28 de març 2018

Educats, rics, manresans i... polítics!

El mirall manresà de finals del XIX

L'alternança pacífica del poder durant el període històric conegut com la Restauració Borbònica fou un sistema polític espanyol implantant l'any 1876 que va durar fins a l'any 1923, per alguns historiadors i per altres va acabar l'any 1931, quan es va proclamar la Segona República Espanyola. De fet aquest és un període que va durar molts anys, la constitució aprovada l'any 1876 que legitimava aquest sistema és la constitució que ha estat més anys vigent a l'estat espanyol i no pas l'actual de 1978, però tornem al cas que ens pertoca que és la nostra ciutat. El sistema de partits d'aquest període es tractava bàsicament en un "intercanvi" entre liberals i conservadors, seguint el model britànic, o cosa que és el mateix, i en argot mundà dels castellans: "quítate tu, que me pongo yo". Un intercanvi pacífic entre aquests dos partits que acceptaven de bon grat estar a l'oposició i al govern, mentre d'altres de més minoritaris no fessin la guitza, com els republicans, socialistes, carlistes o els primers partits catalanistes. Per donar joc aquesta trampa es feien unes eleccions de vidre, que fins a l'any 1890 no es van obrir a la ciutadania general, la masculina, les dones haurien d'esperar quaranta anys per votar. L'any 1890 l'estat espanyol recuperava el sufragi universal masculí (implantat per primera vegada al Sexenni Democràtic 1869-1874) a tots els homes majors de 25 anys. L'electorat passava de 800.000 electors a cinc milions d'electors a tot l'estat.

Dintre el món manresà, els anys 90 del segle XIX foren molt importants, la nova política de masses va suposar un canvi en la mentalitat de moltes persones: des dels més rics fins als més pobres. Es deixava de fer política en salons, casinos i cafès pels amics, familiars, socis i coneguts, i es portava la política al carrer, en bars, cantines i ateneus, ja que la majoria del nou electorat era de la classe treballadora. Calia exercir un control ideològic sobre aquestes noves capes de població, que no vivien precisament en l'abundància i el treball ben remunerat. La funció de la política manresana a grans trets, seguia sent la mateixa, protegir els drets dels amos, fabricants, grans comerciants i cacics locals. Grans propietaris agrícoles i amos de fàbriques aviat van donar importants sumes de diners als partits del torn dinàstic (liberals i conservadors), perquè aquests defensessin llurs interessos. Calia assegurar el poder, i el trampolí a la política municipal primer, i qui sap, potser estatal més tard. La carrera política era un camí per mantenir el poder i tenir contents als teus amics.

Igualment, la qüestió social va condicionar tota la política d'aquell període, i per exemple en les grans vagues de 1890 i 1897 de Manresa, molts treballadors van quedar-se sense feina, esdevenint la ciutat de Manresa en un autèntic polvorí, on fins i tot moltes famílies burgeses de Manresa van optar per abandonar la ciutat i instal·lar-se a Barcelona, la nova ciutat que s'havia annexionat els pobles del costat i havia construït un barri residencial de primer ordre com l'Eixample o el Passeig de Gràcia. Barcelona era on fer negocis i ampliar les xarxes amb noves oportunitats de fer més diners. Manresa s'havia quedat petita i encara més, hi havia una gran massa d'obrers, que en cas que es revoltessin podrien fer-se amb la ciutat. Manresa era una ciutat allunyada de tot, de fet als anys 30 del segle XX, les grans fortunes de la ciutat ja havien tocat el dos de Manresa i s'havien instal·lat a la ciutat comtal, on havien construït les seves grans cases modernistes, tot i això la nostra ciutat encara gaudeix de certs elements d'aquest tipus d'arquitectura, sobretot en l'espai que ocupa el primer tram del Passeig Pere III. Un petit regal en comparació amb les opulentes cases de Barcelona.

També cal mencionar un altre fet rellevant: el paper dels diaris, que treballaven al servei de grans partits polítics, fabricants i amos de la ciutat. Quan us diuen que un diari es basa en la llibertat d'expressió, és mentida, la llibertat d'expressió del diari és la de l'amo de la impremta i no la de la voluntat de la majoria. Un eufemisme recorrent dels periodistes per salvar el seu terreny i l'ofici. Paral·lelament les formes d'expressió populars van començar a expressar les seves idees polítiques mitjançant els fulletons i les proclames, i fins i tot es feia servir una paraula anglesa com míting per a les noves celebracions i concentracions d'obrers, que cada cop estaven més conscienciats políticament. Tanmateix per acabar, cal remarcar que la política local es feia exclusivament en castellà, arraconant el català en un estat d'abandonament administratiu, de fet era recurrent veure les plaques instal·lades, com la de l'alcalde Manel Oms i de Prat a la sala de plens de l'Ajuntament de Manresa en motiu de la seva reforma, en un perfecte castellà digne de Zorrilla. El català estava proscrit de la judicatura, la política i evidentment de tot el sistema educatiu espanyol, tot i que el poble de peu parlava exclusivament en català, el català no s'escrivia per enlloc i existien pocs diaris en català, un idioma que tothom escrivia com podia. Fins i tot els primers turistes espanyols que visitaven la ciutat es feien creus que els manresans i manresanes de carrer no entenguessin ni "papa" de castellà. El periodista Sinesio Delgado, natural de Palència (Castella), l'any 1897 explicava mig de broma, mig indignat, que quan va arribar a Manresa amb el tren, la gent no l'entenia!

Per saber-ne més:

- L'èxode burgès manresà cap a Barcelona. L'emigració a Barcelona: aquí
- El noble art de la política manresana. A tres quarts d'auca: aquí
- Carlistes i catalanistes en el consistori manresà: aquí

Bibliografia bàsica:

- PERRAMON, Montserrat (1990). Les vagues del 1890 a Manresa. Revista Dovella, núm.35, pp. 33-36.

- RUBÍ, Gemma (2005). El caciquisme i el despertar de la societat de masses. Manresa, 1875- 1901. Manresa: Centre d’Estudis del Bages/Arxiu Comarcal de Manresa.

18 de març 2018

Dintre i fora, la ciutat medieval

Els quarters i els ravals de la Manresa medieval

A les acaballes del segle XIII diversos factors van portar la ciutat de Manresa cap a un sorgiment d'unes noves elits econòmiques. Els impostos reials eren relativament baixos i els rics de la ciutat van poder invertir-los en millores de caràcter urbà, sobretot en l'arquitectura local que havia d'esdevenir un símbol de llur poder de la ciutat en la regió central de Catalunya. Foren anys d'esplendor econòmica on les classes dirigents, les grans famílies manresanes i els patricis van dedicar esforços en construir o més aviat bastir una imatge de ciutat rica, seguint els paràmetres medievals de l'època. El resultat de tot això fou que entre 1290 i 1330, segons ens diu Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i Declivi d'una ciutat medieval (2017), Manresa va iniciar la construcció de cinc esglésies gòtiques i un nou pont de pedra. Els campanars de les noves esglésies de pedra eren la viva imatge d'una ciutat en expansió. A partir de 1330, la ciutat va patir una important sequera que va obligar a emprendre un projecte ambiciós per portar aigua del riu Llobregat cap al riu Cardener, dissenyat per millorar la productivitat agrícola de Manresa, la famosa "Séquia".

