El treball de documentació i restauració d'un arxiu
“Un fitxer inèdit de refugiats, militars i ferits de guerra a l’Hospital de Manresa (1936-39)” ofereix una visió reveladora sobre el funcionament d’aquest centre sanitari en els anys convulsos de la Guerra Civil Espanyola. Aquest document, conservat al marge de la documentació habitual, recull dades personals i històriques que permeten reconstruir una part fonamental de la memòria col·lectiva de la ciutat.
L’explicació del web anirà a càrrec de Salvador Redó, que n’és l’autor, i en el transcurs de l’acte també intervindrà Conxita Parcerisas, que exposarà l’estat de les investigacions que es realitzen sobre el paper de les infermeres durant el conflicte bèl·lic; ambdós són membres de Memòria i Història de Manresa.
Aquest treball no hauria estat possible sense la conversió de les fitxes en un llarguíssim document Excel fet pel col·laborador de l’Associació, Antoni Puigbò i la supervisió del director de continguts de l’entitat, Joaquim Aloy, que, a més, va intervenir en la recuperació d’aquest fons de l’Hospital de Sant Andreu sobre la Guerra Civil i el seu traspàs a l’Arxiu Comarcal del Bages.
El 9 de desembre, a les 6 de la tarda a la Sala Gòtica de l’Hospital de Sant Andreu, es farà la presentació pública del web.
El fitxer treballat reflecteix l’arribada massiva de persones desplaçades pel conflicte. Les dades inclouen noms, procedències, edats, diagnòstics o estats de salut, així com l’evolució clínica i, en alguns casos, el destí d’aquestes persones després del seu pas per l’hospital. A través d’aquesta documentació, es pot veure l’esforç i la solidaritat del personal sanitari i de la població manresana en moments d’extrema dificultat.
A més, l’existència d’aquest fitxer aporta informació del paper de l’Hospital de Manresa com a punt d’acollida i assistència, no només per a la població local, sinó també per a refugiats d’altres indrets, així com la complexitat de la gestió sanitària en temps de guerra. Aquesta troballa ajuda a una millor comprensió de l’impacte social i humà de la Guerra Civil a la ciutat i el seu entorn.
Aquest treball ha estat elaborat per l’Associació Memòria i Història de Manresa, promogut per l’Ajuntament de Manresa i amb el suport de la Diputació de Barcelona.
L'any 2024 va ser un període de canvis importants al barri de la Carretera de Santpedor, amb diversos esdeveniments que van marcar un abans i un després. La participació ciutadana, la creació d'espais públics i el reconeixement a figures destacades van ser algunes de les claus d'aquests mesos de vitalitat i renovació. A continuació, repassem les fites més rellevants, que va concloure el juny del 2025.
La votació popular per escollir noms d’espais públics
Els mesos de setembre i octubre de 2024, els veïns i veïnes del barri de la Carretera de Santpedor van viure una jornada inèdita de participació ciutadana amb la votació popular per decidir el nom de diverses places i carrers de la ciutat. Aquesta iniciativa, impulsada per l'Ajuntament de Manresa, va permetre als ciutadans d'aquest barri escollir els noms de dos espais públics que formen part del seu entorn diari i que no disposaven de cap nom. Els noms escollits van ser una clara mostra de la voluntat de la ciutat de preservar la seva identitat històrica i donar veu als ciutadans en decisions clau que afectaven l'espai públic.
La votació va tenir una gran acollida entre la ciutadania, amb una alta participació (gairebé 1.000 vots) que va reflectir l’interès per formar part activa en la construcció d’una ciutat i un barri més pròxims i integrats. Els noms seleccionats van ser una combinació de figures històriques femenines i d'espais que tenen una gran significació per als veïns i veïnes.
Del 3 de setembre al 25 d'octubre del 2024, amb el lema «La Plaça es nom de dona» es podia votar entre sis diferents noms: Assumpció Balaguer Golobart, Maria Pepa Colomer Luque, Caterina Albert Paradís, Anna Solà Sardans, Frederica Montseny Mañé i Marina Ginestà Coloma. Les votacions van comptar amb la participació d'importants figures del barri, com la tiktoker Shalana Rodríguez i la periodista esportiva Sònia Sanz.
Les butlletes per a votar es podien recollir a l’Associació de Veïns carretera de Santpedor, a la Biblioteca de les Bases, al Centre Ocupacional d’Ampans, al Museu de l’Aigua i el Tèxtil i a la Parròquia de Sant Pere Apòstol. Diferents comerços també van col·laborar amb aquesta iniciativa, com Visual Òptica, la Casa Coll, l'academia Friends Idiomes, el Forn passeig, el forn Cal Moliné i l'Estanc 22 situat al barri de La Parada.
La creació de dues noves places públiques
Al mes d'agost de 2024, l'Ajuntament va anunciar la creació de dues noves places a Manresa, que es van inaugurar en espais centrals i estratègics de la ciutat. L'objectiu era transformar l'espai públic en zones més accessibles i verdes per als veïns, que poguessin gaudir d'ambients de lleure i convivència.
Les noves places, dissenyades amb criteris de sostenibilitat i inclusió, van incorporar arbres, bancs, zones d'oci per als més petits i espais per a la trobada comunitària. Amb aquestes noves infraestructures, Manresa va voler afavorir una ciutat més viva i integrada, on les persones poguessin gaudir de l’espai públic d'una manera saludable i socialitzadora.
