Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dones i feminisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dones i feminisme. Mostrar tots els missatges

30 de setembre 2023

Un "L'Antic", per tornar a gaudir del Barri Vell

Els impulsors amb la regidora Mireia Estefanell (tercera per la dreta), en una terrassa de la Plaça Major. Fotografia: JORDI PREÑANOSA.
Una crònica comercial i quatre dones

L’abril de l'any 2016 es va fundar l’associació L’Antic per acabar amb els prejudicis i clixés que venia arrossegant el Barri Antic (Vell) de Manresa. Aquesta associació va sorgir de les inquietuds de quatre dones: l'Alba Martínez de la botiga Killing Weekend, l'Anna Solsona de l’Espai Rubiralta, la Sònia Sanz de la botiga TocToc i la Vicky García de la Vermuteria Santa Rita. Aquesta nova associació pretenia retornar la vida al barri antic de la ciutat de Manresa a través d’activitats que contemplaven la restauració, l’esport, el comerç i l’art. Les impulsores del projecte van fer palès la necessitat de recuperar “l’orgull de viure o treballar al barri”, i de trencar definitivament els tòpics que el presentaven erròniament com un espai poc segur. Nous comerços, per a nous temps.

L’Antic havia nascut “de manera espontània, fruit de les inquietuds de comerciants, restauradors i veïns” segons explicava una de les seves fundadores al diari Regió7, la Sònia Sanz, que havia deixat la seva carrera periodística a la ràdio i la televisió, per instal·lar-se definitivament a Manresa amb la seva parella sentimental l'any 2014. Un altre de les seves fundadores l'Alba Martínez, deia: “vam aterrar al barri fa quatre mesos i després de parlar amb altres botiguers vam veure que faltava una mica d'impuls. Volem que hi passin coses, coses diferents, innovadores. Volem dir a la resta de manresans: som aquí i tenim ganes de tirar endavant molts projectes”. Per fer-ho possible, L’Antic va començar a actuar des de quatre vessants diferents: “Mou L’Antic”, que incloïa accions que permetien conèixer el centre històric a través de l’esport; “Tasta L’Antic”, que oferia activitats encarades a potenciar la restauració del barri; “Compra a L’Antic”, que perseguia potenciar el moviment comercial; i “L’Antic Artístic”, que tenia per objectiu rehabilitar la imatge de la zona a través d’accions culturals. La proposta de la creació d’aquest nou moviment fou rebuda amb els braços oberts tant per part de l’Ajuntament de Manresa, com per l’Associació de Veïns del barri i l’Associació de comerciants del nucli antic, que asseguraven que aquesta nova iniciativa era una alenada d’aire fresc.

En la presentació d'aquesta nova associació es va fer el 18 d'abril de l'any 2016 a la Plaça Major, hi van assistir el comissionat per al Centre Històric de Manresa, Adam Majó, i la regidora de Promoció Econòmica de Manresa, Mireia Estefanell, que va remarcar que el nou grup dotava els carrers d'una mirada nova i d'un relleu generacional amb gent que ha creat projectes personalitzats, que no tenien res a veure amb cadenes ni amb establiments de baix poder adquisitiu.

Els responsables de la iniciativa posant a la plaça Major de Manresa. Fotografia: E.ESCOLÀ/ACN
Nous comerciants, amb nous reptes l'any 2016

Josep Trapé, de l'Associació de Comerciants de Sobrerroca, plaça Major i voltants, i Anna Martínez de l’Associació de Veïns del Barri Antic, van agrair la tasca a les impulsores de L'Antic i va destacar que “el problema del Barri Antic no és si hi passen cotxes o no; no és si hi ha aparcament o no. El problema és que està estigmatitzat i aquesta iniciativa va en la bona direcció per trencar estigmes. Aquesta part de la ciutat no és més insegura que d'altres”. L'Antic es tractava d'una associació oberta a tothom que en volgués formar part –“no necessàriament ha de ser gent del barri”, exposaven a la presentació davant els mitjans– en la qual no es pagava cap classe de quota.

El tret de sortida de l'associació va ser per la diada de Sant Jordi d'aquell any. El nucli històric de Manresa va oferir activitats des de les onze del matí i fins a les deu del vespre, amb música en directe, un mercat de joves dissenyadors, un concurs de tapes, exposicions d'art, recitals de poesia, i un taller de patchwork.

Bibliografia:

— BONVEHI, Jordi (16/07/2017). Noves botigues de Manresa: Sònia Sanz Heras de la botiga “Toc Toc La Shop”. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2017/07/16/noves-botigues-de-manresa-sonia-sanz-heras-botiga-toc-toc/ [Consultat el 26/09/2023]

— FONT, Aina (19/04/2016). L’Antic escalfa motors per oferir un Sant Jordi farcit de propostes amb continuïtat. NacióManresa. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/59117/antic-escalfa-motors-oferir-sant-jordi-farcit-propostes-amb-continuitat?rlc=an [Consultat el 26/09/2023]

— IGLESIAS, Alba (19/04/2016). L’Antic vol revifar el barri vell a través de l’art, l’esport, la gastronomia i el comerç. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2016/04/20/l-antic-vol-revifar-barri-50404834.html [Consultat el 27/09/2023]

— OLIVERES, Carmina (19/04/2016). Saba nova per “revitalitzar” el barri antic de Manresa. El Punt Avui. https://www.elpuntavui.cat/societat/article/959916-saba-nova-per-lrevitalitzarr-el-barri-antic-de-manresa.html [Consultat el 27/09/2023]

14 de juliol 2021

Les dones manresanes als segles XIV i XV: privilegis i regulacions

Dones camperoles medievals que collien gra al costat d’un home, c. 1325-1340. Cortesia de la British Library, domini públic.
El món femení als documents medievals: la diferència sexual en la Història

L'exclusió del món públic i legal de les dones durant segles de la Història fa que els documents que trobem als arxius no es trobin pràcticament representades, fora del que seria estrictament l'espai de la llar o del convent. Malgrat aquesta situació i cert tòpic acceptat del món medieval, no podem obviar les dones de la Història. De fet, les dones jugaven (i juguen) un paper molt important en l'educació dels fills o com a conselleres polítiques. En els textos normatius antics i medievals es contempla la divisió sexual de la feina en definir els espais de sociabilitat femenina, els llocs comuns de les dones, determinats per les tasques reproductives i productives comuns que realitzaven i en les que ocupaven bona part de la jornada laboral: el bany, el forn, la font, el riu, on filen i teixeixin, el molí, els parts i els d'observació d'altres dones. Però també era crucial la presència de dones treballadores en aquells carrers on es concentraven les cases-botigues (tallers), en places i mercats setmanals, és a dir, en els espais on es comprava i venia una diversitat d'articles i productes portats de fora o elaborats a la casa-taller de la ciutat.

