Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manresa antiga. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manresa antiga. Mostrar tots els missatges

03 de juny 2015

100 anys d'un descobriment

La Manresa protohistòrica

Aquest mes de maig passat, va fer 100 anys de la descoberta arqueològica més important que ens ha permès conèixer una mica més la història de la ciutat de Manresa. Ara fa un segle, durant les obres de fonamentació de l’escalinata de la nova façana neogòtica projectada per l'arquitecte Alexandre Soler i March, a la part occident de la Seu, van aparèixer diversos vestigis de l’antiguitat, especialment un conjunt de tombes del Baix Imperi (segle III-V) i ceràmiques que permeten remuntar-nos fins al segle VI aC en la nostra cronologia com a vila. L'arqueòleg Antoni Daura, explicava en un article al Pou de la Gallina, la importància del descobriment i com es va efectuar la intervenció arqueològica:
"El primer en adonar-se’n fou el pintor Francesc Cuixart (hi ha obra seva al Museu Comarcal, on també es conserven les troballes del 1915) i, de seguida, l’Ajuntament encarregà a la gent del Centre Excursionista de la Comarca de Bages la tasca de documentar la troballa. Mossèn Josep Guitart va assumir el repte d’estudiar i publicar les excavacions i, si bé els seus coneixements tècnics arqueològicament parlant eren limitats, ell i el seu equip van treballar amb constància, seriositat i rigor. I això és important destacar-ho en uns anys on no hi havia gaire sensibilitat per a 'vel·leïtats' culturals d’aquest tipus"
Es va omplir un important buit històric de la protohistòria de Manresa i es va confirmar l'existència d'un poblat ibèric assentat al Puigcardener (on avui hi ha la basílica de la Seu) gràcies a aquest descobriment de ceràmiques gregues localitzades l'any 1915. La importància d'aquest descobriment i de l'estudi efectuat posteriorment, sobretot tenint en compte la manca de restes constructives, està en el fet que els antics ibers compraven i feien servir peces de ceràmica d'Àtica (grega), datables dels segles VI - IV aC. Avui en dia les ceràmiques es poden veure al Museu Comarcal de Manresa. Les ceràmiques trobades són un total de 30, onze són vasos, mentre que la resta són atuells protocampanians i campanians. També es van trobar més ceràmiques fetes a casa nostra, concretament anomenades "emporitanes".

Les fonts històriques també poden confirmar l'existència d'un nucli habitat per ibers, tal com es desprèn d'un text de l'historiador romà Tit Livi, en el qual es fa referència a un oppidum ibèric anomenat Mentissam que segons els historiadors Miquel Cura i Albert Clarà es podia relacionar directament amb la moderna Manresa, i que els romans posteriorment llatinitzarien amb el nom de Minorisa.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; SERRA, J.A. (1991). Ibers i romans. Manresa: Museu Comarcal de Manresa

- DAURA, Antoni. (1992). L'arqueologia a l'abast. Manresa: Museu Comarcal de Manresa

- DAURA, Antoni. Puigcardener. Revista El Pou Digital, (20/05/2015)

- FITÉ, Jofre. El nom de Manresa (I). Revista El Pou Digital, (16/08/2012)

- JUNYENT, Francesc. (1993). Manresa. Guia de la Ciutat. Manresa: Parcir/Ajuntament de Manresa

09 de novembre 2014

La ciutat arrasada: "mà rasa"

