Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Higiene i medicina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Higiene i medicina. Mostrar tots els missatges

05 d’agost 2018

El Comitè de dones contra la tuberculosi de 1912

La malaltia infecciosa de la tuberculosi

La tuberculosi és una infecció causada pel bacteri Mycobacterium tuberculosi, també coneguda com a bacil de Koch. Afecta principalment als pulmons (tuberculosi pulmonar), però també pot atacar a altres parts del cos com els ronyons, el sistema limfàtic o els ossos (tuberculosi extrapulmonar). La major part de les vegades, el bacil s'expandeix lentament pels pulmons, formant nòduls (tubercles) que fan cavitats i destrueixen el teixit respiratori. Els vasos sanguinis també poden ser erosionats amb l'avanç de la malaltia, fent que la persona infectada tosa sang. És curable i prevenible, però sense el tractament adequat pot ser mortal.

El 16 de juny de 1912, una gran gentada es va concentrar al parc de Sant Ignasi de Manresa per celebrar el festival antituberculós. Les dames del Comitè de Sant Ignasi es van encarregar d'organitzar aquesta trobada, i un dels principals convidats fou el doctor Soler. La concentració era una demostració per conscienciar a la ciutat de la importància de la higiene i el control sanitari, i també per reivindicar una millora social. Al principi del segle XX, el contagi de malalties infeccioses a Manresa era un perill tan real i proper, que es feia difícil d'aturar a causa de la manca de netedat dels habitatges i també pel gran dèficit nutricional de bona part de la població. Una de les malalties infeccioses que més preocupava la ciutat era la tuberculosi, que, en la dècada de 1910, provocava fins al 10% de la mortalitat a Manresa, però sobre d'altres malalties terribles com el tifus, la tos ferina i la verola.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans, Recull fotogràfic de Manresa 1876-1965. 

05 de juny 2018

La cirurgia medieval i els barbers

Els barbers de l'edat mitjana, molt més que barbes!

El 1215 va ser un any nefast per a la medicina medieval: el papa Innocenci III va prohibir als clergues practicar la cirurgia pel seu "caràcter cruent", menyspreant aquest ofici per l'aversió que l'Església tenia a la sang. La tasca manual va ser menyspreada i es va quedar en mans dels barbers i també de certs individus que van intentar fer-se passar per cirurgians. Si en aquesta època s'hagués pogut protestar, el lema podria haver estat "les retallades del barber maten", tot i que seria injust, ja que el cirurgià-barber va ser una figura essencial durant molts segles. És una època en la qual el cos és menyspreat per ser un mer recipient de l'ànima: en la qual es pensava que la malaltia era un càstig diví per la qual la majoria de les vegades només servien resos, penitència i amulets.

En tot cas, si no disposaves de molts diners i tenies un problema de salut, la teva única solució era anar al barber sangrador o mestre sangrador, una figura multidisciplinaria que el mateix podia fer-te una sagnia (activitat en la qual eren mestres consumats), treure't un queixal o donar-te un massatge i tot en una mateixa sessió. La posició social del barber estava entre aquells professionals titulats de la medicina com podien ser els metges o els cirurgians (cars), i els curanderos, santiguadors o ensalmadors que no tenien argumentació empírica i que avui entrarien en el camp dels estafadors. Igual que els altres gremis de l'edat mitjana, el barber sangrador atenia als seus clients a casa seva, mentre que a la primera planta vivia amb la seva família, i en alguns casos amb els aprenents d'aquesta singular professió que abastava activitats d'allò més diverses.

En primer lloc, el barber sangrador era el que supervisava al barber de tota la vida, la comesa era tenir cura de la higiene del client rentant i tallant els cabells i la barba. A més, aquest "lampista de la salut" treia dents i queixals, posava ventoses i sangoneres, i fins i tot tractava fractures i luxacions. Per si fossin poc, les llevadores tenien l'obligació d'avisar al barber cirurgià si el part es complicava; en aquest cas treien el cos del nen si havia mort mitjançant instruments quirúrgics, o bé realitzaven una cesària post-mortem per intentar salvar la criatura. Si les famílies eren riques, podien contractar un metge jueu, però aquest era massa car i sovint s'havia de desplaçar fora de les ciutats medievals, la qual cosa li comportava problemes. Els jueus catalans havien de complir amb l'horari establert als calls. Aquests es tancaven quan es feia fosc amb el toc de l'oració de la nit i els jueus que no tornaven a l'aljama de nit podien ser multats, o en el pitjor dels casos, arrestats.

Els clients d'aquests professionals de la salut eren majoritàriament camperols i artesans. No obstant això, els nobles també contractaven els seus serveis per recomanació dels seus metges de cambra. Al llarg del segle XIII es va constituir el gremi dels barbers sagnadors, el que va significar una estructuració dels coneixements de la disciplina fins a la seva entrada a la universitat un segle més tard. Per diferenciar-los, van col·locar, en les seves façanes, un pal pintat de vermell que simulava la sang, al qual li van lligar venes de color blanc. Alguns d'ells van passar a fer operacions considerades grans, com treure hèrnies i hemorroides. Van arribar fins i tot a realitzar perforacions en el crani (trepanacions) per "alleujar" els mals de cap o la bogeria. S'atrevien, a més, a amputar cames o reduir fractures, entre altres pràctiques quirúrgiques.

La Manresa dels barbers de finals del segle XIV

L'any 1370 Manresa comptava amb uns 690 focs (3.500 habitants) i estava recuperant-se dels efectes de la Pesta Negra i encara patia la imposició fiscal del rei Pere III per culpa de la guerra amb Castella. La jerarquia que podem establir a Manresa en l'àmbit patrimonial ens marca el patró que va ser habitual en qualsevol municipi important de la Corona catalano-aragonesa d'aquell període. A finals del segle XIV la ciutat de Manresa ja tenia documentats barbers, boticaris, astròlegs i físics. El cas dels barbers és especial, ja que molts d'ells són considerats metges en la majoria de documentació (en alguns casos podem arribar a entendre que un barber era també un cirurgià), i fins i tot un patrici manresà rellevant de l'època com Bernat de Figuerola els recomanava als seus visitants com a metges reputats.

L'esmentat Bernat de Figuerola va ser un personatge influent a Manresa, i també una persona molt rica, per exemple, la construcció de la Séquia, una bona part li devem a ell. El seu era el quart patrimoni de la vila a inicis del segle XV, i estava molt per sobre de qualsevol dels practicants de la medicina, més encara si ho comparem amb el patrimoni menys valorat, el de Joan Bassa. Bernat de Figuerola va participar en la vida política exercint càrrecs i també va estar relacionat amb la monarquia, per a la qual treballà eventualment. Els seus béns eren diversos, d'explotacions agràries d'importants dimensions, a unes rendes elevades que entraven en forma de censos cobrats per les terres i pels censals crediticis. En segon lloc, apareixen els patrimonis dels boticaris i, finalment, els dels barbers, els protagonistes d'aquesta entrada. L'any 1389 els barbers de Manresa Pere de Comalba i el seu fill Tomàs, van formar una societat amb Ferrer de Comalba, substituït després de la seva mort pel seu fill homònim, super officio barberie et art cirurgie. Els beneficis es repartirien a parts iguals tant per raure o adobar com per segnar com per offici de cirurgia. Com veieu els barbers d'aquells dies tallaven molt més que les barbes als seus clients!

Et pot interessar:

- Altres Barcelones: Barbers mèdico-musicals. Un ofici polifacètic
http://www.altresbarcelones.com/2009/02/barbers-medico-musicals-un-ofici.html

Bibliografia:

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel. (2005) Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel. (2007) Los oficios relacionados con la medicina durante la baja edad media en la Corona de Aragón y su proyección social. Publicat per Anuario de Estudios Medievales (AEM) 37/1, pp. 107-137

Bibliografia en línia:

- Barber History: The barbers' poles and the reasons for their colors
http://wordinfo.info/unit/3364/ip:17

Arxius:

 - AHPM, "Llibre particular de la família Comalba", 1373-1434.

