26 de novembre 2013

L'estat de setge del gener de 1932

Un gener revolucionari, la vaga general

A mitjans de gener de 1932 creixia la tensió i el malestar obrer es feia cada cop més visible a la conca industrial de l'Alt Llobregat. El clima s'anava enterbolint perquè els amos de les fàbriques tèxtils de la comarca del Berguedà, no només es negaren a un augment pactat dels sous demanat pels obrers en proporció a l'augment del cost de la vida, sinó que pretenien rebaixar els salaris i disminuir les plantilles de les fàbriques, la gota que feia vessar el vas definitivament. El dilluns 18 de gener de 1932 els obrers de les fàbriques de Fígols es declaren en vaga pacífica, farts de falses promeses i de treballar amb el perill constant de veure perillar llurs llocs de feina. Els alertats sometents, les forces rurals d'ordre, surten ràpidament al carrer per restaurar l'ordre, evitant qualsevol intent armat dels vaguistes i intenten frenar els treballadors de les fàbriques, que pretenien entrevistar-se amb els miners de la zona perquè els ajudessin. Una comissió de vaguistes aconsegueix superar el cercle dels sometents, en la qual formen diverses dones, i puja als nuclis de Fígols de Sant Josep i Sant Corneli per sol·licitar que els miners se solidaritzin amb ells. La revolta de la conca minera de l'Alt Llobregat tenia un fort accent femení. De fet, es va encetar quan les treballadores de la colònia tèxtil del Carme, on treballaven les dones, les filles i nebodes dels miners de Sant Corneli van anar a cercar l'ajuda dels seus familiars.

Els miners es mostren totalment disposats a solidaritzar-se amb les treballadores del tèxtil,  perquè ells també tenien molt a dir de les seves pèssimes condicions de treball i salaris irrisoris. L'empresa minera de Sant Corneli havia acomiadat trenta homes que es negava a readmetre. Els miners afirmaven que els serveis de ventilació eren del tot deficients, que dins dels talls la temperatura arribava sovint als 35 graus, que abundaven els accidents laborals i que els sous eren baixos. Reunits a la sortida de les galeries decideixen prestar ajuda immediata als treballadors tèxtils. La vaga s'amplia i creix, obrers tèxtils i miners de tot l'Alt Llobregat van a la vaga. La vaga general atura per complet tota la comarca del Berguedà.

Els vaguistes comencen per desarmar els capatassos i els dirigents de les explotacions mineres que tenen pistoles o revòlvers. Van casa per casa exigint als sometents que els lliurin les armes i s'apoderen de l'ajuntament de Fígols. L'endemà, dia 19, les veus de vaga arriben a Manresa, on els milers i milers de treballadors del tèxtil de la ciutat se sumen a la vaga dels seus companys del ram del Berguedà. Els treballadors de Manresa declaren la vaga general i tallen totes les comunicacions a la ciutat, el poder civil local vacil·la i demana ajut a la Generalitat i al govern de Madrid. A les conques de l'Alt Llobregat i del Cardener els treballadors tèxtils (recolzats pels miners del Berguedà) de Sallent, Súria i Cardona, se sumen també a la vaga general. Els treballadors desarmen als seus enemics, s'apoderen dels ajuntaments i comencen a formar comitès de treballadors.

Com a resposta al que ha passat, el govern de Madrid decideix aplicar amb tot el seu rigor la recentment aprovada llei de Defensa de la República. Mig centenar dels protagonistes dels Fets de l'Alt Llobregat són conduïts al «Buenos Aires», un vell transatlàntic ancorat per ser desballestat al port de Barcelona que funciona com a presó. Els elements més perillosos serien fins i tot deportats a les colònies nord-africanes que tenia l'estat espanyol. Un d'aquests deportats seria Francisco Ascaso, el dirigent aragonès de la CNT, deportat a Villa Cisneros, l'actual ciutat de Dajla del Sàhara Occidental. El govern central treia l'exèrcit per aturar les vagues, els comitès de treballadors i els piquets. El toc de queda, la llei marcial, l'estat de setge i els militars demanant la documentació a tothom serien els protagonistes principals durant les dues últimes setmanes del mes de gener de 1932 a bona part del Bages i el Berguedà. L'estat espanyol mostrava el seu poder i feia ús de la violència si era necessària per posar fi a la vaga general i els intents revolucionaris de proclamar una república de treballadors.

Si l'estat espanyol actuava amb duresa i espartisme, el president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià treia ferro a l'assumpte. Afirmava que si s'haguessin complert les promeses de la patronal d'augmentar els salaris, les vagues no s'haurien produït. Macià culpava implícitament a la patronal del que aviat se'n diria la Revolta de l'Alt Llobregat. Les crítiques del president foren rebudes amb indignació per la patronal catalana lamentant que la Generalitat es possessionés al costat dels facciosos.

