30 d’agost 2010

El fortí de Santa Isabel

Fotografia del fortí de Santa Isabel, al turó de Puigterrà, conegut com el Castell, a principi del segle XX. Es pot observar la manca absoluta de vegetació, els primers arbres no es plantarien fins a la dècada dels quaranta.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

29 d’agost 2010

1860

Vista de Manresa de la vora del riu Cardener, l'any 1860. És la fotografia datada més antiga de la nostra ciutat de què es té constància, es va realitzar el 6 d'octubre de 1860, amb motiu de la visita de la reina Isabel II a Manresa. Al capdamunt a l'esquerra, podem observar l'església del Carme.

Actualització 06/10/2010 - Les fotografies més antigues de Manresa, "150 anys de la primera postal": aquí

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Patrimonio Nacional

22 d’agost 2010

El call de Manresa

On vivien els jueus de la nostra ciutat?

Els barris del nucli històric de Manresa es van desenvolupar prenent com a eixos dos turons: el turó del Puigcardener i el turó del Puigmercadal. Els carrers d'ambos turons són estrets i tortuosos. En aquesta xarxa de carrers i carrerons s'obren un parell de places principals: la plaça Major, presidida des del segle XVIII per la Casa de la Ciutat i anteriorment pels palaus de la Cort del Veguer i del Batlle, i la plaça de l'Om.

El call de Manresa, documentat des de 1266, comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a la zona de l'actual plaça Onze de Setembre. La comunitat hebraica manresana estava vinculada a l'aljama de Barcelona, però aviat desenvolupà una gran xarxa comercial que la va col·locar com una de les més importants de Catalunya, prestadors i metges eren la condició per la qual eren coneguts els jueus manresans, i al mateix temps odiats per la població cristiana. Dels jueus de Manresa se'n perd la pista documental en els aldarulls de 1391, que van començar a la ciutat andalusa de Sevilla i més tard van arribar als regnes de València, Aragó i terres catalanes.

L'antic call de Manresa, a tocar de l'ajuntament i la Plaça Major.
(Edició pròpia amb Google Maps)

Entre els carrers de la ciutat cal destacar un que porta el seu nom: la Baixada dels Jueus, antigament anomenat el Grau dels Jueus pel desnivell que presenta i sobretot pels graons que hi va haver fins a l'any 1887, moment que es va reformar l'entorn de l'ajuntament. Aquest carrer té l'entrada principal per la plaça Major, concretament en l'indret on una placa recorda l'aixecament de la ciutat de Manresa contra els francesos el 1808, amb la Crema del Paper Segellat. El carrer era el nucli principal de la comunitat jueva de Manresa.

Un altre punt on encara hi ha vestigis jueus és el carrer del Balç, uns dels carrers més antics de la ciutat de Manresa i alhora un autèntic tresor arquitectònic de l'època medieval.

Joaquim Sarret i Arbós i els jueus

La visió de l'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós en una conferència realitzada el 1917 al Centre Excursionista de Manresa, ens aporta quelcom d'informació més precisa d'on residien els jueus de la ciutat de Manresa. Descriu quines eren les zones habitades pels hebreus manresans. Destaca: el cementiri jueu, ubicat fora de l'enclavament de les muralles, coneguda amb el nom de "Fossana dels jueus" darrere el turó de Puigterrà, el que avui en dia ocupa la Plaça Onze de Setembre.

Sarret i Arbós també menciona que la proximitat del call o aljama amb la casa del veguer (actual edifici de l'ajuntament de Manresa) feia d'escut protector a les famílies jueves, evitant rebre insults i atacs de la resta de la població, i alhora era un mitjà de control directe de les autoritats sobre aquesta comunitat.

Sarret i Arbós ens descriu com era el call jueu i on vivien:

"En aquest barri o clos hi tenien els jueus sos temples, ses cases, sos banys, ses tendes sos tresors. Altre testimoni de la eczistència dels jueus a Manresa es el cementiri que tenien fora‘ls murs..., en el lloc que encara avuy ne dièm la Fossana dels jueus, detrás de Puigterrá. De manera que tenim justificada la eczistència dels jueus en el barri, clos o grau del metex nom, prop de la cort o curia del Veguer y del Batlle, o sia al amparo de la primera autoritat civil de la població, pera que fossen vigilats y ningú pogués insultarlos."

