Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Infrastructures manresanes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Infrastructures manresanes. Mostrar tots els missatges

09 de març 2016

Les creus de terme

Entre les parròquies i els municipis

Les creus sempre han estat un símbol religiós i alhora de protecció i fins i tot de guarda. Antigament es col·locaven a les entrades dels pobles i ciutats, vora dels camins i en algun cop fins i tot al bell mig de places o en capelles, esglésies i monestirs. A part de la finalitat de pietat, moltes creus tenien com a funció indicar els límits del municipi, del qual moltes van rebre el nom de creus de terme. Per tal de celebrar la trobada de la Veracreu per Santa Elena (mare de l'emperador romà Constantí, que va declarar el cristianisme oficial a l'imperi Romà a inicis del segle III de la nostra era), l'església havia celebrat al llarg dels segles la festa de la Santa Creu el dia 3 de maig. 

A casa nostra, la festa de la Santa Creu al segle XIX, es va celebrar a la basílica de la Seu, on al matí, començava una processó dins el temple i es pujava dalt dels terrats de l'església, on es col·locava la Veracreu sobre un petit pedestal fet de pedres i es recitaven els Sants Evangelis. En canviar de segle, la benedicció del terme tenia lloc quan acabava la missa. La comunitat, en processó, sortia pel portal de Sant Antoni (també conegut com el portal de l'Orgue), i al parc de la Seu, on antigament hi havia hagut el fossar, es feia la cerimònia. Quan aquesta finalitzava, la processó retornava a la Seu pel portal del Nord.

Manresa ha tingut durant moltes dècades moltes creus de terme, la majoria avui en dia han desaparegut o moltes han estat substituïdes per rèpliques modernes o per còpies més petites. Les creus eren de pedra, però també n'hi havia de ferro. Algunes de les creus desaparegudes eren la de la Plaça, la de sant Ignasi, la de sant Jaume o la del carrer de Montserrat. D'altres han tingut més sort, i sobreviuen encara com la creu de la Culla (restaurada per complet el 1986), la creu del Pont Vell o de la Guia, la creu del Pont Nou o del cementiri, la creu del Pont Fumat (de camí per la carretera de Can Massana) i la creu de cal Gravat o la de la Coscollola, anant de camí a Viladordis.

Un altre creu que encara podem veure és la Creu Guixera, dita originàriament creu del camí del Guix, i que l'any 1920 es va traslladar al grup de cases de la carretera de Santpedor (als afores de la ciutat en aquells anys). Avui en dia la creu és fàcil de localitzar gràcies a la nomenclatura, ja que la creu dóna nom a la via on està ubicada, al carrer Creu Guixera. D'altres creus famoses són la creu del Tort, la creu de Salelles i la creu de Viladordis.

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

04 de setembre 2015

Vies fora!

L'expansió del tren al segle XX

La ciutat de Manresa començava el segle XX com un punt de referència de molts projectes de construcció de noves línies de ferrocarril. La seva posició central del país la feia la via més adient per comunicar la costa, l'interior i la muntanya. A finals del segle XIX existien molts projectes sobre la taula, la majoria estaven fora de qualsevol plantejament econòmic i molts implicaven grans obres, amb túnels, aqüeductes i ponts per salvar les valls, els rius, etc. Un dels més importants fou el Proyecto de ferrocarril eléctrico de Barcelona a Manresa, presentat el 1908, que, passant per Rubí, Olesa de Montserrat, la Puda, Monistrol, Sant Vicenç i el Pont de Vilomara, havia d'arribar a través d'un túnel sota les Marcetes a la ciutat de Manresa per just l'altre cantó per on arribava l'actual tren de la Renfe. Aquest projecte contemplava un baixador al barri de Viladordis i un recorregut més "urbà" fins a arribar a l'estació Manresa-Alta.

La rescissió econòmica dels primers anys del segle XX (on Manresa va arribar a perdre habitants) va fer que moltes companyies de ferrocarril, hagueren de fer esforços econòmics i fusions per tal de fer front a la situació econòmica. El 1919, es creava la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans (CGFC), per la fusió de dues companyies: la Companyia del Ferrocarril Central Català (Igualada-Martorell) i la integració per la seva explotació conjunta del Tranvía o Ferrocarril Económico de Manresa a Berga. Aquesta nova societat, tenia dues línies de tren incomunicades, per la qual cosa fou necessari crear un traçat nou per fusionar els dos traçats. Amb aquest objectiu es va inaugurar el 1924 el traçat Manresa-Alta a Martorell. D'aquesta forma els trens de Berga, els de Manresa, Igualada i Martorell quedaven integrats en un sistema ferroviari únic, centralitzat a Martorell. Avui en dia formen part de la xarxa dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Amb aquesta construcció també s'aconseguia enllaçar amb el tren-cremallera de Montserrat que quedava despenjat a Monistrol de Montserrat, construït el 1892.

Dos anys abans de la inauguració del traçat Manresa-Martorell, les coses seguien millorant en el que feia el tren. L'any 1922, es construïa la doble via de la línia del Nord (Renfe) de Barcelona a Manresa, una gran millora en la qualitat del servei, reduint el trajecte de dues a hores a poc més d'una. Aquestes obres, per exemple, obligaren a moure de lloc la capella de la Guia, al lloc on avui la podem veure. Seria el tercer cop que la capella havia de ser traslladada, ja que a les obres inicials del tren, al segle XIX, es va enderrocar l'original i es va traslladar uns quants metres més amunt.

Fou el bienni daurat (1922-1924) del ferrocarril, va suposar que la ciutat de Manresa, disposés de dues companyies de ferrocarril per desplaçar-se fins a Barcelona, així com a les capitals vallesanes de Terrassa i Sabadell i les ciutats de la conca del riu Llobregat, com Martorell, Sant Andreu de la Barca, Pallejà, Sant Boi de Llobregat, Cornellà o Hospitalet de Llobregat. De fet, hauriem de sumar una altra línia de ferrocarril. L'any 1918 la companyia belga Solvay inaugurava el ramal ferroviari industrial (tot i que havia transportat viatgers durant molts anys) que anava de Manresa-Alta a Súria per tal de transportar les sals potàssiques d'aquesta població.

* Més informació sobre el ferrocarril a Manresa, prem l'etiqueta (tag) "El ferrocarril a Manresa"

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. «Històries de Manresa». Zenobita, 2009

- DD.AA. «Història de Manresa 1900-1950». Volum 1. Caixa de Manresa, 1991

- PEREARNAU, Jaume. «El carrilet Manresa-Berga. Aproximació a les influències socioeconòmiques». Revista Dovella, 3, 1981

02 de juliol 2015

Benvinguts a Manresa!

La carretera que havia d'acabar amb tots els maldecaps, un alcalde pesat i la visita d'un dictador
«Creo que esta carretera ha nacido con las alas encogidas para al futuro. Dos carriles me parecen un equipamiento insuficiente para el tránsito que ha de discurrir por este itinerario. Sólo prolongando hasta Manresa la autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa se podría hacer frente a las próximas necesidades que ha de generar el túnel del Cadí»
José María Milagro a "La Vanguardia Española" (1975)

En l'última entrada del bloc vam parlar de l'obertura de la nova carretera que seguia el riu Llobregat i connectava Manresa amb Abrera directament a l'antiga N-II, avui autopista A-2. Les cròniques periodístiques de l'època destacaven la persistència de l’alcalde Soldevila per aconseguir que les autoritats franquistes portessin la carretera a Manresa.

