Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalanisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalanisme. Mostrar tots els missatges

18 de juny 2012

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 3: Fabricants, amos i obrers

Fotografia: La ciutat de Manresa a principis de segle XX (Arxiu Històric Comarcal de Manresa).

Els personatges més rics, influents i amb un gran poder econòmic que els permetia accedir fàcilment a la política de Manresa de finals de segle XIX eren una minoria molt selecta. A les eleccions municipals de 1889 (les últimes amb sufragi masculí censatari) només eren elegibles 468 persones, que representava un 2,3% dels habitants de la ciutat, i els electors eren 1.373, o sigui prop del 7% de la població, la qual cosa demostrava fins a quin punt la participació en els afers de la municipalitat quedava reduït a un petit grup de persones.

En el quadre (més avall) hi figuren els noms, adreces i activitat econòmica dels 25 majors contribuents de les llistes electorals de les eleccions de 1889, els personatges mencionats d'aquesta llista tenien dret a vot i podien escollir els governants locals, membres sempre del seu grup social: fabricants, amos, burgesos i terratinents.

Font: AHCM, Cens electoral de l'any 1889 (revista Dovella, núm.41, p.54)

Els elegits com a regidors municipals aniran a l'Ajuntament més per defensar interessos de sectors determinats que no programes generals del municipi o opcions polítiques més amplies i globals. L'actuació de molts regidors es regia sempre en benefici propi o de les famílies dels fabricants, terratinents i comerciants de torn. Aviat es demostrarà en les actuacions d'obres públiques i el programa d'urbanització municipal, amb l'adjudicació de les obres i els contractes de serveis a determinats individus poderosos de la nostra ciutat.

Manresa tenia una minoria de propietaris molt rics, amb un grau de riquesa i patrimoni molt per sobre la mitjana, i entre els seus béns destacaven propietats rústiques (de secà i regadiu) i un gran nombre de finques urbanes. Al capdavant d'aquest grup destacava Marià Batlles que posseïa 24 peces de terra, set cases, dues fàbriques, dos molins i un blanqueig; el seguien altres fabricants o fills de fabricants que també eren propietaris de finques urbanes i rústiques.

Fotografia: La carretera de Vic, a principis de segle XX. Igual que la carretera de Cardona, les activitats industrials tèxtils es combinaven amb les foneries, tallers mecànics i magatzems comercials (l'Abans: Manresa Recull Gràfic 1876-1965).

Les rendes de la terra i els lloguers completaven els beneficis empresarials. Per als fabricants posseir cases i terres era ampliar els seus actius familiars i empresarials, això era altament rendible perquè aquests actius generaven plusvàlues en un altre moment, o servir de garantia real en cas de necessitar un préstec. En un període en què la propietat era considerat un bé sagrat (més que els diners en circulació) i de distinció social, ser propietari era gaudir d'un prestigi real que només discutien i posaven en dubte dues tendències polítiques que a les acaballes del segle XIX encara restaven força desconegudes: els anarquistes i socialistes.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. La seva participació política en els afers municipals era marginal, no fou fins a 1890 quan el govern liberal de Madrid va restaurar el sufragi universal masculí, obrint al vot a tots els homes majors d'edat. Les dones haurien d'esperar 40 anys per poder votar. Les úniques referències polítiques de les masses obreres eren els partits republicans, perquè tenien discursos amb certa base social i reivindicaven millores bàsiques pels treballadors i pagesos de la ciutat de Manresa.

L'any 1892, any en què es van reunir els ponents de les Bases de Manresa, encara no feia dos anys que la ciutat s'havia iniciat una important vaga d'obrers de les fàbriques tèxtils que ajudada pel sindicat moderat i reformista de les "Tres Classes del Vapor" s'estengué per altres poblacions de l'interior de la província de Barcelona. Més informació sobre la vaga de 1890, aquí.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts: aquí
- Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya": aquí

Més informació al bloc:

- La vaga de 1890 (I), (II), (III)
- Les eleccions de 1891, escàndol a les urnes: aquí
- Manresa al tombant del segle XX: aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

13 de juny 2012

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya"

Fotografia: Teler de rem o patacada al Museu de la Tècnica de Manresa, dintre l'exposició permanent "La Cinteria" (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya).

