltes mines en aquella zona a començaments del segle XX i l'obertura de les explotacions de potassa a municipis del Bages com Súria, Sallent, Cardona i Balsareny, i de carbó al Berguedà, a més de les obres públiques (carreteres, línies de ferrocarril, instal·lació del cablejat telefònic, pantans...) que es van realitzar durant l'època de Primo de Rivera (1924-1930) van comportar l'arribada de mà d'obra no autòctona per satisfer la demanda laboral. En aquells moments de cada deu andalusos manresans, quatre eren d'Almeria, dos de Granada, un de Sevilla i un de Jaén (seguint el model de províncies establert per Andalusia, no vol dir que fossin de la capital estrictament).

El diari del règim "Manresa" en feia una reflexió positiva:

"Estas cifras son elocuente ejemplo de convivencia y pregón del atractivo que Manresa ejerce sobre la geografia con su llamada a familias enteras de otras regiones, que aquí hallan hospitalidad a la que corresponden con su trabajo, con el cual contribuyen al engrandecimiento de la ciudad y adquieren carta de ciudadanía".

Text i imatge del principi:

- COMAS, Francesc (2009): "Història de Manresa", Manresa: Edicions Zenobita

Més informació:

- La immigració andalusa a Catalunya, aquí
- Els altres catalans (Francesc Candel), aquí
- Històries de la immigració dels anys 60, aquí

Més entrades sobre demografia de Manresa:

- La immigració del canvi de segle (1999 - 2004), aquí
- Immigració del segle XXI, aquí
- La població de Manresa i del Bages 1939-1959 (memoria.cat), aquí

Tallers de memòria històrica

Històries personals de la Manresa Industrial, cortesia del Museu de la Tècnica de Manresa del Parc de la Séquia.

Històries Manresanes us desitja Bones Festes i Feliç Any 2011.

Els pergamins de la Sèquia

La Història en documents

La manca de pluja que des de l'any 1333 «Lo mal any primer» es patia a la zona de Manresa, i que es va fer insostenible a partir de l'any 1336 i inicis del 1337, feia que les collites de cereals no fossin suficients per a abastir la ciutat, la qual cosa comportava fam i carestia, empobriment i, també com a conseqüència directa, mortaldats i despoblament.

La solució que van trobar els consellers de la ciutat va ser la de fer una séquia que portés aigua del riu Llobregat fins al terme de Manresa per poder regar camps i horts i, així, poder assegurar les collites, bo i fent que aquestes no depenguessin exclusivament del poc o molt que pogués ploure damunt dels camps. Per a fer-ho, calia el permís del rei —propietari de l'aigua i dels rius—, i la seva ajuda econòmica, que es va obtenir l'any 1339 (document 1). El rei donava el permís per agafar l'aigua del Llobregat i fer-la passar per on calgués. A més concedia unes importants rebaixes fiscals que havien de permetre a la ciutat, assolir els recursos econòmics que calia per a la realització de l'ambiciós projecte. Un cop començades les obres, Galceran Sacosta, bisbe de Vic, es va oposar el pas de la séquia per Sallent, el que va donar lloc a greus discussions i enfrontaments.

L'any 1345, amb la mort de Galceran Sacosta, es van iniciar noves converses amb el seu successor, Miquel de Ricomar, que van fructificar en una concòrdia signada per la ciutat i els representants del bisbe i aprovada i confirmada pel mateix bisbe i el rei Pere III (document 2) que permetia continuar les obres sense incidents. Finalment, per donar més validesa a l'acord, es va demanar, i obtenir, la confirmació papal de la concòrdia (document 3). La importància d'aquests documents va fer que, se'n fes còpia al Llibre Verd, llibre de privilegis de la ciutat, i en altres llibres i documents que es conserven al fons de l'Ajuntament de Manresa de l'Arxiu. Aquests tres pergamins contenen un dels documents més importants per a la història de la ciutat de Manresa i que han tingut un impacte més directe en el desenvolupament econòmic, demogràfic i cultural de la ciutat, atès que gràcies a les concessions i pactes que es troben inscrits en aquests documents es va poder construir la séquia que des del segle XIV porta aigua de manera ininterrompuda a la ciutat de Manresa.

 

Imatge d'un dels pergamins al Museu Comarcal de Manresa

Document 1

1339, agost, 23. Barcelona Pere III concedeix permís a la ciutat de Manresa per agafar aigua del Llobregat i fer una sèquia, per on cregui necessari, per dur l'aigua fins a la ciutat. La ciutat es podrà quedar amb tots els drets i rendes de la sèquia i, en els següents 10 anys, només haurà de pagar 5.000 sous en concepte de quèstia i podrà exigir i rebre les imposicions acostumades. Passat aquest termini, la quèstia serà de 12.000 sous. ACBG/Sèquia. pergamí 1.

