Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El comerç a Manresa.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El comerç a Manresa.. Mostrar tots els missatges

30 de setembre 2023

Un "L'Antic", per tornar a gaudir del Barri Vell

Els impulsors amb la regidora Mireia Estefanell (tercera per la dreta), en una terrassa de la Plaça Major. Fotografia: JORDI PREÑANOSA.
Una crònica comercial i quatre dones

L’abril de l'any 2016 es va fundar l’associació L’Antic per acabar amb els prejudicis i clixés que venia arrossegant el Barri Antic (Vell) de Manresa. Aquesta associació va sorgir de les inquietuds de quatre dones: l'Alba Martínez de la botiga Killing Weekend, l'Anna Solsona de l’Espai Rubiralta, la Sònia Sanz de la botiga TocToc i la Vicky García de la Vermuteria Santa Rita. Aquesta nova associació pretenia retornar la vida al barri antic de la ciutat de Manresa a través d’activitats que contemplaven la restauració, l’esport, el comerç i l’art. Les impulsores del projecte van fer palès la necessitat de recuperar “l’orgull de viure o treballar al barri”, i de trencar definitivament els tòpics que el presentaven erròniament com un espai poc segur. Nous comerços, per a nous temps.

L’Antic havia nascut “de manera espontània, fruit de les inquietuds de comerciants, restauradors i veïns” segons explicava una de les seves fundadores al diari Regió7, la Sònia Sanz, que havia deixat la seva carrera periodística a la ràdio i la televisió, per instal·lar-se definitivament a Manresa amb la seva parella sentimental l'any 2014. Un altre de les seves fundadores l'Alba Martínez, deia: “vam aterrar al barri fa quatre mesos i després de parlar amb altres botiguers vam veure que faltava una mica d'impuls. Volem que hi passin coses, coses diferents, innovadores. Volem dir a la resta de manresans: som aquí i tenim ganes de tirar endavant molts projectes”. Per fer-ho possible, L’Antic va començar a actuar des de quatre vessants diferents: “Mou L’Antic”, que incloïa accions que permetien conèixer el centre històric a través de l’esport; “Tasta L’Antic”, que oferia activitats encarades a potenciar la restauració del barri; “Compra a L’Antic”, que perseguia potenciar el moviment comercial; i “L’Antic Artístic”, que tenia per objectiu rehabilitar la imatge de la zona a través d’accions culturals. La proposta de la creació d’aquest nou moviment fou rebuda amb els braços oberts tant per part de l’Ajuntament de Manresa, com per l’Associació de Veïns del barri i l’Associació de comerciants del nucli antic, que asseguraven que aquesta nova iniciativa era una alenada d’aire fresc.

En la presentació d'aquesta nova associació es va fer el 18 d'abril de l'any 2016 a la Plaça Major, hi van assistir el comissionat per al Centre Històric de Manresa, Adam Majó, i la regidora de Promoció Econòmica de Manresa, Mireia Estefanell, que va remarcar que el nou grup dotava els carrers d'una mirada nova i d'un relleu generacional amb gent que ha creat projectes personalitzats, que no tenien res a veure amb cadenes ni amb establiments de baix poder adquisitiu.

Els responsables de la iniciativa posant a la plaça Major de Manresa. Fotografia: E. ESCOLÀ/ACN
Nous comerciants, amb nous reptes l'any 2016

Josep Trapé, de l'Associació de Comerciants de Sobrerroca, plaça Major i voltants, i Anna Martínez de l’Associació de Veïns del Barri Antic, van agrair la tasca a les impulsores de L'Antic i va destacar que “el problema del Barri Antic no és si hi passen cotxes o no; no és si hi ha aparcament o no. El problema és que està estigmatitzat i aquesta iniciativa va en la bona direcció per trencar estigmes. Aquesta part de la ciutat no és més insegura que d'altres”. L'Antic es tractava d'una associació oberta a tothom que en volgués formar part –“no necessàriament ha de ser gent del barri”, exposaven a la presentació davant els mitjans– en la qual no es pagava cap classe de quota.

El tret de sortida de l'associació va ser per la diada de Sant Jordi d'aquell any. El nucli històric de Manresa va oferir activitats des de les onze del matí i fins a les deu del vespre, amb música en directe, un mercat de joves dissenyadors, un concurs de tapes, exposicions d'art, recitals de poesia, i un taller de patchwork.

Bibliografia:

— BONVEHI, Jordi (16/07/2017). Noves botigues de Manresa: Sònia Sanz Heras de la botiga “Toc Toc La Shop”. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2017/07/16/noves-botigues-de-manresa-sonia-sanz-heras-botiga-toc-toc/ [Consultat el 26/09/2023]

— FONT, Aina (19/04/2016). L’Antic escalfa motors per oferir un Sant Jordi farcit de propostes amb continuïtat. NacióManresa. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/59117/antic-escalfa-motors-oferir-sant-jordi-farcit-propostes-amb-continuitat?rlc=an [Consultat el 26/09/2023]

— IGLESIAS, Alba (19/04/2016). L’Antic vol revifar el barri vell a través de l’art, l’esport, la gastronomia i el comerç. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2016/04/20/l-antic-vol-revifar-barri-50404834.html [Consultat el 27/09/2023]

— OLIVERES, Carmina (19/04/2016). Saba nova per “revitalitzar” el barri antic de Manresa. El Punt Avui. https://www.elpuntavui.cat/societat/article/959916-saba-nova-per-lrevitalitzarr-el-barri-antic-de-manresa.html [Consultat el 27/09/2023]

16 de setembre 2021

L'ascens del comerç, els impostos del rei i l'endeutament manresà del segle XIV

Pieter Brueghel the Younger, The Payment of the Tithes  (c. 1620)
Les imposicions, un impost reial per una ciutat reial: censals i violaris

A l'edat mitjana, els impostos eren abundosos i diversos, constituïen una obligació que els vassalls havien de satisfer al Rei, a l'Església (el famós "delme") i al seu Senyor. Cal tenir present que la monarquia, per cobrir les seves abundants despeses, va desenvolupar un model tributari que li permetia obtenir dels seus súbdits rendes cada vegada més copioses fins al punt de provocar revoltes antisenyorials. Fins a mitjan segle XIII, aquests gravàmens es reduïen a prestacions personals que es pagaven en espècie. A mesura que va passar el temps aquestes prestacions es van diversificar i algunes es van convertir en econòmiques i altres es podien redimir una pena mitjançant el pagament d'una determinada quantitat monetària estipulada prèviament.

A casa nostra, la creació de les vegueries1 al Principat de Catalunya feu que els ciutadans de Manresa poguessin fer negocis amb la comarca i altres ciutats catalanes amb tota tranquil·litat, afavorint un creixement econòmic regional que va situar Manresa com una ciutat de gran poder d'atracció comercial al segle XIV. L'historiador Adrià Mas Craviotto (2016) deia:

Manresa era una ciutat d’interior, i sense mar quedà relegada en un segon pla en l’àmbit comercial, cosa que no vol dir que no fos una ciutat interessant per mercadejar amb productes de tota mena, els quals en la seva majoria arribaven per les estratègiques rutes comercials terrestres.

Aquesta puixança comercial es propicià encara més amb la promulgació d'una sèrie de mercats i monopolis locals posats en marxa pel monarca Jaume II que ajudaren a incrementar encara més la riquesa de la ciutat de Manresa. Aquest rei va ratificar el títol de civitas a Manresa l'any 1315, passant a esdevenir jurisdicció reial via un veguer. D'aquesta forma, el rei donava una sèrie de concessions a Manresa com la celebració de mercats i una carta de protecció, però, en canvi, es veia subjecte als seus impostos.

