18 de gener 2013

La cavalcada de Carnaval dels cubans

Un amarg retorn

El 10 de desembre de 1898 es va signar la Pau de París que posava fi a la guerra entre l'estat espanyol i una emergent potència del segle XIX: els Estats Units d'Amèrica. L'imperi espanyol desapareixia del continent americà, Cuba i Puerto Rico entraven en la denominada política Monroe, o doctrina Monroe: "Amèrica pels americans". Aquest fet comportà que milers de militars, grans industrials, banquers i funcionaris colonials espanyols tornessin a la península Ibèrica. Durant els primers mesos del nou any 1899 van arribar a l'estat espanyol milers de repatriats, molts d'ells malalts o ferits de caràcter greu, i bàsicament persones que havien perdut tot el que tenien i temien ser expulsats o empresonats per la nova administració independent o pels mateixos nord-americans.

Davant aquest panorama tan desesperant es va crear un sistema d'assistència i solidaritat per recollir diners a favor dels "herois perduts de Cuba i Filipines". Un exemple local és la cavalcada que va tenir lloc a casa nostra el dia 12 de febrer de 1899, més concretament, la cavalcada de Carnaval, organitzada per membres del Cos de Bombers, el Cor de la Unió Manresa i el Cos Obrer, de la fotografia inicial del post.

Bibliografia:

- Revista Dovella, núm.106, p.48

13 de gener 2013

El túnel del temps de la Carretera de Vic

La fàbrica Perramon i Badia

A la carretera de Vic de Manresa hi ha un petit món subterrani, un túnel que comunica dues dependències industrials d'una mateixa empresa, un espai invisible que molts de nosaltres hem obviat durant pràcticament quatre dècades. És el que conformen les instal·lacions de l'empresa dedicada a la fabricació de cintes i etiquetes teixides Perramón i Badia, fundada el 1926 i que aviat tancarà per culpa de la crisi econòmica.

Durant 40 anys, els treballadors de l'empresa Perramon i Badia han utilitzat un túnel sota terra d'uns dos metres d'alçada, dos d'amplada i vint de llargada (tanta com la calçada i les dues voreres). D'ençà que es va construir aquest peculiar passadís soterrani (el permís municipal data de l'any 1964), mentre milions de vehicles i vianants han circulat per la calçada de la carretera de Vic, centenars de milers de carretons de l'empresa ho han fet sota seu, a uns cinc metres de fondària. El túnel evita sortir a la superfície i agilitzar el moviment intern de mercaderies i productes de l'empresa.

El túnel de l'empresa Perramón i Badia fou construït a principis dels anys 70. Durant la primavera del 1969 l'Ajuntament de Manresa, amb l'aleshores alcalde Ramon Soldevila, va iniciar l'obra de pavimentació de les principals vies de la ciutat, entre les quals la carretera de Vic (i també la de Cardona i el tram de la Muralla de Sant Domènec fins a la plaça dels Infants). En aquells dies el senyor Perramon era un prohom de la ciutat, una figura clau de la burgesia de la capital manresana. Propietari i fundador de l'empresa, havia estat president de l'entitat financera Caixa Manresa, i demanar el permís municipal per habilitar el túnel no fou cap problema.

Barrets i cintes, la història del naixement de la Perramon i Badia

Cartell publicitari de l'empresa
Francisco Badia Serra, fill d'una família de comerciants de moda i barreters de Barcelona, i l'industrial Maurici Perramon Casasayas, fill d'una família de pagesos del barri de les Escodines, van ser els pares de l'empresa més fructífera del sector de les cintes que ha tingut Manresa i una de les punteres a tot l'estat espanyol durant bona part de la seva dilatada història.

La societat entre ambdós s'escriptura el 6 d'octubre del 1926 amb 100.000 pessetes de capital i domiciliada en un local amb possibilitat d'ampliació al número 109 (avui 99) de la carretera de Vic. Deu anys després s'havia convertit en la primera indústria cintera de Manresa i una de les principals de Catalunya. El capital s'havia multiplicat per cinc, el personal per quatre i els telers per dotze. 
El túnel travessa la carretera de Vic a l'alçada del número 99 de la via

Recerca:

- "Manresa perd amb Perramon i Badia una insòlita factoria" (Diari Regió7, 12/01/13)

- "On treballaven les noies més maques de Manresa" (Diari Regió7, 12/01/13)

08 de gener 2013

El frustrat ascens a Segona Divisió

La lluita per l'ascens a Segona Divisió i les bodes d'or 

L'any 1956, el Centre d'Esports Manresa celebrava el seu cinquantè aniversari, durant el mes de maig d'aquell any dos esdeveniments van marcar una fita important en la història del club, el partit de les bodes d'or contra el Futbol Club Barcelona (subcampió de la Lliga el 1956) i la lluita per l'ascens a la Segona Divisió contra el Logronyès. A continuació, les fotografies d'aquell maig del 1956. Fou l'única vegada que el Centre d'Esports Manresa va jugar una promoció per jugar a la Segona Divisió del futbol espanyol.

Plantilla del Centre d'Esports Manresa, la temporada 1955-1956. L'equip va perdre amb el Logronyès l'oportunitat de pujar a la Segona Divisió del Futbol espanyol, una fita que mai s'ha aconseguit en els més de cent anys de la història del club. A la fotografia (d'esquerra a dreta): Romà, Pallàs, Satorra, Ventorlà, Fabregues, Albadalejo, Massafret, Torras, Darnés, Comas i Chalé.

Entrada per veure el partit de tornada de la promoció a Segona Divisió entre el Centre d'Esports Manresa i el Logronyès, 20 de maig de 1956. 

Josep Samitier, una de les primeres estrelles del futbol modern conegut amb el sobrenom de l'home llagosta, i l'alcalde de Manresa Josep Moll a la tribuna del vell estadi del Pujolet. Era el 10 de maig de 1956, les bodes d'or del club i per celebrar-ho es disputà un partit contra el Futbol Club Barcelona.

Fotografies:

- Mestres, Jordi: "Futbol i Ciutadania. Centre d'Esports Manresa 1906-2006". Editat per l'entitat l'any 2006 a la ciutat de Manresa.

Més informació:

- UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA (III): 20 de maig de 1956: un Manresa-Logroñes que podia haver canviat la història: aquí

02 de gener 2013

Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi

Infeccions i malalties

La industrialització de la segona meitat del segle XIX va comportar la construcció de nombroses fàbriques tèxtils que van aprofitar l’aigua del torrent de Sant Ignasi per moure les rodes hidràuliques. També al costat del mateix torrent s’hi havien situat molins fariners com el de la Pixarada o el del Salt, reconvertit després en fàbrica tèxtil, i fàbriques de tints com Baltiérrez que tirava impunement les deixalles químiques al torrent. L’existència d'aquests establiments va fer que en els carrers propers hi anessin a viure la majoria de famílies que hi treballaven. Els treballadors vivien tan a prop de les fàbriques que el soroll i la vibració de les màquines pràcticament feia impossible no pensar en una altra cosa que treballar.

