Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segona Guerra Mundial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segona Guerra Mundial. Mostrar tots els missatges

04 de maig 2022

Dijous 5, aniversari de l’alliberament de Mauthausen: itinerari guiat a través de les llambordes stolpersteine


Dijous vinent, 5 de maig, data de l’alliberament del camp nazi de Mauthausen, l'Associació Memòria i Història de Manresa, juntament amb l'Ajuntament de Manresa i l'Amical de Mauthausen, han organitzat un itinerari guiat per algunes de les llambordes stolpersteine de la ciutat de Manresa.

L’itinerari començarà a les 18.30 h a l’escultura dedicada a Joaquim Amat-Piniella, davant del Casino (Passeig de Pere III, 27) i acabarà a la plaça de Sant Domènec a la placa dedicada a les persones de Manresa deportades als camps nazis.

A cadascuna de les stolpersteine s’explicaran elements sobre la vida, la implicació política, l’exili o l’estada als camps de concentració dels deportats manresans.

El guiatge anirà a càrrec de l’Associació Memòria i Història de Manresa i hi participarà alumnat dels instituts manresans Lluís de Peguera, Pius Font i Quer i Lacetània que, dins el Projecte Manresa-Mauthausen, viatjaran als camps nazis austríacs en els dies vinents.

L’homenatge de Manresa als deportats

El mes de gener de 2017, a Manresa es van posar 21 stolpersteine i va venir a col·locar-les el seu creador, l’artista alemany Gunter Demnig. L’any 2018 es van col·locar tres llambordes més, dedicades a tres nous manresans deportats que s’havien identificat amb la continuació de la recerca.

Finalment, el mes de maig de 2021 quatre stolpersteine davant del que havia estat domicili de quatre persones més identificades.

Aquestes accions a Manresa, s’han dut a terme conjuntament per l’Ajuntament de Manresa, el Memorial Democràtic, l'Associació Memòria i Història de Manresa, i dels Instituts Lluís de Peguera, Pius Font i Quer i Lacetània amb l’objectiu de continuar fent memòria de les víctimes de l’horror derivat de la guerra i dels totalitarismes en un homenatge permanent als deportats manresans als camps nazis.

Com diu la placa commemorativa situada a la Plaça Sant Domènec:

“En homenatge als manresans que patiren l'horror dels camps de concentració nazis. El seu compromís amb la llibertat els portà a combatre el feixisme durant la Guerra Civil i a patir l'exili a França. Capturats per l'exèrcit alemany, i amb l'acord del govern franquista, foren deportats als camps de la mort.

Que la seva lluita per la llibertat i la dignitat sigui per sempre exemple i objecte de record.”

Imatge d'una de les Stolpersteine que l'alemany Gunter Demnig va col·locar a Manresa el gener del 2017. Fotografia: Ajuntament de Manresa
Les stolpersteine

Són unes peces creades per l'artista alemany Gunter Demnig. Es tracta d'unes llambordes quadrades de 10 x 10 cm fetes de formigó i cobertes d’una fulla de llautó daurat on es graven les dades de cada persona deportada i que es col·loquen al paviment, just davant dels edificis o llocs on les víctimes van viure o treballar lliurement abans de ser empresonades i deportades.

“Stolpersteine” significa en alemany “pedra que fa ensopegar” i vol servir per recordar i homenatjar les víctimes del nazisme i lluitar contra l'oblit. Cada llamborda és única i precisament es realitza de manera especial a mà, com a gest de respecte i humanitat que vol contrastar amb l’extermini industrialitzat que va aplicar el règim nazi. Actualment, hi ha més de 60.000 Stolpersteine a més de 1.800 localitats d’una vintena de països europeus, com Alemanya, França, Bielorússia, Noruega, Àustria, Itàlia o Grècia.

A Manresa s'han identificat 35 persones deportades als camps de concentració nazis, dels quals 19 hi van ser assassinats i 16 alliberats, i s'han localitzat els domicilis on vivien 28 d’aquestes persones, on s’han col·locat les corresponents stolpersteine. Molts dels deportats residien a la ciutat en el moment d’esclatar la guerra, d’altres n’havien marxat i d’altres no ha estat possible identificar-ne la localitat. D’entre els deportats, hi ha noms coneguts per la ciutat, com el de l’escriptor Joaquim Amat-Piniella, autor de la cèlebre novel·la KL Reich, o també Jacint Carrió, que va ser regidor de l’Ajuntament anys després.

Més informació:

04 de febrer 2018

Es col·loquen tres noves stolpersteine en record a més manresans deportats als camps nazis

Construint el record i la condemna 

Col·locació d'una llamborda stolpersteine a Manresa
El passat dia 26 de gener, en la vigília del Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust, es van col·locar tres llambordes stolpersteine més davant de domicilis dels deportats manresans als camps nazis. Justament feia un any a Manresa se’n van posar 21 i va venir a col·locar-les el seu creador, l'alemany Gunter Demnig. En aquesta ocasió Demnig no va assistir a la ciutat i fou el mateix Ajuntament de Manresa qui va instal·lar les llambordes. Els tres manresans homenatjats el dia 26 de gener eren Àngel Sánchez López, Rossend Labara Andrés i Fèlix Labara Pena (pare i fill). Tots tres van sobreviure l’infern del camp de concentració de Mauthausen. 

Ubicacions:
  • Àngel Sànchez López, al carrer de Folch i Torres número 18 (a tocar del Passeig del Riu). 
  • Rossend Labara Andrés i Fèlix Labara Pena, al carrer del Bruc número 41, prop de les Dominiques.
Alumnes de diferents instituts de Manresa van participar en els diferents actes i prèviament van realitzar un recorregut per diverses llambordes stolpersteine, acompanyats de Jordi Pons, professor, historiador i membre de l’Associació Memòria i Història de Manresa.



Més informació:

- Manresans deportats en camps nazis 
www.memoria.cat/deportats

- Les stolpersteine ja són a Manresa! La memòria dels deportats
historiesmanresanes.blogspot.com.es/2017/01/stolpersteine-ja-son-manresa.html

11 de març 2017

Primer itinerari guiat a través de les plaques Stolpersteine, de record als deportats

El passat i el futur: les Stolpersteine

El diumenge 19 de març, a les 11 del matí, a la plaça de Sant Domènec, s’iniciarà un itinerari guiat per algunes de les plaques Stolpersteine, que recorden els manresans que van ser deportats als camps nazis. La visita, gratuïta i d’una hora i mitja de durada, serà conduïda pels autors de la recerca: Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, exalumnes de l’Institut Pius Font i Quer, i Jordi Pons, historiador, professor de l’esmentat Institut i membre de l’Associació Memòria i Història de Manresa. El seu treball va permetre conèixer la identitat de 29 manresans deportats.

Els dies 25 i 26 de gener el creador de les plaques Stolpersteine, l'artista alemany Gunter Demnig, va col·locar a Manresa 21 plaques de domicilis identificats dels 25 deportats que el 1936 residien a la ciutat. Les plaques es col·loquen al paviment, just davant de la porta de casa d’on els va treure el cop d’estat militar del juliol de 1936 i la guerra civil que la va seguir. L’any vinent es col·locaran les 4 restants. L’itinerari guiat per les Stolpersteine és una activitat organitzada per l’Ajuntament de Manresa, Òmnium Cultural i l’Associació Memòria i Història de Manresa.

Les 21 plaques en memòria dels manresans deportats:
  1. Bernat Toran Martínez. Carrer Joc de la Pilota, 18 
  2. Enric Munt Costa. Carrer d'en Botí, 1 
  3. Jaume Viladrosa Montraveta. Carrer Amigant, 6 
  4. Josep Aparicio Sancho. Carrer Arbonés, 34 
  5. Ramir Sánchez Molina. Carrer Sant Francesc, 12 
  6. Josep Señal Esclusa. Carrer d'en Tahonas, 18 
  7. Josep Pons Pérez. Carrer de la Mel, 31 
  8. Miquel Camps Puiggròs. Carrer de la Mel, 23 
  9. Antoni Camps Vives. Carrer de la Mel, 23 
  10. Joaquim Amat-Piniella. Carrer Carrió, 12 
  11. Enric Cunill Marfà. Carrer Carrió, 11 
  12. Jesús Dalmau Colom. Carrer Canonge Montanyà, 12 
  13. Jaume Real Ventura. Ctra. de Cardona, 26 
  14. Josep García Pérez. Muralla Sant Domènec, 28 
  15. Bernat Comín Igualada. Camí dels Corrals 
  16. Maurici Ribas Pujol. Via Sant Ignasi, 14 
  17. Jacint Carrió Vilaseca. Carrer Aiguader, 22 
  18. Pere Parés Sans. Carrer Circumval·lació, 65 
  19. Pere Brunet Ferrer. Carrer Circumval·lació, 102 
  20. Joan Sallés Oliveras. Carrer del Castell, 61 
  21. Agapit Colom Armengol. Carrer Major

29 de gener 2017

Les stolpersteine ja són a Manresa!