L'any 1320 el rei Jaume II, preparava la invasió de Sardenya i necessitava diners. L'illa de Sardenya estava sota l'òrbita dels poderosos mercaders pisans i genovesos, i constituïen una amenaça pels interessos mediterranis de la Corona. El rei va començar a treure beneficis de les ciutats que havia cuidat i protegit, una d'elles era Manresa. Per ordre reial, es va instaurar un sistema d'impostos de subsistència coneguts com les imposicions, sobre els aliments bàsics com el pa, la carn, el peix i el mateix vi. Aquest sistema també el podíem trobar a ciutats com Barcelona i Cervera. Les imposicions es recaptaven via un "dret de recol·lecta" que es venia a personatges locals, o en algun cas, a un grup d'inversos que, d'aquesta manera transmetien el risc a la pèrdua. Aquests grups o consorcis donaven uns diners "directes" al govern local, a canvi de supervisar la correcta recaptació dels impostos durant un període de tres o quatre mesos. El sistema no era gaire complicat, i no tenia res de diferent de la majoria d'impostos feudals que gravaven els aliments.

L'únic diferent que tenen les imposicions, és el moment en què les ciutats van començar a vendre violaris2 o censals3. El pagament dels interessos produïts per aquests censals podien ser pagats amb les imposicions. A partir de la dècada dels 50 del segle XIV, el pagament dels interessos dels censals van començar a ser més elevat i l'endutament va començar a ser permanent, molt semblant al que els passa als estats contemporanis d'avui en dia. En realitat el que es paga són els interessos. D'aquesta manera la corona podia demanar a les seves ciutats quantitats que valguessis diverses vegades els ingressos anuals de la ciutat per impostos, en un període molt curt de temps. Els reis de la Corona d'Aragó podien disposar d'aquesta manera, de l'equivalent a una targeta de crèdit, i, per tant, augmentava en gran manera el poder adquisitiu de la corona.

Bibliografia:

- BROUSSOLLE, Jean (1955). Les impositions municipaux de Barcelone de 1328 à 1462. Estudios de Historia Moderna, 5. pp. 1-64

- FYNN-PAUL, Jeff (2016). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a l'edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages

- MAS, Adrià (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Consultable en línia: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/172464]

- TORRAS, Marc (2012). Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311. Dovella, [en línia: 12/04/2021], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

1 Una vegueria és el territori sobre el qual tenia potestat un veguer, autoritat delegada del comte o vescomte, i posteriorment del rei. Fou una institució del Principat de Catalunya, d'origen medieval, que durà des del segle XII fins al segle XVIII, quan van ser substituïdes per corregiments arran del Decret de Nova Planta del 1716. 
El violari o violarium o pensió vitalícia és un tipus de contracte propi del dret civil català pel qual es rep el dret durant la vida d'una persona i fins que aquesta mori a rebre periòdicament una pensió en diners. Es desenvolupà com a tipus de préstec medieval durant la dècada dels anys 30 del segle XIV al Principat de Catalunya.
El censal és l'obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca, afegint-hi a vegades el pacte d’escriptura de terç.

30 de maig 2021

Hermetisme abans del déco: l'antic edifici de Cal Jorba

 

Fotografia de l'edifici dels magatzems Jorba situat a la cantonada de la muralla del Carme amb el carrer Nou de Manresa a principis de la dècada dels anys 30.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / Josep M. Rosal i d'Argllol

01 de desembre 2020

L'art de tallar els cabells

Fotografia de l'interior de la Barberia Franch quan es va obrir, el 1965. Arxiu: Família Franch Esteve
De treball ocasional a ofici professional


Antigament la barberia era un espai que molts homes visitaven habitualment un cop a la setmana. S'hi anava sobretot a afaitar les barbes, i també a tallar els cabells. Aquesta rutina va permetre crear una clientela fixa, i aviat les relacions entre barbers i clients fou un punt de reunió clàssic, on s'aprofitava el temps per fer petar la xerrada de forma amena. En alguns establiments els barbers disposaven de prestatgeries on desaven les navalles que feien servir amb el nom dels clients que els visitaven durant els dies de la setmana. Igualment, existia un servei a domicili, quan algun client es posava malalt, el barber es desplaçava fins a casa del client i oferia els seus serveis.

Els barbers tenien aprenents i ajudants, que sovint alternaven aquesta feina amb d'altres com la de mosso en alguna fàbrica o de dependent en algun altre negoci. Un exemple de barber ocasional que esdevé finalment barber és el de Josep Franch Castellarnau, que a finals dels anys 50, treballava a Indústries FAPP, dedicada al disseny i fabricació de maquinària tèxtil. La feina de barber dels caps de setmana del Josep, acabaria essent la seva professió definitiva, però abans de disposar d'un establiment propi va treballar a les barberies Guitart (carretera de Vic), Colomer (Via de Sant Ignasi, on anaven molts germans jesuïtes) i Albà (carrer del Cós). Finalment, el març de 1965, va obrir la seva pròpia barberia al barri del Poble Nou de Manresa, al número 41 del carrer Major, la barberia Franch.

Els barbers utilitzaven sabó líquid o crema, i per tallar el cabell, com que no era habitual rentar el cap dels clients, es posava una bona quantitat de colònia. L'ofici de barber va evolucionar amb els anys, tot i que va mantenir una sèrie de patrons clàssics. Per exemple, a finals del segle XIX hi havia a Manresa fins a tretze barberies, que van anar augmentant amb els anys i a mesura que la ciutat anava creixent. Durant la dècada dels anys 40, podem trobar les barberies Badia, Bonada, Brucart, Brunet, Canals, Carreras, Carrió, Forner, Garroset, Grané, Guitart, Matamala, Orriols, Prat, Puig, Rovira, Subirana, Travé, Vilamajó o Xarpell, entre d'altres.

Més informació:

- La barberia de la Plaça Major de 1899: aquí

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans Manresa. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

- JÀNDULA, Montserrat (2017). Perruqueria FRANCH. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2017/03/15/perruqueria-franch/ <Accedit el 01/12/2020>

21 d’agost 2020

Un dia de mercat a la Plana de l'Om

Fotografia de la Plana de l'Om de Manresa un dia de mercat, feta des del terrat de casa de Josep M. Rosal, al carrer de Sant Miquel. Maig de 1924. 

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / Josep Maria Rosal i d'Argullol. ACBG30-154-N-2414

08 de gener 2020

"Una vergonya manresana"

Primera Part: El debat de l'illa de vianants del Barri Antic (1979-1984)

El Barri Antic de Manresa no ha estat mai un espai adient per la circulació de vehicles, a causa de la seva dimensió i realitat històrica. Els carrers del Barri Antic (Vell), d'origen medieval, no estaven preparats pel pas de cotxes, camionetes, vehicles especials i molt menys per autobusos d'una ciutat que havia triplicat el nombre de vehicles privats en pocs anys. Així ho va deixar de manifest l'Associació de Veïns (AV) del Barri Antic a finals dels anys 70, quan les associacions de veïns van poder configurar-se com espai de debat i reflexió entre la ciutadania organitzadora i l'administració pertinent, després de dècades de franquisme i clandestinitat.

L'any 1979 una de les primeres tasques de l'AV del Barri Antic de Manresa va ser promoure la catalogació d'alguns vials i carrers del barri com a illes de vianants. El 23 de març de 1979 el grup Setrill iniciava una sèrie d'actes a la Plana de l'Om per crear consciència a favor de l'illa de vianants en determinats carrers del barri. Foren els pioners en proposar un model de circulació que perjudicava el vehicle privat, el gran símbol de la classe popular treballadora de la dècada dels anys 60 i 70. L'actuació del grup no fou anunciada als mitjans locals, per a la proximitat de les primeres eleccions municipals (3 d'abril de 1979), fet que va aixecar tota una sèrie de suspicàcies i retrets gràcies al fet que fos probablement un acte encobert per demanar al vot per algun partit polític en concert per les eleccions que s'havien de celebrar pocs dies després.