El torrent de Sant Ignasi era un focus d'infecció i de malalties, ja que estava descobert i per més inri, les condicions dels habitatges i pisos del seu entorn eren molt deficients. Un apunt més, a finals del segle XIX i principis del mateix segle XX, era la zona de la ciutat en què la mortalitat infantil era més elevada, on les condicions de salubritat i higiene eren molt precàries. Els més petits de les cases sovint no passaven dels 3 anys.

Un exemple d'aquesta insalubritat i pèssima qualitat de l'aigua, eren les rates que es trobaven dispersades en tot el torrent. El torrent s'hi avocava tota mena de residus, des dels humans als de les grans indústries com la Bertrand i Serra. Un clavegueram públic descobert. Al Diario de Avisos del 15 de novembre de 1911 podem llegir l'atac d'una rata a un nen de 2 anys:

“Anoche un ratón comióse la nariz y destrozó parte de los labios y cara de una criatura de dos años y medio acostado en una cuna de su casa de la calle del Torrent de San Ignacio”.

El nen va morir pocs dies després a l'hospital, segons el mateix diari. El tema va preocupar les autoritats municipals de la ciutat, aquell mateix any l'alcalde de Manresa Fius i Palà va ordenar el cobriment del torrent des de la plaça de Sant Ignasi fins a la font de l’Obac. Per omplir-lo es va utilitzar pedra extreta de la propietat de la Culla.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; Redó, SALVADOR (2007). Manresa: la ciutat transformada 2. Manresa: Zenobita

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): "El cobriment del torrent de Sant Ignasi"

29 de desembre 2012

Nit d'estiu de 1891

Passeig de Pere III. Quadre pintant en oli per Ernest Descals

La festa s'ha acabat. Sardanes. 
Una revolució: inauguració d'una avinguda espaiosa. 
Record del bon rei de grata memòria -furs, privilegis, sèquia-. 
Serà tan llarga (o més) que la carretera de Vic -de trenta-sis anys d'edat-. 


Els avis i pares encara rememoren les obres. 
Arribarà fins als defores: mai ningú 
endiumenjat no hi anirà a passejar. 
Massa descampat. Alguns la comparen amb l'Avinguda de 
les Murtres -predilecte dels antics deus grecs-. 


El carrer de Sobreroca i el Born li fan la competència 
 (més elegants, més senyorívols, més recollits).
Aparadors per a recrear-se; per parar-se; 
 ocasió propícia per enraonar. 
Carrers més curts. No cal caminar tant. 


Hi posaran cadires -diuen. 
Una fila de cadiratge verd. 
Per a seure-hi, caldrà pagar. 
Els amos enriquits -fàbriques a la vora de l'idíl·lic 
Cardener d'algues verdes i canyars- hi aniran a viure. 


Nits de grandesa. Els plàtans novells -or verd- neulits i petits 
no ombregen la canícula estival diürna. 
És de nit: fanals finiseculars enarten l'escenari adamantí. 
Els ratpenats aletegen esvalotats i enjogassats. 
 Senyors del Passeig. Desert.


Maria Lourdes Soler i Marcet
Minorisa aeterna

26 de desembre 2012

El nou eix del Llobregat

La inauguració de la carretera Manresa-Abrera

Fa pocs dies RTVE i Filmoteca Española han penjat a Internet tots els noticiaris de l’històric NO-DO (produïts entre els anys 1943 i 1981). Gràcies a la feina de l'Associació Memòria i Història de Manresa podem veure els 12 reportatges del NO-DO que es van realitzar a la nostra ciutat. El recull complet el podeu veure en aquest enllaç: www.memoria.cat/no-do

A continuació un NO-DO, concretament del dia 13 de gener de 1975, dedicat a la nova carretera de Manresa a Abrera l'antiga C-1411, ara C-55, carretera construïda pel Ministeri d'Obres Públiques. El film dedica un ampli reportatge a una via que en la seva inauguració retallava en quasi 25 minuts el trajecte entre Barcelona i Manresa. El noticiari es feia ressò: "El antiguo trazado ha sido remplazado por otro de moderna factura y buena visibilidad", en referència a l'antiga carretera de Collbató, que fins el moment era l'única carretera per anar a Manresa si es venia pel Baix Llobregat nord.

La nova carretera C-1411 evitava el seu pas per Collbató i connectava les poblacions d'Abrera i Manresa, seguint el riu Llobregat. “Noticiero” núm. 1670. Any XXXIII del 13/01/1975. Veure el vídeo amb l'àudio aquí: enllaç

22 de desembre 2012

La grossa de Nadal

El premi de 1898

L'any 1898, de funest record pel nacionalisme espanyol, va ser el gran any de la loteria a Manresa, la ciutat va rebre quasi completament el primer premi de la Loteria Nacional. El sorteig fet el divendres 23 de desembre de 1898 va premiar amb "la gorda" la nostra ciutat. El mateix dia del sorteig el Diario de Avisos es va fer ressò de la notícia. Manresa mai havia estat aliena al fenomen de la loteria, de fet molts manresans compraven alguna fracció o dècim de la loteria de Nadal amb l'esperança que toqués algun dia.

En un primer moment es va anunciar que el primer premi, valorat amb 3 milions de pessetes (una quantitat realment important en aquell temps), havia caigut íntegrament a Manresa. Després es va saber que dos dècims havien marxat cap altres indrets de l'estat espanyol. A la casa que fa xamfrà entre el carrer Viladordis i la plaça de Sant Ignasi hi havia Cal Casasayas. Els baixos d'aquest immoble, on avui hi ha la farmàcia Arroyo, estaven ocupats per la barberia de Lluís Casasayas i Morera. 

La barberia del senyor Casasayas havia comprat vuit dècims del número 52.761 que van representar un total de 2.400.000 pessetes a repartir entre unes dues-centes persones, la immensa majoria del seu barri, les Escodines. Per cada pesseta jugada en tocaven sis mil.

La loteria moderna a l'estat espanyol

La corona espanyola asfixiada pels deutes i amb la necessitat de diners de tot arreu possibles, per seguir finançant la guerra contra les tropes napoleòniques i reconstruir l'estat, formula una idea: "augmentar els ingressos de l'erari públic sense cobrar impostos per als contribuents"... és a dir, crear una loteria. La idea s'aprova i el 4 de març de 1812 se celebra el primer sorteig de la Loteria Nacional, que per distingir-la de la Loteria de Números que existia des de 1763, es coneixerà com a Loteria Moderna. El 28 de febrer del 1814 se celebra el primer sorteig a Madrid, des d'aleshores, la seu de la Lotería Nacional de billetes.

