Quan les places tenen nom de dona

“La Plaça és nom de dona”

L'any 2024 va ser un període de canvis importants al barri de la Carretera de Santpedor, amb diversos esdeveniments que van marcar un abans i un després. La participació ciutadana, la creació d'espais públics i el reconeixement a figures destacades van ser algunes de les claus d'aquests mesos de vitalitat i renovació. A continuació, repassem les fites més rellevants, que va concloure el juny del 2025.

La votació popular per escollir noms d’espais públics

Els mesos de setembre i octubre de 2024, els veïns i veïnes del barri de la Carretera de Santpedor van viure una jornada inèdita de participació ciutadana amb la votació popular per decidir el nom de diverses places i carrers de la ciutat. Aquesta iniciativa, impulsada per l'Ajuntament de Manresa, va permetre als ciutadans d'aquest barri escollir els noms de dos espais públics que formen part del seu entorn diari i que no disposaven de cap nom. Els noms escollits van ser una clara mostra de la voluntat de la ciutat de preservar la seva identitat històrica i donar veu als ciutadans en decisions clau que afectaven l'espai públic.

La votació va tenir una gran acollida entre la ciutadania, amb una alta participació (gairebé 1.000 vots) que va reflectir l’interès per formar part activa en la construcció d’una ciutat i un barri més pròxims i integrats. Els noms seleccionats van ser una combinació de figures històriques femenines i d'espais que tenen una gran significació per als veïns i veïnes.

Del 3 de setembre al 25 d'octubre del 2024, amb el lema «La Plaça es nom de dona» es podia votar entre sis diferents noms: Assumpció Balaguer Golobart, Maria Pepa Colomer Luque, Caterina Albert Paradís, Anna Solà Sardans, Frederica Montseny Mañé i Marina Ginestà Coloma. Les votacions van comptar amb la participació d'importants figures del barri, com la tiktoker Shalana Rodríguez i la periodista esportiva Sònia Sanz.

Les butlletes per a votar es podien recollir a l’Associació de Veïns carretera de Santpedor, a la Biblioteca de les Bases, al Centre Ocupacional d’Ampans, al Museu de l’Aigua i el Tèxtil i a la Parròquia de Sant Pere Apòstol. Diferents comerços també van col·laborar amb aquesta iniciativa, com Visual Òptica, la Casa Coll, l'academia Friends Idiomes, el Forn passeig, el forn Cal Moliné i l'Estanc 22 situat al barri de La Parada.

La creació de dues noves places públiques

Al mes d'agost de 2024, l'Ajuntament va anunciar la creació de dues noves places a Manresa, que es van inaugurar en espais centrals i estratègics de la ciutat. L'objectiu era transformar l'espai públic en zones més accessibles i verdes per als veïns, que poguessin gaudir d'ambients de lleure i convivència.

Les noves places, dissenyades amb criteris de sostenibilitat i inclusió, van incorporar arbres, bancs, zones d'oci per als més petits i espais per a la trobada comunitària. Amb aquestes noves infraestructures, Manresa va voler afavorir una ciutat més viva i integrada, on les persones poguessin gaudir de l’espai públic d'una manera saludable i socialitzadora.

El reconeixement a Assumpció Balaguer i Anna Sola amb la dedicació de dues places

Un dels esdeveniments més destacats va ser el reconeixement a dues figures emblemàtiques de Manresa: Assumpció Balaguer i Anna Solà. Ambdós noms van ser els més votats. El 12 de novembre de 2024, l'Ajuntament va anunciar que una de les noves places creades a la ciutat portaria els noms d’aquestes dues personalitats, amb l’objectiu de fer-les visibles i homenatjar la seva tasca a la comunitat.

Assumpció Balaguer, filla d’un metge i d’una empresària tèxtil de Manresa, va ser una actriu reconeguda per la seva trajectòria en el món del teatre i del cinema. Tot i que va viure gran part de la seva vida a Barcelona, mai va oblidar els seus orígens manresans. Després de la mort del seu marit, l'actor Paco Rabal, Balaguer va tornar als escenaris a l'edat de 75 anys, deixant un llegat important al món cultural català.

Per la seva part, Anna Solà va ser una figura cabdal en la resistència antifranquista i una gran defensora dels drets humans. Republicana i represaliada pel franquisme, la seva història de vida va captivar la ciutat i va ser un símbol de valentia i lluita. La dedicació d’aquesta plaça va ser un reconeixement tan merescut com emocionant per a tots aquells que han recordat la seva figura com a exemple de resistència.

L’obertura de l’expedient per la dedicació oficial de la plaça a Assumpció Balaguer i Anna Solà

Al ple municipal del 17 d'abril de 2025, es va fer un pas definitiu en el procés per aprovar la dedicació oficial de la plaça situada a l’interior d’una illa oberta delimitada per l'avinguda de les Bases de Manresa i els carrers de l’Abat Oliba, Valentí Almirall i el carrer dels Cintaires, als noms d'Assumpció Balaguer Galobart i Anna Solà Sardans. Aquest va ser l’últim tràmit abans de la ratificació definitiva per part dels regidors de la ciutat. La proposta va ser rebuda amb entusiasme, tant pels veïns com pels representants polítics, que van veure en aquest reconeixement una manera de preservar la memòria d’aquestes dues figures cabdals de Manresa.

El mes de maig de 2025 es preveia la incoació formal de l'expedient, una fase final abans de la inauguració de la plaça, que s'esperava amb gran expectació.

Un pas endavant cap a una ciutat més participativa i verda

Amb aquestes iniciatives, Manresa va consolidar un model de ciutat més inclusiva, participativa i sostenible. La creació de noves places, la votació popular per escollir noms d’espais públics i el reconeixement a figures històriques van mostrar un canvi profund en la manera en què la ciutadania participava en la presa de decisions que afectaven la ciutat. Manresa va demostrar que una ciutat pot créixer i transformar-se no només en termes de dimensions, sinó també en qualitat de vida i en el respecte als valors de convivència, solidaritat i igualtat.

El 14 de juny de 2025 va ser una data marcada en el calendari del barri de la Carretera de Santpedor, quan es va celebrar la inauguració de dues noves places dedicades a dues manresanes excepcionals: l’actriu Assumpció Balaguer Golobart i l’activista Anna Maria Solà Sardans. Més de dues-centes persones es van aplegar en aquest moment tan especial, que va ser fruit d'un llarg procés de participació ciutadana.