Un any més tard, el juliol de 1980 la junta de l'AV de Barri Antic projectava una enquesta per mesurar quina seria la reacció dels ciutadans del barri si alguns carrers es tanquessin al trànsit rodat de forma continuada. Les primeres inquietuds van venir d'alguns veïns del carrer Sobrerroca que demanaven el tancament del carrer els dissabtes al matí. El trànsit constant era molest, i en especial l'aparcament incontrolat en aquest carrer també era font de problemes habituals per a la seva poca amplada. De manera que el novembre de 1980 l'AV reclama l'illa de vianants com a única solució per l'estretor dels carrers del Barri Vell. Una "vergonya manresana" que Josep Sabater (poeta sabadellenc establert a Manresa) descriuria anys més tard al butlletí de l'entitat, on parlaria del sempre transitat i sorollós "Sobrerroca Street".

Al carrer del Born, un altre carrer cèntric del Barri Vell, no veien malament l'illa de vianants, i a finals de 1980, l'AV del Barri Vell i els comerciants del Born van arribar a un acord. El 12 de novembre de 1980 els comerciants del carrer del Born donaven llum verda a l'illa de vianants, això sí, limitant l'accés als vehicles de cinc a vuit del vespre. L'aplicació d'aquesta mesura es porta a terme de manera excepcional amb èxit, coincidint amb el període de les festes de Nadal, del 22 de desembre fins al 6 de gener de 1981. L'Ajuntament de Manresa pren nota d'aquestes iniciatives veïnals i elabora un Pla Especial de Mobilitat del Barri Antic. Les primeres propostes del consistori encapçalat pels socialistes, són ben rebudes, sobretot les que afecten el carrer Nou i carrer Sant Miquel, tot i l'activa oposició d'algun comerciant d'aquest últim carrer que veia perillar el seu model de negoci si els cotxes deixaven de circular-hi. 

El suport municipal, respecte a la implantació de les illes de vianants es manté constant durant el primer terç dels anys 80. La diversitat d'opinions queda reflectida en una enquesta que fa l'AV del Barri Vell l'any 1984, en motiu de les obres del carrer Nou com a vial de trànsit restringit. El resultat d'aquella enquesta fou: 46 veïns van votar a favor a favor de l'illa de vianants del Carrer Nou, 33 en contra i 3 vots emesos van ser nuls. Un altre tema amb un fort impacte i debats aferrissats, seria els espais d'aparcament del Barri Vell, que veurem en el següent capítol d'aquesta sèrie.

Llegir segona part:

- El "debat de la inseguretat" que va acabar amb el barri (1981-1987). Era el Barri Antic insegur?: "Una vergonya manresana"

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la; SARDANS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació d'Associacions de Veïns de Manresa (FAVM)

- LACUESTA, Raquel (1985). Informe ARQUITECTÒNIC. Manresa: Ajuntament de Manresa.

09 d’octubre 2019

La fira de l'Ascensió

La gran fira de la primavera

Per l'Ascensió, del mes de maig, la ciutat de Manresa celebra, des de l'època medieval, la fira de l'Ascensió, establerta segons la documentació pel monarca Pere II el Gran l'any 1284. Va aparèixer per impulsar l'intercanvi agrícola, comercial i industrial amb els pobles del voltant de la comarca del Bages i també de la resta, i la seva gran acceptació va fer necessari el naixement d'una segona fira, la de Sant Andreu (novembre) el 1311. A la baixa edat mitjana, només el rei podia concedir el privilegi de la celebració d’una fira a una vila o poble. A Manresa, la celebració d’un mercat setmanal es pot documentar a partir dels segles X-XI, però la presència d’una fira era un esdeveniment molt més important, ja que les fires es poden considerar com el màxim exponent del comerç medieval. En aquesta fira els manresans podien adquirir productes de l'àmbit local però també de poc usuals (seda, espècies, etc.), gràcies a l'arribada de comerciants arribats d'altres indrets de Catalunya i de fora.

Segons consta en el Llibre Verd de Manresa, el document amb validesa jurídica on el Consell de la Ciutat anotava els privilegis més importants amb què el rei havia anat distingint la ciutat gràcies al privilegi de Pere III durant la Cort de 1358, l’11 de gener de 1284 el rei Pere II el Gran atorgava el privilegi a Manresa per tal que s’hi pogués dur a terme una fira, que havia de durar vuit dies, i que havia de començar el dia de la Festa de l’Ascensió. Aquesta festa cristiana se celebra quaranta dies després del Diumenge de Pasqua i commemora l’ascensió al cel de Jesús després de la seva resurrecció. Sempre és un dijous i sol escaure’s al mes de maig.

La fira més actual

Amb el pas dels anys i dels segles, aquesta fira de primavera va adquirir un caire cada cop més lúdic i festiu, amb la proliferació de parades de joguines i de comerç al detall, i atraccions, entre d'altres. A les acaballes del segle XIX els firaries s'instal·laven a la Plaça Major, la plana de l'Om i les places del voltant del qual ara en diem Centre històric, i a poc a poc, van anar ocupant la muralla del Carme i la plaça de Sant Domènec. Cap a mitjans del segle XX, la fira va traslladar-se al primer tram del Passeig Pere III, des d'on va estendre's per tota la via fins a arribar a la Plaça Bonavista.

Una data important fou l'any 1952, amb la Gran Fira Extraordinària de l'Ascensió, de les noces d'or de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis i les noces d'argent de l'Institut Lluís de Peguera. Els estands de la fira de mostres es van col·locar dins i fora de l'institut, i van rebre una enorme quantitat de visitants. La fira es va complementar amb actes esportius, culturals i lúdics que van donar un relleu encara més especial a la diada.

Llegir més:

- Apugem la Persiana | La fira de l'ExpoBages: aquí

Bibliografia:

- FITA, Fidel (1880). Lo llibre vert de Manresa. Barcelona

GALOBART, Josep (2015). Les Fires de Manresa. Història de Manresa, [en línia], https://historiademanresa.wordpress.com/2015/05/25/les-fires-de-manresa/

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965. El Papiol: Efadós.

- TORRAS, Marc (2012). «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, [en línia], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

31 de maig 2019

Un passeig pels comerços emblemàtics

Botigues contra els temps moderns

L'any 1991 es va instal·lar a Manresa el primer centre comercial anys després del triomf dels hipermercats de barris. Als 90 i sobretot a l'entrada del nou segle van aparèixer els parcs comercials (cinemes, restaurants de menjar ràpid, etc.) i es va donar més importància a l'oci sent la primera dècada d'aquest segle l'època daurada dels centres comercials al nostre país. Es van construir centres comercials per tot arreu en les principals ciutats que van aixafar progressivament al petit comerç amb certa connivència institucional. La resta de la història ja la coneix tothom, un mercat on el peix gran es menja el petit, millor dit, el devora sense miraments.

Fa poques setmanes l'Ajuntament de Manresa, a través del Comissionat del Centre Històric, va organitzar la primera ruta pels establiments emblemàtics de Manresa, aquells comerços que encara aguanten i apugen la persiana, malgrat els temps moderns i les presses que tenim molts quan anem a la compra. La consolidació definitiva de Manresa com una ciutat industrial es va produir a la segona meitat del segle XIX, un fet que va comportar l'obertura de molts comerços i botigues, amb un repertori d'elements i decoracions propis dels estils modernista, noucentista, i posteriorment racionalista. Generalment, se situaren en els baixos dels habitatges benestants i en els carrers i places del que avui és el Centre Històric de Manresa, o el Barri Antic com li diu la majoria de la gent de Manresa.

El carrer del Born, l'epicentre de la ciutat petit-burgesa

L'efervescència social, cultural i comercial d'aquesta Manresa petitburgesa es concentrava al carrer del Born. Establiments tan antics com la loteria del Born, establerta el 1910 per Emili Llatjós; la carnisseria de Josep Fainé, fundada el 1911; els calçats d'Antoni Torra de 1916; la fotografia Villaplana de 1923; la joiera de Salvador Tous de 1927; la Sastreria Tuneu -Señor des de 1961- establera el 1909: la llibreria Rubiralta, el Caribú i la Farmàcia Riu són els noms dels comerços que encara podem veure avui. Negocis que han passat de generació en generació. També la pastisseria Marsinyach, avui l'Englantina fundada per Josep Marsinyac el 1916, on esdevenia el primer lloc de la ciutat on es parlava d'un esport que amb el temps seria conegut per tothom, el foot-ball, el futbol. El propietari de la pastisseria, el senyor Marsinyac, escrivia en una pissarra els resultats dels partits després de trucar a Barcelona. Els aficionats esperaven la pissarra per veure quin resultat havia fet el seu equip.

La ruta dels comerços emblemàtics

El mapa de la ruta dels 21 comerços emblemàtics de la ciutat.



Més informació:

- Bloc Apugem La Persiana, entrevistes als antics botiguers de Manresa.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc. (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

- REDÓ, S.; COMAS, Francesc. (2006). Manresa, la ciutat transformada vol. 1. Manresa: Zenobita

16 d’octubre 2018

Així es feia el pa

Els antics moliners fariners i els forners

Encara no fa massa anys el pa es pastava a casa amb la farina que es comprava. La majoria dels que feien el pa a casa el compraven als molins fariners i posteriorment es portava als forns per coure'l. Igualment, es podia dur un sac de farina cada setmana al forner i recollir el pa per tota la setmana després. A la nostra ciutat hi havia una gran quantitat de farineres, destacaven: La Favorita, La Florinda i L'Albareda; i molts molins fariners com el dels Comtals, el Molí Nou o el de les Obagues. Amb els anys la tradició de pastar el pa a casa es va anar abandonant i es va deixar tota la feina als forners, que s'encarregaven de fer tot el procés del pa: pastar, coure i venda del pa.

Els forners treballaven de nit fent el que es coneix com les "fornades" per vendre el pa l'endemà les botigues. Pastaven a mà cada fornada dins d'una pastera, després feien els pans i, al final, el coïen. Primer de tot posaven els costals -feixos de llenya que es cremaven- dins el forn, i en acabat, l'escombraven per tal d'enfornar-hi el pa. Utilitzaven una dalla de ferro allargat com a mànec que servia per apartar les brases quan el forn estava a punt i retirar el carbonet. D'altres eines populars per fer el pa eren el cossi, on es guardava la massa fermentada i les pales de fusta, per col·locar el pa dintre els forns.

A primera hora, obrien la botiga. Els pans més populars eren els pans de quilo, de mig, peces més grans de nou lliures o més petites, els més famosos eren els llonguets, i es posaven a la venda. Alguns forners fins i tot repartien el pa per les cases amb bicicleta o petits carros. A partir dels anys 60 es van començar a instal·lar forns giratoris, i amb el temps la feina manual més feixuga es va anar substituint per un sistema més mecanitzat; tot i això, a mitjans del segle XX, la ciutat de Manresa encara disposava d'una cinquantena de forns de pa artesanal en plena activitat.

Més informació:

- Apugem la Persiana: Forn de pa Massana (Carrer Sobreroca)
https://apugemlapersiana.wordpress.com/2016/12/17/forn-de-pa-masana/

Llegir més al bloc:

- La fàbrica de farines "La Favorita", aquí
- Cent anys de farina, aquí

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la: L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Efadós, Manresa 2001

13 d’abril 2018

L'obertura del Passeig: cafès i quioscos de refrescos

Els quioscos de begudes

Una de les fites del creixement urbanístic de la Manresa industrial fou la construcció del Passeig de Pere III. Un vial en forma d'avinguda arbrada que rodeja el puig de Puigterrà i que fa poc més d'un quilòmetre. Amb les velles muralles a terra, a la dècada dels anys 80 del segle XIX es va planificar una gran via que obrís la ciutat i deixés enrere el traçat de la vella Manresa medieval, de carrers i carrerons estrets. El primer tram del Passeig Pere III es va inaugurar el 1891, pel dia de Sant Pere. Aquest tram transcorre de la Plaça Sant Domènec fins a la cruïlla amb el carrer Àngel Guimerà, i bona part circula per sobre de l'antic torrent dels Predicadors.

El nou Passeig va esdevenir en un dels espais favorits d'oci de les noves classes socials de Manresa. Un símbol d'identitat popular on la societat es trobava tot caminant, rics i pobres, obrers i amos, tothom volia transcorre per una gran avinguda ampla i que aviat s'ompliria de nous espais d'esbarjo com cafès, teatres, quioscos de begudes i fins i tot cadires a l'aire lliure per prendre la fresca sota l'ombra dels grans arbres. Podem fer un breu repàs dels nous espais d'esbarjo que es van instal·lar al primer tram del Passeig Pere III. Els més coneguts eren el Teatre Nou (1904) o el Kursaal (1927); cinemes com el Principal (1903), el Catalunya (1948) o l'Atlàntida (1976) i fins i tot places de toros (fins a cinc repartides per tot el Passeig, la més recent a darrere l'institut Lluís de Peguera).

L'estrella del Passeig: els cafès elegants (1894-1922)

El 1894, tres anys després de la inauguració del Passeig, l'Ajuntament de Manresa va autoritzar obrir un quiosc destinat a vendre i servir begudes a la via pública. Les primeres fotografies del Passeig ens mostren la primera ubicació d'aquest quiosc. L'any 1922 se sap que aquesta concessió anava en nom d'un tal Picarol segons els acords municipals d'aquell any. La segona referència d'un quiosc al Passeig la trobem l'any 1901. Carlos Ruiz va demanar permís per instal·lar un quiosc de refrescos al Passeig. L'ajuntament el va obligar a presentar plànols i l'espai on volia ubicar la seva parada. Es va atorgar la llicència municipal per col·locar un quiosc a canvi de pagar una pesseta diària. A mitjans de juny de 1916 sortia publicat al diari Pla de Bages la construcció d'un tercer quiosc. Aquest era un quiosc de ferro, fet pels tallers de serralleria Epifani Armengol i fills. Més tard aquest quiosc es coneixeria com el quiosc Canaletas.

Si un tipus d'establiment va ser característic en el primer tram del Passeig, foren els cafès. El més antic és el cafè L'Alhambra de 1896 de l'Ignasi Oms i el Jardín Español. El primer es coneixia popularment amb el nom de "la Gàbia" perquè hi havia una gran glorieta de fusta i canyes que hi van posar. En ambdós locals també es feien balls i espectacles en directe, la qual cosa els va convertir en molt populars ràpidament pels manresans. Pocs anys més tard els cafès estaven en plena expansió, l'any 1911, trobem el Gran Cafè Mundial, als números 16 i 18. El cafè és obra de Josep Coll i Villaclara, i la premsa de l'època el descrivia com un espai de luxe de primer nivell: "El más céntrico, comodo y mejor decorado. Servicio de toda clase de bebidas y refrescos. Helados de varias clases. Servicio a domicilio". Aquests no serien els únics cafès que aterrarien al Passeig de Pere III, d'altres noms serien l'American Bar (1922), el Plat del Dia, el Café-Royal-Bar i el Perdiu.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc (2017): Històries de Manresa, 2. Manresa: Zenobita.