La Manurasa dels vàndals, sueus, alans i els gots

Al segle V dC el gran imperi romà estava assetjat per tribus bàrbares d'origen germànic, que penetraven al seu territori, amb total impunitat, sense que les legions romanes poguessin fer-hi quelcom per aturar-ho. Tribus de fora del limes (frontera romana) entraven dins el vast Imperi, considerat l'amo del "món conegut", buscant seguretat, pau, tresors per saquejar, confort, i fins i tot, algunes d'aquestes tribus bàrbares fugien d'altres tribus encara més "bàrbares", com els famosos huns comandats pel seu cabdill Àtila, que al seu pas es deia que no hi tornava a créixer l'herba fresca mai més.
"En l'any 412 de l'era cristiana, imperant Honori, emperador romá, varen venir del Nòrt, els vándals, sueus, alans y goths, que còm un torrent impertuós entraren a Espanyam vingueren a Catalunya, y passant per la ciutat de Manresa, la destruiren y cremaren de tal mòdo que, fou convertida en runes y cendres"
Joaquim Sarret i Arbós el gran historiador manresà d'inicis del segle XX, a la seva obra Història de Manresa de 1910, ens descrivia al capítol II, l'impacte que van tenir les tribus bàrbares a casa nostra. Segons el mateix Sarret i Arbós, la ciutat va quedar totalment destruïda i d'aquesta destrucció, probablement en surt l'origen del nom autèntic de la ciutat, Manurasa. Del nom se'n deriva que la ciutat (en aquell moment es trobava al Puig Cardener, on ara hi ha la Seu) va quedar arrasada igual que la palma de la mà. 

Segons d'altres historiadors manresans, com José M. de Mas y Casas, en el llibre Ensayos-históricos sobre Manresa de 1836, el nom de Manu-rasa vindria encara de més antic, concretament de quan el general romà Escipió lluitava a les Guerres Púniques (segle III aC) contra els cartaginesos, comandats per la família Barca. El general Escipió va voler agrair als ibers que van donar suport als romans, aixecant una nova ciutat on avui hi ha Manresa.

Bibliografia:

- SARRET i ARBÓS, Joaquím. Història de Manresa. Manresa: Imprenta Sant Josep, 1910

13 de setembre 2013

Buscant els orígens

La Manresa prehistòrica 

Trobar els orígens i l'àmbit dels primers pobladors del terme de Manresa no és gens fàcil, ja que cal endevinar les petjades humanes mitjançant l'arqueologia, la qual, sense una excavació sistèmica de la ciutat és difícil de localitzar.

Els inicis de la ciutat de Manresa són confusos, ja que les prospeccions arqueològiques no han aportat material que ens indiqui quan va començar la nostra història. Ens hem de remuntar al període del neolític on tenim algunes informacions relacionades amb la presència humana dins l'actual terme municipal de Manresa, a partir d'unes troballes realitzades a les Marcetes, a la zona de Viladordis. En aquest lloc, l'any 1905 quan es feien unes obres d'una central hidroelèctrica, van aparèixer dues sepultures corresponents a la cultura dels enterraments típica del neolític mitjà. En la mateixa zona, l'any 1980, també es va descobrir accidentalment una altra fossa neolítica. Les darreres aportacions referents al període neolític corresponen a les excavacions realitzades l'any 1986 al mateix indret de Viladordis, on es van trobar cinc fosses més.

Durant l'edat del Bronze hi ha un buit, que no ens permet dir gran cosa. Després d'aquest buit històric, podem confirmar l'existència d'un poblat ibèric al Puigcardener gràcies a la troballa d'una necròpoli baix imperial i d'un lot de ceràmiques gregues localitzades l'any 1915 en aquest lloc, mentre s'executaven les obres de la façana neogòtica de la Seu.

La importància d'aquest descobriment i l'estudi que se'n va derivar, sobretot tenint en compte la manca de restes constructives, rau en el fet que els ibers compraven i utilitzaven aquestes peces de ceràmica àtica, datables dels segles VI i IV abans de Crist. Actualment aquest material està exposat al Museu Comarcal de Manresa. El lot descobert de 1915 constava de trenta peces, de les quals onze són vasos d'origen àtic, mentre que la resta són atuells protocampanians i campanians. Conjuntament amb aquestes peces, també se'n localitzen unes altres, de color gris monocrom, provinents de Catalunya.

L'excavació fou assumida per mossèn Josep Guitart, del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, que es va fer càrrec de la direcció dels treballs. Aquests treballs també van dur al descobert en una àrea de 120 metres quadrats algunes restes de paviments i conduccions d'aigua d'època romana posteriors en un tall estratigràfic de 8 metres d'alçada resultat de l'acumulació de terra per anivellar el paviment.

