23 de febrer 2009

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 2. Els orígens de l'aljama

Sobre els orígens dels jueus manresans, Joaquim Sarret fa una explicació de la vinguda dels jueus a la península Ibèrica. I sobre l'existència de jueus a Manresa abans d'aparèixer en la documentació diu textualment: "En que el primer llibre comènsi en 1294, no vol dir que aquest any fos el de la vinguda dels jueus a Manresa, dòncs tením datos de fetxa anterior que revèlen havèrni molt avans, prò còm eren pòcs en número y no havíen obtingut gran importáncia, el seu periodo de propsperitat y relatiu benestar no fou fins a primers del sigle XIV, en que es pogueren dedicar tranquilament a la reglametnació de servèys y actes públics de la seva comunitat o Aljama". Però tot coneixent perfectament l'arxiu manresà del qual era director, no aporta cap prova de l'existència de jueus a Manresa d'època anterior a la segona meitat del segle XIII. Només cita un guiatge de 1247, però no cita que es tracti d'un jueu, com ho és el del 1260, si bé no es veu clar que estigui establert a Manresa; en canvi el que apareix el 20 de febrer del 1292 ja correspon a un jueu manresà.

Així, doncs, quan vingueren els jueus a Manresa? Ja hi eren? Vingueren amb els repobladors? Més tard? Quan? L'existència de jueus en època visigoda està ben documentada per les disposicions que es prengueren contra ells en els Concilis de Toledo. Amb l'arribada dels musulmans, els jueus milloraven la seva situació, fins i tot, posteriorment, se'ls titllà de col·laboracionistes amb els invasors. A Catalunya, en la primera etapa de la repoblació, només es coneixien les comunitats jueves, en els segles X-XI a la ciutat de Girona i Barcelona, que són les dues úniques ciutats romano-visigodes que no havien sofert una despoblació total. Tarragona romandrà desperta durant molt temps, mentre que Tortosa i Lleida van romandre en poder dels sarraïns fins al 1148 i 1149 respectivament, quan passaren a formar part del patrimoni del comte barceloní Ramon Berenguer III. Ambdues ciutats conservaren la seva aljama jueva que s'havia mantingut durant el domini sarraí.

Les possibles dates per la vinguda de jueus a Manresa, ja que ni en el segle X, ni el segle XI, ni el XII els trobem documentats, podrien ser, en primer lloc en el moment en què els almoràvits fan la seva aparició a al-Àndalus el 1086, i arriben a les fronteres catalanes l'any 1098. Aquests musulmans feien ostentació d'un fanatisme religiós que no admetia la tolerància que els musulmans d'al-Àndalus tenien amb els mossàrabs i els jueus, fet que pogué produir l'emigració de comunitats jueves cap a Catalunya a establir-se en ciutats que començaven a expansionar-se econòmicament. Però ens trobem amb el cas de la persistència de les aljames de Tortosa i Lleida malgrat sofrir el domini almoràvit durant mig segle. No sabem exactament com actuaren els almohades que vingueren a substituir els almoràvits en el domini d'al-Àndalus, penetrant pel sud de la Península el 1145 i el 1186 arribaren a les fronteres catalanes, respecte dels jueus. Finalment queda la possibilitat que l'expansió per la costa valenciana en temps de Jaume I, que durà del 1229 fins al 1245, fes que els jueus valencians poguessin traslladar-se a ciutats catalanes.

L'entrellat del nostre problema l'hem d'anar a buscar a fora de Manresa, en altres poblacions on l'aljama jueva tingui la seva activitat documentada d'anys abans que la de Manresa. Així en els protocols notarials dels jueus de Vic que comencen el 4 de gener de 1266 ha sortit la solució a la llum que ens ha permès veure l'origen de l'aljama manresana.

Es tracta de l'activitat que desenvolupà una família jueva manresana a Vic, car els jueus, encara que residents a una població determinada, practicaven una activitat itinerant, acudint a poblacions veïnes, i fins i tot llunyanes. Així com a Manresa s'hi troben jueus procedents de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o Montpeller, a Vic hi actua una família anomenada Isaac de Manresa, que tingué una intensa activitat econòmica a la capital de l'Osona des del 1266. Encara que actuï a Vic, Isaac havia de residir a Manresa, ja que se l'anomena així, també un fill seu se'l coneixerà com a Astruc de Manresa. La família, segons les dades, era així:

Aquesta família estava composta per l'avi, Maimó d'Yspania, que no du a terme cap activitat, i no sabem si se'l cita com a difunt, el pare Isaac de Manresa, a principis de 1266 ja se'l cita com a difunt, la mare Astruga que apareix com a vivent el 1266, i dos fills: Astruc de Manresa, que actua com a cap de la família des de la mort del pare, i Maimó que morí vers el 1278 i estava casat amb una tal Regina que apareix el 1278. No estem en condicions per assegurar-ho, però és possible que el continuador d'aquesta família fos un fill d'Astruc de Manresa anomenat Vidal Astruc que tingué una intensa activitat econòmica a Manresa a partir del 1294, juntament amb un possible germà anomenat Maimó Astruc.

