21 de febrer 2014

A dalt del cel

Les gàrgoles de la Seu 

El nom de gàrgola deriva de la paraula francesa “gargouille”, de l’antic terme també francès, “gargoule” i aquesta prové del baix llatí, “gargula”, amb el significat de “gola”. Les gàrgoles es constituïen en l’element final del sistema general de drenatge de l’edifici. La seva disposició resolia acceptablement l’evacuació de l’aigua de pluja que s’escorria per les cobertes i era recollida per una xarxa de canalitzacions que es movia per gravetat a través de les cornises. L’elaboració de la peça de desguàs que forma la gàrgola es formava amb un sòlid bloc de pedra que constava de dues parts ben diferenciades, la primera, que s’encastava a la paret i resolia el sosteniment i tenia forma de carreu normal per tal que encaixés perfectament assentada en el mur, i la segona, en voladís, que estava constituïda per la part aèria de la peça, es treballava esculpint el canal i broc de buidatge i finalment s’acabava amb una decoració de formes combinades, que reproduïen éssers impossibles meitat humans, meitat animals o ocells. Ja es feien servir al segle XII, però amb el gòtic les gàrgoles adquiriren diferents significats i podien ser vistes confinades al perímetre exterior de les esglésies i catedrals i interpretades com la representació del Mal, que roman incapaç de travessar el recinte sagrat, o amb un significat contrari, com si fossin les guardianes de l'església que mantenen el mal allunyat d’aquell entorn.

Un element important de la decoració de la basílica de la Seu són les gàrgoles volades de pedra amb formes grotesques i d’animals fantàstics i mitològics. Les més antigues estan en la part superior dels contraforts de la nau, algunes d'elles molt malmeses per la corrupció del temps, i en les més noves s'aprecia una clara influència del gòtic francès. No ocupen una situació tan elevada i només les trobem en la part de construcció més nova de la basílica. No tenen encara cap funció tècnica, però aquelles pedres que sortien de la façana en forma d’animals mitològics, tenien la funció d’espantar els mals esperits del temple. A la Seu representen d’una manera cíclica i per tot el perímetre de l’edifici al lleó (Marc) al bou (Lluc) i a l’àliga (Joan), que simbolitzen als evangelistes de l'església catòlica. Mateu (àngel) no hi és representat precisament per la forma humana del símbol, però aquesta representació meitat home meitat animal té reminiscències en l'antic Egipte dels faraons, ja que tres dels fills d’Horus es representen amb cap d’animal i el cos d'un humà. També trobem una gàrgola en forma de gall ubicat a l'est del temple, que en la tradició cristiana ens mostra l'inici del dia, la sortida del sol i el final de la foscor de la nit.

- Veure més fotografies: (1), (2), (3)

Bibliografia:

- Gasol, Josep M. (1984), La Seu de Manresa. Art, història i devoció, Amics de la Seu, Manresa
- Orriols, Anna (2006), La Seu de Manresa, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet 
- Virós, Lluís (2013), La Seu: joia del patrimoni manresà. Revista Dovella
- Diari Regió7, La cara misteriosa de la Seu (06/10/13)
- Bloc d'Arqueologia Medieval: Construcció de la Seu de Manresa, elements ornamentals

13 de febrer 2014

El noble art de la política manresana

Tres quarts d'auca

L'última dècada del segle XIX l'estat espanyol va restablir el sufragi universal masculí gràcies a l'ampliació de la llei electoral del 26 de juny de 1890. La primera vegada que es va aplicar el sufragi universal masculí fou el 1868 en el context revolucionari propiciat per la fugida de la reina Isabel II. Les dones haurien d'esperar fins a l'any 1933, ja a la Segona República, per exercir el seu dret a vot igual que els homes. La reforma electoral va ampliar el vot a tots els homes majors de 25 anys, per tant dels 800.000 electors del sufragi censatari espanyol es va passar a prop dels cinc milions.

La nova reforma electoral també obligava a introduir urnes transparents, notaris a les meses electorals i una presidència dels candidats. Tot i aquesta façana democratitzadora l'estafa electoral, aviat es deixaria veure. Paraules com tupinada, roda falsa d'electors o candidat cunero van formar part del sistema polític del període de la Restauració Borbònica fins a l'any 1923. Aquest règim, significava el predomini polític dels propietaris agraris beneficiats per la desamortització i les classes conservadores (mitjana i alta burgesia) propietàries de grans indústries, que bloquejava l'accés al poder dels partits d'oposició (republicans, socialistes, regionalistes...), per als que no quedava altre recurs que el pronunciament o la revolució.

El frau electoral generalitzat que va caracteritzar el sistema polític de la Restauració tenia lloc en el context d'un estat agrari i endarrerit, només trencat per les zones industrials de la Península, com la província de Barcelona o la de Biscaia. La clau de l'adulteració electoral estava en els cacics, que eren els encarregats de portar a la pràctica els resultats electorals acordats per les elits dels partits. Els cacics eren personatges rics i influents de les zones rurals (terratinents, prestadors, notaris, comerciants, militars...), que seguint les instruccions del governador civil de cada província, manipulaven les eleccions. Els governadors havien estat al seu torn informats pel ministre de Governació dels resultats que havien de sortir a les seves províncies, seguint "les recomanacions" acordades per les elits polítiques de torn.

Pareu màquines i voteu!

Les primeres eleccions amb la nova llei electoral es van celebrar el 1891, i en aquesta ocasió es tractava de l'elecció de diputats a les Corts. L'alcalde de Manresa, Pere Arderiu i Brugués veient un possible panorama d'agitació política i mítings a la via pública va guardar-se les espatlles i va publicar un ban on anunciava que tan sols es permetia que als ciutadans amb dret a vot anar a les meses i dipositar el seu vot, així mateix es prohibia les reunions a la Plaça Major i en els carrers adjacents per evitar aglomeracions. L'alcalde Arderiu era el responsable legal que havia de vetllar per la puresa del sufragi, evitant aldarulls o manipulacions a les urnes. 

A les eleccions municipals és on més es va evidenciar la tupinada, i l'estafa electoral. Durant aquests primers anys de la dècada de 1890 la mobilització i la intensitat política es va disparar a Manresa, per primera vegada apareixien desenes de diaris, butlletins, sàtires, auques i pamflets polítics on les masses, els obrers i la petita i mitjana burgesia competien per obtenir més vots que les candidatures "oficialistes" del sistema polític de la Restauració, controlades pels cacics i els grans propietaris fabrils de la ciutat. La censura de premsa i la prohibició de criticar les institucions va ser compatible amb la pervivència d'una premsa satírica que va explotar a fons la corrupció electoral i el caciquisme que li servia de base d'operacions.

Tot i aquesta empenta a la política local, els primers deu anys de la reintroducció del sufragi universal les eleccions municipals mai arribarien a superar més de la meitat del cens, i això que les dones no tenien el dret a vot. Tot plegat evidenciava l'estafa i la nul·la capacitat transformadora que va representar el sistema electoral espanyol de finals del segle XIX i del principi del segle XX. Algunes xifres fins i tot fregaven el ridícul i l'escarni, com les de l'any 1895 on tan sols un 11% dels manresans acudiria a votar a les eleccions municipals. La filiació política de les actes de regidor estava repartida de la següent forma: 42,2% dels seients eren per candidats oficialistes, mentre que els republicans de diferents tendències, els carlins i integristes van ocupar el 46,8% dels escons fins a l'any 1899. 

Evolució de la participació de les eleccions municipals, Manresa (1891-1899)

Eleccions (any)                 Participació (en %)

1891                                       45,95
1893                                       37,62
1895                                       11,13
1897                                       35,61
1899                                       27,54


Bibliografia de referència:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Perramon i Augué, Montserrat (1990): "Les Vagues del 1890 a Manresa". Revista Dovella, núm. 35, pp. 33-36.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "L'Univers de la Política en la Catalunya de la Restauració. Manresa, 1875-1923". Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Núm. XVI, pp. 237-259.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "El caciquisme i el despertar de la societat de masses Manresa, 1875-1923". Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics 27, Manresa.

Més informació general:

- Las 72 familias de caciques que están arruinando a España: aquí
- La manipulació electoral de la Restauració per Valentí Almirall: aquí
- Entre el caciquisme i la revolució (1875-1936): aquí

07 de febrer 2014

Les llistes de la discòrdia

El relleu d'Antoni Arderiu del Partit Popular manresà

La direcció del Partit Popular de Manresa no havia aconseguit recuperar la iniciativa i posar fi a la crisi oberta en el partit després de l'elecció de Xavier Jovayoles com a líder local en detriment de l'històric Antoni Arderiu, advocat de professió, l'any 1999. Semblava que Arderiu no havia paït la derrota interna dintre les seves files, arran d'unes declaracions al diari Regió7 l'agost de 1999 quan va tractar d'escòria a la cúpula del Partit Popular de Catalunya, que en aquell moment estava sota les ordres d'Alberto Fernandez Díaz. La reacció a les manifestacions de l'expresident Antoni Arderiu en què acusava la direcció regional i provincial del partit de ser l'"escòria de la classe política" i d'haver triat com a candidats a "falsos inspectors del gas, insolvents professionals i algun delinqüent" no es va fer esperar. El nou president del partit, Xavier Javaloyes, va qualificar el seu antecessor de "personatge ridícul i penós" i afirmava que elements com ell "no tenien cabuda al Partit Popular"

El procés d'elecció interna entre els afiliats al Partit Popular va ser confusa i va aixecar rebombori pels problemes amb el cens electoral de la formació. Arderiu havia airejat suposades anomalies en el funcionament d'aquesta formació. Havia declarat a la premsa que només 26 persones de la secció local estaven al corrent de pagament com a militants i entenia que aquest era el cens real, i no els 143 afiliats que va presentar el partit en el moment de la votació. Entre aquestes 143 persones es trobaven personatges força rellevants, com el candidat de CiU a les eleccions municipals de 1999, Francesc de Puig (avui en dia càrrec de confiança dintre l'organigrama de l'ajuntament de Manresa), que va militar a Alianza Popular a principis dels anys vuitanta. De Puig tot i haver-se donat de baixa feia anys, continuava figurant en les llistes de militants del Partit Popular de Manresa, quan el mateix Arderiu assegurava que ell mateix es va encarregar de donar-lo de baixa.

Un any més tard del seu abandó del Partit Popular de Manresa, Arderiu tornaria a ser el protagonista dels mitjans de comunicació, en aquest cas, per un recurs que va presentar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra els estatus del Col·legi d'Advocats de Manresa on afirmava que el castellà estava bandejat, ja que els nous estatuts dels advocats manresans afirmaven que el català era la llengua pròpia de l'entitat.

Recerca:

- Hemeroteca Regió7 (diverses entrades, any 1999)

- AGÈNCIES: El president del PP manresà assegura que Arderiu es "un personatge ridícul" (Vilaweb, 05/08/1999)

- SOLANELLAS, T.: El ex jefe del PP en Manresa tacha de "escoria" la dirección catalana (El País, 04/08/1999)

- BADIA, E.: El ex líder popular en Manresa denuncia la alteración del censo de militantes (El País, 17/04/1999)

04 de febrer 2014

Històries d'una guerra

El primer "No a la Guerra", el pilot Juli Pina i la guerra química del Rif 

Les derrotes de l'exèrcit espanyol a Annual i al Mont Arruit, de principis dels anys 20 del segle XX, van evidenciar un nou fracàs del colonialisme espanyol al nord d'Àfrica. Les patacades d'un exèrcit mal preparat i equipat van fer revifar els aires de les classes populars en contra una guerra colonial que feia massa anys que durava. La revolta, encapçalada pel Abdelkrim el Jattabi, va créixer a partir de 1919, i després del "desastre d'Annual" (tal com es coneix en la historiografia espanyola) en mans dels rifenys, el rei espanyol Alfons XIII necessitava mitjans per aplacar de pressa a l'enemic, calia un cop d'efecte ràpid i no s'escatimaria en recursos, ni econòmics, ni humans, ni miliars. Annual va representar la victòria més gran d'una guerrilla sobre un exèrcit colonial europeu en l'edat contemporània.

A Manresa la primera setmana del mes setembre de 1923, la CNT va celebrar el seu Ple Regional. El míting fou clausurat el dia 9 sota els lemes de llibertat pels presos polítics, a favor dels drets dels treballadors i en contra la guerra del Rif. Dies més tard, la ciutat de Manresa es despertà amb la notícia de la mort del pilot de la ciutat Juli Pina, abatut a Coba-Darsa quan es dedicava a descarregar bombes químiques a les posicions rifenyes amb els terribles vols rasants, que causaven el pànic entre la població rifenya que acudia als populars socs (mercats). Malgrat la posició ferma dels treballadors manresans en contra la guerra, el govern local hi feia costat. El clima de patriotisme espanyol que vivien les elits polítiques i econòmiques de la ciutat era un clar símptoma, de què imperava el "quedar bé" amb el govern central per evitar mals majors.

Durant la Guerra del Rif, l'exèrcit espanyol va utilitzar armes químiques com el fosgen i difosgen, la clorociprina i, sobretot, el gas mostassa, contra la població civil. Les bombes carregades amb gasos tòxics, que havien estat prohibides en el Tractat de Versalles de 1919, estaven identificades amb la lletra C. La campanya militar es va estendre entre de 1921 a 1927 i els bombardeigs químics es van generalitzar fins que finalment la revolta va quedar sufocada, no sense abans posar fi a la vida de milers de víctimes innocents i afectar altres tantes i al mateix entorn natural que va quedar parcialment contaminat. L'aigua va quedar en bona part afectada, la qual cosa va seguir causant la mort de nombrosos civils, temps després de la retirada espanyola. Altres van quedar afectats per diversos tipus d'afeccions, a conseqüència de l'exposició parcial a aquests agents, desembocant freqüentment en càncers. Actualment, les malalties d'origen oncològic estan encara molt esteses pel territori.

Bibliografia:

- IDRISSI, Tarik el; RADA, Javier (2007). Crímenes de guerra en el nombre de España. Público. https://www.publico.es/internacional/crimenes-guerra-nombre-espana.html

- LEGUINECHE, M. (1996). Annual 1921. Extra Alfaguara.

- MARTIN CORRALES, Eloy (1998). Manresa i el Magrib: de l'expulsió dels alarbs a l'arribada dels immigrants magrebins, Revista Dovella, 58-59, pp. 17-2, 37-38.

01 de febrer 2014

Barbàrie i desolació: mercenaris pels carrers

Les tropes de xoc del franquisme

Els darrers combats aïllats, per la presa de Manresa, segons els informes de la Creu Roja de l'època, van suposar una quarantena de morts. Aquests petits enfrontaments, en forma de tirotejos, van succeir als afores de la ciutat, com la Torra de Can Vinyes, la zona del Poal, el Puigberenguer i a la banda dreta de la carretera Cardona. Podem saber on van tenir lloc aquests enfrontaments per la ubicació dels cadàvers que es van trobar aquells dies, i que també es va trobar apuntat al Libro de Partes de la Creu Roja. La majoria dels morts s'enterraven a prop d'on havien estat trobats.

L'ocupació de Manresa es va fer amb tropes compostes d'unitats regulars, requetès (els terços de Lácar i Montejurra van ser els primers arribar a la ciutat), legionaris, voluntaris i tropes marroquines. Aquestes últimes forces, conegudes pels seus robatoris, a més a més de la seva brutalitat i violència, “eren formades per mercenaris que entenien la guerra com un negoci. Eren tropes de xoc i d'avantguarda”, tal com descriu el llibre La Guerra Civil (1936-1939) Vol. II, de Joaquim Aloy, Ramon Fons i Pere Gasol, publicat per la manresana Edicions Parcir.

Alguns dels membres de les tropes marroquines eren autèntics salvatges que només tenien al cap dues obsessions: l'or –que robaven a punta de canó, fins i tot de les peces dentals dels ciutadans– i les dones, a les quals violaven i, després, a vegades a més a més mataven per tal que no els denunciessin, ja que molts soldats marroquins havien mort d'un tret a mans dels militars franquistes que no toleraven les violacions entre la població civil sota cap pretext. Al principi, el nou règim franquista intentava tapar el comportament dels marroquins com podia, però amb el pas dels dies, sobretot entre les noies manresanes, es va estendre el pànic i durant un temps moltes es van amagar. Tot i la preferència per les dones, les tropes marroquines també van actuar amb gran brutalitat amb els homes. Un cas ben significatiu és el de Joan Camprubí i Puig, soldat que es recuperava de les ferides que havia rebut al front de l'Ebre a casa d'un cosí. Aquell 24 de gener va ser descobert per un grup de marroquins. Després d'escarnir-lo i intimidar-lo, li van disparar un parell de trets.

