16 de desembre 2020

Els andalusos a Manresa, breu recorregut 1954-1979

El "Casal d'Andalusia" a principis dels anys 80, als baixos del Casal de les Escodines. Fotografia: Arxiu Associació Cultural Casa de Andalucía en Manresa
La ciutat de Manresa i la immigració dels anys cinquanta

L'any 1964, el govern espanyol va aprovar, la Llei d'Associacions que reconeixia tímidament les associacions a l'estat espanyol. En part, gràcies a aquesta reforma, es van articular el que més endavant serien les associacions de veïns de moltes ciutats industrials de Catalunya, un impuls bàsic i necessari que va ajudar molts barris a millorar els seus equipaments. Aquell mateix any, l'estat espanyol arribava a una xifra rècord, vorejant els 700.000 naixements, un autèntic baby-boom. Les desigualtats entre territoris dintre l'estat espanyol franquista eren evidents, malgrat que ja s'havia llançat el gran desarrollismo econòmic i des de Madrid ens cantaven les bonances del règim sota una campanya de propaganda dels 25 años de paz. La desigualtat va generar una onada d'immigració cap a les zones més industrialitzades de la península Ibèrica, com Madrid, Catalunya, País Valencià i Euskadi.

Mentrestant, la població de la ciutat de Manresa a les acaballes de l'any 1956 era de 46.681 habitants segons les estadístiques oficials, i sis anys abans, el 1950 era de 40.452 habitants. En un sexenni havia augmentat un 15%. Des de principis de la industrialització, el segle XIX, la ciutat de Manresa va ser receptora de mà d'obra a causa de l'oferta de treball i la demanda en indústries, fabriques i tallers. En diferents períodes, Manresa era la porta d'entrada per molta gent que venia a buscar-se un futur millor per la seva família i la capital del Bages era el seu destí.

El fort d'immigració a la ciutat de Manresa es va produir cap als anys 1954 i 1955. Els immigrants procedents de fora del Principat de Catalunya eren més de 12.000. Gairebé la meitat, venien d'Andalusia (un 43%), que començava a ser el lloc d'origen més important de la immigració manresana, que augmentaria durant la dècada dels anys seixanta, amb una nova onada. La seguia Castella la Nova (avui Castella-La Manxa) amb un 16% i finalment l'Aragó, que fins als anys cinquanta ocupava la segona posició, amb el 10%. Molts aragonesos venien a Manresa amb el tren de la línia Saragossa-Lleida-Manresa-Barcelona. Finalment, amb xifres entre el 10 i el 5%, hi havia altres regions de la península Ibèrica com Castella la Vella (avui Castella i Lleó), Múrcia i el País Valencià. I per sota del 5%, Extremadura, Lleó i Navarra.

L'arribada de nous habitants va originar nous barris a extraradis, amb un marcat caràcter obrer. A Manresa els més populars són el barri de Sant Pau i la barriada Mion. Aquests barris van néixer per la immigració peninsular que arribaria a Manresa atreta pels llocs de treball que oferia la indústria tèxtil, però també la metal·lúrgica, el sector serveis i d'altres rams. Aquests barris estaven formats amb habitatges molt humils, construïts amb planta baixa i amb escassos recursos econòmics. Durant anys van estar al marge del nucli de Manresa per les autoritats municipals, ja que la majoria no tenien escoles, centres d'atenció primària o equipaments com parcs, jardins o biblioteques. A la dècada dels anys 60 i 70 els fills dels immigrants, la primera generació, van començar a participar de forma activa en les mobilitzacions socials de Manresa contra el franquisme, passant molts d'ells per les entitats veïnals, que durant el franquisme, encara eren vistes com a nius de "rojos". A principis de la dècada dels anys setanta, el govern civil va permetre les primeres cases regionals (sobretot, andaluses i també gallegues), a condició que fossin per a un ús purament folklòric, allunyat de qualsevol reivindicació nacional, social o política.

La penya flamenca "Naranjito de Triana" i la creació de la Casa Regional d'Andalusia

Gràcies a aquest reconeixement del govern civil, va néixer la primera entitat andalusa amb el nom de Peña Flamenca Naranjito de Triana, on una sèrie d'amics andalusos es retrobaven i feien tertúlies sobre la seva pàtria. El nom de penya, ve molt lligat amb l'afició que tenien molts dels seus membres amb les veus flamenques de la música que escoltaven per la ràdio. Gràcies a les trobades de la penya flamenca, l'any 1978 els andalusos que vivien a Manresa i també a Sant Joan de Vilatorrada, van celebrar les primeres reunions per constituir-se legalment com a Casa Regional d'Andalusia. Aquestes reunions van celebrar-se a l'antic Bar Gim, situat al carrer Montcau de Manresa.

