Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barris manresans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barris manresans. Mostrar tots els missatges

30 de setembre 2023

Un "L'Antic", per tornar a gaudir del Barri Vell

Els impulsors amb la regidora Mireia Estefanell (tercera per la dreta), en una terrassa de la Plaça Major. Fotografia: JORDI PREÑANOSA.
Una crònica comercial i quatre dones

L’abril de l'any 2016 es va fundar l’associació L’Antic per acabar amb els prejudicis i clixés que venia arrossegant el Barri Antic (Vell) de Manresa. Aquesta associació va sorgir de les inquietuds de quatre dones: l'Alba Martínez de la botiga Killing Weekend, l'Anna Solsona de l’Espai Rubiralta, la Sònia Sanz de la botiga TocToc i la Vicky García de la Vermuteria Santa Rita. Aquesta nova associació pretenia retornar la vida al barri antic de la ciutat de Manresa a través d’activitats que contemplaven la restauració, l’esport, el comerç i l’art. Les impulsores del projecte van fer palès la necessitat de recuperar “l’orgull de viure o treballar al barri”, i de trencar definitivament els tòpics que el presentaven erròniament com un espai poc segur. Nous comerços, per a nous temps.

L’Antic havia nascut “de manera espontània, fruit de les inquietuds de comerciants, restauradors i veïns” segons explicava una de les seves fundadores al diari Regió7, la Sònia Sanz, que havia deixat la seva carrera periodística a la ràdio i la televisió, per instal·lar-se definitivament a Manresa amb la seva parella sentimental l'any 2014. Un altre de les seves fundadores l'Alba Martínez, deia: “vam aterrar al barri fa quatre mesos i després de parlar amb altres botiguers vam veure que faltava una mica d'impuls. Volem que hi passin coses, coses diferents, innovadores. Volem dir a la resta de manresans: som aquí i tenim ganes de tirar endavant molts projectes”. Per fer-ho possible, L’Antic va començar a actuar des de quatre vessants diferents: “Mou L’Antic”, que incloïa accions que permetien conèixer el centre històric a través de l’esport; “Tasta L’Antic”, que oferia activitats encarades a potenciar la restauració del barri; “Compra a L’Antic”, que perseguia potenciar el moviment comercial; i “L’Antic Artístic”, que tenia per objectiu rehabilitar la imatge de la zona a través d’accions culturals. La proposta de la creació d’aquest nou moviment fou rebuda amb els braços oberts tant per part de l’Ajuntament de Manresa, com per l’Associació de Veïns del barri i l’Associació de comerciants del nucli antic, que asseguraven que aquesta nova iniciativa era una alenada d’aire fresc.

En la presentació d'aquesta nova associació es va fer el 18 d'abril de l'any 2016 a la Plaça Major, hi van assistir el comissionat per al Centre Històric de Manresa, Adam Majó, i la regidora de Promoció Econòmica de Manresa, Mireia Estefanell, que va remarcar que el nou grup dotava els carrers d'una mirada nova i d'un relleu generacional amb gent que ha creat projectes personalitzats, que no tenien res a veure amb cadenes ni amb establiments de baix poder adquisitiu.

Els responsables de la iniciativa posant a la plaça Major de Manresa. Fotografia: E.ESCOLÀ/ACN
Nous comerciants, amb nous reptes l'any 2016

Josep Trapé, de l'Associació de Comerciants de Sobrerroca, plaça Major i voltants, i Anna Martínez de l’Associació de Veïns del Barri Antic, van agrair la tasca a les impulsores de L'Antic i va destacar que “el problema del Barri Antic no és si hi passen cotxes o no; no és si hi ha aparcament o no. El problema és que està estigmatitzat i aquesta iniciativa va en la bona direcció per trencar estigmes. Aquesta part de la ciutat no és més insegura que d'altres”. L'Antic es tractava d'una associació oberta a tothom que en volgués formar part –“no necessàriament ha de ser gent del barri”, exposaven a la presentació davant els mitjans– en la qual no es pagava cap classe de quota.

El tret de sortida de l'associació va ser per la diada de Sant Jordi d'aquell any. El nucli històric de Manresa va oferir activitats des de les onze del matí i fins a les deu del vespre, amb música en directe, un mercat de joves dissenyadors, un concurs de tapes, exposicions d'art, recitals de poesia, i un taller de patchwork.

Bibliografia:

— BONVEHI, Jordi (16/07/2017). Noves botigues de Manresa: Sònia Sanz Heras de la botiga “Toc Toc La Shop”. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2017/07/16/noves-botigues-de-manresa-sonia-sanz-heras-botiga-toc-toc/ [Consultat el 26/09/2023]

— FONT, Aina (19/04/2016). L’Antic escalfa motors per oferir un Sant Jordi farcit de propostes amb continuïtat. NacióManresa. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/59117/antic-escalfa-motors-oferir-sant-jordi-farcit-propostes-amb-continuitat?rlc=an [Consultat el 26/09/2023]

— IGLESIAS, Alba (19/04/2016). L’Antic vol revifar el barri vell a través de l’art, l’esport, la gastronomia i el comerç. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2016/04/20/l-antic-vol-revifar-barri-50404834.html [Consultat el 27/09/2023]

— OLIVERES, Carmina (19/04/2016). Saba nova per “revitalitzar” el barri antic de Manresa. El Punt Avui. https://www.elpuntavui.cat/societat/article/959916-saba-nova-per-lrevitalitzarr-el-barri-antic-de-manresa.html [Consultat el 27/09/2023]

23 de juny 2022

La revetlla de Sant Joan a la plaça Catalunya


Dues imatges del ball i la festa de la revetlla de Sant Joan que es va celebrar a la plaça de Catalunya l'any 1988. Era tradició a tot Catalunya la celebració de revetlles en especial la de Sant Joan -la de Sant Pere es va anar perdent-, en alguns casos organitzades per les associacions de veïns. Una gran foguera cremava fustes i mobles antics que els veïns havien recollit al llarg del dia i la festa durava fins a altes hores de la matinada amb gresca i ball. Tampoc podia faltar la tradicional coca i el cava.

Arxiu Regió7 - Pere Belmonte

18 d’agost 2021

El barri de la Guia, dels orígens "ignasians" fins a la dècada de 1950

Imatge de la capella de la Guia feta pel fotògraf manresà Benet Cabanes i Prunés pels volts de 1865. Font: Arxiu Comarcal del Bages
La capella de la Guia i els pisos de la RENFE

L'ermita de la mare de Déu de la Guia és un temple de devoció de la Mare de Déu, invocada sobretot pels viatgers, i una de les ermites que ha patit més transformacions i reconstruccions, fins i tot canvis d'emplaçaments. Les primeres notícies que trobem d'aquesta capella -la primera fita del camí de Montserrat- la situen a la sortida del Port Vell, a la riba dreta del Cardener. Era una capella senzilla i durant el segle XIX, es va fer un acapte popular per fer-ne una de més gran, al costat de l'antiga.

La data exacta de construcció de la capella de la Guia no es pot afirmar amb rotunditat amb la documentació que fins ara s'ha pogut descobrir. Josep Maria Mas i Casas afirmava en l’edició original del seu llibre Ensayos históricos sobre Manresa de 1836 com en la reedició ampliada de 1882, "que hemos leído en una escritura de venta de 1488 que (la capilla) se edificó en aquel año". L’historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós, a Iglésies i Convents de l’obra Monumenta Historica Civitates Minorisae, deia que no va localitzar mai aquesta escriptura citada per Mas. No obstant això, Sarret explicava que remenant entre els protocols de l’arxiu notarial i els testaments conservats, va trobar-ne un de 16 de novembre de 1503 en què una tal Magdalena, esposa d’Antoni Bastardes, deia:
...vol i mana que es faci un oratori al cap de la pujada que va del rial del Cardener, venint del monestir de Montserrat, al camí que puja a Santa Caterina, el qual oratori es faci de pedres i calç i en ell hi sigui venerada la imatge de la beata Maria que té la senyora Na Garaa, i que es faci dit oratori en continent després de la seva mort a coneguda de sos marmessors.1
El que si podem dir és que la capella de la Guia ja existia l'any 1551, gràcies a un document descobert a l'arxiu. Sarret i Arbós ens informava d’una denúncia feta davant el veguer de Manresa el dia 17 de juliol de 1551 en què se citava la capella o oratori de "Na Bastardes". Per tant, cronològicament podem trobar versemblant la tradició ignasiana que situa la capella de la Guia com el primer indret de Manresa que va visitar Sant Ignasi de Loiola a la seva arribada a la ciutat el 25 de març de 1522.

