Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Memòria històrica local. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Memòria històrica local. Mostrar tots els missatges

04 de maig 2022

Dijous 5, aniversari de l’alliberament de Mauthausen: itinerari guiat a través de les llambordes stolpersteine


Dijous vinent, 5 de maig, data de l’alliberament del camp nazi de Mauthausen, l'Associació Memòria i Història de Manresa, juntament amb l'Ajuntament de Manresa i l'Amical de Mauthausen, han organitzat un itinerari guiat per algunes de les llambordes stolpersteine de la ciutat de Manresa.

L’itinerari començarà a les 18.30 h a l’escultura dedicada a Joaquim Amat-Piniella, davant del Casino (Passeig de Pere III, 27) i acabarà a la plaça de Sant Domènec a la placa dedicada a les persones de Manresa deportades als camps nazis.

A cadascuna de les stolpersteine s’explicaran elements sobre la vida, la implicació política, l’exili o l’estada als camps de concentració dels deportats manresans.

El guiatge anirà a càrrec de l’Associació Memòria i Història de Manresa i hi participarà alumnat dels instituts manresans Lluís de Peguera, Pius Font i Quer i Lacetània que, dins el Projecte Manresa-Mauthausen, viatjaran als camps nazis austríacs en els dies vinents.

L’homenatge de Manresa als deportats

El mes de gener de 2017, a Manresa es van posar 21 stolpersteine i va venir a col·locar-les el seu creador, l’artista alemany Gunter Demnig. L’any 2018 es van col·locar tres llambordes més, dedicades a tres nous manresans deportats que s’havien identificat amb la continuació de la recerca.

Finalment, el mes de maig de 2021 quatre stolpersteine davant del que havia estat domicili de quatre persones més identificades.

Aquestes accions a Manresa, s’han dut a terme conjuntament per l’Ajuntament de Manresa, el Memorial Democràtic, l'Associació Memòria i Història de Manresa, i dels Instituts Lluís de Peguera, Pius Font i Quer i Lacetània amb l’objectiu de continuar fent memòria de les víctimes de l’horror derivat de la guerra i dels totalitarismes en un homenatge permanent als deportats manresans als camps nazis.

Com diu la placa commemorativa situada a la Plaça Sant Domènec:

“En homenatge als manresans que patiren l'horror dels camps de concentració nazis. El seu compromís amb la llibertat els portà a combatre el feixisme durant la Guerra Civil i a patir l'exili a França. Capturats per l'exèrcit alemany, i amb l'acord del govern franquista, foren deportats als camps de la mort.

Que la seva lluita per la llibertat i la dignitat sigui per sempre exemple i objecte de record.”

Imatge d'una de les Stolpersteine que l'alemany Gunter Demnig va col·locar a Manresa el gener del 2017. Fotografia: Ajuntament de Manresa
Les stolpersteine

Són unes peces creades per l'artista alemany Gunter Demnig. Es tracta d'unes llambordes quadrades de 10 x 10 cm fetes de formigó i cobertes d’una fulla de llautó daurat on es graven les dades de cada persona deportada i que es col·loquen al paviment, just davant dels edificis o llocs on les víctimes van viure o treballar lliurement abans de ser empresonades i deportades.

“Stolpersteine” significa en alemany “pedra que fa ensopegar” i vol servir per recordar i homenatjar les víctimes del nazisme i lluitar contra l'oblit. Cada llamborda és única i precisament es realitza de manera especial a mà, com a gest de respecte i humanitat que vol contrastar amb l’extermini industrialitzat que va aplicar el règim nazi. Actualment, hi ha més de 60.000 Stolpersteine a més de 1.800 localitats d’una vintena de països europeus, com Alemanya, França, Bielorússia, Noruega, Àustria, Itàlia o Grècia.

A Manresa s'han identificat 35 persones deportades als camps de concentració nazis, dels quals 19 hi van ser assassinats i 16 alliberats, i s'han localitzat els domicilis on vivien 28 d’aquestes persones, on s’han col·locat les corresponents stolpersteine. Molts dels deportats residien a la ciutat en el moment d’esclatar la guerra, d’altres n’havien marxat i d’altres no ha estat possible identificar-ne la localitat. D’entre els deportats, hi ha noms coneguts per la ciutat, com el de l’escriptor Joaquim Amat-Piniella, autor de la cèlebre novel·la KL Reich, o també Jacint Carrió, que va ser regidor de l’Ajuntament anys després.

Més informació:

19 de juny 2020

La història de Manresa en 250 vídeos

L'arxiu de Joan Guitart Clapera

El portal de l'Associació Memòria i Història de Manresa va presentar aquesta setmana un nou web que recull ordenats i classificats gairebé tots els curtmetratges que el cineasta manresà Joan Guitart Clapera (Manresa, 1932) ha anat filmant durant 50 anys.

Estem parlant de pràcticament 250 curts que constitueixen una crònica viva de Manresa i el Bages, una aportació molt important a la història contemporània de la Catalunya central. Servirà perquè els manresans que van viure els fets enregistrats els puguin recordar i reconèixer-s’hi i perquè les noves generacions puguin descobrir amb detall diferents esdeveniments de la vida cultural i social de la Manresa i del Bages dels últims 50 anys. És un llegat que queda per a la posteritat i això sempre li ho haurem d’agrair. També hi ha inclosos tots els seus enginyosos curts de ficció.

Els curtmetratges -que ja es podien veure a Youtube i a Facebook- els ofereixen amb la màxima qualitat possible i ordenats cronològicament i classificats pels següents temes: Concursos de pintura ràpida, Cultura, Esports, Exposicions, Festa Major, Festes, Ficció, Fires, Història, Mitjans de comunicació, Música, Patrimoni, Societat, Successos i Teatre. En definitiva, un ingent llegat cinematogràfic de gran interès, a l’abast de tothom. Al web hi podreu trobar també una explicació dels continguts dels curtmetratges i una biografia -amb alguns documents i fotografies- de Joan Guitart Clapera.

- L’adreça del web és la següent:
www.memoria.cat/curtmetratges-Joan-Guitart
Ensorrament inesperat de l'escorxador, 1985 from memoria.cat on Vimeo.

04 de febrer 2018

Es col·loquen tres noves stolpersteine en record a més manresans deportats als camps nazis

Construint el record i la condemna 

Col·locació d'una llamborda stolpersteine a Manresa
El passat dia 26 de gener, en la vigília del Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust, es van col·locar tres llambordes stolpersteine més davant de domicilis dels deportats manresans als camps nazis. Justament feia un any a Manresa se’n van posar 21 i va venir a col·locar-les el seu creador, l'alemany Gunter Demnig. En aquesta ocasió Demnig no va assistir a la ciutat i fou el mateix Ajuntament de Manresa qui va instal·lar les llambordes. Els tres manresans homenatjats el dia 26 de gener eren Àngel Sánchez López, Rossend Labara Andrés i Fèlix Labara Pena (pare i fill). Tots tres van sobreviure l’infern del camp de concentració de Mauthausen. 

Ubicacions:
  • Àngel Sànchez López, al carrer de Folch i Torres número 18 (a tocar del Passeig del Riu). 
  • Rossend Labara Andrés i Fèlix Labara Pena, al carrer del Bruc número 41, prop de les Dominiques.
Alumnes de diferents instituts de Manresa van participar en els diferents actes i prèviament van realitzar un recorregut per diverses llambordes stolpersteine, acompanyats de Jordi Pons, professor, historiador i membre de l’Associació Memòria i Història de Manresa.