Bibliografia:

- Francesc Comas: "La segona sort a Manresa", Històries del Bages - núm. 317
- Hemeroteca digital La Vanguardia

Veure més entrades relacionades amb la loteria:

- La fe d'una ciutat amb la tragèdia d'un altre: aquí

15 de desembre 2012

El sepulcre del Canonge Mulet

L'incendi de Santa Llúcia


Un incendi provocat per les espelmes i ciris deixats en honor a Santa Llúcia va destrossar el monument funerari en record del Canonge Mulet que allotjava el claustre de la basílica de la Seu de Manresa, una de les peces d'art més destacades del temple, la matinada del dia 13 de desembre del 2012. L'escalfor de l'incendi va deixar irreconeixible l'estàtua de Sunyer, formada per un sarcòfag, la imatge jacent del Canonge Mulet i les figures dels dos lleons. L'estructura interna de fusta de la caixa que sostenia l'escultura del religiós, encara va ajudar més a propagar l'escalfor en la figura.

L'obra, esculpida en marbre per l'artista manresà Josep Sunyer el 1719, estava situada a l'extrem est del claustre romànic i era punt de pregària i d'adoració, especialment coincidint amb la festivitat de Santa Llúcia. Josep Sunyer, que durant el segle XVII va ser un dels màxims representants de l'escola barroca manresana, va immortalitzar la figura del canonge en un monument funerari pocs anys després que la Seu fos cremada els primers mesos del mes de setembre de l'any 1714.


El Canonge Mulet

Francesc Mulet, doctor en lleis, fou canonge de la Seu de Manresa al segle XV. Fou assassinat per Francesc Blanes, procurador fiscal, el 8 de setembre de 1428. Segons la tradició, una seixantena d'anys més tard el canonge va ressuscitar per proclamar la seva fe en Maria. La tomba estava formada per un sarcòfag únicament decorat amb un escut. Estava situat sobre el cos de dos lleons d'estil orientalitzant. A la part superior, l’estàtua jacent del canonge, vestit amb robatges eclesiàstics i amb els peus nuus i el cap recolzat sobre dos alts coixins. A diferència de la majoria d'estàtues jacents funeràries, que representen el finat amb el rostre serer i postura relaxada, Mulet hi estava representat en el moment de l’assassinat amb la mà al cor i el dolor al rostre.

Bibliografia:

"Un incendi destrossa el sepulcre del Canonge Mulet del claustre de la Seu" (Diari Regió7, 13/12/12)

-  "Un incendi a la Seu destrossa una de les peces del barroc manresà" (Manresainfo.cat, 13/12/12)

- "Un incendi a la Seu de Manresa destrueix una escultura de Sunyer" (Sapiens.cat, 13/12/12)

- Bloc Imatges de pedra i Silenci

Entrades al bloc relacionades amb la Seu:

- Atemptat a la Seu: aquí
- La Guerra de Successió, últims dies: aquí
- El misteri de les tombes de la Seu: aquí
- L'esplanador del gòtic català, La Seu: aquí
- Els cossos sants: aquí

Més informació:

- El sarcòfag del canonge Mulet de Manresa: aquí

11 de desembre 2012

La Manresa de 1860

Capítol 2: Transformació de la ciutat entre els anys 1860-1900

Gràcies a l'aigua de la Séquia, el regadiu a la dècada de 1860 fins al 1870 ocupava ja un 25% de les terres de conreu, abastint totalment el consum local d'aliments de l'horta manresana. La producció tèxtil mecanitzada i moguda per energia hidràulica va anar augmentat, com també la petita indústria cotonera i sedera. La filatura i el teixit amb telers i fusos manuals es va mecanitzar. Els obradors de cintes manuals de cotó, ubicats en la seva majoria a les golfes dels habitatges, i que treballaven amb un o diferents telers o fins a 26, van mantenir la seva capacitat productiva movent un total de 425 telers manuals.

Des del 1855 fins a principis del segle XX es va anar instal·lant a les fàbriques màquines de vapor com a font d'energia alternativa a la hidràulica, per fer front a períodes de sequera i absència de precipitacions.

Molts dels antics molins fariners, drapers i polvorers van ser transformats i ampliats en fàbriques de filats i teixits i es va actualitzar les velles rodes de fusta hidràuliques per noves turbines de vapor. Aquestes màquines van comportar un pas endavant tecnològic, augmentat el rendiment industrial de forma considerable. Les turbines i les rodes amb pales metàl·liques (les velles eren de fusta), van substituir al llarg de la segona meitat del segle XIX, les rodes d'eixos verticals i de calaixos.

A més de les fàbriques de filats i teixits, podem comptar també amb el gran nombre d'obrers que treballaven en petits tallers dedicats a la cinteria del cotó. Aquests tallers es trobaven repartits per tot Manresa. Majoritàriament s'instal·laven a l'últim pis dels habitatges, sota la teulada, amb grans finestrals per aprofitar el màxim d'hores la llum solar. 

A mitjan segle XIX la ciutat també va patir un fort creixement urbanístic, Manresa era una ciutat oberta, en expansió i que les velles muralles medievals començaven a fer nosa en els nous plans d'arranjament municipal. L'arribada del ferrocarril l'any 1859 permetia connectar la ciutat de Manresa amb altres capitals catalanes com Terrassa i Sabadell, dos dels principals centres de producció tèxtil de Catalunya.

L'empenta femenina al tèxtil manresà

No hi ha dubte que el gran desenvolupament tèxtil de la segona meitat del segle XIX va rellançar la nostra ciutat a ser una de les primeres de l'estat espanyol en elaboració de productes tèxtils manufacturats o semimanufacturats i també amb el nombre més elevat de mà d'obra femenina. A tall d'exemple, la ciutat de Manresa va esdevenir a principi del segle XX en una autèntica capital del treball femení, ja que l'any 1919, el 74% de les dones que hi havia a la ciutat treballaven. La xifra la va publicar un treball del grup de recerca Història del Treball de la Universitat de Barcelona, que van realitzar els professors Lluís Virós, Cristina Borderias i Àngels Solà.

Aquest és un dels percentatges més elevats de l'època a tot el continent europeu. De fet, a les indústries tèxtils la mà d'obra femenina era del 91%, cosa que reduïa la presència masculina tan sols als encarregats.

Bibliografia:

- JUNYENT, Roger. (2011). Les empreses tèxtils van convertir Manresa en capital del treball femení. Diari Regió7. Disponible en línia: https://www.regio7.cat/bages/2011/03/13/empreses-textils-convertir-manresa-capital-del-treball-femeni/132642.html

- FERRER i ALÒS, Llorenç (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX). Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona.

05 de desembre 2012

La Manresa de 1860

Capítol 1: Les filatures i la màquina de vapor

Des de l'inici del segle XIX, a la vora del riu Cardener i dels principals torrents de la ciutat de Manresa, en especial el torrent de Sant Ignasi (al barri de les Escodines), s'hi van construir manufactures tèxtils que aprofitaven la força de l'aigua, l'energia hidràulica. Aquest procés va comportar una lluita pel control de l'aigua entre els pagesos locals i els amos de les fàbriques tèxtils. Es va produir un canvi de política a la Junta de la Séquia, que fins aquell moment regulava el control de l'aigua de la ciutat, ja que cada vegada era més evident que l'ús agrícola també s'hi havia de sumar el cada cop més potent ús industrial. Manresa havia esdevingut una ciutat-fàbrica, i l'aigua era un valor afegit perquè noves instal·lacions fabrils s'ubiquessin a l'urbs manresana.

