Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espais manresans.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espais manresans.. Mostrar tots els missatges

08 d’agost 2023

Antoni Gaudí i la façana de la basílica de la Seu de Manresa

Dibuix publicat a la revista CIVTAT del projecte original d’Alexandre Soler i March seguint les directrius d’Antoni Gaudí de construcció de la façana neogòtica. El pinacle del campanar, el baptisteri i el porxo s’acabà duent a terme. Font: CIVTAT nº 5 de juny de 1926
Sabies que l’arquitecte Antoni Gaudí va intervenir en la reforma de la façana principal de la Seu?

La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat de l'arquitecte Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona. Les observacions que va fer Antoni Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou. El bisbe Torras i Bages va decidir que fos revisat i aprovat per una petita comissió d'experts, entre els quals el mateix bisbe va voler que hi fos Antoni Gaudí.

L’any 1913 i en el marc de les anomenades festes constantinianes commemoratives del XVI Centenari de l'Edicte de Milà, s'inaugurà el monumental cimbori de la catedral de Barcelona, amb la qual cosa culminava l'obra de construcció de la façana deguda a la munificència de la família Girona. Els Girona eren una família que va deixar empremta a tot Catalunya contribuint a transformar el Principat i la seva economia en els prolegòmens i durant la primera revolució industrial. La historiadora Lluïsa Pla reivindica la gran aportació del llinatge, clau en el desenvolupament català, al llibre de recerca Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX (Editorial Mil·lenni), un treball que ha pogut accedir per primera vegada als arxius privats de la família, a més de consultar multitud de documents notarials, entre d'altres.

Un dels participants en la festa era Prudenci Comellas i Sala, un octogenari de la ciutat de Manresa, considerat una de les persones més riques del moment. Comellas estava content i engrescat d'haver participat en aquella trobada. No tant ric segurament com els Girona, es proposà de realitzar quelcom per l'estil a la Seu de Manresa. En aquest brillant article del web Història de Manresa podeu llegir-ne més. Tot va començar amb la inauguració del cimbori de la Catedral de Barcelona, que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres.
El dia 3 de maig de 1913 s’inaugurà el cimbori de la Catedral de Barcelona, que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres (pare d’Apel·les Mestres, que ja hem vist implicat en la restauració dels vitralls de finals del segle XIX) inspirada en un dibuix de l’any 1408 del mestre francès Carles Galtés de Ruen. L’obra es pogué dur a terme gràcies a la munificència del banquer i polític barceloní Manuel Girona i Agrafel. A la festa d’inauguració de les obres hi assistí l’octogenari manresà Prudenci Comellas i Sala, considerat l’empresari més ric de la ciutat i que tornà embadalit i engrescat a emular la munificència dels Girona, malgrat la seva fama de gasiu, a la façana principal de la Seu, que igual que la Catedral de Barcelona, restava inacabada des del segle XV. Tal fou l’entusiasme de Prudenci Comellas, que dies després, al carrer de Sant Miquel es trobà amb l’arquitecte Alexandre Soler i March i després d’expressar-li la joia per la inauguració de la façana de la Seu barcelonina li encarregà els plànols d’una nova façana per a la Seu de Manresa. L’encàrrec anava acompanyat amb la promesa d’engrescar en el projecte tots els estaments de la ciutat i de la seva donació inicial de 30.000 duros més un llegat testamentari per a les obres un cop mort, cosa que no podia esdevenir-se massa temps enllà tenint en compte que tenia vuitanta-cinc anys.
Fotografia de la façana. (seudemanresa.cat)
Les obres de la Seu s'iniciaren l'any 1915 amb l'enderroc dels antics pòrtics i la construcció de les parets de la nova façana. El febrer del 1917 es començà a construir la torre del campanar, que fou inaugurada el 23 de gener del 1918. Després de la construcció del baptisteri (inaugurat el 15 de maig de 1921), les obres es paralitzaren i no foren represes fins al 1933 (creant un malestar entre els intel·lectuals de Manresa), en plena Segona República. Aleshores es van construir els tres arcs de la gran porxada de la façana, el terrat corresponent, la sala destinada al museu i l'escalinata. Les obres s'inauguraren per la Festa Major del 1934.

El projecte substituïa la porxada antiga per un pòrtic compost per tres arcades, hi afegia un nou baptisteri i coronava el campanar amb una agulla piramidal d'estil neogòtic, que canvià radicalment la fesomia de la basílica. La construcció de la façana duraria pràcticament 20 anys.

Els panots del passeig de Gràcia: “Tot surt en el gran llibre de la Natura”, Antoni Gaudí

Al passeig de Gràcia de Barcelona el panot dissenyat per Antoni Gaudí l'any 1904 recrea figures del fons marí. Gaudí buscava la inspiració en els elements que la mateixa natura ofereix a l'ésser humà i va elaborar una forma pròpia i ineludible d'entendre l'arquitectura mitjançant la reproducció d'elements naturals i cercant jugar amb allò que la natura li oferia. Va sustentar part del seu ideari en la llum, el color, la geometria i en superfícies amb materials que evoquen elements que podem trobar a la natura. La genialitat de Gaudí era un reflex de la seva filosofia de vida. La seva passió per la natura el va fer intentar comprendre els seus processos, i sobretot, els seus ritmes, contraris a l'accelerament que es va viure al segle XX i del qual en som conseqüència.

El mosaic dissenyat per Gaudí expressa la capacitat del seu autor per a la innovació. Destaca la creació d'un senzill paviment monocolor amb format únic i relleus suaus on la llum és l'actor que el fa visible. La combinació d'aquesta peça de paviment texturat i ondulant ens evoca la sinuositat del moviment del món marí amb referència a figures botàniques i animals en relleu: una estrella de mar, un cargol i una alga. La periodista Cristina Sala Roig al portal The New Barcelona Post, ens ensenya aquest paviment de forma hexagonal inspirat en la natura, que ha esdevingut l'obra no arquitectònica d'Antoni Gaudí més coneguda.

 

Alexandre Soler i March, recordava aquest fet en un article a la revista Civtat, l'any 1926:

[...] En Gaudí sentia la pruïja de les formes curves i l'empleu de les tres dimensions: amb dificultat, en composar, la seva fantasia s'aturava en una façana, una porta o una reixa planes i rectangulars. Si no hagués estat arquitecte, dintre de les arts plàstiques, hauria triat abans l'escultura que la pintura. Si l'atzar hagués dut a l'exercici de la medicina, hauria estat operador. I, dedicat a les ciències naturals, l'admiraríem com a geòleg especialitzar en els estudis dels grans cataclismes orogènics o en la espeologia.
Bibliografia:

— GALOBART, Josep (2016). La construcció de la Seu: de principis del segle XX a l’actualitat. Història De Manresa. https://historiademanresa.wordpress.com/2015/03/06/la-construccio-de-la-seu-de-principis-del-segle-xx-a-lactualitat/ [Accedit el 04/08/2023]

— GASOL, Josep Maria (2002). Gaudí i la Seu de Manresa. Revista Dovella, núm. 77, pp. 5-8

— SALA, Cristina (2022). El panot d’Antoni Gaudí, la seva obra no arquitectònica més popular. The New Barcelona Posthttps://www.thenewbarcelonapost.com/ca/el-panot-gaudi-la-seva-obra-no-arquitectonica-mes-popular/ [Accedit el 04/08/2023]

Bibliografia web:

— Memoria.cat: Antoni Gaudí i la Seu

27 de juliol 2023

El "joc de la pilota" de l'hospital de Sant Andreu: un joc lucratiu

Joc de la pilota al segle XVII ("Le Jeu royal de la paume" de Charles Hulpeau).
Com es finançava un hospital al segle XVIII?