La memòria dels deportats

La iniciativa d’aquests homenatges a Manresa va néixer a partir d’un treball de recerca d’Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, estudiants de l’Institut Pius Font i Quer, a través de la tutoria del professor d’història Jordi Pons que, al seu torn, ha fet un treball exhaustiu d’investigació i actualització del llistat de deportats de la capital del Bages. L’Associació Memòria i Història de Manresa hi va donar suport des del primer moment i va presentar, conjuntament amb Òmnium Cultural del Bages, una instància que demanava a l’Ajuntament que la proposta de les estudiants fos una realitat. Els dies 25 i 26 de gener es van instal·lar 21 Stolpersteine a la ciutat. Igualment a la Plaça Sant Domènec també es va instal·lar una placa amb tots els noms dels manresans deportats en camps de concentració nazis. 
  1. Bernat Toran Martínez. Carrer Joc de la Pilota, 18 
  2. Enric Munt Costa. Carrer d'en Botí, 1 
  3. Jaume Viladrosa Montraveta. Carrer Amigant, 6 
  4. Josep Aparicio Sancho. Carrer Arbonés, 34 
  5. Ramir Sánchez Molina. Carrer Sant Francesc, 12 
  6. Josep Señal Esclusa. Carrer d'en Tahonas, 18 
  7. Josep Pons Pérez. Carrer de la Mel, 31 
  8. Miquel Camps Puiggròs. Carrer de la Mel, 23 
  9. Antoni Camps Vives. Carrer de la Mel, 23 
  10. Joaquim Amat-Piniella. Carrer Carrió, 12 
  11. Enric Cunill Marfà. Carrer Carrió, 11 
  12. Jesús Dalmau Colom. Carrer Canonge Montanyà, 12 
  13. Jaume Real Ventura. Ctra. de Cardona, 26 
  14. Josep García Pérez. Muralla Sant Domènec, 28 
  15. Bernat Comín Igualada. Camí dels Corrals 
  16. Maurici Ribas Pujol. Via Sant Ignasi, 14 
  17. Jacint Carrió Vilaseca. Carrer Aiguader, 22 
  18. Pere Parés Sans. Carrer Circumval·lació, 65 
  19. Pere Brunet Ferrer. Carrer Circumval·lació, 102 
  20. Joan Sallés Oliveras. Carrer del Castell, 61 
  21. Agapit Colom Armengol. Carrer Major

20 de gener 2017

Homenatge solemne als manresans deportats als camps de concentració nazis

S'instal·laran llambordes "Stolpersteine" davant els domicilis on van viure 

Els dies 25 i 27 de gener Manresa homenatjarà els seus deportats als camps nazis amb un acte solemne al saló de sessions de l’Ajuntament, amb la presència dels familiars (el dia 27) i la col·locació de llambordes Stolpersteine davant els habitatges on van viure i una placa amb tots els noms, a la plaça de Sant Domènec (el dia 25). Les llambordes seran instal·lades pel seu creador, l’artista alemany Günter Demnig

Les stolpersteine són llambordes quadrades de 10 centímetres de costat, fetes de formigó i cobertes amb una làmina de llautó on es graven les dades de cada persona deportada. Stolperstein significa en alemany “pedra que fa ensopegar”. Es pretén d’aquesta manera mantenir viu el record les víctimes del nazisme, lluitant contra l'oblit. Manresa serà el segon municipi de l’Estat espanyol que tindrà Stolperstein. El primer va ser Navàs. A Europa ja n’han estat instal·lades unes 60.000, en vint estats diferents. S'instal·laran llambordes "Stolpersteine" davant els domicilis on van viure 

La iniciativa d’aquests homenatges a Manresa va néixer a partir d’un treball de recerca d’Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, estudiants de l’Institut Pius Font i Quer, a través de la tutoria del seu professor d’història, Jordi Pons (col·laborador de la nostra Associació), que, al seu torn, ha fet un treball exhaustiu d’investigació i actualització del llistat de deportats i dels seus familiars. L’Associació Memòria i Història de Manresa hi va donar suport des del primer moment i va presentar, conjuntament amb Òmnium Cultural del Bages, una instància que demanava a l’Ajuntament que la proposta de les estudiants fos una realitat. El Consistori la va aprovar per unanimitat al ple del mes de febrer de 2016. 

Un total de 29 manresans van ser deportats als camps nazis, dels quals 18 van ser assassinats i 10 alliberats. D’entre tots ells, s'han localitzat 21 dels domicilis on vivien. És per això que es col·locaran 21 Stolpersteine als carrers de la ciutat. A Catalunya el projecte Stolperstein és coordinat i finançat pel Memorial Democràtic i la Direcció General de Relacions Institucionals, juntament amb el Parlament.

15 de juny 2016

El tabac de la llibertat

El contraban dels passadors: dos dies a peu fins a Manresa 

El novembre del 1942 els nazis decideixen envair la part no ocupada de França, coneguda com la França de Vichy. Les cadenes d’evasió que ajudaven a fugir persones (ciutadans jueus i soldats aliats escapats dels camps de concentració) de la rereguarda nazi han de buscar nous camins, més difícils de controlar, i les parts més centrals dels Pirineus esdevenen rutes més transitades. El Principat d'Andorra i el Pirineu central veuen augmentar el nombre de refugiats provinents de França a partir de l'hivern de 1943. La vall del Nord, la vall del Valira d’Orient i la vall del Valira del Nord eren les més seguides pels passadors.

L’excusa del contraban de tabac permetia sortir de casa sense que els veïns sabessin que una persona era un "passador". Els contrabandistes sovint eren persones desconegudes pels habitants dels pobles del Pirineu. De totes maneres les activitats de contraban es combinaven sovint amb el de persones o de documents en sobre segellats. En aquest bloc ja hem explicat la vida i miracles de passadors com en Joan Peramiquel o d'en Joaquim ("Quimet") Baldrich. Per altra banda, els passadors no coneixien el nom dels refugiats que passaven ni aquests tampoc no sabien els noms dels qui els ajudaven, s'utilitzaven noms inventats o en la majoria d'ocasions, sobrenoms, per evitar qualsevol suspicàcia. Els intercanvis durant el viatge, que durava uns dos dies entre Andorra i Manresa, eren limitats, sovint perquè no parlaven el mateix idioma i perquè valia més guardar silenci durant el trajecte per por de ser descoberts per alguna parella de la guàrdia civil. El trajecte es feia sovint de nit, evitant el màxim ser interceptats per a ulls de curiosos (no se sap qui podia denunciar o avisar a les autoritats) i s’intentava recuperar forces durant les hores de sol.

La sort o la desgràcia era pur atzar. Alguns, la fortuna se’ls acabava ben d'hora, concretament a la Seu d’Urgell, on eren descoberts per la guàrdia civil i enviats directament a la temuda presó de Lleida, un antic seminari reconvertit en lloc d’empresonament per als evadits i antifranquistes. Per contra, els més valents i afortunats, els tocava sovint haver de caminar des d’Andorra fins a la nostra ciutat, Manresa, on, per fi, podien agafar el tren fins al consolat britànic de Barcelona, situat davant mateix del consolat alemany, a la plaça Universitat, tota una aventura! La majoria d'evadits arribaven a Manresa per la zona del Congost, i s'amagaven en els forats i mines pròximes a l'estació del Nord i del riu Cardener.

Els evadits i els passadors baixaven a la Plaça Catalunya, i eren conduïts en parelles fins al consolat britànic, per no aixecar sospites o malentesos. Es tractava d'evitar grans aglomeracions de gent i passar el màxim desapercebut. Els camins de sortida d’Andorra cap a Catalunya eren diversos i es canviaven per esquivar als sometents, informadors o la mateixa guàrdia civil. Pràcticament tots els passadors cobraven, segons explicava Joaquim Baldrich, 3.000 pessetes per persona, una enorme quantitat de diners per a l’època de la postguerra, tot i que després calia descomptar-hi les despeses d’allotjament i menjar en les cases de pagès segures o fondes utilitzades, sempre amb persones de màxima confiança dels passadors. El suborn de les patrulles de la guàrdia civil i altres despeses, com els bitllets de tren, també eren necessàries i bàsiques perquè els evadits aconseguissin arribar fins a Barcelona.