El material recuperat pel mossèn Guitart no va ser estudiat rigorosament fins que a la dècada dels 80, Miquel Cura i Enric Sanmtartí van fer el seu treball, on s'establia per primera vegada el tipus i la cronologia de cada una de les peces descobertes l'any 1915. La peça més antiga es tractava d'un lekytos de tipus Black Deianeira entre tipologies més modernes com stemless, skyphos, llànties, bols, cràteres i kylix de figures roges.

La protohistòria manresana: "Menresa"

D'altra banda, les fonts històriques també semblem confirmar l'existència d'un nucli habitat per ibers, tal com es descriuen els texts romans, concretament Tit Livi, en el que es fa referència a un oppidum ibèric anomenat Mentissam que, segons Miquel Cura i Albert Benet, es pot relacionar amb l'evolució etimològica de Menresa, mot utilitzat en documents del segle X per designar la nostra ciutat, tot i que posteriorment seria utilitzat en major freqüència la seva forma llatina per excel·lència: Minorisa. Tit Livi descrivia l'organització de les tribus iberes, que es basaven en petits territoris controlats per un cabdill (T.L. 21, 12, 7). A més afegeix que el 195 aC Cató convocà els senadors de les ciutats ibèriques situades al nord de l'Ebre.

La protohistòria se situa cronològicament entre la Prehistòria i la Història. Les fonts per al seu estudi són gairebé completament arqueològiques, encara que també existeixen tradicions orals. La majoria de pobles i civilitzacions, especialment els ibers o celtes, en coneixem la seva història de forma indirecta a través dels escrits dels romans i grecs.

Bibliografia:

- Junyent i Maydeu, Francesc: "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir, Manresa 1993

- Vilar, Carles; Santamaria, Jordi; Lladó, Meritxell; Martín, José Andrés: "L'evolució del món ibèric a la Catalunya Central. L'skyphos del Museu Comarcal de Manresa". Revista Dovella, núm. 105. Hivern 2010

31 de gener 2009

Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clará

Segona Part: El topònim "Manresa"

El topònim Manresa, trobem que el nom emprat pels escrivans i notaris des de mitjan segle X fins al segle XVIII; en què el llatí desapareix de les escriptures notarials, és el de Minorisa. Aquesta grafia ha fet pensar que no fos un topònim llatí, un derivat de minorminoirs; aleshores seria la ciutat petita. Però era necessari una ciutat gran, així es creà la hipòtesi de l'existència d'una ciutat romana anomenada Minorisa-Rubricata, com a complement d'una altra de coneguda com a Rubricata, i que hom situa en el delta del Llobregat, que en aquell temps podria ser a Martorell. Però la Minorisa-Rubricata no apareix en cap llista ni se'n té cap notícia; sols un notari manresà, a principis de segle XIX, falsificà un document d'època visigòtica on se citava un príncep i uns cònsols, a més d'un bisbe, de la ciutat Minorisa-Rubricata; a més seria una gran contradicció anomenar Minorisa-Rubricata a una ciutat on pels seus peus passa el riu Cardener.

També un altre aspecte important: les primeres aparicions del topònim no es fan fins a la primera meitat de segle X amb la forma Menresa, i sols tenim que la de Minorisa apareix dos cops, un el 945 i un altre el 949, i podria encara tractar-se de còpies posteriors de finals de segle X. Després, es pot constatar que a mesura que ens endinsem en la segona meitat de segle X augmenta el nom de Minorisa, i disminueix el de Menresa, i en el darrer quart de segle X, el primer ja és dominant, si bé el segon no desapareix. En el segle XI la forma llatinitzada de Minorisa domina totalment, i el nom indígena de Menresa s'utilitza sovint per donar nom a carreteres, relleus geogràfics, edificis i altres referències de caràcter popular, ultra algun cop apareixen les dues formes en un mateix document. Àdhuc tenim uns nuclis de població que ha pres el nom de la torre de defensa característica de la de Manresa, així tenim dues poblacions anomenades, una La Manresana al municipi de Prats de Rei, i un altre del mateix nom al de Sant Ramon, el primer a la comarca de l'Anoia, i l'altra a la de la Segarra; i encara hom coneix més torres manresanes, una a Linyola i un altre a Juneda, utilitzant el nom indígena no el llatinitzat.

Així, doncs, l'existència d'una ciutat romana anomenada Bacasis, tocant a Manresa, i junt amb el fet d'aparèixer primerament la grafia Menresa i no la de Minorisa permet afirmar que el primer, el de Menresa, és el nom original, i d'origen indígena com ja hem avançat, i el segon, Minorisa, es tracta d'una llatinització feta a mitjan segle XI totalment postissa, que no arrelà, emprant-se sols en l'escriptura llatina i prou.

Per tant creiem que Menresa, és un topònim indígena, ibèric, segurament.

Llegir la primera part:

Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clará: El topònim Bages

Bibliografia i text:

- BENET I CLARÁ, Albert. Els topònims «Manresa» i «Bages». Dovella, 2, 1981

Més informació de l'autor Albert Benet i Clará:

- Dialnet: aquí

26 de gener 2009

Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clarà

Primera Part: El topònim Bages

Els orígens de Manresa van lligats el seu nom, ja que sovint les primeres dades d’un nucli de població no es refereixen a gaire més que a donar-nos la seva filiació i prou. També ens trobem amb algun problema de sortida, ja que hom pensa en l’existència d’una ciutat romana com a origen de l’actual de Manresa, però l’existència del topònim Bages també fa pensar en una altra ciutat romana, la ciutat citada el segle I d.C. per Ptolomeu, centrada a la Lacetània, amb el nom de Bacasis. Aleshores dues ciutats, l’una tocant a l’altra no es pot admetre per ningú. Però com que interessava generalment atribuir a Manresa l’honor de gaudir d’un passat romà, es rebutjava la possibilitat que Bages correspongués a la Bacasis de Ptolomeu, tot cercant altres llocs que poguessin tenir alguna semblança fonètica. Així, s’ha atribuït a la vila de Bagà o bé a la població de Vacarisses, tot i que cap dels dos topònims no apareix a l’alta edat mitjana fent referència a una situació anterior relacionada amb una ciutat o municipi romà. Bagà surt citada com a Bagazano, Bagazanense, Bagada o Bagado, lluny, per tant, en cas de relacionar-se amb Bacasis, a més estaria en el territori del Bergusis, no en els dels Lacetans com la cita Ptolomeu. I sobre Vacarisses, ni el lloc, molt muntanyós, ni cap altre indici permet d’atribuir a aquesta població la ubicació d’una ciutat o municipi romà, per tant creiem que cal cercar-lo en el lloc de Bages.

Primerament anem a escatir el topònim Bages, i després ja tindrem una possibilitat eliminada pel de Manresa. Partim de la ciutat citada per Ptolomeu en el segle I dC en la seva Geografia, que centra en la Lacetània, a la qual dóna el nom de Bacasis que podem comparar amb topònim Bages que durant els segles X-XI es situa en el sector entre els rius Llobregat i Cardener, i va des del Guix fins als termes de Sallent, Castellnou i Callús per les zones sud i nord respectivament. Aquest sector quasi coincideix amb el que hom coneix avui com a Pla de Bages, i que en segles esmentats era anomenat com a Campo Bagas. Al mateix temps hem d’aclarir que no té cap fons de veritat l’atribució del topònim Bages a un mas de Sant Joan de Vilatorrada.

