26 de setembre 2020

La torre i la punxa


Fotografia d'un home al pla de Santa Caterina, de Manresa. A la dreta de la imatge, en primer terme, la Torre de Santa Caterina; al centre i al fons, la part superior i el campanar de l'església de la Seu; a l'esquerra i al fons, la caserna i l'església del Carme. Gener de 1932.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 | Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

14 de setembre 2020

La crisi del segle XV: el final d'un període daurat

Imatge d'uns armers medievals. Font: http://sunimocholirosello.blogspot.com/2015/05/sastresartresartor-armeroarmer-armarius.html
Manresa i el segle XV: estancament i limitacions

Manresa no va arribar amb bon peu al segle XV. La ciutat podia haver mantingut la seva vitalitat econòmica, política i social que li havia quedat del segle XIV, però la demografia no ho va fer possible. Manresa perdia habitants sense remei feia masses dècades. En altres entrades del web hem explicat que van existir tota una sèrie de motius que van empènyer en aquest descens de població. Les circumstàncies van ser: la pesta (i els rebrots durant el segle), el debilitament dels vincles amb l'economia local, l'augment dels censals com a mitjà de supervivència econòmica, el desig dels patricis manresans de portar una vida més luxosa (equivalent als grans "ciutadans" de la Barcelona del segle XIV) i un augment dels impostos, taxes i tributs que van comportar un nova cultura de la opressió econòmica entre els incipients burgesos, menestrals, gremis i treballadors urbans de la ciutat. Un altre punt important, tal i com assenyalen Jeff-Fynn Paul (2016) i Marc Torras (1996) fou la emigració de manresans i la manca de voluntat dels veguers i batlles per evitar aquesta pèrdua de població constant.

L'atmosfera del decreixement demogràfic, la davallada de la vitalitat urbana i la manca d'oportunitats econòmiques i de favor de la corona, va ser un estocada forta. A tot això també cal mencionar l'envelliment de la ciutat i la pèrdua de poder del govern local. La Guerra Civil Catalana (1462-1472), en la qual Manresa va patir setges i pillatges, va ajudar encara més a reduir la ciutat, sobretot les families nobles que conformaven una elit ja en declivi i cada cop més paupèrrima. Molts manresans rics, van deixar Manresa per anar a viure a les dues grans urbs més importants de la Corona d'Aragó: Barcelona i València, aquesta última era el destí de molts catalans encara al segle XV. El 1453 Manresa tenia ciutadans amb fortunes que arribaven a les 3.000 lliures, i el 1480 el ciutadà més ric de Manresa tenia poc més de 800 lliures.

A finals del segle XIV el gran patriciat manresà va desaparèixer com a estament que podia igualar-se a la noblesa local. Mentrestant els senyors feudals del camp tornaven a adquirir un rang de força, delimitat durant segles pels interessos de la corona en les ciutats catalanes i el seu aflorament com a centres de poder econòmic. Els abusos del camp van tornar, els mals usos estaven encara vigents. Aquest fenomen seria clau per entendre el futur bandolerisme. De fet, podem resumir que la Manresa del segle XV, és molt menys burgesa i moderna que la Manresa d'un segle abans.

Llegir més:

- SÀNCHEZ, Cèsar (15/04/2020). Els remences i els mals usos. Històries d’Europa. https://www.historiesdeuropa.cat/2020/04/15/els-remences-i-els-mals-usos-del-segle-xv-al-principat/

- VILLARES, Martí P. (29/10/2015). Entrevista a Àngel Casals: Bandolers i bandolerisme. Ab Origine Magazine. http://www.aboriginemag.com/entrevista-a-angel-casals-bandolers-i-bandolerisme/

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc (1996). La crisi del segle XV a Manresa: Una aproximació a partir dels Llibres de Manifests. Manresa: Angle.

31 d’agost 2020

La Festa Major de l'any 1844

El cartell anunciador de la Festa Major de l'Arxiu Comarcal del Bages


Aquest cartell de l’any 1844 de la Festa Major de la ciutat de Manresa és un dels més antics que conserva l’Arxiu Comarcal del Bages i, com tots els cartells de festes del segle XIX, compleix les dues funcions bàsiques que havia de tenir: d’una banda era el cartell anunciador de la festa i, per l’altra, hi apareix de manera detallada el programa dels diversos actes festius i religiosos que tindran lloc durant els dies de la festa. Així, les celebracions començaven la vigília, el dia 29 d’agost, amb una tronada i un passa-carrer dels gegants, els penons de les confraries i bandes de músics. El dia 30 tenia lloc la missa solemne al matí, processó per la tarda i, al vespre, un important castell de focs. El dia 31 una altra vegada missa i processó i, durant tots els dies, diversos concerts, balls i obres de teatre.

Dades tècniques:
  • Títol: Cartell de la Festa Major de Manresa de 1844
  • Data: 1844
  • Suport material: paper
  • Mides: 410 x 300 mm
  • Localització: Fons Ajuntament de Manresa

21 d’agost 2020

Un dia de mercat a la Plana de l'Om

Fotografia de la Plana de l'Om de Manresa un dia de mercat, feta des del terrat de casa de Josep M. Rosal, al carrer de Sant Miquel. Maig de 1924. 

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / Josep Maria Rosal i d'Argullol. ACBG30-154-N-2414

08 d’agost 2020

Manresa i el poder local: qui manava a la ciutat a l'època medieval?

