31 de desembre 2021

Un passeig entre carrers


Fotografia del carrer de Born de Manresa, feta des del començament del carrer d'Àngel Guimerà. A la dreta, en primer terme, la casa de la Caixa de Pensions. Al seu darrere, l'oficina dels burots i l'església de Sant Pere Màrtir. Al fons, l'edifici de la casa Torrents, més coneguda com la Buresa. A l'esquerra, l'edifici modernista de cal Jorba. Data: [1924-1932]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / Josep Maria Rosal Argullol

13 de desembre 2021

Un carrer senyorial: prohoms i burgesos

Dibuix de Joan Vilanova del carrer Sobrerroca a finals del segle XIX. Publicat al llibre de Gasol, J. M. (1974) "Caja de Ahorrros de Manresa 1863-1973".
El carrer Sobrerroca i la Manresa del segle XIX

El caliu de la vida social manresana a finals del segle XIX era el trajecte que començava a la Plaça Hospital i que transcorria per Sant Andreu, la plaça dels Drets, carrer de Sobrerroca, per arribar a la Plaça Major, amb l'edifici noble de les Cases Consistorials. Igualment altres carrers eren també importants, com el carrer Sant Miquel i la Plana de l'Om i aviat entraria un altre carrer en disputa, el carrer del Born.

La vida senyorial i burgesa per excel·lència on es passejava, amb el trànsit de cavalleries i carruatges, era el carrer de Sobrerroca, assentat fermament sobre el balç del rocam abocat al carrer inferior de Santa Llúcia, com deia l'historiador Josep Camprubí i Plans. A l'hora típica del passeig, migdia o tarda, segons l'estació de l'any, el carrer s'omplia de noies casadores, amb bonics barrets. Els homes, la majoria tenien jornades laborals a les fàbriques de 12 hores diàries, vestien peces llargues i amb els seus barrets de copa alta o mitja copa, saludaven aixecant-se el barret del cap. Els passejants també es creuaven amb clergues, algun canonge i monges que feien una vida més apartada del bullici de la gent. El carrer era estret i sovint estava ple de mainada que jugava al carrer. Des dels balcons, gelosies i finestres, els veïns s'afanyaven a veure qui passa i es feien juguesques sobre una futura parella d'enamorats.

En aquest curt, però intens i apassionant itinerari manresà, hi vivien els prohoms de la ciutat més destacats. Els més destacats eren: l'advocat i diputat provincial monàrquic, Joaquim Soler i Arola; casat amb una rica propietària de Rellinars, la Teresa Padrós i Gilbert. En el mateix carrer, en el número 22, hi tenien estada els fabricants i propietaris Manuel i Ignasi Vallès i Pons, en una casa del gran propietari Llogari Torrens (el que més endavant feu aixecar la Casa Buresa l'any 1906). Al número 27, els ferreters Armengou, amb el ciutadà que uns anys després seria alcalde, Pere Armengou i Manso. Més avall, al número 38, l'advocat fundador de la Caixa d'Estalvis de Manresa, Manuel Oms i de Prat. A la Plaça Hospital, el número 24, primer, hi vivia el matrimoni format per Francesc Gomis i Francesca Soler, amb tota la família, entre ells, Joaquim i Enric, els futurs grans empresaris de l'electricitat manresana. A la mateixa plaça, el fabricant de cintes i mocadors de seda, Francesc March, el fill del qual, Francesc March Muntades, donaria la fortuna (1932), aconseguida teixint cintes, als germans de Sant Joan de Déu, per aixecar en lloc preeminent de la Culla un sanatori (avui Hospital de Sant Joan de Déu) per a nens malalts. A la Plaça Gran, en el número 12, a la casa propietat de la viuda Oms, segon pis, hi residia el matrimoni Àngel Ferrer i Maria Padrós, amb els fills d'un i altre matrimoni, en Lluís Espinalt, la seva germana Carme i els fills del segon casori per part de mare, Jaume i Fernando.

Llegir més:

- El carrer del Born: burgesos i obrers: aquí

Bibliografia bàsica:

- CAMPRUBÍ, Josep (1996). Una Revolució a Manresa. 100 anys de la llum elèctrica 1894-1994. Manresa: Llibreria Sobrerroca.

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.

30 de novembre 2021

La Festa de l'Arbre


Imatge d'un grup d'escolars i de diversos adults durant la celebració d'una Festa de l'arbre, organitzada per l'Ateneu Obrer Manresà, als afores de Manresa. L'home que du barret és el senyor Figuerola, professor de l'Ateneu. Data: [1925-1930]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

11 de novembre 2021

El món de la bicicleta als anys 70 i 80

50ena Volta Ciclista a Catalunya al passeig de Pere III l'any 1971. Arxiu: Quintana Torras (ACBG)
Una ciutat que li agraden els pedals

El món de les bicicletes i el ciclisme han tingut una gran tradició a la nostra ciutat. Diferents entitats donaven fe d'aquesta relació entre Manresa i els pedals: la Penya Ciclista Bonavista (1926), l'Esport Ciclista Manresà (1935) i la Unió Ciclista del Bages (1985), i un munt d'altres entitats que al decurs dels anys han anat apareixent repartits per Manresa. Molts manresans s'aplegaven en aquestes entitats per viure el ciclisme com a esbarjo i participar en curses populars. Els aficionats i amants de les bicis es reunien als locals i bars, per trobar-se i fer tertúlia.

Una de les trobades més importants, era la Festa del Pedal, organitzada per l’Esport Ciclista Manresà. L'any 1980 va arrancar la primera edició amb un èxit de participació que arribà fins al miler de ciclistes, vinguts d'arreu del país. Una gran desfilada des del Parc de l'Agulla fins a la Plaça Major, fou una imatge que sempre recordaran els que tingueren la sort viure-la i, sobretot participar-hi. En la modalitat de ciclocròs va organitzar el Campionat d'Espanya els anys 1972 i 1973. El primer guanyador fou el manresà: Julià Franch. L'espai on es va disputar la competició fou el Parc de Puigterrà i carrers de la perifèria. El 1966, després de la mort del seu primer president, creà el Trofeu Amics d’Adolf Espinal per a juvenils. També organitzà la Volta Cicloturista al Cor de Catalunya (1985), la Marxa Cicloturista Josep Pesarrodona (1986) i la Marxa Cicloturista de la Catalunya Central (1990).

La Penya Ciclista Bonavista, la pionera manresana, ha estat un referent en la formació de ciclistes d'alt nivell. Dins de les nombroses proves que ha organitzat destaquen les arribades de la Volta a Catalunya i de la Vuelta a España. L'any 1949 la Penya Bonavista ja havia organitzat la primera Fiesta Comarcal de la Bicicleta. El 1979 començaria a organitzar les brevets, proves cicloturistes de llarga distància de 200 a 600 km, que tindrien molt bona acollida.

Llegeix més:

- Els primers dies del ciclisme a Manresa: aquí

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L’Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965. El Papiol: Efadós

- GONZÁLEZ, Marta: "Esports i lleure, Transformació i consolidació" a: BONVEHÍ, Jordi; GARCIA, Gal·la (2020). L’Abans. Manresa Recull Gràfic 1960-1990. El Papiol: Efadós.