Bibliografia de referència:

- BENET MAS, Claudi: "L’Andorra 'fosca' i l’Andorra 'generosa' durant la Segona Guerra Mundial". Papers de Recerca Històrica, 4: (2004)

03 d’abril 2016

Manresa-Mathausen

Sobrevivint a l'extermini

L'any 2013 es va celebrar el centenari del naixement de l'escriptor manresà supervivent al camp de concentració de Mauthausen, Joaquim Amat-Piniella, amb diversos actes i homenatges arreu de la ciutat impulsada per l'Ajuntament de Manresa, Òmnium Cultural, la Institució de les Lletres Catalanes i l'associació Memòria.cat. Davant d'aquesta efemèride els instituts Pius Font i Quer i Lluís de Peguera, juntament amb el Centre de Recursos Pedagògics del Bages, es van implicar estretament en la celebració, aportant-hi el seu vessant pedagògic. Va ser a partir de llavors que va començar a prendre forma el "Projecte Manresa-Mauthausen", una iniciativa que no va quedar només amb actes d'homenatge durant el 2013, sinó que va tenir i ha tingut continuïtat. I és que ambdós instituts es van integrar, el 2015, a la Xarxa de Memòria i Prevenció del Feixisme "Mai Més", una proposta de treball plantejada per l'Amical Mauthausen i altres camps, així com van decidir ampliar el seu focus d'interès a la deportació bagenca i manresana.

L'Espai Memòries del Museu Comarcal de Manresa acull del 31 de març fins al 8 de maig una exposició sobre les experiències dels viatges que fan cada any alumnes dels instituts Pius Font i Quer i Lluís de Peguera als camps nazis on van anar a parar els bagencs deportats. Un total de 24 bagencs que fugien de la dictadura franquista es van trobar enmig de la Segona Guerra Mundial i van acabar en camps de concentració nazis. Només en van sobreviure vuit. El visitant que vagi a l'Espai Memòries es trobarà el terra ple de siluetes, d'humans de diferents edats, inclosos nens petits. Haurà de prendre la decisió de xafar-les o bé sortejar-les. L'exposició Projecte Manresa-Mauthausen, organitzada pels instituts manresans Lluís de Peguera i Pius Font i Quer, l'Escola d'Art i l'Ajuntament de Manresa, és oferir un espai de reflexió. Després de l'impacte de les siluetes, al fons de la sala, hi haurà dos projectors. Un amb imatges de les activitats dels viatges fets pels alumnes; i un altre amb imatges de conflictes actuals. Als dos costats, un espai dedicat a Amat-Piniella i un altre amb treballs il·lustrats pels alumnes a partir de K.L. Reich. La mostra proposa tot un seguit d’activitats com projeccions, xerrades, col·loquis, etc. que giren al voltant de l’holocaust i el camp de concentració de Mauthausen.

Més informació:

- Manresans assassinats en camps de concentració: aquí
- Joaquim Amat i Piniella, el relat de K.L.Reich: aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "La reflexió del vincle Manresa-Mauthausen" (31/03/2016)

- Naciomanresa.cat: "El Projecte Manresa-Mauthausen torna amb força per recuperar la memòria històrica" (29/03/2016)

- Web Ajuntament de Manresa: Demà el Museu Comarcal inaugura l'exposició "Projecte Manresa-Mauthausen" (30/03/2016)

22 de febrer 2016

Manresa-Mauthausen-Gusen, el relat d'un supervivent

Deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat 


“Per més que expliquem les barbaritats que vam patir als camps nazis, cap paraula no és suficient per descriure’n l’horror” 

JACINT CARRIÓ VILASECA

És aquesta l’autobiografia pòstuma d’un manresà que va viure en la mateixa pell l’horror dels camps d’extermini nazis entre els anys 1940 i 1945. Sortosament per a ell –i foren percentualment ben poques les que tingueren la seva sort- en va poder sortir viu i ho ha pogut explicar. En Jacint Carrió va dedicar tota la seva vida a donar fe de les vivències d’aquell amarg període, portant a terme la promesa feta pels deportats, a l’hora de ser alliberats, de denunciar permanentment a totes les generacions presents i futures l’existència d’aquells camps de cara al fet que el rebuig social faci que no es tornin a repetir mai més. L’autor explica, per altra banda, els seus records de la infantesa i l’adolescència, com també el seu periple durant la Guerra Civil (1936-39). Posteriorment, i una vegada retornat a Manresa, ens mostra la ciutat durant la postguerra del règim franquista, per acabar als darrers anys del seu llarg periple vital, on el seu compromís social el va portar a tenir un paper polític actiu. L’obra de Jacint Carrió esdevé el millor testimoni d’uns anys difícils i dramàtics que, com ell mateix no s’havia cansat de repetir, convé tenir tothora presents.

Breu biografia

Jacint Carrió i Vilaseca neix a Manresa el 16 de setembre de 1916. De pares manresans: Marià fou pagès i treballador de l'Anònima i Dolors, teixidora de Bertrand i Serra. De ben petit estudia a l'escola de l'Hospital de Sant Andreu. Als tretze entra a la Ferreteria Sol, en un moment en què els dependents comencen a organitzar-se sindicalment. Aconsegueixen unes bases de treball que els duplica el sou i fan desaparèixer el règim d'internat dels aprenents. Organitzen la primera vaga mercantil a la ciutat. El 1936 entra a la Comissió d'Organització i Treball, on coneix Rafael Corvinos, líder local de la CNT. S'hi estarà fins a l'agost de 1937, en què s'haurà d'incorporar al front. Fugida per la frontera i exili a França, on el concentren al camp de Sant Ciprià, a la Catalunya del Nord.

Agafat pels alemanys a l'inici de la II Guerra Mundial, és internat al camp de concentració de Mauthausen a Àustria fins a l'octubre del 1941, en què passa al de Gusen fins a ser alliberat el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Torna a França, on treballa de dependent en dues botigues de comestibles de la ciutat de Périgueux, fins que el 1949 decideix aterrar a Manresa. Torna a treballar a la Ferreteria Sol Germans, fins al 1964, en què tanquen per suspensió de pagaments. Tot seguit el fitxa la Ferreteria i Accessoris de Vilarmau i Freixa, on s'estarà fins a la jubilació, l'any 1981.

El 5 de maig del 1950 es casa amb Maria Grau Sisquella, amb qui tenen un fill, Joan, que és mestre del col·legi Puigberenguer. Morí a Manresa l'any 2000. Políticament i sindicalment, durant la República havia estat vicepresident a Manresa de l'ADCI (Associació de Dependents del Comerç i de la Indústria). L'any 1935 també va ser tresorer del Foment de la Sardana. Membre de les Joventuts d'Estat Català, arran de la desfeta del 6 d'octubre passarà a militar a les Joventuts d'ERC, recentment fundades per Amat i Piniella, un altre manresà que acabaria als camps nazis també. Participa en la batalla de l'Ebre com a enllaç de la XIV Brigada Mixta Internacional. Des de l'any 1997 fa xerrades i conferències als instituts sobre la seva experiència als camps nazis.

L'any 1976 reingressa a ERC. És membre fundador de l'Amical de Mauthausen des de l'any 1968, tot i que no foren legalitzats a l'estat espanyol fins al 1976, un any després de la mort del dictador Franco. A començaments dels anys 90 passa a militar a Esquerra Catalana i a les eleccions municipals de 1991 és elegit regidor com a independent a les files socialistes, on forma part de la Comissió de Medi Ambient. Fou militant del PSC de Manresa, des del 1995. Del 1995 al 1999 seria el regidor dedicat a la Gent Gran.

L'any 2001 l'Ajuntament de Manresa va anomenar al Centre de Formació d'Adults de la ciutat, "Escola Jacint Carrió".

Més informació:

- Memoria.cat: www.memoria.cat/jacint
- L'home dels ulls tristos: allunyament.wordpress.com
- Gusen, el matadero de Mauthausen: deportados.es/hechos-gusen

19 de gener 2016

Louis Berger el jueu que va sobreviure a l'Holocaust

De Manresa a Barcelona (passant per Miranda de Ebro)

El web Històries Manresanes ha parlat en diferents entrades de les rutes d'evasió, dels passadors, dels maquis, dels evadits i dels jueus que s'escapaven de l'Europa dominada pels nazis, durant els anys de la Segona Guerra Mundial (1941-1944). Conegudes i estudiades a fons per molts historiadors i investigadors són aquestes rutes que utilitzaven els passadors per ajudar a travessar els Pirineus (i també bona part de la geografia del nostre país) a persones perseguides pels nazis: soldats aliats capturats pels nazis i ciutadans jueus dels països ocupats (Bèlgica, Països Baixos, França). En aquesta entrada us vull parlar de Louis Berger, un jueu polonès que va viure un autèntic periple per escapar dels nazis i que va aconseguir sobreviure a l'Holocaust, als camps de concentració de la França de Vichy i de l'Espanya de Franco i que finalment es va establir amb la seva família a la ciutat de Barcelona el 1946. Josep Calvet, doctor en història per la Universitat de Lleida ha estat uns dels investigadors que millor ha treballat les rutes d'evasió dels maquis a Catalunya. En el seu article publicat a la revista berguedana L'Erol número 123, repassa les rutes de la comarca del Berguedà que feien els passadors per arribar fins a Manresa i d'altres ciutats, per agafar el tren que els duia fins a Barcelona.

