31 de març 2019

El balcó de la ciutat

La torre de Santa Caterina

Entre els equipaments militars que va tenir la ciutat de Manresa, a part de l'antiga Caserna del Carme al Puigmercadal (avui en dia és un alberg), destaquen altres fortificacions construïdes amb motiu de les guerres carlines del segle XIX, entre liberals i absolutistes. Una d'aquestes construccions és la torre de Santa Caterina, una torre del segle XIX, amb poca importància patrimonial i amb molta més de militar. L'altra construcció militar és la del castell de Puigterrà, que a finals del segle XIX, es va desmantellar i es va cedir a l'Ajuntament de la ciutat perquè tingués cura de la seva conservació.

La torre de Santa Caterina (declarada bé cultural d'interès nacional), situada en un turó a l'extrem sud-oest de la ciutat i a l'altra banda del riu Cardener, fou construïda l'any 1836 amb finalitats de defensa però també d'atac en cas de posar setge a la ciutat. La torre és de planta circular i tenia finestres i espitlleres al voltant, adequades per a l'ús de les armes de foc. El 1949 es va traslladar molt a prop de la torre un polvorí, que fins aleshores estava situat al sud-oest de la caserna del Carme, i es considerava un perill potencial per a la ciutat, ja que estava a tocar de les cases del carrer del Pedregar. La torre, gràcies a la seva situació estratègica, és avui una torre on pengen antenes de comunicació, la majoria propietat de l'Ajuntament de Manresa.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita. 

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

22 de març 2019

L'antiga església del col·legi Sant Ignasi

Un repàs al seu paisatge històric: de les confraries al col·legi de Sant Ignasi

La zona de l'actual plaça de Sant Ignasi, al barri de les Escodines, i els seus entorns té un gran pes històric per Manresa. Al llarg dels segles, les diferents construccions i reformes que es van fer en aquesta zona van anar descrivint l'evolució històrica de la ciutat des de l'edat mitjana fins a pràcticament els nostres dies.

L'espai que ara ocupa aquesta illa s'estenia a la riba de llevant del torrent Mirable, fora de la ciutat emmurallada, davant d'un dels portals de la ciutat i al peu del camí ral de Barcelona. A la baixa edat mitjana era part d'un raval menestral i de pagesos on hi havia nombrosos obradors de cuireters a banda i banda del torrent. A mitjans del segle XIII, s'hi fundà un hospital que va rebre el nom d'Hospital Inferior, on s'atenien els viatgers que acudien a la ciutat. La capella d'aquest hospital va ser sufragada gràcies a la confraria de Sant Tomàs i Santa Llúcia. La capella es va construir el 1323 i va ser renovada als voltants de l'any 1428. Al decurs del temps, l'Hospital Inferior ja conegut millor com a Hospital de Santa Llúcia, va donar lloc al naixement d'un col·legi de la Companyia de Jesús. L'estada del fundador de l'ordre, Ignasi de Loiola, a l'hospital de Santa Llúcia l'any 1522, va marcar una fita important. En aquest indret és on va experimentar, segons els creients, l'episodi del rapte.

L'any 1623 la confraria de Santa Llúcia i Sant Tomàs van marxar cap a la Seu i els pares jesuïtes, que de fet eren ja els propietaris dels edificis de l'hospital des de l'any 1602, van convertir l'església en un temple dedicat a Sant Ignasi. A l'indret on es va produir el rapte, van dedicar-hi la capella del Rapte, oberta vers l'antiga església de Santa Llúcia. Els jesuïtes van fer obres a l'hospital per convertir-lo en el col·legi i la seva residència. Els jesuïtes havien fundat el col·legi de Manresa el dia 15 d’abril de 1622 aprofitant la donació que el consell de la ciutat havia fet de l’antic hospital de Santa Llúcia, indret que Ignasi de Loiola freqüentava durant la seva estada a la capital del Bages cent anys abans. 

El col·legi de Sant Ignasi va viure un període daurat al segle XVIII. Durant aquells anys es va plantejar la construcció d'un nou edifici pel col·legi, de grans dimensions, al costat de l'antic hospital de Santa Llúcia. Un nou edifici de quatre ales amb una església monumental, annexada a l'ala de ponent. Les obres es van iniciar el 1737, gràcies al mestre d'obres José Galván, però es van aturar quan per ordre del rei Carles III es van expulsar els jesuïtes el 1767 de tots els territoris de la Monarquia Hispànica. Sis anys després el monarca espanyol va aconseguir fins i tot que el papa Climent XIV suprimís l'ordre dels jesuïtes. El projecte s'eternitzaria durant dècades i fins a l'any 1820 l'església no es va consagrar i les ales de llevant i migdia del claustre es van construir entre els anys 1865 i 1881, seguint el projecte de l'arquitecte Modest Fossas Pi.

Més informació:

- La primera expulsió dels jesuïtes de Catalunya (1767): aquí

- El Col·legi de Sant Ignasi de Manresa: des de la seva fundació fins a la primera expulsió: aquí

Bibliografia:

- BAJONA, Ignasi. L’antic Col·legi de Sant Ignasi de Manresa. Una crònica de les seves vicissituds, Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1998.

- COMAS, Francesc. Història de Manresa, Zenobita, Manresa, 2009.

- VILA, Ignasi. Sant Ignasi (Sarrià). Història d’un col·legi centenari, Barcelona, 1995.

09 de març 2019

Les festes de la Divina Pastora de 1981

Fotografia de les festes de la Divina Pastora de l'any 1981, al carrer de la Sardana. A la banda dreta de la fotografia es pot observar l'escola Oms i de Prat, amb les aules del parvulari abans de la primera ampliació.

Fotografia: Arxiu familiar Castañé Planas

27 de febrer 2019

SEGONA PART | Així es va salvar el frontal florentí de la Seu

Una venda frustrada, una batalla guanyada

Una de les escenes sobre la vida de Jesucrist del frontal florentí. Arxiu: Regió7, Salvador Redó

A la primera part de l'entrada dedicada al frontal florentí de la Seu (de la Passió de Crist) vam explicar les peripècies que va patir aquesta obra de gran valor artístic, fins al punt que es va arribar a proposar de tirar-la al drapaire per aprofitar-ne els marcs de fusta. L'èxit d'assistència a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, on fou exposada amb bones crítiques, i del retorn a la ciutat de Manresa, després d'un període d'estança al museu episcopal de Vic a principis del segle XX, van convertir el frontal florentí de la Seu en una peça d'anàlisis d'estudis més rigorosos.

Bona part del seu millor coneixement prové de Salvador Sanpere i Miquel, recollida a l'obra publicada l'any 1906 Los cuatrocentistas catalanes. Historia de la Pintura en Cataluña en el siglo XV. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbòs també va estudiar el frontal florentí i ens va aportar la documentació bàsica l'any 1911 quan va rescatar el testament de Ramon Saera, on es mencionava l'obra en el seu testament. Però sens dubte l'autor que més va escriure sobre el frontal florentí fou l'arquitecte Alexandre Soler i March entre els anys 1918 i 1920. Llur text donava a conèixer totes les vicissituds que va patir el frontal florentí inèdites fins aquell moment, i també analitzava la seva iconografia i tècnica en profunditat, però el més important, es que va servir per presentar al gran públic una de les obres més importants del patrimoni artístic del país.

Les obres publicades d'Alexandre Soler i March parlant del frontal florentí van aixecar la llebre, ell mateix publicava que:
... un millonario americano instalado en nuestro país [...] admiraba este bordado en los Estados Unidos
La persona que descrivia Soler i March era el multimilionari filantrop Charles Deering (1852-1927), un ric industrial que es va instal·lar a Sitges i que residia al Palau Maricel. En aquest palau Deering va reunir una important col·lecció artística del qual figuraven obres medievals com el Retaule i Frontal d'altar de Quejana (1396), la Verge de Bellpuig de les Avellanes (segle XIV) de Bartomeu de Robió o la Taula de Sant Jordi matant al drac (1434-1436) de Bernat Martorell. També hi havia quadres d'El Greco, Zurbarán, Casas o Rusiñol. Charles Deering, enginyer de professió i personatge polifacètic, tenia la intenció de reunir el millor del patrimoni artístic espanyol i bona part de la seva col·lecció fou adquirida gràcies a l'ajuda del seu assessor Miquel Utrillo.