31 d’octubre 2021

La comunió d'Angelina Bosch i Tomàs

Fotografia d'Angelina Bosch i Tomàs, filla de Conrad Bosch, vestida de primera comunió dins d'un cotxe. L'acompanyen Montserrat Tomàs i Jordana, esposa de Conrad Bosch, i Montserrat Bosch i Tomàs, filla de Conrad Bosch. Dates: [1925-1930].

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

15 d’octubre 2021

La primera biblioteca de Manresa: "su producto está destinado a la creación de una Biblioteca Popular"

Imatge de l'interior de la biblioteca de la xarxa de la Diputació de Barcelona, inaugurada el febrer de 1929 i situada a la planta baixa de l'actual Institut Lluís de Peguera. Arxiu: Arola i Pons, F. / memoria.cat
Breu recorregut de l'any 1858 fins a 1932

La primera biblioteca popular de la ciutat de Manresa es va construir en una sala de l'antic col·legi de Sant Ignasi, concretament a la planta baixa, i fou inaugurada l'11 de juliol de 1858. La seva creació va ser impulsada pel setmanari La Antorcha Manresana (dirigit pel mestre i pedagog Ignasi Ramon Miró i Manent), originari de 1857. A la seva capçalera deia que "su producto está destinado a la creación de una Biblioteca Popular". Un cop la biblioteca fou una realitat, el subtítol de la publicació va canviar a "su producto está destinado al aumento de la Biblioteca Popular".

Dos anys després de l'obertura de la biblioteca, l'equipació ja disposava d’11.000 volums, molts d'ells aconseguits gràcies a les subscripcions, donacions i aportacions de particulars al setmanari La Antorcha Manresana, que acabaria desapareixent dels carrers de la ciutat de Manresa el 1860. La primera biblioteca va resistir fins a l'any 1892, quan els jesuïtes van abandonar l'escola per desplaçar-se a la ciutat de Barcelona. No seria fins a l'any 1896 quan l'Ajuntament de la ciutat creà una nova biblioteca, que compartiria espai amb l'Arxiu i el Museu, al segon pis del consistori. L'ajuntament de Manresa va demanar l'ajuda dels seus ciutadans perquè fessin donacions, i Joaquim Sarret i Arbós, auxiliar del director Leonci Soler i March, s'encarregà del seu funcionament. Aquesta nova biblioteca tenia un catàleg de llibres i revistes que es podien consultar en horari d'obertura, però encara no disposava del sistema de préstec. La biblioteca de l'Ajuntament de Manresa va entrar ràpidament en un període de decadència fins al seu final definitiu, l'any 1936.

El 21 de febrer de 1929, festivitat de la Llum, s'inaugurà una nova biblioteca a l'Institut de Segona Ensenyança de Manresa (Institut Lluís de Peguera) a càrrec de la Diputació de Barcelona. Amb un fons inicial de 5.000 volums, va tenir una rebuda brillant, sobretot per part dels estudiants i dels professors del nou centre d'ensenyament. Aviat va esdevenir un punt de trobada cultural, social i d'un conjunt d'activitats relacionades amb la lectura de primer nivell a Manresa. Fou la primera biblioteca que donava carnets als seus usuaris, que permetien portar-se un llibre a casa. Alguns d'aquests llibres havien patit una censura moral, on les imatges de persones nues de moltes obres d'art eren retallades de les pàgines interiors.

Finalment, el juny de 1932, Manresa va gaudir d'una segona biblioteca, la de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, situada al xamfrà del Carrer Àngel Guimerà amb Muralla Sant Domènec. La nova biblioteca disposava d'un catàleg amb 2.500 volums inicials. Tampoc podem deixar de mencionar les biblioteques que tenien entitats com el Centre Excursionista de la Comarca del Bages i la del Centre Excursionista Montserrat.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efados

Llegir més:

- Dietari de la Biblioteca Popular de Manresa (1928-1932): aquí

El triomf de la burgesia manresana del XIXaquí

30 de setembre 2021

Un carrer amb nom d'arquitecte


Fotografia del carrer de l'arquitecte Oms, de Manresa, nevat, presa des de la cruïlla amb el passeig de Pere III. A la dreta de la imatge, en primer terme, la tanca i edifici del Casino. Al centre de la imatge, al fons, la casa Torra. A la dreta, en primer terme, la casa Devant i la casa Lluvià. Dates: [1924-1932]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / Josep M. Rosal i d'Argullol

16 de setembre 2021

L'ascens del comerç, els impostos del rei i l'endeutament manresà del segle XIV

Pieter Brueghel the Younger, The Payment of the Tithes  (c. 1620)
Les imposicions, un impost reial per una ciutat reial: censals i violaris

A l'edat mitjana, els impostos eren abundosos i diversos, constituïen una obligació que els vassalls havien de satisfer al Rei, a l'Església (el famós "delme") i al seu Senyor. Cal tenir present que la monarquia, per cobrir les seves abundants despeses, va desenvolupar un model tributari que li permetia obtenir dels seus súbdits rendes cada vegada més copioses fins al punt de provocar revoltes antisenyorials. Fins a mitjan segle XIII, aquests gravàmens es reduïen a prestacions personals que es pagaven en espècie. A mesura que va passar el temps aquestes prestacions es van diversificar i algunes es van convertir en econòmiques i altres es podien redimir una pena mitjançant el pagament d'una determinada quantitat monetària estipulada prèviament.

A casa nostra, la creació de les vegueries1 al Principat de Catalunya feu que els ciutadans de Manresa poguessin fer negocis amb la comarca i altres ciutats catalanes amb tota tranquil·litat, afavorint un creixement econòmic regional que va situar Manresa com una ciutat de gran poder d'atracció comercial al segle XIV. L'historiador Adrià Mas Craviotto (2016) deia:

Manresa era una ciutat d’interior, i sense mar quedà relegada en un segon pla en l’àmbit comercial, cosa que no vol dir que no fos una ciutat interessant per mercadejar amb productes de tota mena, els quals en la seva majoria arribaven per les estratègiques rutes comercials terrestres.

Aquesta puixança comercial es propicià encara més amb la promulgació d'una sèrie de mercats i monopolis locals posats en marxa pel monarca Jaume II que ajudaren a incrementar encara més la riquesa de la ciutat de Manresa. Aquest rei va ratificar el títol de civitas a Manresa l'any 1315, passant a esdevenir jurisdicció reial via un veguer. D'aquesta forma, el rei donava una sèrie de concessions a Manresa com la celebració de mercats i una carta de protecció, però, en canvi, es veia subjecte als seus impostos.