Per tant tenim una família jueva que abans de 1266 ja habitava a Manresa, però que el seu origen no era manresà ni de cap altra població catalana, ja que l'avi havia vingut d'Espanya. No sabem si en aquest cas es pot incloure el regne de València dintre del territori que hom generalment anomenava Espanya (Yspania), referint-se a les terres dominades pels musulmans. Sigui d'on sigui la seva procedència és forana, i l'arribada a Catalunya es pot circumscriure abans del 1250, que concorda amb l'expansió valenciana del rei Jaume I (1229-1245). Per tant creiem que l'aljama manresana es formà arran d'una immigració de jueus procedents de València i es distribuïen per les poblacions més importants de Catalunya.

Llegir més:

- Capítol 3: La desaparició de l'aljama

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

20 de febrer 2009

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 1. Introducció historiogràfica

Rubèn Salomó, jueu manresà del segle XV, tret d'un llibre de l'Arxiu de la Ciutat (Gasol, J.M. "La història de Manresa explicada als infants")

Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials dedicats exclusivament a extractar les actes notarials que protagonitzaven, i que avui es guarden a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa, a través dels quals es poden refer moltes de les vicissituds del call manresà.

Els jueus manresans han estat negligits pels historiadors forans. Només s'han publicat dins dels estudis manresans dos treballs referents a l'existència de la comunitat jueva de Manresa. El més antic és un opuscle de vuit pàgines titulat: Memoria-Histórica de los judíos de Manresa, sense data, ni autor; però sabem que fou redactat per Josep Maria Mas, que fa unes disquisicions sobre els jueus manresans sense aprofundir-hi gaire, essent la part més interessant la relació dels jueus manresans i d'altres poblacions detectats a les actes notarials esmentades, i menys interès tenen les quatre pàgines dedicades a copiar o extractar algun dels documents que considera més interessants. No diu res, o molt poc, sobre la vida i vicissituds de la comunitat jueva. Una publicació molt més completa sobre aquest tema fou elaborada per l'historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós, que el 1917 publicà un treball de 67 pàgines titulat: Jueus a Manresa. Aquí ja ens trobem davant d'un estudi ampli i seriós i, com tot el que generalment publicà, ben documentat. Pocs aspectes deixen de ser analitzats: el call, el cementiri, l'escola, els banys, les activitats econòmiques, els oficis, la vida privada, la sinagoga, les relacions amb la monarquia, les conversions i altres aspectes més o menys interessants. Tot complementant amb la publicació d'un apèndix de cinc documents sobre el tema de les relacions entre l'aljama manresana i la monarquia catalana. És, en resum, un bon treball per conèixer els diversos aspectes d'aquesta comunitat jueva.

Però després de consultar totes aquestes publicacions, ens restaren dos dubtes, que encara no els hem resolt del tot, són com en el títol, l'origen i la desesperació, car una comunitat jueva no apareix el 16 de setembre de 1294 i desapareix l'1 de febrer de 1392, sense saber d'on ve i on va. Aquests dos aspectes no semblen haver preocupat massa els historiadors.

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Veure més capítols:

- Capítol 2: Els orígens de l'aljama, aquí
- Capítol 3: La desaparició de l'aljama, aquí

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

18 de febrer 2009

L'eix transversal

Catalunya central, Manresa i l'eix transversal

El 1997 va ser l'any de l'eix transversal. El dia 12 de desembre, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va tallar la cinta de l'últim tram que quedava en construcció, el de Santa Maria d'Oló a Vic, un dels actes més esperats per a la Catalunya central dels darrers temps. Aquest eix transversal era la idea feta realitat, des de la Mancomunitat de Catalunya de principis de segle XX, es projectava ja una via que dónes sortida a les grans ciutats de la Catalunya central, des de Lleida a Girona, passant per Cervera, Manresa i Vic. Es tractava d'un nou punt de partida per aixecar el vol i per redreçar l'economia de les comarques interiors del país. El nou vial trencava l'estructura radial de carreteres de Catalunya, on totes les vies es construïen mirant des de Madrid, i des de Barcelona. Segons la Generalitat, era la seva obra més emblemàtica que havia fet mai en matèria de carreteres fins aquell moment.