05 d’abril 2017

Astruc Jucef i el convers Jaume Desfar, denúncies al call

La guerra dels metges jueus del segle XIV

En aquest bloc hem explicat en diferents entrades com era la vida i la societat manresana del segle XIV. La ciutat abans de l'arribada de la Pesta Negra vivia una situació de puixança econòmica, social i fins i tot cultural. Fou durant aquest segle, el XIV, quan la ciutat de Manresa va rebre més privilegis reials, i es van fer les obres més importants, com el pont nou, el reforç de les muralles, la séquia i la més important de totes, la Seu. També hem fet menció en diferents entrades de com s'organitzava la ciutat i qui l'habitava.

Les minories religioses són el tema que en aquesta entrada tractarem, concretament dels jueus que vivien a la ciutat i també dels conversos, aquells jueus que es batejaven per convertir-se en cristians, un fet que acabaria portant problemes i fins i tot denúncies a la ciutat de Manresa. Comunitats tancades amb fortes tensions internes, on els seus membres i exmembres recorrien a la calúmnia i a les falsedats per acusar-se de tots els mals i desgràcies. Les víctimes d'aquestes calúmnies i falses denúncies eren els jueus del call de Manresa. Sovint eren denunciats per antics jueus, que s'havien convertit al cristianisme, fent bo el tòpic de la "fe del convers" aquell que havia de ser més papista que el papa. Alguns conversos fins i tot arribarien a cobrar per convertir jueus al call de Manresa, com el cas de Nicolau de Gràcia l'any 1361, i d'altres denunciarien els mateixos jueus davant tribunals eclesiàstics i fins i tot davant el mateix batlle, que hi hauria de recórrer a la llei i als soldats per evitar linxaments dintre el call de Manresa.

El cas de Jaume Desfar (convers jueu) i les seves denúncies l'any 1366, n'és un bon exemple. Desfar havia denunciat al metge jueu manresà Astruc Jucef per amenaces i calúmnies, acudint a l'inquisidor Bernat Armengol. Jaume Desfar havia llançat un total de sis acusacions contra Jucef. Els jueus de Manresa gaudien de prestigi gràcies al fet que molts es dedicaven a la medicina, fins al punt que molts havien estat cridats pels mateixos comtes de Barcelona. A part del citat Astruc Jucef, destacaven altres metges jueus a la ciutat com: Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida. Segons la documentació, durant el regnat del rei Pere III es va fer venir: "un tal Mestre Cresques, metge jueu de Manresa", perquè visités el seu germà, l'infant Jaume, comte d'Urgell, que estava malalt. Però tornem al cas que ens pertoca.

Jaume Desfar va elaborar com hem dit, sis acusacions sobre Astruc Jucef, fins i tot contra la seva família i fills. Segons la seva versió els jueus del call de Manresa l'havien insultat i fins i tot atacat. Astruc Jucef es va assabentar a través d'un tal Lleonet, corredor de Manresa, del que pensava Desfar sobre les seves pràctiques medicinals i l'exercici d'aquesta. Sembla que Jaume Desfar, abans de convertir-se al cristianisme, no estava d'acord amb les tècniques medicinals d'Astruc Jucef i les males "cures" que aplicava:
Magister Jacobe, ego persequor vos quia dimisistis legem sacram quam tenebatis et receptis nescio qualem legem et teneor ex hoc persequi vos et expellere de mundo si possam.1
Una altra acusació contra Astruc Jucef, era la d'insults i calumnies. Jaume Desfar acusava Astruc Jucef i al seu fill d'insultar la seva dona, quan aquesta venia de la missa amb un rosari al seu coll. 

Metges jueus enfadats, la relació metge-malalt

Les denúncies de Jaume Desfar van aixecar mala maror dintre els jueus de Manresa, sobretot entre els metges. Aquesta disputa va afectar les relacions entre metge-malalt. Astruc Jucef es negà sistemàticament a atendre als jueus conversos de la ciutat de Manresa i d'altes llocs. D'altra banda cal assenyalar que Astruc Jucef i els metges jueus de Manresa, mai es van negar a atendre als cristians. De fet, existeixen encara a l'Arxiu Comarcal del Bages, molts documents on s'exposava les bones arts d'aquests metges hebreus i fins i tot visites de metges i astròlegs de fora Manresa per aprendre les seves tècniques. 

La conversió era l'autèntic pecat pels jueus catalans, tot i ser cristià un convers jueu sempre seria un "jueu pecador" a ulls dels jueus del call. De fet molts jueus es veien forçats a convertir-se al cristianisme, primer per evitar ser exclosos del sistema feudal català i amb els anys molts es convertirien per salvar la vida, i evitar ser linxats en pogroms i atacs sistemàtics als calls, sobretot a partir de l'arribada de la Pesta Negra l'any 1348 al nostre país. En Jaume Desfar, Abraham era el seu nom de jueu, apareix com a magister (mestre) en la documentació i tot sembla indicar que també era metge. Probablement la seva conversió al cristianisme fou una revenja "professional". Desfar va aprofitar la seva conversió per atacar a Astruc Jucef, no tan sols en el camp professional de la medicina sinó també en acusacions infundades que mai van arribar a corroborar-se. Cap testimoni ni cap judici posterior van evidenciar que Astruc Jucef, el seu fill i els jueus de Manresa ataquessin a Jaume Desfar, la seva muller i fins i tot llur filla. 

En aquell període de temps, els metges jueus de Manresa estranyament treballaven a la mateixa ciutat durant molt de temps. És cert que tenien una residència fixa dintre el call, però la majoria recorrien diferents viles i ciutats, cridats molts per la noblesa i els consellers de les viles, per les seves bones arts mèdiques. Un document que corrobora aquest fet l'aporta l'historiador i arxiver Joaquim Sarret i Arbós, al seu llibre Jueus de Manresa, de 1917. Sarret ens diu que el metge i cirurgià Astuc Jucef fou enfranquit l'any 1359 perquè vingués a viure a Manresa i a practicar la medicina a casa nostra. De fet Astuc Jucef va realitzar un testament l'any 1391 (annus horribilis dels jueus catalans) davant un notari de la ciutat. La seva presència durant tants anys a Manresa, li va fer guanyar una excel·lent reputació important dintre la comunitat jueva de la ciutat i també pels consellers locals, ja que aquest, tal com hem dit, fou enfranquit perquè pogués viure amb garanties a Manresa.

L'altre protagonista aviat desapareix del mapa, almenys de Manresa. La pista de Jaume Desfar es perd, i no apareix de nou fins a l'any 1372, quan el clavari2 de la ciutat de Barcelona li atorgà un ajut de 50 sous per la seva filla Margalida, suposada víctima feia sis anys dels atacs dels jueus manresans quan aquesta tenia tan sols nou anys.

Bibliografia: 

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa 

- TORRAS i CORTINA, Miquel (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autonòma de Barcelona 

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid 

- RIERA i SANS, Jaume (1987). Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a Calls 2, pp. 114-131 

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Impremta Anton Esparbé y Serra. Manresa

1 FERRAGUD, D. (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. CSIC: Madrid, p.234
2 El clavari era un funcionari del municipi encarregat de les finances i de fer els llibres de clavaria, on constaven les entrades i sortides del Consell Municipal. [BOLÓS, J. (2000). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV)]

06 d’octubre 2016

La Pesta Negra i els prestadors jueus

La ciutat dels morts

A mitjans de segle XIV, entre 1346 i 1347, va esclatar l'epidèmia de pesta més gran de la història d'Europa, tan sols comparable amb la que va assolar el continent en temps de l'emperador Justinià (segles VI-VII). Des de llavors la pesta negra va esdevenir una inseparable companya de viatge de la població europea, fins al seu últim brot a principis del segle XVIII. A Barcelona la pesta va arribar la primavera del 1348. Al maig d'aquell any va arribar un vaixell procedent de Gènova carregat de mercaderies. Quan els estibadors de Barcelona s'hi van acostar, van poder veure que a la coberta hi havia molt pocs mariners. La major part de la tripulació s'havia quedat a les bodegues, afectats per una estranya malaltia, de misteriosos símptomes i que deixava als infectats amb febres altres, deliris i, sobretot, uns estranys bulbs (d'aquí ve també el nom de "Pesta Bubònica") sota les aixelles i al coll. Uns bulbs que quan esclataven, expulsaven grans quantitats de sang i també de pus. Una visió esgarrifosa acompanyada de les rates i les puces que duien a sobre, les portadores del bacteri que causava aquesta mortaldat.

Quan la infecció derivava en infecció pulmonar -la variant pneumònica-, el pacient tenia poques possibilitats de sortir amb vida, a més de convertir-se en un perillós focus de contagi, en poder transmetre la malaltia per l'aire, a través de la tos, de manera similar a la grip. Quan això passava el malalt presentava bronquitis aguda, dolor al tòrax i fins i tot broncopulmonía de tipus hemorràgic que provocava que expulsés esputs sanguinolents. Una altra de les conseqüències de la pesta bubònica era el deliri -delirium-, un estat al·lucinogen generat per la febre que provocava en molts casos que alguns malalts patissin accidents i fins i tot se suïcidessin. L'arcaica medicina dels metges de l'època atribuïa el contagi a l'aire putrefacte i a la falta de salubritat a les ciutats -la qual cosa era certa-, però no seria fins a 1894 quan es descobrís finalment el mecanisme de contagi de la pesta: la puça de la rata negra o Xenopsylla cheopis.

Els rosegadors campaven al seu aire per unes ciutats, viles i pobles plenes de brutícia, on la higiene personal era una trista anècdota i en una època en la qual es va arribar a aconsellar, per exemple, el que recollia la següent recepta: "Banyar-se és cosa molt danyosa, doncs el bany fa obrir les porositats del cos per les quals l'aire corromput entra i produeix forta impressió en el nostre cos o en els nostres humors". En un escenari d'aquestes característiques la malaltia va tenir via lliure per actuar impunement, sembrant el caos, el terror, la putrefacció i la mort allà per on passava. Ningú creia que les rates eren en part les culpables de la seva transmissió, de fet l'individu medieval estava molt acostumat a conviure amb aquests rosegadors, que es trobaven per tot arreu. Per si no n'hi hagués prou, Europa estava sumida en un dels pitjors conflictes de la història: la Guerra dels Cent Anys (1339-1453) entre França i Anglaterra. Els cementiris eren insuficients per enterrar els cadàvers que s'amuntegaven i la burocràcia es va paralitzar gairebé per complet en les grans urbs. Per a molts historiadors, l'epidèmia va ser el començament de la fi del sistema feudal.

Milers de persones es van dedicar a recórrer els diversos països europeus fent penitència i demanant clemència al cel. Anaven en processó, portant encreuaments, orant, escoltant sermons que predicaven alguns membres del moviment i flagel·lant-se, d'on més tard vindria el nom del moviment, els Flagel·lants. Aquest moviment va ser clarament herètic, ja que invocaven el socors de la Mare de Déu i dels sants i albergaven en el seu si nombrosos elements místics, però al mateix temps feien una severa crítica a la jerarquia eclesiàstica, fins al punt de ser acusats d'heretges per les autoritats religioses. El sentit morbós que indiscutiblement hi havia en els flagel·lants anava unit a un anticlericalisme rabiós i en certs elements d'antisemitisme.

Les cròniques de l'època parlen de carrers infestats de cadàvers putrefactes, i de la total desaparició de la solidaritat familiar. Els fills abandonaven als pares, les esposes als marits, i fins i tot les mares als seus fills. Quan un membre de la família es posava malalt, era arraconat i moria en la més terrible solitud. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós, sense poder contrastar les fonts de forma fefaent, deia que la població de Manresa l'any 1348, abans de l'arribada de la Pesta Negra, era de 5.000 habitants, una xifra que es veuria reduïda fins a la meitat. De fet, si comparem la xifra de morts de la ciutat de Manresa amb altres viles catalanes durant els primers anys de mortaldat de la Pesta, se situaria entre el 40 i 60% en la majoria de casos.

Carta del rei Pere al batlle i el veguer de Manresa (1343). Prohibeix constrènyer als jueus del call de Manresa els pagaments dels seus deutes sota la pena dels tres terços.
(ES.08019. ACA, Arxiu Reial, Cartes Reials, Pere III [IV], 1718r)

La Pesta Negra i els negocis interromputs al call: Abraham Vidal i Arnau Blancús

Abans de la gran mortaldat de la Pesta Negra, el comerç, els mercats, les grans construccions i els préstecs havien convertit Manresa en una important ciutat del Principat de Catalunya. Fins a mitjan segle XIV la ciutat gaudia d'un creixement pròsper, tant en l'àmbit demogràfic com econòmic. Tot es va acabar de cop quan la Pesta Negra va arribar a la ciutat, convertint la mort en una tragèdia rutinària. Ningú s'escapava a les seves terribles urpes. Un exemple d'aquesta mortaldat sense aturador, la podem trobar en el cas de l'Arnau Blancús, de la Casa Blancús, de la parròquia de Sant Fruitós de Bages i el jueu manresà Abraham Vidal. L'any 1343, poc abans de l'arribada de la Pesta Negra a casa nostra, el rei Pere III i el veguer de Manresa havien prohibit amenaçar als jueus de l'aljama manresana d'obligar-los a fer els pagaments dels seus deutes sota la pena dels tres terços. Arnau Blancús havia acudit al call de Manresa a demanar un préstec, hipotecant un tros de terra que li havia establert el Monestir de Sant Benet. Blancús es va comprometre a plantar-hi en tres anys, vint tires de ceps i vint d'oliveres. Arnau Blancús no va arribar a plantar mai els ceps i vinyes que havia acordat amb Abraham Vidal. D'altra banda, Vidal tampoc veuria el seu acord completat satisfactòriament.

La Pesta Negra es va emportar ràpidament els dos protagonistes de la història. Tan Blancús com Vidal van morir per culpa de la Pesta Negra, una pesta que no feia distincions religioses i se n'enduia tothom sense miraments, malgrat els agitadors que afirmaven que la malaltia l'havien portat els peregrins, seguint les ordres d'una suposada conxorxa on els jueus catalans enverinaven l'aigua dels pous i els recs per assassinar els gentils. Tampoc els rics i privilegiats de l'edat mitjana podien aconseguir esquivar la mort de la Pesta per moltes possessions, terres i diners que tinguessin. Fins i tot el Papa Climent VI va haver de dictar una butlla (Vitae Paparum Avenionensium) exculpant als jueus de l'epidèmia per evitar que fossin exterminats per les masses aterrides.

Finalment el tros de terra hipotecat per Blancús, va passar als descendents del manresà Abraham Vidal, que va acabar sense cultivar i el monestir de Sant Benet sense rebre res a canvi. L'any 1361 l'abat de Sant Benet va prendre el tros de terra als fills d'Abraham Vidal, i va restablir el tros de terra a un fill d'Arnau Blancús, amb la clàusula que els hereus de Vidal podien tornar a recuperar el tros de terra si pagaven les despeses fetes pel restabliment de la terra, amb el vistiplau de dos prohoms.

Més informació al bloc:

- La mort tenia un preu: aquí
- Els negocis a l'aljama de Manresa: aquí

Bibliografia en línia:

- Tots els noms de Barcelona: "L'epidèmia de Pesta Negra del 1348"

- La Vetlla Verda: "Els metges de la Pesta"

- "La peste negra y la quema de judíos" (enllaç)

Arxiu:

- "De Pedro El Ceremonioso al Veguer y el Baile de Manresa. Prohíbe apremiar a los judíos de la aljama al pago de sus deudas bajo pena de los tercios". Arxiu de la Corona d'Aragó: CANCELLERIA REIAL, Cartes Reials, Pere III [IV], 1718

Bibliografia:

- Salvador i Montoriol, Joan (2003). "Història medieval d'un territori: Sant Fruitós de Bages (segles X-XVI)". Sant Fruitós de Bages: Abadia de Montserrat.

- Sardans i Rovira, Laura (2005). "La pesta negra de 1348. El cas manresà". El Butlletí Amics de l'Art Romànic del Bages. Núm. 140.

