Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Guerra del Francès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Guerra del Francès. Mostrar tots els missatges

28 de juliol 2014

Quan Manresa va descobrir Londres

La Manresa Road

La Manresa Road de Londres, al barri benestant de Chelsea

L'any 1947, l'únic diari de la ciutat era el "Manresa", un butlletí controlat i finançat per la secció local de la Falange Espanyola i les JONS. El mitjà en qüestió va fer un descobriment que fins aquell moment cap manresà o notable n'havia parlat mai en primera persona o com a testimoni directe. El 17 de juliol de 1947 el periòdic Manresa ens deia:
"Inglaterra conmemoró el hecho dando el nombre de Manresa a un sinfín de calles de las distitnats del país".
La notícia era molt minsa i no feia una clara referència a cap ciutat del Regne Unit, indicant que en moltes ciutats angleses el nom de Manresa era en honor al qual nosaltres coneixem com la Batalla del Bruc de 1808. Segons els anglesos, la batalla del Bruc és coneguda com la "Batalla de Manresa". Semblava que els topògrafs anglesos de l'època foren incapaços de trobar la població del Bruc, i van escollir Manresa, per la seva proximitat i per la seva importància estratègica.

Cartell de la Manresa Road. Fotografia de David Jaen Argudo

El diari "Manresa" no va mencionar la Manresa Road de Londres, situada al barri de Chelsea de la capital britànica, perpendicular a la llarga avinguda de King's Road, a l'esquerra i no molt lluny del riu Tàmesis. És un carrer curt, que arranca a mà dreta de l'esmentada King's Road -direcció Buckingham-Fulham- i acaba en un petit parc o placeta: el Chelsea Square. Una via residencial, sense molts comerços, a un dels barris nobles de la ciutat de Londres.

Si aneu a Londres recordeu, que al barri de Chelsea, els manresans hi tenim un carrer.

Bibliografia de referència:

- Gasol, Josep Maria (1991). Manresa un nom universal. Ajuntament de Manresa

01 de febrer 2013

Manresans contra francesos

Herois manresans, herois espanyols? 

A l'estat espanyol una de les primeres manifestacions bèl·liques de repulsa a les tropes franceses va ser l'emboscada del Bruc en els primers dies de juny de 1808. Una fita important per la història contemporània de la península Ibèrica, però sobretot per la nostra ciutat, per primera vegada els espanyols van conèixer l'existència de la ciutat de Manresa, i la seva valentia enfront l'enemic francès. Abans d'esdevenir una important ciutat-fàbrica, en l'imaginari del nacionalisme espanyol del segle XIX, Manresa fou una de les ciutats "numantines" que van resistir als francesos pagant un preu elevadíssim en vides humanes.

Un d'aquells homes que es van enfrontar a les millors tropes del seu temps va ser Maurici Carrió Coll, manresà i pagès. No obstant això, el seu fill -Maurici Carrió Serracanta- segons va manifestar anys més tard també va participar en aquells esdeveniments. La llegenda, el mite i la tradició es barregen en la història, és fa difícil dir en rotunditat si el bo d'en Maurici va ser present al Bruc, en tot cas forma part dels annals de la història de Manresa i llur versió es va creure. L'any 1859 el mateix Maurici Carrió i Serracanta va escriure Relación sobre la Batalla del Bruc, on posava de manifest la seva participació en les famoses batalles.

Els moviments espanyols de contestació a la revolució liberal van germinar en la invasió napoleònica de 1808, molts d'aquells combatents van estar també presents en les posteriors conteses d'aquest mateix caràcter, en Maurici Carrió Serracanta n'és un bon exemple, va lluitar en la Guerra Gran, la Guerra del Francès, la Guerra Realista i la Primera Guerra Carlista.

Pare i fill, la confusió dels Carrió

En el fragment del llibre Tipos manresanos (II), de l'anarquista Pedro Flores, fa referència a la participació destacada del barri d'extra-murs de les Escodines, en la Guerra Gran contra la França revolucionària (1793-1795) i apareix el nom d'en Maurici Carrió Coll:

"A raíz de ser guillotinado el rey Capeto en Francia [Lluís XVI], nuestras eminencias declararon la guerra a la herética y revolucionaria vecina, contribuyendo nuestra católica ciudad con muchos hombres -casi todos payeses- al mando de Maurici Carrió Coll... El 17 de mayo de 1794, en la batalla que tuvo lugar entre Pandis y Castelljou, muere Maurici Bernada, de profesión campesino, que vivía en las Escondinas [sic]. Del mismo barrio y profesión eran los también caídos en aquella jornada: Joan Argemí y Joan Vila. También Josef Verger, Tomás Planes, Antón Planes, del arrabal de San Andrés; y Manuel Puig y Josef Badies, de San Ignacio..."

Maurici Carrió i Serracanta s’aprofità del nom del seu pare que es deia Maurici Carrió i Coll per apropiar-se de les seves gestes en la Guerra Gran i en les mítiques batalles del Bruc. La confusió sobre ambdós personatges continua ben viva a Manresa on la majoria de textos confonen encara el pare amb el fill.

La biografia de Joaquim Sarret i Arbós

"Paz y Tregua. Boletín oficial del cuerpo de somatenes armados de Cataluña".
Biografia de Maurici Carrió i Coll, publicada per Joaquim Sarret i Arbós, en el periòdic manresà "El Pla de Bages".

Bibliografia:

- Tipos de Manresanos (II) de Pedro Flores
- Hispania Nova: Revista de Historia Contemporánea, num.9 - Any 2009
- Arxiu Nacional de Catalunya (documentació)

10 de novembre 2012

El gran incendi de Manresa

Capítol 2: La ciutat cremada 

L'any 1810 els francesos havien intentat ocupar la ciutat de Manresa fins a dues vegades sense èxit. Després d'ambdós fracassos vindria el tercer i definitiu atac sobre la nostra ciutat. El 30 de març de 1811 els francesos que venien del cantó de la Segarra van travessar el riu Cardener per la zona del Congost, després de vèncer, a la Plana del Pont Nou, la resistència del sometent que estava sota les ordres del governador Vallgornera. El general McDonald devia tenir la certesa que la ciutat de Manresa tornaria a resistir els durs atacs de l'artilleria francesa. Però novament la ciutat estava buida i desemparada. Amb una força de vuit mil homes va prendre la ciutat per tercera vegada en menys d'un any.

Durant tota la nit, els invasors van fer de les seves, robant i saquejant tot el que trobaven. Finalment la ciutat després de patir el setge francès va començar a cremar, les flames eren terrorífiques. Set-centes cases van quedar reduïdes al no-res, si abans de 1808 Manresa comptava amb 1127 edificis, el foc va destruir pràcticament el 75% dels habitatges de la ciutat. Amb els incendis també es van destruir fàbriques i obradors, més de 1.300 famílies van quedar-se sense feina, una desfeta econòmica i social. Milers de manresans i manresanes es quedaven sense un sou per poder comprar pa i queviures. D'entre les runes de les seves cases cremades, van treure's quatre cadàvers  El foc va provocar el pànic i centenars de manresans van morir abatuts pels francesos mentre fugien desesperadament.

Es diu que el general francès, des de la masia de la Culla, contemplava satisfet com la ciutat de Manresa cremava fins als fonaments, com el mateix Neró al gran incendi de Roma, segons les cròniques. El general Sardsfield, que lluitava amb els espanyols, també va observar el gran incendi de Manresa des de la Torre de Santa Caterina, sense poder fer res per evitar-ho. L'únic que va gosar reprimir els francesos fou el Baró d'Eroles, que l'endemà va perseguir els francesos quan abandonaven la ciutat cremada en direcció el Pont de Vilomara.