Aquí a Manresa es van donar alguns casos. Cal dir que els mateixos soldats de l'exèrcit franquista no veien amb bons ulls els actes d'aquest grup de mercenaris i sovint eren castigats amb duresa. Molts manresans i manresanes expliquen que pocs dies després de l'entrada dels franquistes a Manresa, un quadre militar de l'exèrcit va fer formar a tots els mercenaris marroquins i va ordenar que fessin un pas endavant tots els que havien participat en una violació. Tres d'ells van fer el pas endavant, el militar els va disparar un tret a cada un al mig del cap, davant l'estupefacció i incredulitat de la tropa present en la formació. Això explica que pels vols dels anys 60 es trobessin els ossos de tres cossos prop del cementiri quan s'hi feien unes obres de remodelació, que afirmaren ser de tres marroquins afusellats pocs dies després de l'entrada dels nacionals. Aquests soldats que mai van arribar a cobrar ni rebre cap pensió per part de l'estat espanyol foren abanderats amb el ja clàssic de totes les guerres: "el derecho de conquista", on el saqueig i el robatori era l'única forma que tenien per sobreviure, ja que no se'ls assignava cap sou. Un cop acabada la guerra, poc importava el seu destí, alguns van formar part de la "Guàrdia Mora", les tropes de protecció del general Franco.

De manresanes mortes a mans dels marroquins n'hi ha, com a mínim, tres casos ben documentats. Una d'ells és el de Florinda Subirana i Arçeda, de 47 anys, que va morir degollada a casa seva a conseqüència de la ganivetada d'un marroquí. El seu marit, Josep Bover Güell, convençut franquista, va ser ferit d'un tret i de diverses ganivetades en intentar salvar-la, i els dos fills van poder-se escapar saltant al balcó de la casa del costat. El 8 de febrer, Jeanne Roclandts, d'origen belga, també va ser colpejada al cap, junt amb la seva cunyada Rita Sisquella, amb la culata d'un fusell després que uns marroquins intentessin violar-les quan anaven a buscar herba per als conills. Les van deixar a terra creient que eren mortes. Només Sisquella es va salvar.


L'entrada d'aquest grup de soldats a la ciutat va provocar nombrosos saquejos. Moltes cases havien quedat buides, ja que els seus habitants eren famílies que havien marxat cap a França o que simplement havien marxat uns dies de la ciutat. En alguns casos se n'apropiaven i les feien servir com a cases pels soldats, com els hi va passar a la família de la Maria Antònia Terme Costa.

"Quan van entrar els nacionals, doncs és clar, van entrar tot els moros i amb tanta mala bava que la gent del poble deien: Nosaltres que ens pensàvem que havia entrat la gent d'ordre." 
Rosa Prat

Víctimes femenines:

- Maria Llobet i Puig de 45 anys. Va morir després de ser torturada i violada, a causa de forts cops al cap. La van trobar amb el cap destrossat a uns cinc-cents metres de casa seva. Data de la mort: 24-1-1939. El seu nebot, Elisi Llobet i Baraldés assegura que totes les investigacions realitzades, així com els testimonis dels veïns de masies veïnes que, entre els assassins hi havia requetès. Les autoritats franquistes van encobrir el fet i en el sumari obert acaba amb una resolució provisional de sobreseïment, datada el 5 de juliol de 1939.

- Florinda Subirana i Arceda de 47 anys. Degollada a casa seva el 24-1-1939. 

- Lídia Garsaball i Valdovinos, natural del poble de Navarcles, de 28 anys. Va morir el 27-1-1939. 

- Jeanne Roclandts Januthe de 40 anys. Dona de nacionalitat belga, nascuda a Charleroi, resident a Manresa. Va morir a causa d'un traumatisme cranial. Va ser trobada el dia 8-2-1939.


Bibliografia de referència:

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Volum I". Parcir edicions selectes. Manresa. 1992 

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. FONS, Ramon: "Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Volum II". Parcir edicions selectes. Manresa. 1993

- Memoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)

- Aguilar, Anna: "Amb l'ajuda dels marroquins" (El Punt-Avui, 27/01/2014)

- Bloc: Fem reviure el Passat

Més informació:

Manresa. Els morts a l'entrada de les tropes franquistes (1939): aquí

24 de gener 2014

La ciutat d'abans de 1714

Evolució urbana del segle XVII

El segle XVII fou un segle de contrasts al Principat de Catalunya, dels quals Manresa no en fou una excepció. Fou una època de moviments crítics, etapes de davallada i períodes de recuperació. Aquests alts i baixos van ser presents en la demografia, ja que el creixement de Manresa a la meitat del segle anterior es va mantenir igual fins a pràcticament el segle XVII, del qual ara en parlarem. Gràcies a les dades aportades per Albert Benet i Clarà, sabem que el fogatge de l'any 1626 constava de 1282 focs, que suposaven uns 5.326 habitants, una xifra molt considerable de població en aquell temps. La majoria de manresans vivien dins la ciutat, dintre muralles, mentre que la resta es distribuïa per la rodalia, en masos.

Aquesta alta xifra es va mantenir, amb petits canvis, fins a la meitat del segle XVII, en què es va produir una caiguda dràstica de la població a causa del rebrot de la pesta bubònica, procedent de València, que el 1650 s'estengué per les comarques catalanes. A Manresa, la pesta arribà el 1654, hi causà terribles estralls i centenars de morts. El cronista manresà contemporani d'aquella època, Magí Canyelles, parla d'unes mil persones les mortes per culpa de la malaltia, un quart de població de la ciutat s'havia mort en pocs anys. Malgrat tot, cap a finals d'aquest segle, i gràcies a una bona activitat comercial i artesana, juntament amb la revifalla de la vinya, Manresa guanyaria ràpidament nous habitants.

La tradició menestral iniciada en època medieval, i incrementada al segle XVI, va comportar que durant el segle XVII apareguessin noves feines com les de teixidors de lli, espardanyers o corders, alhora que el gremi dels blanquers assolia quotes més importants de protagonisme. Començaven aparèixer els mestres artesans una classe social més elevada que rivalitzava amb la noblesa local. La burgesia començava a treure el cap a casa nostra. També amb l'esclat de l'art barroc, sorgeixen els tallers d'escultura, especialitzats en la talla d'imatges i retaules, representants per les families dels Grau, els Sunyer, els Generes i els Padró, que adquiririen un gran ressò al Principat. Bona fe de l'ascens del barroc a Manresa foren els nous edificis dels Jutjats i la Cova, on encara avui en dia es pot gaudir del barroc arquitectònic més clàssic.

Relacionat amb el món mercantil, cal esmentar el privilegi del rei Felip III de l'any 1603, amb la creació de la Taula de Comuns Dipòsits, equivalent al que eren les caixes d'estalvi. Al capdavant de la Taula hi havia quatre oficials o ministres, el tauler, el caixer, el regent i el notari. Els oficials devien guardar secret de les operacions que es feien. Els càrrecs de caràcter bianual es renovaven en la festivitat de Sant Maties del dia 24 de febrer. La taula va encunyar diverses monedes de l'època com el Sou, el Ral i el Diner en plata i coure.

Potser el fet més rellevant del segle XVII fou la Guerra dels Segadors de 1640, la qual afectà bona part del territori català, inclosa la nostra ciutat. En el precís moment que la Diputació de Catalunya va decidir entrar en guerra contra Felip IV, Manresa també s'hi va comprometre i molts manresans van enrolar-se a l'exèrcit català de la Diputació. Fins i tot van participar en la batalla de Montjuïc del 26 de gener 1641, que va finalitzar amb la retirada de l'exèrcit castellà. El sometent de Manresa, comandat per Josep Solà, participà en diverses accions, entre les més importants, destaca el setge de la ciutat de Tarragona. En aquests anys de guerra la pesta era la pitjor enemiga dels soldats, fins al punt que la Diputació va abandonar la ciutat de Barcelona fugint de la infecció i es va establir a Manresa.

Per acabar l'entrada repassem l'activitat religiosa d'aquest segle, amb tres apunts. El 1602 les monges del convent de la Nostra Senyora dels Àngels es van establir a Manresa en el convent abandonat de les clarisses. El 1625 es va fundar el convent de Sant Francesc de Paula i el 1638 el de les religioses caputxines.