- Rafat, i Selga, Francesc (1985). "Notes sobre la pesta del 1348 a Manresa". Revista Gimbernat, vol. IV; pp. 243-247

16 de novembre 2014

L'antic hospital de Sant Andreu

Un hospital medieval

La primera referència que tenim de l'hospital de Sant Andreu a la nostra ciutat és de l'any 1260, quan rebia el nom d'hospital superior. A partir del segle XIV i arran de la construcció de la capella veïna de Sant Andreu (l'historiador Joaquim Sarret i Arbòs diu que fou construïda l'any 1030), aquest centre assistencial ja va passar a ser conegut amb l'actual nom d'hospital de Sant Andreu. A l'edat mitjana s'anomenava hospital superior perquè era situat al capdamunt d'una cinglera, davant per davant de l'anomenat hospital inferior o de Santa Llúcia. Ben aviat, però, els problemes econòmics van fer que ambdós hospitals acabessin fusionant-se i, així, el 26 de febrer de 1553 desaparegué l'hospital de Santa Llúcia per quedar només l'hospital de Sant Andreu per a l'atenció dels malalts de la ciutat i dels rodamons.

Inicialment, i fins ben entrada l'edat moderna, aquestes institucions només eren centres assistencials on es donava acolliment als pelegrins, captaires i indigents, als quals es donava menjar i aixopluc i, només en els casos de necessitat, es tenia cura dels malalts. Per fer aquestes funcions, l'hospital de Sant Andreu comptava inicialment amb un edifici petit en una cambra del qual hi havia els llits per als acollits a l'hospital mentre que la resta de dependències ja estaven destinades a l'habitatge dels anomenats hospitalers, matrimoni que tenia cura del manteniment i neteja de l'edifici i de l'alimentació dels ingressats.

Amb el temps, però, l'hospital va anar evolucionant i derivant les seves funcions cap a l'atenció dels malalts. Com a conseqüència va anar augmentat la quantitat de llits i dependències dedicades a l'atenció dels malalts i, lògicament, es va incrementar considerablement el personal que en tenia cura. Sens dubte, això també va comportar que es fessin diverses ampliacions i millores de l'edifici, una de les quals possiblement correspondria a l'actual façana renaixentista, obra del segle XVI, que dóna a la plaça de l'Hospital.

Amb tot, però, el canvi qualitatiu més important es va produir al llarg dels segles XVII i XVIII, quan es van fer noves ampliacions. Per exemple, el 1795 es construí l'església de l'hospital sota la direcció de l'arquitecte manresà Miquel Puig. A finals del segle XVIII l'hospital havia ampliat notablement la seva capacitat i podia arribar a atendre 114 interns. En aquest moment, el personal de la casa ja estava format pel prior o administrador, tres criats, cinc criades, un metge i un farmacèutic. Noves ampliacions del segle XIX, necessàries sobretot arran de les guerres del segle (Guerra del Francès i Guerres Carlines), van culminar l'any 1844 amb la instal·lació a l'hospital de les Germanes de la Congregació de Sant Vicenç de Paül, les quals havien de tenir cura de l'assistència dels malalts i del règim intern de l'hospital.

Mobiliari de l'Hospital

Any 1420: 15 llits, 9 matalassos, 115 flassades, 6 bancs, 14 coixins, 46 llençols, 5 cobertors i 3 vànoves.

Any 1601: 9 llits, 7 matalassos, 10 cadires, 16 coixins, 54 llençols, 20 tovallons, 26 coixineres i 46 camises.

Any 1760: 44 llits, 70 matalassos, 20 flassades, 4 bancs, 64 coixins, 231 llençols, 44 vànoves, 147 tovallons, 111 coixineres i 89 camises.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

- SARRET i ARBÓS, Joaquím. (1910), Història de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep

04 de gener 2014

Els metges jueus i la conversió

Astruc Jucef, el cirurgià jueu

L'historiador i arxiver més important de Manresa del segle XX, Joaquim Sarret i Arbós parlava d'ell com un metge que va exercir durant molts anys a la ciutat i fou un dels jueus manresans més influents del call, fins al punt que el mateix rei l'eximia de la qüèstia, un dels impostos més habituals de l'edat mitjana. La història d'Astruc Jucef és la d'un jueu manresà que exercia la medicina de forma brillant, que fou estigmatitzat per les denúncies de Jaume Desfar, un manresà convers, a l'inquisidor dominic i mestre d'astrologia Bernat Armengol, contra Astruc, el qual intimidà verbalment la seva filla, de nou anys, i a la seva esposa per haver-se batejat dues vegades, renegant de la fe jueva.

Abans de ser denunciat per un convers ressentit, Astruc i els metges jueus de Manresa col·laboraven amb els seus homòlegs cristians, a practicar la seva ciència, la medicina, que a l'edat mitjana era pràcticament associada a la màgia, la bruixeria i fins i tot, a la superstició religiosa del santoral de torn. Guillem de Socarrat, un apotecari de la ciutat, venia les seves espècies als jueus del call de Manresa, sense cap mena de problema religiós, i sobretot als metges, entre els més destacats al cirurgià del qual parlem en aquesta entrada, Astruc Jucef. No tan sols el metge Astruc comprava espècies i col·laborava amb metges cristians de la ciutat, d'altres metges jueus de Manresa com Bonjudà Baró i Vidal Caravida, també eren clients habituals de l'apotecari de Guillem de Socarrat. Fins i tot els físics i els universitaris acudien als jueus del call manresà a consultar els seus dubtes pràctics. Els físics manresans, Pere de Gostemps i Enric de Santpedor, havien visitat al mateix Astruc Jucef en més d'una ocasió i el seu pare, quan estava malalt, per ampliar els seus coneixements.

La conversió religiosa a la Manresa del segle XIV

El segle XIV, la nostra ciutat ha estat anomenada per la historiografia local com el gran segle de Manresa o el segle d'or manresà: es construeixen la Seu i la Séquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec, per citar les obres més importants, i és també quan es concentra la concessió de privilegis reials, especialment per part del rei Pere el Cerimoniós. El call de Manresa, ben documentat des de l'any 1266, tenia una sinagoga, una escola i un cementiri propi, conegut amb el nom de la Fossana dels Jueus (a la zona de l’actual plaça de l’Onze de Setembre), en aquell temps fora del perímetre fortificat de la ciutat. Fins a quaranta famílies havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus.

L'any 1366 Jaume Desfar, un convers jueu que havia abandonat la seva fe al Talmud i que probablement havia exercit de metge, denuncià a Astruc Jucef davant l'inquisidor Bernat Armengol. Les acusacions, en total fins a sis, tenen com a rerefons el problema de la conversió religiosa: l'acusador es queixa de què quan fou batejat, i decidí aquesta mateixa sort per la seva esposa i la seva filla, Jucef les prengué i les portà a la seva casa per convèncer-les amb amenaces, que no haurien de batejar-se mai. El metge va afirmar a casa d'una clienta que per res del món permetia que la filla i l'esposa d'Abraham, el neòfit, es convertirien al cristianisme. Jaume Desfar es queixava dels insults i les agressions físiques -l'havien escopit i li havien esquinçat el vestit- que havia patit per part del jueu i dels seus fills contínuament, des que s'havia convertit a la fe cristiana.

En definitiva, queda clar que una part dels jueus no acceptaven que els seus es convertissin al cristianisme. Una situació difícil de pair pels jueus del nostre call, tot i que al segle XIV encara existia una certa tolerància interreligiosa als carrers de Manresa, els metges jueus es negaven a atendre als conversos jueus, tot i que si actuaven i practicaven la medicina amb cristians sense cap classe de problema. El problema de la conversió fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms van començar a expulsar els jueus de les ciutats catalanes més importants. L'any 1361 el convers Nicolau de Gràcia predicava la conversió entre els jueus manresans i fins i tot tenia una assignació del batlle de 30 sous.

Les extorsions monetàries i els avalots públics que els conversos provocaven contínuament, forçaven els jueus catalans a impetrar provisions reials de defensa. El 27 d'agost de 1343 els jueus de Manresa obtenien del Rei un manament al batlle perquè no deixés entrar cap convers a la sinagoga o a les cases particulars dels jueus, i que aquests no fossin obligats a assistir als seus sermons o a adduir textos i llibres.