El reconeixement a Assumpció Balaguer i Anna Sola amb la dedicació de dues places
Un dels esdeveniments més destacats va ser el reconeixement a dues figures emblemàtiques de Manresa: Assumpció Balaguer i Anna Solà. Ambdós noms van ser els més votats. El 12 de novembre de 2024, l'Ajuntament va anunciar que una de les noves places creades a la ciutat portaria els noms d’aquestes dues personalitats, amb l’objectiu de fer-les visibles i homenatjar la seva tasca a la comunitat.
Assumpció Balaguer, filla d’un metge i d’una empresària tèxtil de Manresa, va ser una actriu reconeguda per la seva trajectòria en el món del teatre i del cinema. Tot i que va viure gran part de la seva vida a Barcelona, mai va oblidar els seus orígens manresans. Després de la mort del seu marit, l'actor Paco Rabal, Balaguer va tornar als escenaris a l'edat de 75 anys, deixant un llegat important al món cultural català.
Per la seva part, Anna Solà va ser una figura cabdal en la resistència antifranquista i una gran defensora dels drets humans. Republicana i represaliada pel franquisme, la seva història de vida va captivar la ciutat i va ser un símbol de valentia i lluita. La dedicació d’aquesta plaça va ser un reconeixement tan merescut com emocionant per a tots aquells que han recordat la seva figura com a exemple de resistència.
L’obertura de l’expedient per la dedicació oficial de la plaça a Assumpció Balaguer i Anna Solà
Al ple municipal del 17 d'abril de 2025, es va fer un pas definitiu en el procés per aprovar la dedicació oficial de la plaça situada a l’interior d’una illa oberta delimitada per l'avinguda de les Bases de Manresa i els carrers de l’Abat Oliba, Valentí Almirall i el carrer dels Cintaires, als noms d'Assumpció Balaguer Galobart i Anna Solà Sardans. Aquest va ser l’últim tràmit abans de la ratificació definitiva per part dels regidors de la ciutat. La proposta va ser rebuda amb entusiasme, tant pels veïns com pels representants polítics, que van veure en aquest reconeixement una manera de preservar la memòria d’aquestes dues figures cabdals de Manresa.
El mes de maig de 2025 es preveia la incoació formal de l'expedient, una fase final abans de la inauguració de la plaça, que s'esperava amb gran expectació.
Un pas endavant cap a una ciutat més participativa i verda
Amb aquestes iniciatives, Manresa va consolidar un model de ciutat més inclusiva, participativa i sostenible. La creació de noves places, la votació popular per escollir noms d’espais públics i el reconeixement a figures històriques van mostrar un canvi profund en la manera en què la ciutadania participava en la presa de decisions que afectaven la ciutat. Manresa va demostrar que una ciutat pot créixer i transformar-se no només en termes de dimensions, sinó també en qualitat de vida i en el respecte als valors de convivència, solidaritat i igualtat.
El 14 de juny de 2025 va ser una data marcada en el calendari del barri de la Carretera de Santpedor, quan es va celebrar la inauguració de dues noves places dedicades a dues manresanes excepcionals: l’actriu Assumpció Balaguer Golobart i l’activista Anna Maria Solà Sardans. Més de dues-centes persones es van aplegar en aquest moment tan especial, que va ser fruit d'un llarg procés de participació ciutadana.
La dedicació d’aquestes places no va ser un gest casual, sinó que va ser el resultat d’una iniciativa participativa promoguda per l'Ajuntament de la ciutat i l'Associació de Veïns de la Carretera de Santpedor. En aquesta proposta, 825 persones van ser les que van votar i decidir col·lectivament els noms de les dues dones que, a partir d’aquell moment, donaven identitat a aquests nous espais públics.
Sílvia Cartaña Ortega, coneguda artísticament com a Sílvia Marsó(en homenatge al mestre del mim francès Marcel Marceau), és una de les actrius més reconegudes del panorama escènic català i espanyol. Nascuda al Poble-sec de Barcelona el 8 de març de 1963, va iniciar-se com a mim a l’Institut del Teatre quan tot just tenia catorze anys amb altres artistes importants com Paco Mir del Tricicle i Jürgen Muller, de la Fura dels Baus. Les seves primeres actuacions van ser al Barri Gòtic de Barcelona quan tenia 15 anys en què treballava de mim. Va debutar al teatre el 1979 amb la companyia de Vicky Luzón, a l'obra Los derechos de la mujer. Des d’aleshores, ha desplegat una carrera coherent i valenta que abasta televisió, cinema i sobretot teatre.
Al llarg dels anys, Marsó ha sabut resistir la temptació de la popularitat immediata. Quan les televisions privades començaven a despuntar a la dècada dels anys 90, va preferir renunciar a ofertes suculentes per poder escollir els seus projectes amb llibertat. Una decisió arriscada que li ha permès mantenir intacta la coherència artística i convertir-se en referent de la interpretació seriosa i compromesa. Marsó va reconèixer que, al llarg de la seva carrera, ha hagut de prendre decisions difícils per prioritzar la seva família i la seva pròpia salut emocional. Va explicar que, en moments clau, ha deixat projectes importants per estar amb la seva mare o per dedicar més temps al seu fill, demostrant que la seva vida personal ha estat sempre un pilar fonamental.
