24 de gener 2013

La creu de la Culla

El camí ral de Barcelona

A l'edat mitjana, les creus de pedra que trobem entorn de la ciutat, al costat de les principals vies d'accés a aquesta, tenien la funció d'indicar on arribava el terme o jurisdicció del batlle de Manresa, delegat judicial del rei a la ciutat, i on començava la jurisdicció del veguer, representant del rei en un territori més ampli anomenat vegueria.

Així, tenim notícies que l'any 1358 el monarca Pere III ja va manar que se separés amb fites els termes d'ambdues jurisdiccions. Sens dubte, la creu de la Culla, que en els documents antics també surt esmentada com a creu de Santa Clara, i que es trobava al costat del camí ral de Manresa a Barcelona, és una d'aquestes creus de terme que separaven les jurisdiccions del veguer i del batlle.

Possiblement, la primera creu de la Culla va ser construïda l'any 1413.

Aquesta creu, d'estil gòtic, es va desmuntar el 3 de maig de 1906, quan ja estava molt malmesa a causa de les condicions climatològiques. Avui en dia la creu original es pot visitar al Museu Comarcal de Manresa. En substitució d'aquesta creu i en el mateix indret que ocupava, l'any 1925 se n'aixecà una de nova. Pocs anys després, però, aquesta fou enderrocada per uns desconeguts la nit del 9 de maig de 1930 i restaurada novament a finals d'any, el 14 de desembre.

La imatge que presenta l'actual creu de la Culla és fruit d'una darrera restauració de l'any 1987.

La Creu de la Culla per mossèn Jacint Verdaguer

El poeta Jacint Verdaguer va visitar Manresa en diverses ocasions, i atesa la predilecció que sentia pels sants d'Assís, Francesc i Clara, no és estrany que s'interessés pel convent i, també, per la creu i la llegenda que hi està lligada.

Fill ets, pare seràs:
tal faràs, tal trobaràs.

Un manresà del Castell, 
que en passava gran penúria, 
tenia el pare malalt 
 i a l'hospital se l'enduia. 
Duent-se'l a collibè, 
a reposar-ne s'atura 
en un dels tres escalons 
que hi ha a la Creu de la Culla.
- Pare meu, què us dóna angúnia? 
- Me dóna angúnia el pensar que, 
quan jo a mon pare duia 
a l'Hospital del Remei, 
fa a prop de mitja centúria, 
aquí també reposí 
sota la Creu de la Culla. 
- Doncs, tornem's-en, pare meu: 
si vostra neulia dura, 
jo captaré pel veïnat i 
serà lo que Déu vulla. 
Lo vellet fa un gran sospir.

("Los pobres" p.894, extracte de endrets.cat)

18 de gener 2013

La cavalcada de Carnaval dels cubans

Un amarg retorn

El 10 de desembre de 1898 es va signar la Pau de París que posava fi a la guerra entre l'estat espanyol i una emergent potència del segle XIX: els Estats Units d'Amèrica. L'imperi espanyol desapareixia del continent americà, Cuba i Puerto Rico entraven en la denominada política Monroe, o doctrina Monroe: "Amèrica pels americans". Aquest fet comportà que milers de militars, grans industrials, banquers i funcionaris colonials espanyols tornessin a la península Ibèrica. Durant els primers mesos del nou any 1899 van arribar a l'estat espanyol milers de repatriats, molts d'ells malalts o ferits de caràcter greu, i bàsicament persones que havien perdut tot el que tenien i temien ser expulsats o empresonats per la nova administració independent o pels mateixos nord-americans.

Davant aquest panorama tan desesperant es va crear un sistema d'assistència i solidaritat per recollir diners a favor dels "herois perduts de Cuba i Filipines". Un exemple local és la cavalcada que va tenir lloc a casa nostra el dia 12 de febrer de 1899, més concretament, la cavalcada de Carnaval, organitzada per membres del Cos de Bombers, el Cor de la Unió Manresa i el Cos Obrer, de la fotografia inicial del post.

Bibliografia:

- Revista Dovella, núm.106, p.48

13 de gener 2013

El túnel del temps de la Carretera de Vic

La fàbrica Perramon i Badia

A la carretera de Vic de Manresa hi ha un petit món subterrani, un túnel que comunica dues dependències industrials d'una mateixa empresa, un espai invisible que molts de nosaltres hem obviat durant pràcticament quatre dècades. És el que conformen les instal·lacions de l'empresa dedicada a la fabricació de cintes i etiquetes teixides Perramón i Badia, fundada el 1926 i que aviat tancarà per culpa de la crisi econòmica.

Durant 40 anys, els treballadors de l'empresa Perramon i Badia han utilitzat un túnel sota terra d'uns dos metres d'alçada, dos d'amplada i vint de llargada (tanta com la calçada i les dues voreres). D'ençà que es va construir aquest peculiar passadís soterrani (el permís municipal data de l'any 1964), mentre milions de vehicles i vianants han circulat per la calçada de la carretera de Vic, centenars de milers de carretons de l'empresa ho han fet sota seu, a uns cinc metres de fondària. El túnel evita sortir a la superfície i agilitzar el moviment intern de mercaderies i productes de l'empresa.

El túnel de l'empresa Perramón i Badia fou construït a principis dels anys 70. Durant la primavera del 1969 l'Ajuntament de Manresa, amb l'aleshores alcalde Ramon Soldevila, va iniciar l'obra de pavimentació de les principals vies de la ciutat, entre les quals la carretera de Vic (i també la de Cardona i el tram de la Muralla de Sant Domènec fins a la plaça dels Infants). En aquells dies el senyor Perramon era un prohom de la ciutat, una figura clau de la burgesia de la capital manresana. Propietari i fundador de l'empresa, havia estat president de l'entitat financera Caixa Manresa, i demanar el permís municipal per habilitar el túnel no fou cap problema.

