31 de març 2020

La reforma de la Reforma


Fotografia d'un moment de l'enderroc d'unes cases a Manresa, possiblement es tracti d'unes cases del fabricant Pons i Enrich, situades entre els carrers de les Piques i Talamanca. Al fons l'església de la Seu de Manresa. Any: 1900-1915.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-232 / Francesc Blanch i Pons

22 de març 2020

Les grans obres de fa 50 anys

L'Associació Memòria i Història de Manresa publica més de 250 fotografies de dues grans obres urbanístiques de fa 50 anys

El portal de webs de l’Associació Memòria i Història de Manresa fa públic un nou web que conté més de 250 fotografies de gran interès sobre dues obres urbanístiques molt rellevants que van tenir lloc ara fa 50 anys a Manresa: l’obertura del carrer d’Alfons XII i La Plana -inaugurada el 4 d’abril del 1970- i la pavimentació de l’eix central de la ciutat (la carretera de Vic, la Muralla i la carretera de Cardona), que va finalitzar a finals d’agost del mateix any.

Les fotografies van acompanyades de diversos documents inèdits sobre el procés de construcció de cada obra (plànols, informes, dictàmens, etc) i de retalls de premsa de l’època, procedents de l’Arxiu Municipal de Manresa i de l’Arxiu Comarcal del Bages. Es tracta d’un treball de Xavier Prunés, Salvador Redó i Joaquim Aloy.

Els autors de les fotografies són Antoni Quintana Torres i Enric Villaplana Vargas.

09 de març 2020

Una ciutat universal amb un consell municipal

El consell de la ciutat: "l'ajuntament medieval"

Les ciutats medievals d'Europa no estaven organitzades segons un pla traçat per endavant per voluntat d'algun legislador aliè a la població. Cadascuna d'aquestes ciutats era fruit del creixement natural, -en el sentit més ple de la paraula- era el resultat, en constant variació de la lluita entre diferents forces, que s'ajustaven mútuament un cop i rere l'altre, de conformitat amb la força viva de cadascuna d'elles, i també segons les alternatives de la lluita i el suport que trobaven en el medi que les circumdava. No existia un patró clàssic o repetitiu, sinó que cada ciutat tenia la seva particular idiosincràsia segons la seva pròpia ubicació en un territori establert i el poder polític del moment.

En un principi, els abats dels monestirs i els senyors afavorien la formació d’algun burg1 en els seus territoris, ja que això els proporcionava una important font d’ingressos. No obstant això, a mesura que la ciutat anava creixent en habitants i mides, els burgesos (estament no nobiliari però enriquit amb el comerç) s’adonaven de la necessitat d’alliberar-se de la dependència senyorial i de dotar-se d’un sistema de govern propi que protegís els seus interessos comercials, primer, i posteriorment polítics. Així, moltes ciutats en fulgurant creixement aconseguirien dels sobirans del territori (reis, ducs, comtes...) l’autonomia política desitjada. Aquest va ser el cas de les communes del nord del regne de França o de la regió de Flandes (Amiens, Sant Quintí, Gant), de les signorie italianes o de les ciutats lliures alemanyes com Hamburg, que actualment és una ciutat-lander. Altres restarien sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure com les ciutats de Barcelona, París, Le Mans, etc.

Entre els anys 1175 i 1200, es van crear els consells de les principals ciutats de Catalunya com Barcelona, Cervera, Perpinyà i Lleida. Eren el que ara considerem d'una forma més o menys clara com els "ajuntaments", una paraula ajuntament, que va venir importada de Castella a partir del decret de Nova Planta del segle XVIII. Les principals civitas catalanes crearen uns governs organitzats copiant l'estil de les ciutats franceses, alemanyes i nord-italianes, on s'havien format aquests consells a principis del segle XII. A la ciutat de Manresa, hauriem d'esperar fins l'any 1315 -com hem explicat en anteriors entrades- gracies a un nou govern format per quatre consellers i un cos consultiu de cinquanta jurats.

Un dels privilegis més antics que podem dir de Manresa i que dona senyals d'una identitat de corporació a la ciutat de Manresa és la concessió d'immunitat judicial atorgada pel rei Jaume I el 1252. La carta del monarca va dirigida a "tot home" que habiti a Manresa, sense revelar o mencionar cap probi homines, és a dir, que és universal i afectava a qualsevol ciutadà lliure de Manresa: noble, patrici, mercader, obrador o camperol. Podem interpretar aquest privilegi com una "democràcia primitiva" en el si de la burgesia ciutadana especialment, ja que nobles i burgesos, estarien en igualtat de condicions davant la justícia reial. La realitat fou que aquesta justícia universal seria poc aplicable, i els senyors feudals continuessin exercint la seva pressió i poder polític, limitant-se a judicialitzar l'ús de la violència explicita (assassinats, crims, etc). Tot i aquest privilegi, els mercaders, els grans artesans i els banquers formarien el patriciat urbà que monopolitzaria el govern de les ciutats ben aviat en contrast amb la noblesa terratinent.

L'any 1315 l'existència del consell de la ciutat de Manresa va donar a les elits locals una plataforma on poder desafiar el poder i el prestigi de la baixa noblesa de la ciutat. Els consellers de Manresa foren designats amb la distinció venerabilis que els equiparava amb la dels cavallers2, encara més, aquesta distinció seguia vigent encara que abandonessin el seu càrrec. La paritat entre consellers i cavallers va provocar més d'una pica-baralla, ja que els nobles solien ser exclosos de les decisions i els càrrecs de consellers per evitar que el seu poder es blindés mitjançant aquestes institucions medievals. Aquesta tradició va donar una embranzida a la burgesia catalana baix-medieval, que va monopolitzar ràpidament el poder gràcies als consells de les ciutats. En el cas de Manresa, no s'han trobat gaires documents on es mostrava aquesta rivalitat entre consellers i cavallers, bàsicament perquè la ciutat tampoc fos habitada per un gran número d'aquests cavallers. L'historiador Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i declivi d'una burgesia catalana (Manresa: 2017), va estudiar la documentació dels impostos que va pagar la ciutat de Manresa per ampliar les muralles de la ciutat entre 1360 i 1370, i va trobar que molts d'aquests cavallers eren forasters i no vivien a Manresa.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MORENO, Víctor. (29/07/2010). Les institucions polítiques de la Catalunya medieval. Pàgina web: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/29/les-institucions-politiques-de-la-catalunya-medieval/ [Consultat el 09/03/2020]

- RUBINAT, Mercé. (2009). El gobierno de la ciudad medieval: administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

1 "Burg" és un terme d'origen germànic per a designar una ciutat.
2 A l'Europa medieval, els cavallers eren guerrers armats que servien al rei o un altre senyor feudal com retribució habitual per la tinència d'una parcel·la de terres, encara que també per diners, com tropa mercenària.

