31 de març 2020

La reforma de la Reforma


Fotografia d'un moment de l'enderroc d'unes cases a Manresa, possiblement es tracti d'unes cases del fabricant Pons i Enrich, situades entre els carrers de les Piques i Talamanca. Al fons l'església de la Seu de Manresa. Any: 1900-1915.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-232 / Francesc Blanch i Pons

22 de març 2020

Les grans obres de fa 50 anys

L'Associació Memòria i Història de Manresa publica més de 250 fotografies de dues grans obres urbanístiques de fa 50 anys

El portal de webs de l’Associació Memòria i Història de Manresa fa públic un nou web que conté més de 250 fotografies de gran interès sobre dues obres urbanístiques molt rellevants que van tenir lloc ara fa 50 anys a Manresa: l’obertura del carrer d’Alfons XII i La Plana -inaugurada el 4 d’abril del 1970- i la pavimentació de l’eix central de la ciutat (la carretera de Vic, la Muralla i la carretera de Cardona), que va finalitzar a finals d’agost del mateix any.

Les fotografies van acompanyades de diversos documents inèdits sobre el procés de construcció de cada obra (plànols, informes, dictàmens, etc) i de retalls de premsa de l’època, procedents de l’Arxiu Municipal de Manresa i de l’Arxiu Comarcal del Bages. Es tracta d’un treball de Xavier Prunés, Salvador Redó i Joaquim Aloy.

Els autors de les fotografies són Antoni Quintana Torres i Enric Villaplana Vargas.

09 de març 2020

Una ciutat universal amb un consell municipal

El consell de la ciutat: "l'ajuntament medieval"

Les ciutats medievals d'Europa no estaven organitzades segons un pla traçat per endavant per voluntat d'algun legislador aliè a la població. Cadascuna d'aquestes ciutats era fruit del creixement natural, -en el sentit més ple de la paraula- era el resultat, en constant variació de la lluita entre diferents forces, que s'ajustaven mútuament un cop i rere l'altre, de conformitat amb la força viva de cadascuna d'elles, i també segons les alternatives de la lluita i el suport que trobaven en el medi que les circumdava. No existia un patró clàssic o repetitiu, sinó que cada ciutat tenia la seva particular idiosincràsia segons la seva pròpia ubicació en un territori establert i el poder polític del moment.

En un principi, els abats dels monestirs i els senyors afavorien la formació d’algun burg1 en els seus territoris, ja que això els proporcionava una important font d’ingressos. No obstant això, a mesura que la ciutat anava creixent en habitants i mides, els burgesos (estament no nobiliari però enriquit amb el comerç) s’adonaven de la necessitat d’alliberar-se de la dependència senyorial i de dotar-se d’un sistema de govern propi que protegís els seus interessos comercials, primer, i posteriorment polítics. Així, moltes ciutats en fulgurant creixement aconseguirien dels sobirans del territori (reis, ducs, comtes...) l’autonomia política desitjada. Aquest va ser el cas de les communes del nord del regne de França o de la regió de Flandes (Amiens, Sant Quintí, Gant), de les signorie italianes o de les ciutats lliures alemanyes com Hamburg, que actualment és una ciutat-lander. Altres restarien sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure com les ciutats de Barcelona, París, Le Mans, etc.

Entre els anys 1175 i 1200, es van crear els consells de les principals ciutats de Catalunya com Barcelona, Cervera, Perpinyà i Lleida. Eren el que ara considerem d'una forma més o menys clara com els "ajuntaments", una paraula ajuntament, que va venir importada de Castella a partir del decret de Nova Planta del segle XVIII. Les principals civitas catalanes crearen uns governs organitzats copiant l'estil de les ciutats franceses, alemanyes i nord-italianes, on s'havien format aquests consells a principis del segle XII. A la ciutat de Manresa, hauriem d'esperar fins l'any 1315 -com hem explicat en anteriors entrades- gracies a un nou govern format per quatre consellers i un cos consultiu de cinquanta jurats.

