Pere Bascompte i el talp de Terra Lliure

La lluita armada dels patriotes catalans

L'organització Terra Lliure, sorgida a finals de l'any 1978, fou declarada "terrorista" per les autoritats espanyoles i la premsa del moment pels seus actes, que se centraven a posar petits explosius en seus de bancs, de partits polítics i en edificis judicials. En l'actualitat dels mitjans de comunicació globalitzats els seus actes serien etiquetats de kaleborroka o de terrorisme de baixa intensitat. La seva "acció més famosa" fou el segrest del periodista Jiménez Losantos l'any 1981 a Esplugues de Llobregat, i en l'àmbit local, la col·locació d'un explosiu al repetidor de Televisió Espanyola al pic de Sant Jeroni de Montserrat el mateix any, que va deixar sense senyal a pràcticament tota la comarca del Bages durant quasi un mes.

De fet durant els quinze anys que van estar en actiu, el seu balanç en víctimes mortals, és la mort accidental d'Emilia Aldomà a les Borges Blanques l'any 1987 i quatre membres de la mateixa organització mentre manipulaven explosius, o bé tirotejats per la policia nacional. En aquest macabre balanç, deu ser de les poques organitzacions terroristes del món que té més morts que víctimes. El final definitiu de l'organització es va produir l'any 1995.

Pere Bascompte, el retorn a Manresa

L'any 1999, tornava a Manresa, el líder de Terra Lliure Pere Bascompte, que residia al sud de l'estat francès des de 1983, concretament a la ciutat de Perpinyà. Bascompte havia intentat sol·licitar asil polític a França, després de ser condemnat a nou anys de presó, per l'intent d'assassinat al periodista Federico Jiménez Losantos en un descampat d'Esplugues l'any 1981.

Tal com explicava el seu pare, Esteve Bascompte, el seu fill ja no tenia comptes pendents amb la justícia, i que ara els podria visitar sense cap mena de problema.

Bascompte fou sentenciat el juliol de 1983 a nou anys de presó per atemptar contra Jiménez Losantos, autor intel·lectual del Manifiesto de los 2300. Un error de la justícia va permetre a Bascompte escapar a França (Catalunya del Nord) pocs mesos després. L'any 1990 el govern espanyol en va demanar l'extradició, però el govern francès s'hi va negar al·ludint que havien passat més de cinc anys i el seu delicte havia prescrit.

El talp manresà, Josep Maria Aloy 

Josep Maria Aloy ("Txema" Aloy), el talp que les forces de seguretat van infiltrar a Terra Lliure abans dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, en el que es coneix com a "Operación Garzón", va participar en una acció armada que hauria consistit en la col·locació d'un explosiu a l'estació de Renfe de Sant Sadurní d'Anoia, el 4 de març de 1992. Aleshores Aloy tenia 35 anys i era fill d'una família catalanista de la ciutat de Manresa, va cobrar cinc milions de pessetes per l'operació d'infiltració a la banda armada.

Es dóna la casualitat, que Aloy era aficionat a les curses automobilístiques del circuit de Can Padró (Castellbell i el Vilar) on ensenyava mètodes de conducció dissuasiva, però sobretot era conegut per molts manresans i manresanes per treballar a l'entitat financera del Banc Popular situat al Passeig Pere III. També duia a terme tasques en la investigació privada i era un conductor d'helicòpter experimentat.

Avui en dia Josep Maria Aloy, viu fora de l'estat espanyol amb una identitat falsa, tot i que en alguna ocasió ha viatjat a Manresa.

Bibliografia:

- Diari de Girona: "El talp manresà de Terra Lliure" (11/01/07)
- Hemeroteca digital ElPais.com
- Hemeroteca Diari Regió7
- Documental: "Terra Lliure: espies infiltrats" (Televisió de Catalunya, 2006)
- Setmanari La Directa: "Una d'infiltrats" (03/08/12)

(Article revisat, ampliat i actualitzat el 27/07/2013)

Els grans magatzems Jorba

Els Jorba, la burgesia manresana per excel·lència

La gran expansió de la família Jorba va començar just entrant al segle XX. Pere Jorba i la seva esposa Teresa Rius van obrir, l'any 1886, una botiga de confecció al carrer d'Urgell, antigament tenien una botiga al carrer Na Bastardes, que havia estat clausurada a causa de l'última guerra carlina. El fill d'en Pere i la Teresa, Pere Jorba Rius esdevindria un dels referents per excel·lència de la burgesia de més alt standing de la ciutat de Manresa, el Bages i la mateixa ciutat de Barcelona. L'activitat dels Jorba també arribava a les fàbriques i colònies, ja que eren amos de factories a El Manganell, la famosa Colònia Jorba (Calders) i una altra al mateix poble de Calders. Des de la Colònia Jorba (El Manganell o Viladecavalls de Calders) distribuïen, a més, electricitat a les fàbriques de Calders, Artés (Berenguer) i Sant Fruitós (Bertrand i Serra). També serien els amos de l'edifici del Portal de l'àngel de Barcelona, estrenat el 25 d'octubre de 1926, que en l'actualitat pertany al grup Corte Inglés des de 1995.

Edifici Jorba, Portal de l'àngel (Barcelona), durant la seva inauguració

L'emblema Labor omnia vincit, "El treball ho supera tot", era una clara distinció d'escola de venedors, formats primer com a joves aprenents, ajudants i escalant a l'escala laboral fins a arribar a venedor i comercial. Els Jorba van crear les consignes de tot venedor/a tal com el coneixem avui en dia: “Todo por y para el cliente” o “buscar el minimo beneficio para conseguir la máxima venta”, uns criteris que llavors venien dels grans supermagatzems dels Estats Units, dels feliços anys 20, i que van començar a aplicar de forma vertiginosa amb total èxit d'acceptació entre els clients.

L'any 1923 naixia la societat "P. Jorba e hijos", l’empresa Jorba participà tant en les Fires de Mostres de Barcelona com en la gran Exposició Universal de Barcelona l’any 1929. Fins i tot el canvi de règim l'any 1931, fou una magnífica oportunitat per fer negoci, tal com afirmava Joan Jorba a l'alcalde Joan Selves, via correspondència postal:

"esta casa se ha propuesto modificar toda clase de banderas pertenecientes al régimen monárquico, cambiando sus colores por los que ha adoptado el actual régimen republicano, a fin de que esta transformación se realice con el máximo de economía posible para el público".

El primer edifici Jorba

L'any 1904 va entrar en funcionament l'edifici Casa Jorba, situat entre els carrers Nou i del Born amb la plaça Sant Domènec com espai de trobada per molta gent, que marcava com a referència d'orientació els magatzems, amb el pas dels anys es coneixia més l'indret pels magatzems "Jorba" que no pel seu nom popular "plaça de Sant Domingu". L'establiment venia tota mena de roba i a preu fix (cosa poc freqüent, perquè sovint es pactava el preu entre comprador i venedor, el regateig de preus). La varietat de roba anava des de roba pel dormitori fins a "calça curta" per practicar esports com el tenis o el bàsquet.

L'edifici fou el centre principal dels magatzems fins a la inauguració el 1936, de la primera fase del nou edifici Can Jorba, a la Muralla del Carme, l'edifici comptava amb 6.400 metres quadrats dedicats a la venda directa. Durant mesos previs a la gran inauguració els treballadors van complir les tasques de trasllat del gènere al nou establiment fent milers de viatges diaris, a causa de la proximitat, de fet, tan sols havien de travessar el carrer Nou per arribar al nou edifici. L'acte inaugural (desembre 1936) es va realitzar amb els magatzems col·lectivitzats pels treballadors, Pere Jorba havia estat expulsat de tots els aparells de control dels magatzems i reclòs a casa seva. En finalitzar la guerra, el fill de Joan Jorba, Pere Jorba i Vall, reprengué la construcció de l’edifici nou a la Muralla del Carme, deixant l'antic edifici fins a l'extrem de vendre-se'l "al millor postor". El primer edifici fou vilment destrossat per l'edifici gris que podem veure en l'actualitat.

El segon edifici Jorba

Exemple d'art déco català, inusual en terres catalanes, la nova construcció estava caracteritzada per mostrar una funcionalitat no renyida amb la monumentalitat. Fou projectat per Arnald Calvet i construït en tres etapes (1936-1943-1952).

El nou edifici Jorba estava dividit en seccions: a la planta baixa hi havia la perfumeria, la joieria i les bosses de mà; al primer pis, els teixits; al segon, les mantes i els llençols; i al tercer, joguines, imatgeria i ornaments. A la quarta planta hi havia les oficines i una sala per a desfilades de moda. Disposaven de sastreria per fer roba a mida del consumidor. Cada secció tenia un cap i dos-tres dependents. Davant el nou edifici, Jorba tenia la botiga de queviures i, en la muralla de Sant Francesc, una altra botiga, aquesta de mobles.

Els magatzems disposaven d'artistes, pintors, fusters i electricistes propis per funcions internes exclusivament, una plantilla del tot equilibrada que no li faltava absolutament de res. La dècada dels seixanta i sobretot el principi dels setanta, Cal Jorba patia greus problemes econòmics deguts als crèdits bancaris que li reclamaven.

L'any 1971 l'empresa fou venuda a la sevillana al Grup Comercial i Industrial, Gricos S.A., que va assegurar fer-se càrrec de tots els deutes i aixecar de nou al gegant comercial, si en primer moment van poder sanejar la situació econòmica, l'any 1984 van haver de cessar i tancar definitivament les portes.

 

Fonts consultades:

- Memoria.cat: La república a Manresa en un clic
- Barcelona Patrimoni, la memòria urbana: Els magatzems Can Jorba 

Bibliografia:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001). L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965. Efadós: El Papiol

El carrer del Balç

El carrer desaparegut de Manresa

Fa anys i anys que es parla d’una Manresa subterrània, encara existent, però amagada a la vista de molts. A través d’uns passadissos secrets i subterranis es podia anar des del carrer Sobrerroca fins a la Torre de Santa Caterina. Fins i tot, les llegendes més agosarades no dubtaven en afirmar que les construccions subterrànies anaven a parar fins a la muntanya de Montserrat.

Per què hi ha gent que encara creu en una Manresa subterrània? Sens dubte, prové del carrer del Balç, on hi ha arcades i elements del segle X al XIV. Aquest carrer és paral·lel al carrer de Sobrerroca i de Santa Llúcia. És un carrer que, tot i que s’havia obert l’any 1983, ja fa anys que es va tornar a tancar a la circulació, amb la instal·lació d’una reixa de ferro ambdues portes d'entrada. És per aquest motiu que no consta als mapes de Manresa; un carrer esborrat de la memòria.

El topònim "carrer del Balç" ja ens denota l’existència d’un desnivell, cingle o precipici. És per això que arrenca de la Baixada del Pòpul i es perllonga fins a la travessera dels Drets, també coneguda com el carrer Merdisser. Una curiositat important d’aquest carrer, que no tenen la majoria, és que a banda i banda d’aquest carrer del Balç s’obren els baixos i cellers de les cases sobreposades a la plaça Major. Segons sembla, aquests cellers i baixos eren les antigues entrades de les cases nobles dels segles XII-XIV, que probablement també tenien accés per la part de dalt del carrer Sobrerroca. La zona és arquitectònicament molt rica, ja que presenta una gran diversitat de formes constructives i de materials emprats en la construcció al llarg de tants segles. Podem trobar naus i voltes aguantades per contraforts i arcs de diferents tipus (apuntats, rebaixats i de punt rodó).

L'entrada al carrer del Balç (Baixada del Pòpul)

El carrer del Balç és l’únic corredor continu que existeix a la ciutat que penetra endins de la roca. Aquests baixos i cellers són del període baix-medieval (segle XIV), i reformats als segles XVII-XVIII. En aquesta zona hi ha materials i elements de tots els segles, ja que ha estat construït des de sempre. Podria haver-n’hi dels segles X al XII, però és entre els segles XIV i XVIII que se’n conserva la major part. Aquests baixos podrien haver estat utilitzats com a la part de treball de les cases, i a la part de dalt, fessin d'habitatges. El que sembla segur és que l’últim ús que van tenir majoritàriament és com magatzems i cellers, però tampoc no podem oblidar que alguns devien ser utilitzats com a habitacles. Un dels edificis fou utilitzat modernament com a caserna, ja que els baixos encara es conserven restes d’unes cavallerisses, és a dir, on es guardaven els cavalls.

El carrer del Balç és gairebé totalment cobert per edificis encara ocupats avui dia, però sembla que originàriament aquest carrer era descobert. Aquest compleix moltes característiques típiques d’un carrer medieval. És a dir, un carrer petit, estret, mal il·luminat, poc ventilat i insalubre, un carrer propens a epidèmies i malalties de transmissió com la pesta bubònica del segle XIV.

Aquest carrer presenta uns materials usats per a la seva construcció molt diversos. Alguns d’aquests paraments són romànics o ratllant el romànic, és a dir, entre els segles XIII i XIV. L’ocupació d’aquest carrer podria ser molt antiga, fins i tot, més del que se’n tenen proves, tant pel que fa als materials com al tipus de construcció. Alguns entesos afirmen que podria ser ocupada des dels segles X-XI, encara que de tan antic no se’n conserva res.

La Manresa subterrània pròpiament dita, entenent com a tal la que connectaria amb la Torre Santa Caterina, és impossible. Impossible, perquè el carrer Sobrerroca –com indica el seu nom- està edificat sobre roca, concretament sobre la carena que uneix el Puig Mercadal amb el Puig Cardener: una barrera natural infranquejable, tal com es pot veure en alguns comerços i establiments de la Plaça Major, en uns baixos que entren uns metres endins, però que s’acaben tan aviat com arriben a la roca que els talla.

Bibliografia:

- PIÑERO, Jordi: «El carrer del Balç, una perla amagada al cor de la Manresa medieval». Dovella, [en línia], 2005, Núm. 87, p. 54-55, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/141298

- SIMÓN, Jordi: "La Manresa subterrània" (web de l'atuor)

La ciutat de blanc

Un fenomen excepcional

Fotografia: Vista de Manresa, del riu Cardener i la Seu, febrer de 1917.

Al llarg de molts anys, Manresa ha vist nevar uns quants cops, però el fenomen climatològic és un fet excepcional si el revisem cada hivern. Els hiverns manresans es coneixen pel fred intens i les glaçades, de fet és un hivern típic del Pla de Bages.

Les nevades documentades del segle XX no han estat habituals. Ara bé, existeixen dates excepcionals que han quedat a la memòria dels que les han viscut. Els d'edat més avançada recorden la nevada de 1928, quan la neu gairebé va arribar a mig metre d'altura. I no fou l'única, ja que també es té constància de la nevada del febrer de 1917, quan caigué un important gruix de neu.

La nevada de 1962

Fotografia: Imatge de Crist Rei, amb la Indústria Metal·lúrgica Tèxtil a la dreta de la imatge. El gruix de neu era considerable.

Tanmateix, la nevada més recordada va ser la del desembre de 1962. Fou del tot excepcional per una ciutat que està a 230 metres d'altura respecte al nivell del mar. A la sortida de la Missa del Gall de 1962, les volves de neu van caure amb força, fet que obligà els manresans i manresanes a aplegar-se dins les llars i contemplar una ciutat emblanquinada per la neu. No deixà de nevar durant dos dies, com també en moltes comarques catalanes, de fet el Nadal de 1962 es recorda per les nevades a moltíssimes ciutats i pobles catalans. Els testimonis de l'època diuen que la neu va arribar a tenir un gruix d'entre 60 centímetres i un metre d'altura. El riu Cardener es glaçà per complet, i es van arribar a temperatures de deu graus sota zero.

Fotografia: Passeig Pere III completament nevat, 26 de desembre de 1962.

El dia de Sant Esteve va sortir el sol i els ciutadans ho van aprofitar per sortir de casa amb les càmeres per immortalitzar la neu acumulada a la Seu i al Passeig. La ciutat es va omplir de trineus, ninots de neu i guerra entre la xicalla i els més grans. El trànsit rodat va quedar interromput i les vies de comunicació, tant de vehicles com de trens (Renfe i FFCC) només es podien fer amb locomotores de vapor. La carretera que comunicava Barcelona amb Manresa (Cal Maçana) va quedar tallada a la circulació. Els serveis d'emergència i la Guàrdia Civil es van preparar amb dos jeeps proveïts d'una llitera pels casos d'emergència. La Creu Roja també es va mobilitzar per ajudar als que havien quedat incomunicats.

Fotografia: Manresans practicant l'esquí a la Muralla Sant Domènec.