Representació ideal d'un rei medieval. (Tractatus de ludo scacorum, 14v) Biblioteca Nacional de España en Biblioteca Digital Hispánica. Licencia CC BY-NC-SA.
Les feines del batlle de la ciutat: cobrament d'impostos reials i justícia de primera instància

El càrrec de batlle era un càrrec antic al Principat de Catalunya: els comtes de Barcelona ja feien servir els seus batlles per administrar les seves propietats des del temps dels carolingis. Abans del restabliment de la batllia de Manresa l'any 1315, els principals òrgans de poder local de la ciutat de Manresa eren la castellania i el tribunal de justícia. Ambdues institucions garantien la protecció física i tenien el monopoli de la repressió, tot i que la primera tenia poders executius i la segona poders legals. Al segle XI, Manresa havia estat dominada pels senyors de Balsareny. Cap al segle XII una família local, els de Manresa, havien reivindicat el seu poder sobre la ciutat i pocs anys més tard, consolidarien el seu poder com a feudataris dominants, segons podem extreure del seu patronímic.

La família de Manresa, dominava la ciutat a principis del segle XIV, tot i que el seu poder minvà amb l'aparició de noves families urbanes cada cop més poderoses i que podien competir econòmicament primer, i desprès políticament, amb la compra de càrrecs del consell de la ciutat de Manresa. L'any 1315 el rei Jaume II compraria els drets del senyor del castell de Cardona i també dels tribunals de justícia. L'any 1252 Manresa tenia un castlà1 i un batlle, dos funcionaris diferents que feien les tasques de govern i eren designats directament pel senyor feudal de torn. El senyor feudal tenia l'última paraula en totes les decisions de la ciutat, i exercia llur control directe si era necessari.

El batlle de Manresa tenia funcions judicials i executives dins la seva parròquia (municipi, en equivalent contemporani), tot i que el veguer es reservava sempre l'ultima paraula. La batllia prengué forma definitiva a partir de 1359, en un moment de crisi excepcional degut a la guerra de la corona contra Castella, amb l'expansió dels censals2. El batlle tenia funcions de tribunal de justícia "de primera instància" per a querelles locals o denúncies. La funció del batlle més important era garantir la recaptació d'impostos del patrimoni de la corona a la ciutat de Manresa3. Els que no pagaven, se'ls sancionava amb multes, anomenades els terços. La multa més recurrent en aquell temps, era la pena dels tres terços, per exemple. Era molt poc habitual que els batlles i agutzils del consell amenacessin amb la força als contribuents fraudulents o als estafadors. Tot i això, la batllia de Manresa disposava de presó i tenia un guarda contractat a temps complet. L'ús de la força no es podia descartar com a mesura punitiva excepcional.

Altres funcions del batlle eren garantir les transaccions dels béns immobles i assegurar que els béns dels ciutadans manresans fossin degudament dividits segons les lleis d'herència i testaments. De fet, la majoria de documentació dels batlles, eren d'aquesta funció, de donar testimoni. La major part eren inventaris post mortem, és a dir, llistats dels béns dels difunts. Un altre funció més simbòlica del batlle, era aprovar els actes del consell de la ciutat. Aquesta funció també la podia fer el sotsbatlle, si era necessari.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- RUBINAT, Mercé. (2009). El gobierno de la ciudad medieval: administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

- TORRAS, Marc. (2012). Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311. Dovella, [en línia: 08/08/2020], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

1 Un castlà (també castellà o carlà) era el vassall encarregat de la guarda, la defensa i el govern d'una castlania que incloïa el castell sovint també el territori (normalment un feu) o terme circumdant. El castlà normalment tenia els seus propis cavallers. [BOLÒS, Jordi (2002). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). núm. 284. Barcelona: Edicions 62]
2 Censal: Obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca, afegint-hi a vegades el pacte d’escriptura de terç. Més informació: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0225273.xml
3 Els impostos municipals, ordinaris i veïnals, els cobraven els clavaris de Manresa.

31 de juliol 2020

El camí de la Cova de Sant Ignasi


Fotografia dels edificis de la Cova de Sant Ignasi de Manresa, annexos a l'església de la Cova. En primer terme, el camí de la Cova. Anys: 1865-1870

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

25 de juliol 2020

Presentació pública de quatre curtmetratges excepcionals inèdits de la Manresa dels anys 60 i 70

La Manresa dels anys 60 i 70... en moviment!

Aquest dijous dia 30 de juliol, a les 7 de la tarda l'Associació Memòria i Història de Manresa i els Cinemes Bages Centre de Manresa, projectaran quatre curtmetratges excepcionals inèdits de la Manresa dels anys 60 i 70, filmats per Joan Guitart Clapera, i altres. Els films són propietat de l’Arxiu Comarcal del Bages. Els quatre curtmetratges són bàsicament sobre les grans obres públiques que es van fer a Manresa durant l’etapa de l’alcaldia de Ramon Soldevila Tomasa (1964-1975), però també sobre la segona visita del general Franco a la ciutat de Manresa que va tenir lloc el dia 1 de juliol del 1966.

El contingut dels 4 curtmetratges és el següent:
  1. Comiat de l’últim tren del baixador del carrer d’Àngel Guimerà. Arribada al baixador de l’estació de Manresa-Alta. Recorregut a peu per les obres de l’entorn. (6/10/1969). (4’34”)
  2. Obres de reforma del pont de l’Estació. (1965). (2’10”)
  3. Obres de pavimentació de la carretera de Vic, Muralla del Carme, Muralla de Sant Domènec i carretera de Cardona, als carrers de Francesc Moragas i Passeig del Riu, la construcció de l’Escola Bages i la piscina municipal i la cobertura de la via dels Catalans a Santa Clara. (1970). (22’15”)
  4. Segona visita del general Franco a Manresa. (1/7/1966). (4’38”)
Els curtmetratges procedeixen del fons Ramon Soldevila Tomasa de l’Arxiu Comarcal del Bages. Joan Guitart és l’autor del tercer curtmetratge (el més llarg). Dels altres tres no se'n té la certesa de l’autoria. L’entrada a l’acte serà lliure.