29 de febrer 2020

Presentació del llibre: “Pseudohistòria contra Catalunya” l’11 de març

La pseudohistòria al descobert

Aquest dimecres 11 de març, a les 18:30 hores a la sala d'actes de la Biblioteca del Casino de Manresa, es presenta el llibre Pseudohistòria Contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història publicat per l'editorial Eumo. L'acte es organitzat pel Centre d'Estudis del Bages, l'editorial Eumo i la Biblioteca del Casino i comptarà amb la presencia de tres dels autors de l'obra: Cristian Palomo, Guillem Fornés i Cèsar Sànchez.

És cert que Catalunya no va existir fins al Tractat de Corbeil de l’any 1258? O que va ser un comtat subsumit dins el Regne d’Aragó? I que els catalans no van lluitar en la Guerra de Successió per defensar el seu autogovern? Són afirmacions àmpliament difoses en la premsa i en les xarxes socials, que es fonamenten en els plantejaments més extrems que deriven del cànon històric del nacionalisme espanyol. D’altra banda, des de l’Institut Nova Història (INH) s’afirma que Cervantes, Colom, Marco Polo o el Cid van ser catalans o valencians i que el Segle d’Or de les lletres castellanes fou escrit en català, però que una sistemàtica censura bastida per Castella s’hauria encarregat d’esborrar la petjada catalana de la història.

Vicent Baydal, Xevi Camprubí, Stefano M. Cingolani, Guillem Fornés, Cristian Palomo, Cèsar Sànchez, Lluís Ferran Toledano i Alberto Velasco refuten de manera contundent i minuciosa totes aquestes interpretacions pseudohistòriques, basades en tergiversacions i falsedats conscients, creades i difoses tant des de l’espanyolisme com des de l’Institut Nova Història. Perquè només des del rigor historiogràfic es pot combatre la ignorància i el menyspreu contra Catalunya.

Servir-se de fal·làcies

Els creadors assidus de continguts pseudohistòrics no són historiadors que plantegin argumentacions amb la finalitat de fer avançar la disciplina. Són autors que conscientment juguen brut. Se serveixen de fal·làcies i amaguen o tergiversen les dades històriques que contradiuen els seus postulats. I ho fan per raons de tipus ideològic, polític o lucratiu.

Postulats extrems d’un cànon històric espanyolista

Hi ha un cànon històric del nacionalisme espanyol sobre el qual es fonamenten les principals formulacions pseudohistòriques espanyolistes: que Catalunya no va existir fins al Tractat de Corbeil de l’any 1258; que Catalunya fou un comtat del regne d’Aragó; que el Regne d’Espanya actual va néixer com a entitat unificada l’any 1479 amb Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, i que, per tant, la derrota del 1714 en la Guerra de Successió no va representar la destrucció de Catalunya com a entitat política autònoma dins d’un Imperi espanyol conformat per múltiples regnes i principats.

Nova Història i la censura universal

Fins fa poc no hi havia obres d’historiadors professionals destinades a refutar dada a dada les tergiversacions de l’Institut Nova Història (INH). Els seus plantejaments ni tan sols es basen en formulacions historiogràfiques extremes fetes amb anterioritat, sinó que, contràriament, les neguen totes sobre la base d’una pretesa i descomunal tasca de censura universal duta a terme per les autoritats castellanes des de l’edat moderna. Els autors advoquen per una potenciació de la divulgació científica, que ha de passar no només per una major col·laboració, implicació i responsabilitat social dels mitjans de comunicació i la ciutadania, sinó també per una millora de la mateixa historiografia.

Més informació:

24 de febrer 2020

Homenatge al Doctor Zamenhof


Fotografia d'un moment de l'acte de col·locació de la placa del carrer del doctor Zamenhof l'any 1958, de Manresa.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-267 / Col·lecció: Modest Tuset i Canet

13 de febrer 2020

En nom del rei, el veguer a Manresa

La jurisdicció de Manresa: comtes, veguers i reis

Als segles XI i XII va tenir lloc la descentralització feudal dels comtats catalans, els funcionaris reials de diferent nivell, des dels vescomtes fins als batlles, van esdevenir més independents de la corona. Aquest resultat fou gràcies a la tendència general de que els càrrecs van passar a ser hereditaris i no nominals (escollits a dit). Tot i que els reis de la Corona d'Aragó no recuperarien el control de l'administració local de Manresa fins l'any 1315, el procés de recuperació del poder reial havia començat a finals del segle XII amb el regnat d'Alfons I (1162-1196). Aquest monarca i els seus successors van portar una sèrie d'estratègies contra les usurpacions reials, un procés llarg, dur i que va durar anys.

L'estratègia dels reis fou la d'enfortir el poder dels funcionaris reials, anomenats veguers, que ja existien anteriorment. Els veguers, irònicament, havien estat designats per combatre les pretensions dels nobles sobre els comtes de Barcelona. Molts d'aquests nobles havien servit al comte de Barcelona. L'estratègia dels reis, fou extensa i consistia en designar-los com a guardians de la "pau i treva" reial. La Pau i la Treva de Déu (pax deii) donava un significat sagrat a la privadesa i va contribuir a crear un espai en el que hi podrien tenir lloc reunions comunitàries i així, fomentar la reconstrucció de l'espai públic a nivell de poble. El medievalista francès Philippe Ariès ho explicava així: "Als segles XI i XII molts pobles van créixer a l'ombra de l'església, a la zona d'immunitat on s'hi prohibia la violència sota les regulacions de pau establertes per la cúria".1 Als comtats catalans, el moviment de pau i treva va tenir dues fases, la primera dels anys 20 fins els 40 del segle XI, amb el paper destacat de la cúria, i la segona fase a partir de la dècada dels anys 60 del segle XI, quan el protagonisme va passar als comtes i magnats.

Manresa estigué sota la jurisdicció del veguer de Barcelona fins l'any 1276, moment en què comencen els registres de la vegueria de Manresa. La historia d'aquesta vegueria va lligada amb la concessió que feu el rei Jaume I al vescomte Ramon Folc V de Cardona l'any 1254, segons el qual el monarca cedia Manresa, Vilafranca del Penedès i altres jurisdiccions més petites com a feu al vescomte de manera vitalícia. A canvi, Ramon Folc havia de posar trenta cavallers al servei del rei. El vescomte va morir l'any 1276, el mateix any que Jaume I, i pocs mesos després el nou rei Pere II, establia una vegueria al Bages amb Manresa com a capital. Els reis Pere II, Alfons II i Jaume II (un rei clau per entendre l'ascens de la ciutat de Manresa i el seu particular "segle d'or") continuarien la tasca de mantenir l'estructura de la vegueria, i cap el 1320, ja tenia la forma que conservaria fins a inicis de l'època moderna.

El veguer i els seus homòlegs locals, els batlles, exerciren un llarg ventall de poders, judicial i executiu al llarg del segle XIV. La jurisdicció del veguer, de caràcter regional, sovint es sol·lapava amb la dels batlles, que s'encarregaven d'una ciutat reial en concret, en el cas d'aquesta entrada seria Manresa. Tan el veguer com el batlle mantenien el seu propi reglament i sessions d'audiència durant les quals escoltaven els conflictes dels súbdits reials sota la seva jurisdicció i protecció. El batlle era el que estava més involucrat en la vida quotidiana de la ciutat mentre el veguer era el que tenia més importància en l'administració general de Catalunya. La vegueria era, doncs, una jurisdicció més gran que la batllia. La vegueria de Manresa estava formada per més de cinquanta batllies reials, a part dels diferents dominis senyorials i eclesiàstics. Un document de l'any 1298, deixava clar que en aquell moment els veguers residents a Manresa controlaven fermament les batllies rurals sota la seva jurisdicció.

Divisió territorial de Catalunya segons el fogatge de 1304. Font: Informació i límits de les vegueries: Generalitat de Catalunya. La divisió territorial de Catalunya. Barcelona: Editorial Sarral, 1977. Vila, Pau. La divisió territorial de Catalunya: Selecció d'escrits de geografia. Barcelona: Curial, 1977.

Bibliografia:

- BENET, Albert. (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau

- BONVEHÍ, Jordi. (2019). El primer parlament d'Europa. Lleó s'avança a Castella i les assemblees de "Pau i Treva de Déu", amb sorpresa final. A: DD.AA. Mentides de la Història (pp. 275-281). Terrassa: OmniaBooks.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- GARÍ, Xavier. (2019). La Pau i Treva medieval catalana. Revista Valors: <https://valors.org/la-pau-i-treva-medieval-catalana [Consultat el 13/02/2020]

Més informació:

- ABADAL, R. d'(1961). La Pre-Catalunya (segles VIII, IX, X i XI). A: F.Soldevila. Història dels catalans (vol. II). Barcelona: Ariel.

- BONNASSIE, P. (1979). Catalunya mil anys enrera (vol. I). Barcelona: Edicions 62

1 ARIÈS, P. (1993). Essais de mémorie: 1943-1983. p.27

30 de gener 2020

Una brigada preparada

Fotografia del grup d'esporgadors de l'Ajuntament de Manresa, amb les seves eines de treball, al primer tram del Passeig de Pere III a la dècada dels anys 40. Al mig del grup hi ha el cap de colla, Ignasi Bacardit. Fotografia presentada al concurs "Els meus records" 2012. Còpia digital facilitada per Conxita Bacardit Piñot i Vidal Orive Rodríguez.

Arxiu Comarcal Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatge de l'Arxiu Comarcal del Bages.

22 de gener 2020

El portal memoria.cat el dietari d’exili i 21 cartes inèdites del manresà Vicenç Prat i Brunet

Vicenç Prat: petjades d'un amarg exili

A la fi de la Guerra Civil Espanyola Vicenç Prat i Brunet travessà la frontera i emprengué el camí de l’exili. Durant tres anys, aquest activista, intel·lectual i polític manresà tractà de sobreviure en diferents punts del sud de França, primer en camps de refugiats i més endavant en companyies i grups de treballadors estrangers. Durant la seva estada al país veí, Prat –un home d’origen humil però d’una vasta cultura- no renuncià a escriure: redactà un dietari i mantingué correspondència amb el seu amic –també manresà- Ramon Martí i Farreras.

El web de memoria.cat recupera íntegres tant el dietari, titulat “França 1939-1942”, com una vintena de cartes inèdites que Prat adreçà a Ramon Martí des de l’exili: uns textos que ofereixen un testimoni colpidor i lúcid de la desfeta republicana i de la diàspora dels perdedors de la guerra civil. A més d’aquests textos, rescatem de l’oblit alguns fragments de les seves Memòries -escrites durant la postguerra, considerades la seva obra de maduresa- i resumim les principals fites de les biografies d’aquests dos intel·lectuals manresans.

Aquest web vol ser, en definitiva, un petit homenatge a dos manresans que, pel fet de ser representatius de la seva generació, tenen un valor de símbol.

- Consulta el web: 

08 de gener 2020

"Una vergonya manresana"

Primera Part: El debat de l'illa de vianants del Barri Vell (1979-1984)

El Barri Antic de Manresa no ha estat mai un espai adient per la circulació de vehicles, degut a la seva dimensió i realitat històrica. Els carrers del Barri Vell, d'origen medieval, no estaven preparats pel pas de cotxes, camionetes, vehicles especials i molt menys per autobusos d'una ciutat que havia triplicat el nombre de vehicles privats en pocs anys. Així ho va deixar de manifest l'Associació de Veins (AAVV) del Barri Vell a finals dels anys 70, quan les associacions de veïns van poder configurar-se com espai de debat i reflexió entre la ciutadania organitzadora i l'administració pertinent, desprès de dècades de franquisme i clandestinitat.

L'any 1979 una de les primeres tasques de l'AAVV del Barri Antic de Manresa va ser promoure la catalogació d'alguns vials i carrers del barri com a illes de vianants. El 23 de març de 1979 el grup Setrill iniciava una sèrie d'actes a la Plana de l'Om per crear consciencia a favor de l'illa de vianants en determinats carrers del barri. Foren els pioners en proposar un model de circulació que perjudicava al vehicle privat, el gran símbol de la classe popular treballadora de la dècada dels anys 60 i 70. L'actuació del grup no fou anunciada als mitjans locals, degut a la proximitat de les primeres eleccions municipals (3 d'abril de 1979), fet que va aixecar tota una sèrie de suspicàcies i retrets degut a que fos probablement un acte encobert per demanar al vot per algun partit polític en concert per les eleccions que s'havien de celebrar pocs dies després.

Un any més tard, el juliol de 1980 la junta de l'AAVV de Barri Antic projectava una enquesta per mesurar quina seria la reacció dels ciutadans del barri si alguns carrers es tanquessin al trànsit rodat de forma continuada. Les primeres inquietuds van venir d'alguns veïns del carrer Sobrerroca que demanaven el tancament del carrer els dissabtes al matí. El trànsit constant era molest, i en especial l'aparcament incontrolat en aquest carrer també era font de problemes habituals degut a la seva poca amplada. De manera que el novembre de 1980 l'AAVV reclama l'illa de vianants com a única solució per l'estretor dels carrers del Barri Vell. Una "vergonya manresana" que Josep Sabater (poeta sabadellenc establert a Manresa) descriuria anys més tard al butlletí de l'entitat, on parlaria del sempre transitat i sorollós "Sobrerroca Street".

Al carrer del Born, un altre carrer cèntric del Barri Vell, no veien malament l'illa de vianants, i a finals de 1980, l'AAVV del Barri Vell i els comerciants del Born van arribar a un acord. El 12 de novembre de 1980 els comerciants del carrer del Born donaven llum verda a l'illa de vianants, això sí, limitant l'accés als vehicles de cinc a vuit del vespre. L'aplicació d'aquesta mesura es porta a terme de manera excepcional amb èxit, coincidint amb el període de les festes de Nadal, del 22 de desembre fins al 6 de gener de 1981. L'Ajuntament de Manresa pren nota d'aquestes iniciatives veïnals i elabora un Pla Especial de Mobilitat del Barri Antic. Les primeres propostes del consistori encapçalat pels socialistes, són ben rebudes, sobretot les que afecten al carrer Nou i carrer Sant Miquel, tot i l'activa oposició d'algun comerciant d'aquest últim carrer que veia perillar el seu model de negoci si els cotxes deixaven de circular-hi. 

El suport municipal, respecte a la implantació de les illes de vianants es manté constant durant el primer terç dels anys 80. La diversitat d'opinions queda reflectida en una enquesta que fa l'AAVV del Barri Vell l'any 1984, en motiu de les obres del carrer Nou com a vial de trànsit restringit. El resultat d'aquella enquesta fou: 46 veïns van votar a favor a favor de l'illa de vianants del Carrer Nou, 33 en contra i 3 vots emesos van ser nuls. Un altre tema amb un fort impacte i debats aferrissats, seria els espais d'aparcament del Barri Vell, que veurem en el següent capítol d'aquesta sèrie.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la; SARDANS, Jordi (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació d'Associacions de Veïns de Manresa (FAVM)

- LACUESTA, Raquel (1985). Informe ARQUITECTÒNIC - Ajuntament de Manresa.

31 de desembre 2019

Un jardí gelat al carrer d'Àngel Guimerà


Fotografia del carrer d'Àngel Guimerà des de la cantonada amb el passeig de Pere III. En primer terme, la font del jardí, amb l'aigua glaçada. Anys: 50-60.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-156 / Ramon Soler i Casanovas

15 de desembre 2019

Nova web de l'Associació Memòria i Història dedicat a la Lleva del Biberó

Els bagencs de la Lleva del Biberó

El dia 13 de desembre es va presentar el darrer web de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Es tracta del web Bagencs de la Lleva del Biberó, dedicat als “biberons” de la comarca del Bages que el 1938 van ser cridats a files quan només tenien 17 anys.

Entre el nombrós públic present a l’acte, hi havia 4 “biberons”, que ara ja tenen 99 anys. Al web s’hi pot trobar una explicació del què va ser la Lleva del Biberó, de la tasca extraordinària que va desenvolupar l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41, impulsada per Antoni Quintana Torres, 8 entrevistes enregistrades en vídeo a “biberons” de la comarca del Bages i la publicació de 9 memòries i diverses cartes inèdites, d’un gran interès històric i humà.

Durant l’acte de presentació, els actors Pol Bastida, Biel Mora i Àlex Locubiche, dirigits per Sílvia Sanfeliu, van llegir diferents fragments d’aquestes memòries i cartes inèdites.

Podeu consultar el web:
memoria.cat/llevadelbibero

07 de desembre 2019

Una ciutat buida, uns nous impostos i unes lleis draconianes antiemigració

Un futur incert, ciutats buides

La pesta negra dels anys 1362-1363 va afectar durament la ciutat de Manresa, com hem explicat en diferents entrades d'aquest bloc. La historiografia catalana anomenava aquest període de la pesta com la "mortaldat dels infants" però a casa nostra va afectar sobretot als menestrals. Els menestrals, eren un estament social de l'Antic Règim, que feia referència a la petita burgesia, o el que és mateix, als treballadors que desenvolupaven diferents oficis, preferiblement mecànics. Fou precisament l'any 1362, que els consellers de Manresa van considerar que la ciutat estava despoblada i durant les dècades següents es van crear tot una series de legislacions que afavorís l'augment dels caps de família de la ciutat, ergo, de futurs contribuents a un erari públic que estava totalment eixut.

L'any 1362 és un any psicològic en termes demogràfics, existia el perill real que la ciutat de Manresa fos pràcticament més un cementiri que una ciutat. Si fem cas dels fogatges, Manresa havia estat molt poblada, fins i tot superpoblada sobretot de les classes baixes, durant la primera meitat del segle XIV. Els ravals construïts fora les muralles en són un bon exemple. Entre 1348 i 1362, malgrat els efectes demolidors de la Pesta Negra, els consellers no consideraven que la població fos inferior per mantenir les despeses corrents de Manresa. Fou a partir de 1362-1363 que la situació va fer un tomb radical, degut a la demografia "negre" que presentava la ciutat. La política migratòria aniria atraient nous habitants durant gairebé els trenta anys següents, tot i que mai es recuperà el nivell de principis del segle XIV. Un exemple de les polítiques radicals de migració fou la vila de Cervera, quan els consellers van considerar que la vila estava tan despoblada que fins i tot van demanar els criminals que fugien de terres senyorials, es poguessin establir de forma legal a la ciutat. La petició fou acceptada.

La nova política migratòria: impostos antiemigració

Els consellers de Manresa van reformar la nova política migratòria de la ciutat. La nova llei migratòria oferia bons incentius a tots els que s'instal·lessin a la ciutat, però existien altres ciutats que oferien encara més condicions optimes, sobretot Barcelona on els sous eren un 50% més elevats i la vida era molt més variada que a la paupèrrima Manresa. Davant aquesta situació, Manresa adoptà una posició pràcticament draconiana per pal·liar l'emigració de manresans cap a Barcelona i altres ciutats: tots aquells que venien la seva casa i les seves terres amb la intenció d'abandonar Manresa, havien de pagar al govern de Manresa un impost de 5 sous per livre, és a dir, un 25% sobre el total de les seves propietats. Aquests ingressos serien destinats a pagar el deute que la ciutat es veia obligada a afrontar. Igualment, els consellers de Manresa també feren abaixar la seva promesa inicial de deu anys d'exempció d'imposts a cinc anys. La majoria d'immigrants que es van instal·lar a Manresa durant aquest període eren veïns de la comarca del Bages. 

L'escassetat de mà d'obra va fer augmentar encara més el deute de la ciutat que no parava de créixer. Com que la població disminuïa el deute no parava d'augmentar. Es fàcil, com menys gent vivint, menys gent pagant. Els consellers de Manresa establien la norma que tots aquells que visquessin dins de la batllia de Manresa havien de pagar les quèsties reials. Manresa prèviament havia aconseguit una ampliació del territori de la batllia (municipi) per augmentar la seva recaptació. A tot això, seguia existint un altre problema, la guerra contra Castella. L'estiu de 1365, els manresans encara estaven obligats a organitzar l'auxili de la ciutat portuària de Sagunt, perquè es temia un contraatac castellà en qualsevol moment. Aquell estiu, el govern local recaptà un nou impost setmanal, fent ús de la força per obligar-lo a pagar si fos necessari.

Més informació al bloc:

- El final del segle d'or manresà: aquí
- L'extorsió reial als jueus manresans: aquí
- Manresa i la Guerra Civil Catalana: nobles, burgesos i remences (1462-1472): aquí

Bibliografia:

- BENET, Albert. (1984). La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII. Al Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya (pp. 85-93). Barcelona: Universitat de Barcelona. 

- BENET, Albert. (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc. (2008). Els consellers i altres càrrecs municipals de Manresa del segle XV. Societat d'Onomàstica: butlletí interior, 28, pp 329-342.

29 de novembre 2019

El portal memoria.cat publica els continguts de l'exposició “I la mort va caure del cel. 80 anys dels bombardeigs franquistes a Manresa”

Fotografia de l'exposició. Arxiu: Conxita Parcerisas
El portal memoria.cat publica un web que aplega, degudament adaptats, els continguts de l’exposició “I la mort va caure del cel. 80 anys dels bombardeigs franquistes a Manresa”, que va acollir el refugi antiaeri del Grup Escolar Renaixença de Manresa entre el 18 de gener i el 3 de març de 2019. Els bombardeigs van produir un mínim de 35 víctimes mortals.

L’exposició va ser produïda per l’Associació Memòria i Història de Manresa i l’Ajuntament de Manresa, en col·laboració amb L’Arada Creativitat Social. El muntatge va formar part del programa d’activitats “Manresa, Capital de la Cultura Catalana” i va ser finançat per l’Ajuntament de Manresa. 

En aquest web podeu veure’n els continguts: fotografies de la mostra, el guió, els plafons, els objectes exhibits, els materials de difusió, el dossier didàctic, els àudios, el vídeo, el llibre de visites, el ressò als mitjans, etc. També s’inclou informació sobre les activitats paral·leles que es van dur a terme a l’entorn de la mostra, com l’espectacle Refugiar-se i una taula rodona sobre els bombardeigs. L’elaboració d’aquest web ha estat finançat per l’Ajuntament de Manresa.

Podeu consultar el web al següent enllaç:

17 de novembre 2019

Quan en deien el Casino dels Senyors...


Fotografia de la façana del Casino vista des del passeig de Pere III. Anys: 1950-1960

Arxiu del Comarcal Bages. Fons: ACBG30-156 / Ramon Soler i Casanovas

01 de novembre 2019

El monopoli del vi, l'ascens a "civitas" i l'inici de la rivalitat amb el bisbat de Vic

"Autèntic vi manresà, pels manresans"

Entre els anys 1311 i el 1315, el rei Jaume II, va engegar una paquet de mesures fonamentals per a l'increment de l'estatus legal de la ciutat de Manresa i dels seus habitants. Una epístola del monarca amb data de l'any 1311 donava als manresans el monopoli de la venda del vi dintre muralles, cosa que va significar que tot el vi que es venia a la ciutat de Manresa havia de venir de la parròquia (municipi) de Manresa, i també la celebració d'una segona fira (mercat) de "tardor", la de Sant Andreu. Aquest monopoli del vi va ser un cop molt dur per a tots els senyors feudals de la rodalia de Manresa, doncs de cop i volta, van perdre el seu mercat principal. Per exemple, el vi provinent de les terres del bisbat de Vic quedava exclòs de la venta a la ciutat de Manresa. Si fou pèssim pels senyors feudals de l'entorn de Manresa, fou una autèntica benedicció per les elits terratinents de Manresa que podien permetre's cobrar una prima per les seves collites.

Aquest privilegi fou summament beneficiós pels patricis de la ciutat, ja que en aquells moments, la producció de vi era una de les seves inversions favorites. Aquest monopoli va encoratjar als manresans a invertir en les terres senyorials del camp, cosa que havia esdevingut viable gràcies a la protecció que garantia el veguer. Els suculents ingressos de la venta del vi amb exclusivitat es van notar a la ciutat, doncs els diners que generaven es van invertir al teixit urbà de Manresa (ampliació de muralles, construcció de nous ponts, etc.). Aquest monopoli vinícola implicava la creació d'una nova barrera econòmica entre les terres senyorials i les terres dels ciutadans reials. Aquest creixement del poder manresà al camp va contrarestar amb el poder dels propietats senyorials, entre els quals hi havia el bisbat de Vic.

Impostos, privilegis reials i l'inici de la rivalitat amb Vic

Un altre privilegi del rei Jaume II d'aquell 1311, encara va ser més gratificant econòmicament per Manresa. El monarca va atorgar el privilegi a Manresa de col·lectar (cobrar) impostos sobre tota persona que tingués propietats dintre el terme de la ciutat. La formulació utilitzada per aquest privilegi, segons explica l'historiador Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i Declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500 (2017) no s'hi especificava el tipus o quantitats de béns, de manera, que teòricament qualsevol persona que tingués una propietat per irrisòria o miserable que fos, podia ser obligat a contribuir plenament en els impostos reials o urbans. La frase in eius territorio no precisa tampoc el territori real, ni "parròquia" ni "batllia" són utilitzats, deixant una interpretació indecisa. Probablement el document del rei deixava la porta oberta a cobrar impostos a tota la vegueria, cosa que finalment es va fer l'any 1360 gràcies a la documentació rescatada.

Finalment el rei Jaume II, l'any 1315, va decidir ampliar el poder de la ciutat de Manresa. La ciutat va passar de vila a ciutat (civitas), o sigui a ciutat de ple dret. Igualment la ciutat va rebre l'autorització per formar un govern conciliar. L'ascens de rang de la ciutat va fer aixecar la llebre als competidors i rivals econòmics de Manresa. El bisbat de Vic era considerat pels patricis manresans com el senyor de la ciutat rival, que tenia una dimensió similar o una mica més petita que Manresa, el qual s'interposava continuadament al camí dels manresans. Amb l'ascens de Manresa a "ciutat", es va adquirir un nou nivell. La representació manresana a les corts que es va doblar, passant de un a dos representants. La ciutat de Manresa s'equiparava a d'altres ciutats catalanes del moment com Lleida, Tortosa, Tarragona o Girona. D'altres viles de mides similars de Manresa, com Vilafranca del Penedès o Cervera no van tenir el mateix èxit. La ciutat de Vic també va ascendir al rang de civitas, doncs els ciutadans de Vic no haguessin tolerat l'ascens de Manresa si no fos que la seva ciutat tingués el mateix status legal, doncs a diferència de Manresa, Vic era capital episcopal.

Bibliografia:

- BENET, Albert. (1984). La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII. Al Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya (pp. 85-93). Barcelona: Universitat de Barcelona.

- BENET, Albert. (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MAS, Adrià. (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona.

31 d’octubre 2019

Memoria.cat publica 8 fotografies inèdites de Manresa i de Sant Benet de Bages del fotògraf Joan Artigues i Carbonell

El portal web Memoria.cat publica 6 fotografies inèdites de Manresa i 2 de Sant Benet del Bages, del fotògraf Joan Artigues i Carbonell (Vilanova i la Geltrú 1894 – Barcelona 1953), procedents del seu fons, que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Amb molta probabilitat aquestes fotografies deuen correspondre a la visita que el fotògraf Joan Artigues devia fer a Manresa i a Sant Benet de Bages el 21 de maig de 1922. Aquell dia se celebrava a Sant Benet l’Aplec Excursionista de Catalunya, organitzat pel Centre Excursionista de la Comarca de Bages. Hi assistiren excursionistes de tot Catalunya. A 2/4 de 8 del matí els excursionistes podien oir missa a l’església de Sant Pere Màrtir, al centre de la ciutat. A les 9 sortien amb “autocamions” cap a Sant Benet. Al migdia tornaven a Manresa i dinaven als voltants del Grup Escolar (l’actual plaça d’Espanya), on després se celebrava un acte amb diferents parlaments i proves atlètiques.

A les fotos de Manresa podem veure retratats parcialment l’església de Sant Pere Màrtir i l’edifici del Teatre Conservatori (amb una pancarta del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, que hi tenia el local); el torrent de Sant Ignasi (amb “les Fontetes” i la fàbrica de l’Areny); la capella del Rapte i el Pont Vell. A Sant Benet de Bages, a part d’un detall del claustre, s’hi pot veure el mateix ”autocamió”, ple d’excursionistes, que apareix fotografiat a Manresa.

- Les fotografies es troben en aquest web: 

23 d’octubre 2019

Records taurins


Fotografia del solar que havia ocupat la plaça de braus de Manresa, entre els carrers Primer de Maig i Camps i Fabrés i el passeig de Pere III de Manresa. A l'esquerra de la imatge, al fons, hi ha el pati d'una llar d'infants. Fotografia de mitjans dels anys 70.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-18 / Antoni Quintana i Torres

09 d’octubre 2019

La fira de l'Ascensió

La gran fira de la primavera

Per l'Ascensió, del mes de maig, la ciutat de Manresa celebra, des de l'època medieval, la fira de l'Ascensió, establerta segons la documentació pel monarca Pere II el Gran l'any 1284. Va aparèixer per impulsar l'intercanvi agrícola, comercial i industrial amb els pobles del voltant de la comarca del Bages i també de la resta, i la seva gran acceptació va fer necessari el naixement d'una segona fira, la de Sant Andreu (novembre) el 1311. A la baixa edat mitjana, només el rei podia concedir el privilegi de la celebració d’una fira a una vila o poble. A Manresa, la celebració d’un mercat setmanal es pot documentar a partir dels segles X-XI, però la presència d’una fira era un esdeveniment molt més important, ja que les fires es poden considerar com el màxim exponent del comerç medieval. En aquesta fira els manresans podien adquirir productes de l'àmbit local però també de poc usuals (seda, espècies, etc.), gràcies a l'arribada de comerciants arribats d'altres indrets de Catalunya i de fora.

Segons consta en el Llibre Verd de Manresa, el document amb validesa jurídica on el Consell de la Ciutat anotava els privilegis més importants amb què el rei havia anat distingint la ciutat gràcies al privilegi de Pere III durant la Cort de 1358, l’11 de gener de 1284 el rei Pere II el Gran atorgava el privilegi a Manresa per tal que s’hi pogués dur a terme una fira, que havia de durar vuit dies, i que havia de començar el dia de la Festa de l’Ascensió. Aquesta festa cristiana es celebra quaranta dies després del Diumenge de Pasqua i commemora l’ascensió al cel de Jesús després de la seva resurrecció. Sempre és un dijous i sol escaure’s al mes de maig.

La fira més actual

Amb el pas dels anys i dels segles, aquesta fira de primavera va adquirir un caire cada cop més lúdic i festiu, amb la proliferació de parades de joguines i de comerç al detall, i atraccions, entre d'altres. A les acaballes del segle XIX, els firaries s'instal·laven a la Plaça Major, la plana de l'Om i les places del voltant del que ara en diem Casc Històric, i a poc a poc, van anar ocupant la muralla del Carme i la plaça de Sant Domènec. Cap a mitjans del segle XX, la fira va traslladar-se al primer tram del Passeig Pere III, des d'on va estendre's per tota la via fins arribar a la Plaça Bonavista.

Una data important fou l'any 1952, amb la Gran Fira Extraordinària de l'Ascenció, de les noces d'or de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis i les noces d'argent de l'Institut Lluis de Peguera. Els estands de la fira de mostres es van col·locar dins i fora de l'institiut, i van rebre una enorme quantitat de visitants. La fira es va complementar amb actes esportius, culturals i lúdics que van donar un relleu encara més especial a la diada.

Llegir més:

- Apugem la Persiana | La fira de l'ExpoBages: aquí

Bibliografia:

- FITA, Fidel. (1880). Lo llibre vert de Manresa. Barcelona

- GALOBART, Josep. (25/05/2015). Les Fires de Manresa. Recuperat el 09/10/2019, de "Història de Manresa. La història documentada de Manresa". Lloc web: https://historiademanresa.wordpress.com/2015/05/25/les-fires-de-manresa/

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965: Efadós.

- TORRAS, Marc. (2012). Els privilegis concedits a Manresa durant la Cort de 1311. Dovella, 109

28 de setembre 2019

Nou curs de genealogia del Centre d'Estudis del Bages

Coneixent la història familiar

El Centre d'Estudis del Bages (CEB) ha programat, per aquest mes de novembre, un curs de genealogia que té la voluntat de donar eines i facilitar recursos per a l'elaboració d'arbres genealògics. Es tracta d'una proposta dividida en tres sessions de tres hores cadascuna (de deu del matí a una del migdia): la primera es durà a terme el dissabte dia 9; la segona, el dissabte 16, i la tercera, el dissabte 23. Les dues primeres tindran lloc a la seu del CEB i la darrera, que serà la més pràctica, a l'Arxiu Comarcal del Bages.

En la primera sessió, que estarà conduïda per la historiadora Raquel Valdenebro, els participants aprendran com començar un arbre genealògic (fonts orals i escrites) i estudiaran els models de família i polítiques matrimonials. Pel que fa a la segona classe, impartida per l'investigador Ernest Molins, l'alumnat descobrirà quins recursos hi ha per editar les dades recollides durant la recerca i es familiaritzarà amb el concepte d'implexió. Finalment, la darrera sessió, a càrrec de l'historiador i director de l'Arxiu Comarcal del Bages, Marc Torras, posarà en pràctica tots els conceptes apresos amb una sessió de pràctiques a l'Arxiu Comarcal del Bages (Via Sant Ignasi 36-40).

El curs de genealogia té un preu de 60 euros per a les persones no sòcies del Centre d'Estudis del Bages, i de 30 euros per a les que ho siguin. Aquest curs de genealogia, és la repetició del curs que es va fer a principis del 2019. Degut a l'èxit d'assistència, es va decidir repetir aquest curs ja que les 30 places es van omplir amb dues setmanes.

Les inscripcions per a prendre-hi part ja estan obertes i es poden formalitzar enviant un correu electrònic a cebages@cebages.org, des del web de l'entitat o trucant al 93 873 65 25.

21 de setembre 2019

Del Barri Antic a la Balconada: l'habitatge al Casc Antic a la dècada dels 80

Canvi de rumb, la mort d'un barri: la fuga

A finals dels anys 70, les associacions de veïns de Manresa van formalitzar la seva presència al carrer i les seves lluites socials han donat molts resultats positius en aquests últims 40 anys. Les associacions de veïns, actuaven en la clandestinitat la majoria d'ocasions fins l'any 1975, doncs el règim franquista, prohibia un dret elemental de la humanitat, el dret d'associació. Els principis van ser molt difícils, sobretot pels veïns del Barri Antic de Manresa. L'abril de 1979 es van constituir els ajuntaments democràtics. A Manresa el socialista Joan Cornet esdevenia alcalde de la ciutat per sufragi universal i directe, i no per capritx del governador civil de torn. L'associació de veïns del Barri Antic va començar les seves primeres accions denunciant l'excessiu abandonament de finques urbanes, baixos, pisos i espais del barri. Tanmateix la manca d'equipaments, feia encara pitjor la situació, doncs faltaven serveis bàsics, des d'escoles, centres d'atenció primària o biblioteques.

L'1 de novembre de 1979 l'associació de veïns del Barri Antic instava a l'ajuntament a inspeccionar i revisar els contractes de lloguer que es feien en pisos insalubres. La majoria de pisos havien quedat totalment defenestrats, alguns encara no tenien ni tan sols una cambra o lavabo dintre el pis, i en molts llocs era freqüent anar a la comuna que es trobava situada a fora de l'habitatge i havia de ser compartida per altres persones que vivien al bloc. Igualment passava que tampoc tenien un plat de dutxa, molts habitatges seguien funcionat amb cuines econòmiques molt modestes i fins i tot amb estufes de petroli que provocaven la inhalació de fums perjudicial pels seus inquilins.

El canvi de dècada dels anys 70 al 80, la situació dels habitatges del Barri Antic era preocupant i exasperant. Molts veïns portaven anys reclamant millores als propietaris i també a l'ajuntament, demanant més inversió i la instal·lació de serveis bàsics al carrer, des de més lluminària publica fins a la instal·lació de papereres, parcs o simples bancs per seure. Molts veïns van optar per marxar cansats d'esperar millores que no es produirien mai. Un exemple d'aquest desencís, són les 3.000 sol·licituds d'habitatge al nou barri de la Balconada (coneguda com la Balconada I 1979-1980), quasi la meitat eren de veïns del Barri Antic. Una situació que es va repetir, doncs amb el també nou barri de la Font dels Capellans (1975), la majoria de veïns també procedia del Barri Antic. Les llistes provisionals d'adjudicataris a la Balconada va fer que hi hagués nombroses denuncies de ciutadans, per propietats no declarades en les instàncies dels beneficiats a l'hora de fer les sol·licituds. Per evitar aquesta trampa i picaresca, l'associació de veïns del barri va aconsellar presentar una nova declaració jurada de no posseir bens immobles. Aquesta situació es va agreujar amb l'entrada de la immigració magrebina amb pocs recursos econòmics de la dècada dels anys 80-90. 

Anys més tard, amb la construcció de la Balconada II, III i IV (1987-1995) l'associació de veïns es va manifestar totalment en contra d'aquesta ampliació. Des del Barri Antic es deia que: "s'estava convertint en un suburbi al mig de la ciutat". La construcció de nous pisos al barri de la Balconada, allunyada del centre neuràlgic de la ciutat, va fer que el Barri Antic continués perdent població.

[Veure més: treball sobre l'habitatge al Casc Històric de Manresa, de Pere Santamaria: aquí]

Un barri en ruïnes, la dècada "desastrosa" del Barri Antic

A la dècada dels anys 60 la ciutat de Manresa estava partida en dos, el Casc Històric (Barri Antic i tota la ciutat dintre l'antic perímetre de les muralles medievals) i la perifèria. Manresa havia crescut de forma irregular. La ciutat no tenia un pla d'ordenació urbà municipal actualitzat i les oligarquies que conformaven el franquisme local batallaven entre si per aconseguir més poder. Tan sols les tres vies de l'eixample (Passeig Pere III, Carretera de Vic i Carretera de Cardona) estaven degudament urbanitzats.

Durant els anys 80 els veïns del Barri Antic van lluitar per evitar la degradació del parc d'habitatges del barri, una lluita que va suposar un autèntic repte. Els veïns veien amb preocupació les pèssimes deficiències dels habitatges, molts d'ells quedaven buits, s'arruïnaven per falta de manteniment de propietaris i l'Ajuntament de Manresa es desentenia de la situació, sense sancionar a propietaris de finques i habitatges per la seva manca d'acció. Molts d'ells eren de propietaris, que havien arrendant durant anys els pisos a preus irrisoris, sense fer cap actuació de renovació, i molts pisos van quedar petits i sobretot insalubres, si els comparem amb pisos dels anys 70 i 80. Tanmateix, molts petits propietaris no tenien els recursos econòmics per rehabilitar els seus immobles, doncs els costos eren tan elevats que els era impossible emprendre accions de rehabilitació contundents.

Des de l'associació es va començar a fer una campanya a mitjans locals sobre la situació del barri. Segons els veïns la situació era pèssima i anunciaven que si no s'actuava, la situació s'aniria fent més gran i més difícil de solucionar en el futur. Finalment l'ajuntament de Manresa va començar a actuar, el gener de 1985, quan un equip de tècnics començar a treballar amb la elaboració del Pla Integral de Rehabilitació del Nucli Antic, amb Joan Ortiz al capdavant, alhora que organitzen l'Oficina Municipal de Rehabilitació, al segon pis de l'edifici nou de l'Ajuntament.

El fenomen de la SIDA, les prostitutes i el Barri Antic

La proposta del nou alcalde de Manresa l'any 1987, Juli Sanclimens, de promoure un únic bordell com a solució als problemes sanitaris i de seguretat derivats de la prostitució exercida al carrer, fou un dels debats que va generar més controvèrsia l'estiu d'aquell any. Les aproximadament 30 prostitutes que operaven al Barri Antic de la ciutat van afirmar que la majoria de prostitutes no tenien el virus del SIDA i que l'únic que es pretenia era desacreditar la prostitució als carrers, mitjançant una "llegenda negra" sense fonaments. També es recollien diferents informacions que les prostitutes eren consumidores d'heroïna i atreien a traficants, camells i politoxicomans a la ciutat. Tot plegat un olla a pressió social difícil de controlar.

Malgrat la proposta d'unificar la prostitució en un sol punt, l'idea no va ser ben rebuda pels comerciants. Agustí Cler, president de l'associació local de comerciants afirmava: "Coincideixo plenament amb l'alcalde quan diu que les prostitutes han de ser controlades des del punt de vista sanitari". De tota manera des del punt de vista comercial, la zona on s'ubicaven les prostitutes estava allunyada dels carrers comercials, i els comerciants tampoc veien amb bons ulls la creació d'un bordell municipal. Fins i tot el rector de la basílica de la Seu, Jaume Franquesa, es va posicionar respecte el tema: "És un tema amb el que no ens trenquem el cap, ja que la prostitució ha existit sempre i seguirà existint. Tanmateix, si afecta l'ordre públic, l'autoritat ha de regular-la. El com ha de fer-ho és una altra qüestió en la qual no vull entrar".

Bibliografia:

- CANAL i OLIVERAS, Ramon. (1996). Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns. Manresa: Federació de Veïns de Manresa.

COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador. (2006). Manresa, la ciutat transformada vol. 1. Manresa: Zenobita.

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la; SARDANS FARRÀS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació de Veïns de Manresa.

- OLIVERES, Xavier. (2009). Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central. Revisa Dovella, 102, hivern 2009.

- OLIVERAS, Josep. (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Manresa: Revista Dovella, 41, abril 1992.

- PLANES, Pere. (19/09/1974). Quan les associacions de veïns rutllen. Presencia, 10.

Hemeroteca: 

- Diari Regió7 (Diverses entrades, any 1987)

09 de setembre 2019

Un teatre des de l'aire: el Conservatori


Vista panoràmica i parcial de la ciutat de Manresa l'any 1962 on, es destaca el Teatre Conservatori, la Plaça de Sant Domènec i el Passeig de Pere III.

Arxiu Nacional de Catalunya. Fons: ANC1-564 / TAF HELICÒPTERS, SA

31 d’agost 2019

Els ponts de la retirada republicana

El pont de Sant Francesc de Manresa, el gener del 1939. Els explosius col·locats pels soldats sapadors republicans durant la retirada van fallar i només van ocasionar alguns desperfectes a l’arcada de la dreta. (Col·lecció Família Singla)

El portal www.memoria.cat, de l’Associació Memòria i Història de Manresa, publica 28 fotografies dels ponts destruïts a la ciutat la matinada del 24 de gener de 1939 per les forces republicanes per endarrerir l’avenç de les tropes franquistes i facilitar la retirada de l’exèrcit i la població civil, i també imatges de la reconstrucció d’alguns d’aquests ponts. Les explosions destruïren el Pont Vell, la passarel·la de l'Estació del Nord, el pont de Can Poc Oli, el pont del ferrocarril, el Pont Fumat, el Pont Llarg i el Pont Nou. A causa d’un problema tècnic amb les càrregues de dinamita, el pont de Sant Francesc no es volà. Algunes d’aquestes estructures tardaren molts anys a ser reconstruïdes.

- Podeu veure les 28 fotografies i tota la informació corresponent en aquest enllaç: www.memoria.cat/pontsdestruits

19 d’agost 2019

La ciutat deserta: l'estiu de 1348

Els efectes mortals de la Pesta Negra: una ciutat sense govern

A l'hivern de l'any 1362 es va fer evident els efectes devastadors de la Pesta Negra a la ciutat de Manresa, malgrat que feia més de deu anys s'havia estès per tota la Península Iberica. Els seus efectes no van ser aïllats ni a la nostra ciutat, ni al Principat ni fins i tot a l'espai del Mediterrani, sinó que va esdevenir un dels primers fenomens globals del període baix-medieval, una autèntica pandèmia que va afectar Europa, Àfrica i Àsia durant segles, i amb cicles continuats. El punt més àlgid de la Pesta Negra a Manresa es va produir en la tercera onada, a partir de 1374, si fem cas als medievalistes que han estudiat aquest fenomen (Samuel K. Cohn Jr, Epidemiology of the Black Death and Successive Was of Plague, 2008), i ens confirmaven que els cicles de la pesta a Europa, anaven entre els 10 i 15 anys. La tercera onada de la Pesta va afectar a una ciutat com Manresa de la pitjor forma, asfixiada pels impostos i els deutes (censals), amb una economia pràcticament de subsistència, amb una carestia d'aliments bàsics, la crisi del blat (1374-1376) i una població que s'havia reduït a la meitat.

La "primera" pesta de 1348 fou la més mortal per Manresa, fins al punt que la ciutat es va quedar sense govern (ni batlle ni veguer), durant quasi un any i causà una sèrie de greus desprevistos legals, econòmics i judicials que no es van arribar a solucionar dècades desprès, com els pagaments de la construcció de la futura Sèquia o les obres de la Seu de Manresa, per posar un parell d'exemples definidors. Tot i aquests efectes pèssims, el funcionament de la societat medieval i llur sistema econòmic es va mantenir intactes. Gràcies a la documentació de la família Sarta, tan el rei Pere III com els consellers de Manresa no van dubtar ni un instant en anar a la guerra amb la poderosa república mercantil de Gènova l'any 1351 i 1352. Fou precisament en aquests anys quan els salaris i preus no paraven de créixer i que les pressions causades amb la Guerra de Castella no cessaven. La carrega fiscal per mantenir ambdues guerres seria mortal per la ciutat de Manresa, tal i com hem explicat en d'altres entrades d'aquest bloc. Els excessius tributs per mantenir soldats i vaixells en una guerra llarga, es pagaven molt cars.

La pesta arribà al port de la ciutat de Barcelona el maig de 1348 i en una setmana o dues ja s'havia instal·lat a Manresa. La malaltia s'apoderà de les cases ràpidament durant tres mesos. Cap a finals de l'estiu de 1348, la meitat dels manresans "criaven malves" i els supervivents estaven en males condicions per treballar. La Pesta Negra no feia distincions de gènere ni tampoc d'estament, rics i pobres, nobles i esclaus, queien per igual. Aquest fenomen va despertar un fort sentiment anti-jueu, que culminà amb els primers assalts en calls i sinagogues.

Les rates que van venir d'Orient: una mort instantània

La pesta, segons l'autor àrab Ibn al-Wardi, va poder tenir origen en el «País de la Foscor», el khanat de l'Horda d'Or, en territori de l'actual Uzbekistan. Des dels ports a les zones interiors, la terrible plaga procedent d'Àsia es va estendre per tot Europa en poc temps, ajudada per les pèssimes condicions higièniques, la mala alimentació i els elementals coneixements mèdics. Únicament en el segle XIX es va superar la idea d'un origen sobrenatural de la pesta. El temor a un possible contagi a escala planetària de l'epidèmia, que llavors s'havia estès per àmplies regions d'Àsia, va donar un fort impuls a la investigació científica, i va ser així com els bacteriòlegs Kitasato i Yersin, de forma independent però gairebé a l'uníson, van descobrir que l'origen de la pesta era el bacteri Yersinia pestis, que afectava les rates negres i altres rosegadors i es transmetia a través dels paràsits que vivien en aquests animals, especialment les puces (chenopsylla cheopis), les quals inoculaven el bacil als humans amb la seva picada. La pesta era, doncs, una zoonosi, una malaltia que passa dels animals als éssers humans. El contagi era fàcil perquè rates i humans estaven presents en graners, fonts, molins i cases -llocs on s'emmagatzemava o es transformava el gra de què s'alimenten aquests rosegadors-, circulaven pels mateixos camins i es traslladaven amb els mateixos mitjans, com els vaixells.

Alguns historiadors proposen que la modalitat majoritària va ser la pesta pneumònica o pulmonar, i que la seva transmissió a través de l'aire va fer que el contagi fos molt ràpid. No obstant això, quan es afectaven els pulmons i la sang la mort es produïa de forma segura i en un termini d'hores, d'un dia com a màxim, i sovint abans que es desenvolupés la tos expectorant, que era el vehicle de transmissió. Per tant, donada la ràpida mort dels portadors de la malaltia, el contagi per aquesta via només podia produir-se en un temps molt breu, i la seva expansió seria més lenta.

Més informació:

- Què és la Pesta Negra?
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/09/12/que-es-la-pesta-negra/

Bibliografia:

- BENEDICTOW, Ole. (2011). La Peste Negra (1346-1353). Madrid: Akal.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- JP i Feliu. (1988). La Pesta Negra dels anys 1348-1350 als Països Catalans. Gimbernat: revista catalana d’història de la medicina i de la ciència, 9, 271-285.

Printfriendly