Organització de l'aljama (call) catalana. (Font: HOSTA, A.; MORA, V.: "La Catalunya Jueva", 2009)


Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- HOSTA, Assumpció; MORA, Victòria. (2009). La Catalunya Jueva. Viatges per les terres d'Edom. Barcelona: Generalitat de Catalunya

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Els Jueus a Manresa. Manresa: Esparbé y Sèrra

14 d’agost 2010

La rebel·lió de les prostitutes de 1987

Un barri vell empobrit i un bordell municipal

La proposta de l'alcalde de Manresa l'any 1987, Juli Sanclimens, de promoure un únic bordell com a solució als problemes sanitaris i de seguretat derivats de la prostitució exercida al carrer, fou un dels debats que va generar més controvèrsia l'estiu d'aquell any.

Les aproximadament 30 prostitutes que operaven al nucli antic de la ciutat van afirmar que la majoria de prostitutes no tenien el virus de la sida i que l'únic que es pretenia era desacreditar la prostitució als carrers, mitjançant una "llegenda negra" sense fonaments. També es recollien diferents informacions que les prostitutes eren consumidores d'heroïna i atreien traficants, camells i politoxicòmans a la ciutat. Tot plegat una olla de pressió social difícil de controlar.

Vostè ha vist la SIDA per aquí?

Aquesta era la resposta dels cambrers que atenien la barra del bar Màlaga als desconfiats clients, que preguntaven alarmats, després de llegir les notícies als diaris. El bar Màlaga hi freqüentaven les prostitutes en cerca de clients
, eren un dels bars on les males llengües deien que les prostitutes que hi rondaven tenien la sida.

El cas va aixecar un gran escàndol, l'alcalde va declarar posteriorment: "Jo no vaig dir que tinguessin la SIDA", sorprès pel ressò que les seves manifestacions havien tingut en els mitjans de comunicació. Segons diferents informes clínics i d'hospitals, la majoria de prostitutes que treballaven a Manresa eren portadores del virus de la sida, tot i no patir les conseqüències de la malaltia.

Malgrat la proposta d'unificar la prostitució en un sol punt, la idea no va ser ben rebuda pels comerciants. Agustí Cler, president de l'associació local de comerciants afirmava:
"Coincideixo plenament amb l'alcalde quan diu que les prostitutes han de ser controlades des del punt de vista sanitari". De tota manera des del punt de vista comercial, la zona on s'ubicaven les prostitutes estava allunyada dels carrers comercials, i els comerciants tampoc veien amb bons ulls la creació d'un bordell municipal.

Fins i tot el rector de la Seu, Jaume Franquesa, es va posicionar respecte al tema: "És un tema amb el qual no ens trenquem el cap, ja que la prostitució ha existit sempre i seguirà existint. Tanmateix, si afecta l'ordre públic, l'autoritat ha de regular-la. El com ha de fer-ho és una altra qüestió en la qual no vull entrar".

El debat va anar perdent força a mesura que transcorrien les setmanes, i el problema de fons era l'estat de deixadesa del nucli antic manresà, que a finals dels anys vuitanta estava en una situació de degradació i abandonament absolut.

Montserrat Margarit, vicepresidenta de l'associació de veïns del nucli antic, explicava als mitjans: "Si es dugués a terme una bona política de rehabilitació del barri, les persones que han viscut sempre aquí no marxarien i les prostitutes no tindrien lloc per instal·lar-se".

