Les Enramades de 1932

Postal amb la reproducció d'una fotografia de la celebració de les Enramades de les Escodines de l'any 1932 al davant de l'església de Sant Bartomeu, de Manresa. A l'esquerra de la imatge, al fons, es veuen el carrer dels Caputxins i el carrer de Santa Clara. Publicada l'any 2004 per l'Associació de Veïns del barri de les Escodines dins la col·lecció de postals «Memòria i Innovació. Enramades 2004».

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages.

La festa del peix de 1911

Quan el riu era oci

El 25 de maig de l'any 1911 es va celebrar a la ciutat de Manresa la primera Festa del Peix. Aquesta era una festivitat que s'havia celebrat un any abans en altres viles i ciutats catalanes, com Banyoles, amb un notori èxit de participació. La festa en qüestió, consistia en exposicions sobre tot allò que tenia relació amb el món de la pesca i els peixos, i en especial, en un gran llançament d'aquests per repoblar el riu Cardener. La festa era similar a la Festa de l'Arbre instaurada també en aquesta època i simbolitzava l'interès de les primeres societats industrialitzades amb la natura de l'entorn. La Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i l'Ajuntament van col·laborar per organitzar per primera ocasió a Manresa la festa, sota l'impuls de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona. Com a preludi d'aquesta festa es va organitzar una exposició de piscicultura i pesca a l'antic col·legi de Sant Ignasi.

La festa es va celebrar amb l'assistència de nens i nenes de les escoles de Manresa, autoritats i un gran nombre de públic que no va dubtar a ocupar les dues ribes del Cardener, concretament del tram del camí de Sant Pau (davant la fàbrica de cal Fabrés) i la carretera de Manresa a Esparreguera. Durant la jornada es van tirar a l'aigua vint espècies diferents de peixos, entre les quals destaca el peix gat, el salmó de Califòrnia, la truita, el peix sol, la carpa, l'anguila, la tenca, la bresca i el gardí, entre altres. 

Els infants i els membres de la Societat de Caça i Pesca van llançar un total de 100.000 peixos que estaven col·locats dins de cinc caixes metàl·liques i vint bidons, així com els peixos que portaven els infants també a les peixeres. La festa acabaria amb un castell de focs a l'estil japonès i amb els músics interpretant l'Himne del Peix. 

La Festa del Peix va ser una celebració de caràcter festiu creada a principis del segle XX pel veterinari Francesc Darder i Llimona amb la intenció de repoblar diferents rius i estanys de Catalunya.

Boles de vidre que portaven els infants durant la festa, que feien de peixera. A la fotografia superior es pot observar al nen que apareix a la dreta. Font: Anna Comas

Bibliografia:  

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- COMAS, Francesc (2023). Manresa mira el riu. Manresa: Zenobita

- GARCÍA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

La revetlla de Sant Joan a la plaça Catalunya

Dues imatges del ball i la festa de la revetlla de Sant Joan que es va celebrar a la plaça de Catalunya l'any 1988. Era tradició a tot Catalunya la celebració de revetlles en especial la de Sant Joan -la de Sant Pere es va anar perdent-, en alguns casos organitzades per les associacions de veïns. Una gran foguera cremava fustes i mobles antics que els veïns havien recollit al llarg del dia i la festa durava fins a altes hores de la matinada amb gresca i ball. Tampoc podia faltar la tradicional coca i el cava.

Arxiu Regió7 - Pere Belmonte

La Festa de l'Arbre

Imatge d'un grup d'escolars i de diversos adults durant la celebració d'una Festa de l'arbre, organitzada per l'Ateneu Obrer Manresà, als afores de Manresa. L'home que du barret és el senyor Figuerola, professor de l'Ateneu. Data: [1925-1930]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

La banda de la Festa Major

L'Agrupació Municipal de Música de Manresa, amb Damià Rius al davant, sortint de l'Ajuntament de Manresa en la comitiva d'acompanyament a les autoritats a la missa solemne de Festa Major de l'any 1946.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-140 / Damià Rius i Vilella