Es pot reservar la plaça anticipadament al correu: memoria@memoria.cat

04 de juliol 2020

Una ciutat reial, uns impostos reials (1254-1339)

Manresa patrimoni reial, les imposicions

L'any 1276 la ciutat de Manresa tornà al patrimoni reial dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona. A partir d'aquell any la ciutat devia una sèrie d'imposts a la corona. És a partir de 1329 com a data molt tardana, i gràcies a la documentació extreta del treball de Jean Broussolle de 1955, que aquests diners es cobraven mitjançant els impostos indirectes, les imposicions, que es gravaven a productes alimentaris bàsics com el blat, la carn, el vi o fins i tot el peix.

Els indicis més antics de Manresa sobre el pagament d'impostos documentats i degudament estudiats és d'un document datat l'any 1254, on consten pagaments de quantitats moderades per part de la ciutat fins i tot la que aportaven els jueus del call de Manresa. El document firmat pel rei Jaume I donava la ciutat de Manresa (i d'altres ciutats catalanes com Vilafranca del Penedès) al senyor feudal Ramon Folc IV vescomte de Cardona. A partir d'aquella data i fins el 1329 els ingressos reials es van multiplicar, gràcies a l'increment de la població de Manresa i l'augment de la seva industria menestral, així com les concessions que el rei Jaume II (anys 1311-1315) va fer a la ciutat, com la celebració del mercat de Sant Andreu i la prohibició de vendre vi a la ciutat que no sortís de la batllia municipal de Manresa.

A partir de l'any 1330 la nova campanya militar contra la República de Gènova, els impostos de la Corona foren reorganitzats fins l'any 1462, moment en que esclatà la Guerra Civil Catalana. El fort augment dels impostos de la Corona va quedar estipulat. Un exemple, si a l'any 1328, tan sols es vengueren quatre imposts, dos anys més tard aquests ja augmentaven a 24 i la xifra es mantindria fins aquell moment1. L'any 1329 els ingressos provinents de la ciutat de Manresa s'aproximaven a les 1000 lliures i una dècada més tard, aquesta xifra es doblaria pràcticament. La xifra es va mantenir a l'alça fins l'arribada de la Pesta Negra (1348), que va reduir a la meitat la població de la capital del Bages, tot i que no els impostos pagats. Les imposicions no van variar entre 1339 i 1358-1364. Segons l'historiador Jeff Fynn-Paul, l'explicació era l'augment dels salaris i dels preus dels aliments, que va compensar una caiguda dràstica dels ingressos. Sembla que els supervivents de la primera pesta de 1348, gastaven tant en menjar i productes bàsics com la població d'abans de la Pesta.

Bibliografia:

- BROUSSOLLE, Jean. (1955). Les impositions municipaux de Barcelone de 1328 à 1462. Estudios de Historia Moderna, 5. pp. 1-64

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc. (2012). «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, [en línia], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

1 FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: CEB, pp. 200-201

30 de juny 2020

Peixos al riu!

Fotografia d'un moment del llançament de peixos per part d'alumnes de les escoles de Manresa en un rec fet a la platja de can Fabrés, a la llera del riu Cardener, durant els actes de la Festa del Peix el 25 de maig de l'any 1911. Al fons de la imatge, a l'altre costat del riu, l'edifici de la fàbrica de les Roques de Sant Pau.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-232 | Francesc Blanch i Pons

19 de juny 2020

La història de Manresa en 250 vídeos

L'arxiu de Joan Guitart Clapera

El portal de l'Associació Memòria i Història de Manresa va presentar aquesta setmana un nou web que recull ordenats i classificats gairebé tots els curtmetratges que el cineasta manresà Joan Guitart Clapera (Manresa, 1932) ha anat filmant durant 50 anys.

Estem parlant de pràcticament 250 curts que constitueixen una crònica viva de Manresa i el Bages, una aportació molt important a la història contemporània de la Catalunya central. Servirà perquè els manresans que van viure els fets enregistrats els puguin recordar i reconèixer-s’hi i perquè les noves generacions puguin descobrir amb detall diferents esdeveniments de la vida cultural i social de la Manresa i del Bages dels últims 50 anys. És un llegat que queda per a la posteritat i això sempre li ho haurem d’agrair. També hi ha inclosos tots els seus enginyosos curts de ficció.

Els curtmetratges -que ja es podien veure a Youtube i a Facebook- els ofereixen amb la màxima qualitat possible i ordenats cronològicament i classificats pels següents temes: Concursos de pintura ràpida, Cultura, Esports, Exposicions, Festa Major, Festes, Ficció, Fires, Història, Mitjans de comunicació, Música, Patrimoni, Societat, Successos i Teatre. En definitiva, un ingent llegat cinematogràfic de gran interès, a l’abast de tothom. Al web hi podreu trobar també una explicació dels continguts dels curtmetratges i una biografia -amb alguns documents i fotografies- de Joan Guitart Clapera.

- L’adreça del web és la següent:
www.memoria.cat/curtmetratges-Joan-Guitart
Ensorrament inesperat de l'escorxador, 1985 from memoria.cat on Vimeo.

09 de juny 2020

Els ganduls de les muralles, uns sous de misèria

Les darreres fortificacions de la ciutat: tothom paga!

Des de l'any 1367 fins l'any 1375, amb la fi de la guerra contra Castella, la corona va iniciar un ambiciós projecte de construcció de noves fortificacions per la ciutat de Manresa, que tindria uns efectes immediats a l'economia local. El projecte era ambiciós i requeria de grans quantitats de diners per portar-se a terme. En definitiva, la construcció de noves muralles no era una tasca gens fàcil si comptem la tecnologia present del segle XIV. El govern de Manresa necessitava crear unes institucions molt eficients que poguessin fer ombra a l'església i la noblesa, les grans competidores dels poders de les ciutats medievals. Els patricis que controlaven el consell de la ciutat van mostrar una gran habilitat en les tasques del govern local i van maximitzar les contribucions per la construcció de les noves muralles de la ciutat.