La dedicació d’aquestes places no va ser un gest casual, sinó que va ser el resultat d’una iniciativa participativa promoguda per l'Ajuntament de la ciutat i l'Associació de Veïns de la Carretera de Santpedor. En aquesta proposta, 825 persones van ser les que van votar i decidir col·lectivament els noms de les dues dones que, a partir d’aquell moment, donaven identitat a aquests nous espais públics.

Bibliografia:

- Regió7. (2024, octubre 9). Bona participació en la votació per triar el nom de dues places de Manresa. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/10/09/bona-participacio-votacio-per-triar-109062371.html

- Regió7. (2024, agost 2). Manresa tindrà dues noves places. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/08/02/manresa-tindra-dues-noves-places-106401783.html

- Regió7. (2024, novembre 12). Assumpció Balaguer i Anna Solà posaran nom a una plaça de Manresa. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/11/12/assumpcio-balaguer-anna-sola-posaran-111628416.html

- Canal Taronja. (2024, novembre 4). L’Ajuntament de Manresa porta al ple la iniciativa de plaça en nom de dona. Canal Taronja. https://www.canaltaronja.cat/central/bages/lajuntament-de-manresa-porta-al-ple-la-iniciativa-placa-en-nom-de-dona/

Luxe en ple Passeig Pere III: els cinemes Atlàntida

Una sala de referència (1976-2012)

Els Cinemes Atlàntida han estat una icona cultural de la ciutat de Manresa durant més de tres dècades. Inaugurats el 27 d'agost de 1976 amb la pel·lícula Tiburón (Jaws), van obrir les portes al Passeig de Pere III, just al costat del cinema Catalunya, gestionat per la família Padró. Durant els seus 35 anys d'activitat, l'Atlàntida es van convertir en un punt de trobada imprescindible per als amants del cinema de totes les edats, oferint una programació que combinava grans estrenes comercials amb cinema d'autor i festivals especials. La sala principal, amb capacitat per a 1.100 espectadors, era coneguda per la seva excel·lent qualitat d'imatge i so, cosa que garantia una experiència cinematogràfica de primer nivell.

El tancament definitiu el 31 d’agost de 2012 va marcar el final d’una etapa significativa. La direcció de l’establiment, l'empresa Padró Cabot SL, va assenyalar que la davallada de públic, el nou pas a la digitalització dels films i l’increment de l’IVA havien fet inviable la continuïtat de l’activitat. En total, els multicines sumaven 2.246 butaques per al públic. Tot i això, l’edifici actualment conserva encara part de la seva estructura original, incloent-hi cabines de projecció i butaques. Molts d'aquests espais, es van poder visitar en el marc de la Manresa Desconeguda de la passada Festa Major de Manresa.

L'1 de setembre del 2012 l'IVA al cinema passava del 8 al 21 %.

L’esperit de l'Atlàntida continua viu gràcies a iniciatives com The Atlàntida Picture Show, organitzat pels Multicinemes Bages Centre, que recupera clàssics del cinema en sessions especials i sovint amb activitats complementàries com concerts o presentacions en viu. Films com The Dark Knight, Grease, Jackie Brown i The Exorcist en 4K tornen a emocionar els espectadors, que permet que les noves generacions experimentin l’encant del cinema en gran format.

Una llarga tradició cinematogràfica a Manresa

El Passeig de Pere III ha estat històricament un espai de socialització i d’oci a Manresa. Allà s’instal·laven atraccions teatrals efímeres i va acollir el primer cinema estable de la ciutat: el Principal, inaugurat el 1903 al número 12. Posteriorment, la figura d’Andreu Cabot i Puig, artífex del Gran Kursaal (1927), va monopolitzar el cinema a la ciutat, tot i que durant un temps van conviure altres cinemes gestionats per diferents famílies.

Davant del Teatre Kursaal, es va situar el primer cinema estable, el Principal, al número 12 del Passeig de Pere III (1903). Al segon tram del Passeig, Modest Padró va construir el cinema Catalunya (1948), amb 1.800 localitats i les primeres butaques encoixinades de Manresa. El Catalunya tenia 1.800 localitats. Segons records d’aquella època, els operaris havien de transportar les bobines de les pel·lícules dels cinemes Catalunya a l’Avenida, també propietat de Padró, pujant i baixant escales amb grans caixes de pel·lícules. Amb el cinema Avenida, la família Padró ampliava el seu monopoli cinematogràfic durant dècades a la ciutat. Aquestes sales, juntament amb el Gran Kursaal i l'Atlàntida, configuren el panorama històric del cinema a Manresa, on la ciutat ha experimentat la transició del cinema mut al sonor, de les grans sales individuals als multicinemes moderns i finalment a la projecció digital actual.

El cinema Catalunya va tancar el 1987, i l'Atlàntida van aprofitar el solar del seu predecessor per ampliar la seva capacitat amb tres noves sales. Aquestes sales es van tancar l’any 2000, i finalment l’Atlàntida va abaixar la persiana definitivament 12 anys després, el 2012. Actualment, les sales que en van quedar conserven l’olor de resclosit, i als reposabraços d’algunes butaques s’hi poden trobar fongs, un record tangible del pas del temps i del tancament de la sala.

Amb l’arribada dels anys setanta i vuitanta, la ciutat va veure néixer multicinemes com l'Atlàntida, que van permetre projectar simultàniament diverses pel·lícules i adaptar-se a un públic més divers. Aquesta etapa va coincidir amb una transformació social i cultural de Manresa, consolidant el cinema com un espai de socialització i cultura popular.

Malgrat el tancament l'Atlàntida, el llegat cinematogràfic de Manresa perdura en la memòria col·lectiva i en iniciatives que busquen recuperar l’esperit de les grans sales. El suport de la comunitat, així com la celebració de cicles i festivals especials, ha permès mantenir viva la tradició i oferir a noves generacions l’oportunitat de viure l’experiència del cinema com ho feien els manresans de fa dècades.