Sant Antoni Abat, el "protector" dels animals

La Festa de Sant Antoni Abat

El dia 17 de gener és la Festa de Sant Antoni Abat, patró dels animals domèstics i també de tir, i forma part de l'anomenada setmana "dels barbuts". Aquest sobrenom prové de la setmana en la qual se celebren tres sants que són representats amb barba: sant Pau (l'ermità), sant Antoni Abat i sant Vicenç, entre d'altres. Fins a l'aparició dels vehicles de motor en gran massa a la dècada dels anys 60, la festa gaudia d'una gran participació de gent, en especial en aquells oficis i professions que estaven relacionats amb el bestiar: pagesos, carreters, vaquers, transportistes, traginers, esquiladors, ramaders, etc. Era una època on el treball i l'aliment, els animals tenien una gran importància i eren essencials pels humans per fer feines feixugues, de càrrega i de tir, en especial. Sant Antoni era una festa molt popular, perquè els animals eren imprescindibles per moltes professions que ara es fan de forma mecanitzada i amb grans vehicles.

Històricament, des del segle XIV, l'antic Gremi de Traginers i Carreters, ubicat a l'església del Carme, celebrava amb una gran solemnitat la diada dedicada al seu patró, sant Antoni. A les acaballes del segle XIX, en les misses que es feien en honor a aquest sant, es beneïen les famoses coques i els panets, que es feien amb matafaluga i sucre, anomenats panets de sant Antoni. El dia 17 de gener, a les 12 del migdia apareixia el rector del Carme, al portal del Carme, i beneïa a la multitud que venia acompanyada dels seus animals. Fins entrat el segle XX, la benedicció era individual, per a cada animal. Amos i animals passaven per davant del rector a la Plaça Infants, i el rector beneïa un a un tots els animals. Més endavant aquestes benediccions eren grupals. Els genets i els cavalls, eren els que anaven més engalanats per l'ocasió, portaven grans vestits i grans ornaments. També era habitual que el genet fes donar tres voltes al cavall (Tres tombs) per la benedicció popular, aixecant grans aplaudiments del públic que es concentrava davant el temple.

Un cop acabaven les benediccions, es feia una popular passada pels carrers de Manresa, els principals. S'instaurà el costum que els traginers del gremi sortissin de la comitiva en parella, lluint les millors cavalcadures. Els traginers no anaven sols, els acompanyava una banda de música i eren precedits de la bandera de la confraria del gremi. L'hospital de Sant Andreu, també celebrava en honor a sant Antoni Abat, una rifa de dos porcs, que acompanyats per un noi que tocava el flabiol, passejaven pels carrers de la ciutat portant una imatge del sant. El sorteig dels dos porcs eren en beneficència, i es feia el segon diumenge de Quaresma.

El pendonista de l'any

A inicis del segle XX, el Gremi de Vaquers i Traginers de Manresa fou la responsable dels festejos de sant Antoni Abat. Setmanes abans, el gremi escollia entre els seus associats, a través d'un sorteig, el nom del pendonista de l'any. El pendonista era el banderer, que escollia a dos borlistes (també dits cordonistes) que l'acompanyaven al capdavant de la cavalcada. Tots els socis i simpatitzants del gremi eren convidats a les celebracions. Tanmateix, el gremi també es feia càrrec de fer les invitacions a les altres entitats i gremis de la ciutat, sobretot aquells gremis relacionats amb el bestiar i els comerços que tractaven amb animals.

La tradició del dia 17 de gener, explicava que els socis i familiars del gremi, acompanyaven a una missa solemne al Carme, que durant la postguerra es feia a la Casa Caritat, aprofitaven les hores prèvies de la celebració per engalanar carruatges i animals, amb trossos de cuir i peces de metall lluent. Finalment, també era molt popular, que dies abans de la festa, els propietaris dels animals els portessin a esquilar, netejar els bridons i preparar els plomalls i els teixits per la festivitat.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Manresa Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

Castanyes i panellets

La celebració de Tots Sants

L'1 de novembre és Tots Sants, preàmbul del Dia dels Difunts, l'endemà. És una data on les famílies visiten als seus difunts al cementiri municipal i antigament al fossar de la parròquia on hi havia també sepulcres. El cementiri s'omplia de gom a gom el Dia dels Difunts, i en alguns casos es necessitava més d'un capellà per oficiar les absoltes (oracions a les ànimes dels difunts) davant de cada nínxol, sempre que la família ho demanés.

