14 de novembre 2020

Les fàbriques de la piscina municipal

Fotografia d'Angelina Bosch i Tomàs, filla de Conrad Bosch, a la piscina de Manresa. Al fons de la imatge es veuen els edificis del Molí de la Pixarada i de la Fàbrica Nova. Dates: [1932-1938]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-203 / Conrad Bosch i Serra

01 de novembre 2020

Carn jueva

Parella jueva pastant el pa en una imatge de la Miscel·lània dels Rothschild, segle XV.
L'alimentació dels jueus a la Manresa del segle XIV. Restriccions a la carn i el pa

Aquest text reuneix el contingut d’algunes entrades publicades a la pàgina web de l’autor, en concret “Llevadures i carns” (2011), “Jueu no toquis la carn!” (2013) i “Els jueus a Manresa” (2017). Els enllaços a aquestes entrades es poden consultar a la bibliografia.

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l’any 1274. De fet, és durant la segona meitat del segle XIII quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i, per tant, podem afirmar amb rigor històric la seva presencia real al nostre país. La gran sort que tenim els historiadors de la ciutat de Manresa és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l’Arxiu Històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d’Artés. L’antic call de Manresa està ubicat just al costat de la Plaça Major de Manresa, i es coneix com la Baixada dels Jueus, o el Grau dels Jueus. Comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a tocar de Puigterrà, un turó pròxim a la ciutat de Manresa que era als afores de la ciutat durant l’edat mitjana. Fins l’any 1341, l’aljama de Manresa havia tributat a la de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la participació del call manresà es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat en cap d’aquella col·lecta, la ciutat de Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un nou rang i va esdevenir un subjecte fiscal, tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona i altres ciutats catalanes, com Girona, Lleida i Tortosa.1

Les prohibicions que els jueus entressin en contacte directe amb el menjar i/o beguda que havien de ser consumits pels cristians foren motiu de controvèrsia i restriccions en moltes ciutats medievals catalanes al segle XIV. També s’havien redactat normes, edictes i lleis feudals que delimitaven als sarraïns (musulmans) quin menjar podien tocar i quin no, però en el cas dels jueus catalans, les autoritats de la Corona d’Aragó també van legislar de forma restrictiva quins comestibles i viandes havien d’adquirir i fins i tot vendre als mercats. Segons Riera (1988), la font principal dels problemes era la situació d’inferioritat que existia entre els cristians i els jueus quan el primer es convertia en la sortida habitual de la carn que els jueus no volien: la carn terefà.

La carn terefà era la d’aquells animals que, tot i haver estat degollats segons el ritual judaic, no podia ser declarada casher -apta per al consum jueu-, ja fos per algun tipus de negligència que el shojet2 havia fet durant el sacrifici ritual o perquè a l’examen posterior al sacrifici, en què els principals òrgans interns de l’animal eren inspeccionats amb cura, el bodeqevidenciava que aquests estaven afectats per algun tipus de malaltia o malformació greu. Quan succeïa això, es declarava la carn “no apta”, o terefà (treffà/tryffà, segons Riera), i era rebutjada per al consum jueu, però no per a la venda als cristians. Aquesta situació d’inferioritat era del tot inacceptable als ulls de les autoritats cristianes i els grans carnissers, que van dictar diverses normes per acabar amb aquesta pràctica, o com a mínim, per discriminar pel seu compte el col·lectiu jueu. La carn jueva rebutjada pels hebreus havia de ser delimitada i marcada als mercats per diferenciar-la de la carn cristiana.

La carn de porc, un limitador religiós

El consum de la carn porcina funcionava com el veritable signe distintiu dels cristians respecte als seus veïns musulmans i jueus. Entre les grans religions monoteistes, només el cristianisme tolerava el consum d’aquest animal per servir i menjar a taula. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui en dia– que no es podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: “No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs” (Levític, 11:8). L’Islam també en prohibia el consum des dels seus orígens, en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament proscrit pels musulmans de forma clara: “perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, […] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là” (Sura 2:173).

El porc durant l’Edat Mitjana es criava en boscos glandífers en semillibertat, però entre els segles XI i XIII les roturacions massives i la desforestació feren que es passés cap un tancament progressiu del animal i cap a la marginalització progressiva. La carn porcina esdevé minoritària, si la comparem amb la dels ovins. Malgrat tot, la carn de porc salada era vital com a reserva per passar els durs hiverns medievals. Per tant, durant el període estival, la carn porcina de temporada es salava per a la seva conserva i es destinava per als dies més freds de l’any. Com s’ha esmentat, els jueus no podien menjar porc, i els aliments que poguessin incloure sang, com els embotits, també estaven prohibits. Això eliminava de la dieta jueva alguns aliments que sovintejaven a les taules dels cristians medievals: no solament el porc, sinó també el conill, la llebre, el congre, l’anguila o fins i tot els caragols.

Un dia mercat: “Jueu no toquis la carn!”

Els consells més moderats per a l’obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l’any 1338 es limitaven a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on es servís la carn hebrea — la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat — i obligant el venedor a informar els seus clients que aquesta carn “la mort un jueu”. Es deixava d’aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciencia personal del comprador, que en tenia l’última paraula.

Els jueus no podien tocar els aliments cristians per temor a “contaminar-los”; per tant, existia una divisió estipulada entre ambdues comunitats dels dies de mercat. Els mercaders jueus eren obligats a instal·lar-se a les zones on es venien les carns i viandes més barates. De fet, era freqüent veure la carn jueva de les boqueries juntament amb les de pitjor qualitat. Sovint se’ls assignaven llocs on no es disposava d’ombra per refugiar-se del sol, o en espais reduïts, per evitar que la clientela hi circulés de forma còmoda. La tolerància delimitada amb les viandes jueves va fer que Manresa probablement fos de les poques ciutats catalanes on els comerciants de les dues religions compartien el mateix espai de venda, tot i que els cristians tenien les millors zones assignades. En resum, podríem afirmar que la venda de carn jueva era tolerada per veguers i batlles, però no era promoguda.

El temor a la contaminació, la pesta negra

Els jueus eren considerats “cofre i tresor” del senyor rei: depenien exclusivament del poder reial i se’ls considerava una font de rendes a canvi de protecció. Tot i aquesta protecció del senyor feudal, no foren exempts de patir avalots i atacs violents, com a Tàrrega4; el 1348 o a Barcelona el 5 d’agost de 1391. Les acusacions contra la comunitat jueva eren constants. El temor a morir a causa d’una estranya malaltia, coneguda posteriorment com la pesta negra o pesta bubònica, feia creure a la ingènua població que els jueus eren els responsables dels morts que assolaven les urbs medievals. Tal era el temor cap a la minoria jueva que molts dels principals problemes endèmics de la societat s’atribuïen als jueus. Així, durant els anys de la pesta negra (1348), la població cristiana va acusar als jueus d’enverinar l’aigua dels pous i els camps per causar la malaltia i la mort. La desconfiança mútua també va quedar palesa quan els rabins van prohibir als jueus comprar o adquirir carn i aiguardent dels conversos, ja que els seus productes havien entrat en contacte amb els cristians.