Més informació sobre conversions a la Corona d'Aragó:

- La trista història del metge Lluís Alcanyís, aquí
- La doble condemna dels conversos, aquí
- La disputa de Barcelona de 1263, aquí
- Els xuetes, la història dels jueus conversos de Mallorca, aquí

Bibliografia consultada:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa

- TORRAS i CORTINA, Miquel (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autònoma de Barcelona

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid

- RIERA i SANS, Jaume (1987). "Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV)" dins a Calls 2, pp. 114-131

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Impremta Anton Esparbé y Serra. Manresa

26 de desembre 2013

El Sanatori de Sant Josep (1928-1936)

Les donacions dels patricis manresans

Manresa, ciutat de 35.000 habitants el 1927, era el centre urbà més important de Catalunya, tant pel seu considerable creixement demogràfic com per tota una sèrie de factors que constituïen la seva infraestructura: comunicacions ferroviàries, zones mineres, industrials i agrícoles a les rodalies... Tot i aquest panorama de bonança, la capital del Bages patia una manca de serveis sanitaris (fins aquell moment només hi havia l'hospital de Sant Andreu), i això va fer que les germanes Josefines decidissin fundar una clínica d'acord amb el progrés global del moment.

En el moment que decideixen fer-la les monges ja tenien una experiència de contacte amb els malalts. A banda de treballs tèxtils per fer diners per finançar l'acolliment de noies, feien vetlles a domicili de malalts, i anaven copsant les realitats i necessitats de la ciutat. Aleshores l'únic centre que tenia la ciutat era l'Hospital de Sant Andreu, que era molt multisecular i molt decrèpit; estava en un estat bastant lamentable. Només s'hi podia anar per morir-se i poca cosa més com deien els més grans. Estem parlant del segle XIX, una època, perquè ens en fem una idea, en què s'operava a Sant Andreu, però sobretot s'operava encara a les taules dels menjadors de les cases. El retard sanitari era total, i les expectatives de ser ingressat a l'Hospital Sant Andreu com a única opció eren de desastre que acabava amb la mort del pacient.

Hi havia, però, una dificultat per tirar endavant aquest projecte, ja que la comunitat havia de continuar amb el seu servei d'asil de noies, que resultava incompatible amb un centre sanitari, ja se sap, la prudència sempre era la millor arma per evitar malentesos! El problema de l'allotjament d'aquestes noies requeria l'adquisició d'un nou local, cosa que era molt difícil en la situació econòmica que es trobaven les germanes. Però tot això es va solucionar gràcies a la donació d'un valuós edifici al carrer de Sant Miquel número 11 (avui en dia és el centre social ocupat Ateneu La Séquia), que van realitzar Prudenci Comellas i Manuel Arias, dues de les figures més riques de la ciutat, al qual, seguidament, van traslladar-se les noies del Col·legi-Asil acompanyades de vint-i-tres germanes i la superiora, Gna. Maria Albana. Era el 14 d'agost del 1928.

Lliure ja l'edifici del carrer de l'Era de l'Huguet, es va començar a enderrocar per la construcció d'un sanatori, segons el projecte de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que el va dotar de tots els avenços científics, higiene i confort: cuina a la planta baixa, muntacàrregues per al menjar preparat, safareigs separats de l'edifici, aigües filtrades, bateria d'esterilització, calefacció centralitzada a totes les habitacions, instal·lacions de llum, timbres i aigua interiors, ascensor per a la llitera de malalts, banys, dutxes a cada pis...

El dia 1 de gener de 1929 s'obren oficialment les portes del nou sanatori de Sant Josep. La primera superiora fou la mare Lourdes Pijoan, que amb nou germanes més començà a treballar en la nova obra. Pel registre de malalts en un principi el número era baix, però en pocs anys es duplicà i fins i tot s'arribà a triplicar, augmentant ràpidament el nombre d'ingressats: l'any 1933 n'hi havia 130, el següent 105, el 1935 142 i finalment el 1936, 206. La clínica començà a fer convenis amb mútues a partir del 1932, i combinava des d'aquell moment l'assistència privada, la de mútues i la de la mateixa caritat cristiana, ja que la beneficència pública estava consignada aleshores a l'Hospital de Sant Andreu.

Bibliografia elemental: 

- Cañada Vilalta, Cristina: "La Clínica Sant Josep dels seus inicis fins avui". Revista Dovella, any XI, núm. 43-44, 1992

- Diari Regió7: "La Clínica que ha vist néixer la ciutat de Manresa" (12/01/2012)

10 d’agost 2013

Un maldecap per l'ajuntament

El metge obstinat en la higiene 

Pere Pallàs i Valls era un metge que va néixer el 1880 a Manresa. Era fill i nét dels farmacèutics manresans, Alejandro Pallàs Pejoan i Pere Pallàs. Després, d'estudiar la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona va obtenir el títol de llicenciat el juliol de 1903.

Pallàs va exercir la cirurgia, però la seva vocació per la Salut Pública en les ciutats de principis de segle XX el van marcar profundament, i concretament a casa nostra, en la Manresa de tomb de segle del XIX al XX. Aquesta motivació el va portar a escriure articles sobre la mala higiene de la ciutat al Diario de Avisos amb titulars tan contundents, com el famós Algo de higiene, que va portar molt d'enrenou a la ciutat, guanyant-se l’enemistat del consistori manresà. També cal mencionar la seva obra escrita, doncs fou el autor de diversos llibres: "Como Vivimos y Por qué" (1904), "Nuevo metodo médico para el diagnóstico de las enfermedades""Topgrafia médica de Manresa" (1906) i fins i tot es va atrevir amb novel·les com "El amor y la ciencia de las células".

En els seus articles periodístics al rotatiu manresà Diario de Avisos Pere Pallàs proposava una sèrie de recomanacions innovadores com la creació de cartilles higièniques a l’escola i de cartilles domiciliàries. Recomanà potenciar la higiene als carrers de la ciutat per evitar els problemes d'insalubritat causats pel clavegueram i les seves filtracions als carrers a causa dels residus que s'hi evocaven. Les clavegueres de principis del segle XX eren insuficients per evacuar per culpa de les seves dimensions reduïdes. També solia destacar que la incultura popular era la causa que molts ciutadans no tinguessin un mínim d'higiene, ja que tiraven les deixalles i escombraries en torrents, rius i pous, tot i que la majoria dels seus articles parlaven sobre la via pública i les seves deficiències. A més a més, esmenta el problema de les escombraries a la vorera del Cardener, i denuncia que aquest costum pot ser molt perillosa per als habitants de la part baixa de Manresa, on podien aparèixer malalts que presentessin paludisme, tifoidea i altres varietats d'infeccions intestinals.

Pallàs fa un interessant càlcul, tenint en compte els Dipòsits Nous de l'aigua construïts el 1888. Respecte a les necessitats hídriques dels habitants de la ciutat el juliol de l'any 1904, arribà a la següent conclusió: 79 litres diaris d'aigua per habitant eren suficients.

"Urbe vieja, urbe mala"

Per Pere Pallàs, la ciutat de Manresa és sentenciada d'aquesta manera: "Urbe vieja, Urbe mala". Els edificis compten amb dolents materials de construcció i no es té en compte la llum ni la circulació de l'aire als carrers. Hi ha poc espai als carrers i estan mal alineats. Destaca com a més perillosos les cases de Petxolí, conegut com a carrer de Ponent, l'actual caserna de la Guàrdia Civil, el carrer Magnet, el de Santa Llúcia i d'altres del nucli antic. 

També critica el costum de viure en el mateix hàbitat persones i bestiar, considerant aquests últims com un important focus de malalties i bacteris perilloses. Finalment respecte a les fonts públiques afirma que "apenas manan agua con grave perjuicio de los vecinos". Les fonts del carrer de Baix de Puigterrà i altres de la barriada van quedar seques, des que es va instal·lar una nova canonada a la carretera de Vic.

Més informació:

- Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi: aquí
- Els metges municipals: aquí
- Un hospital de 750 anys: aquí

Hemeroteca:

- El Pla de Bages (29/09/1910): Crítica i anàlisi de Pere Pallàs "Topgrafia Médica de Manresa", aquí

Bibliografia:

- Rotlland, Armand: "Actuacions del metge manresà Pere Pallàs i Valls". Revista Dovella núm. 61, Any 1998. pp 25-27

02 de gener 2013

Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi

Infeccions i malalties

La industrialització de la segona meitat del segle XIX va comportar la construcció de nombroses fàbriques tèxtils que van aprofitar l’aigua del torrent de Sant Ignasi per moure les rodes hidràuliques. També al costat del mateix torrent s’hi havien situat molins fariners com el de la Pixarada o el del Salt, reconvertit després en fàbrica tèxtil, i fàbriques de tints com Baltiérrez que tirava impunement les deixalles químiques al torrent. L’existència d'aquests establiments va fer que en els carrers propers hi anessin a viure la majoria de famílies que hi treballaven. Els treballadors vivien tan a prop de les fàbriques que el soroll i la vibració de les màquines pràcticament feia impossible no pensar en una altra cosa que treballar.