Més informació:

- Manresans deportats en camps nazis 
www.memoria.cat/deportats

- Les stolpersteine ja són a Manresa! La memòria dels deportats
historiesmanresanes.blogspot.com.es/2017/01/stolpersteine-ja-son-manresa.html

11 de març 2017

Primer itinerari guiat a través de les plaques Stolpersteine, de record als deportats

El passat i el futur: les Stolpersteine

El diumenge 19 de març, a les 11 del matí, a la plaça de Sant Domènec, s’iniciarà un itinerari guiat per algunes de les plaques Stolpersteine, que recorden els manresans que van ser deportats als camps nazis. La visita, gratuïta i d’una hora i mitja de durada, serà conduïda pels autors de la recerca: Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, exalumnes de l’Institut Pius Font i Quer, i Jordi Pons, historiador, professor de l’esmentat Institut i membre de l’Associació Memòria i Història de Manresa. El seu treball va permetre conèixer la identitat de 29 manresans deportats.

Els dies 25 i 26 de gener el creador de les plaques Stolpersteine, l'artista alemany Gunter Demnig, va col·locar a Manresa 21 plaques de domicilis identificats dels 25 deportats que el 1936 residien a la ciutat. Les plaques es col·loquen al paviment, just davant de la porta de casa d’on els va treure el cop d’estat militar del juliol de 1936 i la guerra civil que la va seguir. L’any vinent es col·locaran les 4 restants. L’itinerari guiat per les Stolpersteine és una activitat organitzada per l’Ajuntament de Manresa, Òmnium Cultural i l’Associació Memòria i Història de Manresa.

Les 21 plaques en memòria dels manresans deportats:
  1. Bernat Toran Martínez. Carrer Joc de la Pilota, 18 
  2. Enric Munt Costa. Carrer d'en Botí, 1 
  3. Jaume Viladrosa Montraveta. Carrer Amigant, 6 
  4. Josep Aparicio Sancho. Carrer Arbonés, 34 
  5. Ramir Sánchez Molina. Carrer Sant Francesc, 12 
  6. Josep Señal Esclusa. Carrer d'en Tahonas, 18 
  7. Josep Pons Pérez. Carrer de la Mel, 31 
  8. Miquel Camps Puiggròs. Carrer de la Mel, 23 
  9. Antoni Camps Vives. Carrer de la Mel, 23 
  10. Joaquim Amat-Piniella. Carrer Carrió, 12 
  11. Enric Cunill Marfà. Carrer Carrió, 11 
  12. Jesús Dalmau Colom. Carrer Canonge Montanyà, 12 
  13. Jaume Real Ventura. Ctra. de Cardona, 26 
  14. Josep García Pérez. Muralla Sant Domènec, 28 
  15. Bernat Comín Igualada. Camí dels Corrals 
  16. Maurici Ribas Pujol. Via Sant Ignasi, 14 
  17. Jacint Carrió Vilaseca. Carrer Aiguader, 22 
  18. Pere Parés Sans. Carrer Circumval·lació, 65 
  19. Pere Brunet Ferrer. Carrer Circumval·lació, 102 
  20. Joan Sallés Oliveras. Carrer del Castell, 61 
  21. Agapit Colom Armengol. Carrer Major

29 de gener 2017

Les stolpersteine ja són a Manresa!

La memòria dels deportats

La iniciativa d’aquests homenatges a Manresa va néixer a partir d’un treball de recerca d’Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, estudiants de l’Institut Pius Font i Quer, a través de la tutoria del professor d’història Jordi Pons que, al seu torn, ha fet un treball exhaustiu d’investigació i actualització del llistat de deportats de la capital del Bages. L’Associació Memòria i Història de Manresa hi va donar suport des del primer moment i va presentar, conjuntament amb Òmnium Cultural del Bages, una instància que demanava a l’Ajuntament que la proposta de les estudiants fos una realitat. Els dies 25 i 26 de gener es van instal·lar 21 Stolpersteine a la ciutat. Igualment a la Plaça Sant Domènec també es va instal·lar una placa amb tots els noms dels manresans deportats en camps de concentració nazis. 
  1. Bernat Toran Martínez. Carrer Joc de la Pilota, 18 
  2. Enric Munt Costa. Carrer d'en Botí, 1 
  3. Jaume Viladrosa Montraveta. Carrer Amigant, 6 
  4. Josep Aparicio Sancho. Carrer Arbonés, 34 
  5. Ramir Sánchez Molina. Carrer Sant Francesc, 12 
  6. Josep Señal Esclusa. Carrer d'en Tahonas, 18 
  7. Josep Pons Pérez. Carrer de la Mel, 31 
  8. Miquel Camps Puiggròs. Carrer de la Mel, 23 
  9. Antoni Camps Vives. Carrer de la Mel, 23 
  10. Joaquim Amat-Piniella. Carrer Carrió, 12 
  11. Enric Cunill Marfà. Carrer Carrió, 11 
  12. Jesús Dalmau Colom. Carrer Canonge Montanyà, 12 
  13. Jaume Real Ventura. Ctra. de Cardona, 26 
  14. Josep García Pérez. Muralla Sant Domènec, 28 
  15. Bernat Comín Igualada. Camí dels Corrals 
  16. Maurici Ribas Pujol. Via Sant Ignasi, 14 
  17. Jacint Carrió Vilaseca. Carrer Aiguader, 22 
  18. Pere Parés Sans. Carrer Circumval·lació, 65 
  19. Pere Brunet Ferrer. Carrer Circumval·lació, 102 
  20. Joan Sallés Oliveras. Carrer del Castell, 61 
  21. Agapit Colom Armengol. Carrer Major

20 de gener 2017

Homenatge solemne als manresans deportats als camps de concentració nazis

S'instal·laran llambordes "Stolpersteine" davant els domicilis on van viure 

Els dies 25 i 27 de gener Manresa homenatjarà els seus deportats als camps nazis amb un acte solemne al saló de sessions de l’Ajuntament, amb la presència dels familiars (el dia 27) i la col·locació de llambordes Stolpersteine davant els habitatges on van viure i una placa amb tots els noms, a la plaça de Sant Domènec (el dia 25). Les llambordes seran instal·lades pel seu creador, l’artista alemany Günter Demnig

Les stolpersteine són llambordes quadrades de 10 centímetres de costat, fetes de formigó i cobertes amb una làmina de llautó on es graven les dades de cada persona deportada. Stolperstein significa en alemany “pedra que fa ensopegar”. Es pretén d’aquesta manera mantenir viu el record les víctimes del nazisme, lluitant contra l'oblit. Manresa serà el segon municipi de l’Estat espanyol que tindrà Stolperstein. El primer va ser Navàs. A Europa ja n’han estat instal·lades unes 60.000, en vint estats diferents. S'instal·laran llambordes "Stolpersteine" davant els domicilis on van viure 

La iniciativa d’aquests homenatges a Manresa va néixer a partir d’un treball de recerca d’Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, estudiants de l’Institut Pius Font i Quer, a través de la tutoria del seu professor d’història, Jordi Pons (col·laborador de la nostra Associació), que, al seu torn, ha fet un treball exhaustiu d’investigació i actualització del llistat de deportats i dels seus familiars. L’Associació Memòria i Història de Manresa hi va donar suport des del primer moment i va presentar, conjuntament amb Òmnium Cultural del Bages, una instància que demanava a l’Ajuntament que la proposta de les estudiants fos una realitat. El Consistori la va aprovar per unanimitat al ple del mes de febrer de 2016. 

Un total de 29 manresans van ser deportats als camps nazis, dels quals 18 van ser assassinats i 10 alliberats. D’entre tots ells, s'han localitzat 21 dels domicilis on vivien. És per això que es col·locaran 21 Stolpersteine als carrers de la ciutat. A Catalunya el projecte Stolperstein és coordinat i finançat pel Memorial Democràtic i la Direcció General de Relacions Institucionals, juntament amb el Parlament.

18 de març 2014

Borratxos a la defensa de la ciutat

Carlistes contra alcohòlics?

Després de l'experiment fallit de la Primera República Espanyola esclatava l'última guerra carlina, la Tercera. Els carlistes encara mantenien suports entre l'exèrcit, tenien aristòcrates que recolzaven les seves peticions i en certes ciutats gaudien d'un suport considerable a la seva noble causa. La Tercera Guerra Carlina va adquirir un caràcter de guerra santa amb el seu famós crit de “Déu, Pàtria i Rei!”. La rebel·lió va començar al País Basc i aviat es va estendre per Navarra i algunes zones de Catalunya, el nord del País Valencià i l’Aragó sota la promesa del retorn als furs medievals.

