27 d’abril 2015

El cost de perdre la guerra

Les tropes borbòniques: la soldadesca italiana (1714-1718)

Acabada la guerra de Successió el 1714, el principat de Catalunya va continuar ocupat militarment. L'octubre de 1715 hi havia un total de 30.120 soldats, repartits en 39 batallons d'infanteria (22.000 soldats) i 18 esquadrons de cavalleria (8.000 soldats). Una part important d'aquest contingent es trobava a la ciutat de Barcelona, però la resta es trobaven repartits arreu de la geografia catalana. Sis anys després de finalitzar la guerra, el 1720, a la ciutat de Manresa hi havia un batalló d'infanteria i dues companyies de cavalleria. Pel que fa als altres indrets del Bages, a Cardona hi havia un batalló d'infanteria i una companyia de cavalleria; Santpedor i Sallent allotjaven un batalló d'infanteria cadascun i a la comarca del Moianès, Moià, tenia un esquadró de cavalleria.

La població va haver de carregar sobre les seves espatlles bona part del manteniment d'aquestes tropes. Els allotjaments de soldats, que es repartien entre els diferents habitatges de la ciutat, amb l'excepció dels eclesiàstics i nobles, els privilegiats, comportaven una important despesa en el subministrament de queviures, que l'havien de costejar les mateixes famílies que acollien els soldats. A Manresa els militars suposaven prop d'un 15% de la població total. La ciutat estava emmurallada i tenia uns 5.500 habitants que vivien repartits en 1.160 cases. Fora muralles hi havia els ravals de Valldaura, Sant Andreu i les Codines. Aquesta gran presència de tropes estava destinada a controlar un territori vençut, hostil i sobretot rebel. La distribució de les tropes s'organitzava a través de les places fortes i poblacions estratègiques del territori, que havien de tenir guarnicions permanents.

La guarnició borbònica de Manresa l'integrava el regiment napolità de la Basilicata, que era dirigit pel coronel Félix Escalera, que va morir en combat el dia 4 de setembre de 1714, quan els fusellers i voluntaris catalans del marquès del Poal atacaren la guarnició borbònica de la ciutat de Manresa, just una setmana abans de la derrota de Barcelona. Félix Escalera era també governador de la guarnició borbònica de Manresa i, després de morir davant les tropes austriacistes del marquès de Poal, fou substituït pel tinent coronel del seu regiment, Andrés Bonito y Pignatelli. La majoria dels soldats que formaven part de la guarnició borbònica de la ciutat procedien de la ciutat de Nàpols. Pels carrers de Manresa l'italià es convertí en l'idioma més emprat

L'any 1715 el comandant de la guarnició borbònica de Manresa era el tinent general Domingo Recco, també napolità, que ja era governador de les vegueries de Manresa, Cervera i Puigcerdà, i que va exercir aquest càrrec fins al 1719. Aquell mateix any la ciutat tenia el regiment de Bovesi, també italià, amb 1.200 soldats; tres anys més tard, acollia el regiment de dragons de Roselli, dirigit aleshores pel seu capità comandant Dn. Dionisio de la Cruz. Aquest, a principis de gener de 1718, encarregava als sastres de Manresa Josep Pujol, pare i fill, i Domingo Bovets, la confecció de 622 vestits pels soldats del regiment de Roselli, destinant per a cada vestit la quantitat de 14 rals de plata castellans.

Bibliografia bàsica:

- Bages1714.cat: "Manresa" de Francesc Serra i Sellarrés

- TORRAS, Marc (coord): "Manresa de la Guerra dels Segadors a la Guerra Gran". Manresa. Ajuntament de Manresa/Centre d'Estudis del Bages, 2014

- Revista Dovella, Any: 2011 Núm. 107, Dossier especial: La guerra de Successió a Manresa i el Bages

Més informació al bloc:

- Tornar a començar: aquí
- La crema de Manresa: aquí
- Terra Cremada: aquí
- La guerra de Successió, últims dies: aquí
- José de Armendáriz i l'incendi de Manresa: aquí

20 d’abril 2015

Manresa: pistolers pels carrers (1919 - 1923)

A trets per la ciutat

La fi de la Primera Guerra Mundial el novembre de 1918 havia suposat el final a una gran època de creixement econòmic gràcies a les comandes que feien els països bel·ligerants. La neutralitat espanyola havia resultat "molt profitosa". En acabar el conflicte, el ritme econòmic aviat va decréixer i l'atur es va disparar. A Catalunya per exemple, a principis del segle XX, el 50% dels treballadors de les fàbriques no tenia feina. La patronal espantada davant el triomf de la Revolució Russa i sobretot, davant l’èxit de les vagues generals convocades per la CNT que sumava aleshores prop d’un milió d’afiliats, van decidir prendre’s la justícia per la seva mà. Començava l'època coneguda com el pistolerisme.

