Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els jueus a Manresa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els jueus a Manresa. Mostrar tots els missatges

01 de novembre 2020

Carn jueva

Parella jueva pastant el pa en una imatge de la Miscel·lània dels Rothschild, segle XV.
L'alimentació dels jueus a la Manresa del segle XIV. Restriccions a la carn i el pa

Aquest text reuneix el contingut d’algunes entrades publicades a la pàgina web de l’autor, en concret “Llevadures i carns” (2011), “Jueu no toquis la carn!” (2013) i “Els jueus a Manresa” (2017). Els enllaços a aquestes entrades es poden consultar a la bibliografia.

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l’any 1274. De fet, és durant la segona meitat del segle XIII quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i, per tant, podem afirmar amb rigor històric la seva presencia real al nostre país. La gran sort que tenim els historiadors de la ciutat de Manresa és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l’Arxiu Històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d’Artés. L’antic call de Manresa està ubicat just al costat de la Plaça Major de Manresa, i es coneix com la Baixada dels Jueus, o el Grau dels Jueus. Comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a tocar de Puigterrà, un turó pròxim a la ciutat de Manresa que era als afores de la ciutat durant l’edat mitjana. Fins l’any 1341, l’aljama de Manresa havia tributat a la de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la participació del call manresà es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat en cap d’aquella col·lecta, la ciutat de Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un nou rang i va esdevenir un subjecte fiscal, tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona i altres ciutats catalanes, com Girona, Lleida i Tortosa.1

Les prohibicions que els jueus entressin en contacte directe amb el menjar i/o beguda que havien de ser consumits pels cristians foren motiu de controvèrsia i restriccions en moltes ciutats medievals catalanes al segle XIV. També s’havien redactat normes, edictes i lleis feudals que delimitaven als sarraïns (musulmans) quin menjar podien tocar i quin no, però en el cas dels jueus catalans, les autoritats de la Corona d’Aragó també van legislar de forma restrictiva quins comestibles i viandes havien d’adquirir i fins i tot vendre als mercats. Segons Riera (1988), la font principal dels problemes era la situació d’inferioritat que existia entre els cristians i els jueus quan el primer es convertia en la sortida habitual de la carn que els jueus no volien: la carn terefà.

La carn terefà era la d’aquells animals que, tot i haver estat degollats segons el ritual judaic, no podia ser declarada casher -apta per al consum jueu-, ja fos per algun tipus de negligència que el shojet2 havia fet durant el sacrifici ritual o perquè a l’examen posterior al sacrifici, en què els principals òrgans interns de l’animal eren inspeccionats amb cura, el bodeqevidenciava que aquests estaven afectats per algun tipus de malaltia o malformació greu. Quan succeïa això, es declarava la carn “no apta”, o terefà (treffà/tryffà, segons Riera), i era rebutjada per al consum jueu, però no per a la venda als cristians. Aquesta situació d’inferioritat era del tot inacceptable als ulls de les autoritats cristianes i els grans carnissers, que van dictar diverses normes per acabar amb aquesta pràctica, o com a mínim, per discriminar pel seu compte el col·lectiu jueu. La carn jueva rebutjada pels hebreus havia de ser delimitada i marcada als mercats per diferenciar-la de la carn cristiana.

La carn de porc, un limitador religiós

El consum de la carn porcina funcionava com el veritable signe distintiu dels cristians respecte als seus veïns musulmans i jueus. Entre les grans religions monoteistes, només el cristianisme tolerava el consum d’aquest animal per servir i menjar a taula. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui en dia– que no es podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: “No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs” (Levític, 11:8). L’Islam també en prohibia el consum des dels seus orígens, en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament proscrit pels musulmans de forma clara: “perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, […] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là” (Sura 2:173).

El porc durant l’Edat Mitjana es criava en boscos glandífers en semillibertat, però entre els segles XI i XIII les roturacions massives i la desforestació feren que es passés cap un tancament progressiu del animal i cap a la marginalització progressiva. La carn porcina esdevé minoritària, si la comparem amb la dels ovins. Malgrat tot, la carn de porc salada era vital com a reserva per passar els durs hiverns medievals. Per tant, durant el període estival, la carn porcina de temporada es salava per a la seva conserva i es destinava per als dies més freds de l’any. Com s’ha esmentat, els jueus no podien menjar porc, i els aliments que poguessin incloure sang, com els embotits, també estaven prohibits. Això eliminava de la dieta jueva alguns aliments que sovintejaven a les taules dels cristians medievals: no solament el porc, sinó també el conill, la llebre, el congre, l’anguila o fins i tot els caragols.

Un dia mercat: “Jueu no toquis la carn!”

Els consells més moderats per a l’obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l’any 1338 es limitaven a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on es servís la carn hebrea — la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat — i obligant el venedor a informar els seus clients que aquesta carn “la mort un jueu”. Es deixava d’aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciencia personal del comprador, que en tenia l’última paraula.

Els jueus no podien tocar els aliments cristians per temor a “contaminar-los”; per tant, existia una divisió estipulada entre ambdues comunitats dels dies de mercat. Els mercaders jueus eren obligats a instal·lar-se a les zones on es venien les carns i viandes més barates. De fet, era freqüent veure la carn jueva de les boqueries juntament amb les de pitjor qualitat. Sovint se’ls assignaven llocs on no es disposava d’ombra per refugiar-se del sol, o en espais reduïts, per evitar que la clientela hi circulés de forma còmoda. La tolerància delimitada amb les viandes jueves va fer que Manresa probablement fos de les poques ciutats catalanes on els comerciants de les dues religions compartien el mateix espai de venda, tot i que els cristians tenien les millors zones assignades. En resum, podríem afirmar que la venda de carn jueva era tolerada per veguers i batlles, però no era promoguda.

El temor a la contaminació, la pesta negra

Els jueus eren considerats “cofre i tresor” del senyor rei: depenien exclusivament del poder reial i se’ls considerava una font de rendes a canvi de protecció. Tot i aquesta protecció del senyor feudal, no foren exempts de patir avalots i atacs violents, com a Tàrrega4; el 1348 o a Barcelona el 5 d’agost de 1391. Les acusacions contra la comunitat jueva eren constants. El temor a morir a causa d’una estranya malaltia, coneguda posteriorment com la pesta negra o pesta bubònica, feia creure a la ingènua població que els jueus eren els responsables dels morts que assolaven les urbs medievals. Tal era el temor cap a la minoria jueva que molts dels principals problemes endèmics de la societat s’atribuïen als jueus. Així, durant els anys de la pesta negra (1348), la població cristiana va acusar als jueus d’enverinar l’aigua dels pous i els camps per causar la malaltia i la mort. La desconfiança mútua també va quedar palesa quan els rabins van prohibir als jueus comprar o adquirir carn i aiguardent dels conversos, ja que els seus productes havien entrat en contacte amb els cristians.

L’aspecte econòmic i fins i tot comercial també era un punt a ressaltar. Els porquers i carnissers cristians van exercir una pressió constant a les autoritats perquè els seus competidors jueus venguessin llur carn més barata, donant una falsa imatge d’un producte més dolent i poc adequat per a la taula dels cristians. A prop de Manresa, a Tàrrega, els jueus de la ciutat van recórrer al rei les disposicions que els paers i prohoms targarins havien aprovat el dijous abans de Pasqua de 1347, en les quals s’estipulava: “quod carnes judaycas venderentur minus uno denario pro libra carnium que per christianos ementur”(que la carn juïga sigui venuda a un diner menys per lliura que la carn que és comprada pels cristians). D’altres poblacions catalanes van disposar prohibicions similars a les de la capital de l’Urgell, com Lleida o Solsona. A la ciutat de Tortosa l’any 1443, els cristians tenien prohibit vendre raïm i llenya a la juderia o moreria de la ciutat, sota pena de confiscació del raïm i multes que anaven des de 5 sous fins a la presó.

La intenció era separar els jueus dels mercats i ubicar-los fora dels recintes emmurallats, tot i que les places de mercat estaven prohibides fora del perímetre de la muralla. En resum, no els quedava més remei que destinar un petit espai per vendre les seves carns i comestibles. Els predicadors més vehements llançaven les seves condemnes contra els jueus, com el funest Vicent Ferrer, que arribava a recomanar: “No comprar d’ells vitualles, e que estiguen tancats e murats, car no havem majors enemichs. Christians no ésser dida de aquells, ne menjar ab ells. Si us envien pa, lançau-lo als canso. Si us envien vianda viva, prenets-la, e morta"6.

El pa i el dret de fornatge: Què passava amb el pa?

Els principals problemes dels jueus manresans es centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat junt al pa fermentat que feien els cristians. L’única alternativa era coure’ls a casa, cosa prohibida per la llei, fet que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d’Aragó a la ciutat de Manresa i Lleida el 1326, que permetia els jueus d’ambdues ciutats a coure el pa a casa seva a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor per utilitzar llurs forns per l’elaboració del pa) als arrendadors. 

“Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos”7.

Article publicat a la revista Mozaika el 29/10/2020

Bibliografia

- BERLIN, Adele (2011). The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed. Oxford: Oxford University Press.

- BENET, Albert (1983). L’origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30.

- BONVEHÍ, J. (2011). “Llevadures i carns.” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2011/02/llevadures-i-carns.html [Consulta: 10-2020]

- BONVEHÍ, J. (2013). “Jueu no toquis la carn!” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2013/07/jueu-no-toquis-la-carn.html [Consulta: 10-2020]

- BONVEHÍ, J. (2017). “Els jueus a Manresa.” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2017/09/els-jueus-manresa.html [Consulta: 10-2020]

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Editorial Zenobita.

- FERRER, Vicent (1975). Sermons, vol. III. Barcelona, p. 14

- GARCÍA MARSILLA, Juan V. (1993). Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d’Aragó. Universitat de València. Revista d’història medieval. 4, pp. 161-182. 

- LLOP i JORDANA, Irene (2001). Les relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (S.XIV). Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. 42. Girona – MM.

- MUNTANÉ, Josep Xavier (2016). Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 

- MUNTANÉ, Josep Xavier (2008). L’alimentació a l’aljama medieval de Tàrrega. Urtx: Revista cultural de l’Urgell. 22, pp. 105-127

- PONS, Josep (1987). Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l’Art Romànic del Bages, 30, pp. 342-345

- RIERA i SANS, Jaume (1988). La conflictivitat de l’alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Barcelona: Institució Milà i Fontanals. Unitat d’Investigació d’Estudis Medievals.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Manresa: Imprenta Anton Esparbé y Serra. 

- SAULA BRIANSÓ, Oriol, & COLET MARCÉ, Anna (2016). El patrimoni jueu de Tàrrega. La seva investigació i difusió des del Museu Comarcal de l’Urgell (Tàrrega). Podall, Núm. 5, p. 461-9, https://www.raco.cat/index.php/Podall/article/view/321967 [Consulta: 4-09-2020]

1 Irene LLOP i JORDANA, Relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (s.XIV), Les. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, (en línia), 2001, Vol. 42, p. 213, https://raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/view/54444. (Consulta: 4-09-2020) 
2 Shojet és una veu hebrea que designa l’escorxador que, seguint les lleis de la halajá, efectua la matança ritual dels animals segons la tradició jueva, anomenada shejitá. (“Shoḥet,” The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed., 2011)
3 Bodeq és l’oficial que inspecciona un animal sacrificat ritualment per comprovar-ne l’aptitud ritual per al consum. (“Bodeq,” The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed., 2011)
4 Oriol SAULA BRIANSÓ; Anna COLET MARCÉ, El patrimoni jueu de Tàrrega. La seva investigació i difusió des del Museu Comarcal de l’Urgell (Tàrrega), Podall, (en línia), 2016, Núm. 5, p. 461-9, https://www.raco.cat/index.php/Podall/article/view/321967. (Consulta: 4-09-2020)
5 Josep Xavier MUNTANÉ, L’alimentació a l’aljama medieval de Tàrrega, Urtx: Revista cultural de l’Urgell, Nº 22 (2008), p. 114
6 Vicent FERRER, Sermons, vol. III. Barcelona (1975), p. 14
7 ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (09/03/1326), Jean RÉGNÉ, History of the Jews in Aragon, Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372.

30 d’abril 2019

"Liber judeorum dei inimicorum"

Els jueus conversos, els criptojueus

El llibre sobre els jueus manresans de l'arxiver municipal Joaquim Sarret i Arbós, publicat l'any 1917 amb el títol Jueus a Manresa, és un dels estudis més complets del món jueu d'una ciutat catalana en època medieval i en aquest bloc ha estat un dels referents principals per descriure el món medieval manresà jueu. El llibre fou publicat com una ampliació d'una conferència de Sarret i Arbós al Centre Escursionista de Bages el 16 de novembre de 1908, tal com podem llegir a la portada del llibre. Ens aturarem precisament en aquest llibre novament, concretament al capítol 9 (IX) on es parla de la figura dels conversos, i l'autor ens aporta interessant documentació rescatada dels arxius de la ciutat que al final de l'entrada podeu llegir. Tanmateix, és interessant comprovar com molt abans de l'edicte d'expulsió dels jueus dels Regnes Hispànics de l'any 1492, ja es produïen conversions de jueus al cristianisme, sobretot a partir dels atacs als calls dels anys 1348 i en especial de l'any 1391. De fet, els atacs als calls (aljames), pogroms, foren un dels motius d'aquestes conversions.

Al segle XIV s'acaba el període de tolerància religiosa cap als jueus passant-se a una fase de conflictes creixents, a causa de les guerres i les catàstrofes naturals que precedeixen i segueixen a la Pesta Negra (1348) creen una situació nova. El poble es creu víctima d'una maledicció, castigada per pecats que hauria comès. Mentrestant el clergat convida els fidels a penedir-se, a canviar de conducta i tornar a Déu. És llavors quan la presència del poble deïcida [el poble jueu] entre els cristians es considera escandalosa. A conseqüència de les massacres de 1391 i les mesures que el van seguir, cap a 1415 més de la meitat dels jueus de Castella i d'Aragó havien renunciat a la Llei Mosaica (Torà) i s'havien batejat, entre ells molts rabins i personatges importants. Fou cop massa dur per la comunitat jueva de la península Ibèrica, de fet mai es recuperarien d'aquest com molt bé explicava l'hispanista francès Joseph Perez.

Els jueus de la península Ibèrica que van preferir el baptisme a l'exili davant l'edicte de 1492 d'expulsió firmat pels Reis Catòlics, es van sumar com a nous cristians als descendents d'aquells milers que, un segle abans, ja s'havien convertit compulsivament durant les matances de finals del segle XIV per evitar la mort a mans de la torba. Succeiria el mateix amb els moriscos més endavant. L'ordre dels Reis Catòlics d'expulsió dels jueus els proposava aquesta alternativa: batejar-se o emigrar. Però no era alternativa, perquè no hi havia només aquests dos termes. Hi havia una tercera opció: batejar per fora i judaïtzar per dins, donant lloc a què més tard es coneixerien com els criptojueus. Generalment, els més pobres, els que no tenien res a perdre, excepte la seva fe i la seva esperança, van batejar-se per romandre a les seves cases.

L'origen dels marrans i la Inquisició com a eina de combat

Els falsos conversos van ser també anomenats vulgarment marrans, que fa clara al·lusió al porc, carn abominable per als jueus, o ve de marrar, en el sentit d'errar, de desviar-se de la línia recta o, etimològicament, de «maranata», anatema. A Mallorca s'utilitzava el mot xueta. En tot cas tant marrans com xuetes, són dues paraules, que van tenir un sentit pejoratiu per anomenar els descendents dels jueus conversos. Avui en dia encara s'utilitza per insultar. Segons l'historiador Cecil Roth, els conversos practicaven les cerimònies de l'Església catòlica externament, però a les cases mantenien les mosaiques. Roth afirmava que si els jueus es convertien, ho feien per evitar la pena de mort i, per tant, la majoria es mantenia fidel a les seves creences ancestrals. Fora de l'epítet de marrà, el poble feia servir una varietat de noms despectius per referir-se als conversos. Estrictament, se'ls cridava cristians nous, ja que en aquesta forma se'ls separava dels cristians vells, o dels que havien estat cristians per dues generacions, almenys.

L'any 1413 les comunitats judaiques de la Corona d'Aragó estaven immerses en una profunda decadència iniciada amb els pogroms del 1348 i del 1391, coincidents amb les grans crisis que havien colpejat les classes populars d'arreu d'Europa. El problema de la conversió dels jueus catalans fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms de 1391 van començar a expulsar els jueus dels calls de les ciutats catalanes més importants de forma violenta, el cas de Barcelona n'és el més estudiat, per posar-ne un exemple.

La seva conversió al cristianisme els salvava de ser bandejats per la població cristiana. Per la seva nova condició, el convers era apte per a ser subjecte de tots els drets polítics del ciutadà medieval, però tenia relacions tenses amb els ciutadans cristians “de natura” per la sospita, potser real o no, de la minsa sinceritat de les conversions i perquè no se’ls conceptuava com de la mateixa raça. Els jueus pensaven que un jueu, malgrat pecador, és a dir, convers, continua sent jueu, per la qual cosa el convers que tornava al judaisme era rebut de bon grat.
¿Conversions sinceres? ¿Mitjà per a salvar la pròpia vida? Hom no dubta de la conversió de molts, però la historiografia sobre els conversos porta a fer pensar que la majoria dels conversos ho eren perquè no hi havia altre remei, com es pot deduir, entre d’altres fets, de les conversions massives produïdes l’endemà mateix de l’assalt al call de Barcelona el dia 5 d’agost de 1391.
Josep Hernando, Conversos i Jueus: cohesió i Solidaritat. Necessitat d'una recerca. 
 Anuari d'Estudis Medievals. Vol. 37, numero 1 (2007)

L'origen de tot plegat és la Inquisició, la institució creada a Europa el 1184, segons un decret signat pel papa Lluci III, i que es convertiria en els segles posteriors en l'eina que va fer servir l'Església catòlica per actuar contra tot allò que considerés que atemptava contra els seus fonaments. La Inquisició és configurada a Catalunya el 1232 de la mà del Papa Gregori IX i de Ramon de Penyafort, i a partir de llavors comença la seva croada contra l'heretgia, amb una dedicació especial a la persecució dels jueus. De fet la Inquisició dels Reis Catòlics seria vigent a l'estat espanyol fins a l'any 1834, quan fou abolida definitivament.


Conversos al call de Manresa

Les extorsions monetàries i els avalots públics que els conversos provocaven a Manresa, forçaven els rabins a impetrar provisions reials de defensa per evitar linxaments dels jueus. El 27 d'agost de 1343 els jueus manresans obtenien del rei un manament al batlle perquè no deixés entrar cap convers a la sinagoga o a les cases particulars dels jueus, i que aquests no fossin obligats a assistir als seus sermons o a adduir textos i llibres. Un cop més les autoritats locals, obeint el rei, actuaven per frenar les temptatives dels conversos prohibint l'entrada d'aquests als calls i sinagogues.

L'any 1366 Jaume Desfar, un convers jueu que havia abandonat la seva fe judaica i que probablement havia exercit de metge, denunciava a Astruc Jucef davant l'inquisidor Bernat Armengol. Les acusacions, en total fins a sis, tenen com a rerefons el problema de la conversió religiosa: l'acusador es queixa de què quan fou batejat, i decidí aquesta mateixa sort per la seva esposa i la seva filla, Jucef les prengué i les portà a la seva casa per convèncer-les amb amenaces, que no haurien de batejar-se mai. El metge va afirmar a casa d'una clienta que per res del món permetia que la filla i l'esposa d'Abraham, el neòfit, es convertirien al cristianisme. Jaume Desfar es queixava dels insults i les agressions físiques -l'havien escopit i li havien esquinçat el vestit- que havia patit per part del jueu i dels seus fills contínuament, des que s'havia convertit a la fe cristiana.

Quatre textos, recuperats per Sarret i Arbós

TEXT 1

1334 - Pridie idus (dia 12 de febrer)

Els Consellers y jurats nombran procuradors per fer pregonar que aquells qui capturaran als que mataren dos jueus en el camí públic qui va a Barcelona al lloc anomenat na Molela, y aquells els presentin vius o morts se 'ls donara 500 sous y als qui ho denunciaran 100 sous.

TEXT 2

1361 - 21 de desembre

El Consell general reunit en el Carme ordenà al Clavarí, entregui "cuidam converso vocato Nicholas de Gracia qui dimissa lege judayca excecata, ad fidem catholicam veridicam se conversit amore dei et intuitu pietatis" trenta sous barcelonesos.

TEXT 3

1414 - 12 de juny

Els Consellers admeten a Bernat de Santjoan en altre temps jueu, y ara per la gracia de deu cristiá nou, en ciutedá segons l' acord per l' any passat per el qual acordaren que per la major població de la ciutat tots els que no sian naturals y vingan a polbarse aquí sian franchs per tota sa vida de les questias que 's fassin en la ciutat, salvant les del cequiatge y de les obres dels murs de la ciutat, ab condició que durant la seva vida tingan de fer habitació en Manresa.

TEXT 4

1416 - 23 de desembre

Els Consellers concedexen llicencia a Arnal Rubei carniser que puga rifar y donar a rifar de aqui a carnestoltes (carniprivium) prop vinent "carnes porcinas", y que puga rifar de dia y no de nit ab llum.

Llegeix més al bloc sobre el call de Manresa i els conversos:

- Els metges jueus i la conversió: aquí
- Astruc Jucef i el convers Jaume Desfar, denúncies al call: aquí

Bibliografia:

- COSTA, Esperança (2013). La doble condemna dels conversos. Quadern. [El País, 23/01/2013]

- GARCIA-OLIVER, Ferran (coord.). (2012). Jueus, conversos, Inquisició. Una convivència frustrada. Afers, 73

- HERNANDO, Josep (2007). Conversos i Jueus: cohesió i Solidaritat. Necessitat d'una recerca. Anuari d'Estudis Medievals 37/1

- PEREZ, Joseph (2005). Los judíos en España. Madrid: Marcial Pons.

- PONS, Xavier (2016). La societat jueva conversa en la Barcelona Baixmedieval, 1391-1440. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Tesi en línia: https://www.tdx.cat/handle/10803/668225

- ROTH, Cecil (1979). Los judíos secretos. Historia de los marranos. Madrid: Editorial Altalena.

- SARRET, Joaquim (1917). Jueus a Manresa. Manresa: Impremta Esparbé.

22 d’abril 2018

La carta del rei Joan I al batlle de Manresa

Com es va evitar un bany de sang jueva l'any 1391 a casa nostra?

El 1391 el rei Joan, conegut com el Caçador, va enviar una carta d'agraïment al batlle de Manresa. Una carta per donar-li les gràcies per evitar el linxament dels jueus del call manresà i al mateix temps l'instava a fer un llistat dels desperfectes de l'assalt al call de la nostra ciutat. Feia mesos que els calls jueus de la Corona d'Aragó (contaminats per les prèdiques antisemites provinents de la península Ibèrica) havien estat saquejats de forma brutal i criminal. No es feien distincions dintre el call, i la sang corria carrer avall, amb autèntiques matances. El 5 d'agost de 1391 va tenir lloc el més violent linxament de jueus ocorregut a la ciutat de Barcelona, ​​un pogrom en tota regla molt abans que aquesta paraula d'origen rus fóra encunyada. Se suposa que van morir uns 300 jueus, segons les conclusions que s'ha arribat després d'estudiar diferents fonts i fer-ne una interpretació adequada i imparcial.

Tornant a Manresa, sabem gràcies a diferents fonts com els jueus de Manresa van salvar-se dels linxaments indiscriminats que havien patit a altres ciutats catalanes l'estiu de 1391. No podem dir que el call no fos atacat, però tampoc podem parlar d'un gran assalt i matança. Pràcticament, poc es va poder fer en moltes ciutats i viles catalanes per evitar aquests atacs programats, perquè eren atacs ben perpetrats, amb un gran nombre d'assaltants ben equipats (evitant localitzar-ne els instigadors reals), i que en moltes ocasions es repetia amb el patró clàssic: sense destinar un gran nombre d'homes per evitar-ho la macabra jornada estava guanyada. Per exemple, gràcies a l'obra de prestigi apareguda l'any 1929 de Fritz Baer, Die Juden im Christlichen Spanien, sabem que el rei Joan I va enviar diferents cartes als veguers i batlles catalans (Barcelona, Tortosa, Figueres, Lleida, Cervera, Cotlliure, Berga, Manresa, Besalú, Vic, Puigcerdà o Vilafranca del Penedès; entre d'altres) per interessar-se sobre els atacs a les juderies catalanes i buscar-ne els responsables, tot i que com hem dit abans, es feia difícil buscar els culpables, ja que eren atacs amb un gran nombre de participants. Van existir personatges nefastos com Sant Vicent Ferrer que amb les seves prèdiques antisemites, barrejades amb un grau indecent d'obscurantisme apocalíptic, gràcies als efectes que encara s'arrossegaven de la Pesta Negra, van ajudar a crear un clima de crispació i tensió permanent. En tot cas, el rei Joan estava més interessat a avaluar el grau de desperfectes que havien patit els calls catalans, i saber quin era el cost econòmic real de tot el patrimoni que s'havia destruït, cremat o robat.

A Manresa, precisament l'actuació de les forces d'ordre van evitar una veritable matança de proporcions mai vistes malgrat els intents de la població cristiana per assaltar el call. Una carta dedicada al batlle manresà Gallart i al veguer de la ciutat del rei donant les gràcies per aturar les matances del dia 5 de novembre de 1391 n'és la prova més fidel. Tot i la protecció, una altra font ens parla d'atacs i assalts. Un oficial del tresor de la corona, Andrea Denari escrivia al procurador general del rei que a les poblacions de Lleida, Tortosa, Vilafranca del Penedès i Manresa, i també a Cervera i d'altres ciutats, els jueus havien estat assaltats sense contemplacions, remarcant el gran grau de pillatge i saqueig. El saqueig era també un bon motiu per assaltar els calls, i amb un afany de rapinya exultant, la població es va llançar al pillatge de forma fulgurant i amb la cobertura d'una gran massa darrere teu, el triomf estava ben assegurat. Carta blanca per robar.

Finalment, a casa nostra el call no va ser saquejat de forma contundent, o almenys no disposem d'evidències clares en l'àmbit d'arqueologia, i de fet l'inventari realitzat posteriorment demostraria que els jueus manresans no eren tan rics i poderosos. És més, els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava si la comparem amb altres calls catalans de l'època. Els jueus catalans del període baix-medieval tenien la protecció "de cofre i tresor" per part de la corona, per tant, els jueus estaven sota la jurisdicció directa del monarca. Qui robava, manllevava, deshonrava o atacava a un jueu català, estava atacant al patrimoni directe del rei, i el càstig sovint era la mort.

Bibliografia:

- BAER, Fritz (1929). Die Juden im Christlichen Spanien. Akademie Verlag, Berlín.

- BENET, Albert (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa

- GAMPEL, Benjamin R. (2016). Anti-Jewish Riots in the Crown of Aragon and the Royal Response, 1391-1392. Cambridge Press, New York

- MORELLÓ, Jordi (2011). En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

13 de setembre 2017

Els jueus a Manresa

Una història a reivindicar

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l'any 1274. De fet, és durant la segona meitat del segle XIII, quan els jueus, dits "catalans", apareixen en la documentació i per tant podem afirmar amb rigor històric la seva presència real al nostre país. Per exemple a Vilafranca del Penedès i Tarragona la presència de jueus comença l'any 1257; a Puigcerdà, el 1260; a Cervera i Montblanc, el 1261; a Balaguer, el 1263; a Vic, el 1266; a Santa Coloma de Queralt, el 1272 i a Camprodon i Agramunt el 1273. L’aljama de la ciutat de Manresa –segons l'historiador Albert Benet– es formà per la immigració de jueus d’altres comunitats de Catalunya, i s’ha documentat que vingueren de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o fins i tot de Montpeller, que en aquells anys formava part del patrimoni comtal del rei Jaume I. 

La gran sort que tenim els historiadors manresans és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l'Arxiu Històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d'Artés. La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que es troba just al costat dret de la Casa de la Vila i arriba fins al carrer Na Bastardes. Destaca el Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise, dels dos únics exemplars d'aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l'aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. L’Arxiu Comarcal del Bages de Manresa, disposa d'una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca l’any 1294 i l'últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir diferents viles del nostre país. 
"En que el primer llibre comènsi en 1294, no vol dir que aquest any fos el de la vinguda dels jueus a Manresa, dòncs tením datos de fetxa anterior que revèlen havèrni molt avans, prò còm eren pòcs en número y no havíen obtingut gran importáncia, el seu periodo de propsperitat y relatiu benestar no fou fins a primers del sigle XIV, en que es pogueren dedicar tranquilament a la reglametnació de servèys y actes públics de la seva comunitat o Aljama". 
Joaquim Sarret i Arbós, Els Jueus a Manresa (1917) 

Baixada dels Jueus de Manresa. Fotografia: Jordi Bonvehí
El call de Manresa 

Els barris del nucli històric de Manresa es van desenvolupar prenent com a eixos dos turons: el turó del Puigcardener i el turó del Puigmercadal. Els carrers d'ambos turons són estrets i tortuosos. En aquesta xarxa de carrers i carrerons s'obren un parell de places principals: la plaça Major, presidida des del segle XVIII per la Casa de la Ciutat i anteriorment pels palaus de la Cort del Veguer i del Batlle, i la plaça de l'Om. El call de Manresa estava ubicat just al costat de la Plaça Major de Manresa, és el que es coneix com la Baixada dels Jueus, o el Grau dels Jueus. Comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a tocar de Puigterrà. Fins a l’any 1341 l’aljama de Manresa havia tributat amb la col•lecta de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la seva participació es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat que era el cap d’aquella col•lecta, Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un rang diferent i es convertí en un subjecte fiscal tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona. 

El segle XIV Manresa va encetar el segle d'or manresà: es construeixen la Seu i la Sèquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec, per citar les obres més importants, i és també quan es concentra la concessió de privilegis reials, especialment per part del rei Pere el Cerimoniós. Fins a quaranta famílies havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus. 
"Tenien ses habitacions en el carrer Grau dels jueus a la cara de ponent de les Cases Consistorials. De dies, podien tranzitar pels carrers de la ciutat y a la nit eren vigilats y guardats pels oficials reals. Eczercien les arts y oficis y fèyen contractes ab els cristians, en lo tocant al comèrs, establiment de finques y prèstams de diner que, sa avarícia fèya pujar a bòn preu". 
Joaquim Sarret i Arbòs, Història de Manresa (1910) 

Un passat mal reivindicat? 

Els jueus manresans han estat negligits pels historiadors forans. Només s'han publicat dins dels estudis manresans dos treballs referents a l'existència de la comunitat jueva de Manresa. El més antic és un opuscle de vuit pàgines titulat: Memoria-Histórica de los judíos de Manresa, sense data, ni autor; però sabem que fou redactat per Josep Maria Mas, que fa unes disquisicions sobre els jueus manresans sense aprofundir-hi gaire, essent la part més interessant la relació dels jueus manresans i d'altres poblacions detectats a les actes notarials, i menys interès tenen les quatre pàgines dedicades a copiar o extractar algun dels documents que considera més interessants. No diu res, o molt poc, sobre la vida i vicissituds de la comunitat jueva manresana. 

Una publicació molt més completa sobre aquest tema fou elaborada per l'historiador manresà i arxiver Joaquim Sarret i Arbós, que el 1917 publicà un treball de 67 pàgines titulat: Jueus a Manresa, un dels primers llibres en català que abordava la història dels jueus d’una localitat catalana amb un estudi previ de les fonts originals. Aquí ja ens trobem davant d'un estudi ampli i seriós i, com tot el que generalment publicà, ben documentat. Pocs aspectes deixen de ser analitzats: el call, el cementiri, l'escola, els banys, les activitats econòmiques, els oficis, la vida privada, la sinagoga, les relacions amb la monarquia, les conversions i altres aspectes més o menys interessants. Tot complementant amb la publicació d'un apèndix de cinc documents sobre el tema de les relacions entre l'aljama manresana i la monarquia catalana. És, en resum, un bon treball per conèixer els diversos aspectes d'aquesta comunitat jueva. 

La vida dels jueus manresans 

Gràcies a investigacions realitzades al llarg d’aquests últims anys, amb el temps hem pogut esbrinar com era la vida dels jueus manresans. Un document firmat pel rei Joan I datat l'any 1391, on es repassava els efectes econòmics dels pogroms que es van produir aquell any als grans calls catalans, deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava. El mateix document afirmava que els jueus de Manresa vivien còmodament però sense moltes ornamentacions, ni mobiliaris luxosos en els seus habitatges integrats al call (tenien prohibit adquirir béns i possessions fora de la seva aljama). Tot i això, si disposaven de certs elements primordials segons indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d'aigua per al seu ús. Un fet que destacava en comparació amb els seus veïns cristians, per exemple. 

També sabem gràcies a la documentació, la primera data on apareixen els primers conversos entre la comunitat jueva local és de 1314. L'any 1361 el convers Nicolau de Gràcia predicava la conversió entre els jueus manresans del call amb l'assignació de fins a 30 sous com almoina per encàrrec del batlle de Manresa. El cas de Nicolau de Gràcia no és l'únic ni tampoc exclusiu, tot i que és dels pocs que ha estat documentat. Nicolau de Gràcia, dos anys més tard, seria assassinat a la vila de Puigcerdà, a raó per la qual foren jutjats els jueus del call d'aquella vila. Pocs anys més tard, el 1366, el convers Jaume Desfar denunciava a l'inquisidor dominic Bernat Armengol el metge jueu manresà Astruc Jucef i llurs fills, per amenaçar-lo a ell i a la seva família d'haver-se batejat i convertir-se al cristianisme sense comunicar-ho als jueus del call. 

Un altre fet important per descobrir com era la vida dels jueus medievals, fou la troballa de la “ketubà manresana”, contracte matrimonial d’una parella jueva de la ciutat. La ketubà manresana fou descoberta l'any 1985 pel doctor i historiador Francesc Rafat i Selga, que mentre repassava els volums dels protocols notarials del segle XIV, va trobar-se un tros de pergamí (de 35 x 44 cm), escrit a la part interior amb caràcters hebreus i orlat parcialment amb un dibuix d'inspiració geomètrica a dues tintes. Posteriorment es corroborà que el document trobat era efectivament un contracte de matrimoni d'una parella jueva. Gràcies a la traducció del professor Moshe Lazar i la doctora Teresa Alsina, es va aconseguir descobrir els noms dels nuvis, els testimonis i els assistents a l'enllaç. Diverses anotacions manuscrites demostrarien la seva reutilització com a coberta d'un volum notarial en el mateix segle XIV. 

L’alimentació i els dies de mercat 

Els consells més moderats per l'obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l'any 1338, es limitava a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on se servís la carn hebrea: la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat, i obligant el venedor a què informés els seus clients que aquesta carn: "la mort a jueu". Es deixava d'aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciència personal del comprador. 

Malgrat tot, els principals problemes dels jueus manresans es centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat junt amb el fermentat que feien els cristians. L'única alternativa era coure'ls a casa, cosa prohibida per la llei, el que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d'Aragó, a la ciutat de Manresa el 1326 que permetia els jueus d'ambdues ciutats a coure el pa a casa seva, a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor per utilitzar llurs forns per l'elaboració del pa) als arrendadors. 
“Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos” 
ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (9/3/1326), J. Régné, History of the Jews in Aragon. Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372 

Negocis al call 

L'activitat creditora dels jueus manresans la podem trobar molt ben documentada gràcies a la infinitat de préstecs que els cristians manresans i d’altres ciutats van sol·licitar als seus veïns jueus. Els seus negocis no quedaven reduïts a Manresa, gent de fora muralles, també visitava els jueus de casa nostra per demanar diners per avançat amb el llur interès corresponent "lucro". La religió cristiana prohibia aquesta pràctica als seus fidels durant l’edat mitjana, de forma que la usura fou lligada a una activitat reduïda als jueus. 

Molts cristians, tot i això, no acudien davant de notari per legalitzar els préstecs que feien davant els jueus. Es pot trobar algun cas perdut entremig de molts protocols medievals, com és el de dos manresans cristians que van vendre's a un tercer els crèdits que tenien per la quantitat de 1270 sous, que ells devien al comprador. Aquest "tercer" fos molt probablement un jueu de la ciutat de Manresa. Els venedors fan relació dels deutes traspassats, la qual relació ocupa tota una plana del llibre, amb quasi un centenar de deutors. També existien formes encobertes de deixar diners entre els cristians amb usura davant de notari, com era la de fer un document de comanda o dipòsit de diners, que, naturalment, s'havia de tornar amb el seu lucre. 

Bona part dels préstecs que feien els jueus tenien el 20% anual de "lucro" (interès), la majoria dels seus clients eren de Manresa però també dels pobles del costat com Sant Fruitós de Bages o Santpedor, aquest últim, sembla que va tenir una petita comunitat hebraica provinent de Manresa. Els préstecs es firmen davant testimonis, dos de cristians i un de jueu. Pel que fa a la quantitat de diners, es feien servir sous barcelonesos. El sou barceloní, sou de plata o, simplement "sou" fou una moneda d'argent que el rei Pere III va encunyar per primer cop l'any 1285. El crèdit més gran del qual es té constància a Manresa durant aquelles dates, era d'un préstec de 3.000 sous barcelonesos. 

El 4 de juliol de l’any 1308, Arnau Morera (fill de Ròmia Oller) i la seva esposa, de la casa Ollera (Oller del Mas), demanen al jueu manresà Salomó Vital la quantitat de cinquanta sous. Tres anys després, el 1311, Berenguer Morera i Ròmia, juntament amb el seu fill Guillem, sol·liciten a Salomó Vital un altre préstec de cinquanta sous. El desembre de 1319, Bernat Morera de les Torres de Fals (al municipi de Fonollosa, Bages) visita Salomó Vital i li va manllevar setanta sous, amb el compromís de retornar-los el dia primer d'agost, juntament amb cinc sous de "lucro" o interessos. A finals del segle XIII, el monestir de Sant Pere de Casserres (Osona) havia caigut en un notable desori. Cap el 1277, els documents transcrits de l’acte de visita que els delegats de la casa matriu de Cluny van fer-hi, van observar que el monestir pràcticament no es feien misses, faltaven monjos i s'havien demanat préstecs que arribaven a les 300 lliures, als jueus de Vic, Barcelona i com no, els del call de Manresa.
"Salomon Vitalis judeus habitator Minorise, confiteor vobis Petro Vitalis de Salellis et Romie uxoris ejus, quod solvistis mihi ad meam voluntatem, to turn lucrum seu usuram, quod seu quam, mihi usque ad festum Natalis Domini solvere debebatis et tenebamini de quodam debito centum solidorum Barehin, quos mihi confessi fuistes debere cum publico instru- mento confecto ante Notario subscripto in kalendis Februarii anno Dfii M cccxx primo, et totum lucruin seu usuram quod debebatis et tenebamini usque ad dictum festum natalis Drii proximo precedente, de quodam alio debito et ducentarum quadraginta solidorum Barehin, quos rnihi confessi fuistis debere in publico instrurnento con fecto auctoritate Notario subscripto xm kal. Julii anno Dni Mcccxx. Et idcireo & Testes E. Resells Engratius de Petra et Michaelis Granoya." 
Los Judíos en Manresa. Eduardo Tamaro (1894) 

El call avui en dia 

La ciutat de Manresa té la sort de disposar d’una fantàstica documentació als seus arxius, però en l'àmbit patrimonial i fins i tot turístic, el patrimoni jueu ha estat pràcticament oblidat i quasi ignorat. Tot i no disposar d’un call gran, avui en dia encara es pot observar una xarxa de carrers petits que conformaven l’antiga aljama de Manresa. Poc s’ha fet per a la conservació més enllà de mesures puntuals i de sanejament públic. L’any 2010 l’Ajuntament de Manresa va decidir canviar l’empedrat i renovar les lloses de pedra de la Baixada dels Jueus, que dataven del segle XIX. En resum, la ciutat de Manresa tot i disposar d’una de les millors fonts documentals del món jueu català, la història local jueva mai ha tingut un pes reivindicatiu a la ciutat. Tot i aquests impediments, la ciutat de Manresa pot reivindicar amb orgull el seu passat jueu i disposa de fonts molt potents per recuperar tota la història dels jueus manresans i fins i tot catalans.


Entrada apareguda a la Revista Amics dels Castells Nucli Antic Tortosa, dedicada als jueus catalans. Pàgines: 40-43. Número 1. Tortosa. Estiu 2017

Bibliografia:

• BENET, Albert (1983): L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30

• COMAS, Francesc (2009): Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa

• GASOL, J. (1991): Notícia d'un “ketuba” del segle XIV de l'Arxiu Històric de Manresa, Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 71

• FERRAGUD DOMINGO, Carmel (2005): Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid 

• GARCÍA MARSILLA, J.V. (1993): Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d'Aragó. Universitat de València 

• MUNTANÉ, Josep Xavier (2016): Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 

• MORELLÓ, Jordi (2011): En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 

• PONS, Josep (1987): Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345 

• RIERA i SANS, Jaume (1987): Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a “Calls 2”, pp. 114-131 

• SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917): Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa 

• TAMARO, Eduardo (1894): Los Judíos en Manresa. Eduardo Tamaro. Extret de An Inquiry into the sources of the history of the jews in Spain / Joseph Jacobs. London : David Nutt 

• TORRAS I CORTINA, Miquel (2004): L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autònoma de Barcelona

05 d’abril 2017

Astruc Jucef i el convers Jaume Desfar, denúncies al call

La guerra dels metges jueus del segle XIV

En aquest bloc hem explicat en diferents entrades com era la vida i la societat manresana del segle XIV. La ciutat abans de l'arribada de la Pesta Negra vivia una situació de puixança econòmica, social i fins i tot cultural. Fou durant aquest segle, el XIV, quan la ciutat de Manresa va rebre més privilegis reials, i es van fer les obres més importants, com el pont nou, el reforç de les muralles, la séquia i la més important de totes, la Seu. També hem fet menció en diferents entrades de com s'organitzava la ciutat i qui l'habitava.

Les minories religioses són el tema que en aquesta entrada tractarem, concretament dels jueus que vivien a la ciutat i també dels conversos, aquells jueus que es batejaven per convertir-se en cristians, un fet que acabaria portant problemes i fins i tot denúncies a la ciutat de Manresa. Comunitats tancades amb fortes tensions internes, on els seus membres i exmembres recorrien a la calúmnia i a les falsedats per acusar-se de tots els mals i desgràcies. Les víctimes d'aquestes calúmnies i falses denúncies eren els jueus del call de Manresa. Sovint eren denunciats per antics jueus, que s'havien convertit al cristianisme, fent bo el tòpic de la "fe del convers" aquell que havia de ser més papista que el papa. Alguns conversos fins i tot arribarien a cobrar per convertir jueus al call de Manresa, com el cas de Nicolau de Gràcia l'any 1361, i d'altres denunciarien els mateixos jueus davant tribunals eclesiàstics i fins i tot davant el mateix batlle, que hi hauria de recórrer a la llei i als soldats per evitar linxaments dintre el call de Manresa.

El cas de Jaume Desfar (convers jueu) i les seves denúncies l'any 1366, n'és un bon exemple. Desfar havia denunciat al metge jueu manresà Astruc Jucef per amenaces i calúmnies, acudint a l'inquisidor Bernat Armengol. Jaume Desfar havia llançat un total de sis acusacions contra Jucef. Els jueus de Manresa gaudien de prestigi gràcies al fet que molts es dedicaven a la medicina, fins al punt que molts havien estat cridats pels mateixos comtes de Barcelona. A part del citat Astruc Jucef, destacaven altres metges jueus a la ciutat com: Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida. Segons la documentació, durant el regnat del rei Pere III es va fer venir: "un tal Mestre Cresques, metge jueu de Manresa", perquè visités el seu germà, l'infant Jaume, comte d'Urgell, que estava malalt. Però tornem al cas que ens pertoca.

Jaume Desfar va elaborar com hem dit, sis acusacions sobre Astruc Jucef, fins i tot contra la seva família i fills. Segons la seva versió els jueus del call de Manresa l'havien insultat i fins i tot atacat. Astruc Jucef es va assabentar a través d'un tal Lleonet, corredor de Manresa, del que pensava Desfar sobre les seves pràctiques medicinals i l'exercici d'aquesta. Sembla que Jaume Desfar, abans de convertir-se al cristianisme, no estava d'acord amb les tècniques medicinals d'Astruc Jucef i les males "cures" que aplicava:
Magister Jacobe, ego persequor vos quia dimisistis legem sacram quam tenebatis et receptis nescio qualem legem et teneor ex hoc persequi vos et expellere de mundo si possam.1
Una altra acusació contra Astruc Jucef, era la d'insults i calumnies. Jaume Desfar acusava Astruc Jucef i al seu fill d'insultar la seva dona, quan aquesta venia de la missa amb un rosari al seu coll. 

Metges jueus enfadats, la relació metge-malalt

Les denúncies de Jaume Desfar van aixecar mala maror dintre els jueus de Manresa, sobretot entre els metges. Aquesta disputa va afectar les relacions entre metge-malalt. Astruc Jucef es negà sistemàticament a atendre als jueus conversos de la ciutat de Manresa i d'altes llocs. D'altra banda cal assenyalar que Astruc Jucef i els metges jueus de Manresa, mai es van negar a atendre als cristians. De fet, existeixen encara a l'Arxiu Comarcal del Bages, molts documents on s'exposava les bones arts d'aquests metges hebreus i fins i tot visites de metges i astròlegs de fora Manresa per aprendre les seves tècniques. 

La conversió era l'autèntic pecat pels jueus catalans, tot i ser cristià un convers jueu sempre seria un "jueu pecador" a ulls dels jueus del call. De fet molts jueus es veien forçats a convertir-se al cristianisme, primer per evitar ser exclosos del sistema feudal català i amb els anys molts es convertirien per salvar la vida, i evitar ser linxats en pogroms i atacs sistemàtics als calls, sobretot a partir de l'arribada de la Pesta Negra l'any 1348 al nostre país. En Jaume Desfar, Abraham era el seu nom de jueu, apareix com a magister (mestre) en la documentació i tot sembla indicar que també era metge. Probablement la seva conversió al cristianisme fou una revenja "professional". Desfar va aprofitar la seva conversió per atacar a Astruc Jucef, no tan sols en el camp professional de la medicina sinó també en acusacions infundades que mai van arribar a corroborar-se. Cap testimoni ni cap judici posterior van evidenciar que Astruc Jucef, el seu fill i els jueus de Manresa ataquessin a Jaume Desfar, la seva muller i fins i tot llur filla. 

En aquell període de temps, els metges jueus de Manresa estranyament treballaven a la mateixa ciutat durant molt de temps. És cert que tenien una residència fixa dintre el call, però la majoria recorrien diferents viles i ciutats, cridats molts per la noblesa i els consellers de les viles, per les seves bones arts mèdiques. Un document que corrobora aquest fet l'aporta l'historiador i arxiver Joaquim Sarret i Arbós, al seu llibre Jueus de Manresa, de 1917. Sarret ens diu que el metge i cirurgià Astuc Jucef fou enfranquit l'any 1359 perquè vingués a viure a Manresa i a practicar la medicina a casa nostra. De fet Astuc Jucef va realitzar un testament l'any 1391 (annus horribilis dels jueus catalans) davant un notari de la ciutat. La seva presència durant tants anys a Manresa, li va fer guanyar una excel·lent reputació important dintre la comunitat jueva de la ciutat i també pels consellers locals, ja que aquest, tal com hem dit, fou enfranquit perquè pogués viure amb garanties a Manresa.

L'altre protagonista aviat desapareix del mapa, almenys de Manresa. La pista de Jaume Desfar es perd, i no apareix de nou fins a l'any 1372, quan el clavari2 de la ciutat de Barcelona li atorgà un ajut de 50 sous per la seva filla Margalida, suposada víctima feia sis anys dels atacs dels jueus manresans quan aquesta tenia tan sols nou anys.

Bibliografia: 

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa 

- TORRAS i CORTINA, Miquel (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autonòma de Barcelona 

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid 

- RIERA i SANS, Jaume (1987). Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a Calls 2, pp. 114-131 

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Impremta Anton Esparbé y Serra. Manresa

1 FERRAGUD, D. (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. CSIC: Madrid, p.234
2 El clavari era un funcionari del municipi encarregat de les finances i de fer els llibres de clavaria, on constaven les entrades i sortides del Consell Municipal. [BOLÓS, J. (2000). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV)]

03 de març 2017

L'extorsió reial als jueus manresans 1343-1346

Cornuts i pagar el beure...

Les aljames de jueus de la Corona d'Aragó del segle XIV van ser considerades "cofre i tresor" del rei, cosa que, lluny de ser una expressió metafòrica, es corresponia amb l'alt nivell d'extorsió fiscal que van haver de suportar els calls catalans a instàncies de la monarquia. Els jueus que estaven sota la protecció del rei van passar a ser tractats com servents del fisc, per això mateix sotmesos a tota classe de contribucions; així, a més dels tributs que ja pagaven de forma ordinària, com els anomenats trahuts o questias, les aljames catalanes, com totes les altres de la Corona d'Aragó, van haver de fer front, cada vegada més, al pagament d'ajudes extraordinàries que la monarquia va acostumar a demanar per al finançament de les seves empreses bèl·liques o per altres motius.

La implementació d'una fiscalitat extraordinària sobre els jueus també va poder ser una forma de sobrepassar els límits del domini real, a força d'estendre aquells subsidis, no només a les comunitats de jueus de les ciutats i viles de reialenc, sinó també a les que estaven establertes en altres territoris de senyoriu nobiliari o eclesiàstic. De fet, poc importava. Encara que fluctuants, les quanties d'aquestes ajudes o subsidis solien estar molt per sobre del que havia de ser satisfet a la Corona a títol ordinari. Amb tot, no es pot passar per alt que hi va haver un altre tipus de prestacions extraordinàries, fos en forma de préstecs o "bestretes", com també remissions de penes o multes, pagaments efectuats a canvi de l'obtenció de determinats privilegis..., la qual cosa podria situar aquests índexs de pressió fiscal bastant per sobre del que la sola demanda de subsidis permetia entreveure.

Durant les dècades de 1330-1340, paral·lelament amb un augment de les sumes exigides, es van arribar a assolir índexs fins mai vistos. Per més inri, la Pesta Negra de 1348 i els seus posteriors rebrots van tenir un doble impacte en la població jueva. No només va reduir la població a causa de la malaltia sinó que també van ser atacats calls, en ser acusats els jueus d'haver provocat l'epidèmia i la mort. El cas de Tàrrega de 1348 n'és un trist exemple. L’arribada de la pesta a Catalunya el juliol de 1348 es produeix l’assalt al call de Tàrrega i posteriorment el de Barcelona i Cervera. A Manresa els jueus es van escapar dels atacs, gràcies a la protecció reial i del batlle de la ciutat.

Fins a l’any 1341 l’aljama de Manresa havia tributat amb la col·lecta de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la seva participació es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat que era el cap d’aquella col·lecta, Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un rang diferent i es convertí en un subjecte fiscal tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona.

Els pagaments dels jueus de Manresa registrats als llibres 

La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials que ens van deixar els jueus.

El Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise és, dels dos únics exemplars d'aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l'aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. Els secretaris de la comunitat hebraica apareixen a la majoria d'aquests documents, especialment en els acords econòmics pactats amb jueus no residents a Manresa però amb activitat creditícia a la ciutat (1343-1346). De fet, el fons medieval de l’Arxiu Comarcal del Bages, disposa d'una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca l’any 1294 i l'últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir diferents viles del nostre país.

Les referències a pagaments de subsidis ordinaris i extraordinaris són abundants i entre les quantitats que l’aljama de Manresa hagué de satisfer al fisc reial n’hi ha de considerables: una assignació de 2.000 sous per a la reina Maria; un subsidi extraordinari de 1343 amb motiu de les accions bèl·liques empreses contra Jaume III de Mallorca al Rosselló i la Cerdanya, de 6.500 sous, apareix en nombrosos documents; una bestreta de 3.000 sous del subsidi ordinari de l’any 1344; un subsidi ordinari de 7.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1345; l’ordre reial de repartir entre l’aljama de Barcelona i les que havien format part de la seva col·lecta 4.000 sous, que havia de percebre Joan Porta, ciutadà de Barcelona; en les dues ocasions en què apareixen desglossades les assignacions locals de 200 lliures que s’havien de recol·lectar entre diverses aljames catalanes, la contribució de Manresa és similar: 12 lliures, 7 sous i 6 diners, l’any 1346, i 25 lliures pels anys 1348 i 1349 junts; un subsidi ordinari de 2.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1348; un subsidi ordinari de 3.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1351.

La pressió fiscal a la qual estaven sotmesos els jueus de Manresa era tan asfixiant i draconiana, que el call de Manresa es va endeutar més d'una vegada, ja que en moltes ocasions no podien pagar les quantitats que se'ls exigien, ja que no disposaven de prou moneda corrent (sous barcelonesos). Els jueus manresans havien de demanar ajornaments constantment a la Corona. Fins i tot en algun cas, es van arribar a empresonar a membres de l'aljama de Manresa per no pagar. Tanmateix a l'aljama manresana hi havia les despeses pròpies de la seva comunitat, com el lloguer del local que feia de sinagoga, els dels banys i de l'almoina, i també tot el relacionat amb la festivitat de la Pasqua jueva, la més important del calendari jueu.

Bibliografia:

- BENET, Albert: L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. (1983)

- MORELLÓ, Jordi: En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 (2011)

- MUNTANÉ, Josep Xavier: Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 (2016)

- SARRET, Joaquim: Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. (1917)

01 de desembre 2016

L'home que atacava els jueus

Un misteriós assaltant de camins: com tractaven els bojos a l'edat mitjana?

Les relacions entre jueus i cristians han patit diverses vicissituds al llarg de la Història. Si a l'Edat Antiga existia un judaisme anticristià, a l'edat mitjana, sense desaparèixer el primer, pot parlar-se més bé, almenys en determinats casos, d'un cristianisme popular antijueu. Els antics emperadors romans que van abraçar el cristianisme, com es veu en el codi de Teodosi i en el de Justinià, van tractar de restringir els drets dels jueus en matèria de propietat, de successió i en les seves relacions socials. Anàlogues restriccions trobem en els concilis de la França merovíngia i dels visigots de la península Ibèrica. El papa Gregori I, cap a l'any 600, va expedir un decret, pel qual prohibia atacar els jueus, encara que d'altra banda inculcava la separació de jueus i cristians. A partir dels segles XII i XIII, els jueus havien d'habitar separats dels cristians en un barri, el call o aljama. Perquè la distinció fos més clara i consegüentment es poguessin evitar amb més facilitat el tracte mutu i les celebracions de persones una i l'altra religió, se'ls obligava, des del Concili IV del Laterà, a portar un distintiu, consistent en una gorra punxegut i una franja groga o vermella cosida al vestit.

Mentrestant al segle XIV, Manresa viva, segons la historiografia local, el "gran segle de Manresa" o el segle d'or manresà. Un període puixant on es construeixen la Seu i la séquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec. També es constitueix el call de Manresa, ben documentat des de l'any 1266. El call manresà tenia una sinagoga, una escola i un cementiri propi, conegut amb el nom de la Fossana dels Jueus (a la zona del Passeig Pere III, darrere Puigterrà), en aquell temps fora del perímetre emmurallat de la ciutat. Fins a quaranta famílies havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus.

L'any 1320 els jueus de Manresa es queixaven que un estrany home, que vagava sense rumb pels camins que rondaven la nostra ciutat, els atacava quan els veia. Aquest home, aparentment era un boig que es dedicava a maleir els jueus manresans, els insultava i en alguns casos els colpejava. Els oficials reials s'havien negat a actuar davant les súpliques dels jueus, van dir, que aquell home els atacava no perquè fossin jueus, sinó perquè estava boig i era millor deixar-lo en pau, que ja es cansaria de fer-ho. El cas va portar cua, de fet els jueus manresans veient que no se'ls feia cas van acudir a la corona. El rei va ordenar que si l'home era detingut com un llunàtic o arrestat com un assaltant de jueus, hauria de ser tancat en qualsevol dels casos. La seva pista es perdria aviat, tot i que ja podem documentar un atac judeofòbic a la nostra ciutat al segle XIV. De fet, aquest segle se succeirien més atacs, avalots, desgreuges i insults als jueus catalans. Però que passava amb els bojos a l'Edat Medieval? Eren individus embruixats? Posseïts pel dimoni potser? Com se'ls tractava? Era realment boig l'individu que atacava els jueus de Manresa?

La bogeria, un capritx diví?

Des de l'Antiga Grècia els "bojos" eren percebuts com uns individus que havien patit el càstig dels déus. Davant la inutilitat de la raó per explicar aquest mal, amb el pensament escolàstic medieval se'ls va estigmatitzar. Segons la medicina antiga, el cos humà estava compost per diferents temperaments que tenien la seva correspondència amb els elementals: foc, aire, terra i aigua. Així, d'acord amb el temperament, vindrien els nostres mals, com enviats per una divinitat capritxosa. Quan es declarava que algú "estava boig" a l'edat mitjana, els seus béns passaven a ser administrats per la Corona, qui es responsabilitzava de cuidar-los, sent responsable que no es deterioren ni destruïssin i que seguissin generant beneficis, a fi d'afrontar les despeses durant la malaltia, i li fossin després lliurats al malalt si millorava. No podia prendre res en el seu propi benefici. Val la pena remarcar que aquestes mesures no només eren aplicades a les classes acomodades de l'Antic Règim, ja que existeixen registres de l'època on es pot veure que el 60% dels bojos pertanyien del món dels artesans, agricultors i treballadors. No era un privilegi per a pocs.

La cura dels bojos en general estava a càrrec de la comunitat. Quan això no era possible, eren atesos en els hospitals i en els monestirs locals. Aquells que es pensava que estaven bojos eren examinats per una comissió integrada per "membres de la comunitat a la qual pertanyia el presumpte malalt, els que havien de ser bones persones i lleials". Aquesta comissió avaluava si el pacient s'orientava correctament, la seva memòria i capacitat intel·lectual. Per exemple, se li deia que nomenés els dies de la setmana, amb qui estava casat, que nomenés a les persones que coneixia. Se'ls mostraven monedes. Se'ls demanava que fessin càlculs elementals amb elles. I també s'analitzava la seva vida quotidiana i els seus hàbits.