Bibliografia: 

- Junyent i Maydeu, Francesc (1993): "Manresa, Guia de la Ciutat"Parcir Edicions Selectes, Manresa

- Junyent i Maydeu, Francesc (1994): "Història gràfica de Manresa. El patrimoni històric i artístic (Dels orígens als nostres dies)". Parcir Edicions Selectes, Manresa

- Benet i Clarà, Albert (1984): "La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII". Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya. Vol. 1, pàgs. 85-93

- Comas Closas, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- Gasol, Josep M. (1971): "Manresa, panorama d’una ciutat". Manresa, pàgs. 35-43

18 de gener 2014

La gran expansió del segle XIII: noves muralles

La Manresa dels ravals: "Civitas non est clausa"
  
Les muralles de Manresa, amb les seves portes d'entrada. 
(Valdenebro, Raquel: "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles")

A finals del segle XIII la ciutat de Manresa havia quedat massa petita, ja no hi cabia ningú més dintre el perímetre emmurallat, i es comença a desbordar per tots els cantons en forma de ravals, barris i vilanoves. L'espai anava molt car, i els nouvinguts que venien a Manresa començaven a construir les seves cases fora de les muralles aprofitant l'orografia rocosa que oferia la ciutat: balmes, puigs, torrents, cingles i turons esdevenien els millors aliats per construir aquestes noves cases. A ponent de l’església de Sant Miquel, aprofitant una zona més plana, durant la primera meitat del segle XIII havia crescut un barri extramurs, que quedava organitzat entorn dels carrers de Vilanova, Arbonés, Santa Maria, el camí d’Urgell, el carrer Nou de Sant Miquel, Talamanca, etc. Les cases fora de les muralles es convertien en un mal de cap, allunyades del nucli i fora el tancament de les muralles estaven indefenses de tot atac i fins i tot podien ser víctimes dels lladres, mercenaris de batalla i grups d'estafadors organitzats que es dedicaven a saquejar les cases desprotegides de fora les muralles.

Un exemple d'aquestes construccions fora muralles, el trobem l’any 1271 en què es té notícia d’unes cases ubicades in vico de Vilanova, i el mateix any, Guillelma, esposa de Guillem de Sarvaria ven unes cases in vico Narbones, propietat de la senyoria de Santa Maria. A la tramuntana del Puig Mercadal també s’apuntaven alguns carrers fora muralles com era el de Francesc Socarrats –actual carrer Puigterrà o Llussà–. Un altre petit barri de cases havia crescut al voltant de l’hospital de Sant Andreu, sobre el cingle que seguia el camí de Vic que sortia del portal de Sobrerroca, del qual avui encara en podem veure un tros. També als voltants de l’hospital inferior, al carrer de Santa Llúcia, apareix un altre barri que s’estén en una prolongació pel camí que va cap a Viladordis. Un altre barri havia crescut seguint el camí ral de Barcelona, sobre la codina del puig de Sant Bartomeu, amb l’església com a nucli, i que es configurà al voltant del carrer de les Escodines. Fins i tot van aparèixer cases als peus del turó de Puigterrà. Manresa necessitava noves muralles, per protegir als seus habitants. Començava la darrera fase de construcció de les muralles medievals que havien de protegir l'urbs.

Aquesta trama urbana quedaria definitivament consolidada amb l’ampliació de les muralles decretada a partir del 1362 davant el temor d'un possible atac de les Companyies Blanques, grups auxiliars de mercenaris que acudien a participar en la Guerra de Castella. Des d’aquest moment i fins a pràcticament la segona meitat del segle XIX, en què un nou creixement demogràfic obligà a sobrepassar els límits de l’antiga ciutat medieval, la ciutat de Manresa quedaria emmurallada fins a l'any 1877, quan definitivament les muralles serien ensorrades per ordre de l'Ajuntament a causa de la seva ineficàcia com a construcció defensiva i pel mal estat que presentava en molts dels seus trams.

Bibliografia bàsica:

- Valdenebro, Raquel (2007): "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles" ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

- Alabern, Josep; Virós, Lluís (2002): "La Séquia de Manresa", Farell Editors, Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim (1924): "Història religiosa de Manresa. Iglesias i Convents". Monumenta Historica Civitatis Minorisae", pàg. 207

- Benet i Clarà, Albert (1985): "Història de Manresa. Dels orígens al segle XI". Manresa.

12 de gener 2014

Comprar als mercats

Els mercats i les places

Per facilitar l'intercanvi de productes agrícoles i en especial de cereals, des de l'edat mitjana existien mercats setmanals als carrers de Manresa. Al segle XIX el mercat més important era el de la Plaça Gran (Plaça Major) i al canvi de segle del XIX al XX, la Plana de l'Om i d'altres places de Manresa van adquirir major importància. En algunes de les places més cèntriques, com la plaça Major, la Plana de l’Om, la plaça Gispert, la plaça de Sant Domènec i la placeta Calsina, hi havia parades de mercat als matins dels pagesos de la ciutat i dels pobles de la rodalia. La plaça Major era el mercat més important i el més gran que podien trobar, hi havia pageses de la comarca que venien a vendre el que havien collit el dia abans. Hi havia parades de conills i aviram, parades de formatges, la més important li deien les Toves, parades de galetes, el Reverter, i una molt gran que era del Rei de les Olives a l’entrada del carrer Sobrerroca.

A la Plana de l’Om hi havia pageses amb cistells grans plens de verdura tendra. La gent passava entre dues fileres de parades en direcció al carrer de Sant Miquel o al carrer Vilanova. En aquell temps i al matí no hi passaven cotxes, tan sols alguna bicicleta i com que no existien encara les neveres ni els supermercats amb productes congelats, era molt normal que les dones de la casa anessin cada dia a comprar els productes frescos per fer el dinar. A la plaça Gispert, des de 1877, hi havia el mercat de la llenya que es traslladà posteriorment a la plaça Valldaura.

A la placeta Calsina hi havia molt poques parades, si ho comparem amb la Plana de l'Om o la Plaça Major. Cada dia n'hi havia una de fixa i els dissabtes n'hi havia alguna més, de pageses. La parada fixa era de conills i aviram. Aquests animalons els sacrificaven allà mateix al davant de la gent. Els pollastres se’ls posaven sota el braç dret, amb una mà els hi aguantaven el cap per la cresta i amb l’altre els hi feien un tall al coll, deixant que s’escolessin recollint la sang en uns petits gots d’alumini que després venien aquesta sang quan s’havia coagulat. Els conills els penjaven d’un ganxo per una pota del darrere cap per avall, els feien un tall al coll amb un ganivet i els deixaven que s’escolessin. L’animaló mentre es moria anava espernegant i tota la quitxalla que passava es parava i la majoria en silenci contemplaven l’agonia de l’animal, alguna vegada algú podia preguntar “i no li fan mal?” cosa que als més grans o la mare els costava contestar.

A l’estiu en aquesta placeta es muntava una gran parada de síndries i melons. La feien de caixes de fusta de les que transportaven els melons i les síndries i per sobre les tapaven amb un tendal de camió. Aquestes fruites es venien senceres o a talls. Si les compraves senceres les deixaven ratllar, que era fer un quadrat amb el ganivet per extreure una mostra del seu interior per provar, si t’agradava te la quedaves i si no, n’agafaves una altra. Com que això es donava a l’estiu, els mesos de més calor, bona part de les mosques de Manresa es trobaven en aquest racó.

Més informació:

- El mercat de la Plaça Major del baró de Maldà, aquí
- Els pagesos del regadiu de Manresa, aquí

Bibliografia:

- Garcia i Cassarramona, Gal·la: "Els Mercats públics, punts de venda d'aliments i d'altres productes" pàg. 525-527. l'Abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965. Edafós, Manresa 2001

- Bataller, Joan Maria: Atlas de la Diversidad, "En algunes places cèntriques de Manresa"

04 de gener 2014

Els metges jueus i la conversió

Astruc Jucef, el cirurgià jueu

L'historiador i arxiver més important de Manresa del segle XX, Joaquim Sarret i Arbós parlava d'ell com un metge que va exercir durant molts anys a la ciutat i fou un dels jueus manresans més influents del call, fins al punt que el mateix rei l'eximia de la qüèstia, un dels impostos més habituals de l'edat mitjana. La història d'Astruc Jucef és la d'un jueu manresà que exercia la medicina de forma brillant, que fou estigmatitzat per les denúncies de Jaume Desfar, un manresà convers, a l'inquisidor dominic i mestre d'astrologia Bernat Armengol, contra Astruc, el qual intimidà verbalment la seva filla, de nou anys, i a la seva esposa per haver-se batejat dues vegades, renegant de la fe jueva.

Abans de ser denunciat per un convers ressentit, Astruc i els metges jueus de Manresa col·laboraven amb els seus homòlegs cristians, a practicar la seva ciència, la medicina, que a l'edat mitjana era pràcticament associada a la màgia, la bruixeria i fins i tot, a la superstició religiosa del santoral de torn. Guillem de Socarrat, un apotecari de la ciutat, venia les seves espècies als jueus del call de Manresa, sense cap mena de problema religiós, i sobretot als metges, entre els més destacats al cirurgià del qual parlem en aquesta entrada, Astruc Jucef. No tan sols el metge Astruc comprava espècies i col·laborava amb metges cristians de la ciutat, d'altres metges jueus de Manresa com Bonjudà Baró i Vidal Caravida, també eren clients habituals de l'apotecari de Guillem de Socarrat. Fins i tot els físics i els universitaris acudien als jueus del call manresà a consultar els seus dubtes pràctics. Els físics manresans, Pere de Gostemps i Enric de Santpedor, havien visitat al mateix Astruc Jucef en més d'una ocasió i el seu pare, quan estava malalt, per ampliar els seus coneixements.

La conversió religiosa a la Manresa del segle XIV

El segle XIV, la nostra ciutat ha estat anomenada per la historiografia local com el gran segle de Manresa o el segle d'or manresà: es construeixen la Seu i la Séquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec, per citar les obres més importants, i és també quan es concentra la concessió de privilegis reials, especialment per part del rei Pere el Cerimoniós. El call de Manresa, ben documentat des de l'any 1266, tenia una sinagoga, una escola i un cementiri propi, conegut amb el nom de la Fossana dels Jueus (a la zona de l’actual plaça de l’Onze de Setembre), en aquell temps fora del perímetre fortificat de la ciutat. Fins a quaranta famílies havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus.

L'any 1366 Jaume Desfar, un convers jueu que havia abandonat la seva fe al Talmud i que probablement havia exercit de metge, denuncià a Astruc Jucef davant l'inquisidor Bernat Armengol. Les acusacions, en total fins a sis, tenen com a rerefons el problema de la conversió religiosa: l'acusador es queixa de què quan fou batejat, i decidí aquesta mateixa sort per la seva esposa i la seva filla, Jucef les prengué i les portà a la seva casa per convèncer-les amb amenaces, que no haurien de batejar-se mai. El metge va afirmar a casa d'una clienta que per res del món permetia que la filla i l'esposa d'Abraham, el neòfit, es convertirien al cristianisme. Jaume Desfar es queixava dels insults i les agressions físiques -l'havien escopit i li havien esquinçat el vestit- que havia patit per part del jueu i dels seus fills contínuament, des que s'havia convertit a la fe cristiana.

En definitiva, queda clar que una part dels jueus no acceptaven que els seus es convertissin al cristianisme. Una situació difícil de pair pels jueus del nostre call, tot i que al segle XIV encara existia una certa tolerància interreligiosa als carrers de Manresa, els metges jueus es negaven a atendre als conversos jueus, tot i que si actuaven i practicaven la medicina amb cristians sense cap classe de problema. El problema de la conversió fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms van començar a expulsar els jueus de les ciutats catalanes més importants. L'any 1361 el convers Nicolau de Gràcia predicava la conversió entre els jueus manresans i fins i tot tenia una assignació del batlle de 30 sous.

Les extorsions monetàries i els avalots públics que els conversos provocaven contínuament, forçaven els jueus catalans a impetrar provisions reials de defensa. El 27 d'agost de 1343 els jueus de Manresa obtenien del Rei un manament al batlle perquè no deixés entrar cap convers a la sinagoga o a les cases particulars dels jueus, i que aquests no fossin obligats a assistir als seus sermons o a adduir textos i llibres.

Més informació sobre conversions a la Corona d'Aragó:

- La trista història del metge Lluís Alcanyís, aquí
- La doble condemna dels conversos, aquí
- La disputa de Barcelona de 1263, aquí
- Els xuetes, la història dels jueus conversos de Mallorca, aquí

Bibliografia consultada:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa

- TORRAS i CORTINA, Miquel (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autònoma de Barcelona

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid

- RIERA i SANS, Jaume (1987). "Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV)" dins a Calls 2, pp. 114-131

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Impremta Anton Esparbé y Serra. Manresa

02 de gener 2014

L'expedició manresana de 1848: crònica d'una derrota

Absolutistes i liberals a la comarca del Bages

El 16 de novembre de 1848 un miler de soldats de la caserna de Manresa van sortir d'Artés en direcció a la població veïna d'Avinyó. El brigadier Joaquín Manzano havia tingut notícies que algunes partides carlines, a les ordes de Ramon Cabrera i Rafael Tristany, es movien per la comarca del Bages. De bon matí, l’exèrcit isabelí, aquarterat a Manresa i sabedor que al poble d'Avinyó s’hi estan concentrant un munt de tropes carlines, començarà els preparatius per venir-les a expulsar. Hores després, allò que inicialment pretenia ser una operació de càstig més o menys rutinària, es va convertir en un autèntic desastre de magnitud considerable. El que havia de ser un simple exercici de tir de les tropes liberals (coneguts com a isabelins) esdevindria una derrota sense precedents. Coneixedora del terreny i ben informada per una potent xarxa d'espies i confidents, la guerrilla carlina concentrà reforços i parà una emboscada a les tropes liberals.

Uns set-cents homes van caure presoners, entre ells el mateix Manzano. Un munt d'armes i munició anaren a parar a mans dels rebels absolutistes. L’enfrontament va ser molt desigual, els carlins amb un nombre superior d’efectius i ben disposats sobre el terreny van sorprendre els isabelins amb una emboscada. El resultat fou la derrota de la columna isabelina, amb la detenció del mateix Manzano i entre 250 i 700 soldats. La notícia corregué com la pólvora, mai millor dit: no només en parlà el Diario de Barcelona (un dels diaris més antics d'Europa), sinó també des de la capital britànica, el diari Times.

El desastre d'Avinyó provocà un escàndol a Madrid i precipità la caiguda del capità general de Catalunya. Els carlins celebraren la victòria. Rafael Tristany fou nomenat Comte d'Avinyó. Aleshores comptava 34 anys i tenia encara al davant una llarga carrera militar que el convertiria en mariscal i general, fins a esdevenir una figura llegendària de diverses guerres. Per sempre més faria servir el títol de comte d'Avinyó, en record d'aquella efemèride de la Segona Guerra Carlina, coneguda també com a Guerra dels Matiners. Ramon Cabrera abans de derrotar els liberals a Avinyó, havia entrat a Mura, un poble als peus de la Serralada de l'Obac, el 20 de juny de 1848, des d’on dirigí una proclama a tot Catalunya. Aquests van ser els motius de què, al llarg del segle XIX, molts hisendats de masos de la zona del sud-est de la comarca del Bages deixessin les seves masies en mans de masovers i ells amb la família es traslladessin a ciutats més segures.

Un any abans, el 1847, els absolutistes havien estat durament castigats, el mariscal de camp Benet Tristany havia estat afusellat a Solsona per l'exèrcit liberal i el brigadier carlí Bartomeu Porredon havia estat assassinat a cops de baioneta a Clariana de Cardener (Solsonès) per tropes liberals com a diversió per la soldadesca. A Manresa, la ciutat es preparava per a un atac carlí i les autoritats militars van acordar la fortificació del Pont Vell per reprimir un possible atac sobre la ciutat. Els fets ocorreguts a la comarca del Solsonès havien posat la por el cos, les muralles de Manresa estaven en un estat ruïnós i presentaven moltes deficiències. El 22 de novembre de 1847 es podia llegir el següent al periòdic El Español:

"Des de la llegada á esta ciudad [Manresa] del Excmo. señor capitan general, vienen todos los dias columna de nuestro ejército con objeto, segun parece, de recibir órdenes para el próximo plan de campaña que tiene dispuesto S.E.  Entre tanto se van fortificando los puentes de estos alrededores com el de Cabrianas, Navarcles y Vilomara, habiendo llegado tambien á esta la batería que estaba en Cardona."

La Segona Guerra Carlina o la Guerra dels Matiners: asfixia econòmica

La segona guerra Carlina, dita també la guerra dels Matiners, s’inicià el setembre de 1846 i durà fins al maig de 1849. Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país, en la qual participaven a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. Una de les conseqüències més importants d’aquesta segona guerra fou la crisi econòmica de 1846-1848, que deixà sense feina molts treballadors i abocà a la misèria moltes famílies. A la crisi industrial i de subsistència, s’hi afegia la monetària. L’alça de preus i la paralització de l’activitat industrial provocaren una recessió en la circulació de monedes, cosa que va fer que bancs i caixes no disposessin de líquid efectiu, tot perjudicant les transaccions comercials i els crèdits industrials, la qual cosa accentuà encara més la crisi general.

Bibliografia consultada:

- OLLÉ ROMEU, Josep M. (2007). Matiners. Barcelona: Editorial PPU, S.A.

- PLANES, Ramon. (1989). L'ocupació de Solsona pels carlins l'any 1837 segons la Relació de Jaume Riu i Ribera, Revista Dovella núm. 32, pp. 13/21

- BERDÚN COLOM. Montserrat. (2012). Els encunys falsos de 6 quartos d'Isabel II del Museu d'Història de Barcelona. I Jornades d’estudi: La falsificació de moneda a la Catalunya del segle XIX.