El 27 d'agost de 1874 es va iniciar el setge de Pamplona que duraria fins al 3 de febrer de 1875. El 4 de novembre la ciutat d'Irun va ser assetjada per l'exèrcit carlista del general Hermenegildo Díaz de Ceballos. El terrible bombardeig va provocar que l'exèrcit governamental decidís retirar-se. L'última batalla al nord de la Península va ser la d'Urnieta, 7 i 8 de desembre de 1874.

A casa nostra l'any 1874 es va iniciar la Tercera Guerra Carlina amb l'ocupació de la ciutat de Vic. Després de la captura de la capital d'Osona per part dels carlistes arribaria la conquesta de Manresa. Encara que no tan completa com la de Vic, l'entrada a Manresa va ser celebrada com una victòria que donava prestigi a la seva causa, ja que pensaven que no hi hauria cap altre nucli que caigués de forma tan fàcil. Els carlistes es preguntaven com una ciutat de la talla de Manresa (la tercera ciutat més gran de Catalunya) estigués tan pèssimament defensada? Com era possible? Manresa encara conservava les muralles medievals, tot i que en pèssim estat, i tenia tropes liberals destinades a rebutjar un atac carlista.

Pel que fa als motius pels quals els carlins ho van tenir tan fàcil per conquerir Manresa, podem trobar la resposta en una crònica que signa Joaquín de la Llave, que va obtenir la Creu Roja de primera classe del Mèrit Militar i el 1875, el grau de Capità. Segons de la Llave, la guarnició que defensava Manresa es componia dels batallons de Francs 7è i 14è i de quatre companyies d'Amèrica. El nucli de defensors el va formar la força d'aquest regiment i alguns pocs voluntaris que van trobar per la ciutat i els pobles del costat, perquè la resta dels dos batallons no van fer més que beure, robar i incendiar. Tot un espectacle digne de veure. Ai, dels vençuts!

Bibliografia:

- GRAU, Jaume: Carlinades. El "Far West" a la Catalana, Cossetània Edicions, Barcelona 2007.

- CANAL, Jordi: El carlismo, Alianza Editorial, Barcelona 2000.

Més informació del carlisme al bloc:

- Les carlinades, aquí
- Manresa capital del carlisme, aquí

02 de gener 2014

L'expedició manresana de 1848: crònica d'una derrota

Absolutistes i liberals a la comarca del Bages

El 16 de novembre de 1848 un miler de soldats de la caserna de Manresa van sortir d'Artés en direcció a la població veïna d'Avinyó. El brigadier Joaquín Manzano havia tingut notícies que algunes partides carlines, a les ordes de Ramon Cabrera i Rafael Tristany, es movien per la comarca del Bages. De bon matí, l’exèrcit isabelí, aquarterat a Manresa i sabedor que al poble d'Avinyó s’hi estan concentrant un munt de tropes carlines, començarà els preparatius per venir-les a expulsar. Hores després, allò que inicialment pretenia ser una operació de càstig més o menys rutinària, es va convertir en un autèntic desastre de magnitud considerable. El que havia de ser un simple exercici de tir de les tropes liberals (coneguts com a isabelins) esdevindria una derrota sense precedents. Coneixedora del terreny i ben informada per una potent xarxa d'espies i confidents, la guerrilla carlina concentrà reforços i parà una emboscada a les tropes liberals.

Uns set-cents homes van caure presoners, entre ells el mateix Manzano. Un munt d'armes i munició anaren a parar a mans dels rebels absolutistes. L’enfrontament va ser molt desigual, els carlins amb un nombre superior d’efectius i ben disposats sobre el terreny van sorprendre els isabelins amb una emboscada. El resultat fou la derrota de la columna isabelina, amb la detenció del mateix Manzano i entre 250 i 700 soldats. La notícia corregué com la pólvora, mai millor dit: no només en parlà el Diario de Barcelona (un dels diaris més antics d'Europa), sinó també des de la capital britànica, el diari Times.

El desastre d'Avinyó provocà un escàndol a Madrid i precipità la caiguda del capità general de Catalunya. Els carlins celebraren la victòria. Rafael Tristany fou nomenat Comte d'Avinyó. Aleshores comptava 34 anys i tenia encara al davant una llarga carrera militar que el convertiria en mariscal i general, fins a esdevenir una figura llegendària de diverses guerres. Per sempre més faria servir el títol de comte d'Avinyó, en record d'aquella efemèride de la Segona Guerra Carlina, coneguda també com a Guerra dels Matiners. Ramon Cabrera abans de derrotar els liberals a Avinyó, havia entrat a Mura, un poble als peus de la Serralada de l'Obac, el 20 de juny de 1848, des d’on dirigí una proclama a tot Catalunya. Aquests van ser els motius de què, al llarg del segle XIX, molts hisendats de masos de la zona del sud-est de la comarca del Bages deixessin les seves masies en mans de masovers i ells amb la família es traslladessin a ciutats més segures.

Un any abans, el 1847, els absolutistes havien estat durament castigats, el mariscal de camp Benet Tristany havia estat afusellat a Solsona per l'exèrcit liberal i el brigadier carlí Bartomeu Porredon havia estat assassinat a cops de baioneta a Clariana de Cardener (Solsonès) per tropes liberals com a diversió per la soldadesca. A Manresa, la ciutat es preparava per a un atac carlí i les autoritats militars van acordar la fortificació del Pont Vell per reprimir un possible atac sobre la ciutat. Els fets ocorreguts a la comarca del Solsonès havien posat la por el cos, les muralles de Manresa estaven en un estat ruïnós i presentaven moltes deficiències. El 22 de novembre de 1847 es podia llegir el següent al periòdic El Español:

"Des de la llegada á esta ciudad [Manresa] del Excmo. señor capitan general, vienen todos los dias columna de nuestro ejército con objeto, segun parece, de recibir órdenes para el próximo plan de campaña que tiene dispuesto S.E.  Entre tanto se van fortificando los puentes de estos alrededores com el de Cabrianas, Navarcles y Vilomara, habiendo llegado tambien á esta la batería que estaba en Cardona."

La Segona Guerra Carlina o la Guerra dels Matiners: asfíxia econòmica

La segona guerra Carlina, dita també la guerra dels Matiners, s’inicià el setembre de 1846 i durà fins al maig de 1849. Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país, en la qual participaven a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. Una de les conseqüències més importants d’aquesta segona guerra fou la crisi econòmica de 1846-1848, que deixà sense feina molts treballadors i abocà a la misèria moltes famílies. A la crisi industrial i de subsistència, s’hi afegia la monetària. L’alça de preus i la paralització de l’activitat industrial provocaren una recessió en la circulació de monedes, cosa que va fer que bancs i caixes no disposessin de líquid efectiu, tot perjudicant les transaccions comercials i els crèdits industrials, la qual cosa accentuà encara més la crisi general.

Bibliografia consultada:

- OLLÉ ROMEU, Josep M. (2007). Matiners. Barcelona: Editorial PPU, S.A.

- PLANES, Ramon. (1989). L'ocupació de Solsona pels carlins l'any 1837 segons la Relació de Jaume Riu i Ribera, Revista Dovella núm. 32, pp. 13/21

- BERDÚN COLOM. Montserrat. (2012). Els encunys falsos de 6 quartos d'Isabel II del Museu d'Història de Barcelona. I Jornades d’estudi: La falsificació de moneda a la Catalunya del segle XIX.