De fet l'any 1966 en l'última visita del dictador espanyol (la primera fou en ple període autàrquic) a la nostra ciutat, Soldevila va explicar-li en persona al dictador la necessitat de millorar les connexions entre Manresa i Barcelona per carretera. El mateix dictador va palpar de primera mà que el viatge de Barcelona a Manresa era una travessia de quasi 2 hores. Els manresans i bagencs haurien d'esperar pràcticament 10 anys perquè el trajecte entre la capital catalana i la capital del Bages, s'escurcés en gairebé la meitat passant de les dues hores a una.

El nou eix Manresa-Abrera ja es preveia en el Pla General d’Ordenació de la província de Barcelona de l’any 1959. Formava part de l’eix del Llobregat fins a la Cerdanya. De fet, com van dir diferents persones destacades de la ciutat al llarg del temps, l'alcalde Ramon Soldevila tot i ser un "tecnòcrata de buró" del franquisme més immobilista fou un alcalde titllat de constructor i gestor capacitat, ja que la ciutat postindustrial que avui coneixem forma part de la seva trajectòria al capdavant del consistori. 

La primera obra es va completar el juliol del 1973 amb l'eixamplament de la carretera al seu pas per Sant Vicenç de Castellet i l'obertura del túnel de Bogunyà per evitar passar per dintre el nucli de Castellbell i el Vilar, però la segona fase, la carretera de Monistrol de Montserrat a Abrera no es va acabar fins a final del 1974. Les obres van costar més de 300 milions de pessetes de l'època. Inicialment, s’havia projectat un túnel a la Puda, però va ser substituït per un viaducte de gairebé un quilòmetre de llargada, que va ser la part més espectacular de l’obra. La carretera es va batejar com a C-1411, en sintonia amb el nom de tot l’eix del Llobregat concebut fins a la Cerdanya. El nom es va mantenir fins al 2001, quan la Generalitat de Catalunya va canviar la nomenclatura de tota la xarxa viària sota el seu control, per acabar amb la codificació estatal basada en un únic punt de referència clau, la Puerta del Sol de la capital espanyola.

NO-DO “Noticiero” núm. 1670. Any XXXIII del 13/01/1975 (Sense àudio)

Hemeroteca:

- La Vanguardia: "Apertura del nuevo tramo de acceso a Manresa por el valle del Llobregat", p.38 (24/12/1974)

- Regió7: "L’eix Manresa-Abrera compleix 40 anys", p.4 (24/12/2014)

Més informació sobre el tema:

- La finestra, el riu i l'alcalde Soldevila: aquí
- L'autopista més cara i l'Operació Roca: aquí
- El nou eix del Llobregat: aquí

27 de juny 2015

La finestra, el riu i l'alcalde Soldevila

El viatge fins a Manresa per l'antiga C-1411

Fins a l'any 1974, anar en cotxe del Bages a la ciutat de Barcelona significava haver de fer un munt de revolts per carreteres estretes com en un cordill dintre un sac; o bé fer els revolts de la carretera de Can Maçana (a l'hivern molts cops tallada per la neu) fins al Bruc, que era la via més utilitzada des de Manresa, o bé els de la carretera de Monistrol a Collbató, o encara pitjor, la carretera de Castellbell a Terrassa, passant per Rellinars. El 23 de desembre del 1974, la inauguració del nou eix entre Monistrol i Abrera (on s'enllaçava amb l'N-II), que s'afegia a l'eixamplament del tram entre Monistrol i Manresa i l'obertura del túnel del Bugunyà, es va viure amb gran il·lusió entre la societat civil del Bages, del Berguedà i del Solsonès, que per primera vegada veia com la distància amb Barcelona s'escurçava considerablement.

L'alcalde manresà de l'època, Ramon Soldevila, ho resumia de forma explícita amb aquestes paraules, recollides a l'antic diari de La Gaceta de Manresa:
"Hasta ahora, en Manresa se entraba por la ventana, mientras la puerta natural, el valle del Llobregat, permanecía cerrada. Ahora, la puerta queda definitivamente abierta". 
Hemeroteca:

- Diari Regió7: "L'eix Manresa-Abrera fa 40 anys" [24/12/2014]

26 de maig 2015

L'autopista més cara i l'Operació Roca

La intrahistòria de l'autopista Terrassa-Manresa

El 1985, la gran banca espanyola es va adonar que Felipe González podria obtenir la majoria absoluta a l'any següent, possibilitat inquietant d'acord amb episodis com l'expropiació del holding Rumasa de 1983. Els banquers temien una deriva esquerrana del PSOE després de les eleccions generals de l'any 1986, cosa que finalment no es va produir, tot i que l'expropiació de l'empresa del controvertit empresari Ruiz Mateos va provocar un cert pànic a les grans fortunes i banquers de l'estat.

Tal preocupació era comprensible si tenim en compte les possibilitats reals dels contrincants de Felipe González: el líder d'Aliança Popular, Manuel Fraga, havia aconseguit el seu sostre electoral a causa del seu passat franquista, i les querelles internes havien acabat per descompondre a l'UCD, el partit que va crear Henry Kissinger i Adolfo Suàrez per "controlar" la Transició espanyola. Pel que fa als partits de dretes, només CiU es mantenia constant a Catalunya i el PNB, al País Basc, però el problema era que eren dos partits nacionalistes, o com deien abans regionalistes. Calia fer el salt, a Madrid i potser, qui sap, a les autonomies que feia poc que s'havien creat. Aquí és on neix l'Operació Roca, crear un partit conservador, deslligat del franquisme, o el que es deia en aquella època, una dreta a l'estil Tatcher, cosa que a l'estat espanyol era difícil, ja que la dreta vivia dels rèdits que havia donat el franquisme. Banquers, grans empresaris i mitjans de comunicació volien un partit nou, un partit liberal, democràtic i sense el tuf de naftalina provinent del franquisme, per donar una projecció de l'estat espanyol a Europa i món anglosaxó de país compromès amb els valors democràtics. A més, l'any 1985 l'estat espanyol estava en negociacions per entrar a la Unió Europea, que en aquells dies es deia Comunitat Econòmica Europea.

Els bancs espanyols van creure necessari catapultar des de les files de Jordi Pujol a un nou partit polític capaç de convertir-se en la frontissa entre els dos partits majoritaris (PSOE i AP) i expulsar del poder a González o, almenys, evitar que obtingués una majoria absoluta. El candidat idoni per a aquesta missió no va ser altre que Miquel Roca (diputat de CiU i un dels pares de la Constitució espanyola de 1978, juntament amb Manel Fraga per exemple), i el partit en qüestió va ser batejat com Partido Reformista Democrático. Un jove empresari madrileny, Florentino Pérez es va unir al projecte com a número dos de bord. De moment havien començat amb bons peus, ara faltava crear una base sòlida i consolidar un programa i obtenir els vots d'una classe mitjana-alta, una classe desacomplexada, que fugís dels clixés del nacionalcatolicisme i apostés pel que es coneixeria com a "nou-rics" de la dècada dels vuitanta. Es buscaven (sobretot) els vots dels yuppies (pares de l'Ibex-35) i gent de casa bona vinguda a menys, més interessada a fer diners, passar una bona estona a la borsa i esquiant a les millors estacions del país que en banderes, nacionalismes i lleis.

Els bancs, els deutes pendents i la "Operación Reformista"

El PRD va rebre dels grans bancs espanyols la suma de 24 milions d'euros (prop de 4.000 milions de pessetes, una xifra espectacular en aquells temps), tenint en compte els préstecs que van rebre els altres dos partits majoritaris per aquell temps: 9,6 milions d'euros per al PSOE i 7,2 milions per AP. Semblava que afluixant la cartera i posant els diners sobre la taula, la cosa seria fàcil i aniria tot vent en pompa.