Contactes amb el bisbat de Vic

Charles Deering, a través del seu assessor Utrillo, es van posar amb contacte amb el bisbat de Vic, amb la intenció d'adquirir el frontal florentí. Miquel Utrillo tenia una bona relació amb el bisbe Josep Torres i Bages i coneixia perfectament com funcionaven la majoria de bisbats catalans. Tant el bisbat com Utrillo van començar a negociar la venda de l'obra. Quan semblava que les coses anaven sobre rodes, un cop més, la mort d'un bisbe de Vic va tornar a salvar la ciutat de Manresa. La mort del bisbe Torres i Bages el 7 de febrer de 1916, va alterar els plans d'Utrillo de forma considerable. El nou bisbe de Vic, Francesc Muñoz Izquierdo va emprendre de nou les negociacions per vendre l'obra, però en l'últim moment es va fer enrere, pel temor a la reacció de la ciutat de Manresa. El nou bisbe de Vic coneixedor que els manresans van començar una campanya als mitjans per reivindicar el frontal va decidir que la venda no es feia. Evitant un conflicte amb la societat civil manresana el bisbe de Vic va decidir que l'obra no es mouria de la Seu, tal com va deixar per escrit en una carta enviada a Miquel Utrillo el 25 de novembre de 1920:
Por ahora no veo favorable la opinión por parte de los manresanos y temo se levantarán en polvoreda si se enteran de la salida de una obra de arte que la mayoría conoce y todos estiman en mucho.
El bisbe va aturar qualsevol negociació amb l'apoderat i finalment en prohibí directament la venda, tot i els intents de compra reiteratius d'Utrillo. Pocs mesos després el mateix Charles Deering i el seu representant, trencarien peres definitivament, i el primer marxaria amb tota la seva col·lecció als Estats Units, posant punt final a la seva relació artística. Charles Deering moriria a Miami (Florida) l'any 1927.

Llegir la primera part:

- Així es va salvar el frontal florentí de la Seu: aquí

Bibliografia:

- SÀNCHEZ SAULEDA, Sebastià: Una venda frustrada el frontal trescentista de la seu de Manresa i el col·leccionista nord-americà Charles Deering. Lambard: Estudis d'art medieval, Núm. 24, 2012-2013, pp. 169-179

20 de febrer 2019

Els reis del cel


Imatge d'un avió a punt d'aterrar al Camp dels barrets, de Manresa, al costat de la fàbrica de pneumàtics Nacional, al Congost. Els primers espectacles i exhibicions aèries de Manresa es van realitzar en aquesta zona, on actualment hi ha les instal·lacions esportives del Congost. Anys: 1920-1930.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113-N-204 / Col·lecció Arxiu Comarcal del Bages

05 de febrer 2019

PRIMERA PART | Així es va salvar el frontal florentí de la Seu

El frontal florentí de Ramon Saera

L’any 1357, el prohom i jurisconsult manresà Ramon Saera (també apareix en els documents com: ça Era, de Area o Raymundus d’Area en llatí) veient pròxima la seva mort va decidir fer testament. Llur testament anunciava tot el que havia de ser portat a la Seu de Manresa: llibres, ornaments, objectes litúrgics, un pal·li valorat amb 110 lliures i un frontal d'estil florentí on es representa la Passió de Crist (encarregat a un mestre de la ciutat de Florència) cosit de seda amb imatges, tal com podem llegir al document original: "quandam pallium sutum de sirico cum imaginibus, et quoddam frontale sutum sirico cum imaginibus". Segons el testament de Saera el frontal estava destintat al nou altar major de la Seu de Manresa, que en aquells anys s'estava construint sota les penúries de la pesta negra i la inflació dels preus, sobretot del menjar. Els canonges de la Seu havien de guardar-lo al temple i evitar que fos venut. Pels volts de 1350, és segur que l’altar major de la Seu ja estava enllestit i es podia decorar amb el preceptiu frontal d’altar. Durant els següents anys, el frontal florentí apareix de nou en la documentació: el 6 de maig de 1379, quan van prendre possessió de sagristà els clergues Salomó i Oliva, i en un inventari realitzat l'any 1452 pels administradors de la Seu.

Esquema de la Seu de Manresa, l'any 1357
Durant el segle XV a causa de la construcció de l'altar de la Seu en forma de tabernacle, va propiciar que el frontal florentí fos arraconat, excepte en dies festius on s'ensenyava al públic que es concentrava a la Seu. Als segles XVII i XVIII el frontal ja estava molt deteriorat i es van fer actuacions per salvar-lo, com els punts de cosits gruixuts que es poden contemplar avui en dia. No fou fins a mitjans del segle XIX que tornem a tenir notícies fidedignes del frontal florentí de la Seu i l'estat en què es trobava. L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra Victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L’any 1870 Edmund deia:
Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant del l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat.
El fuster que va salvar el frontal i l'Exposició Universal de 1888

L'any 1880, les paraules d'elogi de George Edmund Street, no van servir de gaire cosa. Segons explica Alexandre Soler i March a la revista Mvsevm (1918-1920), es va ordenar llançar el vell i brut frontal, per tal d'aprofitar el marc de fusta. El fuster encarregat de fer-ho es va negar a realitzar aquella tasca i va decidir construir un nou bastidor deixant el conjunt intacte. Una actuació vital que va evitar que el frontal florentí acabés en algun drapaire de la ciutat o venut a qualsevol col·leccionista de baixa estofa. Tot i l'escàs interès dels manresans en el frontal florentí, fora de la ciutat de Manresa tenia una excel·lent reputació. Pocs anys després del cas del fuster, l'any 1884, Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall, van recomanar la visita del frontal florentí de la Seu a la seva obra: España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza é historia.

El prestigi del frontal augmentaria de valor gràcies a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. La comunitat religiosa de la Seu de Manresa va acceptar cedir el frontal a la Secció Arqueològica, conjuntament amb altres obres procedents del Bisbat de Vic, on va continuar rebent elogis per part dels seus visitants. Francesc Miquel i Badia recollia l'èxit del frontal florentí, afirmant que era una de les peces més interessants exposades: "cuando se diga en alabanzas [...] no se igualará á su mérito y valor artístico". Acabada l'exposició, el frontal no fou tornat a Manresa, sinó a la ciutat de Vic, on va entrar a formar part de la secció del Museu Arqueològic-Artístic Episcopal. Aquesta era una decisió que no s'ajustava als desitjos que va fer en el seu testament Ramon Saera, però ningú es va atrevir a posar en qüestió les ordres del bisbe Morgades. Finalment el frontal florentí tornà a Manresa l'any 1901, aprofitant que es va celebrar l'Exposició General Manresana. Quan acabà l'exposició no fou retornat a Vic, sinó al seu emplaçament original de la Seu.