El Consell Municipal i les dones manresanes

Gràcies al llibre de la historiadora Mireia Vila, Les Ínyigues (2019), podem assegurar que al segle XIV i XV, la corona i el consell municipal de Manresa van disposar de diferents privilegis i regulacions per a les dones manresanes, que anaven des dels matrimonis, a les baralles al carrer o en la forma de vestir.

El primer privilegi que podem citar és de l'any 1362 i era el privilegi establint permís per als matrimonis, on el monarca Pere III establia que ningú gosés tractar, consentir o contraure matrimoni sense el consentiment i permís dels pares d'ambdós nuvis. Aquest privilegi de la ciutat de Manresa restringia encara més les lleis catalanes, que prohibien que la dona es pogués casar sense el consentiment del pare o tutor, a no ser que hagués complert 24 anys i encara no disposes d'un marit o pretendent. El motiu principal d'aquest privilegi reial, era combatre els matrimonis d'amagat dels pares. Aquestes unions eren motiu de baralles, fins al punt que les forces d'ordre públic havien d'intervenir per evitar mals majors. Desfer un matrimoni canònic, era molt difícil. El rerefons d'aquest problema, era la supeditació dels matrimonis als interessos socioeconòmics de les famílies, al marge dels vincles afectius.

Un altre privilegi reial fa referència a les baralles de dones (1380). Amb aquest ordre, el rei Pere III manava al batlle i els seus oficials no intervenir en baralles de dones a la via pública. El batlle de Manresa, tenia autoritat jurisdiccional per castigar els insults i baralles físiques amb multes econòmiques. Un dels motius d'aquestes baralles, serien la ubicació de les places on s'instal·laven les parades als carrers i places de Manresa durant els dies de mercat, i que no multar aquestes conductes respongués per motius econòmics, ja que aquestes dones eren majoritàriament pobres i castigar amb multes que no pagarien, seria una pèrdua de temps. A la documentació apareixen com a garrientes mulierculas, en llatí. Traduït de forma directa, significa "dones xerraires", un exemple prou evident de la visió que tenien les autoritats d'aquest col·lectiu de dones en concret.

Finalment, acabarem la prohibició dels vestits "decorosos" de les dones manresanes, era la regulació dels vestits de les dones per part del Consell (1427). Aquesta era una regulació misògina que sancionava la vestimenta de les dones. L'any 1427 un terratrèmol va assolar Catalunya, la situació va conduir als consellers de la ciutat de Manresa a prohibir a les dones el vestit extremat. Les parts dels vestits i cots (casques) que els dirigents municipals consideraven indecoroses: les cues que s'arrossegaven per terra, els collars o colls decorats i les ornamentacions a base de peces encastades o adherides (els anomenats embotits i engrutats). Les úniques dones exemptes d'aquesta regulació en la forma de vestir, eren les prostitutes que tenien prohibit sortit fora del bordell.

Bibliografia:

- LÓPEZ BELTRAN, M. T. (2010). El trabajo de las mujeres en el mundo urbano medieval. Open Edition Journals: https://journals.openedition.org/mcv/3553 [Consultat el 14/07/2021]

- TORRAS, Marc (1996). La crisi del segle XV a Manresa. Una aproximació a partir dels llibres dels manifests. Caixa de Manresa: Manresa

- VILA, Mireia (2019). Les Ínyigues. L'entorn femení d'Ignasi de Loiola a Manresa. DIEM: Manresa

Més informació:

- MARK, J. J. (2019). Women in the Middle Ages. World History Encyclopedia. https://www.worldhistory.org/article/1345/women-in-the-middle-ages/ [En línia]

- The British Library (2015). Women in medieval society. https://www.bl.uk/the-middle-ages/articles/women-in-medieval-society# [En línia]

31 de juliol 2019

Les dones de Sant Ignasi

L'entorn femení d'Ignasi de Loiola a Manresa

La historiadora Mireia Vila Cortina (Artés, 1985), arxivera de Santpedor, va presentar el dilluns 29 de juliol el llibre Les ínyigues, que busseja en la vida de les dones que van tractar el futur sant Ignasi de Loiola durant l’estada que va fer a la ciutat de Manresa l’any 1522. El projecte ha estat impulsat des de l’associació Dones Emprenedores i Innovadores de Manresa i les Terúlies a la Cuina.

Les ínyigues. L’entorn femení d’Ignasi de Loiola a Manresa analitza amb profunditat qui eren les dones que van acompanyar el futur sant durant els onze mesos que va deambular emmalaltit i famèlic pels carrers de la ciutat de Manresa. L’autora posa noms i cognoms a les dones que van ser importants durant aquesta etapa de la vida d’Ignasi de Loiola, que el van alimentar, vestir i curar, però que també el van aconsellar espiritualment i li van obrir nous horitzons en el seu autoconeixement. En l'entrevista realitzada al diari Regió7 el 26/07/19 assegurava que: "només ha consultat el vint per cent dels protocols notarials d’entre final del segle XV i inici del XVII que hi ha a l’arxiu de Manresa, i per això encara es pot indagar molt més en la vida de les dones que van tractar Íñigo de Loiola l’any 1522 a la ciutat."

Aquesta publicació també s’endinsa en el context social, econòmic i cultural de la Manresa del segle XVI i el paper que tenien les dones en aquest engranatge, en un moment clarament marcat pel pes de la religió. Així mateix, la historiadora s’aproxima a la biografia d’Ignasi de Loiola, qui esdevindrà el líder dels jesuïtes, i als seus exercicis espirituals, però amb l’objectiu final de conèixer millor un col·lectiu fins ara ignorat com són les dones manresanes del segle XVI.