En l’àmbit personal, Sílvia Marsó va estar vinculada sentimentalment amb Rafael Carrizosa entre 1981 i 1987. Posteriorment, va conèixer Emilio Marco, amb qui va estar en parella fins fa aproximadament disset anys. Junts tenen un fill, David, que actualment té 26 anys.
De la televisió popular al prestigi de les sèries
Sílvia Marsó és una actriu amb una àmplia trajectòria en el món de la televisió, amb més de 28 sèries i telefilms a la seva filmografia. Va iniciar la seva carrera en el programa musical Gent d’aquí de TVE Catalunya l'any 1981, i posteriorment va participar en diversos programes i sèries de la cadena, com Un, dos, tres... responda otra vez (1983-1984), Y sin embargo... te quiero (1984-1985) i Los sabios (1985).
El gran públic la va conèixer a "Un, dos, tres"…, però Marsó aviat va triar el camí del teatre. Va rebutjar contractes televisius molt lucratius quan van aparèixer les privades, convençuda que la seva vocació era l’escena.
A la dècada dels 90, va consolidar la seva presència televisiva amb papers destacats en sèries com Canguros (Antena 3, 1994-1996), Manos a la obra (Antena 3, 1998-2001) i Dones d’aigua (TV3, 1997-1998). També va participar en Mar de dudas (La 1, 1993) i Turno de oficio (TVE, 1986). En els anys 2000, va continuar treballant en diverses produccions, com Ana y los siete (La 1, 2002-2004), Hermanos y Detectives (Telecinco, 2007), El porvenir es largo (La 1, 2009), Gran Hotel (Antena 3, 2012) i Gran Reserva: El origen (La 1, 2013). Més recentment, ha participat en sèries com Paquita Salas (Flooxer, 2016), Merlí: Sapere Aude (2019), El secreto de Puente Viejo (Antena 3, 2019-2020) i La encrucijada (Antena 3, 2025).
Aquesta trajectòria demostra la versatilitat de Sílvia Marsó com a actriu i la seva capacitat per adaptar-se a diversos gèneres i formats televisius.
El teatre, el seu veritable hàbitat
Al llarg de quatre dècades ha interpretat personatges de Lorca, Ibsen, Tennessee Williams, Zweig o Yasmina Reza. Ha estat premiada per muntatges com Yerma o Casa de muñecas i ha explorat també el musical amb èxits com T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré o 24 hores en la vida d’una dona. Amb la seva productora, Lamarsó Produce, ha impulsat obres que combinen sensibilitat i risc artístic.
Amb la seva pròpia productora, Lamarsó Produce, ha assumit el paper d’empresària cultural. Aquesta tasca li ha donat la llibertat de triar repertoris exigents, sovint poc comercials, i fer-los arribar al públic. Autors com Stefan Zweig, Yasmina Reza o Federico García Lorca han passat pel seu catàleg, sempre amb un segell que combina sensibilitat i risc.
Va fundar la seva pròpia productora el 1991 i actualment gestiona la seva carrera i les seves xarxes socials.
Malgrat la seva relació estreta amb Catalunya, Sílvia Marsó ha expressat sovint sorpresa pel fet que mai hagi actuat a ciutats com Girona, Lleida o Manresa. En una entrevista al Diari Ara el 2018 ho deia amb incredulitat: “És increïble que sent catalana no hagi treballat mai a Girona, Lleida o Manresa”. Aquesta situació també es va reflectir en la seva experiència amb l'obra 24 hores en la vida d'una dona, on va expressar la seva sorpresa perquè, tot i haver invertit significativament en la producció, només tres programadors van assistir a les funcions durant les setmanes que l'obra va estar a la cartellera. Marsó va destacar la seva il·lusió per treballar a Catalunya i va lamentar que, després de 38 anys de carrera professional, no hagués estat mai en molts teatres del país.
El cas de Manresa i el Teatre Kursaal és especialment destacable. L’equipament és avui un dels epicentres culturals de Catalunya central, amb més de seixanta espectacles cada temporada i prop de 60.000 espectadors només en el primer semestre del 2025. Tot i aquesta vitalitat i el prestigi que ha assolit, l’actriu encara no hi ha pujat mai a l’escenari. Una absència sorprenent, gairebé un buit simbòlic, si es té en compte el pes de Marsó en el teatre contemporani i la seva condició de barcelonina.
Una carrera fidel a l’essència
En declaracions a Tot Cerdanyolael gener de 2019, Sílvia Marsó va expressar la seva preocupació per la manca de representació de les dones de més de 45 anys en les històries que es presenten als mitjans i al teatre. Va qualificar aquesta absència com una “injustícia brutal”, subratllant que, tot i que les dones d'aquesta edat han viscut experiències profundes i significatives, sovint són ignorades en les narratives culturals. Marsó va defensar la necessitat de crear més espais per a aquestes veus, ja que considerava que la seva invisibilitat reflecteix una societat que no valora plenament les aportacions de les dones madures.
La trajectòria de Sílvia Marsó és la d’una actriu que ha sabut prioritzar la qualitat i la coherència per damunt de la popularitat fàcil. Ha deixat empremta allà on ha actuat, ha produït obres arriscades i ha mantingut viu el seu vincle amb Catalunya. Però encara queda un deute pendent: veure-la sobre l’escenari del Kursaal de Manresa, un espai que sembla fet a mida per una actriu amb la seva força i sensibilitat.