L'any 1320 el rei Jaume II, preparava la invasió de Sardenya i necessitava diners. L'illa de Sardenya estava sota l'òrbita dels poderosos mercaders pisans i genovesos, i constituïen una amenaça pels interessos mediterranis de la Corona. El rei va començar a treure beneficis de les ciutats que havia cuidat i protegit, una d'elles era Manresa. Per ordre reial, es va instaurar un sistema d'impostos de subsistència coneguts com les imposicions, sobre els aliments bàsics com el pa, la carn, el peix i el mateix vi. Aquest sistema també el podíem trobar a ciutats com Barcelona i Cervera. Les imposicions es recaptaven via un "dret de recol·lecta" que es venia a personatges locals, o en algun cas, a un grup d'inversos que, d'aquesta manera transmetien el risc a la pèrdua. Aquests grups o consorcis donaven uns diners "directes" al govern local, a canvi de supervisar la correcta recaptació dels impostos durant un període de tres o quatre mesos. El sistema no era gaire complicat, i no tenia res de diferent de la majoria d'impostos feudals que gravaven els aliments.

L'únic diferent que tenen les imposicions, és el moment en què les ciutats van començar a vendre violaris2 o censals3. El pagament dels interessos produïts per aquests censals podien ser pagats amb les imposicions. A partir de la dècada dels 50 del segle XIV, el pagament dels interessos dels censals van començar a ser més elevat i l'endutament va començar a ser permanent, molt semblant al que els passa als estats contemporanis d'avui en dia. En realitat el que es paga són els interessos. D'aquesta manera la corona podia demanar a les seves ciutats quantitats que valguessis diverses vegades els ingressos anuals de la ciutat per impostos, en un període molt curt de temps. Els reis de la Corona d'Aragó podien disposar d'aquesta manera, de l'equivalent a una targeta de crèdit, i, per tant, augmentava en gran manera el poder adquisitiu de la corona.

Bibliografia:

- BROUSSOLLE, Jean (1955). Les impositions municipaux de Barcelone de 1328 à 1462. Estudios de Historia Moderna, 5. pp. 1-64

- FYNN-PAUL, Jeff (2016). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a l'edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages

- MAS, Adrià (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Consultable en línia: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/172464]

- TORRAS, Marc (2012). Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311. Dovella, [en línia: 12/04/2021], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

1 Una vegueria és el territori sobre el qual tenia potestat un veguer, autoritat delegada del comte o vescomte, i posteriorment del rei. Fou una institució del Principat de Catalunya, d'origen medieval, que durà des del segle XII fins al segle XVIII, quan van ser substituïdes per corregiments arran del Decret de Nova Planta del 1716. 
El violari o violarium o pensió vitalícia és un tipus de contracte propi del dret civil català pel qual es rep el dret durant la vida d'una persona i fins que aquesta mori a rebre periòdicament una pensió en diners. Es desenvolupà com a tipus de préstec medieval durant la dècada dels anys 30 del segle XIV al Principat de Catalunya.
El censal és l'obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca, afegint-hi a vegades el pacte d’escriptura de terç.

31 d’agost 2021

La banda de la Festa Major


L'Agrupació Municipal de Música de Manresa, amb Damià Rius al davant, sortint de l'Ajuntament de Manresa en la comitiva d'acompanyament a les autoritats a la missa solemne de Festa Major de l'any 1946.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-140 / Damià Rius i Vilella

18 d’agost 2021

El barri de la Guia, dels orígens "ignasians" fins a la dècada de 1950

Imatge de la capella de la Guia feta pel fotògraf manresà Benet Cabanes i Prunés pels volts de 1865. Font: Arxiu Comarcal del Bages
La capella de la Guia i els pisos de la RENFE

L'ermita de la mare de Déu de la Guia és un temple de devoció de la Mare de Déu, invocada sobretot pels viatgers, i una de les ermites que ha patit més transformacions i reconstruccions, fins i tot canvis d'emplaçaments. Les primeres notícies que trobem d'aquesta capella -la primera fita del camí de Montserrat- la situen a la sortida del Port Vell, a la riba dreta del Cardener. Era una capella senzilla i durant el segle XIX, es va fer un acapte popular per fer-ne una de més gran, al costat de l'antiga.

La data exacta de construcció de la capella de la Guia no es pot afirmar amb rotunditat amb la documentació que fins ara s'ha pogut descobrir. Josep Maria Mas i Casas afirmava en l’edició original del seu llibre Ensayos históricos sobre Manresa de 1836 com en la reedició ampliada de 1882, "que hemos leído en una escritura de venta de 1488 que (la capilla) se edificó en aquel año". L’historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós, a Iglésies i Convents de l’obra Monumenta Historica Civitates Minorisae, deia que no va localitzar mai aquesta escriptura citada per Mas. No obstant això, Sarret explicava que remenant entre els protocols de l’arxiu notarial i els testaments conservats, va trobar-ne un de 16 de novembre de 1503 en què una tal Magdalena, esposa d’Antoni Bastardes, deia:
...vol i mana que es faci un oratori al cap de la pujada que va del rial del Cardener, venint del monestir de Montserrat, al camí que puja a Santa Caterina, el qual oratori es faci de pedres i calç i en ell hi sigui venerada la imatge de la beata Maria que té la senyora Na Garaa, i que es faci dit oratori en continent després de la seva mort a coneguda de sos marmessors.1
El que si podem dir és que la capella de la Guia ja existia l'any 1551, gràcies a un document descobert a l'arxiu. Sarret i Arbós ens informava d’una denúncia feta davant el veguer de Manresa el dia 17 de juliol de 1551 en què se citava la capella o oratori de "Na Bastardes". Per tant, cronològicament podem trobar versemblant la tradició ignasiana que situa la capella de la Guia com el primer indret de Manresa que va visitar Sant Ignasi de Loiola a la seva arribada a la ciutat el 25 de març de 1522.

L'arribada del ferrocarril i el doble trasllat de la capella

La construcció de la línia de ferrocarril de Barcelona a Saragossa comportà l'enderrocament de l'antiga capella de la Guia i la construcció d'una nova, inaugurada l'any 1862. Aquesta seria novament "traslladada" quan es van renovar les línies de ferrocarril amb la construcció de la doble via. La nova construcció de la capella la va pagar la societat que administrava els Ferrocarrils del Nord i es va situar en un espai més allunyat del riu Cardener, a la meitat de l'altura del turó de Santa Caterina, l'any 1922. La capella es va restaurar l'any 1941, després dels desperfectes ocasionats durant la Guerra Civil.

La zona de la Guia era un lloc desert, poblat per oliveres, on només vivien, en una caseta propera, els ermitans que tenien cura de la capella. L'espai es va transformar a partir dels anys 40 amb la construcció dels habitatges pel personal ferroviari de RENFE, empresa pública creada pel govern espanyol l'any 1941 per administrar les infraestructures ferroviàries de l'estat d'ample ibèric. Des d'aleshores, la Guia va esdevenir un símbol religiós dels treballadors del ferrocarril (la majoria provenien de fora el Principat), i també de la Mare de Déu de la Guia, es fundà, la dècada de 1940, la Germandat Ferroviària de Sant Ignasi de Loiola. A poc a poc, el barri va anar creixent: el 1950 s'hi construí un centre catequístic i una pista de bàsquet per a les activitats esportives i de lleure dels joves aspirants de la parròquia de la Seu.

Llegir més:

- La Capella de la Guia: aquí

- Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2017). Històries de Manresa 2. Zenobita: Manresa

- GALOBART, Josep (2019). "La capella de la Guia". Història de Manresa. https://historiademanresa.wordpress.com/2015/10/27/la-capella-de-la-guia/ [En línia el 18/08/2021]

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans, recull gràfic de Manresa 1875-1965. Efados: Barcelona.