- Bloc Navarcles: notícies aparegudes en diaris i revistes antigues: "La Fortificació del Pont Vell"

- Pàgina web Matiners.cat

26 de desembre 2013

El Sanatori de Sant Josep (1928-1936)

Les donacions dels patricis manresans

Manresa, ciutat de 35.000 habitants el 1927, era el centre urbà més important de Catalunya, tant pel seu considerable creixement demogràfic com per tota una sèrie de factors que constituïen la seva infraestructura: comunicacions ferroviàries, zones mineres, industrials i agrícoles a les rodalies... Tot i aquest panorama de bonança, la capital del Bages patia una manca de serveis sanitaris (fins aquell moment només hi havia l'hospital de Sant Andreu), i això va fer que les germanes Josefines decidissin fundar una clínica d'acord amb el progrés global del moment.

En el moment que decideixen fer-la les monges ja tenien una experiència de contacte amb els malalts. A banda de treballs tèxtils per fer diners per finançar l'acolliment de noies, feien vetlles a domicili de malalts, i anaven copsant les realitats i necessitats de la ciutat. Aleshores l'únic centre que tenia la ciutat era l'Hospital de Sant Andreu, que era molt multisecular i molt decrèpit; estava en un estat bastant lamentable. Només s'hi podia anar per morir-se i poca cosa més com deien els més grans. Estem parlant del segle XIX, una època, perquè ens en fem una idea, en què s'operava a Sant Andreu, però sobretot s'operava encara a les taules dels menjadors de les cases. El retard sanitari era total, i les expectatives de ser ingressat a l'Hospital Sant Andreu com a única opció eren de desastre que acabava amb la mort del pacient.

Hi havia, però, una dificultat per tirar endavant aquest projecte, ja que la comunitat havia de continuar amb el seu servei d'asil de noies, que resultava incompatible amb un centre sanitari, ja se sap, la prudència sempre era la millor arma per evitar malentesos! El problema de l'allotjament d'aquestes noies requeria l'adquisició d'un nou local, cosa que era molt difícil en la situació econòmica que es trobaven les germanes. Però tot això es va solucionar gràcies a la donació d'un valuós edifici al carrer de Sant Miquel número 11 (avui en dia és el centre social ocupat Ateneu La Séquia), que van realitzar Prudenci Comellas i Manuel Arias, dues de les figures més riques de la ciutat, al qual, seguidament, van traslladar-se les noies del Col·legi-Asil acompanyades de vint-i-tres germanes i la superiora, Gna. Maria Albana. Era el 14 d'agost del 1928.

Lliure ja l'edifici del carrer de l'Era de l'Huguet, es va començar a enderrocar per la construcció d'un sanatori, segons el projecte de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que el va dotar de tots els avenços científics, higiene i confort: cuina a la planta baixa, muntacàrregues per al menjar preparat, safareigs separats de l'edifici, aigües filtrades, bateria d'esterilització, calefacció centralitzada a totes les habitacions, instal·lacions de llum, timbres i aigua interiors, ascensor per a la llitera de malalts, banys, dutxes a cada pis...

El dia 1 de gener de 1929 s'obren oficialment les portes del nou sanatori de Sant Josep. La primera superiora fou la mare Lourdes Pijoan, que amb nou germanes més començà a treballar en la nova obra. Pel registre de malalts en un principi el número era baix, però en pocs anys es duplicà i fins i tot s'arribà a triplicar, augmentant ràpidament el nombre d'ingressats: l'any 1933 n'hi havia 130, el següent 105, el 1935 142 i finalment el 1936, 206. La clínica començà a fer convenis amb mútues a partir del 1932, i combinava des d'aquell moment l'assistència privada, la de mútues i la de la mateixa caritat cristiana, ja que la beneficència pública estava consignada aleshores a l'Hospital de Sant Andreu.

Bibliografia elemental: 

- Cañada Vilalta, Cristina: "La Clínica Sant Josep dels seus inicis fins avui". Revista Dovella, any XI, núm. 43-44, 1992

- Diari Regió7: "La Clínica que ha vist néixer la ciutat de Manresa" (12/01/2012)

17 de desembre 2013

La febre de l'alcohol manresana

Indústria del tèxtil i molt més...

El segle XIX Manresa aconsegueix consolidar-se com una de les ciutats industrials tèxtils més importants del país. La industrialització fou el detonant del progrés al llarg d'aquest segle, mitjançant l’aprofitament dels recursos hidràulics del riu Cardener i els torrents que travessaven la ciutat com el torrent de Sant Ignasi, la màquina de vapor, la instal·lació de la xarxa de gas, la construcció de carreteres i, sobretot, la construcció del ferrocarril de Barcelona a Lleida que arribà a Manresa el 1859. D'altres fites importants del moment van ser l'any 1864 l'arribada del telègraf i el 1865 de l’aigua potable, gràcies a la Junta de la Séquia. 

També al llarg del segle XIX, la ciutat s’obre enfora de les muralles medievals, que encapsaven Manresa, cap a l’Eixample configurat per dues vies que porten el nom de dues carreteres, la carretera de Vic i la carretera de Cardona. A ambdues vies s’establiran nombrosos tallers, comerços, magatzems i fàbriques que aprofitaran la capacitat de transport de l’energia elèctrica gràcies a l’electrificació de centenars de metres de cables que ompliran els carrers de Manresa. Precisament en aquest eix format per aquestes dues carreteres, molts empresaris instal·len les primeres alcoholeres i fàbriques de licor de Manresa.

A principis del segle XX i en aquest espai determinat, hi trobem importants alcoholeres i diverses fàbriques de producció de licor, quan la vinicultura del Bages es trobava en un estat d'explotació força acceptable, després d'haver superat, a les acaballes del segle XIX, la plaga de la fil.loxera. Començava la febre de l'alcohol manresana...

Llistat de fàbriques alcoholeres

1- CAL CURA. Pont de Vilomara. Fundada 1917 - Clausurada 1961. Propietari: Valentí Cura. 

2- ALCOHOLERA MANRESANA. Carretera de Santpedor. Fundada 1917 – Clausurada 1974. Propietari: Baldomer Casas

3- FÀBRICA D’ALCOHOL PINTÓ. Carrer Era d’en Coma. Fundada 1936 – Clausurada 1967. Propietari: Felip Pintó

4- DESTIL·LERIES SELGA-TORRAS. Carretera de Vic (Casa Freixas). Fundada 1930 – Clausurada 1982. Propietari: Josep Selga i Torras

5- LICORERA CARRIÓ. Carretera de Vic nº13. Fundada 1948 – Clausurada 1977. Propietaris: Francesc i Josep Carreras i Carrió

6- DESTIL·LERIES PALOMAS Muralla del Carme. Fundada 48 – Clausurada 1978. Propietari: Sr. Palomas

7- FÀBRICA D’ANÍS “EL CIERVO”. Carretera de Santpedor. Fundada 48 – Clausurada 1978. Propietari: Sr. Palomas

8- SOLANO. Carrer Magraner. Fundada 1939 – Clausurada 1977. Propietari: Sr. Solano

9- CAL CASAJUANA. Muralla del Carme nº1. Fundada 1919 – Clausurada 1974. Propietaris: Josep i Joan Casajuana i Comas.

10- CASA MORELL. Plaça dels Infants nº10. Fundada 1928 – Clausurada 1979. Propietaris: Emili Costa i Pere Montserrat

11- FÀBRICA DE LICORS LA MANRESANA (FALIMA). Carrer Sant Francesc. Fundada 1960 – actualitat. Propietaris: Pere i Àngel Vilaseca

12- CASA BRUGUERA. Carretera de Vic. 

13- PRAT-CAVA NEGRA. Carrer Era d’en Firmat. 

14- AROMES DE JUNCADELLA. Carrer del Cós. Fundada 1944 – Clausurada 1954. Propietari: Josep Aloy

En color blau al mapa, la carretera de Vic i en color vermell, la carretera de Cardona. Aquestes dues vies eren els accessos més ràpids per entrar a la ciutat. 
(Mapa topogràfic original de l'any 1913, Ajuntament de Manresa)

Més informació al bloc:

- L'Eixample manresà i les fàbriques: (I), (II), (III)

Bibliografia elemental:

- Camprubí i Plans, Josep: "Alcoholeres i fàbriques de Licor a Manresa". Revista Dovella, Núm.24, Any 1988

- Pericas Arriola, Anna: "Manresa industrial dels segles XIX i XX". UPCommons, Escola de dansa, sala d'actes i mediateca a Manresa, 2013

14 de desembre 2013

El mercat de la Plaça Major del baró de Maldà

Els millors llegums de la Segarra i l'Urgell

Els dilluns i els dijous a la plaça Major de Manresa se celebrava el mercat de llegums que es portaven de la Segarra i l’Urgell. A principis del segle XIX es va traslladar aquest mercat a la plaça de les Bastardes (avui carrer de Na Bastardes), però no va tenir molt d'èxit i al cap de pocs temps retornaria a la plaça Major, on s'uniria al mercat tradicional dels pagesos de la ciutat i comarca que es desplaçaven fins a la plaça per vendre els seus productes. Sota els arcs de l’Ajuntament, hi havia el mercat del peix en el lloc anomenat “la barra de les perdius”, on no hi tocava el sol, mentre que els venedors de pesca salada es col·locaven en el lloc anomenat “les graelles”. El peix salat més popular de Manresa era el bacallà, ja que les cambres frigorífiques i el gel encara no eren assequibles i s'optava pels remeis de tota la vida per conservar fresc el peix. D'aquí que molta gent conegui la famosa recepta del Bacallà a la Manresana, perquè era la forma en què les cuineres manresanes preparaven el bacallà abans de menjar-lo.