Un dels privilegis més antics que podem dir de Manresa i que dona senyals d'una identitat de corporació a la ciutat de Manresa és la concessió d'immunitat judicial atorgada pel rei Jaume I el 1252. La carta del monarca va dirigida a "tot home" que habiti a Manresa, sense revelar o mencionar cap probi homines, és a dir, que és universal i afectava a qualsevol ciutadà lliure de Manresa: noble, patrici, mercader, obrador o camperol. Podem interpretar aquest privilegi com una "democràcia primitiva" en el si de la burgesia ciutadana especialment, ja que nobles i burgesos, estarien en igualtat de condicions davant la justícia reial. La realitat fou que aquesta justícia universal seria poc aplicable, i els senyors feudals continuessin exercint la seva pressió i poder polític, limitant-se a judicialitzar l'ús de la violència explicita (assassinats, crims, etc). Tot i aquest privilegi, els mercaders, els grans artesans i els banquers formarien el patriciat urbà que monopolitzaria el govern de les ciutats ben aviat en contrast amb la noblesa terratinent.

L'any 1315 l'existència del consell de la ciutat de Manresa va donar a les elits locals una plataforma on poder desafiar el poder i el prestigi de la baixa noblesa de la ciutat. Els consellers de Manresa foren designats amb la distinció venerabilis que els equiparava amb la dels cavallers2, encara més, aquesta distinció seguia vigent encara que abandonessin el seu càrrec. La paritat entre consellers i cavallers va provocar més d'una pica-baralla, ja que els nobles solien ser exclosos de les decisions i els càrrecs de consellers per evitar que el seu poder es blindés mitjançant aquestes institucions medievals. Aquesta tradició va donar una embranzida a la burgesia catalana baix-medieval, que va monopolitzar ràpidament el poder gràcies als consells de les ciutats. En el cas de Manresa, no s'han trobat gaires documents on es mostrava aquesta rivalitat entre consellers i cavallers, bàsicament perquè la ciutat tampoc fos habitada per un gran número d'aquests cavallers. L'historiador Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i declivi d'una burgesia catalana (Manresa: 2017), va estudiar la documentació dels impostos que va pagar la ciutat de Manresa per ampliar les muralles de la ciutat entre 1360 i 1370, i va trobar que molts d'aquests cavallers eren forasters i no vivien a Manresa.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MORENO, Víctor. (29/07/2010). Les institucions polítiques de la Catalunya medieval. Pàgina web: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/29/les-institucions-politiques-de-la-catalunya-medieval/ [Consultat el 09/03/2020]

- RUBINAT, Mercé. (2009). El gobierno de la ciudad medieval: administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

1 "Burg" és un terme d'origen germànic per a designar una ciutat.
2 A l'Europa medieval, els cavallers eren guerrers armats que servien al rei o un altre senyor feudal com retribució habitual per la tinència d'una parcel·la de terres, encara que també per diners, com tropa mercenària.

29 de febrer 2020

Presentació del llibre: “Pseudohistòria contra Catalunya” l’11 de març

La pseudohistòria al descobert

Aquest dimecres 11 de març, a les 18:30 hores a la sala d'actes de la Biblioteca del Casino de Manresa, es presenta el llibre Pseudohistòria Contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història publicat per l'editorial Eumo. L'acte es organitzat pel Centre d'Estudis del Bages, l'editorial Eumo i la Biblioteca del Casino i comptarà amb la presencia de tres dels autors de l'obra: Cristian Palomo, Guillem Fornés i Cèsar Sànchez.

És cert que Catalunya no va existir fins al Tractat de Corbeil de l’any 1258? O que va ser un comtat subsumit dins el Regne d’Aragó? I que els catalans no van lluitar en la Guerra de Successió per defensar el seu autogovern? Són afirmacions àmpliament difoses en la premsa i en les xarxes socials, que es fonamenten en els plantejaments més extrems que deriven del cànon històric del nacionalisme espanyol. D’altra banda, des de l’Institut Nova Història (INH) s’afirma que Cervantes, Colom, Marco Polo o el Cid van ser catalans o valencians i que el Segle d’Or de les lletres castellanes fou escrit en català, però que una sistemàtica censura bastida per Castella s’hauria encarregat d’esborrar la petjada catalana de la història.

Vicent Baydal, Xevi Camprubí, Stefano M. Cingolani, Guillem Fornés, Cristian Palomo, Cèsar Sànchez, Lluís Ferran Toledano i Alberto Velasco refuten de manera contundent i minuciosa totes aquestes interpretacions pseudohistòriques, basades en tergiversacions i falsedats conscients, creades i difoses tant des de l’espanyolisme com des de l’Institut Nova Història. Perquè només des del rigor historiogràfic es pot combatre la ignorància i el menyspreu contra Catalunya.

Servir-se de fal·làcies

Els creadors assidus de continguts pseudohistòrics no són historiadors que plantegin argumentacions amb la finalitat de fer avançar la disciplina. Són autors que conscientment juguen brut. Se serveixen de fal·làcies i amaguen o tergiversen les dades històriques que contradiuen els seus postulats. I ho fan per raons de tipus ideològic, polític o lucratiu.

