28 de novembre 2009

Serials de casa nostra

Imatge cortesia del bloc 'Manresa Calidoscopi'
Manresa es converteix en escenari de "Rosa"

La notícia popular per excel·lència de l'any 1995 va ser la decisió de TV3 de rodar la continuació de la gran sèrie Poble Nou, la primera telenovel·la pròpia d'èxit de la cadena, a Manresa. L'spin-off de Poble Nou venia a visitar-nos, amb el nom Rosa. La nova sèrie s'anomenava com la seva protagonista, Rosa, personatge interpretat per l'actriu Margarida Minguillón. La Rosa i els seus fills en la ficció, l'Anna i el Martí, serien els protagonistes principals durant les 29 setmanes que duraria la sèrie, que es va estrenar a la pantalla de televisió el 25 de setembre de 1995. La notícia va saltar als mitjans de comunicació el 13 de juliol. El 31 d'agost, els actors i tot l'equip de rodatge ja va aterrar a Manresa per rodar els primers exteriors. Dos dies abans, l'equip de càsting de TV3 va convertir el centre cívic Joan Amades en un plató improvisat per escollir figurants de casa per al serial.

Des de l'Ajuntament de Manresa, no es va voler deixar passar l'oportunitat per promocionar la ciutat. Així, el consistori va arribar a un acord amb la cadena catalana per tal que els protagonistes de la sèrie fossin enregistrats pels carrers i les botigues de la capital del Bages a canvi de trenta milions de les antigues pessetes, aportats per institucions i comerços manresans. Era una ocasió, en paraules del regidor de Cultura del moment, Ramon Fontdevila, "de promocionar la ciutat en horari de màxima audiència". Josep Benet i Jornet, l'escriptor de la telenovel·la, també considerava que la sèrie faria un servei a Manresa. "Rosa" es va consolidar de seguida els dilluns com el programa més vist de la seva franja horària. La popularitat de "Rosa" i de l'actriu Margarida Minguillón es va aprofitar per promoure Manresa amb la campanya comercial "Vine al cor".

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7.
- Bloc Manresa Calidoscopi

21 de novembre 2009

Una ciutat mal comunicada?

Manresa i les vies de comunicació, un breu viatge a 1971

Aquests dies la ciutat de Manresa, sobretot en els diaris digitals, hi ha una intensa discussió sobre la construcció d'un tramvia urbà. Els pros i contres són molts, i les opinions generen un debat entre els ciutadans que no escapa la realitat: Manresa segueix sent deficitària en les comunicacions, principalment exteriors, ja ni tan sols en la comunicació urbana, sinó en carreteres i també xarxes ferroviàries que superen els anys de retard, o el que és pitjor, continuen en els calaixos de projectes dels despatxos de la Generalitat.

A continuació un excel·lent extracte de La Vanguardia, del dia 28 d'agost de 1971, sobre la manca d'infraestructures viàries, crec que és una eina d'estudi interessant. L'any 1971 l'autor de l'article ja criticava durament la realitat de la ciutat de Manresa, una ciutat central sense comunicacions dignes d'un important nucli de comerç industrial.

MANRESA, núcleo distribuidor de comunicaciones sin aprovechar. La falta de buenas carreteras impide el completo desarrollo del centro de Catalunya.
(28/8/1971, La Vanguardia Española, extracte traduït al català)

La comarca del Bages, amb Manresa com a capital, ocupa una situació privilegiada, en la geografia de Catalunya. Si sobre el mapa de la regió catalana es creua una aspa, Manresa s'aproxima a l'eix central, semblant amb la ciutat de Madrid en la geografia peninsular.

Això no obstant, tot i estar en una posició central, que hauria de convertir Manresa en un punt de distribució i propulsor de comunicacions dintre la regió, els vials que comuniquen la comarca del Bages amb els quatre punts cardinals de Catalunya són extremadament deficients.

Potser són les comunicacions amb Manresa, des d'un altre lloc de Catalunya, les que d'una manera més palpable i més clara descobreixin que moltes del que anomenem carreteres no són més que antics camins carreters als quals simplement un dia se'ls va posar una capa d'asfalt.

Una zona sense comunicacions o amb comunicacions deficients, com les que fins ara han tingut les comarques centrals de la província de Barcelona i la província de Lleida, estan condemnades a vegetar. I Manresa en aquest cas n'és un exemple. No creix al ritme que podria créixer si disposes de bones comunicacions, i segueix sent una comarca amb una potencialitat econòmica insuficientment aprofitada.

[...] En efecte, tot el món sap que n'és de difícil fer un viatge Barcelona-Manresa. A l'hivern, algunes ocasions, s'arriba abans a Nova York amb avió que a Manresa amb automòbil. I el mateix succeeix entre Manresa i la seva seu episcopal, Vic.

Aquesta situació, com era d'esperar havia de provocar crisis, i la va provocar. No fou fàcil arribar a una solució, entre altres raons perquè era molt freqüent el fet que en una mateixa carretera un tram pertany a l'Estat i l'altre a la Diputació. És a dir, dualitat d'administracions, diferents criteris en prioritats, pressupostos que no sempre es coordinen i fins i tot criteris tècnics diferents.

L'eix del Llobregat

Però existia l'acord, fa ja alguns anys, i la cèlebre carretera d'Esparreguera a Bellver de la Cerdanya, que no anava ni a un lloc ni l'altre i que ha de formar l'eix vertical del Llobregat, amb Manresa en el centre d'una creu de línies de comunicacions. La Diputació per la seva part i l'Estat per l'altre rivalitzen per veure qui construeix més de pressa. L'Estat, des d'Abrera, per Monistrol, i la Diputació fins a Manresa. S'espera que a finals d'any que ve la via estarà llesta. No obstant això, aquesta carretera no tindrà sentit si no es procura també un enllaç directe amb Terrassa i Sabadell, ciutats que al seu torn han d'estar comunicades amb Barcelona amb una autopista lliure.

Manresa com a centre difusor de comunicacions és també el centre teòric d'una creu de carretera -que fins al moment, res obstaculitza que siguin autovies-. El puntal d'aquesta creu, és l'eix del Llobregat mencionat, aquesta carretera que s'està construint i ha d'arribar fins a Bellver de Cerdanya a través del túnel de Bagà. Perquè tampoc té cap sentit pràctic deixar el Berguedà en un cul de sac sense comunicacions, com està ara. A partir de Manresa, la carretera torna a ser de l'Estat i amb uns sols retocs, els 50 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Berga serien més accessibles. És a partir de Berga fins a Bagà que la carretera requereix un tractament completament nou, precisant el camí de carro asfaltat que és el que ara s'aprofita.

La comunicació Lleida-Manresa-Girona

Així mateix, també requereix un tractament nou les carreteres que des de Cervera i des d'Igualada passen per Manresa, enllacen amb Vic i, en teoria, haurien d'arribar a Girona. Aquest seria l'altre braç de la creu que deixa a Manresa en el centre.

Cada vegada es fa més difícil comprendre perquè Lleida i Girona no tenen comunicació directa. El camí pomposament anomenat carretera - la N-141, de Cervera a Vic a través de Calaf i Manresa-, hem d'oblidar-lo. Perquè el seu condicionament no vol dir arreglar el pis i llimar alguns revolts; s'ha de realitzar un traçat completament nou, perquè realment sigui una carretera. També podem dir el mateix de la pèssima carretera, tant a escala de traçat com de paviment, que uneix Manresa amb Bassella, passant per Solsona.

També, podria esmentar la C-241, entre Igualada i Manresa, de 29 quilòmetres, dels quals els set més pròxims a Manresa són de la Diputació, necessitin un traçat completament nou.

Des del centre de la creu, és a dir, des de Manresa, fins a Vic, és un tram que amb algunes obres de rectificació pot acceptar-se -seguim parlant d'un pedaç, però millor això que una altra cosa-. Però a partir de Vic, l'eix Lleida-Girona no es completa perquè el camí no torna a aparèixer fins a prop del pantà de Susqueda, a prop d'Anglès. Queden 20 quilòmetres entre el parador del pantà de Sau i el poble d'Anglès en el que no existeix ni el considerat camí carreter asfaltat.

Inversió rendible

S'entén, doncs, que totes les inversions en carreteres que es realitzin, tenint Manresa com a punt dominant, són extremadament rendibles. Seran carreteres que no tindran res a veure amb el turisme, tal com entenem aquest. Trobarem pocs càmpings i potser no vendran souvenirs: però el vigor, la força, la potència econòmica esdevindran i compensaran àmpliament l'esforç econòmic nacional.

Bibliografia:

- Hemeroteca "La Vanguardia Española" (Any 1971)

15 de novembre 2009

El doble crim del matrimoni Guixé-Oliveras

Els misteriosos crims dels masovers de la Culla

En el post La Casa de la Culla, feia esment d'un dels casos més misteriosos de la ciutat de Manresa, els crims de la Culla, és a dir, del doble assassinat del matrimoni format per Juan Guixé Farré i Luisa Oliveras.

En Joan i la Lluïsa eren els masovers de la Casa de la Culla, però aquests dos noms passarien als annals d'un dels crims més estranys i sospitosos de Manresa.

L'any 1923 Manresa gaudia d'un important nucli industrial i era una de les ciutats més habitades de Catalunya. En Joan, masover de 45 anys, va sortir a buscar caragols als entorns de la casa, el 22 de març de 1923 davant la seva desaparició es va descobrir el seu cadàver al costat d'un ramal de la Séquia amb símbols d'haver patit una mort violenta. Van córrer diferents rumors ràpidament, com el d'un possible assassinat per encàrrec o d'un suïcidi.

El cert és que el seu cadàver donava senyals d'una violència desmesurada, segons recull la premsa:
El ciudadano Juan Guixé Farré, de 45 años de edad, casado, natural de Barcelona y con domicilio en el Manso “La Culla” del que era colono, salió a media noche de ayer, alegando que iba a recoger caracoles, a cuyo efecto llevaba a prevención un cesto y un saco. Se ignora lo que pasó luego, pero es lo cierto que en la mañana de ayer fue encontrado su cadáver junto a la Acequia, con la cabeza y la espalda completamente destrozadas, habiendo sido recogidos pedazos del cráneo y cerebro a larga distancia del lugar del suceso. Se ignora si se trata de un suicidio o de un accidente fortuíto causado por haberle hecho explosión un cartucho de dinamita de los que se usan para los barrenos, ya que la muerte parece se la produjo un artefacto de esos.
(Pàtria, 24-3-1923)

Al final de l'article aparegut al diari "Pàtria" el 24 de març del 1923, el periodista afirmava que la víctima practicava l'espiritisme:
El desgraciado Guixé, profesaba ideas espiritistas.
Les alarmes es van disparar quan mesos després, la seva vídua era trobada morta. El 9 de maig del mateix any va ser la masovera qui es trobà morta, aquesta amb el cap esclafat, al costat de la pica de l'oli. Noves sospites d'assassinat, que tampoc es van aclarir mai. Davant la manca de proves i evidencies, van circular rumors de bruixeria i espiritisme pels carrers de Manresa. El doble crim s'havia convertit en un autèntic misteri.