El 1892, la ciutat de Manresa era una ciutat-fàbrica, una d'aquestes ciutats de Catalunya que formava l'anomenada per Jordi Nadal "la fàbrica d'Espanya". La població treballadora era gairebé la meitat de la població total, xifra absoluta i percentatge relatiu molt alts i que només podem entendre si tenim en compte que entre les famílies treballadores l'activitat començava en edat infantil (8-10 anys). Els nens començaven a treballar a prop dels deu anys i les nenes cap als dotze, i així mentre hi hagués feina i el cos aguantés les exigències laborals del moment.

Sobre un total general de 7.063 treballadors registrats, el 53,3% treballava a la indústria, un 30,8% a l'agricultura i ramadera, i la resta -15,9%- en el sector dels serveis i el comerç. Dels treballadors de la indústria, uns 2.159 i el 30,6% de total general eren obrers del tèxtil, el qual consistia la principal i primera força d'ocupació de la ciutat. L'any 1890, Manresa disposava de 105 establiments industrials, dels quals 27 eren fàbriques mecanitzades de filar i teixir cotó o ambdues coses. Els establiments de cinteria de cotó a mà eren 22, i a més hi havia 11 establiments de teixits de seda a mà i 6 de cinteria de seda. A la relació de les fàbriques de filats i teixits de cotó que figura en el quadre (més avall) podem comprovar el repartiment de fusos de filar i dels telers mecànics, així com l'import de les contribucions que les fàbriques pagaven i la seva localització dins l'espai de la ciutat.

Font: AHCM, Cens de la "Contribución industrial", 1890 (revista Dovella, núm. 41, p.53)

Les fàbriques se situaven bàsicament al costat del riu Cardener, del torrent de Sant Ignasi (actual Via Sant Ignasi) o bé als ramals de la séquia que comptaven amb un salt d'aigua, l'energia del qual podia aprofitar-se per mitjà d'una turbina i transformar-se d'hidràulica en mecànica. Totes les fàbriques disposaven també amb màquina de vapor, la majoria eren superiors als 50 CV, però l'energia de l'aigua s'aprofitava tant com es podia pel fet que era gratuïta i ajudava d'aquesta forma a fer més competitius els productes tèxtils de la nostra ciutat.

Il·lustració de l'Auca de Manresa, es van tirar a terra les muralles de Manresa per encabir nous edificis, carrers, avingudes i per descomptat, fàbriques ("La meva primera història de Manresa" F.Comas i D. Hernàndez, Ed.Zenobita, 2006).

A començaments de la dècada del segle XIX, la indústria tèxtil havia experimentat una lleugera recuperació gràcies a l'evolució de la demanda i als aranzels proteccionistes del govern espanyol. El resultat aviat es va traduir en més inversió per part dels propietaris de grans fàbriques i marques tèxtils. S'ampliaren les fàbriques del Pujolet i de cal Torra, es col·loquen noves màquines de vapor, com la de la fàbrica dels Panyos que podia produir a 200 CV de força, i l'any 1893 començaria la construcció de la nova fàbrica de Manuel Bertrand a la partida del Remei, que esdevindria la més gran i important de la ciutat, i fins i tot de l'estat espanyol.

La indústria tèxtil del cotó era el motor de l'economia i el creixement urbà de Manresa, el sector que generava més rendes. El resum era fàcil, si les fàbriques anaven bé, Manresa anava bé. Augmentava la població i l'ocupació; es construïen nous edificis, augmentava la demanda de paletes, fusters, pintors i gent d'altres oficis, també augmentava el nombre de professions liberals (advocats, metges, administratius...), així com la demanda de productes bàsics com hortalisses, blat i carn de tota mena, s'obrien nous comerços, l'ajuntament recaptava més impostos i es podia fer més obra pública. Un creixement mai vist en una ciutat d'interior al llindar del canvi de segle.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts, aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

05 de juny 2012

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts 

Encetem aquest primer capítol de la sèrie "La ciutat de les Bases de Manresa" on farem un resum de la nostra ciutat durant l'any 1892, any en què es va celebrar les Bases de Manresa. Com era Manresa en aquesta data tan assenyalada del catalanisme polític?

Manresa vivia immersa en la industrialització tèxtil, els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Sens dubte una ciutat de contrasts, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven amb salaris baixos i un nivell de vida escàs d'alegries.

El 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades de l'estadística municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en què hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Per anys, representa un 1,5% anual, superior al nivell de Catalunya en la mateixa època. La ciutat tenia una piràmide de població amb més dones que homes, 89 homes per 100 dones, i especialment entre els 11 i 50 anys, fet que està relacionat amb la importància del treball femení en la indústria cotonera.