Del 18 al 23 de gener de 1932, la conca de l'Alt Llobregat va esdevenir la primera república llibertària del continent europeu, exceptuant la Revolució Russa de 1917 i llur posterior Guerra Civil. Cinc dies de passió, de força, de lluita social que Frederica Montseny va descriure com "la vida de una flor es tan breve como esos cinco dias de anarquía en Cardona, Berga, Fígols, Súria y Sallent". Els Fets de Fígols, Fets de l'Alt Llobregat o "l'experiència d'una gimnàstica revolucionària", van ser cinc dies on des de la mina berguedana de Sant Corneli tota una esperança d'un món més igualitari i just es va forjar.

Bombes, cafès plens de soldats i piquets a Manresa

El dia 22 de gener, l’alcalde de Manresa Lluís Prunés, va fer públic un ban, on convidava tothom a tornar a la feina. Les autoritats republicanes felicitaren l’alcalde de Manresa per la seva decidida actuació, durant la vaga, a favor de mantenir l’ordre públic i evitar disturbis encara més greus. També, representants del món comercial i industrial com ara la Cambra de Comerç, van agrair a l’alcalde per "haver col·laborat a aplacar la revolta amb fins anàrquics". L'endemà, cinc dies després de l'esclat de la vaga, els carrers de Manresa tornaven a estar pacificats, això si, s'havien necessitat centenars de soldats per restablir l'ordre. Durant aquells dies els cafès, hostals, bars i restaurants del Passeig Pere III, la Muralla de Sant Domènec i la Plaça Major eren plens de soldats que havien estat destinats a esclafar la revolta de l'Alt Llobregat. Els amos d'aquests establiments es van fer la barba d'or amb la soldadesca. Si algú va treure profit econòmic d'aquest augment inusual de militars a la ciutat, foren sens dubte ells. L'Ajuntament de Manresa, la Guàrdia d'Assalt (cos policial creat per la República) i finalment la Guàrdia Civil, serien els responsables de restablir l'ordre legal, un cop l'exèrcit espanyol hagués abandonat la ciutat.

L'exèrcit espanyol havia clausurat la seu de la Federació Local de Sindicats de Manresa i havia detingut als membres que hi havia a l'interior del local. L'orde de clausura de l'exèrcit s'havia efectuat com que al local se seguien fent reunions, organitzant piquets i trobades, malgrat la imposició del toc de queda a la ciutat i dels controls d'identificació que el mateix exèrcit feia als llocs més cèntrics de la ciutat. El dia 23 de gener el Noticiario Universal afirmava que a la ciutat encara tenia brots facciosos quan a la carretera de Santpedor van explotar dos artefactes de baixa intensitat, sense causar víctimes mortals ni danys importants. El mateix mitjà afirmava que a Manresa s'havien trobat dos artefactes més preparats per explotar. El mateix diari no feia esment en quins llocs exactament s'havien trobat aquests artefactes. 

Bibliografia:

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. LA REPÚBLICA (1931-1936)". Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa. 1990

- BENGOECHEA, Soledad: "Reacció en temps de canvis: la patronal catalana davant la República (1931-1936)" Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona. 2005 

- Memoria.cat: La Revolta de l'Alt Llobregat

- Hemeroteca digital La Vanguardia, entrades del gener de 1932

- El Pèsol Negre: La Insurrecció minera de l'Alt Llobregat, núm. 3, març-abril 2001

- Diari Regió7, entrevista d'Emilià Martínez Espinosa (20/02/1982)

18 de novembre 2013

Reciclatge és consumisme

Experiment artístic amb les escombraries

El rètol que penjava a uns tres o quatre metres d'alçada a la façana del convent de Sant Francesc va cridar l'atenció de moltes persones durant el mes d'abril de l'any 2010. Algun cotxe que passava per davant fins i tot es parava per preguntar pel significat d'alguna cosa que era una incongruència, un cartell comercial sobre un edifici religiós? La resta de les persones ni tan sols llegien el cartell de l'entrada i entraven directament al convent a veure si es podia reutilitzar quelcom del que hi havia instal·lat a l'interior. Semblava que no els importava d'on venien les coses, preguntaven si demà hi hauria televisions, armaris o unes taules de nit. La peculiar iniciativa partia del col·lectiu Basurama, sota el projecte Spermöla.

El projecte Spermöla, portat a terme pel col·lectiu Basurama, va instal·lar una botiga gratuïta al convent de Sant Francesc de Manresa del 16 al 23 d'abril de l'any 2010 on cada tarda, a partir de les 5, es regalaven objectes útils rescatats de les escombraries i on el visitant també podia dur el què volgués. A més, la botiga també era un espai de debat de polítiques mediambientals i polítiques efectives anticonsumistes.