- Bloc Navarcles: notícies aparegudes en diaris i revistes antigues: "La Fortificació del Pont Vell"

- Pàgina web Matiners.cat

18 d’octubre 2013

El franquisme difuminat: l'avinguda Tudela

Avinguda Tudela, fotografia: J.M.G. (Regió7)

La ciutat de Manresa té una avinguda (poques vies d'aquestes característiques tenim a la ciutat) amb el nom d'Avinguda Tudela. Fins aquí cap problema, el nom d'una bonica localitat navarresa incrustada a casa nostra. Però la pregunta que ens ve al cap és molt fàcil, que ha fet Tudela per Manresa? Serà que Sant Ignasi de Loiola era d'aquesta població? Doncs no, era d'Azpeitia, població de Guipúscoa. El més normal seria que s'anomenés Avinguda d'Azpeitia, no creieu?

El nom Avinguda Tudela es remunta als anys de plom del franquisme, durant la dècada dels anys 40 l'ajuntament de Manresa per satisfer els desitjos patriòtics, religiosos i nacionals del nou estat nacionalcatòlic de Franco va batejar una via situada a la barriada de Saldes amb el nom Avenida Tudela, en honor a Julio Pérez Salas, el militar que comandava les tropes franquistes que van ocupar la ciutat, el 24 de gener de 1939. Així i tot, la cosa no acabava aquí.

L'any 1946 la ciutat de Manresa, declararia a Julio Pérez Salas fill adoptiu de la ciutat i dos anys més tard se li entregaria el sabre d'honor de la ciutat. Un culte a la personalitat en tota regla mai vist. Cap altre ciutadà o manresà fins al moment ha rebut tantes condecoracions i mèrits com va rebre el militar Pérez Salas per part del consistori manresà encapçalat per l'alcalde Prat Pons.

"Cuando la negra noche del comunismo invadía de siniestras perspectivas esta ciudad querida... ¡Recordar un momento conmigo, señores!, cuando la desgana del vivir esclavos nos hacía sentir más deseos de vivir dignamente; cuando el raudo vuelo de las águilas de acero, el ronco tronar de los cañones, las informaciones radiofónicas y el desorden de la precipitada retirada de las fuerzas rojas, era sintomático, todo, todo ello presagiaba el fausto anuncio de la liberación, que se consumó, gracias a Dios, en aquel memorable 24 de enero de 1939... El hecho cierto, tangible, de nuestra cruenta liberación, de nuestra plena reincorporación a la España libre, por su categoría histórica, nos impone el deber de recordar y recordar con agradecimiento".

(Discurs de Julio Pérez Salas, al ajuntament de Manresa el març de 1948, quan va rebre de l'alcalde de Manresa Prat Pons el sabre d'honor de la ciutat)

Bibliografia bàsica:

- Memoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)

Supervivents de la nomenclatura franquista:

- Nostàlgia en color blau: aquí
- Vestigis franquistes: aquí

03 de desembre 2012

L'escola republicana


Ja està actiu a Memòria.cat el web "Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions", que l'Associació Memòria i Història de Manresa va presentar el dimarts 27 de novembre a l'Auditori de la Caixa de Manresa de la Plana de l'Om.

El web inclou un cens de més de dos-cents mestres que van treballar a les escoles públiques manresanes entre els anys 1931 i 1939, noranta dels quals amb les seves ressenyes biogràfiques i la majoria amb diferents documents. En el web, a més dels articles d'anàlisi històrica, també hi trobareu documents, imatges, articles publicats a la premsa de l’època i diverses entrevistes amb familiars i antics alumnes de mestres que van exercir en el temps de la República.

- Més informació a la web:

18 de setembre 2012

Una manresana i tres guerres

Dolors Molist i Colom (Revista el Pou de la Gallina, 2008)
Dolors Molist i Colom

Dolors Molist i Colom és una manresana de 93 anys que té el trist record d'haver viscut tres guerres: la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria.

La Dolors va néixer el 13 de gener de 1917 a la ciutat de Manresa, fou la tercera de sis germans d'una família d'ideals republicans. De petita no va anar a l'escola, però va aprendre a llegir de forma autodidàctica gràcies al seu avi matern. Des dels 12 anys treballava en una fàbrica tèxtil. Enamorada de França, va abandonar Catalunya el 1939 amb el triomf dels feixistes de general Franco, exiliada durant tot el franquisme es va casar amb un anarquista de Berga, en Climent Santacreu i Tor. Va escriure les seves memòries en francès.

Portada del seu llibre 
L'exili a França, el camp de concentració d'Argelers i l'antic pavelló de Romania

En finalitzar la Guerra Civil, i aconsellada pel seu marit Climent, que estava a la presó, la Dolors emprèn el camí de l’exili i se'n va cap al coll del Pertús, direcció França. Hi arribà en un cotxe amb altres republicans, el camí era molt perillós. El xòfer els va abandonar en plena carretera abans d'aconseguir travessar la frontera a peu. 

Ja en territori francès, als homes els van traslladar cap al camp d’Argelers i a les dones i els nens els van fer pujar en un tren direcció a Toulon. Allà els van repartir en autobusos, durant el trajecte cap a Niça n’anaven deixant un grup a cada població per on passaven. La Dolors va baixar a Flassants-sur-Issole. Va viure uns mesos en un camp de refugiats improvisat a l’església del poble. Els francesos de la zona els donaven llegums per menjar i els portaven matalassos per dormir.

La Dolors va assabentar-se que el seu espòs, en Climent era viu a Catalunya. Aprofitant que el govern franquista va oferir una amnistia, no ho va dubtar ni un instant, va agafar un autobús de retorn, que passava per la ciutat fronterera d'Hendaia. En arribar a Saint Jean-de-Luz, la Creu Roja Espanyola els va fer baixar ràpidament dels autobusos. Les tropes espanyoles concentrades allà els esperaven amb entrepans i begudes. Si en volien un, havien de cantar l'himne del Cara al Sol, la Dolors no va cantar-lo perquè duia un entrepà fet a casa.

Van continuar el seu viatge fins a Barcelona, on els van instal·lar a l’antic Pavelló de l'Exposició Universal de Romania, a Montjuïc. La Dolors es va escapar del grup i va aconseguir arribar fins a casa nostra, a Manresa. Mentrestant, en Climent també havia aconseguit fugir de la presó i el seu pare l’havia ajudat a travessar la frontera.

Pavelló romanès de l'Exposició Universal de 1929 (barcelofília)

Retorn a França amb en Climent

Sense diners, ni cap pertinència a sobre, però lliure, la Dolors era altra vegada a França. Aviat va començar a treballar a l’hotel de Mont-Louis i va aconseguir treure en Climent del camp de concentració d'Argelers, on encara quedaven molts republicans catalans i espanyols.

La vida de la Dolors i en Climent està marcada per dues guerres més, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria i, més endavant, pel Maig del 68. Durant la Segona Guerra Mundial, a França, en Climent s’allistà a la resistència contra els nazis. Més endavant, van viure uns deu anys a Algèria, on vivia una germana de la Dolors. A l’inici de la revolta dels algerians contra el domini colonial francès els van expulsar del país nord-africà. 

El 1962, amb la independència d'Algèria, tornen a França per tercera vegada i s’instal·len a la Roque d’Anthéron, a Provença. L'any 1974, als seixanta-cinc anys, mor el seu marit Climent, la Dolors viurà a França fins al 2007, any en què torna a Manresa.

Bibliografia i recerca:

- Bloc Manresanes que han fet història: Dolors Molist i Colom (Manresa,1917)
- Revista BagesERC, núm. 1, Gener-Març 2010

Fitxa:

- Memoria.cat: Cens de manresans privats de llibertat: Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975); Dolors Modist i Colom: aquí

11 de setembre 2012

Terra Cremada

Devastació i foc a Manresa

"Terra cremada". Amb aquesta tàctica va respondre l'exèrcit borbònic els intents catalans d'alçar-se contra la invasió de Felip V, l'estiu del 1713. 