A mitjan segle XVIII els administradors de l'Hospital de Sant Andreu (antic hospital major) van tenir una idea per recollir diners, crear un joc de frontó, un joc de la pilota, en un solar situat vora de la muralla que anava del portal de Sobrerroca al portal del Planeta i que avui en dia és de sobres conegut, gràcies a la nomenclatura de la ciutat: carrer Joc de la Pilota.

Els jocs de pilota, eren els més populars al segle XVIII. Les fonts sobre aquesta afició és una sol·licitud dels administradors de l'Hospital de Sant Andreu que van presentar el 23 de juny de 1752, on demanen permís per instal·lar el joc de la pilota per recollir diners. La petició va ser acceptada i el corregidor va atorgar la llicència, afegint, que si es demanava un altre permís d'aquest joc els administradors de l'hospital de Sant Andreu, tindrien també el dret d'encarregar-se de la seva explotació.

Obtinguda aquesta llicència, els responsables de l'hospital van arrendar, al preu de dos sous anuals el lloguer, uns terrenys situats a l'actual carrer Joc de la Pilota i hi van aixecar les parets i els tancats corresponents que delimitaven els diversos patis. Un cop realitzades aquestes construccions, els administradors van arrendar la gestió del joc a particulars a canvi d'un lloguer de 60 lliures, que els va proporcionar un gran benefici net que servia per ajudar a pal·liar les necessitats del centre hospitalari de Sant Andreu.

L'any 1803, l'arrendatari del joc de la pilota, el manresà Manuel Terrades, va demanar permís als administradors per ampliar l'oferta lúdica i la possibilitat d'augmentar els beneficis econòmics amb la instal·lació d'un billar. La sol·licitud va ser acceptada i el 1805 es té constància documental que hi havia una mesa de billar a les instal·lacions. El 1833, es fan obres per instal·lar teulades als patis.

El final del joc de la pilota

No s'han trobat documents explícits on se cessi l'activitat del joc. La darrera notícia que es té d'aquest espai de joc és de l'any 1867, quan el propietari del terreny en va reclamar l'ús en compliment d'una clàusula del contracte d'arrendament pel qual si el joc de la pilota romandria tancat durant més de 10 anys, el propietari o els hereus en recuperarien el seu ús.

Bibliografia:

— SARRET i ARBÓS, Joaquim. (1910), Història de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep

— TORRAS, Marc. (2010), Un hospital de 750 anys. Hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010). Manresa: Fundació Sociosanitària de Manresa

29 de maig 2023

La festa del peix de 1911

Nens i nenes llencen cent mil peixos al riu Cardoner, en la celebració de la Festa del Peix, Manresa. Data: 25-05-1911. Arxiu Nacional de Catalunya. Fons: ANC1-42 / Brangulí (Fotògrafs).
Quan el riu era oci

El 25 de maig de l'any 1911 es va celebrar a la ciutat de Manresa la primera Festa del Peix. Aquesta era una festivitat que s'havia celebrat un any abans en altres viles i ciutats catalanes, com Banyoles, amb un notori èxit de participació. La festa en qüestió, consistia en exposicions sobre tot allò que tenia relació amb el món de la pesca i els peixos, i en especial, en un gran llançament d'aquests per repoblar el riu Cardener. La festa era similar a la Festa de l'Arbre instaurada també en aquesta època i simbolitzava l'interès de les primeres societats industrialitzades amb la natura de l'entorn. La Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i l'Ajuntament van col·laborar per organitzar per primera ocasió a Manresa la festa, sota l'impuls de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona. Com a preludi d'aquesta festa es va organitzar una exposició de piscicultura i pesca a l'antic col·legi de Sant Ignasi.

Nens i nenes llencen cent mil peixos al riu Cardoner, en la celebració de la Festa del Peix, Manresa. Data: 25-05-1911. Arxiu Nacional de Catalunya. Fons: ANC1-42 / Brangulí (Fotògrafs).
La festa es va celebrar amb l'assistència de nens i nenes de les escoles de Manresa, autoritats i un gran nombre de públic que no va dubtar a ocupar les dues ribes del Cardener, concretament del tram del camí de Sant Pau (davant la fàbrica de cal Fabrés) i la carretera de Manresa a Esparreguera. Durant la jornada es van tirar a l'aigua vint espècies diferents de peixos, entre les quals destaca el peix gat, el salmó de Califòrnia, la truita, el peix sol, la carpa, l'anguila, la tenca, la bresca i el gardí, entre altres. 

Els infants i els membres de la Societat de Caça i Pesca van llançar un total de 100.000 peixos que estaven col·locats dins de cinc caixes metàl·liques i vint bidons, així com els peixos que portaven els infants també a les peixeres. La festa acabaria amb un castell de focs a l'estil japonès i amb els músics interpretant l'Himne del Peix

La Festa del Peix va ser una celebració de caràcter festiu creada a principis del segle XX pel veterinari Francesc Darder i Llimona amb la intenció de repoblar diferents rius i estanys de Catalunya.

Boles de vidre que portaven els infants durant la festa, que feien de peixera. A la fotografia superior es pot observar al nen que apareix a la dreta. Font: Anna Comas

Bibliografia:  

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- COMAS, Francesc (2023). Manresa mira el riu. Manresa: Zenobita

- GARCÍA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

31 d’octubre 2022

Censos, números i carrers. Per què tenim numeració senar i parell?

Rètol del carrer Camps i Fabrés (2009). Fotografia: Jordi Bonvehí
El padró de la ciutat de Manresa

L'any 1867 Manresa va estrenar un nou cens municipal. L'últim cens que s'havia fet era de fa 10 anys, tot i que el reglament establert obligava els municipis a fer-lo anualment. El reglament en qüestió, era un reglament policial de 1822 que establia a marcar els carrers i places, i també numerar les cases i places. El número de cada casa era el “número de policia”. Aquesta obligació mai fou portada de manera regulada i molts consistoris només l'aplicaven en funció dels tributs a cobrar, o per ordre del govern de Madrid. Aquest caos administratiu es va resoldre amb una Reial Ordre del 31 de desembre de 1858, on s'obligava a tots els ajuntaments a portar a terme una acció que resolgués de manera directa aquest desordre administratiu.

La nova ordre pretenia harmonitzar un nomenclàtor general per tot l'estat i ordenava als alcaldes que en termini de 60 dies havien de retolar tots els carrers, carreteres, places i avingudes i fixar la numeració de tots els immobles. Es va determinar una numeració fixa, senar (esquerra) i un parell (dreta). L'inici de la numeració es fixaria sortint del centre de la ciutat cap a l'exterior, en els carrers transversals des de la cruïlla més ampla cap a la més estreta, i en el cas de les cases desapariades, des de l'Ajuntament, en els sectors delimitats pels quatre eixos cardinals. Un cop acabada la relació completa del nomenclàtor i números, s'havia d'enviar al govern central.

Finalment, més endavant, es publicava una altra Reial Ordre de 24 de febrer de 1860 en què s'obliga a mantenir actualitzat el registre del nomenclàtor de les localitats i la numeració de tots els edificis existents, fossin habitacles, de producció i també oficials. Un altre punt important és l'obligatorietat de retolar les entrades dels pobles pels diferents camins d'entrada que hi menaven. La revisió del nomenclàtor es faria cada cinc anys, de la mateixa manera que el cens de la població local.