Els Cinemes Atlàntida no només van ser una sala de projecció; van ser un espai on es compartien emocions, es creaven records i es fomentava la cultura. La seva història és també la història del cinema a Manresa, una ciutat que ha viscut l’evolució del setè art des dels inicis fins a les projeccions digitals actuals. Tot i que les portes de la sala original estan tancades, el seu esperit continua inspirant nous projectes culturals i celebrant l’amor pel cinema.

El cinema del segle XXI

Després de l'era dels clàssics com el Catalunya, l'Avenida i l'Atlàntida, Manresa va viure una nova etapa en la seva oferta cinematogràfica amb la inauguració dels Cinemes Bages Centre. Espectacles Padró Cabot va anunciar a finals de l'any 1996 que buscava un terreny als afores de la ciutat per la construcció d'uns nous multicinemes. Aquest complex, situat al Camí dels Trullols, es va obrir al públic el 1999 i va marcar un abans i un després en la manera de gaudir del cinema a la ciutat.

Els Cinemes Bages Centre es va inaugurar el 21 d’octubre de 1999 amb un acte institucional i, l’endemà, es van obrir les portes al públic amb 13 pel·lícules a la cartellera i més d’un miler de visitants.

Els Cinemes Bages Centre van ser dissenyats per oferir una experiència cinematogràfica moderna i completa. Amb 12 sales equipades amb tecnologia d'avantguarda, com el sistema de so Dolby Atmos, i una pantalla IMAX, el complex es va consolidar com un dels referents de la comarca. A més, comptava amb una zona de restauració amb diversos establiments gastronòmics, convertint-se en un punt de trobada per a tota la família. La digitalització de les dotze sales de Bages Centre va arribar la Setmana Santa del 2013, amb una inversió de 900.000 euros que va deixar enrere l’era analògica de les cintes de 35 mm per sempre.

Bibliografia bàsica:

• Wikipedia. Cinema Atlàntida. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cinema_Atl%C3%A0ntida

• Manresa.cat. Cinema Atlàntida. Disponible a: https://www.manresa.cat/filmoffice/menu/16771-cinema-atlantida

• La Vanguardia. Multicinemes Atlàntida tanca després de 35 anys. Disponible a: https://www.lavanguardia.com/local/20120829/54342712326/multicinemes-atlantida-manresa-tanca-despres-35-anys.html

• Atlàntida Manresa. The Atlàntida Picture Show. Disponible a: https://www.atlantidamanresa.com

• Manresa.cat. Manresa ret homenatge als 120 anys d’història dels cinemes a la ciutat. Disponible a: https://www.manresa.cat/web/noticies/2716-manresa-ret-homenatge-als-120-anys-d-historia-dels-cinemes-a-la-ciutat

La ruta de la sal del Bages: un viatge pel patrimoni miner i els antics camins del transport salí

La sal de Cardona: un tresor geològic amb milers d’anys d’història

El Bages amaga sota els seus turons un tresor geològic que ha marcat la història i el paisatge de la comarca: la sal. Amb més de 40 milions d'anys d'història, els afloraments salins del Bages són únics a Europa i han donat lloc a una activitat minera que ha deixat una empremta profunda en el territori. La Ruta de la Sal del Bages convida a descobrir aquest patrimoni natural i cultural a través d’una experiència que combina natura, història, paisatge i memòria obrera.

La sal de Cardona té un origen fascinant: es va formar fa uns 36 milions d’anys, quan un antic mar interior es va evaporar i va deixar un immens dipòsit salí, donant lloc al diapir de Cardona, una de les formacions geològiques més singulars d’Europa.

Explotada des del neolític, la sal ha estat un recurs vital per a moltes civilitzacions, i ha convertit Cardona en un centre estratègic de comerç i riquesa durant segles. El seu alt nivell de puresa (99,97% de clorur sòdic) la fa ideal per a l’ús alimentari, industrial i medicinal.

Avui, Cardona manté viu aquest llegat a través del Parc Cultural de la Muntanya de Sal, on es poden visitar les antigues galeries mineres i descobrir de prop la bellesa i la història d’aquest mineral mil·lenari. Un viatge entre natura, ciència i patrimoni cultural.

La Fundació Cardona Històrica, motor del turisme patrimonial de la vila

La Fundació Cardona Històrica (FCH), creada per l’Ajuntament de Cardona, s’ha consolidat com l’eix central de la gestió turística i patrimonial del municipi. Amb una fórmula de col·laboració entre el sector públic i privat, la fundació té com a objectiu preservar, gestionar i promoure el ric patrimoni històric, cultural i natural de la vila.

Des de la seva creació, la FCH ha estat responsable de la gestió de tres espais clau: el Castell de Cardona, la Muntanya de Sal i el Centre Cardona Medieval, tres pilars que han situat el municipi com una destinació turística de referència a la Catalunya Central.

El model de gestió de la fundació ha permès augmentar notablement el nombre de visitants —amb més de 100.000 serveis turístics anuals— i diversificar l’oferta més enllà del turisme patrimonial, apostant pel turisme de natura, de rodatges i de convencions.

Actualment, la Fundació treballa per consolidar un model turístic sostenible que impulsi la pernoctació i la despesa local, tot posant en valor el producte autòcton i la identitat cardonina. La seva tasca ha convertit el patrimoni de Cardona no només en un recurs històric, sinó també en un motor econòmic i cultural per al territori.

El Camí de la Sal: trepitjant les petjades dels traginers

Un dels itineraris més emblemàtics d’aquesta ruta és el Camí de la Sal, un recorregut lineal que ressegueix el traçat històric que feien els traginers per transportar la sal des del diapir salí de Cardona fins a Manresa. Recorre una distància de 40 quilòmetres i travessa els municipis de Cardona, Navàs, Sant Mateu de Bages, Fonollosa, Súria, Callús, Sant Joan de Vilatorrada i Manresa.

El camí ofereix una varietat de paisatges que combinen trams de bosc, camps, entorns rurals i zones de riu, tot plegat en un marc d’alt interès històric i cultural. A més, el recorregut està íntimament lligat a la geologia del Geoparc de la Catalunya Central, un element clau per entendre la presència i l’explotació de la sal en aquesta zona.