L'arribada del ferrocarril i el doble trasllat de la capella

La construcció de la línia de ferrocarril de Barcelona a Saragossa comportà l'enderrocament de l'antiga capella de la Guia i la construcció d'una nova, inaugurada l'any 1862. Aquesta seria novament "traslladada" quan es van renovar les línies de ferrocarril amb la construcció de la doble via. La nova construcció de la capella la va pagar la societat que administrava els Ferrocarrils del Nord i es va situar en un espai més allunyat del riu Cardener, a la meitat de l'altura del turó de Santa Caterina, l'any 1922. La capella es va restaurar l'any 1941, després dels desperfectes ocasionats durant la Guerra Civil.

La zona de la Guia era un lloc desert, poblat per oliveres, on només vivien, en una caseta propera, els ermitans que tenien cura de la capella. L'espai es va transformar a partir dels anys 40 amb la construcció dels habitatges pel personal ferroviari de RENFE, empresa pública creada pel govern espanyol l'any 1941 per administrar les infraestructures ferroviàries de l'estat d'ample ibèric. Des d'aleshores, la Guia va esdevenir un símbol religiós dels treballadors del ferrocarril (la majoria provenien de fora el Principat), i també de la Mare de Déu de la Guia, es fundà, la dècada de 1940, la Germandat Ferroviària de Sant Ignasi de Loiola. A poc a poc, el barri va anar creixent: el 1950 s'hi construí un centre catequístic i una pista de bàsquet per a les activitats esportives i de lleure dels joves aspirants de la parròquia de la Seu.

Llegir més:

- La Capella de la Guia: aquí

- Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2017). Històries de Manresa 2. Zenobita: Manresa

- GALOBART, Josep (2019). "La capella de la Guia". Història de Manresa. https://historiademanresa.wordpress.com/2015/10/27/la-capella-de-la-guia/ [En línia el 18/08/2021]

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans, recull gràfic de Manresa 1875-1965. Efados: Barcelona.

- SARRET; Joaquim (1924). Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Volum IV Iglésies i Convents. Manresa: Impremta de Sant Josep

1 "Item volo et mando quo fiat unum oratorio in capite de la puyada qui ascendit del rial de Cardaner veniendo a monasterio Montis Serrato ad vicum qui ascendit a Santa Catarina. Que quod oratorium fiat de lapidibus et de cals in quo ponavit ymago beate Maria quam tenet na Garcia, et quo operut incontinenti post mei obitum a cognicionem dictori marmissori meori ans duoris ipsorum". Font: ASM V-162.

16 de desembre 2020

Els andalusos a Manresa, breu recorregut 1954-1979

El "Casal d'Andalusia" a principis dels anys 80, als baixos del Casal de les Escodines. Fotografia: Arxiu Associació Cultural Casa de Andalucía en Manresa
La ciutat de Manresa i la immigració dels anys cinquanta

L'any 1964, el govern espanyol va aprovar, la Llei d'Associacions que reconeixia tímidament les associacions a l'estat espanyol. En part, gràcies a aquesta reforma, es van articular el que més endavant serien les associacions de veïns de moltes ciutats industrials de Catalunya, un impuls bàsic i necessari que va ajudar molts barris a millorar els seus equipaments. Aquell mateix any, l'estat espanyol arribava a una xifra rècord, vorejant els 700.000 naixements, un autèntic baby-boom. Les desigualtats entre territoris dintre l'estat espanyol franquista eren evidents, malgrat que ja s'havia llançat el gran desarrollismo econòmic i des de Madrid ens cantaven les bonances del règim sota una campanya de propaganda dels 25 años de paz. La desigualtat va generar una onada d'immigració cap a les zones més industrialitzades de la península Ibèrica, com Madrid, Catalunya, País Valencià i Euskadi.

Mentrestant, la població de la ciutat de Manresa a les acaballes de l'any 1956 era de 46.681 habitants segons les estadístiques oficials, i sis anys abans, el 1950 era de 40.452 habitants. En un sexenni havia augmentat un 15%. Des de principis de la industrialització, el segle XIX, la ciutat de Manresa va ser receptora de mà d'obra a causa de l'oferta de treball i la demanda en indústries, fabriques i tallers. En diferents períodes, Manresa era la porta d'entrada per molta gent que venia a buscar-se un futur millor per la seva família i la capital del Bages era el seu destí.

El fort d'immigració a la ciutat de Manresa es va produir cap als anys 1954 i 1955. Els immigrants procedents de fora del Principat de Catalunya eren més de 12.000. Gairebé la meitat, venien d'Andalusia (un 43%), que començava a ser el lloc d'origen més important de la immigració manresana, que augmentaria durant la dècada dels anys seixanta, amb una nova onada. La seguia Castella la Nova (avui Castella-La Manxa) amb un 16% i finalment l'Aragó, que fins als anys cinquanta ocupava la segona posició, amb el 10%. Molts aragonesos venien a Manresa amb el tren de la línia Saragossa-Lleida-Manresa-Barcelona. Finalment, amb xifres entre el 10 i el 5%, hi havia altres regions de la península Ibèrica com Castella la Vella (avui Castella i Lleó), Múrcia i el País Valencià. I per sota del 5%, Extremadura, Lleó i Navarra.

L'arribada de nous habitants va originar nous barris a extraradis, amb un marcat caràcter obrer. A Manresa els més populars són el barri de Sant Pau i la barriada Mion. Aquests barris van néixer per la immigració peninsular que arribaria a Manresa atreta pels llocs de treball que oferia la indústria tèxtil, però també la metal·lúrgica, el sector serveis i d'altres rams. Aquests barris estaven formats amb habitatges molt humils, construïts amb planta baixa i amb escassos recursos econòmics. Durant anys van estar al marge del nucli de Manresa per les autoritats municipals, ja que la majoria no tenien escoles, centres d'atenció primària o equipaments com parcs, jardins o biblioteques. A la dècada dels anys 60 i 70 els fills dels immigrants, la primera generació, van començar a participar de forma activa en les mobilitzacions socials de Manresa contra el franquisme, passant molts d'ells per les entitats veïnals, que durant el franquisme, encara eren vistes com a nius de "rojos". A principis de la dècada dels anys setanta, el govern civil va permetre les primeres cases regionals (sobretot, andaluses i també gallegues), a condició que fossin per a un ús purament folklòric, allunyat de qualsevol reivindicació nacional, social o política.

La penya flamenca "Naranjito de Triana" i la creació de la Casa Regional d'Andalusia

Gràcies a aquest reconeixement del govern civil, va néixer la primera entitat andalusa amb el nom de Peña Flamenca Naranjito de Triana, on una sèrie d'amics andalusos es retrobaven i feien tertúlies sobre la seva pàtria. El nom de penya, ve molt lligat amb l'afició que tenien molts dels seus membres amb les veus flamenques de la música que escoltaven per la ràdio. Gràcies a les trobades de la penya flamenca, l'any 1978 els andalusos que vivien a Manresa i també a Sant Joan de Vilatorrada, van celebrar les primeres reunions per constituir-se legalment com a Casa Regional d'Andalusia. Aquestes reunions van celebrar-se a l'antic Bar Gim, situat al carrer Montcau de Manresa.

El 1979 el nou ajuntament de Manresa, encapçalat per l'alcalde Joan Cornet, va cedir un local municipal a la Casa Regional d'Andalusia. Aquest indret eren uns baixos de l'actual Casal de les Escodines. Era un espai que estava en desús i en unes condicions pèssimes: fortes humitats, porqueria i molta brutícia. L'espai fou ràpidament condicionat amb una gran força de voluntat dels seus membres, que aviat el van convertir en el seu punt de trobada, on se celebraven trobades, balls, xerrades, àpats i altres esdeveniments culturals que tinguessin sempre una relació amb Andalusia.

Bibliografia:

- CANAL, Ramon (1996). Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns. Manresa: Ajuntament de Manresa.

- PLANES, Pere: "Quan les associacions de veïns rutllen". A: Presencia, 19/09/1974, p. 10

- OLIVERES, Xavier (2009). Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central. Dovella: revista cultural de la Catalunya central. Núm. 102.

- REDÓ, Francesc; COMAS, Francesc (2007). Manresa, la ciutat transformada vol. 2. Zenobita: Manresa.

Butlletí especial:

- XXXIV Jornadas Día de Andalucía Manresa 2018. Editada per l'Associació Cultural Casa de Andalucía en Manresa.

10 d’abril 2020

"Una vergonya manresana"

Segona part: el "debat de la inseguretat" que va acabar amb el barri (1981-1987). Era el Barri Antic insegur?

El novembre de 1980 l'Ajuntament de Manresa va notificar als veïns del Barri Antic que s'havia demanat un permís per instal·lar un bingo a la Muralla del Carme, participat pel Manresa Esportiu Bàsquet i Ampans1. La notícia no va ser benvinguda pels veïns que es van oposar a la seva obertura adduint que el barri necessitava instal·lacions de primera necessitat com una escola, una guarderia o un dispensari municipal, en comptes de negocis d'oci. L'Associació de Veïns del Barri Antic es va posicionar molt durament en contra d'aquest negoci al seu informatiu: "perquè creiem que contribuiria a accelerar la constant degradació en què es troba immens el nostre barri". Les raons que van mostrar els veïns eren el soroll al carrer, el malestar, la manca d'estacionament i el perill que les classes populars s'acostessin al perniciós món del joc i les apostes. Un altre punt de discussió entre els veïns i l'Ajuntament de Manresa, fou que l'obertura del futur bingo era en el radi d'acció del Puigmercadal.

Finalment, l'Ajuntament de Manresa va tirar pel dret, i va accedir a donar la llicència als promotors (Carles Casas Alàs i Andreu Dalmau Sitges) del bingo de la Muralla del Carme al ple municipal celebrat el 9 de desembre de 1981, tot i l'oposició dels tècnics municipals i del regidor Ramon Majó del PSUC. L'afer del bingo aviat va passar i l'any 1982 el tema de la delinqüència i la inseguretat al carrer va tornar amb força a l'agenda veïnal. El full informatiu número 3 (1982) de l'AV del Barri Antic avisava d'una forta campanya dels veïns i comerciants de la zona per aturar la conflictivitat i la delinqüència amb reunions amb els cossos policials, fins i tot amb Federico Ribas, comissari de la Policia Nacional de Manresa. L'efecte va resultar positiu, i es va aconseguir desactivar la delinqüència i la prostitució als carrers. Malgrat aquest relatiu èxit temporal, la delinqüència (robatoris), el tràfic de drogues, la prostitució en locals i baralles als bars, es van reactivar ben aviat. Els aldarulls en bars dels carrers Santa Llúcia i Arbonés (Tívoli i Málaga, entre altres bars) tornarien a omplir els diaris, sobretot a la primavera de l'any 1984. Els bars conflictius serien sancionats amb multes administratives i a l'estiu tornarien a reobrir amb tota normalitat, provocant l'estupefacció dels veïns, propietaris i comerciants de la zona.

El juny de 1985 una comissió de l'AV del Barri Antic visitava el nou comissari de la Policia Nacional, Valentín Juzdado, per explicar-li el malestar que patien al barri. Els veïns demanaven més vigilància policial al barri, i amb raó. A finals de 1985, els atracaments i robatoris es van disparar. L'any 1987, amb el triomf de CiU a les eleccions municipals, el nou alcalde Juli Sanclimens i el seu equip van proposar solucions com la creació d'un espai o local de prostitució controlada i regularitzada, mitjançant proves per detectar la sida i assistència mèdica integral a les prostitutes. La notícia no va agradar gens ni mica als veïns, que es temien, que el seu barri es convertís en una mena de barri xino com el de Barcelona. L'AV del Barri Antic va decidir donar dimensió mediàtica al problema i va denunciar-ho als mitjans nacionals per activar un fort debat entre l'opinió pública: el barri Antic de Manresa era un focus de delinqüència i prostitució. Periodistes com Iñaki Gabilondo i Josep Cuní van parlar amb els veïns i es va fer una campanya duríssima al diari Regió7 durant l'any 1987 per denunciar al nou equip de govern municipal que segons la versió dels veïns, volia convertir el Barri Antic en un bordell municipal a l'aire lliure.

Llegir primera part:

- El debat de l'illa de vianants del Barri Antic (1979-1984): "Una vergonya manresana"

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; SARDANS, Jordi. (2019). Evolució de la prostitució a Manresa. Revista El Pou de la Gallina, núm. 354. pp. 16-23

- GARCIA, Gal·la; SARDANS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació d'Associacions de Veïns de Manresa (FAVM)

- LACUESTA, Raquel (1985). Informe ARQUITECTÒNIC. Manresa: Ajuntament de Manresa.

1 AMPANS es desvincularia definitivament del saló d'oci Bingo de Manresa l'any 2013.

08 de gener 2020

"Una vergonya manresana"

Primera Part: El debat de l'illa de vianants del Barri Antic (1979-1984)

El Barri Antic de Manresa no ha estat mai un espai adient per la circulació de vehicles, a causa de la seva dimensió i realitat històrica. Els carrers del Barri Antic (Vell), d'origen medieval, no estaven preparats pel pas de cotxes, camionetes, vehicles especials i molt menys per autobusos d'una ciutat que havia triplicat el nombre de vehicles privats en pocs anys. Així ho va deixar de manifest l'Associació de Veïns (AV) del Barri Antic a finals dels anys 70, quan les associacions de veïns van poder configurar-se com espai de debat i reflexió entre la ciutadania organitzadora i l'administració pertinent, després de dècades de franquisme i clandestinitat.

L'any 1979 una de les primeres tasques de l'AV del Barri Antic de Manresa va ser promoure la catalogació d'alguns vials i carrers del barri com a illes de vianants. El 23 de març de 1979 el grup Setrill iniciava una sèrie d'actes a la Plana de l'Om per crear consciència a favor de l'illa de vianants en determinats carrers del barri. Foren els pioners en proposar un model de circulació que perjudicava el vehicle privat, el gran símbol de la classe popular treballadora de la dècada dels anys 60 i 70. L'actuació del grup no fou anunciada als mitjans locals, per a la proximitat de les primeres eleccions municipals (3 d'abril de 1979), fet que va aixecar tota una sèrie de suspicàcies i retrets gràcies al fet que fos probablement un acte encobert per demanar al vot per algun partit polític en concert per les eleccions que s'havien de celebrar pocs dies després.

Un any més tard, el juliol de 1980 la junta de l'AV de Barri Antic projectava una enquesta per mesurar quina seria la reacció dels ciutadans del barri si alguns carrers es tanquessin al trànsit rodat de forma continuada. Les primeres inquietuds van venir d'alguns veïns del carrer Sobrerroca que demanaven el tancament del carrer els dissabtes al matí. El trànsit constant era molest, i en especial l'aparcament incontrolat en aquest carrer també era font de problemes habituals per a la seva poca amplada. De manera que el novembre de 1980 l'AV reclama l'illa de vianants com a única solució per l'estretor dels carrers del Barri Vell. Una "vergonya manresana" que Josep Sabater (poeta sabadellenc establert a Manresa) descriuria anys més tard al butlletí de l'entitat, on parlaria del sempre transitat i sorollós "Sobrerroca Street".

