01 d’agost 2012

Una ciutat de museus

Els espais de cultura locals 

Avui en dia la ciutat de Manresa hi podem trobar quatre museus que presenten una mostra de la història local, de la comarca i la seva relació amb la història del país.


Mostra Una ciutat de museus en un mapa més gran

El Museu Comarcal de Manresa està situat a l'antic col·legi i internat de Sant Ignasi que la congregació dels jesuïtes van ocupar des de la seva arribada a la ciutat, a mitjan segle XVIII, fins al final del segle XIX. En les seves onze sales podem veure una mostra de geologia i paleontologia presidida per una defensa d'Elephas antiquus; una sala d'arqueologia amb mostres neolítiques de les Marcetes (Viladordis) i del món iber-romà del Bages (com el mosaic romà de Sant Amanç), o fins i tot la necròpolis del Puigcardener, puig que ocupa la basílica de la Seu. La resta de sales expositives podem veure-hi objectes religiosos medievals, i peces de ceràmica que es va trobar a l'església del Carme (que es coneix com a ceràmica "manresana"). El Museu Comarcal de Manresa també té dues sales destinades a la història de la ciutat i l'art modern. La sala de pintura i escultura barroca ens recorden el pes que jugaven els tallers manresans del segle XVII. Els objectes importants a visitar són el retaule barroc del Roser del segle XVII que era a l'església de Sant Pere Màrtir, que es va salvar del foc i les runes del 1936. També hi destaca la figura del pintor i escenògraf manresà Josep Mestres Cabanes. L'edifici també compta amb l'Arxiu Històric de la Ciutat amb material i fons documental del segle XII fins a l'actualitat.

El Museu Històric de la Seu està ubicat a la basílica de la Seu i té una important varietat d'objectes religiosos. Es va inaugurar l’any 1934 per tal de conservar i exposar les obres d’art sacre, que havien quedat en desús, fora del culte quotidià. Entre els més importants a mencionar, un crucifix romànic, un frontal florentí (fet amb tela de lli i decorat amb brodats de seda amb fils d'or i argent) i les arques d'argent realitzades per l'argenter manresà Antic Lloreda dels cossos sants dels patrons de Manresa d'estil plateresc, que contenen les relíquies de Sant Maurici, Sant Fruitós i Santa Agnès. Hi ha també fragments de retaules barrocs dels famosos tallers manresans dels Grau i el Sunyer, un retaule dedicat a Sant Ponç (segle XVI), una imatge de la Immaculada (segle XVII) així com nombrosos objectes d’orfebreria i d’indumentària litúrgica.

El Museu de Geologia Valentí Masachs és a l'Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Manresa i està especialitzat en mineralogia i paleontologia. Hi podem trobar una col·lecció de minerals dels Països Catalans, un recull de les explotacions més importants peninsulars on destaca la secció de la conca potàssica del Bages, i vitrines sobre les aplicacions industrials dels minerals i a la secció de paleontologia, fòssils de diversos indrets de Catalunya. El museu també compta amb un espai anomenat "Taulell de Reflexió", ambientant en les problemàtiques mediambientals com l'exhauriment dels recursos naturals i la relació entre humans i minerals.

El Museu de la Tècnica de Manresa està ubicat als antics dipòsits de la ciutat, construïts al segle XIX. La nau té dues exposicions fixes, una dedicada al món de la cinteria i l'altre a la Séquia i l'Aigua. El visitant pot conèixer tot el procés de fabricació de teixits, la maquinària que s'utilitzava i les característiques de la indústria de confecció de cintes, vetes i passamaneria. També pot descobrir la història de la Séquia de 1345, la seva llegenda, l'arribada de l'aigua a la ciutat de Manresa i els seus usos.

Bibliografia i recerca:

- Comas, F.; Segon, J: "Visions de Manresa" Ed.Parcir/Zenobita, Manresa 2010

Més informació:

- Museu Comarcal de Manresa: aquí
- Museu Històric de la Seu: aquí
- Museu de Geologia Valentí Masachs: aquí
- Museu de la Tècnica de Manresa: aquí

Altres mapes i rutes de la ciutat:

- Un itinerari al patrimoni industrial: aquí
- Un viatge medieval: aquí

16 de juliol 2012

Les dones de Cal Torrents

Fotografia de 1949 dels treballadors de l'empresa Manufactures Torrents S.A. de la ciutat de Manresa. Podem comprovar que quasi la totalitat de la plantilla era personal femení. L'edifici actual avui en dia és la seu del diari de les comarques centrals: Regió7.

Fotografia: Camprubí i Plans, Josep: "La clau de girar la fàbrica", Manresa 1995

13 de juliol 2012

Vacances a la Unió Soviètica

El viatge al país del pèndol de 1977

El llibre "El viatge al país del pèndol. L'URSS de 1977", publicat a l'editorial manresana Zenobita l'abril del 2010, és un recull de les vivències i anècdotes que el manresà Lluís Grifell visqué durant un viatge de turisme a la Unió Soviètica, l'estiu de l'any 1977. El relat és senzill i alhora clarificador, partint d'un vocabulari autodidacte a tall de dietari i dels apunts recollits sobre el terreny, té com a objectiu principal fer una exposició de les vistes d'aquell país i la seva societat tan aïllats de nosaltres durant els anys de plom del franquisme.

Grifell valora de forma positiva les ciutats que va veure, els monuments i els paisatges, però especialment les persones amb qui va tenir un tracte proper. Es va trobar amb un país convençut políticament, disciplinat, que al mateix temps venera i recorda els combatents que l'han defensat; va constatar l'ambient artístic i romàntic, però també expeditiu mentre realitzava unes vacances programades amb un grup de turistes espanyols aquell estiu de 1977. 

A continuació un recull del seu particular dietari:

Dijous 11 d'agost

"Avui la cosa ja pinta d'una altra manera. D'entrada, cal destacar l'arribada al port fluvial de Volvograd, un nom que la ciutat recupera el mes de novembre de 1961, ja que se'n deia Stalingrad. És una ciutat situada a la vora del riu Volga, just en el punt de convergència de diverses carreteres i vies de tren, a més del port fluvial on ara mateix ens trobem [...]"