Les autoritats manresanes van explicar tot el que havia passat a la Junta que governava el Principat de Catalunya des de Tarragona i a les Corts espanyoles de Cadis. Des de la ciutat gaditana -i en nom del rei Ferran VII-, es va rebre un document, signat el dia 9 de juliol de 1812, que felicitava Manresa pel seu comportament heroic i valent, s'atorgava a la ciutat els títols de Molt noble i Molt Lleial Ciutat. També prometien que, en memòria del que havia transcorregut, s'aixecaria un gran monument en una plaça de Manresa.

Fins a dues vegades més, el 23 de juliol de 1811 i el 15 de novembre de 1812, van tornar els francesos a Manresa. Molt poca cosa hi van trobar, ja que el foc havia devastat tota la ciutat sense contemplacions. El darrer atac francès sobre la ciutat és el del general De Caen, que va destruir els molins de pólvora.

La ciutat de Manresa després dels triomfs èpics del Bruc va patir les pitjors incursions bèl·liques de la seva història, fins als bombardeigs de l'aviació franquista de 1938.

Relació per carrers de les cases cremades el 1811

Mel i Camp d’Urgell (35), Barreres (27), Valldaura (24), Escodines (21), Sant Bartomeu (20), Carme (20), Urgell (19), Tomases (17), Monges (13), Infants (12), Remei (12), Magnet (11), Montserrat (11), Santa Llúcia (11), Nou (10), Arbonés (10), Santa Maria (9), Codinella (9), Vilanova (8), Lluny (8), Serarols (7), Sant Marc (7), Drets i Sant Andreu (7), Sant Miquel (6), Aiguader (6), baixada Cases Forànies (6), Mola de la Seu (5), Arcs (5), Sobrerroca (4), Casa Torres (4), Galceran Andreu (4), Roqueta (4), raval del Remei (4), Raval de Sant Domènec (4), darrere de la Capella del Remei (4), Sabateria (3), Sant Tomàs (3), Cirera (3), Llissach (3), plaça Creus (3), cantó de Vilanova a les Monges (3), Pedregar (2), Born (2), Valldaura (2), Vallfonollosa (2), Juvells (2), Llussà (2), Huguet (2), plaça i torrent de Sant Ignasi (2), cases Forànies (2), Nou de Sant Domènec (2), cantó de Pau Alabern (2), baixada del Carme (1), Botí (1), les Piques i Llissach (1), plaça de Dn. Jordi, placeta dels Barrgans (1), Sant Salvador o de les Bruixes (1), Santa Clara (1) i raval de Sant Francesc (1).

Total de cases cremades: 440 - Total de cases existents: 1730

Bibliografia: 

 - Gasol, J.M.: "La història de Manresa explicada als infants", Llibreria Símbol, Manresa 1975

 - "La Guerra que Napoleó va portar a la Seu" (Diari Regió7 10/12/2010)

- El Pou de la Gallina: "El patriotisme i la misèria de Manresa de fa 200 anys" (Núm.233 - Juny 2008)

Més informació referent a la Guerra del Francès:

 - Guerra del Francès, al bloc Ciències Socials en Xarxa: aquí

01 de novembre 2012

El gran incendi de Manresa

Capítol 1: Una guerra de devastació i esgotament 

Qualsevol hauria dit que, després dels triomfs de les dues batalles del Bruc, els manresans s'havien desempallegat dels francesos i podrien viure tranquils. Però els francesos van tornar, i aquesta vegada en major nombre, i van cometre un dels actes més repressius, incendiar tota la ciutat per evitar que els manresans ajudessin amb queviures i pólvora a les tropes que lluitaven contra l'invasor.

Seria llarg d'explicar tot el que va succeir a casa nostra, a Catalunya (on ciutats importants com Girona i Barcelona, també foren devastades pel foc) des de 1808 fins al 1814, en què l'exèrcit de l'Imperi Francès de Napoleó va llançar una ofensiva total contra la península Ibèrica. Els catalans anomenem aquest període la "Guerra del Francès", mentre que pels espanyols és coneguda com la "Guerra de Independencia".

Per aquest motiu a Manresa tenim una plaça de la Independència perquè recorda la importància que aquella cruel guerra va tenir per la nostra ciutat. D'aquesta forma també tenim carrers dedicats als herois d'aquesta mateixa guerra, com el carrer del Canonge Montanyà (el comandant en cap dels sometents) i el carrer Carrió, dedicat a la figura de Maurici Carrió, un dels guerrillers més importants que va combatre els francesos. 

Fins a tres vegades van entrar els francesos a Manresa, disposats a venjar-se de l'ominosa derrota del Bruc, on un grup de sometents havia aconseguit fer retirar a tota una tropa del potent exèrcit francès, un dels exèrcits més moderns de principis del segle XIX.

La primera, el dia 16 de març de 1810. Els francesos estaven contents, acabaven de sotmetre la ciutat de Vic, l'exèrcit espanyol havia estat derrotat. Venint de Vic i travessant el riu Llobregat pel Pont de Cabrianes, el general Pino es presentà a Manresa amb 7.000 soldats d'infanteria i 700 de cavalleria. No va trobar cap resistència, perquè els sometents i la major part dels manresans, amb les autoritats municipals al capdavant, havien abandonat la ciutat. Al cap de cinc dies, el general de l'exèrcit francès Schwartz, amb dos mil homes més, arribava també a la ciutat. En total, quasi 10.000 francesos estaven allotjats a Manresa. Malgrat el nombre espectacular de tropes franceses, la ciutat estava buida de comestibles, bestiar i roba, i ben aviat els francesos van veure com el general Milans del Bosch i un grup de sometents locals (que coneixien a la perfecció el territori) van obligar als francesos abandonar Manresa, per evitar ser encerclats i capturats.

La segona entrada dels francesos va ser la del general McDonald, el dia 15 de novembre de 1810. Aquesta vegada els francesos venien del cantó de Calaf, van ocupar la ciutat per cometre tota mena de barbaritats, sobretot el saqueig de propietats, violacions en massa i assassinats d'espies i informadors de l'exèrcit espanyol. Els cadàvers dels assassinats es penjaven dels balcons de la Casa de la Ciutat, per informar a la població que els passava als que gosaven atacar als francesos per l'esquena.

Malgrat aquests dos atacs, el tercer i definitiu seria el que més devastació comportà, ja que la ciutat de Manresa fou cremada fins als fonaments.

Bibliografia:

- Gasol, J.M.: "La història de Manresa explicada als infants", Llibreria Símbol, Manresa 1975

- "La Guerra que Napoleó va portar a la Seu" (Diari Regió7 10/12/2010)

Més informació referent a la Guerra del Francès:

- Guerra del Francès, al bloc Ciències Socials en Xarxa: aquí

19 de març 2012

De Cadis passant per Manresa

El triomf de la "Pepa"

Imatge: "La promulgación de la Constitución de 1812", obra de Salvador Viniegra al Museu de les Corts de Cadis.

El primer lloc de Catalunya on es va proclamar la Constitució de 1812, coneguda amb el nom de la Pepa per segellar-se el dia de Sant Josep, va ser Manresa, el 15 d'agost, gairebé cinc mesos més tard que Cadis. El retard es pot atribuir a la peculiar situació en què es trobava el país, en guerra contra els francesos, cosa que dificultava les comunicacions.

