Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Art manresà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Art manresà. Mostrar tots els missatges

27 de setembre 2022

La tornada a la Seu del frontal florentí restaurat

Frontal florentí de la Seu de Manresa. Fotografia: seudemanresa.cat
Una joia del gòtic a la vista de tots

A la Seu de Manresa ja està tot més que a punt per rebre la peça que va fer el brodador venecià Geri di Lapo el segle XIV per encàrrec del manresà Ramon Saera, una de les personalitats més importants de la ciutat de l’època, que va deixar el brodat en herència a la Seu. La valuosa peça del segle XIV quedarà exposada en una vitrina feta expressament, que és la que n’està endarrerint la posada de llarg. S'instal·larà definitivament a la capella de la Mare de Déu de Lourdes de la Seu el divendres 7 d'octubre.

Des de fa anys, el frontal ha estat tancat al Museu de la Seu, un espai totalment inadequat per a una peça de la seva vàlua, però que, en canvi, ha tingut una part positiva, en el sentit que ha ajudat a salvaguardar-lo dels lladres per les dificultats d’accés a aquest espai, a on s’arriba per una escala de cargol que és molt estreta. L’operació per restaurar la peça va començar el 9 de setembre del 2021. Una grua es va encarregar d’extreure’l de la Seu i va ser portat fins al Centre de Restauració i de Béns Mobles de Catalunya (CRMBC), a Valldoreix, custodiat per un cotxe dels Mossos d’Esquadra. Allà, les mans expertes de les restauradores Carme Masdeu i Mariluz Morata van fer la feina.

Quan la Generalitat va anunciar que, per fi, es faria la restauració va concretar que l’objectiu era presentar-la un cop executada coincidint amb la commemoració, dels 700 anys de la signatura del contracte per a la construcció del temple gòtic de la Seu. De fet, en un primer moment, la parròquia de la Seu va parlar del 30 de juny del 2022 com el dia òptim per fer la inauguració, coincidint amb la data exacta del document notarial que encomanava la construcció del temple a l’arquitecte Berenguer de Montagut. No va poder ser perquè la vitrina, encarregada a una empresa d’Alemanya especialitzada en el tema, no estava a punt.

En el cas del frontal florentí, el projecte de restauració i de reubicació de l’obra, que es va donar a conèixer al públic el febrer del 2021, s’ha dut a terme en el marc del programa Temps de Gòtic, promogut pel Departament de Cultura de la Generalitat i la Fundació La Caixa, amb un pressupost atorgat al bisbat de Vic de 125.000 euros.

Una grua baixa la caixa amb el Frontal Florentí des de la balconada de la Seu (setembre 2021) | Fotografia: NacioManresa - Pere Fontanals
El frontal florentí, un breu recorregut

El “Frontal de la Passió”, conegut popularment com a Frontal Florentí és una peça cabdal del gòtic a escala mundial, obra del brodador Geri di Lapo. L’any 1357 Ramon Saera, una de les personalitats manresanes més importants del segle XIV, la deixà en herència a la Basílica Santa Maria de la Seu de Manresa, tal com consta en el seu testament fet el 24 de novembre de 1357 i conservat a l’Arxiu del Museu Comarcal.

L’obra es pot anomenar tècnicament “pintura a l’agulla” i està realitzada amb sedes policromes, fils d’or i de plata sobre una tela on hi ha pintat el disseny. Aquesta tècnica, que es dona a base de puntades minúscules, permet crear llums i ombres molt precises i, en el cas del Frontal Florentí, la perfecció tècnica és inigualable.

La peça fa 90 cm d’alçada i 333 cm d’amplada. A la part central hi ha representada la Crucifixió i les dues parts laterals estan dividides en nou registres disposats de tres en tres, en tres fileres. A la part esquerra s’hi representen les Esposalles de Maria, l’Anunciació, la Visitació, el Naixement de Jesús, l’Adoració dels reis, la Fugida a Egipte, la presentació al Temple, Jesús entre els Doctors i l’Expulsió del Temple. A la part lateral dreta hi trobem l’Entrada de Jesús a Jerusalem, El Sant Sopar, l’Oració a l’Hort, El bes de Judes, Jesús davant Caifàs, la Flagel·lació, El Camí del Calvari, la Resurrecció i la Davallada als Inferns.

La ubicació del Frontal ha canviat al llarg dels anys: el 1888 va anar a l’Exposició Universal de Barcelona i tot seguit va passar a formar part del fons del Museu Episcopal de Vic. L’any 1901 va tornar a Manresa per a l’Exposició General Manresana. L'any 1929 s’exposà a l’Exposició Internacional de Barcelona. Durant la Guerra Civil Espanyola el Comitè de defensa del patrimoni artístic el va amagar a la Cova de Manresa i l’any 1938 a Darnius (Alt Empordà). Finalment, l’obra ha estat exposada al Museu Històric de la Seu, ubicat en una galeria situada a la part superior de l’atri del temple en una vitrina de fusta.

El 20 de desembre de l’any 2017, la Seu de Manresa va encarregar un estudi al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya per avaluar l’estat de conservació del Frontal. La diagnosi subratllava la fragilitat de l’estat de l’obra, ja que presentava deformacions, taques de cera (degudes al seu ús en oficis litúrgics), oxidació de fils, fissures i pèrdua de brodat entre moltes altres observacions que n’alteraven l’estabilitat.
"... avuy tenim la gran satisfacció de consignar que creyèm havèr pogut determinar la època en que fou confeccionat el bellíssim frontal florentí, que guarda curosament l'Iltre Cabildo de nòstra Sèu Basílica, y 'l nòm del donant. Es un eczemplar tan primorosament brodat, que l'anglès Jeorge Edmund Street diu d'ell: <Entre 'ls numerosos frontals d'altar ni millors ni pitjors dels que 's vèuen comunmen n'hi ha un que, fins després d'haver vist infinits brodats per tot arreu d'Europa, el considero, ab seguretat, com el millor de sa classe y de sa època>. Hem trobat en l'importantíssim arxiu notarial manresà un infòlio, ab cubertes de pergamí, cònsta de dues mans de paper y 100 fulls..."
Butlletí del Centre Excursionista del Bages, núm. 52 (novembre-desembre 1911)

Llegir més:

- Com es va salvar el frontal florentí de la Seu: (I)(II)
- El frontal florentí de la Seu: aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (Anys: 2020-2022)

La Seu de Manresa (09/09/2021). S’inicia la restauració del Frontal Florentí. Recuperat el 27 de setembre de 2022, de https://seudemanresa.cat/sinicia-la-restauracio-del-frontal-florenti/

- NacióManresa (09/09/2021). El Frontal Florentí de la Seu emprèn el viatge cap a la seva restauració. Recuperat el 27 de setembre de 2022, de https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/99224/frontal-florenti-seu-empren-viatge-cap-seva-restauracio

26 de febrer 2021

Un dels nostres: David Victori

Els inicis amb Bigas Lunas

David Victori Blaya va néixer a la ciutat de Manresa el 6 de setembre de 1982. La seva carrera al món del cinema va començar amb un dels directors més importants del panorama cinematogràfic català, Bigas Lunas. El 1999, amb tan sols 17 anys, es va presentar a un taller de cinema que impartia Bigas Luna, però era encara massa jove per matricular-se. Victori va insistir tant que a la fi no només el van acceptar, sinó que el mateix Bigas Luna el va prendre com a deixeble: "Jo t'ensenyo a dirigir". L'any 2001 seria l'assistent de direcció en l'obra de Bigas Lunas, Son de Mar. En total. David Victori, va passar cinc anys com a assistent de direcció de Lunas.