Dimecres 17 d'agost

"Aquest matí anem a visitar el Mausoleu de Lenin. La sortida prevista era a les nou. Són dos quarts d'onze i encara no han vingut a recollir-nos. La gent està que bota, i tres o quatre dels més decidits empaiten el Barbas (la màxima autoritat que portem d'Espanya) a fi de preguntar-li si hem vingut a Moscou a perdre el temps [...]"

Dissabte 20 d'agost

"Avui s'aprofita el temps de valent, al contrari d'ahir, que alguns varen perdre tot el dia darrere l'ambaixada espanyola. El programa consta de dues visites importants i un espectacle: al matí ens portaran a visitar el Palau d'Estiu dels tsars, a la tarda el Museu de l'Ermitatge i, a la nit, anirem a veure un ballet rus".

Lluís Grifell 
L'autor del llibre

Lluís Grifell Pons neix l’any 1925 a Manresa en el si d’una família menestral. Cursa estudis de primària i de secundària, als catorze anys, comença una novel·la i una comèdia musical, intents que no arribaran a terme. Durant la Guerra Civil i la postguerra, estudia comerç i peritatge mercantil mentre treballa a la botiga dels seus pares. Després treballa de comercial en uns grans magatzems i viatja per Catalunya i País Valencià. El 1973 funda una empresa, que regenta fins a setanta-cinc anys, moment en què en delega la direcció en un seu fill. Llavors comença la seva etapa d’escriptor, publicant Sants i mites de Catalunya (en tres volums), Petites històries per matar el temps i Memòries i aventures d’un temps i d’un país (Catalunya 1930-1950).

Més informació:

- Editorial Zenobita, aquí
- Pàgina web de l'autor, aquí
- El Banc de la Memòria: Lluís Grifell, aquí

10 de juliol 2012

Els empaitabisbes

Ceballots al cap del bisbe de Vic

Els manresans mai han estat prou bé amb els bisbes. Així ho explica una rondalla explicada per Mateu Valls de Manresa de l'any 1911, i que recull el folklorista Joan Amades en el seu llibre "Rondallística".


"El bisbat que avui radica a la ciutat
de Vic diuen que en altres temps
havia estat a Manresa.
En una ocasió els manresans estaven
disconformes amb la conducta del seu
bisbe. Aquest hagué d'anar a Vic
a fer una visita, i, en retornar al 
seu palau de Manresa, els manresans
sortiren a retrobar-lo i l'apedregaren
a cops de ceba, amb tant de delit
que no el deixaren entrar a la ciutat.
El bisbe se'n tornà a Vic, on fou molt
ben rebut, i decidí quedar-s'hi a viure.
Els manresans, penedits de llur fet,
moltes vegades han reclamat el retorn
del bisbe, però ell mai més no hi ha
volgut tornar".

Extracte:

- Franquesa, T.; Recasens, J.: "Coneguem la Séquia", Caixa d'Estalvis de Manresa, 2a edició, Manresa 1984

Altres entrades al bloc relacionades amb el folklore:

- Manresans, lladres, pillos i gormands: aquí
- Entre Tots Sants i Manresa: aquí

06 de juliol 2012

El Palau Firal

El nou ExpoBages al Guix 

Fotografia: L'edifici del Palau Firal, situat al barri del Guix.

L'ExpoBages, és la fira multisectorial de referència de la Catalunya Central. Al llarg de la seva trajectòria (la primera edició és de 1980) l'Expobages ha fet d'aparador de l'activitat econòmica de Manresa i el Bages, i ha tingut un paper destacat en la dinamització econòmica i comercial al conjunt de la Catalunya Central, però des de l'any 1986 té una nova ubicació: El Palau Firal

L'ExpoBages de l'any 1986 va ser especial, perquè per primera vegada arribava en un nou edifici ubicat als afores de la ciutat de Manresa. La fira de mostres es traslladava al barri del Guix en la seva sisena edició i estrenava el nou Palau Firal de la ciutat, d'on ja no es mouria en les següents edicions. El recinte, obra de l'arquitecte Josep Maria Esquius, tenia com a principal virtut la seva construcció modular en forma de creu grega, que permetia dividir-lo en diferents pavellons i adequar-los a les necessitats de cada mostra amb facilitat. La curiositat de molts manresans va fer que fins a pocs moments abans de tancar la fira continués entrant fent per veure la nova infraestructura.

Fotografia: L'alcalde de Manresa Joan Cornet (a la dreta de la imatge) a la inauguració del Palau Firal, que va coincidir amb l'ExpoBages de 1986 (Diari Regió7 - Joan Esteve).

L'obra va tenir unes despeses elevades, per un ajuntament que no podia permetre's luxes. La compra del sòl, les obres d'adequació del terreny i la construcció de l'edifici es van valorar en 250 milions de pessetes, a les quals es van afegir 150 milions més en concepte de costos financers. Calia buscar finançament per efectuar aquesta gran obra. Una gran part d'aquesta inversió va anar a càrrec del Patronat de Fires (65%), però també van ser importants les aportacions de la Generalitat i l'Ajuntament de Manresa, 15% cadascun respectivament i les contribucions, menors, d'altres entitats locals com la Cambra de Comerç de Manresa i la Caixa d'Estalvis de Manresa.

Bibliografia i recerca:

- Hemeroteca Diari Regió7 
- Fira de Manresa: "Fira ExpoBages"

Més informació:

- ExpoBages: tres dècades fidels a la ciutat, aquí
- El Palau Firal de Manresa, vídeo realitzat per E2S, aquí

01 de juliol 2012

Art urbà, art manresà

Portada del llibre (Ed. Zenobita)
Avui us vull parlar d'un llibre sobre patrimoni històric i natural de la nostra ciutat, Manresa Art Urbà (MAU). Els autors de l'obra són, Pere Izquierdo i Jordi Biel, i la seva idea és donar a conèixer les diverses representacions d’art que hi ha als carrers de Manresa. El llibre, publicat per Zenobita Edicions, és un recull fotogràfic d'elements urbans, des de portes, finestres i balcons fins a escuts, plaques, logotips, pintades i tota mena de detalls artístics i arquitectònics que es troben pels carrers de Manresa i que moltes vegades passen desapercebuts als ulls dels vianants.