Berger havia estudiat ciències químiques a Viena atès que no aconseguí plaça a les universitats del seu país a causa del “numerus clausus” que afectava els estudiants jueus. A la Polònia d'entreguerres, del general Józef Piłsudski, els jueus eren tolerats, però se'ls tenia vigilats. Quan va acabar la universitat va començar a treballar en diverses fàbriques d’adobament, primer a Berlín i després a París. A la capital francesa contrau matrimoni amb una jueva també polonesa. L’any 1937 neixen les seves dues filles bessones. Quan va començar la Segona Guerra Mundial Louis s’enrolà a la prestigiosa Legió Estrangera de l'exèrcit francès, on hi havia molts jueus desitjosos de parar els peus als nazis. El 1940, després de ser desmobilitzat, aconsegueix passar a la França lliure (França de Vichy no ocupada pels nazis) amb tota la família, establint-se a les proximitats de la ciutat industrial de Lió. L’avenç de l’exèrcit alemany és imparable i l'any 1942, Louis decideix fugir cap a la "neutral" Espanya mentre la seva dona i les dues filles s'amaguen, ja que a la França de Vichy, titella dels nazis, havia començat a detenir tots els jueus que trobava. Berger havia estat denunciat per ser jueu i enviat en un camp de concentració francès on va entrar amb contacte amb republicans catalans que estaven connectats a la Resistència francesa i als maquis que operaven als Pirineus catalans. Berger s'escapa del camp de Vernet.

La Guàrdia Civil i els camps de concentració

Louis Berger contracta els servies d'un guia (passador) per travessar els Pirineus, el seu objectiu era l'estació de tren de Manresa (moltes estacions de tren com les de Lleida, Puigcerdà i d'altres viles, eren el punt final del trajecte, ja que amb tren el viatge fins a Barcelona era molt més segur), allà la xarxa que s'encarregava de passar els evadits, el faria pujar en el famós "electrico" que anava fins a Barcelona. Louis mai agafaria aquell tren, seria detingut per una parella de guàrdies civils a les proximitats de Manresa. A Manresa Berger és interrogat, i com que anava indocumentat és traslladat a la presó de la Model de Barcelona. La Guàrdia Civil de Manresa sospita que pot ser un espia aliat, o pitjor encara, un jueu que ha entrat de forma il·legal a l'estat espanyol, si és així, seria retornat a la frontera hispano-francesa, on la Gestapo vigilava que no escapés cap ciutadà jueu. La Guàrdia Civil de Manresa estava a l'aguait, tenia coneixement que la ciutat era un punt habitual de moltes xarxes d'evasió i l'estació del Nord sovint era vigilada per guàrdies i policies de paisà. Molts passadors (com en Joan Peremiquel) actuaven amb cautela, fent llargues esperes i amagant-se a la zona del Congost (propera a l'estació de tren) per evitar la policia, d'altres passadors (com en Josep Baldrich) optaven per una via més diplomàtica i "conciliadora", el suborn a policies i personal de l'estació del tren. Amb diners pel mig, les coses anaven millor, i ningú feia preguntes. Malgrat tot, més d'un ensurt s'havien endut moltes vegades, tal com va passar en una ocasió amb un passador, de nom Viadiu, quan fou interceptat per la policia. Viadiu va acabar amb el seu grup dispersat a trets a l'estació de tren de Manresa.

Berger fou tractat de forma cordial (li van donar cafè calent per reanimar-lo del fred) pels guàrdies manresans, tal com explicaria el seu gendre, Victor Papo, en una entrevista anys més tard. Aquí comença el seu periple de detenció i privació de llibertat. Un llarg viatge per les presons franquistes que el dugué a la presó Model de Barcelona i, més tard, al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos) on es tancava a tots els nois en edat militar, 18 i els 40 anys. Gràcies a les gestions de l'American Joint Distribution Committee i el seu delegat a Barcelona (que disposava d'una important "xarxa" de cases segures pels refugiats jueus), Samuel Sequerra, que aconseguí sortir del camp de concentració. Berger fou dels escassos refugiats jueus que aconseguí establir-se a Barcelona després de la guerra. Muntà una fàbrica d’adobament a Badalona, tal com havia fet abans de l'esclat de la guerra. L’any 1946, finalitzada la Segona Guerra Mundial la família Berger aconseguí retrobar-se a la Ciutat Comtal després de quatre anys d'infausta guerra.

Bibliografia:

- CALVET, Josep: La fugida de jueus a través del Berguedà. Guies i xarxes d'evasió. L'Erol, revista cultural del Berguedà, núm. 123. Any 2015

- LUENGO, Andrés: Passadors, guies de la llibertat. Revista Sàpiens, núm. 73. Novembre 2008

- Televisió de Catalunya | Boira Negrahttp://www.ccma.cat/tv3/boira-negra/

Més informació:

- Perseguits i salvats: www.perseguitsisalvats.cat

07 de novembre 2015

Joan Peramiquel i Sivila

TERCERA PART: El passador de Súria

Finalment arribem al tercer i últim capítol dedicat al passador de Súria, Joan Peremiquel i Sivila. En el capítol segon vam explicar com en Joan va començar a fer de passador i com se les empescava per fer arribar la gent des de la frontera andorrana fins a la nostra ciutat, seguint les rutes del contraban.

En un dels seus viatges Peramiquel va portar set aviadors i van anar a casa d'en Joan, a Manresa. Els va veure el sereno i els va dir que anéssim alerta. L'endemà van agafar el tren a l'estació del Nord, el popular "eléctrico" de Manresa a Barcelona. Els bitllets sempre els treien els guies i familiars o persones de màxima confiança dels passadors per dissimular. Que una única persona comprés molts bitllets aixecava sospites. En una ocasió, en Joan acompanya a un grup de militars belgues i dos no van pujar al tren i van tenir la pensada de tornar allà on estaven amagats, al Congost. Quan en Joan va tornar de Barcelona els va trobar, l'endemà al matí els va portar amb tren fins a Barcelona, ja que en els viatges dels passadors no se solia estar més d'una nit en un mateix lloc.

El company guia d'en Joan (durant molts viatges) es deia Salvador Calvet, era de Puigcerdà i després de la guerra es va establir a Andorra on feia de paleta i va arribar a tenir 60 paletes treballant per ell. Els seus fills viuen a Andorra; era germà del darrer alcalde de Puigcerdà durant la guerra. Quan eren a Barcelona anaven en petits grups, novament per evitar suspicàcies, i es dirigien cap al consolat anglès (els consolats dels països ocupats pels nazis hi havia substitut el personal per col·laboradors) que era a la cantonada del carrer de Consell de Cent i després anaven al carrer de Jonqueres, en una de les cases més altes de Barcelona, tenia 16 pisos. Al consolat els atenia Miss Corlin que era una secretaria i també feia d'intèrpret. Al consolat els donaven tres mil pessetes per cada persona que portaven. Cobraven una quantitat de diners elevada, però la feina era de màxim risc, no sols pels passadors sinó pels grups de persones evadits, ja que si eren descoberts i detinguts eren tornats a la frontera davant els nassos de la Gestapo. En la majoria de casos els passadors havien de repartir aquesta quantitat entre tots els que ajudaven, el que avui en dirien logística. Molts passadors no eren de fiar, i robaven als grups que ajudaven a escapar, la majoria solien ser ciutadans jueus, que duien quantitats elevades de diners i sobretot joies a sobre. Afortunadament en Joan mai va topar amb aquests estafadors. D'altres passadors eren infiltrats, que a canvi de diners o "favors", informaven la Guàrdia Civil i la Gestapo de la frontera, quins passos i rutes seguien. 

