Jornades d'Art Barroc a Catalunya: el barroc al segle XXI

El Barroc s'explica a Manresa

Els dies 3 i 4 d'octubre tindran lloc a Manresa les Jornades d'Art Barroc a Catalunya: El Barroc al segle XXI, organitzades conjuntament pel Museu del Barroc de Catalunya, l'Ajuntament de Manresa i la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’art de l’època del Barroc a Catalunya ha superat, en ple segle XXI, el feixuc llast que havia arrossegat de resultes de més de dos segles de desatenció i crítiques continuades. Avui en dia, el patrimoni d’aquest fecund període de la nostra història ha deixat enrere les reticències i el desconeixement inserint-se, amb la normalitat que li correspon, en el discurs general de la història de l’art català i, lentament, en la majoria dels programes de les institucions culturals i museístiques del país.

En aquest sentit, el Museu del Barroc de Catalunya programa les Jornades d’Art Barroc a Catalunya: el Barroc al segle XXI amb la voluntat de fer d’altaveu de la recerca i la valorització de les manifestacions artístiques del període en el conjunt de l’àmbit català. La temàtica de les jornades, que acullen destacats investigadors i investigadores en la matèria, gira al voltant de la situació de l’art del Barroc en ple segle XXI, preguntant-se per aspectes clau com els principals reptes pendents, la museïtzació i patrimonialització, els gèneres artístics, la conservació i restauració, la difusió, entre d’altres.

Les jornades també compten amb la presentació de comunicacions, que seran publicades conjuntament amb les ponències, visites a alguns dels espais més significatius de l’art del Barroc a Manresa, així com una taula rodona amb la participació de responsables de museus i agents patrimonials.

Establiment d’unes jornades de caràcter biennal

Declarat museu d’interès nacional l’any 2024, el Museu del Barroc de Catalunya té com un dels seus principals objectius vincular-se amb el món de la recerca per tal de posicionar el museu com un equipament difusor del coneixement, a la vegada que ofereix les seves col·leccions als principals centres de recerca per contribuir a l’estudi i coneixement de l’art de l’època del Barroc a Catalunya. D’aquesta manera estableix aquestes jornades, que tindran caràcter biennal, i posicionen el Museu com un altaveu de la recerca i la valorització de les manifestacions artístiques del període en el conjunt de l’àmbit català.

Cada edició versarà sobre una temàtica en concret, amb la voluntat de valorar la riquesa i complexitat d’aquest període. En aquesta primera edició s’ha prioritzat fer unes jornades que mostrin el context actual de la recerca d’aquest corrent artístic al nostre país des de les principals disciplines artístiques sota el lema “El barroc al segle XXI”. 

Les inscripcions a les jornades, que són gratuïtes, es poden realitzar fins al 15 de setembre. Les persones interessades s’hi poden inscriure amb un dels dos formats, presencial o en línia amb visualització en directe. Els participants que ho sol·licitin rebran també un certificat d’assistència.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

• Data: 3 i 4 d'octubre del 2025
• Lloc: Manresa (Auditori de la Plana de l’Om, Museu de Manresa - Museu del Barroc de Catalunya, Santuari de la Cova i Basílica de Santa Maria de la Seu)
• Inscripcions: Inscripcions gratuïtes a través de la web del museu: aquí
• Tríptic Jornades d'Art Barroc a Catalunya

*Es pot sol·licitar un certificat d’assistència a través del formulari d’inscripció.

Un mural per recordar l'Holocaust

Art urbà per combatre el feixisme

La muralista reconeguda Lily Brick ha finalitzat la seva obra a la plaça de la Mel de Manresa, un mural que servirà com a recordatori permanent del Dia Internacional per les Víctimes de l'Holocaust. Aquesta commemoració es realitzarà dilluns 27 de gener a la capital del Bages amb la participació de més de 500 estudiants de secundària de tot el país.

Lily Brick, ha compartit la seva experiència de treballar en aquesta obra durant «la setmana més freda de l'any». Tot i les baixes temperatures que ha hagut d'afrontar en pintar a l'exterior, ha destacat que mai s'havia trobat amb la «pintura congelada de bon matí», un fenomen que ha experimentat per primera vegada a Manresa. No obstant això, aquestes dificultats han estat completament compensades «per la calidesa de Manresa, de petits i grans». De fet, l'artista va reconèixer que es va emocionar en diverses ocasions, especialment quan una família amb nens la va aplaudir. «He plorat quan una família amb nens m'ha aplaudit», va explicar amb sinceritat.

 

El mural, titulat Queda escrita la nostra història, ha estat una «narració visual una mica poètica» que té com a fil conductor l'escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella, supervivent dels camps nazis. La història se centra en una jove que es proposa preservar la memòria de l'Holocaust per evitar que l'horror del passat es repeteixi. «És una manera d'evocar la història d'una manera que no oblidi el que va passar i que, sobretot, no es repeteixi», explicava Brick.

Durant aquests dies de creació del mural, l'artista ha notat un gran interès entre els vianants de Manresa. Molts d'ells s'han apropat per preguntar-li sobre el significat de la seva obra i per conèixer més sobre el projecte. «He notat molt interès per saber el perquè de l'obra», va comentar.

Lily Brick, que assistirà dilluns dia 27 a la inauguració del mural, està convençuda que Manresa és un lloc molt especial. «Hi ha la gent més maca de Catalunya», va assegurar l'artista, destacant la calidesa de la comunitat manresana que l'ha acollit durant aquests dies de treball.

Cal recordar que aquesta no és la primera vegada que l'art urbà de Brick deixa una empremta a una ciutat emblemàtica. A la primavera, la muralista va portar l'art al Museu de Montserrat, una iniciativa que va marcar la primera incursió de l'art urbà en aquest emblemàtic espai.

Aquesta nova obra de Lily Brick a Manresa és un homenatge a la memòria històrica i una crida a la preservació de les lliçons de l'Holocaust, un recordatori visual que perdurarà a la plaça de la Mel com un símbol de reflexió per les generacions futures.

Qui és la Lily Brick?

Lily Brick, nascuda Mireia Serra i Bernadó a Lleida l'any 1990, és una artista i muralista catalana influïda per les obres d'Alfons Mucha i Tamara de Lempicka. Després d'estudiar disseny gràfic i viure a València i Brussel·les, va adoptar el seu pseudònim el 2014 en homenatge a l'artista russa Lília Brick, amb l'objectiu de dedicar-se de manera professional a l'art de carrer. Brick és una artista que crea murals de gran format utilitzant pintura en esprai. El seu estil es relaciona amb la poesia visual, i en les seves obres destaca la representació de dones pèl-roges «gegantes» amb una mirada forta i càlida, inspirada en personatges com Pippi Långstrump. El mural titulat Juliette, pintat en una paret aïllada a Lo Clot de la Unilla, va ser l'obra que la va donar a conèixer i va obtenir reconeixement internacional.