L'èxit que va suposar la campanya electoral del PRD (més de 1.700 actes en 37 províncies de les 51 que té l'estat espanyol) va contrastar amb el sonor fracàs dels seus resultats. És el fracàs polític més important de tota la democràcia espanyola moderna, mai ningú amb tants diners ha fet el ridícul com ho va fer Miquel Roca Junyent i Florentino Pérez. Fou la darrera vegada des de Francesc Cambó en què el nacionalisme moderat català es va involucrar fins al coll en la política espanyola a canvi d'un increment de fortunes privades.

El partit liderat per Roca no va aconseguir ni un sol diputat, i el PSOE va guanyar les eleccions amb majoria absoluta. Van resultar ser els 24 milions d'euros pitjor invertits de la història de la política espanyola. Però evidentment tal suma de diners no era un regal, sinó un préstec, i els mesos següents a les eleccions els creditors cridarien a la porta del despatx de Roca per saldar deutes, volien recuperar la seva inversió.

Com és lògic, ni el senyor Roca ni el partit CiU disposaven de tals fortunes, així que el desemborsament va provenir del poble català, que va pagar de la seva butxaca sense saber-ho les aventures de polítics i banquers per intentar assaltar el poder a la capital de l'estat. Al Banc Hispano Americano, per exemple, se li coneix el seu cobrament per mitjà de l'empresa constructora Ferrovial (empresa controlada per CiU), a la qual va ser adjudicada la construcció i explotació de l'autopista Terrassa-Manresa, per decisió personal i directa de Jordi Pujol, president de la Generalitat.

Tot i que el projecte presentat a última hora per Ferrovial estava inacabat, no complia amb els requisits de l'adjudicació de l'autopista que havia d'unir Terrassa amb Manresa, i, en definitiva, no podia competir amb les altres ofertes, es va moure cel i terra perquè Ferrovial es fes càrrec de la construcció de l'autopista. Va ser el mateix Pujol qui el 20 de juny 1989 inaugurava amb tota la pompa corresponent aquest tram d'autopista, ple de revolts tancats i sense un trist túnel, de tan sols 33,5 quilòmetres el recorregut i que costava 360 pessetes de l'època, tot un dineral... i cosa curiosa, s'inaugurava abans de la data oficial establerta.
"La Generalitat había concedido a Ferrovial la construcción de una autopista de peaje entre Tarrasa y Manresa, pese a que estos, había presentado un proyecto deficiente e incompleto. El banco Hispano Americano, el de mayor participación en Ferrovial, gracias a la concesión, sufragó la enorme deuda dejada por la calamitosa Operación Reformista de Miguel Roca y Florentino Pérez. Como tantas otras veces, se utilizó dinero de los contribuyentes para pagar gastos de los partidos, y quizá también, gastos particulares". 
Memorias líquidas, d'Enric González

Bibliografia:

- Albert Rivera o l’operació Roca a la inversa [Diari ARA, 23/02/2015]

- El estrepitoso fracaso de la 'operación Roca' [El País, 15/05/1988]

- Miquel Roca o cómo medrar con España rompiendo España [Vozpópuli, 10/08/2014]

- Hemeroteca Diari Regió7 [diversos anys i entrades]

02 de febrer 2015

L'arribada del telèfon (1889-1932)

Parlar per telèfon des de casa

El 1889 l'empresa Balet, Graell i Cia obtenia per part de l'Ajuntament de Manresa la concessió per instal·lar a la ciutat la primera xarxa telefònica urbana. La instal·lació de les línies seria lenta, i el 1902, tan sols 150 abonats disposarien d'aquest servei. La xarxa manresana s'ampliaria als pobles del costat, els veïns de Manresa es van poder comunicar ben aviat amb les poblacions de Santpedor, Súria, Sallent o Sant Fruitós de Bages. Les primeres connexions s'havien de realitzar a través de conferència, les persones s'havien de desplaçar fins a la central telefònica de Manresa que va tenir el primer local al carrer de Sant Domènec. Amb el temps la central telefònica es traslladaria a la baixada del Carme, i més endavant al carrer de Sobrerroca. El 1906 s'implantava una novetat molt còmoda, els abonats de Manresa ja podien dur a terme les seves conferències des de casa seva, gràcies al fet que la línia es va modernitzar.

Tres anys més tard, el 1909 l'ajuntament de Manresa, en acabar-se la concessió de l'empresa Balet, Graell i Cia, va obrir a concurs públic una nova concessió, que seria adjudicada a la Companyia Peninsular de Telèfons, que va instal·lar-se a la plaça de Sant Domènec i va modernitzar les instal·lacions de la xarxa, de les quals, les més antigues ja tenien quasi 20 anys. Les millores van ser importants, destaca la implantació d'una nova feina, la telefonista, un nou ofici que solien fer les dones i que s'encarregaven de connectar receptors i emissors. En un principi les telefonistes treballaven dretes i en un dia solien fer uns 50 serveis als abonats. Amb el pas dels anys, a causa de l'augment d'abonats del servei telefònic. Per exemple, a partir de 1910 les telefonistes ja treballaven assegudes per cobrir millor la seva feina, perquè les connexions s'havien duplicat en pocs anys.

El 1924, la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya, la "Telefonica" que tots coneixem, va obtenir el monopoli d'aquest servei, seguint les noves polítiques econòmiques del govern de Primo de Rivera, on els grans monopolis estatals (Campsa, Telefònica...) prenien el control dels principals recursos, primeres matèries i serveis de l'estat. L'any 1932 la Telefònica es traslladà al Passeig de Pere III, xamfrà amb el carrer del Cardenal Lluch.

Durant els anys 30 el servei va passar a ser automàtic, per tant, les telefonistes aviat deixarien pas a màquines que connectaven receptors i emissors de forma automàtica. La companyia Telefònica va fer demostracions públiques i anuncis en la premsa perquè els abonats adaptessin els seus aparells al nou servei. Les demostracions ensenyaven el significat dels tres senyals bàsics: el de línia per marcar, el de crida i el senyal d'ocupat.

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Manresa: Efadós Editorial.

30 de juny 2014

La microhistòria de l'autopista de Montserrat

L'autopista dels maldecaps

Una gran infraestructura amb el màxim de consens possible. Aquest era el gran objectiu pels polítics entorn de l'avantprojecte per construir l'autopista Manresa-Terrassa l'any 1985. La petició fou formulada directament pel conseller d'Obres Públiques de la Generalitat, Xavier Bigatà, el dia de la presentació de l'avantprojecte a l'ajuntament de la ciutat, en un saló de plens carregat de gom a gom de notables de la comarca del Bages. Els principals partits polítics, CiU i el PSC, van formar una comissió favorable pro-autopista i es va intentar que les al·legacions dels ajuntaments de la comarca del Bages no posessin en perill l'obra, que havia d'assegurar una millor connexió de Manresa amb l'àrea urbana de Barcelona. 

El consens per la futura autopista A-18, no fou una missió fàcil en cap cas. A diferents poblacions del Bages, van mostrar el seu rebuig inicial o van proposar alternatives per evitar-ne l'impacte a la natura. A Sant Vicent de Castellet demanaven que el traçat de la via passés més lluny del nucli urbà, a Viladordis no volien que la construcció de l'autopista xafés les terres de regadiu i a Sant Fruitós de Bages, simplement, no la volien ni a prop, ni lluny. Tot el contrari, succeïa amb els habitants del Berguedà, que mostraven interès per aquesta via i volien que la connexió d'aquesta arribés fins a Sallent, empalmant amb l'eix del Llobregat.

La comissió pro autopista de CiU i PSC, doncs, va intentar coordinar les al·legacions dels municipis per tal que el traçat s'adaptés a tots els gustos del personal. Amb el projecte enllestit, l'altra gran pedra al ronyó eren els terminis en què s'havia de realitzar l'autopista. La Generalitat de Catalunya pretenia estrenar l'autopista el 1989, i des del Bages no s'assegurava que aquest pogués ser l'any definitiu de la inauguració. Finalment, però, tot i que l'experiència en aquests casos sol ser negativa, en aquesta ocasió la data es va poder complir abans de la data oficial. 

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (diverses entrades, any 1985)

Més informació:

- El trajecte Terrassa-Manresa l'any 1935: aquí
- El primer peatge del Bages: aquí

04 de novembre 2013

El miracle de la Llum: Sense trampa ni cartró?

L'època daurada de Manresa i "lo mal any primer" de 1333

Al començament del segle XIV, Manresa era una de les ciutats més importants del Principat de Catalunya. Als seus ravals, diferenciats per gremis i grups religiosos, es respirava una atmosfera d'intensa activitat comercial i artesanal, i un esperit de respecte i tolerància. Fruit d'aquest frenesí va ser l'augment de població, que donaria lloc a l'ampliació del recinte emmurallat i a la construcció de grans obres civils i religioses, entre elles dos ponts (El Pont Nou i El Pont Vell), la basílica de la Seu, i les esglésies i convents, tot això dins de l'estil gòtic de l'època baixmedieval. No obstant això, una terrible sequera l'any 1333, conegut com "lo Mal Any Primer" en les cròniques posteriors, va condemnar la ciutat a la fam, la misèria i a l'emigració de gran part dels seus habitants, les peregrinacions a Montserrat no servien de res, i la situació es va convertir en una veritable tragèdia.

Però com diu la sàvia dita les desgràcies mai solen venir soles; sense haver-se recuperat de l'anterior, tres anys després va sobrevenir una altra sequera, d'igual o pitjor gravetat. I, davant de tanta desesperació per la falta d'aigua, es va arribar a l'any 1339 on la situació era veritablement insostenible. Fregant la histèria col·lectiva, fins i tot es va pensar a devorar els cadàvers que infestaven els cementiris, els voltors voletejaven sobre les teulades de les masies i campaven al seu aire, donant-se grans festins amb el bestiar mort. Les terres delmades ningú les conreava i l'abandonament de les masies era constant.

La ciutat va perdre la meitat dels seus habitants. Ni la comunitat jueva de Manresa es va deslliurar d'aquell malson, llur cementiri situat als afores de la ciutat (el que avui seria la Plaça 11 de setembre) conegut amb el nom "La Fossana dels Jueus", ja no tenia prou espai lliure per rebre més cadàvers dels cristians que anaven morint i s'havien d'enterrar fora de la protecció de les muralles. Va ser llavors, a la primavera de 1339, quan els consellers de la ciutat -Bertran de Castellbell, Pere Vilella, Jaume d'Arters, Bernat de Sallent, Jaume Amergós i Berenguer Canet-, al no trobar cap solució, van coincidir a pensar que era vital per a la salvació de la ciutat i part de la comarca, dur a terme un transvasament d'aigua, a través d'una "séquia", que proporcionés aigua per regar els horts i per calmar la set.

Davant de tanta desesperació, el 23 d'agost de 1339, els consellers van viatjar a la Ciutat Comtal per entregar al rei Pere III "el Cerimoniós" l'ambiciós projecte; aquest no va veure cap dificultat i no va dubtar a dictar privilegi reial a la ciutat per donar llibertat de traçat a les obres de la Séquia, sempre que s'indemnitzés pels danys a tercers, a més, el monarca va concedir protecció i ajuda econòmica als manresans, a canvi d'algunes exempcions per poder pagar l'obra.

Així, el mateix any 1339 es decideix el seu traçat i comencen els treballs d'anivellament. L'obra s'encarregà el barceloní Guillem Catà i els germans Simó i Pere de Rodener. Els primers plets vénen del bisbe de Vic i dels habitants del poble de Santpedor que es neguen a pagar els impostos per la seva construcció. A finals de l'any 1340, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, com a senyor jurisdiccional del terme i parròquia de Sallent, es va oposar a què la séquia passés pel seu municipi i que a més provoqués una baixada de cabal al pas del Llobregat per Sallent. Després d'un any de negociacions i discussions, arriba l'excomunió del bisbe als obrers i consellers de Manresa, comportant la suspensió de la realització de tots els sagraments i de tota la litúrgia en el territori de la ciutat. Malgrat tot, els obrers de la séquia continuaren treballant en la construcció del canal. El conflicte amb el bisbe va durar fins a l'any 1345 i només es va poder solucionar quan, un cop mort el bisbe Galcerà Sacosta, el seu successor, Miquel de Ricomà, va tenir una actitud més dialogant i va acceptar les compensacions que li oferia la ciutat.

Segons la tradició; però, el final del conflicte fou degut al miracle de la Misteriosa Llum: una llum resplendent va arribar, provinent de la muntanya de Montserrat, fins a l'església del Carme, on va entrar per una finestra de la façana principal, al mateix temps que les campanes començaren a tocar soles. Un cop a dins es va situar sota la clau de volta de l'absis central dividint-se en tres rajos de llum que es repartiren entre l'absis, la capella de la Santíssima Trinitat i la de Sant Salvador. Després, es van tornar a reunir en un de sol que sortí de l'església en direcció Montserrat.

Un misteri documentant pels notaris

Abadia de Montserrat l'any 1657

Atribuïts aquests fets a la intervenció divina, el 21 febrer 1345 es commemora el Miracle de la Llum. Aquest fet va provocar que es posés fi a l'excomunió que pesava sobre la ciutat. Portada a terme pel bisbe de Vic, a causa del pas de la séquia de Manresa per terres del bisbat. El diumenge dia 13 de març de 1345, fra Bernat Carnicer, el Prior de l'església del Carme, va fer cridar a una sèrie de persones, les quals, sota la presència del notari Pere de Bellsolà, van recollir la declaració de vuitanta persones de Manresa que havien presenciat el prodigi de la Llum. Bellsolà van exposar:

"Que estant a l'església del Carme a prop de l'altar de la Santíssima Trinitat, el dia nou de les kalendas de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la "cadira" de Sant Pere i després de la sortida del sol, van veure a la capella de l'altar una flama o signe clar i fulminant semblant a un estel; que apareix d'aquesta capella i puja suaument i sense precipitar-se portant una trajectòria fins a la volta d'aquesta. Van sortir corrents a cridar als frares que van fer tocar la campana major de l'església, els religiosos que van veure el prodigi van cantar la Salve Regina. Aquella flama o signe lluminós va baixar pausadament a l'esmentat altar de la Santíssima Trinitat; després de sortir de la capella va pujar fins a la volta principal de l'església i sortint d'allí va pujar a la capella de la Santa Creu i Sant Salvador. Després de sortir d'allà no van veure mes signe, flama o prodigi".

La segona narració descrita pels frares del Carme parla sobre la visió que té fra Saclosa directament del cel, en la qual Déu li encomana que la capella construïda anés dedicada a la Santíssima Trinitat. 

"El 21 de febrer de 1345, tots els presents veuen arribar una meravellosa llum provinent de Montserrat, la qual, passa sobre la ciutat entre dos núvols cobrint els raigs del sol i dirigint-se cap on era la Mare de Déu del Carme. Quan la llum va estar davant de l'església va començar a sonar la campana per si mateixa; aquesta va entrar per un finestral i es va situar davant de l'altar major. Va prosseguir i va sorgir d'ella una altra tan gran i amb tant resplendor com la primera i prenent rumb cap a la capella de la Santíssima Trinitat, va ressorgir una tercera llum d'igual bellesa que va anar a la capella de Sant Salvador [...] Repetint tot això per dues vegades, el poble van anar a comunicar tot el que havia passat als frares i aquests al veure-ho van cantar versos i la Salve Regina".