- SARRET; Joaquim (1924). Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Volum IV Iglésies i Convents. Manresa: Impremta de Sant Josep

1 "Item volo et mando quo fiat unum oratorio in capite de la puyada qui ascendit del rial de Cardaner veniendo a monasterio Montis Serrato ad vicum qui ascendit a Santa Catarina. Que quod oratorium fiat de lapidibus et de cals in quo ponavit ymago beate Maria quam tenet na Garcia, et quo operut incontinenti post mei obitum a cognicionem dictori marmissori meori ans duoris ipsorum". Font: ASM V-162.

29 de juliol 2021

Pujant per la Catalana


Fotografia d'un grup de ciclistes pujant cap a la Catalana (carretera de Manresa a Igualada), a Manresa, durant una etapa de la Volta Ciclista a Catalunya. Al fons de la imatge es veu, parcialment, l'estació de la companyia de ferrocarrils del Nord, actual Renfe. Dates: [1925 - 1936]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

14 de juliol 2021

Les dones manresanes als segles XIV i XV: privilegis i regulacions

Dones camperoles medievals que collien gra al costat d’un home, c. 1325-1340. Cortesia de la British Library, domini públic.
El món femení als documents medievals: la diferència sexual en la Història

L'exclusió del món públic i legal de les dones durant segles de la Història fa que els documents que trobem als arxius no es trobin pràcticament representades, fora del que seria estrictament l'espai de la llar o del convent. Malgrat aquesta situació i cert tòpic acceptat del món medieval, no podem obviar les dones de la Història. De fet, les dones jugaven (i juguen) un paper molt important en l'educació dels fills o com a conselleres polítiques. En els textos normatius antics i medievals es contempla la divisió sexual de la feina en definir els espais de sociabilitat femenina, els llocs comuns de les dones, determinats per les tasques reproductives i productives comuns que realitzaven i en les que ocupaven bona part de la jornada laboral: el bany, el forn, la font, el riu, on filen i teixeixin, el molí, els parts i els d'observació d'altres dones. Però també era crucial la presència de dones treballadores en aquells carrers on es concentraven les cases-botigues (tallers), en places i mercats setmanals, és a dir, en els espais on es comprava i venia una diversitat d'articles i productes portats de fora o elaborats a la casa-taller de la ciutat.

El Consell Municipal i les dones manresanes

Gràcies al llibre de la historiadora Mireia Vila, Les Ínyigues (2019), podem assegurar que al segle XIV i XV, la corona i el consell municipal de Manresa van disposar de diferents privilegis i regulacions per a les dones manresanes, que anaven des dels matrimonis, a les baralles al carrer o en la forma de vestir.

El primer privilegi que podem citar és de l'any 1362 i era el privilegi establint permís per als matrimonis, on el monarca Pere III establia que ningú gosés tractar, consentir o contraure matrimoni sense el consentiment i permís dels pares d'ambdós nuvis. Aquest privilegi de la ciutat de Manresa restringia encara més les lleis catalanes, que prohibien que la dona es pogués casar sense el consentiment del pare o tutor, a no ser que hagués complert 24 anys i encara no disposes d'un marit o pretendent. El motiu principal d'aquest privilegi reial, era combatre els matrimonis d'amagat dels pares. Aquestes unions eren motiu de baralles, fins al punt que les forces d'ordre públic havien d'intervenir per evitar mals majors. Desfer un matrimoni canònic, era molt difícil. El rerefons d'aquest problema, era la supeditació dels matrimonis als interessos socioeconòmics de les famílies, al marge dels vincles afectius.

Un altre privilegi reial fa referència a les baralles de dones (1380). Amb aquest ordre, el rei Pere III manava al batlle i els seus oficials no intervenir en baralles de dones a la via pública. El batlle de Manresa, tenia autoritat jurisdiccional per castigar els insults i baralles físiques amb multes econòmiques. Un dels motius d'aquestes baralles, serien la ubicació de les places on s'instal·laven les parades als carrers i places de Manresa durant els dies de mercat, i que no multar aquestes conductes respongués per motius econòmics, ja que aquestes dones eren majoritàriament pobres i castigar amb multes que no pagarien, seria una pèrdua de temps. A la documentació apareixen com a garrientes mulierculas, en llatí. Traduït de forma directa, significa "dones xerraires", un exemple prou evident de la visió que tenien les autoritats d'aquest col·lectiu de dones en concret.

Finalment, acabarem la prohibició dels vestits "decorosos" de les dones manresanes, era la regulació dels vestits de les dones per part del Consell (1427). Aquesta era una regulació misògina que sancionava la vestimenta de les dones. L'any 1427 un terratrèmol va assolar Catalunya, la situació va conduir als consellers de la ciutat de Manresa a prohibir a les dones el vestit extremat. Les parts dels vestits i cots (casques) que els dirigents municipals consideraven indecoroses: les cues que s'arrossegaven per terra, els collars o colls decorats i les ornamentacions a base de peces encastades o adherides (els anomenats embotits i engrutats). Les úniques dones exemptes d'aquesta regulació en la forma de vestir, eren les prostitutes que tenien prohibit sortit fora del bordell.

Bibliografia:

- LÓPEZ BELTRAN, M. T. (2010). El trabajo de las mujeres en el mundo urbano medieval. Open Edition Journals: https://journals.openedition.org/mcv/3553 [Consultat el 14/07/2021]

- TORRAS, Marc (1996). La crisi del segle XV a Manresa. Una aproximació a partir dels llibres dels manifests. Caixa de Manresa: Manresa

- VILA, Mireia (2019). Les Ínyigues. L'entorn femení d'Ignasi de Loiola a Manresa. DIEM: Manresa

Més informació:

- MARK, J. J. (2019). Women in the Middle Ages. World History Encyclopedia. https://www.worldhistory.org/article/1345/women-in-the-middle-ages/ [En línia]

- The British Library (2015). Women in medieval society. https://www.bl.uk/the-middle-ages/articles/women-in-medieval-society# [En línia]

30 de juny 2021

Un xamfrà molt concorregut: Muralla Sant Domènec amb Jaume I


Postal de Manresa. Vista del carrer de Jaume I. En primer terme, el bar Miami. Fotografia de la dècada dels anys 50.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-156 / Ramon Soler i Casanovas

08 de juny 2021

Manresa contra Castella i els mercenaris del rei Pere III

L'auxili de Calatayud i la guerra contra el Regne de Castella

El mes de maig de 1361 es va signar la pau de Deça, que va portar a una relativa calma a la guerra que la Corona d'Aragó mantenia amb el Regne de Castella, o el que es coneixeria més tard per la guerra dels Dos Peres. Tot i aquest període de pau, un grup de mercenaris havia penetrat amb força al Rosselló. Aquests mercenaris (companyies blanques) eren tropes que havien quedat alliberades del seu compromís amb el delfí de França pel tractat de Brétigny de 1360. El mes de novembre de 1361 el rei Pere avisava als consellers de Manresa del risc d'aquestes forces mercenàries i de la necessitat de defensar-se dels seus assalts, pillatges i saquejos. Molts soldats alliberats de la guerra, no es reintegraven a la seva vida civil (menestral o pagesa), i optaven per continuar vivint de soldats a canvi del que els pagués un bon pessic. Aquests mercenaris van fer estralls al camp francès durant els anys 1360 i 1361, fins al punt de travessar la frontera i entrar al Rosselló. Al segle XIV el Rosselló formava part del Principat de Catalunya, i el monarca Pere III va respondre amb la convocatòria de Princeps Namque, un principi que requeria que tots els catalans vinguessin a ajudar el rei a repel·lir l'atac en territori català. Aquesta va ser la primera vegada que el rei Pere aplicava aquest dret reial, que amb el transcurs dels mesos acabaria aplicant un gran nombre d'ocasions. Tot i aquest privilegi de guerra, el costum era que el rei havia d'obtenir el permís de les Corts, així que els síndics manresans foren convocats a les Corts de Montsó, l'1 d'octubre de 1361.