Llegir segona part:

- Una venda frustrada, una batalla guanyada: aquí

Bibliografia:

- GALOBART, J. (2016). El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió (el tresor més desconegut de Manresa). Història de Manresa. [Accedit el 05/02/2019] https://historiademanresa.wordpress.com/2016/01/25/el-frontal-daltar-florenti-o-frontal-de-la-passio-el-tresor-mes-desconegut-de-manresa/ 

- SÀNCHEZ SAULEDA, Sebastià: Una venda frustrada el frontal trescentista de la seu de Manresa i el col·leccionista nord-americà Charles Deering. Lambard: Estudis d'art medieval, Núm. 24, 2012-2013, pp. 169-179

29 de gener 2019

Treballant a la farinera de la Florinda

Fotografia de grup de personal de la Farinera La Favorita, de Manresa. Possiblement es tracta dels propietaris, encarregats, personal d'oficines i càrrecs de confiança. Any: [1910-1925]

Arxiu Comarcal Bages. Fons: ACBG30-202 / FARINERA LA FAVORITA

15 de gener 2019

Inauguració de l’exposició sobre els bombardeigs franquistes

Quan plovien bombes

Aquest divendres 18 de gener, a les 19 h, al refugi antiaeri del Grup Escolar Renaixença (carrer del Canonge Montanyà), s’inaugurarà l’exposició “I la mort va caure del cel. 80 anys dels bombardeigs franquistes a Manresa”, produïda per l’Associació Memòria i Història de Manresa i l’Ajuntament de Manresa.

Durant l'acte inaugural també es descobrirà una placa oferta per la Comissió de Drets Humans del Col·legi d'Advocats de Manresa i el Consell de l'Advocacia Catalana que serà un homenatge permanent a les víctimes dels bombardejos de l'aviació franquista sobre la població civil.

Els comissaris de l'exposició són Joaquim Aloy, Pep Castilla, Pep Corral, Conxita Parcerisas i Teresa Torra, membres de l'Associació Memòria i Història de Manresa. La documentació històrica ha anat a càrrec de Pere Gasol i Joaquim Aloy. El disseny i la producció són de L’Arada Creativitat Social.

El 21 de desembre del 1938 i el 19 de gener del 1939, a finals de la Guerra Civil, l’aviació franquista va bombardejar la ciutat de Manresa produint un mínim de 35 víctimes mortals. L’exposició vol recordar aquests fets tràgics, acostar l’espectador a les circumstàncies de l’època i homenatjar les persones que hi van perdre la vida.

Trobareu informació, documents, imatges i vídeos de familiars de les víctimes i de testimonis dels bombardeigs al web:

- Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-39)

05 de gener 2019

Un préstec de guerra ruïnós per Manresa

La família de cavallers De Manresa

Comencem l'any 2019 amb una nova entrada sobre la Manresa baixmedieval i concretament farem un salt fins a l'any 1356. En aquell any la corona catalanoaragonesa es preparava per lluitar contra la seva veïna Castella, que tenia el suport dels mercaders genovesos, els grans enemics dels catalans al Mediterrani en aquells temps. La guerra costava diners, i com a tot arreu, es necessitaven recursos per sufragar tal despesa militar. Un cop més gràcies al Llibre Verd de Manresa, s'han pogut seguir els passos i les relacions epistolars per extreure una gran quantitat d'informació, que l'historiador nord-americà Jeff Fynn-Paul va publicar en el seu llibre: Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500.

A la tardor de l'any 1356 la corona anuncià que Manresa havia de pagar aproximadament uns 25.000 sous a un canvista barceloní. Una suma molt elevada i que representava la meitat dels ingressos anuals de la ciutat. Bona part dels patricis manresans no estaven disposats a pagar aquesta gran suma per anar a la guerra. Tot i això, la prioritat dels consellers manresans fou esbrinar com i quan s'aniria pagant aquest préstec. El dia 6 d'octubre de 1356 es va confeccionar una llista amb els residents de Manresa, que volia representar el consell general de la universitas de la ciutat, és a dir, un consell on hi havia tots els ciutadans lliures de Manresa. Un fet estrany, ja que aquest consell quasi mai es reunia. La reunió la va convocar el batlle de la ciutat, i en un acte sorprenent, va fer forçar als membres del consell a jurar que pagarien aquest subsidi sota pena de pagar 2.000 sous al veguer. Per aquelles dates el batlle de la ciutat era Ferrer de Manresa, que talment podria ser el mateix Ferrer citat a la crònica del rei Pere III. L'actuació del batlle podia respondre perfectament a un desig reial per ocultar el malestar de bona part de la ciutat de Manresa amb la guerra que es preparava contra Castella, la que es coneixeria amb el nom de La Guerra dels dos Peres. Fos com fos, els De Manresa eren una família important de cavallers que havia reivindicat el senyoriu de la ciutat durant el segle XII i a principis del segle XIII, gràcies al seu poder, Ferrer tenia legitimitat per amenaçar a tot un consell amb aquesta provocació tan impopular, fer pagar un préstec que suposava la meitat dels ingressos anuals de la ciutat de Manresa.

La lluita de poder, els censals i l'ampliació de la vegueria

L'actuació de Ferrer no va agradar a molts ciutadans importants de Manresa, els patricis i burgesos van maniobrar de forma intel·ligent per restar-li llur poder. L'any 1357 el consell de la ciutat va escollir a dos procuradors legals per a "perseguir en justícia alguns oficials que en els darrers anys han ocupat càrrecs reials a la vegueria i batllia de Manresa i que han causat certs perjudicis a la unviersitas i als habitants de la ciutat". Tot i que les accions de Ferrer aprofundien el caràcter legalment vinculant del deute dels patricis manresans, aquests no van resoldre un aspecte bàsic: com s'havia de liquidar el deute municipal? Els censals i violaris eren rendes anuals pagades per la ciutat a inversors a canvi d'una inversió inicial molt gran. Els censals podien ser pagats de forma perpètua, i, en aquells temps, tenien un interès de fins a un 7%. Mentre que els violaris tan sols s'havien de pagar al llarg de la vida d'un o dos titulars, i tenien uns interessos molt elevats, de fins a un 16%. Aquests dos mètodes s'havien popularitzat al Principat de Catalunya i a Manresa es van començar aplicar l'any 1340, durant els conflictes mallorquins. Eren formes de recaptar petites quantitats de diners però altament eficients. Els consellers de Manresa havien de discutir qui vendria aquests censals, però temien com seria la reacció de la població. Un augment d'imposts podia ser del tot contraproduent i fer esclatar petites revoltes urbanes contra l'estament dominant. Finalment es va decidir vendre aquests censals a la companyia de Bernat Amargós, Bernat de Valls i Jaume Sarta.

La pressió fiscal cada cop era més forta i la ciutat es va enredar en litigis per la jurisdicció de la batllia i de la vegueria de Manresa. Es necessitaven urgentment recaptar més impostos i vendre més censals i novament es van recórrer a dos procuradors per defensar la vegueria de qualsevol intent de reducció territorial. Es van enviar cartes al rei per demanar l'annexió de la sotsvegueria de Moià i va esclatar un conflicte amb l'abat del monestir de Sant Benet de Bages, per la jurisdicció de les quatre parròquies que estaven al costat del monestir. La proximitat de les parròquies feia creure que era el mateix monestir qui n'administrava els seus usos i el conflicte va acabar al bisbat de Vic, on el bisbe va dictar a favor del monestir, en un procés legal que s'allargaria fins a l'any 1358 a causa del recurs que va presentar la ciutat.

Finalment per acabar, el pagament del préstec i l'ampliació dels dominis de la vegueria de Manresa per aconseguir més recursos i imposar les seves taxes, cal mencionar d'altres despeses que la ciutat estava pagant com la construcció de la séquia del riu Llobregat al Cardener, el temple de la Seu i sense oblidar l'impacte nefast que tenia la Pesta Negra al nostre territori des de 1348, quan aquesta funesta infecció va arribar al port de Barcelona via marítima.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2016) Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

28 de desembre 2018

La Seu de Manresa, del romànic al gòtic de la basílica de Santa Maria del Mar

L'origen romànic de la basílica de la Seu

Cap a l'any 947 es consagrà una església preromànica en el lloc que avui ocupa la basílica de la Seu de Manresa. En l'actualitat tan sols resta un capitell conservat al museu històric de la Seu. La primitiva església romànica fou destruïda a inicis del segle XI. La intervenció de reconstrucció del bisbe Oliba, i d’aquest període, en resta la porxada romànica de la canònica. A les darreries del segle XI se suposa que s’inicià la construcció de la seu romànica, de la qual queden fragments reutilitzats en l’església gòtica, especialment la porta de l’abadia i les arqueries, disposades en dues plantes al flanc esquerre de la Seu. 