Lily Brick combina tècniques com spray, acrílic, pinzells i rodets per crear murals que apunten al poder, la sensibilitat i la presència femenina, transformant espais urbans i rurals amb una força visual i narrativa inconfusible. Amb més de 300 obres realitzades arreu del món, destaca pels seus murals a municipis com Penelles, Alcarràs, Tremp o El Cogul, així com a ciutats com Barcelona, Ferrol, Màlaga o Múrcia, on va exposar al MUBAM (Museu d’Art Contemporani de Múrcia). L'artista lleidatana ha estat escollida com una de les 50 artistes urbanes més influents del món al llibre Street art by women de Diego López. La mateixa Lily Brick reconeixia que no s'imaginava aconseguir aquest èxit:

«Quan vaig començar, em mirava aquests llibres d'art i pensava que algun dia m'agradaria pintar com elles. O si més no, aprendre la meitat del que saben elles. En 10 anys, no només surto al llibre, sinó que surto també en portada, que això ja és increïble.»

Finalment, en l'entrevista publicada al diari Ara el 27 de setembre de 2023, Brick oferia una visió profunda de la seva trajectòria i filosofia com a muralista. L'artista ha escollit viure a Juneda, un poble petit, per fomentar la seva creativitat i trobar temps per al pensament profund. Aquesta elecció contrasta amb la vida a les grans ciutats, on el soroll pot ser una distracció. En un futur, a Lily Brick li agradaria ampliar la seva experiència professional a Sud-amèrica, un continent amb una història rica en pintura urbana, on anhela deixar el rastre del seu talent.

L'obra de Brick a Manresa: quins són els seus protagonistes?

Amb motiu del 80 aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz i en col·laboració amb el Memorial Democràtic, Brick ha dut a terme un espectacular mural a la plaça de la Mel i el carrer Urgell.

L’impermeable

«En record de Marina Vega de la Iglesia, agent de la Resistència Francesa que va arriscar la seva vida per salvar refugiats jueus»

Comando Poschacher

«Detall d’una foto de sis dels seus integrants, entre els quals el fotògraf Francesc Boix», el fotògraf de Mauthausen

La noia

«Sou vosaltres», va dir l’artista referint-se als joves alumnes, les noves generacions. «Està al costat de la llum, és el futur»

Amat-Piniella

«Vaig triar l’escriptor, per ser un referent a la ciutat i perquè escriu la història que molts catalans van patir i que no hem d’oblidar»

L’elefant

«Per Jan Żabiński, director del zoo de Varsòvia». Amb la seva dona van salvar centenars de jueus.

La Leica

«En record d’Antonio García Alonso. Treballa a laboratori fotogràfic de Mauthausen. Farà còpies que serviran de prova a Nuremberg»

 

Bibliografia:

• CASSILLAS, C. (24/05/2024). Lily Brick. Njoy Magazine. https://njoymagazine.com/mural-lily-brick/
  
  
• PAZ, S. (25/01/2025). El mural de Lily Brick a Manresa per homenatjar les víctimes de l’Holocaust a vista de dron. Regió7. https://www.regio7.cat/cultures/2025/01/25/lily-brick-he-plorat-quan-113700675.html
  
  
• PAZ, S. (28/01/2025). Què significa el mural que ha pintat Lily Brick a Manresa? Regió7. https://www.regio7.cat/cultures/2025/01/28/significa-mural-pintat-lily-brick-113765114.html

[Entrada actualitzada el 20/02/2025]

La tornada a la Seu del frontal florentí restaurat

Una joia del gòtic a la vista de tots

A la Seu de Manresa ja està tot més que a punt per rebre la peça que va fer el brodador venecià Geri di Lapo el segle XIV per encàrrec del manresà Ramon Saera, una de les personalitats més importants de la ciutat de l’època, que va deixar el brodat en herència a la Seu. La valuosa peça del segle XIV quedarà exposada en una vitrina feta expressament, que és la que n’està endarrerint la posada de llarg. S'instal·larà definitivament a la capella de la Mare de Déu de Lourdes de la Seu el divendres 7 d'octubre.

Des de fa anys, el frontal ha estat tancat al Museu de la Seu, un espai totalment inadequat per a una peça de la seva vàlua, però que, en canvi, ha tingut una part positiva, en el sentit que ha ajudat a salvaguardar-lo dels lladres per les dificultats d’accés a aquest espai, a on s’arriba per una escala de cargol que és molt estreta. L’operació per restaurar la peça va començar el 9 de setembre del 2021. Una grua es va encarregar d’extreure’l de la Seu i va ser portat fins al Centre de Restauració i de Béns Mobles de Catalunya (CRMBC), a Valldoreix, custodiat per un cotxe dels Mossos d’Esquadra. Allà, les mans expertes de les restauradores Carme Masdeu i Mariluz Morata van fer la feina.

Quan la Generalitat va anunciar que, per fi, es faria la restauració va concretar que l’objectiu era presentar-la un cop executada coincidint amb la commemoració, dels 700 anys de la signatura del contracte per a la construcció del temple gòtic de la Seu. De fet, en un primer moment, la parròquia de la Seu va parlar del 30 de juny del 2022 com el dia òptim per fer la inauguració, coincidint amb la data exacta del document notarial que encomanava la construcció del temple a l’arquitecte Berenguer de Montagut. No va poder ser perquè la vitrina, encarregada a una empresa d’Alemanya especialitzada en el tema, no estava a punt.

En el cas del frontal florentí, el projecte de restauració i de reubicació de l’obra, que es va donar a conèixer al públic el febrer del 2021, s’ha dut a terme en el marc del programa Temps de Gòtic, promogut pel Departament de Cultura de la Generalitat i la Fundació La Caixa, amb un pressupost atorgat al bisbat de Vic de 125.000 euros.

El frontal florentí, un breu recorregut

El “Frontal de la Passió”, conegut popularment com a Frontal Florentí és una peça cabdal del gòtic a escala mundial, obra del brodador Geri di Lapo. L’any 1357 Ramon Saera, una de les personalitats manresanes més importants del segle XIV, la deixà en herència a la Basílica Santa Maria de la Seu de Manresa, tal com consta en el seu testament fet el 24 de novembre de 1357 i conservat a l’Arxiu del Museu Comarcal.

L’obra es pot anomenar tècnicament “pintura a l’agulla” i està realitzada amb sedes policromes, fils d’or i de plata sobre una tela on hi ha pintat el disseny. Aquesta tècnica, que es dona a base de puntades minúscules, permet crear llums i ombres molt precises i, en el cas del Frontal Florentí, la perfecció tècnica és inigualable.

La peça fa 90 cm d’alçada i 333 cm d’amplada. A la part central hi ha representada la Crucifixió i les dues parts laterals estan dividides en nou registres disposats de tres en tres, en tres fileres. A la part esquerra s’hi representen les Esposalles de Maria, l’Anunciació, la Visitació, el Naixement de Jesús, l’Adoració dels reis, la Fugida a Egipte, la presentació al Temple, Jesús entre els Doctors i l’Expulsió del Temple. A la part lateral dreta hi trobem l’Entrada de Jesús a Jerusalem, El Sant Sopar, l’Oració a l’Hort, El bes de Judes, Jesús davant Caifàs, la Flagel·lació, El Camí del Calvari, la Resurrecció i la Davallada als Inferns.