Els notaris de la Llum

Pere de Bellsolà, que va autoritzar el requeriment del Prior del Carme el dia 13 març 1345, en les seves transcripcions als protocols de l'Escrivania pública va recollir el testimoni de 80 persones influents de la ciutat de Manresa que van explicar-li el miracle. Un altre notari, Francesc Gamisans, deia haver copiat de puny i lletra l'acta de Pere de Bellsolà, trobada en forma de nota o esborrany en l'Escrivania pública, i en feu la transcripció en el llibre de la Confraria de la Santíssima Trinitat l'any 1366. Maurici Sala, notari de Manresa en els primers anys del segle XVI fa una transcripció a un pergamí de l'acta del llibre de Gamisans, on signa el transsumpte, però s'oblida de datar i d'aplicar les fórmules notarials de l'època.

Més informació sobre el tema:

- Spellman i el miracle de Llum: aquí
- Els pergamins de la Séquia: aquí
- La gran llegenda, "la misteriosa Llum": aquí
- Arquitectura medieval: Miracle de la Llum a Manresa, aquí
- Auca de la Llum de Manresa, aquí

Poema de Felip Graugés i Camprodon:

- Obra poètica completa (p. 170): La miraculosa Llum de Manresaaquí

Bibliografia destacada:

- COMAS, Francesc; SERRA, Josep A. (1987). Itineraris per la ciutat (1) - Manresa, medieval. Revista Dovella. Núm.23. pp. 47-53

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1924). Historia religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Impremta Sant Josep.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1931). Llum!... a la Llum de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep.

- PIÑERO, Jordi: "La Séquia de Manresa: un canal d’irrigació construït el segle XIV per iniciativa del Consell de la Ciutat" (publicat a la seva web)

26 de desembre 2012

El nou eix del Llobregat

La inauguració de la carretera Manresa-Abrera

Fa pocs dies RTVE i Filmoteca Española han penjat a Internet tots els noticiaris de l’històric NO-DO (produïts entre els anys 1943 i 1981). Gràcies a la feina de l'Associació Memòria i Història de Manresa podem veure els 12 reportatges del NO-DO que es van realitzar a la nostra ciutat. El recull complet el podeu veure en aquest enllaç: www.memoria.cat/no-do

A continuació un NO-DO, concretament del dia 13 de gener de 1975, dedicat a la nova carretera de Manresa a Abrera l'antiga C-1411, ara C-55, carretera construïda pel Ministeri d'Obres Públiques. El film dedica un ampli reportatge a una via que en la seva inauguració retallava en quasi 25 minuts el trajecte entre Barcelona i Manresa. El noticiari es feia ressò: "El antiguo trazado ha sido remplazado por otro de moderna factura y buena visibilidad", en referència a l'antiga carretera de Collbató, que fins el moment era l'única carretera per anar a Manresa si es venia pel Baix Llobregat nord.

La nova carretera C-1411 evitava el seu pas per Collbató i connectava les poblacions d'Abrera i Manresa, seguint el riu Llobregat. “Noticiero” núm. 1670. Any XXXIII del 13/01/1975. Veure el vídeo amb l'àudio aquí: enllaç

26 d’octubre 2012

La Sèquia: enginyeria medieval

Llegenda, misteri i construcció 

Al principi del segle XIV el món medieval es troba en plena expansió, viles i ciutats es multipliquen per tot el territori. Manresa amb 2.000 famílies (uns 5.000 habitants, aproximament) s'ha convertit en una autèntica ciutat i en pocs anys es porten a terme un gran nombre d'obres civils i religioses. És en aquesta època que les muralles van arribar al seu màxim perímetre. A més, en pocs anys es van construir tres grans esglésies i dos ponts monumentals. Els gremis hi tenien un gran pes, sobretot els cuireters (amb una llarga tradició) o els sabaters, que van encarregar retaules a la basílica de la Seu.

Al començament del segle XIV Manresa va patir una terrible sequera. El 1333 és recordat en la historiografia catalana com Lo Mal any Primer. L'abril de 1339 els consellers de la ciutat de Manresa van iniciar el projecte de portar aigua des del riu Llobregat fins a la ciutat, per solucionar el greu problema. A més, l'existència d'aigua abundant permetria créixer i fer prosperar la ciutat.

Mentre es demanava permís al rei Pere III per a la construcció de la Séquia, els mestres de l'art del nivell van buscar el lloc més idoni per agafar les aigües del Llobregat. Tot i que Manresa és travessada pel riu Cardener, no es va pensar d'aprofitar-ne l'aigua, ja que hi té un cabal inferior, passa a un nivell molt més baix que la ciutat i les seves aigües tenen un alt índex de salinització.

Les obres van començar el mateix any sota la direcció del mestre d'obres Guillem Catà, però diferents problemes retardaren la construcció. Poc després de començada l'obra, en el punt d'afectar les terres del bisbe de Vic, aquest es va oposar que el canal hi passés, però els manresans van continuar les obres i començà el conflicte: el bisbe va posar en dubte la ciutat de Manresa i en va excomunicar els consellers, jurats i mestres d'obres que treballaven a la Séquia. L'any 1345 es va solucionar el problema amb el bisbe de Vic. Explica la tradició que el dia 21 de febrer van ocórrer els fets coneguts com «la Misteriosa Llum», els quals van fer decidir el bisbe a aixecar l'entredit i les excomunicacions de Manresa. Això va significar que el bisbe no s'oposava a la construcció de la Séquia i, per tant, l'obra es podia continuar sense tants entrebancs. El cert és que l'abril del 1345 el bisbe va morir i al cap de molt poc, el seu successor va signar una concòrdia amb la ciutat. A aquests fets també s'hi van sumar la manca de diners, les conseqüències de la Pesta Negra, etcètera, que van fer que s'alentís molt l'obra i que no es finalitzés fins passats quaranta-quatre anys del seu inici.

El principal ús de l'aigua de la Séquia era agrícola. El canal va permetre convertir una zona de secà en regadiu i crear l'horta manresana. Aquesta va arribar a una extensió aproximada de més de 1.000 hectàrees; s'hi plantaven cereals i després de la sega, hortalisses. També hi havia arbres fruiters, encara que en poca extensió. En algunes parcel·les del regadiu, s'hi conreaven primeres matèries per a ús artesanal, sobretot cànem i lli.

Manresa estava travessada també per dos torrents molt importants, el de Sant Ignasi i el de Predicadors. El torrent de Sant Ignasi, d'uns tres quilòmetres de longitud, s'alimentava de les aigües pluvials i de les escorrialles de la Séquia, a més d'algunes fonts originades per les filtracions del regadiu. Des de l'edat mitjana, s'hi van establir els tallers de blanquers i assaonadors que necessitaven l'aigua per transformar la pell en cuir. Van construir un gremi molt rellevant per la ciutat, i especialment al segle XVII. Des del segle XVI, també hi trobem el molí del Salt, que aprofitava el fort desnivell final del torrent, uns catorze metres, per fer moure les moles destinades a moldre els grans de cereals, també al llarg del recorregut, hi trobem altres molins.

El torrent dels Predicadors, de menys recorregut, i desnivell que el de Sant Ignasi, s'alimentava també de les aigües subterrànies de la Séquia, a més de les pluvials. Al seu costat hi trobem els tintorers i les fassines que aprofitaven l'existència d'un curs d'aigua per desguassar-hi les aigües tenyides o abocar-hi les vinasses obtingudes de la destil·lació del vi.

Altres activitats artesanals que aprofitaven la força de l'aigua eren els molins paperers, els quals, mitjançant unes grans masses, trinxaven draps a fi d'aconseguir la cel·lulosa per fer paper i, sobretot, els molins polvorers.

Des del segle XVI al costat del riu Cardener hi havia un molí fariner, un molí draper i tres molins polvorers. Els darrers aprofitaven la força de l'aigua per convertir el salnitre, el sofre i el carbó en finíssims grans de pólvora.

La Séquia no solament va tenir una utilitat agrícola i d'ús domèstic, sinó que, gràcies a ella —entre altres factors—, la ciutat de Manresa es va convertir en un nucli artesanal important dins de Catalunya.

Més informació:

— L'auca de la Llum (amb il·lustracions del dibuixant Joan Vilanova): aquí
— El traçat de la Séquia a la ciutat de Manresa: aquí
— Museu de l'Aigua i el Tèxtil de Manresa: aquí

23 de juny 2012

Història d'un canal impossible

Un port fluvial per la ciutat 

L'interès per millorar les anacròniques comunicacions de Manresa a principi del segle XIX van traslladar-se en el projecte de construcció d'un canal de navegació, i també de reg, que unís la nostra ciutat amb el port de Barcelona. Abans de l'arribada del ferrocarril a la ciutat el 1859, Manresa necessitava un accés ràpid a la costa per donar sortida als seus productes manufacturats, i evitar els tortuosos camins de l'època amb les tartanes tirades per cavalls.

El projecte havia de millorar el desenvolupament econòmic del Bages, però ben aviat va resultar irrealitzable pel seu alt cost econòmic, el cabal insuficient, els notables estiatges dels rius Cardener i Llobregat, i la quantitat d'encluses que les barcasses haurien hagut de superar. A la secció "Comunicaciones interiores", del periòdic El Español, el 24 de març de 1836, apareixia un article que portava per nom "Canal de navegación y de riego de Manresa a Barcelona"Ens podem fer una idea de quin impacte tindria la construcció d'aquest canal, no només a la comarca del Bages, sinó fins i tot a les comarques del pre-pirineu: 

"Este es el gran monumento que ha de eternizar el reinado de la inocente Isabel II, bajo la sabia direccion de su augusta Madre. El enlazará á la populosa Barcelona con Manresa, y esta vendrá a ser un remoto arrabal de aquella [...]. Por él se transportará ese apreciable y puro mineral de sal del coloso de Cardona, que se convertirá en oro y plata. El carbon de mina que rodea á Manresa será esplotado, y dará impulso á un sinnúmero de ingeniosas máquinas. El azogue que se oculta en sus entrañas, y cuya esplotacion es facilisima por la ventajosa posicion del sitio en que se encuentra su laboratorio natural, no dejará de ofrecer ricos cambios. El trigo, que es estraido de los estensos campos de Urgel y Aragon, se derramará por la muchedumbre de los pueblos que rodean la linea del canal. Los algodones, que se hilan primorosamente en las numerosas fábricas de Manresa, y en las de Sallent, Navarcles, Castellgalí, Suria, Molins de Rey y otros pueblos, y que luego se consumen y tejen en aquella ciudad, y en Berga, Bagá, Gironella, Cardona, Prats, Sallent, Sampedor. Las lanas y acreditados paños, estameñas y otros tejidos de las poblaciones indicadas, y las de Moyá, Castelldersol. Los riquisimos tejidos de seda, cintas, pañuelos y otros artefactos primorosos, en que se ocupan millares de telares en Manresa y pueblos circunvecinos. La pólvora, el papel, el salsaturno ó albayalde, llamado por los franceses blanc de plomb, el vidrio, el aguardiente; en una palabra, todo género de artefactos que elaboran sus fábricas é ingeniosos talleres [...]."

El projecte del canal de reg i navegació de la ciutat de Manresa entra en el camp dels intents de modernització que es van emprendre a la primera meitat del segle XIX a càrrec dels governs liberals de Madrid, molts dels quals no reeixits, com en cas dels canals navegables; i altres amb un èxit aclaparador, com en el cas dels ferrocarrils.

El projecte de canalització dels rius Cardener i el Llobregat, que havia de millorar el transport entre les ciutats de Manresa i Barcelona, va aparèixer l'any 1814, amb la finalització de la Guerra del Francès, quan la Junta de Comerç de Barcelona va encarregar a l'arquitecte Tomàs Soler i Ferrer, expert en projectes de canalització i construcció de ports, l'estudi de l'obra. Soler va dir que la construcció era factible, i n'elaborà els plànols poc temps després, tot i que mai s'han pogut trobar en l'actualitat.

La Junta de Comerç de Barcelona va comunicar aquest projecte al consistori de Manresa el 21 de juny del 1815, anunciant la propera visita de Soler i Ferrer. En la missiva, que es conserva a l'Arxiu Comarcal de Manresa, hi diu que el canal navegable permetria "fer més fàcils, més barates i millors les comunicacions i els transports"Aquest projecte no va fructificar mai a causa del seu elevat cost de construcció. La hisenda pública estava en bancarrota i les despeses havien de sortir directament de l'increment dels impostos entre els pobles veïns, que encara patien les conseqüències d'una guerra que va durar 6 anys.

Bibliografia i recerca:

- Diari Regió7: "Un projecte del segle XIX preveia un canal navegable entre Manresa i Barcelona" (07/10/10)

- Bloc "Navarcles: notícies aparegudes en diaris i revistes antigues"

14 de març 2012

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 3. El preu a pagar

Fotografia: La Séquia de Manresa poc abans d'arribar a la "Casa del Sequiaire", al fons de la imatge es pot observar un dels pontarrons que permeten travessar d'un cantó a l'altre.

Encarem l'últim capítol dedicat a la protecció reial de la Séquia, situant-nos l'any 1599, a les corts que es van reunir a la ciutat de Barcelona. Després de la reunió de les corts, el síndic enviat per Manresa a les Corts es va mostrar molest pel preu de les penes que s'imposaven a qui gosava atemptar contra la Séquia. Segons el text de la sol·licitud manresana, aquests 500 sous de multa encara no eren prou intimidatoris i sembla que molts pagesos de la zona continuaven prenent aigua de la Séquia sense el permís corresponent, pel qual es demanava al monarca que augmentés aquesta pena a 1000 sous, tal com s'havia estipulat abans que el 1596 el rei Felip II va reduir a la meitat la pena per atemptar contra la Séquia a canvi de la seva protecció reial. Davant d'aquesta sol·licitud del síndic manresà el rei va decidir que calia augmentar novament la pena, però tan sols ho va fer fins a arribar als 600 sous de penalització.

D'altra banda, cal remarcar que, a part de l'actuació del sometent de la ciutat, l'única manera que Manresa tenia per defensar la Séquia davant d'actuacions vandàliques de bandolers i d'altres malfactors, era aconseguint aquesta custòdia reial amb la qual s'assegurava que els oficials reials i la justícia es posessin del costat en la tasca de protegir i garantir la integritat i el bon funcionament de la Séquia.

Evidentment, això servia i era efectiu també per respectar i fer complir totes les ordenances i privilegis anteriors que regulaven l'ús i el funcionament de la Séquia i, així mateix, perquè tothom, manresans i forasters, respectessin les atribucions del sequiaire i l'obeïssin en tot allò que disposés respecte a l'ús i control de l'aigua. Per tots aquests motius, ja que hem de remarcar la importància i la necessitat d'aquestes constants declaracions de protecció i custodia reial de la Séquia al llarg del segle XVI.

