El convent de Sant Carles Borromeu: de clausura a patrimoni de tota la ciutat

Hi ha edificis que expliquen la història d'una ciutat millor que qualsevol llibre. El convent de Sant Carles Borromeu, conegut popularment com el convent de les Caputxines, n'és un dels exemples més clars. Durant gairebé quatre segles ha estat un espai silenciós, amagat rere els seus murs del carrer de Talamanca, però alhora profundament vinculat a la vida de Manresa. Ara, després de la seva adquisició per part de l'Ajuntament, comença una nova etapa que posa fi a 388 anys de vida monàstica i obre un futur encara per escriure.

Una història que comença amb una manresana excepcional

Els orígens del convent ens porten fins a Àngela Margarida Prat (1543-1608), més coneguda com la Mare Serafina, nascuda precisament a la casa on anys més tard s'aixecaria el monestir. En una època marcada per la Reforma catòlica, aquesta religiosa va impulsar l'arribada de les clarisses caputxines a la península Ibèrica, fundant primer el convent de Santa Margarida la Reial de Barcelona.

El seu gran desig, però, era que la seva ciutat natal tingués també un convent de l'orde. Les gestions van començar ja el 1608, però la iniciativa va topar amb les dificultats polítiques i eclesiàstiques del moment. El bisbe de Vic defensava una altra fundació, mentre que els jurats de Manresa van adquirir la casa natal de la Mare Serafina i van buscar directament l'autorització de Roma. Finalment, el papa Urbà VIII va aprovar la fundació l'any 1638 i aquell mateix any cinc religioses procedents de Barcelona s'hi van establir. L'església conventual fou dedicada a Sant Carles Borromeu, una de les grans figures de la reforma catòlica del segle XVI. Aquesta no fou beneïda fins a l'11 de gener de 1687. Els actes per festejar la inauguració els va costejar el consell de la ciutat.

Les primeres cinc monges que hi van arribar van ser les germanes: Victòria Pujol, de Ripoll; Coleta Casas, d’Ardèvol; Verònica Ferrer, de Camprodon; Eulàlia Barba, de Castellar, i Francesca Rossell, de Barcelona, en qualitat d’abadessa, tal com va relatar l’historiador Francesc Comas en una xerrada que va fer sobre els quatre segles d’arrelament de les caputxines a la capital del Bages.

El convent de les caputxines té una cripta on descansen les monges que hi han viscut els últims 400 anys.

Quatre segles resistint la història

Poques institucions manresanes poden presumir d'una continuïtat tan llarga. El convent va sobreviure a les epidèmies del segle XVII, a la Guerra del Francès, a les convulsions liberals del segle XIX, als períodes d'exclaustració, a la Guerra Civil i a totes les transformacions urbanes que ha experimentat el barri antic.

Mentrestant, rere els murs de clausura, les religioses mantenien una vida discreta de pregària i treball, mentre el convent es convertia en un dels paisatges més característics del nucli històric de Manresa. El conjunt, amb els seus horts, el claustre i les dependències conventuals, constitueix avui un dels espais patrimonials més singulars de la ciutat.

El final d'una comunitat històrica

El maig de 2025 es va tancar definitivament una etapa. Sor Pilar Lumbreras, de 92 anys, l'última caputxina resident, va abandonar el convent després de dècades de vida contemplativa. Amb la seva marxa desapareixia una presència ininterrompuda iniciada gairebé quatre-cents anys abans.

La mateixa religiosa va expressar reiteradament el desig que el convent continués essent patrimoni de la ciutat i es destinés a una finalitat útil per als manresans, fos social, cultural o comunitària. Aquest sentiment era compartit per moltes persones que identificaven el monestir com un element inseparable de la memòria col·lectiva de Manresa.

De la petició de cessió a la compra

L'estiu de 2025 el Ple de l'Ajuntament va aprovar, amb un ampli consens polític, una moció per demanar que el convent passés a mans municipals, preferentment mitjançant una cessió, però sense descartar-ne la compra si aquesta era l'única via possible. Aquella iniciativa reflectia tant la voluntat institucional com el desig expressat per les mateixes religioses.

Finalment, les particularitats del dret canònic van fer inviable una simple donació. La propietària legal de l'immoble era la Federació de Clarisses Caputxines d'Espanya, i qualsevol transmissió exigia un procediment complex amb les corresponents autoritzacions eclesiàstiques. La solució va ser una compravenda, acordada per 1,46 milions d'euros i formalitzada davant de notari el 23 de juny de 2026. Aquell dia la presidenta de la Federació va lliurar simbòlicament les claus del convent a l'alcalde Marc Aloy, culminant un procés llarg però molt esperat.

Un nou futur per a un espai emblemàtic

L'edifici ocupa una parcel·la de més de 4.400 metres quadrats i conserva prop de 3.200 metres quadrats construïts, amb nombrosos elements arquitectònics i històrics d'interès. L'Ajuntament ha manifestat que el seu destí serà exclusivament d'ús públic i que ara s'obrirà un procés de reflexió per definir-ne els futurs usos, sempre des d'una perspectiva de servei a la ciutat i de preservació patrimonial.

Una oportunitat per reconciliar passat i futur

La història del convent de Sant Carles Borromeu és, en realitat, la història de Manresa. Va néixer en plena època barroca, va veure passar guerres, epidèmies i revolucions, va resistir els canvis socials del món contemporani i ha arribat fins als nostres dies pràcticament intacte.

La compra municipal no és només una operació immobiliària. És també un exercici de responsabilitat envers el patrimoni històric. Poques vegades una ciutat té l'oportunitat d'incorporar al seu patrimoni un espai que forma part de la seva identitat des del segle XVII.

Ara que les portes del convent deixen de separar la clausura de la ciutat, s'obre una etapa nova. El repte serà trobar un ús que respecti la memòria del lloc i, al mateix temps, el converteixi en un espai viu. Si això s'aconsegueix, la voluntat de la Mare Serafina —que aquest indret estigués sempre al servei de Manresa— continuarà, quatre segles després, plenament vigent.