Els dos autors quedaven els caps de setmana per pentinar els carrers de la ciutat, un per cada vorera, sobretot al barri antic. Al llarg de més de tres anys, van recopilar 3.000 imatges i a partir d'aquí "les vam anar visualitzant i seleccionant fins a dividir-les en 29 capítols" va explicar Biel en la presentació de l'obra a la llibreria Parcir de Manresa el 19 d'abril, que va afegir que "el llibre inclou finalment 800 fotos; i a 120 d'aquestes s'identifica el lloc on han estat preses"

- Més informació: aquí

23 de juny 2012

Història d'un canal impossible

Un port fluvial per la ciutat 

L'interès per millorar les anacròniques comunicacions de Manresa a principi del segle XIX van traslladar-se en el projecte de construcció d'un canal de navegació, i també de reg, que unís la nostra ciutat amb el port de Barcelona. Abans de l'arribada del ferrocarril a la ciutat el 1859, Manresa necessitava un accés ràpid a la costa per donar sortida als seus productes manufacturats, i evitar els tortuosos camins de l'època amb les tartanes tirades per cavalls.

El projecte havia de millorar el desenvolupament econòmic del Bages, però ben aviat va resultar irrealitzable pel seu alt cost econòmic, el cabal insuficient, els notables estiatges dels rius Cardener i Llobregat, i la quantitat d'encluses que les barcasses haurien hagut de superar. A la secció "Comunicaciones interiores", del periòdic El Español, el 24 de març de 1836, apareixia un article que portava per nom "Canal de navegación y de riego de Manresa a Barcelona"Ens podem fer una idea de quin impacte tindria la construcció d'aquest canal, no només a la comarca del Bages, sinó fins i tot a les comarques del pre-pirineu: 

"Este es el gran monumento que ha de eternizar el reinado de la inocente Isabel II, bajo la sabia direccion de su augusta Madre. El enlazará á la populosa Barcelona con Manresa, y esta vendrá a ser un remoto arrabal de aquella [...]. Por él se transportará ese apreciable y puro mineral de sal del coloso de Cardona, que se convertirá en oro y plata. El carbon de mina que rodea á Manresa será esplotado, y dará impulso á un sinnúmero de ingeniosas máquinas. El azogue que se oculta en sus entrañas, y cuya esplotacion es facilisima por la ventajosa posicion del sitio en que se encuentra su laboratorio natural, no dejará de ofrecer ricos cambios. El trigo, que es estraido de los estensos campos de Urgel y Aragon, se derramará por la muchedumbre de los pueblos que rodean la linea del canal. Los algodones, que se hilan primorosamente en las numerosas fábricas de Manresa, y en las de Sallent, Navarcles, Castellgalí, Suria, Molins de Rey y otros pueblos, y que luego se consumen y tejen en aquella ciudad, y en Berga, Bagá, Gironella, Cardona, Prats, Sallent, Sampedor. Las lanas y acreditados paños, estameñas y otros tejidos de las poblaciones indicadas, y las de Moyá, Castelldersol. Los riquisimos tejidos de seda, cintas, pañuelos y otros artefactos primorosos, en que se ocupan millares de telares en Manresa y pueblos circunvecinos. La pólvora, el papel, el salsaturno ó albayalde, llamado por los franceses blanc de plomb, el vidrio, el aguardiente; en una palabra, todo género de artefactos que elaboran sus fábricas é ingeniosos talleres [...]."

El projecte del canal de reg i navegació de la ciutat de Manresa entra en el camp dels intents de modernització que es van emprendre a la primera meitat del segle XIX a càrrec dels governs liberals de Madrid, molts dels quals no reeixits, com en cas dels canals navegables; i altres amb un èxit aclaparador, com en el cas dels ferrocarrils.

El projecte de canalització dels rius Cardener i el Llobregat, que havia de millorar el transport entre les ciutats de Manresa i Barcelona, va aparèixer l'any 1814, amb la finalització de la Guerra del Francès, quan la Junta de Comerç de Barcelona va encarregar a l'arquitecte Tomàs Soler i Ferrer, expert en projectes de canalització i construcció de ports, l'estudi de l'obra. Soler va dir que la construcció era factible, i n'elaborà els plànols poc temps després, tot i que mai s'han pogut trobar en l'actualitat.

La Junta de Comerç de Barcelona va comunicar aquest projecte al consistori de Manresa el 21 de juny del 1815, anunciant la propera visita de Soler i Ferrer. En la missiva, que es conserva a l'Arxiu Comarcal de Manresa, hi diu que el canal navegable permetria "fer més fàcils, més barates i millors les comunicacions i els transports"Aquest projecte no va fructificar mai a causa del seu elevat cost de construcció. La hisenda pública estava en bancarrota i les despeses havien de sortir directament de l'increment dels impostos entre els pobles veïns, que encara patien les conseqüències d'una guerra que va durar 6 anys.

Bibliografia i recerca:

- Diari Regió7: "Un projecte del segle XIX preveia un canal navegable entre Manresa i Barcelona" (07/10/10)

- Bloc "Navarcles: notícies aparegudes en diaris i revistes antigues"

18 de juny 2012

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 3: Fabricants, amos i obrers

Fotografia: La ciutat de Manresa a principis de segle XX (Arxiu Històric Comarcal de Manresa).

Els personatges més rics, influents i amb un gran poder econòmic que els permetia accedir fàcilment a la política de Manresa de finals de segle XIX eren una minoria molt selecta. A les eleccions municipals de 1889 (les últimes amb sufragi masculí censatari) només eren elegibles 468 persones, que representava un 2,3% dels habitants de la ciutat, i els electors eren 1.373, o sigui prop del 7% de la població, la qual cosa demostrava fins a quin punt la participació en els afers de la municipalitat quedava reduït a un petit grup de persones.

En el quadre (més avall) hi figuren els noms, adreces i activitat econòmica dels 25 majors contribuents de les llistes electorals de les eleccions de 1889, els personatges mencionats d'aquesta llista tenien dret a vot i podien escollir els governants locals, membres sempre del seu grup social: fabricants, amos, burgesos i terratinents.