10 de març 2018

Presentació del projecte "Apugem la Persiana"

La història feta pels seus protagonistes

Apugem la persiana. Comerços històrics de Manresa és un recorregut en el temps, un projecte de recuperació d’història oral de la ciutat de Manresa. A través d’entrevistes a antics propietaris/es, dependents/es i altres testimonis, el projecte iniciat per la historiadora del Centre d’Estudis del Bages Lluïsa Font fa dos anys, ha recuperat la memòria d’establiments que han tancat i que han traçat la història comercial de la capital del Bages. Són establiments que, per raons diverses, han finalitzat la seva activitat, alguns fa molts anys. Tanmateix, el projecte vol ser un reconeixement a totes aquelles persones que han deixat la seva empremta en els comerços de la ciutat. 

Per aquest motiu el proper dimecres 14 de març, a la Sala d’Actes del Centre Cultural del Casino de Manresa, a les 19:30 l’equip de treball del projecte presentarà el seu web a la ciutat de Manresa. Amb aquest acte es vol fer un homenatge i un reconeixement a totes les persones que van col·laborar i participar en aquest projecte de recuperació de la història oral de la ciutat de Manresa. Un projecte d’investigació de llarg recorregut que ha rebut el suport de l’Ajuntament de Manresa i que el Centre d’Estudis del Bages ha apadrinat. 

- Més informació: 

16 de novembre 2017

Un carrer que val tres places

Passejant pel carrer Urgell

A la fotografia el carrer d'Urgell i la plaça Clavé, antigament coneguda com a Plaça Urgell. Va denominar-se Plaça Clavé quan es va instal·lar el Monument dedicat a Anselm Clavé l'any 1918 al bell mig de la plaça. En aquesta imatge podem observar encara l'antiga Farmàcia Balaguer. (Arxiu: Payàs Bertran)

Un dels principals nuclis comercials i històrics de la nostra ciutat es concentrava al carrer Urgell. Aquest carrer era, i és encara, el nexe de tres places de la ciutat, antigament plenes d'establiments i botigues de tota mena. Aquestes tres places són: la plana de l'Om, la plaça Anselm Clavé (Plaça Clavé) i la Plaça Valldaura, aquesta última havia estat una porta d'entrada a l'antic recinte emmurallat de Manresa. Tant l'activitat comercial com la social, i també cultural, van formar part durant anys d'aquesta zona que avui sobreviu com pot, res a veure amb l'esplanador comercial d'anys anteriors. Per exemple, en aquest eix és on va començar l'aventura comercial la poderosa família Jorba, molt abans d'establir-se al carrer del Born.

El carrer Urgell ha estat el bressol de botigues i negocis molt importants de la ciutat de Manresa. A continuació en repassarem els més importants i probablement més coneguts per tothom. La botiga de calçat fundada per Manuel Peñarroya -fabricant d'espardenyes- va obrir el 1928; l'establiment de cristalleria i parament de la llar El Caribú (situada al carrer Born cantonada amb Urgell) va obrir l'any 1941 i els magatzems de roba de vestir Valentí Iglesias van obrir el 1923. També destaquen d'altres negocis i establiments, com el tradicional Forn de Sant Joan i l'antiga casa Sileta (venedor de màquines de cosir). Tanmateix diferents entitats i associacions van veure la llum en aquest eix, com el Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1940) i el Cercle Artístic de Manresa (1930). Igualment destaquen altres establiments mítics i molt recordats, com la Llibreria Boixeda (famosa pel seu arc triomfal per la diada de Sant Jordi), la Impremta Torra o la Tintoreria Lladó, situada a la plaça Clavé des del 1920. També durant una bona època, al carrer Urgell, s'hi va allotjar la Comandància de la Guàrdia Civil.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

21 de juliol 2017

Noves botigues de Manresa: Sònia Sanz Heras de la botiga "Toc Toc la Shop"

Sònia Sanz Heras (2013). Fotografia: Instagram (@sonikibou)
De les ones de ràdio al carrer Urgell

La Sònia Sanz Heras és una periodista catalana que va néixer a Mollet del Vallès, el 29 d’agost de 1979. Va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i durant quinze anys va seguir l’actualitat del Futbol Club Barcelona en diferents mitjans. Va començar a treballar de periodista a Ràdio Mollet amb 19-20 anys on va presentar un programa d’esports de mitja hora els dilluns i els divendres que produïa i presentava ella mateixa, parlant d’esport local.

Llicenciada a principis de l'any 2000 va començar a treballar a la revista de futbol Don Balón, després molts anys a COM Ràdio (on va ser distingida amb les mencions d’honor i qualitat dels Premis Ràdio Associació i Ciutat de Barcelona l’any 2006 amb: Història dels mundials de futbol, per l’excel·lent treball de producció i documentació dels 75 anys d’història dels campionats del món de futbol), Catalunya Ràdio, Barça TV (on presentaria amb èxit el programa Els Culers de les Sis Copes l’any 2010) i la COPE fins al 2013, quan decideix emprendre una nova aventura professional com a bloguera amb el web sobre interiorisme Toc Toc Vintage on compartia idees, consells i experiències sobre decoració i estil de vida. Revistes com Kinfolk, IDEAT, l’edició italiana Living o Milk Decoration, començarien a formar part de la seva font d’inspiració, igual que els blogs Inside Closet, The Socialite Family, Tránsito Inicial o Na Sua Lua.

Sònia Sanz amb el micròfon de la COPE, al Camp Nou. (Any 2011). Fotografia: Instagram COPE
Canvi de rumb: arribada a Manresa, l'antiga cansaladeria Gomà convertida en botiga de decoració

La seva etapa radiofònica, a la redacció de Barcelona de la Cadena Cope, la va dur a ser un dels noms més coneguts pel que fa a la informació d’actualitat del Barça. Igualment, del 2011 al 2013, fou una de les periodistes més influents que informava de l’actualitat del Barça al programa nocturn Efectivament d’Esport3, presentat per Lluís Canut. L’estiu del 2012 arribaria al zenit de la seva carrera com a periodista esportiva, esdevenint una de les periodistes destacades de la cadena COPE que cobriria les notícies de la selecció espanyola a l’Eurocopa de futbol de Polònia i Ucraïna. Al mateix temps, la Sònia va començar a formar-se en decoració de manera pràcticament autodidacta i li començava a barrinar al cap una nova idea que feia molts anys que l’apassionava: la decoració i l’interiorisme.

La darrera temporada en actiu al peu del canó amb el micròfon de la COPE de la Sònia fou la temporada 2012-2013. Durant els seus viatges seguint tots els partits del Barça i en alguna escapada que feia, la nostra protagonista entrava a totes les botigues per a on passava i somiava en tenir una botiga de decoració molt personal. Aquesta idea aniria agafant embranzida a mesura que transcorria el temps. Aquest desig de fer un canvi de rumb, també era resultat de l'esgotament que comportava seguir els partits del Barça i fer sempre tots els desplaçaments amb l'equip blaugrana. Els horaris dels partits i els constants viatges, eren difícils de compaginar amb una vida més tranquil·la, i sobretot el seu desig de ser mare. Deixà l’ofici de periodisme de manera definitiva l’agost del 2013 per instal·lar-se a la ciutat de Manresa amb la seva parella Francesc, que també és periodista, i a finals de l’any 2014, neix la seva filla Gal·la.