Llegir més:

• El convent de les clarisses caputxines del carrer Talamanca: aquí
• Les Caputxines del carrer Talamanca. El monestir de Sant Carles Borrmeu: aquí

Informació general:

• Monestir de les caputxines de Manresa: aquí

Webgrafia bàsica:

• Ajuntament de Manresa. (2026, 26 de gener). L'Ajuntament de Manresa arriba a un acord per adquirir el convent de les Caputxines. Recuperat de: https://web.manresa.cat/web/noticies/13653-l-ajuntament-de-manresa-arriba-a-un-acord-per-adquirir-el-convent-de-les-caputxines
  
  
• Catalunya Religió. (2026, 25 de juny). L'Ajuntament de Manresa signa la compra del convent de les Caputxines per més d'1,4 M€. Recuperat de: https://www.catalunyareligio.cat/ca/ajuntament-manresa-signa-compra-convent-caputxines
  
  
• Regió7. (2026, 26 de febrer). El convent de les Caputxines té una cripta on hi ha enterrades 82 monges. Recuperat de: https://www.regio7.cat/manresa/2026/02/26/convent-les-caputxines-cripta-on-127267306.html

Àngels Freixanet: ferro, memòria i ciutat

Quan es parla de l’art contemporani a Manresa, hi ha noms que formen part del paisatge tant com els carrers o les places. Un d’aquests és el d’Àngels Freixanet, escultora de trajectòria sòlida, mirada compromesa i una obra que ha sabut arrelar-se al territori sense perdre mai projecció universal.

De Moià al món

Àngels Freixanet i Picanyol neix a Moià l’any 1940, en una Catalunya marcada encara per les ferides de la postguerra. En els seus inicis artístics, com tants creadors de la seva generació, s’expressa a través de la pintura. Ho fa amb un llenguatge expressionista, intens, influït per corrents europeus, on el gest i l’emoció tenen més pes que la representació fidel de la realitat. Les seves primeres obres pictòriques presenten una clara influència dels expressionistes francesos, sobretot de Georges Henri Rouault. Es tractava d'una pintura densa de formes simplificades però alhora agressives.

Però el seu camí canvia radicalment a partir dels anys seixanta i setanta, quan entra en contacte amb els nous llenguatges de l’art contemporani. Un viatge decisiu a Nova York la posa davant l’informalisme, l’art matèric i una llibertat creativa que ja no abandonarà mai més. És en aquest moment quan el ferro irromp amb força a la seva obra i esdevé el seu material de referència.

L’escultura com a ofici i actitud

Freixanet no arriba al ferro des de la fredor industrial, sinó des de l’ofici i la intuïció. El treball manual, la soldadura, la reutilització de peces trobades i la transformació de materials rebutjats configuren una manera de fer que connecta amb una tradició gairebé artesana, però amb un discurs plenament contemporani.

A partir de l'any 1990 la seva obra incorpora el color i altres materials naturals conjuntament amb el ferro.

La seva primera exposició individual d’escultura té lloc l’any 1974 a la Sala Gaudí de Barcelona, i marca l’inici d’una trajectòria que la portarà a exposar de manera regular a Catalunya, a la resta de l’Estat i a diversos països europeus. Galeries i centres d’art de ciutats com París, Madrid, Milà o Ginebra acullen la seva obra, sovint en diàleg amb altres artistes de l’escena escultòrica del moment.

Manresa com a espai vital i creatiu

Tot i aquesta projecció exterior, Manresa esdevé amb els anys el centre vital i creatiu de l’artista. És aquí on treballa, exposa i estableix un diàleg constant amb la ciutat i els seus habitants.

Diverses de les seves escultures públiques formen part avui del paisatge urbà i de la memòria col·lectiva. Obres com Mil Cent, creada amb motiu del mil·lenari de Manresa, o L’Àngel del Voluntariat, són exemples d’una escultura pensada no només per ser contemplada, sinó per significar, commemorar i generar identitat. 

L'any 2017, coincidint amb la Festa de la Llum de Manresa, es va inaugurar l'exposició "On l'emoció et porti" al campus de la Universitat de Manresa.

L’any 2011, Manresa li ret un ampli reconeixement amb una exposició antològica repartida en diversos espais emblemàtics de la ciutat —El Casino i el Teatre Kursaal—, convertint l’exposició en un recorregut vital i artístic, gairebé una biografia en ferro.

Matèria, símbol i espiritualitat

L’obra de Freixanet ha anat evolucionant amb el pas del temps. A partir dels anys noranta, incorpora nous materials, pigments i colors, sense abandonar mai el ferro com a eix central. El seu llenguatge es torna més simbòlic i introspectiu, amb formes que evoquen figures humanes, ales, llibres o estructures que semblen sostenir-se en un equilibri fràgil però decidit.

Especial rellevància tenen els llibres-escultura, peces que interroguen la relació entre coneixement, memòria i matèria, així com sèries més recents com Ànimes perdudes, sorgida durant els anys de la pandèmia, on el ferro esdevé metàfora del confinament, la pèrdua i també de la resistència.

Sense ser una artista explícitament religiosa, la seva obra manté una dimensió espiritual constant: una reflexió sobre el pas del temps, la fragilitat humana i la capacitat de reconstrucció.

Una obra que perdura

L'any 2025 va rebre el Premi Bages de Cultura 2025. Òmnium va reconeixer la trajectòria de l'escultora manresana, autora d'obres icòniques al territori.

Àngels Freixanet forma part d’una generació d’artistes que han obert camí a les dones escultores en un món tradicionalment masculinitzat. Ho ha fet amb discreció, perseverança i una obra coherent, reconeixible i profundament honesta.

Avui, les seves escultures continuen dialogant amb l’espai públic, amb els museus i amb els espectadors. I a Manresa, especialment, el seu ferro ja no és només material: és memòria compartida.

Bibliografia bàsica:

• Freixanet, A. Sobre l’artista. Web oficial d’Àngels Freixanet. https://angelsfreixanet.com/sobre-la-artista/
  
  
• Freixanet, A. (diversos anys). Catàlegs d’exposicions individuals i col·lectives (1974–2015). Arxiu personal de l’artista.

Quan les places tenen nom de dona

“La Plaça és nom de dona”

L'any 2024 va ser un període de canvis importants al barri de la Carretera de Santpedor, amb diversos esdeveniments que van marcar un abans i un després. La participació ciutadana, la creació d'espais públics i el reconeixement a figures destacades van ser algunes de les claus d'aquests mesos de vitalitat i renovació. A continuació, repassem les fites més rellevants, que va concloure el juny del 2025.