- Llegir l'entrevista sencera a Mireia Vila: aquí

05 d’agost 2018

El Comitè de dones contra la tuberculosi de 1912

La malaltia infecciosa de la tuberculosi

La tuberculosi és una infecció causada pel bacteri Mycobacterium tuberculosi, també coneguda com a bacil de Koch. Afecta principalment als pulmons (tuberculosi pulmonar), però també pot atacar a altres parts del cos com els ronyons, el sistema limfàtic o els ossos (tuberculosi extrapulmonar). La major part de les vegades, el bacil s'expandeix lentament pels pulmons, formant nòduls (tubercles) que fan cavitats i destrueixen el teixit respiratori. Els vasos sanguinis també poden ser erosionats amb l'avanç de la malaltia, fent que la persona infectada tosa sang. És curable i prevenible, però sense el tractament adequat pot ser mortal.

El 16 de juny de 1912, una gran gentada es va concentrar al parc de Sant Ignasi de Manresa per celebrar el festival antituberculós. Les dames del Comitè de Sant Ignasi es van encarregar d'organitzar aquesta trobada, i un dels principals convidats fou el doctor Soler. La concentració era una demostració per conscienciar a la ciutat de la importància de la higiene i el control sanitari, i també per reivindicar una millora social. Al principi del segle XX, el contagi de malalties infeccioses a Manresa era un perill tan real i proper, que es feia difícil d'aturar a causa de la manca de netedat dels habitatges i també pel gran dèficit nutricional de bona part de la població. Una de les malalties infeccioses que més preocupava la ciutat era la tuberculosi, que, en la dècada de 1910, provocava fins al 10% de la mortalitat a Manresa, però sobre d'altres malalties terribles com el tifus, la tos ferina i la verola.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans, Recull fotogràfic de Manresa 1876-1965. 

21 de juliol 2017

Noves botigues de Manresa: Sònia Sanz Heras de la botiga "Toc Toc la Shop"

Sònia Sanz Heras (2013). Fotografia: Instagram (@sonikibou)
De les ones de ràdio al carrer Urgell

La Sònia Sanz Heras és una periodista catalana que va néixer a Mollet del Vallès, el 29 d’agost de 1979. Va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i durant quinze anys va seguir l’actualitat del Futbol Club Barcelona en diferents mitjans. Va començar a treballar de periodista a Ràdio Mollet amb 19-20 anys on va presentar un programa d’esports de mitja hora els dilluns i els divendres que produïa i presentava ella mateixa, parlant d’esport local.

Llicenciada a principis de l'any 2000 va començar a treballar a la revista de futbol Don Balón, després molts anys a COM Ràdio (on va ser distingida amb les mencions d’honor i qualitat dels Premis Ràdio Associació i Ciutat de Barcelona l’any 2006 amb: Història dels mundials de futbol, per l’excel·lent treball de producció i documentació dels 75 anys d’història dels campionats del món de futbol), Catalunya Ràdio, Barça TV (on presentaria amb èxit el programa Els Culers de les Sis Copes l’any 2010) i la COPE fins al 2013, quan decideix emprendre una nova aventura professional com a bloguera amb el web sobre interiorisme Toc Toc Vintage on compartia idees, consells i experiències sobre decoració i estil de vida. Revistes com Kinfolk, IDEAT, l’edició italiana Living o Milk Decoration, començarien a formar part de la seva font d’inspiració, igual que els blogs Inside Closet, The Socialite Family, Tránsito Inicial o Na Sua Lua.

Sònia Sanz amb el micròfon de la COPE, al Camp Nou. (Any 2011). Fotografia: Instagram COPE
Canvi de rumb: arribada a Manresa, l'antiga cansaladeria Gomà convertida en botiga de decoració

La seva etapa radiofònica, a la redacció de Barcelona de la Cadena Cope, la va dur a ser un dels noms més coneguts pel que fa a la informació d’actualitat del Barça. Igualment, del 2011 al 2013, fou una de les periodistes més influents que informava de l’actualitat del Barça al programa nocturn Efectivament d’Esport3, presentat per Lluís Canut. L’estiu del 2012 arribaria al zenit de la seva carrera com a periodista esportiva, esdevenint una de les periodistes destacades de la cadena COPE que cobriria les notícies de la selecció espanyola a l’Eurocopa de futbol de Polònia i Ucraïna. Al mateix temps, la Sònia va començar a formar-se en decoració de manera pràcticament autodidacta i li començava a barrinar al cap una nova idea que feia molts anys que l’apassionava: la decoració i l’interiorisme.

La darrera temporada en actiu al peu del canó amb el micròfon de la COPE de la Sònia fou la temporada 2012-2013. Durant els seus viatges seguint tots els partits del Barça i en alguna escapada que feia, la nostra protagonista entrava a totes les botigues per a on passava i somiava en tenir una botiga de decoració molt personal. Aquesta idea aniria agafant embranzida a mesura que transcorria el temps. Aquest desig de fer un canvi de rumb, també era resultat de l'esgotament que comportava seguir els partits del Barça i fer sempre tots els desplaçaments amb l'equip blaugrana. Els horaris dels partits i els constants viatges, eren difícils de compaginar amb una vida més tranquil·la, i sobretot el seu desig de ser mare. Deixà l’ofici de periodisme de manera definitiva l’agost del 2013 per instal·lar-se a la ciutat de Manresa amb la seva parella Francesc, que també és periodista, i a finals de l’any 2014, neix la seva filla Gal·la.

El 19 de maig del 2016 va obrir el seu propi negoci de decoració Toc La Shop al carrer Urgell número 6, a l’antic local que havia ocupat la cansaladeria Gomà, després de tres anys de formar-se i aprendre un munt de coses sobre el món que li agradava. El primer cop que va entrar als baixos del local on havia decidit muntar la seva nova botiga, encara hi va trobar els ganxos clavats al sostre a on es penjaven les peces de carn. A la seva botiga hi podem trobar: objectes de decoració, articles per a bebès, complements per la llar, flors, mobles, pintura al guix... Tot molt exclusiu i elegant. També es poden fer tallers de decoració a la seva botiga amb un toc molt personal: workshops florals, tallers de brodat, cal·ligrafia i Chalk Paint, i fins i tot, cursos dedicats a Instagram.