El 19 de maig del 2016 va obrir el seu propi negoci de decoració Toc La Shop al carrer Urgell número 6, a l’antic local que havia ocupat la cansaladeria Gomà, després de tres anys de formar-se i aprendre un munt de coses sobre el món que li agradava. El primer cop que va entrar als baixos del local on havia decidit muntar la seva nova botiga, encara hi va trobar els ganxos clavats al sostre a on es penjaven les peces de carn. A la seva botiga hi podem trobar: objectes de decoració, articles per a bebès, complements per la llar, flors, mobles, pintura al guix... Tot molt exclusiu i elegant. També es poden fer tallers de decoració a la seva botiga amb un toc molt personal: workshops florals, tallers de brodat, cal·ligrafia i Chalk Paint, i fins i tot, cursos dedicats a Instagram.

"L'Antic", un moviment per regenerar al Barri antic

La Sònia va ser una de les fundadores l’abril del 2016 de l’associació L’Antic (juntament amb l’Alba Martínez de la botiga Killing Weekend, Anna Solsona de l’Espai Rubiralta i Vicky García de la Vermuteria Santa Rita), una associació que pretén retornar la vida al barri antic de la ciutat de Manresa a través d’activitats que contemplen la restauració, l’esport, el comerç i l’art. La mateixa Sonia va explicar que L’Antic havia nascut “de manera espontània, fruit de les inquietuds de comerciants, restauradors i veïns”. Per fer-ho possible, L’Antic va començar a actuar des de quatre vessants: “Mou L’Antic”, que inclou accions que permetin conèixer el centre històric a través de l’esport; “Tasta L’Antic”, que ofereix activitats encarades a potenciar la restauració del barri; “Compra a L’Antic”, que persegueix potenciar el moviment comercial; i “L’Antic Artístic”, que té per objectiu rehabilitar la imatge de la zona a través d’accions culturals. La proposta de la creació d’aquest nou moviment ha estat rebuda amb els braços oberts tant per part de l’Ajuntament, com per l’Associació de Veïns del barri i l’Associació de comerciants del nucli antic, que han assegurat que aquesta nova iniciativa és una alenada d’aire fresc i “va pel bon camí per ajudar a trencar amb l’estigma que té el barri”.

El gener d’aquest any la seva botiga va rebre un microcrèdit de 5.000 € l’Ajuntament de Manresa per a projectes empresarials viables amb l’objectiu d’impulsar l’emprenedoria i l’activitat econòmica a la ciutat. Apassionada del vintage, el moviment slow, la cultura francesa i de les petites coses que ofereix la vida, afirmava en una entrevista al diari Regió7 el 10 d’agost del passat any que: “no visualitzava en cap altre lloc de Manresa” la seva nova botiga de complements per a la llar. Una de les coses que més li agrada a la Sònia del nucli antic de Manresa, és acostar-se els diumenges a la plaça de l’Ajuntament per comprar productes d’agricultors locals.

Cansaladeria Gomà, Manresa 1971. Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages. Fons: E. Villaplana
La botiga del carrer Urgell: “i el somni es va fer realitat”

Extracte de: "y entonces ese sueño se hizo realidad" (Toctocvinatge.com) 25/02/2016. | Text de Sònia Sanz.

Lo cierto es que aún no me lo creo. El pasado martes a las 6 de la tarde firmé el contrato de alquiler de este local, situado en el barrio antiguo de Manresa, ciudad en la que resido desde hace un año y medio más o menos. Lo que siento ahora mismo es una mezcla de euforia y vértigo que de algún modo intento contener, porque cuando visualizo todo lo que tengo por delante pienso ‘madre mía!’ y claro, así es complicado actuar con serenidad. Porque la elección del local es sólo una de las muchísimas decisiones que hay que tomar, presupuestos que cuadrar, y mil gestiones que hacer.

El proceso hasta llegar aquí no ha sido nada fácil, la verdad. Todo el mundo te insiste -y cuando digo todo el mundo me refiero no sólo a tu círculo cercano, sino a otras personas emprendedoras y a los profesores de los cursos de empresa- en que a la hora de montar un negocio, la ubicación es la clave. Y como soy una romántica y suelo dejarme llevar más por el corazón que por la cabeza, me ofusqué en encontrar un espacio con carácter, independientemente de si pasaba mucha o poca gente por delante de él. He aquí mi espíritu empresarial, en fin… Pero al final, se impuso la cordura y creo haber encontrado el lugar idóneo.

Sònia Sanz, fotografia del seu web (2016). Fotografia: toctocvinatge.com
Si he aprendido algo en estos dos años y medio en los que empecé a ser ‘emprendedora’, es que una no nace siendo una experta en los negocios, y que esa parte, digamos, más fría del proceso, se acaba adquiriendo con el tiempo. Por el momento, ya me defiendo algo mejor con las hojas de Excel y ya tengo interiorizados algunos conceptos de la jerga comercial. De todos modos, todo sigue siendo un mundo por descubrir y en parte ese desconocimiento o falta de experiencia llevando un negocio propio, se convierten a la vez en retos y motivaciones que me hacen estar con la adrenalina por las nubes. Y eso me gusta. En parte se parece a la adrenalina de trabajar como reportera en un medio de comunicación, algo a lo que me he dedicado durante 14 años. Ahora todo es nuevo pero sin duda creo que todo lo que me ha enseñado el periodismo me va a venir muy bien en esta nueva etapa. De hecho, empezar a escribir este blog ya fue algo que me permitió seguir vinculada a mi profesión, pero en vez de hablar sobre Messi y el Barça, he abordado otras temáticas.

Interior de la botiga "Toc Toc La Shop". Fotografia: Mery Garriga
Para los que no sepáis de qué va esto, lo voy a intentar resumir en pocas palabras. Desde hace mucho tiempo siempre he fantaseado con la idea de tener una tienda donde vender cosas bonitas. Todo surgió cuando empecé a viajar. De manera espontánea, me paraba delante de los escaparates de las tiendas que llamaban mi atención, habitualmente tiendas de decoración y complementos, y me encantaba entrar y curiosear. Y así, de repente un día, me empecé a imaginar que tenía un negocio propio, hasta que me di cuenta de que ya no me interesaba que eso fuera una ilusión sino que lo que realmente quería era que se convirtiese en realidad. La cuestión no es que descubriese que tenía otra vocación y por eso dejé mi anterior trabajo. La verdadera razón de ese cambio era que tenía la necesidad de verme en otra faceta distinta. Esa decisión de momento no ha hecho más que aportarme cosas positivas, la mejor de todas, el nacimiento de Gala y el haber podido disfrutar al máximo de la maternidad. Y aunque eso ser madre full time se acaba, vamos a conciliar todo lo que podamos.

Por delante tengo muchísimo trabajo, comenzando por reformar y acondicionar el local, y también este blog sufrirá algunos cambios. Ah, por cierto, casi se me olvida. La tienda se llamará TOC TOC -la shop-.

Sònia Sanz, a la seva nova casa de Rocafort (2022). Fotografia: Instagram @almondflowerproject
Una casa de somni

El juny del 2020 va traspassar el seu negoci del carrer Urgell, per iniciar un nou projecte dedicat a la restauració d’una casa de turisme rural a la població de Rocafort (Bages) que ha estrenat aquest estiu del 2022 i es pot llogar a través del portal Airbnb. Una petita casa de poble del 1900 on gaudir d’unes estades lentes, una experiència wabi—sabi.