L'activitat s'englobava dins la cinquena edició d'Idensitat, un projecte artístic que investigava sobre les maneres d'incidir en l'àmbit públic a través de propostes creatives. Una altra d'aquestes propostes fou la construcció d'un popular motocarro semblant al que surt a la pel·lícula Plácido de Luis García Berlanga rodada el 1961 a Manresa. El departament d'automoció de l'institut Lacetània havia restaurat i recuperant un antic vehicle similar al de la pel·lícula que es convertia en un utilitari i es podia fer servir de múltiples formes, com per exemple, de transport pel “turisme alternatiu”. Dins aquella activitat es va projectar a la plaça Icària (davant del Casal La Kampana) la pel·lícula de Berlanga.

El Convent de Sant Francesc i les deixalles

Basurama és un col·lectiu dedicat a la investigació, a la producció i a la gestió cultural des de 2001 que ha centrat la seva àrea d'estudi i actuació en els processos productius, la generació de deixalles que aquests impliquen i les seves possibilitats creatives. Nascut a l'Escola d'Arquitectura de Madrid ha anat evolucionant i adoptant noves formes des dels seus orígens. Pretén estudiar fenòmens inherents a la producció massiva d'escombraries real i virtual a la societat de consum aportant noves visions que actuïn com a generadors de pensament i actitud. Detecta escletxes dins d'aquests processos de generació i consum que no només plantegen interrogants sobre la nostra forma d'explotar els recursos, sinó també sobre la nostra manera de pensar, de treballar, de percebre la realitat.

La fundació del convent de Santa Paula de Manresa es va sol·licitar el 1623, però ben aviat es van topar l’oposició tant dels carmelites com dels dominics. No fou fins dos anys més tard que van aconseguir l’oportuna llicència del bisbat de Vic. La comunitat es va reunir en unes cases particulars i va aixecar una capella provisional, fins que el 1638 començà la construcció d’una nova església, que es va poder beneir el 1683. Els frares van romandre a la nova església fins que foren expulsats el 1835 amb la desamortització de Mendizábal i Madoz i finalment, el 1851 ocuparen el lloc les monges de la Companyia de Maria Nostra Senyora, conegudes amb el nom de l’Ensenyança. L'any 1909 durant la Setmana Tràgica del mes de juliol, el convent seria incendiat i saquejat.

Bibliografia bàsica:

- SARRET I ARBÓS, Joaquim. Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Imp. de Sant Josep, 1924

- Manresainfo.cat: "Tot a punt per a la 5a edició d'Idensitat" (10/04/2010)

- Bloc de Basurama, aquí

- Spermöla en Manresa. Tienda gratis, aquí

12 de novembre 2013

Històries d'un manresà als Jocs Olímpics de 1948

L'aventura d'Enric Villaplana a Londres

L'organització dels Jocs Olímpics de 1948, no va ser una tasca fàcil per a ningú. Mai com en aquest moment el moviment olímpic va estar tan prop de desaparèixer. Eren moments molt complicats per a tots els països del món, més preocupats per guarir les ferides sofertes per la Segona Guerra Mundial, que pensar en el repte d'assumir, la responsabilitat d'organitzar un esdeveniment de l'envergadura d'uns Jocs Olímpics, quan el que realment desitjaven, era la reconstrucció de les seves ciutats, i la recuperació dels seus valors històrics i polítics. Els Jocs Olímpics del 1948 celebrats a la capital britànica, van ser anomenats els de l'austeritat i entre el reduït grup d'esportistes espanyols hi havia un manresà, Enric Villaplana i Vargas (1914-1983), que va participar en una prova que tenia la sortida i arribada a l'estadi olímpic de Londres: els 50 quilòmetres marxa, una de les proves més exigents i dures de l'atletisme. 

La cursa sota un sol exuberant tenia el color suec, el del fondista John A. Ljunggren, que va sorprendre tothom amb uns ràpids primers metres i es va destacar als cinc quilòmetres. Al seu darrere, el tercet britànic format per Harry A. Martineau, G.B. Whitlock i Lloyd Johnson, aquest darrer, de 48 anys. Els 25 quilòmetres el suec els va fer amb 2 h 12′ 17″, a cinc segons d'ell, Whithock, que anava segon, seguit del noruec Brunn. Als 35 km, Whitlock va plegar esgotat, mentre que el suís Gaston G. Godel havia guanyat posicions. 

Però Ljunggren va arribar primer a l'estadi olímpic de Wembley amb bon estat físic i bon estil, el temps va ser de 4 h 41′ 52″. El manresà Enric Villaplana, que el mes de març d'aquell any havia guanyat el campionat d'Espanya amb 4 h 30′ 06″, convertint-se en el millor temps de 1948, va aconseguir acabar la prova en novena posició. Tenint en compte que el millor temps olímpic fet el 1936 a Berlín, de Harold Whitlock, era una mica pitjor que el de Villaplana era l'esperança de l'atletisme espanyol. Però el manresà, amb un temps de 5 h 03′ 31″ va quedar molt per sota de les posicions que atorgaven medalla.

Villaplana descriu la seva aventura olímpica

El butlletí informatiu del Club Atlètic Manresa editat el mes de desembre del 1981 deia, en declaracions del mateix Villaplana: "van fixar una mínima molt forta per poder-hi anar: superar el rècord olímpic dels 50 km que havia fet l'anglès Whitlock el 1936 i que era de 4 h 30´ 20´´. Però vaig fer-la i vaig anar a Londres amb la millor marca de l'any sobre la distància. A Londres els directius van allotjar-se en un hotel mentre que els vuit atletes de la delegació ens van deixar abandonats en uns barracons militars. La sortida dels 50 km marxa era a primera hora de la tarda, per això vaig dir que volia dinar d'hora, però ningú se'n va preocupar i mitja hora abans de la sortida es van presentar amb una olla de patates fredes que vaig rebutjar. En passar el primer control d'avituallament, als 10 km, jo anava al davant, però el meu pot amb cafè i glucosa no apareixia enlloc i vaig perdre tant de temps que em van passar tots. Quan estava a punt de plegar va arribar amb taxi un àrbitre de boxa que es deia Casanovas i aquest em va animar i de mica en mica vaig arribar a l'estadi de Wembley, i vaig acabar vuitè. El seleccionador nacional em va dir 'España confiaba mucho en ti' i em va deixar allà ajagut a l'herba molla. Sort que els marxadors suecs, que eren bona canalla, em van posar mitja hora en un bany calent i em vaig recuperar aviat"

Alguns digueren que Enric Villaplana havia sortit molt de pressa, però la veritat és que el sol escalfava de valent i estovava l'asfalt, i això dificultava la marxa, i ho demostra el fet que dels 21 atletes sortits, només en van arribar 16. El recorregut, amb moltes pujades i baixades, era molt diferent del campionat d'Espanya de 1948, on havia aconseguit l'excepcional marca (la millor de l'any); la manca de contacte internacional féu pagar cara la inexperiència de l'atleta manresà. De totes maneres, un novè lloc en uns Jocs davant els millors marxadors del món, és la fita més important de l'atletisme manresà en tot el segle XX.

Tot i aquesta proesa olímpica el nom d'Enric Villaplana anirà més associat a la fotografia que no pas a l'atletisme, ja que més endavant seria el fotògraf professional de l'Ajuntament de Manresa. Tot i que Enric Villaplana no va passar el seu arxiu particular a l’Arxiu Comarcal del Bages, hi té un miler de fotografies que es poden consultar lliurement.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; MAS, Josep: 50 anys del Club Atlètic Manresa. Zenobita. Manresa, 2005

- MAS, Josep: Que va passar amb Villaplana? (Diari Regió7, 12/08/2012)

- SARDANS, Jordi; SARDANS, Ferran: Els arxius privats manresans tenen un valor incalculable (El Pou Digital, 27/10/2013)

Més informació:

- 50 anys d'imatges: Club Atlètic Manresa, format PDF

04 de novembre 2013

El miracle de la Llum: Sense trampa ni cartró?

L'època daurada de Manresa i "lo mal any primer" de 1333

Al començament del segle XIV, Manresa era una de les ciutats més importants del Principat de Catalunya. Als seus ravals, diferenciats per gremis i grups religiosos, es respirava una atmosfera d'intensa activitat comercial i artesanal, i un esperit de respecte i tolerància. Fruit d'aquest frenesí va ser l'augment de població, que donaria lloc a l'ampliació del recinte emmurallat i a la construcció de grans obres civils i religioses, entre elles dos ponts (El Pont Nou i El Pont Vell), la basílica de la Seu, i les esglésies i convents, tot això dins de l'estil gòtic de l'època baixmedieval. No obstant això, una terrible sequera l'any 1333, conegut com "lo Mal Any Primer" en les cròniques posteriors, va condemnar la ciutat a la fam, la misèria i a l'emigració de gran part dels seus habitants, les peregrinacions a Montserrat no servien de res, i la situació es va convertir en una veritable tragèdia.

Però com diu la sàvia dita les desgràcies mai solen venir soles; sense haver-se recuperat de l'anterior, tres anys després va sobrevenir una altra sequera, d'igual o pitjor gravetat. I, davant de tanta desesperació per la falta d'aigua, es va arribar a l'any 1339 on la situació era veritablement insostenible. Fregant la histèria col·lectiva, fins i tot es va pensar a devorar els cadàvers que infestaven els cementiris, els voltors voletejaven sobre les teulades de les masies i campaven al seu aire, donant-se grans festins amb el bestiar mort. Les terres delmades ningú les conreava i l'abandonament de les masies era constant.

La ciutat va perdre la meitat dels seus habitants. Ni la comunitat jueva de Manresa es va deslliurar d'aquell malson, llur cementiri situat als afores de la ciutat (el que avui seria la Plaça 11 de setembre) conegut amb el nom "La Fossana dels Jueus", ja no tenia prou espai lliure per rebre més cadàvers dels cristians que anaven morint i s'havien d'enterrar fora de la protecció de les muralles. Va ser llavors, a la primavera de 1339, quan els consellers de la ciutat -Bertran de Castellbell, Pere Vilella, Jaume d'Arters, Bernat de Sallent, Jaume Amergós i Berenguer Canet-, al no trobar cap solució, van coincidir a pensar que era vital per a la salvació de la ciutat i part de la comarca, dur a terme un transvasament d'aigua, a través d'una "séquia", que proporcionés aigua per regar els horts i per calmar la set.

Davant de tanta desesperació, el 23 d'agost de 1339, els consellers van viatjar a la Ciutat Comtal per entregar al rei Pere III "el Cerimoniós" l'ambiciós projecte; aquest no va veure cap dificultat i no va dubtar a dictar privilegi reial a la ciutat per donar llibertat de traçat a les obres de la Séquia, sempre que s'indemnitzés pels danys a tercers, a més, el monarca va concedir protecció i ajuda econòmica als manresans, a canvi d'algunes exempcions per poder pagar l'obra.

Així, el mateix any 1339 es decideix el seu traçat i comencen els treballs d'anivellament. L'obra s'encarregà el barceloní Guillem Catà i els germans Simó i Pere de Rodener. Els primers plets vénen del bisbe de Vic i dels habitants del poble de Santpedor que es neguen a pagar els impostos per la seva construcció. A finals de l'any 1340, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, com a senyor jurisdiccional del terme i parròquia de Sallent, es va oposar a què la séquia passés pel seu municipi i que a més provoqués una baixada de cabal al pas del Llobregat per Sallent. Després d'un any de negociacions i discussions, arriba l'excomunió del bisbe als obrers i consellers de Manresa, comportant la suspensió de la realització de tots els sagraments i de tota la litúrgia en el territori de la ciutat. Malgrat tot, els obrers de la séquia continuaren treballant en la construcció del canal. El conflicte amb el bisbe va durar fins a l'any 1345 i només es va poder solucionar quan, un cop mort el bisbe Galcerà Sacosta, el seu successor, Miquel de Ricomà, va tenir una actitud més dialogant i va acceptar les compensacions que li oferia la ciutat.

Segons la tradició; però, el final del conflicte fou degut al miracle de la Misteriosa Llum: una llum resplendent va arribar, provinent de la muntanya de Montserrat, fins a l'església del Carme, on va entrar per una finestra de la façana principal, al mateix temps que les campanes començaren a tocar soles. Un cop a dins es va situar sota la clau de volta de l'absis central dividint-se en tres rajos de llum que es repartiren entre l'absis, la capella de la Santíssima Trinitat i la de Sant Salvador. Després, es van tornar a reunir en un de sol que sortí de l'església en direcció Montserrat.

Un misteri documentant pels notaris

Abadia de Montserrat l'any 1657

Atribuïts aquests fets a la intervenció divina, el 21 febrer 1345 es commemora el Miracle de la Llum. Aquest fet va provocar que es posés fi a l'excomunió que pesava sobre la ciutat. Portada a terme pel bisbe de Vic, a causa del pas de la séquia de Manresa per terres del bisbat. El diumenge dia 13 de març de 1345, fra Bernat Carnicer, el Prior de l'església del Carme, va fer cridar a una sèrie de persones, les quals, sota la presència del notari Pere de Bellsolà, van recollir la declaració de vuitanta persones de Manresa que havien presenciat el prodigi de la Llum. Bellsolà van exposar:

"Que estant a l'església del Carme a prop de l'altar de la Santíssima Trinitat, el dia nou de les kalendas de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la "cadira" de Sant Pere i després de la sortida del sol, van veure a la capella de l'altar una flama o signe clar i fulminant semblant a un estel; que apareix d'aquesta capella i puja suaument i sense precipitar-se portant una trajectòria fins a la volta d'aquesta. Van sortir corrents a cridar als frares que van fer tocar la campana major de l'església, els religiosos que van veure el prodigi van cantar la Salve Regina. Aquella flama o signe lluminós va baixar pausadament a l'esmentat altar de la Santíssima Trinitat; després de sortir de la capella va pujar fins a la volta principal de l'església i sortint d'allí va pujar a la capella de la Santa Creu i Sant Salvador. Després de sortir d'allà no van veure mes signe, flama o prodigi".

La segona narració descrita pels frares del Carme parla sobre la visió que té fra Saclosa directament del cel, en la qual Déu li encomana que la capella construïda anés dedicada a la Santíssima Trinitat. 

"El 21 de febrer de 1345, tots els presents veuen arribar una meravellosa llum provinent de Montserrat, la qual, passa sobre la ciutat entre dos núvols cobrint els raigs del sol i dirigint-se cap on era la Mare de Déu del Carme. Quan la llum va estar davant de l'església va començar a sonar la campana per si mateixa; aquesta va entrar per un finestral i es va situar davant de l'altar major. Va prosseguir i va sorgir d'ella una altra tan gran i amb tant resplendor com la primera i prenent rumb cap a la capella de la Santíssima Trinitat, va ressorgir una tercera llum d'igual bellesa que va anar a la capella de Sant Salvador [...] Repetint tot això per dues vegades, el poble van anar a comunicar tot el que havia passat als frares i aquests al veure-ho van cantar versos i la Salve Regina".

Els notaris de la Llum

Pere de Bellsolà, que va autoritzar el requeriment del Prior del Carme el dia 13 març 1345, en les seves transcripcions als protocols de l'Escrivania pública va recollir el testimoni de 80 persones influents de la ciutat de Manresa que van explicar-li el miracle. Un altre notari, Francesc Gamisans, deia haver copiat de puny i lletra l'acta de Pere de Bellsolà, trobada en forma de nota o esborrany en l'Escrivania pública, i en feu la transcripció en el llibre de la Confraria de la Santíssima Trinitat l'any 1366. Maurici Sala, notari de Manresa en els primers anys del segle XVI fa una transcripció a un pergamí de l'acta del llibre de Gamisans, on signa el transsumpte, però s'oblida de datar i d'aplicar les fórmules notarials de l'època.

Més informació sobre el tema:

- Spellman i el miracle de Llum: aquí
- Els pergamins de la Séquia: aquí
- La gran llegenda, "la misteriosa Llum": aquí
- Arquitectura medieval: Miracle de la Llum a Manresa, aquí
- Auca de la Llum de Manresa, aquí

Poema de Felip Graugés i Camprodon:

- Obra poètica completa (p. 170): La miraculosa Llum de Manresaaquí

Bibliografia destacada:

- COMAS, Francesc; SERRA, Josep A. (1987). Itineraris per la ciutat (1) - Manresa, medieval. Revista Dovella. Núm.23. pp. 47-53

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1924). Historia religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Impremta Sant Josep.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1931). Llum!... a la Llum de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep.

- PIÑERO, Jordi: "La Séquia de Manresa: un canal d’irrigació construït el segle XIV per iniciativa del Consell de la Ciutat" (publicat a la seva web)

01 de novembre 2013

La plataforma d'afectats per les hipoteques i els pisos buits

La PAHC i les noves lluites populars

El diumenge dia 2 de desembre del 2012, a l'edifici de l'Ateneu Popular la Sèquia, es va celebrar la primera Assemblea de la PAHC Bages (Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme del Bages). La plataforma naixia per donar una resposta a la dramàtica situació de constants desnonaments que es produïen arreu de l'estat espanyol. Els objectius de la plataforma eren ben bàsics: aturar els processos de desnonaments de les persones afectades reclamant la dació o la condonació del deute, l'obtenció per part de l'entitat bancària d'un lloguer social de l'habitatge en qüestió i també augmentar la pressió i la denúncia pública de la problemàtica. La PAHC aviat es va posar les piles i va començar a treballar amb set casos.

Segons van expressar els membres de la PAHC del Bages, durant la primera sessió oberta del 2 de desembre: “Van sortir moltes idees i línies d'actuació”. La PAHC del Bages havia rebut l'assessorament d’altres Plataformes similars d'arreu del territori català, i iniciava un procés d’aprenentatge i creixement, amb les línies ben definides com el no-assistencialisme. La presentació la PAHC va coincidir també amb la inauguració del nou espai alliberat de l’Ateneu Popular la Sèquia on van convidar a la PAHC de Sabadell a fer la xerrada de presentació. Del 2009 fins a les acaballes del 2012, als Jutjats de Manresa s'havien decretat més de 1.800 execucions hipotecàries.

La PAHC no era una simple organització on les persones tan sols rebien un servei. Per aconseguir els objectius de la plataforma es necessitava una lluita i implicació activa, que havia de sorgir de totes les persones implicades que hi participaven. El missatge que es volia llançar anava dirigit a les persones que estiguessin en una situació de risc de desnonament, que no se sentissin soles ni culpables per la situació que vivien, i que si estaven disposades a lluitar es posessin en contacte amb els membres de l'Assemblea de la PAHC. Així mateix es convidava a la resta de la ciutadania a participar en les futures reunions, actes i assembles. Els casos més dramàtics eren les peticions de desnonaments sol·licitades per bancs i caixes contra persones o families senceres que no poden pagar la hipoteca, i es veien abocades al carrer. Els membres de la PAHC del Bages, van començar a reunir-se cada diumenge a les set de la tarda al nou Ateneu La Sèquia, situat al carrer Amigant.

La plataforma aconsellava als afectats adreçar-se als serveis socials de l'Ajuntament de Manresa i a l'empresa municipal d'habitatge Fòrum per deixar constància de la seva situació. Als afectats se'ls facilitava impresos timbrats perquè sol·licitessin a l'entitat financera que els va concedir la hipoteca la dació en pagament i una proposta d'acord de lloguer social. La plataforma considerava que d'aquesta forma hi guanyaven ambdues parts, perquè la família tenia un sostre, pagant una quantitat que no superés el 30% dels ingressos del nucli familiar, i el banc o caixa conservava la propietat del pis i no el tenia buit. Si l'entitat financera no posava el segell a mesura que havia rebut la petició o feia llargues, el pas següent seria acompanyar a la família per part dels membres de la plataforma disponibles a l'entitat bancària en qüestió i exigir una resposta, si es negaven de nou, s'ocuparia l'entitat de forma pacífica i sense violència fins a arribar a una solució amb la part interessada.

Els pisos buits: la ciutat fantasma

Segons les dades que sortien al cens fiscal de l’Ajuntament a finals de l'any 2012, el total d'habitatges de Manresa era de 38.307. D'aquests habitatges, 9.434 eren pisos buits, en una ciutat de poc més 75.000 habitants, convertint la capital del Bages en la que registrava l'ominós record de la vil·la amb més habitatges buits de Catalunya. Gairebé el 24% del parc d'habitatges de Manresa estava en desús i en procés de degradació. No només això, sinó que la ciutadania cada dia era més pobre i necessitava una assistència bàsica per tirar endavant. La Creu Roja de Manresa informava que des del 2008 al 2012 s'havia incrementat en un 700% la xifra de persones sense sostre a Manresa.


Què en fem, dels pisos buits? (Televisió de Catalunya, programa Valor Afegit)

Els 9434 pisos buits de Manresa, en groc la superfície que ocuparien sobre el plànol de la ciutat en metres quadrats. (Il·lustració realitzada pel col·lectiu "Omplim Els Buits") 

La punxada del boom immobiliari havia deixat un autèntic estol de pisos buits al conjunt de la ciutat molt preocupant. La consegüent crisi econòmica que se'n va derivar va fer que molts negocis especialitzats i dedicats a la construcció tanquessin portes de forma ràpida i com una cadena de fitxes del dominó, anessin abaixant la persiana un darrere l'altre. La Manresa de la Pirelli, la Lemmerz i altres grans multinacionals havia mort definitivament al pas que l'atur registrava cada cop un índex més gran de persones que s'havien quedat sense feina o cobraven la prestació per desocupació. La manca de renovació d’infraestructures com la xarxa viària cap a Barcelona i la ferroviària tampoc van ajudar a rellançar els agents econòmics de la ciutat i la comarca. Els pisos que restaven per vendre van perdre valor en un mercat a la baixa, i els promotors dels nous habitatges optaven per tocar el dos i deixar-los buits.

Habitatges buits de nova planta - Manresa (Font: IDESCAT)

El carrer Escodines despoblat, abandonat i tapiat

L'edifici ubicat al número 24 del carrer Escodines de Manresa ha estat desallotjat per insalubre i insegur, l'immoble forma part d'una llarga llista que s'afegeix a la tònica general d'un carrer que és l'exemple de la degradació i abandonament d'habitatges. La finca és un problema a resoldre flanquejat a banda i banda per dos edificis tapiats que formen part d'una illa de cases formada per 11 pisos ocupats i 38 de buits dintre del barri de les Escodines on la degradació guanya terreny malgrat l'aposta milionària de l'Ajuntament de Manresa per a la regeneració urbanística de la zona.

Si es puja pel carrer Escodines, a la dreta hi ha el número 16, finca que es va mig esfondrar el 2006, propietat de l'empresa municipal Fòrum, amb els baixos tapiats. El número 22 és un edifici tapiat també. Va ser apuntalat però algú se'n va endur els puntals i fins i tot en van marxar els okupes, de tan insegur que era van optar per tocar el dos. Tot seguit hi ha el número 24, l'edifici esmentat abans i desallotjat dilluns 4 de novembre del 2013 per problemes de salubritat i seguretat. A l'altre costat hi ha el número 26, que és un edifici buit i tapiat fins dalt de tot. Una mica més amunt hi ha el número 40, que és un exemple d'edifici rehabilitat però que el seu aspecte indica clarament que l'operació no ha estat reeixida i no hi ha rastre de vida humana a l'interior. Al pis de dalt es va declarar un incendi l'estiu del 2013. A l'altra banda del carrer la situació és millor però els cartells de pisos buits en venda, baixos que no troben comprador ni llogater i edificis sencers buits, ocupats o en mans d'entitats financeres segueixen en l'expositor i el catàleg de pisos buits de la ciutat. Si s'amplia una mica més el radi, als carrers Sant Bartomeu, Aiguader i entorn hi ha una dotzena de cases abandonades.