Des del 1296 hi ha referències de l’intent de bastir una església dedicada a Santa Maria, més gran i ample que l’existent aleshores. El 1322 es procedí a la capta de diners per a les obres i el 30 de juny d’aquell any encarregaren el projecte a Berenguer de Montagut, que començà les obres tot seguit, per bé que oficialment s’ha dit que la primera pedra es va posar el segon diumenge d’octubre de 1328, i es prosseguí malgrat els entrebancs propis de les malvestats del segle XIV, entre les quals destaca la pesta negra de 1348. La destrucció de gran part de l’arxiu de la seu el 1714, fa que les dates siguin definides pels historiadors amb diferències cronològiques notables. Tal és el cas de les opinions de Magí Canyelles i de Joaquim Sarret. 

Està provada documentalment una primera inauguració de la part bastida, el 12 de maig de 1353, la demolició de l'església vella el 1364 i la consagració del nou altar major el 1371, quan Berenguer de Montagut havia estat substituït per altres mestres com Arnau de Vellers o Pere Ermengou. El 1372 foren traslladats a la seu els “sants cossos” dels màrtirs Maurici, Fruitós i Agnès, procedents de Sant Fruitós de Bages, i, el 1578, es beneí la cripta en la qual foren dipositats i on continuen després de moltes vicissituds. També del segle XVI és el campanar de planta quadrada, situat a la part nord de l’església. El claustre es va fer a partir de 1628 i va patir molts canvis durant els segles XVII i XVIII.

Les dimensions de la Seu són 68 metres de llargada, 33 d'amplada i uns 30 d’alçada. L'amplada de la nau, 18,5 metres, la converteix en una de les més amples del gòtic europeu. El campanar de la torre és de planta quadrada, té una alçada de 50,5 metres i estava coronat per una balustrada, després substituïda per una barana neogòtica dissenyada per Alexandre Soler i March. L'interior, presidit per una talla de la Mare de Déu de l'Alba (còpia d'una del final del segle XIV, destruïda per un incendi "intencionat" l'any 1979), guarda una valuosa mostra de pintura gòtica catalana: el retaule de Sant Marc i Sant Anià, obra d'Arnau Bassa (1346); el monumental retaule de l'Esperit Sant, obra de Pere Serra (1394); el de Sant Miquel i Sant Nicolau, obra de Jaume Cabrera (1406); una llarga predel·la del desaparegut retaule de Sant Antoni Abat, obra de Lluís Borrassà (1411) i el retaule de la Trinitat, obra de Gabriel Guàrdia (1501), seguidor de Jaume Huguet.

El "magister" Berenguer de Montagut mestre d'obres del Pont Nou de #Manresa (Any 1318). [Cortesia de Raquel Valdenebro. Arxiu Comarcal del Bages]
Els investigadors del segle XIX: la Seu a estudi

El segle XIX significà per a la Seu de Manresa l’aparició de diferents estudis històrics i tècnics. El 27 d’abril de 1896 el diari La Renaixensa publicà la recensió d’una conferència de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda Amigó a l’Ateneu Barcelonès, el primer estudi del gòtic fet en llengua catalana, on manifesta la presència de la influència germànica en l’estructura de la seu de Manresa. Però l’obra més destacable d’investigació del segle XIX és la que redactà l’arquitecte Josep Torres Argullol (1848-1911), que tingué ocasió de llegir en el curs de la visita corporativa de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya a Manresa, el 28 de novembre de 1897. Torres Argullol explica la història de l’edifici i també fa consideracions geomètriques sobre les seves proporcions, en seguir el pensament de Viollet-le-Duc, amb les corresponents figuracions geomètriques per aplicació de la teoria del triangle egipci. Torres Argullol opina, encertadament, que l’arquitecte de la seu de Manresa podia ser el mateix de Santa Maria de la Mar i deixà un seguit de plànols de planta, alçat i seccions, a més d’un projecte de restauració en el qual obria tres capelles absidals, convertia el campanar en planta octogonal i dissenyava una senzilla porta gòtica, a la façana de ponent. També comenta el que havien escrit amb anterioritat autors com Eduardo Támaro i George Edmund Street, a més de reproduir fragments de documents de l’arxiu de la seu.

La Seu vista per ulls forans

L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra Victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L'any 1870 deia:
Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant de l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat.
Bibliografia de referència (actualitzada el 2020):

- BASSEGODA NONELL, Joan (2005). La Seu de Manresa i Santa Maria de la Mar. RACBASJ. Butlletí XIX, Núm. 19. 

- CAMPS, Gemma (2019). Així es va contractar la Seu. Diari Regió7.

- ORRIOLS, Anna (2006). La Seu de Manresa. Sant Vicenç de Castellet: Farell.

- VIRÓS, Lluís (2013). La Seu: joia del patrimoni manresà. El Pou de la Gallina.

Llegiu més de la Seu al bloc:

- La comtessa Ermessenda i la Manresa del nou mil·lenni: aquí
- Els sarraïns, la Seu primitiva i els reis francs: aquí
- Una joia florentina a la Seu de Manresa: aquí
- L'esplendor del gòtic català: aquí
- Antoni Gaudí i la Seu de Manresa: aquí
- Els jueus i la Seu, el llibre dels administradors de la Seu: aquí
- Els caps de moro de la Seu: aquí
- Els cossos sants: aquí
- El misteri de les tombes de la Seu: aquí

Més informació:

- GASOL, Josep M. (1978). La Seu de Manresa. Manresa, pp. 162-170.

- TÁMARO FABRICIES, E. (1884). Monografía de la Seo de Manresa, Manresa.

- Magí CANYELLES, Descripció de la grandesa i antiquitats de Manresa, 1896. Joaquim SARRET i ARBÓS, Cronologia de construcció de la seu, 1911.

18 de desembre 2018

Un dels nostres: els serenos i els vigilants dels barris

La vigilància dels carrers

Els més grans de cada casa encara recorden un ofici, que amb el pas dels anys, s'ha perdut completament, el sereno. El sereno va desaparèixer dels nostres carrers a mitjans dels anys seixanta i setanta del segle passat, coincidint amb la proliferació dels cotxes patrulla policials i la instal·lació de porters automàtics a les cases. El folklore popular relacionava el nom de sereno amb la suposada constatació que a altes hores de la nit era l'únic individu al carrer que no estava borratxo. Amb tot, no sempre va merèixer el respecte de tot el món, tal com demostra l'expressió col·loquial "prendre a algú pel pito del sereno", un modisme que s'aplicava a una persona a qui no es donava gens d'importància. Durant la dictadura franquista, per Nadal, els serenos (igual que els escombriaires i els carters) demanaven una almoina als ciutadans (el famós "aguinaldo") a canvi d'una estampa amb la qual felicitaven la població. En moltes ciutats, els serenos també col·laboraven amb la Policia Armada per enxampar gent que feia pintades nocturnes contra el règim. 

L'ofici de sereno consistia a vetllar per l'ordre públic durant la nit. La ciutat de Manresa tenia estipulada una divisió en demarcacions i barris (per exemple, l'any 1890 estrenava la divisió en cinc districtes), i per a cada un d'ells hi havia el sereno. La majoria d'ells començaven la seva feina, coneguda com "la ronda", a les deu del vespre durant l'hivern i a les onze en horari estival. El seu rellotge era el de la Seu de Manresa. Tan bon punt el rellotge de la Seu tocava les hores, es col·locaven en filera davant les voltes de l'Ajuntament a la Plaça Major, on un superior passava llista i feia inspecció del personal. Després del control rutinari, cada sereno es dirigia a la zona assignada per l'Ajuntament. Els serenos duien un uniforme que els proporcionava l'ajuntament de Manresa, un revòlver i una llanceta -sabre els dies de festa- com a armes personals, un xiulet i un fanal de vidre.