Els mercenaris que havien atacat el Rosselló van caure ràpidament a l'oblit i l'any 1362, els dos reis ibèrics, van passar l'acció i van tornar a la guerra. Si aquests mercenaris que inspiraven temor no tenien feina, se'ls donaria feina. Els dos reis Peres van intentar contractar aquests mercenaris, per atacar-se l'un a l'altre. Utilitzarien aquesta soldadesca, a canvi d'unes quantes monedes que haurien d'aportar els súbdits. El rei Pere III tenia un aliat contra el rei Pere de Castellà, el sultà de Granada, tot i que disposava d'un menor nombre de soldats. El juny de 1362 els castellans van envair l'Aragó, assetjant la ciutat de Calatayud. Els castellans tenien la intenció d'annexionar-se bona part del que era el Regne d'Aragó. El 7 de juliol de 1362, com era el deure dels ciutadans de Manresa, els manresans assistien davant el rei Pere amb una ajuda econòmica de 7.360 sous "per resistir al rei de Castella". Tanmateix, Manresa també pagava un total de 813 sous pel salari i les despeses dels dos síndics que feia poc havien anat a la Cort de Barcelona. Finalment, també se sumava el salari anual del metge de la ciutat que havia estat acomiadat per falta de fons. Però els pagaments no acaben aquí, Manresa va pagar 600 sous (30 lliures) als síndics que van haver de desplaçar-se fins a Montsó. Quan el rei convoca Corts en una ciutat determinada, les despeses del transport les havien de sufragar els assistents, no la Corona Un d'aquests síndics que van anar a les corts, era Francesc Nerell, que acabaria sent un dels consellers més autoritaris.

La guerra contra Castella va provocar una gran agitació a la ciutat de Manresa, molt més que qualsevol altre esdeveniment de la guerra. L'alarma era tan alta que el consell de Manresa fins i tot va escriure que els castellans havien literalment "assaltat Calatayud amb gran poder i cavalls" tot i que el que acabaria provocant més pànic serien les companyies blanques, que fan un any era una terrible amenaça, i que ara es convertissin en soldats del rei Pere (adversus regem Castille). Els manresans no els feia molta gràcia que aquests mercenaris els donés per assaltar i robar. Tot i que havien jurat fidelitat al rei Pere, les tropes mercenàries lluitaven per un sou, si aquest no arribava, el botí més de pressa era el saqueig. Tanmateix, els manresans havien de fer front a la construcció d'unes noves muralles, una despesa econòmica elevada i una gran tasca al davant difícil d'executar a causa de la manca de mà d'obra i dels encara efectes latents a la població de la Pesta Negra. A finals del segle XIV les muralles de Manresa havien quedat obsoletes i era necessària una nova construcció més efectiva per resistir un atac.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2016) Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a l'edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages

- HILLGARTH, J. N. (1978) The Spanish Kingdoms, 1250-1516, Vol. 1: 1250-1410. Oxford University Press

30 de maig 2021

Hermetisme abans del déco: l'antic edifici de Cal Jorba

 

Fotografia de l'edifici dels magatzems Jorba situat a la cantonada de la muralla del Carme amb el carrer Nou de Manresa a principis de la dècada dels anys 30.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / Josep M. Rosal i d'Argllol

10 de maig 2021

L'obtenció del permís de conducció de vehicles, de Montjuïc a la Balconada

Zona de proves per a l'obtenció del carnet de conduir, Balconada (Manresa) 1974. Arxiu: Montepio de Conductors de Sant Cristòfol Manresa-Berga
El carnet de conduir l'any 1974, un circuit amb pocs aprovats

L'any 1975 es complia un any de la posada en marxa per la Jefatura de Tráfico de Barcelona (avui en dia DGT) de l'examen per a l'obtenció del permís de conduir de vehicles i ciclomotors a la ciutat de Manresa. Cada dilluns aspirants, curiosos, professors i examinadors es reunien als carrers i avingudes del barri de la Balconada (pendent d'execució de les obres dels habitatges) per realitzar les proves corresponents per gaudir del permís de conducció. El barri de la Balconada, era la zona on es feien les proves, els carrers i avingudes estaven ja pavimentats i acabats, però els populars blocs d'edificis encara estaven pendents d'executar i era un espai poc transitat i encara força allunyat del centre de la ciutat. 

Fins al 7 de gener de 1974, els manresans que volien obtenir el carnet de conduir havien d'anar a Barcelona, concretament a la muntanya de Montjuïc. Les gestions del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa i Berga, l'Ajuntament de Manresa i el Ministeri de Governació (interior) van aconseguir que Manresa es convertís en una seu fixa, per a l'obtenció dels permisos de conducció de vehicles del Bages, Berguedà, Anoia i Osona. L'alta demanda d'aspirants havia disparat el nombre de sol·licituds que desitjaven aconseguir el permís de conduir i es van crear noves seus d'exàmens.

La revista del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa i Berga, el gener de 1975, feia un repàs del primer any de proves de conducció a la ciutat de Manresa. L'any 1974 van optar un total de 25.586 aspirants a obtenir el carnet de conduir, amb un resultat no gaire esperançador. Tan sols 7.921 van superar l'examen de conducció. La mitjana era un 55% d'èxit en l'examen teòric, i un paupèrrim 31% en el pràctic. La premsa es feia ressò d'aquestes dades, i mirava de matisar-la, cenyint-se en el fet que el vehicle de motor era encara molt perillós i molta població desconeixia els riscos i la tecnologia que implicava circular amb un vehicle motoritzat pels carrers. Això deia el butlletí número 309 (gener 1975) del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa-Berga:

Para muchos, conducir un vehículo no tiene importancia, la conducción para ellos se limita únicamente a saber manipular el volante, el cambio de marchas, el embrague y el freno, pero olvidan lo más principal, que un vehículo debe saberse conducir.

Bibliografia:

- Revista del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol Manresa-Berga, núm. 309. Gener 1975.