En una entrevista al portal apartmenttherapy, el 29 d’agost del 2022, la Sònia explicava que trobar aquesta casa va ser sens dubte una decisió que va canviar-li la vida. Des del maig del 2016 estava treballant a la seva pròpia botiga de decoració per a la llar, però quan va arribar el COVID, va voler començar de nou en un projecte, així que va decidir comprar una petita cabana i arrancar amb un llit i un esmorzar. Amb una mica d’esforç “i ajuda del destí”, diu, Sanz va trobar aquesta petita casa centenària, a només 20 minuts de la seva casa real.

Des que el va comprar, la Sonia i la seva família han intentat mantenir-ne l’originalitat i la identitat. Han viscut a la casa en família per esbrinar-la i veure què necessita per sentir-se còmode abans d’intentar llogar-la.

(Entrada original, publicada al bloc Apugem La Persiana el 16/07/2017. Actualitzada el 05/09/2022)

20 de maig 2017

Una guerra molt profitosa

Manresa i els rèdits de la Primera Guerra Mundial

A la ciutat de Manresa la conjuntura bèl·lica de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) havia beneficiat amb escreix les indústries de la ciutat amb un vessant més exportadora. Des de les fàbriques de pastes de sopa, les que treballaven amb el pèl de conill i llibre, les que produïen galetes i com no l'estrella de la ciutat, el sector tèxtil cotoner. Tanmateix, a meitats dels "feliços anys 20", l'alegria dels anys de creixement ja s'havia superat, l'atur tornava a augmentar i les classes populars, com feia referència el diari El Pla de Bages, ja havien esgotat tot el crèdit en les botigues que els fiaven. Els preus augmentaven i l'encariment del menjar era cada cop un problema més evident. Alguns espavilats començaven acaparar cert tipus d'aliments i matèries primeres, per poder fer-ne negoci i augmentar el preu per especular amb la producció i la comercialització.

Tot i això, els anys 20 van ser de creixement per la ciutat de Manresa, si fem cas als números. Gràcies als nous grans establiments fabrils i sobretot a les noves connexions ferroviàries amb la ciutat de Barcelona dels Ferrocarrils Catalans (amb aquesta nova connexió de tren es va establir l'empresa Pirelli a Manresa l'any 1924, al camp dels Barrets, i dos anys després s'ampliava la fàbrica Bertrand i Serra, coneguda com la Fàbrica Nova). També es van obrir diferents establiments com la serradora Alter (1924), la fàbrica tèxtil Perramon i Badia (1926) i l'empresa Oxígeno y Construcciones Metálicas SA (1929), que fabricava l'estructura metàl·lica de les rodes dels automòbils.

La població de Manresa també va augmentar, gràcies a l'increment de la productivitat i de les noves, modernes i grans instal·lacions fabrils. L'any 1930 Manresa tenia 32.151 habitants, i just en començar la guerra civil la població era ja de 36.381 habitants. Per primer cop els immigrants que venien a la ciutat ho feien de fora el Principat de Catalunya. L'Aragó, el País Valencià, Múrcia i l'Andalusia oriental (sobretot d'Almeria i el seu lloc de destí en bona part eren les mines de Sallent, Súria i Cardona). Una important mà d'obra que col·locaria la ciutat de Manresa l'any 1935 com la cinquena ciutat més important de tot el país. L'any 1936 el sector secundari significava a la nostra ciutat el 63,8% de la població activa, i el sector primari s'havia desplomat a un insignificant 10,9 %. Molts pagesos de la Catalunya central van deixar el camp, per anar a treballar a les fàbriques i tallers de Manresa. Un sector en alça era el dels serveis que es va situar al 25,3 %. Manresa havia esdevingut una ciutat industrial de primer ordre i els treballadors, a part de treballar, també van convertir-se en consumidors de serveis i productes. Naixia la ciutat comercial, que avui encara tenim.

Manresa la segona ciutat cotonera de Catalunya

En l'àmbit industrial, el sector tèxtil cotoner predominava juntament amb la indústria de la cinteria, una activitat tradicional manresana i també començaven a despuntar altres sectors com la indústria del cautxú i la indústria metal·lúrgica. L'any 1927, segons el diari barceloní La Veu de Catalunya, Manresa havia esdevingut la segona ciutat industrial cotonera més important de Catalunya, just per sota de la gran capital, Barcelona, amb 18 fàbriques i un total de 230.000 fusos, que donaven feina a més de 10.000 obrers. Dos anys abans l'ajuntament de Manresa compatibilitzava fins a 131 industrials, dedicats per ordre d'importància a: la indústria de les cintes (36), la de teixits i filatures de cotó i seda (25), la indústria de la fusta (16), maquinària i accessoris tèxtils (9), pastes per a sopa (4), fosa de ferro (3), etc. 

L'any 1930 un total de 1.570 contribuents satisfeien 704.699 pessetes de contribució industrial. La indústria tèxtil, la cinteria inclosa, generava bona part de la riquesa de la ciutat que va permetre fer importants obres públiques durant els anys de la Segona República.

Bibliografia:

- RUBÍ, Maria Lluïsa; VIRÓS, Lluís (2006). La Cambra de Comerç i indústria de Manresa. Cent anys d'impuls econòmic. Manresa: Cambra de Comerç de Manresa.

07 de maig 2017

Quan passejàvem pel carrer Sobrerroca

Un nucli carregat de vida: oficis, comerç i botiguers

El carrer Sobrerroca, situat al nucli vell de Manresa, és una de les vies històriques manresanes per excel·lència que encara conserva bona part de l'antic recinte murallat del segle XIV. És un carrer on conflueixen els carrers de: Serarols, dels Arcs de Santa Llúcia, del Cap del Rec, de Sant Andreu, el passatge dels Amics, la plaça dels Drets, la plaça Major i el carrer del Balç. Al llarg del segle XIX, aquest carrer va ser el més important i també cèntric de la ciutat (fins a l'obertura del primer tram del Passeig Pere III el 1891) i fou la llar d'il·lustres manresans, com ara Josep Mestres Cabanes, Manuel Oms i de Prat o Joaquim Sarret i Arbós. També fou el bressol d'importants establiments comercials, com la farmàcia Miralles (1862), la casa Puigbertran, la barberia més antiga de Manresa, la cotilleria Magda, la casa Garriga (1905), la tintoreria Gros (1902), la Lionesa (1942), la fotografia Vert, la llibreria Sobrerroca (1939) o el forn de pa Massana (1935), entre altres establiments.

Aquesta important via ha acollit també a rellotgers, fusters, estanquers, carnissers, granger, lleters, farmacèutics, pastissers, perruquers i fins i tot fruiters, que amb el temps, canviarien de lloc, com la casa Tuneu, la Montserratina, la ferreteria Armengou, la impremta de Sant Josep i la Vives, els calçats Franquesa i els xocolaters Torras. Tanmateix va ser un carrer on hi havia la seu de moltes entitats i associacions de Manresa. La més important fou l'any 1865, quan s'hi va obrir la primera oficina de la Caixa de Manresa, també va acollir durant uns quants anys el Conservatori de Música.

El Pou de la Gallina al mig del carrer Sobrerroca i les tines amagades

L'any 1880 l'emplaçament original del Pou de la Gallina era al centre del carrer, però l'augment de trànsit de carruatges que feien servir el carrer Sobrerroca com a via principal d'accés a la Casa de la Vila va fer que el traslladessin al seu emplaçament actual, enganxat a la paret. Bona part de la quantitat de tines, pous i cellers que hi ha sota el carrer Sobrerroca i fins i tot ben entrada a la Plaça Major ja va quedar al descobert durant les obres que es van fer al carrer l'any 1982 per substituir les llambordes que hi havia per rajoles, però en aquell moment es va decidir cobrir-les amb formigó i acabar la urbanització a sobre.