Arxiu:
  • Corona d'Aragó (ACA):C 364:190v (Any 1320/ 6/ 7)
Bibliografia:

06 d’octubre 2016

La Pesta Negra i els prestadors jueus

La ciutat dels morts

A mitjans de segle XIV, entre 1346 i 1347, va esclatar l'epidèmia de pesta més gran de la història d'Europa, tan sols comparable amb la que va assolar el continent en temps de l'emperador Justinià (segles VI-VII). Des de llavors la pesta negra va esdevenir una inseparable companya de viatge de la població europea, fins al seu últim brot a principis del segle XVIII. A Barcelona la pesta va arribar la primavera del 1348. Al maig d'aquell any va arribar un vaixell procedent de Gènova carregat de mercaderies. Quan els estibadors de Barcelona s'hi van acostar, van poder veure que a la coberta hi havia molt pocs mariners. La major part de la tripulació s'havia quedat a les bodegues, afectats per una estranya malaltia, de misteriosos símptomes i que deixava als infectats amb febres altres, deliris i, sobretot, uns estranys bulbs (d'aquí ve també el nom de "Pesta Bubònica") sota les aixelles i al coll. Uns bulbs que quan esclataven, expulsaven grans quantitats de sang i també de pus. Una visió esgarrifosa acompanyada de les rates i les puces que duien a sobre, les portadores del bacteri que causava aquesta mortaldat.

Quan la infecció derivava en infecció pulmonar -la variant pneumònica-, el pacient tenia poques possibilitats de sortir amb vida, a més de convertir-se en un perillós focus de contagi, en poder transmetre la malaltia per l'aire, a través de la tos, de manera similar a la grip. Quan això passava el malalt presentava bronquitis aguda, dolor al tòrax i fins i tot broncopulmonía de tipus hemorràgic que provocava que expulsés esputs sanguinolents. Una altra de les conseqüències de la pesta bubònica era el deliri -delirium-, un estat al·lucinogen generat per la febre que provocava en molts casos que alguns malalts patissin accidents i fins i tot se suïcidessin. L'arcaica medicina dels metges de l'època atribuïa el contagi a l'aire putrefacte i a la falta de salubritat a les ciutats -la qual cosa era certa-, però no seria fins a 1894 quan es descobrís finalment el mecanisme de contagi de la pesta: la puça de la rata negra o Xenopsylla cheopis.

Els rosegadors campaven al seu aire per unes ciutats, viles i pobles plenes de brutícia, on la higiene personal era una trista anècdota i en una època en la qual es va arribar a aconsellar, per exemple, el que recollia la següent recepta: "Banyar-se és cosa molt danyosa, doncs el bany fa obrir les porositats del cos per les quals l'aire corromput entra i produeix forta impressió en el nostre cos o en els nostres humors". En un escenari d'aquestes característiques la malaltia va tenir via lliure per actuar impunement, sembrant el caos, el terror, la putrefacció i la mort allà per on passava. Ningú creia que les rates eren en part les culpables de la seva transmissió, de fet l'individu medieval estava molt acostumat a conviure amb aquests rosegadors, que es trobaven per tot arreu. Per si no n'hi hagués prou, Europa estava sumida en un dels pitjors conflictes de la història: la Guerra dels Cent Anys (1339-1453) entre França i Anglaterra. Els cementiris eren insuficients per enterrar els cadàvers que s'amuntegaven i la burocràcia es va paralitzar gairebé per complet en les grans urbs. Per a molts historiadors, l'epidèmia va ser el començament de la fi del sistema feudal.

Milers de persones es van dedicar a recórrer els diversos països europeus fent penitència i demanant clemència al cel. Anaven en processó, portant encreuaments, orant, escoltant sermons que predicaven alguns membres del moviment i flagel·lant-se, d'on més tard vindria el nom del moviment, els Flagel·lants. Aquest moviment va ser clarament herètic, ja que invocaven el socors de la Mare de Déu i dels sants i albergaven en el seu si nombrosos elements místics, però al mateix temps feien una severa crítica a la jerarquia eclesiàstica, fins al punt de ser acusats d'heretges per les autoritats religioses. El sentit morbós que indiscutiblement hi havia en els flagel·lants anava unit a un anticlericalisme rabiós i en certs elements d'antisemitisme.

Les cròniques de l'època parlen de carrers infestats de cadàvers putrefactes, i de la total desaparició de la solidaritat familiar. Els fills abandonaven als pares, les esposes als marits, i fins i tot les mares als seus fills. Quan un membre de la família es posava malalt, era arraconat i moria en la més terrible solitud. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós, sense poder contrastar les fonts de forma fefaent, deia que la població de Manresa l'any 1348, abans de l'arribada de la Pesta Negra, era de 5.000 habitants, una xifra que es veuria reduïda fins a la meitat. De fet, si comparem la xifra de morts de la ciutat de Manresa amb altres viles catalanes durant els primers anys de mortaldat de la Pesta, se situaria entre el 40 i 60% en la majoria de casos.

Carta del rei Pere al batlle i el veguer de Manresa (1343). Prohibeix constrènyer als jueus del call de Manresa els pagaments dels seus deutes sota la pena dels tres terços.
(ES.08019. ACA, Arxiu Reial, Cartes Reials, Pere III [IV], 1718r)

La Pesta Negra i els negocis interromputs al call: Abraham Vidal i Arnau Blancús

Abans de la gran mortaldat de la Pesta Negra, el comerç, els mercats, les grans construccions i els préstecs havien convertit Manresa en una important ciutat del Principat de Catalunya. Fins a mitjan segle XIV la ciutat gaudia d'un creixement pròsper, tant en l'àmbit demogràfic com econòmic. Tot es va acabar de cop quan la Pesta Negra va arribar a la ciutat, convertint la mort en una tragèdia rutinària. Ningú s'escapava a les seves terribles urpes. Un exemple d'aquesta mortaldat sense aturador, la podem trobar en el cas de l'Arnau Blancús, de la Casa Blancús, de la parròquia de Sant Fruitós de Bages i el jueu manresà Abraham Vidal. L'any 1343, poc abans de l'arribada de la Pesta Negra a casa nostra, el rei Pere III i el veguer de Manresa havien prohibit amenaçar als jueus de l'aljama manresana d'obligar-los a fer els pagaments dels seus deutes sota la pena dels tres terços. Arnau Blancús havia acudit al call de Manresa a demanar un préstec, hipotecant un tros de terra que li havia establert el Monestir de Sant Benet. Blancús es va comprometre a plantar-hi en tres anys, vint tires de ceps i vint d'oliveres. Arnau Blancús no va arribar a plantar mai els ceps i vinyes que havia acordat amb Abraham Vidal. D'altra banda, Vidal tampoc veuria el seu acord completat satisfactòriament.

La Pesta Negra es va emportar ràpidament els dos protagonistes de la història. Tan Blancús com Vidal van morir per culpa de la Pesta Negra, una pesta que no feia distincions religioses i se n'enduia tothom sense miraments, malgrat els agitadors que afirmaven que la malaltia l'havien portat els peregrins, seguint les ordres d'una suposada conxorxa on els jueus catalans enverinaven l'aigua dels pous i els recs per assassinar els gentils. Tampoc els rics i privilegiats de l'edat mitjana podien aconseguir esquivar la mort de la Pesta per moltes possessions, terres i diners que tinguessin. Fins i tot el Papa Climent VI va haver de dictar una butlla (Vitae Paparum Avenionensium) exculpant als jueus de l'epidèmia per evitar que fossin exterminats per les masses aterrides.

Finalment el tros de terra hipotecat per Blancús, va passar als descendents del manresà Abraham Vidal, que va acabar sense cultivar i el monestir de Sant Benet sense rebre res a canvi. L'any 1361 l'abat de Sant Benet va prendre el tros de terra als fills d'Abraham Vidal, i va restablir el tros de terra a un fill d'Arnau Blancús, amb la clàusula que els hereus de Vidal podien tornar a recuperar el tros de terra si pagaven les despeses fetes pel restabliment de la terra, amb el vistiplau de dos prohoms.

Més informació al bloc:

- La mort tenia un preu: aquí
- Els negocis a l'aljama de Manresa: aquí

Bibliografia en línia:

- Tots els noms de Barcelona: "L'epidèmia de Pesta Negra del 1348"

- La Vetlla Verda: "Els metges de la Pesta"

- "La peste negra y la quema de judíos" (enllaç)

Arxiu:

- "De Pedro El Ceremonioso al Veguer y el Baile de Manresa. Prohíbe apremiar a los judíos de la aljama al pago de sus deudas bajo pena de los tercios". Arxiu de la Corona d'Aragó: CANCELLERIA REIAL, Cartes Reials, Pere III [IV], 1718

Bibliografia:

- Salvador i Montoriol, Joan (2003). "Història medieval d'un territori: Sant Fruitós de Bages (segles X-XVI)". Sant Fruitós de Bages: Abadia de Montserrat.

- Sardans i Rovira, Laura (2005). "La pesta negra de 1348. El cas manresà". El Butlletí Amics de l'Art Romànic del Bages. Núm. 140.

- Rafat, i Selga, Francesc (1985). "Notes sobre la pesta del 1348 a Manresa". Revista Gimbernat, vol. IV; pp. 243-247

Printfriendly