Qui faria els cartells de la ciutat?

L'any 1861 l'Ajuntament de Manresa va publicar un concurs públic per la fabricació i subministrament de les plaques dels carrers que s'havien d'entregar al consistori i un altre per a la col·locació d'aquestes plaques amb la numeració dels edificis de la ciutat que l'Ajuntament subministra. El plec tècnic o de bases d'aquest concurs porta la data del 26 d'abril de 1861. La subhasta es faria dos dies més tard. El preu de sortida era d'un ral (25 cèntims) per placa instal·lada.

L'afortunada seria l'empresa d'Hostafrancs denominada “La Porcelana”.

Bibliografia:

- VILA-MASANA, Joan (2022). «El padró de Manresa de 1867». Dovella, Núm. 134, pp.22-23

21 de juliol 2022

Claus, portes i muralles

La ciutat de Manresa l'any 1375. Dibuix de Daniel Hernández.
Una ciutat emmurallada i un serraller amb molta feina

Des de l'edat mitjana i fins al darrer terç del segle XIX, la ciutat de Manresa estava clausurada per les muralles que la protegien dels atacs enemics. A finals del segle XIII, la ciutat no cabia dintre d’aquests límits, i es desbordava per tots els cantons en forma de ravals, barris i vilanoves. L'últim tram de muralla medieval es va construir a la segona meitat del segle XIV i no es va ampliar més. De fet, la majoria d'intervencions únicament eren de manteniment i reforç. El 1876 amb la derrota carlina a la Tercera Guerra Carlina, les muralles de Manresa van començar a enderrocar-se per donar més espai i esponjar la ciutat. Finalment, l’Ajuntament de Manresa n'ordenà l’enderroc de les restes que encara quedaven en peu l’any 1877.

Un document notarial del 31 de juliol de 1374, en temps de guerra entre el rei català Pere III i el de Castella Enric II ens parla de les muralles de Manresa i les mesures que es prenien per la seva conservació. És un protocol notarial que hi ha a l'Arxiu Comarcal del Bages. El document tracta d’una ordre emanada d’Huc de Rosanes, “donzell, capità general designat pel Senyor Rei per a la ciutat de Manresa i vicaria de Bages” que va adreçada a Bernat de Ladernosa, “obrer de les obres dels murs i valls de Manresa”, perquè encarregués a diversos ciutadans les obres reformes en diversos trams de la muralla. Les obres, de renovació o complements del murallat, consistien a refer trossos de paret de pedra, fer o refer merlets o completar el coronament de murs amb tàpies. 

Un dels punts més febles del sistema defensiu de les muralles eren les portes, que amb el pas del temps necessitaven un manteniment continuat i d'un encarregat que fes revisió de panys, claus i forrellats. L'any 1599, la reparació dels panys i fer les claus de tres portals de les muralles, estava en mans del serraller Jaume Pallarès. Aquest serraller va presentar una llista de feines que havia fet per la ciutat1, on fa un memorial de tota una sèrie d'execucions d'obres com: "la tanca del Hospital", "un forrallat [...] per la tanca del portal de mossèn Bosc" o un "altre clau per la tanca dels Caputxins". El cost de la feina feta sumava 4 lliures i 17 sous. El document estava signat per dos consellers de Manresa, Francesc Casamitjana i Maurici Nebot, que manaven al racional que fes una pòlissa de manament de pagament per a Jaume Pallarès.

Bibliografia:

- GASOL, J. M. (2001). “Els carrers medievals de Manresa”. Manresa medieval. Història, art i cultura a l’edat mitjana. Amics de l’Art romànic del Bages. Manresa. p. 193-202

- SITGES, Xavier (2017). «Noves Dades Sobre Les Muralles De Manresa». Dovella, [en línia], Núm. 121, p. 36-37, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/343527 [Consulta: 21-07-2022].

- TORRAS, Marc (2022). «Les noves claus d'algunes portes de les muralles de Manresa l'any 1599». Dovella, Núm. 133, p. 52

- VALDENEBRO, Raquel (2007). «El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles». Arqueologia medieval: revista catalana d’arqueologia medieval, [en línia], Núm. 3, p. 80-97, https://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254562 [Consulta: 21-07-2022].

1 Arxiu Comarcal del Bages. Fons Ajuntament de Manresa. Lligall 379. La transcripció del mateix es pot llegir a: TORRAS, Marc (2022). «Les noves claus d'algunes portes de les muralles de Manresa l'any 1599». Dovella, Núm. 133

31 de gener 2022

El cim del Collbaix, una revista militar i les obres del futur institut Lluís de Peguera


Fotografia de l'actual plaça d'Espanya, durant la revista militar prèvia a la visita del rei Alfons XIII a les obres del Grup Escolar, l'actual Institut Lluís de Peguera. Al fons es veu la silueta del cim del Collbaix. Data: 19/10/1926

Arxiu Comarcal del Bages: Fons: ACBG30-203 / Conrad Bosch i Serra

13 de desembre 2021

Un carrer senyorial: prohoms i burgesos

Dibuix de Joan Vilanova del carrer Sobrerroca a finals del segle XIX. Publicat al llibre de Gasol, J. M. (1974) "Caja de Ahorrros de Manresa 1863-1973".
El carrer Sobrerroca i la Manresa del segle XIX

El caliu de la vida social manresana a finals del segle XIX era el trajecte que començava a la Plaça Hospital i que transcorria per Sant Andreu, la plaça dels Drets, carrer de Sobrerroca, per arribar a la Plaça Major, amb l'edifici noble de les Cases Consistorials. Igualment altres carrers eren també importants, com el carrer Sant Miquel i la Plana de l'Om i aviat entraria un altre carrer en disputa, el carrer del Born.

La vida senyorial i burgesa per excel·lència on es passejava, amb el trànsit de cavalleries i carruatges, era el carrer de Sobrerroca, assentat fermament sobre el balç del rocam abocat al carrer inferior de Santa Llúcia, com deia l'historiador Josep Camprubí i Plans. A l'hora típica del passeig, migdia o tarda, segons l'estació de l'any, el carrer s'omplia de noies casadores, amb bonics barrets. Els homes, la majoria tenien jornades laborals a les fàbriques de 12 hores diàries, vestien peces llargues i amb els seus barrets de copa alta o mitja copa, saludaven aixecant-se el barret del cap. Els passejants també es creuaven amb clergues, algun canonge i monges que feien una vida més apartada del bullici de la gent. El carrer era estret i sovint estava ple de mainada que jugava al carrer. Des dels balcons, gelosies i finestres, els veïns s'afanyaven a veure qui passa i es feien juguesques sobre una futura parella d'enamorats.