Els pagesos volien l'aigua per regar la terra i obtenir d'aquesta forma més gra i hortalisses per una població que cada cop era més gran, a causa de la forta immigració de les zones rurals de les comarques centrals. L'aigua de la Séquia pertanyia a la Junta de la Séquia, però no quedava clar en el cas de l'aprofitament de les escorrialles, i això va ser un motiu de conflicte cada cop més latent. Per solucionar aquest maldecap, l'any 1857 es va realitzar una petició a la reina Isabel II que va declarar competència de la Junta la concessió dels torrents, a canvi de la col·locació d'un mòdul hidromètric al capdamunt de la Séquia que en controlés el cabal i en limités a 1.000 litres/segon.

Roda hidràulica de calaixos de fusta procedent de l'antiga Fusteria Andreu, situada a la carretera de Cardona. L'any 2005 es va traslladar al Parc de Can Font amb motiu de la creació del Centre de l'Aigua de Can Font. Fotografia: Jordi Bonvehí

La transformació de l'energia potencial de l'aigua en energia mecànica es feia mitjançant les rodes hidràuliques. Les més habituals que trobem en aquesta època són les de l'eix horitzontal i les de calaixos. Aquestes últimes rebien l'aigua des de dalt, que, en caure, omplia els calaixos i feia moure la roda. Tot i aquest gran avenç de la tecnologia, no fou fins a l'any 1860 quan la indústria manresana es transformà de manera radical. La seda i la llana decauen i són substituïdes per la indústria cotonera, sobretot la filatura i també el tissatge. Aquestes noves indústries van aprofitar l'energia hidràulica per fer treball mecànic que permetia filar el cotó amb el consegüent augment de la producció i un beneficiós estalvi de la mà d'obra.

Malgrat aquests intents aprofitament dels recursos hidrogràfics, la baixada de cabdal del riu Cardener a l'estiu i l'escàs nivell d'aigua del torrent de Sant Ignasi feia insuficient l'aigua destinada per regar els camps. Els industrials van optar per un canvi tecnològic  i van optar per una nova font d'energia: la màquina del vapor. El 1859 arribava el ferrocarril a Manresa, la locomotora de vapor era la reina del moment.

Tot i l'èxit del vapor en el món del ferrocarril, a casa nostra, el vapor va penetrar força tard, les màquines de vapor necessitaven carbó i raïls de ferrocarril per transportar la matèria primera, i un motiu econòmic de pes: el preu del carbó amb contraposició a l'ús de l'aigua, el carbó era car, mentre que l'aigua, com deien molts, corria per sota els nostres peus.

Llegir més:

- Capítol 2: Transformació de la ciutat entre els anys 1860-1900

Bibliografia:

- FERRER i ALÒS, Llorenç. (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX)" Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona.

03 de desembre 2012

L'escola republicana


Ja està actiu a Memòria.cat el web "Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions", que l'Associació Memòria i Història de Manresa va presentar el dimarts 27 de novembre a l'Auditori de la Caixa de Manresa de la Plana de l'Om.

El web inclou un cens de més de dos-cents mestres que van treballar a les escoles públiques manresanes entre els anys 1931 i 1939, noranta dels quals amb les seves ressenyes biogràfiques i la majoria amb diferents documents. En el web, a més dels articles d'anàlisi històrica, també hi trobareu documents, imatges, articles publicats a la premsa de l’època i diverses entrevistes amb familiars i antics alumnes de mestres que van exercir en el temps de la República.

- Més informació a la web:

27 de novembre 2012

La Fàbrica Nova torna a Manresa

En defensa del patrimoni industrial


Aquest dissabte, dia 1 de desembre al matí, el grup La Fàbrica Nova, Societat i Patrimoni Industrial de Manresa es presenta a la ciutadania amb una jornada que ocuparà tot el matí i que pretén donar valor al patrimoni industrial bagenc amb ponents de destacada vàlua. La jornada és gratuïta però les places limitades. Els actes començaran a la Sala d'Actes del Museu Comarcal de Manresa. Cal fer la inscripció prèvia als correus fabricanova.manresa@gmail.comcentreestudisbages@gmail.com, al telèfon 93 874 11 55 o per l'esdeveniment publicat al Facebook del grup. 

La jornada té el suport del Centre d'Estudis del Bages i de l'Associació d'Amics de la Unesco de Manresa. 

- Veure l'agenda d'actes, aquí
- Entrar al bloc de La Fàbrica Nova, aquí

20 de novembre 2012

Els mestres de la República en escena

L'escola republicana 

El dimarts 27 de novembre, a les 7 del vespre, l'Associació Memòria i Història de Manresa presenta el seu darrer projecte: el web "Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions". La presentació anirà a càrrec de Joan Maria Serra. Tot seguit, l'assagista i pedagog Gregorio Luri parlarà de "L'escola republicana, una experiència avortada". L'acte tindrà lloc a l'Auditori Fundació Caixa Manresa (La Plana de l'Om, 5). 

Aquest web s'ha creat per rescatar de l'oblit els noms dels mestres de la República i els seus mètodes pedagògics, que continuen essent encara avui dia un referent. El web aplegarà més de 2.000 documents, la majoria inèdits, molts dels quals il·lustren el procés de depuració que van patir els docents republicans durant el franquisme.

Accedeix al web: http://www.memoria.cat/mestres

Més informació sobre de l'ensenyament durant la Segona República:

- La República en un Clic (1931-1936): aquí
- Vilapedia: aquí

16 de novembre 2012

Sant Domènec i la llibertat d'expressió



Sèrie de fotografies corresponent a l'asseguda per la Llibertat d'Expressió de l'any 1977 a la Plaça Sant Domènec. Es pot observar en aquestes fotografies l'antic encreuament amb semàfors del carrer del Born amb la Muralla del Carme.

Fotografies: Antoni Quintana i Torres

10 de novembre 2012

El gran incendi de Manresa

Capítol 2: La ciutat cremada 

L'any 1810 els francesos havien intentat ocupar la ciutat de Manresa fins a dues vegades sense èxit. Després d'ambdós fracassos vindria el tercer i definitiu atac sobre la nostra ciutat. El 30 de març de 1811 els francesos que venien del cantó de la Segarra van travessar el riu Cardener per la zona del Congost, després de vèncer, a la Plana del Pont Nou, la resistència del sometent que estava sota les ordres del governador Vallgornera. El general McDonald devia tenir la certesa que la ciutat de Manresa tornaria a resistir els durs atacs de l'artilleria francesa. Però novament la ciutat estava buida i desemparada. Amb una força de vuit mil homes va prendre la ciutat per tercera vegada en menys d'un any.