Aquells anys foren d'un ritme de creixement frenètic, la ciutat havia quedat petita i van començar a sortir nous espais habitats fora del perímetre fortificat de les muralles. La ciutat augmentava fora muralles molt de pressa, per la impossibilitat d'encabir més gent dintre el nucli habitat. Les muralles del segle XII eren insuficients i aviat van néixer dos nous ravals, un a cada costat, a l'est i l'oest de Manresa. Cap a l'any 1320, els suburbis de Manresa eren gairebé tan grans com la ciutat de les muralles. D'aquesta manera, podem entendre que a principis del segle XIV la ciutat fos dividia en quatre quarters. Els quarters eren una espècie de districtes moderns, i eren utilitzats per fer lleves de tropes per la milícia del veguer, i per repartir els impostos a recaptar, i en alguns casos, fins i tot per escollir els consellers de la ciutat. Dos d'aquests quarters formaven part de la ciutat emmurallada, el de Santa Maria al sud i el de Sobrerroca al nord, mentre que els altres dos consistien en el raval oriental, Sant Miquel, i l'occidental, el de les Cudines, més conegut avui pel seu nom com Escodines.

Les noves muralles: Sant Miquel a dins, les Escodines a fora

L'any 1360 el temor a diferents invasions va obligar la ciutat a construir un nou teixit de muralles que protegís a tots els manresans, fou la darrera reforma que va efectuar la ciutat de Manresa respecte al tema de les muralles. Una declaració de 1362 diu que les ciutats non est clausa, tenien un sistema defensiu del tot insuficient. Sis anys més tard, van iniciar-se les obres per construir les noves muralles. El nou recinte emmurallat envoltava íntegrament el quarter de Sant Miquel, i cap al 1375, seguint la documentació del temps, les obres pràcticament ja havien quedat acabades. No fou el cas del quarter de les Cudines, el raval oriental de Manresa no va ser inclòs dintre les muralles. Els motius eren financers, tot i que també hi havia una explicació més fàcil. La part oriental de la ciutat era difícil de defensar, ja que s'estenia entre la part més alta dels barris de Santa Maria i Sobrerroca i el turó de Santa Clara a l'est. Les noves muralles de finals del segle XIV no protegien a tots els manresans, i la construcció de les muralles va deixar la ciutat exhausta econòmicament. Fins i tot els caps de casa de les parròquies hagueren de suportar la càrrega fiscal de la construcció.

Les divisions de la ciutat medieval

Durant el període medieval era freqüent dividir les grans ciutats en parròquies, i no en districtes o quarters. El cas de Manresa era peculiar, ja que la ciutat tenia una única parròquia que englobava la ciutat i un radi de cinc quilòmetres. Les autoritats locals van recórrer a un nou mètode de divisió, la dels "carrers" o quarters, una divisió administrativa que com hem dit abans, era per fins econòmics, defensius i més endavant, militars.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017): Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa.

- VALDENEBRO, Raquel (2007): El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

10 de març 2018

Presentació del projecte "Apugem la Persiana"

La història feta pels seus protagonistes

Apugem la persiana. Comerços històrics de Manresa és un recorregut en el temps, un projecte de recuperació d’història oral de la ciutat de Manresa. A través d’entrevistes a antics propietaris/es, dependents/es i altres testimonis, el projecte iniciat per la historiadora del Centre d’Estudis del Bages Lluïsa Font fa dos anys, ha recuperat la memòria d’establiments que han tancat i que han traçat la història comercial de la capital del Bages. Són establiments que, per raons diverses, han finalitzat la seva activitat, alguns fa molts anys. Tanmateix, el projecte vol ser un reconeixement a totes aquelles persones que han deixat la seva empremta en els comerços de la ciutat. 

Per aquest motiu el proper dimecres 14 de març, a la Sala d’Actes del Centre Cultural del Casino de Manresa, a les 19:30 l’equip de treball del projecte presentarà el seu web a la ciutat de Manresa. Amb aquest acte es vol fer un homenatge i un reconeixement a totes les persones que van col·laborar i participar en aquest projecte de recuperació de la història oral de la ciutat de Manresa. Un projecte d’investigació de llarg recorregut que ha rebut el suport de l’Ajuntament de Manresa i que el Centre d’Estudis del Bages ha apadrinat. 

- Més informació: 

Printfriendly