En aquest curt, però intens i apassionant itinerari manresà, hi vivien els prohoms de la ciutat més destacats. Els més destacats eren: l'advocat i diputat provincial monàrquic, Joaquim Soler i Arola; casat amb una rica propietària de Rellinars, la Teresa Padrós i Gilbert. En el mateix carrer, en el número 22, hi tenien estada els fabricants i propietaris Manuel i Ignasi Vallès i Pons, en una casa del gran propietari Llogari Torrens (el que més endavant feu aixecar la Casa Buresa l'any 1906). Al número 27, els ferreters Armengou, amb el ciutadà que uns anys després seria alcalde, Pere Armengou i Manso. Més avall, al número 38, l'advocat fundador de la Caixa d'Estalvis de Manresa, Manuel Oms i de Prat. A la Plaça Hospital, el número 24, primer, hi vivia el matrimoni format per Francesc Gomis i Francesca Soler, amb tota la família, entre ells, Joaquim i Enric, els futurs grans empresaris de l'electricitat manresana. A la mateixa plaça, el fabricant de cintes i mocadors de seda, Francesc March, el fill del qual, Francesc March Muntades, donaria la fortuna (1932), aconseguida teixint cintes, als germans de Sant Joan de Déu, per aixecar en lloc preeminent de la Culla un sanatori (avui Hospital de Sant Joan de Déu) per a nens malalts. A la Plaça Gran, en el número 12, a la casa propietat de la viuda Oms, segon pis, hi residia el matrimoni Àngel Ferrer i Maria Padrós, amb els fills d'un i altre matrimoni, en Lluís Espinalt, la seva germana Carme i els fills del segon casori per part de mare, Jaume i Fernando.

Llegir més:

- El carrer del Born: burgesos i obrers: aquí

Bibliografia bàsica:

- CAMPRUBÍ, Josep (1996). Una Revolució a Manresa. 100 anys de la llum elèctrica 1894-1994. Manresa: Llibreria Sobrerroca.

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.

15 d’octubre 2021

La primera biblioteca de Manresa: "su producto está destinado a la creación de una Biblioteca Popular"

Imatge de l'interior de la biblioteca de la xarxa de la Diputació de Barcelona, inaugurada el febrer de 1929 i situada a la planta baixa de l'actual Institut Lluís de Peguera. Arxiu: Arola i Pons, F. / memoria.cat
Breu recorregut de l'any 1858 fins a 1932

La primera biblioteca popular de la ciutat de Manresa es va construir en una sala de l'antic col·legi de Sant Ignasi, concretament a la planta baixa, i fou inaugurada l'11 de juliol de 1858. La seva creació va ser impulsada pel setmanari La Antorcha Manresana (dirigit pel mestre i pedagog Ignasi Ramon Miró i Manent), originari de 1857. A la seva capçalera deia que "su producto está destinado a la creación de una Biblioteca Popular". Un cop la biblioteca fou una realitat, el subtítol de la publicació va canviar a "su producto está destinado al aumento de la Biblioteca Popular".

Dos anys després de l'obertura de la biblioteca, l'equipació ja disposava d’11.000 volums, molts d'ells aconseguits gràcies a les subscripcions, donacions i aportacions de particulars al setmanari La Antorcha Manresana, que acabaria desapareixent dels carrers de la ciutat de Manresa el 1860. La primera biblioteca va resistir fins a l'any 1892, quan els jesuïtes van abandonar l'escola per desplaçar-se a la ciutat de Barcelona. No seria fins a l'any 1896 quan l'Ajuntament de la ciutat creà una nova biblioteca, que compartiria espai amb l'Arxiu i el Museu, al segon pis del consistori. L'ajuntament de Manresa va demanar l'ajuda dels seus ciutadans perquè fessin donacions, i Joaquim Sarret i Arbós, auxiliar del director Leonci Soler i March, s'encarregà del seu funcionament. Aquesta nova biblioteca tenia un catàleg de llibres i revistes que es podien consultar en horari d'obertura, però encara no disposava del sistema de préstec. La biblioteca de l'Ajuntament de Manresa va entrar ràpidament en un període de decadència fins al seu final definitiu, l'any 1936.

El 21 de febrer de 1929, festivitat de la Llum, s'inaugurà una nova biblioteca a l'Institut de Segona Ensenyança de Manresa (Institut Lluís de Peguera) a càrrec de la Diputació de Barcelona. Amb un fons inicial de 5.000 volums, va tenir una rebuda brillant, sobretot per part dels estudiants i dels professors del nou centre d'ensenyament. Aviat va esdevenir un punt de trobada cultural, social i d'un conjunt d'activitats relacionades amb la lectura de primer nivell a Manresa. Fou la primera biblioteca que donava carnets als seus usuaris, que permetien portar-se un llibre a casa. Alguns d'aquests llibres havien patit una censura moral, on les imatges de persones nues de moltes obres d'art eren retallades de les pàgines interiors.

Finalment, el juny de 1932, Manresa va gaudir d'una segona biblioteca, la de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, situada al xamfrà del Carrer Àngel Guimerà amb Muralla Sant Domènec. La nova biblioteca disposava d'un catàleg amb 2.500 volums inicials. Tampoc podem deixar de mencionar les biblioteques que tenien entitats com el Centre Excursionista de la Comarca del Bages i la del Centre Excursionista Montserrat.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efados

Llegir més:

- Dietari de la Biblioteca Popular de Manresa (1928-1932): aquí

El triomf de la burgesia manresana del XIXaquí

18 d’agost 2021

El barri de la Guia, dels orígens "ignasians" fins a la dècada de 1950

Imatge de la capella de la Guia feta pel fotògraf manresà Benet Cabanes i Prunés pels volts de 1865. Font: Arxiu Comarcal del Bages
La capella de la Guia i els pisos de la RENFE

L'ermita de la mare de Déu de la Guia és un temple de devoció de la Mare de Déu, invocada sobretot pels viatgers, i una de les ermites que ha patit més transformacions i reconstruccions, fins i tot canvis d'emplaçaments. Les primeres notícies que trobem d'aquesta capella -la primera fita del camí de Montserrat- la situen a la sortida del Port Vell, a la riba dreta del Cardener. Era una capella senzilla i durant el segle XIX, es va fer un acapte popular per fer-ne una de més gran, al costat de l'antiga.

La data exacta de construcció de la capella de la Guia no es pot afirmar amb rotunditat amb la documentació que fins ara s'ha pogut descobrir. Josep Maria Mas i Casas afirmava en l’edició original del seu llibre Ensayos históricos sobre Manresa de 1836 com en la reedició ampliada de 1882, "que hemos leído en una escritura de venta de 1488 que (la capilla) se edificó en aquel año". L’historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós, a Iglésies i Convents de l’obra Monumenta Historica Civitates Minorisae, deia que no va localitzar mai aquesta escriptura citada per Mas. No obstant això, Sarret explicava que remenant entre els protocols de l’arxiu notarial i els testaments conservats, va trobar-ne un de 16 de novembre de 1503 en què una tal Magdalena, esposa d’Antoni Bastardes, deia:
...vol i mana que es faci un oratori al cap de la pujada que va del rial del Cardener, venint del monestir de Montserrat, al camí que puja a Santa Caterina, el qual oratori es faci de pedres i calç i en ell hi sigui venerada la imatge de la beata Maria que té la senyora Na Garaa, i que es faci dit oratori en continent després de la seva mort a coneguda de sos marmessors.1
El que si podem dir és que la capella de la Guia ja existia l'any 1551, gràcies a un document descobert a l'arxiu. Sarret i Arbós ens informava d’una denúncia feta davant el veguer de Manresa el dia 17 de juliol de 1551 en què se citava la capella o oratori de "Na Bastardes". Per tant, cronològicament podem trobar versemblant la tradició ignasiana que situa la capella de la Guia com el primer indret de Manresa que va visitar Sant Ignasi de Loiola a la seva arribada a la ciutat el 25 de març de 1522.