Durant tota la nit, els invasors van fer de les seves, robant i saquejant tot el que trobaven. Finalment la ciutat després de patir el setge francès va començar a cremar, les flames eren terrorífiques. Set-centes cases van quedar reduïdes al no-res, si abans de 1808 Manresa comptava amb 1127 edificis, el foc va destruir pràcticament el 75% dels habitatges de la ciutat. Amb els incendis també es van destruir fàbriques i obradors, més de 1.300 famílies van quedar-se sense feina, una desfeta econòmica i social. Milers de manresans i manresanes es quedaven sense un sou per poder comprar pa i queviures. D'entre les runes de les seves cases cremades, van treure's quatre cadàvers  El foc va provocar el pànic i centenars de manresans van morir abatuts pels francesos mentre fugien desesperadament.

Es diu que el general francès, des de la masia de la Culla, contemplava satisfet com la ciutat de Manresa cremava fins als fonaments, com el mateix Neró al gran incendi de Roma, segons les cròniques. El general Sardsfield, que lluitava amb els espanyols, també va observar el gran incendi de Manresa des de la Torre de Santa Caterina, sense poder fer res per evitar-ho. L'únic que va gosar reprimir els francesos fou el Baró d'Eroles, que l'endemà va perseguir els francesos quan abandonaven la ciutat cremada en direcció el Pont de Vilomara.

Les autoritats manresanes van explicar tot el que havia passat a la Junta que governava el Principat de Catalunya des de Tarragona i a les Corts espanyoles de Cadis. Des de la ciutat gaditana -i en nom del rei Ferran VII-, es va rebre un document, signat el dia 9 de juliol de 1812, que felicitava Manresa pel seu comportament heroic i valent, s'atorgava a la ciutat els títols de Molt noble i Molt Lleial Ciutat. També prometien que, en memòria del que havia transcorregut, s'aixecaria un gran monument en una plaça de Manresa.

Fins a dues vegades més, el 23 de juliol de 1811 i el 15 de novembre de 1812, van tornar els francesos a Manresa. Molt poca cosa hi van trobar, ja que el foc havia devastat tota la ciutat sense contemplacions. El darrer atac francès sobre la ciutat és el del general De Caen, que va destruir els molins de pólvora.

La ciutat de Manresa després dels triomfs èpics del Bruc va patir les pitjors incursions bèl·liques de la seva història, fins als bombardeigs de l'aviació franquista de 1938.

Relació per carrers de les cases cremades el 1811

Mel i Camp d’Urgell (35), Barreres (27), Valldaura (24), Escodines (21), Sant Bartomeu (20), Carme (20), Urgell (19), Tomases (17), Monges (13), Infants (12), Remei (12), Magnet (11), Montserrat (11), Santa Llúcia (11), Nou (10), Arbonés (10), Santa Maria (9), Codinella (9), Vilanova (8), Lluny (8), Serarols (7), Sant Marc (7), Drets i Sant Andreu (7), Sant Miquel (6), Aiguader (6), baixada Cases Forànies (6), Mola de la Seu (5), Arcs (5), Sobrerroca (4), Casa Torres (4), Galceran Andreu (4), Roqueta (4), raval del Remei (4), Raval de Sant Domènec (4), darrere de la Capella del Remei (4), Sabateria (3), Sant Tomàs (3), Cirera (3), Llissach (3), plaça Creus (3), cantó de Vilanova a les Monges (3), Pedregar (2), Born (2), Valldaura (2), Vallfonollosa (2), Juvells (2), Llussà (2), Huguet (2), plaça i torrent de Sant Ignasi (2), cases Forànies (2), Nou de Sant Domènec (2), cantó de Pau Alabern (2), baixada del Carme (1), Botí (1), les Piques i Llissach (1), plaça de Dn. Jordi, placeta dels Barrgans (1), Sant Salvador o de les Bruixes (1), Santa Clara (1) i raval de Sant Francesc (1).

Total de cases cremades: 440 - Total de cases existents: 1730

Bibliografia: 

 - Gasol, J.M.: "La història de Manresa explicada als infants", Llibreria Símbol, Manresa 1975

 - "La Guerra que Napoleó va portar a la Seu" (Diari Regió7 10/12/2010)

- El Pou de la Gallina: "El patriotisme i la misèria de Manresa de fa 200 anys" (Núm.233 - Juny 2008)

Més informació referent a la Guerra del Francès:

 - Guerra del Francès, al bloc Ciències Socials en Xarxa: aquí

01 de novembre 2012

El gran incendi de Manresa

Capítol 1: Una guerra de devastació i esgotament 

Qualsevol hauria dit que, després dels triomfs de les dues batalles del Bruc, els manresans s'havien desempallegat dels francesos i podrien viure tranquils. Però els francesos van tornar, i aquesta vegada en major nombre, i van cometre un dels actes més repressius, incendiar tota la ciutat per evitar que els manresans ajudessin amb queviures i pólvora a les tropes que lluitaven contra l'invasor.

Seria llarg d'explicar tot el que va succeir a casa nostra, a Catalunya (on ciutats importants com Girona i Barcelona, també foren devastades pel foc) des de 1808 fins al 1814, en què l'exèrcit de l'Imperi Francès de Napoleó va llançar una ofensiva total contra la península Ibèrica. Els catalans anomenem aquest període la "Guerra del Francès", mentre que pels espanyols és coneguda com la "Guerra de Independencia".

Per aquest motiu a Manresa tenim una plaça de la Independència perquè recorda la importància que aquella cruel guerra va tenir per la nostra ciutat. D'aquesta forma també tenim carrers dedicats als herois d'aquesta mateixa guerra, com el carrer del Canonge Montanyà (el comandant en cap dels sometents) i el carrer Carrió, dedicat a la figura de Maurici Carrió, un dels guerrillers més importants que va combatre els francesos. 

Fins a tres vegades van entrar els francesos a Manresa, disposats a venjar-se de l'ominosa derrota del Bruc, on un grup de sometents havia aconseguit fer retirar a tota una tropa del potent exèrcit francès, un dels exèrcits més moderns de principis del segle XIX.

La primera, el dia 16 de març de 1810. Els francesos estaven contents, acabaven de sotmetre la ciutat de Vic, l'exèrcit espanyol havia estat derrotat. Venint de Vic i travessant el riu Llobregat pel Pont de Cabrianes, el general Pino es presentà a Manresa amb 7.000 soldats d'infanteria i 700 de cavalleria. No va trobar cap resistència, perquè els sometents i la major part dels manresans, amb les autoritats municipals al capdavant, havien abandonat la ciutat. Al cap de cinc dies, el general de l'exèrcit francès Schwartz, amb dos mil homes més, arribava també a la ciutat. En total, quasi 10.000 francesos estaven allotjats a Manresa. Malgrat el nombre espectacular de tropes franceses, la ciutat estava buida de comestibles, bestiar i roba, i ben aviat els francesos van veure com el general Milans del Bosch i un grup de sometents locals (que coneixien a la perfecció el territori) van obligar als francesos abandonar Manresa, per evitar ser encerclats i capturats.