"L'Antic", un moviment per regenerar al Barri antic

La Sònia va ser una de les fundadores l’abril del 2016 de l’associació L’Antic (juntament amb l’Alba Martínez de la botiga Killing Weekend, Anna Solsona de l’Espai Rubiralta i Vicky García de la Vermuteria Santa Rita), una associació que pretén retornar la vida al barri antic de la ciutat de Manresa a través d’activitats que contemplen la restauració, l’esport, el comerç i l’art. La mateixa Sonia va explicar que L’Antic havia nascut “de manera espontània, fruit de les inquietuds de comerciants, restauradors i veïns”. Per fer-ho possible, L’Antic va començar a actuar des de quatre vessants: “Mou L’Antic”, que inclou accions que permetin conèixer el centre històric a través de l’esport; “Tasta L’Antic”, que ofereix activitats encarades a potenciar la restauració del barri; “Compra a L’Antic”, que persegueix potenciar el moviment comercial; i “L’Antic Artístic”, que té per objectiu rehabilitar la imatge de la zona a través d’accions culturals. La proposta de la creació d’aquest nou moviment ha estat rebuda amb els braços oberts tant per part de l’Ajuntament, com per l’Associació de Veïns del barri i l’Associació de comerciants del nucli antic, que han assegurat que aquesta nova iniciativa és una alenada d’aire fresc i “va pel bon camí per ajudar a trencar amb l’estigma que té el barri”.

El gener d’aquest any la seva botiga va rebre un microcrèdit de 5.000 € l’Ajuntament de Manresa per a projectes empresarials viables amb l’objectiu d’impulsar l’emprenedoria i l’activitat econòmica a la ciutat. Apassionada del vintage, el moviment slow, la cultura francesa i de les petites coses que ofereix la vida, afirmava en una entrevista al diari Regió7 el 10 d’agost del passat any que: “no visualitzava en cap altre lloc de Manresa” la seva nova botiga de complements per a la llar. Una de les coses que més li agrada a la Sònia del nucli antic de Manresa, és acostar-se els diumenges a la plaça de l’Ajuntament per comprar productes d’agricultors locals.

Cansaladeria Gomà, Manresa 1971. Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages. Fons: E. Villaplana
La botiga del carrer Urgell: “i el somni es va fer realitat”

Extracte de: "y entonces ese sueño se hizo realidad" (Toctocvinatge.com) 25/02/2016. | Text de Sònia Sanz.

Lo cierto es que aún no me lo creo. El pasado martes a las 6 de la tarde firmé el contrato de alquiler de este local, situado en el barrio antiguo de Manresa, ciudad en la que resido desde hace un año y medio más o menos. Lo que siento ahora mismo es una mezcla de euforia y vértigo que de algún modo intento contener, porque cuando visualizo todo lo que tengo por delante pienso ‘madre mía!’ y claro, así es complicado actuar con serenidad. Porque la elección del local es sólo una de las muchísimas decisiones que hay que tomar, presupuestos que cuadrar, y mil gestiones que hacer.

El proceso hasta llegar aquí no ha sido nada fácil, la verdad. Todo el mundo te insiste -y cuando digo todo el mundo me refiero no sólo a tu círculo cercano, sino a otras personas emprendedoras y a los profesores de los cursos de empresa- en que a la hora de montar un negocio, la ubicación es la clave. Y como soy una romántica y suelo dejarme llevar más por el corazón que por la cabeza, me ofusqué en encontrar un espacio con carácter, independientemente de si pasaba mucha o poca gente por delante de él. He aquí mi espíritu empresarial, en fin… Pero al final, se impuso la cordura y creo haber encontrado el lugar idóneo.

Sònia Sanz, fotografia del seu web (2016). Fotografia: toctocvinatge.com
Si he aprendido algo en estos dos años y medio en los que empecé a ser ‘emprendedora’, es que una no nace siendo una experta en los negocios, y que esa parte, digamos, más fría del proceso, se acaba adquiriendo con el tiempo. Por el momento, ya me defiendo algo mejor con las hojas de Excel y ya tengo interiorizados algunos conceptos de la jerga comercial. De todos modos, todo sigue siendo un mundo por descubrir y en parte ese desconocimiento o falta de experiencia llevando un negocio propio, se convierten a la vez en retos y motivaciones que me hacen estar con la adrenalina por las nubes. Y eso me gusta. En parte se parece a la adrenalina de trabajar como reportera en un medio de comunicación, algo a lo que me he dedicado durante 14 años. Ahora todo es nuevo pero sin duda creo que todo lo que me ha enseñado el periodismo me va a venir muy bien en esta nueva etapa. De hecho, empezar a escribir este blog ya fue algo que me permitió seguir vinculada a mi profesión, pero en vez de hablar sobre Messi y el Barça, he abordado otras temáticas.

Interior de la botiga "Toc Toc La Shop". Fotografia: Mery Garriga
Para los que no sepáis de qué va esto, lo voy a intentar resumir en pocas palabras. Desde hace mucho tiempo siempre he fantaseado con la idea de tener una tienda donde vender cosas bonitas. Todo surgió cuando empecé a viajar. De manera espontánea, me paraba delante de los escaparates de las tiendas que llamaban mi atención, habitualmente tiendas de decoración y complementos, y me encantaba entrar y curiosear. Y así, de repente un día, me empecé a imaginar que tenía un negocio propio, hasta que me di cuenta de que ya no me interesaba que eso fuera una ilusión sino que lo que realmente quería era que se convirtiese en realidad. La cuestión no es que descubriese que tenía otra vocación y por eso dejé mi anterior trabajo. La verdadera razón de ese cambio era que tenía la necesidad de verme en otra faceta distinta. Esa decisión de momento no ha hecho más que aportarme cosas positivas, la mejor de todas, el nacimiento de Gala y el haber podido disfrutar al máximo de la maternidad. Y aunque eso ser madre full time se acaba, vamos a conciliar todo lo que podamos.