L'arribada del ferrocarril i el doble trasllat de la capella

La construcció de la línia de ferrocarril de Barcelona a Saragossa comportà l'enderrocament de l'antiga capella de la Guia i la construcció d'una nova, inaugurada l'any 1862. Aquesta seria novament "traslladada" quan es van renovar les línies de ferrocarril amb la construcció de la doble via. La nova construcció de la capella la va pagar la societat que administrava els Ferrocarrils del Nord i es va situar en un espai més allunyat del riu Cardener, a la meitat de l'altura del turó de Santa Caterina, l'any 1922. La capella es va restaurar l'any 1941, després dels desperfectes ocasionats durant la Guerra Civil.

La zona de la Guia era un lloc desert, poblat per oliveres, on només vivien, en una caseta propera, els ermitans que tenien cura de la capella. L'espai es va transformar a partir dels anys 40 amb la construcció dels habitatges pel personal ferroviari de RENFE, empresa pública creada pel govern espanyol l'any 1941 per administrar les infraestructures ferroviàries de l'estat d'ample ibèric. Des d'aleshores, la Guia va esdevenir un símbol religiós dels treballadors del ferrocarril (la majoria provenien de fora el Principat), i també de la Mare de Déu de la Guia, es fundà, la dècada de 1940, la Germandat Ferroviària de Sant Ignasi de Loiola. A poc a poc, el barri va anar creixent: el 1950 s'hi construí un centre catequístic i una pista de bàsquet per a les activitats esportives i de lleure dels joves aspirants de la parròquia de la Seu.

Llegir més:

- La Capella de la Guia: aquí

- Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2017). Històries de Manresa 2. Zenobita: Manresa

- GALOBART, Josep (2019). "La capella de la Guia". Història de Manresa. https://historiademanresa.wordpress.com/2015/10/27/la-capella-de-la-guia/ [En línia el 18/08/2021]

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans, recull gràfic de Manresa 1875-1965. Efados: Barcelona.

- SARRET; Joaquim (1924). Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Volum IV Iglésies i Convents. Manresa: Impremta de Sant Josep

1 "Item volo et mando quo fiat unum oratorio in capite de la puyada qui ascendit del rial de Cardaner veniendo a monasterio Montis Serrato ad vicum qui ascendit a Santa Catarina. Que quod oratorium fiat de lapidibus et de cals in quo ponavit ymago beate Maria quam tenet na Garcia, et quo operut incontinenti post mei obitum a cognicionem dictori marmissori meori ans duoris ipsorum". Font: ASM V-162.

26 de setembre 2020

La torre i la punxa


Fotografia d'un home al pla de Santa Caterina, de Manresa. A la dreta de la imatge, en primer terme, la Torre de Santa Caterina; al centre i al fons, la part superior i el campanar de l'església de la Seu; a l'esquerra i al fons, la caserna i l'església del Carme. Gener de 1932.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 | Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

03 de juliol 2019

La gentrificació social a Manresa, una realitat palpable al Barri Antic?

La lluita de classes, el motor imprescindible per entendre la Història: els espais socials

Sobre el Barri Antic de Manresa s'han escrit moltes coses, de tot color i d'acord amb l'interès que cadascú en vulgui extreure. Històricament, fa més de 180 anys que la burgesia manresana ja emprenia el viatge de no retorn cap a la ciutat comtal o se n'anava al Passeig Pere III, la nova avinguda de fora muralles que havia d'ajudar a "oxigenar" una ciutat encara ofegada dintre unes muralles medievals del tot inútils en ple segle XIX. La ciutat ja no havia de defensar-se de cap atac carlista, les indústries de manufactures i transformació anaven prenent forma, i la població es disparava, igual que el comerç majorista i al detall. Manresa enfilava a finals del segle XIX, com una de les ciutats més importants de Catalunya, a escala econòmica. Tot i aquest zenit, les diferències socials van augmentar.

Manresa vivia immersa en la industrialització tèxtil, els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Sens dubte una ciutat de contrasts, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven amb salaris baixos i un nivell de vida escàs d'alegries. El 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades de l'estadística municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en què hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Per anys, representa un 1,5% anual, superior al nivell de Catalunya en la mateixa època.

L'escletxa de la industrialització, un passat difícil de superar?

El segle XIX va marcar com mai la història de Manresa, la ciutat va viure de primera mà la Revolució Industrial. L'èxode de burgesos i fabricants rics manresans cap a Barcelona va començar a ser constant a la segona meitat del segle XIX. Els rics marxaven cap a la gran ciutat, i deixaven subalterns a càrrec dels seus negocis i grans fàbriques. Gent que molts cops no era de Manresa, i no s'interessaven per la vida social, política, financera i econòmica de la ciutat. El capital econòmic d'aquests burgesos i rics fabricants va deixar d'invertir-se a Manresa per passar a fer-ho a la ciutat comtal. Una deslocalització en tota regla, els suculents ingressos de les grans fàbriques de cotó s'invertien en impressionants cases modernistes del nou Passeig de Gràcia de Barcelona, tot i que la feina de les fàbriques atreia molta gent a viure a Manresa, no perquè fos una ciutat opulenta i rica sinó per un motiu més clar, hi havia feina constant i oportunitats per viure de forma més digna i honrada que en el medi rural. La ciutat aviat seria coneguda per la seva esplendor fabril, tal com recollia el periodista i escriptor asturià Luciano García del Real Sànchez a La Ilustració Catalana el 31 d'agost de 1892:
A la nit los llums de las fábricas sembla que brollin del riu, y entre’l silenci solemne de la naturalesa se percibeix lo remor del treball, perqué moltas d’ellas funcionan sens descans de nit y de día. com abellas á las que exigexen incessantment cada cop mes productes, los mercats no sois d’Espanya, sino de sonas molt apartadas de nostre continent.1
Tot i aquesta fugida, les primeres dècades del segle XX, la ciutat de Manresa encara va ser testimoni de la puixança econòmica dels burgesos en espais tan emblemàtics com el Passeig Pere III (la construcció del Casino o el teatre Kursaal en són dos exemples), el carrer del Born, construcció de grans casals d'estil modernista, etc. En aquest llistat, elaborat per l'historiador navarclí Llorenç Ferrer i Alós, es pot veure com els grans burgesos i fabricants manresans van començar a instal·lar-se de forma oficial a la ciutat de Barcelona, deixant a Manresa els seus subalterns i treballadors. De fet, fins al segle XX, encara podem compatibilitzar, com la burgesia abandonava Manresa i se n'anava a la metròpoli.

1825 Ignasi Torres Galobardes
1844 Josep Solà Perramon
1828 Llogari Serra
1846 Maurici Pla
1853 Francesc Sacristà Font
1855 Joan Arañó Argelaguet
1855 Lluís G. Pons Enrich
1856 Caietà Arañó
1857 Jacint Vidal Torres
1858 Josep Balet Bellver
1860 Ramon Enrich
1865 Ignasi Prat
1870 Josep Torras Corrons
1871 Magí Gallifa Perera
1875 Josep Oller Bages
1888 Josep Torrents Serra
1892 Ignasi Vidal Balet
1893 Lluís G. Pons Enrich
1904 Joan Guitart Santasusanna
1905 Heribert Pons Arola
1906 Josep Portabella Cots
1915 Josep Perera Vives
Ferrer i Alós, Llorenç: "El poder de Manresa al llarg del temps", a Calidoscopi Manresa. Manresa: 2004, p. 90

Els manresans rics i poderosos, van entendre que el tren (a partir de 1859) i els seus viatges els feien perdre poder i van optar per establir-se a la gran ciutat catalana del Mediterrani. En canvi, les germanes vallesanes, Terrassa i Sabadell, van retenir els seus fabricants i burgesos perquè el seu negoci de llana no necessitava la ciutat de Barcelona. El cotó venia amb vaixells al port de Barcelona, i tocava estar al peu del canó. Una part molt important de Manresa va marxar i mai més va tornar.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos, patrons i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. Aquests habitatges miserables, sovint eren remuntes, pisos que augmentaven la seva alçada construïda amb materials de baixa qualitat, que avui encara podem veure en molts carrers del Barri Antic. Una herència postindustrial palpable, tan sols cal aixecar el cap i comprovar l'arquitectura i els materials emprats per la construcció d'aquests habitatges.