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Sèrie completa:

- La protecció de la Séquia durant els segles XV i XVI. Capítol 1: La protecció reial, aquí
- La protecció de la Séquia durant els segles XV i XVI. Capítol 2: En nom del rei, aquí

Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Séquia", aquí
- "De la séquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí

05 de març 2012

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 2. En nom del rei

Fotografia: "ALS 2 D MARÇ D 1680 SE CANA LA CEQUIA QUE FE D LLARGARIA 19080 CANAS 4 PALMS D LA RESCLOSA FINS AQUI". Placa commemorativa situada en una façana del carrer Puigterrà de Dalt a la ciutat de Manresa, restaurada el 2 de març de 1980 per la Junta de la Séquia (Tot Passejant: La Séquia de Manresa).

Una nova confirmació del privilegi de salvaguarda reial de la Séquia atorgat per Alfons el Magnànim, va tenir lloc el 20 de desembre de 1529 i va ser concedida per Frederic de Portugal, bisbe de Sigüenza i lloctinent general del rei a Catalunya. Amb tot, quatre anys més tard, el 1533 i amb motiu de la celebració de corts de Montsó, el síndic manresà enviat a les corts va demanar a Carles I, entre altres peticions, que confirmés i renovés la declaració de protecció i salvaguarda reial de la Séquia. Carles I acceptà aquesta petició i, amb l'habitual i lacònic plau a sa magestat, es donava per entès que tenia lloc una nova declaració de protecció de la Séquia en els mateixos termes en els quals l'any 1428 l'havia atorgat Alfons el Magnànim.

Un any més tard, el 22 d'agost de 1551, Juan Fernández Manrique de Lara, marquès d'Aguilar de Campoo i canceller major de Castella, actuant com a virrei o lloctinent general del rei en el Principat de Catalunya, atorgava un nou document de protecció de la Séquia, de tots els elements que la formaven i l'envoltaven (resclosa, canal, aqüeductes, ponts, etc.) i de la gent que hi estava relacionada (sequiaires, treballadors, etc.). Arran d'aquesta declaració, tota la Séquia i tots els que hi treballaven quedaven novament posats sota custòdia directa i guiatge reial, i amb aquest document el lloctinent manava als oficials reials, que sota pena de 1.000 florins d'or, complissin i respectessin aquesta custòdia i la fessin complir i respectar.

Fotografia: Felip II, va concedir dos privilegis de salvaguarda reial a la Séquia.

Passats uns anys, el 1585, la ciutat de Manresa enviava el notari Antic Sala com a síndic davant del rei Felip II per demanar-li que, una vegada més, aprovés, ratifiqués i concedís de nou aquest privilegi de salvaguarda reial de la Séquia, concessió que, òbviament, el rei va fer mantenir la pena de 1.000 florins d'or per a tots aquells oficials reials que l'ignoressin, no la fessin respectar o hi actuessin en contra. Cal remarcar que els anys 1588 i 1589 es va fer publicar i pregonar aquesta salvaguarda reial concedida el 1585 i, per aquest motiu, en diversos punts de la Séquia es van col·locar penons i fites amb l'escut de la ciutat.

Més tard, el 1596, el mateix monarca Felip II tornava a rectificar els privilegis de la salvaguarda i protecció reial de la Séquia, però si abans eren 1.000 florins la quantitat estipulada per salvaguardar la Séquia, aquesta vegada la multa imposada eren 500 florins d'or a tots aquells que posessin obstacles i impediments al compliment del privilegi de la visita i visura de la Séquia, privilegi que es tornaria a ratificar i ampliar l'any 1599 durant les corts que es van celebrar a Barcelona.

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Anar al primer capítol:

- La protecció de la Séquia durant els segles XV i XVI. Capítol 1: La protecció reial, aquí
Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Séquia", aquí
- "De la séquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí

27 de febrer 2012

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 1. La protecció reial

Fotografia: Aqüeducte de Conangle al municipi de Sallent (Tot Passejant: La Séquia de Manresa).

L'any 1383 es van acabar les obres de la Séquia i l'aigua del riu Llobregat, per fi arribava a les muralles de la ciutat de Manresa, però la seva construcció va comportar un nou repte, protegir la canalització d'aigua contra possibles atacs, saquejos o atemptats.

Al llarg dels 26 quilòmetres del recorregut del canal i de diverses solucions arquitectòniques que la conformen -canals, ponts, aqüeductes, mines (trams soterrats), etc.- feien que la Séquia fos fàcilment vulnerable atès que destruint algun pont o aqüeducte, es podia fàcilment interrompre el cabal d'aigua a la ciutat de Manresa, i al seu sistema de regadiu que girava entorn d'aquesta construcció. Aquesta vulnerabilitat del canal, juntament amb la importància vital de la Séquia per la ciutat, van comportar que ben aviat esdevingui un objectiu fàcil de tots aquells que volien perjudicar la ciutat o fer-li xantatge sabotejant la Séquia. Per aquesta raó, cal indicar que a partir del moment de finals del segle XIV que la Séquia va començar a ser plenament operativa, tots els esforços de la ciutat es van concentrar en el seu manteniment i protecció.

Així, pel que fa al manteniment, a més de la feina que feia el sequiaire, cal remarcar que a les ordinacions del nou règim municipal atorgades l'any 1480 s'establia que cada tres mesos un mínim de dos consellers haurien de fer la inspecció de la Séquia, amb una pena de 10 lliures si no es realitzava.

Fotografia: Fita de la Séquia (1805) a l'exposició "La Séquia i l'Aigua" del Museu de la Tècnica de Manresa, té l'escut de la ciutat de Manresa perquè els terrenys per on transcorre són terme municipal de la ciutat.

Amb el manteniment assegurat, calia aplicar mesures legals que n'asseguressin l'altre puntal, la protecció. La principal protecció de la infraestructura fou la reial, gràcies al rei Alfons el Magnànim, el 25 de setembre de 1428 la Séquia quedava protegida pel monarca, per tant, qualsevol atac era considerat un ultratge al rei i a la corona. Val a dir que aquest privilegi del segle XV la Séquia quedava sota custòdia directa del rei i dels seus oficials i que aquells que atemptessin contra l'aigua, contra el canal i contra els sequiaires incorrien en el delicte de lesa majestat, i serien jutjats per la jurisdicció criminal.

Aquest privilegi atorgat per Alfons el Magnànim era important per la seguretat, defensa i continuïtat de la Séquia, i per aquestes raons, la ciutat en va anar demanant successives ratificacions. La primera d'aquestes confirmacions la trobem en el document de la capitulació de Manresa davant de Joan II, del 1472, pel qual, entre altres coses, la ciutat demanava al lloctinent general del rei -i n'obtenia- la salvaguarda i protecció reial de la Séquia en els mateixos termes d'abans de la Guerra Civil Catalana.

- Llegir més: (II), (III)

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Séquia", aquí
- "De la séquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí

05 de desembre 2011

L'eix Diagonal

Un nou accés a la capital del Bages

Fotografia: L'Eix Diagonal a la comarca del Bages (territori.scot.cat)

El mapa comarcal de Catalunya de 1936 va portar-se a terme sota diversos criteris, un dels més destacats dels quals era que, des de cada poble, es pogués anar i tornar en un dia a la seva capital comarcal. La possibilitat pràctica de poder-se desplaçar al mercat setmanal de la capital limitava la possible artificiositat d’un mapa administratiu i li imposava allò que, avui en dia, en diríem criteris de sostenibilitat. El cas concret de les ciutats de Manresa i Igualada era difícil d'entendre, perquè la connexió d'ambdues ciutats, restava en un estat molt primitiu, amb una carretera estreta i plena de revolts, fins a la construcció i finalització de l'Eix Diagonal.