Les tines urbanes de Manresa estan situades en desnivells entre dos carrers: entre la pujada del Castell i la carretera de Vic; entre el carrer del Pedregar i el carrer d'en Botí; entre el carrer de les Saleses i el carrer de Viladordis, entre el carrer Sobrerroca i el carrer del Balç... Lluís Armengol, fou president de l'Associació de Veïns del Barri Antic durant molts anys, nascut al carrer de Sobrerroca, explicava en un reportatge de la Revista El Pou de la Gallina del maig del 2016 que: “des de mig carrer fins a la plaça de l’ajuntament i sota l’asfalt està ple de cellers, tines i pous, com van quedar al descobert arran de les obres que s’hi van fer el 1982”, la majoria dels quals són actualment de propietat privada.

La majoria de les cases del Carrer Sobrerroca, construïdes sobre el desnivell de la roca, tenen tines o cellers que daten de l'època del carrer del Balç o que es van construir posteriorment. Corresponen a l’origen de les edificacions medievals del carrer, que per la banda de via de Sant Ignasi en aquella època era una zona rural i hi havia masies que feien servir els cellers per emmagatzemar els productes del camp. Ramon Cornet, membre del Centre d'Estudis del Bages llicenciat en Belles Arts i estudiós del tema, va documentar fins a cinc tines al carrer Sobrerroca, als números 18, 26 (la fotografia de l'entrada), 28, 30 i 34.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Ed.Efadós.

- SARDANS, Ferran. El nucli antic de Manresa amaga desenes de tines. Revista El Pou de la Gallina (27/05/2016)

- Manresainfo.cat: Les obres a Sobrerroca posen al descobert pous i cellers medievals (08/06/2013)

04 de gener 2017

Els gremis manresans

El món laboral durant l'edat mitjana

Entre els segles XI i XIII Europa va experimentar un gran impuls demogràfic acompanyat del creixement de les ciutats i l'aparició d'una nova classe social formada per mercaders i artesans. Aquests es van agrupar en confraries segons els oficis per donar cobertura als seus membres: els "gremis", paraula que prové del llatí i significa "si", "falda" o "protecció". Els gremis consistien en corporacions de treballadors, integrades per artesans d'un mateix ofici tenia per finalitat defensar els seus interessos professionals. Entre els seus objectius estava aconseguint un equilibri entre la demanda d'obres i el nombre de tallers actius, garantir la feina als seus associats, millorar el seu benestar econòmic i els sistemes i tècniques d'aprenentatge de l'ofici. Els primers que es tenen notícia van sorgir al nord de França al segle XII: es tractava del gremi dels forners de Pontoise, creat el 1162, i el dels adobers de Rouen (1163), que van ser legitimats per les autoritats per exercir en exclusiva les seves activitats. Per la mateixa època es va crear la Hansa de París, gremi mercantil que es va atribuir poders municipals, va monopolitzar el comerç fluvial al Sena i percebia drets sobre el trànsit de vaixells a Normandia.

En els gremis, es podia identificar tres nivells de treballadors. Aquests eren: aprenent, el nivell més baix dins del taller. Aquest entrava al taller als 7 anys i durava fins als 14 anys. Els seus compromisos estaven contemplats en què havia d'obeir al mestre, no absentar-se i romandre tot el temps establert amb el mestre. Després venia l'oficial, el nivell intermedi dins el taller. A aquest nivell s'hi accedia a través del que ara en dirien un "examen". Aquests podien obrir el seu propi taller i cobraven el seu propi sou. Finalment hi havia el nivell més alt, el mestre. Aquest acollia als aprenents a la família, els ensenyava la tasca destinada i els donava alimentació i allotjament. Tenia com a compromisos sustentar l'aprenent, ensenyar la tasca i donar una representació econòmica a l'aprenent. Per accedir a aquest nivell, també era necessari presentar una mena d'examen "per ascendir".

En tots els tallers que componien el gremi, s'utilitzaven les mateixes eines perquè la qualitat del treball, les condicions del mateix i tant els aprenents com oficials fossin igualitaris per a tothom. Els tallers de tots els pertanyents al mateix gremi se situaven en un mateix carrer. En aquests tallers, el treball artesanal era el més important. Aquests tallers es trobaven en cases de propietat del mestre. A causa de l'analfabetisme del període medieval, per identificar a què es dedicava cada taller, se situava una imatge al·lusiva al taller per reconèixer la tasca. Cada taller tenia les seves pròpies normes. Aquests tallers fixaven unes normes que havien de complir de forma obligatòria que indicaven les tècniques de treball, els instruments de treball, els dies festius i el nombre d'empleats. En aquestes normes, també, s'especificava la suma de remuneració i el lloc de veneració per al sant que representava la seva tasca.
 
Gremis i confraries a Manresa

Les diferents professions medievals es van agrupar en zones concretes de la ciutat, i a aquest fet es deu el que alguns carrers portin encara en el dia d'avui el nom d'oficis que van desaparèixer molt temps enrere, com és el cas de la ciutat de Barcelona, però i la ciutat de Manresa? Conservem encara els noms dels carrers medievals amb el nom característic del gremi? I els seus patrons i confraries? Quan els gremis eren constituïts, se'ls hi assignaven barris o carrers, a Manresa hi havia els carrers de Clavetaires, Sabateria, la Cuirateria, dels Sastres, la Bosseria, dels Especiers, entre altres. Cada gremi tenia un patró, un sant protector.

La confraria i el gremi tenien a l'església una capella dedicada al patró del gremi, i allí es reunien els membres de cada gremi per escollir els càrrecs o comunicar una nova disposició. Les eines de l'ofici més humil eren gravades en uns escuts heràldics, que ostentaven amb orgull i es transmetien de pares a fills, els agremiats com a herència gloriosa. Per exemple, a la capella del Sant Esperit de la Seu, pròpia dels cuiraters, s'hi veuen escuts amb les eines de l'ofici. Igualment n'hi ha al museu comarcal de Manresa, procedents de l'Església del Carme, on hi havia establerts diversos gremis antics. La bandera del gremi, sostinguda amb honor per mans plenes de durícies en l'ofici mecànic, onejava no menys en les festes cívico-religioses que en els camps de batalla.

Gremis
Confraries
Any de Fundació
Església
Sabaters
Sant Antoni Abat
1322
La Seu
Blanquers
Sant Esperit
1322
La Seu
Paraires
Sant Pere Màrtir
1370
Sant Pere Màrtir
Traginers
Sant Eloi i Sant Mateu
1379
El Carme
Pagesos
Sant Salvador
1379
El Carme
Font: Sarret i Arbós, J. (1923), Història del Indústria i comerç de Manresa 

Bibliografia electrònica:
  • Bloc Gremios Medievales
  • Les crónicas de Thot: Los gremios de Barcelona
Bibliografia:
  • BENET, Albert. Història del Bages. (Vol.1). Ed. Parcir. Manresa, 1987. 
  • SARRET i ARBÓS, J. Història de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Manresa, 1921. 
  • SARRET i ARBÓS, J. Història de l'Estat Polític i Social de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Manresa, 1925. 
  • SARRET i ARBÓS, J. Història de la Indústria, el Comerç i els Gremis de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Manresa, 1923. 
  • AA.DD. La crisi de la baixa edat mitjana a la Catalunya Central. Col. Miscel·lània d'Estudis Bagencs. Centre d'Estudis del Bages. Manresa, 1994. 
  • JUNYENT, Francesc. Història Gràfica de Manresa: El patrimoni històric i Artístic. Ed. Parcir Selectes.

Printfriendly