L’aspecte econòmic i fins i tot comercial també era un punt a ressaltar. Els porquers i carnissers cristians van exercir una pressió constant a les autoritats perquè els seus competidors jueus venguessin llur carn més barata, donant una falsa imatge d’un producte més dolent i poc adequat per a la taula dels cristians. A prop de Manresa, a Tàrrega, els jueus de la ciutat van recórrer al rei les disposicions que els paers i prohoms targarins havien aprovat el dijous abans de Pasqua de 1347, en les quals s’estipulava: “quod carnes judaycas venderentur minus uno denario pro libra carnium que per christianos ementur”(que la carn juïga sigui venuda a un diner menys per lliura que la carn que és comprada pels cristians). D’altres poblacions catalanes van disposar prohibicions similars a les de la capital de l’Urgell, com Lleida o Solsona. A la ciutat de Tortosa l’any 1443, els cristians tenien prohibit vendre raïm i llenya a la juderia o moreria de la ciutat, sota pena de confiscació del raïm i multes que anaven des de 5 sous fins a la presó.

La intenció era separar els jueus dels mercats i ubicar-los fora dels recintes emmurallats, tot i que les places de mercat estaven prohibides fora del perímetre de la muralla. En resum, no els quedava més remei que destinar un petit espai per vendre les seves carns i comestibles. Els predicadors més vehements llançaven les seves condemnes contra els jueus, com el funest Vicent Ferrer, que arribava a recomanar: “No comprar d’ells vitualles, e que estiguen tancats e murats, car no havem majors enemichs. Christians no ésser dida de aquells, ne menjar ab ells. Si us envien pa, lançau-lo als canso. Si us envien vianda viva, prenets-la, e morta"6.

El pa i el dret de fornatge: Què passava amb el pa?

Els principals problemes dels jueus manresans es centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat junt al pa fermentat que feien els cristians. L’única alternativa era coure’ls a casa, cosa prohibida per la llei, fet que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d’Aragó a la ciutat de Manresa i Lleida el 1326, que permetia els jueus d’ambdues ciutats a coure el pa a casa seva a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor per utilitzar llurs forns per l’elaboració del pa) als arrendadors. 

“Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos”7.

Article publicat a la revista Mozaika el 29/10/2020

Bibliografia

- BERLIN, Adele (2011). The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed. Oxford: Oxford University Press.

- BENET, Albert (1983). L’origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30.

- BONVEHÍ, J. (2011). “Llevadures i carns.” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2011/02/llevadures-i-carns.html [Consulta: 10-2020]

- BONVEHÍ, J. (2013). “Jueu no toquis la carn!” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2013/07/jueu-no-toquis-la-carn.html [Consulta: 10-2020]

- BONVEHÍ, J. (2017). “Els jueus a Manresa.” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2017/09/els-jueus-manresa.html [Consulta: 10-2020]

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Editorial Zenobita.

- FERRER, Vicent (1975). Sermons, vol. III. Barcelona, p. 14

- GARCÍA MARSILLA, Juan V. (1993). Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d’Aragó. Universitat de València. Revista d’història medieval. 4, pp. 161-182. 

- LLOP i JORDANA, Irene (2001). Les relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (S.XIV). Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. 42. Girona – MM.

- MUNTANÉ, Josep Xavier (2016). Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 

- MUNTANÉ, Josep Xavier (2008). L’alimentació a l’aljama medieval de Tàrrega. Urtx: Revista cultural de l’Urgell. 22, pp. 105-127

- PONS, Josep (1987). Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l’Art Romànic del Bages, 30, pp. 342-345

- RIERA i SANS, Jaume (1988). La conflictivitat de l’alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Barcelona: Institució Milà i Fontanals. Unitat d’Investigació d’Estudis Medievals.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Manresa: Imprenta Anton Esparbé y Serra. 

- SAULA BRIANSÓ, Oriol, & COLET MARCÉ, Anna (2016). El patrimoni jueu de Tàrrega. La seva investigació i difusió des del Museu Comarcal de l’Urgell (Tàrrega). Podall, Núm. 5, p. 461-9, https://www.raco.cat/index.php/Podall/article/view/321967 [Consulta: 4-09-2020]

1 Irene LLOP i JORDANA, Relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (s.XIV), Les. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, (en línia), 2001, Vol. 42, p. 213, https://raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/view/54444. (Consulta: 4-09-2020) 
2 Shojet és una veu hebrea que designa l’escorxador que, seguint les lleis de la halajá, efectua la matança ritual dels animals segons la tradició jueva, anomenada shejitá. (“Shoḥet,” The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed., 2011)
3 Bodeq és l’oficial que inspecciona un animal sacrificat ritualment per comprovar-ne l’aptitud ritual per al consum. (“Bodeq,” The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed., 2011)
4 Oriol SAULA BRIANSÓ; Anna COLET MARCÉ, El patrimoni jueu de Tàrrega. La seva investigació i difusió des del Museu Comarcal de l’Urgell (Tàrrega), Podall, (en línia), 2016, Núm. 5, p. 461-9, https://www.raco.cat/index.php/Podall/article/view/321967. (Consulta: 4-09-2020)
5 Josep Xavier MUNTANÉ, L’alimentació a l’aljama medieval de Tàrrega, Urtx: Revista cultural de l’Urgell, Nº 22 (2008), p. 114
6 Vicent FERRER, Sermons, vol. III. Barcelona (1975), p. 14
7 ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (09/03/1326), Jean RÉGNÉ, History of the Jews in Aragon, Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372.

21 d’octubre 2020

Castanyes i panellets

Castanyada al vestíbul dels Magatzems Jorba l'any 1959. Arxiu: Ignasi Rubinart
La celebració de Tots Sants

L'1 de novembre és Tots Sants, preàmbul del Dia dels Difunts, l'endemà. És una data on les famílies visiten als seus difunts al cementiri municipal i antigament al fossar de la parròquia on hi havia també sepulcres. El cementiri s'omplia de gom a gom el Dia dels Difunts, i en alguns casos es necessitava més d'un capellà per oficiar les absoltes (oracions a les ànimes dels difunts) davant de cada nínxol, sempre que la família ho demanés.

La família Borràs era una d'aquestes famílies, cada any celebrava una gran missa d'absoltes que acabava amb xurros i xocolata pels assistents. La visita al cementiri es feia a la tarda, a principis del segle XX, s'instaurà un costum que encara perdura, la de dur flors als difunts. Al vespre, començava el novenari de les ànimes. Per assistir de forma correcta, moltes famílies setmanes abans preparaven els nínxols i panteons per tenir-los nets i polits.

La castanyada era l'altre al·licient de Tots Sants. La vetllada reunia parents i convidats de la família, que es menjaven les castanyes torrades, acompanyades d'un bon moscatell o amb vi bo de la bóta del racó. Igualment hi havia persones que torraven castanyes amb les famoses torradores amb la superfície plana del fons ple de forats per coure millor les castanyes. Els més petits de la casa buscaven les castanyes amagades per tota la casa i se les menjaven a la vesprada de Tots Sants.

A la llar familiar la tradició va evolucionar al llarg dels anys, donant a la festa de la Castanyada una imatge més lúdica i festiva, introduint aquesta celebració a les escoles. Entitats de la ciutat, com empreses de diversos rams van començar a celebrar la castanyada de forma col·lectiva a la dècada dels quaranta. En aquestes castanyades populars no hi faltava mai els panellets ni lògicament el moscatell. Aquesta iniciativa aviat va aixecar l'interès de grans comerços. Els magatzems de Cal Jorba, venien castanyes a l'entrada del seu establiment. Les castanyes es torraven a casa o també es podien comprar ja fetes a la castanyera, com la que hi havia a la plaça Sant Domènec i més endavant també a la plaça d'Espanya o Plana de l'Om. L'altre fruit que acompanyava les castanyes, eren els moniatos. Els moniatos es compraven al mercat de les pageses de la Plaça Major o a les botigues de verdures. Molta gent no tenia forns a casa per coure els moniatos i els duien als forners. Finalment, els pastissets típics, els panellets, es feien de forma artesanal a casa o es compraven a les pastisseries més populars de Manresa com L'Englantina, la Lionesa, cal Ribera o Sant Miquel, entre d'altres.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

08 d’octubre 2020

L'Associació Memòria i Història de Manresa presenta el dietari del Convent de Santa Clara del segle XVII al segle XX


El maig del 2017 el portal memoria.cat va publicar la transcripció de dos documents manuscrits inèdits de la història del Convent de Santa Clara de Manresa, redactats per les mateixes monges: el dietari dels fets de la Setmana Tràgica (1909) i el dietari de la comunitat entre els anys 1922 i 1958. Faltava però la transcripció del dietari més antic, un document excepcional. Es tracta d’una crònica inèdita de 83 fulls, que fou redactada en diferents moments compresos entre els anys 1602 i 1908. Així completem la transcripció de tots els dietaris de la comunitat manresana.

Aquest document s’inicia amb la narració del final de la comunitat de monges clarisses i l’arribada de les monges dominiques el 1602. Posteriorment es van descrivint les diverses obres i millores, les donacions, la gestió econòmica i la vida de la comunitat. Un capítol significatiu és el que explica els tripijocs –alguns d’ells no massa legals- que van fer el segle XIX per evitar que els béns afectats per les lleis de desamortització passessin a l’Estat.

S’hi descriuen fets històrics rellevants com l’incendi de Manresa el 13 d’agost del 1713 (conten que van cremar i es van enderrocar més de 600 cases); la Guerra de Successió; les carlinades i, especialment, la Guerra del Francès, quan les monges van haver de sortir del convent diverses vegades per a refugiar-se en llocs segurs i quan el convent i l’església van ser saquejats i es van cremar imatges, altars, orgue i cor.

El text també parla de l’epidèmia de còlera del 1854. Explica que el 4 d’agost hi va haver el primer mort a Manresa. De 25 monges de la comunitat, 12 es van veure afectades pel còlera i dues d’elles van morir. També parlen d’un segon brot el 1885 i de les processons que van fer per demanar ajuda divina. Finalment, parlen dels efectes devastadors que va produir l’aiguat del 1907.

És una crònica d’un valor extraordinari que ens serveix no només per conèixer la història del convent sinó també la de Manresa. Alguns dels esdeveniments narrats eren completament desconeguts fins ara.

Al web de l'Associació Memòria i Història de Manresa hi trobareu una àmplia valoració d’aquests documents a càrrec de Marc Torras i Serra, director de l’Arxiu Comarcal del Bages, que també n’ha efectuat la transcripció.

- Podeu llegir els tres documents al web:

26 de setembre 2020

La torre i la punxa


Fotografia d'un home al pla de Santa Caterina, de Manresa. A la dreta de la imatge, en primer terme, la Torre de Santa Caterina; al centre i al fons, la part superior i el campanar de l'església de la Seu; a l'esquerra i al fons, la caserna i l'església del Carme. Gener de 1932.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 | Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

14 de setembre 2020

La crisi del segle XV: el final d'un període daurat

Imatge d'uns armers medievals. Font: http://sunimocholirosello.blogspot.com/2015/05/sastresartresartor-armeroarmer-armarius.html
Manresa i el segle XV: estancament i limitacions

Manresa no va arribar amb bon peu al segle XV. La ciutat podia haver mantingut la seva vitalitat econòmica, política i social que li havia quedat del segle XIV, però la demografia no ho va fer possible. Manresa perdia habitants sense remei feia massa dècades. En altres entrades del web hem explicat que van existir tota una sèrie de motius que van empènyer en aquest descens de població. Les circumstàncies van ser: la pesta (i els rebrots durant el segle), el debilitament dels vincles amb l'economia local, l'augment dels censals com a mitjà de supervivència econòmica, el desig dels patricis manresans de portar una vida més luxosa (equivalent als grans "ciutadans" de la Barcelona del segle XIV) i un augment dels impostos, taxes i tributs que van comportar una nova cultura de l'opressió econòmica entre els incipients burgesos, menestrals, gremis i treballadors urbans de la ciutat. Un altre punt important, tal com assenyalen Jeff-Fynn Paul (2016) i Marc Torras (1996) fou l'emigració de manresans i la manca de voluntat dels veguers i batlles per evitar aquesta pèrdua de població constant.

L'atmosfera del decreixement demogràfic, la davallada de la vitalitat urbana i la manca d'oportunitats econòmiques i de favor de la corona, va ser una estocada forta. A tot això també cal mencionar l'envelliment de la ciutat i la pèrdua de poder del govern local. La Guerra Civil Catalana (1462-1472), en la qual Manresa va patir setges i pillatges, va ajudar encara més a reduir la ciutat, sobretot les famílies nobles que conformaven una elit ja en declivi i cada cop més paupèrrima. Molts manresans rics van deixar Manresa per anar a viure a les dues grans urbs més importants de la Corona d'Aragó: Barcelona i València, aquesta última era el destí de molts catalans encara al segle XV. El 1453 Manresa tenia ciutadans amb fortunes que arribaven a les 3.000 lliures, i el 1480 el ciutadà més ric de Manresa tenia poc més de 800 lliures.

A finals del segle XIV el gran patriciat manresà va desaparèixer com a estament que podia igualar-se a la noblesa local. Mentrestant els senyors feudals del camp tornaven a adquirir un rang de força, delimitat durant segles pels interessos de la corona en les ciutats catalanes i el seu aflorament com a centres de poder econòmic. Els abusos del camp van tornar, els mals usos estaven encara vigents. Aquest fenomen seria clau per entendre el futur bandolerisme. De fet, podem resumir que la Manresa del segle XV, és molt menys burgesa i moderna que la Manresa d'un segle abans.

Llegir més:

- SÀNCHEZ, Cèsar (15/04/2020). Els remences i els mals usos. Històries d’Europa. https://www.historiesdeuropa.cat/2020/04/15/els-remences-i-els-mals-usos-del-segle-xv-al-principat/

- VILLARES, Martí P. (29/10/2015). Entrevista a Àngel Casals: Bandolers i bandolerisme. Ab Origine Magazine. http://www.aboriginemag.com/entrevista-a-angel-casals-bandolers-i-bandolerisme/

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc (1996). La crisi del segle XV a Manresa: Una aproximació a partir dels Llibres de Manifests. Manresa: Angle.

31 d’agost 2020

La Festa Major de l'any 1844

El cartell anunciador de la Festa Major de l'Arxiu Comarcal del Bages


Aquest cartell de l’any 1844 de la Festa Major de la ciutat de Manresa és un dels més antics que conserva l’Arxiu Comarcal del Bages i, com tots els cartells de festes del segle XIX, compleix les dues funcions bàsiques que havia de tenir: d’una banda era el cartell anunciador de la festa i, per l’altra, hi apareix de manera detallada el programa dels diversos actes festius i religiosos que tindran lloc durant els dies de la festa. Així, les celebracions començaven la vigília, el dia 29 d’agost, amb una tronada i un passa-carrer dels gegants, els penons de les confraries i bandes de músics. El dia 30 tenia lloc la missa solemne al matí, processó a la tarda i, al vespre, un important castell de focs. El dia 31 una altra vegada missa i processó i, durant cada dia, diversos concerts, balls i obres de teatre.

Dades tècniques:
  • Títol: Cartell de la Festa Major de Manresa de 1844
  • Data: 1844
  • Suport material: paper
  • Mides: 410 x 300 mm
  • Localització: Fons Ajuntament de Manresa

21 d’agost 2020

Un dia de mercat a la Plana de l'Om

Fotografia de la Plana de l'Om de Manresa un dia de mercat, feta des del terrat de casa de Josep M. Rosal, al carrer de Sant Miquel. Maig de 1924. 

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / Josep Maria Rosal i d'Argullol. ACBG30-154-N-2414

08 d’agost 2020

Manresa i el poder local: qui manava a la ciutat a l'època medieval?

Representació ideal d'un rei medieval. (Tractatus de ludo scacorum, 14v) Biblioteca Nacional de España en Biblioteca Digital Hispánica. Licencia CC BY-NC-SA.
Les feines del batlle de la ciutat: cobrament d'impostos reials i justícia de primera instància

El càrrec de batlle era un càrrec antic al Principat de Catalunya: els comtes de Barcelona ja feien servir els seus batlles per administrar les seves propietats des del temps dels carolingis. Abans del restabliment de la batllia de Manresa l'any 1315, els principals òrgans de poder local de la ciutat de Manresa eren la castellania i el tribunal de justícia. Ambdues institucions garantien la protecció física i tenien el monopoli de la repressió, tot i que la primera tenia poders executius i la segona poders legals. Al segle XI, Manresa havia estat dominada pels senyors de Balsareny. Cap al segle XII una família local, els de Manresa, havien reivindicat el seu poder sobre la ciutat i pocs anys més tard, consolidarien el seu poder com a feudataris dominants, segons podem extreure del seu patronímic.

La família de Manresa, dominava la ciutat a principis del segle XIV, tot i que el seu poder minvà amb l'aparició de noves famílies urbanes cada cop més poderoses i que podien competir econòmicament primer, i després políticament, amb la compra de càrrecs del consell de la ciutat de Manresa. L'any 1315 el rei Jaume II compraria els drets del senyor del castell de Cardona i també dels tribunals de justícia. L'any 1252 Manresa tenia un castlà1 i un batlle, dos funcionaris diferents que feien les tasques de govern i eren designats directament pel senyor feudal de torn. El senyor feudal tenia l'última paraula en totes les decisions de la ciutat, i exercia llur control directe si era necessari.

El batlle de Manresa tenia funcions judicials i executives dins la seva parròquia (municipi, en equivalent contemporani), tot i que el veguer es reservava sempre l'última paraula. La batllia prengué forma definitiva a partir de 1359, en un moment de crisi excepcional per la guerra de la corona contra Castella, amb l'expansió dels censals2. El batlle tenia funcions de tribunal de justícia "de primera instància" per a querelles locals o denúncies. La funció del batlle més important era garantir la recaptació d'impostos del patrimoni de la corona a la ciutat de Manresa3. Els que no pagaven, se'ls sancionava amb multes, anomenades els terços. La multa més recurrent en aquell temps, era la pena dels tres terços, per exemple. Era molt poc habitual que els batlles i agutzils del consell amenacessin amb la força als contribuents fraudulents o als estafadors. Tot i això, la batllia de Manresa disposava de presó i tenia un guarda contractat a temps complet. L'ús de la força no es podia descartar com a mesura punitiva excepcional.

Altres funcions del batlle eren garantir les transaccions dels béns immobles i assegurar que els béns dels ciutadans manresans fossin degudament dividits segons les lleis d'herència i testaments. De fet, la majoria de documentació dels batlles, eren d'aquesta funció, de donar testimoni. La major part eren inventaris post mortem, és a dir, llistats dels béns dels difunts. Una altra funció més simbòlica del batlle, era aprovar els actes del consell de la ciutat. Aquesta funció també la podia fer el sotsbatlle, si era necessari.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- RUBINAT, Mercé (2009). El gobierno de la ciudad medieval: administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

- TORRAS, Marc (2012). Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311. Dovella, [en línia: 08/08/2020], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

1 Un castlà (també castellà o carlà) era el vassall encarregat de la guarda, la defensa i el govern d'una castlania que incloïa el castell sovint també el territori (normalment un feu) o terme circumdant. El castlà normalment tenia els seus propis cavallers. [BOLÒS, Jordi (2002). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). núm. 284. Barcelona: Edicions 62]
2 Censal: Obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca, afegint-hi a vegades el pacte d’escriptura de terç. Més informació: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0225273.xml
3 Els impostos municipals, ordinaris i veïnals, els cobraven els clavaris de Manresa.

31 de juliol 2020

El camí de la Cova de Sant Ignasi


Fotografia dels edificis de la Cova de Sant Ignasi de Manresa, annexos a l'església de la Cova. En primer terme, el camí de la Cova. Anys: 1865-1870

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

25 de juliol 2020

Presentació pública de quatre curtmetratges excepcionals inèdits de la Manresa dels anys 60 i 70

La Manresa dels anys 60 i 70... en moviment!

Aquest dijous dia 30 de juliol, a les 7 de la tarda l'Associació Memòria i Història de Manresa i els Cinemes Bages Centre de Manresa, projectaran quatre curtmetratges excepcionals inèdits de la Manresa dels anys 60 i 70, filmats per Joan Guitart Clapera, i altres. Els films són propietat de l’Arxiu Comarcal del Bages. Els quatre curtmetratges són bàsicament sobre les grans obres públiques que es van fer a Manresa durant l’etapa de l’alcaldia de Ramon Soldevila Tomasa (1964-1975), però també sobre la segona visita del general Franco a la ciutat de Manresa que va tenir lloc el dia 1 de juliol del 1966.

El contingut dels 4 curtmetratges és el següent:
  1. Comiat de l’últim tren del baixador del carrer d’Àngel Guimerà. Arribada al baixador de l’estació de Manresa-Alta. Recorregut a peu per les obres de l’entorn. (6/10/1969). (4’34”)
  2. Obres de reforma del pont de l’Estació. (1965). (2’10”)
  3. Obres de pavimentació de la carretera de Vic, Muralla del Carme, Muralla de Sant Domènec i carretera de Cardona, als carrers de Francesc Moragas i Passeig del Riu, la construcció de l’Escola Bages i la piscina municipal i la cobertura de la via dels Catalans a Santa Clara. (1970). (22’15”)
  4. Segona visita del general Franco a Manresa. (1/7/1966). (4’38”)
Els curtmetratges procedeixen del fons Ramon Soldevila Tomasa de l’Arxiu Comarcal del Bages. Joan Guitart és l’autor del tercer curtmetratge (el més llarg). Dels altres tres no se'n té la certesa de l’autoria. L’entrada a l’acte serà lliure.

Es pot reservar la plaça anticipadament al correu: memoria@memoria.cat

04 de juliol 2020

Una ciutat reial, uns impostos reials (1254-1339)

Manresa patrimoni reial, les imposicions

L'any 1276 la ciutat de Manresa tornà al patrimoni reial dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona. A partir d'aquell any la ciutat devia una sèrie d'imposts a la corona. És a partir de 1329 com a data molt tardana, i gràcies a la documentació extreta del treball de Jean Broussolle de 1955, que aquests diners es cobraven mitjançant els impostos indirectes, les imposicions, que es gravaven a productes alimentaris bàsics com el blat, la carn, el vi o fins i tot el peix.

Els indicis més antics de Manresa sobre el pagament d'impostos documentats i degudament estudiats és d'un document datat l'any 1254, on consten pagaments de quantitats moderades per part de la ciutat fins i tot la que aportaven els jueus del call de Manresa. El document firmat pel rei Jaume I donava la ciutat de Manresa (i d'altres ciutats catalanes com Vilafranca del Penedès) al senyor feudal Ramon Folc IV vescomte de Cardona. A partir d'aquella data i fins al 1329 els ingressos reials es van multiplicar, gràcies a l'increment de la població de Manresa i l'augment de la seva indústria menestral, així com les concessions que el rei Jaume II (anys 1311-1315) va fer a la ciutat, com la celebració del mercat de Sant Andreu i la prohibició de vendre vi a la ciutat que no sortís de la batllia municipal de Manresa.

A partir de l'any 1330 la nova campanya militar contra la República de Gènova, els impostos de la Corona foren reorganitzats fins a l'any 1462, moment en què esclatà la Guerra Civil Catalana. El fort augment dels impostos de la Corona va quedar estipulat. Un exemple, si l'any 1328, tan sols es vengueren quatre imposts, dos anys més tard aquests ja augmentaven a 24 i la xifra es mantindria fins aquell moment1. L'any 1329 els ingressos provinents de la ciutat de Manresa s'aproximaven a les 1000 lliures i una dècada més tard, aquesta xifra es doblaria pràcticament. La xifra es va mantenir a l'alça fins a l'arribada de la Pesta Negra (1348), que va reduir a la meitat la població de la capital del Bages, tot i que no els impostos pagats. Les imposicions no van variar entre 1339 i 1358-1364. Segons l'historiador Jeff Fynn-Paul, l'explicació era l'augment dels salaris i dels preus dels aliments, que va compensar una caiguda dràstica dels ingressos. Sembla que els supervivents de la primera pesta de 1348, gastaven tant en menjar i productes bàsics com la població d'abans de la Pesta.

Bibliografia:

- BROUSSOLLE, Jean. (1955). Les impositions municipaux de Barcelone de 1328 à 1462. Estudios de Historia Moderna, 5. pp. 1-64

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc. (2012). «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, [en línia], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

1 FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: CEB, pp. 200-201

30 de juny 2020

Peixos al riu!

Fotografia d'un moment del llançament de peixos per part d'alumnes de les escoles de Manresa en un rec fet a la platja de can Fabrés, a la llera del riu Cardener, durant els actes de la Festa del Peix el 25 de maig de l'any 1911. Al fons de la imatge, a l'altre costat del riu, l'edifici de la fàbrica de les Roques de Sant Pau.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-232 | Francesc Blanch i Pons

19 de juny 2020

La història de Manresa en 250 vídeos

L'arxiu de Joan Guitart Clapera

El portal de l'Associació Memòria i Història de Manresa va presentar aquesta setmana un nou web que recull ordenats i classificats gairebé tots els curtmetratges que el cineasta manresà Joan Guitart Clapera (Manresa, 1932) ha anat filmant durant 50 anys.

Estem parlant de pràcticament 250 curts que constitueixen una crònica viva de Manresa i el Bages, una aportació molt important a la història contemporània de la Catalunya central. Servirà perquè els manresans que van viure els fets enregistrats els puguin recordar i reconèixer-s’hi i perquè les noves generacions puguin descobrir amb detall diferents esdeveniments de la vida cultural i social de la Manresa i del Bages dels últims 50 anys. És un llegat que queda per a la posteritat i això sempre li ho haurem d’agrair. També hi ha inclosos tots els seus enginyosos curts de ficció.

Els curtmetratges -que ja es podien veure a Youtube i a Facebook- els ofereixen amb la màxima qualitat possible i ordenats cronològicament i classificats pels següents temes: Concursos de pintura ràpida, Cultura, Esports, Exposicions, Festa Major, Festes, Ficció, Fires, Història, Mitjans de comunicació, Música, Patrimoni, Societat, Successos i Teatre. En definitiva, un ingent llegat cinematogràfic de gran interès, a l’abast de tothom. Al web hi podreu trobar també una explicació dels continguts dels curtmetratges i una biografia -amb alguns documents i fotografies- de Joan Guitart Clapera.

- L’adreça del web és la següent:
www.memoria.cat/curtmetratges-Joan-Guitart
Ensorrament inesperat de l'escorxador, 1985 from memoria.cat on Vimeo.

09 de juny 2020

Els ganduls de les muralles, uns sous de misèria

Les darreres fortificacions de la ciutat: tothom paga!

Des de l'any 1367 fins a l'any 1375, amb la fi de la guerra contra Castella, la corona va iniciar un ambiciós projecte de construcció de noves fortificacions per la ciutat de Manresa, que tindria uns efectes immediats a l'economia local. El projecte era ambiciós i requeria grans quantitats de diners per portar-se a terme. En definitiva, la construcció de noves muralles no era una tasca gens fàcil si comptem la tecnologia present del segle XIV. El govern de Manresa necessitava crear unes institucions molt eficients que poguessin fer ombra a l'església i la noblesa, les grans competidores dels poders de les ciutats medievals. Els patricis que controlaven el consell de la ciutat van mostrar una gran habilitat en les tasques del govern local i van maximitzar les contribucions per la construcció de les noves muralles de la ciutat.

L'any 1368 es va ordenar que continuessin les obres de fortificació. El projecte, iniciat el 1362, es trobava a les beceroles, i estava completament finançat pel consell de la ciutat. Una de les primeres mesures que va emprendre el govern local va ser reduir el sou als treballadors de les muralles. Els va reduir el sou de 8 diners per dia a 4,5 diners per dia amb el pretext que eren un grapat de ganduls i que no treballaven motivats. La veritat era que el consell en prou feines podia mantenir una obra de tal envergadura i no podia garantir uns salaris competitius respecte a altres feines manuals, sobretot si ens fem càrrec que l'últim brot de la pesta negra havia deixat la població molt esquitllada. És probable que durant la feina de construcció de les noves muralles, molts dels seus treballadors fossin nois joves i fins i tot dones. Un altre fet, seria que després de la reducció dels sous, es van dotar de nous poders al clavari1 per reforçar la recaptació d'impostos setmanals, que eren destinats exclusivament a les noves obres de fortificació.

Passat un any, les obres avançaven a un ritme lent, la corona va entendre que la població de manresana tardaria anys a acabar aquesta construcció. La corona havia iniciat un projecte de fortificacions a totes les ciutats catalanes, inclosa Barcelona, malgrat no participar-hi econòmicament. S'havien de treure diners de sota les pedres, literalment. El rei va autoritzar a cobrar impostos als homes de fora ciutat (tallia hominum forensium racione muri) que afectaven fins i tot els cavallers enfranquits amb possessions dintre les ciutats. Un exemple trobat a la documentació seria Berenguer de Manresa el pagament de 50 sous per una parcel·la de terra que tenia dintre la ciutat de Manresa, en un espai que es coneixia com "la Parada". Tanmateix els reis van donar més poders als veguers, perquè les obres s'acceleressin.

Llegir més:

- Muralles amunt!
- Les companyies blanques

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MORENO, Víctor. (2010). Les institucions polítiques de la Catalunya medieval. Pàgina web: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/29/les-institucions-politiques-de-la-catalunya-medieval/ [Consultat el 09/06/2020]

- TORRAS, Marc. (1994). La crisi de la Baixa Edat Mitjana a Manresa a través dels protocols notarials,  pp. 27-34 a "La crisi de L'Edat Mitjana a la Catalunya Central". Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

VALDENEBRO, Raquel. (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. Arqueología Medieval, 3, pp. 80-97.

1 El clavari era un funcionari del municipi encarregat de les finances i de fer els llibres de clavaria, on constaven les entrades i sortides del Consell Municipal. [BOLÓS, J. (2000). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV)]

31 de maig 2020

Una falla manresana per Sant Lluc


Falla Olla, bolet i pintor, del gremi de sant Lluc, de metges i artistes, instal·lada a la plaça Major de Manresa l'any 1946.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

19 de maig 2020

La trompa, un enginy per "robar" aigua de la Séquia de Manresa

Trompa d’aigua del segle XVIII, exposada al Museu de la Tècnica de Manresa. Fotografia: Genís Saez

Al segle XVIII, el rector del poble de Balsareny, Roc Garcia, va idear un sistema per obtenir aigua de la Séquia de Manresa, de forma ràpida i sense deixar cap evidència. Es tractava de la trompa d'aigua, un peculiar giny que xuclava l’aigua del canal sense necessitat de fer cap forat. Els sequiaires que vigilaven la Séquia, els era impossible detectar-los, excepte que els enxampessin "in fraganti". La Séquia de Manresa, és un canal d'aigua que transporta aigua del riu Llobregat al riu Cardener, va permetre a la ciutat tenir un cabal d'aigua important i continu pel seu regadiu, i més endavant per la seva rica indústria tèxtil i posteriorment el comerç. El permís de construcció (autorització reial), s'havia obtingut l'any 1339 del rei Pere III, tan sols autoritzava l'ús d'aquest canal a la ciutat de Manresa, i no als pobles per on passava el canal de la Séquia (Balsareny, Sallent, Santpedor i Sant Fruitós de Bages).

Bibliografia:

- SERRA GIMÉNEZ, Eudald. (24/03/2020). La séquia de Manresa, un canal medieval a l’era industrial. https://mnactec.cat/revista-eix/la-sequia-de-manresa-un-canal-medieval-a-lera-industrial/ [Recuperat el 19/05/2020]

07 de maig 2020

Els albats, els nens manresans morts en edat d'innocència

El ferrer de la mort

L'any 1375, feia vint anys que havia començat una guerra amb Castella, coneguda com la Guerra dels Dos Peres i que en aquest bloc ja n'hem parlat. Els efectes d'aquesta guerra van ser nefastos per la Corona i ruïnosos per a moltes ciutats, una d'elles Manresa. Els excessius gravàmens fiscals havien eixugat les arques municipals de forma contundent. Al llarg d'aquest període, la pesta havia continuat el seu camí matant a tothom, sense distincions d'estaments i els preus dels aliments s'havien disparat provocant la por a possibles revoltes i motins. Tot i això els sous s'havien apujat, la qual cosa anava en detriment dels més rics, però a curt i sobretot a llarg termini beneficià les classes populars, tal com explica Jeff Fynn-Paul a Auge i declivi d'una burgesia catalana (2017).

A la ciutat de Manresa no es va trobar cap testimoni de primera mà de la mortalitat ocasionada per la Pesta que afectà Catalunya durant la gran fam de 1374-1376, si es menciona als registres una altra pesta, que no havia estat degudament documentada, que assolà Manresa durant els anys 1370-1371. Una de les poques descripcions que trobem de les pestes als manuals del consell de Manresa són els pagaments que va fer a un ferrer que havia fet peces metàl·liques pels sarcòfags dels albats que havien mort recentment durant el brot de la pesta. La paraula albat és un antic mot català que servia per designar els nens que morien abans de tenir ús de raó (recordem que a l'edat mitjana no existia una edat legal ni tampoc el concepte "adolescent"); literalment significava "blancs", que implicava un concepte religiós, el d'innocència. Aquesta metàfora de la pèrdua d'innocents o de la innocència es corresponia a un clima d'autèntica histèria social entre la població manresana que vivia a la dècada dels anys 70 del segle XIV: pares i mares que veien com els seus fills petits morien a causa d'una pesta terrible que no perdonava a ningú.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MAS, Adrià. (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona.

- TORRAS, Marc. (1994). La carestia de blat de 1374-1376 a Manresa, a "La crisi de L'Edat Mitjana a la Catalunya Central". Manresa: Centre d'Estudis del Bages. pp. 99-138

30 d’abril 2020

Una visió interior d'un gran casal manresà




Fotografies de la casa Llissach, a la placeta Llissach de Manresa. Anys: [1990-2000]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

21 d’abril 2020

Entrevista al canal "L'Odissea de la Història de Cerdanyola Radio"

Entrevista realitzada el 7 d'abril del 2020: "Què és la Història Local?"

Treballant des de fa anys en temes d'història local, amb ell intentarem entendre què és aquesta disciplina i estudi de la història, com i per què es confon amb la microhistòria.


Per a més informació: Si esteu interessades a saber més sobre Història Local, sobre Centres Locals d'Estudi o teniu algun projecte en marxa, aquí els dos portals web que us poden servir d'ajut i guia.

- Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana (http://www.ccepc.org/)
- Institut Ramon Muntaner (https://www.irmu.org/)

Crèdits a:
https://odisseadelahistoria.wordpress.com/

10 d’abril 2020

"Una vergonya manresana"

Segona part: el "debat de la inseguretat" que va acabar amb el barri (1981-1987). Era el Barri Antic insegur?

El novembre de 1980 l'Ajuntament de Manresa va notificar als veïns del Barri Antic que s'havia demanat un permís per instal·lar un bingo a la Muralla del Carme, participat pel Manresa Esportiu Bàsquet i Ampans1. La notícia no va ser benvinguda pels veïns que es van oposar a la seva obertura adduint que el barri necessitava instal·lacions de primera necessitat com una escola, una guarderia o un dispensari municipal, en comptes de negocis d'oci. L'Associació de Veïns del Barri Antic es va posicionar molt durament en contra d'aquest negoci al seu informatiu: "perquè creiem que contribuiria a accelerar la constant degradació en què es troba immens el nostre barri". Les raons que van mostrar els veïns eren el soroll al carrer, el malestar, la manca d'estacionament i el perill que les classes populars s'acostessin al perniciós món del joc i les apostes. Un altre punt de discussió entre els veïns i l'Ajuntament de Manresa, fou que l'obertura del futur bingo era en el radi d'acció del Puigmercadal.

Finalment, l'Ajuntament de Manresa va tirar pel dret, i va accedir a donar la llicència als promotors (Carles Casas Alàs i Andreu Dalmau Sitges) del bingo de la Muralla del Carme al ple municipal celebrat el 9 de desembre de 1981, tot i l'oposició dels tècnics municipals i del regidor Ramon Majó del PSUC. L'afer del bingo aviat va passar i l'any 1982 el tema de la delinqüència i la inseguretat al carrer va tornar amb força a l'agenda veïnal. El full informatiu número 3 (1982) de l'AV del Barri Antic avisava d'una forta campanya dels veïns i comerciants de la zona per aturar la conflictivitat i la delinqüència amb reunions amb els cossos policials, fins i tot amb Federico Ribas, comissari de la Policia Nacional de Manresa. L'efecte va resultar positiu, i es va aconseguir desactivar la delinqüència i la prostitució als carrers. Malgrat aquest relatiu èxit temporal, la delinqüència (robatoris), el tràfic de drogues, la prostitució en locals i baralles als bars, es van reactivar ben aviat. Els aldarulls en bars dels carrers Santa Llúcia i Arbonés (Tívoli i Málaga, entre altres bars) tornarien a omplir els diaris, sobretot a la primavera de l'any 1984. Els bars conflictius serien sancionats amb multes administratives i a l'estiu tornarien a reobrir amb tota normalitat, provocant l'estupefacció dels veïns, propietaris i comerciants de la zona.

El juny de 1985 una comissió de l'AV del Barri Antic visitava el nou comissari de la Policia Nacional, Valentín Juzdado, per explicar-li el malestar que patien al barri. Els veïns demanaven més vigilància policial al barri, i amb raó. A finals de 1985, els atracaments i robatoris es van disparar. L'any 1987, amb el triomf de CiU a les eleccions municipals, el nou alcalde Juli Sanclimens i el seu equip van proposar solucions com la creació d'un espai o local de prostitució controlada i regularitzada, mitjançant proves per detectar la sida i assistència mèdica integral a les prostitutes. La notícia no va agradar gens ni mica als veïns, que es temien, que el seu barri es convertís en una mena de barri xino com el de Barcelona. L'AV del Barri Antic va decidir donar dimensió mediàtica al problema i va denunciar-ho als mitjans nacionals per activar un fort debat entre l'opinió pública: el barri Antic de Manresa era un focus de delinqüència i prostitució. Periodistes com Iñaki Gabilondo i Josep Cuní van parlar amb els veïns i es va fer una campanya duríssima al diari Regió7 durant l'any 1987 per denunciar al nou equip de govern municipal que segons la versió dels veïns, volia convertir el Barri Antic en un bordell municipal a l'aire lliure.

Llegir primera part:

- El debat de l'illa de vianants del Barri Antic (1979-1984): "Una vergonya manresana"

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; SARDANS, Jordi. (2019). Evolució de la prostitució a Manresa. Revista El Pou de la Gallina, núm: 354. pp. 16-23

- GARCIA, Gal·la; SARDANS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació d'Associacions de Veïns de Manresa (FAVM)

- LACUESTA, Raquel (1985). Informe ARQUITECTÒNIC. Manresa: Ajuntament de Manresa.

1 AMPANS es desvincularia definitivament del saló d'oci Bingo de Manresa l'any 2013.

31 de març 2020

La reforma de la Reforma


Fotografia d'un moment de l'enderroc d'unes cases a Manresa, possiblement es tracti d'unes cases del fabricant Pons i Enrich, situades entre els carrers de les Piques i Talamanca. Al fons l'església de la Seu de Manresa. Any: 1900-1915.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-232 / Francesc Blanch i Pons

22 de març 2020

Les grans obres de fa 50 anys

L'Associació Memòria i Història de Manresa publica més de 250 fotografies de dues grans obres urbanístiques de fa 50 anys

El portal de webs de l’Associació Memòria i Història de Manresa fa públic un nou web que conté més de 250 fotografies de gran interès sobre dues obres urbanístiques molt rellevants que van tenir lloc ara fa 50 anys a Manresa: l’obertura del carrer d’Alfons XII i La Plana -inaugurada el 4 d’abril del 1970- i la pavimentació de l’eix central de la ciutat (la carretera de Vic, la Muralla i la carretera de Cardona), que va finalitzar a finals d’agost del mateix any.

Les fotografies van acompanyades de diversos documents inèdits sobre el procés de construcció de cada obra (plànols, informes, dictàmens, etc) i de retalls de premsa de l’època, procedents de l’Arxiu Municipal de Manresa i de l’Arxiu Comarcal del Bages. Es tracta d’un treball de Xavier Prunés, Salvador Redó i Joaquim Aloy.

Els autors de les fotografies són Antoni Quintana Torres i Enric Villaplana Vargas.

09 de març 2020

Una ciutat universal amb un consell municipal

El consell de la ciutat: "l'ajuntament medieval"

Les ciutats medievals d'Europa no estaven organitzades segons un pla traçat per endavant per voluntat d'algun legislador aliè a la població. Cadascuna d'aquestes ciutats era fruit del creixement natural -en el sentit més ple de la paraula- era el resultat, en constant variació de la lluita entre diferents forces, que s'ajustaven mútuament un cop i rere l'altre, de conformitat amb la força viva de cadascuna d'elles, i també segons les alternatives de la lluita i el suport que trobaven en el medi que les circumdava. No existia un patró clàssic o repetitiu, sinó que cada ciutat tenia la seva particular idiosincràsia segons la seva pròpia ubicació en un territori establert i el poder polític del moment.

En un principi, els abats dels monestirs i els senyors afavorien la formació d’algun burg1 en els seus territoris, ja que això els proporcionava una important font d’ingressos. No obstant això, a mesura que la ciutat anava creixent en habitants i mides, els burgesos (estament no nobiliari però enriquit amb el comerç) s’adonaven de la necessitat d’alliberar-se de la dependència senyorial i de dotar-se d’un sistema de govern propi que protegís els seus interessos comercials, primer, i posteriorment polítics. Així, moltes ciutats en fulgurant creixement aconseguirien dels sobirans del territori (reis, ducs, comtes...) l’autonomia política desitjada. Aquest va ser el cas de les communes del nord del regne de França o de la regió de Flandes (Amiens, Sant Quintí, Gant), de les signorie italianes o de les ciutats lliures alemanyes com Hamburg, que actualment és una ciutat-lander. Altres restarien sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure com les ciutats de Barcelona, París, Le Mans, etc.

Entre els anys 1175 i 1200, es van crear els consells de les principals ciutats de Catalunya com Barcelona, Cervera, Perpinyà i Lleida. Eren el que ara considerem d'una forma més o menys clara com els "ajuntaments", una paraula ajuntament, que va venir importada de Castella a partir del decret de Nova Planta del segle XVIII. Les principals civitas catalanes crearen uns governs organitzats copiant l'estil de les ciutats franceses, alemanyes i nord-italianes, on s'havien format aquests consells a principis del segle XII. A la ciutat de Manresa, hauriem d'esperar fins a l'any 1315 -com hem explicat en anteriors entrades- gràcies a un nou govern format per quatre consellers i un cos consultiu de cinquanta jurats.

Un dels privilegis més antics que podem dir de Manresa i que dóna senyals d'una identitat de corporació a la ciutat de Manresa és la concessió d'immunitat judicial atorgada pel rei Jaume I el 1252. La carta del monarca va dirigida a "tot home" que habiti a Manresa, sense revelar o mencionar cap probi homines, és a dir, que és universal i afectava qualsevol ciutadà lliure de Manresa: noble, patrici, mercader, obrador o camperol. Podem interpretar aquest privilegi com una "democràcia primitiva" en el si de la burgesia ciutadana especialment, ja que nobles i burgesos, estarien en igualtat de condicions davant la justícia reial. La realitat fou que aquesta justícia universal seria poc aplicable, i els senyors feudals continuessin exercint la seva pressió i poder polític, limitant-se a judicialitzar l'ús de la violència explicita (assassinats, crims, etc.). Tot i aquest privilegi, els mercaders, els grans artesans i els banquers formarien el patriciat urbà que monopolitzaria el govern de les ciutats ben aviat en contrast amb la noblesa terratinent. L'historiador i arxiver Josep Maria Gasol, feia una síntesi acurada del segle XIV, conegut com El Segle d'Or de Manresa: "El segle XIV és el segle de la Sèquia i de la Misteriosa Llum. De la Llum i de les tenebres, que la precediren i l'embolcallen. Temps de discròdies ciutadanes i de la Concòrdia al més alt nivell (mercès a uns magnífics gestors dels interessos públics). Un període de greus batusses internes i de contradiccions de gent externa. Interessos materials i valors espirituals. Història i llegenda..."2

L'any 1315 l'existència del consell de la ciutat de Manresa va donar a les elits locals una plataforma on poder desafiar el poder i el prestigi de la baixa noblesa de la ciutat. Els consellers de Manresa foren designats amb la distinció venerabilis que els equiparava amb la dels cavallers3, encara més, aquesta distinció seguia vigent encara que abandonessin el seu càrrec. La paritat entre consellers i cavallers va provocar més d'una pica-baralla, ja que els nobles solien ser exclosos de les decisions i els càrrecs de consellers per evitar que el seu poder es blindés mitjançant aquestes institucions medievals. Aquesta tradició va donar una embranzida a la burgesia catalana baix-medieval, que va monopolitzar ràpidament el poder gràcies als consells de les ciutats. En el cas de Manresa, no s'han trobat gaires documents on es mostrava aquesta rivalitat entre consellers i cavallers, bàsicament perquè la ciutat tampoc fos habitada per un gran número d'aquests cavallers. Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i declivi d'una burgesia catalana (Manresa: 2017), va estudiar la documentació dels impostos que va pagar la ciutat de Manresa per ampliar les muralles de la ciutat entre 1360 i 1370, i va trobar que molts d'aquests cavallers eren forasters i no vivien a Manresa.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MORENO, Víctor. (29/07/2010). Les institucions polítiques de la Catalunya medieval. Pàgina web: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/29/les-institucions-politiques-de-la-catalunya-medieval/ [Consultat el 09/03/2020]

- RUBINAT, Mercé. (2009). El gobierno de la ciudad medieval: administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

1 Burg és un terme d'origen germànic per a designar una ciutat.
2 Gasol i Almendros, Josep M. «El "Gran Segle" manresà». Dovella, [en línia], 2001, Núm. 71, p. 28, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20508.
3 A l'Europa medieval, els cavallers eren guerrers armats que servien al rei o un altre senyor feudal com retribució habitual per la tinència d'una parcel·la de terres, encara que també per diners, com tropa mercenària.

Printfriendly