Al carrer del Born, un altre carrer cèntric del Barri Vell, no veien malament l'illa de vianants, i a finals de 1980, l'AV del Barri Vell i els comerciants del Born van arribar a un acord. El 12 de novembre de 1980 els comerciants del carrer del Born donaven llum verda a l'illa de vianants, això sí, limitant l'accés als vehicles de cinc a vuit del vespre. L'aplicació d'aquesta mesura es porta a terme de manera excepcional amb èxit, coincidint amb el període de les festes de Nadal, del 22 de desembre fins al 6 de gener de 1981. L'Ajuntament de Manresa pren nota d'aquestes iniciatives veïnals i elabora un Pla Especial de Mobilitat del Barri Antic. Les primeres propostes del consistori encapçalat pels socialistes, són ben rebudes, sobretot les que afecten el carrer Nou i carrer Sant Miquel, tot i l'activa oposició d'algun comerciant d'aquest últim carrer que veia perillar el seu model de negoci si els cotxes deixaven de circular-hi. 

El suport municipal, respecte a la implantació de les illes de vianants es manté constant durant el primer terç dels anys 80. La diversitat d'opinions queda reflectida en una enquesta que fa l'AV del Barri Vell l'any 1984, en motiu de les obres del carrer Nou com a vial de trànsit restringit. El resultat d'aquella enquesta fou: 46 veïns van votar a favor a favor de l'illa de vianants del Carrer Nou, 33 en contra i 3 vots emesos van ser nuls. Un altre tema amb un fort impacte i debats aferrissats, seria els espais d'aparcament del Barri Vell, que veurem en el següent capítol d'aquesta sèrie.

Llegir segona part:

- El "debat de la inseguretat" que va acabar amb el barri (1981-1987). Era el Barri Antic insegur?: "Una vergonya manresana"

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la; SARDANS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació d'Associacions de Veïns de Manresa (FAVM)

- LACUESTA, Raquel (1985). Informe ARQUITECTÒNIC. Manresa: Ajuntament de Manresa.

21 de setembre 2019

Del Barri Antic a la Balconada: l'habitatge al Casc Antic a la dècada dels 80

Canvi de rumb, la mort d'un barri: la fuga

A finals dels anys setanta, les associacions de veïns de Manresa van formalitzar la seva presència al carrer i les seves lluites socials han donat molts resultats positius en aquests últims quaranta anys. Les associacions de veïns, actuaven en la clandestinitat la majoria d'ocasions fins a l'any 1975, ja que el règim franquista, prohibia un dret elemental de la humanitat, el dret d'associació. Els principis van ser molt difícils, sobretot pels veïns del Barri Antic de Manresa. L'abril de 1979 es van constituir els ajuntaments democràtics. A Manresa el socialista Joan Cornet esdevenia alcalde de la ciutat per sufragi universal i directe, i no per capritx del governador civil de torn. L'associació de veïns del Barri Antic va començar les seves primeres accions denunciant l'excessiu abandonament de finques urbanes, baixos, pisos i espais del barri. Tanmateix, la manca d'equipaments, feia encara pitjor la situació, puix que faltaven serveis bàsics, des d'escoles, centres d'atenció primària o biblioteques.

L'1 de novembre de 1979 l'associació de veïns del Barri Antic instava a l'ajuntament a inspeccionar i revisar els contractes de lloguer que es feien en pisos insalubres. La majoria de pisos havien quedat totalment defenestrats, alguns encara no tenien ni tan sols una cambra o lavabo dintre el pis, i en molts llocs era freqüent anar a la comuna que estava situada a fora de l'habitatge i havia de ser compartida per altres persones que vivien al bloc. Igualment, passava que tampoc tenien un plat de dutxa, molts habitatges encara funcionaven amb cuines econòmiques molt modestes i fins i tot amb estufes de petroli que provocaven la inhalació de fums perjudicial per als seus inquilins.

El canvi de dècada dels anys 70 al 80, la situació dels habitatges del Barri Antic era preocupant i exasperant. Molts veïns feia anys que reclamaven millores als propietaris i també a l'ajuntament, demanant més inversió i la instal·lació de serveis bàsics al carrer, des de més lluminària pública fins a la instal·lació de papereres, parcs o simples bancs per seure. Molts veïns van optar per marxar cansats d'esperar millores que no es produirien mai. Un exemple d'aquest desencís, són les 3.000 sol·licituds d'habitatge al nou barri de la Balconada (coneguda com la Balconada I 1979-1980), quasi la meitat eren de veïns del Barri Antic. Una situació que es va repetir, ja que amb el també nou barri de la Font dels Capellans (1975), la majoria de veïns també procedia del Barri Antic. Les llistes provisionals d'adjudicataris a la Balconada va fer que hi hagués nombroses denúncies de ciutadans, per propietats no declarades en les instàncies dels beneficiats a l'hora de fer les sol·licituds. Per evitar aquesta trampa i picaresca, l'associació de veïns del barri va aconsellar presentar una nova declaració jurada de no posseir béns immobles. Aquesta situació es va agreujar amb l'entrada de la immigració magrebina amb pocs recursos econòmics de la dècada dels anys 80-90. 

Anys més tard, amb la construcció de la Balconada II, III i IV (1987-1995) l'associació de veïns es va manifestar totalment en contra d'aquesta ampliació. Des del Barri Antic es deia que: "s'estava convertint en un suburbi al mig de la ciutat". La construcció de nous pisos al barri de la Balconada, allunyada del centre neuràlgic de la ciutat, va fer que el Barri Antic continués perdent població.

[Veure més: treball sobre l'habitatge al Nucli Històric de Manresa, de Pere Santamaria: aquí]

Un barri en ruïnes, la dècada "desastrosa" del Barri Antic

A la dècada dels anys 60 la ciutat de Manresa estava partida en dos, el Nucli Històric (Barri Antic i tota la ciutat dintre l'antic perímetre de les muralles medievals) i la perifèria. Manresa havia crescut de forma irregular. La ciutat no tenia un pla d'ordenació urbà municipal actualitzat i les oligarquies que conformaven el franquisme local batallaven entre si per aconseguir més poder. Tan sols les tres vies de l'eixample (Passeig Pere III, carretera de Vic i carretera de Cardona) estaven degudament urbanitzats.

Durant els anys 80 els veïns del Barri Antic van lluitar per evitar la degradació del parc d'habitatges del barri, una lluita que va suposar un autèntic repte. Els veïns veien amb preocupació les pèssimes deficiències dels habitatges, molts d'ells quedaven buits, s'arruïnaven per falta de manteniment de propietaris i l'Ajuntament de Manresa es desentenia de la situació, sense sancionar a propietaris de finques i habitatges per la seva manca d'acció. Molts d'ells eren de propietaris, que havien arrendat durant anys els pisos a preus irrisoris, sense fer cap actuació de renovació, i molts pisos van quedar petits i sobretot insalubres, si els comparem amb pisos dels anys 70 i 80. Tanmateix, molts petits propietaris no tenien els recursos econòmics per rehabilitar els seus immobles, perquè els costos eren tan elevats que els era impossible emprendre accions de rehabilitació contundents.

Des de l'associació es va començar a fer una campanya a mitjans locals sobre la situació del barri. Segons els veïns la situació era pèssima i anunciaven que si no s'actuava, la situació s'aniria fent més gran i més difícil de solucionar en el futur. Finalment, l'ajuntament de Manresa va començar a actuar, el gener de 1985, quan un equip de tècnics començar a treballar amb l'elaboració del Pla Integral de Rehabilitació del Nucli Antic, amb Joan Ortiz al capdavant, alhora que organitzen l'Oficina Municipal de Rehabilitació, al segon pis de l'edifici nou de l'Ajuntament.

El fenomen de la SIDA, les prostitutes i el Barri Antic

La proposta del nou alcalde de Manresa l'any 1987, Juli Sanclimens, de promoure un únic bordell com a solució als problemes sanitaris i de seguretat derivats de la prostitució exercida al carrer, fou un dels debats que va generar més controvèrsia l'estiu d'aquell any. Les aproximadament 30 prostitutes que operaven al Barri Antic de la ciutat van afirmar que la majoria de prostitutes no tenien el virus de la sida i que l'únic que es pretenia era desacreditar la prostitució als carrers, mitjançant una "llegenda negra" sense fonaments. També es recollien diferents informacions que les prostitutes eren consumidores d'heroïna i atreien traficants, camells i politoxicòmans a la ciutat. Tot plegat una olla pressió social difícil de controlar.

Malgrat la proposta d'unificar la prostitució en un sol punt, la idea no va ser ben rebuda pels comerciants. Agustí Cler, president de l'associació local de comerciants afirmava: "Coincideixo plenament amb l'alcalde quan diu que les prostitutes han de ser controlades des del punt de vista sanitari". De tota manera des del punt de vista comercial, la zona on s'ubicaven les prostitutes estava allunyada dels carrers comercials, i els comerciants tampoc veien amb bons ulls la creació d'un bordell municipal. Fins i tot el rector de la basílica de la Seu, Jaume Franquesa, es va posicionar respecte al tema: "És un tema amb el qual no ens trenquem el cap, ja que la prostitució ha existit sempre i seguirà existint. Tanmateix, si afecta l'ordre públic, l'autoritat ha de regular-la. El com ha de fer-ho és una altra qüestió en la qual no vull entrar".

Bibliografia:

- CANAL i OLIVERAS, Ramon. (1996). Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns. Manresa: Federació de Veïns de Manresa.

COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador. (2006). Manresa, la ciutat transformada vol. 1. Manresa: Zenobita.

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la; SARDANS FARRÀS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació de Veïns de Manresa.

- OLIVERES, Xavier. (2009). Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central. Revisa Dovella, 102, hivern 2009.

- OLIVERAS, Josep. (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Manresa: Revista Dovella, 41, abril 1992.

- PLANES, Pere. (19/09/1974). Quan les associacions de veïns rutllen. Presencia, 10.

Hemeroteca:  

- Diari Regió7 (Diverses entrades, any 1987)

03 de juliol 2019

La gentrificació social a Manresa, una realitat palpable al Barri Antic?

La lluita de classes, el motor imprescindible per entendre la Història: els espais socials

Sobre el Barri Antic de Manresa s'han escrit moltes coses, de tot color i d'acord amb l'interès que cadascú en vulgui extreure. Històricament, fa més de 180 anys que la burgesia manresana ja emprenia el viatge de no retorn cap a la ciutat comtal o se n'anava al Passeig Pere III, la nova avinguda de fora muralles que havia d'ajudar a "oxigenar" una ciutat encara ofegada dintre unes muralles medievals del tot inútils en ple segle XIX. La ciutat ja no havia de defensar-se de cap atac carlista, les indústries de manufactures i transformació anaven prenent forma, i la població es disparava, igual que el comerç majorista i al detall. Manresa enfilava a finals del segle XIX, com una de les ciutats més importants de Catalunya, a escala econòmica. Tot i aquest zenit, les diferències socials van augmentar.

Manresa vivia immersa en la industrialització tèxtil, els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Sens dubte una ciutat de contrasts, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven amb salaris baixos i un nivell de vida escàs d'alegries. El 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades de l'estadística municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en què hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Per anys, representa un 1,5% anual, superior al nivell de Catalunya en la mateixa època.

L'escletxa de la industrialització, un passat difícil de superar?

El segle XIX va marcar com mai la història de Manresa, la ciutat va viure de primera mà la Revolució Industrial. L'èxode de burgesos i fabricants rics manresans cap a Barcelona va començar a ser constant a la segona meitat del segle XIX. Els rics marxaven cap a la gran ciutat, i deixaven subalterns a càrrec dels seus negocis i grans fàbriques. Gent que molts cops no era de Manresa, i no s'interessaven per la vida social, política, financera i econòmica de la ciutat. El capital econòmic d'aquests burgesos i rics fabricants va deixar d'invertir-se a Manresa per passar a fer-ho a la ciutat comtal. Una deslocalització en tota regla, els suculents ingressos de les grans fàbriques de cotó s'invertien en impressionants cases modernistes del nou Passeig de Gràcia de Barcelona, tot i que la feina de les fàbriques atreia molta gent a viure a Manresa, no perquè fos una ciutat opulenta i rica sinó per un motiu més clar, hi havia feina constant i oportunitats per viure de forma més digna i honrada que en el medi rural. La ciutat aviat seria coneguda per la seva esplendor fabril, tal com recollia el periodista i escriptor asturià Luciano García del Real Sànchez a La Ilustració Catalana el 31 d'agost de 1892:
A la nit los llums de las fábricas sembla que brollin del riu, y entre’l silenci solemne de la naturalesa se percibeix lo remor del treball, perqué moltas d’ellas funcionan sens descans de nit y de día. com abellas á las que exigexen incessantment cada cop mes productes, los mercats no sois d’Espanya, sino de sonas molt apartadas de nostre continent.1
Tot i aquesta fugida, les primeres dècades del segle XX, la ciutat de Manresa encara va ser testimoni de la puixança econòmica dels burgesos en espais tan emblemàtics com el Passeig Pere III (la construcció del Casino o el teatre Kursaal en són dos exemples), el carrer del Born, construcció de grans casals d'estil modernista, etc. En aquest llistat, elaborat per l'historiador navarclí Llorenç Ferrer i Alós, es pot veure com els grans burgesos i fabricants manresans van començar a instal·lar-se de forma oficial a la ciutat de Barcelona, deixant a Manresa els seus subalterns i treballadors. De fet, fins al segle XX, encara podem compatibilitzar, com la burgesia abandonava Manresa i se n'anava a la metròpoli.

1825 Ignasi Torres Galobardes
1844 Josep Solà Perramon
1828 Llogari Serra
1846 Maurici Pla
1853 Francesc Sacristà Font
1855 Joan Arañó Argelaguet
1855 Lluís G. Pons Enrich
1856 Caietà Arañó
1857 Jacint Vidal Torres
1858 Josep Balet Bellver
1860 Ramon Enrich
1865 Ignasi Prat
1870 Josep Torras Corrons
1871 Magí Gallifa Perera
1875 Josep Oller Bages
1888 Josep Torrents Serra
1892 Ignasi Vidal Balet
1893 Lluís G. Pons Enrich
1904 Joan Guitart Santasusanna
1905 Heribert Pons Arola
1906 Josep Portabella Cots
1915 Josep Perera Vives
Ferrer i Alós, Llorenç: "El poder de Manresa al llarg del temps", a Calidoscopi Manresa. Manresa: 2004, p. 90

Els manresans rics i poderosos, van entendre que el tren (a partir de 1859) i els seus viatges els feien perdre poder i van optar per establir-se a la gran ciutat catalana del Mediterrani. En canvi, les germanes vallesanes, Terrassa i Sabadell, van retenir els seus fabricants i burgesos perquè el seu negoci de llana no necessitava la ciutat de Barcelona. El cotó venia amb vaixells al port de Barcelona, i tocava estar al peu del canó. Una part molt important de Manresa va marxar i mai més va tornar.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos, patrons i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. Aquests habitatges miserables, sovint eren remuntes, pisos que augmentaven la seva alçada construïda amb materials de baixa qualitat, que avui encara podem veure en molts carrers del Barri Antic. Una herència postindustrial palpable, tan sols cal aixecar el cap i comprovar l'arquitectura i els materials emprats per la construcció d'aquests habitatges.

La gentrificació... pobres cada cop més pobres, rics cada cop més rics. Un retorn al passat?

La gentrificació, un concepte a vegades impronunciable, ha saltat al nostre país des de la literatura acadèmica a qualsevol debat sobre la ciutat, des de mitjans de comunicació fins a moviments socials. Però que carai significa aquesta paraula? El terme gentrificació ve de la veu anglosaxona Gentry, que significa aristocràcia. L’origen de la paraula gentrificació es remunta als anys seixanta, quan la seva autora, la sociòloga marxista Ruth Glass, la va utilitzar, l’any 1964, per explicar el què estava passant a Londres amb la invasió per part de les classes mitjanes al centre de la ciutat, deixant a la població més marginal fora del que havia estat fins al moment el seu hàbitat natural.

La gentrificació és el canvi que es produeix en la població dels usuaris d'un territori tal que els nous usuaris són d'un estat socioeconòmic superior al dels previs, els quals són desplaçats dels seus barris en aquest procés. El mecanisme bàsic que genera la gentrificació -que és el diferencial de renda o rent gap en un territori que permet comprar barat i, amb una certa inversió, vendre car- és cada vegada més complex. Si les classes mitjanes locals s'empobreixen, la demanda s'internacionalitza, especialment quan un determinat mercat local -com l'espanyol després de la crisi- resulta barat en el context internacional.

Una vegada que el barri els pertany inmobiliariament en gran part, i una vegada que se li ha efectuat el necessari rentat de cara de carrer, ve el procés de gentrificació pròpiament dit. Es comencen a oferir locals atractius i amb molt bona imatge en condicions econòmicament molt avantatjoses. Comencen per establiments a les zones del barri més atractives i confrontants amb les zones prime dels voltants. A poc a poc, i atrets per la nova seguretat als carrers, per un florent comerç detallista, i per uns preus sensiblement inferiors a les zones circumdants, comencen a arribar massivament nous negocis. Després d'aquesta renovació dels aparadors, aquesta incipient vida comercial i econòmica, aquesta nova sensació de seguretat que es respira als carrers acaben arribant també els habitants de rendes superiors, d'acord amb el nou aire que se li ha donat al barri.

Amb això, tant els preus de locals comercials, com també dels pisos, es comencen a revalorar, la qual cosa comença ja a atreure l'atenció de tercers inversors i altres grans empreses que no han promogut aquest procés de gentrificació. Tot acaba en un efecte crida que onada sobre onada acaba convertint al barri en un barri d'activitat econòmica puixant i preus alts, d'acord amb els barris adjacents. I per descomptat, això acaba resultant en un procés d'enriquiment de les empreses i particulars que van iniciar aquest procés de gentrificació, van comprar massivament a preu de barri deprimit, i veuen ara suculents beneficis amb la revalorització dels lloguers i de les propietats que van acaparar abans de la transformació.

L’antropòleg Manuel Delgado, definia així aquest fenomen: “Tot centre marcat com a històric a les guies o inventaris reclama, per poder exercir com a tal, mantenir allunyada la vida real, amb tots els seus ingredients d’inestabilitat incompatibles amb la tematització de la qual és objecte un territori per ser posat en venda”.

La gentrificació al Barri Antic: "la doble velocitat"

La gentrificació modifica els espais relacionals de Manresa, amb una conclusió sobre la taula a estudiar: les dues comunitats diferenciades al Barri Antic. La vida s'estratifica i s'eternitza marcant rols clarament definits: la vida de l'immigrant (del canvi de segle XX-XXI) es buida de forma progressiva perquè no consumeix als nous establiments de nova creació del barri, ni participa de l'activitat lúdico-privada de l'espai on viu ni al mateix temps es programen activitats fora de l'emergència social o la simple figuració de rols culturals. D'altra banda, el mal anomenat "ghetto" s'eternitza i crea vincles propis, amb una sèrie de relacions interpersonals i econòmiques prou definitoris (proliferació de negocis d'alimentació 24 hores, per exemple, al costat del mercat municipal del Puigmercadal amb la meitat de les parades tancades).

Hem de focalitzar bé el tema de la gentrificació a Manresa com a concepte més cultural i d'una determinada indústria de l'oci local que ha fet vincles amb l'administració municipal per imposar una certa calendarització dels esdeveniments a la zona del Barri Antic per incentivar llurs negocis i/o botigues amb un màrqueting encobert -força interessant en termes econòmics- que no pas d'alça de preus estudiada i programada de l'habitatge (seria un tema a tractar a part) ni tampoc en l'expulsió de veïns i veïnes al Barri Antic, deguda a la particularitat habitacional de la ciutat de Manresa, amb gairebé 8.000 pisos buits i el 90% d'aquests en mans de petits propietaris. Tot i això, darrere aquest fenomen hi ha un objectiu primordial: substituir la classe empobrida i envellida del Barri Antic per una nova classe més desacomplexada, i sobretot més rica, que gaudeixi dels nous espais socials i d'oci d'un barri antic, on els serveis bàsics cada cop són més difícils de trobar.

Per tant, la pregunta és: quin sentit té la gentrificació en l’urbanisme neoliberal i postindustrial en una ciutat empobrida com Manresa? Tot i res. Les ciutats han esdevingut els espais centrals de disseny d'estratègies politicoideològiques i han anat agafant un nou rol econòmic i una nova forma de govern: la partició entre l'inversor privat i el públic, on el primer posi el capital i el segon posi les llicències. I que passa amb l'arquitectura? Que fem amb el disseny? Doncs una arquitectura superficial i anodina, que defuig de la problemàtica dels barris que històricament han patit un abandonament regressiu. Un episodi clàssic de la gentrificació, de manual, veïns que han deixat de ser fidels amb el barri i la seva història per convertir-se en consumidors de nous establiments, que no s'ajusten molts cops amb la realitat social ni econòmica de la comunitat resident.

Les ciutats són vives i dinàmiques, d'això no en tenim dubte. Les transformacions han fet dels éssers humans una matèria d'estudi inacabable i com a "individus socials" necessitem relacionar-nos en els entorns on vivim. Hi ha barris que canvien, alguns fins al punt que expulsen els veïns de tota la vida i els substitueixen per altres, o en el cas de Barri Antic de Manresa, no es tracta d'expulsions indiscriminades, sinó de canvis socioeconòmics a "peu de carrer" ja sigui amb l'ocupació d'espais públics per a terrasses de bars i cafeteries, o per actuacions artístiques via murals street-art (la majoria fets per persones que no viuen al barri), per camuflar l'abandonament de finques i solars urbans.

En l'anàlisi dels agents gentrificadors, no només hem de considerar a ciutadans particulars que decideixen mudar-se, també juguen un paper important les administracions públiques i les empreses privades que poden dinamitzar un barri. Diferents corrents teòrics urbanístics consideren que, respectant la premissa de canvi gradual de població que ha de succeir, no sempre és causa d'economies més benestants. La immigració, el turisme low-cost, i fins i tot els millennials tenen i tindran capacitat per a canviar els barris que habiten. Són aquests canvis i tots els agents que en participen qui marcaran si la gentrificació s'accelera.

Actuacions fredes al Barri Antic, on són els veïns?

Per acabar, tal com deia l'arquitecte manresà Marc Ballús l'any 2018 al portal NacióManresa, les actuacions al Barri Antic s'han fet sense cap mena d'incidència amb el teixit associatiu del barri:
Una certa prepotència de caràcter urbanístic ha donat lloc a actuacions com la dels 4 Cantons, amb la construcció d'un edifici que no dóna resposta a la trama de la ciutat, i que està totalment fora d'escala. O també com la de la Via Sant Ignasi, on s'han fet entrar amb calçador edificis moderns en un teixit que no és el seu, obrint una ferida de la qual la ciutat ja no es recuperarà. El pitjor del cas és que aquestes dues actuacions són les que han generat habitatge social al barri, però en comptes de fer-ho d'una manera respectuosa amb l'entorn, li ha passat per damunt. I és que tot enderroc en el Barri Antic, ni que sigui d'un edifici humil, és una pèrdua irreparable. La substitució dels edificis i els carrers antics per d'altres de nous acabarà donant lloc a un barri que ja no serà històric.
Bibliografia:

BENACH, Núria i ALBET, Abel. (2015). La gentrificación como una estrategia global. Papers, 60, 17-23.