Al llarg del camí es poden visitar punts tan destacats com:

• El Castell i la Muntanya de Sal de Cardona. El castell és un magnífic conjunt fortificat documentat des del segle VIII. En destaca la Torre de la Minyona, com a única resta reformada del que fou la fortificació romànica, i la col·legiata de Sant Vicenç, temple considerat una obra mestra de l’arquitectura del segle XI a Europa. Entre la torre i l’església s’hi conserven dependències d’arquitectura gòtica civil, una part de les quals acullen avui el Parador Nacional de Turisme de Cardona.

• El Castell i el Poble Vell de Súria, amb el seu encant medieval i carrers empedrats.

• Les tines dels Manxons de Callús, una mostra de l’arquitectura rural vinculada a la vinya.

La sal: un recurs clau des del neolític

Des de sempre, la sal ha estat un producte essencial per a l’activitat humana: per conservar aliments, per a la ramaderia, per a usos rituals i medicinals, etc. A Cardona, gràcies a l’aflorament superficial de la sal, ja s’explotava aquest recurs des del neolític. Els llocs amb fonts salines o mines van gaudir d’una posició privilegiada, i el control d’aquest recurs sovint significava poder econòmic i estratègic.

Entre natura, patrimoni i identitat

La Ruta de la Sal del Bages no només valora la riquesa geològica, sinó també el patrimoni industrial, el paisatge rural i la memòria col·lectiva de la mineria i el transport tradicional. És una proposta apta per a tothom, amb trams per fer a peu, en bicicleta o en vehicle, i que convida a redescobrir el territori des d’una mirada pausada i respectuosa.

Manresa, punt final del camí i cruïlla d’històries

La ruta culmina a Manresa una ciutat amb un ric llegat històric i espiritual. Travessada pel riu Cardener i envoltada de turons i vinyes, Manresa ha estat des de fa segles un centre de pas, comerç i pensament.

Un dels seus símbols més destacats és la Seu, una basílica gòtica imponent que corona la ciutat. També val la pena visitar la Cova de Sant Ignasi, lloc de pelegrinatge ignasià, on el sant va viure una transformació espiritual que marcaria el naixement de la Companyia de Jesús.

Al costat d’aquest patrimoni religiós, Manresa conserva restes de muralles medievals, antics ponts, i una trama urbana que combina passat i modernitat. El Parc de l’Agulla, punt final del Camí de la Sal, és un espai natural ideal per descansar i reflexionar després de la ruta, i ofereix vistes espectaculars del paisatge del Pla de Bages.

A més, la ciutat és viva, amb mercats, fires, festivals i una oferta gastronòmica que reivindica el producte local i la cuina de proximitat.

Una experiència autèntica al cor de Catalunya

Amb la Ruta de la Sal, el Bages es reivindica com un territori de contrastos: rural i industrial, antic i modern, superficial i profund. Una oportunitat per conèixer una Catalunya que sovint queda fora dels circuits turístics més convencionals, però que té molt a oferir a qui s’hi endinsa amb curiositat i ganes de descobrir.

Powered by Wikiloc

Bibliografia:

• El camí de la Sal - Bages Turisme. (04/09/2023). Bages Turisme. https://bagesturisme.cat/rutes/el-cami-de-la-sal/
  
  
• PRIÓ, J. (28/02/2025). El curiós origen de la sal de Cardona i totes les seves propietats. ElNacional.cat. https://www.elnacional.cat/ca/gourmeteria/articles/origen-sal-cardona-propietats_1370882_102.html
  
  
• REDACCIÓ. (07/09/2023). El primer tram del Camí de la Sal, entre Cardona i Callús, ja té nova senyalització. Regió7. https://www.regio7.cat/bages/2023/09/07/primer-tram-cami-sal-cardona-91803692.html

Més informació:

• https://www.cardonaturisme.cat/

Antoni Gaudí, la façana de la basílica de la Seu i "el joc" amb la natura

Sabies que l’arquitecte Antoni Gaudí va intervenir en la reforma de la façana principal de la Seu?

La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat de l'arquitecte Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona. Les observacions que va fer Antoni Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou. El bisbe Torras i Bages va decidir que fos revisat i aprovat per una petita comissió d'experts, entre els quals el mateix bisbe va voler que hi fos Antoni Gaudí.

L’any 1913 i en el marc de les anomenades festes constantinianes commemoratives del XVI Centenari de l'Edicte de Milà, s'inaugurà el monumental cimbori de la catedral de Barcelona, amb la qual cosa culminava l'obra de construcció de la façana deguda a la munificència de la família Girona. Els Girona eren una família que va deixar empremta a tot Catalunya contribuint a transformar el Principat i la seva economia en els prolegòmens i durant la primera revolució industrial. La historiadora Lluïsa Pla reivindica la gran aportació del llinatge, clau en el desenvolupament català, al llibre de recerca Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX (Editorial Mil·lenni), un treball que ha pogut accedir per primera vegada als arxius privats de la família, a més de consultar multitud de documents notarials, entre d'altres.

El 1914, Soler i March va acabar el projecte i el va presentar a la Junta d’obres que s’havia constituït. Aquesta el va presentar al bisbe de Vic, Torras i Bages, per tal de ser aprovat. El bisbe Torras i Bages va voler que fos revisat i aprovat per una comissió de tres arquitectes de la seva confiança: l’arquitecte diocesà Josep Maria Pericas, Josep Font i Gumà i Antoni Gaudí, per qui sentia una gran admiració.

Un dels participants en la festa era Prudenci Comellas i Sala, un octogenari de la ciutat de Manresa, considerat una de les persones més riques del moment. Comellas estava content i engrescat d'haver participat en aquella trobada. No tant ric segurament com els Girona, es proposà de realitzar quelcom per l'estil a la Seu de Manresa. En aquest brillant article del web Història de Manresa podeu llegir-ne més. Tot va començar amb la inauguració del cimbori de la catedral de Barcelona, que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres.