Postulats extrems d’un cànon històric espanyolista

Hi ha un cànon històric del nacionalisme espanyol sobre el qual es fonamenten les principals formulacions pseudohistòriques espanyolistes: que Catalunya no va existir fins al Tractat de Corbeil de l’any 1258; que Catalunya fou un comtat del regne d’Aragó; que el Regne d’Espanya actual va néixer com a entitat unificada l’any 1479 amb Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, i que, per tant, la derrota del 1714 en la Guerra de Successió no va representar la destrucció de Catalunya com a entitat política autònoma dins d’un Imperi espanyol conformat per múltiples regnes i principats.

Nova Història i la censura universal

Fins fa poc no hi havia obres d’historiadors professionals destinades a refutar dada a dada les tergiversacions de l’Institut Nova Història (INH). Els seus plantejaments ni tan sols es basen en formulacions historiogràfiques extremes fetes amb anterioritat, sinó que, contràriament, les neguen totes sobre la base d’una pretesa i descomunal tasca de censura universal duta a terme per les autoritats castellanes des de l’edat moderna. Els autors advoquen per una potenciació de la divulgació científica, que ha de passar no només per una major col·laboració, implicació i responsabilitat social dels mitjans de comunicació i la ciutadania, sinó també per una millora de la mateixa historiografia.

Més informació:

24 de febrer 2020

Homenatge al Doctor Zamenhof


Fotografia d'un moment de l'acte de col·locació de la placa del carrer del doctor Zamenhof l'any 1958, de Manresa.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-267 / Col·lecció: Modest Tuset i Canet

13 de febrer 2020

En nom del rei, el veguer a Manresa

La jurisdicció de Manresa: comtes, veguers i reis

Als segles XI i XII va tenir lloc la descentralització feudal dels comtats catalans, els funcionaris reials de diferent nivell, des dels vescomtes fins als batlles, van esdevenir més independents de la corona. Aquest resultat fou gràcies a la tendència general de que els càrrecs van passar a ser hereditaris i no nominals (escollits a dit). Tot i que els reis de la Corona d'Aragó no recuperarien el control de l'administració local de Manresa fins l'any 1315, el procés de recuperació del poder reial havia començat a finals del segle XII amb el regnat d'Alfons I (1162-1196). Aquest monarca i els seus successors van portar una sèrie d'estratègies contra les usurpacions reials, un procés llarg, dur i que va durar anys.

L'estratègia dels reis fou la d'enfortir el poder dels funcionaris reials, anomenats veguers, que ja existien anteriorment. Els veguers, irònicament, havien estat designats per combatre les pretensions dels nobles sobre els comtes de Barcelona. Molts d'aquests nobles havien servit al comte de Barcelona. L'estratègia dels reis, fou extensa i consistia en designar-los com a guardians de la "pau i treva" reial. La Pau i la Treva de Déu (pax deii) donava un significat sagrat a la privadesa i va contribuir a crear un espai en el que hi podrien tenir lloc reunions comunitàries i així, fomentar la reconstrucció de l'espai públic a nivell de poble. El medievalista francès Philippe Ariès ho explicava així: "Als segles XI i XII molts pobles van créixer a l'ombra de l'església, a la zona d'immunitat on s'hi prohibia la violència sota les regulacions de pau establertes per la cúria".1 Als comtats catalans, el moviment de pau i treva va tenir dues fases, la primera dels anys 20 fins els 40 del segle XI, amb el paper destacat de la cúria, i la segona fase a partir de la dècada dels anys 60 del segle XI, quan el protagonisme va passar als comtes i magnats.

Manresa estigué sota la jurisdicció del veguer de Barcelona fins l'any 1276, moment en què comencen els registres de la vegueria de Manresa. La historia d'aquesta vegueria va lligada amb la concessió que feu el rei Jaume I al vescomte Ramon Folc V de Cardona l'any 1254, segons el qual el monarca cedia Manresa, Vilafranca del Penedès i altres jurisdiccions més petites com a feu al vescomte de manera vitalícia. A canvi, Ramon Folc havia de posar trenta cavallers al servei del rei. El vescomte va morir l'any 1276, el mateix any que Jaume I, i pocs mesos després el nou rei Pere II, establia una vegueria al Bages amb Manresa com a capital. Els reis Pere II, Alfons II i Jaume II (un rei clau per entendre l'ascens de la ciutat de Manresa i el seu particular "segle d'or") continuarien la tasca de mantenir l'estructura de la vegueria, i cap el 1320, ja tenia la forma que conservaria fins a inicis de l'època moderna.