L'any 1368 es va ordenar que continuessin les obres de fortificació. El projecte, iniciat el 1362, es trobava a les beceroles, i estava completament finançat pel consell de la ciutat. Una de les primeres mesures que va emprendre el govern local va ser reduir el sou als treballadors de les muralles. Els va reduir el sou de 8 diners per dia a 4,5 diners per dia amb el pretext que eren un grapat de ganduls i que no treballaven motivats. La veritat era que el consell en prou feines podia mantenir una obra de tal envergadura i no podia garantir uns salaris competitius respecte a altres feines manuals, sobretot si ens fem càrrec que l'últim brot de la pesta negra havia deixat la població molt esquitllada. Es probable que durant la feina de construcció de les noves muralles, molts dels seus treballadors fossin nois joves i fins i tot dones. Un altre fet, seria que desprès de la reducció dels sous, es van dotar de nous poders al clavari1 per reforçar la recaptació d'impostos setmanals, que eren destinats exclusivament a les noves obres de fortificació.

Passat un any, les obres avançaven a un ritme lent, la corona va entendre que la població de manresana tardaria anys en acabar aquesta construcció. La corona havia iniciat un projecte de fortificacions a totes les ciutats catalanes, inclosa Barcelona, malgrat no participar-hi econòmicament. S'havien de treure diners de sota les pedres, literalment. El rei va autoritzar a cobrar impostos als homes de fora ciutat (tallia hominum forensium racione muri) que afectaven fins i tot els cavallers enfranquits amb possessions dintre les ciutats. Un exemple trobat a la documentació seria Berenguer de Manresa el pagament de 50 sous per una parcel·la de terra que tenia dintre la ciutat de Manresa, en una espai que es coneixia com "la Parada". Tanmateix els reis van donar més poders als veguers, perquè les obres s'acceleressin.

Llegir més:

- Muralles amunt!
- Les companyies blanques

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MORENO, Víctor. (2010). Les institucions polítiques de la Catalunya medieval. Pàgina web: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/29/les-institucions-politiques-de-la-catalunya-medieval/ [Consultat el 09/06/2020]

- TORRAS, Marc. (1994). La crisi de la Baixa Edat Mitjana a Manresa a través dels protocols notarials,  pp. 27-34 a "La crisi de L'Edat Mitjana a la Catalunya Central". Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

VALDENEBRO, Raquel. (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. Arqueología Medieval, 3, pp. 80-97.

1 El clavari era un funcionari del municipi encarregat de les finances i de fer els llibres de clavaria, on constaven les entrades i sortides del Consell Municipal. [BOLÓS, J. (2000). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV)]

31 de maig 2020

Una falla manresana per Sant Lluc


Falla Olla, bolet i pintor, del gremi de sant Lluc, de metges i artistes, instal·lada a la plaça Major de Manresa l'any 1946.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

19 de maig 2020

La trompa, un enginy per "robar" aigua de la Séquia de Manresa

Trompa d’aigua del segle XVIII, exposada al Museu de la Tècnica de Manresa. Fotografia: Genís Saez

Al segle XVIII, el rector del poble de Balsareny, Roc Garcia, va idear un sistema per obtenir aigua de la Séquia de Manresa, de forma ràpida i sense deixar cap evidència. Es tractava de la trompa d'aigua, un peculiar giny que xuclava l’aigua del canal sense necessitat de fer cap forat. Els sequiaires que vigilaven la Séquia, els era impossible detectar-los, excepte que els enxampessin "in fraganti". La Séquia de Manresa, és un canal d'aigua que transporta aigua del riu Llobregat al riu Cardener, va permetre a la ciutat tenir un cabdal d'aigua important i continu pel seu regadiu, i més endavant per la seva rica industria tèxtil i posteriorment el comerç. El permís de construcció (autorització reial), s'havia obtingut l'any 1339 del rei Pere III, tan sols autoritzava l'ús d'aquest canal a la ciutat de Manresa, i no als pobles per on passava el canal de la Sèquia (Balsareny, Sallent, Santpedor i Sant Fruitós de Bages).

Bibliografia:

- SERRA GIMÉNEZ, Eudald. (24/03/2020). La séquia de Manresa, un canal medieval a l’era industrial. https://mnactec.cat/revista-eix/la-sequia-de-manresa-un-canal-medieval-a-lera-industrial/ [Recuperat el 19/05/2020]

07 de maig 2020

Els albats, els nens manresans morts en edat d'innocència

El ferrer de la mort

L'any 1375, feia 20 anys que havia començat una guerra amb Castella, coneguda com la Guerra dels Dos Peres i que en aquest bloc ja n'hem parlat. Els efectes d'aquesta guerra van ser nefastos per la Corona i ruïnosos per a moltes ciutats, una d'elles Manresa. Els excessius gravamens fiscals havien eixugat les arques municipals de forma contundent. Al llarg d'aquest període, la pesta havia continuat el seu camí matant a tothom, sense distincions d'estaments i els preus dels aliments s'havien disparat provocant la por a possibles revoltes i motins. Tot i això els sous s'havien apujat, la qual cosa anava en detriment dels més rics, però a curt i sobretot a llarg termini beneficià les classes populars, tal com explica Jeff Fynn-Paul a Auge i declivi d'una burgesia catalana (2017).