El torrent de Sant Ignasi era un focus d'infecció i de malalties, ja que estava descobert i per més inri, les condicions dels habitatges i pisos del seu entorn eren molt deficients. Un apunt més, a finals del segle XIX i principis del mateix segle XX, era la zona de la ciutat en què la mortalitat infantil era més elevada, on les condicions de salubritat i higiene eren molt precàries. Els més petits de les cases sovint no passaven dels 3 anys.

Un exemple d'aquesta insalubritat i pèssima qualitat de l'aigua, eren les rates que es trobaven dispersades en tot el torrent. El torrent s'hi avocava tota mena de residus, des dels humans als de les grans indústries com la Bertrand i Serra. Un clavegueram públic descobert. Al Diario de Avisos del 15 de novembre de 1911 podem llegir l'atac d'una rata a un nen de 2 anys:

“Anoche un ratón comióse la nariz y destrozó parte de los labios y cara de una criatura de dos años y medio acostado en una cuna de su casa de la calle del Torrent de San Ignacio”.

El nen va morir pocs dies després a l'hospital, segons el mateix diari. El tema va preocupar les autoritats municipals de la ciutat, aquell mateix any l'alcalde de Manresa Fius i Palà va ordenar el cobriment del torrent des de la plaça de Sant Ignasi fins a la font de l’Obac. Per omplir-lo es va utilitzar pedra extreta de la propietat de la Culla.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; Redó, SALVADOR (2007). Manresa: la ciutat transformada 2. Manresa: Zenobita

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): "El cobriment del torrent de Sant Ignasi"

01 de juny 2012

Els metges municipals

La medicina pública 

Fotografia: Placa històrica que es conserva a l'entrada de la residència de les monges de l'Hospital de Sant Andreu de Manresa (del bloc Manresanes que han fet història)

El setembre de 1868 tot estava preparat perquè es posés en pràctica el compromís acordat en el Pacte d’Ostende, es tractava d’organitzar un pronunciament militar que portés a la convocatòria d’unes Corts constituents que liquidessin els governs liberals de la reina Isabel II. A Catalunya, el cop militar que va destronar Isabel II va suposar l’inici d’un procés revolucionari amb un accentuat caràcter antiborbònic i republicà. La nova Junta de Catalunya esdevindria en la nova autoritat política i prendria una sèrie de mesures de desmantellament del sistema: nomenament de nous càrrecs (governadors civils, alcaldes i presidents de Diputacions), formació d'una milícia per a controlar l’ordre públic, i una sèrie de mesures que anaven encaminades a implantar un model públic assistencial gratuït en educació i en medicina general.

Amb la caiguda d'Isabel II el setembre de 1868, apareix en l'àmbit estatal un Reial Decret per a l'assistència als pobres i organització dels partits mèdics peninsulars, és a dir, la creació del cos de metges de beneficència o titulars, el cost dels quals era sufragat amb l'erari públic. L'Ajuntament de Manresa va creure que aquests partits mèdics eren innecessaris per a la ciutat, afirmava que existien molts centres benèfics i assistencials per pobres, lisats i orfes, i que la seva creació suposaria una despesa al pressupost municipal difícil d'encaixar. Es fa difícil entendre aquesta decisió avui dia, però els primers metges "públics" de la ciutat de Manresa no començarien a treballar fins 20 anys més tard, fou el 21 de setembre de 1888, quan el consistori manresà va crear una plaça de metge municipal i un altre de suplent pel mateix, que havien de cobrir-se mitjançant el concurs públic via oposició entre els facultatius de la ciutat de Manresa. La convocatòria l'anunciava el mateix ajuntament als mitjans locals.

Es varen presentar a aquest concurs els metges Soler i Camillo, Ponti, Suaña, Miró, Piniella, Francesc Pallás i Pejoan i Víctor Melcior i Farré. Els dos últims foren els nomenats per unanimitat per l'ajuntament de Manresa; el primer metge titular municipal va ser el doctor Pallàs i Pejoan i el metge suplent Melcior i Farré.

La feina del metge municipal 

Fotografia: El metge Francesc Pallás, al mig de la fotografia, amb altres metges de la ciutat de Manresa (Revista Dovella).

Les tasques i obligacions d'aquests metges municipals eren les següents: assistència facultativa a les urgències, accidents i necessitats que succeïssin als carrers i llocs públics. Controlar i informar de les malalties sospitoses. Vacunar i revacunar els pobres amb limfa vacunal. Prestar els serveis gratuïts als pobres en cas d'epidèmies. Control sanitari de la prostitució. Auxiliar en cas d'incendi i acompanyar els bombers. Donar l'alta i la baixa medica als treballadors municipals.

Bibliografia:

- Armand Rotllan i Verdaguer: "La Sanitat Pública manresana del segle XIX", Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1990

- Ciències Socials en Xarxa: "La Revolució Gloriosa de Setembre de 1868"

Veure més entrades relacionades amb higiene i medicina:

- El món medieval: l'assistència als necessitats, aquí
- Un hospital de 750 anys, aquí
- Els metges jueus, aquí
- Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX, (I) (II)

30 d’agost 2011

El món medieval: l'assistència als necessitats

Els hospitals medievals

Les institucions medievals eren molt diferents del que avui entenem per un hospital. D’entrada cal observar que la mateixa paraula hospital deriva del llatí hospes (hoste) que fa referència a l'hospitalitat. Tot i que aquestes institucions evolucionen al llarg de l’època, en els seus orígens eren més aviat centres religiosos i caritatius que no pas establiments destinats a la guarició dels malalts. En realitat estaven destinats a l'hospitalitat amb els pobres, tenint sempre en compte el que s’entenia per pobre en l’edat mitjana.

Avui en dia un pobre és aquella persona mancada de mitjans materials que assegurin la seva pròpia subsistència. En l’època medieval un pobre era, a més, qualsevol persona en situació de debilitat física, social o jurídica que afectés temporalment o permanent a l’individu. Estem parlant doncs també dels nens orfes o abandonats, dels vells (a partir dels cinquanta anys en aquella època), de les dones que no tenien suport econòmic dels seus marits o familiars, de les vídues, de les prostitutes, dels captius. Ja en el primer Concili ecumènic de Nicea (325) l’Església va establir que allà on hi hagués un bisbe hi havia d’existir un hospital o lloc d’hospitalitat.

De tota manera cal no oblidar que el concepte racional i científic de salut és molt modern. Durant gran part de l’edat mitjana majoritàriament es creia que el guariment dels malalts sols estava en mans de Déu; l'hospitalitat només hi ajudava. De fet fins i tot en temps relativament recents, encara hi ha qui ha considerat certes malalties com a càstigs divins. Sigui com sigui, el cas és que recórrer a un metge durant l’edat mitjana fou un privilegi reservat als rics els quals rebien assistència a domicili. Eren pocs els que practicaven la medicina i els hospitals eren l’única manera en què les classes populars podien accedir als remeis casolans que foren en aquella època les pràctiques més habituals davant d’una malaltia.

Al segle XIV, en plena baixa edat mitjana, Manresa comptava amb diversos hospitals que es dedicaven a acollir persones malaltes i pobres: l'Hospital de Sant Andreu, l'Hospital de Santa Llúcia, l'Hospital d'en Amergós, etc.

El primer d'aquests hospitals, fundat per iniciativa de personatges rellevants de la ciutat, es dirigia a persones mancades de salut i pobres, a l'acolliment de nens orfes i nens abandonats i, posteriorment, a l'asil d'avis. El segon, creat a partir de la pietat d'un il·lustre manresà, acollí en la seva casa malalts pobres, i posteriorment s'uní amb l'hospital de Sant Andreu. El tercer, fundat l'any 1348 per l'última voluntat d'en Jaume Amergós, fou dedicat a pobres i malalts fins a l'any 1399, en què es va cedir a les monges de Valldaura per convertir-lo en un convent.