30 d’abril 2021

La Manresa ignasiana del segle XIX


Fotografia de les façanes de l'església i del Col·legi de Sant Ignasi de Manresa, dels Jesuïtes, presa des del començament del carrer Montserrat. Dates: 1865-1870.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages. ACBG30-113-N-558

12 d’abril 2021

El consell de la ciutat de 1315, el triomf de les elits burgeses

Frontal Florentí de la Seu de Manresa de Ramon Saera, encarregat al voltant de l'any 1350. Imatge: Diari Regió7
Els consellers de Manresa, el nou poder de la ciutat: els burgesos del segle XIV

Com hem comentat en entrades anteriors, l'any 1315, fou un any important per la ciutat de Manresa. El rei Jaume II havia donat una sèrie de privilegis a la ciutat, un d'ells el d'escollir el seu propi règim local conciliar. Des d'aquell any, l'existència del consell va permetre a les elits manresanes desafiar el poder i el prestigi de la noblesa local, com per exemple, la família nobiliària dels Talamanca, una de les més reeixides de la ciutat de Manresa. Els nous consellers de la ciutat eren distingits amb la distinció de venerabilis, la mateixa que es feia servir per als cavallers i nobles. Aquesta distinció es mantenia fins i tot quan ja no exercien llur càrrec.

L'ascens de molts ciutadans honrats a consellers (venerabilis) no va fer molta gràcia als cavallers, que en la majoria d'ocasions eren bandejats dels càrrecs municipals, malgrat que no s'ha descobert cap document que en prohibís directament el seu nomenament1. A Manresa, un membre de la família dels Talamanca va ser conseller de la ciutat durant el primer període de la Pesta negra (1348). Aquesta tradició fou sens dubte un dels grans baluards, com explica molt bé Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i declivi d'una burgesia catalana dedicat a la ciutat de Manresa, de la burgesia catalana per aconseguir quotes de poder més gran i una major representativitat davant la corona fins entrat al segle XVI. Tanmateix, també era habitual que els cavallers i nobles no disponguessin de propietats i rentes dintre les ciutats en contraposició dels consellers de les ciutats. A la dècada dels anys 60 del segle XIV, tan sols dues famílies nobiliàries disposaven de propietats dintre la ciutat de Manresa, els Talamanca i els de Manresa, ja que figuren al Manuales Concilii com a propietaris.

Els contenciosos entre consellers locals i cavallers (nobles) sovint no eren competència dels primers, perquè es trobaven fora de jurisdicció, perquè la majoria atenyien a problemes fora de la ciutat de Manresa. No s'han trobat evidències de disputats importants entre nobles i consellers a la ciutat, cosa que podia representar la disminució de les fortunes i les famílies vinculades a la noblesa. La situació era totalment diferent al regne de Castella, les divisions entre cavallers-nobles i burgesos a les ciutats castellanes eren molt fortes. La divisió va convertir-se en una divisió absoluta entre ciutadans honrats, enriquits amb el comerç, i els nobles posseïdors de les terres. Les elits manresanes representaven, juntament amb altres ciutats del Principat de Catalunya, una de les elits urbanes més lliures de la península Ibèrica. Al segle XIV, les ciutats més importants catalanes, foren l'embrió d'una nova classe mitjana urbana d'origen no nobiliari. En resum, la combinació de la creació d'un consell municipal a partir de 1315 i la poca participació dels nobles al govern local va ser la base fundacional de l'orientació burgesa que prengué la ciutat de Manresa al segle XIV.

Amb l'establiment del consell municipal (un "ajuntament" en època contemporània), els consellers representaven el màxim cos legislatiu i executiu de la ciutat de Manresa, tot i que tenien el poder compartit amb un cos dels jurats, molt més gran. La ciutat de Barcelona, des de finals del segle XIII, disposava d'un cos executiu format per entre quatre i sis consellers i aconsellat per un cos més gran conegut com el Consell de Cent.

Bibliografia:

- BROUSSOLLE, Jean (1955). Les impositions municipaux de Barcelone de 1328 à 1462. Estudios de Historia Moderna, 5. pp. 1-64

- FYNN-PAUL, Jeff (2016). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MAS, Adrià (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona. [En línia: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/172464]

- SÀNCHEZ, Cèsar (2021). Història de Catalunya. Des dels orígens fins a l'actualitat. Terrassa: Omniabooks.

- TORRAS, Marc (2012). Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311. Dovella, [en línia: 12/04/2021], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

- VALDENEBRO, Raquel (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. Arqueología Medieval, 3, pp. 80-97.

1 No es coneix cap prova que prohibeixi als cavallers ser nomenats pels consells dels governs municipals durant el període baixmedieval. Manresa, Cervera, Girona, Barcelona i d'altres ciutats catalanes no era molt habitual veure a nobles dintre els governs municipals, i semblava que fos més una tradició que els nobles no volguessin participar dels governs conciliars locals abans de la fi del segle XV. [Veure més: Fernández Trabal, Josep: De prohoms a honrats: Origenes y justificacion de la nobelza de los ciudadanos honrados de Catalunya. Hidalguía: la revista de genealogía, nobleza y armas, Nº. 295, 2002, pp. 841-876]

30 de març 2021

El primer document on apareix "Manresa": el privilegi d'Odó del 889

Cartell commemoratiu dels mil anys d'història de Manresa. (Arxiu: Ajuntament de Manresa)

El primer document descobert on apareix per primera vegada el que avui es coneix com la ciutat de Manresa, fou datat a Orleans el 24 de juny de l'any 889 pel rei Odó I de França. El monarca atorgava un precepte a l'església de Santa Maria i Sant Pere de Vic, al bisbe Gomar i als seus successors, concedint uns determinats privilegis en els comtats d'Osona i Manresa. La data documental no coincideix amb el naixement de la ciutat com a tal, i el document d'Otó només certifica i dóna fe de la denominació de Manresa en una font documental, per tant, estaríem davant la primera prova de l'existència de la denominació de Manresa en un document escrit o elaborat amb posterioritat als fets transcorreguts. A falta de descobrir una altra prova documental amb una data anterior estem davant la prova més antiga de l'existència de Manresa en un document escrit. Aquesta fou la data de referència que es va utilitzar l'any 1989 per celebrar el milcentenari de Manresa.

Bibliografia:

- BENET, Albert (1981). Els topònims «Manresa» i «Bages». Revista Dovella, núm.: 2.

01 de març 2021

La crisi del blat, "la policia del pa" de la ciutat

Monjo alemany [ss. XIV-XV] mostrant els seus pans. Llicència Wikipedia Commons.
La carestia del blat de l'any 1375

El gener de 1375 l'amenaça d'invasió de la ciutat de Manresa es va dissipar. La guerra amb Castella que havia endeutat l'economia manresana semblava que estava a punt de resoldre's. La guerra coneguda com la guerra dels "Dos Peres" (1356-1375), fou una guerra de desgast, llarga i amb canvis d'aliances constants. La pau d'Almazán, de 1375, va servir per assegurar la zona de Múrcia per la corona castellana, a canvi d'una indemnització econòmica i mantenir la ciutat d'Alacant pel Regne de València, és a dir, de la Corona d'Aragó. Potser el més important que va deixar la guerra entre el rei Pere III d'Aragó i el seu homònim de Castella (Pere I El Cruel), fou la creació de la Diputació, coneguda com la Generalitat l'any 1359 a les corts de Cervera, que bàsicament era una institució fiscal, que recaptava impostos.