La ciutat de Manresa, que el juliol del 1713, a través dels seus síndics, havia jurat fidelitat al duc de Pòpuli, que es trobava a Igualada, més tard va canviar-se de bàndol i va donar suport a la causa de la Diputació de Catalunya, que lluitava per la resistència antiborbònica, en el moment de presentar-se a la ciutat el coronel austriacista Josep de Peguera i de Cortit amb 60 cavalls demanant la mobilització a favor de la resistència. La ciutat va formar la seva coronela i en sortiren uns 400 combatents capitanejats per Joan Sobrebals. Assabentat Pòpuli de la rebel·lió, va enviar el 3 d'agost un gran exèrcit format per 4.000 soldats a les ordes del tinent general José de Armendáriz i del general de batalla José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, per tal de represaliar Manresa cremant-la.

En un primer moment, Armendáriz no va voler cremar la ciutat, considerant que els seus habitants ja serien prou castigats havent d'hostatjar 4.000 soldats a les seves llars i havent de pagar una suma de 2.500 doblons d'or. Això no obstant, el duc de Pòpuli envià tres vegades ordres d'incendiar la ciutat. Davant d'això, Armendáriz va ordenar cremar les cases de les famílies austriacistes i d'aquells que havien marxat de la ciutat amb la crida de la Diputació i, perquè l'incendi no es descontrolés, va ordenar als veïns que retiressin la pólvora de les seves cases. Va posar guàrdies per tota la ciutat. Armendáriz es va instal·lar fora, amb la resta de les tropes. Sembla que van començar cremant les cases indicades, però les flames van créixer i es van escampar. La força del vent va fer cremar també algunes cases distants i algunes porcions de pólvora que els habitants tenien guardades a casa o oblidades feia temps.

La destrucció de la ciutat

El foc va créixer amb tanta força que els soldats, atemorits dels crits dels ciutadans i dels perills que consideraven propers, van desmuntar les guàrdies. Els habitants es van apartar del perill del foc, però abans d'aconseguir-ho en quedaren alguns de sepultats entre les runes. Armendáriz va ordenar a les tropes que intentessin apagar les flames i posar ordre. Fins i tot, tal com es pot comprovar en els llibres de comptabilitat de l'Hospital de Sant Andreu, dos soldats van quedar ferits per l'explosió de la pólvora que hi havia a l'interior d'algunes cases, motiu pel qual van haver de ser rentats amb aiguardent i embenats amb paper d'estrassa a l'hospital. En total, sembla que es van cremar 522 cases, la meitat de la ciutat. L'incendi va prendre tanta força que el cos de tropes que es trobava format a la plaça es va veure obligat a sortir de la ciutat. Va deixar ensorrada la plaça Major, el carrer de Sant Miquel, el carrer de Sobrerroca, el raval de Sant Andreu, el carrer de Santa Llúcia i l'església del Carme, i el mateix dia va enviar el comandant al camp 40 dels principals habitants, va fer fortificar els convents del Carme, Sant Domènec i l'església parroquial i va deixar-hi una guarnició, i Jaume de Llissach, natural de Manresa, que aleshores n'era el veguer, va formar quatre companyies de fusellers al servei del rei Felip. El mateix dia va ser incendiat també el nucli de Salelles. Els habitants van mantenir els soldats durant 14 dies i l'hospitalitat va tenir per agraïment l'incendi de la ciutat. Els manresans que s'havien retirat abans de la crema amb la crida de la Diputació, units a sometents de la rodalia, a les nits s'amagaven dins de la mateixa ciutat entre les runes de les cases i atacaven a la guarnició borbònica.


Podem donar per vàlid el recompte del cronista Francesc de Castellví i Obando, segons el qual s'haurien cremat 522 cases, prop de la meitat de la ciutat, ja que la relació que publica Magí Canyelles el 1679 atribueix a Manresa 1.160 cases distribuïdes en 43 carrers. Es tracta, sens dubte, d'un dels pitjors incendis provocats pels exèrcits invasors sobre Catalunya al llarg de la història.

La crònica de Francesc de Castellví i Obando 

Gràcies a la figura de Francesc de Castellví i Obando, cronista austriacista, coetani dels fets, ens ha permès conèixer més sobre la guerra de Successió a Catalunya i a la ciutat de Manresa. Segons llur crònica, que podem llegir en el tercer volum de les Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725, arribat Armendáriz a una hora de distància de Manresa, la ciutat va enviar els seus síndics a donar l'obediència, però aquests van ser agafats com a presos.

Després del foc?

Manresa va ser una de les principals ciutats catalanes més castigades, després de Barcelona, com ho testifica el terrorífic incendi provocat per les tropes de Felip V l’any 1713 que va destruir la Casa de la Ciutat, entre molts altres edificis de la ciutat. Tampoc no és conegut el grau d’implicació de les elits econòmiques manresanes en el projecte austriacista, sensible a l’ampliació internacional dels mercats, quan la ciutat arribarà a ser el primer centre seder de tot Espanya durant el segle XVIII. Manresa també va presentar una important tradició juridicoconstitucional amb figures com ara la nissaga dels Amigant, que aplegà una família dedicada als afers jurídics des de la guerra dels Segadors o bé Lluís de Peguera, autor de la famosa Pràctica y estilo de celebrar Cortes en Cataluña (1631), ampliada posteriorment per Antoni de Capmany (1821) durant la seva estada al Cadis constitucional com a demostració de la modernitat política dels catalans.

Bibliografia i recerca:

- Diari Regió7: "Manresa, devastada pel foc de Felip V" (10/11/2011)

- Revista Dovella, Any: 2011 Núm.: 107, Dossier: La Guerra de Successió a Manresa i el Bages 

Més informació:

- La ciutat cremada: "Manresa a la Guerra de Successió" aquí
- guerradesuccessió.cat aquí
- enciclopèdia.cat "La Guerra de Successió" aquí

01 de setembre 2012

La filla d'un idealista

A la Rosa ningú no li va parlar del seu pare fins que va tenir set anys i va sortir de la presó. Després de la mort del seu pare, la Rosa repassa tot el que els va deixar: cartes, documents i el seu testimoni gravat en unes cintes de casset, i fins i tot viatja a Manresa per intentar entendre el profund idealisme del seu pare. Emès a l'espai "Taller" del Canal 33 l'11/07/12.

Sota el títol La filla d'un idealista, Canal 33 ha emès recentment un documental basat en la història de Jaume Arnau Cos, sindicalista manresà d'ideologia llibertària, que va patir privació de llibertat i exili interior a conseqüència de la repressió franquista. Produït per TransformaFilms i dirigit per Jordi Oriola, el documental pren com a eix el relat de Rosa Arnau, filla de Jaume Arnau, a qui ningú no li va parlar del seu pare fins que va tenir set anys i va sortir de la presó. Després de la mort del seu pare, la Rosa repassa tot el que els va deixar: cartes, documents i el seu testimoni gravat en unes cintes de casset, i fins i tot viatja a Manresa per intentar entendre el profund idealisme del seu pare. El film compta amb la intervenció de Josep Alert, membre de l'Associació Memòria i Història de Manresa, que juntament amb Joaquim Aloy va assessorar en la realització del treball.

Veure la fitxa de Jaume Arnau Cos:

- Cens de manresans privats de llibertat: Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975), aquí

Recerca:

- Memoria.cat: "Canal 33 emet 'La filla d'un idealista', documental sobre la història del sindicalista manresà Jaume Arnau Cos, amb la intervenció de Josep Alert" - (Notícia 18/08/12)

- TransformaFilms: La Filla d'un Idealista 

15 d’abril 2012

Plouen bombes

Els bombardejos de 1938

La Guerra Civil Espanyola va ser la primera vegada en què l'aviació militar, a més d'atacar objectius estratègics com ponts, carreteres i línies de ferrocarril, va bombardejar indiscriminadament la població civil, formada majoritàriament per infants, dones i gent d'avançada edat.

L'aviació franquista bombardejava pobles i ciutats i, per això, a molts indrets s'hi havien construït refugis col·lectius i també particulars, als subterranis de moltes cases, per a poques persones. La mina dels Frares (el túnel del tren dels Ferrocarrils Catalans) va ser un dels refugis que tenien els habitants de les Escodines per refugiar-se i protegir-se de les bombes.

La ciutat de Manresa va patir dos importants bombardejos, un el 21 de desembre de 1938 i l'altre el 19 de gener de 1939. El primer bombardeig va ser el pitjor, en total 33 manresans van morir sotes les bombes llançades pels avions franquistes. Passades les dotze del migdia deu avions franquistes van llançar un centenar de bombes sobre la ciutat. En el segon bombardeig van morir dues persones.

Van caure bombes a l'era del Xivit i a la zona del carrer Viladordis, també en van caure als camps on avui hi ha el carrer de la Sardana, el carrer de les Saleses i a l'interior del pati del Casal de les Escodines. La plaça de Sant Ignasi fou bombardejada de forma constant, de fet al començament del carrer Viladordis, a l'edifici de Sant Ignasi, encara es poden veure les restes de la metralla que van causar els bombardejos. També van ser objectius de les bombes les instal·lacions de la Pirelli, la zona dels Dolors i del centre de la ciutat, i també l’edifici de la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat (CAME) o l'Estació del Nord, no gaire lluny de la giratòria de les vies de la Renfe amb els FF.CC.

Balanç d'ambdós bombardeigs franquistes a Manresa:

- 35 morts identificats: 2 soldats i 33 víctimes civils
- Entre les víctimes hi havia 6 nens i nenes de menys de 13 anys i 12 dones d’entre 15 i 66 anys.

Un barri massacrat per les bombes

Fotografia aèria de les bombes que van caure al barri de les Escodines durant els bombardejos de la Guerra Civil. Fotografia de memoria.cat, cedida pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Llegenda: 1. Plaça Sant Ignasi / 2. Torrent de Sant Ignasi / 3. Barberia de Cal Casasayas / 4. Era del Xivit / 5. Carrer de Sant Bartomeu / 6 i 9. Carrer de Viladordis / 7. Plaça de Sant Bartomeu / 8 i 10. Carrer de la Sardana / 11. Plaça del Pare Oriol / 12, 13 i 14. Línia dels Ferrocarrils Catalans, entre Sant Pau i la mina dels Frares.

Fotografia de la placa commemorativa del 70è aniversari del primer bombardeig a la ciutat de Manresa del carrer Viladordis i plaça de Sant Ignasi.

No hi ha dubte, que els bombardejos van causar pànic i terror a la població manresana, però si hi ha un barri on es van acarnissar les forces aèries franquistes, aquest fou el barri de les Escodines.

Els morts del barri de les Escodines foren:

- Valentí Bonvehí, Viladordis 2
- Manuela Gros, Sant Llorenç de Brindisi
- Maria Prat, Viladordis 3
- Josepa Puig, Viladordis 2
- Maria Cos, Santa Llúcia/Plaça Sant Ignasi
- Ramon Amenós, Plaça Sant Ignasi
- Concepció Sallés, Viladordis
- Enric Torrents, Sant Maurici 51
- Baldiri Vilalta, Vell de Santa Clara 4
- Concepció Xerpell, Sant Maurici 76

Els bombardejos de Manresa, testimoni d'Eugènia Cañellas


Bibliografia:

- Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-1939) de Joaquim Aloy i Pere Gasol.
- Escodines, mil anys d'història de Francesc Comas Closas, publicat a Zenobita el 2008.

Més informació sobre els bombardejos a la ciutat de Manresa, consultar la web de memoria.cat

- Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-39), aquí

19 de març 2012

De Cadis passant per Manresa

El triomf de la "Pepa"

Imatge: "La promulgación de la Constitución de 1812", obra de Salvador Viniegra al Museu de les Corts de Cadis.

El primer lloc de Catalunya on es va proclamar la Constitució de 1812, coneguda amb el nom de la Pepa per segellar-se el dia de Sant Josep, va ser Manresa, el 15 d'agost, gairebé cinc mesos més tard que Cadis. El retard es pot atribuir a la peculiar situació en què es trobava el país, en guerra contra els francesos, cosa que dificultava les comunicacions.

Manresa era capital de corregiment, una de les demarcacions politicoadministratives existents abans de l'actual divisió provincial espanyola. També era la ciutat més important de la Catalunya no ocupada pels francesos, situada a la zona central, al nord de la serralada prelitoral que li feia de barrera protectora.

Aquesta zona central mai no va ser ocupada de manera permanent. Tot i això, les envestides napoleòniques eren freqüents. Era en aquesta zona de la Catalunya Central on es movien les tropes i sometents que fustigaven els francesos. Un d'aquests sometents eren en Maurici Carrió i Serracanta, que més avall en parlarem. Però segurament que un dels motius de més pes per escollir Manresa per proclamar-hi la Constitució va ser el fet que s'havia convertit en una ciutat símbol de la decidida resistència catalana contra l'invasor, ja des de les gestes del Bruc.

Els liberals espanyols i la piràmide


Un cop acabada la llarga i cruel Guerra del Francès (1808-1814) el rei destronat, Ferran VII "El Desitjat" va entrar a la Península i va abolir la Constitució de 1812 de la ciutat andalusa de Cadis, la tercera constitució liberal del món, després de l'americana i la francesa.

Si hi ha un edifici de Manresa que tingui una relació directa amb la Guerra del Francès (Guerra d'Independència segons la historiografia espanyola) i les corts constituents de Cadis de 1812 és l'institut Lluís de Peguera. Com consta el Llibre de Privilegis de Manresa, les Corts Generals reunides a Cadis, com a reconeixement de l'heroica actitud demostrada pels manresans durant l'ocupació francesa, van acordar donar a Manresa els títols de "Molt-Noble i Molt Lleial", i, a més, que "cuando las circunstancias lo permitan se levatará en un lugar oportuno de dicha ciudad una pirámide que constantemente recurerde a la posteridad su conducta en grado inminente". Perquè les paraules d'aquell decret del 9 de juliol de 1812 es materialitzessin va haver de passar un segle, i no precisament en forma de piràmide sinó amb l'institut Lluís de Peguera, nom d'un important jurista del segle XVI nascut a casa nostre.

La insurrecció de 1808: l'inici de la Guerra del Francès

Imatge: "Arribada del sometent a Manresa" de Francesc Cuixart i Barjau. Sèrie d'escenes de les batalles del Bruc, juny de 1808, còpia d'unes pintures murals de 1811 de la masia Les Farreres de Rellinars del Vallès. Pintat en oli el 1897, al Museu Comarcal de Manresa.

La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l'esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s'apoderà del paper segellat, el cremà i n'expandí les cendres. Després enarborà l'estàndard reial i amb l'escarapel·la nacional es tornà un poble "numantí", disposat a vèncer o morir. Segons la tradició, en Maurici Carrió i Serracanta és un dels herois de la Guerra del Francès i també de la nostra ciutat, on té un carrer dedicat al seu nom, que les autoritats del règim franquista van respectar. Hauria participat en la crema del paper segellat napoleònic i comandat una part dels sometents que participaren en la batalla del Bruc (1808).

Bibliografia:

- SERRA, Jaume (1988). La Proclamació de la Constitució de Cadis a Manresa. Revista Dovella, Núm. 25, pp. 47-53, [En línia: https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20164]

- MOLINER, Antoni (2008). Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814. Barcelona: Pagès Editors.

24 de desembre 2010

Tallers de memòria històrica


Històries personals de la Manresa Industrial, cortesia del Museu de la Tècnica de Manresa del Parc de la Séquia.

Històries Manresanes us desitja Bones Festes i Feliç Any 2011.

09 de desembre 2009

La ruta de les esglésies

L'església de Sant Miquel, de Sant Bartomeu i Sant Pere Màrtir

Efectivament, tres esglésies que abans de l'esclat de la Guerra Civil formaven part del paisatge urbà de la ciutat de Manresa, tres esglésies que van ser derruïdes la tardor de 1936 per ordre del Comitè Antifeixista de la ciutat de Manresa. Actualment, no queda cap vestigi que a simple ull pugui identificar-les, però si les situem sobre el mapa de Manresa, podem identificar-les ben a prop de l'Església del Carme, la Seu i la petita ermita de Sant Marc, que formaven la ruta de les esglésies de Manresa.