El veguer i els seus homòlegs locals, els batlles, exerciren un llarg ventall de poders, judicial i executiu al llarg del segle XIV. La jurisdicció del veguer, de caràcter regional, sovint es sol·lapava amb la dels batlles, que s'encarregaven d'una ciutat reial en concret, en el cas d'aquesta entrada seria Manresa. Tan el veguer com el batlle mantenien el seu propi reglament i sessions d'audiència durant les quals escoltaven els conflictes dels súbdits reials sota la seva jurisdicció i protecció. El batlle era el que estava més involucrat en la vida quotidiana de la ciutat mentre el veguer era el que tenia més importància en l'administració general de Catalunya. La vegueria era, doncs, una jurisdicció més gran que la batllia. La vegueria de Manresa estava formada per més de cinquanta batllies reials, a part dels diferents dominis senyorials i eclesiàstics. Un document de l'any 1298, deixava clar que en aquell moment els veguers residents a Manresa controlaven fermament les batllies rurals sota la seva jurisdicció.

Divisió territorial de Catalunya segons el fogatge de 1304. Font: Informació i límits de les vegueries: Generalitat de Catalunya. La divisió territorial de Catalunya. Barcelona: Editorial Sarral, 1977. Vila, Pau. La divisió territorial de Catalunya: Selecció d'escrits de geografia. Barcelona: Curial, 1977.

Bibliografia:

- BENET, Albert. (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau

- BONVEHÍ, Jordi. (2019). El primer parlament d'Europa. Lleó s'avança a Castella i les assemblees de "Pau i Treva de Déu", amb sorpresa final. A: DD.AA. Mentides de la Història (pp. 275-281). Terrassa: OmniaBooks.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- GARÍ, Xavier. (2019). La Pau i Treva medieval catalana. Revista Valors: <https://valors.org/la-pau-i-treva-medieval-catalana [Consultat el 13/02/2020]

Més informació:

- ABADAL, R. d'(1961). La Pre-Catalunya (segles VIII, IX, X i XI). A: F.Soldevila. Història dels catalans (vol. II). Barcelona: Ariel.

- BONNASSIE, P. (1979). Catalunya mil anys enrera (vol. I). Barcelona: Edicions 62

1 ARIÈS, P. (1993). Essais de mémorie: 1943-1983. p.27

30 de gener 2020

Una brigada preparada

Fotografia del grup d'esporgadors de l'Ajuntament de Manresa, amb les seves eines de treball, al primer tram del Passeig de Pere III a la dècada dels anys 40. Al mig del grup hi ha el cap de colla, Ignasi Bacardit. Fotografia presentada al concurs "Els meus records" 2012. Còpia digital facilitada per Conxita Bacardit Piñot i Vidal Orive Rodríguez.

Arxiu Comarcal Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatge de l'Arxiu Comarcal del Bages.

22 de gener 2020

El portal memoria.cat el dietari d’exili i 21 cartes inèdites del manresà Vicenç Prat i Brunet

Vicenç Prat: petjades d'un amarg exili

A la fi de la Guerra Civil Espanyola Vicenç Prat i Brunet travessà la frontera i emprengué el camí de l’exili. Durant tres anys, aquest activista, intel·lectual i polític manresà tractà de sobreviure en diferents punts del sud de França, primer en camps de refugiats i més endavant en companyies i grups de treballadors estrangers. Durant la seva estada al país veí, Prat –un home d’origen humil però d’una vasta cultura- no renuncià a escriure: redactà un dietari i mantingué correspondència amb el seu amic –també manresà- Ramon Martí i Farreras.

El web de memoria.cat recupera íntegres tant el dietari, titulat “França 1939-1942”, com una vintena de cartes inèdites que Prat adreçà a Ramon Martí des de l’exili: uns textos que ofereixen un testimoni colpidor i lúcid de la desfeta republicana i de la diàspora dels perdedors de la guerra civil. A més d’aquests textos, rescatem de l’oblit alguns fragments de les seves Memòries -escrites durant la postguerra, considerades la seva obra de maduresa- i resumim les principals fites de les biografies d’aquests dos intel·lectuals manresans.

Aquest web vol ser, en definitiva, un petit homenatge a dos manresans que, pel fet de ser representatius de la seva generació, tenen un valor de símbol.