"El dia 3 de maig de 1913 s’inaugurà el cimbori de la Catedral de Barcelona, que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres (pare d’Apel·les Mestres, que ja hem vist implicat en la restauració dels vitralls de finals del segle XIX) inspirada en un dibuix de l’any 1408 del mestre francès Carles Galtés de Ruen. L’obra es pogué dur a terme gràcies a la munificència del banquer i polític barceloní Manuel Girona i Agrafel. A la festa d’inauguració de les obres hi assistí l’octogenari manresà Prudenci Comellas i Sala, considerat l’empresari més ric de la ciutat i que tornà embadalit i engrescat a emular la munificència dels Girona, malgrat la seva fama de gasiu, a la façana principal de la Seu, que igual que la Catedral de Barcelona, restava inacabada des del segle XV. Tal fou l’entusiasme de Prudenci Comellas, que dies després, al carrer de Sant Miquel es trobà amb l’arquitecte Alexandre Soler i March i després d’expressar-li la joia per la inauguració de la façana de la Seu barcelonina li encarregà els plànols d’una nova façana per a la Seu de Manresa. L’encàrrec anava acompanyat amb la promesa d’engrescar en el projecte tots els estaments de la ciutat i de la seva donació inicial de 30.000 duros més un llegat testamentari per a les obres un cop mort, cosa que no podia esdevenir-se massa temps enllà tenint en compte que tenia vuitanta-cinc anys."

Inici de les obres i un viatge controvertit a Manresa

Les obres de la Seu s'iniciaren l'any 1915 amb l'enderroc dels antics pòrtics i la construcció de les parets de la nova façana. El febrer del 1917 es començà a construir la torre del campanar, que fou inaugurada el 23 de gener del 1918. Després de la construcció del baptisteri (inaugurat el 15 de maig de 1921), les obres es paralitzaren i no foren represes fins al 1933 (creant un malestar entre els intel·lectuals de Manresa), en plena Segona República. Aleshores es van construir els tres arcs de la gran porxada de la façana, el terrat corresponent, la sala destinada al museu i l'escalinata. Les obres s'inauguraren per la Festa Major del 1934.

El projecte substituïa la porxada antiga per un pòrtic compost per tres arcades, hi afegia un nou baptisteri i coronava el campanar amb una agulla piramidal d'estil neogòtic, que canvià radicalment la fesomia de la basílica. 

En aquell moment, Antoni Gaudí estava dedicat únicament a les obres de la Sagrada Família de Barcelona, però davant la petició que li va fer el bisbe Torras i Bages va desplaçar-se a Manresa per visitar la basílica de la Seu. La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat d’Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona. Les observacions que va fer Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou. Com a anècdota, Soler i March explicava que Antoni Gaudí va voler cobrar per la seva col·laboració. Segons sembla, la quantitat que demanava era força alta i la Junta de l’obra es resistia a pagar, ja que considerava que era el bisbe qui li havia fet l’encàrrec. Finalment, però, el van pagar. Gaudí va dedicar aquests diners a les obres de la Sagrada Família. Així que els primers diners del pressupost de les obres de la façana de la Seu, en realitat van anar a parar a les de la Sagrada Família.

Segons explicava el mateix Soler i March en un article publicat a la revista manresana Ciutat el juny del 1926, Josep Font i Gumà li va comentar: “Es farà el que digui en Gaudí; els demés no hi tenim res a fer en aquest assumpte”.

Els panots del passeig de Gràcia: “Tot surt en el gran llibre de la Natura”, Antoni Gaudí

Al passeig de Gràcia de Barcelona el panot dissenyat per Antoni Gaudí l'any 1904 recrea figures del fons marí. Gaudí buscava la inspiració en els elements que la mateixa natura ofereix a l'ésser humà i va elaborar una forma pròpia i ineludible d'entendre l'arquitectura mitjançant la reproducció d'elements naturals i cercant jugar amb allò que la natura li oferia. Va sustentar part del seu ideari en la llum, el color, la geometria i en superfícies amb materials que evoquen elements que podem trobar a la natura. La genialitat de Gaudí era un reflex de la seva filosofia de vida. La seva passió per la natura el va fer intentar comprendre els seus processos, i sobretot, els seus ritmes, contraris a l'accelerament que es va viure al segle XX i del qual en som conseqüència.

El mosaic dissenyat per Gaudí expressa la capacitat de l'autor per a la innovació. Destaca la creació d'un senzill paviment monocolor amb format únic i relleus suaus on la llum és l'actor que el fa visible. La combinació d'aquesta peça de paviment texturat i ondulant ens evoca la sinuositat del moviment del món marí amb referència a figures botàniques i animals en relleu: una estrella de mar, un caragol i una alga. La periodista Cristina Sala Roig al portal The New Barcelona Post, ens ensenya aquest paviment de forma hexagonal inspirat en la natura, que ha esdevingut l'obra no arquitectònica d'Antoni Gaudí més coneguda.

En homenatge a l'arquitecte, la ciutat de Barcelona va pavimentar el 1997 les voreres amples del passeig de Gràcia, amb una reedició d'aquest mosaic adaptat per a l'espai exterior. El nou paviment, anomenat Panot Gaudí, reprodueix el relleu original en un nou format en baix relleu gairebé cent anys després que Escofet fabriqués el mosaic hidràulic originalment concebut per a l'interior.

Alexandre Soler i March, recordava aquest fet a la revista Civtat, l'any 1926:

"[...] En Gaudí sentia la pruïja de les formes curves i l'empleu de les tres dimensions: amb dificultat, en composar, la seva fantasia s'aturava en una façana, una porta o una reixa planes i rectangulars. Si no hagués estat arquitecte, dintre de les arts plàstiques, hauria triat abans l'escultura que la pintura. Si l'atzar hagués dut a l'exercici de la medicina, hauria estat operador. I, dedicat a les ciències naturals, l'admiraríem com a geòleg especialitzar en els estudis dels grans cataclismes orogènics o en la espeologia."

 

Bibliografia:

— GALOBART, Josep (2016). La construcció de la Seu: de principis del segle XX a l’actualitat. Història de Manresa. https://historiademanresa.wordpress.com/2015/03/06/la-construccio-de-la-seu-de-principis-del-segle-xx-a-lactualitat/ [Accedit el 04/08/2023]

— GASOL, Josep Maria (2002). Gaudí i la Seu de Manresa. Revista Dovella, núm. 77, pp. 5-8

— SALA, Cristina (2022). El panot d’Antoni Gaudí, la seva obra no arquitectònica més popular. The New Barcelona Post. https://www.thenewbarcelonapost.com/ca/el-panot-gaudi-la-seva-obra-no-arquitectonica-mes-popular/ [Accedit el 04/08/2023]

— SOLER i MARCH, Alexandre (1926). En Gaudí a la Seu de Manresa. Revista Ciutat núm. 5.