En Joan Peramiquel calcula que va portar un total d'unes cent persones entre francesos, belgues i aviadors de diversos països, anglesos, canadencs, etc. La majoria eren militars que s'havien escapat dels nazis, un cop aquests havien ocupat el seu país, i ciutadans jueus que fugien de la Gestapo per evitar ser enviats en camps de concentració. En un dels viatges en Joan va portar a una persona que feia d'enllaç del Partit Comunista, i en un altre viatge va portar un que era l'enllaç directe entre París i el Comitè Central del Partit Comunista a Espanya, que li deien el "Comprendes"; era Luis Márquez Rosillo. Quan el va agafar la policia "va cantar" tot el que sabia. Ho va explicar tot, com havia vingut des de França, com havia passat la frontera amb el grup d'en Joan que operava des de l'hotel Palanques d'Andorra i les cases per on havien passat fins a arribar a Manresa.

El recorregut d'en Joan: Andorra - Manresa

Passaven la frontera andorrana a la dreta del riu Valira i a la dreta de la Seu. Normalment passaven el riu Segre entre la Seu i Alàs, quasi sempre per dins l'aigua que els arribava fins a les cuixes. Una vegada, en Joan fins i tot va passar-lo amb una dona polonesa a coll. Després anaven cap a El Ges. Allà, a la vora de la serra del Cadí, descansaven i els feien menjar. Després anaven cap a la Vansa, després cap a Ossera i pujaven cap al Coll d'Ares. A l'altre cantó hi havia l'Alzina i Alinyà. Aquí reposaven i dormien en una fonda sense fer gens de soroll. 

L'endemà anaven en direcció cap a Solsona, cap a la serra de la Torregassa i fins a cal Rajolí, que era una casa de pagès, i allà paraven i passaven la nit. L'endemà continuaven cap a Castelltallat, fins a cal Pons on feien nit de nou. Allà hi passaven el dia i a entrada de fosc començaven a caminar fins a Manresa. Els portaven fins al Congost, molt a prop de l'estació del Nord. Després anaven a buscar bitllets i amb el primer tren del dia marxaven cap a Barcelona. En els viatges en Joan sempre portava unes espardenyes de recanvi lligades a la cintura. També portava un mocador de farcell amb la mica de menjar, que solia ser pa, xocolata i llonganissa. De beure no en portava perquè podia beure en fonts i rieres que trobava durant el trajecte.

En Joan va tenir sort i mai fou descobert. Encara que en alguna ocasió va estar en perill real. Una vegada a Cornellana els esperava la Guàrdia Civil perquè havien agafat a una persona que va xerrar per on passaven en Joan i els passadors. Però va resultar que un home de Cornellana els va avisar que havien mort un home. Es tractava d'un xicot de Fórnols que treballava de pagès i havia desertat. Aquest xicot sortia amb una noia de Cornellana i es va trobar la Guàrdia Civil, que li va demanar "l'alto". Espantat, va fugir, però la parella de Guàrdia Civil li van disparar i el van matar. Un veí de Cornellana que feia contraban va explicar als passadors l'ocorregut perquè canviessin de ruta. 

Bibliografia de referència:

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999

Els dos primers capítols: "Joan Pere Miquel, el passador de Súria"

- Primer capítol: aquí
- Segon capítol: aquí

24 d’octubre 2015

Joan Peramiquel i Sivila

SEGONA PART: El passador de Súria

Continuem amb la segona part de la vida d'en Joan Peramiquel i Sivila i com va decidir fer-se passador i fugir a les muntanyes per evitar ser capturat per la Guàrdia Civil.

El dia que en Joan va marxar, eren les deu del vespre. Cap a cal Trist, cap als Riols, tot eren camins de vinyes, cap a Pala Vell, cap a la Rata, va passar per les obagues de Valldeperes, allà va caure un xàfec que els va deixar amarats. A punta de dia cap a Cardona, en Joan va prosseguir el seu camí, passant per la vora del riu. Riu amunt va fer cap a una casa de pagès que en diuen Els Torrents. Allà el va acompanyar un altre guia fins a la Coma, una mica més amunt de Sant Llorenç de Morunys. En Joan coneixia una mica la zona perquè havia anat a Tuixent a buscar patates. Un cop allà va anar a dormir i al cap d'una mica, espantat va cridar: "Collons! Sento que enraonen en castellà i malament aquí, eh! No vols dir que és la Guàrdia Civil?" En efecte, era la Guàrdia Civil que va venir per demanar al xofer del cotxe de línia si havia pujat a ningú perquè ells n'havien agafat quatre. Per sort no va ocórrer res i en Joan es va adormir.

L'endemà va continuar sol cap a Tuixent, sense cap guia, cap al Molí de Fórnols, perquè li havien dit que en aquella zona sempre hi passaven contrabandistes i el portarien fins a Andorra. En Joan va anar cap a Cornellana. Allà va estar uns dies en una casa, un hostal que en deien Cal Roget. Allí es dedicaven a comprar fardos de contraban i després els venien avall. Hi havia un contrabandista que li deien "El Pequeño" que va ser el que li va dir que l'acompanyaria fins a Andorra, però amb el compromís de baixar un paquet des d'Estamariu fins a la Coma, a cal Joan del Batlle. Un cop a Estamariu va agafar el paquet i altre cop avall fins a la Coma. L'endemà en Joan va tornar cap a Cornellana. En aquest viatge en Joan anava acompanyat de més gent, el passador "Pequeño", un xicot de Cornellana que es llogava per portar paquets i una dona que havia marxat de l'home. Al cap de pocs dies, en Joan finalment va arribar a Andorra, on seguiria treballant.

L'estada a Andorra i els primers viatges a Manresa

En Joan un cop instal·lat a Andorra va començar a treballar per al batlle que li deien "el Cinto" i més endavant va treballar a Canillo per un fuster que es deia Jaume Garalt. Allà en Joan va tornar a treballar de fuster com quan era jove, però de tant en tant també feia algun viatge per portar gènere de contraban. Alguna vegada fins i tot havia baixat fins a la ciutat d'Igualada a portar paquets.

Va arribar un moment en què en Joan va començar a passar gent per la frontera i a baixar-los cap a Manresa. L'objectiu era l'Estació del Nord, la RENFE d'avui en dia. Un dels que hi intervenia era un que es deia Forner, que fou el pare del síndic d'Andorra anys més tard. Després de la guerra es va casar amb la pubilla de Cal Palanques, que era un hotel important que hi havia a la Massana, i així es va convertir en andorrà. Aquest és un dels que estava en sintonia amb gent de França que portaven gent i que eren aviadors i militars francesos que fugien dels alemanys i la Gestapo, i ciutadans jueus de diferents països d'Europa. A Andorra hi havia molts refugiats i hi havia una xarxa ben organitzada que els ajudava a sortir d'Andorra, travessar la frontera i arribar fins a Barcelona, on els consolats dels països aliats els aconseguien visats i tenien pisos segurs on poder amagar-se. 

En Joan aviat va formar part del grup de passadors de Cal Palanques. Els anava baixant i els portava al consolat anglès, belga o francès, depèn de l'ocasió. Quan baixaven gent ja no feien contraban. Portaven grups de persones, a vegades eren 7, a vegades 12, i en una ocasió en Joan arribaria a portar 21 persones. El trajecte era d'Andorra a Manresa a peu. Arribats a Manresa anaven fins al Congost i d'aquí cap a l'estació on agafaven el tren, el popular "eléctrico" fins a la Plaça Catalunya de Barcelona. En aquestes expedicions sempre anaven dos guies. En Joan mai va anar sol en aquests viatges, de fet en Joan no parlava francès i per tant era necessari un segon guia que parlés aquest idioma per assegurar el trajecte.

Bibliografia de referència: 

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999

09 de juliol 2015

Vides creuades

Passadors sense escrúpols: els lladres de jueus

En aquest bloc, hem parlat de com la ciutat de Manresa era un punt vital, de moltes rutes d'evasió dels nazis. Durant l'ocupació nazi de França (a partir de 1943 efectiva a tot el país) molts refugiats jueus, comunistes o soldats aliats (americans, anglesos, polonesos...) capturats a la rereguarda nazi, havien d'enginyar-se una via de fuga i evitar ser capturats per la Gestapo. Molts travessaven la frontera hispano-francesa i els Pirineus. La majoria van ser guiats per experimentats passadors (guies), com hàbils contrabandistes, soldats republicans i maquis, que es coneixien les muntanyes del Pirineu com la palma de la seva mà. Moltes de les rutes d'evasió passaven per la ciutat de Manresa, on agafaven el tren per anar a Barcelona, i refugiar-se en els consolats dels aliats i les "cases segures" que hi havia a la capital catalana. La participació dels passadors fou vital per salvar la vida a milers de persones. Molts d'aquests passadors van cobrar molts diners i d'altres no tant per fer aquesta feina. Alguns fins i tot, ho feien per vocació idealista i no cobraven ni cinc, ja que creien que un cop derrotats els nazis d'Europa, el següent a caure seria el dictador Franco i tot seria més fàcil.