La votació popular per escollir noms d’espais públics

Els mesos de setembre i octubre de 2024, els veïns i veïnes del barri de la Carretera de Santpedor van viure una jornada inèdita de participació ciutadana amb la votació popular per decidir el nom de diverses places i carrers de la ciutat. Aquesta iniciativa, impulsada per l'Ajuntament de Manresa, va permetre als ciutadans d'aquest barri escollir els noms de dos espais públics que formen part del seu entorn diari i que no disposaven de cap nom. Els noms escollits van ser una clara mostra de la voluntat de la ciutat de preservar la seva identitat històrica i donar veu als ciutadans en decisions clau que afectaven l'espai públic.

La votació va tenir una gran acollida entre la ciutadania, amb una alta participació (gairebé 1.000 vots) que va reflectir l’interès per formar part activa en la construcció d’una ciutat i un barri més pròxims i integrats. Els noms seleccionats van ser una combinació de figures històriques femenines i d'espais que tenen una gran significació per als veïns i veïnes.

Del 3 de setembre al 25 d'octubre del 2024, amb el lema «La Plaça es nom de dona» es podia votar entre sis diferents noms: Assumpció Balaguer Golobart, Maria Pepa Colomer Luque, Caterina Albert Paradís, Anna Solà Sardans, Frederica Montseny Mañé i Marina Ginestà Coloma. Les votacions van comptar amb la participació d'importants figures del barri, com la tiktoker Shalana Rodríguez i la periodista esportiva Sònia Sanz.

Les butlletes per a votar es podien recollir a l’Associació de Veïns carretera de Santpedor, a la Biblioteca de les Bases, al Centre Ocupacional d’Ampans, al Museu de l’Aigua i el Tèxtil i a la Parròquia de Sant Pere Apòstol. Diferents comerços també van col·laborar amb aquesta iniciativa, com Visual Òptica, la Casa Coll, l'academia Friends Idiomes, el Forn passeig, el forn Cal Moliné i l'Estanc 22 situat al barri de La Parada.

La creació de dues noves places públiques

Al mes d'agost de 2024, l'Ajuntament va anunciar la creació de dues noves places a Manresa, que es van inaugurar en espais centrals i estratègics de la ciutat. L'objectiu era transformar l'espai públic en zones més accessibles i verdes per als veïns, que poguessin gaudir d'ambients de lleure i convivència.

Les noves places, dissenyades amb criteris de sostenibilitat i inclusió, van incorporar arbres, bancs, zones d'oci per als més petits i espais per a la trobada comunitària. Amb aquestes noves infraestructures, Manresa va voler afavorir una ciutat més viva i integrada, on les persones poguessin gaudir de l’espai públic d'una manera saludable i socialitzadora.

El reconeixement a Assumpció Balaguer i Anna Sola amb la dedicació de dues places

Un dels esdeveniments més destacats va ser el reconeixement a dues figures emblemàtiques de Manresa: Assumpció Balaguer i Anna Solà. Ambdós noms van ser els més votats. El 12 de novembre de 2024, l'Ajuntament va anunciar que una de les noves places creades a la ciutat portaria els noms d’aquestes dues personalitats, amb l’objectiu de fer-les visibles i homenatjar la seva tasca a la comunitat.

Assumpció Balaguer, filla d’un metge i d’una empresària tèxtil de Manresa, va ser una actriu reconeguda per la seva trajectòria en el món del teatre i del cinema. Tot i que va viure gran part de la seva vida a Barcelona, mai va oblidar els seus orígens manresans. Després de la mort del seu marit, l'actor Paco Rabal, Balaguer va tornar als escenaris a l'edat de 75 anys, deixant un llegat important al món cultural català.

Per la seva part, Anna Solà va ser una figura cabdal en la resistència antifranquista i una gran defensora dels drets humans. Republicana i represaliada pel franquisme, la seva història de vida va captivar la ciutat i va ser un símbol de valentia i lluita. La dedicació d’aquesta plaça va ser un reconeixement tan merescut com emocionant per a tots aquells que han recordat la seva figura com a exemple de resistència.

L’obertura de l’expedient per la dedicació oficial de la plaça a Assumpció Balaguer i Anna Solà

Al ple municipal del 17 d'abril de 2025, es va fer un pas definitiu en el procés per aprovar la dedicació oficial de la plaça situada a l’interior d’una illa oberta delimitada per l'avinguda de les Bases de Manresa i els carrers de l’Abat Oliba, Valentí Almirall i el carrer dels Cintaires, als noms d'Assumpció Balaguer Galobart i Anna Solà Sardans. Aquest va ser l’últim tràmit abans de la ratificació definitiva per part dels regidors de la ciutat. La proposta va ser rebuda amb entusiasme, tant pels veïns com pels representants polítics, que van veure en aquest reconeixement una manera de preservar la memòria d’aquestes dues figures cabdals de Manresa.

El mes de maig de 2025 es preveia la incoació formal de l'expedient, una fase final abans de la inauguració de la plaça, que s'esperava amb gran expectació.

Un pas endavant cap a una ciutat més participativa i verda

Amb aquestes iniciatives, Manresa va consolidar un model de ciutat més inclusiva, participativa i sostenible. La creació de noves places, la votació popular per escollir noms d’espais públics i el reconeixement a figures històriques van mostrar un canvi profund en la manera en què la ciutadania participava en la presa de decisions que afectaven la ciutat. Manresa va demostrar que una ciutat pot créixer i transformar-se no només en termes de dimensions, sinó també en qualitat de vida i en el respecte als valors de convivència, solidaritat i igualtat.

El 14 de juny de 2025 va ser una data marcada en el calendari del barri de la Carretera de Santpedor, quan es va celebrar la inauguració de dues noves places dedicades a dues manresanes excepcionals: l’actriu Assumpció Balaguer Golobart i l’activista Anna Maria Solà Sardans. Més de dues-centes persones es van aplegar en aquest moment tan especial, que va ser fruit d'un llarg procés de participació ciutadana.

La dedicació d’aquestes places no va ser un gest casual, sinó que va ser el resultat d’una iniciativa participativa promoguda per l'Ajuntament de la ciutat i l'Associació de Veïns de la Carretera de Santpedor. En aquesta proposta, 825 persones van ser les que van votar i decidir col·lectivament els noms de les dues dones que, a partir d’aquell moment, donaven identitat a aquests nous espais públics.