La segona entrada dels francesos va ser la del general McDonald, el dia 15 de novembre de 1810. Aquesta vegada els francesos venien del cantó de Calaf, van ocupar la ciutat per cometre tota mena de barbaritats, sobretot el saqueig de propietats, violacions en massa i assassinats d'espies i informadors de l'exèrcit espanyol. Els cadàvers dels assassinats es penjaven dels balcons de la Casa de la Ciutat, per informar a la població que els passava als que gosaven atacar als francesos per l'esquena.

Malgrat aquests dos atacs, el tercer i definitiu seria el que més devastació comportà, ja que la ciutat de Manresa fou cremada fins als fonaments.

Bibliografia:

- Gasol, J.M.: "La història de Manresa explicada als infants", Llibreria Símbol, Manresa 1975

- "La Guerra que Napoleó va portar a la Seu" (Diari Regió7 10/12/2010)

Més informació referent a la Guerra del Francès:

- Guerra del Francès, al bloc Ciències Socials en Xarxa: aquí

26 d’octubre 2012

La Sèquia: enginyeria medieval

Llegenda, misteri i construcció 

Al principi del segle XIV el món medieval es troba en plena expansió, viles i ciutats es multipliquen per tot el territori. Manresa amb 2.000 famílies (uns 5.000 habitants, aproximament) s'ha convertit en una autèntica ciutat i en pocs anys es porten a terme un gran nombre d'obres civils i religioses. És en aquesta època que les muralles van arribar al seu màxim perímetre. A més, en pocs anys es van construir tres grans esglésies i dos ponts monumentals. Els gremis hi tenien un gran pes, sobretot els cuireters (amb una llarga tradició) o els sabaters, que van encarregar retaules a la basílica de la Seu.

Al començament del segle XIV Manresa va patir una terrible sequera. El 1333 és recordat en la historiografia catalana com Lo Mal any Primer. L'abril de 1339 els consellers de la ciutat de Manresa van iniciar el projecte de portar aigua des del riu Llobregat fins a la ciutat, per solucionar el greu problema. A més, l'existència d'aigua abundant permetria créixer i fer prosperar la ciutat.

Mentre es demanava permís al rei Pere III per a la construcció de la Séquia, els mestres de l'art del nivell van buscar el lloc més idoni per agafar les aigües del Llobregat. Tot i que Manresa és travessada pel riu Cardener, no es va pensar d'aprofitar-ne l'aigua, ja que hi té un cabal inferior, passa a un nivell molt més baix que la ciutat i les seves aigües tenen un alt índex de salinització.

Les obres van començar el mateix any sota la direcció del mestre d'obres Guillem Catà, però diferents problemes retardaren la construcció. Poc després de començada l'obra, en el punt d'afectar les terres del bisbe de Vic, aquest es va oposar que el canal hi passés, però els manresans van continuar les obres i començà el conflicte: el bisbe va posar en dubte la ciutat de Manresa i en va excomunicar els consellers, jurats i mestres d'obres que treballaven a la Séquia. L'any 1345 es va solucionar el problema amb el bisbe de Vic. Explica la tradició que el dia 21 de febrer van ocórrer els fets coneguts com «la Misteriosa Llum», els quals van fer decidir el bisbe a aixecar l'entredit i les excomunicacions de Manresa. Això va significar que el bisbe no s'oposava a la construcció de la Séquia i, per tant, l'obra es podia continuar sense tants entrebancs. El cert és que l'abril del 1345 el bisbe va morir i al cap de molt poc, el seu successor va signar una concòrdia amb la ciutat. A aquests fets també s'hi van sumar la manca de diners, les conseqüències de la Pesta Negra, etcètera, que van fer que s'alentís molt l'obra i que no es finalitzés fins passats quaranta-quatre anys del seu inici.

El principal ús de l'aigua de la Séquia era agrícola. El canal va permetre convertir una zona de secà en regadiu i crear l'horta manresana. Aquesta va arribar a una extensió aproximada de més de 1.000 hectàrees; s'hi plantaven cereals i després de la sega, hortalisses. També hi havia arbres fruiters, encara que en poca extensió. En algunes parcel·les del regadiu, s'hi conreaven primeres matèries per a ús artesanal, sobretot cànem i lli.

Manresa estava travessada també per dos torrents molt importants, el de Sant Ignasi i el de Predicadors. El torrent de Sant Ignasi, d'uns tres quilòmetres de longitud, s'alimentava de les aigües pluvials i de les escorrialles de la Séquia, a més d'algunes fonts originades per les filtracions del regadiu. Des de l'edat mitjana, s'hi van establir els tallers de blanquers i assaonadors que necessitaven l'aigua per transformar la pell en cuir. Van construir un gremi molt rellevant per la ciutat, i especialment al segle XVII. Des del segle XVI, també hi trobem el molí del Salt, que aprofitava el fort desnivell final del torrent, uns catorze metres, per fer moure les moles destinades a moldre els grans de cereals, també al llarg del recorregut, hi trobem altres molins.

El torrent dels Predicadors, de menys recorregut, i desnivell que el de Sant Ignasi, s'alimentava també de les aigües subterrànies de la Séquia, a més de les pluvials. Al seu costat hi trobem els tintorers i les fassines que aprofitaven l'existència d'un curs d'aigua per desguassar-hi les aigües tenyides o abocar-hi les vinasses obtingudes de la destil·lació del vi.

Altres activitats artesanals que aprofitaven la força de l'aigua eren els molins paperers, els quals, mitjançant unes grans masses, trinxaven draps a fi d'aconseguir la cel·lulosa per fer paper i, sobretot, els molins polvorers.

Des del segle XVI al costat del riu Cardener hi havia un molí fariner, un molí draper i tres molins polvorers. Els darrers aprofitaven la força de l'aigua per convertir el salnitre, el sofre i el carbó en finíssims grans de pólvora.

La Séquia no solament va tenir una utilitat agrícola i d'ús domèstic, sinó que, gràcies a ella —entre altres factors—, la ciutat de Manresa es va convertir en un nucli artesanal important dins de Catalunya.

Més informació:

— L'auca de la Llum (amb il·lustracions del dibuixant Joan Vilanova): aquí
— El traçat de la Séquia a la ciutat de Manresa: aquí
— Museu de l'Aigua i el Tèxtil de Manresa: aquí

19 d’octubre 2012

Es constitueix a Manresa el Grup de Treball de la Societat i el Patrimoni Industrial


Sota l’aixopluc del Centre d'Estudis del Bages i dels Amics de la UNESCO de Manresa diferents membres d'ambdues entitats s’han constituït com a Grup de Treball de la Societat Industrial. Aquest nou grup, obert la incorporació de qualsevol persona interessada, es mostra sensibilitzat per la progressiva desaparició dels elements més significatius de la nostra societat industrial. Actualment ens trobem plenament immersos en la societat postindustrial i aquest ràpid i sobtat canvi social ha portat a una inquietud social per la desaparició no solament dels elements tècnics i arquitectònics del patrimoni industrial sinó també tots aquells altres signes identificatius d'aquest patrimoni de la societat industrial contemporània de forma global i en tots els seus aspectes.