Posteriorment, Victori treballaria, també com a assistent, a la sèrie Àcaros, de Paco León. L'any 2008 faria un salt de qualitat, amb el seu primer curtmetratge, Reacción, amb l'actor Santi Millán com a protagonista. Dos anys més tard, estrenaria el seu segon curtmetratge La culpa, aquest cop al prestigiós festival de cinema fantàstic de Sitges. Precisament amb el seu segon curtmetratge, va obtenir el premi a millor curt a l'extint Festival de Cinema Negre de Manresa (FECINEMA) l'any 2010. Aquest festival es va organitzar ininterrompudament de 1999 fins a l'any 2012, quan per falta de suport econòmic i a causa de la crisi econòmica es va deixar de fer.

L'actriu Clara Segura, presentadora dels primers Premis Gaudí, l'any 2009. Fotografia: Fotogramas
El gran salt: festival internacional de YouTube del 2012

Un dels primers grans èxits del director David Victori va arribar l'any 2012. Victori va ser el guanyador mundial d'entre 15.000 candidats del Festival Internacional de YouTube el 2012 (Youtube's Film Festival) organitzat per la productora de Ridley Scott, «Scott Free» i Michael Fassbender. Victori es va presentar amb el seu curt La Culpa i va rebre excel·lents crítiques de la premsa especialitzada. El premi era de mig milió de dòlars i fou tota una injecció de moral. Posteriorment, va ser seleccionat per les revistes nord-americanes Variety i ScreeDaily per continuar treballant i també seria el coguionista de diverses pel·lícules com Hijo de Caín (2013) o Segundo origen (2015). Sony Pictures International va finançar i va estrenar el seu film de debut El pacto (2018) produït per Ikiru Films (Edmon Roch) i 4 Cats (Jordi Gasull). Un thriller de terror psicològic protagonitzat per Belén Rueda, Mireia Oriol i Dario Grandinetti que va recaptar a l'estat espanyol 1,7 milions d'euros. 

David Victori Blaya. Fotografia: imdb.com
Els Premis Gaudí de l'any 2021

L'últim treball de Victori, No matarás, aspirarà a sis premis Gaudí en la gala que se celebrarà el diumenge 21 de març a l'Auditori del Fòrum CCIB de Barcelona. El film optarà als Premis Gaudí en la categoria de millor intèrpret masculí per Mario Casas, de millor direcció de producció (Ester Velasco), millor direcció artística (Balter Gallart), millor so (Elena Coderch, Laura Tomàs i Yasmina Praderas), millors efectes visuals (Esther Ballesteros i Luis Tinoco) i millor maquillatge i perruqueria (Patricia Reyes).

Els Premis Gaudí o Premis de l'Acadèmia de Cinema Català són uns guardons atorgats per l'Acadèmia de Cinema Català, que reconeixen les millors produccions cinematogràfiques catalanes de l'any. Substitueixen els antics Premi Barcelona de Cinema, creats el 2002, i se'ls va posar el nom en honor de l'arquitecte Antoni Gaudí. El trofeu dels guanyadors de les diverses categories, fou dissenyat per Montserrat Ribé, i estava inspirat en les xemeneies de la Pedrera. Les primeres nominacions a les diferents categories es van fer públiques el 23 de desembre de 2008, i els primers premis foren atorgats el 19 de gener del 2009. La primera presentadora del certamen fou l'actriu Clara Segura.

Bibliografia:

- Basagaña, L. (2012). David Victori guanya el Your Film Festival. Núvol. https://www.nuvol.com/pantalles/david-victori-guanya-el-your-film-festival-2375

- Mañé, P. (2018). La història darrere del film de David Victori explicada pels seus pares. Regió7. https://www.regio7.cat/cultures/2018/09/22/estimes-persona-lhas-deixar-marxar/499181.html

- Mas, H. (2015). Entrevista a David Victori (webserie ZERO). Mosaic. https://mosaic.uoc.edu/2015/10/21/entrevista-a-david-victori-webserie-zero/

- «No matarás» del manresà David Victori, nominada a sis Premis Gaudí. (2021). NacióManresa. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/95468/no-mataras-manresa-david-victori-nominada-sis-premis-gaudi

- Vega, K. (2020). Potente tráiler de «No matarás», el nuevo thriller de Mario Casas que se verá en Sitges 2020. Espinof. https://www.espinof.com/trailers/potente-trailer-no-mataras-nuevo-thriller-mario-casas-que-se-vera-sitges-2020

Més informació:

- Pàgina web del director: www.davidvictori.com

27 de febrer 2019

SEGONA PART | Així es va salvar el frontal florentí de la Seu

Una venda frustrada, una batalla guanyada

Una de les escenes sobre la vida de Jesucrist del frontal florentí. Arxiu: Regió7, Salvador Redó

A la primera part de l'entrada dedicada al frontal florentí de la Seu (de la Passió de Crist) vam explicar les peripècies que va patir aquesta obra de gran valor artístic, fins al punt que es va arribar a proposar de tirar-la al drapaire per aprofitar-ne els marcs de fusta. L'èxit d'assistència a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, on fou exposada amb bones crítiques, i del retorn a la ciutat de Manresa, després d'un període d'estança al museu episcopal de Vic a principis del segle XX, van convertir el frontal florentí de la Seu en una peça d'anàlisis d'estudis més rigorosos.

Bona part del seu millor coneixement prové de Salvador Sanpere i Miquel, recollida a l'obra publicada l'any 1906 Los cuatrocentistas catalanes. Historia de la Pintura en Cataluña en el siglo XV. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbòs també va estudiar el frontal florentí i ens va aportar la documentació bàsica l'any 1911 quan va rescatar el testament de Ramon Saera, on es mencionava l'obra en el seu testament. Però sens dubte l'autor que més va escriure sobre el frontal florentí fou l'arquitecte Alexandre Soler i March entre els anys 1918 i 1920. Llur text donava a conèixer totes les vicissituds que va patir el frontal florentí inèdites fins aquell moment, i també analitzava la seva iconografia i tècnica en profunditat, però el més important, es que va servir per presentar al gran públic una de les obres més importants del patrimoni artístic del país.

Les obres publicades d'Alexandre Soler i March parlant del frontal florentí van aixecar la llebre, ell mateix publicava que:
... un millonario americano instalado en nuestro país [...] admiraba este bordado en los Estados Unidos
La persona que descrivia Soler i March era el multimilionari filantrop Charles Deering (1852-1927), un ric industrial que es va instal·lar a Sitges i que residia al Palau Maricel. En aquest palau Deering va reunir una important col·lecció artística del qual figuraven obres medievals com el Retaule i Frontal d'altar de Quejana (1396), la Verge de Bellpuig de les Avellanes (segle XIV) de Bartomeu de Robió o la Taula de Sant Jordi matant al drac (1434-1436) de Bernat Martorell. També hi havia quadres d'El Greco, Zurbarán, Casas o Rusiñol. Charles Deering, enginyer de professió i personatge polifacètic, tenia la intenció de reunir el millor del patrimoni artístic espanyol i bona part de la seva col·lecció fou adquirida gràcies a l'ajuda del seu assessor Miquel Utrillo.