A la ciutat de Manresa no es va trobar cap testimoni de primera mà de la mortalitat ocasionada per la Pesta que afectà a Catalunya durant la gran fam de 1374-1376, si es menciona als registres una altra pesta, que no havia estat degudament documentada, que assolà Manresa durant els anys 1370-1371. Una de les poques descripcions que trobem de les pestes als manuals del consell de Manresa són els pagaments que va fer a un ferrer que havia fet peces metàl·liques pels sarcòfags dels albats que havien mort recentment durant el brot de la pesta. La paraula albat és un antic mot català que servia per designar els nens que morien abans de tenir ús de raó (recordem que a l'edat mitjana no existia una edat legal ni tampoc el concepte "adolescent"); literalment significava "blancs", que implicava un concepte religiós, el d'innocència. Aquesta metàfora de la pèrdua d'innocents o de la innocència es corresponia a un clima d'autèntica histèria social entre la població manresana que vivia a la dècada dels anys 70 del segle XIV: pares i mares que veien com els seus fills petits morien degut a una pesta terrible que no perdonava a ningú.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MAS, Adrià. (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona.

- TORRAS, Marc. (1994). La carestia de blat de 1374-1376 a Manresa, a "La crisi de L'Edat Mitjana a la Catalunya Central". Manresa: Centre d'Estudis del Bages. pp. 99-138

30 d’abril 2020

Una visió interior d'un gran casal manresà




Fotografies de la casa Llissach, a la placeta Llissach de Manresa. Anys: [1990-2000]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

21 d’abril 2020

Entrevista al canal "L'Odissea de la Història de Cerdanyola Radio"

Entrevista realitzada el 7 d'abril del 2020: "Què és la Història Local?"

Treballant des de fa anys en temes d'història local, amb ell intentarem entendre què és questa disciplina i estudi de la història, com i per què es confon amb la microhistòria.


Per a més informació: Si esteu interessades en saber més sobre Història Local, sobre Centres Locals d'Estudi o teniu algun projecte en marxa, aquí els dos portals web que us poden servir d'ajut i guia.

- Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana (http://www.ccepc.org/)
- Institut Ramon Muntaner (https://www.irmu.org/)

Crèdits a:
https://odisseadelahistoria.wordpress.com/

10 d’abril 2020

"Una vergonya manresana"

Segona part: el "debat de la inseguretat" que va acabar amb el barri (1981-1987). Era el Barri Antic insegur?

El novembre de 1980 l'Ajuntament de Manresa va notificar als veïns del Barri Antic que s'havia demanat un permís per instal·lar un bingo a la Muralla del Carme, participat pel Manresa Esportiu Bàsquet i Ampans1. La notícia no va ser benvinguda pels veïns que es van oposar a la seva obertura adduint que el barri necessitava instal·lacions de primera necessitat com una escola, una guarderia o un dispensari municipal, i no més negocis d'oci. L'Associació de Veïns del Barri Antic es va posicionar molt durament en contra d'aquest negoci al seu informatiu: "perquè creiem que contribuiria a accelerar la constant degradació en què es troba immens el nostre barri". Les raons que van mostrar els veïns eren el soroll al carrer, el malestar, la manca d'estacionament i el perill que les classes populars s'acostessin al perniciós món del joc i les apostes. Un altre punt de discussió entre els veïns i l'Ajuntament de Manresa, fou que l'obertura del futur bingo era en el radi d'acció del Puigmercadal.

Finalment, l'Ajuntament de Manresa va tirar pel dret, i va accedir a donar la llicència als promotors (Carles Casas Alàs i Andreu Dalmau Sitges) del bingo de la Muralla del Carme al ple municipal celebrat el 9 de desembre de 1981, tot i l'oposició dels tècnics municipals i del regidor Ramon Majó del PSUC. L'afer del bingo aviat va passar i l'any 1982 el tema de la delinqüència i la inseguretat al carrer va tornar amb força a l'agenda veïnal. El full informatiu numero 3 (1982) de l'AV del Barri Antic avisava d'una forta campanya dels veïns i comerciants de la zona per aturar la conflictivitat i la delinqüència amb reunions amb els cossos policials, fins i tot amb Federico Ribas, comissari de la Policia Nacional de Manresa. L'efecte va resultar positiu, i es va aconseguir desactivar la delinqüència i la prostitució als carrers. Malgrat aquest relatiu èxit temporal, la delinqüència (robatoris), el tràfic de drogues, la prostitució en locals i baralles als bars, es van reactivar ben aviat. Els aldarulls en bars dels carrers Santa Llúcia i Arbonés (Tívoli i Málaga, entre d'altres bars) tornarien a omplir els diaris, sobretot a la primavera de l'any 1984. Els bars conflictius serien sancionats amb multes administratives i a l'estiu tornarien a reobrir amb tota normalitat, provocant l'estupefacció dels veïns, propietaris i comerciants de la zona.

El juny de 1985 una comissió de l'AV del Barri Antic visitava el nou comissari de la Policia Nacional, Valentín Juzdado, per explicar-li el malestar que patien al barri. Els veïns demanaven més vigilància policial al barri, i amb raó. A finals de 1985, els atracaments i robatoris es van disparar. L'any 1987, amb el triomf de CiU a les eleccions municipals, el nou alcalde Juli Sanclimens i el seu equip van proposar solucions com la creació d'un espai o local de prostitució controlada i regularitzada, mitjançant proves per detectar el SIDA i assistència mèdica integral a les prostitutes. La noticia no va agradar gens ni mica als veïns, que es temien, que el seu barri es convertís en un mena de barri xino com el de Barcelona. L'AV del Barri Antic va decidir donar dimensió mediàtica al problema i va denunciar-ho als mitjans nacionals per activar un fort debat entre l'opinió pública: el barri Antic de Manresa era un focus de delinqüència i prostitució. Periodistes com Iñaki Gabilondo i Josep Cuní van parlar amb els veïns i es va fer una campanya duríssima al diari Regió7 durant l'any 1987 per denunciar al nou equip de govern municipal que segons la versió dels veïns, volia convertir el Barri Antic en un bordell municipal a l'aire lliure.