La premsa se'n feia ressò:
Ya entrada la mañana ha corrido por todos los ámbitos de la ciudad la noticia de que en la casa conocida por “La Culla”, había ocurrido un sangriento suceso del que había sido víctima la mujer que en dicha casa vivía. Esta mujer era la esposa del hombre que hace un tiempo se le encontró muerto cerca de la Culla diciéndose que se había suicidado. Del hecho se ha dado conocimiento al Juzgado el cual se ha personado en dicha casa de “La Culla”. Allí se ha encontrado rastros de sangre que parece se haya cometido un crimen. [...] La interfecta se llama Luisa Oliveras natural de Castellfullit del Boix. Se le han apreciado dos heridas en la parietal izquierda y en el cuello, que le han producido la muerte. La muerte de esa pobre mujer ¿no despierta sospechas de que la muerte de su esposo en vez de ser un suicidio sea un crimen?
(Diario de Manresa, 9-5-1923)

Dos dies després de l'assassinat de la Lluïsa, l'11 de maig, dues persones van ser detingudes pels Mossos d'Esquadra al poble de Súria (Bages) sospitosos de cometre el crim.
Ayer ingresaron en la cárcel por sospecha de que fuesen los autores del asesinato de Luisa Oliveras, dos sugetos detenidos por los mozos de escuadra de Suria.

(Pàtria, 11-5-1923)

El cert és que mai s'ha pogut esbrinar si es va tractar de dos assassinats encarregats per una mateixa persona per un deute econòmic o per un assassinat que havia comès en Joan feia anys, si van ser suïcidis o fins i tot es pot obrir una hipòtesi amb el món de l'espiritisme com apuntaven els mitjans escrits. A prop d'on va morir en Joan, hi ha una pedra amb la inscripció JG i la data de la seva mort. El matrimoni no tenia fills i els familiars de les víctimes mai es van interessar si el que havia ocorregut havia estat un assassinat o un suïcidi.

Passat un parell de mesos, el diari El Pla de Bages titulava Un crim horrorós a la Culla per explicar la descoberta de la vídua de Guixé, Lluïsa Oliveras, que no vivia a la casa feia set dies, però hi anava a donar menjar al bestiar, morta a cops de pedra, possiblement per un lladre. Amb tot detall, s'hi explica què hi van trobar el jutge Segrelles i l'oficial criminalista Pascual quan realitzaven la inspecció ocular:
A l'entrar, hi havia un bassal de sang a dues passes de la porta. En la porta mateixa s'hi veia esquitxos de sang. Prop del barral hi havia una pinta i una forqueta. D'allí es seguia un rastre de sang fins a un recó que fèia darrera l'entrada on es veia una dona descalça amb els braços estirats i la cara tapada amb uns pantalons i una americana. Damunt del pit una pedra i damunt de la cara una altra pedra (...) El cap presentava una sèrie de ferides brutals, havent-li destrossat completament la cara. En cada mà, crispades, tenia dos dits escapsats...
Bibliografia:

- Diari Regió7 (Revista): "La Història d'un oasi rural dins la ciutat", 20/06/2009

- Diari Regió7: "La misteriosa mort del masover i la seva dona", 23/06/2009

- Hemeroteca ACBG: Pàtria, Diario de Manresa, Pla de Bages (Any 1923)

12 de novembre 2009

Les carlinades

L'arribada del xèrif Rafael Tristany a la ciutat

L'endemà del dia de reis de 1874, amb la I República Espanyola liquidada pel general Pavia entrant a cavall a les corts de Madrid i amb la Tercera Guerra Carlina com escenari, les forces carlines dirigides per Rafael Tristany van dirigir-se cap a la capital de l'Osona, Vic, amb la intenció d'ocupar la ciutat. Després de forts combats, i amb la ciutat plena de barricades aixecades per la milícia. Tristany va optar per la mateixa estratègia que li havia resultat beneficiosa al seu oncle, el mossèn Benet, trenta anys enrere, en els combats de Calaf: anar avançant casa per casa enderrocant els envans, superant així els obstacles que els barraven el pas als carrers, on estaven exposats al foc enemic. La ciutat de Vic va ser ocupada pels carlins i es van obtenir materials de primera mà com artilleria, canons de la casa Krupp i diners del saqueig, la següent parada de Tristany era Manresa.

Un mes més tard, els carlins ocupaven la ciutat de Manresa, davant la impotència i desesperació dels republicans. La Tercera Guerra Carlina fou l'última vegada que les muralles de la ciutat van ser utilitzades com a construcció defensiva, després de la guerra les muralles foren destruïdes per sempre, iniciant el període de la construcció de l'Eixample Manresà.

La conquesta de Manresa va suposar als carlins el control d'una extensa zona de l'interior del país, i les forces governamentals amb prou feines tenien capacitat per assegurar les grans ciutats de la costa. El control d'aquesta àrea suposava disposar de recursos per alimentar la tropa carlina.

Després de caure en mans dels carlins, primer Vic i posteriorment Manresa, va caure la ciutat d'Olot, a les que seguirien El Vendrell i la Seu d'Urgell. Com va afirmar Marià Vayreda a les seves memòries, un simpatitzant carlí podia travessar Catalunya des del Pirineu fins a la costa sense trepitjar ni un pam de terra liberal: "mentre sapiguessin formar en les places dels pobles i desfilar en les entrades i sortides amb lo degut ordre, ja n'hi havia prou"

Aquesta victòria convertiria Olot durant un any en la capital del carlisme català. Al contrari d'Euskadi o Navarra, a Catalunya mai existiria un exèrcit i estat carlí, durant els anys 1873 i 1874.

Els intents carlins per reordenar el Principat de Catalunya, cap a la construcció d'un nou estat tradicionalista independent?

A fe de donar una administració als territoris conquerits pels carlins, a finals del juliol de 1874 es va instituir una Diputació de Catalunya, presidida pel propi general Rafael Tristany. La constitució oficial no va ser pública fins a l'1 d'octubre de 1874, a la nova seu de Sant Joan de les Abadesses. En aquesta població es publicaria del desembre de 1874 al març de 1875, el Boletín Oficial del Principado de Cataluña.

Bibliografia:

- CANAL, Jordi (2000). El carlismo. Barcelona: Alianza Editorial

- GRAU, Jaume (2007). Carlinades. El "Far West" a la Catalana. Barcelona: Cossetània Edicions

10 de novembre 2009

Joan Vilanova i Roset

Dibuixant autodidacte

Joan Vilanova va néixer a Manresa el 1908, dibuixant a la ploma, a l'estilet i al llapis, fou un cronista gràfic de temps populars catalans i, sobretot, manresans. Un dels iniciadors del Cercle Artístic de Manresa i membre actiu del Gremi de Sant Lluc de Metges i Artistes. Joan Vilanova era un gran deixeble i sobretot amic d'un altre pintor: Evarist Basiana.

Vilanova va dibuixar una gran quantitat de referències de l’imaginari col·lectiu d’aquesta ciutat, així com de temes populars, especialment durant els anys centrals del segle XX, des de la dècada dels trenta fins a la dels setanta aproximadament. Firma diferents portades per al programa de les Festes de la Llum, i altres celebracions locals (com ex-libris, goigs, felicitacions nadalenques).

En llibres:

- L'angelet que no reia (1955)
- Cançons d'amor (1980)
- Nadales (1981)
- Cavalleresques i Religioses (1982)

Sobretot destaquen els dibuixos de "L'Auca de la Séquia" (1959) amb rodolins també ben escaients i expressius de Ramon Albareda i Garriga. Vilanova també dibuixa a diferents publicacions com "El Bé Negre", "L'Om", "L'Ave Maria", "El Dia", "La Batalla", el diari "Manresa" o la revista "Bages".

A part de la vena dibuixant també podem mencionar obres escrites de puny i lletra pel dibuixant com: "Ales, banyes i Lluquet" (un estil proper als Pastorets), "L'Auca de la Séquia" (representada posteriorment al Conservatori per companys artistes, metges, advocats, etc), "El Corso fiero o el aguila abatida a los pies de Montserrat" (de caràcter satíric) i "L'àngel de Nadal".