La gentrificació... pobres cada cop més pobres, rics cada cop més rics. Un retorn al passat?

La gentrificació, un concepte a vegades impronunciable, ha saltat al nostre país des de la literatura acadèmica a qualsevol debat sobre la ciutat, des de mitjans de comunicació fins a moviments socials. Però que carai significa aquesta paraula? El terme gentrificació ve de la veu anglosaxona Gentry, que significa aristocràcia. L’origen de la paraula gentrificació es remunta als anys seixanta, quan la seva autora, la sociòloga marxista Ruth Glass, la va utilitzar, l’any 1964, per explicar el què estava passant a Londres amb la invasió per part de les classes mitjanes al centre de la ciutat, deixant a la població més marginal fora del que havia estat fins al moment el seu hàbitat natural.

La gentrificació és el canvi que es produeix en la població dels usuaris d'un territori tal que els nous usuaris són d'un estat socioeconòmic superior al dels previs, els quals són desplaçats dels seus barris en aquest procés. El mecanisme bàsic que genera la gentrificació -que és el diferencial de renda o rent gap en un territori que permet comprar barat i, amb una certa inversió, vendre car- és cada vegada més complex. Si les classes mitjanes locals s'empobreixen, la demanda s'internacionalitza, especialment quan un determinat mercat local -com l'espanyol després de la crisi- resulta barat en el context internacional.

Una vegada que el barri els pertany inmobiliariament en gran part, i una vegada que se li ha efectuat el necessari rentat de cara de carrer, ve el procés de gentrificació pròpiament dit. Es comencen a oferir locals atractius i amb molt bona imatge en condicions econòmicament molt avantatjoses. Comencen per establiments a les zones del barri més atractives i confrontants amb les zones prime dels voltants. A poc a poc, i atrets per la nova seguretat als carrers, per un florent comerç detallista, i per uns preus sensiblement inferiors a les zones circumdants, comencen a arribar massivament nous negocis. Després d'aquesta renovació dels aparadors, aquesta incipient vida comercial i econòmica, aquesta nova sensació de seguretat que es respira als carrers acaben arribant també els habitants de rendes superiors, d'acord amb el nou aire que se li ha donat al barri.

Amb això, tant els preus de locals comercials, com també dels pisos, es comencen a revalorar, la qual cosa comença ja a atreure l'atenció de tercers inversors i altres grans empreses que no han promogut aquest procés de gentrificació. Tot acaba en un efecte crida que onada sobre onada acaba convertint al barri en un barri d'activitat econòmica puixant i preus alts, d'acord amb els barris adjacents. I per descomptat, això acaba resultant en un procés d'enriquiment de les empreses i particulars que van iniciar aquest procés de gentrificació, van comprar massivament a preu de barri deprimit, i veuen ara suculents beneficis amb la revalorització dels lloguers i de les propietats que van acaparar abans de la transformació.

L’antropòleg Manuel Delgado, definia així aquest fenomen: “Tot centre marcat com a històric a les guies o inventaris reclama, per poder exercir com a tal, mantenir allunyada la vida real, amb tots els seus ingredients d’inestabilitat incompatibles amb la tematització de la qual és objecte un territori per ser posat en venda”.

La gentrificació al Barri Antic: "la doble velocitat"

La gentrificació modifica els espais relacionals de Manresa, amb una conclusió sobre la taula a estudiar: les dues comunitats diferenciades al Barri Antic. La vida s'estratifica i s'eternitza marcant rols clarament definits: la vida de l'immigrant (del canvi de segle XX-XXI) es buida de forma progressiva perquè no consumeix als nous establiments de nova creació del barri, ni participa de l'activitat lúdico-privada de l'espai on viu ni al mateix temps es programen activitats fora de l'emergència social o la simple figuració de rols culturals. D'altra banda, el mal anomenat "ghetto" s'eternitza i crea vincles propis, amb una sèrie de relacions interpersonals i econòmiques prou definitoris (proliferació de negocis d'alimentació 24 hores, per exemple, al costat del mercat municipal del Puigmercadal amb la meitat de les parades tancades).

Hem de focalitzar bé el tema de la gentrificació a Manresa com a concepte més cultural i d'una determinada indústria de l'oci local que ha fet vincles amb l'administració municipal per imposar una certa calendarització dels esdeveniments a la zona del Barri Antic per incentivar llurs negocis i/o botigues amb un màrqueting encobert -força interessant en termes econòmics- que no pas d'alça de preus estudiada i programada de l'habitatge (seria un tema a tractar a part) ni tampoc en l'expulsió de veïns i veïnes al Barri Antic, deguda a la particularitat habitacional de la ciutat de Manresa, amb gairebé 8.000 pisos buits i el 90% d'aquests en mans de petits propietaris. Tot i això, darrere aquest fenomen hi ha un objectiu primordial: substituir la classe empobrida i envellida del Barri Antic per una nova classe més desacomplexada, i sobretot més rica, que gaudeixi dels nous espais socials i d'oci d'un barri antic, on els serveis bàsics cada cop són més difícils de trobar.

Per tant, la pregunta és: quin sentit té la gentrificació en l’urbanisme neoliberal i postindustrial en una ciutat empobrida com Manresa? Tot i res. Les ciutats han esdevingut els espais centrals de disseny d'estratègies politicoideològiques i han anat agafant un nou rol econòmic i una nova forma de govern: la partició entre l'inversor privat i el públic, on el primer posi el capital i el segon posi les llicències. I que passa amb l'arquitectura? Que fem amb el disseny? Doncs una arquitectura superficial i anodina, que defuig de la problemàtica dels barris que històricament han patit un abandonament regressiu. Un episodi clàssic de la gentrificació, de manual, veïns que han deixat de ser fidels amb el barri i la seva història per convertir-se en consumidors de nous establiments, que no s'ajusten molts cops amb la realitat social ni econòmica de la comunitat resident.

Les ciutats són vives i dinàmiques, d'això no en tenim dubte. Les transformacions han fet dels éssers humans una matèria d'estudi inacabable i com a "individus socials" necessitem relacionar-nos en els entorns on vivim. Hi ha barris que canvien, alguns fins al punt que expulsen els veïns de tota la vida i els substitueixen per altres, o en el cas de Barri Antic de Manresa, no es tracta d'expulsions indiscriminades, sinó de canvis socioeconòmics a "peu de carrer" ja sigui amb l'ocupació d'espais públics per a terrasses de bars i cafeteries, o per actuacions artístiques via murals street-art (la majoria fets per persones que no viuen al barri), per camuflar l'abandonament de finques i solars urbans.

En l'anàlisi dels agents gentrificadors, no només hem de considerar a ciutadans particulars que decideixen mudar-se, també juguen un paper important les administracions públiques i les empreses privades que poden dinamitzar un barri. Diferents corrents teòrics urbanístics consideren que, respectant la premissa de canvi gradual de població que ha de succeir, no sempre és causa d'economies més benestants. La immigració, el turisme low-cost, i fins i tot els millennials tenen i tindran capacitat per a canviar els barris que habiten. Són aquests canvis i tots els agents que en participen qui marcaran si la gentrificació s'accelera.