La família Borràs era una d'aquestes famílies, cada any celebrava una gran missa d'absoltes que acabava amb xurros i xocolata pels assistents. La visita al cementiri es feia a la tarda, a principis del segle XX, s'instaurà un costum que encara perdura, la de dur flors als difunts. Al vespre, començava el novenari de les ànimes. Per assistir de forma correcta, moltes famílies setmanes abans preparaven els nínxols i panteons per tenir-los nets i polits.

La castanyada era l'altre al·licient de Tots Sants. La vetllada reunia parents i convidats de la família, que es menjaven les castanyes torrades, acompanyades d'un bon moscatell o amb vi bo de la bóta del racó. Igualment, hi havia persones que torraven castanyes amb les famoses torradores amb la superfície plana del fons ple de forats per coure millor les castanyes. Els més petits de la casa buscaven les castanyes amagades per tota la casa i se les menjaven a la vesprada de Tots Sants.

A la llar familiar la tradició va evolucionar al llarg dels anys, donant a la festa de la Castanyada una imatge més lúdica i festiva, introduint aquesta celebració a les escoles. Entitats de la ciutat, com empreses de diversos rams van començar a celebrar la castanyada de forma col·lectiva a la dècada dels quaranta. En aquestes castanyades populars no hi faltava mai els panellets ni lògicament el moscatell. Aquesta iniciativa aviat va aixecar l'interès de grans comerços. Els magatzems de Cal Jorba, venien castanyes a l'entrada del seu establiment. Les castanyes es torraven a casa o també es podien comprar ja fetes a la castanyera, com la que hi havia a la plaça Sant Domènec i més endavant també a la plaça d'Espanya o Plana de l'Om. L'altre fruit que acompanyava les castanyes, eren els moniatos. Els moniatos es compraven al mercat de les pageses de la Plaça Major o a les botigues de verdures. Molta gent no tenia forns a casa per coure els moniatos i els duien als forners. Finalment, els pastissets típics, els panellets, es feien de forma artesanal a casa o es compraven a les pastisseries més populars de Manresa com L'Englantina, la Lionesa, cal Ribera o Sant Miquel, entre d'altres.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

La Festa Major de l'any 1844

El cartell anunciador de la Festa Major de l'Arxiu Comarcal del Bages

Aquest cartell de l’any 1844 de la Festa Major de la ciutat de Manresa és un dels més antics que conserva l’Arxiu Comarcal del Bages i, com tots els cartells de festes del segle XIX, compleix les dues funcions bàsiques que havia de tenir: d’una banda era el cartell anunciador de la festa i, per l’altra, hi apareix de manera detallada el programa dels diversos actes festius i religiosos que tindran lloc durant els dies de la festa. Així, les celebracions començaven la vigília, el dia 29 d’agost, amb una tronada i un passa-carrer dels gegants, els penons de les confraries i bandes de músics. El dia 30 tenia lloc la missa solemne al matí, processó a la tarda i, al vespre, un important castell de focs. El dia 31 una altra vegada missa i processó i, durant cada dia, diversos concerts, balls i obres de teatre.

Dades tècniques:

• Títol: Cartell de la Festa Major de Manresa de 1844
• Data: 1844
• Suport material: paper
• Mides: 410 x 300 mm
• Localització: Fons Ajuntament de Manresa

Una falla manresana per Sant Lluc

Falla Olla, bolet i pintor, del gremi de sant Lluc, de metges i artistes, instal·lada a la plaça Major de Manresa l'any 1946.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

Les festes de la Divina Pastora de 1981

Fotografia de les festes de la Divina Pastora de l'any 1981, al carrer de la Sardana. A la banda dreta de la fotografia es pot observar l'escola Oms i de Prat, amb les aules del parvulari abans de la primera ampliació.

Fotografia: Arxiu familiar Castañé Planas

Els caps de moro de la Seu

Tòtems de guerres i conquestes

Al museu de la basílica de la Seu de Manresa (sí, hi ha un museu a la Seu!) es poden veure moltes coses interessants de la nostra ciutat, algunes de desconegudes i fins i tot d'altres que directament ningú ens explica d'una forma entenedora i clara sense defugir ni un mil·límetre del discurs acadèmic de torn. En aquesta entrada us parlaré dels dos caps de moro que encara hi ha al Museu de la Seu i que s'havien col·locat a sobre dels dos portals de la Seu, al portal de Santa Maria, o de la plaça, i del portal del Lledoner, o de migdia. Abans d'entrar en matèria, un cop més vull agrair a Francesc Comas i al seu nou llibre, Històries de Manresa 2, publicat pel segell manresà Zenobita aquest any, la seva brillant divulgació de la història de Manresa.