Mapa de les rutes d'evasió utilitzades pels refugiats jueus per fugir de la França ocupada i llocs d'estada i detenció a la península Ibèrica. Font: mhcat.cat

Fer la travessa amb l’ajut d’algun passador també tenia el seu risc, ja que no tots tenien els mateixos principis morals i ètics, alguns d'aquests passadors eren estafadors, lladres, assassins i delinqüents que s'aprofitaven dels jueus per robar-los (perquè solien anar amb joies, or i molts diners durant la travessia), fins i tot alguns acabarien sent confidents de la Guàrdia Civil i la Gestapo que vigilava les rutes d'evasió d'Andorra. Molts jueus foren assassinats pels seus passadors per evitar descobrir aquest pèrfid doble joc. Calia, per tant, vigilar molt bé amb qui anaves i sobretot no fer res que aixequés sospites a tercers. Van ser anys difícils, on la gent de la muntanya estava molt vigilada. Confidents per tot arreu, gent que delatava, gent que denunciava, els diners eren un bon al·licient en una època de dura postguerra on no hi havia quasi de res enlloc per menjar. Denise Berger, esposa d’en Víctor Papo (un jueu italià, nascut el 1927, més endavant parlarem d'ell) i jueva natural de la devastada Polònia, explica l’itinerari que va fer el seu pare fugint pels Pirineus el 1942, i el perill que representaven els estafadors i lladres que assassinaven els jueus per robar-los. El seu cas ens porta fins a Manresa:
«Mi padre emprende el camino con el guía y creo que el guía lo dejó en la misma frontera. Creo que era español, era español, lo dejó en la frontera realmente, había patrullas alemanas constantes allí y bueno seguramente conocía un buen camino y entonces desde la frontera hasta Manresa o cerca de Manresa donde lo detuvieron, tuvo que andar, entonces se paraba en granjas, [...] tenía un poco de dinero, le preparaban algunos huevos fritos, y tengo que decir que tuvo, mucha, mucha suerte con el guía, porque había muchos guías que mataban a los judíos o simplemente los daban a los alemanes para robar el poco oro que llevaban encima o lo que sea».
Louis Berger era el pare de la Denise, un ciutadà francès jueu d'origen polonès que havia estat delatat per ser jueu i detingut quan intentava travessar la frontera hispano-francesa. La policia feixista de Vichy el va tancar al camp d'internament de Vernet, un camp de concentració infestat de republicans catalans i espanyols. Allà molts presoners del camp, que tenien contacte amb la resistència francesa i els maquis, van recomanar a Berger, que fugís cap a l'estat espanyol. Berger s'escapa del camp de concentració de Vernet amb l'ajuda d'un guia, i aconsegueix finalment travessar la frontera sense ser descobert. Va estar de sort, el guia era una bona persona, no el va trair ni tampoc robar, el va deixar a Andorra, on les xarxes d'evasió catalanes tenien diferents rutes per arribar fins a Barcelona. Berger va entrar amb contacte amb els passadors, Joan Català i Joaquim Baldrich, que el va portar fins a Manresa, on havia d'agafar el tren per arribar a Barcelona. 

La travessia d'en Berger per territori català començava a Andorra, d'Andorra fins a la Seu d'Urgell i després direcció a la Serralada del Cadí per anar a agafar "l'elèctric" (el tren) a la ciutat de Manresa. Tot això a peu i vigilant de no ser capturats per la Guàrdia Civil ni tampoc els seus col·laboradors. A prop de Manresa Berger fou detingut i enviat directament a la caserna de la Guàrdia Civil, era l'hivern i feia molt de fred. Els guàrdies li van donar una tassa de cafè calent (molt poc habitual a la postguerra i primer franquisme, i encara menys en un detingut) i el van portar fins a la presó Model de Barcelona, que estava plena fins dalt.

Victor Papo i les misses militars

Precisament en Victor Papo i el seu sogre, tenen en comú la ciutat de Manresa. Històries creuades, històries que passen per un mateix lloc, i en aquest cas, històries familiars. Victor Papo arribaria a Catalunya l'any 1941 fugint de la França de Vichy, on havia estat denunciat per un treballador de l'hotel del seu pare. Quan era petit, el seu pare regentava un hotel a París: “Un dels treballadors de l’hotel va dir a la Gestapo que el meu pare era jueu. Ens va avisar un periodista i el meu pare va anar a veure el cònsol espanyol a París, Bernardo Rolland”, explica Papo. Rolland li va dir al pare de Papo: “Li aconsello que marxi a Espanya. Jo l’estic protegint però no sé el que li passarà. Si l’han denunciat, pot ser molt greu. El poden internar al camp de Drancy”. Era el setembre del 1941 i els Papo van agafar un tren nocturn fins a Hendaia. Es van instal·lar a Barcelona i Víctor va estudiar a l’Escola Industrial. Papo va conèixer Denise Berger, la seva dona, que era també una refugiada jueva, a Barcelona.

Papo viuria a l'estat espanyol com a ciutadà neòfit, si volia ser ben vist, havia de fer el que es deia en aquell temps, tal com recordava la propaganda franquista: "Si eres español, habla español". Papo havia de semblar espanyol, o almenys actuar com ho feia un espanyol compromès amb l'estat filofeixista del moment. Passada la Segona Guerra Mundial, l'any 1947 Victor Papo es desplaçaria a Tolouse a estudiar enginyeria, amb la condició que havia de retornar a realitzar el servei militar, que hauria de fer a Manresa.

Papo va ser fidel a la seva paraula i tornà el 1950 a la capital del Bages a realitzar el servei militar obligatori. Durant el seu servei militar, Papo es feia un fart d'assistir a misses catòliques, fins que se'n va cansar i va anar directament al despatx del seu tinent coronel de la caserna del Carme. Quina excusa posaria aquest cop? Volia "escaquejar-se" de la missa, però com? Va optar per dir la veritat. A veure què passava... El mateix Papo ho explicaria en una entrevista radiofònica:
«Estuve un año y medio en el servicio militar sin ningún problema, no tuve nunca problemas de ninguna clase, por cierto, te cuento una anécdota, en el servicio militar en Manresa un día fui a ver al teniente coronel y le pedí permiso para no ir a misa y me preguntó: ¿porque?, porque soy hebreo, soy judío, y dijo: Ah!! que interesante. Me dio el permiso y nada más y ya está».
Bibliografia:

CALVET, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Núm. 114. Any 2012

- Diari ARA: "L’evasió de milers de jueus a través dels Pirineus" [07/07/2015]

- Documental "Boira Negra" (2008): www.ccma.cat/tv3/boira-negra

- LUENGO, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Núm. 73. Novembre 2008

- Museu d'Història de Catalunya: Vides silenciades

- Perseguits i salvats. Itineraris per la memòria: www.perseguits.cat

Més informació referent al bloc:

El camí cap a la llibertat. L'estació del Nord i els evadits: aquí
- L'oficial francès i el seu estrany maletí. L'home de la bomba atòmica: aquí