Bibliografia:

- Regió7. (09/10/2024). Bona participació en la votació per triar el nom de dues places de Manresa. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/10/09/bona-participacio-votacio-per-triar-109062371.html

- Regió7. (02/08/2024). Manresa tindrà dues noves places. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/08/02/manresa-tindra-dues-noves-places-106401783.html

- Regió7. (12/11/2024). Assumpció Balaguer i Anna Solà posaran nom a una plaça de Manresa. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/11/12/assumpcio-balaguer-anna-sola-posaran-111628416.html

- Canal Taronja. (04/11/2024). L’Ajuntament de Manresa porta al ple la iniciativa de plaça en nom de dona. Canal Taronja. https://www.canaltaronja.cat/central/bages/lajuntament-de-manresa-porta-al-ple-la-iniciativa-placa-en-nom-de-dona/

Núria Sala Serra: creativitat, comunicació i compromís social

La passió per crear

Núria Sala Serra (Olius, 1982) és una emprenedora especialitzada en comunicació estratègica, creativitat publicitària i producció audiovisual. Amb més de quinze anys d’experiència professional, ha fundat i dirigeix E2S Creativa, una agència de creativitat estratègica, i E2S Contents, una productora audiovisual des d’on ha impulsat nombrosos projectes per televisió, institucions i marques.

La seva formació acadèmica inclou una llicenciatura en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (UB), un màster en Publicitat per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i un màster en Direcció de Màrqueting i Vendes per ESADE Business & Law School. Aquesta base multidisciplinària li ha permès integrar l’estètica, l’estratègia i el pensament empresarial en una pràctica comunicativa amb propòsit.

Des del seu estudi, ha liderat campanyes publicitàries guardonades i estratègies de comunicació per a institucions públiques, marques territorials, museus i iniciatives culturals. Entre els projectes més rellevants, destaca la creació de la marca “Ben Fet! Qualitat d’aquí”, adoptada per PIMEC, com a eina per treure profit la qualitat, la proximitat i el talent productiu del país.

En l’àmbit audiovisual, Núria ha dirigit documentals i programes de divulgació emesos a TV3 i TVE, i ha col·laborat amb projectes que combinen la recerca, la narrativa i la difusió cultural. També és una veu activa en l’ecosistema emprenedor català, on ha compartit reflexions sobre comunicació, lideratge femení i innovació social en fòrums i pòdcasts.

El seu estil es fonamenta en la cocreació, l’escolta activa i una mirada humanista de la comunicació. Amb una trajectòria sòlida i una sensibilitat contemporània, Núria Sala Serra s’ha consolidat com una figura de referència en el món de la comunicació amb impacte i arrelament territorial.

A més de la seva activitat professional, és coneguda per impulsar projectes que busquen reforçar la identitat col·lectiva i la memòria local. Ha col·laborat en iniciatives educatives, culturals i institucionals que promouen el coneixement i la participació ciutadana. La seva tasca combina passió pel territori i una visió global del món de la comunicació.

Ha estat convidada com a ponent en jornades professionals, universitats i espais de debat sobre creativitat i desenvolupament local. La seva capacitat per integrar l’estratègia amb el relat emocional ha generat confiança i reconeixement entre organitzacions públiques i privades. La seva agència treballa sovint amb equips multidisciplinaris i dinàmics, amb una clara aposta pel talent local i el valor afegit de la proximitat.

En el blog d’E2S Creativa, la Núria ha participat com a mestra de cerimònies en esdeveniments destacats com la “setmana S”, amb la presència d’icones esportives i culturals, com Pau Gasol. Aquestes aparicions reflecteixen la seva capacitat per combinar lideratge, carisma i professionalitat, establint vincles amb el públic i els participants.

Una fusió estratègica

El 25 d’octubre de 2023, E2S Creativa i b2b.studio van anunciar la unió dels seus equips amb l’objectiu de consolidar-se com una agència de comunicació, màrqueting i publicitat de referència a la Catalunya Central. Aquesta col·laboració es va materialitzar el 2 de novembre de 2023 i va constituir el primer pas cap a una futura fusió que preveia la integració de les dues empreses en una sola entitat amb una plantilla de vint professionals i una desena de col·laboradors.

Segons el comunicat conjunt, l’objectiu era triplicar la xifra de negoci, ampliar la cartera de clients i incrementar la influència en el mercat. E2S Creativa va aportar la seva experiència en estratègia de màrqueting, brànding i creativitat, mentre que b2b.studio va contribuir amb la seva especialització en estratègia digital, tecnologia i digitalització de negocis.

Amb aquesta fusió, les dues agències van preveure expandir la seva presència a ciutats com Barcelona i Madrid, amb l’objectiu de guanyar proximitat amb clients internacionalitzats i empreses que operaven en aquests mercats.

Una nova oficina amb aroma “manresana” i la premsa del cor

El 15 d'abril del 2025 E2S Creativa anunciava que havia traslladat la seva oficina principal a Barcelona per impulsar una nova etapa de creixement, amb l'objectiu d'estar més a prop dels clients, captar talent i potenciar l'àrea audiovisual i multimèdia. Tot i aquest moviment, l'agència mantenia presència i equip a Manresa, reafirmant el seu compromís amb la Catalunya central. La Núria destacava que aquesta decisió era natural i llargament meditada. L'aterratge a la capital catalana coincidia amb l'impuls de nous projectes audiovisuals, com una línia de postproducció televisiva i la producció d'un documental i una sèrie de ficció a través de la filial Multimedia Smart Works.

A finals de 2025, Núria Sala Serra va iniciar una nova etapa professional com a sòcia de Bevolutive, un projecte empresarial compartit amb Iñaki Urdangarin, Iñaki Saltor i Ferran Martínez, centrat en el lideratge, la transformació personal i el desenvolupament del talent. Des d'aquesta iniciativa han impulsat conferències, programes formatius i projectes dirigits tant a empreses com a esportistes, consolidant una col·laboració basada en la comunicació estratègica, la innovació i el creixement personal.

La proximitat professional entre Sala i Urdangarin va generar l'interès de diversos mitjans de la premsa del cor, que van especular sobre una possible relació personal. Davant aquestes informacions, Núria Sala va negar públicament qualsevol vincle sentimental i va aclarir que la seva relació amb l'exduc de Palma és exclusivament professional. També va lamentar que es desvirtués la seva activitat empresarial i va reivindicar que l'atenció se centrés en els projectes que desenvolupen conjuntament a Bevolutive i no en especulacions sobre la seva vida privada.