Bibliografia web:

— Memoria.cat: Antoni Gaudí i la Seu

El "joc de la pilota" de l'hospital de Sant Andreu: un joc lucratiu

Com es finançava un hospital al segle XVIII?

A mitjan segle XVIII els administradors de l'Hospital de Sant Andreu (antic hospital major) van tenir una idea per recollir diners, crear un joc de frontó, un joc de la pilota, en un solar situat vora de la muralla que anava del portal de Sobrerroca al portal del Planeta i que avui en dia és de sobres conegut, gràcies a la nomenclatura de la ciutat: carrer Joc de la Pilota.

Els jocs de pilota, eren els més populars al segle XVIII. Les fonts sobre aquesta afició és una sol·licitud dels administradors de l'Hospital de Sant Andreu que van presentar el 23 de juny de 1752, on demanen permís per instal·lar el joc de la pilota per recollir diners. La petició va ser acceptada i el corregidor va atorgar la llicència, afegint, que si es demanava un altre permís d'aquest joc els administradors de l'hospital de Sant Andreu, tindrien també el dret d'encarregar-se de la seva explotació.

Obtinguda aquesta llicència, els responsables de l'hospital van arrendar, al preu de dos sous anuals el lloguer, uns terrenys situats a l'actual carrer Joc de la Pilota i hi van aixecar les parets i els tancats corresponents que delimitaven els diversos patis. Un cop realitzades aquestes construccions, els administradors van arrendar la gestió del joc a particulars a canvi d'un lloguer de 60 lliures, que els va proporcionar un gran benefici net que servia per ajudar a pal·liar les necessitats del centre hospitalari de Sant Andreu.

L'any 1803, l'arrendatari del joc de la pilota, el manresà Manuel Terrades, va demanar permís als administradors per ampliar l'oferta lúdica i la possibilitat d'augmentar els beneficis econòmics amb la instal·lació d'un billar. La sol·licitud va ser acceptada i el 1805 es té constància documental que hi havia una mesa de billar a les instal·lacions. El 1833, es fan obres per instal·lar teulades als patis.

El final del joc de la pilota

No s'han trobat documents explícits on se cessi l'activitat del joc. La darrera notícia que es té d'aquest espai de joc és de l'any 1867, quan el propietari del terreny en va reclamar l'ús en compliment d'una clàusula del contracte d'arrendament pel qual si el joc de la pilota romandria tancat durant més de 10 anys, el propietari o els hereus en recuperarien el seu ús.

Bibliografia:

— SARRET i ARBÓS, Joaquim. (1910), Història de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep

— TORRAS, Marc. (2010), Un hospital de 750 anys. Hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010). Manresa: Fundació Sociosanitària de Manresa

La festa del peix de 1911

Quan el riu era oci

El 25 de maig de l'any 1911 es va celebrar a la ciutat de Manresa la primera Festa del Peix. Aquesta era una festivitat que s'havia celebrat un any abans en altres viles i ciutats catalanes, com Banyoles, amb un notori èxit de participació. La festa en qüestió, consistia en exposicions sobre tot allò que tenia relació amb el món de la pesca i els peixos, i en especial, en un gran llançament d'aquests per repoblar el riu Cardener. La festa era similar a la Festa de l'Arbre instaurada també en aquesta època i simbolitzava l'interès de les primeres societats industrialitzades amb la natura de l'entorn. La Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i l'Ajuntament van col·laborar per organitzar per primera ocasió a Manresa la festa, sota l'impuls de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona. Com a preludi d'aquesta festa es va organitzar una exposició de piscicultura i pesca a l'antic col·legi de Sant Ignasi.

La festa es va celebrar amb l'assistència de nens i nenes de les escoles de Manresa, autoritats i un gran nombre de públic que no va dubtar a ocupar les dues ribes del Cardener, concretament del tram del camí de Sant Pau (davant la fàbrica de cal Fabrés) i la carretera de Manresa a Esparreguera. Durant la jornada es van tirar a l'aigua vint espècies diferents de peixos, entre les quals destaca el peix gat, el salmó de Califòrnia, la truita, el peix sol, la carpa, l'anguila, la tenca, la bresca i el gardí, entre altres. 

Els infants i els membres de la Societat de Caça i Pesca van llançar un total de 100.000 peixos que estaven col·locats dins de cinc caixes metàl·liques i vint bidons, així com els peixos que portaven els infants també a les peixeres. La festa acabaria amb un castell de focs a l'estil japonès i amb els músics interpretant l'Himne del Peix. 

La Festa del Peix va ser una celebració de caràcter festiu creada a principis del segle XX pel veterinari Francesc Darder i Llimona amb la intenció de repoblar diferents rius i estanys de Catalunya.

Boles de vidre que portaven els infants durant la festa, que feien de peixera. A la fotografia superior es pot observar al nen que apareix a la dreta. Font: Anna Comas

Bibliografia:  

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- COMAS, Francesc (2023). Manresa mira el riu. Manresa: Zenobita

- GARCÍA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

Censos, números i carrers. Per què tenim numeració senar i parell?

El padró de la ciutat de Manresa

L'any 1867 Manresa va estrenar un nou cens municipal. L'últim cens que s'havia fet era de fa 10 anys, tot i que el reglament establert obligava els municipis a fer-lo anualment. El reglament en qüestió, era un reglament policial de 1822 que establia a marcar els carrers i places, i també numerar les cases i places. El número de cada casa era el “número de policia”. Aquesta obligació mai fou portada de manera regulada i molts consistoris només l'aplicaven en funció dels tributs a cobrar, o per ordre del govern de Madrid. Aquest caos administratiu es va resoldre amb una Reial Ordre del 31 de desembre de 1858, on s'obligava a tots els ajuntaments a portar a terme una acció que resolgués de manera directa aquest desordre administratiu.