 
(Prem la imatge per veure més gran)

L'església de Sant Bartomeu

L'antiga església de Sant Bartomeu situada al barri de les Escodines. Aquest temple s'aixecava concretament al final del carrer Sant Bartomeu i al principi del Carrer Nou de Santa Clara. Per situar-nos millor hem de dir que l'antiga església i el convent adjacent eren enganxats a l'actual Casal del Barri les Escodines. De fet, el convent adjacent va ser durant anys una presó i actualment, un cop enderrocat també el convent, és un pati utilitzat pel Casal de les Escodines que ara s'està convertint en el nou casal del Barri. Davant del futur edifici del casal hi hauríem de situar l'antiga església.

L'església havia tingut uns orígens medievals, però l'edifici que es va enderrocar era un edifici era construït més tard, el 1674. Era un edifici d'aparença molt senzilla, de poca exhibició artística, amb un petit campanar d'espadanya i un porxo al seu davant. En l'interior s'hi venerava sobretot la imatge de la Divina Pastora, una santa que com diu el nom presentava l'aspecte d'una pastora. Una santa especial en aquest indret, ja que ha estat durant molt temps la tradicional patrona del barri, antigament rural i carlí, de les Escodines. Per tant, aquesta església havia estat el punt més important del barri. De l'església només en perdura la Divina Pastora una imatge venerada actualment en un altre indret i de la qual fins fa ben poc, si no es continua fent, s'organitzava cada any una cercavila pel barri amb la imatge sobre una carrossa. Una tradició que ha estat mantinguda sobretot pels membres de la històrica associació manresana de la Divina Pastora.

L'església de Sant Miquel

Aquest antic edifici era situat a l'actual carrer de Sant Miquel, al barri Antic, entre la Plana de l'Om i la primera de les placetes que hi ha al llarg del carrer Sant Miquel. De fet, ocupava una gran part de l'actual placeta.

L'església de Sant Miquel era una petita joia de l'art manresà. Un temple gòtic força més petit que els altres grans temples de la ciutat però amb una riquesa arquitectònica exquisida. En la forma gòtica majoritària del temple s'hi alternaven algunes parts romàniques que es conjuntaven amb la part gòtica. La part més visible romànica era la façana principal amb el campanar d'espadanya un dels elements més visibles de l'església. Però la part més coneguda i bonica era l'absis gòtic que era la típica estampa que es podia veure baixant el carrer Sant Miquel des de la Plaça Major. Un absis que era al costat de l'actual cafeteria Aroma. A la paret exterior d'aquest absis també hi tenia molta tradició el mural dedicat a Santa Magdalena, una santa que donava nom a aquella petita placeta. En el seu interior en destacava l'obra barroca de Josep Sunyer que va deixar el seu nom a través de la construcció d'algun dels retaules que hi havia. L'església de Sant Miquel també era un lloc de gran tradició per les institucions manresanes, ja que més enllà dels actes religiosos, durant segles, a vegades important s'hi havia reunit el Consell de la ciutat de Manresa.

Abans del seu enderroc definitiu, autoritzat pel Comitè Antifeixista, es van poder salvar alguns elements: algunes claus de volta, alguna imatge i una bellíssima pica gòtica per beneir que actualment es pot veure exposada al Museu Comarcal de Manresa.

L'església de Sant Pere Màrtir

Sant Pere Màrtir era a l'actual plaça Sant Domènec, enganxada a les parets del teatre Conservatori. Començada el 1321, no va ser acabada fins segles més tard. L'església era una barreja d'estils arquitectònics. Antigament, al costat de l'església hi havia el convent dels dominics que el segle XIX va ser convertir en el teatre Conservatori. La porta de l'església era davant la casa de la Buresa i l'absis a la carretera de Cardona. Un absis que trepitjava una part de la carretera i que antigament actuava com una part més de la muralla de la ciutat. La part de més interès de l'edifici era la capella del Roser que tenia un valuós retaule barroc. Aquest retaule va ser salvat en gran part de ser cremat i avui, tot desmuntat, ocupa la sala barroca del Museu Comarcal de Manresa. Cal dir que del conjunt d'esglésies que van ser enderrocades, aquesta era la que tenia menys interès de manera que fins i tot el mateix ajuntament (en contra dels enderrocaments, però sense marge de maniobra) va autoritzar l'enderroc. Va ser l'únic enderroc amb el qual va estar d'acord. D'aquesta manera s'hauria començat a fer realitat un vell projecte urbanístic: la gran plaça de Sant Domènec que havia d'obrir-se en els solars de l'església i el Teatre Conservatori. L'ermita de Sant Marc

L'ermita de Sant Marc amb el seu petit campanar d'espadanya, dóna la benvinguda a Manresa. És l'única que ha sobreviscut de les tres esglésies.


Bibliografia:

- Manresa Calidoscopi (manresacalidoscopi.blogspot.com)
- La república a Manresa en un clic (memoria.cat/republica)

12 de novembre 2009

Les carlinades

L'arribada del xèrif Rafael Tristany a la ciutat

L'endemà del dia de reis de 1874, amb la I República Espanyola liquidada pel general Pavia entrant a cavall a les corts de Madrid i amb la Tercera Guerra Carlina com escenari, les forces carlines dirigides per Rafael Tristany van dirigir-se cap a la capital de l'Osona, Vic, amb la intenció d'ocupar la ciutat. Després de forts combats, i amb la ciutat plena de barricades aixecades per la milícia. Tristany va optar per la mateixa estratègia que li havia resultat beneficiosa al seu oncle, el mossèn Benet, trenta anys enrere, en els combats de Calaf: anar avançant casa per casa enderrocant els envans, superant així els obstacles que els barraven el pas als carrers, on estaven exposats al foc enemic. La ciutat de Vic va ser ocupada pels carlins i es van obtenir materials de primera mà com artilleria, canons de la casa Krupp i diners del saqueig, la següent parada de Tristany era Manresa.

Un mes més tard, els carlins ocupaven la ciutat de Manresa, davant la impotència i desesperació dels republicans. La Tercera Guerra Carlina fou l'última vegada que les muralles de la ciutat van ser utilitzades com a construcció defensiva, després de la guerra les muralles foren destruïdes per sempre, iniciant el període de la construcció de l'Eixample Manresà.

La conquesta de Manresa va suposar als carlins el control d'una extensa zona de l'interior del país, i les forces governamentals amb prou feines tenien capacitat per assegurar les grans ciutats de la costa. El control d'aquesta àrea suposava disposar de recursos per alimentar la tropa carlina.

Després de caure en mans dels carlins, primer Vic i posteriorment Manresa, va caure la ciutat d'Olot, a les que seguirien El Vendrell i la Seu d'Urgell. Com va afirmar Marià Vayreda a les seves memòries, un simpatitzant carlí podia travessar Catalunya des del Pirineu fins a la costa sense trepitjar ni un pam de terra liberal: "mentre sapiguessin formar en les places dels pobles i desfilar en les entrades i sortides amb lo degut ordre, ja n'hi havia prou"

Aquesta victòria convertiria Olot durant un any en la capital del carlisme català. Al contrari d'Euskadi o Navarra, a Catalunya mai existiria un exèrcit i estat carlí, durant els anys 1873 i 1874.

Els intents carlins per reordenar el Principat de Catalunya, cap a la construcció d'un nou estat tradicionalista independent?

A fe de donar una administració als territoris conquerits pels carlins, a finals del juliol de 1874 es va instituir una Diputació de Catalunya, presidida pel propi general Rafael Tristany. La constitució oficial no va ser pública fins a l'1 d'octubre de 1874, a la nova seu de Sant Joan de les Abadesses. En aquesta població es publicaria del desembre de 1874 al març de 1875, el Boletín Oficial del Principado de Cataluña.