- CAMPS, Gemma. (09/10/2018). MAPA | Més del 64% dels edificis del Barri Antic de Manresa tenen entre un segle i un segle i mig. 03/07/2019, de Diari Regió7. Lloc web: https://www.regio7.cat/manresa/2018/10/09/mes-del-64-dels-edificis/502564.html

DÍAZ PARRA, Ibán. (04/07/2019). La gentrificación en la cambiante estructura socioespacial de la ciudad. 03/07/2019, de UB. Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana. Lloc web: http://www.ub.edu/geocrit/b3w-1030.htm

- FERNÁNDEZ DURAN, R. (2000). Capitalismo financiero global y guerra permanente, Barcelona: Virus.

- FERRER ALÓS, Llorenç. (2009). La industrialització de Catalunya: les fàbriques tèxtils del riu Cardener al segle XIX a Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, vol. 27. Barcelona: Col·legi de Notaris de Catalunya, pp. 321-366.

- FIORI, Mirela. (09/04/2014). Gentrificación, ¿presagio o realidad? 03/07/2019, de UOC Ciudades. Blog del Máster oficial de Ciudad y Urbanismo. Lloc web: http://ciudad.blogs.uoc.edu/2014/04/gentrificacion-presagio-o-realidad/

- GARCIA, Gemma. (Abril 2017). Comprar, expulsar, reformar i vendre. 03/07/2019, de La Directa. Lloc web: https://directa.cat/comprar-expulsar-reformar-vendre

- OLIVERAS SAMITIER, Josep. (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Manresa: Revista Dovella, 41, abril 1992.

- PUIG SEDANO, Xavier. (04/06/2017). La sacsejada dels barris vells. 03/07/2019, de El Temps. Lloc web: https://www.eltemps.cat/article/1564/la-sacsejada-dels-barris-vells

- REDACCIÓ. (10/05/2019). «La cultura té un efecte col·lateral en la gentrificació» conclouen a la jornada del FABA. 03/07/2019, de NacioDigital. Lloc web: https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/83439/cultura/te/efecte/collateral/gentrificacio/conclouen/jornada/faba

- REDACCIÓ. (19/08/2018). El 90 % dels habitatges buits, de petits propietaris. 03/07/2019, de Diari Regió7. Lloc web: https://www.regio7.cat/manresa/2018/08/19/90--dels-habitatges-buits/493214.html

- SANTAMARIA GARCIA, Pere. (2013). Anàlisi urbanística, constructiva i energètica del Casc Antic de Manresa. Tesina: http://santamariaarquitectes.cat/wp-content/uploads/2019/01/tesina.pdf

1 “A Manresa” de Garcia del Real, L. La Ilustració Catalana. (1a etapa) | Núm. 291. 31/08/1892.

23 de setembre 2016

Les cases barates de la Sagrada Família

Les cases dels obrers durant la República

Vista de "les cases barates", edificades per la Caixa d'Estalvis de Manresa, prop de l'actual carretera del Pont de Vilomara. En l'actualitat estan envoltades de cases i integrades al carrer Vallès.
(Imatge: Arxiu Comarcal Bages: FONS ACBG30-154 / JOSEP M. ROSAL I D'ARGULLOL)

La construcció a la ciutat de Manresa de barris destinats a la classe treballadora estava contemplat dins el Pla de l’Eixample de l'arquitecte Pere Armengou de l'any 1933. Un d’aquests barris és el de les casetes (o xalets) de la Sagrada Família, coneguts popularment com les cases barates, on l'extinta Caixa d’Estalvis de Manresa, com a part de la seva obra social, construí entre els anys 1926 i 1932, 9 xalets dels 44 que hi havia projectats en l'inici de l'obra. La resta del projecte, obra de l’arquitecte Josep Firmat i Serramalera (el mateix que construiria el teatre Kursaal), no es dugué mai a terme.

Set dels nou xalets són d'una planta i els altres dos són de dues plantes, situades als extrems, tal com podem observar en la fotografia superior de Josep Maria Rosal i Argullol. Disposaven d'un petit jardí al davant i pati al darrere. Avui en dia aquests nou xalets formen part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Als anys 50, la Caixa de Manresa hi edificà el nou barri de blocs de pisos de la Sagrada Família just davant els xalets, seguint l'estètica dels blocs de pisos alineats i totalment anodins del Ministerio de la Vivienda.

Els xalets o "cases barates" de la Sagrada Família, l'any 2014. (Imatge: Martí Mateos)

El somni petit-burgès del president Macià: "els barris de treballadors amb hort i jardí"

Plànols de la barriada-jardí del Poblenou, un ambiciós projecte que no s’arribà a realitzar mai. 
(Imatge: memoria.cat)

L'arquitecte Pere Armengou, al seu Eixample de la ciutat de Manresa, també tenia present les àrees verdes del Puigterrà i Puigberenguer, que havien d'esdevenir en grans zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de "casetes-jardí-hortet" per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burgès del president de la Generalitat Francesc Macià. Seguint els plànols de l’arquitecte Firmat, es volia construir 50 llars unifamiliars, dues escoles i un edifici social que fos la seu social de la cooperativa (amb economat, sala d’actes i secretaria).

El projecte fou exposat a partir de l’abril de 1932 als aparadors dels Magatzems Jorba, i es disposava d’un préstec de la Caixa de Pensions de Barcelona per dur-lo a terme. Després de salvar molts obstacles burocràtics, fou aprovat provisionalment pel ministeri de Treball el febrer de 1936. L'esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 impedí l’edificació d’aquesta barriada-jardí. Malgrat això, durant l’alcaldia de Lluís Prunés es van poder inaugurar dues escoles al barri del Poblenou.

Més informació:

- L'eix de creixement de l'Eixample, el passeig Pere III i els diferents noms i nomenclatures: aquí

Bibliografia en línia:

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: "Cases Barates de la Sagrada Família".

21 de juliol 2016

Les fotografies perdudes de Valladolid

Els viatges de Robert Napper

Fotografia de Robert Napper de Manresa. (Font: “Victoria and Albert Museum” Copyright)

Robert Peters Napper (Newport, 1819 – 1867) tenia l’honor d’haver signat, per encàrrec de l’editor de postals Francis Frith l’any 1864, quatre de les imatges més antigues de Manresa. Les fotografies de la clàssica façana monumental de la capital del Bages –publicades per la revista del Centre d'Estudis del Bages Dovella el 2014 gràcies al col·leccionista Joan Vila-Massana Portabella – es troben a l’arxiu del The Victoria and Albert Museum de Londres, en els fons de la Frith & Co

Però n’hi havia més. I no se’n sabia res. A principis de l'any 2016 i gràcies al projecte del Centre d'Estudis del Bages Els Viatgers a Manresa, -on es fa una compilació del màxim de material possible dels viatgers que han fet parada a Manresa i ens van deixar quelcom per escrit o en imatge- els historiadors i investigadors d'aquesta entitat i de l'Arxiu Comarcal del Bages van descobrir dues noves fotografies de la capital del Bages, datades del mateix període, desconegudes fins al moment, sucosament del mateix autor i amb una particularitat: no retraten la façana monumental de la ciutat, amb la Seu i el Cardener, sinó dos carrers: Escodines i l’actual Via Sant Ignasi. Fins que es demostri el contrari, són les fotografies més antigues de carrers de Manresa de les quals es té coneixença. Les imatges estan datades de la dècada dels seixanta del segle XIX i serien d’abans del 1867, data en què mor Napper. 