El 1979 el nou ajuntament de Manresa, encapçalat per l'alcalde Joan Cornet, va cedir un local municipal a la Casa Regional d'Andalusia. Aquest indret eren uns baixos de l'actual Casal de les Escodines. Era un espai que estava en desús i en unes condicions pèssimes: fortes humitats, porqueria i molta brutícia. L'espai fou ràpidament condicionat amb una gran força de voluntat dels seus membres, que aviat el van convertir en el seu punt de trobada, on se celebraven trobades, balls, xerrades, àpats i altres esdeveniments culturals que tinguessin sempre una relació amb Andalusia.

Bibliografia:

- CANAL, Ramon (1996). Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns. Manresa: Ajuntament de Manresa.

- PLANES, Pere: "Quan les associacions de veïns rutllen". A: Presencia, 19/09/1974, p. 10

- OLIVERES, Xavier (2009). Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central. Dovella: revista cultural de la Catalunya central. Núm. 102.

- REDÓ, Francesc; COMAS, Francesc (2007). Manresa, la ciutat transformada vol. 2. Zenobita: Manresa.

Butlletí especial:

- XXXIV Jornadas Día de Andalucía Manresa 2018. Editada per l'Associació Cultural Casa de Andalucía en Manresa.

01 de desembre 2020

L'art de tallar els cabells

Fotografia de l'interior de la Barberia Franch quan es va obrir, el 1965. Arxiu: Família Franch Esteve
De treball ocasional a ofici professional


Antigament la barberia era un espai que molts homes visitaven habitualment un cop a la setmana. S'hi anava sobretot a afaitar les barbes, i també a tallar els cabells. Aquesta rutina va permetre crear una clientela fixa, i aviat les relacions entre barbers i clients fou un punt de reunió clàssic, on s'aprofitava el temps per fer petar la xerrada de forma amena. En alguns establiments els barbers disposaven de prestatgeries on desaven les navalles que feien servir amb el nom dels clients que els visitaven durant els dies de la setmana. Igualment, existia un servei a domicili, quan algun client es posava malalt, el barber es desplaçava fins a casa del client i oferia els seus serveis.

Els barbers tenien aprenents i ajudants, que sovint alternaven aquesta feina amb d'altres com la de mosso en alguna fàbrica o de dependent en algun altre negoci. Un exemple de barber ocasional que esdevé finalment barber és el de Josep Franch Castellarnau, que a finals dels anys 50, treballava a Indústries FAPP, dedicada al disseny i fabricació de maquinària tèxtil. La feina de barber dels caps de setmana del Josep, acabaria essent la seva professió definitiva, però abans de disposar d'un establiment propi va treballar a les barberies Guitart (carretera de Vic), Colomer (Via de Sant Ignasi, on anaven molts germans jesuïtes) i Albà (carrer del Cós). Finalment el març de 1965, va obrir la seva pròpia barberia al barri del Poble Nou de Manresa, al número 41 del carrer Major, la barberia Franch.

Els barbers utilitzaven sabó líquid o crema, i per tallar el cabell, com que no era habitual rentar el cap dels clients, es posava una bona quantitat de colònia. L'ofici de barber va evolucionar amb els anys, tot i que va mantenir una sèrie de patrons clàssics. Per exemple, a finals del segle XIX hi havia a Manresa fins a tretze barberies, que van anar augmentant amb els anys i a mesura que la ciutat anava creixent. Durant la dècada dels anys 40, podem trobar les barberies Badia, Bonada, Brucart, Brunet, Canals, Carreras, Carrió, Forner, Garroset, Grané, Guitart, Matamala, Orriols, Prat, Puig, Rovira, Subirana, Travé, Vilamajó o Xarpell, entre d'altres.

Més informació:

- La barberia de la Plaça Major de 1899: aquí

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans Manresa. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

- JÀNDULA, Montserrat (2017). Perruqueria FRANCH. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2017/03/15/perruqueria-franch/ <Accedit el 01/12/2020>

Printfriendly