L'any 1980 l'Ajuntament de Manresa, el gremi de Sant Lluc i el Cercle Artístic li van rendir un homenatge, amb una exposició antològica de la seva obra. El 1985 publicà "Dibuixos d'una època", on aplegava l'obra realitzada per al bisbat de Solsona entre el 1949 i el 1951. El 1990 moria a l'edat de 82 anys.

L'any 2004 es decidí incorporar el nom "Dibuixant Joan Vilanova" a la nomenclatura de carrers de Manresa i el 2007 es va publicar: "Joan Vilanova: itinerari vital i artístic", escrit per Pere Sobrerroca i Vidal i Francesc Comas. L'any següent, el 2008, el consistori manresà, va commemorar el centenari del seu naixement amb un conjunt d’actes, exposicions i publicacions.

Bibliografia:

- Vilaró i Llach, J.: Art a Manresa, segles XIX i XX. Manresa 1983.

07 de novembre 2009

El carrilet Manresa-Berga

Quarta Part. La xarxa ferroviària de l’Alt Llobregat

Durant la Guerra Civil, el carrilet Manresa-Berga va patir de forma directa les funestes conseqüències del conflicte. Nombrosos ponts, estacions i material mòbil foren destruïts. Des de finals del 1938 fins a meitats del 1940 el traçat quedà totalment suprimit. El ramal entre el baixador del carrer Guimerà i l'estació del Nord restà ja quasi sense servei, perquè no es reconstruí el pont del riu Cardener; és de remarcar també que, en tenir la línia comunicació pròpia amb Barcelona, aquest enllaç no era necessari. Malgrat això, l'any 1951 l'Ajuntament de Manresa demanaria a l'estat que el convertís en subterrani.

És a partir del 1940, fins a mitjan dècada dels 50, on la línia gaudeix de la seva esplendor. Era l'època de l'estraperlo i dels inicis de la comunicació entre la gent del Bages i el Berguedà, que portarà una forta emigració de gent d'aquesta darrera comarca cap a la primera.

El 17 de maig de 1946 caducà la concessió de la línia Manresa-Olvan, que passà a ser explotada per la "Jefatura de Explotación de Ferrocarriles por el Estado". El tram Olvan-Guardiola, però, per ser de concessió posterior, continuava propietat de la companyia. Precisament per aquest fet, per la dificultat que suposava l'explotació de la línia en sectors de diferent propietat, l'octubre de 1961 l'estat nomenà a Ferrocarriles Catalanes com a administradors per mitjà d'un conveni. El 1955 la competència amb el transport per carretera ja començava a notar-se. El tren feia 2 viatges diaris de pujada i dos de baixada (fins a Guardiola únicament), mentre que l'autocar en feia 10.

Quan el 1963, per culpa de la competència i major rendibilitat del transport per carretera del ciment de la Pobla, l'empresa concessionària de la línia Guardiola-Clot del Moro es veurà en l'obligació de clausurar-la, el carrilet va intentar modernitzar tot el seu material per a poder competir amb l'incipient tràfec rodat, però aquest fet, ajuntat amb la disminució de carbó, la decadència i la continuïtat de l'augment del dèficit, feren prendre a la Companyia (dirigida des de Barcelona) una postura d'arraconament i oblit de la línia.

S'anaren reduint altra vegada els serveis, fins a quedar un sol tren al dia en cada sentit (el "correu"), augmentat, naturalment, els serveis per carretera. També es tornà a la utilització dels antics cotxes de fusta, que havien estat apartats per material més modern. Amb l'aprovació de la construcció del pantà de La Baells, que preveia inundar bona part del recorregut, la Companyia tingué una bona excusa per clausurar, malgrat que es trobessin variants i aquestes fossin considerades viables.

L'últim tren arriba a l'estació de Viladomiu (1973, "El tren de Can Rosal a Manresa" - Tèxtil de Llobregat)

El 2 de maig de 1972 s'aixecà la línia Olvan-Guardiola. L'1 de juliol de 1973 es feia el mateix entre Balsareny i Olvan. Més tard, gràcies a la unió subterrània dels pous de Balsareny i Sallent se suprimí el tram entre les dues poblacions.

El 1966 la Companyia a la seva "Memòria" afirmava: "En Manresa-Olvan, la baja, que cada día, ha de acentuarse más, del transporte del carbón, señala, para no muy tarde, la casi seguridad de la improcedencia de mantener la explotación".

Actualment, tan sols queda el tram Manresa-Sallent, explotat per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (des de 1979-1980) pel transport de la potassa de Sallent-Balsareny.

Les estacions de la línia del carrilet eren les següents:

Sortida: Manresa-Alta, Santpedor, Sallent (estació), Sallent (Plaça), Vilafruns (Baixador), Vilafruns (Mercaderies), Balsareny, Rabeia (Baixador), Navàs, Ametlla (Baixador), Vidal, Puig-Reig (estació), Puig-Reig (Baixador), Prat (Baixador), Viladomiu (Baixador), Gironella, Olvan-Berga, La Baells, Cercs, Fígols, Collet (Mercaderies) i Guardiola de Berga.

Bibliografia:

- Perarnau i Llorens, Jaume. «Carrilet Manresa-Berga. Aproximació a les influències socioeconòmiques, El». Dovella, [en línia], 1981, Núm. 3, p. 9-14, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/19974

Més informació del carrilet Berga-Manresa:

- Torna, torna carrilet - La Granja de Berga
- El tren de Can Rosal a Manresa - Tèxtil de Llobregat

04 de novembre 2009

El carrilet Manresa-Berga

Tercera Part. La xarxa ferroviària de l’Alt Llobregat

El primitiu projecte de carrilet entre Berga i Manresa no era estrictament el que tots coneixíem. En la "Memoria, descriptiva, facultativa y económica" -obligatòria per a la concessió- data el 1879, es preveu fer el recorregut seguint tot el traçat de la carretera de Vic fins a El Guix, connectant després amb la carretera de Berga, quedant sense tren la vila de Santpedor. Es preveia també una amplada de 0,75 metres, que posteriorment seria d'un mentre just.

En un principi es pensava fer arribar el tren fins a Berga, però dificultats d'ordre orogràfic -Berga està més elevat que el traçat de la línia- i interessos de propietaris particulars, van fer que el projecte no prosperés. Com a prova de què en aquest afer hi intervingueren interessos privats, hi és el fet que a Berga s'organitzaren manifestacions i protestes amb el crit "Volem el Tren".

Entrant ja el segle XX, concretament el 1914, s'obrirà la línia de Guardiola a Castellar de N'Hug (Clot del Moro), de 12 quilòmetres i d'iniciativa privada per part de la Companyia General d'Asfaltats i Portland Asland (la fàbrica del Clot del Moro fou la primera d'Espanya en fabricar el ciment pòrtland). Aquesta via tenia una amplada de 60 centímetres, gairebé com d'un tren de joguina.

El 1919, el "Tranvia o Ferrocarril Económico Manresa-Berga", juntament amb el Ferrocarril Central Català (Martorell-Igualada) i els Camins de Ferro del Nord-Est d'Espanya (Barcelona-Martorell) es fusionaran en la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans. La CGFC la formaren, però, l'any 1919, el F.C. Central Català i els Camins de Ferro del Nord-Est d'Espanya, per integració mútua de les dues societats. Amb el Carrilet Manresa-Berga (T o FEMB), que no desaparegué, hi signaren un acord d'explotació conjunta. La primera mesura que prengueren fou la de construir una nova línia entre Manresa i Martorell, amb la qual cosa quedaren enllaçades les línies de via estreta de l'Anoia i Baix Llobregat amb el Bages i Berguedà. La línia Manresa-Martorell s'inaugurà el 1924.

Bibliografia:

- Perarnau i Llorens, Jaume. «Carrilet Manresa-Berga. Aproximació a les influències socioeconòmiques, El». Dovella, [en línia], 1981, Núm. 3, p. 9-14, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/19974

Printfriendly