Bibliografia:

- CANAL, Jordi (2000). El carlismo. Barcelona: Alianza Editorial

- GRAU, Jaume (2007). Carlinades. El "Far West" a la Catalana. Barcelona: Cossetània Edicions

06 d’octubre 2009

Els fets d'octubre de 1934

Proclamació de la República Catalana a Manresa

Avui fa exactament setanta-cinc anys dels fets coneguts com del 6 d'octubre de 1934. Feia poc que les dretes havien guanyat les eleccions legislatives de la Segona República. La victòria va significar que les reformes que s'havien engegat els dos anys anteriors, quedaven aturades. A primers d’octubre del 1934, la situació política i social era realment tensa. La pugna entre dretes i esquerres arreu de l’Estat havia arribat a un punt crític.

El dia 5 d’octubre de 1934, després de l’arribada de la CEDA al govern espanyol, l’Aliança Obrera, amb el suport tàcit de la Generalitat, va declarar la vaga general a Catalunya. La vaga va prosperar a Manresa, alguns piquets van fer tancar establiments i bars mentre alguns assaltaven armeries i el local del Partit Radical de Lerroux (que havia donat suport a la CEDA). Escamots d'Estat Català, de l'Aliança Obrera i alguns rabassaires patrullaven els carrers de la ciutat, en previsió a una possible reacció per part de les classes benestants i de la dreta manresana. L'endemà, 6 d'octubre, va tenir lloc una manifestació pels carrers que va arribar fins a la plaça de l'Ajuntament (Pl. República) i van demanar a les autoritats locals la implantació de la República Catalana, la dissolució dels ordes religiosos i l'alliberament dels presos polítics. L'ajuntament governat per l'alcalde Francesc Marcet, d'ERC, va donar suport a l'acció del president Companys, que havia proclamat la República Catalana des del balcó de la Generalitat de la Plaça Sant Jaume.

Al vespre, els militars van actuar ràpidament, el comandant militar de Manresa, Emeterio Saz, va trucar a l'Ajuntament per comunicar que s'havia declarat l'estat de guerra a Catalunya, i que els militars es feien càrrec de la ciutat. El comandant Saz, va declarar toc de queda i va convidar a l'alcalde a la caserna del Carme, per coordinar el govern municipal.

Armats fins a les dents

Durant la nit, a la plaça de l'Ajuntament, estava plena de gent als terrats i balcons, armades amb fusells i metralladores de la guàrdia d'assalt i mitja dotzena de mossos d'esquadra a sota els porxos de l'edifici consistorial.

L'alcalde, acompanyat pel regidor de Cultura Vicenç Prat, va accedir a les peticions de Saz i es va desplaçar a la caserna, on l'esperaven el tinent coronel, el capità de la Guàrdia Civil i el jutge de primera instància. El primer li va comunicar que esperava que l'ajuntament es posés al costat del govern central, és a dir, de l'autoritat militar de la zona per restablir l'ordre. L'alcalde Marcet va respondre que ell no tenia coneixement, de la nova situació, i que ho faria immediatament quan rebés ordres del govern de la Generalitat. Després d'una conversa tensa, Emeterio Saz va dir que donava una hora perquè l'Ajuntament acceptés les seves ordres. Un cop finalitzada l’entrevista, foren acompanyats pel mateix Emeterio Saz cap a la sortida de la caserna, però per un camí diferent del de l’arribada, de manera que veiessin formant en peu de guerra tot el batalló de metralladores amb homes, animals i màquines. El propòsit d'Emeterio Saz fou el de tenir controlada la ciutat plenament.

Arribats a l'ajuntament, i veient l'actitud d'uns, partidaris de retirar-se, i la preparació de l'exèrcit, l'alcalde Marcet ordenà que tothom marxés cap a casa, excepte els consellers de la ciutat. Els dos caps armats dels mossos d'esquadra i guàrdies d'assalt van ser deslliurats de defensar l'edifici.

En plena matinada, a les tres de la nit, l'exercit des de la caserna del Carme, va baixar cap a l'ajuntament i va començar a ocupar posicions a Sobrerroca, Cap del Rec i Sant Miquel, com també a la baixada del Carme, amb les metralladores a punt.

Companys es rendeix

Passades ja les sis del matí, arriben les notícies que el president Lluís Companys s'havia rendit, els càrrecs electes de la ciutat de Manresa posaven a disposició del comandament militar. Els regidors van sortir de dos en dos i van ser traslladats a la caserna del Carme, pel mig d'un doble cordó de soldats.

Unes 500 persones van ser empresonades, 97 van ser processades pels fets d'Octubre a Manresa i 36 funcionaris municipals van ser acomiadats de la seva feina. La majoria de processats van sortir pels volts de Nadal, en llibertat condicional. L'ajuntament va passar en mans del militar Luís Menéndez (que estava sota les ordres del general Domingo Batet, màxim comandament militar a Catalunya) fins a l'any següent, quan Josep Maria Servitje, de la Lliga, va ser nomenat alcalde el maig de 1935, amb un consistori format primordialment per partits de dreta. El nou ajuntament va ordenar clausurar diversos centres sospitosos de donar suport a la revolta, com la seu d'ERC Manresa, el Centre de Dependents i la CNT. Forces de l’exèrcit patrullaven pels carrers, registraven als sospitosos i impedien la formació de grups. Segons el diari barceloní “La Veu de Catalunya”, Manresa estava presa per l'exèrcit.

Bibliografia: 

- COMAS, Francesc: Històries de Manresa. Zenobita Edicions. Manresa, 2009 

- La república a Manresa en un clic 1931-1936: http://www.memoria.cat/republica

- SARDANS, Jordi; GASOL, Pere: Manresa els fets del 6 octubre i les seves repercussions. Revista Dovella, núm.11, 1983 

Fotografies:  

- Memoria.cat: La república a Manresa en un clic 1931-1936, el 6 d'octubre de 1934.

11 de setembre 2009

La Guerra de Successió, ultims dies

La Seu de Manresa, destrucció i reconstrucció

La nit del 5 al 6 de setembre de 1714, un incendi destruí gran part del mobiliari interior de la Seu, el retaule dedicat a Santa Margarida i al beat Salvador d'Horta van quedar devorats per les flames. D'entre les cendres es van recollir uns fragments de plata fosa i de fusta daurada del tabernacle i els bocins d'ossos corresponents al beat. Els bocins d'ossos es van portar al convent de Sant Carles de Manresa, sota la vigilància de sor Cecília Cors, per estudiar-ne l'autenticitat.

El 10 de maig de 1716, amb el Decret de Nova Planta en vigor, en presència del mossèn Esteve Aldrofeu, degà de Manresa i del Bages, i a petició dels administradors de la confraria de corders i espardenyers, s'iniciava un procés d'interrogatori de testimonis cridats a declarar sobre els fets, que va acabar declarant les restes supervivents del foc com a autèntiques el 23 de juliol de 1718.

Uns goigs anònims, escrits en castellà, fan al·lusió a l'incendi de l'altar i el salvament de les relíquies, "(...) del fuego abrasador -vuestra Reliquia librais- Vuestra Capilla en hoguera -de llamas se vio arder -mas, o prodigio! o poder! -que la Reliquia entera - Y quando todo es ardor - vos solo intacto quedais (...)".

4 de setembre 1714, Manresa últim combat

El coronel de la Generalitat de Catalunya Francesc Busquets i Mitjans, després del frustrat intent d'atacar Barcelona, va prosseguir amb la guerra de desgast del Front Exterior de les tropes catalanes i va atacar Manresa el 4 de setembre de 1714, sense èxit. Una setmana més tard es rendia al Castell de Cardona, on fou dels darrers resistents de la guerra.

Bibliografia:

- GASOL, Josep M. (1990). Culte al beat Salvador d'Horta a la seu de Manresa (1614-1936). Institut Ramon Muntaner.

- Pàgina web: 11desetembre1714.org

Printfriendly