Contactes amb el bisbat de Vic

Charles Deering, a través del seu assessor Utrillo, es van posar amb contacte amb el bisbat de Vic, amb la intenció d'adquirir el frontal florentí. Miquel Utrillo tenia una bona relació amb el bisbe Josep Torres i Bages i coneixia perfectament com funcionaven la majoria de bisbats catalans. Tant el bisbat com Utrillo van començar a negociar la venda de l'obra. Quan semblava que les coses anaven sobre rodes, un cop més, la mort d'un bisbe de Vic va tornar a salvar la ciutat de Manresa. La mort del bisbe Torres i Bages el 7 de febrer de 1916, va alterar els plans d'Utrillo de forma considerable. El nou bisbe de Vic, Francesc Muñoz Izquierdo va emprendre de nou les negociacions per vendre l'obra, però en l'últim moment es va fer enrere, pel temor a la reacció de la ciutat de Manresa. El nou bisbe de Vic coneixedor que els manresans van començar una campanya als mitjans per reivindicar el frontal va decidir que la venda no es feia. Evitant un conflicte amb la societat civil manresana el bisbe de Vic va decidir que l'obra no es mouria de la Seu, tal com va deixar per escrit en una carta enviada a Miquel Utrillo el 25 de novembre de 1920:
Por ahora no veo favorable la opinión por parte de los manresanos y temo se levantarán en polvoreda si se enteran de la salida de una obra de arte que la mayoría conoce y todos estiman en mucho.
El bisbe va aturar qualsevol negociació amb l'apoderat i finalment en prohibí directament la venda, tot i els intents de compra reiteratius d'Utrillo. Pocs mesos després el mateix Charles Deering i el seu representant, trencarien peres definitivament, i el primer marxaria amb tota la seva col·lecció als Estats Units, posant punt final a la seva relació artística. Charles Deering moriria a Miami (Florida) l'any 1927.

Llegir la primera part:

- Així es va salvar el frontal florentí de la Seu: aquí

Bibliografia:

- SÀNCHEZ SAULEDA, Sebastià: Una venda frustrada el frontal trescentista de la seu de Manresa i el col·leccionista nord-americà Charles Deering. Lambard: Estudis d'art medieval, Núm. 24, 2012-2013, pp. 169-179

05 de febrer 2019

PRIMERA PART | Així es va salvar el frontal florentí de la Seu

El frontal florentí de Ramon Saera

L’any 1357, el prohom i jurisconsult manresà Ramon Saera (també apareix en els documents com: ça Era, de Area o Raymundus d’Area en llatí) veient pròxima la seva mort va decidir fer testament. Llur testament anunciava tot el que havia de ser portat a la Seu de Manresa: llibres, ornaments, objectes litúrgics, un pal·li valorat amb 110 lliures i un frontal d'estil florentí on es representa la Passió de Crist (encarregat a un mestre de la ciutat de Florència) cosit de seda amb imatges, tal com podem llegir al document original: "quandam pallium sutum de sirico cum imaginibus, et quoddam frontale sutum sirico cum imaginibus". Segons el testament de Saera el frontal estava destintat al nou altar major de la Seu de Manresa, que en aquells anys s'estava construint sota les penúries de la pesta negra i la inflació dels preus, sobretot del menjar. Els canonges de la Seu havien de guardar-lo al temple i evitar que fos venut. Pels volts de 1350, és segur que l’altar major de la Seu ja estava enllestit i es podia decorar amb el preceptiu frontal d’altar. Durant els següents anys, el frontal florentí apareix de nou en la documentació: el 6 de maig de 1379, quan van prendre possessió de sagristà els clergues Salomó i Oliva, i en un inventari realitzat l'any 1452 pels administradors de la Seu.

Esquema de la Seu de Manresa, l'any 1357
Durant el segle XV a causa de la construcció de l'altar de la Seu en forma de tabernacle, va propiciar que el frontal florentí fos arraconat, excepte en dies festius on s'ensenyava al públic que es concentrava a la Seu. Als segles XVII i XVIII el frontal ja estava molt deteriorat i es van fer actuacions per salvar-lo, com els punts de cosits gruixuts que es poden contemplar avui en dia. No fou fins a mitjans del segle XIX que tornem a tenir notícies fidedignes del frontal florentí de la Seu i l'estat en què es trobava. L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra Victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L’any 1870 Edmund deia:
Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant del l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat.
El fuster que va salvar el frontal i l'Exposició Universal de 1888

L'any 1880, les paraules d'elogi de George Edmund Street, no van servir de gaire cosa. Segons explica Alexandre Soler i March a la revista Mvsevm (1918-1920), es va ordenar llançar el vell i brut frontal, per tal d'aprofitar el marc de fusta. El fuster encarregat de fer-ho es va negar a realitzar aquella tasca i va decidir construir un nou bastidor deixant el conjunt intacte. Una actuació vital que va evitar que el frontal florentí acabés en algun drapaire de la ciutat o venut a qualsevol col·leccionista de baixa estofa. Tot i l'escàs interès dels manresans en el frontal florentí, fora de la ciutat de Manresa tenia una excel·lent reputació. Pocs anys després del cas del fuster, l'any 1884, Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall, van recomanar la visita del frontal florentí de la Seu a la seva obra: España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza é historia.

El prestigi del frontal augmentaria de valor gràcies a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. La comunitat religiosa de la Seu de Manresa va acceptar cedir el frontal a la Secció Arqueològica, conjuntament amb altres obres procedents del Bisbat de Vic, on va continuar rebent elogis per part dels seus visitants. Francesc Miquel i Badia recollia l'èxit del frontal florentí, afirmant que era una de les peces més interessants exposades: "cuando se diga en alabanzas [...] no se igualará á su mérito y valor artístico". Acabada l'exposició, el frontal no fou tornat a Manresa, sinó a la ciutat de Vic, on va entrar a formar part de la secció del Museu Arqueològic-Artístic Episcopal. Aquesta era una decisió que no s'ajustava als desitjos que va fer en el seu testament Ramon Saera, però ningú es va atrevir a posar en qüestió les ordres del bisbe Morgades. Finalment el frontal florentí tornà a Manresa l'any 1901, aprofitant que es va celebrar l'Exposició General Manresana. Quan acabà l'exposició no fou retornat a Vic, sinó al seu emplaçament original de la Seu.

Llegir segona part:

- Una venda frustrada, una batalla guanyada: aquí

Bibliografia:

- GALOBART, J. (2016). El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió (el tresor més desconegut de Manresa). Història de Manresa. [Accedit el 05/02/2019] https://historiademanresa.wordpress.com/2016/01/25/el-frontal-daltar-florenti-o-frontal-de-la-passio-el-tresor-mes-desconegut-de-manresa/ 

- SÀNCHEZ SAULEDA, Sebastià: Una venda frustrada el frontal trescentista de la seu de Manresa i el col·leccionista nord-americà Charles Deering. Lambard: Estudis d'art medieval, Núm. 24, 2012-2013, pp. 169-179

13 de gener 2018

L'art amagat de la Seu

Una joia florentina a la Seu de Manresa

El Museu Històric de la Seu, amaga entre les seves peces de més valor un frontal florentí de mitjans del segle XIV, que sembla que per fi veurà la llum pública, després d'una dura tasca de recuperació i dignificació d'aquesta peça d'art d'altíssim valor patrimonial. Es tracta d'un frontal únic al món, de grans dimensions i que escenifica moments de la vida de Jesucrist, centrat en el seu crucifix. La historiadora de l'art, Sílvia Ruiz va qualificar aquest frontal com la "joia de la Seu". La peça va ser adquirida pel mercader manresà Ramon Saera l'any 1357 i fou un exemple evident que la Manresa del segle XIV era una ciutat rica i puixant que es podia permetre tenir grans obres artístiques, igual que les importants ciutats mercaderes italianes com Gènova, Florència o Pisa. 

El frontal de la Passió o florentí va ser encarregat el segle XIV al brodador Geri di Lapo pel manresà Ramon Saera, una de les personalitats més importants de la ciutat de l'època i que, a la seva mort l'any 1357 va deixar la peça en herència a la Seu. És sense dubte la peça més important del Museu Històric de la Seu i de tota la ciutat de Manresa en l'àmbit artístic. Per cert el museu de la Seu segueix sent el gran desconegut dels manresans, de fet la majoria de nosaltres ignoren que existeixi un museu a la basílica de la Seu. Ningú en parla més enllà dels especialistes de l'art o els vells historiadors de la ciutat que encara el freqüenten de forma molt esporàdica.