“Manresa, vista general per J.Carrasco” a La Ilustració Catalana. (1a etapa) Núm. 291. 31/08/1892

Aquest ascens de la població manresana no anava lligat a un augment de la natalitat de la ciutat sobre les defuncions, sinó conseqüència de la migració i la despoblació de la Catalunya rural que anava a les ciutats a la recerca d'un millor nivell de vida: pa i treball. Els naixements d'aquella època a Manresa eren molt elevats, de l'ordre del 30%, però hi havia anys en què la mortalitat era superior i el creixement vegetatiu era negatiu, és a dir, hi havia més defuncions que naixements, cosa impensable al nostre temps.

L'any 1892 van néixer 663 criatures i van morir 590 persones, diferencia que dóna un saldo positiu, la dada canvia si anem l'any anterior, el 1891, on el nombre de naixements va ser de 642 i el nombre de defuncions de 774, per tant un saldo negatiu. Segons els metges de l'època, les causes de la mortalitat eren variades, però la humitat d'una ciutat entre dos rius i encerclada per conreus de regadius n'eren les causes més probables: "Las enfermedades catarrales y reumáticas y las infecciones han de formar el primer elemento de mortalidad: no faltan enfermedades crónicas del sistema respiratorio debidas a lo accidentado del terreno y pasivas cerebrales, debidas ya a éstos ya a los cambios de presión. Los catarros de las vías respiratorias y gastrointestinales ocupan el primer lugar y las enfermedades infecciosas se ponen luego a su lado".

Per taula d'edats la mortalitat afectava els infants, la meitat dels morts en cinc anys, eren nens i nenes de menys de cinc anys. De cada deu infants manresans de menys d'un any, només vuit tenien probabilitats d'arribar als dos anys de vida. Les dades de mortalitat juvenil feien estralls, sobre cent infants nascuts el 1892 era gairebé segur que la meitat no arribava als 20 anys. Catarros, xarampió, tuberculosi, tifus, verola i altres malalties infeccioses mataven als joves manresans a finals del segle XIX.

Fotografia: Vista actual de l'Estació del Nord, els immigrants que arribaven a la ciutat de Manresa ho feien amb tren, sobretot de la província de Lleida i de la Franja d'Aragó.

Per tant si el creixement natural de Manresa era tan irregular, com s'explica aquest augment de la població de la ciutat? Per la migració. El creixement migratori era motivat per la demanda d'obrers a les fàbriques, pels pagesos procedents de la perifèria de la comarca del Bages i àrees prepirinenques que s'instal·laven al regadiu manresà, i per persones procedents de zones muntanyenques del país que es llogaven com a peons pel camp, a la construcció o allà on realment fes falta per fugir de la fam. Quan les fabriques tenen molta feina la població augmenta i quan hi ha crisi les famílies sense feina es traslladen a altres comarques on hi hagi possibilitats de treball, segons un document d'aquell temps de l'ajuntament de Manresa on s'estructura la migració al creixement industrial de les manufactures de cotó.

D'on procedien aquests immigrants? Bàsicament de la mateixa comarca del Bages i les comarques veïnes, especialment de l'Anoia, però també de la Segarra, l'Alt Urgell, els Pallars i de la franja aragonesa (de parla catalana, gràcies al tren de la línia Barcelona-Saragossa que passava per Manresa). 

Ens podem fer una primera idea que el ferrocarril fou un dels motius de la procedència dels immigrants, especialment de la província de Lleida, i fins i tot de fora Catalunya. Les comunicacions de tren feien possible l'arribada de nous immigrants a casa nova per treballar a les fàbriques tèxtils.

Bibliografia i recerca:

- Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

- Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

10 de maig 2012

La Nova Cançó al Kursaal

Un món per canviar 

L'any 1959 i amb la ferma idea d'arribar a un públic més jove a través d'una nova cultura de masses que és la música, es publicà un manifest de Lluís Serrahima titulat "Ens calen cançons d'ara", en què es deia "hem de cantar cançons nostres, fetes ara i que tinguin actualitat". Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix aquest moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim. Malgrat les prohibicions, les multes i les censures, el moviment de la Nova Cançó fou una eina cultural i nacional que mostrava la realitat social del moment.

Fotografia: Concert de Raimon el març de 1977, amb un Teatre Kursaal ple de gom a gom. 
(Jordi Pascual a Kursaal, El Llibre 1927-2007)

El teatre Kursaal de Manresa no va quedar al marge d'aquest moviment i fou escenari de diferents concerts de la Nova Cançó. Un dels primers concerts va ser el del 30 de maig de 1967, amb la participació de Raimon, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Guillermina Mota, entre d'altres. El 1970, concretament el 24 de febrer, i organitzat pels alumnes de sisè de l'Institut Lluís de Peguera, Lluís Llach va fer un recital al Kursaal amb un èxit d'assistents enorme.