Llegeix més sobre prostitució a Manresa:

- La prostitució a la ciutat de Manresa: històries de l'ofici més antic del món, aquí
- Històries d'una prostituta: la "Quica" prostituta del pont de la Reforma, aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: El País (12/8/1987)

- Hemeroteca: Diari Regió7 (Carpeta - Any 1987)

07 d’agost 2010

Vestir amb mida industrial

Les botigues Señor, els vestits a mida

Fotografia: Josep Maria Ribas Prunés, fundador de Señor el 1961 (manresainnova.cat)

Señor comença la seva història l’any 1961, amb una primera botiga de roba per a home creada per Josep Maria Ribas Prunés. Ben aviat, l'empresa és volcà en la seva activitat que es convertirà en el seu veritable senyal d’identitat: la mida industrial, un servei professional al client, a l’estil de la sastreria més tradicional, que parteix d’un patró base que s’adapta a les mides del client per a la seva posterior producció industrial.

Vestir a Manresa és sinònim de Señor, tal com deia la seva publicitat a la botiga del carrer del Born: "Señor viste mejor".

La primera botiga i la "mida industrial"

Fotografia: Inauguració de la primera botiga, any 1961 (trajessenor.com)

Señor comença la seva aventura comercial l'any 1961 amb l'obertura de la seva primera botiga de roba al carrer d'Àngel Guimerà, una botiga dedicada a vestir per l'home, en un carrer que es convertiria en el pulmó comercial de la ciutat. En un primer moment l'objectiu era realitzar confecció per senyors, però aviat es decantaria en l'activitat que el faria pioner a la ciutat de Manresa, la mida industrial. El resultat de la mida industrial és un vestit (traje) pràcticament a la mida, escollint entre un ampli sortit de mides, colors i dissenys, a un preu reduït d'un vestit de mida convencional. Un altre factor important seria la sastreria, que permetia als seus clients vestits de les últimes tendències adaptats a cada consumidor, amb una ràpida i àgil entrega. Señor adaptava cada vestit a cada consumidor.

Mass Costumization

Imatge moderna, amb el barret sobre la essa en fons de color negre.

Señor a partir de la dècada dels vuitanta utilitza el mètode "mass Costumization", aplicant el vell treball artesà del sastre amb la nova tecnologia. El resultat són vestits a mida i personalitzats amb una despesa inferior a un vestit convencional. Fragmentar la professió de sastre (prendre mesures, tall, cosit...) amb la industrialització posterior permet crear vestits a mida en un termini de 15 dies, evitant les contínues visites per ajustar i rectificar els patrons, que anteriorment eren necessàries, el mètode de mass costumization minimitza les despeses dels consumidors i compradors.

Actualment, Señor compta amb set establiments (a Manresa, Terrassa, Barcelona i Badalona), que combinen el concepte de mida industrial, que ha donat el seu prestigi a la marca, amb la comercialització de primeres marques internacionals, per tal d’oferir la més àmplia gamma de productes al client.

05 d’agost 2010

Tirans i mandrosos

"Anomenat Minorisa o Minoresa en temps antic, i Menresa al segle X, se suposa que és l'origen preromà a causa del sufix -esa, que trobem en altres topònims. La llegenda explica que un guerrer la va destruir en combatre contra el tirà que la posseïa, i que després la tornà a edificar; aquest guerrer fou qualificat de Mà rasa pels seus procediments expeditius. També expliquen que els primers pobladors de l'indret eren molt mandrosos, i d'aquí vingué Man(d)resa."

Manuel Bofarull i Terrades: Origen dels noms geogràfics de Catalunya: pobles, rius, muntanyes. Cossetània Edicions. Valls, 2002

02 d’agost 2010

Les Muralles, el perímetre fortificat

El perímetre de les muralles de la ciutat de Manresa. Restes arqueològiques de l'antic mur de la ciutat: 1) Plaça Valldaura, 2) Carrer Arbonés, 3) plaça de la Reforma i 4) plaça de Sant Ignasi.

Com moltes de les principals ciutats catalanes, Manresa, com a nucli urbà, va néixer durant el segle X en un punt fortificat i es va consolidar a partir del segle XII entorn d'un mercat i, sobretot, en el segle XIV, la seva època de màxima esplendor. D'aquestes èpoques en perduren elements tan rellevants i singulars com la basílica de la Seu i la Séquia de Manresa, però també les Muralles, els ponts Vell i Nou, i nombrosos elements immersos en la trama urbana de la ciutat, també d'origen medieval. Manresa havia crescut tant, que ja era tres vegades més gran que abans de ser destruïda pels moros. Si primerament tota la ciutat cabia a la petita esplanada del Puig Cardener, ara ocupava també el Puig Mercadal i tot l'espai entremig.

