L'any 1638, el monestir de Sant Carles Borromeu, de les religioses clarisses caputxines va establir-se a la nostra ciutat. Encara avui és el segon convent més antic de Manresa. La fundadora de l'ordre de les caputxines a Catalunya i a l'estat fou la manresana Àngela Margarita, coneguda com la mare Serafina, per cert l'única dona manresana il·lustre dels més de 25 noms que la componen. El primer convent de l'ordre fou el de Barcelona, el de Santa Margarida la Reial.
Del convent de Barcelona, l'any 1638, van arribar cinc monges a Manresa per establir-se a la ciutat. En un primer moment i de forma provisional es van instal·lar en un asil mentre s'edificava el nou monestir, en un solar de l'antiga Casa del Trull, un molí de Valldaura, del qual es va aprofitar el seu claustre gòtic. El solar era al carrer Talamanca, i al costat del convent es va construir una església, que va obrir-se l'any 1681. L'orde de religioses va passar per diverses vicissituds, durant el segle XIX els liberals parlaven de suprimir els ordes religiosos per primer cop en la història, però seria el segle XX, el segle on la seva presència seria discutida i fins i tot atacada. Durant la Setmana Tràgica de 1909, l'església i una part del monestir foren saquejats i cremats per un avalot de manresans descontents amb la crida a files de joves per part del govern espanyol per anar a lluitar al Marroc. El convent va ser dels tres més castigats i només restaren dretes les parets mestres de l'edifici. Les religioses van aconseguir fugir en cases de particulars que les van allotjar temporalment. Les obres de reconstrucció van durar dos anys.
Un episodi més fou la Guerra Civil (1936), les monges també es van veure obligades a marxar del convent, aquest cop per salvar la seva vida. En aquell moment, l'Ajuntament de Manresa volia tirar endavant un projecte per fer una plaça de mercat en el solar de l'església de les caputxines, que havia quedat deserta després que l'octubre de 1936, fou desmuntada per una brigada de treballadors municipals. No fou fins a l'any 1944 quan l'ajuntament nacional de Manresa va desestimar aquest projecte i les religioses van començar la reconstrucció de l'església i van poder restituir els capitells gòtics de l'antic claustre de Valladura, que ja havien estat salvats abans que fossin destruïts l'any 1936 al Museu de la ciutat.
Sobreviure al convent, amb les teves mans!
A part de les almoines i caritat de molta gent, les germanes del convent de Sant Carles Borromeu han sobreviscut durant aquests anys del seu propi treball, el més antic des de la fundació és la fabricació del pa eucarístic, destinat a totes les parròquies i esglésies del Bages. L'elaboració del pa ha evolucionat amb el pas dels anys, però encara avui en dia el pa del convent encara manté el que ara en dirien l'elaboració "tradicional". A més, les germanes també s'han dedicat a tota mena de treballs manuals, com ara els ornaments de les esglésies, i han conreat un hort, situat al pati interior del convent. Destaca igualment la participació del convent en les diverses celebracions religioses, les més populars com la benedicció del Diumenge de Rams, que encara avui se celebra al claustre del monestir.
Bibliografia de referència:
- COMAS, Francesc (2009): Històries de Manresa. Zenobita: Manresa
- COMAS, Francesc (2017): Històries de Manresa, vol 2. Zenobita: Manresa
- COMAS, Francesc (2009): Històries de Manresa. Zenobita: Manresa
- COMAS, Francesc (2017): Històries de Manresa, vol 2. Zenobita: Manresa
- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós