25 de març 2015

La Falange Espanyola durant el primer franquisme

De les JAP a Falange Española: Pedro Carreras Roca

Recuperant un antic article de l'historiador Jordi Sardans, publicat a la revista del Centre d'Estudis del Bages, Dovella l'any 1988, repassarem la figura política d'un individu que fou durant quasi dues dècades el cap de l'únic partit polític legal permès a l'estat espanyol del període franquista, la Falange Española y de la JONS a la ciutat de Manresa. En aquesta entrada recuperem la història de Pedro Carreras Roca durant els primers anys del franquisme (1939-1959) i en part també, durant els anys de la Segona República. 

Pedro Carreras Roca, empresari del món del tèxtil, va néixer a Manresa l'any 1910, va estudiar als Germans de la Doctrina Cristiana, "Hermanos de la Salle" aleshores situats al carrer d'Urgell. De ben jove va formar part de les Joventuts d'Acció Popular, les JAP, que precisament amb l'intent fallit dels Fets del Sis d'octubre de 1934, foren utilitzades per l'Ajuntament de Manresa i per la gent d'ordre de la ciutat com a forces polítiques de xoc, per restablir l'ordre i el control als carrers i allunyar l'espantall de la revolució que s'havia iniciat el 6 d'octubre d'aquell any. Les JAP aquell mateix any s'integrarien a Falange Espanyola, partit creat pel fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que animava als seus seguidors amb el famós: "la ley de los puños y las pistolas" a derrotar els enemics de la pàtria.

Acció Popular i les seves joventuts, eren un partit confessional catòlic que va ser auspiciat per la CEDA, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. Tot i ser un partit residual i marginal a la Manresa republicana, sovint estava en totes les trifurques, baralles i corredisses de bars que s'organitzaven entre membres d'aquesta formació en contra d'altres d'esquerres, sobretot del POUM (Partit Obrer d'Unifiació Marxista) i també d'ERC. Les JAP tenien el seu propi òrgan d'informació, era el diari "Pàtria" que pertanyia al partit Acció Popular i rivalitzava amb altres diaris de Manresa, com el "El Dia", vinculat a ERC, i el "Pla de Bages", vinculat a la Lliga Catalanista. Per cert, el pare de Pedro Carreras, en Manuel Carreras, era el cap d'Acció Popular a Manresa. Per tant, com hem vist, tot quedava a casa i ben recollit.

La Manresa franquista (1939-1959)

Amb el triomf dels facciosos del general Franco l'any 1939, Carreras va passar a formar part d'un òrgan auxiliar de la nova Falange Espanyola i de la JONS, l'Auxilio Social a Manresa. A l'inici de la Guerra s'havia amagat a València, i d'allà havia saltat al bàndol franquista on s'integrà a l'exèrcit rebel. Havia lluitat al costat del militar Luis de Carlos, que més tard seria president del Reial Madrid, en la conquesta de Barcelona el 26 de gener de 1939. Pedro Carreras, a part de ser un destacat membre de la Falange, també fou tinent d'alcalde de l'Ajuntament amb els alcaldes Josep Montardit Garcia (curiosament un carlí i no falangista, durant els seus anys a l'alcaldia és on es va produir la repressió més gran a la ciutat) i Joan Prat Pons (falangista). 

L'any 1947 acompanyaria a l'alcalde Prat Pons al Palau del Pardo de Madrid, per imposar-li al dictador Francisco Franco la medalla d'or de la ciutat de Manresa. Un any més tard, seria escollit en primera posició en un simulacre d'eleccions que organitzava el franquisme per escollir els representats (terços) familiars de l'ajuntament de Manresa. Ocuparia la plaça de tinent d'alcalde de Manresa fins a l'any 1955, moment en què decideix abandonar l'ajuntament i dedicar-se per complet al partit, on el 1958 n'esdevé el cap. Els candidats elegibles havien estat seleccionats degudament entre personal fidel al règim i s'agrupaven en els famosos "tercios" inspirats en el feixisme italià, de tall coorporatiu: cabezas de familia, entidades económicas, culturales y profesionales i tercio sindical (empresaris, tècnics i obrers).