Font: AHCM, Cens electoral de l'any 1889 (revista Dovella, núm.41, p.54)

Els elegits com a regidors municipals aniran a l'Ajuntament més per defensar interessos de sectors determinats que no programes generals del municipi o opcions polítiques més amplies i globals. L'actuació de molts regidors es regia sempre en benefici propi o de les famílies dels fabricants, terratinents i comerciants de torn. Aviat es demostrarà en les actuacions d'obres públiques i el programa d'urbanització municipal, amb l'adjudicació de les obres i els contractes de serveis a determinats individus poderosos de la nostra ciutat.

Manresa tenia una minoria de propietaris molt rics, amb un grau de riquesa i patrimoni molt per sobre la mitjana, i entre els seus béns destacaven propietats rústiques (de secà i regadiu) i un gran nombre de finques urbanes. Al capdavant d'aquest grup destacava Marià Batlles que posseïa 24 peces de terra, set cases, dues fàbriques, dos molins i un blanqueig; el seguien altres fabricants o fills de fabricants que també eren propietaris de finques urbanes i rústiques.

Fotografia: La carretera de Vic, a principis de segle XX. Igual que la carretera de Cardona, les activitats industrials tèxtils es combinaven amb les foneries, tallers mecànics i magatzems comercials (l'Abans: Manresa Recull Gràfic 1876-1965).

Les rendes de la terra i els lloguers completaven els beneficis empresarials. Per als fabricants posseir cases i terres era ampliar els seus actius familiars i empresarials, això era altament rendible perquè aquests actius generaven plusvàlues en un altre moment, o servir de garantia real en cas de necessitar un préstec. En un període en què la propietat era considerat un bé sagrat (més que els diners en circulació) i de distinció social, ser propietari era gaudir d'un prestigi real que només discutien i posaven en dubte dues tendències polítiques que a les acaballes del segle XIX encara restaven força desconegudes: els anarquistes i socialistes.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. La seva participació política en els afers municipals era marginal, no fou fins a 1890 quan el govern liberal de Madrid va restaurar el sufragi universal masculí, obrint al vot a tots els homes majors d'edat. Les dones haurien d'esperar 40 anys per poder votar. Les úniques referències polítiques de les masses obreres eren els partits republicans, perquè tenien discursos amb certa base social i reivindicaven millores bàsiques pels treballadors i pagesos de la ciutat de Manresa.

L'any 1892, any en què es van reunir els ponents de les Bases de Manresa, encara no feia dos anys que la ciutat s'havia iniciat una important vaga d'obrers de les fàbriques tèxtils que ajudada pel sindicat moderat i reformista de les "Tres Classes del Vapor" s'estengué per altres poblacions de l'interior de la província de Barcelona. Més informació sobre la vaga de 1890, aquí.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts: aquí
- Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya": aquí

Més informació al bloc:

- La vaga de 1890 (I), (II), (III)
- Les eleccions de 1891, escàndol a les urnes: aquí
- Manresa al tombant del segle XX: aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

13 de juny 2012

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya"

Fotografia: Teler de rem o patacada al Museu de la Tècnica de Manresa, dintre l'exposició permanent "La Cinteria" (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya).

El 1892, la ciutat de Manresa era una ciutat-fàbrica, una d'aquestes ciutats de Catalunya que formava l'anomenada per Jordi Nadal "la fàbrica d'Espanya". La població treballadora era gairebé la meitat de la població total, xifra absoluta i percentatge relatiu molt alts i que només podem entendre si tenim en compte que entre les famílies treballadores l'activitat començava en edat infantil (8-10 anys). Els nens començaven a treballar a prop dels deu anys i les nenes cap als dotze, i així mentre hi hagués feina i el cos aguantés les exigències laborals del moment.

Sobre un total general de 7.063 treballadors registrats, el 53,3% treballava a la indústria, un 30,8% a l'agricultura i ramadera, i la resta -15,9%- en el sector dels serveis i el comerç. Dels treballadors de la indústria, uns 2.159 i el 30,6% de total general eren obrers del tèxtil, el qual consistia la principal i primera força d'ocupació de la ciutat. L'any 1890, Manresa disposava de 105 establiments industrials, dels quals 27 eren fàbriques mecanitzades de filar i teixir cotó o ambdues coses. Els establiments de cinteria de cotó a mà eren 22, i a més hi havia 11 establiments de teixits de seda a mà i 6 de cinteria de seda. A la relació de les fàbriques de filats i teixits de cotó que figura en el quadre (més avall) podem comprovar el repartiment de fusos de filar i dels telers mecànics, així com l'import de les contribucions que les fàbriques pagaven i la seva localització dins l'espai de la ciutat.

Font: AHCM, Cens de la "Contribución industrial", 1890 (revista Dovella, núm. 41, p.53)

Les fàbriques se situaven bàsicament al costat del riu Cardener, del torrent de Sant Ignasi (actual Via Sant Ignasi) o bé als ramals de la séquia que comptaven amb un salt d'aigua, l'energia del qual podia aprofitar-se per mitjà d'una turbina i transformar-se d'hidràulica en mecànica. Totes les fàbriques disposaven també amb màquina de vapor, la majoria eren superiors als 50 CV, però l'energia de l'aigua s'aprofitava tant com es podia pel fet que era gratuïta i ajudava d'aquesta forma a fer més competitius els productes tèxtils de la nostra ciutat.

Il·lustració de l'Auca de Manresa, es van tirar a terra les muralles de Manresa per encabir nous edificis, carrers, avingudes i per descomptat, fàbriques ("La meva primera història de Manresa" F.Comas i D. Hernàndez, Ed.Zenobita, 2006).

A començaments de la dècada del segle XIX, la indústria tèxtil havia experimentat una lleugera recuperació gràcies a l'evolució de la demanda i als aranzels proteccionistes del govern espanyol. El resultat aviat es va traduir en més inversió per part dels propietaris de grans fàbriques i marques tèxtils. S'ampliaren les fàbriques del Pujolet i de cal Torra, es col·loquen noves màquines de vapor, com la de la fàbrica dels Panyos que podia produir a 200 CV de força, i l'any 1893 començaria la construcció de la nova fàbrica de Manuel Bertrand a la partida del Remei, que esdevindria la més gran i important de la ciutat, i fins i tot de l'estat espanyol.