Bibliografia:

- Equip Serveis Socials A.M.: "Evolució històrica de l'assistència social a Manresa". Revista Dovella. Núm. 23, Any 1987

Consultar més entrades relacionades amb la higiene i la medicina:

- Un hospital de 750 anys, aquí
- Els metges jueus, aquí
- Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX, (I) (II)

16 de març 2011

Un hospital de 750 anys

L'hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010)

La primera notícia documental que tenim de l’hospital de Sant Andreu de Manresa és de l’any 1260, i és per això que enguany se’n celebra el 750è aniversari. L’hospital, en aquell moment conegut com a hospital superior, va prendre el nom actual de la capella annexa que es va començar a edificar l’any 1300 dedicada a Sant Andreu. Al llarg del temps es va produir un canvi substancial en les funcions que havia de fer l’hospital. Fins ben entrat el segle XVI aquestes institucions, a diferència del concepte que tenim actualment dels hospitals, només eren centres assistencials on es donava acolliment als pelegrins, captaires i indigents. Així, la seva funció bàsica tan sols era la de donar menjar i aixopluc i, només en els casos de necessitat, es tenia cura dels malalts. L’hospital de Sant Andreu comptava, inicialment, amb un edifici petit, annex a la capella de Sant Andreu, en una cambra del qual hi havia els llits per als acollits, mentre que la resta de dependències estaven destinades a l’habitatge dels hospitalers, el matrimoni que tenia cura del manteniment i neteja de l’edifici i de l’alimentació dels ingressats.

Amb el temps, però, l’hospital va anar evolucionant i derivant les seves funcions cap a l’atenció dels malalts. Com a conseqüència, va anar augmentant progressivament la quantitat de llits, cambres i dependències dedicades a l’atenció dels malalts i també el nombre de persones que tenien cura dels interns, amb l’aparició de personal lligat directament al món de la medicina (metges, cirurgians, infermers i apotecaris). Amb tots aquests canvis, durant la segona meitat del segle XVI es van fer diverses ampliacions i millores de l’edifici, una de les quals probablement correspondria a l’actual façana renaixentista que dóna a la plaça de l’Hospital. El canvi qualitatiu més important es va produir durant els segles XVII i XVIII. Segons un inventari del 1760, en aquell moment l’hospital ja comptava amb més de 6 cambres per a l’atenció i repòs dels malalts, amb un total de 44 llits, als quals es podien afegir 70 màrfegues més en cas de necessitat. També hi havia 2 cuines, 3 cellers i 1 estable. Quant a personal, a finals del segle XVIII, l’hospital comptava amb un prior o administrador, 3 criats, 5 criades, un metge i un farmacèutic.
 
A l'entrada de la sala d'exposicions del Casino trobem una recreació de la vestimenta de les monges de l'Hospital de Sant Andreu de mitjans del segle XX. A la mateixa exposició també podem veure la recreació mimètica (i a escala) de la farmàcia de l'hospital feta per l'artista Josep Berenguel.

Aquestes ampliacions, però, van quedar petites arran de diferents guerres, quan l’hospital va haver de fer una funció militar. A sol·licitud de l’Ajuntament de Manresa, l’any 1844 es van instal·lar a Manresa les Germanes de la Congregació de Sant Vicenç de Paül per a tenir cura de l’assistència dels malalts i del règim intern de l’hospital. Amb el pas de les dècades, van deixar pas a una atenció més professionalitzada dels ingressats. L’edifici que coneixem actualment data de principis del segle XX i va ser obra d’Ignasi Oms i Ponsa. La funció de l’hospital de Sant Andreu tal com el coneixem avui en dia es va iniciar a principis dels anys 90, quan aquest equipament es va començar a dedicar a l’atenció sociosanitària.

Informació extreta de:
- Butlletí monogràfic núm. 25, "Comunicat" FSSM, Octubre 2010

(Podeu veure l'exposició dedicada a l'Hospital de Sant Andreu de Manresa, a la Sala d'Exposicions del Casino, fins al dia 27 de març del 2011: aquí)

07 de febrer 2010

Els metges jueus

Els primers metges documentats de la nostra ciutat

En l'època medieval, a les ciutats i viles dels regnes que constituïen la Corona d'Aragó, els metges jueus formaven el grup de metges més preparats i eficients entre tots els professionals de la medicina. Des de molt antic sabem de l'existència de metges a Manresa, un d'ells era Joan Dais el 1169 i el "mestre" Alfons el 1314, si bé el primer metge titular va ser Bernat de Frigola (Medici phisici minorisae) el juny del 1365. Però és el segle XIV, el segle dels metges jueus ubicats a Manresa, en destaquen en especial sis: Astruc Jucef, Cresques Malet (1391), Bonsenyor Malet (1391), Salomó-Vidal Cesacaleta (1391), Bojuhà Caravida (1395) i Vidal Caravida (1347).

Els metges hebreus consideraven el cor com a seu de l'ànima, el que concorda amb els ensenyaments aristotèlics. La sang era per ells el principi vital. Els mestres del Talmud sabien que la por produïa palpitacions cardíaques i alteracions del pols i que el contagi directe de les malalties passava a través d'aliments en mal estat, dolços, secrecions, begudes, vestits, l'aigua bruta i de l'aire putrefacte. Els mètodes de tractament eren la dieta, compreses calentes i fredes, sudoració, cures de repòs, banys, canvis de clima, hidroteràpia, psicoteràpia, massatges i gimnàstica. Feien servir herbes per tractar el restrenyiment. La principal importància era la prevenció mitjançant mesures higièniques, sempre en relació amb el religiós. Les mesures d'higiene abastaven també a la construcció de ciutats i la convivència social. Coneixien la "desinfecció" d'instruments amb fumigació, rentat i ignició.

Durant el regnat del rei Pere III va fer venir un tal Mestre Cresques, metge jueu de Manresa, perquè visités el seu germà, l'Infant Jaume, comte d'Urgell, que estava malalt. També sabem gràcies a la documentació que l'any 1385 eren assignades 11 lliures als cirurgians de Manresa, els jueus Bonjuhà Baró i Vidal Caravida, per exercir el seu ofici. I pocs anys després, el 1391 Cresques Malet va obtenir el permís de les autoritats per viure a Manresa i treballar com a metge a canvi de pagar anualment 10 florins aragonesos.

Cal destacar curiosament que el call de Manresa era un dels més importants del principat de Catalunya en l'àmbit de medicina. Al segle XII una cinquena part de la població manresana era jueva, segons l'historiador i arxiver Joaquim Sarret i Arbós. Fins a pràcticament als darrers anys del segle XIV quan van esclatar els primers pogroms a la península Ibèrica, els metges hebreus tenien fama de bons professionals i d'una contrastada formació. Per tant no és gens estrany que reis i senyors feudals requerissin els seus serveis en cas d'absoluta necessitat.

Bibliografia:

- GARRIGA i PARES, Carles (1991). Origen i fundació de la Clínica Sant Josep i el Context Sanitari de l'època. Gimbernat, núm. 15, p. 129

- PITA i MARCÉ, Roderic (1981). Els metges jueus al regne de la Corona d'Aragó. Lleida: Actes III Congrés d'Història de la Medicina Catalana. Vol. 111.

23 de setembre 2009

Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX

Capítol 2. L'epidèmia de 1817 i la 1819

El 1817, l'Estat Espanyol es va alertar per l'epidèmia de pesta bubònica que patien Algèria, Bona i un gran nombre de pobles africans. La Junta Suprema de Sanitat redacta una instrucció per declarar el contagi de pesta, o d'alguna altra epidèmia, i així poder preservar la resta de les poblacions de la seva escomesa. Aquesta instrucció constava de 24 normes i es va difondre el 25 d'agost del 1817.

Les seves característiques es podrien resumir en els següents punts:

1. La difusió de comunicats quinzenals de l'estat de salut dels habitants dels pobles litorals i dels ports, en els quals els metges havien de comunicar l'aparició de les malalties sospitoses a les Juntes de Sanitat i autoritats locals.
2. Els malalts sospitosos serien sotmesos a aïllament per mar i per terra.
3. Prohibició de l'emigració i la desinfecció en vinagre dels plecs de les cartes i del correu.
4. Llatzerets per casos determinats, preferint els ingressos als Hospitals i a les pròpies cases.
5. Incomunicació total dels pobles afectats, mitjançant un cordó sanitari a mitja llegua de distància.