Marsó ha construït una carrera sòlida sense renunciar a la seva essència. Ha sabut alternar gèneres, arriscar en projectes personals i mantenir-se fidel a la seva vocació teatral. Avui, quan el seu nom continua sent sinònim de qualitat i compromís, només resta esperar que algun dia el públic manresà pugui veure-la al Kursaal, l’escenari que encara falta en el seu recorregut.
Els Cinemes Atlàntida han estat una icona cultural de la ciutat de Manresa durant més de tres dècades. Inaugurats el 27 d'agost de 1976 amb la pel·lícula Tiburón (Jaws), van obrir les portes al Passeig de Pere III, just al costat del cinema Catalunya, gestionat per la família Padró. Durant els seus 35 anys d'activitat, l'Atlàntida es van convertir en un punt de trobada imprescindible per als amants del cinema de totes les edats, oferint una programació que combinava grans estrenes comercials amb cinema d'autor i festivals especials. La sala principal, amb capacitat per a 1.100 espectadors, era coneguda per la seva excel·lent qualitat d'imatge i so, cosa que garantia una experiència cinematogràfica de primer nivell.
El tancament definitiu el 31 d’agost de 2012 va marcar el final d’una etapa significativa. La direcció de l’establiment, l'empresa Padró Cabot SL, va assenyalar que la davallada de públic, el nou pas a la digitalització dels films i l’increment de l’IVA havien fet inviable la continuïtat de l’activitat. En total, els multicines sumaven 2.246 butaques per al públic. Tot i això, l’edifici actualment conserva encara part de la seva estructura original, incloent-hi cabines de projecció i butaques. Molts d'aquests espais, es van poder visitar en el marc de la Manresa Desconegudade la passada Festa Major de Manresa.
L'1 de setembre del 2012 l'IVA al cinema passava del 8 al 21 %.
L’esperit de l'Atlàntida continua viu gràcies a iniciatives com The Atlàntida Picture Show, organitzat pels Multicinemes Bages Centre, que recupera clàssics del cinema en sessions especials i sovint amb activitats complementàries com concerts o presentacions en viu. Films com The Dark Knight, Grease, Jackie Brown i The Exorcist en 4K tornen a emocionar els espectadors, que permet que les noves generacions experimentin l’encant del cinema en gran format.
Una llarga tradició cinematogràfica a Manresa
El Passeig de Pere III ha estat històricament un espai de socialització i d’oci a Manresa. Allà s’instal·laven atraccions teatrals efímeres i va acollir el primer cinema estable de la ciutat: el Principal, inaugurat el 1903 al número 12. Posteriorment, la figura d’Andreu Cabot i Puig, artífex del Gran Kursaal (1927), va monopolitzar el cinema a la ciutat, tot i que durant un temps van conviure altres cinemes gestionats per diferents famílies.
Davant del Teatre Kursaal, es va situar el primer cinema estable, el Principal, al número 12 del Passeig de Pere III (1903). Al segon tram del Passeig, Modest Padró va construir el cinema Catalunya (1948), amb 1.800 localitats i les primeres butaques encoixinades de Manresa. El Catalunya tenia 1.800 localitats. Segons records d’aquella època, els operaris havien de transportar les bobines de les pel·lícules dels cinemes Catalunya a l’Avenida, també propietat de Padró, pujant i baixant escales amb grans caixes de pel·lícules. Amb el cinema Avenida, la família Padró ampliava el seu monopoli cinematogràfic durant dècades a la ciutat. Aquestes sales, juntament amb el Gran Kursaal i l'Atlàntida, configuren el panorama històric del cinema a Manresa, on la ciutat ha experimentat la transició del cinema mut al sonor, de les grans sales individuals als multicinemes moderns i finalment a la projecció digital actual.
El cinema Catalunya va tancar el 1987, i l'Atlàntida van aprofitar el solar del seu predecessor per ampliar la seva capacitat amb tres noves sales. Aquestes sales es van tancar l’any 2000, i finalment l’Atlàntida va abaixar la persiana definitivament 12 anys després, el 2012. Actualment, les sales que en van quedar conserven l’olor de resclosit, i als reposabraços d’algunes butaques s’hi poden trobar fongs, un record tangible del pas del temps i del tancament de la sala.
Amb l’arribada dels anys setanta i vuitanta, la ciutat va veure néixer multicinemes com l'Atlàntida, que van permetre projectar simultàniament diverses pel·lícules i adaptar-se a un públic més divers. Aquesta etapa va coincidir amb una transformació social i cultural de Manresa, consolidant el cinema com un espai de socialització i cultura popular.
Malgrat el tancament l'Atlàntida, el llegat cinematogràfic de Manresa perdura en la memòria col·lectiva i en iniciatives que busquen recuperar l’esperit de les grans sales. El suport de la comunitat, així com la celebració de cicles i festivals especials, ha permès mantenir viva la tradició i oferir a noves generacions l’oportunitat de viure l’experiència del cinema com ho feien els manresans de fa dècades.
Els Cinemes Atlàntida no només van ser una sala de projecció; van ser un espai on es compartien emocions, es creaven records i es fomentava la cultura. La seva història és també la història del cinema a Manresa, una ciutat que ha viscut l’evolució del setè art des dels inicis fins a les projeccions digitals actuals. Tot i que les portes de la sala original estan tancades, el seu esperit continua inspirant nous projectes culturals i celebrant l’amor pel cinema.
El cinema del segle XXI
Després de l'era dels clàssics com el Catalunya, l'Avenida i l'Atlàntida, Manresa va viure una nova etapa en la seva oferta cinematogràfica amb la inauguració dels Cinemes Bages Centre. Espectacles Padró Cabot va anunciar a finals de l'any 1996 que buscava un terreny als afores de la ciutat per la construcció d'uns nous multicinemes. Aquest complex, situat al Camí dels Trullols, es va obrir al públic el 1999 i va marcar un abans i un després en la manera de gaudir del cinema a la ciutat.
Els Cinemes Bages Centre es va inaugurar el 21 d’octubre de 1999 amb un acte institucional i, l’endemà, es van obrir les portes al públic amb 13 pel·lícules a la cartellera i més d’un miler de visitants.
Els Cinemes Bages Centre van ser dissenyats per oferir una experiència cinematogràfica moderna i completa.Amb 12 sales equipades amb tecnologia d'avantguarda, com el sistema de so Dolby Atmos, i una pantalla IMAX, el complex es va consolidar com un dels referents de la comarca.A més, comptava amb una zona de restauració amb diversos establiments gastronòmics, convertint-se en un punt de trobada per a tota la família. La digitalització de les dotze sales de Bages Centre va arribar la Setmana Santa del 2013, amb una inversió de 900.000 euros que va deixar enrere l’era analògica de les cintes de 35 mm per sempre.
Els dies 3 i 4 d'octubre tindran lloc a Manresa les Jornades d'Art Barroc a Catalunya: El Barroc al segle XXI, organitzades conjuntament pel Museu del Barroc de Catalunya, l'Ajuntament de Manresa i la Universitat Autònoma de Barcelona.
L’art de l’època del Barroc a Catalunya ha superat, en ple segle XXI, el feixuc llast que havia arrossegat de resultes de més de dos segles de desatenció i crítiques continuades. Avui en dia, el patrimoni d’aquest fecund període de la nostra història ha deixat enrere les reticències i el desconeixement inserint-se, amb la normalitat que li correspon, en el discurs general de la història de l’art català i, lentament, en la majoria dels programes de les institucions culturals i museístiques del país.
En aquest sentit, el Museu del Barroc de Catalunya programa les Jornades d’Art Barroc a Catalunya: el Barroc al segle XXI amb la voluntat de fer d’altaveu de la recerca i la valorització de les manifestacions artístiques del període en el conjunt de l’àmbit català. La temàtica de les jornades, que acullen destacats investigadors i investigadores en la matèria, gira al voltant de la situació de l’art del Barroc en ple segle XXI, preguntant-se per aspectes clau com els principals reptes pendents, la museïtzació i patrimonialització, els gèneres artístics, la conservació i restauració, la difusió, entre d’altres.
Les jornades també compten amb la presentació de comunicacions, que seran publicades conjuntament amb les ponències, visites a alguns dels espais més significatius de l’art del Barroc a Manresa, així com una taula rodona amb la participació de responsables de museus i agents patrimonials.
Establiment d’unes jornades de caràcter biennal
Declarat museu d’interès nacional l’any 2024, el Museu del Barroc de Catalunya té com un dels seus principals objectius vincular-se amb el món de la recerca per tal de posicionar el museu com un equipament difusor del coneixement, a la vegada que ofereix les seves col·leccions als principals centres de recerca per contribuir a l’estudi i coneixement de l’art de l’època del Barroc a Catalunya. D’aquesta manera estableix aquestes jornades, que tindran caràcter biennal, i posicionen el Museu com un altaveu de la recerca i la valorització de les manifestacions artístiques del període en el conjunt de l’àmbit català.
Cada edició versarà sobre una temàtica en concret, amb la voluntat de valorar la riquesa i complexitat d’aquest període. En aquesta primera edició s’ha prioritzat fer unes jornades que mostrin el context actual de la recerca d’aquest corrent artístic al nostre país des de les principals disciplines artístiques sota el lema “El barroc al segle XXI”.
Les inscripcions a les jornades, que són gratuïtes, es poden realitzar fins al 15 de setembre. Les persones interessades s’hi poden inscriure amb un dels dos formats, presencial o en línia amb visualització en directe. Els participants que ho sol·licitin rebran també un certificat d’assistència.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Data: 3 i 4 d'octubre del 2025
Lloc: Manresa (Auditori de la Plana de l’Om, Museu de Manresa - Museu del Barroc de Catalunya, Santuari de la Cova i Basílica de Santa Maria de la Seu)
Inscripcions: Inscripcions gratuïtes a través de la web del museu: aquí
Carme Vinyes Ferrer va néixer l’any 1989 a Barcelona. Va anar a viure a la ciutat de Rubí quan tenia 9 anys, tot i que resideix novament a la ciutat comtal. Des de ben jove, la Carme va mostrar una gran curiositat pel món que l’envolta, especialment pel contrast entre ciència i cultura, una dualitat que després marcarà profundament la seva trajectòria professional i personal.