07 d’octubre 2014

L'oficial francès i el seu estrany maletí

L'home de la bomba atòmica

En diferents entrades d'aquest bloc hem explicat com moltes persones que fugien dels nazis durant els anys 1940-1944, van passar per l'estació del Nord de Manresa emprenent un llarg camí que començava als Pirineus (frontera francesa) i acabava al consolat britànic de Barcelona, ubicat a la Plaça Universitat. Un testimoni vital d'aquestes aventures d'evadits i xarxes per ajudar a passar persones era la del passador Joaquim Baldrich. Segons el testimoni d'en Quimet Baldrich, la nostra ciutat era el penúltim punt d'una xarxa d'evasió que començava als Pirineus i al Principat d'Andorra. Concretament era a l'estació del Nord (Renfe) on els evadits (jueus que fugien de l'Holocaust i soldats aliats escapats de la rereguarda nazi) emprenien el darrer tram del viatge en direcció Barcelona amb el tren de la matinada:
"L'excursió acabava a Manresa, on els fugitius es canviaven de roba per no aixecar sospites i es distribuïen per parelles al llarg del primer comboi del dia, que sortia a les 5 del matí, amb la consigna de no obrir la boca en tot el trajecte. Arribats a l'estació de França de Barcelona, recorrien a peu el camí fins al consolat britànic, que inicialment es trobava a la plaça Universitat, en el mateix edifici que ocupava el consolat alemany, i que després es va traslladar a la plaça Urquinaona. Aquest últim trajecte també ho feien per parelles, separades l'una de l'altra per una desena de metres i que seguien al guia fins a la seu del consolat, custodiat per una parella de guàrdies que també estaven subornats".
La carrera de Baldrich com passador guarda, però, un detall que sobrepassa el costat més novel·lesc de la peripècia i el catapulta cap a la llegenda. Segons el veterà guia, mort l'any 2012, en una de les missions que li van encomanar, va ajudar a passar a un oficial francès, un home gran d'entre 65 i 70 anys, que caminava enganxat a un maletí que no deixava mai. Un estrany company de viatge que pesava més del compte. Que duia aquell bon home? Lingots d'or? Armes? Un maletí que va fer el trajecte complet, i que va passar com no per l'Estació del Nord, on la xarxa d'evasió tenia subornats a un parell de treballadors, que feien els ulls grossos, cada cop que l'experimentat passador es presentava amb un grup de persones. De nou, el mateix Baldrich explica com va anar el viatge amb aquell peculiar home i el seu maletí:
"De camí a Manresa ens vam aturar a dinar a una masia a prop de la Mansa. Vaig observar una peculiar maleta que era massa per al pobre home que la duia, pesava com un mort. I em preocupava perquè podia posar en perill a tota l'expedició. Però no hi havia manera de convèncer l'home, no permetia que la carregués ningú més. Així que li vaig fer entendre a un tal ''Ramon'', un australià que viatjava amb nosaltres i que parlava no sé quantes llengües, i que era la tercera ocasió que ajudàvem a creuar el Pirineu [...] Li vaig explicar la situació i es va posar a parlar amb l'oficial francès. I el va convèncer amb l'argument que si ell no arribava al consolat, jo segur que sí que arribaria. Va accedir a que fos jo qui carregués la maleta, però abans em va fer jurar que si calia mataria per tal de que la maleta arribés al seu destí. Quan finalment vam arribar al consolat, el francès, el mateix cònsol i la secretària em van abraçar amb llàgrimes als ulls. Jo seguia sense tenir ni idea de què podia haver a la maleta. Va ser la secretària, que em coneixia, qui em va revelar el secret: aquella punyetera maleta contenia aigua pesada per a la bomba atòmica!"
Bibliografia de referència: 

- Calvet, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Núm. 114. Any 2012 

- El Periòdic d'Andorra: "Història, ficció i llicència poètica" (23/12/2013) 

- Luengo, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Núm. 73. Novembre 2008

10 de maig 2014

El camí cap a la llibertat

L'estació del Nord i els evadits

Entre el 1940 i el 1944, prop de cent mil persones -sobretot, jueus que fugien de la solució final, ciutadans francesos en edat militar i aviadors aliats abatuts sobre l'Europa ocupada- van travessar els Pirineus buscant la seguretat dels consolats britànic i nord-americà a Barcelona. Els van ajudar centenars de guies, la majoria antics combatents republicans reconvertits en resistents o contrabandistes.

En aquest bloc fa anys vam explicar una d'aquestes aventures, la de Ginetté Eboué. Durant els anys que va transcorre la Segona Guerra Mundial, l'estació del Nord de Manresa (Renfe) va esdevenir el darrer capítol per fugir dels nazis. L'estació era el punt final dels "passadors" (persones encarregades d'acompanyar als evadits), el darrer tram del viatge que havia començat als Pirineus i acabava a la nostra ciutat, concretament al tren, amb el viatge a Barcelona amb aquest mitjà de transport. 

Un d'aquests famosos "passadors" va ser en Joan Català. En Joan passava els Pirineus per Andorra o per un itinerari més assequible a través de la Cerdanya francesa des d’Osseja. En funció de l’edat i la resistència física de les persones que calia acompanyar, es decidia quina ruta s’utilitzava. Si eren famílies de jueus que escapaven de l'Holocaust es feien rutes més segures, en canvi si eren soldats aliats es feien rutes més perilloses. L’hotel Jaume d’Alp, a la Cerdanya catalana, era el lloc d’aturada abans d’emprendre la travessa de la serra del Cadí. La ruta es feia a peu fins a Manresa a través de camins de muntanya i descansant en masies segures. A Manresa agafaven el tren fins a Barcelona i acompanyaven els evadits al Consolat Britànic, aleshores situat a la Plaça Universitat, molt a prop de la cèntrica plaça Catalunya. En altres ocasions en Joan Català travessava la frontera per l’Alt Empordà aprofitant la facilitat de pas pels colls de muntanya d’aquella zona, que no arriben als mil metres. A més el trajecte que duia a Barcelona des de les comarques gironines era molt més ràpid i segur.

A principis del 1940 Joan Català començà a col·laborar amb els serveis secrets dels aliats, majoritàriament els britànics i també amb individus que ajudaven a la Resistència Francesa contra els nazis. El 1940 va ser sorprès a Cadis i tancat a la presó del Cisne de Madrid, d'on aconseguí evadir-se i tornar a Andorra. A partir d'aleshores començà una intensa tasca per passar refugiats estrangers. Però, com a gran caminador de muntanya, Català preferia fer de correu. El 1941 fou novament detingut a Barcelona quan acompanyava dos aviadors nord-americans, però durant el trasllat per al judici va fugir novament i va tornar a Andorra. Això no el va deturar de continuar fent viatges a Barcelona portant documentació per a la CNT. L'enèsima evasió va arribar el desembre de 1942, després de ser capturat en reunir-se sense saber-ho amb un confident franquista. Al cap de pocs dies va ser detingut novament, però un error burocràtic li va permetre sortir de la presó de Lleida.

Altres rutes anaven del Cadí fins a Gósol i Saldes on alguns cops s’utilitzava com a mitjà de transport un camió que transportava carbó fins a Guardiola de Berguedà. Cal Brau a Guardiola era un altre lloc central de l’actuació d’alguna de les xarxes que provenien d’Andorra. Allí dormien i menjaven abans d’anar a Manresa o Sabadell que acostumaven a ser les ciutats de destinació abans d’efectuar el desplaçament a Barcelona.

Recreacions dubtoses de TV3 i trets a l'estació de Manresa

L'any 2000 Televisió de Catalunya va emetre la minisèrie "Entre Torb i la Gestapo". La sèrie descrivia les aventures dels passadors que ajudaven als jueus i soldats aliats a escapar cap a Catalunya. La reemissió de la sèrie, a finals del 2013, fou una excel·lent ocasió per recordar com van encaixar aquesta sèrie els dos testimonis reals i qualificats dels fets que s'hi relataven. Un era en Joaquim Baldrich (1916-2012), i Jaume Ros (1918-2005): el primer, era membre de la cadena que des de l'hostal Palanques de la Massana (Andorra) organitzava les xarxes d'evasió; el segon, pertanyia al partit Estat Català que operava en la clandestinitat des de Perpinyà (malgrat no ser ocupada pels nazis, formava part del nou estat titella d'aquests, conegut com la França de Vichy).

Tant Baldrich com Ros van mostrar-se molt escèptics amb la minisèrie que va realitzar Televisió de Catalunya, inspirada en una novel·la homònima. En una entrevista al Periòdic d'Andorra, els fets que apareixien en la sèrie eren "mentida". Pitjor encara: tant Ros com Baldrich posaven en qüestió el paper de Viadiu –Viel, a la sèrie en qüestió– en les cadenes d'evasió. Segons paraules de Baldrich, "era un home de lletres, sí, però de passar muntanyes...". L'únic viatge que va realitzar, va acabar amb la seva colla dispersada a trets a l'estació de tren de Manresa. Recorda que "el consolat britànic no hi va tornar a confiar".

Baldrich també va relatar que quan arribava a l'estació de Manresa, passant pel costat de la Fàbrica Pirelli, per exemple, només es podien comprar un màxim de set tiquets per persona, però que ell arribava i deia: "trenta-dos, i posava un feix de bitllets damunt el taulell"; i afirmava amb rotunditat: "el canvi per a vostè. Ja ho entenien, ja... i problema arreglat!". El venedor de torn d'aquell dia s'havia guanyat el cel!