El 26 de desembre es va començar a retirar la neu de la calçada, amb tractors amb pales llevaneus, una brigada de cent homes carregava neu en camions que l'abocaven al riu Cardener. Una de les tasques dels camions fou tirar sal als carrers, la sal evidentment s'anava a buscar a Súria en camions. Moltes empreses de construcció van ajudar l'ajuntament de forma solidària cedint maquinària i homes per ajudar a retirar la neu. La cooperació ciutadana fou exemplar.

El dia 31 de desembre la ciutat havia recuperat quasi la normalitat.

Bibliografia i fotografies:

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

Un viatge medieval

Els carrers de la Fira de l'Aixada

En una de les entrades dedicades a l'edat mitjana, vaig resumir els carrers que conformaven la Manresa Medieval. La Fira de l'Aixada que se celebra anualment al mes de febrer, n'és un bon exemple per fer-se la idea de com era la nostra ciutat durant l'edat mitjana, recreant els vells oficis i gremis que donaven sovint nom al carrer o l'indret durant segles. Ara amb aquesta petita i humil actualització podem situar els carrers medievals sobre el plànol de la ciutat del segle XXI. Interessant és conèixer noms de carrers i de places de Manresa que avui ja no existeixen, i la seva possible ubicació. Aquests carrers i places van formar part de la Manresa medieval, i en coneixem la seva existència gràcies a la documentació que s'ha pogut conservar.

Llistat dels carrers

El govern de la ciutat al segle XIV era format, bàsicament, per famílies de cuireters, sabaters i mercaders. 

1. Plaça Peguera
2. Carrer de Jaume Rigolf o Rigolfes
3. Carrer de Socarrats
4. Carrer de Senioses o de Seniosa
5. Carrer de Gotzems, o Pere Mateu o Mossèn Anglada
6. Raval Saragossà
7. Carrer de la Cuireteria
8. Carrer de la Bosseria
9. Era d’en Codina

Quaderns escolars dels anys 1927-1932

Memoria.cat ofereix la reproducció d’unes 70 pàgines de 5 quaderns escolars de Maurici Casasayas Aloy, un manresà que d'aquí a pocs dies complirà 90 anys i que de petit havia anat a l’escola del mestre Pere Guiu Domingo, de Manresa.

Els seus quaderns escolars corresponen als anys 1927-1932 i a través d’ells podem constatar les grans diferències entre l’ensenyament dels anys de la Monarquia i els de la República. Si els quaderns del període monàrquic estan tots escrits en castellà i s’hi poden llegir textos sobre la bandera espanyola, la “Fiesta de la Raza” i l’himne de la “Marcha real”, els quaderns de la República són pràcticament completament en català i parlen de la història i la geografia del nostre país, donant un especial relleu a fets com la proclamació de la República, l’aprovació de la Constitució, la defensa de l’Estatut d’autonomia i la famosa visita del president Macià al Teatre Kursaal, que aquell dia, segons el quadern escolar de Casasayas “no era ple a vessar, ni de gom a gom. N’era molt més encara. Semblava que haguessin abocat al públic amb un cabàs gegantí” Podeu veure fotografiada la cartera que feia servir Maurici Casasayas i les cobertes i diverses pàgines dels 5 quaderns, amb lliçons, exercicis, cançons, redaccions... de geometria, geografia, història, matemàtiques, gramàtica, etc. en aquesta adreça: http://www.memoria.cat/quadern

Font: Memòria i Història de Manresa

La ruta de les esglésies

L'església de Sant Miquel, de Sant Bartomeu i Sant Pere Màrtir

Efectivament, tres esglésies que abans de l'esclat de la Guerra Civil formaven part del paisatge urbà de la ciutat de Manresa, tres esglésies que van ser derruïdes la tardor de 1936 per ordre del Comitè Antifeixista de la ciutat de Manresa. Actualment, no queda cap vestigi que a simple ull pugui identificar-les, però si les situem sobre el mapa de Manresa, podem identificar-les ben a prop de l'Església del Carme, la Seu i la petita ermita de Sant Marc, que formaven la ruta de les esglésies de Manresa.

 

(Prem la imatge per veure més gran)

L'església de Sant Bartomeu

L'antiga església de Sant Bartomeu situada al barri de les Escodines. Aquest temple s'aixecava concretament al final del carrer Sant Bartomeu i al principi del Carrer Nou de Santa Clara. Per situar-nos millor hem de dir que l'antiga església i el convent adjacent eren enganxats a l'actual Casal del Barri les Escodines. De fet, el convent adjacent va ser durant anys una presó i actualment, un cop enderrocat també el convent, és un pati utilitzat pel Casal de les Escodines que ara s'està convertint en el nou casal del Barri. Davant del futur edifici del casal hi hauríem de situar l'antiga església.

L'església havia tingut uns orígens medievals, però l'edifici que es va enderrocar era un edifici era construït més tard, el 1674. Era un edifici d'aparença molt senzilla, de poca exhibició artística, amb un petit campanar d'espadanya i un porxo al seu davant. En l'interior s'hi venerava sobretot la imatge de la Divina Pastora, una santa que com diu el nom presentava l'aspecte d'una pastora. Una santa especial en aquest indret, ja que ha estat durant molt temps la tradicional patrona del barri, antigament rural i carlí, de les Escodines. Per tant, aquesta església havia estat el punt més important del barri. De l'església només en perdura la Divina Pastora una imatge venerada actualment en un altre indret i de la qual fins fa ben poc, si no es continua fent, s'organitzava cada any una cercavila pel barri amb la imatge sobre una carrossa. Una tradició que ha estat mantinguda sobretot pels membres de la històrica associació manresana de la Divina Pastora.

L'església de Sant Miquel

Aquest antic edifici era situat a l'actual carrer de Sant Miquel, al barri Antic, entre la Plana de l'Om i la primera de les placetes que hi ha al llarg del carrer Sant Miquel. De fet, ocupava una gran part de l'actual placeta.

L'església de Sant Miquel era una petita joia de l'art manresà. Un temple gòtic força més petit que els altres grans temples de la ciutat però amb una riquesa arquitectònica exquisida. En la forma gòtica majoritària del temple s'hi alternaven algunes parts romàniques que es conjuntaven amb la part gòtica. La part més visible romànica era la façana principal amb el campanar d'espadanya un dels elements més visibles de l'església. Però la part més coneguda i bonica era l'absis gòtic que era la típica estampa que es podia veure baixant el carrer Sant Miquel des de la Plaça Major. Un absis que era al costat de l'actual cafeteria Aroma. A la paret exterior d'aquest absis també hi tenia molta tradició el mural dedicat a Santa Magdalena, una santa que donava nom a aquella petita placeta. En el seu interior en destacava l'obra barroca de Josep Sunyer que va deixar el seu nom a través de la construcció d'algun dels retaules que hi havia. L'església de Sant Miquel també era un lloc de gran tradició per les institucions manresanes, ja que més enllà dels actes religiosos, durant segles, a vegades important s'hi havia reunit el Consell de la ciutat de Manresa.

Abans del seu enderroc definitiu, autoritzat pel Comitè Antifeixista, es van poder salvar alguns elements: algunes claus de volta, alguna imatge i una bellíssima pica gòtica per beneir que actualment es pot veure exposada al Museu Comarcal de Manresa.

L'església de Sant Pere Màrtir

Sant Pere Màrtir era a l'actual plaça Sant Domènec, enganxada a les parets del teatre Conservatori. Començada el 1321, no va ser acabada fins segles més tard. L'església era una barreja d'estils arquitectònics. Antigament, al costat de l'església hi havia el convent dels dominics que el segle XIX va ser convertir en el teatre Conservatori. La porta de l'església era davant la casa de la Buresa i l'absis a la carretera de Cardona. Un absis que trepitjava una part de la carretera i que antigament actuava com una part més de la muralla de la ciutat. La part de més interès de l'edifici era la capella del Roser que tenia un valuós retaule barroc. Aquest retaule va ser salvat en gran part de ser cremat i avui, tot desmuntat, ocupa la sala barroca del Museu Comarcal de Manresa. Cal dir que del conjunt d'esglésies que van ser enderrocades, aquesta era la que tenia menys interès de manera que fins i tot el mateix ajuntament (en contra dels enderrocaments, però sense marge de maniobra) va autoritzar l'enderroc. Va ser l'únic enderroc amb el qual va estar d'acord. D'aquesta manera s'hauria començat a fer realitat un vell projecte urbanístic: la gran plaça de Sant Domènec que havia d'obrir-se en els solars de l'església i el Teatre Conservatori. L'ermita de Sant Marc

L'ermita de Sant Marc amb el seu petit campanar d'espadanya, dóna la benvinguda a Manresa. És l'única que ha sobreviscut de les tres esglésies.