Manresa era capital de corregiment, una de les demarcacions politicoadministratives existents abans de l'actual divisió provincial espanyola. També era la ciutat més important de la Catalunya no ocupada pels francesos, situada a la zona central, al nord de la serralada prelitoral que li feia de barrera protectora.

Aquesta zona central mai no va ser ocupada de manera permanent. Tot i això, les envestides napoleòniques eren freqüents. Era en aquesta zona de la Catalunya Central on es movien les tropes i sometents que fustigaven els francesos. Un d'aquests sometents eren en Maurici Carrió i Serracanta, que més avall en parlarem. Però segurament que un dels motius de més pes per escollir Manresa per proclamar-hi la Constitució va ser el fet que s'havia convertit en una ciutat símbol de la decidida resistència catalana contra l'invasor, ja des de les gestes del Bruc.

Els liberals espanyols i la piràmide


Un cop acabada la llarga i cruel Guerra del Francès (1808-1814) el rei destronat, Ferran VII "El Desitjat" va entrar a la Península i va abolir la Constitució de 1812 de la ciutat andalusa de Cadis, la tercera constitució liberal del món, després de l'americana i la francesa.

Si hi ha un edifici de Manresa que tingui una relació directa amb la Guerra del Francès (Guerra d'Independència segons la historiografia espanyola) i les corts constituents de Cadis de 1812 és l'institut Lluís de Peguera. Com consta el Llibre de Privilegis de Manresa, les Corts Generals reunides a Cadis, com a reconeixement de l'heroica actitud demostrada pels manresans durant l'ocupació francesa, van acordar donar a Manresa els títols de "Molt-Noble i Molt Lleial", i, a més, que "cuando las circunstancias lo permitan se levatará en un lugar oportuno de dicha ciudad una pirámide que constantemente recurerde a la posteridad su conducta en grado inminente". Perquè les paraules d'aquell decret del 9 de juliol de 1812 es materialitzessin va haver de passar un segle, i no precisament en forma de piràmide sinó amb l'institut Lluís de Peguera, nom d'un important jurista del segle XVI nascut a casa nostre.

La insurrecció de 1808: l'inici de la Guerra del Francès

Imatge: "Arribada del sometent a Manresa" de Francesc Cuixart i Barjau. Sèrie d'escenes de les batalles del Bruc, juny de 1808, còpia d'unes pintures murals de 1811 de la masia Les Farreres de Rellinars del Vallès. Pintat en oli el 1897, al Museu Comarcal de Manresa.

La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l'esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s'apoderà del paper segellat, el cremà i n'expandí les cendres. Després enarborà l'estàndard reial i amb l'escarapel·la nacional es tornà un poble "numantí", disposat a vèncer o morir. Segons la tradició, en Maurici Carrió i Serracanta és un dels herois de la Guerra del Francès i també de la nostra ciutat, on té un carrer dedicat al seu nom, que les autoritats del règim franquista van respectar. Hauria participat en la crema del paper segellat napoleònic i comandat una part dels sometents que participaren en la batalla del Bruc (1808).

Bibliografia:

- SERRA, Jaume (1988). La Proclamació de la Constitució de Cadis a Manresa. Revista Dovella, Núm. 25, pp. 47-53, [En línia: https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20164]

- MOLINER, Antoni (2008). Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814. Barcelona: Pagès Editors.

22 de març 2009

Un relat sobre Maurici Carrió i Serracanta

L'autèntica proesa d'en Maurici

Segons la tradició, en Maurici Carrió i Serracanta és un dels herois de la Guerra del Francès i també de la nostra ciutat. Hauria participat en la crema del paper segellat napoleònic i comandat una part dels sometents que participaren en la batalla del Bruc (1808). Nomenat capità, prengué part en diferents combats. Finalitzada la guerra, el 1820 serví a la causa absolutista i es posà al costat de la Regència d’Urgell, que l'ascendí a tinent coronel. Després de participar en l'intent de prendre Manresa, s'exilià a França i fou condemnat a mort en absència. Participà en la Guerra dels Malcontents (1827) i s’adherí al carlisme. Després de mort, en una decisió que causà polèmica, el 1905 l’Ajuntament el nomenà manresà il·lustre, motiu pel qual el seu retrat figura a la Casa de la Ciutat. També té un carrer dedicat en l'actualitat que les autoritats franquistes van respectar.

Maurici Carrió (Manresa 1779 – 1859)

Tant la seva figura, com la seva intervenció a la famosa batalla del Bruc han estat qüestionades per diferents autors. A continuació faré una breu exposició sobre l'autèntica figura de Maurici Carrió.

El polític tradicionalista i procurador dels tribunals Carles Puget, liderà la campanya igualadina, tot i que la polèmica començà a prendre un caràcter més ampli a través dels articles que va escriure en el Diario de Barcelona l'arxiver municipal i historiador de l'art Josep Puiggarí i Llobet, declarat fill adoptiu d'Igualada. Entre 1891 i 1900 reclamà el seu protagonisme en la direcció dels sometents que van lluitar contra l'invasor francès. Per la seva part, els historiadors manresans presenten versions contraposades que catapulten a un o a un altre heroi en funció del significat atribuït per cada tradició política. Així, segons el clergue i periodista integrista Josep Servitje i Guitart, el més notable a destacar era el paper del clergat manresà, en especial a Ramon Montanyà. En canvi pels sectors carlistes manresans el fonamental fou la reivindicació de la família Carrió, ja fos el pare Maurici Carrió i Serracanta, o el seu fill Maurici Carrió i Torroella.

Fins a la publicació en el setmanari liberal moderat La Antorcha Manresana el 1859 del relat de Maurici Carrió i Serracanta en boca del seu fill, la qüestió dels personalismes era un tema secundari. A partir de llavors circularen dues versions oposades als fets del Bruc. El 1867 el liberalisme progressista es desmarca una mica de la polèmica considerant el relat de Carrió "de exageradas pretensiones e increíble exclusivismo". El setmanari progressista La Crónica de Manresa reclama "lo que en más de medio siglo no se ha hallado oportunidad de cumplir", és a dir, el decret de les Corts de Cadis per la qual s'autoritzava a l'aixecament d'una piràmide "que constantemente recuerde a la posterioridad su conducta heroica en grado eminente", vinculats aquells que van perdre la vida en el saqueig i posterior incendi de Manresa de l'any 1811. El significatiu del cas és que des d'una publicació de la ciutat s'animés a l'estat espanyol, cinquanta anys després a complir les seves promeses. Però "l'oblit" seria mutu, del govern local i l'estat.

Molt més tard, fins al segle XX, l'any 1908, coincidint amb el centenari de les batalles, es va obtenir una concessió d'una subvenció per part del govern espanyol per construir un grup escolar en comptes de la "famosa" piràmide, que fou gestionada pel diputat a Corts de la Lliga Regionalista Leonci Soler i March.

Canonge Montanyà (Navés 1752 – Manresa 1811)

En síntesi, el que els defensors dels Carrió atribuïen a Montanyà era que aquest tingués una posició més moderada, per dir-ho en termes suaus, durant les primeres jornades de juny de 1808, arribant a formar part del grup que fou a conferenciar amb les autoritats franceses a Barcelona. Només en la segona batalla, la del 14 de juny, el canònic es va posar en front dels defensors. Segons aquesta versió, els Carrió van participar activament en la crema del paper segellat, en la revolta contra la Junta dubitativa i en la primera batalla del Bruc. En posteriors investigacions s'haurà de confirmar o refutar si el que en realitat es va qüestionar eren temes de l'hegemonia de la dreta local manresana, entre carlistes d'un costat i catòlics-integristes i catalanistes conservadors per un altre.