Bibliografia de referència:

- Calvet, Josep: "L’adéu a Joan Català, un resistent per la llibertat". La Directa (18/10/2012)

- Calvet, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Núm. 114. Any 2012

- Diari Regió7: "Els àngels de la guarda dels Pirineus" (19/01/2010)

- El Periòdic d'Andorra: "Història, ficció i llicència poètica" (23/12/2013)

- Luengo, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Núm. 73. Novembre 2008

16 de maig 2013

Manresans a la División Azul

Al servei del feixisme internacional

El juliol de 1941 el diari Ciudad anunciava el comiat de voluntaris de Manresa i també de Berga que emprenien un viatge cap a la Unió Soviètica "para combatir al lado del formidable Ejército del III Reich en la Cruzada emprendida contra el comunismo". Aquests voluntaris s'enrolaven a la División Azul, un cos de voluntaris organitzat pel mateix règim franquista i que tenia com a destinació el front oriental. El seu objectiu era combatre el comunisme al costat de l'exèrcit alemany juntament amb altres països que estaven sota l'òrbita dels nazis, com els romanesos, búlgars o finlandesos. Molts joves feixistes exultants amb el triomf de Franco el 1939 van apuntar-se ràpidament a la crida de la División Azul, d'altres els "recomanaven" que s'apuntessin a les famoses llistes per evitar tenir problemes amb les autoritats, una espècie de penitència per purgar els pecats de joventut i agradar a les noves autoritats.

A casa nostra el consistori municipal així com la delegació local de la Falange no van dubtar en exaltar el patriotisme dels herois de Rússia i la seva creuada contra el marxisme internacional. Els diaris i la ràdio narraven les batalles d'aquests soldats com si fossin autèntiques epopeies d'herois mitològics que lluitaven contra terribles monstres de dos caps que llançaven raigs de foc incandescent.

El 1943 Fulgencio Antonio Audina moria en ple combat i esdevenia el primer manresà que moria sota les ordres de Hitler, l'alcalde de Manresa li entregaria la Medalla de Bronze de la Ciutat pòstumament en reconeixement a la seva tasca. Un any abans un altre manresà, José María Checa Jiménez s'incorporava a la Unitat 250 de la Wehrmacht, que corresponia a la División Azul. Mentrestant també es va batejar la "Plaza División Azul" a l'actual Plaça 11 de Setembre, nom que es mantindria fins a l'any 1979.

Malgrat que havien passat quasi 10 anys de la Segona Guerra Mundial, el 17 de juliol de 1954 (coincidint amb el Día del Alzamiento Nacional) el banderí de la División Azul fou homenejat amb tots els honors en un gran acte d'adhesió al règim. Un any més tard, la ponència de Governació de l'Ajuntament de Manresa proposava lliurar la Medalla de Bronze de la Ciutat als excombatents de la "Centúria Audina" (nom del primer soldat manresà mort a la División Azul) que no havien estat condecorats l'any 1943.

Bibliografia:

- "Manresans i la División Azul": El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959) realitzat per memoria.cat

23 de setembre 2012

Manresans assassinats en camps de concentració

Fitxa d'Agapito Colom Armengol
El ministeri espanyol de Justícia ha posat en marxa fa pocs dies un motor de recerca que permet accedir a les dades dels 4.400 ciutadans espanyols que van morir als camps de concentració nazis d'Àustria i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. La base de dades està disponible tant per a investigadors com per a particulars i permet fer recerques per nom, data o població de naixement.

El llançament d'aquesta base de dades ha estat possible gràcies al procés de digitalització dels arxius del ministeri francès d'Excombatents i de Víctimes de la Guerra, en les que s'inclouen els avisos oficials de morts en camps de concentració.

A continuació, la llista de manresans morts en camps de concentració nazis, amb la data de la defunció i el camp de concentració on foren executats.

1. ARNAU SOLER, José (14/11/1941): Gusen, Àustria
2. CAMPS PUIGROS, Miguel (15/01/1942): Gusen, Àustria
3. CAMPS VIVES, Antonio (30/12/1941): Gusen, Àustria
4. COLOM ARMENGOL, Agapito (02/06/1941): Gusen, Àustria
5. DALMAU COLON, Jesús (10/02/1942): Gusen, Àustria
6. MUNT COSTA, Enrique (01/10/1941): Gusen, Àustria
7. PARES SANS, Pedro (10/09/1941): Mauthausen, Àustria
8. RIBAS PUJOLS, Mauricio (01/11/1941): Gusen, Àustria
9. SALLES OLIVERAS, Juan (31/03/1942): Mauthausen, Àustria
10. SERRANO PONS, Juan (18/05/1941): Gusen, Àustria

- Entrar al motor de recerca: aquí

09 de maig 2010

La filla del governador de l'Àfrica Equatorial

Ginette Eboué a l'estació del Nord

Isabel del Castillo, és una més dels milers d'homes i dones que van travessar la frontera dels Pirineus fugint dels nazis i dels francesos del règim de Petain, o del que es coneixerà com la França de Vichy. L'ocupació alemanya de França (1940-1944) i la constant col·laboració de l'estat titella del mariscal Petain cap al seu amo alemany, va portar a milers de jueus i fins i tot soldats britànics, polonesos i partidaris del general De Gaulle, a travessar la frontera cap a l'Espanya de Franco, que mantenia una sospitosa neutralitat en la guerra que s'estava desenvolupant a Europa. L'estat espanyol era una via ràpida per fugir a Hispanoamèrica o per formar part de xarxes d'espionatge britànica i nord-americana, vigilant alhora no caure en el bàndol contrari, l'alemany, perquè també disposava de llurs xarxes. Un dels casos més famosos d'espionatge o doble-espionatge del període que compren els anys de la Segona Guerra Mundial, fou l'espia català, Joan Pujol, alies Garbo.

Maquis, contrabandistes, "passadors experts" en les muntanyes del Pirineu i tota una serie de persones es jugaven el físic per ajudar a passar cap a territori espanyol al tràfic de persones que volien penetrar a l'estat espanyol per escapar del terror nazi i salvar la vida per tornar després a infiltrar-se en la resistència organitzada.

Molts d'aquests passadors, eren exlluitadors de la Guerra Civil Espanyola, com els maquis aragonesos o catalans, i també d'altres formacions polítiques com del POUM o a nivell més espanyol del PCE. La majoria actuaven perquè creien que d'aquesta manera aconseguirien "el favor" que realitzaven es girés en contra el general Franco un cop Hitler fos derrotat definitivament, d'altres senzillament aprofitaven l'avinentesa per fer diners a costa de persones necessitades.

L'estació del Nord, el darrer tram

Tornem a Isabel del Castillo, que va aconseguir arribar fins a Barcelona, des de la França ocupada, gràcies a l'ajuda de passadors experts, tot i que segons la pròpia del Castillo reconeix que no eren de confiança, perquè el darrer tram del viatge en tren de Manresa a Barcelona, un dels passadors es va espantar en veure la Guàrdia Civil parlant amb del Castillo i la seva acompanyant, i va fugir per por a ser delatat. Finalment, ja a la capital catalana, Isabel del Castillo (amb el nom de Ana Martínez) va arribar a Madrid on va poder viure tranquil·lament lluny de la pressió nazi.

Fotografia de Ginette Eboué. Des de l'any 1961 era directora de la UNESCO, en el programa d'assistència als moviments d'alliberament nacional i la lluita contra l'apartheid a l'Àfrica. Morí l'any 1992, fou una membre activa de la Maçoneria, de la "Gran Lògia Femenina de França".

Però el més curiós fou precisament aquesta companya de viatge cap a la llibertat, era la filla del governador de la colònia francesa de l'Àfrica Equatorial, que s'havia posat al servei de la França Lliure del general De Gaulle. No fa falta ser gaire perspicaç per creure que la filla d'un governador, concretament de Felix Eboué, i la seva pell de color negre seria un detall que la gendarmeria francesa i la Gestapo detectarien immediatament. Malgrat tot, Ginette Eboué, va poder escapar-se dels controls policials, els passadors es van negar a donar-li documentació falsa, "perquè senzillament a Espanya no hi havia negres".

Isabel del Castillo, explica que la seva documentació falsificada li va permetre superar els nombrosos controls policials des del trajecte de Montpeller fins al Pertús, i que més tard arribarien fins a l'estació del Nord de Manresa per fer el viatge fins a Barcelona amb tren, juntament amb Ginette i el passador que s'ubicaria en un altre vagó.

Si del Castillo (Ana Martínez) va arribar a Madrid, la Ginette va poder arribar a l'Àfrica i va evitar caure en mans dels alemanys, ja que la seva captura seria un punt a favor del bàndol alemany, pel simple fet de ser la filla del primer governador colonial que no va seguir les directrius del règim col·laboracionista de Vichy, i es va passar al que seria la França guanyadora de la Segona Guerra Mundial, la França Lliure de Charles De Gaulle.

Narració d'Isabel del Castillo, a "Contrabandistes de la Llibertat" d'Assumpta Montellà.

Printfriendly