Document 2

1345, novembre, 19. Vic Berenguer, abat de Sant Pere de Besalú, com a procurador del bisbe de Vic, i Ramon Saera, com a procurador de la ciutat de Manresa, estableixen, aproven i signen els capítols de la concòrdia entre el bisbe i la ciutat sobre el pas de la sèquia pel terme de Sallent. Miquel de Ricomar, bisbe de Vic, i el rei Pere III aproven i ratifiquen aquesta concòrdia. ACBG/ Sèquia. pergamí 2.

Document 3

1346, juny, 12. Vilanova d'Avinyó Climent VI, Papa d'Avinyó, confirma els capítols i condicions de la concòrdia entre la ciutat de Manresa i el bisbe de Vic sobre el pas de la sèquia pel terme de Sallent. Inclou el text de la concòrdia. ACBG/ Sèquia. pergamí 3.

Més informació:

- "Els pergamins de la Séquia", vista entre el 25 de setembre fins al 25 de novembre del 2010, a l'Arxiu Comarcal del Bages dintre les Jornades Europees del Patrimoni 2010.

- La gran llegenda, "La misteriosa llum", aquí

- El parc de la Séquia, aquí

Neix HistoTube, la nova plataforma de vídeos d'història en català

HistoTube, els millors vídeos d'història en català

Avui, a les 00.00 hores del 15 de desembre, estrenem una nova eina dedicada a la història: HistoTube. Un projecte creat a partir del company i amic Dani Cortijo, autor de la web de referència: Altres Barcelones, on un servidor ha participat activament en la seva creació juntament amb dos historiadors més de la Universitat de Barcelona: en Lorién Casasús i l'Agus Giralt.

Gràcies Dani, Lorién i Agus per començar a navegar amb l'HistoTube!

- Visita HistoTube, aquí

- Twitter HistoTube, aquí

La Fàbrica Nova fa cent anys (1910)

Treballadors i sobretot treballadores de la fàbrica Bertrand i Serra (Fàbrica Nova) sortint del recinte industrial. Fotografia de l'any 1910.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

La Baixada dels Jueus i la passarel·la dels enamorats

La Baixada dels Jueus

Encarem l'últim mes de l'any 2010 a Històries Manresanes amb bon ritme, amb un nou post on faig un simple exercici fotogràfic però alhora molt didàctic, acotar les imatges preses per un servidor al present de la ciutat de Manresa. En posts anteriors vaig parlar de la presència i llegat que ens van deixar els jueus a la nostra ciutat. A continuació vull reivindicar amb imatges un dels referents encara palpables de l'antiga comunitat hebraica a Manresa: La Baixada dels Jueus. Sense més preàmbuls, som-hi amb les imatges, no?

La Baixada dels Jueus, comença a les arcades principals del mateix ajuntament de Manresa.

Local abandonat a la Baixada dels Jueus, una simple barana de l'ajuntament limita l'accés a l'interior del recinte

Prohibit el pas?

Guardaran encara les claus els antics propietaris?

Timbre a mitges, l'altra meitat s'amaga darrere el gris (tan característic) manresà

Rètol d'informació turística, a l'inici de la Baixada dels Jueus

La passarel·la dels enamorats de la via Sant Ignasi

Últimament Manresa té un referent visual força inquietant, una passarel·la de ferro que talla en dos l'espai visual de l'entrada de la ciutat per la Via de Sant Ignasi. Malgrat la fredor i l'hermetisme del ferro, la passarel·la comença a interactuar amb els manresans i manresanes, sobretot els enamorats, si voleu contribuir no dubteu, veniu i tireu la clau a la via!

 

La nova passarel·la de ferro sobre la Via Sant Ignasi

Passarel·la dels Enamorats "made in Manresa"

 

Compartim noves tradicions?

Tercera part: L'eixample manresà i les fàbriques

La Fàbrica de Cal Cura (1917)

La seva imponent xemeneia, de 50 metres d'alçada, és una referència des de tot el sector nord-est de la ciutat de Manresa i el punt més visible de les grans calderes d'una fàbrica d'aiguardent i licors. La família Cura, originaria del poble de Navarcles, havia iniciat una empresa per a la destil·lació de vins el 1898, any de la pèrdua de les colònies espanyoles del Carib. El 1917 Valentí Cura, amb l'ajuda dels seus fills, va construir una nova fàbrica.

L'empresa va gaudia de bones expectatives comercials, en períodes de plena producció com els del final de l'estiu entrava unes 150 tones diàries de brisa, el residu que resta del raïm després de trepitjat o premsat, que transformava en 2.000 litres d'alcohol. D'aquests aiguardents purs, l'empresa en fabricava el popular Anís Bages, entre d'altres productes.

La fàbrica Cura es va clausurar l'any 1961 a causa de la decadència del sector dels aiguardents. La xemeneia resta dempeus al principi de la carretera del Pont de Vilomara número 9, però si us ubiqueu al darrer tram del carrer Sant Joan del Coll la podreu veure millor.

Mostra un mapa més gran

Fàbrica Perramon i Badia (1932)

Perramon i Badia és una fàbrica de cintes de seda fundada l'any 1926. El creixement de l'empresa va fer que entre el 1932 i 1934 es reformessin el vestíbul i les oficines i es va construir una nau annexa per a 90 telers. La nau es va convertir en una instalació modèlica, amb un estil d'arquitectura funcional, pràcticament únic a la ciutat de Manresa. El sistema d'il·luminació zenital i els elements decoratius interiors són especialment innovadors. L'edifici el podem trobar a la Carretera de Vic, numero 99, al costat de la COPE de Manresa.

Perramon i Badia empresa innovadora en el camp de la cinteria i les noves tecnologies va créixer fins la crisi del mercat tèxtil als anys 70 i 80. En la dècada dels 60 havia tingut una plantilla de 300 treballadors. Avui en dia tot i seguir una línia de producció moderna i informatitzada amb productes d'alt valor afegit per combatre la competència asiàtica, l'empresa pateix la crisi internacional dels mercats i s'ha vist obligada a reduir la seva plantilla per fer front a les despeses.

Mostra un mapa més gran

Font de consulta:

- XATIC (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya), Manresa

Fotografies:

- Fàbrica Cal Cura / Perramon i Badia, googlemaps.com

L'antic edifici de Cal Jorba

Edifici de Can Jorba a l'indret de l'actual edifici del Banco Central Hispano. Al fons, ca la Buresa, i a la dreta de la imatge podem veure els contraforts de l'església de Sant Domènec enderrocada durant la Guerra Civil. Imatge reproduïda en una targeta postal, sense datar, firmada amb les inicials J.G.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

Berlanga a Manresa

El rodatge de Plácido

Avui ha mort a l'edat de 89 anys el gran director Luis García Berlanga a la seva llar de Madrid. Berlanga és potser el millor director que ha tingut el cinema espanyol juntament amb un altre director nascut a la província de Terol, i que es deia Luis Buñuel.

Berlanga té un passat que Històries Manresanes no podia ometre. El que desconeix molta gent de la biografia del gran Luis García Berlanga és que va passar una temporada entre nosaltres, concretament fa 50 anys en el rodatge d'una de les seves pel·lícules. Estem parlant del film Plácido, que es va estrenar l'any 1961. De ben segur que els amants del bon cinema recordaran els lavabos de la plaça de Sant Domènec o l'estació del Nord de la Renfe que apareixen en l'obra rodada a la nostra ciutat.

Les obres del director valencià van ser filmades en el franquisme (excepte títols com La Escopeta Nacional, Todos a la cárcel, etc.) i representen una imatge crítica, cruel i realista de la societat franquista imperant a l'estat espanyol. El toc permanent d'humor no pretenia tapar els problemes reals de la gent i els films de Berlanga eren una denúncia permanent feta amb molt ofici, que malgrat que la seva cruesa en molts aspectes la censura no va poder evitar esborrar de la memòria col·lectiva.

Per què a casa nostra?

L’estada de Berlanga a la ciutat i la seva capacitat per extreure dels nostres carrers un decorat cinematogràfic que va portar a la pel·lícula a ser nomenada per l’Oscar de 1962 a la millor pel·lícula de parla no anglesa, no ha estat mai oblidada pels manresans. Berlanga va explicar que l’elecció de la nostra ciutat va ser purament estratègica i que els productors van triar Manresa, sense cap complicitat amb la ciutat. Molts manresans i manresanes van col·laborar com a extres, mentre que altres van arribar a interpretar petits papers. Tots eren ciutadans normals, sense experiència prèvia en la interpretació i sense relació amb el món del cinema, però el seu entusiasme va contribuir al gran èxit artístic i cinematogràfic que va suposar Plácido, arribant a guanyar-se els elogis de Berlanga per les seves prestacions com a actors.

Fotogrames del rodatge del film Plácido als carrers de la ciutat de Manresa (encadenados.org)

Més informació:

- Plácido (1961), enllaç

- La ciutat de Plácido, enllaç

- Fitxa de Plácido a IMDb (en anglès), enllaç

Fotografies del rodatge:

- Fotografies cedides per Joan Soler, enllaç

Segona part: L'eixample manresà i les fàbriques

La fàbrica Torrents (1942)

Aquest edifici va ser construït per Marià Torrents i Oliveres l'any 1942. Pocs anys després de la Guerra Civil, el tèxtil manresà va experimentar una fase de gran expansió, afavorida per la política comercial de restricció d'importacions estrangers i sobretot per l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Torrents va contractar persones que no podien demostrar que eren "adictos al régimen", i a la fabrica es va formar un ambient curiós amb treballadors i treballadors marginats per haver estat republicans o catalanistes. Els inspectors policials havien de fer la vista grossa davant la situació de manca de mà d'obra que patia Manresa durant la postguerra.

L'estructura també és característica de l'època. Es va projectar la fàbrica en una conjuntura econòmica en la que era barata la mà d'obra però cars els materials. Per això es va fer una combinació de tècniques dl moment, com el formigó armat i l'acer, i de més tradicionals com el forjat amb voltes de maó pla reforçades amb tirants transversals.

El 1990, després d'anys d'oblit, l'edifici es va restaurar i es va rehabilitar com la seu del diari Regió7.

Mostra un mapa més gran

El Pont de Ferro (1927)

El pont de Ferro està situat en un tram de la línia de Manresa a Martorell que es va construir entre 1922 i 1924. El va fer la Compañia General de Ferrocarriles Catalanes, creada el 1919 per la fusió del Ferrocarril Económico de Manresa a Berga i la potent companyia belga Solvay, que explotava una línia entre Barcelona i Martorell. Els ponts de la nova línia es van construir amb la tècnica dels trams metàl·lics amb estreps de formigó i obra, que era prou eficient i més econòmica que la construcció d'arcs de formigó.

El pont en qüestió malgrat no ser estrictament una "fàbrica", té una longitud total de 43 metres, amb un tram central metàl·lic de 16 metres de llum i dos estreps de formigó i obra. En un dels seus costats té acoblada una casella de guardaagulles de l'estació. El pont de Ferro forma part del ric patrimoni industrial de la ciutat, és un referent molt característic i sobretot conegut per la immensa majoria de manresans alhora de situar un dels trams de la carretera de Vic. Aquest pont està ubicat en el tram de l'actual línia R5 (Manresa-Barcelona) dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, entre les estacions manresanes, de Manresa-Alta i Manresa-Viladordis.

Mostra un mapa més gran

Font de consulta:

- XATIC (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya), Manresa

Fotografies:

- Fàbrica Torrents, googlemaps.com
- Pont de Ferro, Pius Cisa

Primera part: L'eixample manresà i les fàbriques

Al llarg del segle XIX, la ciutat de Manresa s'obre enfora de les muralles medievals cap a l'Eixample configurat per dues vies que porten el nom de les carreteres, una és la carretera de Vic i l'altre la carretera de Cardona. Ambdues vies s'establiran nombrosos tallers i fabriques que aprofitaran la capacitat de transport de l'energia elèctrica gràcies a l'electrificació de centenars de metres de cables que al segle XX ompliran els carrers i espais de Manresa.

L'escorxador municipal (1906)

Des de la dècada de 1880, l'ajuntament manresà ja plantejava el trasllat i l'ampliació de l'antic escorxador municipal, que estava situat al mig de la ciutat i n'encarregà el seu projecte a l'arquitecte municipal Ignasi Oms i Ponsa.

El Nou escorxador significava millors condicions higièniques que milloraven la salubritat de la ciutat, limitaven el risc d'infecció en el consum de carn i suposaven també una major producció càrnica. El 1906 s'inicià el projecte d'edificació, que acabaria dos anys més tard, el 1908.

A l'interior hi destaquen la clara planificació racional del conjunt per facilitar el moviment dels animals, la separació de les cambres en funció de la seva utilitat i el pas d'aire fresc entre els murs. Al mateix temps, l'arquitecte Oms va dotar el conjunt d'una estètica admirable, amb la combinació de contrastos cromàtics amb materials com la pedra, l'enrajolat i el maó.

L'escorxador va tancar l'any 1992, i el 2005 es va inaugurar amb la seva nova funció, la rehabilitació per convertir-la en la nova universitat de la Fundació Universitària del Bages (FUB).

Mostra un mapa més gran

Fàbrica Alcoholera Manresana (1914)

La gran xemeneia que testimonia el passat industrial d'aquesta zona era de l'alcoholera de Baldomer Casas i Sala. En els mesos d'estiu, aquestes fàbriques d'esperit de vi es dedicaven a extreure alcohols de vins malaguanyats. Les fàbriques d'aiguardent són instal·lacions perilloses per l'elevada inflamabilitat del producte fabricat, i aquesta va patir un incendi a primers del segle XX en el que diversos treballadors van resultar ferits.

Després de la Guerra Civil, l'empresa va establir una fàbrica de licors embotellats amb marques curioses i populars com el nom d'un frare evangelitzador de les amèriques i homònim del propietari -Bartolomé de las Casas-, el licor "Gold Waser" també anomenat "Agua de oro de Danzing", el licor estomacal "Honisch" i l'anís "la Manresana".

Mostra un mapa més gran

Font de consulta:
- XATIC (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya), Manresa

Radiografia d'una ciutat comercial l'any 1991

La gran botiga de la Catalunya Central

Manresa s'ha consolidat aquests últims anys com una ciutat comercial i de serveis, en un procés irreversible que ha deixat en un segon lloc una indústria autòctona afectada per la crisi. A falta d'un reconeixement de la seva capitalitat política i administrativa, Manresa s'ha convertit en una capital comercial capaç d'atraure un continu flux de visitants de les comarques veïnes.

La capital del Bages, ja tradicionalment comercial, ha viscut una profunda reconversió d'aquest sector, amb l'obertura de nombrosos establiments i la realització d'abundants inversions per renovar els comerços ja existents. Molt aviat, un hiper completarà la infraestructura comercial de la ciutat. Segons el secretari general de la Cambra de Comerç de Manresa, Josep Ribera, "el moment d'aquest sector és bo i puixant, i amb una forta tendència a avançar més en el futur". Aquest espectacular auge comercial, però, comporta els seus riscos. Per no "morir d'èxit", la Cambra de Comerç assenyala la necessitat de planificar el futur creixement del sector, per tal d'adequar-se a la demanda real. A més de la mateixa Cambra, l'Ajuntament, la Unió de Botiguers i la Caixa de Manresa han impulsat un conveni de "crèdits tous" perquè les firmes comercials puguin efectuar inversions en renovació. En total, 1.000 milions de pessetes en préstecs, els interessos seran subvencionats pel Consistori. L'alcalde de Manresa, Juli Sanclimens, destaca també la "forta reactivació del comerç" com a paràmetre més destacat de la ciutat en els darrers anys, fenomen que atribueix "a les inversions realitzades i la posada al dia dels establiments".

L'altra cara de la moneda és la progressiva pèrdua de pes específic de la indústria, que ha viscut durs cops amb el tancament de diverses empreses històriques de la ciutat: Bertrand i Serra, ATM... Per a Josep Ribera, la indústria manresana, dominada pel tèxtil i el metall, necessita "un important reciclatge" per garantir la seva supervivència. A Manresa no han aterrat empreses procedents de l'exterior, que sí que ho han fet en altres municipis de la seva perifèria gràcies a la disponibilitat de sòl industrial i a les bones comunicacions, pel que aquest sector segueix depenent del capital autòcton. Per Sebastià Vives, secretari general de CC.OO. del Bages, "és un error voler convertir Manresa en una ciutat gairebé exclusivament comercial i de serveis, ja que el creixement demogràfic és gairebé negatiu, mentre que les indústries tanquen i no es produeixen en compensació noves inversions industrials". Manresa ha guanyat en els últims anys molt en matèria de carreteres. L'autopista de Terrassa ha acostat aquesta ciutat al Vallès i a Barcelona; l'Eix del Llobregat, al Berguedà, a la Cerdanya i a Andorra. En canvi, l'Eix del Cardener, que enllaça les localitats de Manresa, Cardona i Solsona, deixa encara molt a desitjar i les comunicacions amb Igualada són tercermundistes.

- Extracte original traduït al català:

La Vanguardia, "MANRESA: Adiós al pasado industrial y bienvenida al presente comercial y de servicios", 6/5/1991, p.32

La indústria automobilística manresana: el P.T.V.

Capítol 3: Producció artesanal i canvi de rumb

Un dels factors que el PTV aguantés tan sols cinc anys, era la fabricació del seu producte final, el sistema de producció de l'utilitari manresà no va poder competir comercialment amb la fabricació mecanitzada de la factoria SEAT a inicis de la dècada de 1960. El cotxe PTV començava a la taula del dissenyador; ell dissenyava totes i cadascuna de les peces que componien l'utilitari. AUSA fabricava tot el que podia, i si alguna peça no la podien fabricar ells mateixos, la donaven a encàrrec a un taller. Llavors reunint totes les peces, muntaven de forma manual els cotxes individualment, és a dir, cada cotxe es construïa de forma artesanal, peça a peça. La plantilla al complet (els mecànics) es dedicaven exclusivament a la construcció d'un vehicle. No hi havia especialització radical ni tampoc diversificació mecànica per tant els "muntadors" havien de col·locar les peces exactament igual com ho havien fet amb la unitat anterior.

El cop definitiu, fou l'any 1958. Aquell any l'estat espanyol crea l'empresa automobilística a imatge de la FIAT italiana, la SEAT (Sociedad Española de Turismos y Automobiles) per comercialitzar el vehicle privat entre la nova classe mitjana-consumidora, un nou vehicle a les expectatives de la classe treballadora. Seat disposà de totes les innovacions d'aquell moment, d'una font econòmica de proveïment, quasi inesgotable, i alhora es dedicà a la producció massiva d'un turisme, el Seat 600, que no donava opció a totes les petites empreses d'automòbils, com l'AUSA, a intentar arribar al màxim de clients en el mercat dels automòbils privats. Senzillament, les petites empreses no van poder competir amb la producció en cadena i mecanitzada dels utilitaris marca Seat.

Progressivament el nombre de vendes de PTV es va reduir i a inicis de la dècada dels 60, la competència amb la marca Seat, era del tot impossible per la manresana AUSA. L'any 1961 la producció manual dels PTV s'atura definitivament, juntament amb els Biscuter, de Capi, d'Iseta, etc. La il·lusió dels seus fundadors no minva, el regust de la mecànica i el motor els crida a noves possibilitats, on no existia tanta competència comercial, la fabricació de vehicles destinats a la construcció (un altre mercat a l'auge als anys 60) com els elevadors i els dúmpers. S'inicia d'aquesta manera un canvi de rumb definitiu en l'empresa AUSA.

Bibliografia:

- DESCALS, J.: La indústria automobilística manresana. El P.T.V., Revista Dovella núm. 1, pàg. 7

La Casa d'Exercicis

Obres de construcció de la Casa d'Exercicis de la Cova, darrere la basílica. Fotografia de l'any 1895, on podem observar que les arcades estaven construïdes damunt la balma.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

La indústria automobilística manresana: el P.T.V.

Capítol 2: Els inicis del PTV fins a l'aparició del SEAT 600

El 1956 surt el primer model del PTV (Perramon-Tachó-Vila). La seva potència no és excessiva, i l'anunci que posen els seus fabricants a la primera plana del llibre d'instruccions és prou definidora: "Debe tenerse en cuenta que este coche es solamente de 250 c.c., y por tanto, no debe desafiarse en velocidad a otros coches de potencia superior. Recomendamos dejarlos pasar y siempre saldrán beneficiados en la seguridad de los pasajeros y en el rendimiento del coche". Malgrat aquesta definició, el cert és que, en la dècada dels 50, era un cotxe que no tenia res d'envejar als turismes més valorats del seu temps. Al llarg del quinquenni de la seva producció (1956-1961) van arribar a la producció de 1325 unitats. Comptant amb la feina que donaven als petits tallers secundaris (avui en dia en diríem llocs de feina indirecta), podem afirmar que AUSA, marca fabricant del PTV, va arribar a crear la xifra de 400 llocs de feina, una quantitat important i gens insignificant.

 

PTV model 25o, publicitat de 1960 de l'empresa AUSA

El preu de l'utilitari PTV oscil·lava entre 50.000 i 55.000 pessetes, un preu considerable si el comparem amb els sous i nòmines d'aquell temps. El PTV va vendre's per tot l'estat espanyol, i amb ell, el nom de la ciutat de Manresa va començar a ser conegut per tota la Península. Però l'expansió va ser un breu període d'èxit, arribaria el nou utilitari que esdevindria el rei de les carreteres, el Seat 600, i amb ell el Plan de Estabilización del govern central. Començava el període econòmic conegut de forma popular amb el nom de desarrollismo, la casa SEAT (Sociedad Española de Automobiles y Turismos) començaria a produir en serie els Seat 600. El PTV no va resistir al Seat 600, i de seguida es va veure relegat del mercat.

Bibliografia:

- DESCALS, J.: La indústria automobilística manresana. El P.T.V., Revista Dovella núm. 1, pàg. 6-7

La indústria automobilística manresana: el P.T.V.

Capítol 1: Perramon, Vila i Tachó

Fotografia: Guillem Tachó conduint el seu utilitari per l'actual plaça de Crist Rei ("Manresa, Recull gràfic 1876-1965")

La història de l'automoció manresana cal centrar-la en la fabricació del model anomenat PTV. Durant la segona meitat de la dècada dels 50, era fàcil veure passar pels carrers un cotxe menut, de dues places, que no corria gaire (no superava els 80 km/h), però que era estimat per tots, perquè era un cotxe fet completament a la nostra ciutat: Manresa. El seu nom era PTV. La marca AUSA (Automobiles Utilitarios S.A.), mare del PTV, neix el 1955 en un petit taller de reparació d'automòbils situat al començament de la Muralla de Sant Francesc. En aquell taller sorgeix la primera idea de crear prototips de cotxe utilitari, que serveixi per omplir el temps de lleure d'aquells aficionats a la mecànica i al món del motor. Encoratjats per la seva pròpia il·lusió, i sense cap afany de lucre, creen el primer model de cotxe fabricat total i artesanalment a Manresa. El 1956, el petit cotxet de dos cilindres batejat amb el nom de Tachó, surt al carrer. Solament en sortirà un exemplar, però serà suficient perquè en Tachó (veritable pare de l'automobilística manresana) es posés en contacte amb dos clients, dels quals coneixia la seva afició pel motor, per tal de crear una entitat prou forta per comercialitzar un cotxe. Aquests dos clients eren en Vila i en Maurici Perrramon.

 

Fotografia: Bartomeu Català, Josep Tachó, Antoni Tachó i Ramon Biosca, entre d'altres. ("Manresa, Recull gràfic 1876-1965")

Aquests tres socis creen la societat AUSA, i el primer treball que fan és el de transformar el primitiu model "Tachó" de dos cilindres en un altre prototipus, d'idèntiques característiques, però d'un sol cilindre. En surt un sol número. Després de dissenyar i preparar-se decididament a la comercialització del seu nou projecte, el PTV, no sense dificultats, tots els requisits que la burocràcia de Madrid exigeix. Finalment amb els permisos pertinents, es traslladen a un nou local, concretament al carrer Mossèn Cinto Verdaguer i comencen a fabricar els primers cotxes que els farien famosos, els PTV.

Bibliografia:

- DESCALS, J.: La indústria automobilística manresana. El P.T.V., Revista Dovella núm. 1, pàg. 6.

- GARCÍA CASARRAMONA, G.: Manresa, Recull gràfic 1876-1965, Ed. Edaifós, 2001

On hem aparcat?

La revolució dels 60: el vehicle privat

Fotografia: La Plaça Fius i Palà plena de cotxes l'any 1968 (Revista "El Pou de la Gallina" núm. 257 - Arxiu Quintana i Torras)

Manresa a finals dels anys 50 es va endinsar en el pla econòmic dels tecnòcrates del govern franquista, un pla econòmic que crearia la classe social més nombrosa fins al moment: la classe mitjana-compradora. Aquest fenomen es va iniciar oficialment l'any 1959 amb el Plan de Estabilización. De 1950 a 1973 la taxa de creixement per habitant a l'estat espanyol fou de 5,9%, la més alta que mai s'ha registrat en un país europeu durant la segona meitat del segle XX. La renda per capita l'any 1960 era de 35.791 pessetes (en pessetes constants de 1970), i quinze anys més tard, el 1975 aquesta havia augmentat fins a 83.238 pessetes. Amb poc més de 15 anys, s'havia quasi duplicat.

La dècada dels 60 i el sistema franquista es van aliar amb el famós desarrollismo. L'estat espanyol amb tan sols deu anys (1956 - 1966) es col·locaria com el desè país més industrialitzat del món. Els anys 60 el consumisme arribà a les classes mitjanes, gràcies a la bonança econòmica (l'atur pràcticament era una xifra ridícula en un despatx de Madrid), la fi de l'autarquia, l'obertura als mercats mundials de les empreses espanyoles i el consegüent rendiment a l'alça de les fàbriques que cada vegada s'anaven construint en sòl industrial, el que més tard esdevindria en els polígons industrials tal com els coneixem avui en dia.

Manresa com a ciutat nítidament industrial va notar satisfactòriament aquest pla econòmic, els obrers de les nostres fàbriques tenien sous més alts i es podien permetre luxes que els seus pares no haguessin imaginat mai: televisions, ràdios, tocadiscos, frigorífics, rentadores.... i l'estrella del consum, els cotxes. En efecte, els cotxes es van fer els amos i senyors dels nostres recorreguts, trajectes i excursions al camp o amb tot un ritual manresà: anar a la platja, que d'hora ens havíem de llevar per no trobar embussos! Tothom anava amb cotxe, tothom tenia un d'aquells mítics vehicles: Seat 600, Seat 850, Simca 1000...

L'any 1968 la xifra de vehicles de la ciutat de Manresa era de 5.300 vehicles, és clar que comparada amb l'any 2010 pot semblar una broma matemàtica. En l'actualitat per cada dos manresans hi ha un utilitari, el parc mòbil manresà arriba als 35.000 vehicles, quasi set vegades més que fa 42 anys.

Bibliografia:

- Revista el Pou de la Gallina, núm. 257.

Memoria.cat rep un dels Premis d'Història Sàpiens 2010

Premi Sapiens 2010 a la divulgació a través de les noves tecnologies a l'Associació Memòria i Història de Manresa. (memoria.cat)

El portal de webs memoria.cat de l'Associació Memòria i Història de Manresa ha rebut aquest dissabte, dia 2 d'octubre, un dels Premis d'Història Sàpiens 2010, concedits per la revista especialitzada del mateix nom. Concretament, ha estat el premi a la divulgació de la Història a través de les noves tecnologies. Han recollit el premi, en nom de l'Associació, en Joaquim Aloy, en Pere Gasol i la Conxita Parcerisas.

Històries Manresanes felicita a tots els seus membres per la gran tasca que fan a la ciutat de Manresa. Endavant amb la història!

Arquitectes del segle XX: Un itinerari històric

Passeig previst a la muralla del Carme segons Rovira i Trias, any 1847
(Arxiu Comarcal del Bages)

Una profusió de formes i d'edificis s'escampa arreu dels carrers i places de la nostra ciutat, ens deixà veure nítidament, aquelles construccions tan quotidianes, construccions que han marcat el nostre caràcter. Tot i que són part de la nostra història col·lectiva, el seu marc cronològic arranca el 1900, és a dir el segle XX, el segle dels grans canvis. A continuació, en aquest post, els arquitectes que han donat forma a Manresa durant el segle passat.

El Teatre Kursaal i Josep Firmat

L'edificació del teatre Kursaal fou promoguda per Andreu Cabot i Puig, qui confià els plànols a l'arquitecte Josep Firmat Serramalera. Construït dins els cànons noucentistes, vigents encara en la segona dècada del segle XX, el teatre fou inaugurat el 26 d'agost de 1927 i, quatre dies després, es va fer la primera representació: l'òpera Aïda, de la música de la qual s'encarregà l'orquestra del Liceu.

Josep Firmat obtingué el títol d'arquitecte a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Aquesta escola, fundada oficialment el 1875, era continuadora de l'Escola de Llotja o de les antigues escoles de mestres d'obres. Però, a diferència de les seves antecessores, la nova escola estructurava l'ensenyament en assignatures, donant molta importància a les tècniques i a les de dibuix.

La Renaixença i Pere Armengou

El GATCPAC, Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània, es fundà l'any 1930. Era format per professionals que pretenien renovar l'arquitectura i utilitzar aquesta com una via per a la reforma social. La Generalitat republicana confià plenament en el GATCPAC i la seva combinació de racionalitat, funcionalitat i disseny. Així, li encarregà projectes socials com el Dispensari Antituberculós o la Casa Bloc de Barcelona i diversos edificis escolars arreu de Catalunya, com ara el CEIP La Renaixença, inaugurat l'any 1934 pel president Lluís Companys.

Pere Armengou, membre del GATCPAC, projectà aquesta escola amb una concepció moderna i funcional, preveient espais per al menjador, la biblioteca, el gimnàs o la sala d'actes.

- Més informació: aquí

La Casa Lluvià i Ignasi Oms

Ignasi Oms, l'arquitecte modernista manresà per excel·lència, projectà aquesta casa l'any 1908. La Casa Lluvià és un habitatge representatiu d'una època i una classe social determinades: principis del segle XX i la burgesia industrial, elements que a Catalunya solen confluir en el Modernisme.

L'ús de la casa ha anat variant al llarg del temps, ja que després d'allotjar la família Lluvià, va ser una escola i actualment és ocupada per la seu del Col·legi d'Arquitectes de la demarcació del Bages i el Berguedà. Fins ben entrat el segle XIX els arquitectes catalans encara s'agrupaven en gremis i confraries. A partir d'aleshores, tingué lloc la fundació de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya (1874) i després la del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (1931).

- Més informació: aquí

Cal Jorba i Arnald Calvet

Amb el desenvolupament comercial, les ciutats catalanes començaren a imitar-ne altres d'Europa i dels Estats Units, aplegant els petits comerços en edificis destinats a grans magatzems. A Catalunya, un dels principals impulsors d'aquesta tècnica de mercat va ser l'empresari Joan Jorba i Rius, que primer obrí els magatzems Jorba de Barcelona, i després Cal Jorba a Manresa, construït en diverses fases entre 1936 i 1952, constituint un dels millors exemples de l'art déco català.

L'arquitecte Arnald Calvet seguí les característiques principals d'aquests edificis comercials: construccions de diverses plantes amb façanes monumentals, grans finestrals i aparadors a la part baixa. La utilització de nous materials com el formigó armat i l'acer permeteren espais més diàfans amb una clara visió consumista.

- Més informació: aquí

Font: "Manresa. Arquitectes i mestres d'obra". Circuits, Passejades per la ciència i la història de Catalunya