Deixant de banda la guerra, existeix un altre factor que va ser molt més decisiu. L'any 1373 es van produir unes inundacions molt fortes, que van provocar que els preus del blat s'incrementessin fins a extrems d'una onada de fam. Davant aquesta situació d'alçaments de preus i de la carestia del blat als mercats (un element bàsic per a la taula medieval) els consellers manresans van actuar de manera organitzada, lluny del que havia passat quaranta anys enrere, amb el que a les cròniques es coneix com Lo Mal Any Primer (1333). El primer indici de carestia bladera a la Corona d'Aragó fou el tancament de mercats decretat per les autoritats de les diferents poblacions catalanes. El mes d'abril de l'any 1374 els consellers de ciutats com Barcelona i Tortosa, importants mercats del cereal, havien començat a mobilitzar-se en previsió d'una mala collita i les consegüents dificultats d'abastament als seus nuclis. Per exemple, el 6 d'abril de 1374, la ciutat de Barcelona havia confiscat un vaixell que anava amb gra cap a la ciutat de València.

A Manresa el consell va posar-se a treballar a la primavera de 1375, i Pere Nadal, escrivà, notari i secretari del consell de la ciutat, fou el gestor que s'encarregaria del mercat de gra subvencionat dins la ciutat. El govern local va decidir intervenir els preus del blat, per evitar mals pitjors, es temia per una revolta o un possible assalt dels graners per part d'una ciutadania empobrida i famèlica. Nadal va obligar a tots els forners de Manresa a comprar el gra al preu que marcava l'autoritat per evitar-ne l'especulació. Es va crear una espècie de brigada "de la policia del pa" per implementar i garantir que els forners compraven sempre el pa al preu fixat pel govern municipal, sense recórrer a un mercat paral·lel (mercat negre). Aquesta intervenció econòmica de l'autoritat va evitar com hem dit, problemes d'abastament entre la població i va reforçar el control més eficaç del mercat cerealístic a la ciutat de Manresa i també a la comarca del Bages. Existeix bibliografia i molts treballs historiogràfics sobre la carestia de blat de 1375. Els historiadors que han investigat aquest període, la solen acotar entre els anys 1374-1376, per tant, durant aquests dos anys estipulats, es pot trobar molta documentació sobre la carestia d'aliments en moltes ciutats catalanes. 

El final de la guerra amb Castella, va alliberar molts impostos que es dedicaven a la guerra, a sufragar el preu del pa. Les multes que es posaven aquells que no venien el gra a la ciutat de Manresa, es destinaven als més pobres, pro amore dei (Fynn-Paul, 2016). A principis de l'estiu de 1375 la fam seguia pels carrers de Manresa. El control directe dels preus del blat i el gra, sens dubte van evitar una situació de revolta, tot i que la gana continuava estrenyent. El juliol d'aquell, el veguer de Manresa i el capità van necessitar l'ajuda dels soldats i del comte de Pallars per sufocar disturbis ocasionats per la carestia d'aliments, que a part del blat, també afectava altres productes que s'havien encarit de forma progressiva arribant a preus desorbitats. El rei Pere tement un esclat de la violència a la ciutat, va visitar Manresa i la situació es va calmar segons es pot desgranar de la documentació. Tot i això, existia encara un gran malestar amb la figura del capità, un militar que servia a la corona i que amb el final de la guerra contra Castella, era considerat un destorb, ja que era l'encarregat de finançar la guerra a través dels veguers i batlles del rei Pere.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2016). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- SÀNCHEZ, Cèsar (2021). Història de Catalunya. Des dels orígens fins a l'actualitat. Terrassa: Omniabooks.

- TORRAS, Marc (1994). "La carestia de blat de 1374-1376 a Manresa" a La crisi de L'edat mitjana a la Catalunya Central. Manresa: Centre d'Estudis del Bages. p. 99-138

- VERDÉS, Pere (1998). "La carestia de blat de 1374-1376 a Cervera" a Miscel·lània cerverina, [en línia], Núm. 12, p. 5-23, https://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaCerverina/article/view/136901 [Consulta: 1-03-2021].

Més informació:

- Medievalists.net (2019). Bread in the Middle Ages. https://www.medievalists.net/2013/07/bread-in-the-middle-ages/

26 de febrer 2021

Un dels nostres: David Victori

David Victori. Fotografia: sitgesfilmfestival.com
Els inicis amb Bigas Lunas

David Victori Blaya va néixer a la ciutat de Manresa el 6 de setembre de 1982. La seva carrera al món del cinema va començar amb un dels directors més importants del panorama cinematogràfic català, Bigas Lunas. El 1999, amb tan sols 17 anys, es va presentar a un taller de cinema que impartia Bigas Luna, però era encara massa jove per matricular-se. Victori va insistir tant que a la fi no només el van acceptar, sinó que el mateix Bigas Luna el va prendre com a deixeble: "Jo t'ensenyo a dirigir". L'any 2001 seria l'assistent de direcció en l'obra de Bigas Lunas, Son de Mar. En total. David Victori, va passar cinc anys com a assistent de direcció de Bigas Lunas.

Posteriorment, Victori treballaria, també com assistent, a la sèrie Àcaros, de Paco León. L'any 2008 faria un salt de qualitat, amb el seu primer curtmetratge, Reacción, amb l'actor Santi Millán com a protagonista. Dos anys més tard, estrenaria el seu segon curtmetratge La culpa, aquest cop al prestigiós festival de cinema fantàstic de Sitges. Precisament amb el seu segon curtmetratge, va obtenir el premi a millor curt a l'extint Festival de Cinema Negre de Manresa (FECINEMA) l'any 2010. Aquest festival es va organitzar ininterrompudament de 1999 fins a l'any 2012, quan per falta de suport econòmic i a causa de la crisi econòmica es va deixar de fer.

El gran salt: festival internacional de YouTube del 2012

Un dels primers grans èxits del director David Victori va arribar l'any 2012. Victori va ser el guanyador mundial d'entre 15.000 candidats del Festival Internacional de YouTube el 2012 (Youtube's Film Festival) organitzat per la productora de Ridley Scott, «Scott Free» i Michael Fassbender. Victori es va presentar amb el seu curt La Culpa i va rebre excel·lents crítiques de la premsa especialitzada. El premi era de mig milió de dòlars i fou tota una injecció de moral. Posteriorment, va ser seleccionat per les revistes nord-americanes Variety i ScreeDaily per continuar treballant i també seria el  coguionista de diverses pel·lícules com Hijo de Caín (2013) o Segundo origen (2015). Sony Pictures International va finançar i va estrenar el seu film de debut El pacto (2018) produït per Ikiru Films (Edmon Roch) i 4 Cats (Jordi Gasull). Un thriller de terror psicològic protagonitzat per Belén Rueda, Mireia Oriol i Dario Grandinetti que va recaptar a l'estat espanyol 1,7 milions d'euros. 

