30 de setembre 2021
Un carrer amb nom d'arquitecte
16 de setembre 2021
L'ascens del comerç, els impostos del rei i l'endeutament manresà del segle XIV
A casa nostra, la creació de les vegueries1 al Principat de Catalunya feu que els ciutadans de Manresa poguessin fer negocis amb la comarca i altres ciutats catalanes amb tota tranquil·litat, afavorint un creixement econòmic regional que va situar Manresa com una ciutat de gran poder d'atracció comercial al segle XIV. L'historiador Adrià Mas Craviotto (2016) deia:
Manresa era una ciutat d’interior, i sense mar quedà relegada en un segon pla en l’àmbit comercial, cosa que no vol dir que no fos una ciutat interessant per mercadejar amb productes de tota mena, els quals en la seva majoria arribaven per les estratègiques rutes comercials terrestres.
Aquesta puixança comercial es propicià encara més amb la promulgació d'una sèrie de mercats i monopolis locals posats en marxa pel monarca Jaume II que ajudaren a incrementar encara més la riquesa de la ciutat de Manresa. Aquest rei va ratificar el títol de civitas a Manresa l'any 1315, passant a esdevenir jurisdicció reial via un veguer. D'aquesta forma, el rei donava una sèrie de concessions a Manresa com la celebració de mercats i una carta de protecció, però, en canvi, es veia subjecte als seus impostos.
L'any 1320 el rei Jaume II, preparava la invasió de Sardenya i necessitava diners. L'illa de Sardenya estava sota l'òrbita dels poderosos mercaders pisans i genovesos, i constituïen una amenaça pels interessos mediterranis de la Corona. El rei va començar a treure beneficis de les ciutats que havia cuidat i protegit, una d'elles era Manresa. Per ordre reial, es va instaurar un sistema d'impostos de subsistència coneguts com les imposicions, sobre els aliments bàsics com el pa, la carn, el peix i el mateix vi. Aquest sistema també el podíem trobar a ciutats com Barcelona i Cervera. Les imposicions es recaptaven via un “dret de recol·lecta” que es venia a personatges locals, o en algun cas, a un grup d'inversos que, d'aquesta manera transmetien el risc a la pèrdua. Aquests grups o consorcis donaven uns diners “directes” al govern local, a canvi de supervisar la correcta recaptació dels impostos durant un període de tres o quatre mesos. El sistema no era gaire complicat, i no tenia res de diferent de la majoria d'impostos feudals que gravaven els aliments.
L'únic diferent que tenen les imposicions, és el moment en què les ciutats van començar a vendre violaris2 o censals3. El pagament dels interessos produïts per aquests censals podien ser pagats amb les imposicions. A partir de la dècada dels 50 del segle XIV, el pagament dels interessos dels censals van començar a ser més elevat i l'endutament va començar a ser permanent, molt semblant al que els passa als estats contemporanis d'avui en dia. En realitat el que es paga són els interessos. D'aquesta manera la corona podia demanar a les seves ciutats quantitats que valguessis diverses vegades els ingressos anuals de la ciutat per impostos, en un període molt curt de temps. Els reis de la Corona d'Aragó podien disposar d'aquesta manera, de l'equivalent a una targeta de crèdit, i, per tant, augmentava en gran manera el poder adquisitiu de la corona.
Bibliografia:
31 d’agost 2021
La banda de la Festa Major
Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-140 / Damià Rius i Vilella
18 d’agost 2021
El barri de la Guia, dels orígens "ignasians" fins a la dècada de 1950
...vol i mana que es faci un oratori al cap de la pujada que va del rial del Cardener, venint del monestir de Montserrat, al camí que puja a Santa Caterina, el qual oratori es faci de pedres i calç i en ell hi sigui venerada la imatge de la beata Maria que té la senyora Na Garaa, i que es faci dit oratori en continent després de la seva mort a coneguda de sos marmessors.1
29 de juliol 2021
Pujant per la Catalana
14 de juliol 2021
Les dones manresanes als segles XIV i XV: privilegis i regulacions
30 de juny 2021
Un xamfrà molt concorregut: Muralla Sant Domènec amb Jaume I
08 de juny 2021
Manresa contra Castella i els mercenaris del rei Pere III
El mes de maig de 1361 es va signar la pau de Deça, que va portar a una relativa calma a la guerra que la Corona d'Aragó mantenia amb el Regne de Castella, o el que es coneixeria més tard per la guerra dels Dos Peres. Tot i aquest període de pau, un grup de mercenaris havia penetrat amb força al Rosselló. Aquests mercenaris (companyies blanques) eren tropes que havien quedat alliberades del seu compromís amb el delfí de França pel tractat de Brétigny de 1360. El mes de novembre de 1361 el rei Pere avisava als consellers de Manresa del risc d'aquestes forces mercenàries i de la necessitat de defensar-se dels seus assalts, pillatges i saquejos. Molts soldats alliberats de la guerra, no es reintegraven a la seva vida civil (menestral o pagesa), i optaven per continuar vivint de soldats a canvi del que els pagués un bon pessic. Aquests mercenaris van fer estralls al camp francès durant els anys 1360 i 1361, fins al punt de travessar la frontera i entrar al Rosselló. Al segle XIV el Rosselló formava part del Principat de Catalunya, i el monarca Pere III va respondre amb la convocatòria de Princeps Namque, un principi que requeria que tots els catalans vinguessin a ajudar el rei a repel·lir l'atac en territori català. Aquesta va ser la primera vegada que el rei Pere aplicava aquest dret reial, que amb el transcurs dels mesos acabaria aplicant un gran nombre d'ocasions. Tot i aquest privilegi de guerra, el costum era que el rei havia d'obtenir el permís de les Corts, així que els síndics manresans foren convocats a les Corts de Montsó, l'1 d'octubre de 1361.