De Valladolid a les Escodines

Una descoberta feta gràcies al conservador del Museu de Valladolid, a un grup de persones summament interessades en fotos antigues de la població castellana, i al projecte Els viatgers a Manresa, del Centre d’Estudis del Bages, que en la seva web de recerca que està elaborant ja esmentava les imatges de la Manresa monumental de Napper. Les dues fotografies antigues són propietat del Museu Victoria and Albert de Londres, eren atribuïdes erròniament a Valladolid, com es pot veure imprès en la imatge del carrer de les Escodines (fotografia inferior). Però el conservador de l’equipament val·lisoletà, Fernando Pérez Rodríguez-Aragón, ajudat per un grup de Facebook, Nostálgicos del Valladolid antiguo, van arribar a la conclusió que, malgrat que "alguns carrers val·lisoletants van tenir un traçat i característiques topogràfiques relativament similar", es tractava d’un altre lloc. No era Valladolid. Al Museu de Valladolid els grinyolava. Amb raó. Les dues imatges antigues han estat des de fa segle i mig identificades amb "Valladolid" pel The Victoria and Albert Museum. Però no. Són els carrers Escodines i Via de Sant Ignasi de la Manresa d’abans de 1870. 

Per què? Primer, perquè els arcs i els balcons de les cases semblava que es corresponien amb poblacions que podrien ser mediterrànies i, segon, per unes plaques metàl·liques que a primer cop d’ull podien passar desapercebudes que portaven un nom revelador: Aseguradora de Incendios La Unión Manresana. Una prova pràcticament definitòria que situava la primera fotografia al carrer de les Escodines. Un cop determinada la població, Manresa, els val·lisoletans es van centrar en la segona imatge. I van arribar a la conclusió que s’havia de tractar de la part mitjana del torrent de Sant Ignasi, davant de l’actual Museu. Totes aquestes recerques les va explicar el conservador del Museu de Valladolid, via e-mail, al Centre d’Estudis del Bages (CEB). A més, i per les dates, han arribat a una altra conclusió: són dues de les fotografies més antigues de la ciutat, anteriors al 1870 i les primeres que es coneixen d’aquesta època que retraten carrers de la ciutat.

La Via Sant Ignasi

Carrer de Les Escodines


Bibliografia:

- Diari Regió7: "Dues fotos atribuïdes a Valladolid es confirmen com les més antigues de carrers de Manresa" (27/02/2016)

07 de gener 2015

Els barris de l'extraradi: La Mion

Les barriades s'obren pas als turons

En un article d'en Pere Planes de la revista "Presència" de l'any 1974, es parlava d'un moviment que prenia força a la Manresa postindustrial dels anys 70, les associacions de veïns sorgides de les barriades populars. Parlava que aquests nous barris que van aparèixer a la dècada dels anys 50 i 60 patien una sèrie de problemes: 
"A la ciutat de Manresa, centre natural de la Comarca del Bages hi ha una colla de barris amb mes o menys problemes".
L'autor repassava el context d'aquell moment i feia especial menció als moments d'expansió i creixement econòmics que tingueren lloc arreu de Catalunya a dècada dels 60. A la ciutat de Manresa, calia mencionar, que les onades d'immigrants provinents d'altres regions espanyoles eren d'abans de la dècada dels 60: el fort d'immigració al Bages es va produir cap als anys 1954 i 1955. Per tant no era gens agosarat dir que la necessitat de mà d'obra per a una indústria que començava a superar tímidament l'antiga cotilla tèxtil per estendre's a altres branques de la producció (metal·lúrgica, construcció, serveis, etc.) va crear la necessitat de nous habitacles socials i de nous espais de convivència i ravals o barris allunyats del centre, per manca d'espai suficient o falta d'habitatges. D'aquí sorgiren els pisos de l'Avecrem (Pare Ignasi Puig), de la Caixa de Manresa (Sagrada Família), els famosos pisos de la Xocolata (a tocar de la Fàbrica Nova) i les barriades del Xup, la Mion i Sant Pau.

Aquests barris van néixer sobretot per la immigració peninsular que arribaria a la ciutat atreta pels llocs de treball. Els nouvinguts van començar a comprar terrenys per construir-hi les seves modestes llars. Uns terrenys, com els del voltant del Puigberenguer, allunyats del centre urbà i amb un pendent tan fort, tenien un preu més baix fet que permetia comprar-los a un baix nivell econòmic. Uns terrenys plens  de pujades i baixades constants, que fins al moment havien servit d'horts als veïns. Així doncs aquestes cases van anar creixent i ocupant els pendents del Puigberenguer fins que gairebé el va envoltar. Era l'inici de la barriada Mion. No és gens estrany que els carrers de la zona portin noms de muntanyes i cims: Cadí, Pedraforca, Aneto...

La gent buscava terrenys barats per construir de forma barata i sobretot ràpida i els propietaris dels terrenys de secà dels voltants del Puigberenguer van veure una bona oportunitat per fer negoci amb els immigrants. A diferència de la barriada de Sant Pau per exemple, els nouvinguts del Puigberenguer s'integraven a les famílies pageses que vivien al puig de la zona del Poal. Entre els anys 1948 i 1955 es van edificar molts habitatges en diferents parcel·les:
"terrenys més allunyats i totalment allunyats [...] en unes cotes properes als 280 metres i en uns pendents superiors al 15%... en carrers que no estaven legalitzats, sense serveis, i en unes parcel·les força irregulars". 
A la barriada Mion, ens trobem doncs amb un model d'autoconstrucció tipus de casa de planta baixa amb una porta al centre de la façana i una finestra amb reixa a cada costat. Pintades de blanc o algun altre color clar. En un primer estadi molts habitatges els van fer en gran part els mateixos habitants però amb el pas dels anys, amb el canvi de nivell econòmic a moltes d'aquestes cases se'ls hi ha renovat la façana o se'ls hi ha afegit alguna planta al damunt.

Un progrés que maquilla lentament la característica arquitectura popular d'aquest barri. En els seus inicis la Mion quedava separat de la ciutat quan el Puigberenguer era una muntanya que es trobava totalment als afores de la ciutat envoltada de l'extensa horta manresana. Un barri menestral i pagès però també obrer, ja que els nouvinguts treballaven a les fàbriques i tallers de la ciutat i comarca.

Un fet destacable de la barriada Mion fou la seva organització i la formació de la primera agrupació de veïns tal com l'entenem avui en dia. Cal recordar que el franquisme prohibia el dret de reunió, a excepció d'organitzacions lúdiques i religioses. El naixement d'aquesta organització fou fruit de la confluència d'un seguit de factors i de les urgències i necessitats que tenia el barri (carrers sense asfaltar, absència de clavegueram, manca de serveis...)

Des del seu inici la Mion fou oblidada per l'ajuntament de Manresa. Tot i aquesta desídia de les administracions la gent de la Mion no va tirar la tovallola i aviat es van organitzar. L'any 1971 naixia l'Agrupació de Veïns Barriada Mion-Puigberenguer, la més antiga de tota la ciutat de Manresa. Una de les grans lluites que va liderar l'agrupació de veïns fou la pavimentació dels carrers i la instal·lació de serveis bàsics pel barri: bus urbà, escoles, cabines de telèfon públiques, un centre mèdic o bústies pel correu postal.

Bibliografia:

- Bloc "Manresa Calidoscopi": El barri de la Mion

- CANAL, Ramon: "Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns". Manresa: Ajuntament de Manresa, 1996

- PLANES, Pere: "Quan les associacions de veïns rutllen". Presencia, 19/09/1974, p. 10

- OLIVERES, Xavier: "Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central". Dovella: revista cultural de la Catalunya central. Núm. 102, hivern 2009

- REDÓ, Francesc; COMAS, Francesc: "Manresa, la ciutat transformada vol. 2". Manresa: Editorial Zenobita, 2007

Printfriendly