També des de fa segles s’ha fet el "mercat de les pageses" que venen fruites i verdures. El baró de Maldà escrivia a Calaix de sastre, a finals del segle XVIII, la seva visió particular del mercat dels pagesos de la plaça gran:

“y después com born de Barcelona la
Plaza gran del mercat, ab multitut de
homens y donas, grans y xichs de pagesos,
pagesas, menestrals y menestralas
de la Ciutat y gran número de forasters y
forasteras (...) La provisió de comestibles
en la Plaza, com abundantíssim de fruita
y verdura, de tota especie, haventne vist
de esta, com també taulas ab molta cansalada,
canastos de pa, etc.(...) que era un
tutti li mundi”.

El Calaix de sastre del Baró de Maldà és una de les obres més importants de la narrativa en català produïda entre els segles XVIII i XIX, en ple absolutisme borbònic, on la llengua catalana havia quedat apartada i arraconada. El seu estil, fresc i espontani amb el lector, té molt a veure amb la literatura popular satírica i es podria considerar un precedent del periodisme local que va començar a despuntar a finals del segle XIX i es va popularitzar a les primeres dècades del segle XX.

Bibliografia bàsica:

- Comas, F.; Redó, S.: "Manresa la ciutat transformada", Zenobita, Manresa 2006 
- Escriptors.cat: Rafael d'Amat (Baró de Maldà), aquí

05 de desembre 2013

A bord de "la Manresana"

L'aventura colonial i comercial de les Amèriques

Durant el segle XVIII, en assumir el tron de l'imperi espanyol la dinastia dels Borbons, el reformisme il·lustrat borbònic va impulsar una sèrie de mesures administratives, militars i comercials per refermar el control polític i econòmic dels seus dominis americans. Respecte del comerç, fins llavors, la corona espanyola havia intentat exercir un estricte monopoli comercial mitjançant l'anomenat sistema de flotes i galions. No obstant això, el creixement de les colònies, l'augment de les seves necessitats materials, el desenvolupament industrial d'Anglaterra i la producció massiva de béns manufacturats, van tendir a debilitar el monopoli comercial i incentivar el contraban. Com una manera d'adequar-se als nous temps, de controlar les relacions comercials de les colònies i d'incrementar la producció industrial peninsular, els Borbons es van veure obligats a aprovar una sèrie de disposicions que van permetre un contacte comercial més fluid entre la península Ibèrica i les seves colònies. 

Així mateix, en la dècada de 1740 es van introduir els navilis de registre que van posar fi al sistema de flotes i galions i el 1778 es va implementar un decret de lliure comerç entre Amèrica i els diferents ports de la Península, un d'ells el de Barcelona. Aquest decret no va pretendre obrir els mercats americans a les potències estrangeres, sinó tot el contrari, assegurar el mercat de la corona espanyola. El seu objectiu primordial va ser disminuir el contraban, canalitzant el comerç estranger i l'activitat marítima a través dels ports espanyols.

La fragata Nuestra Señora de los Dolores, "la Manresana" 

El comerç amb Amèrica es va intensificar en el decurs del segle XVIII fruit a la possibilitat d’obrir nous mercats, la liberalització del comerç i de l’activació constructiva naviliera. En aquest període –sobretot a partir de mitjans del XVIII– trobem una gran quantitat de vaixells que feien el trajecte fins a Amèrica i, curiosament, portaven la denominació extreta del santoral. Un d'aquests vaixells el “Nuestra Señora de los Dolores” àlies “La Manresana”, serà el protagonista d'aquest post.

Al darrer terç del segle XVIII a la ciutat de Sant Sebastià, en el port de “pasajes” s’hi va construir, amb pi del nord peninsular, una fragata que duia el nom de: “Nuestra Señora de los Dolores”. Després de la primera travessa d’aquest vaixell fins a Cadis va haver de ser calafatejada novament per alguns problemes amb la fusta. No se sap si aquesta notícia fa referència a “la Manresana”, la que capitanejarà poc després Josep Maristany, perquè de fragates amb el mateix nom de “Nra. Sra. de los Dolores” n’hi havia a cabassos. La primera notícia segura sobre la fragata “la Manresana” apareix l’any 1794, en la premsa de l’època. Aquesta anotació ens permet deduir que a finals del XVIII hi havia un vaixell de transport de mercaderies, que portava el nom de Nra. Sra. de los Dolores i, a més es feia dir “La Manresana”. La pregunta que ens bé el cap és la següent: tenia alguna relació amb Manresa? La resposta, sí.

Una carta signada l’any 1796, pel fabricant de vetes manresà Solernou i Farrés, dirigida als també fabricants manresans Pau Miralda i Companyia, confirma la relació dels fabricants amb el vaixell en qüestió. Per aquesta carta i altres referències indirectes, se sap que la societat Pau Miralda i Cia. era propietària –almenys tenia capital dipositat– del vaixell “La Manresana”. Per tant, el sobrenom li venia de la procedència dels seus propietaris manresans. Aquest vaixell era utilitzat per col·locar, aprofitant el lliure comerç, els productes propis com teixits, vins i com no, l'aiguardent cap a Amèrica. També se sap que la societat de Pau Miralda i Companyia utilitzava altres vaixells per transportar els seus productes. L’any 1805, en unes lletres del Reial Consulat de Barcelona adreçades a Manel Torrents, Pau Miralda i Salvador Puig, es feia relació detallada de l’apressament, per part dels anglesos, de la fragata espanyola “La Causalidad”. Cauria també en mans enemigues La Manrersana o és pedreria el seu rastre a les immensitats dels mars?

El 1816 trobem novament la societat Miralda i Companyia mercadejant blat, però, amb una altra fragata diferent, amb el Nra. Sra. de Montserrat. Per tant, què se n’havia fet de “La Manresana”? On havia anat a parar? A partir del 1810 no la trobem més documentada, hauria patit algun naufragi, havia estat víctima d’un atac dels pirates o desballestada? En tot cas, abans de la seva misteriosa desaparició sí que va deixar constància d’alguns dels trajectes realitzats a Amèrica, com també de la seva mercaderia. 

Bibliografia:

- PLANS i MAESTRA, Jaume: "Un vaixell amb denominació d’origen bagenc: la fragata Nuestra Señora de los Dolores àlies la Manresana", Revista Dovella, núm.105, Hivern 2010

02 de desembre 2013

Els papers de la guerra

Els consells municipals prenen el poder


Formació del Consell Municipal (21/10/1936)

En aquest document publicat per l'Ajuntament de Manresa el 21 d'octubre de 1936, es notifica a la Generalitat de Catalunya que s'ha constituït un nou ajuntament, seguint el decret que instava als ajuntaments a dissoldre els Comitès de Milícies Antifeixistes i assegurar les llibertats de la ciutadania. Fins aquell moment els Comitès Antifeixistes havien ostentat el poder real, deixant de banda a les institucions com la Generalitat o els mateixos ajuntaments. A la ciutat de Manresa, alguns individus d'aquest comitè, entre els quals el seu president Rafael Corvinos, s'integraven al nou ajuntament. El Comitè Revolucionari desapareixia i Josep Corbella, de la CNT, esdevenia alcalde de la ciutat.

Dificultats al Consell (09/03/1937)

Els ajuntaments passen a denominar-se Consells municipals l'octubre de 1936. Davant la complexitat política del moment es va desencadenar una "guerra dintre la Guerra", on cada partit i sindicat defensava les seves postures. En aquest segon document del 9 de març de 1937 es pot llegir la dificultat que tenia el Consell Municipal de Manresa per organitzar-se, com així li fa saber a la Generalitat.