Els mercenaris que havien atacat el Rosselló van caure ràpidament a l'oblit i l'any 1362, els dos reis ibèrics, van passar l'acció i van tornar a la guerra. Si aquests mercenaris que inspiraven temor no tenien feina, se'ls donaria feina. Els dos reis Peres van intentar contractar aquests mercenaris, per atacar-se l'un a l'altre. Utilitzarien aquesta soldadesca, a canvi d'unes quantes monedes que haurien d'aportar els súbdits. El rei Pere III tenia un aliat contra el rei Pere de Castellà, el sultà de Granada, tot i que disposava d'un menor nombre de soldats. El juny de 1362 els castellans van envair l'Aragó, assetjant la ciutat de Calatayud. Els castellans tenien la intenció d'annexionar-se bona part del que era el Regne d'Aragó. El 7 de juliol de 1362, com era el deure dels ciutadans de Manresa, els manresans assistien davant el rei Pere amb una ajuda econòmica de 7.360 sous "per resistir al rei de Castella". Tanmateix, Manresa també pagava un total de 813 sous pel salari i les despeses dels dos síndics que feia poc havien anat a la Cort de Barcelona. Finalment, també se sumava el salari anual del metge de la ciutat que havia estat acomiadat per falta de fons. Però els pagaments no acaben aquí, Manresa va pagar 600 sous (30 lliures) als síndics que van haver de desplaçar-se fins a Montsó. Quan el rei convoca Corts en una ciutat determinada, les despeses del transport les havien de sufragar els assistents, no la Corona Un d'aquests síndics que van anar a les corts, era Francesc Nerell, que acabaria sent un dels consellers més autoritaris.
La guerra contra Castella va provocar una gran agitació a la ciutat de Manresa, molt més que qualsevol altre esdeveniment de la guerra. L'alarma era tan alta que el consell de Manresa fins i tot va escriure que els castellans havien literalment "assaltat Calatayud amb gran poder i cavalls" tot i que el que acabaria provocant més pànic serien les companyies blanques, que fan un any era una terrible amenaça, i que ara es convertissin en soldats del rei Pere (adversus regem Castille). Els manresans no els feia molta gràcia que aquests mercenaris els donés per assaltar i robar. Tot i que havien jurat fidelitat al rei Pere, les tropes mercenàries lluitaven per un sou, si aquest no arribava, el botí més de pressa era el saqueig. Tanmateix, els manresans havien de fer front a la construcció d'unes noves muralles, una despesa econòmica elevada i una gran tasca al davant difícil d'executar a causa de la manca de mà d'obra i dels encara efectes latents a la població de la Pesta Negra. A finals del segle XIV les muralles de Manresa havien quedat obsoletes i era necessària una nova construcció més efectiva per resistir un atac.
Bibliografia:
- FYNN-PAUL, Jeff (2016) Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a l'edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages
- HILLGARTH, J. N. (1978) The Spanish Kingdoms, 1250-1516, Vol. 1: 1250-1410. Oxford University Press
30 de maig 2021
Hermetisme abans del déco: l'antic edifici de Cal Jorba
10 de maig 2021
L'obtenció del permís de conducció de vehicles, de Montjuïc a la Balconada
L'any 1975 es complia un any de la posada en marxa per la Jefatura de Tráfico de Barcelona (avui en dia DGT) de l'examen per a l'obtenció del permís de conduir de vehicles i ciclomotors a la ciutat de Manresa. Cada dilluns aspirants, curiosos, professors i examinadors es reunien als carrers i avingudes del barri de la Balconada (pendent d'execució de les obres dels habitatges) per realitzar les proves corresponents per gaudir del permís de conducció. El barri de la Balconada, era la zona on es feien les proves, els carrers i avingudes estaven ja pavimentats i acabats, però els populars blocs d'edificis encara estaven pendents d'executar i era un espai poc transitat i encara força allunyat del centre de la ciutat.