La construcció d'aquesta gran infraestructura a la comarca del Bages es va efectuar en dues velocitats, el primer tram inaugurat el 2005, unia Salelles (Sant Salvador de Guardiola) i el poble de Castellfollit del Boix; i la segona fase es va iniciar el segon semestre del 2009, i es va acabar abans del termini previst, en concret el tram pendent d'executar era el que connectava l'Eix Diagonal amb l'Eix Transversal (C-25) molt a prop de Sant Joan de Vilatorrada.

L'Eix Diagonal uneix des del divendres 2 de desembre del 2011 les ciutats de Manresa i Vilanova i la Geltrú (juntament amb dues altres capitals comarcals com són Igualada i Vilafranca del Penedès), una infraestructura que ha comptat amb un pressupost de 368,4 milions d'euros. Els vehicles podran fer aquest trajecte en un temps de 45 minuts de mitjana. L'eix viari en total, suma 67 quilòmetres.

Circuli ara, pagui després

Fotografia: Viaducte sobre la riera de Rajadell, de 740 metres.

Si l'autopista Terrassa-Manresa inaugurada el 1989, l'antiga A-18, fou una obra costosa que es va finançar amb un peatge de cabines que obliga a aturar-se obligatòriament, el nou vial utilitza una forma de pagament conegut com el peatge a l'ombra. L'Eix Diagonal tindrà un cost total de 1.400 milions d'euros, a causa del sistema de pagament del peatge a l'ombra, malgrat que el cost de les obres és de 368,4 milions d'euros. Aquest sistema suposa que l'empresa concessionària de les obres, en aquest cas ACS, no comenci a cobrar fins que no es posi en marxa la via. Llavors, rebrà una quantitat econòmica per cada vehicle que hi circuli. Per aquest motiu, el peatge a l'ombra fa que el cost de l'obra acabi sent molt més elevat, evita un peatge "real" incòmode pels usuaris, i accelera les obres fins al punt de finalitzar-les abans del termini oficial previst.

L'impacte visual

Fotografia: Accessos a la Riera de Rajadell i el Gorg Blau.

La construcció de l'Eix Diagonal al seu pas per Manresa ha comportat importants ferides a alguns dels paisatges més emblemàtics de la ciutat i en concret de la seva anella verda (els espais i valors naturals del rodal de Manresa). Des de l'entitat ecologista Meandre asseguren que l'obra ha causat un important impacte ambiental i visual. En el terme de Manresa, el traçat triat, l’orogràficament més complex i car, ha tingut unes repercussions mediambientals irreversibles en l’entorn i paisatge d’un dels llocs més ben conservats de l’Anella Verda de Manresa: Els plans del Suanya i de Maria, el camí del Gorg Blau, i la falda de Collbaix.

Recerca:

- Vilanovadigital.cat: "La nova realitat de l'Eix Diagonal" (consultat el 5/12/11)
- Diari Regió7 (diverses consultes)
- Diari digital lamalla.cat (diverses consultes)

26 de juliol 2011

El trajecte Terrassa-Manresa l'any 1935

Un salt al passat

Fotografia: Vista aèria de la construcció de l'enllaç de l'autopista A-18, a la ciutat de Terrassa.

En aquest post, recuperem l'article de José Maria Milagro, publicat l'any 1987 a la revista Espais del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, sobre la construcció del tram de l'Eix Llobregat, entre les ciutats de Terrassa i Manresa. L'antiga autopista A-18 (en l'actualitat C-16, "autopista de Montserrat"), començava a veure la llum amb el sistema de pagament (peatge), les obres es van iniciar l'any 1987, unes obres que per coses de la vida acabarien abans del termini fixat, cosa inaudita quan es tracta d'infraestructures com carreteres de gran pes o xarxes ferroviàries. Però mig segle abans, el 1935...

Concebuda en el "Pla de Camins" de la Generalitat de Catalunya de l'any 1935 com una de les quatre vies "Metropolitanes" de la xarxa viaria de Catalunya, l'autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa-Manresa encara no té el tram Terrassa-Manresa, la construcció del qual, per concessió administrativa i en règim de peatge, fou autoritzada per un acord del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya en la reunió del 5 de juny de 1986. Aquesta autopista figura també entre les propostes fetes per a la xarxa primeria en el "Pla de Carreteres de la Generalitat" actualment vigent, i dels 50 milions calculats per als 55,5 km de l'itinerari Barcelona-Manresa l'any 1935, hem passat als 19.000 milions per als 36,6 km del tram Terrassa-Manresa. La finalitat de l'autopista Terrassa-Manresa és donar continuïtat a l'autopista Barcelona- Sabadell-Terrassa i connectar, al terme municipal de Sant Fruitós de Bages, amb la carretera (C-1411 o 'Eix del Llobregat', amb l'N-141 i, al seu dia, amb l'Eix Transversal de Catalunya. Els primers antecedents històrics d'aquesta autopista es remunten al "Pla de Camins" que, dins el "Pla General d'Obres Públiques", va redactar, sota la direcció del senyor Victoriano Mutioz Oms, la Generalitat de Catalunya entre els mesos de juliol i novembre de 1935. Els anys 1970-74 va ser construïda i va entrar en servei l'autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa, de 22 km de longitud, construïda per l'Estat en règim de circulació gratuïta. Entre el "Pla de Camins" de 1935 de la Generalitat de Catalunya i la decisió definitiva de la mateixa institució autonòmica ha passat més de mig segle, encara que en la primera ocasió no es va poder dur a terme la construcció total de l'autopista Barcelona-Manresa i en aquesta última i definitiva oportunitat, la Generalitat va obtenir el traspàs de competències en matèria de carreteres entre setembre i octubre de 1980 i a partir d'aquest any va haver de redactar l'actual "Pla de Carreteres". La decisió d'ara és històrica, pels seus antecedents i per la importància de la resolució.

Més informació:

- Inauguració de l'autopista A-18 (Terrassa-Manresa), aquí
- Eix del Llobregat (wikipedia), aquí

Document original:

- Jose María Milagro: Espais, Revista del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. "L'autopista Terrassa-Manresa, una decisió històrica: dels 50 milions de 1935 als 19.000 milions de 1986", any 3, 1987

01 de febrer 2011

Un asfalt amb molta història

L'actual Muralla de Sant Domènec, Avenida del Caudillo en temps del franquisme, en una imatge de l'any 1969, en què el consistori manresà, amb Ramon Soldevila al capdavant, va engegar una gran obra de pavimentació de les grans vies de la ciutat: Carretera de Vic, carretera de Cardona i el tram de la Muralla Sant Domènec fins la Plaça Infants.

L'obra de pavimentació de les grans vies d'entrada i sortida de Manresa, engegada per l'ajuntament la primavera de l'any 1969, corresponia al gran nombre de vehicles que van començar a circular la dècada dels 60. Aquest augment del trànsit motoritzat va provocar que es decidís pavimentar de nou les principals avingudes i carreteres de la ciutat. Unes màquines impressionants van arribar a la capital del Bages per executar unes obres que 42 anys després, encara podem trepitjar i gaudir diàriament. Un paviment que ha resistit i continua resistint tones de vehicles, autobusos i camions. En definitiva, un asfalt que pràcticament continua com el primer dia.

Font:

- Revista El Pou de la Gallina, fotografia Antoni Quintana Torres.

Printfriendly