Por delante tengo muchísimo trabajo, comenzando por reformar y acondicionar el local, y también este blog sufrirá algunos cambios. Ah, por cierto, casi se me olvida. La tienda se llamará TOC TOC -la shop-.

Sònia Sanz, a la seva nova casa de Rocafort (2022). Fotografia: Instagram @almondflowerproject
Una casa de somni

El juny del 2020 va traspassar el seu negoci del carrer Urgell, per iniciar un nou projecte dedicat a la restauració d’una casa de turisme rural a la població de Rocafort (Bages) que ha estrenat aquest estiu del 2022 i es pot llogar a través del portal Airbnb. Una petita casa de poble del 1900 on gaudir d’unes estades lentes, una experiència wabi—sabi.

En una entrevista al portal apartmenttherapy, el 29 d’agost del 2022, la Sònia explicava que trobar aquesta casa va ser sens dubte una decisió que va canviar-li la vida. Des del maig del 2016 estava treballant a la seva pròpia botiga de decoració per a la llar, però quan va arribar el COVID, va voler començar de nou en un projecte, així que va decidir comprar una petita cabana i arrancar amb un llit i un esmorzar. Amb una mica d’esforç “i ajuda del destí”, diu, Sanz va trobar aquesta petita casa centenària, a només 20 minuts de la seva casa real.

Des que el va comprar, la Sonia i la seva família han intentat mantenir-ne l’originalitat i la identitat. Han viscut a la casa en família per esbrinar-la i veure què necessita per sentir-se còmode abans d’intentar llogar-la.

(Entrada original, publicada al bloc Apugem La Persiana el 16/07/2017. Actualitzada el 05/09/2022)

16 de setembre 2014

L'art de cosir i vestir a la moda

Sastres i modistes

A Catalunya al segle XIX i en entrar al XX, moltes dones treballaven en el sector tèxtil, repartides en les grans ciutats fabrils i les colònies industrials del Llobregat, Cardener o el Ter, per mencionar tres rius propers. La ciutat de Manresa històricament era una ciutat on es treballava la seda des de feia anys, en especial en les sederies Balcells i les antigues fàbriques ja desaparegudes del Pont Vell, i també es filava o teixia una altra matèria, el cotó. Amb l'aparició de la màquina de cosir i posteriorment de l'electricitat a les cases, va augmentar el treball a domicili en el sector de la confecció; els sastres i les modistes començaren a fer-se amb una posició en un temps en què la majoria de la roba es feia a mà i en què era molt difícil trobar confecció realitzada de forma industrial, res a veure amb la roba que portem avui en dia.

La majoria de les modistes i els sastres tenia el cosidor ubicat a la seva llar, i molts d'ells tenien noies, les "aprenentes", amb estudis elementals que anaven a aprendre l'ofici. A part existia la possibilitat en molts tallers que les noies que ja tenien una altra ocupació hi anessin dues hores al vespre per aprendre a cosir i per fer-se els seus propis vestits. Les més afortunades podien fer-se fins i tot el seu propi vestit nupcial.

El segle passat, a la dècada dels anys vint, la ciutat de Manresa tenia les millors modistes i els millors sastres de la Catalunya Central. Els noms més populars eren; la de Francesc Codinach (Plaça Major), la sastreria d'Avel·lí Fornells (Plaça Sant Domènec), i la Casa Toneu o sastreria Modelo, fundada el 1882. També hi havia la sastreria de Francesc Valls (carrer del Born), la de Valentí Vers, la Guilà i la sastreria l'Estrella d'Enric Tatjé, totes tres a la Plana de l'Om.

Pel que fa a les modistes, hi havia el taller de Quatre Cases, el de la modista Conxita Rubinat i el d'Emília Fernández. Però potser el taller amb més renom de la ciutat, era el de Carme Mir, situat al carrer Arquitecte Oms. En aquest cosidor, entre aprenentes i oficiales, hi havia un total de fins a 35 persones treballant. Carme Mir, durant la dècada dels anys cinquanta i seixanta, va esdevenir una de les modistes d'alta costura més destacades no solament de Catalunya, sinó de tot l'estat. Mir va vestir conegudes models i dames de l'alta societat, i va ser l'encarregada de dissenyar l'uniforme dels atletes espanyols als Jocs Olímpics de Mèxic de 1968. La germana de Carme Mir, la Maria, també va treballar durant molts anys en un taller de confecció on es realitzaven ornaments religiosos i es va especialitzar en una modalitat única, el brodat amb fil d'or.

Qui tingui més interès a conèixer el món de les modistes i sastres de Manresa té una magnífica oportunitat d'acostar-se fins al Museu Comarcal de Manresa i anar a l'Espai Memòries que acull des del 30 d'agost fins a principis de novembre una mostra que recupera el llegat d'una pràctica femenina i un ofici que va marcar la vida de moltes manresanes durant el franquisme. Els visitants podran conèixer l'experiència de moltes dones manresanes que van viure la seva infantesa i joventut al voltant dels tallers de costura. Moltes d'aquestes dones van dedicar moltes hores de la seva vida a aprendre a cosir, els agradés o no, i d'altres que van fer del fet de cosir la seva professió esdevenint modistes professionals.

Bibliografia:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001). L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

Més informació:

- Vestir amb mida industrial, aquí

10 de setembre 2014

La plaça vuit de març

La lluita per la dignitat, adéu Plaça Espanya!

Seqüència de la inauguració simbòlica de la Plaça 8 de Març -plaça Espanya-, el 1989. (Arxiu Carme Badia)

La ciutat de Manresa té actualment una plaça Vuit de Març, dia on se celebra la jornada internacional de la dona treballadora, ubicada entre els carrers del Cós i carrer Fonollar, al barri de Valldaura. Però aquesta no és la història que vull explicar-vos en aquesta entrada ben bé... tot i que té un paral·lelisme en la història local, perquè gràcies a l'Associació de Dones del Bages, l'ajuntament de la ciutat va decidir batejar una plaça de Manresa amb el nom de "plaça vuit de març". 