Maqueta a escala de la muralla de Manresa del segle XIV
(Museu Comarcal de Manresa)


La singularitat, la densitat i la coherència d'aquest conjunt d'elements de la ciutat medieval posicionen Manresa com un dels nuclis catalans que conserva un patrimoni més rellevant de l'edat mitjana. Manresa va tenir diversos recintes de muralles que s'anaren expandint a mesura que la ciutat va créixer. El primer recinte és dels segles X i XI, tancava el Puig Cardener (on després es va construir la Seu); entre els segles XII i XIII es va construir un recinte de muralles, conegut com el Mur Vell, que, a més a més del Puig Cardener, protegia els barris nascuts al voltant de Sant Miquel i del Mercadal.

Gravat històric de Manresa emmurallada de Bernat Espinalt, any 1786
(Arxiu Comarcal del Bages).

La fi de les muralles

Manresa, tot i conèixer el seu traçat originari, són pocs els trams de muralla que es conserven, i no tots pertanyen al període medieval original, sinó que, sovint, es tracta de reconstruccions posteriors, sobretot dels segles XVI i XIX. Fins a les darreries del segle XIX, els conflictes bèl·lics tenien entre els seus principals objectius l’assetjament prolongat de les ciutats i la seva població. Comptar amb un sistema de muralles era essencial per protegir la població dintre muralles, i evitar caure en mans enemigues. Però com combinar la protecció d'una ciutat amb el sistema defensiu de muralles i alhora potenciar el creixement urbà?

L'any 1841 es publicava l'obra de Pere Felip Monlau, metge barceloní, Abajo las murallas, que defensava la necessitat de destruir les muralles de les grans ciutats per posar fi a les infeccions que provocaven estralls en la població. Era tot un decàleg que apostava per obrir les ciutats cap a un nou model sostenible d'urbs. D'aquesta obra en vindria el Pla Cerdà barceloní de 1859.

(Si voleu llegir més sobre l'enderrocament de les muralles a la ciutat de Barcelona, podeu llegir l'article de l'historiador Dani Cortijo: "Abajo las murallas", al seu bloc Altresbarcelones.com: enllaç)

A mesura que avançava el segle XIX, l’urbanisme apostava per una ciutat oberta, lluny del tancament medieval, que era origen de malalties infeccioses de signe divers. Els nous aires urbanistes del segle XIX animaven a l’enderroc de les muralles i la creació d’eixamples. L'augment demogràfic dels nuclis urbans i sobretot la consolidació del procés d'industrialització feien cada vegada més difícil encaixar les muralles dintre la ciutat. Senzillament, no hi havia espai per tothom. Les muralles ja no eren un escut protector contra l'enemic, sinó un impediment a l'expansió dels nuclis urbans ofegats amb la puixança de la demografia que es desplaçava a viure a les ciutats industrials en auge (Barcelona, Terrassa, Mataró o Manresa). L'èxode del camp cap a les ciutats era un fet.

L’Ajuntament de Manresa ordenà l’enderroc de les restes de la muralla que encara quedaven en peu l’any 1877 després de la Tercera Guerra Carlina. El consistori manresà projectà la conversió de l'antic traçat de la muralla en grans avingudes arbrades, que donarien lloc a l'actual tram del Passeig de Pere III i a les avingudes, que hem anomenat precisament "Muralla", i que els més grans recorden també com l'Avenida del Caudillo en temps de la dictadura franquista.

Més informació al bloc:

- L'origen de "l'eixample manresà" de finals de segle XIX, aquí.
- L'eixample manresà de 1933, aquí.
- Muralles amunt!, aquí.

Bibliografia:

- VALDENEBRO, Raquel (2007). «El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles». Arqueologia medieval: revista catalana d’arqueologia medieval, [en línia], Núm. 3, p. 80-97, https://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254562

Bibliografia en línia:

- Catalunya Medieval: Muralles de Manresa, aquí

Printfriendly