En determinats carrers de la ciutat i sempre que els veïns ho reclamessin, l'Ajuntament de Manresa col·locava un vigilant particular, que era com un ajudant del sereno. El vigilant, no duia uniforme, tan sols una llanceta. Els vigilants ajudaven els serenos en barris més grans de la ciutat i ambdós intentaven mantenir l'ordre públic i ajudaven en casos de necessitat com ara anar a buscar un metge o la llevadora. Anunciaven en veu alta l'hora i el temps atmosfèric durant la matinada mentre feien el recorregut pel barri. Tanmateix, els serenos són més recordats perquè eren els responsables d'obrir i tancar les portes dels habitatges dels carrers que vigilaven.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efados.

08 de desembre 2018

La ciutat dels obrers i les esglésies

Fotografia del nucli urbà Manresa d'inicis del segle XX, feta des del turó de Santa Caterina. A la dreta de la imatge, l'església de la Seu de Manresa; a la seva esquerra, sobresortint entre les cases, l'església del Carme. Al centre de la imatge, entre les cases, la part superior de la façana i el campanar de l'església de Sant Pere Màrtir. Al fons, el turó de Puigberenguer.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-232 / FRANCESC BLANCH i PONS

30 de novembre 2018

Aproximació històrica de la Manresa de 1892: la ciutat vista a ulls d'un escriptor romàntic

“Manresa, vista general per J.Carrasco” a La Ilustració Catalana. (1a etapa) Núm. 291. 31/08/1892

A l'entrada d'avui us parlaré de Luciano García del Real, molts i moltes segurament mai haureu sentit mai el seu nom. Del Real va néixer el 1835 a la ciutat d'Oviedo (Astúries) i pertanyia a una família d'escriptors, ja que també el seu germà Timoteo i les seves nebodes Elena i Matilde van conrear les lletres, i Matilde es va distingir com a pedagoga de prestigi. Luciano García del Real va cultivar preferentment la narració històrica. La seva descripció de la ciutat de Manresa de l'any 1892 (el mateix any que es va celebrar les Bases de Manresa), esdevé un exemple perfecte per descobrir com era la nostra ciutat. Una descripció sobre el terreny, sense filtres, sincera, d'un viatger que ens va deixar un magnífic retrat de casa nostra. La seva va ser una aventura que es va recollir al projecte del Centre d'Estudis del Bages Els Viatgers a Manresa de l'any 2016.

Com era la ciutat de Manresa l'any 1892?

L’any 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades del padró municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en què hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Sobre un total general de 7.063 treballadors registrats, el 53,3% treballava a la indústria, un 30,8% a l'agricultura i ramadera, i la resta -15,9%- en el sector dels serveis i el comerç. Dels treballadors de la indústria, uns 2.159 i el 30,6% de total general eren obrers del tèxtil, el qual consistia la principal i primera força d'ocupació de la ciutat. Manresa vivia plenament immersa en la industrialització tèxtil, l’obertura definitiva de la ciutat fora de les muralles medievals (aparició de nous carrers, places i avingudes), els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Sens dubte una ciutat de contrastos, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven

Luciano García del Real ens descriu la Manresa de l’any 1892 a la revista La Ilustració Catalana (primera revista gràfica publicada en català a Barcelona), on remarcava tres aspectes rellevants: la basílica de la Seu i el Puigcardener; el seu potent teixit industrial amb fàbriques funcionant tot el dia i els carrers ben empedrats en una ciutat amb forts pendents. 
L’aspecte de Manresa es molt pintoresch, de qualsevol part que’s miri, sobre tot dominantla, com quan se puja al campanar de la Seu, ò tant sols desde’l bonich parch que volta a la catedral de la montanya y que constitueix un excelent passeig per pendre la fresca. […] A la nit los llums de las fábricas sembla que brollin del riu, y entre’l silenci solemne de la naturalesa se percibeix lo remor del treball, perqué moltas d’ellas funcionan sens descans de nit y de día. com abellas á las que exigexen incessantment cada cop mes productes, los mercats no sois d’Espanya, sino de sonas molt apartadas de nostre continent. Quasi tota la ciutat está molt ben empedrada, lo qual te mes mérit si’s considera la desigualtat de son terrer montanyós, perqué la base de Manresa es una veritable montanya. Tal volta aquesta desigualtat influexi á l’escassés de casas construidas ab l’amplitut moderna y en proporció á la fama d’aquesta ciutat, d’ésser de las que tenen mes diner. 
A Manresa, La Ilustració Catalana. Núm. 291. 31/08/1892.

Bibliografia: 

- Oliveras i Samitier, Josep (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Revista Dovella, núm.41.

19 de novembre 2018

De convent a teatre, el Conservatori

La gran obra musical i social (1876-1949)

El teatre Conservatori ocupa un antic solar on abans hi havia el claustre de l'antic convent dels Predicadors (dominics) de Sant Domènec, aixecat en ple segle XIV. Aquest convent va estar actiu fins a l'any 1835, quan es van exclaustrar els monjos dominics amb un procés de desamortització dels béns de l'església impulsat pel govern i l'Ajuntament en demanà la propietat a canvi de construir: "un conservatorio de música y declamación". Finalment el 1876, una iniciativa privada local, la Societat del Conservatori de Música i Declamació de Manresa, va presentar un projecte que consistia en la construcció d'un teatre i d'una escola de música annexa als terrenys de l'antic convent de Sant Domènec, que havien estat cedits el 1845 al consistori manresà. Entre el 1876 i el 1878, es construí l'actual edifici del Teatre Conservatori dins el pati del claustre aprofitant part de l'estructura de l'antic convent. S'inaugurà el dia 9 de novembre de 1878 amb l'obra teatral Don Juan Tenorio. L'arquitecte de l'edifici del Conservatori fou Josep Torres i Argullol, que hi conferí un aire classicista i d'ambient d'opereta italiana.

A principis del nou segle XX, amb el creixement de la ciutat (obertura de l'eixample, Carrer Àngel Guimerà i Passeig Pere III), l'edifici va esdevenir teatre i conservatori de música i de declamació alhora, on s'impartien classes de solfeig, teoria, cant, instrumentació, piano i composició. L'any 1910, l'Orfeó Manresà signà un acord amb l'Ajuntament de Manresa per ocupar els locals del primer pis de la façana principal del Conservatori i s'encarregà de les classes. Els alumnes hi assistien de dilluns a dissabte: al matí es feia gimnàstica rítmica i, a la tarda, classes de solfeig, teoria, dictat, assaig i piano. S'hi entrava amb 10-12 anys i els cursos duraven vuit anys.

El 1930 es va prendre la decisió de municipalitzar el Conservatori de Música, tot i que fins a l'any 1932, no passaria a ser Escola Municipal de Música. El seu primer director en fou el mestre Miquel Blanch, director de l'orfeó i del Conservatori, regentat per l'entitat coral. Les classes i la seu de l'orfeó es van traslladar el 1937 a un pis del carrer Sobreroca, quan l'ajuntament de Manresa tenia intenció de tirar l'edifici per fer-hi una enorme plaça. Finalment, passada la Guerra Civil, l'edifici no es va ensorrar i es torna a l'antic local al final de 1949, coincidint amb un increment d'alumnes. En aquells temps, els instruments més estudiats eren el piano (Blanca Morera n'era la professora), el violoncel i el violí. El Conservatori va passar a ser professional i admetia alumnes que feien exàmens lliures i que arribaven d'arreu de la comarca.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

05 de novembre 2018

Manresa... final Bonavista?

Fotografia aèria de Manresa de l'any 1929, on es pot veure al centre de la imatge la Carretera de Vic i també el Puigterrà (Castell) sense arbres. 