Ens remuntem a l'any 1989 i al moviment feminista de Manresa, ben actiu des dels primers anys de la mort del dictador Franco. El 8 de març de 1989 un grup de dones va decidir inaugurar la nova Plaça Vuit de Març, substituint el nom de la Plaça Espanya.
"Pensant en aquesta data del 8 de març dia Internacional de la Dona, s'ens va ocorrer pensar, que en tots els carrers de Manresa, no hi apareix cap nom vinculat a una dona, ni en cap fet relacionat amb nosaltres les dones, per això, vàrem tenir l'iniciativa de fer aquest acte, reivindicant que també s'ens reconegui a la ciutat.
Per tal motiu vàrem decidir, innaugurar de nou la Plaça Espanya, canviant-li el nom per "Plaça de 8 de Març", ja que com sabeu, aquesta és una de les dates més importants en el calendari per a nosaltres, doncs degut a la lluita d'unes dones, que van morir per aconseguir millores salarials i socials, van declarar aquest dia el "8 de Març", com a "Dia Internacional de la Dona Treballadora".
Març 89. Associació de Dones del Bages.

Fotografia del grup de dones durant la inauguració simbòlica de la plaça del 8 de Març, l'any 1989. (Arxiu Maria Josep Ruiz)

Bibliografia:

- García i Casarromona, Gal·la. (2006). El moviment feminista a Manresa. Una història per descobrir. Manresa; Ajuntament de Manresa

24 de maig 2014

La lletadora màgica de la Carretera de Vic

Torneu-me la llet si us plau!

En un butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de l'any 1906 es feia una breu descripció d'una dona instal·lada a Manresa que tenia un estrany do, el de tornar la llet a les dones que l'havien perdut i no podien alimentar als seus fills. També s'atrevia amb animals com cabres i vaques. El poder d'aquesta lactífera fins i tot arribaria a pertorbar el poder públic, quan l'alcalde li va prohibir repartir targetes on anunciava els seus poders. 

Els saludadors podien caminar sobre les brases sense cremar-se, enfonsar les mans en oli bullent, entrar en un forn encès, prendre un ferro candent amb les seves mans, o allotjar en la seva boca un tió encès, i com en aquest cas, obrar autèntics "miracles" i fer rebrotar de nou la llet a les dones que l'havien perdut.

L'extracte on descriu els oficis d'aquesta lletadora màgica es troba a l'apartat Folklore Mèdic Català, del butlletí del Centre Excursionista de Catalunya número 137, del mes de juny de l'any 1906. 

Ara de poc he sabut que a la nostra terra també hi ha saludadores. A primers del present any 1906 se repartiren per Manresa unes tarjetes d'una saludadora que s'hi havia establert, consistint la seva gracia en fer tornar la llet a les dònes, cabres, vaques y burres que se'ls hagués retirada. L'Alcalde no's degué convèncer del poder lacltíer de la saludadora y li féu plegar el ram al sentdemà d'haver-se anunciat. Les tarjetes diuen textualment: "Gran Saludadora de nacimiento. Se devuelve la leche á las mujeres que la han perdido, cabras, vacas y burras. Verdad. Horas: de 9 á 12 y de 2 á 5. Días festivos: de 9 á 1. Carretera de Vich, 231, casa de Viola, con dos puertas de hierro, frente la capilla de los Dolores, Manresa.

Referència original:

- Dipòsit Digital de documents de la UAB: Centre Excursionista de Catalunya.

18 de setembre 2012

Una manresana i tres guerres

Dolors Molist i Colom (Revista el Pou de la Gallina, 2008)
Dolors Molist i Colom

Dolors Molist i Colom és una manresana de 93 anys que té el trist record d'haver viscut tres guerres: la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria.

La Dolors va néixer el 13 de gener de 1917 a la ciutat de Manresa, fou la tercera de sis germans d'una família d'ideals republicans. De petita no va anar a l'escola, però va aprendre a llegir de forma autodidàctica gràcies al seu avi matern. Des dels 12 anys treballava en una fàbrica tèxtil. Enamorada de França, va abandonar Catalunya el 1939 amb el triomf dels feixistes de general Franco, exiliada durant tot el franquisme es va casar amb un anarquista de Berga, en Climent Santacreu i Tor. Va escriure les seves memòries en francès.

Portada del seu llibre 
L'exili a França, el camp de concentració d'Argelers i l'antic pavelló de Romania

En finalitzar la Guerra Civil, i aconsellada pel seu marit Climent, que estava a la presó, la Dolors emprèn el camí de l’exili i se'n va cap al coll del Pertús, direcció França. Hi arribà en un cotxe amb altres republicans, el camí era molt perillós. El xòfer els va abandonar en plena carretera abans d'aconseguir travessar la frontera a peu. 

Ja en territori francès, als homes els van traslladar cap al camp d’Argelers i a les dones i els nens els van fer pujar en un tren direcció a Toulon. Allà els van repartir en autobusos, durant el trajecte cap a Niça n’anaven deixant un grup a cada població per on passaven. La Dolors va baixar a Flassants-sur-Issole. Va viure uns mesos en un camp de refugiats improvisat a l’església del poble. Els francesos de la zona els donaven llegums per menjar i els portaven matalassos per dormir.

La Dolors va assabentar-se que el seu espòs, en Climent era viu a Catalunya. Aprofitant que el govern franquista va oferir una amnistia, no ho va dubtar ni un instant, va agafar un autobús de retorn, que passava per la ciutat fronterera d'Hendaia. En arribar a Saint Jean-de-Luz, la Creu Roja Espanyola els va fer baixar ràpidament dels autobusos. Les tropes espanyoles concentrades allà els esperaven amb entrepans i begudes. Si en volien un, havien de cantar l'himne del Cara al Sol, la Dolors no va cantar-lo perquè duia un entrepà fet a casa.

Van continuar el seu viatge fins a Barcelona, on els van instal·lar a l’antic Pavelló de l'Exposició Universal de Romania, a Montjuïc. La Dolors es va escapar del grup i va aconseguir arribar fins a casa nostra, a Manresa. Mentrestant, en Climent també havia aconseguit fugir de la presó i el seu pare l’havia ajudat a travessar la frontera.