Amb una formació en enginyeria en sistemes biològics, Carme ha desenvolupat gran part de la seva carrera en l’àmbit tecnològic. Actualment, treballa a Nae, una empresa innovadora en consultoria digital, on lidera projectes de transformació digital i innovació. La seva formació científica li aporta un enfocament rigorós, estructurat i analític a la seva feina, però també li ha permès mantenir un interès profund per la història i la cultura, especialment pel patrimoni jueu català, que considera una part essencial i sovint invisibilitzada de la identitat catalana.
Un punt clau en la seva trajectòria va ser la seva estada a Israel, on va viure en contacte directe amb la cultura, les tradicions i la realitat contemporània del poble jueu. Aquesta experiència no només li va permetre conèixer millor el judaisme des d’una perspectiva directa, sinó que també va consolidar la seva convicció que el patrimoni jueu català és una peça indispensable per entendre la història cultural del país. L’experiència internacional li va obrir la mirada i li va donar eines per dialogar entre el passat i el present, i per transmetre aquest patrimoni amb rigor i passió.
Després de conèixer un noi israelià amb qui va viure a Pétah Tiqvà, prop de Tel-Aviv, el 2014, assegura que es va sentir vinculada per sempre al judaisme i a la cultura hebrea.
A més de la seva activitat professional i cultural, Carme és mare de dos fills, una faceta que li aporta un equilibri vital i una perspectiva educativa valuosa. La maternitat ha enriquit la seva manera d’entendre la transmissió cultural, la necessitat de preservar la memòria històrica per a les futures generacions i la importància de construir narratives inclusives i respectuoses amb la diversitat.
Cal destacar que, a més de la seva formació i activisme, Carme Vinyes és una dona amb una presència molt carismàtica, que transmet confiança, sensibilitat i fortalesa. Aquesta combinació d’intel·lecte, compromís i carisma fa que sigui una veu rellevant i influent en els àmbits on treballa i participa.
Compromís amb la memòria històrica jueva i l’activisme cultural
El compromís de la Carme amb la recuperació i la difusió del patrimoni jueu català es concreta amb la fundació de l’associació Amics dels Calls de Catalunya el 3 d’agost de 2020, una data simbòlica que coincideix amb l’aniversari dels avalots antijueus de l'any 1391. Una tragèdia històrica que va marcar profundament la comunitat jueva a Catalunya i la seva memòria a finals del segle XIV. En una entrevista al mitjà Rubítv.cat l'octubre del 2021, explicava la importància d'aquesta data: “Neix l'agost del 2020, després del temps que ens va atorgar el confinament total. La vam fundar sis persones —un jueu, un catòlic i quatre d'aconfessionals— interessades i encuriosides per la cultura jueva i la història de Catalunya, que van molt lligades. Vam fundar-la coincidint amb el 629è aniversari de la revolta contra els jueus de Barcelona.”una associació sionista i nosaltres, en canvi, no entrem en política. Som una entitat cultural.ACAI (Associació Catalana d’Amics d’Israel).ACAI (Associació Catalan d’Amics d’Israel).ACAI (Associació Catalana d’Amics d’Israel)
L’associació que presideix es dedica a recuperar, protegir i donar a conèixer els calls jueus que hi ha als diferents municipis catalans. Aquests calls són barris o zones on tradicionalment vivien les comunitats jueves abans de la seva expulsió a finals del segle XV. La tasca de Carme i el seu equip no només és arqueològica o històrica, sinó també cultural i educativa: organitzen rutes guiades, activitats escolars, conferències, exposicions i jornades que permeten al públic general connectar amb aquesta part essencial i sovint oblidada de la història catalana.
Els Amics dels Calls de Catalunya no tenen cap mena de relació amb l'entitat ACAI (Associació Catalana d'Amics d'Israel), una associació sionista. Els amics treballen amb una perspectiva catalana i cultural sobre el passat jueu del nostre país.
Una de les experiències més significatives en aquest camí va ser la seva visita a Manresa el juny de 2023, on va ser convidada per la comunitat jueva local i diverses entitats culturals. La visita va ser guiada per la historiadora Raquel Valdenebro, vicepresidenta del Centre d’Estudis del Bages, qui va aportar la seva experiència i coneixement profund sobre el patrimoni històric i documental de la ciutat. Durant aquesta visita, Carme va valorar l’existènciad’un fons documental excepcional a Manresa, que és un dels més complets i importants de Catalunya pel que fa a la història jueva. Va destacar que aquest arxiu és la clau per entendre i, sobretot, per intentar reconstruir la història i la vida quotidiana del desaparegut call manresà. Carme va afirmar que “són documents únics i un gran tresor. Manresa, en l’àmbit documental, és de les aljames més potents de Catalunya. Hi ha l’espai perfecte per dinamitzar i donar vida a tota la seva història, amb el bagatge documental que tenen.”
Aquest tipus d’iniciatives demostren el seu interès per crear ponts entre el passat i el present, per fer de la història una eina viva que enriqueixi la societat actual i fomenti el respecte per la diversitat cultural.
Des de finals de 2024, Carme Vinyes és la responsable de comunicació de l’European Association for the Preservation and Promotion of Jewish Culture and Heritage (AEPJ), una entitat que agrupa diverses organitzacions i comunitats jueves d’arreu d’Europa. Des d’aquesta posició, Carme coordina i impulsa projectes de comunicació, difusió i col·laboració internacional, inclosos esdeveniments com el Dia Europeu de la Cultura Jueva i la Ruta Europea del Patrimoni Jueu, que tenen com a objectiu sensibilitzar i promocionar la riquesa cultural i històrica de la comunitat jueva en l'àmbit europeu. La Carme aporta també habilitats en gestió de projectes i coordinació d'equips, que seran fonamentals per impulsar les comunicacions de l'AEPJ i promoure el llegat jueu a la societat europea.
D’acord amb la configuració institucional de l’AEPJ a la seva pàgina web, la Carme exerceix el càrrec de Communication Officer, integrant-se en un equip amb una notable diversitat de perfils i competències. Aquest està encapçalat per Victor Sorenssen, director de l’entitat des de 2017, i es complementa amb figures com Federico Szarfer Barenblit, responsable dels European Days of Jewish Culture i de diversos projectes europeus de finançament; Marc Francesch Camps, gestor de les European Routes of Jewish Heritage des de juny de 2022; i Sonja Viličić, coordinadora del projecte Cities Embracing Jewish Heritage. La confluència d’aquests perfils professionals, provinents de l’àmbit de la gestió cultural, la comunicació i l’educació patrimonial, proporciona a l’AEPJ una estructura interdisciplinària capaç de generar sinergies i d’articular iniciatives amb un alt grau de coherència, eficiència i projecció europea.
Presència pública, defensa del patrimoni i projecció futura
Carme Vinyes és avui una de les veus més influents i respectades en la defensa i promoció del patrimoni jueu a Catalunya. Participa habitualment en mitjans de comunicació, xerrades, simposis i esdeveniments culturals on aporta la seva experiència, coneixement i sensibilitat. La seva presència en xarxes socials també és notable, on comparteix informació, reflexions i recursos que contribueixen a fer visible una part de la història sovint ignorada o oblidada.
Un dels punts més destacats del seu activisme ha estat la denúncia pública de l’estat de degradació del Call de Barcelona, un espai històric cabdal per a la memòria jueva a Catalunya que ha patit un abandonament preocupant. Carme reclama una gestió més digna, respectuosa i compromesa amb la conservació d’aquest patrimoni, que no només és un testimoni del passat sinó també un símbol de la diversitat i la convivència. Aquesta reivindicació forma part d’un moviment més ampli que busca preservar el patrimoni cultural i construir narratives més inclusives i plurals de la història catalana.
L'article 2, dels estatus dels Amics dels Calls de Catalunya diuen: "els fins de l’associació són culturals i sense ànim de lucre. El projecte posa en valor la manera com el judaisme forma part inseparable de l’essència catalana, així com Catalunya ha estat històricament present en el desenvolupament del món jueu".
Per a la nostra protagonista, el judaisme no és quelcom estrany ni aliè a Catalunya, sinó que forma part integrant de la seva essència cultural i històrica. Aquesta convicció la mou a treballar amb passió i constància per fer visible aquesta realitat i transmetre-la a les futures generacions, tant des d’una perspectiva educativa com cultural i social.
Aquesta feina es complementa amb el seu vessant professional i personal, on l’equilibri entre tecnologia, maternitat i compromís social li permet abordar els reptes del present amb una mirada àmplia i integrada.
La Sinagoga Major de Barcelona, un exemple de treball
La Sinagoga Major de Barcelona, ubicada al barri del Call, és una de les sinagogues més antigues d’Europa i es va descobrir relativament tard, gràcies a la dedicació de diversos investigadors. L’edifici medieval, situat al carrer de Marlet número 5, va ser identificat per primera vegada com a Sinagoga Major de la ciutat per l’historiador Jaume Riera i Sans l’any 1987. Va ser a partir del seu estudi sobre la ubicació probable d’aquest temple que Miguel Iaffa, seguint pistes tradicionals i utilitzant una brúixola, va poder localitzar-ne l'emplaçament exacte.
Iaffa va adquirir l’edifici, va fundar l’Associació del Call de Barcelona per recuperar i preservar aquesta part de la història, i finalment, la sinagoga es va inaugurar l’any 2002. El descobriment d’aquesta joia medieval ha estat fonamental per a conèixer més sobre la història jueva a Barcelona i la seva rellevància a Europa.
Carme Vinyes: “El call representa el maltractament respecte a les minories i té una càrrega de memòria històrica molt important [...] hem de vetllar per la memòria històrica i la dignificació de l’espai”. Vídeo: Betevé (setembre 2022)
Detall de la casa i l’església de la Cova de Sant Ignasi i el convent dels Caputxins. Dibuix de Josep Sunyer i Josep Quer (segle XVIII). Arxiu: Museu de Manresa / Museu del Barroc de Catalunya
Manresa, una ciutat amb profundes arrels històriques, va viure durant els segles XVIII i XIX una època de profunds canvis socials, econòmics i culturals. Des de la devastació de la guerra de Successió fins a la consolidació com a centre industrial, aquests dos segles van marcar un abans i un després en la història de la ciutat. Aquesta etapa està plena d'esdeveniments clau que van configurar el seu present i futur.