Ambdós caps són figures de fusta, d'una grandària considerable, pintades i caracteritzades per tenir el nas prominent i una cara allargada i ossada amb una llarga cabellera, dues arracades daurades, barba també molt llarga, bigotis, tot natural i amb un turbant lligant i amb tires de roba de coloraines de color vermell i blau al voltant. El turbant és de color beix amb ratlles marrons i blaves, mentre que el de l'altre és blanc amb ratlles blaves i vermelles. Un dels dos caps té la boca articulada, i l'altre la té fixa. Aquestes imatges festives simbolitzaven el triomf contra el turc, el pirata berber i l'enemic secular de la fe cristiana. Aquesta simbologia i exaltació feia por a molts nens i nenes de Manresa, en veure dos caps de persona i uns ulls gèlids que per moments semblava que els seguien la mirada. Ben segur, que a molta canalla aquelles imatges de dos caps no els feien gens de gràcia.

Una tradició de casa nostra: els caps de moro de sota els orgues

Els caps s'instal·laven just a sota dels orgues barrocs d'algunes esglésies de Catalunya i formaven part de l'ornamentació i de la decoració de l'instrument, al costat de campanetes, ocellets i altres motius florals i musicals. El cap de moro solia tenir moviment de boca i ulls, que el mateix organista podia accionar, en alguns casos, sortint del mateix orgue. Disposava d'un tub que feia sonar des del mateix teclat, fent-lo bramar amb uns sorolls no molt agradables. Durant l'Edat Moderna, segles XVI-XVIII adornaven molts temples del nostre país, destacant aquelles poblacions costaneres (perquè havien patit algunes ràtzies dels pirates) i també poblacions de l'interior. Algunes d'aquestes poblacions eren Arenys de Mar, Barcelona, Cadaqués, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú. En aquesta última població, el cap del moro fins i tot tenien nom, se'l coneixia popularment com a Manani. Molts orgues van ser destruïts durant la Guerra Civil, durant l'estiu de 1936, i es va deixar de fer "sonar" els caps de moro.

Manresa i els caps, festes, tradicions... i confits!

Els manresans i manresanes més grans encara ens expliquen com els caps dels moros es podien veure perfectament a sobre les portalades laterals d'accés de la Seu, al portal de Santa Maria i al portal de Sant Antoni. La canalla no li feia molta gràcia veure aquelles dues figures, alguns fins i tot preguntaven molt espantats si aquells caps eren de dues persones de veritat, que havien estat assassinades. Com veieu la canalla eren els únics que tenien certa moralitat davant de dos caps que s'exhibien com a tòtems, juntament amb la resta de la imatgeria del temple. 

El dia de Cap d'Any hi havia "llibertats d'orgue". Eren tonades profanes que els organistes es podien permetre els dies del cicle de Nadal quan interpretaven melodies populars a l'interior de les esglésies i que el públic cantava. El costum era que el cap de moro (o carassa) fes uns crits aterridors, tot movent els ulls i la boca de manera inquietant i atordidora. Els infants manresans, que es trobaven sota de l'orgue, era alliçonada pels adults, tot seguit, mentre el cap del moro feia ganyotes entre la cridòria i els nervis de la quitxalla (sobretot els més petits) espantada per aquell espectacle que no entenien, la carassa vomitava confits, castanyes i llaminadures per la boca, convertint els plors i temors de la canalla en alegria, joia i abraçades. Els nens i nenes aprenien la lliçó ràpidament, sobretot si després es podien omplir les butxaques de gormanderies, que rarament menjaven la resta de l'any.

Aquest fet forma part d'un conjunt de costums en què l'obsequi i l'ofrena, en forma de llaminadures o petits regals, fa referència a la generositat de la natura, talment com la tradició de picar el tió. El tió i la carassa del moro vomiten o escupen, tots dos, però, són una clara referència simbòlica a la riquesa i la generositat de la terra adormida pel fred de l'hivern.