L'any 2005, l'Associació de Veïns de les Escodines va fer un informe que recollia l'estat deplorable de deu cases abandonades del barri, informe que es va enviar a l'Ajuntament per denunciar la situació. L'any següent, el llavors president veïnal, Josep Lluís Martínez, demanava a l'Ajuntament que es fessin inspeccions on els esfondraments ja havien demostrat que era problemàtic. El 2007, l'expresident de l'associació de veïns de les Escodines i regidor de cultura Agustí Perramon denunciava que des de la plaça de Sant Ignasi fins a Santa Clara hi havia setze immobiliàries que havien fet adquisicions: "Poden fer una bona feina i negoci, o només negoci. Hi ha immobiliàries que compren i deixen ensorrar la propietat. S'ha de mirar molt bé com es creix. No només amb els números a la mà, sinó socialment", assegurava.

L'activitat de l'entitat veïnal feia pública el 2008 la seva valoració del Pla Integral de Rehabilitació del Nucli Antic i alertava que hi havia indicadors clars que la direcció que prenia no era l'adequada. Denunciava que l'impacte del pla sobre el sector vell de les Escodines era insuficient i lent, "provoca inversió especulativa, minsa rehabilitació d'habitatges, concentració de persones immigrants, expulsió de residents i nul·la activitat econòmica". Prenent com a referència 120 edificacions afirmaven que en el 54% dels casos no hi havia hagut actuació observable, el 22% eren solars o edificis buits i, únicament, s'havia actuat en el 7,5%.

Uns 20 baixos eren pàrquings i uns 84 restaven buits. Pel que feia a la població del sector vell de les Escodines hi vivien 600 persones, el 42% autòctones. S'advertia que en el cas que no s'adoptessin mesures correctores hi podia haver una situació de pèrdua de símbols identitaris escodinaires, fractura amb la història del barri, falta de cohesió social, menys activitat econòmica, més edificació d'habitatge públic però menys rehabilitació dels edificis ja existents, més conflictivitat per la complexitat i dificultat de gestió, i també més estigmatització i guetització.

Dos anys de feina de la PAHC Bages (2012-2014)

En els seus dos anys de vida la PAHC Bages ha evitat que 1.124 persones hagin quedat al carrer. Ha aconseguit 60 dacions en pagament de la hipoteca, 20 condonacions del deute i 36 reestructuracions hipotecàries. I la feina continua i no és només per la trentena de casos que tenen encallats, sinó també per les 12 famílies que cada diumenge s'afegeixen a les assemblees perquè estan a punt de ser desnonades. Gràcies a ells també hi ha 82 persones que tenen un indret on viure en un bloc ocupat dels dos que actualment tenen a Manresa, propietat de l'anomenat banc dolent, la Sareb.

En el seu segon aniversari, la plataforma denunciava en una roda de premsa el 14 de desembre del 2014 que el govern de Manresa no havia executat els "compromisos adquirits en el ple de l'Ajuntament" respecte a habitatge i sancions als bancs amb pisos buits. Els membres de la PAHC Manresa consideraven que l'Ajuntament no havia acomplert les mocions que va presentar a ple i es van aprovar per majoria absoluta el gener de 2013 i el gener de 2014, les quals sancionarien les entitats bancàries que posseeixin pisos buits a la ciutat i al mateix temps es declarava Manresa com a ciutat lliure de desnonaments.

(Entrada actualitzada el 15/12/14)

Bibliografia:

- El Pou de la Gallina: "Els desnonaments són lamentables, però cada cop som més gent que obrim els ulls" (11/12/2012)

- Diari Regió7: "La plataforma d'afectats per la hipoteca comença a treballar ajudant 7 famílies" (11/12/2012)

- Diari Regió7: "Neix a Manresa la plataforma d'afectats per les hipoteques" (07/12/2012)

- Diari Regió7: "En tota l'illa del bloc insegur de les Escodines només hi ha 11 pisos ocupats de cinquanta" (06/11/2013)

- Diari Regió7: "Les Escodines reclama inspeccions des de fa anys" (14/11/2013)

- Diari Regió7: "La PAHC exigeix a l'Ajuntament de Manresa que posi fre als pisos buits" (15/12/2014)

- Manresainfo.cat: "Neix la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca del Bages" (03/12/2012)

- Manresainfo.cat: "La PAHC diu que després de blocs i bancs, no descarta ocupar ajuntaments" (14/12/2014)

- Anàlisi de la realitat de l'exclusió social a Manresa (Càritas Arxiprestal Manresa. Informe Juny 2013)

- Televisió de Catalunya: Valor Afegit (12/06/2013)

- Bloc: "Omplim Els Buits" (2014)

Printfriendly