A finals de l'any 2017 els responsables de la Seu de Manresa van encarregar a experts del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat un estudi per tal de saber en quin estat de conservació es troba el valuós frontal florentí de la basílica. La petició, coordinada amb el Bisbat de Vic, es va demanar per tal de poder disposar d'un full de ruta per millorar-ne la conservació i la seva exposició al públic de nou. El valuós frontal fa 90 centímetres d'alçada i 3,33 metres d'amplada i en ell s'hi representen la crucifixió de Jesús a la part central mentre que els laterals estan disposats de tres en tres fileres. La seva importància rau en el fet que és un dels pocs frontals d'altar gòtics conservats a escala mundial d'aquesta època. L'any 2012 es va denunciar als mitjans l'estat precari en què es trobava la peça i les dificultats que tenien les institucions museístiques per conservar la peça del Museu de la Seu i d'altres de la col·lecció.

El llegat de Geri Lapi com a artesà del brodat perviu bàsicament a casa nostra, on hi ha l'única peça seva que consta que s'ha conservat sencera i sense modificacions posteriors. No obstant això, també es pot apreciar la destresa de l'artista italià al prestigiós Metropolitan Museum of Art de Nova York, on es guarda un fragment de 26,7 x 40,6 cm d'un altre frontal. El retall presenta l'escena de la flagel·lació de Crist i és la peça més important d'una sèrie de dotze de les quals el centre nord-americà n'hostatja nou. De fet, ja els hi agradaria als nord-americans tenir l'obra de Lapi de la Seu al seu catàleg!

La visió romàntica d'un anglès de l'època victoriana

L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L’any 1870 Edmund deia:
"Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant del l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat".
Una obra única i revolucionària

La tesi doctoral de la italiana Elena Chiti va obrir la capsa de pandora l'any 2013. Segons la doctora italiana el frontal florentí de Manresa va ser brodat a la rica ciutat de Florència en la primera meitat del 1300 i va ser elaborat per Geri Lapi. Es va usar per primera vegada en la consagració de la Seu de Manresa en 1353 amb la presència del rei Pere III, segons va explicar al seu bloc l'expert en arquitectura medieval, Jaume Espinalt. El frontal es troba al fons de la sala del museu, al qual únicament es pot accedir a través d'una escala de caragol peculiar. El frontal està penjat i tapat per una caixa de fusta. L'arquitecte Jaume Espinalt afirmava amb un to preocupat: "Cada vegada que s'obre la caixa el cor es capgira perquè tems que caigui el vidre de tres metres de llarg que cobreix el frontal i que faci malbé la peça. I pot ser que algun dia passi".

Més informació:

- Arquitectura Medieval: El frontal florentí de la Seu de Manresa, enllaç

- Història de Manresa: El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió, enllaç
Bibliografia:

- CARDÚS, Mar: Estat de la Qüestió: frontal florentí de Manresa. Romànic i Gòtic: l'Art dels Segles XII i XIII. 2017

- NOGUERA, Montserrat. Els tresors desconeguts de la Seu de Manresa. Publicat al Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Volum 18. Barcelona, 2004

- SOLER i MARCH, Alexandre. El frontal bordado de la Seo de Manresa. Muesum: revista mensual del arte español antiguo y moderno y de la vida artística contemporánea. Vol. VI, núm. 12. 1920

Hemeroteca:

- Diari Regió7: El valuós i oblidat frontal florentí de la Seu de Manresa serà analitzat (21/12/2017)

10 de gener 2017

La gran escola manresana del segle XVII

Els tallers del barroc

L'art barroc i la ciutat de Manresa tenen una relació especial, sobretot a partir del segle XVII, quan adquireix un gran prestigi pel que fa a les talles d'imatges i els retaules de fusta. Els tallers eren de tipus familiar, motiu pel qual a molts talleristes van acabar compartint el cognom del fundador de la saga. D'aquesta forma podem parlar de famílies d'escultors de forma genèrica: els Sunyer, els Grau, els Padró o els Generes. Els obradors d'aquestes grans famílies del barroc manresà es trobaven localitzats el que avui és la ciutat vella de Manresa. Per exemple els Generes tenien el taller al carrer del Born; els Grau a la Plana de l'Om (on avui hi ha la sala d'exposicions de l'antiga Caixa de Manresa) i els Sunyer tenien el taller al carrer del Pedregar. Si parlem de noms podem mencionar a: Joan i Francesc Grau, Antoni i Miquel Vidal, Josep Generes, Pau i Josep Sunyer, Josep Padró... són alguns d'aquests autors que varen conformar nissagues d'artistes que aplegaven fins a tres generacions d'artistes.

Les feines dels tallers manresans no solament eren en l'àmbit local, sinó que arribaven per tot el país: Barcelona, Poblet, Tarragona, Igualada, els comtats del Rosselló, etc. Molt d'aquest material artístic fou destruït, cremat o saquejat durant els primers mesos de la Guerra Civil. Malgrat aquest espoli i destrucció al nou Museu del Barroc de Catalunya encara trobem un conjunt de retaules i imatges barroques que es van salvar in extremis de les esglésies cremades i destruïdes de 1936. Entre tots aquest material artístic exposat, podem veure fragments historiats del retaule del Roser de Joan Grau; l'adoració dels pastors, l'anunciació, la presentació de Jesús, etc. Recollit de l'església de Sant Pere Màrtir, església que fou desconstruïda per ordre de l'Ajuntament de Manresa la tardor de 1936.

D'altra banda, al Museu també hi podem trobar fragments del retaule major de l'església del convent del Carme i un relleu pertanyent al retaule de Sant Eloi, procedent de la Seu, i d'altres plafons de Joan Grau, així com un escut de la ciutat de Manresa signat per Josep Sunyer. I encara més elements aquests col·locats en el seu lloc original. A la façana dels antics Jutjats de la ciutat es pot veure un escut de la ciutat, obra de l'escultor Joan Grau. A la Cova, el retaule i l'altar, així com la decoració de la façana, Josep Sunyer, també va dur a terme els plafons de l'interior de la Cova. Finalment, a la cripta de la Seu hi ha medallons amb escenes dels patrons de la ciutat de l'escultor Jaume Padró.

Pintura barroca 'L'arbre del Roser'. Foto: Ajuntament de Manresa.
Una visita al nou Museu del Barroc de Catalunya

L'exposició il·lustra la producció retaulística catalana de l'època del barroc amb una intensa i extensa mostra d'obres que va des dels primers anys del segle XVII fins al XVIII. Com una introducció prèvia al museu també es poden veure algunes peces (pintura sobre taula) del segle XVI que manifesten la presència d'alguns referents renaixentistes en la producció artística local. L’edifici del nou museu del Barroc està ubicat a l’antic col·legi Sant Ignasi de Manresa, un edifici neoclàssic que va construir la Companyia de Jesús. El Museu del Barroc de Catalunya fou inaugurat el 21 de febrer de 2024. La col·lecció està formada per 182 peces dels autors més representatius del barroc català, com Antoni Viladomat Manalt, Joaquim Juncosa, Francesc Tramulles Roig, Francesc Pla i Duran o Pere Cuquet, entre altres. 

L’exposició del Museu del Barroc de Catalunya es forma a partir dels fons del Museu de Manresa (96 peces), de l’aportació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (27) i de la Col·lecció Nacional d’Art de Generalitat de Catalunya (7), així com de l’aportació de diversos museus del país amb els quals manifesta la voluntat de coordinar-se en programes de treball per a la difusió d’aquest patrimoni (51).

 
 
(Entrada actualitzada el 10/09/2024)

Bibliografia bàsica:

— COMAS, Francesc (2005): Manresa. Una història per conèixer. Editorial Zenobita, Manresa

30 d’octubre 2016

Quan aixeco el cap...

Els ulls de Santa Llúcia, el símbol maçònic de la Seu?

Santa Llúcia i els maçons, la simbologia maçònica és present a la Seu. (Fotografia: Salvador Redó)

Sabies que els maçons van deixar molts elements a la Seu de Manresa? Un dels més evidents resta amagat, tot i que amb paciència aviat es pot descobrir. Un d'aquests elements que conté una simbologia clarament maçònica és la clau de volta situada a tocar el retaule de la Trinitat de la Seu de Manresa. El retaule de la Santíssima Trinitat, obra de Gabriel Guàrdia de l'any 1501, consta de sis taules en tres carrers i una predel·la de cinc taules, tot i que només n'hi ha quatre. Un cop situats davant el retaule de Gabriel Guàrdia tan sols heu d'aixecar el cap. La tradició popular ens explicava que es veu des de baix, en un punt no gaire il·luminat de la basílica de la Seu, la safata amb els ulls de Santa Llúcia de Siracusa, màrtir i patrona de molts oficis, com el de les modistes. Potser us sonarà la popular dita que ens deien les cosidores: "Que Santa Llúcia t'aclareixi la vista!"

Vist de prop es veu que a l’interior del cercle de la clau hi ha dos ulls fets molt iguals als del marc del retaule del Sant Esperit, i situats als extrems d’una representació esfèrica que pot significar la safata amb què la iconografia cristiana la presenta, però no hi ha ni la palma del martiri ni tampoc l’espasa amb què se l’acompanya, en canvi en els quatre costats de l’interior del cercle hi ha un martell, un escaire, un compàs i un triangle o cartabó; tots quatre elements, com sabem, utilitzats en la simbologia maçònica. I tot això... aixecant el cap!

Bibliografia:

- REDÓ, Salvador: "La Seu curiosa: Del melic d'Adam als maçons". Revista Regió7, (04/06/2011)

23 de setembre 2016

Les cases barates de la Sagrada Família

Les cases dels obrers durant la República

Vista de "les cases barates", edificades per la Caixa d'Estalvis de Manresa, prop de l'actual carretera del Pont de Vilomara. En l'actualitat estan envoltades de cases i integrades al carrer Vallès.
(Imatge: Arxiu Comarcal Bages: FONS ACBG30-154 / JOSEP M. ROSAL I D'ARGULLOL)

La construcció a la ciutat de Manresa de barris destinats a la classe treballadora estava contemplat dins el Pla de l’Eixample de l'arquitecte Pere Armengou de l'any 1933. Un d’aquests barris és el de les casetes (o xalets) de la Sagrada Família, coneguts popularment com les cases barates, on l'extinta Caixa d’Estalvis de Manresa, com a part de la seva obra social, construí entre els anys 1926 i 1932, 9 xalets dels 44 que hi havia projectats en l'inici de l'obra. La resta del projecte, obra de l’arquitecte Josep Firmat i Serramalera (el mateix que construiria el teatre Kursaal), no es dugué mai a terme.

Set dels nou xalets són d'una planta i els altres dos són de dues plantes, situades als extrems, tal com podem observar en la fotografia superior de Josep Maria Rosal i Argullol. Disposaven d'un petit jardí al davant i pati al darrere. Avui en dia aquests nou xalets formen part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Als anys 50, la Caixa de Manresa hi edificà el nou barri de blocs de pisos de la Sagrada Família just davant els xalets, seguint l'estètica dels blocs de pisos alineats i totalment anodins del Ministerio de la Vivienda.

Els xalets o "cases barates" de la Sagrada Família, l'any 2014. (Imatge: Martí Mateos)

El somni petit-burgès del president Macià: "els barris de treballadors amb hort i jardí"

Plànols de la barriada-jardí del Poblenou, un ambiciós projecte que no s’arribà a realitzar mai. 
(Imatge: memoria.cat)

L'arquitecte Pere Armengou, al seu Eixample de la ciutat de Manresa, també tenia present les àrees verdes del Puigterrà i Puigberenguer, que havien d'esdevenir en grans zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de "casetes-jardí-hortet" per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burgès del president de la Generalitat Francesc Macià. Seguint els plànols de l’arquitecte Firmat, es volia construir 50 llars unifamiliars, dues escoles i un edifici social que fos la seu social de la cooperativa (amb economat, sala d’actes i secretaria).

El projecte fou exposat a partir de l’abril de 1932 als aparadors dels Magatzems Jorba, i es disposava d’un préstec de la Caixa de Pensions de Barcelona per dur-lo a terme. Després de salvar molts obstacles burocràtics, fou aprovat provisionalment pel ministeri de Treball el febrer de 1936. L'esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 impedí l’edificació d’aquesta barriada-jardí. Malgrat això, durant l’alcaldia de Lluís Prunés es van poder inaugurar dues escoles al barri del Poblenou.

Més informació:

- L'eix de creixement de l'Eixample, el passeig Pere III i els diferents noms i nomenclatures: aquí

Bibliografia en línia:

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: "Cases Barates de la Sagrada Família".

08 de setembre 2016

Ynda el grafiter més buscat de Manresa

El grafiter sense cara

Quasi 2.000 signatures per tota la ciutat de Manresa, entre 15.000 i 20.000 euros gastats per l'ajuntament en material per pintar ponts, parets, comptadors de la llum, bústies de correu, papereres, contenidors o senyals de trànsit. "Ynda" era el nom en clau (tag) del grafiter o grafitera més buscat per la Policia Local de Manresa des de fa prop de quatre anys, malgrat que la seva actuació transcendeix més enllà dels carrers, camins i places de Manresa.

El grafiter Ynda es limitava a escriure el seu tag, una autèntica incògnita per molts i per d'altres un possible anagrama d'algun tipus de nom, i rarament pintava cap més detall en els seus grafits. Aquest grafiter sense cara, però conegut per la Policia Local de Manresa, ha causat un gran enrenou entre tots els manresans durant aquests últims anys, on la polèmica sobre la seva actuació artística en diferent mobiliari urbà no ha deixat indiferent a ningú. Qui era realment aquest grafiter? Quin significat tenien aquestes lletres?

Les forces policials mai l'han enxampat in situ pintant, tot i que a principis de l'any 2015 afirmaven a la premsa que tenien identificada a la persona que firmava sota el segell d'Ynda. Molts es pregunten quin era el significat real d'aquest nom en clau, inclús alguns arriben a la deducció de què el seu nom era realment el d'Andy o Daniel (Dany), en canvi, d'altres afirmaven que era una tendència contracultural, un nom d'una banda juvenil o un nou moviment suburbà musical, que barrejava les lletres per tal que no el reconeguin. Tot plegat un misteri, i un nom que ens ha acompanyat en aquests últims anys per gairebé tota la ciutat de Manresa.

Les parets ens parlen: art o vandalisme?

El grafiti és vist avui en dia com vandalisme i també com a art urbà segons on preguntis. Expressen vivències, alguns valoren el seu atractiu i uns altres ho veuen com contaminació visual. El grafiti és una manifestació d'art en espais públic i està directament relacionat a diversos moviments, com el hip hop per exemple, que és la forma d'expressar la realitat que viu tot el món: els desavantatges, l'opressió, l'odi racial i també reflecteix la realitat dels carrers de les nostres ciutats, molts d'ells a causa de la ràbia i la manca d'oportunitats a molts joves. Els grafiters brasilers dels Jocs Olímpics del passat mes d'agost eren reconeguts com un dels millors de tot el món, quan es tractava de denunciar la gran misèria i desigualtat social que van deixar els jocs a la ciutat de Rio de Janeiro. Molta gent no sap la diferència entre grafiti i vandalisme. Al món acadèmic es discuteix encara si el grafiti és una forma d'art, que alguns defineixen com la manifestació artística per antonomàsia de la ciutat contemporània i postindustrial o un simple acte de provocació polític en forma de mural empastifador.