Bibliografia:

- Manresa Calidoscopi (manresacalidoscopi.blogspot.com)

- La república a Manresa en un clic (memoria.cat/republica)

La unitat "Alpha"

Manresa, parada obligatòria? Més històries sobre espies

En un post anterior, El servei secret francès entre nosaltres, vaig esmentar un dels casos més estrambòtics i surrealistes, la detenció de dos espies del servei secret francès, que transportaven una potent arma i tenien "llicència per matar". A continuació l'autèntica història dels espies francesos a Manresa.

Han passat set anys perquè transcendissin els detalls d'un dels casos policials més internacionals que han tingut mai origen a la nostra ciutat. Encara ara no se n'ha resolt la incògnita principal: conèixer l'objectiu del potent armament descobert pels Mossos d'Esquadra al cotxe d'un espia francès quan, desorientat, intentava trobar la sortida de Manresa cap a Barcelona, on s'havia de trobar amb el seu cap directe, també arrestat. Resulta que fins i tot els espies es perden a Manresa?

Investigacions fetes a França i a Espanya han permès concloure que Rachid Chaouati, l'espia detingut el 18 d'abril del 2002 a Manresa, i el seu cap, Christian Piazzole, també arrestat la mateixa nit a Barcelona, treballaven per a la unitat Alpha dels serveis secrets francesos. Entre les facultats atribuïbles hi ha la de matar si és necessari. Els espies van ser detinguts quan intentaven amagar un arsenal en un amagatall proper a Sant Pere Sallavinera (Anoia). L'objectiu del potent armament es desconeix, tot i que diversos experts assenyalen que l'enemic a batre podria ser un terrorista de l'illa de Còrsega o un islamista establert a Catalunya.

Fotografia: Hotel Pere III (Manresa)

La història comença el 17 d'abril del 2002. Chaouati rep l'encàrrec de traslladar l'armament, que estava ocultat al Perelló (Baix Ebre), a un nou amagatall. Després d'anar-lo a buscar amb èxit, es va reunir amb el seu cap, Christian Piazzole, a la plaça de Catalunya de Barcelona. Allà li va facilitar un mapa de la comarca de l'Anoia i un GPS que contenia les coordenades del nou amagatall, en un bosc proper a Sant Pere Sallavinera. Chaouati, amb la companyia de la seva parella, Karima Achep, es va desplaçar fins a l'alta Anoia, però va ser incapaç de trobar el punt on havia de dipositar el fusell i la pistola. A les 9 del vespre, resignats, ell i la seva parella decideixen passar la nit no gaire lluny. Recorrent l'eix transversal, van arribar a Manresa i van demanar allotjament a l'hotel Pere III.

El descans no li va durar gaire estona. A 2/4 de 12 de la nit, Chaouati va rebre la trucada d'un enfadat Christian Piazzole, que li va exigir tornar-se a reunir a Barcelona. Ell va abandonar l'hotel precipitadament, va agafar el cotxe i va buscar la sortida més ràpida de Manresa cap a Barcelona. Va passar per davant de la caserna de la Guàrdia Civil i va sortir per la carretera de Cardona. Un cop va arribar a la rotonda de la C-55 amb l'Eix Transversal (a la gasolinera Petrocat), va titubejar: no sabia en quina direcció continuar. Una patrulla dels Mossos que era a la benzinera va sospitar del seu moviment i el va aturar immediatament. El dubte el va delatar.

Fotografia: Aquest fusell és probablement l'arma més potent que es troba al complex central dels Mossos i pertany al cas dels espies francesos detinguts a Manresa el 2002 (Diari Regió7, actualització 18-12-09)

Els agents autonòmics li van exigir que obrís el maleter. En fer-ho, hi van trobar un equipatge d'assassí gens negligible: un rifle amb silenciador i mira telescòpica làser; una pistola Ruger del calibre 22, un radiotransmissor portàtil, dos buscapersones i un dispositiu electrònic de radiobalisa, entre altres aparells. Els dos detinguts van passar a disposició del jutge d'instrucció número 5 de Manresa, Ramon Landa, que va dictar el seu ingrés en presó provisional. Una mesura cautelar que va ser sol·licitada pel fiscal coordinador de Manresa, Ramon Menac.

El cas, davant de l'evidència que es tractava d'un crim organitzat, va sortir aviat de la comissaria de Manresa dels Mossos d'Esquadra i va passar a mans de la unitat d'investigació central de la policia catalana. Dos mesos després, un comissari francès, amb la companyia d'un tinent coronel de la Guàrdia Civil, es va presentar als Mossos per comunicar-los tres idees: Piazzole era un funcionari d'estat que, amb l'ajut de Chaouati, tenia com a missió el trasllat d'armes des del sud de Barcelona al territori francès. Van demanar la seva posada en llibertat amb el compromís de comparèixer davant la justícia espanyola sempre que fossin requerits. No ho van aconseguir: el jutge de Manresa, Ramon Landa, els va mantenir a la presó. El 12 d'octubre, aprofitant la desfilada de les forces armades a Madrid, un general francès va fer un altre intent amb les autoritats espanyoles, amb el pretext oficial de no malmetre les relacions entre Espanya i França en la lluita contra ETA.

Fotografia: El general Philippe Rondot (El Pais)

Pocs dies després va aparèixer el general francès superespia Philippe Rondot, el mateix que va caçar l'any 1994 al Sudan Ilich Ramírez Sánchez, àlies Chacal, en aquell temps l'home més buscat del món. Rondot, cap màxim dels dos detinguts, es va plantar davant el fiscal en cap de Catalunya, José María Mena. Li va demanar la posada en llibertat dels espies i li va donar la seva paraula d'honor que compareixerien davant la justícia espanyola. Finalment, Mena va cedir i, a petició seva, els magistrats de l'Audiència de Barcelona Elena Guindulain, Augusto Morales i José María Assalit, davant de la sol·licitud de Mena, van dictar la seva posada en llibertat, sis mesos després, per tant, que fossin detinguts. La raó d'estat de França va es va imposar així al pes de la llei complerta a Manresa.

Durant tot el 2003, les autoritats franceses van lluitar perquè es tanqués el sumari obert a Manresa, però no ho van aconseguir. El judici es va fixar per al 28 de gener del 2004 a la secció cinquena de l'Audiència de Barcelona, amb la petició fiscal de set anys de presó per a cada un dels processats. Dies abans, els seus advocats ja havien renunciat als seus propis testimonis, cosa que feia presagiar el que va acabar realment succeint: la incompareixença dels dos espies. La justícia espanyola va dictar aleshores una ordre internacional de recerca i captura que, cinc anys després, encara no ha prosperat, ja que a França no s'ha executat.

El diari El País ha descobert que durant dos anys Piazzole ha viscut al mateix domicili de Marsella que va facilitar als Mossos el 2002, sense que la gendarmeria l'hagi detingut.

Bibliografia:

- Diari Regió7: A qui havien vingut a matar els espies francesos detinguts a Manresa? (17-11-2009)

- Diari Regió7: La decisió de posar-los en llibertat va ser errònia, perquè tots dos van fugir (04-12-2009)

- Diari El País: La misión secreta del 'Chacal' francés (15-11-2009)

Serials de casa nostra

Manresa es converteix en escenari de "Rosa"

La notícia popular per excel·lència de l'any 1995 va ser la decisió de TV3 de rodar la continuació de la gran sèrie Poble Nou, la primera telenovel·la pròpia d'èxit de la cadena, a Manresa. L'spin-off de Poble Nou venia a visitar-nos, amb el nom Rosa. La nova sèrie s'anomenava com la seva protagonista, Rosa, personatge interpretat per l'actriu Margarida Minguillón. La Rosa i els seus fills en la ficció, l'Anna i el Martí, serien els protagonistes principals durant les 29 setmanes que duraria la sèrie, que es va estrenar a la pantalla de televisió el 25 de setembre de 1995. La notícia va saltar als mitjans de comunicació el 13 de juliol. El 31 d'agost, els actors i tot l'equip de rodatge ja va aterrar a Manresa per rodar els primers exteriors. Dos dies abans, l'equip de càsting de TV3 va convertir el centre cívic Joan Amades en un plató improvisat per escollir figurants de casa per al serial.