Fins al 7 de gener de 1974, els manresans que volien obtenir el carnet de conduir havien d'anar a Barcelona, concretament a la muntanya de Montjuïc. Les gestions del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa i Berga, l'Ajuntament de Manresa i el Ministeri de Governació (interior) van aconseguir que Manresa es convertís en una seu fixa, per a l'obtenció dels permisos de conducció de vehicles del Bages, Berguedà, Anoia i Osona. L'alta demanda d'aspirants havia disparat el nombre de sol·licituds que desitjaven aconseguir el permís de conduir i es van crear noves seus d'exàmens.
La revista del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa i Berga, el gener de 1975, feia un repàs del primer any de proves de conducció a la ciutat de Manresa. L'any 1974 van optar un total de 25.586 aspirants a obtenir el carnet de conduir, amb un resultat no gaire esperançador. Tan sols 7.921 van superar l'examen de conducció. La mitjana era un 55% d'èxit en l'examen teòric, i un paupèrrim 31% en el pràctic. La premsa es feia ressò d'aquestes dades, i mirava de matisar-la, cenyint-se en el fet que el vehicle de motor era encara molt perillós i molta població desconeixia els riscos i la tecnologia que implicava circular amb un vehicle motoritzat pels carrers. Això deia el butlletí número 309 (gener 1975) del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa-Berga:
Para muchos, conducir un vehículo no tiene importancia, la conducción para ellos se limita únicamente a saber manipular el volante, el cambio de marchas, el embrague y el freno, pero olvidan lo más principal, que un vehículo debe saberse conducir.
Bibliografia:
- Revista del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol Manresa-Berga, núm. 309. Gener 1975.
30 d’abril 2021
La Manresa ignasiana del segle XIX
12 d’abril 2021
El consell de la ciutat de 1315, el triomf de les elits burgeses
Com hem comentat en entrades anteriors, l'any 1315, fou un any important per la ciutat de Manresa. El rei Jaume II havia donat una sèrie de privilegis a la ciutat, un d'ells el d'escollir el seu propi règim local conciliar. Des d'aquell any, l'existència del consell va permetre a les elits manresanes desafiar el poder i el prestigi de la noblesa local, com per exemple, la família nobiliària dels Talamanca, una de les més reeixides de la ciutat de Manresa. Els nous consellers de la ciutat eren distingits amb la distinció de venerabilis, la mateixa que es feia servir per als cavallers i nobles. Aquesta distinció es mantenia fins i tot quan ja no exercien llur càrrec.
L'ascens de molts ciutadans honrats a consellers (venerabilis) no va fer molta gràcia als cavallers, que en la majoria d'ocasions eren bandejats dels càrrecs municipals, malgrat que no s'ha descobert cap document que en prohibís directament el seu nomenament1. A Manresa, un membre de la família dels Talamanca va ser conseller de la ciutat durant el primer període de la Pesta negra (1348). Aquesta tradició fou sens dubte un dels grans baluards, com explica molt bé Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i declivi d'una burgesia catalana dedicat a la ciutat de Manresa, de la burgesia catalana per aconseguir quotes de poder més gran i una major representativitat davant la corona fins entrat al segle XVI. Tanmateix, també era habitual que els cavallers i nobles no disponguessin de propietats i rentes dintre les ciutats en contraposició dels consellers de les ciutats. A la dècada dels anys 60 del segle XIV, tan sols dues famílies nobiliàries disposaven de propietats dintre la ciutat de Manresa, els Talamanca i els de Manresa, ja que figuren al Manuales Concilii com a propietaris.
Els contenciosos entre consellers locals i cavallers (nobles) sovint no eren competència dels primers, perquè es trobaven fora de jurisdicció, perquè la majoria atenyien a problemes fora de la ciutat de Manresa. No s'han trobat evidències de disputats importants entre nobles i consellers a la ciutat, cosa que podia representar la disminució de les fortunes i les famílies vinculades a la noblesa. La situació era totalment diferent al regne de Castella, les divisions entre cavallers-nobles i burgesos a les ciutats castellanes eren molt fortes. La divisió va convertir-se en una divisió absoluta entre ciutadans honrats, enriquits amb el comerç, i els nobles posseïdors de les terres. Les elits manresanes representaven, juntament amb altres ciutats del Principat de Catalunya, una de les elits urbanes més lliures de la península Ibèrica. Al segle XIV, les ciutats més importants catalanes, foren l'embrió d'una nova classe mitjana urbana d'origen no nobiliari. En resum, la combinació de la creació d'un consell municipal a partir de 1315 i la poca participació dels nobles al govern local va ser la base fundacional de l'orientació burgesa que prengué la ciutat de Manresa al segle XIV.
Amb l'establiment del consell municipal (un "ajuntament" en època contemporània), els consellers representaven el màxim cos legislatiu i executiu de la ciutat de Manresa, tot i que tenien el poder compartit amb un cos dels jurats, molt més gran. La ciutat de Barcelona, des de finals del segle XIII, disposava d'un cos executiu format per entre quatre i sis consellers i aconsellat per un cos més gran conegut com el Consell de Cent.
Bibliografia: