31 de desembre 2019

Un jardí gelat al carrer d'Àngel Guimerà


Fotografia del carrer d'Àngel Guimerà des de la cantonada amb el passeig de Pere III. En primer terme, la font del jardí, amb l'aigua glaçada. Anys: 50-60.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-156 / Ramon Soler i Casanovas

15 de desembre 2019

Nova web de l'Associació Memòria i Història dedicat a la Lleva del Biberó

Els bagencs de la Lleva del Biberó

El dia 13 de desembre es va presentar el darrer web de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Es tracta del web Bagencs de la Lleva del Biberó, dedicat als “biberons” de la comarca del Bages que el 1938 van ser cridats a files quan només tenien 17 anys.

Entre el nombrós públic present a l’acte, hi havia 4 “biberons”, que ara ja tenen 99 anys. Al web s’hi pot trobar una explicació del què va ser la Lleva del Biberó, de la tasca extraordinària que va desenvolupar l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41, impulsada per Antoni Quintana Torres, 8 entrevistes enregistrades en vídeo a “biberons” de la comarca del Bages i la publicació de 9 memòries i diverses cartes inèdites, d’un gran interès històric i humà.

Durant l’acte de presentació, els actors Pol Bastida, Biel Mora i Àlex Locubiche, dirigits per Sílvia Sanfeliu, van llegir diferents fragments d’aquestes memòries i cartes inèdites.

Podeu consultar el web:
memoria.cat/llevadelbibero

07 de desembre 2019

Una ciutat buida, uns nous impostos i unes lleis draconianes antiemigració

Un futur incert, ciutats buides

La pesta negra dels anys 1362-1363 va afectar durament la ciutat de Manresa, com hem explicat en diferents entrades d'aquest bloc. La historiografia catalana anomenava aquest període de la pesta com la "mortaldat dels infants" però a casa nostra va afectar sobretot als menestrals. Els menestrals, eren un estament social de l'Antic Règim, que feia referència a la petita burgesia, o el que és mateix, als treballadors que desenvolupaven diferents oficis, preferiblement mecànics. Fou precisament l'any 1362, que els consellers de Manresa van considerar que la ciutat estava despoblada i durant les dècades següents es van crear tot una series de legislacions que afavorís l'augment dels caps de família de la ciutat, ergo, de futurs contribuents a un erari públic que estava totalment eixut.

L'any 1362 és un any psicològic en termes demogràfics, existia el perill real que la ciutat de Manresa fos pràcticament més un cementiri que una ciutat. Si fem cas dels fogatges, Manresa havia estat molt poblada, fins i tot superpoblada sobretot de les classes baixes, durant la primera meitat del segle XIV. Els ravals construïts fora les muralles en són un bon exemple. Entre 1348 i 1362, malgrat els efectes demolidors de la Pesta Negra, els consellers no consideraven que la població fos inferior per mantenir les despeses corrents de Manresa. Fou a partir de 1362-1363 que la situació va fer un tomb radical, degut a la demografia "negre" que presentava la ciutat. La política migratòria aniria atraient nous habitants durant gairebé els trenta anys següents, tot i que mai es recuperà el nivell de principis del segle XIV. Un exemple de les polítiques radicals de migració fou la vila de Cervera, quan els consellers van considerar que la vila estava tan despoblada que fins i tot van demanar els criminals que fugien de terres senyorials, es poguessin establir de forma legal a la ciutat. La petició fou acceptada.

La nova política migratòria: impostos antiemigració

Els consellers de Manresa van reformar la nova política migratòria de la ciutat. La nova llei migratòria oferia bons incentius a tots els que s'instal·lessin a la ciutat, però existien altres ciutats que oferien encara més condicions optimes, sobretot Barcelona on els sous eren un 50% més elevats i la vida era molt més variada que a la paupèrrima Manresa. Davant aquesta situació, Manresa adoptà una posició pràcticament draconiana per pal·liar l'emigració de manresans cap a Barcelona i altres ciutats: tots aquells que venien la seva casa i les seves terres amb la intenció d'abandonar Manresa, havien de pagar al govern de Manresa un impost de 5 sous per livre, és a dir, un 25% sobre el total de les seves propietats. Aquests ingressos serien destinats a pagar el deute que la ciutat es veia obligada a afrontar. Igualment, els consellers de Manresa també feren abaixar la seva promesa inicial de deu anys d'exempció d'imposts a cinc anys. La majoria d'immigrants que es van instal·lar a Manresa durant aquest període eren veïns de la comarca del Bages. 

L'escassetat de mà d'obra va fer augmentar encara més el deute de la ciutat que no parava de créixer. Com que la població disminuïa el deute no parava d'augmentar. Es fàcil, com menys gent vivint, menys gent pagant. Els consellers de Manresa establien la norma que tots aquells que visquessin dins de la batllia de Manresa havien de pagar les quèsties reials. Manresa prèviament havia aconseguit una ampliació del territori de la batllia (municipi) per augmentar la seva recaptació. A tot això, seguia existint un altre problema, la guerra contra Castella. L'estiu de 1365, els manresans encara estaven obligats a organitzar l'auxili de la ciutat portuària de Sagunt, perquè es temia un contraatac castellà en qualsevol moment. Aquell estiu, el govern local recaptà un nou impost setmanal, fent ús de la força per obligar-lo a pagar si fos necessari.

Més informació al bloc:

- El final del segle d'or manresà: aquí
- L'extorsió reial als jueus manresans: aquí
- Manresa i la Guerra Civil Catalana: nobles, burgesos i remences (1462-1472): aquí

Bibliografia:

- BENET, Albert. (1984). La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII. Al Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya (pp. 85-93). Barcelona: Universitat de Barcelona. 

- BENET, Albert. (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc. (2008). Els consellers i altres càrrecs municipals de Manresa del segle XV. Societat d'Onomàstica: butlletí interior, 28, pp 329-342.

Printfriendly