La indústria tèxtil del cotó era el motor de l'economia i el creixement urbà de Manresa, el sector que generava més rendes. El resum era fàcil, si les fàbriques anaven bé, Manresa anava bé. Augmentava la població i l'ocupació; es construïen nous edificis, augmentava la demanda de paletes, fusters, pintors i gent d'altres oficis, també augmentava el nombre de professions liberals (advocats, metges, administratius...), així com la demanda de productes bàsics com hortalisses, blat i carn de tota mena, s'obrien nous comerços, l'ajuntament recaptava més impostos i es podia fer més obra pública. Un creixement mai vist en una ciutat d'interior al llindar del canvi de segle.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts, aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

09 de juny 2012

El viatge a Saarbrücken

La ciutat dels tramvies?

Imatge: El futur Tram-Man a la ciutat de Manresa. En color blau la línia R5 i estacions dels FGC operatives; en color vermell el projecte de tramvia amb llurs estacions a construir (Imatge reproduïda al diari Regió7).

Durant els dies 28 i 29 de setembre de l'any 2006, l’alcalde de Manresa, el socialista Josep Camprubí, va fer un viatge a la ciutat alemanya de Saarbrücken amb una delegació d’ajuntaments i consells comarcals catalans convidats per la direcció General de Ports i Transports i dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). La visita es va centrar a conèixer la integració dels vehicles en els carrers i les places de la ciutat, així com un curt recorregut amb el tren-tram fins a la frontera francesa situada a pocs quilòmetres. L'objectiu de la ciutat de Manresa era encaixar l'impacte d'un tramvia pels carrers i places de la nostra ciutat. Efectivament, érem l'any 2006, i als ajuntaments catalans tot era possible.

L'any 2009, tres anys més tard, Manresa anava directament cap al tramvia urbà, era possible capgirar la cultura del vehicle privat per un sistema de transport col·lectiu. Aquesta era la conclusió del projecte elaborat per la delegació del Bages, Berguedà i Anoia del Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació. Fins i tot algunes ments havien batejat el projecte de tramvia a la manresana, amb el nom Tram-Man. La proposta de Tram-Man, era una aposta ciutadana nascuda d'un col·lectiu professional per aconseguir una ciutat menys contaminada i amb millor mobilitat mitjançant un sistema de transport més sostenible i ecològicament més eficient. Des d'aquest àmbit professional es considerava que seria adequat un tramvia d'una sola via i amb una dotació de dos combois, un en cada sentit, que es creuarien amb una doble via aproximadament al punt mitjà del recorregut. Les estacions de sortida i arribada també serien dotades de doble via amb doble andana.

El viatge de l'alcalde Camprubí a la ciutat de Saarbrücken aquell setembre del 2006 fou un brindis al sol, les expectatives reals quedaven molt lluny, perquè el tramvia de Manresa es va anar diluint amb el pas dels mesos. Els projectes de tramvia a la ciutat de Manresa i per extensió a la comarca del Bages, avui dia, ha caigut en l'ostracisme polític i per més inri, l'economia municipal de Manresa no pot ni tan sols somiar amb un futur Tram-Man, sense abans ajustar el seu deute i d'altres obres de més prioritat per la ciutadania.

Recuperar l'antic recorregut dels Catalans?


Fotografia: Estació Manresa-Baixador dels FGC, darrere parada comercial de la línia R5 Barcelona-Manresa. Antigament aquesta línia seguia el seu trajecte per l'interior de la ciutat de Manresa fins a l'any 1965 (wikiloc).

Les vies que s'estenien des de l'actual baixador dels FGC Manresa-Baixador fins a Manresa-Riu (antiga estació on avui hi ha la discoteca Les Carpes del Riu) van ser aixecades el maig de 1965, durant l'alcaldia de Ramon Soldevila i Tomasa. En una visita de l'alcalde Prat a Madrid l'any 1947, la ciutat de Manresa, ja es proposava suprimir el recorregut dels Ferrocarrils Catalans per dintre la ciutat, perquè causaven molesties al trànsit rodat dels vehicles de motor: "supresión de la vía de los FFCC que desde el Apeadero de la calle Angel Guimerà hasta la estación de Manresa-Río, con lo cual se eliminarían los pasos a nivel y se permitiría a la ciudad un más desahogo desarrollo". Més info, aquí.

Recerca:

- Camprubí visitarà Saarbrücken per conèixer experiències de tramvies (diaridemanresa.cat, 28/09/2006)

- Construir un tramvia és una bona opció a Manresa? (Diari Regió7, 05/11/2009)

Les administracions valoren la proposta del tramvia (Diari Regió7, 17/11/2009)

05 de juny 2012

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts 

Encetem aquest primer capítol de la sèrie "La ciutat de les Bases de Manresa" on farem un resum de la nostra ciutat durant l'any 1892, any en què es va celebrar les Bases de Manresa. Com era Manresa en aquesta data tan assenyalada del catalanisme polític?

Manresa vivia immersa en la industrialització tèxtil, els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Sens dubte una ciutat de contrasts, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven amb salaris baixos i un nivell de vida escàs d'alegries.

El 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades de l'estadística municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en què hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Per anys, representa un 1,5% anual, superior al nivell de Catalunya en la mateixa època. La ciutat tenia una piràmide de població amb més dones que homes, 89 homes per 100 dones, i especialment entre els 11 i 50 anys, fet que està relacionat amb la importància del treball femení en la indústria cotonera.

“Manresa, vista general per J.Carrasco” a La Ilustració Catalana. (1a etapa) Núm. 291. 31/08/1892

Aquest ascens de la població manresana no anava lligat a un augment de la natalitat de la ciutat sobre les defuncions, sinó conseqüència de la migració i la despoblació de la Catalunya rural que anava a les ciutats a la recerca d'un millor nivell de vida: pa i treball. Els naixements d'aquella època a Manresa eren molt elevats, de l'ordre del 30%, però hi havia anys en què la mortalitat era superior i el creixement vegetatiu era negatiu, és a dir, hi havia més defuncions que naixements, cosa impensable al nostre temps.