Eren 150 quilòmetres de nova carretera, concretament de via ràpida, d'un recorregut total de 204 (ja que es va aprofitar el tram de l'autovia de Barcelona-Lleida, l'A-2 entre la capital del Segrià i Cervera), que permetien connectar Lleida i Girona a través de les comarques de l'interior. Durant l'acte d'inauguració, Jordi Pujol va dedicar el nucli del seu discurs a convidar la societat civil a treure partit de la nova via. Pujol va insistir que era responsabilitat del govern que el país tingués bones eines per progressar. Però aquesta eina que Pujol parlava, aviat esdevindria una eina obsoleta, perquè aviat aquest eix transversal quedaria engolit pels camions i cotxes. En el tram de Manresa, la nova C-25 es va construir en format d'autovia, d'aquesta manera s'aprofitava per enllaçar amb la Ronda exterior (C-16) que s'havia construït l'any 1984, evitant el pas dels cotxes per dintre la ciutat. D'aquesta manera, el nou eix va convertir-se en autovia durant el trajecte per Manresa, des de Sant Joan de Vilatorrada fins al Parc de l'Agulla. L'eix transversal en l'actualitat, està en proces de desdoblar-se i transformar-se en una autovia.

Malgrat els impediments, la distància de Manresa a Vic, amb la nova construcció de l'eix, es reduïa quasi en la meitat i entre Lleida i Manresa, el trajecte en cotxe s'escurçava quasi en mitja hora. Segons el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de l'any 1997, Pere Macías, "Es va normalitzar el fet d'anar de Vic a Girona i de Manresa a Vic". La construcció de l'eix transversal va costar a la Generalitat 442,5 milions d'euros, es calcula que desdoblar tot l'eix s'invertirà el doble de la seva construcció, uns 865 milions. La qüestió és que la penosa trajectòria que acumula la C-25 mereix una mirada enrere, just fins al moment que es va decidir que l'obra ensenya del catalanisme i el seu propòsit de trencar amb la xarxa radial de Barcelona tingués els polèmics tres carrils de calçada. Eren anys en què a Espanya ja es construïen àmplies autovies amb mitjana de separació. A la comunitat autònoma més rica d'Espanya es va optar per un disseny menys ambiciós, una via ràpida. Un altre xifra, és la gran mortalitat, en els seus primers set anys, l'eix Transversal acumulava un mort per cada quilòmetre.

Bibliografia:

- Hemeroteca Regió7 (Diversos anys)

13 de febrer 2009

El primer peatge del Bages

Manresa inaugura autopista

Era dimarts 20 de juny de 1989 i, com en les grans ocasions, va ser el molt honorable president de la Generalitat, Jordi Pujol, qui va tallar la cinta inaugural de l'anomenada autopista de Montserrat, que comunicava directament a partir d'aquell dia la ciutat de Terrassa i Manresa. Per a la capital del Bages, i tota la zona d'influència, significava establir un nus que la unia a la xarxa europea de grans vies de comunicació. Però aquella inauguració va deixar encara més palès el fet que encara no estaven solucionades les constants vitals de Manresa de cara a obrir-se al passadís que abocava a Europa: la necessitat de disposar d'un eix transversal que l'obrís directament a Girona.

La nova autopista estrenada tenia un recorregut de 33,5 quilòmetres de longitud. Els turismes havien de pagar la quantitat de 360 pessetes de peatge per fer el recorregut complet, mentre que entrar a la via per Sant Vicenç de Castellet, en costava 185. Pel sud, l'autopista s'unia amb la variant de Terrassa i pel nord, amb l'eix de Llobregat, l'antiga C-1411, amb la qual cosa l'autopista també es va convertir de seguida en un nexe d'unió entre Barcelona i els Pirineus.

La inauguració es va celebrar a pocs metres del peatge central de Sant Vicenç de Castellet. Durant l'acte, Jordi Pujol, va prometre la construcció de l'eix transversal, tot i que va advertir que potser trigaria "més de quatre anys" a ser realitat.

Llegir més:

- L'autopista més cara i l'Operació Roca: aquí
- La microhistòria de l'autopista de Montserrat: aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca diari Regió7 [diversos anys i entrades]

08 de febrer 2009

Francesc Farreras i Duran

L'agrònom polític

Francesc Farreras Duran va néixer a Manresa el 20 de març de l'any 1900. Fou un dels polítics manresans de més projecció dins el règim republicà. Com ell mateix va dir l’abril de 1933, en referència al moment històric que vivia, no són aquests moments d’homes i de noms, sinó d’idees i de sacrificis. Era el nét d’un fadristern de la masia de les Farreres de Salelles, agregat al municipi de Sant Salvador de Guardiola, i fill de Domènec Farreras i de Neus Duran. Va néixer al carrer de Sant Miquel de Manresa. Va estudiar silvicultura i va cursar estudis a l’Escola Superior Agrícola de Grignon (França). El 1926 es va casar amb Carme Codina, filla del farmacèutic de Sant Vicenç de Castellet.