Bibliografia:

- DEMANGE, CH., MICHONNEAA, S. (2007). Sombras de mayo: mitos y memorias de la Guerra de Independencia en España (1808-1908). Madrid: Casa de Velázquez, pp 94-95

- F. de P. Solá Montaña. (1908). Els manresans al Bruch. Re­lacions del cabdill en Maurici Carrió, referents a la batalla del Bruch (6 de juny de 1808), Sant Feliu de Guíxols (Barcelona), Octavi Viader

- J. Sarret i Arbós. (1909). Maurici Carrió y Coll y Mauruci Carrió y Serracanta. Importancia d’aquets personat­ges manresans en la guerra de la Independencia. Manresa: Sant Josep

03 de juny 2008

La Crema del Paper Segellat

"La Crema del Paper Segellat"
Autor: Francesc Cuixart Barjau (Berga, 1875 - Manresa, 1931)

Pintura que presideix la Sala de les Columnes de l'edifici noble de l'Ajuntament de Manresa.

Representa la crema del paper oficial que l'autoritat napoleònica va imposar per a tot el territori ocupat i que portava el segell de validesa del lloctinent general del regne i cunyat de Napoleó, el mariscal Joachim Murat. Aquest paper va ser cremat a la seva arribada a Manresa, el dia 2 de juny de 1808, fet que va significar el primer acte de revolta de la ciutat de Manresa en contra de l'autoritat francesa. El mateix dia, els revoltats van constituir la Junta de Govern i de Defensa de la Ciutat.

L'escena és la interpretació d'una pintura mural de 1811 de la masia les Farreres de Rellinars.

02 de juny 2008

Bicentenari de la crema del paper segellat (2 de juny de 1808)

Fotografies: Conferència "La crema del paper segellat a Manresa com a símbol de l'aixecament de Catalunya contra Napoleó", a càrrec d’Antoni Moliner, historiador, professor de la UAB especialista en la Guerra del Francès.



Regió7, dimarts 3 de juny

22 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (5a. part)

Els moviments del corregiment, la defensa de la terra

Moltes poblacions del corregiment van ser víctimes de les accions de MacDonald: Castellar, Rajadell, Guardiola, Salelles, Sant Francesc de Bages, però sobretot Moià, que va ser envaïda set vegades. La primera vegada fou el 16 d'abril de 1809: els francesos hi van romandre vuit dies i saquejaren totes les cases, robaren, violaren i destruïren les esglésies, donaren mort a tres ancians, únics habitants que ho havien fugit, i cremaren set cases. El 2 de juny entraren tres columnes de forma inesperada i van assassinar, amb tota impunitat, 72 persones a cops de sabre, entre elles una dona malalta, dos capellans i quinze forasters.

Quan sobrevingué l'època més terrible i desastrosa per al Principat amb la caiguda de Tarragona, Manresa i els pobles del seu corregiment van aportar per a la seva defensa, el 29 d'abril de 1811, un sometent general comandat per Jacint Miguel per tal de reforçar l'exèrcit espanyol i incomodar els assetjadors d'aquella plaça, fins que va caure el 28 de juny. Quan semblava que tot estava perdut i part de l'exercit es va dispersar i creuar l'Ebre, els ciutadans de Manresa i tot el seu corregiment van prendre les armes. Formaren companyies patriòtiques i van organitzar de nou els sometents.

Al començament de juliol de 1811, el mariscal Suchet es traslladà a Vic i l'avantguarda del seu exèrcit es va apostar a Moià i exigí contribucions i racions als pobles de Calders, Artés, Horta d'Avinyó i Avinyó, amb la idea que, si sometia els pobles de la jurisdicció de Manresa, podia considerar tota la província de Catalunya dominada. Empresonat un dels seus emissaris a Avinyó, la tarda del 14 de juny es va convocar una Junta Local que no solament va decidir denegar el pagament de les contribucions exigides, sinó que va fer una crida a tots els pobles a la defensa comuna. Així mateix, va enviar comissionats a les poblacions del pla de Bages, on van trobar paisans de Manresa que estaven disposats a agafar les armes. L'endemà, 15 de juny, s'hi van afegir els sometents de Sallent, Artés, Avinyó, Horta d'Avinyó, Santpedor i altres pobles, dirigits pel comandant Ramon Mas, que entraren en combat el dia 16 prop de Moià amb les tropes del general Harispe.

El 20 de juliol els francesos van passar de Vic a Manresa i van cremar moltes cases als pobles. El 21 van arribar a Igualada i el 25 es van apoderar de la fortalesa de Montserrat, de manera que el mariscal Suchet va conformar una línia militar des de Barcelona fins a Lleida, recolzant-se en els punts ocupats de Bellpuig, Cervera, Igualada, Montserrat i Molins de Rei. Malgrat això, els habitants del corregiment, tot i que eren sols, van continuar hostilitzant l'enemic els mesos d'agost, setembre i octubre de 1811 mitjançant els sometents de Ramon Mas i les "companyies patriòtiques" que havien format Joan Carreras, Brunet de Guardiola i Auguri Perera i que mantenien continues escaramusses als voltants d'Igualada i de Montserrat.

Les aportacions econòmiques de Manresa i del seu corregiment a la guerra van ser molt importants. Durant els tres primers mesos de la revolució, la ciutat de Manresa ja hi havia aportat 1.396.252 rals. Posteriorment, en unió de tot el corregiment, va aportar quatre milions de rals per a la manutenció de l'exèrcit, a més d'altres quantitats sufragades per diverses poblacions com Sallent i pobles de la comarca - 24.000 lliures catalanes - i Moià - més de 72.000 lliures. A aquestes xifres, cal afegir-hi la suma de les donacions de particulars i les contribucions ordinàries i extraordinàries imposades pel govern. Solament de juny a setembre de 1808, Manresa havia proveït l'exèrcit de pólvora i cartutxos de fusell de diferents calibres per un valor total de 679.900 rals (Diario de Manresa, 26 de setembre de 1808).

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

18 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (4a. part)


L'església durant el conflicte bèl·lic

Per animar la població durant el conflicte contra els francesos, l'església espanyola practicava un catecisme revolucioni i ultracatòlic, per defensar la pàtria del invasor heretge, el francès.

"Catecismo" Español (1808)

- Dime hijo: ¿qué eres tu?
- Soy español, por la gracia de Dios.

- ¿Cuantas obligaciones tiene un español?
- Tres: ser crisitano y defender la patria y el rey.

- ¿Quién es el enemigo de nuestra felicidad?
- El emperador de los franceses.

- ¿Quién es ese hombre?

- Un malvado, un abmicioso, principio de todos los males, fin de todos los bienes y compuesto y depósito de todos los vicios.
- ¿Cuantas naturalezas tiene?
- Dos: diabólica y otra humana.
- ¿Quienes son los franceses?

- Antiguos cristianos y herejes modernos.

- ¿Es pecado asesinar un francés?

- No, padre: se hace una obra de meritoria librando a la patria de estos violentos opresores.


cit. Historia de España. Vol. 5 Ed. Caroggio, Barcelona (1982) p.49

17 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (3a. part)

La resistència del corregiment durant la Guerra

Pocs dies després, el 20 de juny, la mateixa divisió de Chabran, que havia ocupat i saquejat el Vallès, va amenaçar el coll del Daví. Immediatament, els sometents de Berga i pobles dels voltants, comandats pel tinent de cura de Sallent Ramon Mas, i els de Manresa, sota la direcció del canonge Ramon Montanyà, van tornar a defensar el Bruc.

Alhora, es va organitzar a Manresa el primer terç de miquelets, pagat i armat pels ciutadans de Manresa, format per 1.520 homes. L'exèrcit francès va rebre el reforç de 25.000 soldats del mariscal Saint Cyr, força superior a l'espanyola comandada pel general Joan Miquel de Vives, que es va veure obligada a desfer el setge sobre Barcelona (22 de desembre) i va fugir cap a Tarragona. Llavors, els sometents de Manresa dirigits per Montanyà, els de Sallent per Mas i els de Moià per Josep Otret, tornaren a defensar el Bruc i Can Maçana i, encara que el 29 de desembre no van poder rebutjar l'enemic, ho van fer l'endemà impedint-ne la penetració al corregiment.

Durant l'any 1809, Manresa i els seus pobles van mantenir les tropes i sometents situats al Bruc, coll del Daví, Vacarisses, Terrassa, Cales de Montbuí, coll de Roses, Moià i Calders. Del gener fins al agost, és van produir continus enfrontaments de sometents del corregiment amb l'enemic. En una topada al coll de Poses, destaca l'actuació de 300 homes de Moià, comandats pels capitans Pere Plans i Sebastià Pellicer, que van impedir que els enemics passessin a Vic: quan van rompre el cordó defensiu, perderen 1.500 homes entre morts, ferits i desapareguts. Una altra acció brillant va ser la protagonitzada pel capità del sometent de Sallent Josep Antoni Ferrusola que, amb 75 homes, va envestir i destruir la guarnició de 300 francesos situat al punt del Fanell de la Muntanya. Per la seva banda, la vila de Sallent va mantenir, l'any 1809, un hospital militar per atendre de forma gratuïta els soldats ferits o malalts.

El 16 de març de 1810, Manresa va veure per primera vegada l'arribada del enemic a la ciutat. Mentre alguns veïns amagaven les seves pertinences, d'altres es van situar vora el pont de Cabacanes per atacar la rereguarda enemiga fins a Can Maçana. Quatre dies després, van tornar a Manresa la divisió Schwartz, de 2.000 homes. Els manresans van abandonar la ciutat, excepte els vells i els impedits. L'objectiu del mariscal Augereau era posar contribucions i controlar el territori. L'Ajuntament de Santpedor va destinar una partida de paisans a Can Maçana i la Junta Corregimental de Berga va informar tots els pobles perquè agafessin les armes i municions. El 23 de març es va iniciar el foc contra l'enemic, que era a Manresa, amb la pèrdua d'un mort i alguns ferits a Santpedor. L'endemà arribaren els dispersos de les muntanyes i altra gent armada dels pobles de les ribes del Llobregat i del Cardener, amb què els sometents van rodejar Manresa. També hi va acudir la Junta Corregimental de Manresa, que va donar les ordres oportunes d'armament i defensa, de manera que, des del 22 de març fins al 3 d'abril de 1810, els francesos van restar tancats a la ciutat. Els ocupants abandonaren Manresa la nit del 4 al 5 d'abril i van deixar-hi uns 300 ferits.

El 5 de novembre de 1810, Manresa va tornar a ser envaïda pel mariscal MacDonald i abandonada per tots els seus habitants. Per sembrar el terror, els francesos cremaren una trentena de cases i ordenaren penjar als balcons de l'Ajuntament el jove Nadal, veí de Manresa, i Marià Ubach, de Berga.

Quan els francesos van tornar el 30 de març de 1811 i no van trobar cap veí, MacDonald va ordenar reduir a cendres més de 800 cases i va permetre el saqueig i la profanació dels temples, el pillatge i tot tipus de robatoris, fins i tot la violació de les poques dones que quedaven.

Proclama del capità general marquès de Campoverde als catalans amb motiu de l'incendi de Manresa (març 1811)

(...) Manresa, la desgraciada Manresa sin otro delito que el ser leal a la nación, ha sido entregada a las llamas por un exército, que no conoce otra virtud y derecho que la obediencia al tirano de Europa (...). Catalanes ya no hay término medio entre la nuestra esclavitud y nuestra libertad. Si no quereis ser testigos oculares del robo, y de la violación de vuestras mujeres e hijas, los sois del incendio de vuestros hogares. ¿Que debeis pues hacer, vivir felices o morir sin oprobio? Correr, correr a las armas; sevios de ellas con aquella honradez, y valor propio del verdadero catalán; dad muestra vosotros mismos al desertor español que abandona las banderas de nuestro exército, y unidos con este, corramos contra estos batallones de bandidos que pisan el Principado con la antorcha den la mano, y nuestras bayonetas pondrán, con el auxilio divino, fin sus inquidades.
Quartel General de Tarragona, 3 de abril de 1811. El marqués de Campoverde
(BC, fullets Bonsoms 3974)

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

11 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (2a. part)

La participació dels sometents d'Igualada

Pel que fa a la participació dels sometents d'Igualada al Bruc, cal assenyalar la partida d'igualadins que, sota el comandament dels germans Llimona, va partir el dia 5 de juny i una altra que sortí el dia 6 amb la bandera del Sant Crist. A aquesta segona partida, s'hi agregà a Castellolí Antoni Franc i Estadella. Per les seves qualitats, Franc es va convertir en el cap de les forces igualadines i un dels primers guerrillers catalans. Una memòria de l'època reflecteix l'arribada de Franc a can Solà del Bruc:

"Repuesto Franch casi del todo montó el caballo del expresado confidente u ordenanza Polvo emprendiendo desde luego nuevamente la marcha, llegando a vistas de casa Solá a las 2 de la tarde. A poco descubrieron al enemigo, empezando la griteria y confusión, oyéndose tan solo las voces de Avall y ap ells, que daba Franch de un lado a otro, multiplicandose por tas partes (...) Sin duda Schwartz y sus soldados amedrentados por la valentía y arrojo temerario de aquellos grupos de paisanos (que a pesar de no contar más de unos 300) debieron multiplicarse a su vista, creyendo que el país en massa se había levantado contra ellos, lo que les obligó a adeclararse pasadas dos o tres intentonas de ataque y resistencia, en precipitada retirada, mejor dicho fuga, cobrando con ello los catalanes nuevos bríos y ánimo ganosos de una amplia victoria."

("Relación de Alejo Fábregas y Estruch, viduo...". a: Martí Figueras, 1958)

Aquesta es la imatge tradicional i mítica dels diferents relats que no mencionem la participació en aquesta primera acció del Bruc d'alguns soldats professionals integrats en l'exèrcit reial que s'havien escapat de Barcelona, del regiment d'infanteria Wimpffen, format per soldats valons i suïssos, que sumarien un terç dels dos milers d'efectius que tenia la resistència.

El 6 de juny, després dels fets de Can Maçana, els invasors van ser atacats en la seva fugida per diverses partides de guerrillers. És de destacar l'acció d'una partida bruquetana que atacà les tropes napoleòniques a la zona de l'antic pou de glaç que hi havia entre el final del Bruc de Baix i can Pasqual. Entre d'altres, hi col·laboraren el cap del sometent Joan Colom, el batlle Sebastià Domènech, Pau Solà de Roca i els germans Condal.

A la segona batalla, el dia 14 de juny, van ser dirigits pel coronel lleidatà Joan Baget, que s'hi va sumar amb dues companyies de terços procedents de Cervera i amb voluntaris civils i militars de Lleida, a més els militars fugits de Barcelona. Entre els sometents, hi participaren els d'Igualada, manats per Antoni Franc, i els de Manresa, dirigits per Ramon Montaña. Es van produir escaramusses a les Forques, al pla de la Cova, a can Rovira, a can Pasqual i a can Maçana. A conseqüència de les accions bèl·liques, foren incendiades quatre cases del Bruc: ca n'Antonet, can Guitarrer, ca l'Alfonso i ca l'Ignasi (Estrada i Planell, 1991).

El Bruc es va convertir en un lloc mític de la guerra i, més tard, s'hi va col·locar una columna commemorativa amb la inscripció següent: "Viajero que pasas por aquí, el francés ha aparecido y vencedor en todas partes, no ha podido forzar este paso. Los vencedores de Marengo, Austerlitz y Jena fueron vencidos aquí el 6 y 14 de junio de 1808".

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

07 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (1a. part)

Les accions mítiques del Bruc

El dia 5 de juny de 1808 havia plogut molt i la columna d'uns 3.800 homes comandada pel general Schwartz, que es dirigia cap a Lleida i Saragossa, es va detenir a Martorell. Això va donar temps als pobles del corregiment de Manresa a preparar la defensa als voltants del Bruc, on els francesos arribaren l'endemà seguint el camí ral. Els primers paisans de Manresa van poder contenir l'enemic diparant-li darrere dels matolls a boca de canó. Per un instant, el van obligar a dispersar-se, encara que els francesos van arribar a ocupar la muntanya de Can Maçana.

Quan l'Ajuntament i la Junta de Govern de Manresa van conèixer la situació. van reunir més municions i armes dels sometents de Sallent, Santpedor i Moià. L'avantguarda enemiga va fer un reconeixement del terreny escabrós que hi havia fins a Manresa i, mentre estava indecisa respecte a què calia fer per no ser molestada pels sometents, van arribar uns cent homes de Santpedor amb un timbal, que era la Congregació dels Dolors d'aquesta vila, i sis càrregues de cartutxos. Un home desconegut, probablement un soldat dels que havien fugit de la guarnició de Barcelona -per a alguns historiadors es tracta d'Isidre Lluçà i Casanoves, fill d'un pagès de Santpedor-, va demanar als de Santpedor que li deixessin el timbal per tocar-lo. Quan els francesos van sentir el soroll de la caixa, van pensar que arribava un reforç de tropes de línia de la plaça de Lleida i Cardona per donar-los suport i van fugir ràpidament.

La discutida adscripció del Timbaler del Bruc

"Es bien particular que nada se haya podido saber de positivo, quien fuera este tambor. El señor Cabanes [militar català] opina que fue alguno de los que [se] fugaron de Barcelona con la tropa española a primeros del mismo junio de 1808. Los de Sant Pedor, sienten que era un paisano suyo que sabía tocarlo; otros que un soldado retirado; otros que un muchacho que salió al encuentro del somatén de Sant Pedor cuando subía al Bruc, y aún añaden que a las instancias que hacía el dicho muchacho de que le dexasen tocar la caxa, le constestaron con desprecios y después con amenazas teniéndole por espía, pero que últimamente se la cedieron, y que habiéndoles dirigido en toda la acción y acompañado hasta Martorell tocando la retaguardia a los franceses, les entregó la caxa y no le vieron más. Lo cierto es que cuando a últimos del mismo junio se levantaron en Lérida los Tercios de Migueletes, ni después en otra época se ha sabido nada de su paradero, ni consta que haya sido reconocido su mérito, el cual sin duda fue grande..."

(F. J. Cabanes, p. 35 - 36. Citat a: R. Ferrer, 1815 - 1819, vol. 1, p.135 - 136, nota 4)

Torbat, l'exèrcit francès es va retirar de forma vergonyosa per la carretera del Bruc i va ser perseguit més enllà d'Esparraguera. En total, els francesos van perdre 400 homes, dos canons i una caixa que va prendre el sometent de Santpedor. Les forces catalanes comptaven amb uns 100 fusells, 15 arroves i 18 lliures de pólvora i 11 arroves de bales de plom. Aquesta és la primera derrota en regla d'una divisió francesa de 3.800 homes per part d'uns paisans que no tenien cap perícia militar i que lluitaven "per la seva pàtria, per la seva religió i pel seu rei" (més tard aquesta afirmació es convertiria en el lema dels carlistes "por dios, la patria y el rey").

Recollint el sentir general, Raimon Ferrer atribueix la victòria a la intercessió de la Verge de Montserrat baluard espiritual de Catalunya:

"Seria apartarme del voto general de la Provincía, confirmado por los papeles públicos, si no reconociera en esta gloriosa acción el dedo de Dios, y sin duda por intercesión de la Virgen baxo el título de Montserrate, pues frente de sus singulares y famosas montañas sucedió la derrota. Véase el Mapa grande de Cataluña del Geógrafo catalán Aparici, en el qual se observa punta de la Imagen de la Virgen entre las aserradas peñas y el lema Sub teum praesidium confugimus (al pie Bruch)"

(Ferrer, 1815-1819, vol. 1, p. 142)

Dècima de lloança als manresans

Gime infeliz Barcelona,
gime ciudad noble y fuerte,
lamenta y llora su suerte,
pues el Francés te aprisiona:
la antigua historia te abona
tus proezas recordando
no estarías oprimida,
y que sabrás dar la vida
por el septimo Fernando.

Cubiertos de inmortal gloria,
en el Bruch los Manresanos
triunfando de los tiranos,
cantan la primera victoria:
en los fastos de la historia
vuestros nombres aclamando
está España publicando
que quando más le interesa,
la primera fue Manresa
por el septimo Fernando.

(Diario de Manresa, nº 71, 31 d'agost de 1808, p. 319, BUB, manuscrit 395)

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

24 de març 2008

La Memòria Històrica: quins van ser els autèntics protagonistes?


Bicentenari de la crema del Paper Segellat

L'actuació de Manresa i el seu corregiment durant la Guerra del Francès va servir per a la construcció del model patriòtic i desinteressat de la resistència catalana que es va difondre a tot Espanya. Malgrat els problemes que hi va haver en l'execució de les quintes, les desercions freqüents dels soldats i les desgràcies de la gent, qüestions de les quals no es parla, els informes oficials mitifiquen Manresa i els seus ciutadans per "haver estat víctimes de la seva Religió, del seu Rei i de la seva Pàtria" i haver combatut en la seva defensa amb tanta heroïcitat.

Octava

Saguntina es la manresana gente
que con constancia aumenta más blasones,
y al galo usurpador eternamente
ofrecen despreciar sus corazones
ni incendios ni saqueos; fríamente
a todo opuesto, ni contribuciones
han llegado a pagar a tal gavilla,
y por eso su honor más y más brilla

(BC, fullets Bonsoms, Tor 1067-8)

L'1 de setembre de 1905, l'ajuntament de Manresa va declarar manresà il·lustre Maurici Carrió, pagès d'ofici que havia cremat el paper segellat francès a la plaça de la vila i capità del sometent a l'acció del 6 de juny de 1808 al Bruc. El canonge Ramon Montanyà va ser nomenat fill adoptiu de la ciutat el setembre de 1904.