L'any 1892 van néixer 663 criatures i van morir 590 persones, diferencia que dóna un saldo positiu, la dada canvia si anem l'any anterior, el 1891, on el nombre de naixements va ser de 642 i el nombre de defuncions de 774, per tant un saldo negatiu. Segons els metges de l'època, les causes de la mortalitat eren variades, però la humitat d'una ciutat entre dos rius i encerclada per conreus de regadius n'eren les causes més probables: "Las enfermedades catarrales y reumáticas y las infecciones han de formar el primer elemento de mortalidad: no faltan enfermedades crónicas del sistema respiratorio debidas a lo accidentado del terreno y pasivas cerebrales, debidas ya a éstos ya a los cambios de presión. Los catarros de las vías respiratorias y gastrointestinales ocupan el primer lugar y las enfermedades infecciosas se ponen luego a su lado".

Per taula d'edats la mortalitat afectava els infants, la meitat dels morts en cinc anys, eren nens i nenes de menys de cinc anys. De cada deu infants manresans de menys d'un any, només vuit tenien probabilitats d'arribar als dos anys de vida. Les dades de mortalitat juvenil feien estralls, sobre cent infants nascuts el 1892 era gairebé segur que la meitat no arribava als 20 anys. Catarros, xarampió, tuberculosi, tifus, verola i altres malalties infeccioses mataven als joves manresans a finals del segle XIX.

Fotografia: Vista actual de l'Estació del Nord, els immigrants que arribaven a la ciutat de Manresa ho feien amb tren, sobretot de la província de Lleida i de la Franja d'Aragó.

Per tant si el creixement natural de Manresa era tan irregular, com s'explica aquest augment de la població de la ciutat? Per la migració. El creixement migratori era motivat per la demanda d'obrers a les fàbriques, pels pagesos procedents de la perifèria de la comarca del Bages i àrees prepirinenques que s'instal·laven al regadiu manresà, i per persones procedents de zones muntanyenques del país que es llogaven com a peons pel camp, a la construcció o allà on realment fes falta per fugir de la fam. Quan les fabriques tenen molta feina la població augmenta i quan hi ha crisi les famílies sense feina es traslladen a altres comarques on hi hagi possibilitats de treball, segons un document d'aquell temps de l'ajuntament de Manresa on s'estructura la migració al creixement industrial de les manufactures de cotó.

D'on procedien aquests immigrants? Bàsicament de la mateixa comarca del Bages i les comarques veïnes, especialment de l'Anoia, però també de la Segarra, l'Alt Urgell, els Pallars i de la franja aragonesa (de parla catalana, gràcies al tren de la línia Barcelona-Saragossa que passava per Manresa). 

Ens podem fer una primera idea que el ferrocarril fou un dels motius de la procedència dels immigrants, especialment de la província de Lleida, i fins i tot de fora Catalunya. Les comunicacions de tren feien possible l'arribada de nous immigrants a casa nova per treballar a les fàbriques tèxtils.

Bibliografia i recerca:

- Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

- Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

01 de juny 2012

Els metges municipals

La medicina pública 

Fotografia: Placa històrica que es conserva a l'entrada de la residència de les monges de l'Hospital de Sant Andreu de Manresa (del bloc Manresanes que han fet història)

El setembre de 1868 tot estava preparat perquè es posés en pràctica el compromís acordat en el Pacte d’Ostende, es tractava d’organitzar un pronunciament militar que portés a la convocatòria d’unes Corts constituents que liquidessin els governs liberals de la reina Isabel II. A Catalunya, el cop militar que va destronar Isabel II va suposar l’inici d’un procés revolucionari amb un accentuat caràcter antiborbònic i republicà. La nova Junta de Catalunya esdevindria en la nova autoritat política i prendria una sèrie de mesures de desmantellament del sistema: nomenament de nous càrrecs (governadors civils, alcaldes i presidents de Diputacions), formació d'una milícia per a controlar l’ordre públic, i una sèrie de mesures que anaven encaminades a implantar un model públic assistencial gratuït en educació i en medicina general.

Amb la caiguda d'Isabel II el setembre de 1868, apareix en l'àmbit estatal un Reial Decret per a l'assistència als pobres i organització dels partits mèdics peninsulars, és a dir, la creació del cos de metges de beneficència o titulars, el cost dels quals era sufragat amb l'erari públic. L'Ajuntament de Manresa va creure que aquests partits mèdics eren innecessaris per a la ciutat, afirmava que existien molts centres benèfics i assistencials per pobres, lisats i orfes, i que la seva creació suposaria una despesa al pressupost municipal difícil d'encaixar. Es fa difícil entendre aquesta decisió avui dia, però els primers metges "públics" de la ciutat de Manresa no començarien a treballar fins 20 anys més tard, fou el 21 de setembre de 1888, quan el consistori manresà va crear una plaça de metge municipal i un altre de suplent pel mateix, que havien de cobrir-se mitjançant el concurs públic via oposició entre els facultatius de la ciutat de Manresa. La convocatòria l'anunciava el mateix ajuntament als mitjans locals.

Es varen presentar a aquest concurs els metges Soler i Camillo, Ponti, Suaña, Miró, Piniella, Francesc Pallás i Pejoan i Víctor Melcior i Farré. Els dos últims foren els nomenats per unanimitat per l'ajuntament de Manresa; el primer metge titular municipal va ser el doctor Pallàs i Pejoan i el metge suplent Melcior i Farré.

La feina del metge municipal 

Fotografia: El metge Francesc Pallás, al mig de la fotografia, amb altres metges de la ciutat de Manresa (Revista Dovella).

Les tasques i obligacions d'aquests metges municipals eren les següents: assistència facultativa a les urgències, accidents i necessitats que succeïssin als carrers i llocs públics. Controlar i informar de les malalties sospitoses. Vacunar i revacunar els pobres amb limfa vacunal. Prestar els serveis gratuïts als pobres en cas d'epidèmies. Control sanitari de la prostitució. Auxiliar en cas d'incendi i acompanyar els bombers. Donar l'alta i la baixa medica als treballadors municipals.