Políticament s’havia format en la Joventut Nacionalista de Manresa, de la qual havia estat el president de la Comissió política i cultural, juntament amb un altre notable polític republicà, Francesc Senyal i Ferrer, el 1922. Amb ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, fou l’organitzador i el secretari del Primer Congrés Forestal de l’Estat espanyol. Com a periodista, va ser corresponsal dels diaris La Veu de Catalunya, La Publicitat, La Humanitat i El Matí, així com va col·laborar en les revistes L’Om, Cenacle i Joventut. Finalment, va ser fundador i director del setmanari Política, el portaveu d’Acció Catalana, director del diari El Pla de Bages, en substitució del seu pare, i cofundador del diari manresà El Dia. Aquesta activitat periodística i editorial la va continuar desenvolupant a l'exili mexicà, on va crear les Edicions Catalanes de Mèxic i Monografies Bages. Era membre de l’Aeri Club de Catalunya i pertanyia a la maçoneria, tot i procedir d’una família carlina.

El desembre de 1930 era vocal d’Acció Catalana al Bages. En les eleccions municipals d’abril de 1931 va formar part de la candidatura de Concentració Republicana, que va resultar guanyadora a Manresa. Va ser secretari de la Junta del Govern Provisional de Manresa el 14 d’abril de 1931. Després d’aquesta victòria, va ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya i va presidir el comitè comarcal del Bages. Fou secretari personal de l'alcalde Josep Selvas i Carner. L’abril de 1931, en representació d’Esquerra, va ser elegit diputat pel partit judicial de Manresa a la Diputació Provisional de la Generalitat, encarregada de la redacció de l’Estatut.

Alineat en el sector d’Estat Català, el gener de 1932 el president Macià el va nomenar secretari de la Conselleria d’Agricultura, si bé, en la pràctica, dirigí ell sol aquest departament durant l’etapa preestatutària. Així, es va encarregar de dissenyar l’organigrama d’aquesta conselleria seguint els criteris de funcionament de la Mancomunitat. El 1932 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Tarragona. A partir del febrer de 1933 es va fer càrrec del Servei de Boscos, Caça i Pesca Fluvial, dins la mateixa conselleria. Des d’aquest servei, va intensificar la tasca de repoblament forestal i actuà sobre la serra del castell de Lleida i la cartoixa de Montealegre, així com continuà l’activitat de prevenció forestal. Fou també president de la Comissió de Pressupostos del Parlament, i membre de la Diputació permanent. El 1936 era administrador delegat de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat.

Durant la Guerra Civil s’incorporà al front d’Aragó, on féu de comissari polític. Finalitzat el conflicte, va emprendre el camí de l’exili a França. A la Universitat de Montpeller fou acollit al Patronat d’Ajut als Intel·lectuals Catalans, mentre treballava com a enginyer agrònom. El 1942, com d’altres catalans, decidí exiliar-se a Mèxic, on arribà a bord del vaixell Nyasse.

Reorganitzà la biblioteca de l’Orfeó Català de Mèxic, on col·laborava intensament; fou president de la coral i vicepresident de l’Institut Català de Cultura, i membre del patronat dels Jocs Florals. Primerament regentà la farmàcia Los Angeles del districte federal, i després treballà en uns laboratoris de medicina i en una fàbrica d’agulles hipodèrmiques. Fou president de la Càmera Nacional de la Indústria Metal·lúrgica i membre del Consell de la Cámara Nacional de Laboratorios de la Industria Farmacéutica de Mèxic. A l’ambaixada d’Espanya a Mèxic fou elegit president del Parlament de Catalunya a l’exili, el 1954, i sempre es mantingué lleial a Josep Tarradellas i a la legalitat republicana. Renuncià al càrrec de president del Parlament de Catalunya el 1980, a la vetlla de la celebració de les primeres eleccions autonòmiques un cop restaurada la Generalitat de Catalunya. L'any 1985 morí a la població de Cuernavaca (Mèxic).

Bibliografia i imatges:

- MemòriaEsquerra.cat
- Memoria.cat: La República en un clic

01 de febrer 2009

El darrer alcalde de la Segona República

Emilià Martínez Espinosa

El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà), on va fer de minaire, i després a Manresa. A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). El 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica.

Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans -la primera a tot l'Estat- i fou nomenat secretari de la CNT i delegat del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou membre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa.

Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d'octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l'ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per "rebel·lió militar", dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardener.

Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins a la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat al cap de sis mesos i considerat "cremat", va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant els últims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella.

Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a Manresa. El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge juntament amb la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.

Bibliografia de referència:

- Anarcoefemèrides: Efemèrides anarquistes (Emilià M. Espinosa)

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. La República (1931-1936)". Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa 1990

- Diari Regió7, entrevista d'Emilià Martínez Espinosa (20/02/1982)

- Memoria.cat: La Revolta de l'Alt Llobregat

Printfriendly