[Entrada actualitzada el 06/08/2026]

Bibliografia i fonts consultades:

• LinkedIn de Núria Sala Serra: https://es.linkedin.com/in/nuria-sala
• E2S Creativa – About Us: https://e2s.cat/about-us
• “La quarta de tres germanes” (blog personal): https://e2s.cat/2008/08/la-quarta-de-tres-germanes
• Entrevista a YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=iKAss2yE9Ck
• Pòdcast Ruiz Stinga – E2S: https://www.ruizstinga.com/podcast-e2s-agencia-creativa
• Perfil a Crunchbase: https://www.crunchbase.com/person/n%C3%BAria-sala-serra

Dora Donciu: un viatge d'artesania i passió per les joies a Manresa

La joiera artesana que converteix tradició en art

Nascuda l'any 1989 a Romania, la Dora Stefania Donciu és una jove artesana que viu a Santpedor i va trobar el seu lloc a la Plana de l’Om de Manresa, on va contribuir a la creació d’un nou viver d’artesania el setembre del 2023. Gràcies a la iniciativa de l'Ajuntament de Manresa de donar vida als baixos del casal barroc de la Casa Oller, va néixer Artífex La Plana, el segon viver d'artesania que es posava en marxa a Manresa després del que va obrir fa quatre anys al costat del mercat de Puigmercadal. Amb una trajectòria de 18 anys en el món de la joieria, la Dora va crear la seva pròpia marca, Triffon, en honor a la seva àvia, Maria Trifon, qui va ser la seva mestra i inspiració en el seu camí artístic.

La seva passió per l’artesania va començar als anys 90, quan amb només 10 anys va aprendre a treballar amb miyukis, petites pepites de cristall japoneses que s’han convertit en essencials en les seves creacions. Aquestes petites peces permeten a Dora crear dissenys detallats i plens de color, donant vida a joies que semblen màgiques. Amb el temps, aquesta destresa es va convertir en la seva professió i en la seva forma d'expressió artística.

L’Ajuntament de Manresa va adjudicar l'estiu del 2023 els tres espais del nou viver d’artesania que va obrir portes a la Plana de l’Om a tres propostes d’artesanes basades en la joieria i el tèxtil: Dora Donciu (la nostra protagonista), Marta Camps (Pedres del món) i Rosa Barreda (Amacdhisteria).

El 2024, Dora va fer un gran pas en la seva carrera amb l’obertura d’una botiga física al carrer Nou, número 33 de Manresa. Aquest espai acollidor no només permet als clients descobrir les seves exclusives creacions, sinó que també els ofereix l’oportunitat de conèixer de prop el procés artesanal que hi ha darrere de cada peça. En el seu taller, combina la tradició amb la modernitat, oferint joies personalitzades i de gran qualitat, fetes a mà amb un gran amor pel detall.

La tradició que perdura

Si hi ha alguna cosa que distingeix les col·leccions de joies Triffon, és la seva bellesa i el seu treball artesanal. Cada peça és única, ja que no n’hi ha dues d’exactament iguals, malgrat que comparteixin el mateix disseny. En cada joia es reflecteix la il·lusió i l’amor que Dora ha posat en la seva feina, una professió que va començar com un hobby i que ara representa el seu somni fet realitat.

En una societat on la industrialització domina molts sectors, mantenir viu un procés artesanal és un repte que Dora ha aconseguit gràcies a l’herència i esforç transmesos per la seva àvia. Els materials utilitzats en les seves creacions són de gran qualitat: or, plata, pells nobles, miyukis (cristall japonès), cristall txec, Swarovski, entre d’altres. Les seves col·leccions són atemporals, però alhora s’adapten a les noves tendències sense perdre la seva essència. Aquest enfocament permet que cada joia sigui més que un simple accessori; es converteix en una expressió d’identitat i estil personal.

Un viatge artesanal que comença amb l’amor per la joieria 

Per entendre el recorregut de la seva empresa, cal remuntar-se a l’any 1998, quan Maria Trifon va començar a ensenyar a la seva neta l’art de treballar amb miyukis. Aquestes petites perles de cristall, originàries del Japó, tenen forma cilíndrica i un orifici ampli, ideal per a la creació de joies.

Des del primer moment en què la seva àvia li va ensenyar com teixir una polsera, un collaret o unes arracades, Dora es va enamorar d’aquest treball manual i de la paciència necessària per a cada creació. Amb el pas dels anys, va continuar perfeccionant la seva tècnica, experimentant amb nous materials i dissenys per tal d’oferir peces únicament elaborades i plenes de significat. Després de 20 anys dedicats a aquest hobby, va néixer Triffon Joieria Artesana, un projecte que porta amb orgull el nom de la seva àvia i que continua creixent amb el mateix esperit artesanal.

Avui dia, Dora Donciu no només crea joies, sinó que també comparteix el seu coneixement amb altres apassionats de l’artesania. A la seva botiga-taller de Manresa, organitza tallers i cursos per ensenyar les tècniques tradicionals que ha perfeccionat al llarg dels anys. Així, contribueix a preservar aquest ofici i a inspirar noves generacions d’artesans.

La història de Dora Donciu és un exemple de passió i dedicació, reflectint l’esperit de l’artesania tradicional que ha heretat i que ara comparteix amb el món. Si tens l'oportunitat de visitar la seva botiga a Manresa, descobriràs joies únicament elaborades que expliquen una història especial. Cada creació de Dora és més que una joia: és un testimoni de la seva història, de la tradició i de la seva constant evolució com a artista i artesana.

La seva botiga ofereix més de 160 colors de vidres i possibilitat de crear peces personalitzades, especialment polseres amb noms i figures, i a més de l’espai físic Dora manté presència activa a fires i mercats, com la Fira de Santa Llúcia de Manresa, i també a esdeveniments d’altres localitats com Barcelona, Sitges, Granollers, Sant Cugat o Moià, sempre anunciats a les seves xarxes socials. Mirant al futur, s’imagina Trifonn expandint-se arreu i arribant a tenir presència a cada comunitat autònoma, i defineix la seva marca amb tres paraules clau: única, original i de qualitat. Aquesta trajectòria mostra com Dora Donciu ha sabut transformar un llegat familiar en un projecte consolidat que suma tradició, innovació i arrelament a Manresa.