Bibliografia de referència utilitzada:

- ALOY, J.; GASOL, P.; BASIANA, J.; "Els nostres papers a Salamanca". Capítol 11 [Diari Regió7] dintre el llibre Papers catalans espoliats. L’Arxiu de Salamanca i la Catalunya central, publicat per Zenobita l'any 2007

- Memoria.cat: Les repressions de la guerra i la postguerra a Manresa

Més bibliografia sobre el tema:

- Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya. Catalunya sota les bombes (1936-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1986)

- Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya. La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939). (2 volums). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1989)

26 de novembre 2013

L'estat de setge del gener de 1932

Un gener revolucionari, la vaga general

A mitjans de gener de 1932 creixia la tensió i el malestar obrer es feia cada cop més visible a la conca industrial de l'Alt Llobregat. El clima s'anava enterbolint perquè els amos de les fàbriques tèxtils de la comarca del Berguedà, no només es negaren a un augment pactat dels sous demanat pels obrers en proporció a l'augment del cost de la vida, sinó que pretenien rebaixar els salaris i disminuir les plantilles de les fàbriques, la gota que feia vessar el vas definitivament. El dilluns 18 de gener de 1932 els obrers de les fàbriques de Fígols es declaren en vaga pacífica, farts de falses promeses i de treballar amb el perill constant de veure perillar llurs llocs de feina. Els alertats sometents, les forces rurals d'ordre, surten ràpidament al carrer per restaurar l'ordre, evitant qualsevol intent armat dels vaguistes i intenten frenar els treballadors de les fàbriques, que pretenien entrevistar-se amb els miners de la zona perquè els ajudessin. Una comissió de vaguistes aconsegueix superar el cercle dels sometents, en la qual formen diverses dones, i puja als nuclis de Fígols de Sant Josep i Sant Corneli per sol·licitar que els miners se solidaritzin amb ells. La revolta de la conca minera de l'Alt Llobregat tenia un fort accent femení. De fet, es va encetar quan les treballadores de la colònia tèxtil del Carme, on treballaven les dones, les filles i nebodes dels miners de Sant Corneli van anar a cercar l'ajuda dels seus familiars.

Els miners es mostren totalment disposats a solidaritzar-se amb les treballadores del tèxtil,  perquè ells també tenien molt a dir de les seves pèssimes condicions de treball i salaris irrisoris. L'empresa minera de Sant Corneli havia acomiadat trenta homes que es negava a readmetre. Els miners afirmaven que els serveis de ventilació eren del tot deficients, que dins dels talls la temperatura arribava sovint als 35 graus, que abundaven els accidents laborals i que els sous eren baixos. Reunits a la sortida de les galeries decideixen prestar ajuda immediata als treballadors tèxtils. La vaga s'amplia i creix, obrers tèxtils i miners de tot l'Alt Llobregat van a la vaga. La vaga general atura per complet tota la comarca del Berguedà.

Els vaguistes comencen per desarmar els capatassos i els dirigents de les explotacions mineres que tenen pistoles o revòlvers. Van casa per casa exigint als sometents que els lliurin les armes i s'apoderen de l'ajuntament de Fígols. L'endemà, dia 19, les veus de vaga arriben a Manresa, on els milers i milers de treballadors del tèxtil de la ciutat se sumen a la vaga dels seus companys del ram del Berguedà. Els treballadors de Manresa declaren la vaga general i tallen totes les comunicacions a la ciutat, el poder civil local vacil·la i demana ajut a la Generalitat i al govern de Madrid. A les conques de l'Alt Llobregat i del Cardener els treballadors tèxtils (recolzats pels miners del Berguedà) de Sallent, Súria i Cardona, se sumen també a la vaga general. Els treballadors desarmen als seus enemics, s'apoderen dels ajuntaments i comencen a formar comitès de treballadors.

Com a resposta al que ha passat, el govern de Madrid decideix aplicar amb tot el seu rigor la recentment aprovada llei de Defensa de la República. Mig centenar dels protagonistes dels Fets de l'Alt Llobregat són conduïts al «Buenos Aires», un vell transatlàntic ancorat per ser desballestat al port de Barcelona que funciona com a presó. Els elements més perillosos serien fins i tot deportats a les colònies nord-africanes que tenia l'estat espanyol. Un d'aquests deportats seria Francisco Ascaso, el dirigent aragonès de la CNT, deportat a Villa Cisneros, l'actual ciutat de Dajla del Sàhara Occidental. El govern central treia l'exèrcit per aturar les vagues, els comitès de treballadors i els piquets. El toc de queda, la llei marcial, l'estat de setge i els militars demanant la documentació a tothom serien els protagonistes principals durant les dues últimes setmanes del mes de gener de 1932 a bona part del Bages i el Berguedà. L'estat espanyol mostrava el seu poder i feia ús de la violència si era necessària per posar fi a la vaga general i els intents revolucionaris de proclamar una república de treballadors.

Si l'estat espanyol actuava amb duresa i espartisme, el president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià treia ferro a l'assumpte. Afirmava que si s'haguessin complert les promeses de la patronal d'augmentar els salaris, les vagues no s'haurien produït. Macià culpava implícitament a la patronal del que aviat se'n diria la Revolta de l'Alt Llobregat. Les crítiques del president foren rebudes amb indignació per la patronal catalana lamentant que la Generalitat es possessionés al costat dels facciosos.

Del 18 al 23 de gener de 1932, la conca de l'Alt Llobregat va esdevenir la primera república llibertària del continent europeu, exceptuant la Revolució Russa de 1917 i llur posterior Guerra Civil. Cinc dies de passió, de força, de lluita social que Frederica Montseny va descriure com "la vida de una flor es tan breve como esos cinco dias de anarquía en Cardona, Berga, Fígols, Súria y Sallent". Els Fets de Fígols, Fets de l'Alt Llobregat o "l'experiència d'una gimnàstica revolucionària", van ser cinc dies on des de la mina berguedana de Sant Corneli tota una esperança d'un món més igualitari i just es va forjar.

Bombes, cafès plens de soldats i piquets a Manresa

El dia 22 de gener, l’alcalde de Manresa Lluís Prunés, va fer públic un ban, on convidava tothom a tornar a la feina. Les autoritats republicanes felicitaren l’alcalde de Manresa per la seva decidida actuació, durant la vaga, a favor de mantenir l’ordre públic i evitar disturbis encara més greus. També, representants del món comercial i industrial com ara la Cambra de Comerç, van agrair a l’alcalde per "haver col·laborat a aplacar la revolta amb fins anàrquics". L'endemà, cinc dies després de l'esclat de la vaga, els carrers de Manresa tornaven a estar pacificats, això si, s'havien necessitat centenars de soldats per restablir l'ordre. Durant aquells dies els cafès, hostals, bars i restaurants del Passeig Pere III, la Muralla de Sant Domènec i la Plaça Major eren plens de soldats que havien estat destinats a esclafar la revolta de l'Alt Llobregat. Els amos d'aquests establiments es van fer la barba d'or amb la soldadesca. Si algú va treure profit econòmic d'aquest augment inusual de militars a la ciutat, foren sens dubte ells. L'Ajuntament de Manresa, la Guàrdia d'Assalt (cos policial creat per la República) i finalment la Guàrdia Civil, serien els responsables de restablir l'ordre legal, un cop l'exèrcit espanyol hagués abandonat la ciutat.

L'exèrcit espanyol havia clausurat la seu de la Federació Local de Sindicats de Manresa i havia detingut als membres que hi havia a l'interior del local. L'orde de clausura de l'exèrcit s'havia efectuat com que al local se seguien fent reunions, organitzant piquets i trobades, malgrat la imposició del toc de queda a la ciutat i dels controls d'identificació que el mateix exèrcit feia als llocs més cèntrics de la ciutat. El dia 23 de gener el Noticiario Universal afirmava que a la ciutat encara tenia brots facciosos quan a la carretera de Santpedor van explotar dos artefactes de baixa intensitat, sense causar víctimes mortals ni danys importants. El mateix mitjà afirmava que a Manresa s'havien trobat dos artefactes més preparats per explotar. El mateix diari no feia esment en quins llocs exactament s'havien trobat aquests artefactes. 

Bibliografia:

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. LA REPÚBLICA (1931-1936)". Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa. 1990

- BENGOECHEA, Soledad: "Reacció en temps de canvis: la patronal catalana davant la República (1931-1936)" Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona. 2005 

- Memoria.cat: La Revolta de l'Alt Llobregat

- Hemeroteca digital La Vanguardia, entrades del gener de 1932

- El Pèsol Negre: La Insurrecció minera de l'Alt Llobregat, núm. 3, març-abril 2001

- Diari Regió7, entrevista d'Emilià Martínez Espinosa (20/02/1982)

Printfriendly