L'any 1958, com a cap de la Falange manresana, inauguraria el monòlit franquista en honor "a los Caídos" a la plaça de la Reforma, dita de la "República Argentina" durant el primer franquisme. El monument també era un homenatge als combatents que van lluitar a la División Azul, entre els anys 1941-1943.

El monument, de 16 metres d’alçada, portava inscrits només els noms dels manresans que moriren durant la Guerra Civil lluitant al bàndol franquista; cap referència als del bàndol república. (Memoria.cat - Arxiu Comarcal del Bages).

L'auxili social i la beneficència franquista
"La gent necessitada tenia un servei de l'Auxilio Social que els proporcionava la manutenció. El local havia estat al Cafè de la Gàbia i després va passar al carrer Magnet, avui Pompeu Fabra. La gent es posava en fila i el finançament anava a càrrec de 'Delegación Nacional de l'Auxilio Social'. També ens ajudàvem del que es recaptava d'unes banderetes que s'oferien voluntàriament als ciutadans pel carrer".  
(Entrevista de Jordi Sardans a Pedro Carreras, Revista Dovella, 1988) 

La cinteria manresana i les banderes espanyoles
"[...]  a les nostres fabriques [Manresa] es van produir la majoria de banderes espanyoles!"
(Entrevista de Jordi Sardans a Pedro Carreras, Revista Dovella, 1988) 

Més informació sobre el primer franquisme a Manresa:

- Pàgina web de memoria.cat, El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)web

Bibliografia bàsica:

- SARDANS, Jordi (1988): "Pere Carreras, cap de la Falange durant dues dècades". Manresa. Revista Dovella, núm. 27

- Memoria.cat: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)"

18 de març 2015

Les restes arqueològiques de la Plaça Gispert

La reforma amb sorpresa

Quan l’Ajuntament de Manresa va reformar la Plaça Gispert cap allà el 2008, es va trobar amb una sorpresa: restes arqueològiques de la Manresa moderna, l'impàs del període medieval al contemporani. Immediatament es va fer un seguiment arqueològic dels moviments de terres que s’havien de portar a terme a la plaça amb motiu de l’execució del projecte de renovació de la deteriorada plaça. Les restes trobades eren la base de diferents murs d’edificacions que corresponien a cases anteriors al segle XIX. Més en concret, els materials ceràmics recuperats es van datar d’entre els segles XVII i XVIII. Històricament, es tenia constància que abans de mitjans del segle XIX l’actual plaça Gispert estava ocupada per una illa de cases.

Quan es va començar a aixecar el paviment de la part nord de la plaça van aparèixer restes de l’antiga illa que se sabia que havia existit en aquest espai. En tenir constància de l’aparició, es va fer una excavació més acurada per posar les restes al descobert i poder-les catalogar degudament. En un principi l'ajuntament no estava molt predisposat a seguir amb les excavacions tot i que més tard van rectificar, després que historiadors i arqueòlegs de Manresa i el Bages van criticar el poc interès del consistori amb les troballes que s'havien fet a la Plaça Gispert.

El consistori va encarregar a l'empresa Arqueociència que fes un seguiment arqueològic de les obres al mateix temps que es duien a terme. Es tractava d'un encàrrec conjunt de les regidories d'Urbanisme i de Cultura. Una raó de pes per demanar que es fessin excavacions a la plaça de Gispert, entre les moltes d'esgrimides pels experts, era que, prenent com a base la troballa de fragments de ceràmiques iberoromanes al carrer d'Arbonés, on es van fer unes prospeccions intensives abans d'aixecar-hi el palau judicial, els arqueòlegs que les van trobar van establir que entorn d'aquest vial –carrer d'Urgell fins a la plaça Gispert– podria haver-hi hagut antigament un assentament iberoromà.

Que hi havia a sota la Plaça Gispert? L'impacte de la Guerra del Francès

A finals del mes de juny de 2008 es va publicar a la premsa el resultat del seguiment arqueològic practicat a la Gispert. S'hi van trobar cendres abundants, carbons i alguna biga de fusta cremada. Tal com confirmava l'arqueòloga Goretti Vila, van permetre arribar a la conclusió que un dels edificis documentats va ser destruït pel foc entre els anys 1810 i 1811, en el marc de la guerra del Francès.

Per un plànol que datava del 1849 es tenia constància que la plaça Gispert ja existia abans de finalitzar la primera meitat del segle XIX. Per tant, de les dades que s'havien recuperat en el seguiment arqueològic es desprèn que la destrucció de les restes s'hauria produït cap a principis del segle XIX, coincidint amb els fets històrics de la Guerra del Francès. Durant la Guerra del Francès (1808-1814) Manresa va patir cinc incursions de l'exèrcit imperial francès entre els anys 1810 i 1812. El novembre del 1810, es va produir la primera operació de càstig amb l'incendi d'unes 50 cases i el saqueig d'edificis. Els fets més greus de l'ocupació francesa es van produir el març del 1811 amb la crema d'almenys 440 edificis dels 1.730 que hi havia. Un any més tard, el 1812, es van produir cremes a carrers pròxims a la plaça Gispert: carrer de la Mel i Camp d'Urgell, Barreres, Vilanova, Cirera, Urgell, Nou i Santa Maria.

Llegir més al bloc:

- La nova Plaça Gispert de 1932: aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L'Ajuntament rectifica i encarrega fer un seguiment arqueològic a la plaça Gispert" (18/05/2008)

- Diari Regió7: "Troben cendres a la plaça Gispert d'una casa cremada durant la guerra del Francès" (26/06/2008)

10 de març 2015

La pesca en aigua dolça

Les associacions de pesca i la Festa del Peix de 1911

Les vores dels rius i rieres de Manresa sempre han estat llocs concorreguts de pesca, abans més que ara també s'ha de dir. La pràctica de la pesca esportiva o lúdica, com una forma d'aconseguir menjar fresc fou aviat també una activitat d'oci i més tard de competició. La pesca era una afició per bona part de la classe treballadora de la ciutat de Manresa, pares i fills compartien l'afició per la pesca a les ribes del Cardener, del Llobregat i també de les rieres, com la de Rajadell o Cornet. Els peixos més característics de la zona eren els barbs, les anguiles i les truites.

Aviat aquesta afició a la pesca va portar a crear entitats i agrupacions afines amb aquestes activitats. L'any 1902 es va crear la Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i comarca i la Unió Esportiva de Caçadors i Pescadors de Manresa, creada l'any 1932. Un dels punts de trobada dels pescadors de Manresa era el bar de la Reforma, que acollia la seu de la Societat Recreativa de Caçadors i Pescadors, propietat d'Antonio San Andrés, fins a l'any 1939, moment en què la passera de ferro de la Reforma a l'estació del Nord fou destruïda en acabar la Guerra Civil. Durant la dècada dels anys quaranta va néixer una entitat nova, l'Agrupació de Pescadors de Manresa i Comarca amb el seu sant patró, Sant Pere.

La Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i l'Ajuntament van col·laborar per organitzar per primera ocasió a Manresa la Festa del Peix de 1911, sota l'impuls de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona. La festivitat s'havia organitzat abans a Terrassa i Banyoles, i enguany el 1911 li tocava a Manresa. L'objectiu d'aquesta jornada era repoblar els rius de Catalunya. Com a preludi d'aquesta festa es va organitzar una exposició de piscicultura i pesca a l'antic col·legi de Sant Ignasi. S'hi instal·là una enorme tribuna davant la fàbrica de cal Fabrés, per fer-hi els parlaments corresponents de les autoritats i seguidament es llançaren tres grans boles de vidre al riu que van deixar anar els primers peixos. En acabat, 350 nens d'escoles de Manresa van abocar els peixos que duien en peixeres, al mateix temps que es buidava la resta de bidons instal·lats a les ribes.