Des de l'Ajuntament de Manresa, no es va voler deixar passar l'oportunitat per promocionar la ciutat. Així, el consistori va arribar a un acord amb la cadena catalana per tal que els protagonistes de la sèrie fossin enregistrats pels carrers i les botigues de la capital del Bages a canvi de trenta milions de les antigues pessetes, aportats per institucions i comerços manresans. Era una ocasió, en paraules del regidor de Cultura del moment, Ramon Fontdevila, "de promocionar la ciutat en horari de màxima audiència". Josep Benet i Jornet, l'escriptor de la telenovel·la, també considerava que la sèrie faria un servei a Manresa. "Rosa" es va consolidar de seguida els dilluns com el programa més vist de la seva franja horària. La popularitat de "Rosa" i de l'actriu Margarida Minguillón es va aprofitar per promoure Manresa amb la campanya comercial "Vine al cor".

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7.

- Bloc Manresa Calidoscopi

Una ciutat mal comunicada?

Manresa i les vies de comunicació, un breu viatge a 1971

Aquests dies la ciutat de Manresa, sobretot en els diaris digitals, hi ha una intensa discussió sobre la construcció d'un tramvia urbà. Els pros i contres són molts, i les opinions generen un debat entre els ciutadans que no escapa la realitat: Manresa segueix sent deficitària en les comunicacions, principalment exteriors, ja ni tan sols en la comunicació urbana, sinó en carreteres i també xarxes ferroviàries que superen els anys de retard, o el que és pitjor, continuen en els calaixos de projectes dels despatxos de la Generalitat.

A continuació un excel·lent extracte de La Vanguardia, del dia 28 d'agost de 1971, sobre la manca d'infraestructures viàries, crec que és una eina d'estudi interessant. L'any 1971 l'autor de l'article ja criticava durament la realitat de la ciutat de Manresa, una ciutat central sense comunicacions dignes d'un important nucli de comerç industrial.

MANRESA, núcleo distribuidor de comunicaciones sin aprovechar. La falta de buenas carreteras impide el completo desarrollo del centro de Catalunya.

(28/8/1971, La Vanguardia Española, extracte traduït al català)

La comarca del Bages, amb Manresa com a capital, ocupa una situació privilegiada, en la geografia de Catalunya. Si sobre el mapa de la regió catalana es creua una aspa, Manresa s'aproxima a l'eix central, semblant amb la ciutat de Madrid en la geografia peninsular.

Això no obstant, tot i estar en una posició central, que hauria de convertir Manresa en un punt de distribució i propulsor de comunicacions dintre la regió, els vials que comuniquen la comarca del Bages amb els quatre punts cardinals de Catalunya són extremadament deficients.

Potser són les comunicacions amb Manresa, des d'un altre lloc de Catalunya, les que d'una manera més palpable i més clara descobreixin que moltes del que anomenem carreteres no són més que antics camins carreters als quals simplement un dia se'ls va posar una capa d'asfalt.

Una zona sense comunicacions o amb comunicacions deficients, com les que fins ara han tingut les comarques centrals de la província de Barcelona i la província de Lleida, estan condemnades a vegetar. I Manresa en aquest cas n'és un exemple. No creix al ritme que podria créixer si disposes de bones comunicacions, i segueix sent una comarca amb una potencialitat econòmica insuficientment aprofitada.

[...] En efecte, tot el món sap que n'és de difícil fer un viatge Barcelona-Manresa. A l'hivern, algunes ocasions, s'arriba abans a Nova York amb avió que a Manresa amb automòbil. I el mateix succeeix entre Manresa i la seva seu episcopal, Vic.

Aquesta situació, com era d'esperar havia de provocar crisis, i la va provocar. No fou fàcil arribar a una solució, entre altres raons perquè era molt freqüent el fet que en una mateixa carretera un tram pertany a l'Estat i l'altre a la Diputació. És a dir, dualitat d'administracions, diferents criteris en prioritats, pressupostos que no sempre es coordinen i fins i tot criteris tècnics diferents.

L'eix del Llobregat

Però existia l'acord, fa ja alguns anys, i la cèlebre carretera d'Esparreguera a Bellver de la Cerdanya, que no anava ni a un lloc ni l'altre i que ha de formar l'eix vertical del Llobregat, amb Manresa en el centre d'una creu de línies de comunicacions. La Diputació per la seva part i l'Estat per l'altre rivalitzen per veure qui construeix més de pressa. L'Estat, des d'Abrera, per Monistrol, i la Diputació fins a Manresa. S'espera que a finals d'any que ve la via estarà llesta. No obstant això, aquesta carretera no tindrà sentit si no es procura també un enllaç directe amb Terrassa i Sabadell, ciutats que al seu torn han d'estar comunicades amb Barcelona amb una autopista lliure.

Manresa com a centre difusor de comunicacions és també el centre teòric d'una creu de carretera -que fins al moment, res obstaculitza que siguin autovies-. El puntal d'aquesta creu, és l'eix del Llobregat mencionat, aquesta carretera que s'està construint i ha d'arribar fins a Bellver de Cerdanya a través del túnel de Bagà. Perquè tampoc té cap sentit pràctic deixar el Berguedà en un cul de sac sense comunicacions, com està ara. A partir de Manresa, la carretera torna a ser de l'Estat i amb uns sols retocs, els 50 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Berga serien més accessibles. És a partir de Berga fins a Bagà que la carretera requereix un tractament completament nou, precisant el camí de carro asfaltat que és el que ara s'aprofita.

La comunicació Lleida-Manresa-Girona

Així mateix, també requereix un tractament nou les carreteres que des de Cervera i des d'Igualada passen per Manresa, enllacen amb Vic i, en teoria, haurien d'arribar a Girona. Aquest seria l'altre braç de la creu que deixa a Manresa en el centre.

Cada vegada es fa més difícil comprendre perquè Lleida i Girona no tenen comunicació directa. El camí pomposament anomenat carretera - la N-141, de Cervera a Vic a través de Calaf i Manresa-, hem d'oblidar-lo. Perquè el seu condicionament no vol dir arreglar el pis i llimar alguns revolts; s'ha de realitzar un traçat completament nou, perquè realment sigui una carretera. També podem dir el mateix de la pèssima carretera, tant a escala de traçat com de paviment, que uneix Manresa amb Bassella, passant per Solsona.

També, podria esmentar la C-241, entre Igualada i Manresa, de 29 quilòmetres, dels quals els set més pròxims a Manresa són de la Diputació, necessitin un traçat completament nou.

Des del centre de la creu, és a dir, des de Manresa, fins a Vic, és un tram que amb algunes obres de rectificació pot acceptar-se -seguim parlant d'un pedaç, però millor això que una altra cosa-. Però a partir de Vic, l'eix Lleida-Girona no es completa perquè el camí no torna a aparèixer fins a prop del pantà de Susqueda, a prop d'Anglès. Queden 20 quilòmetres entre el parador del pantà de Sau i el poble d'Anglès en el que no existeix ni el considerat camí carreter asfaltat.

Inversió rendible

S'entén, doncs, que totes les inversions en carreteres que es realitzin, tenint Manresa com a punt dominant, són extremadament rendibles. Seran carreteres que no tindran res a veure amb el turisme, tal com entenem aquest. Trobarem pocs càmpings i potser no vendran souvenirs: però el vigor, la força, la potència econòmica esdevindran i compensaran àmpliament l'esforç econòmic nacional.

Bibliografia:

- Hemeroteca "La Vanguardia Española" (Any 1971)

El doble crim del matrimoni Guixé-Oliveras

Els misteriosos crims dels masovers de la Culla

En el post La Casa de la Culla, feia esment d'un dels casos més misteriosos de la ciutat de Manresa, els crims de la Culla, és a dir, del doble assassinat del matrimoni format per Juan Guixé Farré i Luisa Oliveras.

En Joan i la Lluïsa eren els masovers de la Casa de la Culla, però aquests dos noms passarien als annals d'un dels crims més estranys i sospitosos de Manresa.

L'any 1923 Manresa gaudia d'un important nucli industrial i era una de les ciutats més habitades de Catalunya. En Joan, masover de 45 anys, va sortir a buscar caragols als entorns de la casa, el 22 de març de 1923 davant la seva desaparició es va descobrir el seu cadàver al costat d'un ramal de la Séquia amb símbols d'haver patit una mort violenta. Van córrer diferents rumors ràpidament, com el d'un possible assassinat per encàrrec o d'un suïcidi.

El cert és que el seu cadàver donava senyals d'una violència desmesurada, segons recull la premsa:

El ciudadano Juan Guixé Farré, de 45 años de edad, casado, natural de Barcelona y con domicilio en el Manso “La Culla” del que era colono, salió a media noche de ayer, alegando que iba a recoger caracoles, a cuyo efecto llevaba a prevención un cesto y un saco. Se ignora lo que pasó luego, pero es lo cierto que en la mañana de ayer fue encontrado su cadáver junto a la Acequia, con la cabeza y la espalda completamente destrozadas, habiendo sido recogidos pedazos del cráneo y cerebro a larga distancia del lugar del suceso. Se ignora si se trata de un suicidio o de un accidente fortuíto causado por haberle hecho explosión un cartucho de dinamita de los que se usan para los barrenos, ya que la muerte parece se la produjo un artefacto de esos.

(Pàtria, 24-03-1923)

Al final de l'article aparegut al diari “Pàtria” el 24 de març del 1923, el periodista afirmava que la víctima practicava l'espiritisme:

El desgraciado Guixé, profesaba ideas espiritistas.

Les alarmes es van disparar quan mesos després, la seva vídua era trobada morta. El 9 de maig del mateix any va ser la masovera qui es trobà morta, aquesta amb el cap esclafat, al costat de la pica de l'oli. Noves sospites d'assassinat, que tampoc es van aclarir mai. Davant la manca de proves i evidencies, van circular rumors de bruixeria i espiritisme pels carrers de Manresa. El doble crim s'havia convertit en un autèntic misteri.

La premsa se'n feia ressò:

Ya entrada la mañana ha corrido por todos los ámbitos de la ciudad la noticia de que en la casa conocida por “La Culla”, había ocurrido un sangriento suceso del que había sido víctima la mujer que en dicha casa vivía. Esta mujer era la esposa del hombre que hace un tiempo se le encontró muerto cerca de la Culla diciéndose que se había suicidado. Del hecho se ha dado conocimiento al Juzgado el cual se ha personado en dicha casa de “La Culla”. Allí se ha encontrado rastros de sangre que parece se haya cometido un crimen. [...] La interfecta se llama Luisa Oliveras natural de Castellfullit del Boix. Se le han apreciado dos heridas en la parietal izquierda y en el cuello, que le han producido la muerte. La muerte de esa pobre mujer ¿no despierta sospechas de que la muerte de su esposo en vez de ser un suicidio sea un crimen?

(Diario de Manresa, 9-05-1923)

Dos dies després de l'assassinat de la Lluïsa, l'11 de maig, dues persones van ser detingudes pels Mossos d'Esquadra al poble de Súria (Bages) sospitosos de cometre el crim.

Ayer ingresaron en la cárcel por sospecha de que fuesen los autores del asesinato de Luisa Oliveras, dos sugetos detenidos por los mozos de escuadra de Suria.

(Pàtria, 11-05-1923)

El cert és que mai s'ha pogut esbrinar si es va tractar de dos assassinats encarregats per una mateixa persona per un deute econòmic o per un assassinat que havia comès en Joan feia anys, si van ser suïcidis o fins i tot es pot obrir una hipòtesi amb el món de l'espiritisme com apuntaven els mitjans escrits. A prop d'on va morir en Joan, hi ha una pedra amb la inscripció JG i la data de la seva mort. El matrimoni no tenia fills i els familiars de les víctimes mai es van interessar si el que havia ocorregut havia estat un assassinat o un suïcidi.

Passat un parell de mesos, el diari El Pla de Bages titulava Un crim horrorós a la Culla per explicar la descoberta de la vídua de Guixé, Lluïsa Oliveras, que no vivia a la casa feia set dies, però hi anava a donar menjar al bestiar, morta a cops de pedra, possiblement per un lladre. Amb tot detall, s'hi explica què hi van trobar el jutge Segrelles i l'oficial criminalista Pascual quan realitzaven la inspecció ocular:

A l'entrar, hi havia un bassal de sang a dues passes de la porta. En la porta mateixa s'hi veia esquitxos de sang. Prop del barral hi havia una pinta i una forqueta. D'allí es seguia un rastre de sang fins a un recó que fèia darrera l'entrada on es veia una dona descalça amb els braços estirats i la cara tapada amb uns pantalons i una americana. Damunt del pit una pedra i damunt de la cara una altra pedra (...) El cap presentava una sèrie de ferides brutals, havent-li destrossat completament la cara. En cada mà, crispades, tenia dos dits escapsats...

Bibliografia:

- Diari Regió7 (Revista): «La Història d'un oasi rural dins la ciutat», 20/06/2009

- Diari Regió7: «La misteriosa mort del masover i la seva dona», 23/06/2009

- Hemeroteca ACBG: Pàtria, Diario de Manresa, Pla de Bages (Any 1923)

Les carlinades

L'arribada del xèrif Rafael Tristany a la ciutat

L'endemà del dia de reis de 1874, amb la I República Espanyola liquidada pel general Pavia entrant a cavall a les corts de Madrid i amb la Tercera Guerra Carlina com escenari, les forces carlines dirigides per Rafael Tristany van dirigir-se cap a la capital de l'Osona, Vic, amb la intenció d'ocupar la ciutat. Després de forts combats, i amb la ciutat plena de barricades aixecades per la milícia. Tristany va optar per la mateixa estratègia que li havia resultat beneficiosa al seu oncle, el mossèn Benet, trenta anys enrere, en els combats de Calaf: anar avançant casa per casa enderrocant els envans, superant així els obstacles que els barraven el pas als carrers, on estaven exposats al foc enemic. La ciutat de Vic va ser ocupada pels carlins i es van obtenir materials de primera mà com artilleria, canons de la casa Krupp i diners del saqueig, la següent parada de Tristany era Manresa.

Un mes més tard, els carlins ocupaven la ciutat de Manresa, davant la impotència i desesperació dels republicans. La Tercera Guerra Carlina fou l'última vegada que les muralles de la ciutat van ser utilitzades com a construcció defensiva, després de la guerra les muralles foren destruïdes per sempre, iniciant el període de la construcció de l'Eixample Manresà.

La conquesta de Manresa va suposar als carlins el control d'una extensa zona de l'interior del país, i les forces governamentals amb prou feines tenien capacitat per assegurar les grans ciutats de la costa. El control d'aquesta àrea suposava disposar de recursos per alimentar la tropa carlina.

Després de caure en mans dels carlins, primer Vic i posteriorment Manresa, va caure la ciutat d'Olot, a les que seguirien El Vendrell i la Seu d'Urgell. Com va afirmar Marià Vayreda a les seves memòries, un simpatitzant carlí podia travessar Catalunya des del Pirineu fins a la costa sense trepitjar ni un pam de terra liberal: "mentre sapiguessin formar en les places dels pobles i desfilar en les entrades i sortides amb lo degut ordre, ja n'hi havia prou". 

Aquesta victòria convertiria Olot durant un any en la capital del carlisme català. Al contrari d'Euskadi o Navarra, a Catalunya mai existiria un exèrcit i estat carlí, durant els anys 1873 i 1874.

Els intents carlins per reordenar el Principat de Catalunya, cap a la construcció d'un nou estat tradicionalista independent?

A fe de donar una administració als territoris conquerits pels carlins, a finals del juliol de 1874 es va instituir una Diputació de Catalunya, presidida pel propi general Rafael Tristany. La constitució oficial no va ser pública fins a l'1 d'octubre de 1874, a la nova seu de Sant Joan de les Abadesses. En aquesta població es publicaria del desembre de 1874 al març de 1875, el Boletín Oficial del Principado de Cataluña.

Bibliografia:

- CANAL, Jordi (2000). El carlismo. Barcelona: Alianza Editorial

- GRAU, Jaume (2007). Carlinades. El "Far West" a la Catalana. Barcelona: Cossetània Edicions

Joan Vilanova i Roset

Dibuixant autodidacte

Joan Vilanova va néixer a Manresa el 1908, dibuixant a la ploma, a l'estilet i al llapis, fou un cronista gràfic de temps populars catalans i, sobretot, manresans. Un dels iniciadors del Cercle Artístic de Manresa i membre actiu del Gremi de Sant Lluc de Metges i Artistes. Joan Vilanova era un gran deixeble i sobretot amic d'un altre pintor: Evarist Basiana.

Vilanova va dibuixar una gran quantitat de referències de l’imaginari col·lectiu d’aquesta ciutat, així com de temes populars, especialment durant els anys centrals del segle XX, des de la dècada dels trenta fins a la dels setanta aproximadament. Firma diferents portades per al programa de les Festes de la Llum, i altres celebracions locals (com ex-libris, goigs, felicitacions nadalenques).