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. RF.46967 | Fotografies aèries de Catalunya (Gaspar, 1929)

22 d’octubre 2018

Manresa, la ciutat dels esclaus del segle XV

Els registres d'esclaus del Liber Manifesti

Fa 10 anys l'historiador Jeff Fynn-Paul va presentar un resum i anàlisi dels esclaus i esclavistes que vivien en una ciutat medieval, concretament de la ciutat de Manresa. Ho va fer a la prestigiosa Journal of Medieval History, que porta celebrant-se des de l'any 1975, esdevenint en la més important revista acadèmica internacional dedicada a tots els aspectes de la història d'Europa a l'edat mitjana. Les dades d'aquesta visió provenen de l'any 1408 i són al Liber Manifesti de Manresa, un document fiscal molt semblant al Catasto florentí de 1427, i dels pocs que es poden trobar a Europa que continguin informació de caràcter fiscal tant especifica, com el citat Liber. Tanmateix, al contrari del Catasto florentí, el Liber Manifesti designa sistemàticament els esclaus com a distintius d'altres servidors. Com a resultat, el document manresà ens permet conèixer moltes figures bàsiques, però sovint poc treballades, com el nombre total d'esclaus de la nostra ciutat, la proporció d'esclaus a les persones lliures, el percentatge de llars que tenien esclaus, la proporció de dones i nens entre els esclaus i fins i tot el valor de mercat dels esclaus femenins, masculins i infantils respecte al cost de la contractació d'un criat domèstic. Fins i tot el seu origen ètnic i/o país de procedència, on per cert, destacaven els esclaus tàrtars (un poble turcomà de l'Europa oriental i Sibèria), i també alguns provinents de la zona Tràcia, que actualment ocupen els estats de Grècia, Turquia i Bulgària.

Existeix una altra font realment molt útil i fonamental que tracta sobre l'esclavitud a la ciutat de Manresa al segle XV, és el treball de Marc Torras i Serra (l'arxiver de l'Arxiu Comarcal del Bages) titulat: L'esclavisme a Manresa en el segle XV. Un cop més les dades obtingudes provenen del Liber Manifesti. Els documents esmenten 45 amos amb 67 esclaus, en general dones grans amb experiència sobretot al que avui en dirien la llar. Bàsicament eren dones domèstiques, que servien a casa dels seus amos. El preu dels esclaus adults a la ciutat de Manresa oscil·lava entre les 38 i les 55 lliures. El treball de Marc Torras remarca que els propietaris d'esclaus pertanyien a diferents estrats socials de la ciutat i que amb la crisi demogràfica i econòmica, el nombre d'esclaus a Manresa va disminuir fins a la completa desaparició dels esclaus després de l'any 1480, on es va perdre el rastre dels esclaus a la ciutat.

On es "compraven" els esclaus de Catalunya?

Gràcies a la tesi d'Iván Armenteros Martínez, podem fer un detallat recompte d'on procedien els esclaus de Catalunya entre els anys 1479-1516. Des de mitjans del segle XIV, l'activitat mercantil en l'Egeu va tenir importants conseqüències per al proveïment d'esclaus, especialment pel mercat de Barcelona. Malgrat que l'esclavitud sarraïna sempre va estar present a casa nostra, l'impacte del trànsit oriental és innegable. Així, els principals centres comercials de la Mediterrània occidental van actuar com a punts de proveïment per als mercaders catalans: Gènova va oferir, especialment, esclaus orientals (a través de Crimea, i d'on per cert, procedia la Pesta Negre); Sicília, sarraïns, orientals i subsaharians de Barqah; Marsella, esclaus de procedències diverses; els florents mercats de la costa dàlmata, balcànics i orientals, sobretot des de finals del segle XIV i durant les primeres dècades del XV, i llocs no tan destacats per al tràfic occidental d'esclaus, com Nàpols i Venècia, una oferta que basculava entre els esclaus orientals i balcànics i els sarraïns i subsaharians. En termes generals, l'esclavitud a terres catalanes es va caracteritzar per la diversitat etnogràfica.

Bibliografia

- FURIÓ, Antoni (2002). Treball esclau i treball assalariat a la baixa edat mitjana. Una introducció. Recerques, 52/53, pp. 7-18.

- FYNN-PAUL, Jeffrey (2008). Tartars in Spain: renaissance slavery in the Catalan city of Manresa, c.1408. Journal of Medieval History, 34, pp. 347-359.

- TORRAS, Marc (1999). L’esclavisme a Manresa en el segle XV. De l'esclavitud a la llibertat: esclaus i lliberts a l'edat mitjana. Actes del col·loqui internacional celebrat a Barcelona. CSIC, pp. 341-361.

16 d’octubre 2018

Així es feia el pa

Els antics moliners fariners i els forners

Encara no fa massa anys el pa es pastava a casa amb la farina que es comprava. La majoria dels que feien el pa a casa el compraven als molins fariners i posteriorment es portava als forns per coure'l. Igualment, es podia dur un sac de farina cada setmana al forner i recollir el pa per tota la setmana després. A la nostra ciutat hi havia una gran quantitat de farineres, destacaven: La Favorita, La Florinda i L'Albareda; i molts molins fariners com el dels Comtals, el Molí Nou o el de les Obagues. Amb els anys la tradició de pastar el pa a casa es va anar abandonant i es va deixar tota la feina als forners, que s'encarregaven de fer tot el procés del pa: pastar, coure i venda del pa.

Els forners treballaven de nit fent el que es coneix com les "fornades" per vendre el pa l'endemà les botigues. Pastaven a mà cada fornada dins d'una pastera, després feien els pans i, al final, el coïen. Primer de tot posaven els costals -feixos de llenya que es cremaven- dins el forn, i en acabat, l'escombraven per tal d'enfornar-hi el pa. Utilitzaven una dalla de ferro allargat com a mànec que servia per apartar les brases quan el forn estava a punt i retirar el carbonet. D'altres eines populars per fer el pa eren el cossi, on es guardava la massa fermentada i les pales de fusta, per col·locar el pa dintre els forns.

A primera hora, obrien la botiga. Els pans més populars eren els pans de quilo, de mig, peces més grans de nou lliures o més petites, els més famosos eren els llonguets, i es posaven a la venda. Alguns forners fins i tot repartien el pa per les cases amb bicicleta o petits carros. A partir dels anys 60 es van començar a instal·lar forns giratoris, i amb el temps la feina manual més feixuga es va anar substituint per un sistema més mecanitzat; tot i això, a mitjans del segle XX, la ciutat de Manresa encara disposava d'una cinquantena de forns de pa artesanal en plena activitat.

Més informació:

- Apugem la Persiana: Forn de pa Massana (Carrer Sobreroca)
https://apugemlapersiana.wordpress.com/2016/12/17/forn-de-pa-masana/

Llegir més al bloc:

- La fàbrica de farines "La Favorita", aquí
- Cent anys de farina, aquí

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la: L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Efadós, Manresa 2001

04 d’octubre 2018

Un partit al camp de Santa Clara


Fotografia d'un grup de nens jugant a futbol al camp de la residència de la Cova de sant Ignasi de Manresa, també conegut com el camp de futbol de Santa Clara. A la dreta de la imatge, al fons, es veu l'edifici modernista del convent de Santa Clara. Anys: 1910-1932. 

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-205-N-111 / Col·lecció de fotografies de la Cova de Sant Ignasi

25 de setembre 2018

Les muralles de la Reforma

Descobrint les muralles de Manresa: la plaça de la Reforma

A finals de l'any 2009 es van fer els treballs d'excavació i documentació arqueològica de la traça de les antigues muralles medievals al seu pas per la plaça de la Reforma, quan aquesta plaça semblava que havia d'acabar amb tots els debats de savis de Manresa de com havia de ser una de les entrades més transitades de la ciutat. El resultat final segueix sent un desastre arquitectònic, una rèmora dels nostres temps en forma de ciment, però tornem al cas que ens pertoca.