El juliol del 2023 la Dora va participar amb la seva col·lecció de joies al Mercantic (creat el 1992) de Sant Cugat del Vallès, un dels mercats més importants de Catalunya pels amants de les antiguitats, les arts, la gastronomia i la música.

Per què importa una artesana com la Dora Donciu?

En el mapa cultural d’una ciutat mitjana com Manresa, la presència d’artesans com la Dora és un indicador irrecusable de vitalitat creativa. No només per la qualitat de les peces —que ja serien raó suficient— sinó per la capacitat de transformar un ofici tradicional en un projecte contemporani que interroga el consum, la memòria i la idea de valor. Les seves joies són petites economies de temps i habilitat: cada peça suma hores de concentració, decisions formals i la paciència d’un treball que no accepta mecanització. Això explica l’atracció que genera la seva botiga-taller: és un lloc on tocar la història sense necessitat de vitrines formals.

La Dora és, en definitiva, una veu entre moltes en l’escena artesana catalana, però amb una veu honesta i ben afinada: recupera una tècnica familiar, la transforma amb criteri contemporani i la fa servir com a instrument per construir comunitat. En un temps de produccions anònimes, les seves peces ens recorden que hi ha un valor —no simplement mercantil— en la lentitud i en la transmissió intergeneracional del saber fer.

Bibliografia:

• CAMPS, G. (30/09/2023). Obre portes a la Plana de l’Om un nou viver d’artesania amb tres artesanes i Ampans compartint espai. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2023/09/29/obre-portes-plana-lom-nou-92715109.html
  
  
• CANAL TARONJA (23/12/2024). El comerç de proximitat i les compres per aquestes festes. Canal Taronja Comarques Centrals. https://www.canaltaronja.cat/central/programes/el-comerc-de-proximitat-i-les-compres-per-aquestes-festes/
  
  
• REDACCIÓ. (03/08/2023). Manresa adjudica els tres espais del nou viver d’artesania de la Plana de l’Om. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2023/08/03/manresa-adjudica-els-tres-espais-90621979.html
  
  
• Revista Viu Manresa, núm. 10. Any 1. (Desembre 2024), pàg. 56-57

Una vida entre l’art, l’emprenedoria i la formació: Aurèlia Bernabeu Blanco

Aurèlia Bernabeu Blanco (Manresa, 1993) ha construït una trajectòria vital marcada per la capacitat de reinventar-se sense abandonar mai la seva vocació artística. Ballarina, empresària, model, artista i actriu de simulació clínica, ella mateixa assegura que el paper que millor la defineix és el de mare de la Disset i la Cesca.

Petita de tres germans, va créixer en una família arrelada a Manresa i, des de ben petita, va mostrar una sensibilitat especial per les arts escèniques. El ballet, que inicialment va començar com una activitat extraescolar a l’Acadèmia Julieta Soler de Manresa, es va convertir ben aviat en una autèntica vocació. La dansa li va oferir una forma d’expressió personal i una finestra oberta al món, mentre que el teatre i la música despertaven també la seva curiositat i li permetien explorar altres facetes de la seva creativitat.

Els inicis en el món de la dansa

La seva relació amb la dansa va començar quan era una nena. Una amiga li va demanar que s’apuntés amb ella a l’escola de ballet clàssic Julieta Soler i, quan ho va provar, va tenir clar de seguida que aquell era el seu camí.

El talent, la disciplina i la constància la van portar a assolir alguns dels nivells més alts de formació, amb matrícules d’honor i distincions de la Royal Academy of Dance. Als dotze anys va ampliar la seva preparació a l’escola de ballet clàssic Carles Ibáñez de Barcelona i, amb només setze anys, ja treballava com a docent a l’escola Julieta Soler.

Quan va arribar el moment de decidir el seu futur, va valorar estudiar Educació Infantil, però va adonar-se que aquella opció responia més a una expectativa social que no pas a una veritable vocació. Va decidir apostar per la dansa i compaginar-la amb la feina a la immobiliària familiar.

La decisió de formar una família

Tot i tenir oportunitats per continuar una carrera professional com a ballarina, Aurèlia va prendre una decisió personal: prioritzar el projecte de vida que volia construir. Va renunciar a diverses audicions amb companyies importants perquè no volia haver de marxar lluny de Manresa.

“La meva principal vocació sempre ha estat ser mare”, explica. Aquesta decisió no va significar abandonar l’art, sinó trobar una nova manera de viure’l.

La Peixera, un espai cultural de referència a Manresa

Amb divuit anys, Aurèlia va iniciar una nova etapa professional a La Peixera, un cafè-teatre situat al carrer de la Codinella de Manresa. Aquell projecte es va convertir en un espai de trobada cultural i en una etapa fonamental de la seva vida.

El local va fer una preestrena durant la Festa Major de Manresa de l'any 2009 amb les actuacions de Phoenix Band i els manresans Croma. Tot i aquests inicis vinculats al rock, la programació posterior va apostar especialment pel soul i el funk. Els primers concerts van ser gratuïts, amb la voluntat d’apropar la música en directe a la ciutadania.

Durant cinc anys, La Peixera es va consolidar com un dels espais culturals més actius de la ciutat. Va acollir prop de 300 concerts, apostant pel rock, el jazz i la música alternativa, així com activitats culturals com el primer punt oficial de book-crossing de Manresa, trobades del Club del Joc, classes d’idiomes, guitarra, activitats de swing i Lindy Hop i un cicle de flamenc.

Una família nascuda entre cultura i emprenedoria

Durant la seva etapa a La Peixera, Aurèlia va conèixer Sergi Roncal, amb qui va iniciar una relació sentimental. Junts van formar una família i van tenir dues filles: la Disset, nascuda el 2016, i la Cesca, nascuda el 2018.

La maternitat va suposar un canvi important en la seva vida, però no va allunyar-la del món artístic. La dansa, el teatre i la música han continuat formant part de la seva identitat.

El Cafè del Taller, una nova aventura

Després del tancament de La Peixera l’any 2014, Aurèlia i Sergi van iniciar un nou projecte: El Cafè del Taller, inaugurat el 10 d’octubre de 2014 al carrer Sobrerroca de Manresa, a l’antiga Granja Canigó.