En llibres:

- L'angelet que no reia (1955)
- Cançons d'amor (1980)
- Nadales (1981)
- Cavalleresques i Religioses (1982)

Sobretot destaquen els dibuixos de "L'Auca de la Séquia" (1959) amb rodolins també ben escaients i expressius de Ramon Albareda i Garriga. Vilanova també dibuixa a diferents publicacions com "El Bé Negre", "L'Om", "L'Ave Maria", "El Dia", "La Batalla", el diari "Manresa" o la revista "Bages".

A part de la vena dibuixant també podem mencionar obres escrites de puny i lletra pel dibuixant com: "Ales, banyes i Lluquet" (un estil proper als Pastorets), "L'Auca de la Séquia" (representada posteriorment al Conservatori per companys artistes, metges, advocats, etc), "El Corso fiero o el aguila abatida a los pies de Montserrat" (de caràcter satíric) i "L'àngel de Nadal".

L'any 1980 l'Ajuntament de Manresa, el gremi de Sant Lluc i el Cercle Artístic li van rendir un homenatge, amb una exposició antològica de la seva obra. El 1985 publicà "Dibuixos d'una època", on aplegava l'obra realitzada per al bisbat de Solsona entre el 1949 i el 1951. El 1990 moria a l'edat de 82 anys.

L'any 2004 es decidí incorporar el nom "Dibuixant Joan Vilanova" a la nomenclatura de carrers de Manresa i el 2007 es va publicar: "Joan Vilanova: itinerari vital i artístic", escrit per Pere Sobrerroca i Vidal i Francesc Comas. L'any següent, el 2008, el consistori manresà, va commemorar el centenari del seu naixement amb un conjunt d’actes, exposicions i publicacions.

Bibliografia:

- Vilaró i Llach, J.: Art a Manresa, segles XIX i XX. Manresa 1983.

El carrilet Manresa-Berga

Quarta Part. La xarxa ferroviària de l’Alt Llobregat

Durant la Guerra Civil, el carrilet Manresa-Berga va patir de forma directa les funestes conseqüències del conflicte. Nombrosos ponts, estacions i material mòbil foren destruïts. Des de finals del 1938 fins a meitats del 1940 el traçat quedà totalment suprimit. El ramal entre el baixador del carrer Guimerà i l'estació del Nord restà ja quasi sense servei, perquè no es reconstruí el pont del riu Cardener; és de remarcar també que, en tenir la línia comunicació pròpia amb Barcelona, aquest enllaç no era necessari. Malgrat això, l'any 1951 l'Ajuntament de Manresa demanaria a l'estat que el convertís en subterrani.

És a partir del 1940, fins a mitjan dècada dels 50, on la línia gaudeix de la seva esplendor. Era l'època de l'estraperlo i dels inicis de la comunicació entre la gent del Bages i el Berguedà, que portarà una forta emigració de gent d'aquesta darrera comarca cap a la primera.

El 17 de maig de 1946 caducà la concessió de la línia Manresa-Olvan, que passà a ser explotada per la "Jefatura de Explotación de Ferrocarriles por el Estado". El tram Olvan-Guardiola, però, per ser de concessió posterior, continuava propietat de la companyia. Precisament per aquest fet, per la dificultat que suposava l'explotació de la línia en sectors de diferent propietat, l'octubre de 1961 l'estat nomenà a Ferrocarriles Catalanes com a administradors per mitjà d'un conveni. El 1955 la competència amb el transport per carretera ja començava a notar-se. El tren feia 2 viatges diaris de pujada i dos de baixada (fins a Guardiola únicament), mentre que l'autocar en feia 10.

Quan el 1963, per culpa de la competència i major rendibilitat del transport per carretera del ciment de la Pobla, l'empresa concessionària de la línia Guardiola-Clot del Moro es veurà en l'obligació de clausurar-la, el carrilet va intentar modernitzar tot el seu material per a poder competir amb l'incipient tràfec rodat, però aquest fet, ajuntat amb la disminució de carbó, la decadència i la continuïtat de l'augment del dèficit, feren prendre a la Companyia (dirigida des de Barcelona) una postura d'arraconament i oblit de la línia.

S'anaren reduint altra vegada els serveis, fins a quedar un sol tren al dia en cada sentit (el "correu"), augmentat, naturalment, els serveis per carretera. També es tornà a la utilització dels antics cotxes de fusta, que havien estat apartats per material més modern. Amb l'aprovació de la construcció del pantà de La Baells, que preveia inundar bona part del recorregut, la Companyia tingué una bona excusa per clausurar, malgrat que es trobessin variants i aquestes fossin considerades viables.

L'últim tren arriba a l'estació de Viladomiu (1973, "El tren de Can Rosal a Manresa" - Tèxtil de Llobregat)

El 2 de maig de 1972 s'aixecà la línia Olvan-Guardiola. L'1 de juliol de 1973 es feia el mateix entre Balsareny i Olvan. Més tard, gràcies a la unió subterrània dels pous de Balsareny i Sallent se suprimí el tram entre les dues poblacions.

El 1966 la Companyia a la seva "Memòria" afirmava: "En Manresa-Olvan, la baja, que cada día, ha de acentuarse más, del transporte del carbón, señala, para no muy tarde, la casi seguridad de la improcedencia de mantener la explotación".

Actualment, tan sols queda el tram Manresa-Sallent, explotat per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (des de 1979-1980) pel transport de la potassa de Sallent-Balsareny.

Les estacions de la línia del carrilet eren les següents:

Sortida: Manresa-Alta, Santpedor, Sallent (estació), Sallent (Plaça), Vilafruns (Baixador), Vilafruns (Mercaderies), Balsareny, Rabeia (Baixador), Navàs, Ametlla (Baixador), Vidal, Puig-Reig (estació), Puig-Reig (Baixador), Prat (Baixador), Viladomiu (Baixador), Gironella, Olvan-Berga, La Baells, Cercs, Fígols, Collet (Mercaderies) i Guardiola de Berga.

Bibliografia:

- Perarnau i Llorens, Jaume. «Carrilet Manresa-Berga. Aproximació a les influències socioeconòmiques, El». Dovella, [en línia], 1981, Núm. 3, p. 9-14, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/19974

Més informació del carrilet Berga-Manresa:

- Torna, torna carrilet - La Granja de Berga
- El tren de Can Rosal a Manresa - Tèxtil de Llobregat

El carrilet Manresa-Berga

Tercera Part. La xarxa ferroviària de l’Alt Llobregat

El primitiu projecte de carrilet entre Berga i Manresa no era estrictament el que tots coneixíem. En la "Memoria, descriptiva, facultativa y económica" -obligatòria per a la concessió- data el 1879, es preveu fer el recorregut seguint tot el traçat de la carretera de Vic fins a El Guix, connectant després amb la carretera de Berga, quedant sense tren la vila de Santpedor. Es preveia també una amplada de 0,75 metres, que posteriorment seria d'un mentre just.

En un principi es pensava fer arribar el tren fins a Berga, però dificultats d'ordre orogràfic -Berga està més elevat que el traçat de la línia- i interessos de propietaris particulars, van fer que el projecte no prosperés. Com a prova de què en aquest afer hi intervingueren interessos privats, hi és el fet que a Berga s'organitzaren manifestacions i protestes amb el crit "Volem el Tren".

Entrant ja el segle XX, concretament el 1914, s'obrirà la línia de Guardiola a Castellar de N'Hug (Clot del Moro), de 12 quilòmetres i d'iniciativa privada per part de la Companyia General d'Asfaltats i Portland Asland (la fàbrica del Clot del Moro fou la primera d'Espanya en fabricar el ciment pòrtland). Aquesta via tenia una amplada de 60 centímetres, gairebé com d'un tren de joguina.

El 1919, el "Tranvia o Ferrocarril Económico Manresa-Berga", juntament amb el Ferrocarril Central Català (Martorell-Igualada) i els Camins de Ferro del Nord-Est d'Espanya (Barcelona-Martorell) es fusionaran en la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans. La CGFC la formaren, però, l'any 1919, el F.C. Central Català i els Camins de Ferro del Nord-Est d'Espanya, per integració mútua de les dues societats. Amb el Carrilet Manresa-Berga (T o FEMB), que no desaparegué, hi signaren un acord d'explotació conjunta. La primera mesura que prengueren fou la de construir una nova línia entre Manresa i Martorell, amb la qual cosa quedaren enllaçades les línies de via estreta de l'Anoia i Baix Llobregat amb el Bages i Berguedà. La línia Manresa-Martorell s'inaugurà el 1924.