- Consulta el web: 

08 de gener 2020

"Una vergonya manresana"

Primera Part: El debat de l'illa de vianants del Barri Vell (1979-1984)

El Barri Antic de Manresa no ha estat mai un espai adient per la circulació de vehicles, degut a la seva dimensió i realitat històrica. Els carrers del Barri Vell, d'origen medieval, no estaven preparats pel pas de cotxes, camionetes, vehicles especials i molt menys per autobusos d'una ciutat que havia triplicat el nombre de vehicles privats en pocs anys. Així ho va deixar de manifest l'Associació de Veins (AAVV) del Barri Vell a finals dels anys 70, quan les associacions de veïns van poder configurar-se com espai de debat i reflexió entre la ciutadania organitzadora i l'administració pertinent, desprès de dècades de franquisme i clandestinitat.

L'any 1979 una de les primeres tasques de l'AAVV del Barri Antic de Manresa va ser promoure la catalogació d'alguns vials i carrers del barri com a illes de vianants. El 23 de març de 1979 el grup Setrill iniciava una sèrie d'actes a la Plana de l'Om per crear consciencia a favor de l'illa de vianants en determinats carrers del barri. Foren els pioners en proposar un model de circulació que perjudicava al vehicle privat, el gran símbol de la classe popular treballadora de la dècada dels anys 60 i 70. L'actuació del grup no fou anunciada als mitjans locals, degut a la proximitat de les primeres eleccions municipals (3 d'abril de 1979), fet que va aixecar tota una sèrie de suspicàcies i retrets degut a que fos probablement un acte encobert per demanar al vot per algun partit polític en concert per les eleccions que s'havien de celebrar pocs dies després.

Un any més tard, el juliol de 1980 la junta de l'AAVV de Barri Antic projectava una enquesta per mesurar quina seria la reacció dels ciutadans del barri si alguns carrers es tanquessin al trànsit rodat de forma continuada. Les primeres inquietuds van venir d'alguns veïns del carrer Sobrerroca que demanaven el tancament del carrer els dissabtes al matí. El trànsit constant era molest, i en especial l'aparcament incontrolat en aquest carrer també era font de problemes habituals degut a la seva poca amplada. De manera que el novembre de 1980 l'AAVV reclama l'illa de vianants com a única solució per l'estretor dels carrers del Barri Vell. Una "vergonya manresana" que Josep Sabater (poeta sabadellenc establert a Manresa) descriuria anys més tard al butlletí de l'entitat, on parlaria del sempre transitat i sorollós "Sobrerroca Street".

Al carrer del Born, un altre carrer cèntric del Barri Vell, no veien malament l'illa de vianants, i a finals de 1980, l'AAVV del Barri Vell i els comerciants del Born van arribar a un acord. El 12 de novembre de 1980 els comerciants del carrer del Born donaven llum verda a l'illa de vianants, això sí, limitant l'accés als vehicles de cinc a vuit del vespre. L'aplicació d'aquesta mesura es porta a terme de manera excepcional amb èxit, coincidint amb el període de les festes de Nadal, del 22 de desembre fins al 6 de gener de 1981. L'Ajuntament de Manresa pren nota d'aquestes iniciatives veïnals i elabora un Pla Especial de Mobilitat del Barri Antic. Les primeres propostes del consistori encapçalat pels socialistes, són ben rebudes, sobretot les que afecten al carrer Nou i carrer Sant Miquel, tot i l'activa oposició d'algun comerciant d'aquest últim carrer que veia perillar el seu model de negoci si els cotxes deixaven de circular-hi. 

El suport municipal, respecte a la implantació de les illes de vianants es manté constant durant el primer terç dels anys 80. La diversitat d'opinions queda reflectida en una enquesta que fa l'AAVV del Barri Vell l'any 1984, en motiu de les obres del carrer Nou com a vial de trànsit restringit. El resultat d'aquella enquesta fou: 46 veïns van votar a favor a favor de l'illa de vianants del Carrer Nou, 33 en contra i 3 vots emesos van ser nuls. Un altre tema amb un fort impacte i debats aferrissats, seria els espais d'aparcament del Barri Vell, que veurem en el següent capítol d'aquesta sèrie.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la; SARDANS, Jordi (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació d'Associacions de Veïns de Manresa (FAVM)

- LACUESTA, Raquel (1985). Informe ARQUITECTÒNIC - Ajuntament de Manresa.

Printfriendly