Actuacions fredes al Barri Antic, on són els veïns?

Per acabar, tal com deia l'arquitecte manresà Marc Ballús l'any 2018 al portal NacióManresa, les actuacions al Barri Antic s'han fet sense cap mena d'incidència amb el teixit associatiu del barri:
Una certa prepotència de caràcter urbanístic ha donat lloc a actuacions com la dels 4 Cantons, amb la construcció d'un edifici que no dóna resposta a la trama de la ciutat, i que està totalment fora d'escala. O també com la de la Via Sant Ignasi, on s'han fet entrar amb calçador edificis moderns en un teixit que no és el seu, obrint una ferida de la qual la ciutat ja no es recuperarà. El pitjor del cas és que aquestes dues actuacions són les que han generat habitatge social al barri, però en comptes de fer-ho d'una manera respectuosa amb l'entorn, li ha passat per damunt. I és que tot enderroc en el Barri Antic, ni que sigui d'un edifici humil, és una pèrdua irreparable. La substitució dels edificis i els carrers antics per d'altres de nous acabarà donant lloc a un barri que ja no serà històric.
Bibliografia:

BENACH, Núria i ALBET, Abel. (2015). La gentrificación como una estrategia global. Papers, 60, 17-23.

- CAMPS, Gemma. (09/10/2018). MAPA | Més del 64% dels edificis del Barri Antic de Manresa tenen entre un segle i un segle i mig. 03/07/2019, de Diari Regió7. Lloc web: https://www.regio7.cat/manresa/2018/10/09/mes-del-64-dels-edificis/502564.html

DÍAZ PARRA, Ibán. (04/07/2019). La gentrificación en la cambiante estructura socioespacial de la ciudad. 03/07/2019, de UB. Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana. Lloc web: http://www.ub.edu/geocrit/b3w-1030.htm

- FERNÁNDEZ DURAN, R. (2000). Capitalismo financiero global y guerra permanente, Barcelona: Virus.

- FERRER ALÓS, Llorenç. (2009). La industrialització de Catalunya: les fàbriques tèxtils del riu Cardener al segle XIX a Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, vol. 27. Barcelona: Col·legi de Notaris de Catalunya, pp. 321-366.

- FIORI, Mirela. (09/04/2014). Gentrificación, ¿presagio o realidad? 03/07/2019, de UOC Ciudades. Blog del Máster oficial de Ciudad y Urbanismo. Lloc web: http://ciudad.blogs.uoc.edu/2014/04/gentrificacion-presagio-o-realidad/

- GARCIA, Gemma. (Abril 2017). Comprar, expulsar, reformar i vendre. 03/07/2019, de La Directa. Lloc web: https://directa.cat/comprar-expulsar-reformar-vendre

- OLIVERAS SAMITIER, Josep. (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Manresa: Revista Dovella, 41, abril 1992.

- PUIG SEDANO, Xavier. (04/06/2017). La sacsejada dels barris vells. 03/07/2019, de El Temps. Lloc web: https://www.eltemps.cat/article/1564/la-sacsejada-dels-barris-vells

- REDACCIÓ. (10/05/2019). «La cultura té un efecte col·lateral en la gentrificació» conclouen a la jornada del FABA. 03/07/2019, de NacioDigital. Lloc web: https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/83439/cultura/te/efecte/collateral/gentrificacio/conclouen/jornada/faba

- REDACCIÓ. (19/08/2018). El 90 % dels habitatges buits, de petits propietaris. 03/07/2019, de Diari Regió7. Lloc web: https://www.regio7.cat/manresa/2018/08/19/90--dels-habitatges-buits/493214.html

- SANTAMARIA GARCIA, Pere. (2013). Anàlisi urbanística, constructiva i energètica del Casc Antic de Manresa. Tesina: http://santamariaarquitectes.cat/wp-content/uploads/2019/01/tesina.pdf

1 “A Manresa” de Garcia del Real, L. La Ilustració Catalana. (1a etapa) | Núm. 291. 31/08/1892.

21 de juny 2019

Un rei espanyol mort i un alcalde preocupat per Manresa

L'origen de la plaça de la Reforma

L'any 1859 arribava el tren a Manresa amb tota la pompa del moment. Per comunicar l'estació del Nord (actual Renfe) amb el centre de la ciutat, s'havia anat formalitzant el projecte d'obrir un nou i ample carrer que unís el Born i la plana de l'Om amb el sector del portal de les Piques, a la part esquerra del riu Cardener just davant de l'estació de tren. Aquest nou vial s'havia d'anomenar en un principi, carrer Príncep d'Astúries, en honor a l'infant Alfons, però els anys van anar passat, i el príncep va acabant esdevenint rei, Alfons XIII, i el carrer encara s'havia de fer, tot i la voluntat desesperada dels prohoms de la ciutat de Manresa. Les obres no van començar mai i el segle XIX es va acabar.

L'any 1901, quan feia més de 16 anys que el rei Alfons XII criava malves, l'alcalde de Manresa Ignasi de L. March, preocupat per la pèssima imatge de l'entrada de la ciutat, va proposar una sèrie de reformes i inicià les obres d'obertura del carrer. El consistori manresà va arribar a un acord amb la vídua del fabricant Esteve Burés per enderrocar la casa número 16 del carrer Arbonés, però l'any següent les obres seguien aturades.

L'entrada de Manresa pel Cardener, fos per mitjà del tren o per la carretera del Bruc i la que va a Montserrat, oferia una imatge llastimosa de ciutat urbanísticament abandonada i amb poc criteri, que no coincidia amb la importància econòmica de Manresa, ja que a finals del XIX, la ciutat esdevenia de les cinc ciutats més importants del Principat gràcies a la seva potent xarxa industrial i comercial. La premsa local es va acarnissar amb aquest tema i reclamava l'execució de les obres sense més demora. El diari Pla de Bages, carregava contra aquesta deixadesa tal com podem llegir en aquest escrit de P. Ribera Font:
[...] Les vores del riu, són el lloc propici a abocar-hi totes les runes de les obres, els desperdicis de moltes indústries i tota mena d'immundícies. La Seu s'aixeca damunt unes roques, en les quals aprofitant les seves balmes, s'hi han bastit unes cofurnes que sembles habitacions de troglodites.
Els jardins penjats "de Manresa": la gran Reforma

Per millorar aquesta imatge de la ciutat en aquest entorn, l'alcalde manresà Joaquim Gomis i Cornet proposà l'estiu de 1909 la realització d'uns jardins que servissin de nexe d'unió entre l'entrada del carrer pendent d'obrir i el nou pont que hauria de substituir la pobra palanca que conduïa a l'estació i a la carrereta d'Esparreguera. Un any més tard, amb un nou alcalde, el republicà Maurici Fius i Palà, es va encarregar a l'arquitecte municipal Ignasi Oms la realització d'un projecte que havia de comprendre una gran plaça enjardinada a l'extrem del nou pont de l'estació, pendent de construir, i unes grans escalinates que anirien de la plaça fins a la basílica de la Seu. Aquest projecte, anomenat la Reforma, implicava donar una nova fesomia a la façana meridional de la ciutat, i va comptar amb el suport de l'opinió pública, mitjans de comunicació i el més important, el suport de la Junta de Propietaris, així com d'importants comerciants com Joan Jorba i Rius.