Quan es parla de grafiti existeixen opinions oposades sobre si es tracta d'una expressió artística o un mer acte vandàlic tipificat com a falta; la veritat és que el significat d'aquest fenomen urbà sempre dependrà del matís amb què es miri. Pintar en els murs és una pràctica amb molts anys d'antiguitat, les pintures rupestres més velles que es coneixen van ser fetes en parets de coves fa 40 mil anys. Els professionals en aquesta disciplina diuen que la paraula "grafiti" prové del grec graphein que significa escriure, i del terme italià "sgraffiti", que es tradueix com a dibuix o gargot sobre la paret; tot i que alguns destacats grafiters dubten si la paraula és universalment acceptada.

En tot cas, escriure i dibuixar en els murs de l'espai públic són pràctiques molt antigues, però és molt probable que els grafits que avui adornen les grans ciutats del món, estiguin estèticament emparentats amb els que van sorgir al Bronx de Nova York en els anys setanta del segle passat com un vessant expressiva de la subcultura urbana del hip hop abans esmentada. En definitiva tot plegat és un cercle viciós que és retro-alimenta. El graffiti crea o destrueix? És qüestió del punt de vista de què vulguem veure-ho, talment com el dilema filosòfic del got d'aigua per la meitat: està mig ple o mig buit?

Tornant al nostre Ynda i a Manresa, en Quintí Torra Cordons, a la revista el Pou de la Gallina del juny del 2016, li dedicava una part de la seva secció "Bugada al Pou": 
"Personalment, el tal Ynda —que ha deixat la seva marca d’incivisme arreu de Manresa— em sembla un embrutador professional de parets sense cap criteri ni proposta artística coherent. Servidor ha estat al MOMA de Nova York i ha vist obres d’art contemporani que, tot i ser exhibides en un museu de prestigi, li han semblat una presa de pèl. La mateixa sensació que em provoquen les pintades d’aquest individu. Davant de la impunitat amb què continua actuant, ara s’ha decidit a fer adhesius que va enganxant per tots els carrers. Tot plegat, ben lamentable".
Bibliografia:

- NacióManresa: "Ynda, el grafiter més buscat del Bages" (05/01/2015)

- Bloc 'Manresa més jove': "El rastre del grafiter Ynda" (09/01/2015)

12 de juny 2014

La caixa de taronges de Beuys

El geni plàstic de Krefeld

L’obra de l’artista plàstic alemany Joseph Beuys (1921-1986) està fortament relacionada amb la ciutat de Manresa. L’acció creativa anomenada Manresa 66, promoguda pel mateix Beuys juntament amb els danesos Henning Christiansen, músic, i Björn Nörgaard, escultor, vinculats al moviment Fluxus, fou presentada a la galeria Schmela de Düsseldorf el 15 de desembre de 1966. Amb aquesta iniciativa Beuys volia reflectir la seva experiència existencial relacionada a un procés interior de canvi i transformació. A partir de les seves vivències, l’artista, proposà un camí per sortir de la seva cosmovisió particular per atansar-se a una recerca interior renovadora. El punt de partida de Joseph Beuys fou el seu encontre personal amb l’obra de Sant Ignasi de Loiola. 

L’interès de Beuys per Sant Ignasi naixé a partir d’una crisi existencial i la voluntat de comunicar i compartir el seu procés interior amb altres persones. La trobada amb Sant Ignasi de Loiola canvià radicalment la vida de Joseph Beuys, persona no-creient però sensible a la dimensió espiritual de l’existència humana. El que volia transmetre aquest artista era que una persona, a través de l’evolució de la seva vida interior, pot refer les seves forces interiors i emprendre una nova vida. Beuys considerava que tot procés de superació dels problemes personals s’havia de basar en experiències d’espiritualitat. Això és el que pretenia transmetre l’acció Manresa 66, projectar a l’exterior el que havia estat una reeixida experiència interior.

El mes de novembre de 1994 la seva obra arribà a Manresa a la Sala de la Plana de l'Om, sota el títol "Manresa – Hauptbahnhof: una experiència de Joseph Beuys a Catalunya inspirada en Ignasi de Loiola i Manresa" i un més tard al centre d'Arts Santa Mònica, a Barcelona.

La caixa de taronges i el pròleg ignasià

El 1965, Beuys passa 24 hores dins d'una petita caixa de taronges. Durant la inauguració de l'exposició "Beuys ... qualsevol soga" explica les obres a una llebre morta. En les seves accions fa confluir pràctiques religioses, rituals, curatives, socials, científiques i polítiques. En l'estiu de 1966, Beuys viatja per Espanya amb l'artista danès Per Kirkeby i visita la nostra ciutat, on Sant Ignasi de Loiola va escriure els seus "Exercicis espirituals". En aquest viatge pateix un col·lapse del qual es recupera a les portes de la mort. L'impacte de Beuys amb Sant Ignasi fou absolut, la interacció amb el Sant i l'obra de l'artista alemany seria insaciable.

A Düsseldorf, Beuys presenta al desembre del mateix any "Manresa", sobre la relació mística amb el sant durant la seva estada a la ciutat. El 1968 es realitza a Amsterdam la primera gran retrospectiva de Joseph Beuys. El 1970, l'artista funda la "Organització d'electors, lliure plebiscit". El 1972 obre a la Documenta V de Kassel la "Oficina Política Permanent de l'Organització per a la Democràcia Directa mitjançant el Plebiscit". El 1974 té lloc una de les seves accions més conegudes, "Coyote, I like America and America likes me", durant la qual habita durant quatre dies amb un coiot en una galeria de Nova York. Tot gràcies a Sant Ignasi de Loiola!

Bibliografia en línia:

- Deutsche Welle (DW), Joseph Beuys: "todo ser humano es un artista"

- Joseph Beuys: Joseph Beuys: Manresa, aquí

21 de febrer 2014

A dalt del cel

Les gàrgoles de la Seu 

El nom de gàrgola deriva de la paraula francesa “gargouille”, de l’antic terme també francès, “gargoule” i aquesta prové del baix llatí, “gargula”, amb el significat de “gola”. Les gàrgoles es constituïen en l’element final del sistema general de drenatge de l’edifici. La seva disposició resolia acceptablement l’evacuació de l’aigua de pluja que s’escorria per les cobertes i era recollida per una xarxa de canalitzacions que es movia per gravetat a través de les cornises. L’elaboració de la peça de desguàs que forma la gàrgola es formava amb un sòlid bloc de pedra que constava de dues parts ben diferenciades, la primera, que s’encastava a la paret i resolia el sosteniment i tenia forma de carreu normal per tal que encaixés perfectament assentada en el mur, i la segona, en voladís, que estava constituïda per la part aèria de la peça, es treballava esculpint el canal i broc de buidatge i finalment s’acabava amb una decoració de formes combinades, que reproduïen éssers impossibles meitat humans, meitat animals o ocells. Ja es feien servir al segle XII, però amb el gòtic les gàrgoles adquiriren diferents significats i podien ser vistes confinades al perímetre exterior de les esglésies i catedrals i interpretades com la representació del Mal, que roman incapaç de travessar el recinte sagrat, o amb un significat contrari, com si fossin les guardianes de l'església que mantenen el mal allunyat d’aquell entorn.

Un element important de la decoració de la basílica de la Seu són les gàrgoles volades de pedra amb formes grotesques i d’animals fantàstics i mitològics. Les més antigues estan en la part superior dels contraforts de la nau, algunes d'elles molt malmeses per la corrupció del temps, i en les més noves s'aprecia una clara influència del gòtic francès. No ocupen una situació tan elevada i només les trobem en la part de construcció més nova de la basílica. No tenen encara cap funció tècnica, però aquelles pedres que sortien de la façana en forma d’animals mitològics, tenien la funció d’espantar els mals esperits del temple. A la Seu representen d’una manera cíclica i per tot el perímetre de l’edifici al lleó (Marc) al bou (Lluc) i a l’àliga (Joan), que simbolitzen als evangelistes de l'església catòlica. Mateu (àngel) no hi és representat precisament per la forma humana del símbol, però aquesta representació meitat home meitat animal té reminiscències en l'antic Egipte dels faraons, ja que tres dels fills d’Horus es representen amb cap d’animal i el cos d'un humà. També trobem una gàrgola en forma de gall ubicat a l'est del temple, que en la tradició cristiana ens mostra l'inici del dia, la sortida del sol i el final de la foscor de la nit.

- Veure més fotografies: (1), (2), (3)

Bibliografia:

- Gasol, Josep M. (1984), La Seu de Manresa. Art, història i devoció, Amics de la Seu, Manresa
- Orriols, Anna (2006), La Seu de Manresa, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet 
- Virós, Lluís (2013), La Seu: joia del patrimoni manresà. Revista Dovella
- Diari Regió7, La cara misteriosa de la Seu (06/10/13)
- Bloc d'Arqueologia Medieval: Construcció de la Seu de Manresa, elements ornamentals

24 de gener 2014

La ciutat d'abans de 1714

Evolució urbana del segle XVII

El segle XVII fou un segle de contrasts al Principat de Catalunya, dels quals Manresa no en fou una excepció. Fou una època de moviments crítics, etapes de davallada i períodes de recuperació. Aquests alts i baixos van ser presents en la demografia, ja que el creixement de Manresa a la meitat del segle anterior es va mantenir igual fins a pràcticament el segle XVII, del qual ara en parlarem. Gràcies a les dades aportades per Albert Benet i Clarà, sabem que el fogatge de l'any 1626 constava de 1282 focs, que suposaven uns 5.326 habitants, una xifra molt considerable de població en aquell temps. La majoria de manresans vivien dins la ciutat, dintre muralles, mentre que la resta es distribuïa per la rodalia, en masos.

Aquesta alta xifra es va mantenir, amb petits canvis, fins a la meitat del segle XVII, en què es va produir una caiguda dràstica de la població a causa del rebrot de la pesta bubònica, procedent de València, que el 1650 s'estengué per les comarques catalanes. A Manresa, la pesta arribà el 1654, hi causà terribles estralls i centenars de morts. El cronista manresà contemporani d'aquella època, Magí Canyelles, parla d'unes mil persones les mortes per culpa de la malaltia, un quart de població de la ciutat s'havia mort en pocs anys. Malgrat tot, cap a finals d'aquest segle, i gràcies a una bona activitat comercial i artesana, juntament amb la revifalla de la vinya, Manresa guanyaria ràpidament nous habitants.

La tradició menestral iniciada en època medieval, i incrementada al segle XVI, va comportar que durant el segle XVII apareguessin noves feines com les de teixidors de lli, espardanyers o corders, alhora que el gremi dels blanquers assolia quotes més importants de protagonisme. Començaven aparèixer els mestres artesans una classe social més elevada que rivalitzava amb la noblesa local. La burgesia començava a treure el cap a casa nostra. També amb l'esclat de l'art barroc, sorgeixen els tallers d'escultura, especialitzats en la talla d'imatges i retaules, representants per les families dels Grau, els Sunyer, els Generes i els Padró, que adquiririen un gran ressò al Principat. Bona fe de l'ascens del barroc a Manresa foren els nous edificis dels Jutjats i la Cova, on encara avui en dia es pot gaudir del barroc arquitectònic més clàssic.

Relacionat amb el món mercantil, cal esmentar el privilegi del rei Felip III de l'any 1603, amb la creació de la Taula de Comuns Dipòsits, equivalent al que eren les caixes d'estalvi. Al capdavant de la Taula hi havia quatre oficials o ministres, el tauler, el caixer, el regent i el notari. Els oficials devien guardar secret de les operacions que es feien. Els càrrecs de caràcter bianual es renovaven en la festivitat de Sant Maties del dia 24 de febrer. La taula va encunyar diverses monedes de l'època com el Sou, el Ral i el Diner en plata i coure.

Potser el fet més rellevant del segle XVII fou la Guerra dels Segadors de 1640, la qual afectà bona part del territori català, inclosa la nostra ciutat. En el precís moment que la Diputació de Catalunya va decidir entrar en guerra contra Felip IV, Manresa també s'hi va comprometre i molts manresans van enrolar-se a l'exèrcit català de la Diputació. Fins i tot van participar en la batalla de Montjuïc del 26 de gener 1641, que va finalitzar amb la retirada de l'exèrcit castellà. El sometent de Manresa, comandat per Josep Solà, participà en diverses accions, entre les més importants, destaca el setge de la ciutat de Tarragona. En aquests anys de guerra la pesta era la pitjor enemiga dels soldats, fins al punt que la Diputació va abandonar la ciutat de Barcelona fugint de la infecció i es va establir a Manresa.

Per acabar l'entrada repassem l'activitat religiosa d'aquest segle, amb tres apunts. El 1602 les monges del convent de la Nostra Senyora dels Àngels es van establir a Manresa en el convent abandonat de les clarisses. El 1625 es va fundar el convent de Sant Francesc de Paula i el 1638 el de les religioses caputxines.

Bibliografia: 

- Junyent i Maydeu, Francesc (1993): "Manresa, Guia de la Ciutat"Parcir Edicions Selectes, Manresa

- Junyent i Maydeu, Francesc (1994): "Història gràfica de Manresa. El patrimoni històric i artístic (Dels orígens als nostres dies)". Parcir Edicions Selectes, Manresa

- Benet i Clarà, Albert (1984): "La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII". Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya. Vol. 1, pàgs. 85-93

- Comas Closas, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- Gasol, Josep M. (1971): "Manresa, panorama d’una ciutat". Manresa, pàgs. 35-43

18 de novembre 2013

Reciclatge és consumisme

Experiment artístic amb les escombraries

El rètol que penjava a uns tres o quatre metres d'alçada a la façana del convent de Sant Francesc va cridar l'atenció de moltes persones durant el mes d'abril de l'any 2010. Algun cotxe que passava per davant fins i tot es parava per preguntar pel significat d'alguna cosa que era una incongruència, un cartell comercial sobre un edifici religiós? La resta de les persones ni tan sols llegien el cartell de l'entrada i entraven directament al convent a veure si es podia reutilitzar quelcom del que hi havia instal·lat a l'interior. Semblava que no els importava d'on venien les coses, preguntaven si demà hi hauria televisions, armaris o unes taules de nit. La peculiar iniciativa partia del col·lectiu Basurama, sota el projecte Spermöla.

El projecte Spermöla, portat a terme pel col·lectiu Basurama, va instal·lar una botiga gratuïta al convent de Sant Francesc de Manresa del 16 al 23 d'abril de l'any 2010 on cada tarda, a partir de les 5, es regalaven objectes útils rescatats de les escombraries i on el visitant també podia dur el què volgués. A més, la botiga també era un espai de debat de polítiques mediambientals i polítiques efectives anticonsumistes.

L'activitat s'englobava dins la cinquena edició d'Idensitat, un projecte artístic que investigava sobre les maneres d'incidir en l'àmbit públic a través de propostes creatives. Una altra d'aquestes propostes fou la construcció d'un popular motocarro semblant al que surt a la pel·lícula Plácido de Luis García Berlanga rodada el 1961 a Manresa. El departament d'automoció de l'institut Lacetània havia restaurat i recuperant un antic vehicle similar al de la pel·lícula que es convertia en un utilitari i es podia fer servir de múltiples formes, com per exemple, de transport pel “turisme alternatiu”. Dins aquella activitat es va projectar a la plaça Icària (davant del Casal La Kampana) la pel·lícula de Berlanga.