El sindicat CNT havia esdevingut el sindicat més important del país gràcies a les seves accions i vagues generals. La reacció de les autoritats fou un enduriment de les condemnes i una dura repressió a tots els nivells, entre les quals destacava la funesta Llei de Fugues. Ben aviat la patronal veient que els cossos de seguretat de l'estat no actuaven amb prou força, van decidir contractar a exèrcits de mercenaris per contrarestar qualsevol intent de vaga o manifestació a les seves indústries. Abans ja havien intentat aturar les demandes obreres amb locauts (tancament de fàbriques), utilització d'esquirols i mitjançant sindicats grocs, per rebentar les vagues i accions de la CNT. Les postures es van radicalitzar quan ambdós bàndols van començar a utilitzar la força. Els pistolers de la patronal es batien a trets amb els pistolers de la CNT. Els carrers esdevenien camps de batalles, amb les bales com a protagonistes.

A casa nostra, el 1919 es va produir un fort locaut igual que a la resta de Catalunya, fou el que es coneixerà com la vaga de la Canadenca. El 6 d'octubre d'aquell any uns desconeguts van disparar al carrer Sant Llorenç de Brindisi (barri de les Escodines) a l'industrial vetaire Francesc Costa. L'industrial va sobreviure tot i que fou ingressat en un hospital de Barcelona. Pocs mesos després, l'11 de gener de 1920 es va produir un atemptat contra l'industrial Lladó, tot i que la premsa manresana no va aclarir mai el succés. No es pot atribuir l'autoria a causa del fet que no disposem d'hemeroteca per revisar-ne els fets. 

La violència a Manresa anava amb escreix, i així poques setmanes després, Ignasi Reguant, encarregat de la impremta Miquel i Companyia fou agredit a cops de martell a la carretera de Cardona. L'1 d'octubre de 1920 Pere Oliveras i Serra, a la cantonada de la carretera de Cardona amb el Carrer Magnet, fou tirotejat de forma violenta amb un balanç macabre. Els trets van posar fi a la seva vida. També va resultar ferit el seu soci Josep Ferrer, tot i que aquest va sobreviure. Oliveras era el vicepresident de la Cambra de Comerç de Manresa i soci del Casal Regionalista de la Lliga. L'atemptat va passar quan Oliveras sortia de la seva fàbrica Filatures Oliveras i Marquet, establerta on hi havia la Maquinària Industrial i que avui ocupa una illa de cases del carrer Pompeu Fabra. La policia va arrestar diferents treballadors de Manresa i Sant Vicenç de Castellet, tot i que mai es va aclarir qui va ser l'autor o autors del seu assassinat. La premsa detallava que l'assassí va aconseguir escapar sense ser capturat:
"L'agressor un cop comès el crim, fugi per la Carretera cap als carrers de Magnet i Cosso ont desapareguè".
(El Pla de Bages, núm. 10666, 02/10/1920)

L'assassinat va causar un gran impacte a Manresa. Pere Oliveras es convertia en el primer industrial assassinat a la ciutat. Els diaris locals, tant els conservadors com els progressistes, es van acarnissar amb el sindicat de la CNT els dies posteriors, de forma molt dura, on se'ls acusava de l'assassinat de l'industrial tot i que la policia no va aconseguir atrapar a l'assassí. Per la seva banda la CNT acusava el Sindicat Lliure de causar el pànic i el terror als carrers per combatre la presència del seu sindicat a Manresa i la comarca del Bages.

L'abril de 1921 el sindicalista cenetista Joan Garcia Oliver fou detingut a Manresa per fer xantatge a patrons i amos de fàbriques als qui demanava entre 5.000 i 10.000 pessetes a canvi de garantir estabilitat laboral. Un dels fets més destacats, recollits en aquest bloc, fou el tiroteig que es va produir al carrer Cantarell al líder de la CNT Àngel Pestaña. El 6 d'octubre de 1923 es va produir un altre tiroteig entre sindicalistes de la CNT i membres del Sindicat Lliure al cafè Alhambra del Passeig Pere III.

Bibliografia:

- Bloc Històries d'un Món Real: "El pistolerisme"

- Bloc Ciències Socials en Xarxa: "La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)"

- COMAS, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Manresa: Editorial Zenobita

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals

13 d’abril 2015

El xalet mutilat de Casa Caritat

Negre sobre gris, un xalet modernista

Navegant en dos blocs manresans, he trobat un cas que potser molts coneixeu, encara que a simple vista passi del tot desapercebut al públic general. Als blocs Manresa Calidoscopi i 2n 2a fa temps que en van parlar i ens van explicar la mutilació que va patir el xalet modernista situat al carrer Verge d'Alba, a tocar de la Casa Caritat (avui en dia seu del SOC), l'antiga Fundació Cots. El xalet en qüestió fou projectat per Alexandre Soler i March tenia una teulada plena de corbes i una petita torre amb un curiós però bonic coronament. Un xalet amb formes sinuoses d'una inspiració radicalment modernista i amb influències d'Antoni Gaudí i una semblança amb la torre que corona la casa Batlló de Gaudí, a la ciutat de Barcelona. 
"La rauxa i les corbes pròpies del Modernisme s’expressaven amb total normalitat en un edifici que semblava sorgit de la imaginació dels més petits. Els seus elements més identificatius eren una teulada amb voladissos ondulats i una torre circular, amb un coronament d’inspiració gaudíniana".
Alex Gomez Ribera, 2n 2a
El 1909 a l'arquitecte Soler i March se li encarrega crear una escola de pàrvuls (regentat durant anys per la popular Sra. Llasera de l'anomenat Liceu Infantil), confiada a les mateixes monges del patronat del Sagrat Cor de Jesús de la Casa Caritat, en un local nou, que col·locà a continuació de l’edifici Cots i la seva autonomia formal respecte a l’edifici principal fou tan contundent que provocaria certa perplexitat. Popularment, se la coneixia amb el nom del “xalet” tot i que era una escola. L’any 1911 el paleta Cristòfol Botinas, constructor de Ca la Buresa, el Casino i la Florinda, entre altres edificis importants de la Manresa de l'esplendor burgès, va començar les obres de construcció del xalet modernista, segons projecte de l’arquitecte Alexandre Soler i March. Les obres es van acabar l’any 1913, amb un cost total de 20.000 pessetes. En aquells dies l'edifici estava ubicat als afores de la ciutat, envoltat d'espais de joc i horts.

Bibliografia:

- Bloc 2n 2a: "La destrucció modernista"

- Bloc Manresa Calidoscopi: "El Xalet de Casa Caritat"

- Bloc Memòries del Segle XX. Descobreix-te Vic-Remei: "Els cotxes PTV i altres"

- Diari Regió7: "He treballat documents que no havia obert ningú feia més de 100 anys" (09/12/09)

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- León Barturó, Marc (2012): "Estudi i anàlisi de l'obra arquitectònica d'Alexandre Soler i March (1873-1949)". Projecte de final de carrera, UPC.

- Memoria.cat; La República en un clic (1931-1936): "Les escoles religioses"

- Vilaró i Llach, Joan (1983): "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Manresa. Llibreria Sobrerroca

03 d’abril 2015

Un alemany enterrat a la Seu

La llosa sepulcral del comte d'Egkh

Llosa sepulcral del comte d'Egkh al claustre de la Seu. Fotografia: Revista Dovella

Al claustre de la basílica de la Seu, en un espai reduït entre la paret i la capella dedicada a Sant Agustí, si fixem la vista a terra, hi trobem una llosa de marbre negre amb una inscripció en llatí que porta encastada una peça de marbre blanc ornada amb un escut rodó, una corona i rodejat per una ornamentació barroca. L'heràldica de l'escut roman esborrada pel desgast del material.

La misteriosa llosa sepulcral és la d'un coronel alemany, el comte d'Egkh i Hungersbach, governador del castell de Cardona, on fou ferit defensant-lo dels atacs de les tropes castellanes de Felip V durant la guerra de Successió. A conseqüència de les ferides fou traslladat a Manresa i acollit pel metge i conseller en cap Tomàs Mollet, on morí a principis de l'any 1712. De la inscripció de la llosa, l'historiador local Joaquim Sarret i Arbós en féu un intent de transcripció en la seva obra Història de Manresa publicada l'any 1910. A continuació i gràcies a l'historiador del Centre d'Estudis del Bages Xavier Sitjes i Molins reproduirem la traducció que se'n podia deduir, ja que moltes lletres i paraules s'havien desgastat de la pedra i eren illegibles:
"L'il·lustríssim Frederic Cristià, comte cesari d'Egk i Hungersbach, cambrer general de les àuries provisions (?) de l'emperador Josep i de les seves (...) pel qual i per al rei (d'Espanya), després emperador de romans, aquest home, i fins als voltants del dia de la romana coronació, defensà estrènuament Cardona. Ací jau, gloriosa víctima del regi servei. No pogué fer altrament que caure pel rei. Morí el 6 de gener de l'any 1713, confortat amb els sagraments de l'Església (...). Descansi (en pau)".
Bibliografia:

- SITJES, Xavier: "La llosa sepulcral del comte d'Egk a la Seu de Manresa". Revista Dovella, núm. 103, p. 34

També et pot interessar:

- El misteri de les tombes de la Seu: aquí

Printfriendly