Pavelló romanès de l'Exposició Universal de 1929 (barcelofília)

Retorn a França amb en Climent

Sense diners, ni cap pertinència a sobre, però lliure, la Dolors era altra vegada a França. Aviat va començar a treballar a l’hotel de Mont-Louis i va aconseguir treure en Climent del camp de concentració d'Argelers, on encara quedaven molts republicans catalans i espanyols.

La vida de la Dolors i en Climent està marcada per dues guerres més, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria i, més endavant, pel Maig del 68. Durant la Segona Guerra Mundial, a França, en Climent s’allistà a la resistència contra els nazis. Més endavant, van viure uns deu anys a Algèria, on vivia una germana de la Dolors. A l’inici de la revolta dels algerians contra el domini colonial francès els van expulsar del país nord-africà. 

El 1962, amb la independència d'Algèria, tornen a França per tercera vegada i s’instal·len a la Roque d’Anthéron, a Provença. L'any 1974, als seixanta-cinc anys, mor el seu marit Climent, la Dolors viurà a França fins al 2007, any en què torna a Manresa.

Bibliografia i recerca:

- Bloc Manresanes que han fet història: Dolors Molist i Colom (Manresa,1917)
- Revista BagesERC, núm. 1, Gener-Març 2010

Fitxa:

- Memoria.cat: Cens de manresans privats de llibertat: Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975); Dolors Modist i Colom: aquí

14 de novembre 2011

L'assassinat de la cooperant Flors Sirera

Rwanda 1997

Fotografia: La manresana Flors Sirera sosté un infant en un hospital.

El 18 de gener de 1997 al matí, tres cooperants de Metges del Món es van dirigir a un llogarret del nord-oest de Rwanda on treballaven. Un d'aquests cooperants era la infermera manresana Flors Sirera.

Quan van arribar-hi, es van trobar un munt de cadàvers escampats a la vora del camí. El mateix batlle del poble els va dir que havien estat els militars feia poc i que no gaire lluny hi havia un punt on hi amuntegaven altres cadàvers, per evitar contagis i epidèmies. Hi van anar i van veure un espectacle dantesc i inhumà. Un informador del govern ho va saber i es va convocar una reunió urgent dels alts càrrecs militars de la zona que, prèvia informació a les altes instàncies governamentals, van decidir que s’havia d’executar les tres persones abans de la nit per evitar problemes majors. Es va formar un comando especial i a quarts de nou del vespre del dia 18 de gener de 1997 es presentaven a llur casa i mataven a trets Flors Sirera, Manuel Madrazo i Luís Valtueña. Els tres havien vist el genocidi de primera mà, i se'ls havia de fer desaparèixer.

El testimoni de la seva mort: "assassinats selectius"

Fotografia: Paul Kagame (actual president de Rwanda), general tutsi el 1997, va ordenar la mort de la cooperant manresana Flors Sirera i dels seus dos companys.

T004 és la clau que protegeix la identitat d’un testimoni que es considera clau per aclarir l’assassinat de Flors Sirera, el 1997 a Rwanda, i vuit cooperants i religiosos més de l’estat espanyol.

El seu testimoni avala que van ser dirigents del Front Patriòtic Rwandès (FPR), sota l’autoritat del general tutsi Paul Kagame, els autors de l’assassinat. El T004 va assegurar que dos dies abans de l’assassinat de Flors Sirera va ser convocat a una reunió urgent en el destacament format per agents del servei secret i militars de l’exèrcit regular. En la reunió es va exposar que membres dels serveis secrets havien seguit a Flors Sirera mentre aquesta anava a repartir medicaments en dispensaris de la zona en conflicte i que un supervivent de les massacres va explicar a la infermera manresana el que havia passat i va donar indicacions precises de llocs on es podien trobar cadàvers. Aquella nit, van ser cridats deu militars a una reunió secreta i va ser allà on es va decidir posar fi a la seva vida fent un atac més ampli per dissimular la voluntat de l’assassinat selectiu de cooperants internacionals, entre ells Manuel Madrazo i el fotògraf Luis Valtueña.

L’objectiu secundari era que les organitzacions no governamentals abandonessin el terreny i buidar l’escenari de les matances d’observadors internacionals i així prosseguir amb les seves operacions de desestabilització al nord-oest de Rwanda. Van aconseguir el seu objectiu entre les 8 i les 9 del vespre, a Ruhengeri, i les primeres informacions van atribuir a extremistes hutus la matança.

Més informació:

- Les matances de Rwanda de 1994, aquí
- El genocidi de Rwanda, aquí

Casa Flors Sirera:

- La seva web, aquí

Bibliografia:

- Inshuti.org
-
Diari Regió7: "L’esfereïdor relat de l’assassinat de Flors" (04/05/2006)

09 de maig 2010

La filla del governador de l'Àfrica Equatorial

Ginette Eboué a l'estació del Nord

Isabel del Castillo, és una més dels milers d'homes i dones que van travessar la frontera dels Pirineus fugint dels nazis i dels francesos del règim de Petain, o del que es coneixerà com la França de Vichy. L'ocupació alemanya de França (1940-1944) i la constant col·laboració de l'estat titella del mariscal Petain cap al seu amo alemany, va portar a milers de jueus i fins i tot soldats britànics, polonesos i partidaris del general De Gaulle, a travessar la frontera cap a l'Espanya de Franco, que mantenia una sospitosa neutralitat en la guerra que s'estava desenvolupant a Europa. L'estat espanyol era una via ràpida per fugir a Hispanoamèrica o per formar part de xarxes d'espionatge britànica i nord-americana, vigilant alhora no caure en el bàndol contrari, l'alemany, perquè també disposava de llurs xarxes. Un dels casos més famosos d'espionatge o doble-espionatge del període que compren els anys de la Segona Guerra Mundial, fou l'espia català, Joan Pujol, alies Garbo.

Maquis, contrabandistes, "passadors experts" en les muntanyes del Pirineu i tota una serie de persones es jugaven el físic per ajudar a passar cap a territori espanyol al tràfic de persones que volien penetrar a l'estat espanyol per escapar del terror nazi i salvar la vida per tornar després a infiltrar-se en la resistència organitzada.