Els diferents estudis arqueològics que es van fer van resseguir el traçat de la muralla des del carrer Llops -un carrer defenestrat en l'actualitat-, passant pel carrer Alfons XII i finalment al principi del carrer de les Piques. Es va seguir treballant també en la localització de la muralla medieval del segle XIV, i es va identificar un paviment empedrat posterior a la muralla i un forat que podria ser un encaix de la porta d'entrada a la Muralla del carrer de les Piques. Aquestes construccions podrien ser força tardanes, i datables tranquil·lament al segle XVII. Tanmateix es va descobrir diferents parts de construccions de cases anteriors a la Muralla que es van haver d'ensorrar el segle XIV, quan es va construir el "nou" mur medieval que engrandia la ciutat dintre muralles.

L'anàlisi de les restes ha permès comprovar la diferència de la façana de la muralla entre les Piques i la plaça Montserrat de la resta del perímetre emmurallat manresana. La muralla estava acompanyada de torres de defensa i foses per reforçar la protecció. La façana del riu Cardener estava protegida pel desnivell natural i no tenien tanta protecció. Ni tan sols la porta del carrer de les Piques tenia torres a banda i banda, es limitava a un simple accés.

En vermell, la part excavada de la plaça de la Reforma l'any 2009. En el dibuix de les muralles medievals de Manresa fet per Lluís Comallonga -aparegut al llibre 'Manresa explicada als infants' de Gasol, J.M.-, apareix el portal de les Piques amb torres. 

D'altres elements que es van identificar va ser l'antic camí de ronda que, en el seu pas per la plaça de la Reforma, passava per l'interior de la Muralla. Aquest és el mateix camí que ja es va identificar en les prospeccions del carrer Arbonés i la plaça Montserrat uns anys abans. Tots aquests treballs ens van permetre als historiadors de Manresa conèixer la part de l'antiga muralla de Manresa de forma més eficient i amb evidències arqueològiques.

Durant les obres de la controvertida plaça de la Reforma, en el moment de l'excavació del nou clavegueram a la part alta de la plaça, es va identificar el traçat de la muralla medieval en aquest indret. Segons la documentació recollida, l'antiga muralla passava pel límit nord de la plaça, entre el carrer Alfons XII i el de les Piques. Finalment quan es van executar les obres d'urbanització del carrer Alfons XII també es va recollir informació arqueològica del tram situat al final de l'Alfons XII.

Bibliografia:

- PIERA i TEIXIDÓ, Marc (2007). Memòria del desmuntatge d'estructures al jaciment del carrer Arbonés 29-43 de Manresa. Generalitat de Catalunya: Calaix, Memòria

- VALDENEBRO, Raquel (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

- SITJES MOLINS, Xavier (2014). Els Castells i torres medievals del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Manresa.

16 de setembre 2018

Memòria i Història de Manresa publica un curtmetratge d'un casament a la Seu el 1947, l'endemà de la visita de Franco

Maria Àngels Feixas Planas i Miquel Prunés Canals. (Memoria.cat)
L'Associació Memòria i Història de Manresa incorpora al seu portal de webs un curt de 15 minuts d’un gran interès documental. Es tracta de les noces dels manresans Miquel Prunés i Maria Àngels Feixas, amb escenes ubicades a l’interior i l’exterior de la basílica de la Seu i del Casino. El casament va tenir lloc el dimecres 21 de maig de 1947, l’endemà de la visita del general Franco a Manresa. La basílica va ser l’escenari del casament de dos joves de la ciutat que van haver de posposar 24 hores el seu enllaç que inicialment era programat per al dia anterior, en una coincidència impossible amb el “Generalísimo”.

Qui eren els dos contraents?

Ella era Maria Àngels Feixas Planas (1925-2010) i era filla del dentista Josep Feixas Riba que durant gairebé mig segle va visitar a l’emblemàtica Ca la Buresa. Ell era Miquel Prunés Canals (1921-2005), primogènit d’Emili Prunés Sató que era fabricant de pasta alimentària per a sopa (“La Manresana”), amb la seu de l’empresa a la plaça dels Infants.

El nuvi era soci del Centre Excursionista Comarca de Bages (CECB) i, a banda de les sortides de lleure a la muntanya, era molt aficionat a la fotografia i al cinema, seccions molt actives a l’entitat. El seu vincle amb altres socis del centre que compartien aquestes aficions va fer possible la realització d’aquesta pel·lícula.

El curtmetratge

D’un quart d’hora de durada, el curtmetratge recull la sortida dels dos contraents dels seus respectius domicilis, l’arribada, la cerimònia i la sortida de la basílica i el posterior lunch al Casino, a la sala que ara ocupa la Biblioteca. Els càmeres van ser Josep Arola i Romo, Josep Maria Font Vilaseca i Xavier Cirera Riu. Cirera i Font van ser responsables, respectivament, de les seccions de Cinema i Fotografia del CECB. Josep Arola va ser autor de films, ja inclosos a Memoria.cat, de diferents moments de la Segona República com la visita a Manresa del president Macià, imatges d’esports, festes, desfilades militars o les eleccions del febrer del 1936. Glossant un acte social familiar, aquest breu film de 15 minuts del casament Prunés-Feixas, ens dóna una visió documental de la capital del Bages el 1947, només vuit anys després del final de la Guerra Civil. El curt no té so original.

Els vehicles i els vestits de festa dels convidats són algunes de les estampes del curt, que ensenya també com molts curiosos s'atansen als diferents escenaris. A la baixada de la Seu es veu clarament com els treballadors municipals encara estan retirant les tanques i les tribunes de fusta que el dia abans havien format part de l’operatiu de rebuda al general Franco que havia passat per l’indret abans d’entrar a la basílica sota pali.

Nebot de l'alcalde republicà Lluís Prunés Sató

El nuvi, Miquel Prunés, vivia a l'edifici de la serradora Datzira. El seu pare, Emili Prunés Sató, va ser membre de la Junta de Govern Provisional de la ciutat en proclamar-se la Segona República, el 14 d'abril del 1931. Posteriorment va ser regidor de l’Ajuntament de Manresa per Acció Catalana. Un germà de l’Emili, Lluís Prunés Sató, va ser el segon alcalde republicà de Manresa (juliol de 1931-desembre de 1932) agafant el relleu de Joan Selves i Carner. Lluís Prunés va tenir diferents càrrecs (governador civil de Girona, comissari d'Ordre Públic de la Generalitat de Tarragona), així com els de conseller d’Economia i Agricultura (maig de 1936) i de Treball (agost de 1936) del Govern de la Generalitat. Es va exiliar a França amb la seva família i, més tard, a Cuba i Mèxic, on va morir el 1964. Per tant, òbviament, Lluís Prunés no surt en aquest curt del casament del seu nebot, ja que es trobava a l’exili.

El pare de la núvia, Josep Feixas Riba, provenia de la masia de les Feixes de Coaner. La mare de Maria Àngels, Antònia Planas Bransuela, era tia del prestigiós ginecòleg Ramon Llatjós Planas, cosí de la núvia i un dels convidats que apareixen a la filmació. Destaca a la pel·lícula, pel seu uniforme pertanyent a la marina mercant, Pere Prat Pujol, fill de qui aleshores era el batlle de la ciutat, Joan Prat Pons. Els Prat i els Feixas eren veïns a Ca la Buresa. El germà de Maria Àngels era Josep Feixas Planas conegut a Manresa per la seva gran afició a la tauromàquia i que va intentar obrir-se camí com a torero, amb escàs èxit, amb el nom de Pepe Planas 'Planitas', rivalitzant amb un altre company de fatigues, el 'Manresanito'. Polifacètic, amb bona mà per al dibuix, Feixas va ser un dels extres locals en la mítica pel·lícula "Plácido" de Berlanga. Agraïm a la família Prunés-Feixas que ens hagin fet arribar el material per a la seva difusió a través de Memòria.cat.