El nou espai recuperava un lloc amb valor sentimental per a Aurèlia, ja que la seva família havia regentat antigament aquest mateix establiment. El local incorporava una nova manera d’entendre la restauració, amb espais de treball compartit, zones per aparcar bicicletes i una ambientació basada en elements de brocanteria i antiguitats.

El Cafè del Taller es va convertir en un punt de trobada del centre històric de Manresa. La implicació d’Aurèlia i Sergi amb el barri va ser constant, especialment en iniciatives solidàries com la preparació de fins a 1.000 entrepans durant l’incendi d’Igualada.

El retorn a la interpretació

La interpretació sempre havia estat present en la vida d’Aurèlia. Va decidir formar-se a l’escola Nancy Tuñón de Barcelona i començar una nova etapa professional com a actriu. Després dels primers treballs com a figurant, va participar en produccions audiovisuals com les sèries Hache i El otro lado, de Berto Romero, així com en curtmetratges, videoclips i altres projectes artístics. També va participar en diferents curtmetratges per la Manresa Film Office, un servei de l'Ajuntament de Manresa que promou la ciutat com a escenari de rodatges audiovisuals.

Després de la pandèmia de la COVID-19, un company de rodatge li va parlar del Centre de Simulació d’UManresa. Va contactar amb el projecte i, al cap d’una setmana, començava a treballar com a actriu de simulació clínica.

Aquesta disciplina li permet unir la seva passió per la interpretació amb una funció educativa. Els actors creen situacions realistes perquè estudiants i professionals puguin entrenar habilitats comunicatives, empatia i presa de decisions.

Per a Aurèlia, la simulació és una feina d’una gran responsabilitat: no només cal interpretar un personatge, sinó ajudar altres persones a preparar-se per afrontar situacions reals.

Una trajectòria marcada per la passió

Quan té temps lliure, Aurèlia el dedica a la família, als amics i també a ella mateixa. Juga a futbol 7 amb un equip de veteranes del Fruitosenc i continua vinculada al món cultural.

La seva història és la d’una dona que ha sabut transformar cada etapa de la seva vida en una oportunitat: del ballet a l’emprenedoria, dels espais culturals de Manresa als rodatges i a la simulació clínica.

Aurèlia Bernabeu Blanco representa una manera d’entendre l’art com una eina de connexió amb les persones, capaç d’educar, emocionar i transformar. Gràcies per compartir amb nosaltres les teves experiències i per l’amabilitat.

Actualització de l'entrevista feta el gener del 2025 amb l'entrevista publicada a "Univers" de la UManresa el 02/08/2026.

Un "L'Antic", per tornar a gaudir del Barri Vell

Una crònica comercial i quatre dones

L’abril de l'any 2016 es va fundar l’associació L’Antic per acabar amb els prejudicis i clixés que anava arrossegant el Barri Antic (Vell) de Manresa. Aquesta associació va sorgir de les inquietuds de quatre dones: l'Alba Martínez de la botiga Killing Weekend, l'Anna Solsona de l’Espai Rubiralta, la Sònia Sanz de la botiga TocToc i la Vicky García de la Vermuteria Santa Rita. Aquesta nova associació pretenia retornar la vida al barri antic de la ciutat de Manresa a través d’activitats que contemplaven la restauració, l’esport, el comerç i l’art. Les impulsores del projecte van fer palès la necessitat de recuperar “l’orgull de viure o treballar al barri”, i de trencar definitivament els tòpics que el presentaven erròniament com un espai poc segur. Nous comerços, per a nous temps.

L’Antic havia nascut “de manera espontània, fruit de les inquietuds de comerciants, restauradors i veïns” segons explicava una de les seves fundadores al diari Regió7, la Sònia Sanz, que havia deixat la seva carrera periodística a la ràdio i la televisió, per instal·lar-se definitivament a Manresa amb la seva parella sentimental l'any 2014. Un altre de les seves fundadores l'Alba Martínez, deia: “vam aterrar al barri fa quatre mesos i després de parlar amb altres botiguers vam veure que faltava una mica d'impuls. Volem que hi passin coses, coses diferents, innovadores. Volem dir a la resta de manresans: som aquí i tenim ganes de tirar endavant molts projectes”. Per fer-ho possible, L’Antic va començar a actuar des de quatre vessants diferents: “Mou L’Antic”, que incloïa accions que permetien conèixer el centre històric a través de l’esport; “Tasta L’Antic”, que oferia activitats encarades a potenciar la restauració del barri; “Compra a L’Antic”, que perseguia potenciar el moviment comercial; i “L’Antic Artístic”, que tenia per objectiu rehabilitar la imatge de la zona a través d’accions culturals. La proposta de la creació d’aquest nou moviment fou rebuda amb els braços oberts tant per part de l’Ajuntament de Manresa, com per l’Associació de Veïns del barri i l’Associació de comerciants del nucli antic, que asseguraven que aquesta nova iniciativa era una alenada d’aire fresc.

En la presentació d'aquesta nova associació es va fer el 18 d'abril de l'any 2016 a la Plaça Major, hi van assistir el comissionat per al Centre Històric de Manresa, Adam Majó, i la regidora de Promoció Econòmica de Manresa, Mireia Estefanell, que va remarcar que el nou grup dotava els carrers d'una mirada nova i d'un relleu generacional amb gent que ha creat projectes personalitzats, que no tenien res a veure amb cadenes ni amb establiments de baix poder adquisitiu.

Nous comerciants, amb nous reptes l'any 2016

Josep Trapé, de l'Associació de Comerciants de Sobrerroca, plaça Major i voltants, i Anna Martínez de l’Associació de Veïns del Barri Antic, van agrair la tasca a les impulsores de L'Antic i va destacar que “el problema del Barri Antic no és si hi passen cotxes o no; no és si hi ha aparcament o no. El problema és que està estigmatitzat i aquesta iniciativa va en la bona direcció per trencar estigmes. Aquesta part de la ciutat no és més insegura que d'altres”. L'Antic era una associació oberta a tothom que en volgués formar part –“no necessàriament ha de ser gent del barri”, exposaven a la presentació davant els mitjans– en la qual no es pagava cap classe de quota.