Molts d'aquests passadors, eren exlluitadors de la Guerra Civil Espanyola, com els maquis aragonesos o catalans, i també d'altres formacions polítiques com del POUM o a nivell més espanyol del PCE. La majoria actuaven perquè creien que d'aquesta manera aconseguirien "el favor" que realitzaven es girés en contra el general Franco un cop Hitler fos derrotat definitivament, d'altres senzillament aprofitaven l'avinentesa per fer diners a costa de persones necessitades.

L'estació del Nord, el darrer tram

Tornem a Isabel del Castillo, que va aconseguir arribar fins a Barcelona, des de la França ocupada, gràcies a l'ajuda de passadors experts, tot i que segons la pròpia del Castillo reconeix que no eren de confiança, perquè el darrer tram del viatge en tren de Manresa a Barcelona, un dels passadors es va espantar en veure la Guàrdia Civil parlant amb del Castillo i la seva acompanyant, i va fugir per por a ser delatat. Finalment, ja a la capital catalana, Isabel del Castillo (amb el nom de Ana Martínez) va arribar a Madrid on va poder viure tranquil·lament lluny de la pressió nazi.

Fotografia de Ginette Eboué. Des de l'any 1961 era directora de la UNESCO, en el programa d'assistència als moviments d'alliberament nacional i la lluita contra l'apartheid a l'Àfrica. Morí l'any 1992, fou una membre activa de la Maçoneria, de la "Gran Lògia Femenina de França".

Però el més curiós fou precisament aquesta companya de viatge cap a la llibertat, era la filla del governador de la colònia francesa de l'Àfrica Equatorial, que s'havia posat al servei de la França Lliure del general De Gaulle. No fa falta ser gaire perspicaç per creure que la filla d'un governador, concretament de Felix Eboué, i la seva pell de color negre seria un detall que la gendarmeria francesa i la Gestapo detectarien immediatament. Malgrat tot, Ginette Eboué, va poder escapar-se dels controls policials, els passadors es van negar a donar-li documentació falsa, "perquè senzillament a Espanya no hi havia negres".

Isabel del Castillo, explica que la seva documentació falsificada li va permetre superar els nombrosos controls policials des del trajecte de Montpeller fins al Pertús, i que més tard arribarien fins a l'estació del Nord de Manresa per fer el viatge fins a Barcelona amb tren, juntament amb Ginette i el passador que s'ubicaria en un altre vagó.

Si del Castillo (Ana Martínez) va arribar a Madrid, la Ginette va poder arribar a l'Àfrica i va evitar caure en mans dels alemanys, ja que la seva captura seria un punt a favor del bàndol alemany, pel simple fet de ser la filla del primer governador colonial que no va seguir les directrius del règim col·laboracionista de Vichy, i es va passar al que seria la França guanyadora de la Segona Guerra Mundial, la França Lliure de Charles De Gaulle.

Narració d'Isabel del Castillo, a "Contrabandistes de la Llibertat" d'Assumpta Montellà.

18 d’octubre 2008

Una història per descobrir, el feminisme

Les arrels del moviment feminista manresà

Les arrels del moviment feminista a Manresa i el Bages es troben en l’Associació de Dones del Bages, el grup de dones que va encapçalar a la comarca -des del 1978 i fins al 1992- el despertar d’un moviment feminista durant la transició democràtica. L’entitat va néixer en un moment crucial: just després de la celebració de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona del maig de 1976.

La primera i més important lluita que va dur a terme l’entitat va ser la reivindicació d’un Centre de Planificació Familiar, que es va aconseguir i va ser dels primers de Catalunya. Les seves propostes, expectatives i inquietuds relacionades amb la sexualitat lliure i el dret a decidir: anticonceptius i avortament, fi de la violència sexual, eliminació de les traves sexistes al camp laboral, de l’educació i polític, es plasmaren en un intens treball d’anys oferint a les dones de Manresa i comarca assessorament psicològic i sexològic, promovent l’estudi i divulgació de temes feministes; facilitant assessoria legal a la dona; organitzant actes, xerrades i conferències; treballant per solucionar el tema de l’avortament i denunciant tots els fets discriminatoris, mitjançant recursos jurídics i d’altres. Alguns dels lemes del moviment feminista en aquells anys són tota una declaració de principis: “dret al propi cos”, “Anticonceptius per no avortar. Avort lliure i gratuït per no morir”, “Jo també sóc adúltera”, “Igual salari per igual treball”, “Dona: si t’agredeixen, respon!”, “Lliure en la maternitat, autònoma en el treball, protagonista en la societat”.

Moltes d’aquestes dones duien una doble militància: política i feminista, religiosa i feminista, associacionista (moviment veïnal) i feminista, etc. Així, l’entitat aglutinà des del principi gent molt diversa: des de dones provinents de moviments cristians fins a militants d’esquerres i capdavanteres de moviments associatius i veïnals. Compartint, això sí, una visió femenina i feminista de la societat. Però l’Associació de Dones del Bages, com la majoria d’entitats amb un nucli humà i social de base i acció, va passar per alts i baixos, i el 1992 l’associació va tancar portes definitivament. Va desaparèixer com a entitat, i la seva lluita va quedar truncada.

Quatre anys més tard, el 1996 i des de l’àmbit de les institucions municipals, s’endegà un nou projecte que, sense abanderar els ideals del moviment feminista, si pretenia cobrir una mancança latent: el suport a la dona. D’aquesta manera es va posar en funcionament a Manresa el Punt d’Informació i Atenció a la Dona de la ciutat (PIAD) Montserrat Roig.

Però, i el moviment feminista a la ciutat, fora de l’àmbit institucional? Ha existit i existeix, amb alts i baixos, amb major o menor projecció social, però latent al cap i a la fi. Durant uns anys va ser el moviment feminista de dones Inkietes. Avui en dia, el col·lectiu Columna Clitoriana, i també d’altres grups de dones emmarcats en àmbits d’actuació diversos.

Perquè tot i viure en ple segle XXI, la igualtat real –que no formal- encara és una assignatura pendent a la nostra societat.

Bibliografia:

- GARCIA I CASARRAMONA, Gal·la (2006). El moviment feminista a Manresa. Una història per descobrir. Manresa: Ajuntament de Manresa | Centre d'Estudis del Bages.

Printfriendly