Per tal de relacionar el Pla de Bages actual i el Campo Bagas dels segles X-XI amb la ciutat romana de Bacasis, tenim diferents indicis. Primerament trobem una plena concordança lingüística, car si a Bacasis li trèiem el gentilici, tenim el nom de la ciutat de Bacas, i en els segles esmentats apareix en Bagas i Baias com a formes més generals, i a finals ja trobem la forma actual de Bages. Aleshores l’evolució fonètica és ben senzilla la k o c, segons estigui escrit en grec o en llatí, passà a la g o a la i consonàntica. Totes quatre són consonants gluturals, i l’evolució ha estat molt poca i senzilla, sense haver de buscar grans canvis que sovint resulten difícils d’explicar. Després a finals del segle XI la a àtona es neutralitza i es converteix en e, donant així la grafia actual de Bages. Per tant no tenim cap problema que el nom de la ciutat romana de Bacasis hagi esdevingut el de Bages.

En segon lloc tenim el valor d’aquest nom que sovint complementa el topònim Bages, ens referim a la paraula Campo. Aquest mot el trobem en altres llocs durant el segle X i XI. Concretament el 954 tenim la cita d’un Campo Sagarrensi i un Campo Barberano. El primer Campo es refereix a la zona de Prats del Rei, on s’ha trobat algunes inscripcions romanes, i en una d’elles la cita un municipi de Segarra (MVNICIPI SIGARRENS); en el segon Campo correspon a la zona de Barberà, on el mot Campo perdurà fins al segle XII, i si bé no es coneix cap inscripció citant el municipi de Barberà en època romana, en canvi en aquesta zona es coneixen moltes vil·les d’aquesta època, la qual cosa fa pensar en alguna organització municipal.

Per tant, creiem que el mot Campo significa el mateix que territoria, el terme municipal d’una ciutat o d’un municipio romà sense estructura urbana, aquest nom perdurà en llocs on no es restaurà la ciutat o municipi, com Bages, Segarra, Barberà, i en altres de repoblació tardana, com Tarragona que, al contrari dels altres, s’ha mantingut fins avui en dia, designant la comarca de la ciutat de Tarragona. Així doncs, no hi ha dubte, el Campo Bages designava el terme de la ciutat o municipi de Bacasis, la qual cosa es veu reafirmada per una gran xarxa de vil·les de tradició romano-visigòtica per tota la zona del Pla i dels seus voltants, ja que no pensem que fos una ciutat amb estructura urbana sinó un municipi rural, amb un temple i un seguit de vil·les disperses pel pla i les valls. Encara tenim una ciutat que, si bé no la prenem com a determinat, ens fa veure que ja en el segle XI hom considerava que en el lloc de Bages hi havia hagut una ciutat. Aquesta afirmació la trobem en un text que conté una relació de miracles fets per Sant Benet en el seu monestir del Bages, i referint-se al monestir diu: “per la fertilitat dels vinyers li han posat el nom de Bages, en commemoració de la ciutat que l’havia portat un dia”.

En resum, afirmen que la ciutat romana de Bacasis estava situada en el Pla de Bages, comprenent un àmbit imprecís, si bé el nucli d’entre-rius del Guix als termes de Sallent, Castellnou i Callús. Tots els indicis ho confirmen, sols manca una inscripció per convèncer els més escèptics, però nosaltres no tenim cap dubte que el municipi romà de Bacasis estava situat al Pla de Bages, i que Bages deriva del nom de la ciutat. Sols tenim el dubte de si el seu nom té origen en un temple dedicat a Bacus, déu del vi, que seria el patró de la ciutat, per la gran abundor de vinya ja en època romana, que portà a Plini a dir que: “Els vinyers lacetans a Hispània són famosos per la quantitat de vi que n’obté”. A l’època medieval la vinya era una font de riquesa important, estenent-se arreu, després en els segles XVII-XVIII i, sobretot, en el segle XIX no restà serra o pendent sense vinya. Per tant, ben bé podria ser que, malgrat els nostres dubtes, fos cert que el nom de Bacasis fos el d’una ciutat romana que tingué protector a Bacus déu del vi, a causa de la seva riquesa vinícola.

Llegir segona part:

Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clará: El topònim Manresa

Bibliografia i text:

- BENET I CLARÁ, Albert. Els topònims «Manresa» i «Bages». Dovella, 2, 1981

Més informació de l'autor Albert Benet i Clará: 

- Dialnetaquí

Printfriendly