Bibliografia:

- Armand Rotllan i Verdaguer: "La Sanitat Pública manresana del segle XIX", Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1990

- Ciències Socials en Xarxa: "La Revolució Gloriosa de Setembre de 1868"

Veure més entrades relacionades amb higiene i medicina:

- El món medieval: l'assistència als necessitats, aquí
- Un hospital de 750 anys, aquí
- Els metges jueus, aquí
- Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX, (I) (II)

24 de maig 2012

El Casino dels Senyors

 Joaquim Amat-Piniella va publicar la novel·la "El casino dels senyors" el 1956, per a la redacció de la qual s'inspirà en l'edifici modernista i el grup social que el freqüentava. (Wikipedia.org)

"(…) el que sí puc assegurar és que el fer sedentari arrelà molt fort en mi, durant els anys que vaig ésser l’Administrador (nom oficial i una mica sumptuari del meu càrrec de Conserge) del Casino de la ciutat. No té res de particular, doncs, que a desgrat del llençol amb què ara em tapo i de la immaterialitat de la meva naturalesa, hagi conservat l’habitud de seure moltes hores al dia i de no bellugar-me més de l’indispensable (…)"
Joaquim Amat-Piniella, El Casino dels Senyors (1956)

La biblioteca del Casino, inaugurada l'any 1999, després d'una batalla legal entre els propietaris i l'Ajuntament de Manresa, es va construir el 1909 com una obra de transició cap al modernisme sota l'atenta mirada de l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa. Aviat va adquirir un alt contingut social, quan els manresans i manresanes van popularitzar el seu nou amb el de "El casino dels senyors" perquè funcionava com a club social i local de joc de les classes benestants de l'època. Els anys 60 amb l'aparició de les grans sales de festes i discoteques, i la progressiva democratització d'aquests espais juntament amb el poder adquisitiu cada cop més alt de les classes populars, els dirigents del Casino de Manresa van decidir obrir portes al públic en general per tal de seguir mantenint l'hegemonia.

El Casino és l'edifici modernista més representatiu de la ciutat de Manresa; construït el 1909, obra de l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa. (Ajuntament de Manresa)

Finalment el Casino de Manresa va tancar portes a finals dels 70, els manresans ja no anaven al Casino, l'oferta d'oci a la ciutat es va multiplicar i l'edifici va caure ràpidament en desús. L'emblemàtic "Casino dels Senyors" va deixar de ser rendible econòmicament. Els dirigents i llurs propietaris, davant aquest panorama tan desolador, van decidir tancar portes definitivament.

Veure més informació:

- El Casino, un final inesperat (al bloc Històries Manresanes): aquí
- "El Casino dels Senyors" (J. Amat-Piniella), aquí
- Lletra de batalla: "Amat-Piniella torna al Casino" (Diari Regió7, 28/04/12), aquí
- Indrets: "En obrir una de les finestres de la saleta...", aquí

Joaquim Amat-Piniella:

- Joaquim Amat i Piniella, el relat de K.L.Reich (al bloc Històries Manresanes): aquí
- Web del portal memoria.cat dedicat a l'escriptor: www.memoria.cat/amat 

Les escales del Casino:

- Manresa Calidoscopi: L'escalinata del Casino, aquí

21 de maig 2012

Que vénen els americans!


Visita de la banda musical de la VI Flota Americana, ubicada al Mar Mediterrani, al centre de Sant Joan de Déu de la ciutat de Manresa, 6 de febrer de 1961.

Fotografia: Rotlland, Armand: "La Sanitat a Manresa. Recull gràfic de 1876-1976"

19 de maig 2012

Feu callar aquest periodista!

Josep Maria Planes i Martí (1907-1936)
La mort de Josep Maria Planes 

Set trets de pistola al parietal esquerre va posar fi a la seva vida la matinada del 25 d'agost de 1936. Josep Maria Planes, de 29 anys, havia destacat pel seu periodisme modern i de recerca als diaris la "La Publicitat" i "Mirador" i era el director del setmanari satíric "El Bé Negre".

Les informacions de Josep Maria Planes sobre les activitats dels gàngsters de Barcelona, ​​els anarquistes de la FAI, els falangistes i els "sicaris" d'Estat Català li havien fet guanyar no pocs enemics i problemes. Però seria una patrulla d'"incontrolats", de marrecs faieros (segons el seu amic Tísner, pseudònim d'Avel·lí Artís-Gener), els que li propinarien "el paseíllo" aquella tràgica matinada d'agost a la carretera de l'Arrabassada i li dispararien set trets al cap. Es complia així l'amenaça que des de les pàgines de Solidaridad Obrera, el diari de la CNT i la FAI, se li havia fet: "Feu-lo callar!" per les seves denúncies de la violència anarquista, especialment a causa de l'assassinat dels germans Badia, el 28 d'abril de 1936, per pistolers de la FAI.

Carretera de l'Arrabassada
El mes d'agost de 1936 va ser extremadament calorós a la ciutat de Barcelona, Planes va cometre la ingenuïtat de sortir a fumar un cigarret al balcó d'un pis del carrer Muntaner on estava amagat, la tarda del 24 d'agost de 1936. Estant aquí, va ser vist per algú que, en veure la seva pell blanquinosa, el va confondre amb un capellà i va donar l'avís. Quan es va presentar una patrulla de la FAI, van trobar el seu passaport a la taula del menjador, un error garrafal que el portaria a la mort. Fou arrestat, i quan arribà la nit, fou abatut a trets a la carretera de l'Arrabassada.

L'endemà van trobar el seu cadàver, les seves restes foren traslladades a l'hospital Clínic.

"Sóc un periodista que comet la imprudència de dir en veu alta el que el 90% diu en secret. Nombrosos amics em diuen que aquesta franquesa em pot costar cara. Potser els que es donen per al·ludits en els meus articles sàpiguen si aquest advertiment és fonamental."
Josep M. Planes. La Publicitat, 1 de maig de 1936

"(Planes, de "La Humanitat", ha de rectificar sota pena) d'obligar-lo a emmudir si no adopta una postura d'imparcialitat i noblesa en tot el que es refereix a la CNT i l'anarquisme."
Solidaritat Obrera, 7 de juliol de 1936

"Si no ho entenc malament, això és una amenaça de mort. No conec altre sistema de obligar-me a emmudir (...). Jo signo els meus articles. Tinc, per tant, un cert dret a saber qui es fa responsable de l'amenaça que sóc objecte."
Josep M. Planes. La Publicitat, 9 de juliol de 1936

Bibliografia i recerca:

- "El asesinato de un periodista" (Fragments de Josep Maria Sòria, La Vanguardia 05/03/01) 
- "La penúltima crònica de Josep Maria Planes" (Diari Regió7 10/05/12)
- "Una camelia para Josep Maria Planes" (Marcos Ordóñez, El País - Cultura 21/03/12)
- Memoria.cat/planes
- "Josep Maria Planes, 7 trets a un periodista", aquí

Més informació sobre Josep Maria Planes al portal memoria.cat:

- Josep Maria Planes i Martí, una personalitat excepcional: memoria.cat/planes

16 de maig 2012

La Festa del Foc


La fotografia correspon probablement al drac de Comediants, de l’espectacle "Dimonis" de l'any 1982. Aquell any seria el primer que se celebraria la festa pirotècnica del "Correfoc" dintre els actes de la Festa Major de Manresa.

