28 d’agost 2018

El santuari de Santa Maria de la Salut

Una visita al santuari de Viladordis

El santuari de la Mare de Déu de la Salut, antiga parròquia de Santa Maria de Viladordis (i abans de Vilamajor), és un centre de devoció mariana de la ciutat de Manresa i d'un bon sector del Pla de Bages. Tanmateix hi va lligat el record del pas per Manresa de Sant Ignasi de Loiola. El santuari és a dos quilòmetres del llevant de Manresa, dintre el seu terme municipal i l'extrem del petit altiplà situat entre els rius Cardener i Llobregat, aquest últim passa a poca distància, més al llevant, de Viladordis. L'accés és fàcil des de la carretera del Pont de Vilomara, on s'agafa el carrer de Viladordis (un dels més llargs de la ciutat), o des d'un trencall que es troba prop del quilòmetre tercer d'aquesta mateixa carretera que condueix directament al Pont de Vilomara. També per l'autopista Terrassa-Manresa i per l'Eix Transversal pel barri del Guix.

La història com a parròquia del santuari és tan llarga i densa que costa de sintetitzar. Podem fer menció que era una de les set parròquies filials de Santa Maria de Manresa i que existia, per tant, entre el 915 i 938, quan es féu la primera dotació de la qual seria la Seu de Manresa. En la nova consagració de Manresa del 1020 consta com Santa Maria de Vilamajor, nom que coexistí algun temps amb el de Viladordis, que és potser més antic i que devia ser el d'alguna gran hisenda veïna que acabà per imposar la seva denominació. Unes excavacions fetes recentment davant l'església han posat al descobert tombes antropomòrfiques i de fossa que daten del segle X, juntament amb parets i fonaments d'aquelles reculades èpoques.

Al final del segle XII es reconstrueix l'església, de la qual queda l'absis i bona part de la nau, però el despoblament del segle XIV li va fer perdre importància parroquial; el 1553 tan sols tenia els masos Guerau, les Marcetes i el Torrent. El seu rector, des d'abans de 1315, residia a Manresa i tenien cura de l'església uns ermitans que vivien en una casa propera, la qual fou refeta el 1522 amb l'ajuda dels consellers de Manresa, que s'hi reservaren una cambra per cas de pesta.

L'església va patir les primeres modificacions l'any 1519 de la mà de l'ermità fra Gaspar, el 1543 se li construí el campanar, més tard modificat en el seu darrer pis, i el segle següent es van construir les capelles del Roser i de sant Isidre; també es va fer un portal nou i s'amplià la nau. Malgrat tot, conserva un aire romànic i les restauracions modernes li han tornat bona part de la gràcia antiga. També s'ha embellit el seu redós amb un jardí u una font on es guarden antics sarcòfags, piques i d'altres elements procedents de les excavacions i de l'obra de restauració.

El 1878 l'església de Viladrodis fou agregada com a ajuda a la parròquia de Vilomara i es construí una casa per al sacerdot, adossada a l'església, però desproporcionada i que sembla ofegar-la. A desgrat de la seva categoria parroquial, hi predomina l'aspecte de santuari i d'indret de quietud i placidesa, afavorida per la seva posició planera, aïllada de la ciutat i d'amples horitzons.

Devoció al santuari: la relíquia de Sant Ignasi

Al segle XVI ja tenia la consideració de santuari, i és tradició que venia sovint a visitar-la i a pregar-hi Sant Ignasi, refugiat a Manresa des del 1522, a causa de la pesta que li impedí entrar a Barcelona. El títol de la mare de Déu de la Salut sembla arrencar del segle XVII, potser arran de la imatge mariana que es féu el 1552 o de l'actual, feta un segle més tard. Aquesta fou restaurada el 1890 per disposició del bisbe Morgades i, entre els anys 1936 i 1939, se salvà amagada en una balma.

Viladordis té un tríptic dins de la Ruta Ignasiana a Manresa, on es parla de la pedra que hi havia a l'entrada de l'església, ara exposada a l'interior, on sant Ignasi s'agenollava per pregar. Si no hagués desaparegut durant la guerra civil, també hi hauria un reliquiari de plata amb el cenyidor que el pelegrí va lliurar, abans de marxar, al veí mas de les Marcetes, on anava a demanar caritat. La recreació d'aquesta donació protagonitza un dels medallons que hi ha a l'espai d'acollida de la Cova, que abans eren a la coveta.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc: Història de Manresa. Volum I. Manresa: Zenobita, 2009

- SARRET i ARBÓS, Joaquim: Història religiosa de Manresa: esglésies i convents, Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987

05 d’agost 2018

El Comitè de dones contra la tuberculosi de 1912

La malaltia infecciosa de la tuberculosi

La tuberculosi és una infecció causada pel bacteri Mycobacterium tuberculosi, també coneguda com a bacil de Koch. Afecta principalment als pulmons (tuberculosi pulmonar), però també pot atacar a altres parts del cos com els ronyons, el sistema limfàtic o els ossos (tuberculosi extrapulmonar). La major part de les vegades, el bacil s'expandeix lentament pels pulmons, formant nòduls (tubercles) que fan cavitats i destrueixen el teixit respiratori. Els vasos sanguinis també poden ser erosionats amb l'avanç de la malaltia, fent que la persona infectada tosa sang. És curable i prevenible, però sense el tractament adequat pot ser mortal.

El 16 de juny de 1912, una gran gentada es va concentrar al parc de Sant Ignasi de Manresa per celebrar el festival antituberculós. Les dames del Comitè de Sant Ignasi es van encarregar d'organitzar aquesta trobada, i un dels principals convidats fou el doctor Soler. La concentració era una demostració per conscienciar a la ciutat de la importància de la higiene i el control sanitari, i també per reivindicar una millora social. Al principi del segle XX, el contagi de malalties infeccioses a Manresa era un perill tan real i proper, que es feia difícil d'aturar a causa de la manca de netedat dels habitatges i també pel gran dèficit nutricional de bona part de la població. Una de les malalties infeccioses que més preocupava la ciutat era la tuberculosi, que, en la dècada de 1910, provocava fins al 10% de la mortalitat a Manresa, però sobre d'altres malalties terribles com el tifus, la tos ferina i la verola.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans, Recull fotogràfic de Manresa 1876-1965. 

Printfriendly