El tret de sortida de l'associació va ser per la diada de Sant Jordi d'aquell any. El nucli històric de Manresa va oferir activitats des de les onze del matí i fins a les deu del vespre, amb música en directe, un mercat de joves dissenyadors, un concurs de tapes, exposicions d'art, recitals de poesia, i un taller de patchwork.

Bibliografia:

— BONVEHI, Jordi (16/07/2017). Sònia Sanz Heras: Periodista esportiva, bloguera i emprenedora. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2017/07/16/sonia-sanz-heras-periodista-esportiva-bloguera-i-emprenedora/ [Consultat el 26/09/2023]

— FONT, Aina (19/04/2016). L’Antic escalfa motors per oferir un Sant Jordi farcit de propostes amb continuïtat. NacióManresa. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/59117/antic-escalfa-motors-oferir-sant-jordi-farcit-propostes-amb-continuitat?rlc=an [Consultat el 26/09/2023]

— IGLESIAS, Alba (19/04/2016). L’Antic vol revifar el barri vell a través de l’art, l’esport, la gastronomia i el comerç. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2016/04/20/l-antic-vol-revifar-barri-50404834.html [Consultat el 27/09/2023]

— OLIVERES, Carmina (19/04/2016). Saba nova per “revitalitzar” el barri antic de Manresa. El Punt Avui. https://www.elpuntavui.cat/societat/article/959916-saba-nova-per-lrevitalitzarr-el-barri-antic-de-manresa.html [Consultat el 27/09/2023]

Les dones manresanes als segles XIV i XV: privilegis i regulacions

El món femení als documents medievals: la diferència sexual en la Història

L'exclusió del món públic i legal de les dones durant segles de la Història fa que els documents que trobem als arxius no es trobin pràcticament representades, fora del que seria estrictament l'espai de la llar o del convent. Malgrat aquesta situació i cert tòpic acceptat del món medieval, no podem obviar les dones de la Història. De fet, les dones jugaven (i juguen) un paper molt important en l'educació dels fills o com a conselleres polítiques. En els textos normatius antics i medievals es contempla la divisió sexual de la feina en definir els espais de sociabilitat femenina, els llocs comuns de les dones, determinats per les tasques reproductives i productives comuns que realitzaven i en les que ocupaven bona part de la jornada laboral: el bany, el forn, la font, el riu, on filen i teixeixin, el molí, els parts i els d'observació d'altres dones. Però també era crucial la presència de dones treballadores en aquells carrers on es concentraven les cases-botigues (tallers), en places i mercats setmanals, és a dir, en els espais on es comprava i venia una diversitat d'articles i productes portats de fora o elaborats a la casa-taller de la ciutat.

El Consell Municipal i les dones manresanes

Gràcies al llibre de la historiadora Mireia Vila, Les Ínyigues (2019), podem assegurar que al segle XIV i XV, la corona i el consell municipal de Manresa van disposar de diferents privilegis i regulacions per a les dones manresanes, que anaven des dels matrimonis, a les baralles al carrer o en la forma de vestir.

El primer privilegi que podem citar és de l'any 1362 i era el privilegi establint permís per als matrimonis, on el monarca Pere III establia que ningú gosés tractar, consentir o contraure matrimoni sense el consentiment i permís dels pares d'ambdós nuvis. Aquest privilegi de la ciutat de Manresa restringia encara més les lleis catalanes, que prohibien que la dona es pogués casar sense el consentiment del pare o tutor, a no ser que hagués complert 24 anys i encara no disposes d'un marit o pretendent. El motiu principal d'aquest privilegi reial, era combatre els matrimonis d'amagat dels pares. Aquestes unions eren motiu de baralles, fins al punt que les forces d'ordre públic havien d'intervenir per evitar mals majors. Desfer un matrimoni canònic, era molt difícil. El rerefons d'aquest problema, era la supeditació dels matrimonis als interessos socioeconòmics de les famílies, al marge dels vincles afectius.

Un altre privilegi reial fa referència a les baralles de dones (1380). Amb aquest ordre, el rei Pere III manava al batlle i els seus oficials no intervenir en baralles de dones a la via pública. El batlle de Manresa, tenia autoritat jurisdiccional per castigar els insults i baralles físiques amb multes econòmiques. Un dels motius d'aquestes baralles, serien la ubicació de les places on s'instal·laven les parades als carrers i places de Manresa durant els dies de mercat, i que no multar aquestes conductes respongués per motius econòmics, ja que aquestes dones eren majoritàriament pobres i castigar amb multes que no pagarien, seria una pèrdua de temps. A la documentació apareixen com a garrientes mulierculas, en llatí. Traduït de forma directa, significa "dones xerraires", un exemple prou evident de la visió que tenien les autoritats d'aquest col·lectiu de dones en concret.

Finalment, acabarem la prohibició dels vestits "decorosos" de les dones manresanes, era la regulació dels vestits de les dones per part del Consell (1427). Aquesta era una regulació misògina que sancionava la vestimenta de les dones. L'any 1427 un terratrèmol va assolar Catalunya, la situació va conduir als consellers de la ciutat de Manresa a prohibir a les dones el vestit extremat. Les parts dels vestits i cots (casques) que els dirigents municipals consideraven indecoroses: les cues que s'arrossegaven per terra, els collars o colls decorats i les ornamentacions a base de peces encastades o adherides (els anomenats embotits i engrutats). Les úniques dones exemptes d'aquesta regulació en la forma de vestir, eren les prostitutes que tenien prohibit sortit fora del bordell.

Bibliografia:

- LÓPEZ BELTRAN, M. T. (2010). El trabajo de las mujeres en el mundo urbano medieval. Open Edition Journals: https://journals.openedition.org/mcv/3553 [Consultat el 14/07/2021]

- TORRAS, Marc (1996). La crisi del segle XV a Manresa. Una aproximació a partir dels llibres dels manifests. Caixa de Manresa: Manresa

- VILA, Mireia (2019). Les Ínyigues. L'entorn femení d'Ignasi de Loiola a Manresa. DIEM: Manresa

Més informació:

- MARK, J. J. (2019). Women in the Middle Ages. World History Encyclopedia. https://www.worldhistory.org/article/1345/women-in-the-middle-ages/ [En línia]

- The British Library (2015). Women in medieval society. https://www.bl.uk/the-middle-ages/articles/women-in-medieval-society# [En línia]