El Convent de Sant Francesc i les deixalles

Basurama és un col·lectiu dedicat a la investigació, a la producció i a la gestió cultural des de 2001 que ha centrat la seva àrea d'estudi i actuació en els processos productius, la generació de deixalles que aquests impliquen i les seves possibilitats creatives. Nascut a l'Escola d'Arquitectura de Madrid ha anat evolucionant i adoptant noves formes des dels seus orígens. Pretén estudiar fenòmens inherents a la producció massiva d'escombraries real i virtual a la societat de consum aportant noves visions que actuïn com a generadors de pensament i actitud. Detecta escletxes dins d'aquests processos de generació i consum que no només plantegen interrogants sobre la nostra forma d'explotar els recursos, sinó també sobre la nostra manera de pensar, de treballar, de percebre la realitat.

La fundació del convent de Santa Paula de Manresa es va sol·licitar el 1623, però ben aviat es van topar l’oposició tant dels carmelites com dels dominics. No fou fins dos anys més tard que van aconseguir l’oportuna llicència del bisbat de Vic. La comunitat es va reunir en unes cases particulars i va aixecar una capella provisional, fins que el 1638 començà la construcció d’una nova església, que es va poder beneir el 1683. Els frares van romandre a la nova església fins que foren expulsats el 1835 amb la desamortització de Mendizábal i Madoz i finalment, el 1851 ocuparen el lloc les monges de la Companyia de Maria Nostra Senyora, conegudes amb el nom de l’Ensenyança. L'any 1909 durant la Setmana Tràgica del mes de juliol, el convent seria incendiat i saquejat.

Bibliografia bàsica:

- SARRET I ARBÓS, Joaquim. Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Imp. de Sant Josep, 1924

- Manresainfo.cat: "Tot a punt per a la 5a edició d'Idensitat" (10/04/2010)

- Bloc de Basurama, aquí

- Spermöla en Manresa. Tienda gratis, aquí

28 d’octubre 2013

Okupes amb vocació artística

L'edifici Asols i la Kunsthaus Tacheles "manresana"

Pintades a totes les parets contra el capitalisme, contra l'amo de l'edifici de Ca l'Asols, contra l'Ajuntament de Manresa i contra la Policia Local. La terrassa atapeïda d'escombraries; els electrodomèstics, inservibles; i la tassa del vàter, embussada per la brutícia. Aquest era el panorama que havien trobat en un dels seus pisos el propietari de l'edifici històric rehabilitat al carrer Codinella, la casa Asols, després que un jutjat desallotgés l'inquilí perquè feia un any que no pagava el lloguer.

L'any 2008 un jove va llogar un dels habitatges més cars, un dúplex amb terrassa, ja que hi som no ens estarem de res, no? Al cap d'uns mesos, va deixar de pagar el lloguer mensual, moment en què va ser denunciat als jutjats, i a finals del 2010 es va procedir a desallotjar l'inquilí. Quan el funcionari dels jutjats va obrir la porta, l'inquilí ja no hi era, però ell (o algú altre) havia deixat la seva presència amb una recreació artística i cultural digna del Kunsthaus Tacheles de Berlín, un dels edificis okupes més importants de la capital alemanya: pintades amb inscripcions característiques del moviment okupa per totes les parets, conformaven un recorregut per tot l'habitacle on es podien llegir tota classe de missatges a tall de mural. La berlinesa Kunsthaus Tacheles era una galeria d'art modern dirigida per un col·lectiu d'artistes que van ocupar la propietat des de 1990, any de la reunificació alemanya. L'edifici principal de la Tacheles va ser tancat definitivament el setembre de 2012.

Tornem a Manresa, l'immoble en qüestió es troba al carrer de Codinella, a la façana de la Via de Sant Ignasi de Manresa (just al nivell de la passera de ferro que creua aquesta via). La rehabilitació de l'edifici, d'estil barroc i que data del segle XVIII va ser inaugurada el 2005 amb l'objectiu de contribuir a la renovació de la façana sud de la ciutat, per la qual cosa va disposar de l'empenta econòmica de l'empresa municipal FORUM, especialitzada a rehabilitar edificis antics de la ciutat. Aquest casal, que data del 1789, és un dels més destacats exemples de renaixement d'un edifici antic i abandonat del nucli antic de Manresa. Fins al 1999, quan va ser adquirit per rehabilitar-lo, l'edifici feia molts anys que estava del tot abandonat i amb risc de caure terra. L'any 2005, l'empresa barcelonina Rehabiliman SL va reconvertir el casal en una espècie d'aparthotel per turistes i guiris amb ganes de buscar aventures fora de Barcelona i més enllà de la muntanya màgica de Montserrat. Als baixos de l'edifici, més tard, s'hi va instal·lar el cafè-discoteca La Peixera, per donar un aspecte més "underground" i "cool" al lloc.

El propietari de l'edifici, Josep Maria Muñoz, que havia posat a lloguer els 54 habitatges de Ca l'Asols, va afirmar que tardaria vint anys a recuperar la inversió que havia fet en la rehabilitació. Esperem que la pròxima vegada a l'artista anònim li deixin un espai per poder exposar la seva creació artística urbana!

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Abocador okupa en un edifici premiat de Manresa" (15/12/2010)
- Wikipedia: Kunsthaus Tacheles

Més informació:

- Okupació i resistència (2002-2013): L'onada okupa manresana una cronologia d'espais alliberats, aquí

20 de setembre 2013

Lluís Uró i Servitja

Un artista a París

Lluís Uró i Servitja va néixer a Manresa el 20 de setembre de 1903 i fou ben aviat un dels millors artistes que va donar la ciutat. Escultor, dibuixant o entre altres pintors de ceràmiques, les seves mans aviat serien sinònim d'un artista que avui se'l podria etiquetar "d'artista total". De ben jove estudià amb el mestre Evarist Basiana a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Durant la seva etapa en l'escola va conèixer al dibuixant Joan Vilanova. La seva bona amistat arribaria fins i tot al punt d'ocupar dos estudis en un mateix replà del Carrer Urgell.

Talent, intuïció, ofici i una capacitat de treball entusiasta, justifiquen el seu llegat que fou bruscament frenat per la Guerra Civil Espanyola, ja que moriria l'any 1938 a la batalla de l'Ebre, defensant el bàndol republicà. Durant els anys de la Segona República, Manresa va viure una època d'esplendor cultural en tots els aspectes, tant en la literatura, com en l'art i fins i tot en la pràctica dels esports de masses entre els més populars el futbol, el ciclisme o la natació.

L'any 1934 Uró inaugura l'obra més important de la seva carrera, la font de la Colònia Jorba. En aquests anys va ser un dels artistes que va exposar en més galeries de la ciutat, convertint-se en un artista de renom i treballant en la secció de propaganda dels grans Magatzems Jorba, on realitzava els dibuixos dels anuncis dels populars magatzems. També començaria a impartir classes de dibuix i pintura a l'Acadèmica Cots. L'any 1935 arribaria la seva gran oportunitat durant un viatge a París, on ampliaria els seus estudis artístics. Del seu viatge a la ciutat de llums va adquirir experiència en treballar amb pirogravats, metalls, joies, però sobretot amb la terracota. D’entre les seves obres destaquen: "Bailaor", "Lluitadors", "Atletes", "Gran Relleu" i "Noia asseguda".

L'any 1969 els amics, familiars i el Cercle Artístic de Manresa, així com els Magatzems Jorba, li van dedicar una exposició-homenatge a la sala d'actes dels magatzems. Avui en dia la seva obra es pot contemplar al Museu Comarcal de Manresa.

"Posseïa una sensibilitat finíssima, Estudis d'anatomia que es noten en la seva obra. Les seves figures femenines tenen la gràcia prehel·lènica, mediterrània. Va intuir que l'escultura no es basa en masses, ni tan sols en superfícies, sinó en perfils, infinits perfils que se succeeixen en l'espai i a les seves llums".

Joan Vilaró, 1969

Bibliografia:

- Vilaró Llach, Joan: "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Llibreria Sobrerroca. Manresa, 1983

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Revista el Pou de la Gallina: "Lluís Uró, un artista frenat per la guerra" (núm. 261 - Gener 2011)

Printfriendly