El final dels caps i dels confits

A mitjan anys cinquanta, i en la majoria de casos abans de la Guerra Civil, les autoritats eclesiàstiques decidiren suprimir aquesta tradició pel gran enrenou i xivarri que s'organitzava dins els temples. De tota manera, però, les figures restaren encara uns quants anys sota l'orgue. A la Seu la tradició de la carota dels confits es va perdre a principis del segle XX probablement a conseqüència de la nova reglamentació de la música sagrada instaurada pel papa Pius X el 1903.

Tot i la prohibició de certes músiques, els dos caps del moro encara restaren uns quants anys sota els orgues del temple. Després de la Guerra Civil, en què es va cremar l'orgue barroc construït per Francesc Bordons de la primera meitat del segle XVII i el moble neogòtic que el contenia, van quedar les dues carasses penjades al damunt de les dues entrades de la basílica. Però això, durant la postguerra molts pares i mares amenaçaven als seus fills quan es portaven malament, que "anirien a veure el cap del moro penjat de la Seu". Finalment, el Concili Vaticà II (1959-1964), les parròquies catalanes de l'estat espanyol van decidir retirar definitivament les carasses per considerar-les anacròniques i en total disconformitat amb el nou sentit ecumènic de l'església, ja que eren una ofensa i un insult a les persones musulmanes.

Qui vulgui veure avui en dia aquests caps, ho pot fer encara, només cal visitar la Seu de Manresa i anar al museu basilical, on resten amagades al gran públic i els seus ulls clavats, gèlids i tristos ja no espanten la canalla de la ciutat.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2017). Històries de Manresa 2. Manresa: Zenobita.

La Setmana Santa manresana

Viacrucis a la Baixa dels Drets amb el Cos de Portadors del Sant Crist, l'any 1912. (Fotografia: Arxiu Parròquia de Sant Josep)

Els armats en la formació, el Divendres Sant de l'any 1958, al seu pas pel carrer de Sant Miquel i presidits pel manaia, capità Marià Rubio, i Noguera.

(Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages - Fons Marià Lladó)

Mones, padrins i caramelles

La Pasqua Florida: el diumenge de Resurrecció

El Diumenge de Pasqua era joia i alegria, s'acabaven els dejunis, les penitències i les abstinències de la Setmana Santa. Començava la Pasqua Florida, que es caracteritzava per l'esclat de festa i el cant de les populars caramelles. El Diumenge de Resurrecció els nois i les noies es vestien amb el seu millor vestit i anaven a visitar els seus padrins a buscar la popular Mona. Fa anys les mones eren de merenga, pasta de brioix o de pa de pessic i tenien forma de tortell. A sobre d'ella s'hi col·locaven els ous durs. Fins abans de la primera comunió del nen o nena es ponia cada ou per cada any que tenien. Les pastisseries manresanes com l'Englantina, cal Ribera, Sant Miquel i el Cingle, exposaven les seves mones dies abans, perquè els padrins i padrines poguessin escollir la mona pel seu fillol o fillola. La tradició religiosa catòlica prové del regal que feien els padrins als infants que havien fet aquell diumenge la vetlla esperant la resurrecció de Crist i que, de bon matí, rebien la primera comunió. Com a premi i per tal de recuperar forces se'ls donava "l'altre pa" de Crist en forma de coca dolça i el símbol del naixement a una nova vida: els ous.

Un altre costum típicament manresà fins entrat el segle XIX del diumenge de Pasqua, a l'església de Sant Pere Màrtir, quan encara hi havia els dominics, era la processó de sang i fetge. En aquella data per esmorzar, es feia un gran àpat a còpia de menjar sang i fetge d'anyell. La processó feia una volta pels carrers del costat i a la Plana de l'Om s'aturava perquè un noi entonés cants des d'un cadafal. Les festes seguien, en la vigila i fins a la matinada del diumenge de Resurrecció es feien les caramelles (cants de tint religiós i d'ambient alegre on es feia sàtira de personatges populars, en moltes ocasions), que encara són ben vigents en molts pobles del Bages, com Súria, Callús, Cardona, Aguilar de Segarra o Fonollosa, per citar les més importants. Molts caramellaires anaven acompanyats pels trabucaires, que amb la seva pólvora avisaven de la seva arribada als masos de pagès i les viles de la comarca. La canalla de les parròquies de Manresa, congregacions i d'altres entitats recorrien els carrers de la ciutat cantant i recollint ous o diners que la gent els oferia al seu pas, sovint actuaven en espais amples com en places, i també en ateneus, cafès i algun teatre. Amb els ous o diners aconseguits el Diumenge acostumaven a fer un gran àpat quan acabava el dia. Molts cants de caramelles anaven acompanyats de balls tradicionals i dels balls de bastons o de cascavells.