La nova ordre pretenia harmonitzar un nomenclàtor general per tot l'estat i ordenava als alcaldes que en termini de 60 dies havien de retolar tots els carrers, carreteres, places i avingudes i fixar la numeració de tots els immobles. Es va determinar una numeració fixa, senar (esquerra) i un parell (dreta). L'inici de la numeració es fixaria sortint del centre de la ciutat cap a l'exterior, en els carrers transversals des de la cruïlla més ampla cap a la més estreta, i en el cas de les cases desapariades, des de l'Ajuntament, en els sectors delimitats pels quatre eixos cardinals. Un cop acabada la relació completa del nomenclàtor i números, s'havia d'enviar al govern central.

Finalment, més endavant, es publicava una altra Reial Ordre de 24 de febrer de 1860 en què s'obliga a mantenir actualitzat el registre del nomenclàtor de les localitats i la numeració de tots els edificis existents, fossin habitacles, de producció i també oficials. Un altre punt important és l'obligatorietat de retolar les entrades dels pobles pels diferents camins d'entrada que hi menaven. La revisió del nomenclàtor es faria cada cinc anys, de la mateixa manera que el cens de la població local.

Qui faria els cartells de la ciutat?

L'any 1861 l'Ajuntament de Manresa va publicar un concurs públic per la fabricació i subministrament de les plaques dels carrers que s'havien d'entregar al consistori i un altre per a la col·locació d'aquestes plaques amb la numeració dels edificis de la ciutat que l'Ajuntament subministra. El plec tècnic o de bases d'aquest concurs porta la data del 26 d'abril de 1861. La subhasta es faria dos dies més tard. El preu de sortida era d'un ral (25 cèntims) per placa instal·lada.

L'afortunada seria l'empresa d'Hostafrancs denominada “La Porcelana”.

Bibliografia:

- VILA-MASANA, Joan (2022). «El padró de Manresa de 1867». Dovella, Núm. 134, pp.22-23

Claus, portes i muralles

Una ciutat emmurallada i un serraller amb molta feina

Des de l'edat mitjana i fins al darrer terç del segle XIX, la ciutat de Manresa estava clausurada per les muralles que la protegien dels atacs enemics. A finals del segle XIII, la ciutat no cabia dintre d’aquests límits, i es desbordava per tots els cantons en forma de ravals, barris i vilanoves. L'últim tram de muralla medieval es va construir a la segona meitat del segle XIV i no es va ampliar més. De fet, la majoria d'intervencions únicament eren de manteniment i reforç. El 1876 amb la derrota carlina a la Tercera Guerra Carlina, les muralles de Manresa van començar a enderrocar-se per donar més espai i esponjar la ciutat. Finalment, l’Ajuntament de Manresa n'ordenà l’enderroc de les restes que encara quedaven en peu l’any 1877.

Un document notarial del 31 de juliol de 1374, en temps de guerra entre el rei català Pere III i el de Castella Enric II ens parla de les muralles de Manresa i les mesures que es prenien per la seva conservació. És un protocol notarial que hi ha a l'Arxiu Comarcal del Bages. El document tracta d’una ordre emanada d’Huc de Rosanes, “donzell, capità general designat pel Senyor Rei per a la ciutat de Manresa i vicaria de Bages” que va adreçada a Bernat de Ladernosa, “obrer de les obres dels murs i valls de Manresa”, perquè encarregués a diversos ciutadans les obres reformes en diversos trams de la muralla. Les obres, de renovació o complements del murallat, consistien a refer trossos de paret de pedra, fer o refer merlets o completar el coronament de murs amb tàpies. 

Un dels punts més febles del sistema defensiu de les muralles eren les portes, que amb el pas del temps necessitaven un manteniment continuat i d'un encarregat que fes revisió de panys, claus i forrellats. L'any 1599, la reparació dels panys i fer les claus de tres portals de les muralles, estava en mans del serraller Jaume Pallarès. Aquest serraller va presentar una llista de feines que havia fet per la ciutat¹, on fa un memorial de tota una sèrie d'execucions d'obres com: "la tanca del Hospital", "un forrallat [...] per la tanca del portal de mossèn Bosc" o un "altre clau per la tanca dels Caputxins". El cost de la feina feta sumava 4 lliures i 17 sous. El document estava signat per dos consellers de Manresa, Francesc Casamitjana i Maurici Nebot, que manaven al racional que fes una pòlissa de manament de pagament per a Jaume Pallarès.

Bibliografia:

- GASOL, J. M. (2001). “Els carrers medievals de Manresa”. Manresa medieval. Història, art i cultura a l’edat mitjana. Amics de l’Art romànic del Bages. Manresa. p. 193-202

- SITGES, Xavier (2017). «Noves Dades Sobre Les Muralles De Manresa». Dovella, [en línia], Núm. 121, p. 36-37, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/343527 [Consulta: 21-07-2022].

- TORRAS, Marc (2022). «Les noves claus d'algunes portes de les muralles de Manresa l'any 1599». Dovella, Núm. 133, p. 52

- VALDENEBRO, Raquel (2007). «El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles». Arqueologia medieval: revista catalana d’arqueologia medieval, [en línia], Núm. 3, p. 80-97, https://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254562 [Consulta: 21-07-2022].

---

¹ Arxiu Comarcal del Bages. Fons Ajuntament de Manresa. Lligall 379. La transcripció del mateix es pot llegir a: TORRAS, Marc (2022). «Les noves claus d'algunes portes de les muralles de Manresa l'any 1599». Dovella, Núm. 133

El cim del Collbaix, una revista militar i les obres del futur institut Lluís de Peguera

Fotografia de l'actual plaça d'Espanya, durant la revista militar prèvia a la visita del rei Alfons XIII a les obres del Grup Escolar, l'actual Institut Lluís de Peguera. Al fons es veu la silueta del cim del Collbaix. Data: 19/10/1926

Arxiu Comarcal del Bages: Fons: ACBG30-203 / Conrad Bosch i Serra

Un carrer senyorial: prohoms i burgesos

El carrer Sobrerroca i la Manresa del segle XIX

El caliu de la vida social manresana a finals del segle XIX era el trajecte que començava a la Plaça Hospital i que transcorria per Sant Andreu, la plaça dels Drets, carrer de Sobrerroca, per arribar a la Plaça Major, amb l'edifici noble de les Cases Consistorials. Igualment altres carrers eren també importants, com el carrer Sant Miquel i la Plana de l'Om i aviat entraria un altre carrer en disputa, el carrer del Born.