Llegir primera part:

- El debat de l'illa de vianants del Barri Antic (1979-1984): "Una vergonya manresana"

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; SARDANS, Jordi. (2019). Evolució de la prostitució a Manresa. Revista El Pou de la Gallina, núm: 354. pp. 16-23

- GARCIA, Gal·la; SARDANS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació d'Associacions de Veïns de Manresa (FAVM)

- LACUESTA, Raquel (1985). Informe ARQUITECTÒNIC. Manresa: Ajuntament de Manresa.

1 AMPANS es desvincularia definitivament del saló d'oci Bingo de Manresa l'any 2013.

31 de març 2020

La reforma de la Reforma


Fotografia d'un moment de l'enderroc d'unes cases a Manresa, possiblement es tracti d'unes cases del fabricant Pons i Enrich, situades entre els carrers de les Piques i Talamanca. Al fons l'església de la Seu de Manresa. Any: 1900-1915.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-232 / Francesc Blanch i Pons

22 de març 2020

Les grans obres de fa 50 anys

L'Associació Memòria i Història de Manresa publica més de 250 fotografies de dues grans obres urbanístiques de fa 50 anys

El portal de webs de l’Associació Memòria i Història de Manresa fa públic un nou web que conté més de 250 fotografies de gran interès sobre dues obres urbanístiques molt rellevants que van tenir lloc ara fa 50 anys a Manresa: l’obertura del carrer d’Alfons XII i La Plana -inaugurada el 4 d’abril del 1970- i la pavimentació de l’eix central de la ciutat (la carretera de Vic, la Muralla i la carretera de Cardona), que va finalitzar a finals d’agost del mateix any.

Les fotografies van acompanyades de diversos documents inèdits sobre el procés de construcció de cada obra (plànols, informes, dictàmens, etc) i de retalls de premsa de l’època, procedents de l’Arxiu Municipal de Manresa i de l’Arxiu Comarcal del Bages. Es tracta d’un treball de Xavier Prunés, Salvador Redó i Joaquim Aloy.

Els autors de les fotografies són Antoni Quintana Torres i Enric Villaplana Vargas.

09 de març 2020

Una ciutat universal amb un consell municipal

El consell de la ciutat: "l'ajuntament medieval"

Les ciutats medievals d'Europa no estaven organitzades segons un pla traçat per endavant per voluntat d'algun legislador aliè a la població. Cadascuna d'aquestes ciutats era fruit del creixement natural, -en el sentit més ple de la paraula- era el resultat, en constant variació de la lluita entre diferents forces, que s'ajustaven mútuament un cop i rere l'altre, de conformitat amb la força viva de cadascuna d'elles, i també segons les alternatives de la lluita i el suport que trobaven en el medi que les circumdava. No existia un patró clàssic o repetitiu, sinó que cada ciutat tenia la seva particular idiosincràsia segons la seva pròpia ubicació en un territori establert i el poder polític del moment.

En un principi, els abats dels monestirs i els senyors afavorien la formació d’algun burg1 en els seus territoris, ja que això els proporcionava una important font d’ingressos. No obstant això, a mesura que la ciutat anava creixent en habitants i mides, els burgesos (estament no nobiliari però enriquit amb el comerç) s’adonaven de la necessitat d’alliberar-se de la dependència senyorial i de dotar-se d’un sistema de govern propi que protegís els seus interessos comercials, primer, i posteriorment polítics. Així, moltes ciutats en fulgurant creixement aconseguirien dels sobirans del territori (reis, ducs, comtes...) l’autonomia política desitjada. Aquest va ser el cas de les communes del nord del regne de França o de la regió de Flandes (Amiens, Sant Quintí, Gant), de les signorie italianes o de les ciutats lliures alemanyes com Hamburg, que actualment és una ciutat-lander. Altres restarien sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure com les ciutats de Barcelona, París, Le Mans, etc.

Entre els anys 1175 i 1200, es van crear els consells de les principals ciutats de Catalunya com Barcelona, Cervera, Perpinyà i Lleida. Eren el que ara considerem d'una forma més o menys clara com els "ajuntaments", una paraula ajuntament, que va venir importada de Castella a partir del decret de Nova Planta del segle XVIII. Les principals civitas catalanes crearen uns governs organitzats copiant l'estil de les ciutats franceses, alemanyes i nord-italianes, on s'havien format aquests consells a principis del segle XII. A la ciutat de Manresa, hauriem d'esperar fins l'any 1315 -com hem explicat en anteriors entrades- gracies a un nou govern format per quatre consellers i un cos consultiu de cinquanta jurats.

Un dels privilegis més antics que podem dir de Manresa i que dona senyals d'una identitat de corporació a la ciutat de Manresa és la concessió d'immunitat judicial atorgada pel rei Jaume I el 1252. La carta del monarca va dirigida a "tot home" que habiti a Manresa, sense revelar o mencionar cap probi homines, és a dir, que és universal i afectava a qualsevol ciutadà lliure de Manresa: noble, patrici, mercader, obrador o camperol. Podem interpretar aquest privilegi com una "democràcia primitiva" en el si de la burgesia ciutadana especialment, ja que nobles i burgesos, estarien en igualtat de condicions davant la justícia reial. La realitat fou que aquesta justícia universal seria poc aplicable, i els senyors feudals continuessin exercint la seva pressió i poder polític, limitant-se a judicialitzar l'ús de la violència explicita (assassinats, crims, etc). Tot i aquest privilegi, els mercaders, els grans artesans i els banquers formarien el patriciat urbà que monopolitzaria el govern de les ciutats ben aviat en contrast amb la noblesa terratinent.