Les victòries del Bruc van ser commemorades el 6 de juny de 1809 amb una festa religiosa i amb un sermó, imprès i publicat el 1814, en el qual es dóna sentit miraculós a la victòria, per la intercessió de la Verge Montserrat i la presència de les banderes de la Puríssima i dels Sants Màrtirs, patrons de la ciutat, i es mitifica l'acció dels paisans i dels sometents sense referir-se als soldats regulars que hi van participar.

Les disputes sobre la participació prioritària d'Igualada i Manresa als esdeveniments acapara l'atenció de la premsa d'ambdues ciutats durant la segona meitat del segle XIX. Aquesta lluita, plantejada en clau d'identitat catòlica local, dóna pas també a la pugna entre els herois locals respectius: Antoni Franc, terratinent igualadí; els manresans Francesc Riera, Maurici Carrió i el canonge Ramon Montanyà i Isidre Lluçà i Casanoves, el timbaler de Santpedor.

Aquest darrer es va convertir en el personatge més mitificat durant molt de temps.

El discurs construït a partir del 1808 (patriotisme dels sometents i suport de la Verge de Montserrat) va ser assumit tant pel liberalisme polític com el carlisme. A començament del segle XX, el republicanisme unitarista (La Montaña Republicana de Manresa) va veure en el Bruc el despertar del poble sotmès a la teocràcia. També el discurs catòlic catalanista es va fer ressò dels esdeveniments del Bruc amb motiu del centenari, com va fer palès el bisbe de Vic Josep Torras i Bages amb una pastoral. (Toledano i Rubí, 2005)

De la Covadonga catalana

¡Antevigilia de Corpus!
¡Día Catorce de Juny!
Tu, per gloria de Manresa,
Flores com l'altre dilluns.

Seixanta dos anys cumpleixen
En tal dia com avuy
Que'l gran capità del segle
PEr segons cop fou vensut.

¡Honra i gloria a nostres avis
Que'en l'any de mil vuit cents vuit
Se lleuraren á la lluyta
Embestintne deu cad'un

¡Verge y Mare immaculada!
¡Clar espill tan net com pur!
¡Sols á vos devem la gloria!
D'haver al francés vensut!

(Josep Carreras i Enrich, L'Eco del Bruch, 15 de juny de 1901. Citat a: Solà Montaña, 1908 p.138-142)

Catalunya a l'any vuit

Dalt al bell cim del Pirineu un dia
son vol parava l'àgila francesa
i girant a l'entorn la ullada encesa
vegé el lleó d'Espanya que dormia:

-Ara és hora, cridà, l'Espanya és mia!-
i afaiçonant-la amb pèrfida escomesa,
da sa corona i d'ella i tot féu presa
que de ferro amb ses urpes estrenyia.

Lo ferreny català, que estava alerta,
sa mare pàtria al contemplar cativa
exclamà, al coll posant-se lo trabuc:

Mentre el lleó d'Espanya se desperta,
jo alçant-ne el sometent, àgila altiva
vaig a esperar-te en los turons del Bruc.

(Jacint Verdaguer, Pàtria. Citat a: Estrada i Planell, 1991, p. 161)

La celebració del centenari del Bruc el 1908 tingué més ressò a Manresa i Igualada, que a Barcelona. A Manresa, la celebració oficial va servir per exaltar la figura del sometent, mentre que a la capital de l'Anoia comptà amb la presència dels infants Ferran de Baviera i Maria Teresa de Borbó.

Aquestes imatges mítiques de les batalles del Bruc es tornaren a difondre amb motiu del 150è aniversari en plena dictadura franquista.

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

21 de febrer 2008

La Guerra del Francès a la Catalunya Central (Segona part)

La formació de la Junta de Manresa i l'Organització de la Defensa

Aquest mateix dia (2 de juny de 1808), a instàncies de les autoritats, es va reunir l'Ajuntament, format pel governador militar, el tinent coronel Francesc Codony, junt amb Ignasi Mollet, Antoni Pujol, Joan Bautista Vilaseca i Agustí Asols, els dos últims rics comerciants de la ciutat, i els beneficiats de la catedral Baltasar Rovís i Josep Crivillés i altres persones principals, i van fer públic un ban demanant l'allistament dels ciutadans per prendre les armes.

Les persones notables i riques de la ciutat es van posar al capdavant del moviment patriòtic i van convocar una reunió per dirigir-lo. Les classes més humils al si dels gremis, va elegir els seus representants dins la Junta Corregimental, que es va crear al convent del Carme el mateix dia 2 de juny, formada per representants dels convents, eclesiàstics i gremis. Aquests últims -fusters, ferreters, teixidors, velers, traginers, pagesos, clavetaires- van escollir quatre representants. Al començament d'agost, la Junta era integrada per set eclesiàstics i vint civils. La burgesia local hi tenia una forta representació, mentre que la dels gremis era menor.

A partir d'aquestes dades, podem esbrinar que durant la Guerra del Francès a Manresa es va conformar una elit social i política que va conduir a la revolució liberal. La burgesia, procedent de l'activitat sedera setcentista, va consolidar la seva posició econòmica i social. Aquesta nova elit va adquirir protagonisme polític a la Junta de Manresa, dels 25 membres, 17 eren burgesos mercantils i industrials. També van invertir el seu capital en crèdits i compra d'immobles, a costa de l'empobriment dels grups socials subalterns, especialment de la pagesia i dels pobles de l'entorn.

El 3 de juny, la Junta va activar les disposicions relatives a la defensa i va enviar emissaris a buscar al Castell de Cardona i a la vila de Santpedor armes dels terços de Lleida que s'hi guardaven des de la Guerra Gran. El batlle de la vila els va donar 140 fusells, que van ser ben rebuts a Manresa com un "do particular de la Província". Amb les armes i altres instruments (pics, pals, etc.), la gent es va traslladar als promontoris de Can Maçana, masia que en aquell temps era propietat del monestir de Montserrat, i al Bruc "con animo de defender a costa de su sangre este nuevo paso de las Termópilas".

Assabentades les viles del corregiment de què havia succeït a Manresa, Sallent, Santpedor, Moià, Artés, Sant Feliu Sassera, Prats de Lluçanès, Castellterçol, Monistrol de Montserrat i els pobles de Balsareny, Avinyó, Gaià, Horta, l'Estany, Rajadell i Guardiola van fer front comú amb Manresa. Quan el matí del 5 de juny els va arribar la petició de Manresa que portessin gent dels seus pobles per defensar els punts de Can Maçana i el Bruc, ja els ciutadans de Moià, en nombre de 73, i 200 de Sallent, dirigits pel rector Antoni Toll i pel veí de Santpedor Josep Viñes, es va posar en marxa per anar-hi.

Les guerrilles havien començat a combatre l'exèrcit napoleònic.

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

15 de febrer 2008

La Guerra del Francès a la Catalunya Central

Manresa com a epicentre de l'aixecament contra els francesos

La història de Manresa està lligada a la Guerra del Francès de 1808 - 1814. Cap del corregiment tenia aleshores una població propera als nou mil habitants i era el principal nucli de la seda d'Espanya -junt amb València-, centre exportador de vins i aiguardents a Amèrica i a diverses comarques catalanes, població de gran importància per la filatura del cotó i pels molins fariners i de pólvora.