L'actriu Clara Segura, presentadora dels primers Premis Gaudí, l'any 2009. Fotografia: Fotogramas
Els Premis Gaudí de l'any 2021

L'últim treball de Victori, No matarás, aspirarà a sis premis Gaudí en la gala que se celebrarà el diumenge 21 de març a l'Auditori del Fòrum CCIB de Barcelona. El film optarà als Premis Gaudí en la categoria de millor intèrpret masculí per Mario Casas, de millor direcció de producció (Ester Velasco), millor direcció artística (Balter Gallart), millor so (Elena Coderch, Laura Tomàs i Yasmina Praderas), millors efectes visuals (Esther Ballesteros i Luis Tinoco) i millor maquillatge i perruqueria (Patricia Reyes).

Els Premis Gaudí o Premis de l'Acadèmia de Cinema Català són uns guardons atorgats per l'Acadèmia de Cinema Català, que reconeixen les millors produccions cinematogràfiques catalanes de l'any. Substitueixen els antics Premi Barcelona de Cinema, creats el 2002, i se'ls va posar el nom en honor de l'arquitecte Antoni Gaudí. El trofeu dels guanyadors de les diverses categories, fou dissenyat per Montserrat Ribé, i estava inspirat en les xemeneies de la Pedrera. Les primeres nominacions a les diferents categories es van fer públiques el 23 de desembre de 2008, i els primers premis foren atorgats el 19 de gener del 2009. La primera presentadora del certamen fou l'actriu Clara Segura.

Bibliografia:

- Basagaña, L. (2012). David Victori guanya el Your Film Festival. Núvol. https://www.nuvol.com/pantalles/david-victori-guanya-el-your-film-festival-2375

- Mañé, P. (2018). La història darrere del film de David Victori explicada pels seus pares. Regió7. https://www.regio7.cat/cultures/2018/09/22/estimes-persona-lhas-deixar-marxar/499181.html

- Mas, H. (2015). Entrevista a David Victori (webserie ZERO). Mosaic. https://mosaic.uoc.edu/2015/10/21/entrevista-a-david-victori-webserie-zero/

- «No matarás» del manresà David Victori, nominada a sis Premis Gaudí. (2021). NacióManresa. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/95468/no-mataras-manresa-david-victori-nominada-sis-premis-gaudi

- Vega, K. (2020). Potente tráiler de «No matarás», el nuevo thriller de Mario Casas que se verá en Sitges 2020. Espinof. https://www.espinof.com/trailers/potente-trailer-no-mataras-nuevo-thriller-mario-casas-que-se-vera-sitges-2020

Més informació:

- Pàgina web del director: www.davidvictori.com

16 de febrer 2021

La processó de la Plana de l'Om

Fotografia d'una processó al seu pas per la Plana de l'Om i el carrer de Sant Miquel de Manresa. Possiblement qui porta el penó sigui Josep Rosal i Esteve. Imatge presa des del balcó de casa de Josep Maria Rosal. Anys: 1924-1936

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / JOSEP M. ROSAL I D'ARGULLOL

28 de gener 2021

Els manresans més rics de 1408

Abraham von Kiduna en una xilografia alemanya, 1477. (Source: historytoday.com)
El Liber Manifesti i els ciutadans amb més ingressos

A inicis del segle XV, els manresans més rics eren els rendistes, aquells que vivien de les seves inversions i negocis més fructífers. Gràcies al gran treball de recopilació de l'historiador Jeff Fynn-Paul, Auge i declivi d'una burgesia catalana, Manresa a la baixa edat  mitjana, 1250-1500 (2016) podem comparar els ingressos dels rendistes manresans més rics amb el dels alts funcionaris municipals de moltes ciutats i viles catalanes. El Liber Manifesti (1408)1 es poden veure les quantitats que guanyaven els manresans més poderosos. Els ciutadans manresans més rics podien viure de les seves anualitats còmodament, en un nivell similar al del veguer de Manresa. De fet, alguns dels manresans més rics del moment, guanyaven tant com els ciutadans més rics de les dues ciutats més importants de la Corona d'Aragó d'inicis del segle XV: Barcelona i València.

A part dels rendistes i alts funcionaris, també destaquen alguns manresans que gaudien de grans ingressos gràcies a la seva feina, en especial destaquen els cuireters, els mercaders, els advocats i algun metge. Alguns d'aquests exemples són els advocats Arnau Mas i Berenguer de Comes, que a través dels seus ingressos podien haver viscut de les seves inversions (rendistes) però van decidir treballar de la seva professió. Fynn-Paul ho explica així: "En realitat es tracta d'una actitud econòmica lògica. Si aquests homes guanyaven entre 500 i 1.000 sous anuals fent d'advocats, això representa un increment d'entre el 25% i el 50% respecte als seus ingressos de rendistes. Per tant, practicar una professió era una de les poques vies que hom tenia per construir una fortuna."2

Estimació dels ingressos màxims (excloent tot el salari) dels vint ciutadans més rics de Manresa l'any 1408.3

NOM

PROFESSIÓ

RIQUESA D’INVERSIÓ (L.)

INGRESSOS ANUALS MÀXIMS (SOUS), CALCULATS AL 5%

Gamicans, Bernat

Sastre

3.698

3.698

Combs, Ramon des

Conseller reial

979

979

Amargós, Bernat de

Cap (rendista)

3.130

3.130

Grevalosa, Pere de

Cap (rendista)

2.450

2.450

Santa Conte, Guillem de

Cap (rendista)

2.678

2.678

Andreu, Francesc

Cap (rendista)

2.130

2.130

Sallent, Eimeric de

Mercader

1.792

1.792

Amargós, Jaume

Cap (rendista)

1.973

1.973

Mas, Arnau de

Advocat

2.058

2.058

Combs, Berenguer des

Advocat

1.777

1.777

Ferrer, Tomas

Cap (rendista)

1.898

1.898

Canyell, Joan de

Cuireter

1.818

1.818

Sant Joan, Bernat

Cuireter

1.566

1.566

Ubaco, Pere de

Cap (rendista)

1.275

1.275

Miquel, Bernat

Blanquer

1.421

1.421

Sarta, Jaume

Mercader

1.031

1.031

Draper, Arnau

Mercader

1.243

1.243

Valls, Asbert des

Cap (rendista)

1.050

1.050

Dalçamora, Francesc

Escrivà reial

963

963

Figuerola, Bernat de

Metge

881

881


Font: FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages. p. 262 (ACBG: Liber Manifesti)

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc (1996). La crisi del segle XV a Manresa: Una aproximació a partir dels Llibres de Manifests. Manresa: Angle.

- TORRAS, Marc (1994). «Les declaracions de béns dels metges i apotecaris de Manresa en el segle XV». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], Vol. 21, p. 288-92, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/44646 <Consultat el 28/01/2021>

Liber Manifesti o "llibres de manifests", documentació d'origen fiscal on es recull en forma de llibre les declaracions dels béns mobles, immobles, censos i rendes que cada ciutadà tenia, amb la valoració econòmica en preus reals o de mercat d'aquestes pertinences.
FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages. p. 262
La riquesa d'inversió s'estima restant els actius, com ara les cases i els béns mobles, i els deutes de la riquesa bruta. L'ordre dels noms és definit per la riquesa bruta. [NOTA D'AUTOR: Fynn-Paul, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia. p.281]

Printfriendly