L'any 1315 l'existència del consell de la ciutat de Manresa va donar a les elits locals una plataforma on poder desafiar el poder i el prestigi de la baixa noblesa de la ciutat. Els consellers de Manresa foren designats amb la distinció venerabilis que els equiparava amb la dels cavallers2, encara més, aquesta distinció seguia vigent encara que abandonessin el seu càrrec. La paritat entre consellers i cavallers va provocar més d'una pica-baralla, ja que els nobles solien ser exclosos de les decisions i els càrrecs de consellers per evitar que el seu poder es blindés mitjançant aquestes institucions medievals. Aquesta tradició va donar una embranzida a la burgesia catalana baix-medieval, que va monopolitzar ràpidament el poder gràcies als consells de les ciutats. En el cas de Manresa, no s'han trobat gaires documents on es mostrava aquesta rivalitat entre consellers i cavallers, bàsicament perquè la ciutat tampoc fos habitada per un gran número d'aquests cavallers. L'historiador Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i declivi d'una burgesia catalana (Manresa: 2017), va estudiar la documentació dels impostos que va pagar la ciutat de Manresa per ampliar les muralles de la ciutat entre 1360 i 1370, i va trobar que molts d'aquests cavallers eren forasters i no vivien a Manresa.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MORENO, Víctor. (29/07/2010). Les institucions polítiques de la Catalunya medieval. Pàgina web: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/29/les-institucions-politiques-de-la-catalunya-medieval/ [Consultat el 09/03/2020]

- RUBINAT, Mercé. (2009). El gobierno de la ciudad medieval: administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

1 Burg és un terme d'origen germànic per a designar una ciutat.
2 A l'Europa medieval, els cavallers eren guerrers armats que servien al rei o un altre senyor feudal com retribució habitual per la tinència d'una parcel·la de terres, encara que també per diners, com tropa mercenària.

29 de febrer 2020

Presentació del llibre: “Pseudohistòria contra Catalunya” l’11 de març

La pseudohistòria al descobert

Aquest dimecres 11 de març, a les 18:30 hores a la sala d'actes de la Biblioteca del Casino de Manresa, es presenta el llibre Pseudohistòria Contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història publicat per l'editorial Eumo. L'acte es organitzat pel Centre d'Estudis del Bages, l'editorial Eumo i la Biblioteca del Casino i comptarà amb la presencia de tres dels autors de l'obra: Cristian Palomo, Guillem Fornés i Cèsar Sànchez.

És cert que Catalunya no va existir fins al Tractat de Corbeil de l’any 1258? O que va ser un comtat subsumit dins el Regne d’Aragó? I que els catalans no van lluitar en la Guerra de Successió per defensar el seu autogovern? Són afirmacions àmpliament difoses en la premsa i en les xarxes socials, que es fonamenten en els plantejaments més extrems que deriven del cànon històric del nacionalisme espanyol. D’altra banda, des de l’Institut Nova Història (INH) s’afirma que Cervantes, Colom, Marco Polo o el Cid van ser catalans o valencians i que el Segle d’Or de les lletres castellanes fou escrit en català, però que una sistemàtica censura bastida per Castella s’hauria encarregat d’esborrar la petjada catalana de la història.

Vicent Baydal, Xevi Camprubí, Stefano M. Cingolani, Guillem Fornés, Cristian Palomo, Cèsar Sànchez, Lluís Ferran Toledano i Alberto Velasco refuten de manera contundent i minuciosa totes aquestes interpretacions pseudohistòriques, basades en tergiversacions i falsedats conscients, creades i difoses tant des de l’espanyolisme com des de l’Institut Nova Història. Perquè només des del rigor historiogràfic es pot combatre la ignorància i el menyspreu contra Catalunya.

Servir-se de fal·làcies

Els creadors assidus de continguts pseudohistòrics no són historiadors que plantegin argumentacions amb la finalitat de fer avançar la disciplina. Són autors que conscientment juguen brut. Se serveixen de fal·làcies i amaguen o tergiversen les dades històriques que contradiuen els seus postulats. I ho fan per raons de tipus ideològic, polític o lucratiu.

Postulats extrems d’un cànon històric espanyolista

Hi ha un cànon històric del nacionalisme espanyol sobre el qual es fonamenten les principals formulacions pseudohistòriques espanyolistes: que Catalunya no va existir fins al Tractat de Corbeil de l’any 1258; que Catalunya fou un comtat del regne d’Aragó; que el Regne d’Espanya actual va néixer com a entitat unificada l’any 1479 amb Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, i que, per tant, la derrota del 1714 en la Guerra de Successió no va representar la destrucció de Catalunya com a entitat política autònoma dins d’un Imperi espanyol conformat per múltiples regnes i principats.

Nova Història i la censura universal

Fins fa poc no hi havia obres d’historiadors professionals destinades a refutar dada a dada les tergiversacions de l’Institut Nova Història (INH). Els seus plantejaments ni tan sols es basen en formulacions historiogràfiques extremes fetes amb anterioritat, sinó que, contràriament, les neguen totes sobre la base d’una pretesa i descomunal tasca de censura universal duta a terme per les autoritats castellanes des de l’edat moderna. Els autors advoquen per una potenciació de la divulgació científica, que ha de passar no només per una major col·laboració, implicació i responsabilitat social dels mitjans de comunicació i la ciutadania, sinó també per una millora de la mateixa historiografia.