El senyor Jorba era un dels defensors més acèrrims d'aquesta nova "reforma" i de l'obertura del que seria l'actual carrer Alfons XII, perquè conduiria directament als seus establiments comercials del carrer del Born. Jorba va exposar fins i tot a l'aparador del seu comerç l'obra futura, pintada per Francesc Cuixart, i també va vendre postals amb el que seria la gran Reforma de Manresa.

Havia nascut un mite, la Reforma, la plaça de la Reforma. Una campanya publicitària en tota regla propiciada per Joan Jorba.

Bibliografia de referència:

- D. a. (1991). Història de la ciutat de Manresa 1900-1950. Volum I. Manresa: Caixa de Manresa

31 de maig 2019

Un passeig pels comerços emblemàtics

Botigues contra els temps moderns

L'any 1991 es va instal·lar a Manresa el primer centre comercial anys després del triomf dels hipermercats de barris. Als 90 i sobretot a l'entrada del nou segle van aparèixer els parcs comercials (cinemes, restaurants de menjar ràpid, etc.) i es va donar més importància a l'oci sent la primera dècada d'aquest segle l'època daurada dels centres comercials al nostre país. Es van construir centres comercials per tot arreu en les principals ciutats que van aixafar progressivament al petit comerç amb certa connivència institucional. La resta de la història ja la coneix tothom, un mercat on el peix gran es menja el petit, millor dit, el devora sense miraments.

Fa poques setmanes l'Ajuntament de Manresa, a través del Comissionat del Centre Històric, va organitzar la primera ruta pels establiments emblemàtics de Manresa, aquells comerços que encara aguanten i apugen la persiana, malgrat els temps moderns i les presses que tenim molts quan anem a la compra. La consolidació definitiva de Manresa com una ciutat industrial es va produir a la segona meitat del segle XIX, un fet que va comportar l'obertura de molts comerços i botigues, amb un repertori d'elements i decoracions propis dels estils modernista, noucentista, i posteriorment racionalista. Generalment, se situaren en els baixos dels habitatges benestants i en els carrers i places del que avui és el Centre Històric de Manresa, o el Barri Antic com li diu la majoria de la gent de Manresa.

El carrer del Born, l'epicentre de la ciutat petit-burgesa

L'efervescència social, cultural i comercial d'aquesta Manresa petitburgesa es concentrava al carrer del Born. Establiments tan antics com la loteria del Born, establerta el 1910 per Emili Llatjós; la carnisseria de Josep Fainé, fundada el 1911; els calçats d'Antoni Torra de 1916; la fotografia Villaplana de 1923; la joiera de Salvador Tous de 1927; la Sastreria Tuneu -Señor des de 1961- establera el 1909: la llibreria Rubiralta, el Caribú i la Farmàcia Riu són els noms dels comerços que encara podem veure avui. Negocis que han passat de generació en generació. També la pastisseria Marsinyach, avui l'Englantina fundada per Josep Marsinyac el 1916, on esdevenia el primer lloc de la ciutat on es parlava d'un esport que amb el temps seria conegut per tothom, el foot-ball, el futbol. El propietari de la pastisseria, el senyor Marsinyac, escrivia en una pissarra els resultats dels partits després de trucar a Barcelona. Els aficionats esperaven la pissarra per veure quin resultat havia fet el seu equip.

La ruta dels comerços emblemàtics

El mapa de la ruta dels 21 comerços emblemàtics de la ciutat.



Més informació:

- Bloc Apugem La Persiana, entrevistes als antics botiguers de Manresa.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc. (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

- REDÓ, S.; COMAS, Francesc. (2006). Manresa, la ciutat transformada vol. 1. Manresa: Zenobita

22 de març 2019

L'antiga església del col·legi Sant Ignasi

Un repàs al seu paisatge històric: de les confraries al col·legi de Sant Ignasi

La zona de l'actual plaça de Sant Ignasi, al barri de les Escodines, i els seus entorns té un gran pes històric per Manresa. Al llarg dels segles, les diferents construccions i reformes que es van fer en aquesta zona van anar descrivint l'evolució històrica de la ciutat des de l'edat mitjana fins a pràcticament els nostres dies.

L'espai que ara ocupa aquesta illa s'estenia a la riba de llevant del torrent Mirable, fora de la ciutat emmurallada, davant d'un dels portals de la ciutat i al peu del camí ral de Barcelona. A la baixa edat mitjana era part d'un raval menestral i de pagesos on hi havia nombrosos obradors de cuireters a banda i banda del torrent. A mitjans del segle XIII, s'hi fundà un hospital que va rebre el nom d'Hospital Inferior, on s'atenien els viatgers que acudien a la ciutat. La capella d'aquest hospital va ser sufragada gràcies a la confraria de Sant Tomàs i Santa Llúcia. La capella es va construir el 1323 i va ser renovada als voltants de l'any 1428. Al decurs del temps, l'Hospital Inferior ja conegut millor com a Hospital de Santa Llúcia, va donar lloc al naixement d'un col·legi de la Companyia de Jesús. L'estada del fundador de l'ordre, Ignasi de Loiola, a l'hospital de Santa Llúcia l'any 1522, va marcar una fita important. En aquest indret és on va experimentar, segons els creients, l'episodi del rapte.

L'any 1623 la confraria de Santa Llúcia i Sant Tomàs van marxar cap a la Seu i els pares jesuïtes, que de fet eren ja els propietaris dels edificis de l'hospital des de l'any 1602, van convertir l'església en un temple dedicat a Sant Ignasi. A l'indret on es va produir el rapte, van dedicar-hi la capella del Rapte, oberta vers l'antiga església de Santa Llúcia. Els jesuïtes van fer obres a l'hospital per convertir-lo en el col·legi i la seva residència. Els jesuïtes havien fundat el col·legi de Manresa el dia 15 d’abril de 1622 aprofitant la donació que el consell de la ciutat havia fet de l’antic hospital de Santa Llúcia, indret que Ignasi de Loiola freqüentava durant la seva estada a la capital del Bages cent anys abans. 

El col·legi de Sant Ignasi va viure un període daurat al segle XVIII. Durant aquells anys es va plantejar la construcció d'un nou edifici pel col·legi, de grans dimensions, al costat de l'antic hospital de Santa Llúcia. Un nou edifici de quatre ales amb una església monumental, annexada a l'ala de ponent. Les obres es van iniciar el 1737, gràcies al mestre d'obres José Galván, però es van aturar quan per ordre del rei Carles III es van expulsar els jesuïtes el 1767 de tots els territoris de la Monarquia Hispànica. Sis anys després el monarca espanyol va aconseguir fins i tot que el papa Climent XIV suprimís l'ordre dels jesuïtes. El projecte s'eternitzaria durant dècades i fins a l'any 1820 l'església no es va consagrar i les ales de llevant i migdia del claustre es van construir entre els anys 1865 i 1881, seguint el projecte de l'arquitecte Modest Fossas Pi.

Més informació:

- La primera expulsió dels jesuïtes de Catalunya (1767): aquí

- El Col·legi de Sant Ignasi de Manresa: des de la seva fundació fins a la primera expulsió: aquí

Bibliografia:

- BAJONA, Ignasi. L’antic Col·legi de Sant Ignasi de Manresa. Una crònica de les seves vicissituds, Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1998.

- COMAS, Francesc. Història de Manresa, Zenobita, Manresa, 2009.

- VILA, Ignasi. Sant Ignasi (Sarrià). Història d’un col·legi centenari, Barcelona, 1995.

Printfriendly