La ubicació del Frontal ha canviat al llarg dels anys: el 1888 va anar a l’Exposició Universal de Barcelona i tot seguit va passar a formar part del fons del Museu Episcopal de Vic. L’any 1901 va tornar a Manresa per a l’Exposició General Manresana. L'any 1929 s’exposà a l’Exposició Internacional de Barcelona. Durant la Guerra Civil Espanyola el Comitè de defensa del patrimoni artístic el va amagar a la Cova de Manresa i l’any 1938 a Darnius (Alt Empordà). Finalment, l’obra ha estat exposada al Museu Històric de la Seu, ubicat en una galeria situada a la part superior de l’atri del temple en una vitrina de fusta.

El 20 de desembre de l’any 2017, la Seu de Manresa va encarregar un estudi al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya per avaluar l’estat de conservació del Frontal. La diagnosi subratllava la fragilitat de l’estat de l’obra, ja que presentava deformacions, taques de cera (degudes al seu ús en oficis litúrgics), oxidació de fils, fissures i pèrdua de brodat entre moltes altres observacions que n’alteraven l’estabilitat.

"... avuy tenim la gran satisfacció de consignar que creyèm havèr pogut determinar la època en que fou confeccionat el bellíssim frontal florentí, que guarda curosament l'Iltre Cabildo de nòstra Sèu Basílica, y 'l nòm del donant. Es un eczemplar tan primorosament brodat, que l'anglès Jeorge Edmund Street diu d'ell: <Entre 'ls numerosos frontals d'altar ni millors ni pitjors dels que 's vèuen comunmen n'hi ha un que, fins després d'haver vist infinits brodats per tot arreu d'Europa, el considero, ab seguretat, com el millor de sa classe y de sa època>. Hem trobat en l'importantíssim arxiu notarial manresà un infòlio, ab cubertes de pergamí, cònsta de dues mans de paper y 100 fulls..."

Butlletí del Centre Excursionista del Bages, núm. 52 (novembre-desembre 1911)

Llegir més:

- Com es va salvar el frontal florentí de la Seu: (I), (II)

- El frontal florentí de la Seu: aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (Anys: 2020-2022)

- La Seu de Manresa (09/09/2021). S’inicia la restauració del Frontal Florentí. Recuperat el 27 de setembre de 2022, de https://seudemanresa.cat/sinicia-la-restauracio-del-frontal-florenti/

- NacióManresa (09/09/2021). El Frontal Florentí de la Seu emprèn el viatge cap a la seva restauració. Recuperat el 27 de setembre de 2022, de https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/99224/frontal-florenti-seu-empren-viatge-cap-seva-restauracio

Un dels nostres: David Victori

Els inicis amb Bigas Lunas

David Victori Blaya va néixer a la ciutat de Manresa el 6 de setembre de 1982. La seva carrera al món del cinema va començar amb un dels directors més importants del panorama cinematogràfic català, Bigas Lunas. El 1999, amb tan sols 17 anys, es va presentar a un taller de cinema que impartia Bigas Luna, però era encara massa jove per matricular-se. Victori va insistir tant que a la fi no només el van acceptar, sinó que el mateix Bigas Luna el va prendre com a deixeble: "Jo t'ensenyo a dirigir". L'any 2001 seria l'assistent de direcció en l'obra de Bigas Lunas, Son de Mar. En total. David Victori, va passar cinc anys com a assistent de direcció de Lunas.

Posteriorment, Victori treballaria, també com a assistent, a la sèrie Àcaros, de Paco León. L'any 2008 faria un salt de qualitat, amb el seu primer curtmetratge, Reacción, amb l'actor Santi Millán com a protagonista. Dos anys més tard, estrenaria el seu segon curtmetratge La culpa, aquest cop al prestigiós festival de cinema fantàstic de Sitges. Precisament amb el seu segon curtmetratge, va obtenir el premi a millor curt a l'extint Festival de Cinema Negre de Manresa (FECINEMA) l'any 2010. Aquest festival es va organitzar ininterrompudament de 1999 fins a l'any 2012, quan per falta de suport econòmic i a causa de la crisi econòmica es va deixar de fer.

El gran salt: festival internacional de YouTube del 2012

Un dels primers grans èxits del director David Victori va arribar l'any 2012. Victori va ser el guanyador mundial d'entre 15.000 candidats del Festival Internacional de YouTube el 2012 (Youtube's Film Festival) organitzat per la productora de Ridley Scott, «Scott Free» i Michael Fassbender. Victori es va presentar amb el seu curt La Culpa i va rebre excel·lents crítiques de la premsa especialitzada. El premi era de mig milió de dòlars i fou tota una injecció de moral. Posteriorment, va ser seleccionat per les revistes nord-americanes Variety i Screen Daily per continuar treballant i també seria el coguionista de diverses pel·lícules com Hijo de Caín (2013) o Segundo origen (2015). Sony Pictures International va finançar i va estrenar el seu film de debut El pacto (2018) produït per Ikiru Films (Edmon Roch) i 4 Cats (Jordi Gasull). Un thriller de terror psicològic protagonitzat per Belén Rueda, Mireia Oriol i Dario Grandinetti que va recaptar a l'estat espanyol 1,7 milions d'euros.

Els Premis Gaudí de l'any 2021

L'últim treball de Victori, No matarás, aspirarà a sis premis Gaudí en la gala que se celebrarà el diumenge 21 de març a l'Auditori del Fòrum CCIB de Barcelona. El film optarà als Premis Gaudí en la categoria de millor intèrpret masculí per Mario Casas, de millor direcció de producció (Ester Velasco), millor direcció artística (Balter Gallart), millor so (Elena Coderch, Laura Tomàs i Yasmina Praderas), millors efectes visuals (Esther Ballesteros i Luis Tinoco) i millor maquillatge i perruqueria (Patricia Reyes).

Els Premis Gaudí o Premis de l'Acadèmia de Cinema Català són uns guardons atorgats per l'Acadèmia de Cinema Català, que reconeixen les millors produccions cinematogràfiques catalanes de l'any. Substitueixen els antics Premi Barcelona de Cinema, creats el 2002, i se'ls va posar el nom en honor de l'arquitecte Antoni Gaudí. El trofeu dels guanyadors de les diverses categories, fou dissenyat per Montserrat Ribé, i estava inspirat en les xemeneies de la Pedrera. Les primeres nominacions a les diferents categories es van fer públiques el 23 de desembre de 2008, i els primers premis foren atorgats el 19 de gener del 2009. La primera presentadora del certamen fou l'actriu Clara Segura.