Entre els principals objectius d'aquest nou grup hi ha, primerament, documentar, recollir, preservar, estudiar i donar a conèixer tots aquells exponents més importants del patrimoni, les formes de vida quotidiana, la cultura material i les relacions socials que es van crear a redós de les diferents activitats industrials del segle XIX i XX, principalment; en segon lloc reactivar i difondre aquells valors col·lectius positius de la societat industrial com a possibles models de referència en la nova societat que s’està creant i, en tercer lloc, explicar i donar a conèixer formes, usos i costums socials inherents a un model de societat encara viscut per una majoria de la població i actualment en ràpid procés de desaparició, tant des d'un aspecte formal com de valors, sense caure en la nostàlgia i si des d'un punt de vista positiu i de possible referència per a les noves generacions. 

Amb aquestes intencions aquest nou grup cultural té la intenció de presentar-se públicament el pròxim 1 de desembre mitjançant l'organització d'una jornada de treball i reflexió sobre aquesta temàtica acompanyada d'una visita guiada a un seguit d'espais i elements industrials abandonats d'un sector de la ciutat de Manresa. A aquesta primera jornada seguirà, en segon lloc, la celebració d'una jornada sobre el patrimoni industrial perdut a la comarca del Bages la propera primavera; un tercer grup d'activitats que consistiran en diferents visites guiades, conferències, treballs de recerca i documentació, cicles de cinema, entrevistes, història oral, memòria social, etc. i una quarta línia de treball que portarà a terme la creació d'una pàgina web específica que serveixi de punt de contacte, informació i intercanvi d'idees i propostes entre totes aquelles persones interessades en el patrimoni industrial des d'una perspectiva global.

17 d’octubre 2012

On són els fanals de la Plaça Major?

Fa temps que diverses persones em pregunten per les antigues "faroles" que hi havia a la Plaça Major de Manresa. Els quatre fanals estaven instal·lats davant el mateix edifici consistorial. No sé en quina data ni per quin motiu es van retirar de la plaça gran. Faig una petició expressa a tothom que em pugui indicar quan van desaparèixer exactament i on van anar a parar. Moltes gràcies!

La Plaça Major a finals de la dècada dels 50, amb els quatre fanals
(Fotografia original Joaquim Vert)

Dia de Mercat a la Plaça l'any 1977, els quatre fanals han desaparegut
(Fotografia original Llobet)

Imatge de la Plaça Major del present any 2012
(Fotografia original Amanda Hinojosa - Diari Regió7)
Les fotografies

Les tres fotografies del post són de la plaça gran de Manresa, en la primera, la de la dècada dels 50 encara podem observar els fanals, dos a cada cantonada i dos més col·locats als pilars centrals, per on s'accedeix a l'ajuntament.

La següent fotografia, la de 1977, els fanals ja no hi són, però encara es conserven les plaques que estaven col·locades a banda i banda de l'edifici. La placa del cantó esquerre, cantonada amb el carrer Bisbe, era una placa imposada pels vencedors de la Guerra Civil on es llegia el següent: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejercito rojo, han alcanzado las tropas nacionales los últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. 1 de abril de 1939. III Año Triunfal". La placa fou retirada l'any 1979 pel primer ajuntament democràtic manresà encapçalat per Joan Cornet. La placa del cantó dret, cantonada amb Baixada dels Jueus, és la placa que recorda els fets de la Guerra del Francès a casa nostra. En l'actualitat està col·locada a la Baixada dels Jueus. En la darrera fotografia, la del 2012, es pot comprovar que la placa ja no es pot veure si es realitza una fotografia frontal de l'edifici de l'ajuntament.

Més sobre fanals manresans:

- El buit de la Plaça Gispert: aquí
- "La Farola" un símbol urbà oblidat: aquí

10 d’octubre 2012

Una sentència de mort a peu d'andana

L'estació del Nord, campanes a morts

El 31 de juliol de 1890, a Sant Martí de Provençals dues nenes són cruelment degollades. L'assassí es deia Isidro Mompart i té poc més de vint anys, és un conegut dels pares i sabia que a la casa hi havia uns diners procedents d'una herència. Va esperar que els pares, un matrimoni obrer, sortís a treballar i la nena i el seu germà, un nadó, quedessin sols a càrrec d'una minyona d'onze anys, per esmunyir-se amb la intenció de robar els diners i sortir abans que ningú se n'adonés. Va marxar amb un botí de dos rellotges de plata i 87 pessetes. Sortí per la porta, fugint entre els horts que envoltaven la casa. Va ser detingut poc després del crim.

Un any després l’Isidro és jutjat pel doble assassinat amb robatori. El judici va quedar enllestit en dues sessions, el jurat popular va donar el veredicte final i el jutge del cas va efectuar la seva sentència, l’Isidro Mompart era condemnat a la pena capital, a morir pel sistema criminal del garrot vil. Al poc de ser dictada la sentència de mort va ser jutjat de nou i condemnat per una violació i robatori, la condemna s’ha de complir al penal de Santonya (Cantàbria) i cap allí traslladen a l'Isidro.

Un any després surt del penal de Santonya escoltat per la Guàrdia Civil per agafar un tren en direcció a Barcelona, Mompart va convençut que el traslladen a una nova presó de la capital catalana.

Quan el tren procedent de Santander acaba de creuar Manresa, al fons d'un vagó, Isidro Mompart s’acaba d'assabentar que aquest és el seu darrer viatge, ha sentit com ho pregonava un venedor de diaris a l’andana de l’Estació del Nord. El seu destí és al Pati de Corders on el rebrà Nicomedes Méndez, un sabater d’Haro convertit en el botxí titular de Barcelona.

Més informació:

- La Campana de Gràcia. Any XXIII, p.4 (23/01/1892): aquí
- Hemeroteca digital La Vanguardia. Revista 11 (12/08/1990): aquí
- Bloc Catalunya En Negre: Històries de crims i criminals

05 d’octubre 2012

Les esglésies enderrocades a la Guerra Civil

Un itinerari per les esglésies destruïdes

El juliol de 1936 amb l'esclat de la Guerra Civil va produir-se una follia popular, del tot incontrolada i destructiva, contra els símbols religiosos de la ciutat de Manresa. El 22 de juliol de 1936, en un context de desordre i confusió administrativa, es va desfermar un sentiment antireligiós contra els edificis de culte, el mobiliari religiós i els objectes litúrgics que componien l'alt patrimoni eclesiàstic de la capital del Bages. Durant una setmana el saqueig, el pillatge i la destrucció van ser els protagonistes d'un clima irrespirable contra tot el que simbolitzava la religió catòlica. 