Fotografia: Jordi Pasqual - Arxiu Diari Regió7

10 de maig 2012

La Nova Cançó al Kursaal

Un món per canviar 

L'any 1959 i amb la ferma idea d'arribar a un públic més jove a través d'una nova cultura de masses que és la música, es publicà un manifest de Lluís Serrahima titulat "Ens calen cançons d'ara", en què es deia "hem de cantar cançons nostres, fetes ara i que tinguin actualitat". Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix aquest moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim. Malgrat les prohibicions, les multes i les censures, el moviment de la Nova Cançó fou una eina cultural i nacional que mostrava la realitat social del moment.

Fotografia: Concert de Raimon el març de 1977, amb un Teatre Kursaal ple de gom a gom. 
(Jordi Pascual a Kursaal, El Llibre 1927-2007)

El teatre Kursaal de Manresa no va quedar al marge d'aquest moviment i fou escenari de diferents concerts de la Nova Cançó. Un dels primers concerts va ser el del 30 de maig de 1967, amb la participació de Raimon, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Guillermina Mota, entre d'altres. El 1970, concretament el 24 de febrer, i organitzat pels alumnes de sisè de l'Institut Lluís de Peguera, Lluís Llach va fer un recital al Kursaal amb un èxit d'assistents enorme.

Però si hi ha un recital que va ser multitudinari, aquest fou el de Raimon el març de 1977 (en plena transició). El teatre Kursaal estava ple com un ou, segons la premsa del moment l'assistència es va comptabilitzar amb 2.000 persones. Tres anys més tard, l'11 de desembre de 1980, va actuar Joan Manuel Serrat, on va presentar el seu disc, Tal com raja.

El darrer recital que es va efectuar al Kursaal, fou a càrrec de Lluís Llach el 18 de març de 1988, al cicle Musibloc, que organitzava l'entitat Bloc. Segons el diari Regió7, després de cada interpretació del cantant de Verges els espectadors picaven tan fort de peus a terra que feien aixecar la pols del vell teatre que estava a punt de ser clausurat.

Bibliografia:

- VV.AA.: Kursaal, el llibre (1927-2007), "Nova cançó", pag.77
- "La Nova Cançó", bloc de Carles Gamez: aquí

Més informació:

- La Nova Cançó, aquí
- 50 anys de la Nova Cançó, aquí

03 de maig 2012

L'aparició de l'espiritisme

Capítol 3. "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes" 

Fotografia: Primer i únic full de l'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva (Arxiu: Revista Dovella).

El dia 28 de juliol de 1887 es tornà a repetir el debat entre el pare Aguilera i el fuster espiritista Ribera, l'últim "gran debat" a la Santa Cova. En aquesta ocasió en Ribera, després de l'anterior fracàs (vegeu el capítol 2) va tornar a l'atac afirmant que la matèria era eterna i negava que Déu fos el Creador. Sostenia que no entenia com éssers sense fi poguessin tenir principi, i que la immortalitat de l'ànima era un invent del catolicisme. El pare Aguilera va reaccionar afirmant que abans de Jesucrist ja hi havia filòsofs que proclamaven la immortalitat de l'ànima, i atacava amb arguments lògics l'eternitat de la matèria. El debat definitiu va acabar amb l'espiritista dient que Jesucrist no era Déu i no havia introduït el baptisme, el pare jesuïta Pere Aguilera fart d'escoltar-lo va donar el debat per acabat. Ni espiritistes, ni jesuïtes van tornar a veure's les cares a la ciutat de Manresa.

Com la immensa majoria de pamflets ideològics lligats a l'Església Catòlica, l'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva es mostrava agressiu i atacà visceralment als espiritistes que van assistir als debats de la Cova. Remarcava sovint la condició de fuster del seu cap, Ignasi Ribera, i feia burla constant dels doctorats que suposadament tenia sobre la matèria espiritista. En certs moments, fins i tot es recorria al linxament, l'insult i la humiliació quan s'afirmava que Ribera era un ignorant i un mentider.

L'opuscle en qüestió deixa perles de l'estil: "Las fanfarronadas, las viles calumnias", "El honor de personas de gran mérito, pisoteado", "Esa casta de gentes a quienes el buen sentido de los pueblos obliga ordinariamente a vivir sepultados en las tinieblas de sus antros abominables", "Palurdo, ignorante", "Mísero fanfarrón", "Ignorancia supina", "Ese canalla", "Verdaderos farisesos del siglo XIX" o el títol del tercer capítol de la serie: "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes."

Fotografia: Detall de La casa i l’església de la Cova de Sant Ignasi i el convent dels Caputxins. Dibuix de Josep Sunyer i Josep Quer (segle XVIII) al Museu Comarcal de Manresa (MCM).

La vehemència amb què els espiritistes de casa nostra van defensar el seu cientifisme espiritual respon més a una idea que no a una reflexió. El fet de plantar-se i discutir amb tota una Companyia de Jesús ja era un èxit per la seva campanya. Era un triomf pels seguidors d'Allan Kardec a Manresa i per Ignasi Ribera i els seus. Al capdavall, la polarització de dues ideologies enfrontades no es resol mai per convicció, i si ens remuntem als nostres temps, podem fer una analogia amb els resultats electorals on quasi ningú es declara perdedor després de recomptar els vots.

Veure altres capítols:

- Capítol 1. El fuster espiritista, aquí 
- Capítol 2. Els debats a la Cova, aquí

Bibliografia:

- Carreté i Parera, Ramon: "Espiritistes a la Santa Cova", Revista Dovella núm. 39, Octubre 1991

Printfriendly