27 de febrer 2019

SEGONA PART | Així es va salvar el frontal florentí de la Seu

Una venda frustrada, una batalla guanyada

Una de les escenes sobre la vida de Jesucrist del frontal florentí. Arxiu: Regió7, Salvador Redó

A la primera part de l'entrada dedicada al frontal florentí de la Seu (de la Passió de Crist) vam explicar les peripècies que va patir aquesta obra de gran valor artístic, fins al punt que es va arribar a proposar de tirar-la al drapaire per aprofitar-ne els marcs de fusta. L'èxit d'assistència a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, on fou exposada amb bones crítiques, i del retorn a la ciutat de Manresa, després d'un període d'estança al museu episcopal de Vic a principis del segle XX, van convertir el frontal florentí de la Seu en una peça d'anàlisis d'estudis més rigorosos.

Bona part del seu millor coneixement prové de Salvador Sanpere i Miquel, recollida a l'obra publicada l'any 1906 Los cuatrocentistas catalanes. Historia de la Pintura en Cataluña en el siglo XV. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbòs també va estudiar el frontal florentí i ens va aportar la documentació bàsica l'any 1911 quan va rescatar el testament de Ramon Saera, on es mencionava l'obra en el seu testament. Però sens dubte l'autor que més va escriure sobre el frontal florentí fou l'arquitecte Alexandre Soler i March entre els anys 1918 i 1920. Llur text donava a conèixer totes les vicissituds que va patir el frontal florentí inèdites fins aquell moment, i també analitzava la seva iconografia i tècnica en profunditat, però el més important, es que va servir per presentar al gran públic una de les obres més importants del patrimoni artístic del país.

Les obres publicades d'Alexandre Soler i March parlant del frontal florentí van aixecar la llebre, ell mateix publicava que:
... un millonario americano instalado en nuestro país [...] admiraba este bordado en los Estados Unidos
La persona que descrivia Soler i March era el multimilionari filantrop Charles Deering (1852-1927), un ric industrial que es va instal·lar a Sitges i que residia al Palau Maricel. En aquest palau Deering va reunir una important col·lecció artística del qual figuraven obres medievals com el Retaule i Frontal d'altar de Quejana (1396), la Verge de Bellpuig de les Avellanes (segle XIV) de Bartomeu de Robió o la Taula de Sant Jordi matant al drac (1434-1436) de Bernat Martorell. També hi havia quadres d'El Greco, Zurbarán, Casas o Rusiñol. Charles Deering, enginyer de professió i personatge polifacètic, tenia la intenció de reunir el millor del patrimoni artístic espanyol i bona part de la seva col·lecció fou adquirida gràcies a l'ajuda del seu assessor Miquel Utrillo.

Contactes amb el bisbat de Vic

Charles Deering, a través del seu assessor Utrillo, es van posar amb contacte amb el bisbat de Vic, amb la intenció d'adquirir el frontal florentí. Miquel Utrillo tenia una bona relació amb el bisbe Josep Torres i Bages i coneixia perfectament com funcionaven la majoria de bisbats catalans. Tant el bisbat com Utrillo van començar a negociar la venda de l'obra. Quan semblava que les coses anaven sobre rodes, un cop més, la mort d'un bisbe de Vic va tornar a salvar la ciutat de Manresa. La mort del bisbe Torres i Bages el 7 de febrer de 1916, va alterar els plans d'Utrillo de forma considerable. El nou bisbe de Vic, Francesc Muñoz Izquierdo va emprendre de nou les negociacions per vendre l'obra, però en l'últim moment es va fer enrere, pel temor a la reacció de la ciutat de Manresa. El nou bisbe de Vic coneixedor que els manresans van començar una campanya als mitjans per reivindicar el frontal va decidir que la venda no es feia. Evitant un conflicte amb la societat civil manresana el bisbe de Vic va decidir que l'obra no es mouria de la Seu, tal com va deixar per escrit en una carta enviada a Miquel Utrillo el 25 de novembre de 1920:
Por ahora no veo favorable la opinión por parte de los manresanos y temo se levantarán en polvoreda si se enteran de la salida de una obra de arte que la mayoría conoce y todos estiman en mucho.
El bisbe va aturar qualsevol negociació amb l'apoderat i finalment en prohibí directament la venda, tot i els intents de compra reiteratius d'Utrillo. Pocs mesos després el mateix Charles Deering i el seu representant, trencarien peres definitivament, i el primer marxaria amb tota la seva col·lecció als Estats Units, posant punt final a la seva relació artística. Charles Deering moriria a Miami (Florida) l'any 1927.

Llegir la primera part:

- Així es va salvar el frontal florentí de la Seu: aquí

Bibliografia:

- SÀNCHEZ SAULEDA, Sebastià: Una venda frustrada el frontal trescentista de la seu de Manresa i el col·leccionista nord-americà Charles Deering. Lambard: Estudis d'art medieval, Núm. 24, 2012-2013, pp. 169-179

Printfriendly