Aquestes accions es portaren a terme en contra el consistori manresà i en un ambient carregat, en què el poder real de la ciutat havia passat a les mans del Comitè Revolucionari i Antifeixista. L'Ajuntament desbordat per l'onada d'esdeveniments va perdre el control real i estratègic de la ciutat. Els seus intents se centraven a salvar tot el patrimoni religiós que quedés dempeus o per cremar. De la mà de la Generalitat republicana es van decretar una sèrie d'accions per salvar el patrimoni del caos. Aquesta situació de tibantor va acabar-se amb els Fets de Maig, quan les tensions a la rereguarda republicana van acabar-se per complet.

El final del patrimoni religiós manresà (1936-1937)

Entre el mes de setembre de 1936 i fins a la primavera de 1937, el Comitè Revolucionari va engegar una política d'obres públiques, destinada a millorar l'urbanisme de l'època  i amb un rerefons anticlerical concret: destruir tota infraestructura eclesiàstica de la ciutat. Per portar a cap aquesta tasca es crearen brigades d'atur forçós amb 600 obrers, que amb mig any van enderrocar set edificis: les esglésies de Sant Pere Màrtir, Sant Miquel, el Carme, Sant Ignasi i Sant Bartomeu, el convent de les Caputxines i l'antic hospital de Santa Llúcia.


1. L'església de Sant Ignasi i l'antic Hospital de Santa Llúcia: A la plaça de Sant Ignasi hi havia l'Hospital Inferior, documentat des del segle XIII, on s'atenia els malalts, els lisats i els pobres. La ubicació fora muralles impedia el contagi a la població de Manresa. L'any 1323 es va construir la capella sota invocació de Santa Llúcia. Sant Ignasi de Loiola hi féu estada entre 1522 i 1523. L'any 1623 hospital i capella foren donats als pares de la Companyia de Jesús, els jesuïtes, que fundaren el col·legi de Sant Ignasi. Ambdós edificis foren enderrocats per ordre del Comitè Revolucionari.


2. L'intent d'enderrocar la Seu: La Seu de Manresa fou projectada per Berenguer de Montagut, el 1322 i construïda sobre una anterior església romànica. Forma part del gòtic català, on n'és un dels referents més importants. Van trigar 160 anys per construir-la. El pòrtic neogòtic de la façana i el baptisteri, de planta poligonal foren construïts entre els anys 1916 i 1934, sota la direcció de l'arquitecte Soler i March, amb l'assessorament del mestre Antoni Gaudí. L'any 1936 es va salvar de la destrucció total, tot i que es va arribar tard perquè el campanar en forma d'agulla fou enderrocat. Més informació a la pàgina temàtica del portal memoria.cat: El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936.


3. L'església de Sant Miquel: L'església de Sant Miquel d'estil gòtic s'havia construït sobre les restes d'una antiga capella romànica. Tenia un campanar d'espadanya que constituïa un dels elements més visibles. L'absis gòtic es podia veure baixant pel carrer de Sant Miquel des de la plaça Major. Durant segles i en més d'una ocasió, s'hi havia reunit el Consell de la ciutat. Fou enderrocada per ordre del Comitè Revolucionari, només se'n conserva l'escala que conduïa al temple.


4. El convent dels Caputxins: El convent fou fundat l'any 1638 i erigit al mateix lloc on va néixer la mare Serafina, iniciadora de l'orde dels Caputxins a la península. Per la seva construcció es van utilitzar capitells gòtics del monestir de Valldaura, que es trobava al carrer del Cós. L'any 1909 fou atacat durant la Setmana Tràgica. Fou enderrocat per ordre del Comitè Revolucionari. L'any 1950 es va reconstruir.


5. L'església de Sant Domènec: L'església de Sant Domènec, parròquia de Sant Pere Màrtir des de 1877, fou començada a construir el 1321 i fins al segle XVIII no es van acabar les seves obres. Situada al costat del convent dels dominics, que el segle XIX es va convertir en el Teatre Conservatori. La porta d'entrada era davant l'edifici de la Casa Torrents (la Buresa) i l'absis es podia veure des de la carretera de Cardona. La capella del Roser acollia un valuós retaule barroc que es va salvar del foc l'any 1936, i s'exposa a la sala barroca del Museu Comarcal de Manresa. Del conjunt d'esglésies, es va considerar que aquesta era la que presentava menys interès històric i artístic de manera que fins i tot el mateix consistori manresà va autoritzar-ne la demolició per fer realitat un vell projecte urbanístic  la gran plaça de Sant Domènec. Un cop ensorrat el temple s'hi va construir un refugi antiaeri. La parròquia de Sant Pere Màrtir es va traslladar a l'església de Crist Rei.


6. L'església del Carme: De construcció gòtica i projectada per Berenguer de Montagut, és una de les grans esglésies medievals de Manresa. La tradició explica que el 1345 s'hi va produir el miracle de la Llum Fou enderrocada el 1936, on es van descobrir una important col·lecció de ceràmica medieval que es va traslladar al Museu Comarcal de Manresa. La reconstrucció es va portar a terme els anys 1944 i el 1959, amb les aportacions dels feligresos.

Patrimoni religiós afectat durant el període 1936-1937

Reconstrucció durant el primer franquisme

Finalitzada la Guerra Civil, el nou règim franquista va valer-se de la ira anticlerical per legitimar llur victòria. La nostra ciutat fou un testimoni fefaent de la reconstrucció, en alguns casos total i en d'altres de parcial, dels edificis religiosos  El 1942 es posà la primera pedra de Crist Rei i el 1944 es féu el mateix amb el Carme. L'any 1960 s'inaugurà l'església de la Mare de Déu de la Mercè, al barri de Valldaura.

Quedava palès que el record a la persecució religiosa va servir per establir les bases d'un règim que s'havia associat amb el catolicisme intransigent per crear unes noves estructures socials, autoritàries i jerarquitzades del que havia de ser el nou estat espanyol.

Bibliografia:

- Esglésies enderrocades durant la Guerra civil a Manresa: Itinerari pels escenaris de la destrucció del patrimoni (tríptic publicat per l'Ajuntament de Manresa)

- Bloc Manresa Calidoscopi

- Memoria.cat: El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936

- Diari Regió7: "La Manresa sense esglésies del 1936" (28/09/2012)

- Garcia i Casarramona, Gal·la: "L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965", Editorial Efadós, 2001

01 d’octubre 2012

La propaganda a peu de carrer

La propaganda comercial dels magatzems Jorba l'any 1914 era innovadora i al mateix temps insòlita. Per demostrar a la seva clientela que fabricava els gèneres que venia a la botiga, va col·locar dos telers davant l'establiment, conduïts per un contramestre i una teixidora.

Fotografia: Camprubí i Plans, Josep: "La clau de girar la fàbrica", Manresa 1995

Printfriendly