Però si hi ha un recital que va ser multitudinari, aquest fou el de Raimon el març de 1977 (en plena transició). El teatre Kursaal estava ple com un ou, segons la premsa del moment l'assistència es va comptabilitzar amb 2.000 persones. Tres anys més tard, l'11 de desembre de 1980, va actuar Joan Manuel Serrat, on va presentar el seu disc, Tal com raja.

El darrer recital que es va efectuar al Kursaal, fou a càrrec de Lluís Llach el 18 de març de 1988, al cicle Musibloc, que organitzava l'entitat Bloc. Segons el diari Regió7, després de cada interpretació del cantant de Verges els espectadors picaven tan fort de peus a terra que feien aixecar la pols del vell teatre que estava a punt de ser clausurat.

Bibliografia:

- VV.AA.: Kursaal, el llibre (1927-2007), "Nova cançó", pag.77
- "La Nova Cançó", bloc de Carles Gamez: aquí

Més informació:

- La Nova Cançó, aquí
- 50 anys de la Nova Cançó, aquí

09 de setembre 2011

35 anys de la primera Diada a Manresa

L'11 de setembre de 1976

Coincidint amb el 35è aniversari de la celebració del míting de la Diada de 1976 al pavelló del Congost de Manresa (la primera Diada que es podia celebrar en llibertat des del 1939, si bé una llibertat encara vigilada), l'Associació Memòria i Història de Manresa presenta l'àudio d'aquell acte multitudinari, que va tenir lloc el dia 10 de setembre –la vigília de la massiva concentració a Sant Boi de Llobregat-, i diversa documentació inèdita que hi està relacionada.

El document sonor de l'acte, de notable interès, ha estat facilitat per la manresana Maria Lluïsa Batlle Sanpera, i dura prop de 90 minuts. Inclou tots els parlaments: els de Josep Badia, Xavier Sitjes, Dolors Estrada, Joan Tatjé, Sebastià Vives i Isidre Badia (presentador). En nombroses ocasions els parlaments són interromputs per aplaudiments i proclames diverses, entre les quals les de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!" i "Visca l'Assemblea de Catalunya!".

Aquest míting del Congost va ser un dels actes polítics més remarcables de la transició a la ciutat. Sota l'impuls de l'Assemblea del Bages, van assistir-hi prop de 3.000 persones segons l'organització i la premsa –uns 1.600 segons la Guàrdia Civil- per reivindicar les plenes llibertats individuals i nacionals, just un dia abans de la coneguda i massiva concentració a Sant Boi de Llobregat.

L'Associació Memòria i Història de Manresa acompanya l'àudio del míting amb una trentena de documents, la major part dels quals desconeguts pel públic. Destaquen, d'una banda, els informes de la Guàrdia Civil sobre l'acte, un dels quals incriminava Josep Badia d'haver acusat al mateix cos de la Guàrdia Civil de l'assassinat de Jesús Maria Zabala, motiu pel qual va ser detingut. Escoltant l'àudio del míting es demostra que Josep Badia en cap moment no va fer aquesta afirmació. També s'hi pot veure la instància de petició del permís per celebrar el míting i la consegüent denegació per part del Govern Civil; diversa documentació de l'Assemblea del Bages i uns vint documents inèdits facilitats pel manresà Pep Centelles, que ofereixen informació de les despeses que va ocasionar l'acte, els materials que entorn de la Diada es van vendre a les parades, les diverses factures generades per a la contractació de diferents serveis, etc. Finalment, també es poden veure prop de 40 imatges i una desena de retalls de premsa de l'esdeveniment.

Es pot escoltar l'àudio i veure tot aquest material en un web que Memòria.cat ha creat específicament sobre el tema i que es titula "El míting de la Diada Nacional de 1976 a Manresa".

07 de setembre 2009

L'Esbart Manresà

Fotografia de l’Esbart Manresà de l’Agrupació Manresana de Folklore, corresponent a la temporada 1961-1962.

Imatges com aquesta s’han repetit en nombroses ocasions al llarg dels cent anys de vida d’aquesta entitat. Si la música és llenguatge universal, la dansa també en forma part, com a eina d’expressió i de cohesió entre els pobles. A les festes de casa nostra i a diversos països d’Europa, ha portat les danses tradicionals del nostre país. Han estat cent anys de fidelitat a les arrels fundacionals regeneradores de la Renaixença.

Des d’una històrica fotografia de l’any 1909 fedatària de la fundació de l’Esbart: al redós de la Senyera creada per l’artista Francesc Cuixart, divuit dansaires i dos mestres; evocadora Centendansa, espectacle inoblidable amb arrels tradicionals i, tanmateix, fervorosa voluntat de pervivència, anhels d’un incomptable nombre de dansaires, sota el mestratge dels directors Antoni Reguant, Vicenç Orriols i Antoni Navarro –els que ho han estat en períodes llargs– adés els altres que han desenvolupat la direcció entre els quals el primer director Àngel López, i a partir de l’any 1993, Jesús Rubio, Joan Puiggrós, Roger Bernadich, Magí Guitart i l’equip de col·laboradors. Des de les primeres danses, el Ball de Gitanes –o les de la present fotografia de l’Esbart Manresà en la Trobada d’Esbarts a Montserrat, en què dansaren la Suit Mallorquina i Danses del País Valencià– i tantes i tantes altres, són el fruit d’un col·lectiu de persones que han treballat cent anys amb total abnegació en la difusió de la dansa, en els últims anys sota la direcció de Joan Manel Miquel, que aposta pel respecte a la tradició, l’exigència formativa, la qualitat d’interpretació i l’exemple de professionalitat (els valors humans de la il·lusió, l’esforç i l’empenta del treball en equip).

Bibliografia i fotografia:

- Revista El Pou de la Gallina, núm. 241, Febrer-Març 2009

06 de juliol 2008

Les Bases de Manresa de 1892

La construcció del catalanisme polític

El text discutit, esmenat i aprovat a l'Assemblea de Manresa de 1892, constitueix una fita rellevant en la construcció del catalanisme polític, tant pel seu contingut teòric com pel que representà de mobilització efectiva d'una força emergent que pretenia consolidar-se. Al darrere de la lletra i l'esperit de les Bases de Manresa, s'hi pot copsar la intenció dels promotors de posar-se en primera fila de la línia de sortida del catalanisme naixent que, desmarcant-se de les opcions federalistes o carlistes, els atorgués l'hegemonia en la concreció i la proclamació de la nacionalitat pròpia de Catalunya.

El contingut del document dibuixava en divuit articles un projecte de poder autonòmic regional que comprenia els aspectes següents: un govern propi i unes corts, amb potestat per establir relacions amb l'estat espanyol i concordatàries amb l'Església catòlica; el català havia de ser l'única llengua oficial i seria exigit per a exercir qualsevol càrrec públic; el territori dividiria en comarques i municipis i l'ordre públic dependria exclusivament de les autoritats catalanes. Es negava l'obligatorietat del servei militar per als catalans, en canvi d'una compensació econòmica o un grup de voluntaris per al govern central. En mans d'aquest es deixarien les relacions internacionals, en matèria política i econòmica, l'exèrcit i la instrucció militar, i les grans obres d'infraestructura.

L'anàlisi del contingut de les Bases de Manresa, tenint en compte el context social i politicoeconòmic de l'època, reflecteix una ideologia anacrònica, que es concreta en unes formes polítiques pròpies d'una mentalitat rural temorosa de l'impacte de la industrialització i dels nous corrents de pensament liberal que portava implícits. Globalment, va ser un projecte conservador que configurava una societat tradicionalista, pairal i catòlica, inspirat en un neoforalisme, i que deixava sense definir qüestions importants com el model de l'Estat en monarquia o república, que constituïa el poder legislatiu a base d'un sufragi masculí censatari, corporatiu-gremial i familiar. I és que, certament, el món de la Catalunya agrària era l'origen dels membres que componien la magna representació de la Unió Catalanista, promotora de l'Assemblea, i dels prohoms de la Lliga, responsables de la redacció de les Bases. Tanmateix, plana sobre el text la contradicció entre la voluntat manifestada pels catalanistes de modernització de l'Estat espanyol, i el refús a incorporar-se al parlamentarisme i la democràcia, conquestes de la petita burgesia i el proletariat europeu de l'època. Aquesta contradicció només és explicable pel temor que la plena democratització conduís a la formació de partits polítics catalans segons el model vigent a l'Espanya de la Restauració, que no garantia una autèntica representativitat i a més una impedia qualsevol altra expressió que no fos la de l'hegemonia centralista.