Novament, el 1819, una nova epidèmia de pesta bubònica va esclatar a diferents pobles d'Andalusia, concretament a San Fernando, la qual cosa va determinar l'aparició d'un seguit de mesures preventives a la ciutat de Manresa.

A nivell estatal, a primers de juny del 1819, es va establir l'impost de sanitat per atendre les despeses que ocasionaven les epidèmies en les quals la pesta atacava Andalusia i altres províncies d'Espanya. Per cobrir les despeses que aquest focus epidèmics ocasionaven, es varen demanar 516.300 rals mensuals per tot l'Estat, i cada província havia d'aportar una quantitat concreta. A la província de Barcelona s'havia de pagar 42.902 rals. El motiu d'aquest impost generalitzat era poder subsanar el gran dèficit econòmic que suposava mantenir les despeses que ocasionaven els soldats i vaixells que practicaven els cordons sanitaris.

Davant d'aquesta important epidèmia de pesta bubònica que afecta els pobles d'Andalusia, Manresa es va sensibilitzar i la primera mesura que va realitzar fou la creació de la Junta de Sanitat Local. L'Ajuntament va elegir com a llatzeret la Casa de la Culla, on es practicaven les quarantenes dels malalts sospitosos o amb contagi. A més a més, es van establir unes guàrdies o controls a diferents indrets de les entrades de la població, a fi de vigilar totes les possibles entrades dels forasters, i exigir-los el passaport. Aquest punts claus foren: Santa Clara, Pont Vell, Pont de Fusta, Pont Nou, Era del Milor i Remei.

La vigilincia es composava d'unes guàrdies integrades per quatre homes que depenien d'un superior, designat amb el nom de caporal o comandant de guhrdia. Les guàrdies es rellevaven tots els dies a les nou del matí . El primer d'aquests serveis de vigilincia començà el 19 d'octubre del 1819. La vigilància va durar fins el 19 de novembre del 1819, data en la qual va començar a decrtixer la intensitat de l'epidèmia a Andalusia, malgrat que encara se seguia exigint a la ciutat el passaport sanitari a tots els forasters, mitjançant el comissari de barri.

Aquestes guàrdies foren una bona mesura de control per evitar la propagació de la malaltia. Aquest servei de guàrdies va començar pels barris de la Plaça Major i Santa Llúcia, on era obligat que els caps de família realitzessin aquests torns. A més a més, es va encarregar una Junta per controlar i avisar els 24 homes que havien de cobrir les 6 guàrdies tots els dies. No estava permès llogar o pagar aquests serveis a cap altra persona que no fos el que li tocava, permetent-se que, entre les mateixes famílies, es pogués fer el canvi. Tampoc no es permetia la supressió d'aquest servei a cap classe social.

Totes les classes representatives de la ciutat tenien l'obligació de realitzar aquests torns de guàrdies. Així es va acordar que el clergat secular i regular, els nobles, artistes, facultatius, comerciants i tota la classe social representativa de la ciutat, realitzés el servei de guardies. Aquestes "classes privilegiades" començaren el servei el 17 d'octubre per donar exemple a la resta de la població. Aquestes guàrdies es varen instaurar de la següent manera: A l'Era del Milor, el clergat regular; a Santa Clara, el clergat secular; al Pont Nou, els nobles; al Pont vell, els artistes; al Pont de Fusta, els comerciants i al Remei, els facultatius.

El 24 d'octubre del 1819 la Junta de Sanitat demana a l'Ajuntament oli i llenya per a les sis guàrdies de vigilància que s'havien establert l'entrada de la ciutat. Aquest era l'únic privilegi d'aquestes guàrdies. El dia 24 d'octubre es va noticiar la mort a Balsareny de dues persones que foren visitades pel doctor Antoni Solà, metge de sallentí, amb la sospita de l'epidèmia. El mateix metge tambt visitar uns malalts de Viladordis víctimes d'una malaltia contagiosa.

El 25 d'octubre del 1819 es va requerir per l'Ajuntament i Junta de Sanitat l'informe del metge sallentí Antoni Solà, ja que havia visitat uns forasters a Balsareny que havien mort i que se sospitava que tenien la malaltia contagiosa. També, l'esmentat metge visita uns malalts de la "Casa del Grau" a Viladordis amb símptomes alarmants d'aquesta malaltia. Per tot això, es demanà un informe al metge Soll que immediatament contestà:

"En contestación al oficio de V. S. del 24 de octubre digo: que los enfemos de la casa del Grau de Viladordis, apesar de no ser de especie contagiosa a sus síntomas y el haverse transmitido a 6 ó 7 personas de la misma casa, podrían haber dado motivo de recelar algún contagio, pero por la Gracia de Dios, nada queda de practicar ni a mi parte, ni a la Junta. Lo mismo digo de uno los dos enfennos de Balsareny que enfermó a la Parroquia de Comet. Todos están perfectamente curados y reestablecidos menos dos o tres que están convaleciendo. En el mesón de Balsareny murió en pocos días un ofiastero a quien no he visitado y si quiere que le informe, mande Ud. al mesonero y me den notícias de loocurrido por medio de los facultatives que los visitaron. Dichas enfermedades son mucos-bilioso-nerviosa quales se han observado de 2 a 3 años de esta parte en Llusanés, Gironella y a otras parets de este principado desde que cesó el tifus castrense de la última guerra"

Així mateix, el Dr. Antoni Solà trobava una relació d'aquestes epidèmies de tifus castrense i de febre groga:

"En vista de la variación y sucesión de estas y otras epidemias a que he asistido desde el año 1786 hasta el presente y de otras que describen los autores, observo un cierto encadenamiento y un cierto enlace entre ellas y las que han ocurrido de fiebre amarilla en las Andalucías, aunque de especie distinta".

- Veure el capítol 1: aquí

Bibliografia:

- ROTLLÁN i VERDAGUER, Armand. «Prevenció sanitària a Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del 1809, 1817, 1819 i 1820». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], 1996, Vol. 25, p. 205-8, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/45075 [Consultat el setembre 2009]

10 de setembre 2009

Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX

Capítol 1. La prevenció sanitària de 1809

En plena Guerra del Francès (1808-1814) ens consta un seguit de prevencions a la ciutat de Manresa contra l'epidèmia de pesta bubònica que assolava diferents pobles del Principat.

El 12 de juliol del 1809 es va formar a la ciutat la Junta de Sanitat. Aquesta Junta implanta un seguit de mesures preventives per evitar la propagació de la malaltia a la ciutat de Manresa:

"... Velando continuamente por la salut pública, había mandado la Junta que no se eniterre cadaver alguno en las sepulturas comunes que se hallan en las Iglesias de esta ciudad, sino que aquello se entimen en un campo bien ventilado; que no se toquen las campanas en las Iglesias señalando el viático, muerte y demás; y por fin que se fumiguen diariamente las iglesias una hora antes de abrir sus puertas, cerrando con cal las sepulturas a fin de que no despidan miasmas"

Aquesta curiosa mesura de tapar amb cals les sepultures no fou una mesura preventiva freqüent per la prevenció de les epidèmies. No ens consta que es realitzés en cap altra epidèmia de la ciutat durant tot el segle XIX. Malgrat tot, aquesta Junta de Sanitat va seguir demanant ajut a la Providència:

"... Y como que todo lo bueno viene de Dios, acordó la Junta que hiziese rogativas públicas y se exhortase a todos los ciudadanos a que cumpliesen exactamente las disposiciones de la Iglesia y sus ministros"

El 10 de juliol, dia de Sant Cristòfol, es va cel.lebrar una processó al santuari de Santa Caterina: "implorando alivio en las enfennedades que afligen al dia". Malgrat tot, no tenim constància de la invasió de la malaltia a la ciutat, puix que la ciutat tenia una altra greu preocupació: la guerra del francès. És a dir, que aquesta prevenció fou més religiosa que les que posteriorment adoptarien les Juntes de Sanitat respectives.

- Llegir segon capítol: aquí

Bibliografia:

- ROTLLÁN i VERDAGUER, Armand. «Prevenció sanitària a Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del 1809, 1817, 1819 i 1820». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], 1996, Vol. 25, p. 205-8, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/45075 [Consultat el setembre 2009]

Printfriendly