Més informació:

- D'on prové la tradició de regalar la mona de Pasqua? aquí
- Auca de les Caramelles: aquí
- Les caramelles de Súria: aquí

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

El diumenge de Rams

Les autoritats a la Plaça Major amb els palmons l'any 1962, davant seu els escolans de la Seu. (Arxiu Montserrat Moll)

Gentada sortint de la missa de Rams, amb els palmons a la muralla del Carme, l'any 1963. (Arxiu Comarcal del Bages - ACBG)

El cap tallat d'un sarraí i jugar a matar jueus

La Setmana Santa, tradició de sang i venjança

A la Seu de Manresa ens deien quan érem petits, potser per fer-nos por o perquè senzillament ens portéssim correctament, que hi havia el cap d'un sarraí mort. Trofeus similars aquests es trobaven llavors en no poques esglésies, basíliques o altars com a recordatori de tants segles de lluita contra els infidels i de batalles contra turcs i pirates. El cap del sarraí de la Seu l'hi havien tallat durant la glorificada "Reconquesta" cristiana de la península Ibèrica. Així doncs, el cap d'un moro penjat a la basílica de la Seu com qui no vol la cosa i per Setmana Santa, davant els seus ulls sense vida, la canalla es dedicava "a matar jueus", tot això davant el presbiteri, ple de gent i amb tota la família. Així anaven les coses a principi dels anys seixanta a Manresa, així ens explicaven els nostres pares i avis com era la celebració i els rituals de la Setmana Santa. El que ara en dirien islamofòbia i antisemitisme, havien estat ben alimentats, generació rere generació, no només a casa nostra sinó en molts altres regnes cristians europeus fins entrat el segle XX.

La Setmana Santa és, o almenys era abans, temps de silenci, recolliment i devoció. El Dijous Sant, però, aquest silenci sepulcral es trencava per complet amb un costum entre la població creient, el de matar jueus, l'objectiu del qual era realitzar el màxim de soroll possible amb carraus, matraques o xerracs. El costum de matar jueus ja no es practica, actualment, a causa de la forta càrrega d'incorrecció política que comporta. I és que la tradició pretenia trencar el silenci de la Setmana Santa com una forma de venjar la mort de Jesucrist, culpant-ne simbòlicament l'anomenat "poble deïcida", el jueu, l'enemic tradicional i secular de tota la cristiandat.

Des de les deu del matí de Dijous Sant fins a la mateixa hora de Dissabte Sant no es podia treballar, cantar, ballar, practicar esports o fer música, fins al punt que les mateixes campanes de les esglésies encara ara emmudeixen en un absolut silenci en record a la passió i mort de Jesucrist. La saviesa popular explica que, durant aquest període, les campanes fan dejuni. 

Per bé que en alguns indrets ja es començava a matar jueus el Diumenge de Rams, els moments àlgids de la tradició tenien lloc el Dijous i el Divendres Sant -dia en què pròpiament es commemora la mort a la creu- durant l'anomenat "ofici de tenebres", que se celebrava en les matines dels tres darrers dies de Setmana Santa. Acabat el salm del Miserere, a les fosques, dins l'església es produïa una forta sorollada, ja que els fidels picaven de peus i sobre els bancs amb carraus, matraques i xerracs en record del terratrèmol que va seguir la mort de Crist.

Bibliografia:

- DALMAU, A. (2005). Les festes tradicionals que no hem de perdre. Barcelona: Columna.