A la discussió del projecte a Manresa, tot i l'ambient d'eufòria que envoltà l'Assemblea, no hi va faltar un intens debat que va posar de manifest les tendències representades en la Comissió que va redactar les Bases. D'una banda, s'hi expressà la retòrica jocfloralesca d'Àngel Guimerà, que encapçalava la plèiade de literaris i historiadors renaixentistes amb més idealisme que contingut polític. De l'altra, els partidaris d'un tebi regionalisme, representats per Joan Josep Permanyer i Ayats, que optaven per una descentralització administrativa, per una política pragmàtica i accidentalista que evites excessives tensions amb el govern estatal. I, finalment, el grup dels joves del Centre Escolar, políticament més combatius en el sentit que les Bases esdevinguessin un autèntic cos teòric-polític que assegurés l'autonomia per a Catalunya i els instruments per a gestionar-la.

El text aprovat no presentà variacions significatives respecte al projecte, a excepció de la base segona, que va ser rebutjada i exclosa del text definitiu. L'enunciat d'aquesta base deia: "Lo poder central monàrquich podrà ser representant a Catalunya per un Príncep de la sanch; en defecte d'aquest, aixís com en cas d'establirse una altra forma de govern, representarà lo Poder central un Delegat, que haurà de ser necessàriament català". L'advocat lleidatà Frederic Renyé Viladot va mostrar-se radicalment contrari a l'existència d'un representant del poder central a Catalunya i, malgrat les explicacions de J.J. Permanyer i Pau Font de Rubinat, la base fou suprimida, de tal manera que el redactat final constà de disset articles i no dels divuit que contenia el projecte.

El diputat manresà Leonci Soler i Mach va haver d'aclarir diverses vegades que "el programa de Manresa no es separatista"; i, a més, que era "legítimo, legal y está permitida su propaganda". Però el principal rebombori es va produir, sorprenentment, quan va confessar que "Cataluña está al lado de España"; una frase que va provocar la reacció irada d'alguns diputats conservadors, que van exclamar, a capella: "¡Cataluña es España! ¿Es que Cataluña es otra nación? ¡Esto no se puede decir aquí". El debat va acabar provocant la intervenció del president de la cambra, que va renyar el diputat dient que "no está ni puede estar en el ánimo de S.S. ni de la cámara que se cite a Cataluña como país diferente de España".

L'aprovació de les Bases de Manresa va ser aclamada per la premsa addicta a la Unió Catalanista, que va reproduir els efluvis entusiàstics emanats pels assembleistes en el sentit que s'havia fet un acte històric i transcendental. Josep Pella i Forgas, Valentí Almirall i Llozer o Antoni Rovira i Virgili van criticar la timidesa, la ingenuïtat i el tradicionalisme que traspuaven les Bases. A Madrid, les reaccions dels polítics van ser fulminants: Eduardo Dato titllà el contingut de les Bases de "tan utópico como el programa socialista, tan peligroso, quizá, como el anarquista", Antonio Maura afirmà que era "un programa de disolución y de negación de la patria". La premsa madrilenya va dedicar escassos comentaris a l'esdeveniment, però aquests foren pocs fidels i plens de sarcasme i de retrets contra el que considerava un atemptat contra la unitat de la pàtria.

Històricament, les Bases de Manresa han estat interpretades com el paradigma del separatisme per part de les generacions de defensors de "la unidad de la patria"; o com un referent inexcusable per a la construcció del catalanisme polític, per als qui han anat aprofundint el camí iniciat. Tot i que no es van arribar a votar, doncs, les bases aprovades a Manresa foren rebutjades en directe i en diferit. Malgrat tot, es van mantenir, durant una pila d'anys, com un referent, fins i tot per a aquells que les van combatre. El 25 de gener del 1939, poques hores després que Manresa fos ocupada per les tropes franquistes, les publicacions del règim van tenir un recordatori especial per a l'assemblea que s'hi havia celebrat quaranta-set anys enrere: "Ha sido tomada Manresa. ¡Cuántos recuerdos trae a la memoria este nombre! Las famosas bases de Manresa no han sido ajenas al deplorable proceso político que estamos ahora liquidando a punta de bayoneta". La força, efectivament, havia aconseguit vèncer la paraula.

(Entrada actualitzada el 17/12/2014)

Bibliografia:

- COSTAFREDA, Mercè (2001): Història: política, Societat i Cultura dels Països Catalans, Volum 7. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

- BOSCH, Pere: L'ombra allargada de les Bases de Manresa. Diari el Punt [16/12/2014]

Printfriendly