Els edificis més emblemàtics de Manresa i els seus carrers ens recorden aquest esdeveniment d'una importància cabdal. Manresa va ser una de les primeres ciutats que es va aixecat contra l'exèrcit d'ocupació napoleònic a Catalunya i la primera on es va proclamar la Constitució el 15 d'agost de 1812. La ciutat mai va pagar contribucions als invasors i va sofrir grans pèrdues humanes i materials: més de mil cases van ser incendiades.

Ens fixarem, en primer lloc, en com es va construir una imatge institucional i ptriòtica de la guerra. En aquesta reconstrucció psicològica, utilitzo l'informe oficial de la vila datat a Manresa el 1816 demanant per la Regència del Regne en acabar la guerra a tots els pobles que havien contribuït a la defensa nacional (BUB, manuscrit 148).

L'experiència de la guerra, assenyala aquest informe, és horrible. Això no obstant, la guerra dóna origen a accions sublims si és sostinguda pels ciutadans en defensa dels seus valors, explicitats en aquella època mitjançant la fórmula "religió, rei i pàtria". Encara més, quan la ciutadania s'exposa a greus perills i a la mort i quan, amb el seu valor i entusiasme, és capaç de suplir les mancances materials i humanes davant l'exèrcit enemic, que és superior, s'esvaeixen els horrors sanguinaris.

Proclama d'un manresà (agost 1808)

"Españoles: Los que con no menos gloria que valor animados de un Patriotismo el más acendrado, hemos jurado la defensa de la Patria, perseveraremos constantes en nuestro noble ardor, sostengamos tan justa causa hasta la última gota de sangre. La sangre que circula por nuestras venas es sangre de aquellos ilustres Héroes que en conflictos semejantes fueron la salud, y la gloria de la nación. ¿Y nosotros no haremos ver al universo entero que con su sangre hemos heredado también su valor y su patriotismo? Nuestros Padres liberaron a España cuando quando gemía baxo el yugo de los Mahometanos. ¿Y no la liberaremos nosotros del cruel yugo que la iba a imponer el mas perverso de los tiranos? [...]

Manresanos, á vosotros me dirijo con especialidad. No olvideis que venerais por Patron á un capitan que á la gloria de sus armas añadió la de dar su vida con toda su legión en defensa de la religión misma por quien peleamos (...). Manresanos, compatricios, tengamos presente también el valeroso exemplo del que tanto ennobleció nuestro suelo con la huellas de su santidad, imitemos el valor marcial, y la eroica constancia del que no dudó honrarnos firmandose compatriota nuestro. Ya me entendeis: hablo del magnanimo Ignacio de Loyola de este valiente y esforzado capitán que siendo el honor del Pueblo Español, es con especialidad la gloria de Manresa"

(BUB, manuscrit 481)

La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l'esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s'apoderà del paper segellat, el cremà i n'expandí les cendres. Després enarborà l'estandard reial i amb l'escarapel·la nacional es tornà un poble "numantí", disposat a vèncer o morir.

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

10 de febrer 2008

Els Tres Roures

Liberals i absolutistes a Manresa, la llista de ca l'Assols

Al barri de Saldes-Plaça Catalunya, trobem un carrer que té el nom de Tres Roures i que fa referència a un fet històric de Manresa, concretament el 1814.

Un cop acabada la llarga i cruel Guerra del Francès (1808 - 1814) el rei destronat, Ferran VII va entrar a la Península i va abolir la Constitució de 1812, la tercera constitució liberal del món, després de l'americana i la francesa.

L'abolició d'aquesta constitució va portar una forta repressió contra els liberals i els afrancesats. Aquesta onada reaccionària fou general a tot Europa i les potències europees absolutistes es van comprometre a esclafar qualsevol signe de liberalisme.

El regnat de Ferran VII ("el Desitjat" el Deseado) no va servir per solucionar els greus problemes que patia l'estat espanyol: pèrdues humanes per la guerra, epidèmies i malalties, ciutats destruïdes després d'anys de guerra i repressió, caiguda dels preus, crisi de les exportacions, endeutament crònic i insurrecció de les colònies americanes.

Aquesta situació va obligar a augmentar els impostos, fet que va provocar el descontentament d'amplis sectors socials. L'exèrcit, majoritàriament progressista (tendència més radical del liberalisme), va protagonitzar diferents pronunciamentos (cops d'estat) sense gaire èxit.

Finalment, el 1820, el general Riego va aconseguir el suport de molts militars per instaurar un règim liberal, el rei Ferran VII es va veure obligat a firmar la constitució de 1812. És el període que la historiografia anomena "Trienni Liberal".

A Manresa durant aquesta etapa també hi va haver forts enfrontaments entre els partidaris de la monarquia constitucional i els defensors més acèrrims de l'Antic Règim. Els partidaris de mantenir les estructures socials i econòmiques eren el clergat regular i una part del secular, hisendats i rendistes i la pagesia i l'artesanat tradicional, que veien com els privilegis que havien tingut fins aleshores entraven en crisi, mentre que els liberals eren industrials i comerciants.

L'any 1822 Manresa estava ocupada, per evitar possibles enfrontaments entre les dues faccions, per les tropes constitucionals del brigader Rotten, que va establir un fortí a dalt del turó del Puigterrà.

Aquell any va tenir lloc el fet dels Tres Roures.

Un grup de liberals que es reunien a ca l'Assols, casa senyorial del carrer de la Codinella que ha estat rehabilitada fa poc, van redactar una llista de persones reialistes o absolutistes acusades de conspirar contra el govern liberal. El 16 de novembre del 1822 un oficial de l'exèrcit va comunicar als inscrits que, per ordre del governador, havien d'anar a Barcelona i que calia que es presentessin al convent de Sant Domènec, on avui en dia es troba el teatre del Conservatori. Alguns reialistes es van amagar, però d'altres hi van anar. En total 24 manresans: onze civils, tres capellans i deu religiosos - la majoria caputxins - van ser empresonats. Entre d'altres, cal destacar el poeta i fabricant Joan Baptista Vilaseca i Ignasi Font, alcalde segon. L'endemà els presoners, vigilats per un grup de soldats, van emprendre el camí cap a la ciutat comtal per can Maçana. A uns deu quilòmetres de la ciutat, passant el coll de l'Arboç, en un indret conegut amb el nom dels Terrers Roigs o els Tres Roures van ser afusellats.

Diferents elements recorden aquest fet. D'una banda, l'existència del carrer dels Tres Roures, que es va il·luminar i urbanitzar en ple període franquista, el 1965. També al mig de la nau central de la Seu on van ser enterrats sota una placa on es pot llegir: "Despulles dels 24 ciutadans immolats als Tres Roures".

Al cap de cent anys, la Comunión Tradicionalista (carlins) va col·locar una placa al punt dels Tres Roures on hi havia una creu. Aquesta placa va desaparèixer el 1936 i va ser reposada el 1962. També una pia fundació va establir que cada any se celebrés per aquesta data una missa de dotze a l'altar de la Bona Mort de la Seu, que es passés el rosari i es reservés una absolta.

[Entrada actualitzada el 17/06/2020]

Més informació: 

- D.I.M.C. (1824). Fons dels regnats de Ferran VII i Isabel II. Universitat Pompeu Fabra: PDF

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- SÁNCHEZ AGUSTÍ, Ferran. (1988). Les Guerres del Francès a la Catalunya Central (1793-1814). Sallent: editor/autor.

Printfriendly