- DOMENECH, X., "El cap tallat del sarraí", Diari Regió7, 04/06/2010

La pesca en aigua dolça

Les associacions de pesca i la Festa del Peix de 1911

Les vores dels rius i rieres de Manresa sempre han estat llocs concorreguts de pesca, abans més que ara també s'ha de dir. La pràctica de la pesca esportiva o lúdica, com una forma d'aconseguir menjar fresc fou aviat també una activitat d'oci i més tard de competició. La pesca era una afició per bona part de la classe treballadora de la ciutat de Manresa, pares i fills compartien l'afició per la pesca a les ribes del Cardener, del Llobregat i també de les rieres, com la de Rajadell o Cornet. Els peixos més característics de la zona eren els barbs, les anguiles i les truites.

Aviat aquesta afició a la pesca va portar a crear entitats i agrupacions afines amb aquestes activitats. L'any 1902 es va crear la Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i comarca i la Unió Esportiva de Caçadors i Pescadors de Manresa, creada l'any 1932. Un dels punts de trobada dels pescadors de Manresa era el bar de la Reforma, que acollia la seu de la Societat Recreativa de Caçadors i Pescadors, propietat d'Antonio San Andrés, fins a l'any 1939, moment en què la passera de ferro de la Reforma a l'estació del Nord fou destruïda en acabar la Guerra Civil. Durant la dècada dels anys quaranta va néixer una entitat nova, l'Agrupació de Pescadors de Manresa i Comarca amb el seu sant patró, Sant Pere.

La Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i l'Ajuntament van col·laborar per organitzar per primera ocasió a Manresa la Festa del Peix de 1911, sota l'impuls de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona. La festivitat s'havia organitzat abans a Terrassa i Banyoles, i enguany el 1911 li tocava a Manresa. L'objectiu d'aquesta jornada era repoblar els rius de Catalunya. Com a preludi d'aquesta festa es va organitzar una exposició de piscicultura i pesca a l'antic col·legi de Sant Ignasi. S'hi instal·là una enorme tribuna davant la fàbrica de cal Fabrés, per fer-hi els parlaments corresponents de les autoritats i seguidament es llançaren tres grans boles de vidre al riu que van deixar anar els primers peixos. En acabat, 350 nens d'escoles de Manresa van abocar els peixos que duien en peixeres, al mateix temps que es buidava la resta de bidons instal·lats a les ribes.

En total, aquell 25 de maig de 1911 Festa del Peix, es van llançar al riu Cardener 30.000 exemplars de diferents espècies: salmó de Califòrnia, truites, carpes i anguiles, entre d'altres.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita 

- GARCÍA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

El Castell de Focs de la Seu

Castell de Focs davant la Seu durant la Festa Major de 1969. Entre els anys 1965 i 1970 els castells de focs de la Festa major es disparaven a la Façana principal de la Seu. L'any 1971, per raons de seguretat de l'edifici, es van desplaçar a l'esplanada de la Torre Santa Caterina.

(Torras, Marc: "La Festa a Manresa, un segle d'imatges" Ed. Angle Editorial/CEB, Manresa 1997)

Per la Festa Major abstinència

Mecca-cola o Coca-cola, aquesta és la qüestió

Mecca-Cola o Coca-cola? Aquesta era la decisió que havien de prendre els clients dels bars i terrasses situats als actes de la Festa Major de Manresa a l'hora d'adquirir aquest refresc tan popular durant la Festa Major d'ara fa deu anys. A través d'uns cartells col·locats als bars i carrers de la ciutat en què explicaven les diferències entre la marca americana i la incipient marca alternativa, els consumidors podien escollir la beguda que més s'ajustava a les seves conviccions polítiques, de manera que podien beure a consciència i triar amb criteri, tal com indicaven els cartells en qüestió. Aquesta mesura va partir de la proposta de la Plataforma Bages Aturem la Guerra, que amb la invasió americana de l'Iraq del 2003, va realitzar un boicot a l'americana Coca-cola perquè, segons la plataforma, era una font de finançament del govern republicà de George Bush. "Un boicot pretén educar i denunciar. Creiem que amb informació la gent deixarà de consumir Coca-cola i prendrà altres begudes alternatives", havia explicat Jacob Montsec, de la plataforma. 

"La beguda amb compromís. No em sacsegis, sacseja la teva ment", era l'eslògan de la Mecca-cola, un refresc comercialitzat per l'empresari francès d'origen tunisià Tawfik Mathlouthi, que destinava el 10% dels seus beneficis nets a ajudar els nens palestins i el 10% a ONG dels països on es distribuïa.