Una carrera d'èxits i treball continuat (2021-2025)

En els darrers quatre anys, David Victori ha consolidat la seva trajectòria com a un dels directors catalans amb més projecció internacional. El 2020 va estrenar No matarás, thriller protagonitzat per Mario Casas que li va valer diverses nominacions als Premis Goya i va descobrir talents com Milena Smit. Poc després va dirigir capítols de la sèrie Sky Rojo (2021) per a Netflix, producció dels creadors de La Casa de Papel que va assolir gran ressò internacional. El 2023 va escriure i dirigir la minisèrie Tú también lo harías per a Disney+ Espanya —posteriorment adquirida per Apple TV+—, un thriller en vuit capítols que va confirmar la seva capacitat per generar històries d’intriga amb ritme cinematogràfic.

De cara al 2025, Victori ultima l’estrena de Cortafuego, nou llargmetratge produït per Netflix i actualment en postproducció. Paral·lelament, ha assumit un paper actiu en la formació de nous talents, sent tutor del laboratori de guions en català del Festival Ull Nu i impulsant tallers que combinen meditació i creativitat. Aquesta etapa evidencia la seva doble vocació: d’una banda, la consolidació d’una carrera internacional amb projectes de cinema i televisió; de l’altra, el compromís amb la formació i l’exploració de noves eines creatives. 

[Entrada actualitzada el 20/08/2025]

Bibliografia:

- Basagaña, L. (2012). David Victori guanya el Your Film Festival. Núvol. https://www.nuvol.com/pantalles/david-victori-guanya-el-your-film-festival-2375

- Mañé, P. (2018). La història darrere del film de David Victori explicada pels seus pares. Regió7. https://www.regio7.cat/cultures/2018/09/22/estimes-persona-lhas-deixar-marxar/499181.html

- Mas, H. (2015). Entrevista a David Victori (webserie ZERO). Mosaic. https://mosaic.uoc.edu/2015/10/21/entrevista-a-david-victori-webserie-zero/

- «No matarás» del manresà David Victori, nominada a sis Premis Gaudí. (2021). NacióManresa. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/95468/no-mataras-manresa-david-victori-nominada-sis-premis-gaudi

- Vega, K. (2020). Potente tráiler de «No matarás», el nuevo thriller de Mario Casas que se verá en Sitges 2020. Espinof. https://www.espinof.com/trailers/potente-trailer-no-mataras-nuevo-thriller-mario-casas-que-se-vera-sitges-2020

Més informació:

- Pàgina web del director: www.davidvictori.com

SEGONA PART | Així es va salvar el frontal florentí de la Seu

Una venda frustrada, una batalla guanyada

Una de les escenes sobre la vida de Jesucrist del frontal florentí. Arxiu: Regió7, Salvador Redó

A la primera part de l'entrada dedicada al frontal florentí de la Seu (de la Passió de Crist) vam explicar les peripècies que va patir aquesta obra de gran valor artístic, fins al punt que es va arribar a proposar de tirar-la al drapaire per aprofitar-ne els marcs de fusta. L'èxit d'assistència a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, on fou exposada amb bones crítiques, i del retorn a la ciutat de Manresa, després d'un període d'estança al museu episcopal de Vic a principis del segle XX, van convertir el frontal florentí de la Seu en una peça d'anàlisis d'estudis més rigorosos.

Bona part del seu millor coneixement prové de Salvador Sanpere i Miquel, recollida a l'obra publicada l'any 1906 Los cuatrocentistas catalanes. Historia de la Pintura en Cataluña en el siglo XV. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbòs també va estudiar el frontal florentí i ens va aportar la documentació bàsica l'any 1911 quan va rescatar el testament de Ramon Saera, on es mencionava l'obra en el seu testament. Però sens dubte l'autor que més va escriure sobre el frontal florentí fou l'arquitecte Alexandre Soler i March entre els anys 1918 i 1920. Llur text donava a conèixer totes les vicissituds que va patir el frontal florentí inèdites fins aquell moment, i també analitzava la seva iconografia i tècnica en profunditat, però el més important, és que va servir per presentar al gran públic una de les obres més importants del patrimoni artístic del país.

Les obres publicades d'Alexandre Soler i March parlant del frontal florentí van aixecar la llebre, ell mateix publicava que:

... un millonario americano instalado en nuestro país [...] admiraba este bordado en los Estados Unidos. 

La persona que descrivia Soler i March era el multimilionari filantrop Charles Deering (1852-1927), un ric industrial que es va instal·lar a Sitges i que residia al Palau Maricel. En aquest palau Deering va reunir una important col·lecció artística del qual figuraven obres medievals com el Retaule i Frontal d'altar de Quejana (1396), la Verge de Bellpuig de les Avellanes (segle XIV) de Bartomeu de Robió o la Taula de Sant Jordi matant al drac (1434-1436) de Bernat Martorell. També hi havia quadres d'El Greco, Zurbarán, Casas o Rusiñol. Charles Deering, enginyer de professió i personatge polifacètic, tenia la intenció de reunir el millor del patrimoni artístic espanyol i bona part de la seva col·lecció fou adquirida gràcies a l'ajuda del seu assessor Miquel Utrillo.

Contactes amb el bisbat de Vic

Charles Deering, a través del seu assessor Utrillo, es van posar amb contacte amb el bisbat de Vic, amb la intenció d'adquirir el frontal florentí. Miquel Utrillo tenia una bona relació amb el bisbe Josep Torres i Bages i coneixia perfectament com funcionaven la majoria de bisbats catalans. Tant el bisbat com Utrillo van començar a negociar la venda de l'obra. Quan semblava que les coses anaven sobre rodes, un cop més, la mort d'un bisbe de Vic va tornar a salvar la ciutat de Manresa. La mort del bisbe Torres i Bages el 7 de febrer de 1916, va alterar els plans d'Utrillo de forma considerable. El nou bisbe de Vic, Francesc Muñoz Izquierdo va emprendre de nou les negociacions per vendre l'obra, però en l'últim moment es va fer enrere, pel temor a la reacció de la ciutat de Manresa. El nou bisbe de Vic coneixedor que els manresans van començar una campanya als mitjans per reivindicar el frontal va decidir que la venda no es feia. Evitant un conflicte amb la societat civil manresana el bisbe de Vic va decidir que l'obra no es mouria de la Seu, tal com va deixar per escrit en una carta enviada a Miquel Utrillo el 25 de novembre de 1920:

Por ahora no veo favorable la opinión por parte de los manresanos y temo se levantarán en polvoreda si se enteran de la salida de una obra de arte que la mayoría conoce y todos estiman en mucho.

El bisbe va aturar qualsevol negociació amb l'apoderat i finalment en prohibí directament la venda, tot i els intents de compra reiteratius d'Utrillo. Pocs mesos després el mateix Charles Deering i el seu representant, trencarien peres definitivament, i el primer marxaria amb tota la seva col·lecció als Estats Units, posant punt final a la seva relació artística. Charles Deering moriria a Miami (Florida) l'any 1927.