Més informació:

24 de febrer 2020

Homenatge al Doctor Zamenhof


Fotografia d'un moment de l'acte de col·locació de la placa del carrer del doctor Zamenhof l'any 1958, de Manresa.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-267 / Col·lecció: Modest Tuset i Canet

13 de febrer 2020

En nom del rei, el veguer a Manresa

La jurisdicció de Manresa: comtes, veguers i reis

Als segles XI i XII va tenir lloc la descentralització feudal dels comtats catalans, els funcionaris reials de diferent nivell, des dels vescomtes fins als batlles, van esdevenir més independents de la corona. Aquest resultat fou gràcies a la tendència general de que els càrrecs van passar a ser hereditaris i no nominals (escollits a dit). Tot i que els reis de la Corona d'Aragó no recuperarien el control de l'administració local de Manresa fins l'any 1315, el procés de recuperació del poder reial havia començat a finals del segle XII amb el regnat d'Alfons I (1162-1196). Aquest monarca i els seus successors van portar una sèrie d'estratègies contra les usurpacions reials, un procés llarg, dur i que va durar anys.

L'estratègia dels reis fou la d'enfortir el poder dels funcionaris reials, anomenats veguers, que ja existien anteriorment. Els veguers, irònicament, havien estat designats per combatre les pretensions dels nobles sobre els comtes de Barcelona. Molts d'aquests nobles havien servit al comte de Barcelona. L'estratègia dels reis, fou extensa i consistia en designar-los com a guardians de la "pau i treva" reial. La Pau i la Treva de Déu (pax deii) donava un significat sagrat a la privadesa i va contribuir a crear un espai en el que hi podrien tenir lloc reunions comunitàries i així, fomentar la reconstrucció de l'espai públic a nivell de poble. El medievalista francès Philippe Ariès ho explicava així: "Als segles XI i XII molts pobles van créixer a l'ombra de l'església, a la zona d'immunitat on s'hi prohibia la violència sota les regulacions de pau establertes per la cúria".1 Als comtats catalans, el moviment de pau i treva va tenir dues fases, la primera dels anys 20 fins els 40 del segle XI, amb el paper destacat de la cúria, i la segona fase a partir de la dècada dels anys 60 del segle XI, quan el protagonisme va passar als comtes i magnats.

Manresa estigué sota la jurisdicció del veguer de Barcelona fins l'any 1276, moment en què comencen els registres de la vegueria de Manresa. La historia d'aquesta vegueria va lligada amb la concessió que feu el rei Jaume I al vescomte Ramon Folc V de Cardona l'any 1254, segons el qual el monarca cedia Manresa, Vilafranca del Penedès i altres jurisdiccions més petites com a feu al vescomte de manera vitalícia. A canvi, Ramon Folc havia de posar trenta cavallers al servei del rei. El vescomte va morir l'any 1276, el mateix any que Jaume I, i pocs mesos després el nou rei Pere II, establia una vegueria al Bages amb Manresa com a capital. Els reis Pere II, Alfons II i Jaume II (un rei clau per entendre l'ascens de la ciutat de Manresa i el seu particular "segle d'or") continuarien la tasca de mantenir l'estructura de la vegueria, i cap el 1320, ja tenia la forma que conservaria fins a inicis de l'època moderna.

El veguer i els seus homòlegs locals, els batlles, exerciren un llarg ventall de poders, judicial i executiu al llarg del segle XIV. La jurisdicció del veguer, de caràcter regional, sovint es sol·lapava amb la dels batlles, que s'encarregaven d'una ciutat reial en concret, en el cas d'aquesta entrada seria Manresa. Tan el veguer com el batlle mantenien el seu propi reglament i sessions d'audiència durant les quals escoltaven els conflictes dels súbdits reials sota la seva jurisdicció i protecció. El batlle era el que estava més involucrat en la vida quotidiana de la ciutat mentre el veguer era el que tenia més importància en l'administració general de Catalunya. La vegueria era, doncs, una jurisdicció més gran que la batllia. La vegueria de Manresa estava formada per més de cinquanta batllies reials, a part dels diferents dominis senyorials i eclesiàstics. Un document de l'any 1298, deixava clar que en aquell moment els veguers residents a Manresa controlaven fermament les batllies rurals sota la seva jurisdicció.

Divisió territorial de Catalunya segons el fogatge de 1304. Font: Informació i límits de les vegueries: Generalitat de Catalunya. La divisió territorial de Catalunya. Barcelona: Editorial Sarral, 1977. Vila, Pau. La divisió territorial de Catalunya: Selecció d'escrits de geografia. Barcelona: Curial, 1977.

Bibliografia:

- BENET, Albert. (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau

- BONVEHÍ, Jordi. (2019). El primer parlament d'Europa. Lleó s'avança a Castella i les assemblees de "Pau i Treva de Déu", amb sorpresa final. A: DD.AA. (2019). Mentides de la Història. pp. 275-281. Terrassa: OmniaBooks.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- GARÍ, Xavier. (2019). La Pau i Treva medieval catalana. Revista Valors: https://valors.org/la-pau-i-treva-medieval-catalana [Consultat el 13/02/2020]

Més informació:

- ABADAL, R. d' (1961). La Pre-Catalunya (segles VIII, IX, X i XI). A: Soldevila, F.: Història dels catalans (vol. II). Barcelona: Ariel.

- BONNASSIE, P. (1979). Catalunya mil anys enrera (vol. I). Barcelona: Edicions 62.

1 ARIÈS, P. (1993). Essais de mémorie: 1943-1983. p.27

30 de gener 2020

Una brigada preparada

Fotografia del grup d'esporgadors de l'Ajuntament de Manresa, amb les seves eines de treball, al primer tram del Passeig de Pere III a la dècada dels anys 40. Al mig del grup hi ha el cap de colla, Ignasi Bacardit. Fotografia presentada al concurs "Els meus records" 2012. Còpia digital facilitada per Conxita Bacardit Piñot i Vidal Orive Rodríguez.

Arxiu Comarcal Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatge de l'Arxiu Comarcal del Bages.

Printfriendly