El segle XIX va marcar com mai Manresa, la ciutat va viure de primera mà la revolució industrial. Van sorgir les primeres fàbriques, va arribar el ferrocarril i les muralles medievals van caure, entre les fites més importants del segle. La ciutat creix al ritme del soroll de les indústries, el petit comerç i els grans majoristes feien les primeres fortunes i arribaven els primers immigrants a la ciutat de Manresa per treballar, deixant el món rural. Tot i aquest zenit, els grans burgesos manresans (propietaris de grans marques industrials, patrimonis opulents i cases majestuoses) van començar a marxar de Manresa, la ciutat era massa petita i calia fer un gran pas: Barcelona.
Un exemple el podem trobar amb Pilar Cots, l'hereva de Francesc Cots Argullol, amb fàbriques a Manresa, Balsareny i Sant Vicenç de Castellet vivia a Barcelona. La compra de cotó i la comercialització es feia des de Barcelona, per tant, els fabricants van acabar pactant i fent tractes amb els seus importadors i socis barcelonins. Molts obrien despatxos a la capital per fer els tractes de primera mà. Barcelona fascinava per moltes coses als burgesos manresans: era el centre de la vida social, política i sobretot financera. Els manresans rics i poderosos, van entendre que el tren (a partir de 1859) i els seus viatges els feien perdre poder i van optar per establir-se a la gran ciutat catalana del Mediterrani. En canvi, les germanes vallesanes, Terrassa i Sabadell, van retenir els seus fabricants i burgesos perquè el seu negoci de llana no necessitava la ciutat de Barcelona. El cotó venia amb vaixells al port de Barcelona, i tocava estar al peu del canó. Una part molt important de Manresa va marxar i mai més va tornar.
L'èxode de burgesos i fabricants rics manresans cap a Barcelona va començar a ser constant a la segona meitat del segle XIX. Els rics marxaven cap a la gran ciutat, i deixaven subalterns a càrrec dels seus negocis i grans fàbriques. Gent que molts cops no era de Manresa, i no s'interessaven per la vida social, política, financera i econòmica de Manresa. Els ingressos d'aquests burgesos i rics fabricants van deixar d'invertir-se a Manresa per passar a fer-ho a la ciutat comtal. Una deslocalització en tota regla, els ingressos de les grans fàbriques de cotó no s'invertien a casa nostra tot i que la feina atreia molta gent a viure a Manresa, no perquè fos una ciutat opulenta i rica sinó per un motiu més clar, hi havia feina constant i oportunitats per viure de forma digna i honrada.
En aquest llistat, elaborat per l'historiador Llorenç Ferrer i Alós, es pot veure com els grans burgesos i fabricants manresans van començar a instal·lar-se de forma oficial a la ciutat de Barcelona, deixant a Manresa els seus subalterns i treballadors. De fet, fins al segle XX, encara podem compatibilitzar, com la burgesia abandonava Manresa i se n'anava a la metròpoli.
1825
Ignasi Torres Galobardes
|
1844
Josep Solà Perramon
|
1828
Llogari Serra
|
1846
Maurici Pla
|
1853 Francesc Sacristà
Font
|
1855 Joan Arañó Argelaguet
|
1855 Lluís G. Pons Enrich
|
1856 Caietà Arañó
|
1857 Jacint Vidal Torres
|
1858 Josep Balet Bellver
|
1860 Ramon Enrich
|
1865 Ignasi Prat
|
1870 Josep Torras Corrons
|
1871 Magí Gallifa Perera
|
1875 Josep Oller Bages
|
1888 Josep Torrents Serra
|
1892 Ignasi Vidal Balet
|
1893 Lluís G. Pons Enrich
|
1904 Joan Guitart
Santasusanna
|
1905 Heribert Pons Arola
|
1906
Josep Portabella Cots
|
1915
Josep Perera Vives
|
FERRER i ALÓS, Llorenç: "El poder de Manresa al llarg del temps", a Calidoscopi Manresa. Manresa, 2004. p. 90
Propietaris manresans a Barcelona
Entre els propietaris de cases modernistes del que seria la Barcelona noucentista, a finals del segle XIX ja hi trobem molts manresans. Moltes de les cases que amplien el catàleg modernista de la ciutat comtal, es van fer amb l'esforç dels treballadors de Manresa. Les cases més importants són la de Francesc Burés (carrer d'Ausiàs March, 30-32), Antònia Burés (Ausiàs March, 46), Antoni Salvadó (Casp, 45), Heribert Pons (Rambla Catalunya 19-21), Anna Salvadó de Guitart (Enric Granados, 48), Josep Portabella (Gran Via, 616), Josep Batlles (París, 202) i d'altres noms. Els industrials manresans estaven com peix a l'aigua en una ciutat rica, gran i amb una classe opulenta burgesa cada cop més poderosa, amb comparació amb la ciutat de Manresa, una ciutat reduïda i habitada per molts treballadors, amb salaris irrisoris, que malvivien en ravals i carrers bruts i plens de pols.
Tot i aquesta fugida massiva, alguns fabricants van quedar-se a Manresa, el pastís s'havia reduït, però encara es podien fer nous negocis, sobretot de caràcter immobiliari i de serveis, com l'establiment de la xarxa elèctrica per la ciutat, bàsica perquè les fàbriques manresanes poguessin continuar creixent. L'especulació urbana va sorgir de forma pronunciada i també van aparèixer nous fabricants, menys poderosos que els del segle XIX, que van començar a fer negocis a una escala menor.
Bibliografia:
- VIDAL, Jaume et al. (2004). Manresa Calidoscopi. Visió parcial de la ciutat. Manresa: Ajuntament de Manresa.
- FERRER ALÓS, Llorenç (2009). "La industrialització de Catalunya: les fàbriques tèxtils del riu Cardener al segle XIX" a Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, vol. 27, Barcelona, Col·legi de Notaris de Catalunya, pp. 321-366