Barrets i cintes, la història del naixement de la Perramon i Badia

Cartell publicitari de l'empresa
Francisco Badia Serra, fill d'una família de comerciants de moda i barreters de Barcelona, i l'industrial Maurici Perramon Casasayas, fill d'una família de pagesos del barri de les Escodines, van ser els pares de l'empresa més fructífera del sector de les cintes que ha tingut Manresa i una de les punteres a tot l'estat espanyol durant bona part de la seva dilatada història.

La societat entre ambdós s'escriptura el 6 d'octubre del 1926 amb 100.000 pessetes de capital i domiciliada en un local amb possibilitat d'ampliació al número 109 (avui 99) de la carretera de Vic. Deu anys després s'havia convertit en la primera indústria cintera de Manresa i una de les principals de Catalunya. El capital s'havia multiplicat per cinc, el personal per quatre i els telers per dotze. 
El túnel travessa la carretera de Vic a l'altura del número 99 de la via

Recerca:

- "Manresa perd amb Perramon i Badia una insòlita factoria" (Diari Regió7, 12/01/13)

- "On treballaven les noies més maques de Manresa" (Diari Regió7, 12/01/13)

08 de gener 2013

El frustrat ascens a Segona Divisió

La lluita per l'ascens a Segona Divisió i les bodes d'or 

L'any 1956, el Centre d'Esports Manresa celebrava el seu cinquantè aniversari, durant el mes de maig d'aquell any dos esdeveniments van marcar una fita important en la història del club, el partit de les bodes d'or contra el Futbol Club Barcelona (subcampió de la Lliga el 1956) i la lluita per l'ascens a la Segona Divisió contra el Logronyès. A continuació, les fotografies d'aquell maig del 1956. Fou l'única vegada que el Centre d'Esports Manresa va jugar una promoció per jugar a la Segona Divisió del futbol espanyol.

Plantilla del Centre d'Esports Manresa, la temporada 1955-1956. L'equip va perdre amb el Logronyès l'oportunitat de pujar a la Segona Divisió del Futbol espanyol, una fita que mai s'ha aconseguit en els més de cent anys de la història del club. A la fotografia (d'esquerra a dreta): Romà, Pallàs, Satorra, Ventorlà, Fabregues, Albadalejo, Massafret, Torras, Darnés, Comas i Chalé.

Entrada per veure el partit de tornada de la promoció a Segona Divisió entre el Centre d'Esports Manresa i el Logronyès, 20 de maig de 1956. 

Josep Samitier, una de les primeres estrelles del futbol modern conegut amb el sobrenom de l'home llagosta, i l'alcalde de Manresa Josep Moll a la tribuna del vell estadi del Pujolet. Era el 10 de maig de 1956, les bodes d'or del club i per celebrar-ho es disputà un partit contra el Futbol Club Barcelona.

Fotografies:

- Mestres, Jordi: "Futbol i Ciutadania. Centre d'Esports Manresa 1906-2006". Editat per l'entitat l'any 2006 a la ciutat de Manresa.

Més informació:

- UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA (III): 20 de maig de 1956: un Manresa-Logroñes que podia haver canviat la història: aquí

02 de gener 2013

Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi

Infeccions i malalties

La industrialització de la segona meitat del segle XIX va comportar la construcció de nombroses fàbriques tèxtils que van aprofitar l’aigua del torrent de Sant Ignasi per moure les rodes hidràuliques. També al costat del mateix torrent s’hi havien situat molins fariners com el de la Pixarada o el del Salt, reconvertit després en fàbrica tèxtil, i fàbriques de tints com Baltiérrez que tirava impunement les deixalles químiques al torrent. L’existència d'aquests establiments va fer que en els carrers propers hi anessin a viure la majoria de famílies que hi treballaven. Els treballadors vivien tan a prop de les fàbriques que el soroll i la vibració de les màquines pràcticament feia impossible no pensar en una altra cosa que treballar.

El torrent de Sant Ignasi era un focus d'infecció i de malalties, ja que estava descobert i per més inri, les condicions dels habitatges i pisos del seu entorn eren molt deficients. Un apunt més, a finals del segle XIX i principis del mateix segle XX, era la zona de la ciutat en què la mortalitat infantil era més elevada, on les condicions de salubritat i higiene eren molt precàries. Els més petits de les cases sovint no passaven dels 3 anys.

Un exemple d'aquesta insalubritat i pèssima qualitat de l'aigua, eren les rates que es trobaven dispersades en tot el torrent. El torrent s'hi avocava tota mena de residus, des dels humans als de les grans indústries com la Bertrand i Serra. Un clavegueram públic descobert. Al Diario de Avisos del 15 de novembre de 1911 podem llegir l'atac d'una rata a un nen de 2 anys:

“Anoche un ratón comióse la nariz y destrozó parte de los labios y cara de una criatura de dos años y medio acostado en una cuna de su casa de la calle del Torrent de San Ignacio”.

El nen va morir pocs dies després a l'hospital, segons el mateix diari. El tema va preocupar les autoritats municipals de la ciutat, aquell mateix any l'alcalde de Manresa Fius i Palà va ordenar el cobriment del torrent des de la plaça de Sant Ignasi fins a la font de l’Obac. Per omplir-lo es va utilitzar pedra extreta de la propietat de la Culla.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; Redó, SALVADOR (2007). Manresa: la ciutat transformada 2. Manresa: Zenobita

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): "El cobriment del torrent de Sant Ignasi"

Printfriendly