La vida senyorial i burgesa per excel·lència on es passejava, amb el trànsit de cavalleries i carruatges, era el carrer de Sobrerroca, assentat fermament sobre el balç del rocam abocat al carrer inferior de Santa Llúcia, com deia l'historiador Josep Camprubí i Plans. A l'hora típica del passeig, migdia o tarda, segons l'estació de l'any, el carrer s'omplia de noies casadores, amb bonics barrets. Els homes, la majoria tenien jornades laborals a les fàbriques de 12 hores diàries, vestien peces llargues i amb els seus barrets de copa alta o mitja copa, saludaven aixecant-se el barret del cap. Els passejants també es creuaven amb clergues, algun canonge i monges que feien una vida més apartada del bullici de la gent. El carrer era estret i sovint estava ple de mainada que jugava al carrer. Des dels balcons, gelosies i finestres, els veïns s'afanyaven a veure qui passa i es feien juguesques sobre una futura parella d'enamorats.

En aquest curt, però intens i apassionant itinerari manresà, hi vivien els prohoms de la ciutat més destacats. Els més destacats eren: l'advocat i diputat provincial monàrquic, Joaquim Soler i Arola; casat amb una rica propietària de Rellinars, la Teresa Padrós i Gilbert. En el mateix carrer, en el número 22, hi tenien estada els fabricants i propietaris Manuel i Ignasi Vallès i Pons, en una casa del gran propietari Llogari Torrens (el que més endavant feu aixecar la Casa Buresa l'any 1906). Al número 27, els ferreters Armengou, amb el ciutadà que uns anys després seria alcalde, Pere Armengou i Manso. Més avall, al número 38, l'advocat fundador de la Caixa d'Estalvis de Manresa, Manuel Oms i de Prat. A la Plaça Hospital, el número 24, primer, hi vivia el matrimoni format per Francesc Gomis i Francesca Soler, amb tota la família, entre ells, Joaquim i Enric, els futurs grans empresaris de l'electricitat manresana. A la mateixa plaça, el fabricant de cintes i mocadors de seda, Francesc March, el fill del qual, Francesc March Muntades, donaria la fortuna (1932), aconseguida teixint cintes, als germans de Sant Joan de Déu, per aixecar en lloc preeminent de la Culla un sanatori (avui Hospital de Sant Joan de Déu) per a nens malalts. A la Plaça Gran, en el número 12, a la casa propietat de la viuda Oms, segon pis, hi residia el matrimoni Àngel Ferrer i Maria Padrós, amb els fills d'un i altre matrimoni, en Lluís Espinalt, la seva germana Carme i els fills del segon casori per part de mare, Jaume i Fernando.

Llegir més:

- El carrer del Born: burgesos i obrers: aquí

Bibliografia bàsica:

- CAMPRUBÍ, Josep (1996). Una Revolució a Manresa. 100 anys de la llum elèctrica 1894-1994. Manresa: Llibreria Sobrerroca.

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.

La primera biblioteca de Manresa: "su producto está destinado a la creación de una Biblioteca Popular"

Breu recorregut de l'any 1858 fins a 1932

La primera biblioteca popular de la ciutat de Manresa es va construir en una sala de l'antic col·legi de Sant Ignasi, concretament a la planta baixa, i fou inaugurada l'11 de juliol de 1858. La seva creació va ser impulsada pel setmanari La Antorcha Manresana (dirigit pel mestre i pedagog Ignasi Ramon Miró i Manent), originari de 1857. A la seva capçalera deia que "su producto está destinado a la creación de una Biblioteca Popular". Un cop la biblioteca fou una realitat, el subtítol de la publicació va canviar a "su producto está destinado al aumento de la Biblioteca Popular".

Dos anys després de l'obertura de la biblioteca, l'equipació ja disposava d’11.000 volums, molts d'ells aconseguits gràcies a les subscripcions, donacions i aportacions de particulars al setmanari La Antorcha Manresana, que acabaria desapareixent dels carrers de la ciutat de Manresa el 1860. La primera biblioteca va resistir fins a l'any 1892, quan els jesuïtes van abandonar l'escola per desplaçar-se a la ciutat de Barcelona. No seria fins a l'any 1896 quan l'Ajuntament de la ciutat creà una nova biblioteca, que compartiria espai amb l'Arxiu i el Museu, al segon pis del consistori. L'ajuntament de Manresa va demanar l'ajuda dels seus ciutadans perquè fessin donacions, i Joaquim Sarret i Arbós, auxiliar del director Leonci Soler i March, s'encarregà del seu funcionament. Aquesta nova biblioteca tenia un catàleg de llibres i revistes que es podien consultar en horari d'obertura, però encara no disposava del sistema de préstec. La biblioteca de l'Ajuntament de Manresa va entrar ràpidament en un període de decadència fins al seu final definitiu, l'any 1936.

El 21 de febrer de 1929, festivitat de la Llum, s'inaugurà una nova biblioteca a l'Institut de Segona Ensenyança de Manresa (Institut Lluís de Peguera) a càrrec de la Diputació de Barcelona. Amb un fons inicial de 5.000 volums, va tenir una rebuda brillant, sobretot per part dels estudiants i dels professors del nou centre d'ensenyament. Aviat va esdevenir un punt de trobada cultural, social i d'un conjunt d'activitats relacionades amb la lectura de primer nivell a Manresa. Fou la primera biblioteca que donava carnets als seus usuaris, que permetien portar-se un llibre a casa. Alguns d'aquests llibres havien patit una censura moral, on les imatges de persones nues de moltes obres d'art eren retallades de les pàgines interiors.

Finalment, el juny de 1932, Manresa va gaudir d'una segona biblioteca, la de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, situada al xamfrà del Carrer Àngel Guimerà amb Muralla Sant Domènec. La nova biblioteca disposava d'un catàleg amb 2.500 volums inicials. Tampoc podem deixar de mencionar les biblioteques que tenien entitats com el Centre Excursionista de la Comarca del Bages i la del Centre Excursionista Montserrat.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efados

Llegir més:

- Dietari de la Biblioteca Popular de Manresa (1928-1932): aquí

- El triomf de la burgesia manresana del XIX: aquí