En total, aquell 25 de maig de 1911 Festa del Peix, es van llançar al riu Cardener 30.000 exemplars de diferents espècies: salmó de Califòrnia, truites, carpes i anguiles, entre d'altres.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita 

- GARCÍA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

04 de març 2015

El mamuts del Puigberenguer i els fòssils amagats

Els ullals dels turons, restes d'antics elefants

Grup de treballadors de la gravera de la Riera (al turó del Puigberenguer) amb l'ullal d'elefant trobat l'any 1957. (Font: Arxiu Comarcal del Bages)

El turó del Puigberenguer és la terrassa més alta de la ciutat, està per sobre el nivell del riu Cardener entre 80-90 metres. És una gran muntanya de grava que es va aprofitar durant molts anys com a gravera per la construcció de moltes cases i edificis. La segona terrassa més antiga és la del Tossal dels Cigalons (a la zona entre el carrer Navarra i la Plaça Catalunya). L'explotació d'ambdues graveres va permetre descobrir restes fòssils de mamífers que habitaven per aquesta zona.

"L'any 1957 els treballadors de la gravera de la Riera, al Puigberenguer, van trobar un ullal d'elefant meridional de 380 cm de longitud i 24 cm de diàmetre. La peça que fou catalogada pel geòleg Valentí Masachs i l'arxiver municipal, el mossèn Santamaria, es va portar al Museu Comarcal de Manresa, on encara es pot veure exposat".

Les restes més antigues que es van trobar són de l'any 1936 al Puigberenguer, concretament a la gravera Masats. Es tractava d'una defensa dreta d'un elefant meridional d'uns tres metres de llarg i de més de 200 kg de pes. Les fotografies que es van realitzar, no s'han pogut trobar, com que fou l'any que va esclatar la Guerra Civil i es va destruir molta documentació. El 1955 es va trobar un nou ullal a la gravera Riera, també al Puigberenguer, però els obrers la van destruir pensant que eren ossos d'animals corrents de la zona. El 1957 amb la trobada d'un tercer ullal, a la mateixa gravera de la Riera, el geòleg i professor de l'institut Lluís de Peguera, Valentí Masachs i l'arxiver municipal, mossèn Santamaria, van poder datar de quina espècie era l'ullal, concretament d'un Elphas meridionalis, espècie extingida. La troballa fou significativa perquè es va datar l'ullal en uns 300.000 anys.

Finalment, el 1960, al tossal dels Cigalons, situat a uns 35 metres per sobre el nivell del riu Cardener quan es feien els fonaments per un edifici del carrer Navarra, una nova descoberta d'un altre ullal d'elefant. La peça era diferent, ja que en aquest cas es tractava d'un Elphas antiquus, d'uns 100.000 anys d'antiguitat i que està exposat al Museu Comarcal de Manresa.

Els fòssils amagats

Al voltant del polígon industrial de Bufalvent, podem trobar autèntics tresors naturals valorats en centenars d’euros cadascun. Aquestes joies geològiques són caragols marins de grans dimensions, uns quaranta centímetres de llarg. Caragols fòssils que van viure fa uns 40 milions d’anys submergits en un mar tropical amb esculls, el que avui seria la comarca del Bages. Són pistes de com era l’espai ocupat per la Manresa actual fa uns 40 milions d’anys. Un punt amb menys vegetació i molt pedregós, però igualment molt interessant és la zona del Malpàs. Allà s'hi poden veure fòssils d'antigues algues marines sobre unes grans lloses. I tot i que ja no en queden gaires encara podreu trobar algun fòssil d'animal marí perdut entre les pedres. Ponts naturals, fòssils marins, estrats de roques sedimentàries característiques... En total són catorze, els punts d’interès inventariats dins del patrimoni geològic i paleontològic de la ciutat de Manresa.

Al terra de l'accés a una perfumeria situada en ple Passeig de Pere III, molt a prop de l'església de Crist Rei, podem veure restes de fòssils que passen totalment desapercebuts. És un terra embellit amb peces d'un material sedimentari, una calcària cristal·lina. Un altre lloc és l'oficina que Catalunya Caixa té uns metres més avall (xamfrà Carrer Casanova) podem descobrir que el material que en revesteix façanes i terres no en conté cap, de fòssil, perquè és granit, una roca magmàtica que en el seu procés de formació va estar sotmesa a grans pressions que la fan especialment resistent.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. Història de Manresa. Manresa: Zenobita, 2009

- Diari Regió7: Un fòssil a l'entrada d'una perfumeria de Manresa [20/05/2014]

- Revista El Pou de la Gallina: El patrimoni geològic [16/09/2014]

Printfriendly