Bibliografia:

- Perarnau i Llorens, Jaume. «Carrilet Manresa-Berga. Aproximació a les influències socioeconòmiques, El». Dovella, [en línia], 1981, Núm. 3, p. 9-14, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/19974

El carrilet Manresa-Berga

Segona Part. La xarxa ferroviària de l’Alt Llobregat

Si primitivament l'energia hidràulica era l'única usada en la indústria, posteriorment agafaria una gran importància la que es basava en la màquina de vapor. Malgrat els avantatges que aquesta posseeix en enfront de l'altre, tenia l'inconvenient d'haver d'utilitzar grans quantitats de carbó. Això, però, no fou cap obstacle per als magnats manresans, ja que a la conca Berga-Fígols hi ha carbons i lignits de gran qualitat, el més adient és construir un ferrocarril que pugui fer arribar amb menys temps el mineral, abaratint, el seu cost.

Així tenim com la necessitat de carbó per a la indústria, conjuntant amb el moment d'eufòria modernitzadora i, perquè no, la visió de possibles beneficis en l'explotació de la línia, porten a la creació de la Societat Anònima "Tranvia o ferrocarril económico de Manresa a Berga".

No pensem, però, que aquest moviment expansionista es dóna solament a la comarca del Bages i la ciutat de Manresa. El fet del ferrocarril, element bàsic en la industrialització de l'època, va tenir molts projectes arreu de Catalunya. Per exemple, a continuació els projectes que es van proposar a l'ajuntament de Manresa entre els anys 1883 a 1892: construcció de la línia de ferrocarril de Manresa a la Seu d'Urgell, de Basella a Puigcerdà per Coll de Nargó, i el Transversal de Catalunya, que aniria des del port de Tarragona al de Roses, passant per Valls, Igualada, Manresa, Vic i Banyoles.

Un cop acceptat el projecte final del recorregut Manresa-Berga, i després de descartar altres possibilitats com el de fer-lo passar per Cardona, es procedí a la seva construcció. El 17 de desembre de 1884 s'inaugurava el tram de 15 quilòmetres entre l'estació Manresa-Alta i Sallent. El 20 de setembre de 1885 els 19 quilòmetres de Sallent a Puig-reig, i el 9 d'abril del 1887 s'acabaven els 13 quilòmetres que separaven Puig-reig d'Olvan-Berga. Posteriorment, l'any 1890, i no sense poques polèmiques urbanístiques als carrers Bruc (es decideix fer passar la via per l'actual carrer Francesc Moragas) i Passeig del Riu de Manresa, es feien els 3 quilometres restants que separaven l'estació Manresa-Alta amb la línia Barcelona-Saragossa, propietat dels "Caminos de Hierro del Norte de España" (avui en dia Estació del Nord de titularitat Renfe-Adif), amb la consequent creació de l'estació de Manresa-Riu.

En l'actualitat tan sols sobreviu el tram de Manresa-Sallent, sota la titularitat dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

A començaments del 1893, la línia es veia completada i estesa amb l'atorgació a la Companyia, de la concessió per 99 anys del tram comprès entre Olvan-Berga i Guardiola-Bagà, de 21 quilòmetres i que es va inaugurar el 21 de novembre de 1904.

Bibliografia:

- Perarnau i Llorens, Jaume. «Carrilet Manresa-Berga. Aproximació a les influències socioeconòmiques, El». Dovella, [en línia], 1981, Núm. 3, p. 9-14, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/19974

El carrilet Manresa-Berga

Primera Part. La xarxa ferroviària de l’Alt Llobregat

Quan el 1924 es culminava la instal·lació de la línia del ferrocarril de Manresa a Súria, quedava configurada tota una xarxa de comunicacions que permetia el transport de les riqueses naturals de la comarca a Barcelona en un temps relativament curt. Molt més important que l’obertura del Manresa-Súria, fou l’acabament de la construcció, el 24 d’agost de 1924, de la línia d’enllaç entre Manresa i Martorell, que avui en dia opera sota l’empresa publica Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. D’una banda la ja esmentada línia de Súria es feia càrrec del transport de la sal de Cardona i de la potassa de Súria. Pel cantó del Llobregat, la línia de Berga abraçava un dels nuclis miners catalans més importants: les sals potàssiques de Sallent-Balsareny i el carbó de Fígols, a més del Ciment de Clot del Moro.

Si bé l’apartat miner no fou l’única aportació al desenvolupament econòmic de la zona, és certa i reconeguda la seva prioritat en la utilització de la línia, fins i tot per sobre dels transports de viatgers. No oblidem, però, el transport de fusta i productes forestals, de patates, de bestiar boví, oví o porcí i de teixits i cotó en floca. Ara sols ens queda la marca del seu traçat, els rumors de reobertura i el fet de qüestionar-nos les causes que motivaren l’obertura i el tancament, a més de les influències en la vida diària de la gent del Bages i el Berguedà, coses que intentarem esbrinar en aquesta aproximació, breu comparat amb la magnitud d’un fet de tan ample tractament com el que es mereix el carrilet Manresa-Berga.

L’oficialment “Tranvia o ferrocarril económico de Manresa a Berga”, començà a veure la llum quan el seu projecte, plantejat des de feia temps, va ser presentat per a la seva aprovació a Corts el 1879. Dos anys més tard, concretament el 7 de maig del 1881, s’atorgava a la Companyia abans esmentada, la concessió de la línia per un període de 60 anys.

És a finals de la dècada dels setanta i començaments de la dels vuitanta, amb la Restauració espanyola i el sistema bipartidista liberal des de 1875, el moment en què s’accentua el canvi de la societat agrícola en favor a la mixta agrària-industrial que facilitarà l’aparició de la gran burgesia de la comarca, lligada, per altra banda, directament a la indústria tèxtil.

Amb aquesta nova endegada industrialitzadora produirà una forta pèrdua de població en les viles que no invertiren en el sector tèxtil o en les que la mecanització d’aquest no permeté el creixement ocupacional. Aquest fet comportà la creació i augment dels nuclis urbans industrialitzats. A Manresa, aquesta burgesia minoritària que disposava de diners, és la que portarà endavant tot un seguit d’importants realitzacions urbanes, com el telègraf elèctric, la conducció d’aigua potable, l’obertura de carrers, la construcció de carreteres, la fundació de la Caixa d’Estalvis de Manresa, etc. Totes aquestes obres eren degudes al poder adquisitiu d’aquest grup de gent –Pons i Enrich, Herp, Portabella, Batlles, Argullol, etc-. els quals necessitaran desenvolupar les seves indústries per tal d’assegurar la continuïtat de llurs negocis.

Bibliografia:

- Perarnau i Llorens, Jaume. «Carrilet Manresa-Berga. Aproximació a les influències socioeconòmiques, El». Dovella, [en línia], 1981, Núm. 3, p. 9-14, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/19974

Memoria.cat presenta la web: "La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes"

El dilluns 19 d’octubre, a les vuit del vespre, a l’Auditori de Caixa de Manresa (La Plana de l’Om 5), tindrà lloc la presentació del nostre darrer web La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes.

El web inclou 41 entrevistes a manresanes i manresanes sobre les presons de Franco: 23 han estat realitzades a manresans que van patir en pròpia carn les penalitats ocasionades per la pèrdua de llibertat i 18 s’han fet a familiars directes (majoritàriament vídues i fills) de persones empresonades.

Seran 12 hores de gravació penjades a Internet, amb el testimoniatge de persones empresonades al llarg de la dictadura, des dels empresonats el 1939 fins als que ho van estar el 1975, a les famoses detencions de membres del PSUC i de CC.OO.

Els records continguts en aquest munt d’hores de gravació simbolitzen milers de persones que van patir privació de llibertat als múltiples camps de concentració, presons, batallons de treballadors o batallons disciplinaris estesos al llarg de tota la geografia espanyola. Les vivències d'alguns testimonis són especialment colpidores i mostren l'abast i la crueltat de la dictadura franquista.

El web “La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes” vol constituir també un modest homenatge a totes aquestes persones que van patir privació de llibertat a causa de les seves idees.

L’acte del dia 19 consistirà en la projecció d’una selecció de fragments de les 41 persones entrevistades.

Font: memoria.cat