- Podeu veure el curtmetratge del casament en aquest enllaç: 

07 de setembre 2018

El manresà que va inventar el tenis modern

Juan Bautista Augurio Perera i el "lawn" tenis 

El naixement del tenis, com el de molts esports que es practiquen en l'actualitat, és objecte de polèmiques i debats entre historiadors que sovint acaben amb més punts de desacord que no pas d'acord. Tradicionalment, s'havia atribuït la seva paternitat al major Walter Clopton Wingfield i es parlava de desembre de 1873 com la data de l'inici del tenis modern o "lawn tennis". No s'ha d'oblidar l'existència del "real tennis" o "jeu de paume", esport medieval del qual són formes locals supervivents la pilota basca, la pilota valenciana, el "pallone" italià o el "kaatsen" frisó i del que descendeixen tots els esports de raqueta i, singularment, el tenis modern. Precisament a Manresa tenim un carrer que encara porta el nom de Joc de la Pilota, que demostrava la pràctica en la nostra ciutat d'aquesta modalitat d'esport.

L’inventor del tenis modern, Juan Bautista Augurio Perera, va néixer el 1822 a Manresa mentre el seu pare defensava amb les armes la constitució liberal del general Priego. La seva família es va exiliar a Londres després de la intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que va acabar amb el que coneixem com el Trienni Liberal (1820-1823). Diferents documents acrediten que Juan Buatista va néixer a la nostra ciutat. L’acta de nacionalització de Juan Bautista Augurio Perera, que es pot consultar als Arxius Nacionals del Regne Unit, afirma clarament que “és natural del Regne d'Espanya”. En aquesta acta, amb data del 25 de febrer del 1856, el mateix Perera diu que fa 30 anys que viu a Anglaterra, els deu primers a la ciutat de Londres i la resta a Birmingham, i que vol residir de forma permanent al país. Perera deia que estava casat, amb quatre fills, i de professió afirmava que es dedicava “als negocis com a comerciant a Birmingham”. La reputació de la ciutat de Birmingham es va forjar com la locomotora de la Revolució industrial al Regne Unit, sent coneguda aviat com "El taller del món" o la "Ciutat dels mil oficis". 

L'empresa de Perera tenia la seu al número 28 de Great Charles Street de Birmingham. Perera volia sol·licitar la nacionalitat britànica un any després de la mort a Manchester del seu pare, Augurio Perera Pla, antic militar exiliat a la Gran Bretanya. És l’historial militar del seu pare, nascut a Manresa el 1793, el que aporta llum definitiva sobre l’origen de l’inventor del tenis. El full de serveis d'Auguri Perera i Pla, conservat a l'Arxiu General Militar de Segòvia, comença amb una data molt assenyalada per a la història de Catalunya i per la ciutat de Manresa: el 6 de juny de 1808 (quatre dies abans Manresa havia rebutjat signar la rendició als francesos), dia de la primera batalla del Bruc contra els 3.800 homes de la divisió del general francès Schwartz que es dirigeixen a Manresa posar fi a la sedició dels seus habitants contra Napoleó.

L'arribada de Perera a Anglaterra: la invenció del tenis juntament amb Thomas H. Gem

El destí del petit Joan Baptista continuarà lligat al del seu pare. L'any 1826, Auguri Perera i la seva dona Francisca Orfila surten de la península Ibèrica amb el seu fill per recalar a Anglaterra. El naixement en la seva nova pàtria dels dos fills següents del matrimoni, Pedro Ricardo i Frederic, fa pensar que, després de la intervenció dels "Cent Mil Fills de Sant Lluís", el liberal Auguri Perera pogués haver patit un forçós distanciament de la seva dona, a causa d'haver estat a la presó per la seva oposició a l'absolutisme del rei Ferran VII. És molt probable que en el seu exili anglès, el pare s'inculqués al seu primogènit la voluntat de girar full d'aquell terrible passat de guerres i lluites fratricides. Segur que el jove Joan Baptista Auguri va assumir la lliçó del seu pare a consciència i la va posar en pràctica mentre corria amb tota la seva energia sobre l'herba del jardí de casa seva a Ampton Road, raqueta en mà, inventant sense saber-ho un esport de projecció mundial.

Molt poc se sap de la vida de Joan Baptista Auguri Perera a Anglaterra excepte que s'inventés el tenis amb el seu bon amic Thomas Henry Gem. No se sap la data exacta de la seva mort, tot i que estaria situada entorn de l'any 1889. Uns anys abans, el 1874, el seu amic Gem havia deixat escrit, en una carta al setmanari The Field, que la invenció del tenis era mèrit exclusiu del seu amic Perera. Els dos eren aficionats al joc del racket, una disciplina que es jugava a l’interior. Decidits a innovar, van tenir la idea d’aprofitar el camp (lawn) de croquet que Perera tenia al jardí per instal·lar sobre la gespa una xarxa de quatre peus d’altura (1,2 metres) i marcar un terreny de joc rectangular de 30 per 12 iardes (27,5 per 11 metres, aproximadament). El nou joc el van anomenar al principi lawn ball i lawn racket i finalment el van batejar amb el nom de lawn tennis. Tanmateix, no hi ha constància de quan Perera i Gem van començar a practicar el joc del tenis modern, però se situa al voltant del 1859, és a dir, quinze anys abans que el major Walter Clopton Wingfield, que tradicionalment s’havia identificat com el seu inventor, establís les regles del seu joc de nova creació, l’sphairistikè, fins al moment considerat l'inventor del tenis modern. 

A l’antiga casa de Perera a Edgbaston ara hi ha una placa que diu: “El 1865 el major T. H. Gem, advocat i esportista, i J. B. A. Perera, comerciant, van crear i jugar aquí el joc del tenis sobre herba”. Diversos investigadors, com Fernando Arrechea i Kirsty Hooper, han buscat la trajectòria de Perera a Anglaterra en diferents arxius del país. Les seves investigacions no deixen dubtes sobre l’origen de l’inventor del tenis. Entre els documents que han investigat es troba el cens anglès del 1871, en el qual apareix com a nascut a Espanya, encara que nacionalitzat britànic, i resident a Edgbaston amb la seva dona, Louisa, amb qui s’havia casat el 1847, i els seus fills Fanny Elizabeth, Joseph Carles Augurio, Adrianne Louisa i Carmen Mariana.

L'èxit del tenis d'herba

El tenis de la gespa "lawn tennis" va ser immediatament popular a l'Anglaterra victoriana, ja que va portar el joc de moda Real Tennis a l'aire lliure. Amb la producció del cautxú de Charles Goodyear, es va poder desenvolupar pilotes prou suaus per no danyar l'herba, però que encara conservaven l'elasticitat i el rebot del cautxú. Un segon impuls per al tenis es va produir el 1875 quan l'All England Croquet Club va decidir oferir tenis de la gespa com a mitjà per solucionar els seus fons de disminució. Per guanyar prou per a pagar els costos d'augmentar els lloguers i adquirir un nou corró, es va celebrar un torneig de tenis de la gespa l'estiu de 1877, quatre setmanes després que Edgbaston Archery Society agregués oficialment les paraules "tenis de gespa". Es va establir un comitè per codificar les regles i amb només 22 jugadors i 200 espectadors van néixer els campionats de Wimbledon. Els orígens del sistema de puntuació 15, 30 i 40 es creuen que tenen arrels a la França medieval i es diu que el terme "deuce" ha derivat del francès 'l'oeuf', l'ou, que no simbolitza res.

Bibliografia:

- CORRAL, Pedro: Joc de Patriotes. El País (16/08/2017)

Bibliografia en línia d'interès:

- Alcherton.com | Augurio Pereira
https://alchetron.com/Augurio-Perera

- Countrylife.co.uk | The True Home of Tennis

- Tennis.com | ¿Quién pegó primero? ¿Qué es el Sphairistikè? ¿El Mayor Wingfield era un impostor?
http://www.tenniscom.com/setlectura/historiaanales5.htm

Printfriendly