La guerra de Successió i la repressió borbònica
El segle XVIII va començar amb la Guerra de Successió (1701-1714), un conflicte crucial per al futur de la monarquia espanyola. Manresa, com moltes ciutats catalanes, es va posicionar a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria, oposant-se a Felip de Borbó. Aquesta decisió va portar la ciutat a patir l'entrada i ocupació de tropes borbòniques. El 1713, com a càstig per la seva resistència, Manresa va ser incendiada. L'incendi va arrasar bona part del patrimoni arquitectònic i cultural, com l'església del Carme i la Casa de la Vila, deixant una empremta difícil de superar.
Amb la victòria borbònica, el Decret de Nova Planta va imposar un règim centralista que va suprimir les institucions pròpies de Catalunya, incloent-hi l'autonomia manresana. Aquesta nova organització administrativa, basada en corregiments, va afectar la vida política i social local, generant una nova estructura de govern amb menys poder per a la ciutat. Aquesta repressió va tenir efectes profunds en la cultura i la identitat manresana, que va haver de reconstruir-se després de la guerra.
La Manresa del segle XVIII: recuperació i creixement
Malgrat la devastació inicial, Manresa va experimentar una lenta però constant recuperació durant la segona meitat del segle XVIII. L'economia local es va recolzar en l'agricultura, especialment en el conreu de la vinya, i en la indústria tèxtil, que començava a prendre força gràcies a l'explotació de recursos naturals propers. El creixement demogràfic va generar la necessitat de millorar infraestructures, com la construcció de ponts i camins que facilitessin el comerç i la comunicació.
Un fet històric transcendental d'aquest període va ser l'estada de Sant Ignasi de Loiola a Manresa entre 1522 i 1523, que va marcar un abans i un després en la història espiritual i cultural de la ciutat. La seva experiència a la ciutat va donar lloc a la fundació de la Companyia de Jesús, amb llocs emblemàtics com La Cova i la Capella del Rapte que encara avui recorden aquesta etapa. Aquesta presència va influir en el desenvolupament de la vida religiosa i educativa local.
El segle XIX: industrialització i modernització
La Guerra del Francès i la resistència manresana
El segle XIX va començar sota l'ombra de la Guerra del Francès (1808-1814), durant la qual Manresa va ser un dels escenaris de resistència popular contra les tropes napoleòniques. La crema del paper segellat, un símbol de l’opressió francesa, va significar un acte de desobediència amb conseqüències greus per a la ciutat. Aquest gest de rebel·lió va demostrar l’esperit combatiu dels manresans, que també van participar en la Batalla del Bruc, una victòria crucial contra l'exèrcit francès.
Aquest període va causar importants danys materials i humans a la ciutat, que va patir ocupacions repetides i un incendi devastador. Tot i això, la resistència i l’esperit de reconstrucció van caracteritzar aquesta etapa, que marcaria el camí cap a la modernització.
La industrialització: de la Séquia a les fàbriques
Després de la guerra, Manresa va iniciar un procés accelerat d’industrialització que va transformar radicalment la seva economia i societat. La Séquia de Manresa, un canal d’aigua construït al segle XIV, va jugar un paper fonamental en aquesta transformació, ja que proporcionava energia hidràulica per a les primeres filatures i fàbriques tèxtils.
L’energia renovable impulsada per la Séquia va permetre la instal·lació de la fàbrica dels Panyos, considerada la primera fàbrica moderna d’Espanya, consolidant la ciutat com un pol industrial destacat a Catalunya. Aquest procés va comportar una expansió urbana significativa, amb la creació de nous barris i la modernització de les infraestructures, com el Passeig de Pere III. Aquesta industrialització va portar un canvi social profund, creant una classe obrera que va lluitar per millors condicions de vida i de treball.
Epidèmies i transformació social
Al llarg del segle XIX, Manresa també va patir diverses epidèmies, que van posar a prova les estructures sanitàries i socials de la ciutat. La més greu va ser l’epidèmia de còlera de 1834, que va provocar una crisi sanitària important i una elevada mortalitat. En resposta, l’Ajuntament va establir la Junta de Sanitat, que va implementar mesures com el tancament de tavernes, la desinfecció de carrers i l’organització d’ajuda a les famílies afectades.
Aquestes crisis sanitàries van evidenciar les mancances en infraestructures i serveis públics, fomentant posteriorment la implantació de millores en el clavegueram, l’abastament d’aigua potable i la higiene urbana. Aquestes reformes van suposar un canvi important en les condicions de vida i van ser un primer pas cap a la modernitat sanitària de Manresa.
Llegat i memòria històrica
Els segles XVIII i XIX van ser dues èpoques de canvis profunds i de gran importància per a Manresa. De la resistència i la repressió borbònica a la industrialització i la modernització, la ciutat va passar per fases que van marcar el seu desenvolupament cultural, social i econòmic. El llegat d’aquesta època es conserva avui en elements arquitectònics com la Séquia, la Seu de Manresa i el Pont Nou, que són testimonis vius d’un passat que configura encara la identitat local.
La memòria històrica manté viu el record d’aquests segles i ens recorda la importància de preservar el patrimoni. També ens convida a aprendre de la història per afrontar els reptes actuals i futurs. Manresa, amb la seva riquesa històrica i cultural, és un exemple clar de com la història pot influir en la construcció d’una comunitat resilient i dinàmica.
Bibliografia:
Article fet a partir de les entrades d'aquest web.