En aquells dies d'agost del 2003 el preu de la Mecca-cola era lleugerament més elevat que la Coca-cola, però tal com explicava el regidor de Solidaritat i Cooperació de l'Ajuntament de Manresa, Xavier Rubio, perquè fos competitiva es venia al mateix preu. El que interessava era que la ciutadania podia escollir amb criteri. La Plataforma Bages Aturem la Guerra insistia que no volia fer propaganda de la Mecca-cola, sinó que l'objectiu era boicotejar la marca Coca-cola. El problema va venir amb la Comissió Manresa de Festa, perquè ja tenia els contractes de distribució de begudes fets i, finalment, es va negociar amb els organitzadors de la Festa Major Alternativa de Manresa.

Els organitzadors de la Festa Major Alternativa es trobaven en una situació similar, tot i que van comprometre's a no vendre cap producte registrat de la marca Coca-cola tampoc no podien oferir la Mecca-cola perquè, com havia explicat Laura Amella, membre de l'Alternativa, era un producte difícil d'aconseguir i pocs majoristes de begudes estaven interessants en la Mecca-Cola.

Seguint amb la vocació de conscienciació i responsabilitat els membres de la Plataforma, van projectar un vídeo just abans del Castell de Focs (un dels actes més seguits de la Festa Major de Manresa) sobre les mobilitzacions que es van fer a Manresa i al Bages l'estiu del 2003 per aturar la guerra d'Iraq. 

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Els bars de la festa major s'uneixen al boicot preventiu contra la Coca-cola" (28/08/2003)

- La Xarxa: "Mecca-Cola per la Festa Major" (28/08/2003)

El pregoner de la Festa Major

El pregoner de l'ajuntament de Manresa anunciant els actes de la Festa Major el 28 d'agost de 1948. Al seu costat podem veure dos guàrdies urbans amb el vestit de gala flanquejant al pregoner.

(Torras, Marc: "La Festa a Manresa, un segle d'imatges" Ed. Angle Editorial/CEB, Manresa 1997)

Manrusionica

Música electrònica a la ciutat

L'any 2010, amb els efectes de la crisi econòmica, naixia a la ciutat de Manresa el festival Manrusionica, concebut per promoure la música electrònica. Un festival que van iniciar Alfons Rodríguez i David Brossa després d'haver fet un curs de DJ. Amb ganes i idees van demanar a l'Ajuntament suport logístic i a través de les xarxes socials van trobar diferents col·laboradors, sis dels quals, Sergio Garcia, Dídac Travé, Dani Sánchez, Pere Bacardit, Marc Galí i Aleix Martín, han acabat integrats al rovell del col·lectiu. Manrusionica s'organitza com un festival social i col·laboratiu 2.0 que barreja música electrònica amb qualsevol classe d'expressió artística (dansa, circ, treballs manuals, pintura...)

L'edició d'enguany, els vuit promotors, que han convertit les xarxes socials en un aliat més, han aconseguit una trentena de col·laboradors i convèncer els artistes -alguns dels quals han passat pel prestigiós Sònar- que o bé actuïn de forma gratuïta o baixant els seus incentius de forma considerable. L'any passat ja van portar 7.000 persones (xifra considerable, per una ciutat de 75.000 habitants) i es van crear fórmules de col·laboració i micromecenatge per evitar passar per la taquilla. La crisi, però, ha acabat passant factura i la tercera edició no han pogut repetir un gran patrocinador que, tot i els micromecenes aconseguits, els ha obligat a fer, per primera ocasió, un festival de pagament. L'edició del Manrusionica Xics, destinat als més petits, s'ha anul·lat per manca de logística i pressupost.

Els organitzadors han apostat, novament, per implicar la ciutat: les seves sales (sales Stroika i Sielu) però, també, espais no pensats per a concerts com el Parc de la Seu. Si l'any passat era la plaça de la Reforma com a escenari principal per a la música electrònica, en aquesta edició, l'emblemàtica Cova de Sant Ignasi s'apunta a la proposta.

Pàgina web: http://manrusionica.com

Bibliografia en línia:

- Diari Regió7: "Manrusionica, festival de ciutat" (20/06/13)

- El Pou de la Gallina: "El 30-J, la capital del Bages serà Manrusionica" (26/06/12)