Llegir la primera part:

- Així es va salvar el frontal florentí de la Seu: aquí

Bibliografia:

- SÀNCHEZ SAULEDA, Sebastià: Una venda frustrada el frontal trescentista de la seu de Manresa i el col·leccionista nord-americà Charles Deering. Lambard: Estudis d'art medieval, Núm. 24, 2012-2013, pp. 169-179

PRIMERA PART | Així es va salvar el frontal florentí de la Seu

El frontal florentí de Ramon Saera

L’any 1357, el prohom i jurisconsult manresà Ramon Saera (també apareix en els documents com: ça Era, de Area o Raymundus d’Area en llatí) veient pròxima la seva mort va decidir fer testament. Llur testament anunciava tot el que havia de ser portat a la Seu de Manresa: llibres, ornaments, objectes litúrgics, un pal·li valorat amb 110 lliures i un frontal d'estil florentí on es representa la Passió de Crist (encarregat a un mestre de la ciutat de Florència) cosit de seda amb imatges, tal com podem llegir al document original: "quandam pallium sutum de sirico cum imaginibus, et quoddam frontale sutum sirico cum imaginibus". Segons el testament de Saera el frontal estava destintat al nou altar major de la Seu de Manresa, que en aquells anys s'estava construint sota les penúries de la pesta negra i la inflació dels preus, sobretot del menjar. Els canonges de la Seu havien de guardar-lo al temple i evitar que fos venut. Pels volts de 1350, és segur que l’altar major de la Seu ja estava enllestit i es podia decorar amb el preceptiu frontal d’altar. Durant els següents anys, el frontal florentí apareix de nou en la documentació: el 6 de maig de 1379, quan van prendre possessió de sagristà els clergues Salomó i Oliva, i en un inventari realitzat l'any 1452 pels administradors de la Seu.

Esquema de la Seu de Manresa, l'any 1357

Durant el segle XV a causa de la construcció de l'altar de la Seu en forma de tabernacle, va propiciar que el frontal florentí fos arraconat, excepte en dies festius on s'ensenyava al públic que es concentrava a la Seu. Als segles XVII i XVIII el frontal ja estava molt deteriorat i es van fer actuacions per salvar-lo, com els punts de cosits gruixuts que es poden contemplar avui en dia. No fou fins a mitjan segle XIX que tornem a tenir notícies fidedignes del frontal florentí de la Seu i l'estat en què es trobava. L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra Victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L’any 1870 Edmund deia:

Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant del l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat.

El fuster que va salvar el frontal i l'Exposició Universal de 1888

L'any 1880, les paraules d'elogi de George Edmund Street, no van servir de gaire cosa. Segons explica Alexandre Soler i March a la revista Mvsevm (1918-1920), es va ordenar llançar el vell i brut frontal, per tal d'aprofitar el marc de fusta. El fuster encarregat de fer-ho es va negar a executar aquella tasca i va decidir construir un nou bastidor deixant el conjunt intacte. Una actuació vital que va evitar que el frontal florentí acabés en algun drapaire de la ciutat o venut a qualsevol col·leccionista de baixa estofa. Tot i l'escàs interès dels manresans en el frontal florentí, fora de la ciutat de Manresa tenia una excel·lent reputació. Pocs anys després del cas del fuster, l'any 1884, Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall, van recomanar la visita del frontal florentí de la Seu a la seva obra: España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza é historia.

El prestigi del frontal augmentaria de valor gràcies a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. La comunitat religiosa de la Seu de Manresa va acceptar cedir el frontal a la Secció Arqueològica, conjuntament amb altres obres procedents del Bisbat de Vic, on va continuar rebent elogis per part dels seus visitants. Francesc Miquel i Badia recollia l'èxit del frontal florentí, afirmant que era una de les peces més interessants exposades: "cuando se diga en alabanzas [...] no se igualará á su mérito y valor artístico". Acabada l'exposició, el frontal no fou tornat a Manresa, sinó a la ciutat de Vic, on va entrar a formar part de la secció del Museu Arqueològic-Artístic Episcopal. Aquesta era una decisió que no s'ajustava als desitjos que va fer en el seu testament Ramon Saera, però ningú es va atrevir a posar en qüestió les ordres del bisbe Morgades. Finalment, el frontal florentí tornà a Manresa l'any 1901, aprofitant que es va celebrar l'Exposició General Manresana. Quan acabà l'exposició no fou retornat a Vic, sinó al seu emplaçament original de la Seu.

Llegir segona part:

- Una venda frustrada, una batalla guanyada: aquí

Bibliografia:

- GALOBART, J. (2016). El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió (el tresor més desconegut de Manresa). Història de Manresa. [Accedit el 05/02/2019] https://historiademanresa.wordpress.com/2016/01/25/el-frontal-daltar-florenti-o-frontal-de-la-passio-el-tresor-mes-desconegut-de-manresa/ 

- SÀNCHEZ SAULEDA, Sebastià: Una venda frustrada el frontal trescentista de la seu de Manresa i el col·leccionista nord-americà Charles Deering. Lambard: Estudis d'art medieval, Núm. 24, 2012-2013, pp. 169-179

L'art amagat de la Seu

Una joia florentina a la Seu de Manresa

El Museu Històric de la Seu, amaga entre les seves peces de més valor un frontal florentí de mitjan segle XIV, que sembla que per fi veurà la llum pública, després d'una dura tasca de recuperació i dignificació d'aquesta peça d'art d'altíssim valor patrimonial. Es tracta d'un frontal únic al món, de grans dimensions i que escenifica moments de la vida de Jesucrist, centrat en el seu crucifix. La historiadora de l'art, Sílvia Ruiz va qualificar aquest frontal com la "joia de la Seu". La peça va ser adquirida pel mercader manresà Ramon Saera l'any 1357 i fou un exemple evident que la Manresa del segle XIV era una ciutat rica i puixant que es podia permetre tenir grans obres artístiques, igual que les importants ciutats mercaderes italianes com Gènova, Florència o Pisa. 

El frontal de la Passió o florentí va ser encarregat el segle XIV al brodador Geri di Lapo pel manresà Ramon Saera, una de les personalitats més importants de la ciutat de l'època i que, a la seva mort l'any 1357 va deixar la peça en herència a la Seu. És sense dubte la peça més rellevant del Museu Històric de la Seu i de tota la ciutat de Manresa en l'àmbit artístic. Per cert el museu de la Seu continua sent el gran desconegut dels manresans, de fet la majoria de nosaltres ignoren que existeixi un museu a la basílica de la Seu. Ningú en parla més enllà dels especialistes de l'art o els vells historiadors de la ciutat que encara el freqüenten de forma molt esporàdica.

A finals de l'any 2017 els responsables de la Seu de Manresa van encarregar a experts del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat un estudi per tal de saber en quin estat de conservació es troba el valuós frontal florentí de la basílica. La petició, coordinada amb el Bisbat de Vic, es va demanar per a disposar d'un full de ruta per millorar-ne la conservació i la seva exposició al públic de nou. El valuós frontal fa 90 centímetres d'alçada i 3,33 metres d'amplada i s'hi representen la crucifixió de Jesús a la part central mentre que els laterals estan disposats de tres en tres fileres. La seva importància rau en el fet que és un dels pocs frontals d'altar gòtics conservats a escala mundial d'aquesta època. L'any 2012 es va denunciar als mitjans l'estat precari en què es trobava la peça i les dificultats que tenien les institucions museístiques per conservar la peça del Museu de la Seu i d'altres de la col·lecció.

El llegat de Geri Lapi com a artesà del brodat perviu bàsicament a casa nostra, on hi ha l'única peça seva que consta que s'ha conservat sencera i sense modificacions posteriors. No obstant això, també es pot apreciar la destresa de l'artista italià al prestigiós Metropolitan Museum of Art de Nova York, on es guarda un fragment de 26,7 x 40,6 cm d'un altre frontal. El retall presenta l'escena de la flagel·lació de Crist i és la peça més important d'una sèrie de dotze de les quals el centre nord-americà n'hostatja nou. De fet, ja els agradaria als nord-americans tenir l'obra de Lapi de la Seu al seu catàleg!

La visió romàntica d'un anglès de l'època victoriana

L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L’any 1870 Edmund deia:

"Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant del l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat".

Una obra única i revolucionària

La tesi doctoral de la italiana Elena Chiti va obrir la capsa de pandora l'any 2013. Segons la doctora italiana el frontal florentí de Manresa va ser brodat a la rica ciutat de Florència en la primera meitat del 1300 i va ser elaborat per Geri Lapi. Es va usar per primera vegada en la consagració de la Seu de Manresa en 1353 amb la presència del rei Pere III, segons va explicar al seu bloc l'expert en arquitectura medieval, Jaume Espinalt. El frontal es troba al fons de la sala del museu, al qual únicament es pot accedir a través d'una escala de caragol peculiar. El frontal està penjat i tapat per una caixa de fusta. L'arquitecte Jaume Espinalt afirmava amb un to preocupat: "Cada vegada que s'obre la caixa el cor es capgira perquè tems que caigui el vidre de tres metres de llarg que cobreix el frontal i que faci malbé la peça. I pot ser que algun dia passi".

Més informació:

- Arquitectura Medieval: El frontal florentí de la Seu de Manresa, enllaç

- Història de Manresa: El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió, enllaç

Bibliografia:

- CARDÚS, Mar: Estat de la Qüestió: frontal florentí de Manresa. Romànic i Gòtic: l'Art dels Segles XII i XIII. 2017

- NOGUERA, Montserrat. Els tresors desconeguts de la Seu de Manresa. Publicat al Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Volum 18. Barcelona, 2004

- SOLER i MARCH, Alexandre. El frontal bordado de la Seo de Manresa. Muesum: revista mensual del arte español antiguo y moderno y de la vida artística contemporánea. Vol. VI, núm. 12. 1920

Hemeroteca:

- Diari Regió7: El valuós i oblidat frontal florentí de la Seu de Manresa serà analitzat (21/12/2017)

La gran escola manresana del segle XVII

Els tallers del barroc: una visita al nou Museu del Barroc de Catalunya

L'art barroc i la ciutat de Manresa tenen una relació especial, sobretot a partir del segle XVII, quan adquireix un gran prestigi pel que fa a les talles d'imatges i els retaules de fusta. Els tallers eren de tipus familiar, motiu pel qual a molts talleristes van acabar compartint el cognom del fundador de la saga. D'aquesta forma podem parlar de famílies d'escultors de forma genèrica: els Sunyer, els Grau, els Padró o els Generes. Els obradors d'aquestes grans famílies del barroc manresà es trobaven localitzats el que avui és la ciutat vella de Manresa. Per exemple els Generes tenien el taller al carrer del Born; els Grau a la Plana de l'Om (on avui hi ha la sala d'exposicions de l'antiga Caixa de Manresa) i els Sunyer tenien el taller al carrer del Pedregar. Si parlem de noms podem mencionar a: Joan i Francesc Grau, Antoni i Miquel Vidal, Josep Generes, Pau i Josep Sunyer, Josep Padró... són alguns d'aquests autors que varen conformar nissagues d'artistes que aplegaven fins a tres generacions d'artistes.

Les feines dels tallers manresans no solament eren en l'àmbit local, sinó que arribaven per tot el país: Barcelona, Poblet, Tarragona, Igualada, els comtats del Rosselló, etc. Molt d'aquest material artístic fou destruït, cremat o saquejat durant els primers mesos de la Guerra Civil. Malgrat aquest espoli i destrucció al nou Museu del Barroc de Catalunya encara trobem un conjunt de retaules i imatges barroques que es van salvar in extremis de les esglésies cremades i destruïdes de 1936. Entre tots aquest material artístic exposat, podem veure fragments historiats del retaule del Roser de Joan Grau; l'adoració dels pastors, l'anunciació, la presentació de Jesús, etc. Recollit de l'església de Sant Pere Màrtir, església que fou desconstruïda per ordre de l'Ajuntament de Manresa la tardor de 1936.

D'altra banda, al Museu també hi podem trobar fragments del retaule major de l'església del convent del Carme i un relleu pertanyent al retaule de Sant Eloi, procedent de la Seu, i d'altres plafons de Joan Grau, així com un escut de la ciutat de Manresa signat per Josep Sunyer. I encara més elements aquests col·locats en el seu lloc original. A la façana dels antics Jutjats de la ciutat es pot veure un escut de la ciutat, obra de l'escultor Joan Grau. A la Cova, el retaule i l'altar, així com la decoració de la façana, Josep Sunyer, també va dur a terme els plafons de l'interior de la Cova. Finalment, a la cripta de la Seu hi ha medallons amb escenes dels patrons de la ciutat de l'escultor Jaume Padró.

El Museu del Barroc de Catalunya il·lustra la producció retaulística catalana de l'època del barroc amb una intensa i extensa mostra d'obres que va des dels primers anys del segle XVII fins al XVIII. El Museu del Barroc de Catalunya està ubicat a l’antic col·legi Sant Ignasi de Manresa, un edifici neoclàssic catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional que va construir la Companyia de Jesús al segle XVIII i va ampliar al segle XIX. El museu fou inaugurat el 21 de febrer de 2024, coincidint amb les festes de la Llum. La col·lecció està formada per 182 peces dels autors més representatius del barroc català, com Antoni Viladomat Manalt, Joaquim Juncosa, Francesc Tramulles Roig, Francesc Pla i Duran o Pere Cuquet, entre altres. 

El Museu del Barroc de Catalunya es forma a partir dels fons del Museu de Manresa (96 peces), de l’aportació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (27) i de la Col·lecció Nacional d’Art de Generalitat de Catalunya (7), així com de l’aportació de diversos museus del país amb els quals manifesta la voluntat de coordinar-se en programes de treball per a la difusió d’aquest patrimoni (51). El projecte no només enriqueix l’oferta cultural, sinó que també contribueix a la recuperació urbanística i patrimonial del centre històric de Manresa. Amb aquest nou espai, la ciutat aspira a consolidar-se com a punt de trobada i difusió de l’art barroc a Catalunya.

 

(Entrada actualitzada el 25/09/2025)

Bibliografia bàsica:

— COMAS, Francesc (2005): Manresa. Una història per conèixer. Editorial Zenobita, Manresa

Quan aixeco el cap...

Els ulls de Santa Llúcia, el símbol maçònic de la Seu?

Santa Llúcia i els maçons, la simbologia maçònica és present a la Seu. (Fotografia: Salvador Redó)

Sabies que els maçons van deixar molts elements a la Seu de Manresa? Un dels més evidents resta amagat, tot i que amb paciència aviat es pot descobrir. Un d'aquests elements que conté una simbologia clarament maçònica és la clau de volta situada a tocar el retaule de la Trinitat de la Seu de Manresa. El retaule de la Santíssima Trinitat, obra de Gabriel Guàrdia de l'any 1501, consta de sis taules en tres carrers i una predel·la de cinc taules, tot i que només n'hi ha quatre. Un cop situats davant el retaule de Gabriel Guàrdia tan sols heu d'aixecar el cap. La tradició popular ens explicava que es veu des de baix, en un punt no gaire il·luminat de la basílica de la Seu, la safata amb els ulls de Santa Llúcia de Siracusa, màrtir i patrona de molts oficis, com el de les modistes. Potser us sonarà la popular dita que ens deien les cosidores: "Que Santa Llúcia t'aclareixi la vista!". 

Vist de prop es veu que a l’interior del cercle de la clau hi ha dos ulls fets molt iguals als del marc del retaule del Sant Esperit, i situats als extrems d’una representació esfèrica que pot significar la safata amb què la iconografia cristiana la presenta, però no hi ha ni la palma del martiri ni tampoc l’espasa amb què se l’acompanya, en canvi, en els quatre costats de l’interior del cercle hi ha un martell, un escaire, un compàs i un triangle o cartabó; tots quatre elements, com sabem, utilitzats en la simbologia maçònica. I tot això... aixecant el cap!

Bibliografia:

- REDÓ, Salvador: "La Seu curiosa: Del melic d'Adam als maçons". Revista Regió7, (04/06/2011)

Les cases barates de la Sagrada Família

Les cases dels obrers durant la República

Vista de "les cases barates", edificades per la Caixa d'Estalvis de Manresa, prop de l'actual carretera del Pont de Vilomara. En l'actualitat estan envoltades de cases i integrades al carrer Vallès.

(Imatge: Arxiu Comarcal Bages: FONS ACBG30-154 / JOSEP M. ROSAL I D'ARGULLOL)

La construcció a la ciutat de Manresa de barris destinats a la classe treballadora estava contemplat dins el Pla de l’Eixample de l'arquitecte Pere Armengou de l'any 1933. Un d’aquests barris és el de les casetes (o xalets) de la Sagrada Família, coneguts popularment com les cases barates, on l'extinta Caixa d’Estalvis de Manresa, com a part de la seva obra social, construí entre els anys 1926 i 1932, 9 xalets dels 44 que hi havia projectats en l'inici de l'obra. La resta del projecte, obra de l’arquitecte Josep Firmat i Serramalera (el mateix que construiria el teatre Kursaal), no es dugué mai a terme.

Set dels nou xalets són d'una planta i els altres dos són de dues plantes, situades als extrems, tal com podem observar en la fotografia superior de Josep Maria Rosal i Argullol. Disposaven d'un petit jardí al davant i pati al darrere. Avui en dia aquests nou xalets formen part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Als anys 50, la Caixa de Manresa hi edificà el nou barri de blocs de pisos de la Sagrada Família just davant els xalets, seguint l'estètica dels blocs de pisos alineats i totalment anodins del Ministerio de la Vivienda.

Els xalets o "cases barates" de la Sagrada Família, l'any 2014. (Imatge: Martí Mateos)

El somni petit-burgès del president Macià: "els barris de treballadors amb hort i jardí"

Plànols de la barriada-jardí del Poblenou, un ambiciós projecte que no s’arribà a realitzar mai. 

(Imatge: memoria.cat)

L'arquitecte Pere Armengou, al seu Eixample de la ciutat de Manresa, també tenia presents les àrees verdes del Puigterrà i Puigberenguer, que havien d'esdevenir en grans zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt estànding al sector del Poblenou, i dos de "casetes-jardí-hortet" per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burgès del president de la Generalitat Francesc Macià. Seguint els plànols de l’arquitecte Firmat, es volia construir 50 llars unifamiliars, dues escoles i un edifici social que fos la seu social de la cooperativa (amb economat, sala d’actes i secretaria).

El projecte fou exposat a partir de l’abril de 1932 als aparadors dels Magatzems Jorba, i es disposava d’un préstec de la Caixa de Pensions de Barcelona per dur-lo a terme. Després de salvar molts obstacles burocràtics, fou aprovat provisionalment pel ministeri de Treball el febrer de 1936. L'esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 impedí l’edificació d’aquesta barriada-jardí. Malgrat això, durant l’alcaldia de Lluís Prunés es van poder inaugurar dues escoles al barri del Poblenou.

Més informació:

- L'eix de creixement de l'Eixample, el passeig Pere III i els diferents noms i nomenclatures: aquí

Bibliografia en línia:

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: "Cases Barates de la Sagrada Família".

Ynda el grafiter més buscat de Manresa

El grafiter sense cara

Quasi 2.000 signatures per tota la ciutat de Manresa, entre 15.000 i 20.000 euros gastats per l'ajuntament en material per pintar ponts, parets, comptadors de la llum, bústies de correu, papereres, contenidors o senyals de trànsit. "Ynda" era el nom en clau (tag) del grafiter o grafitera més buscat per la Policia Local de Manresa des de fa prop de quatre anys, malgrat que la seva actuació transcendeix més enllà dels carrers, camins i places de Manresa.

El grafiter Ynda es limitava a escriure el seu tag, una autèntica incògnita per molts i per d'altres un possible anagrama d'algun tipus de nom, i rarament pintava cap més detall en els seus grafits. Aquest grafiter sense cara, però conegut per la Policia Local de Manresa, ha causat un gran enrenou entre tots els manresans durant aquests últims anys, on la polèmica sobre la seva actuació artística en diferent mobiliari urbà no ha deixat indiferent a ningú. Qui era realment aquest grafiter? Quin significat tenien aquestes lletres?

Les forces policials mai l'han enxampat in situ pintant, tot i que a principis de l'any 2015 afirmaven a la premsa que tenien identificada a la persona que firmava sota el segell d'Ynda. Molts es pregunten quin era el significat real d'aquest nom en clau, inclús alguns arriben a la deducció de què el seu nom era realment el d'Andy o Daniel (Dany), en canvi, d'altres afirmaven que era una tendència contracultural, un nom, d'una banda, juvenil o un nou moviment suburbà musical, que barrejava les lletres per tal que no el reconeguin. Tot plegat un misteri, i un nom que ens ha acompanyat en aquests últims anys per gairebé tota la ciutat de Manresa.

Les parets ens parlen: art o vandalisme?

El grafiti és vist avui en dia com vandalisme i també com a art urbà segons on preguntis. Expressen vivències, alguns valoren el seu atractiu i uns altres ho veuen com contaminació visual. El grafiti és una manifestació d'art en espais públic i està directament relacionat a diversos moviments, com el hip hop per exemple, que és la forma d'expressar la realitat que viu tot el món: els desavantatges, l'opressió, l'odi racial i també reflecteix la realitat dels carrers de les nostres ciutats, molts d'ells a causa de la ràbia i la manca d'oportunitats a molts joves. Els grafiters brasilers dels Jocs Olímpics del passat mes d'agost eren reconeguts com un dels millors de tot el món, quan es tractava de denunciar la gran misèria i desigualtat social que van deixar els jocs a la ciutat de Rio de Janeiro. Molta gent no sap la diferència entre grafiti i vandalisme. Al món acadèmic es discuteix encara si el grafiti és una forma d'art, que alguns defineixen com la manifestació artística per antonomàsia de la ciutat contemporània i postindustrial o un simple acte de provocació polític en forma de mural empastifador.

Quan es parla de grafiti existeixen opinions oposades sobre si es tracta d'una expressió artística o un mer acte vandàlic tipificat com a falta; la veritat és que el significat d'aquest fenomen urbà sempre dependrà del matís amb què es miri. Pintar en els murs és una pràctica amb molts anys d'antiguitat, les pintures rupestres més velles que es coneixen van ser fetes en parets de coves fa 40 mil anys. Els professionals en aquesta disciplina diuen que la paraula "grafiti" prové del grec graphein que significa escriure, i del terme italià "sgraffiti", que es tradueix com a dibuix o gargot sobre la paret; tot i que alguns destacats grafiters dubten si la paraula és universalment acceptada.

En tot cas, escriure i dibuixar en els murs de l'espai públic són pràctiques molt antigues, però és molt probable que els grafits que avui adornen les grans ciutats del món, estiguin estèticament emparentats amb els que van sorgir al Bronx de Nova York en els anys setanta del segle passat com un vessant expressiu de la subcultura urbana del hip hop abans esmentada. En definitiva, tot plegat és un cercle viciós que és retroalimenta. El graffiti crea o destrueix? És qüestió del punt de vista de què vulguem veure-ho, talment com el dilema filosòfic del got d'aigua per la meitat: està mig ple o mig buit?

Tornant al nostre Ynda i a Manresa, en Quintí Torra Cordons, a la revista el Pou de la Gallina del juny del 2016, li dedicava una part de la seva secció "Bugada al Pou": 

"Personalment, el tal Ynda —que ha deixat la seva marca d’incivisme arreu de Manresa— em sembla un embrutador professional de parets sense cap criteri ni proposta artística coherent. Servidor ha estat al MOMA de Nova York i ha vist obres d’art contemporani que, tot i ser exhibides en un museu de prestigi, li han semblat una presa de pèl. La mateixa sensació que em provoquen les pintades d’aquest individu. Davant de la impunitat amb què continua actuant, ara s’ha decidit a fer adhesius que va enganxant per tots els carrers. Tot plegat, ben lamentable".

Bibliografia:

- NacióManresa: "Ynda, el grafiter més buscat del Bages" (05/01/2015)

- Bloc 'Manresa més jove': "El rastre del grafiter Ynda" (09/01/2015)

La caixa de taronges de Beuys

El geni plàstic de Krefeld

L’obra de l’artista plàstic alemany Joseph Beuys (1921-1986) està fortament relacionada amb la ciutat de Manresa. L’acció creativa anomenada Manresa 66, promoguda pel mateix Beuys juntament amb els danesos Henning Christiansen, músic, i Björn Nörgaard, escultor, vinculats al moviment Fluxus, fou presentada a la galeria Schmela de Düsseldorf el 15 de desembre de 1966. Amb aquesta iniciativa Beuys volia reflectir la seva experiència existencial relacionada a un procés interior de canvi i transformació. A partir de les seves vivències, l’artista, proposà un camí per sortir de la seva cosmovisió particular per atansar-se a una recerca interior renovadora. El punt de partida de Joseph Beuys fou el seu encontre personal amb l’obra de Sant Ignasi de Loiola. 

L’interès de Beuys per Sant Ignasi naixé a partir d’una crisi existencial i la voluntat de comunicar i compartir el seu procés interior amb altres persones. La trobada amb Sant Ignasi de Loiola canvià radicalment la vida de Joseph Beuys, persona no-creient però sensible a la dimensió espiritual de l’existència humana. El que volia transmetre aquest artista era que una persona, a través de l’evolució de la seva vida interior, pot refer les seves forces interiors i emprendre una nova vida. Beuys considerava que tot procés de superació dels problemes personals s’havia de basar en experiències d’espiritualitat. Això és el que pretenia transmetre l’acció Manresa 66, projectar a l’exterior el que havia estat una reeixida experiència interior.

El mes de novembre de 1994 la seva obra arribà a Manresa a la Sala de la Plana de l'Om, sota el títol "Manresa – Hauptbahnhof: una experiència de Joseph Beuys a Catalunya inspirada en Ignasi de Loiola i Manresa" i un més tard al centre d'Arts Santa Mònica, a Barcelona.

La caixa de taronges i el pròleg ignasià

El 1965, Beuys passa 24 hores dins d'una petita caixa de taronges. Durant la inauguració de l'exposició "Beuys ... qualsevol soga" explica les obres a una llebre morta. En les seves accions fa confluir pràctiques religioses, rituals, curatives, socials, científiques i polítiques. En l'estiu de 1966, Beuys viatja per Espanya amb l'artista danès Per Kirkeby i visita la nostra ciutat, on Sant Ignasi de Loiola va escriure els seus "Exercicis espirituals". En aquest viatge pateix un col·lapse del qual es recupera a les portes de la mort. L'impacte de Beuys amb Sant Ignasi fou absolut, la interacció amb el Sant i l'obra de l'artista alemany seria insaciable.

A Düsseldorf, Beuys presenta al desembre del mateix any "Manresa", sobre la relació mística amb el sant durant la seva estada a la ciutat. El 1968 es realitza a Amsterdam la primera gran retrospectiva de Joseph Beuys. El 1970, l'artista funda l'"Organització d'electors, lliure plebiscit". El 1972 obre a la Documenta V de Kassel l'"Oficina Política Permanent de l'Organització per a la Democràcia Directa mitjançant el Plebiscit". El 1974 té lloc una de les seves accions més conegudes, "Coyote, I like America and America likes me", durant la qual habita durant quatre dies amb un coiot en una galeria de Nova York. Tot gràcies a Sant Ignasi de Loiola!

Bibliografia en línia:

- Deutsche Welle (DW), Joseph Beuys: "todo ser humano es un artista"

- Joseph Beuys: Joseph Beuys: Manresa, aquí