24 de setembre 2010

Apareix documentació inèdita del president Companys

Localitzat a Amsterdam un manuscrit inèdit de Carme Ballester sobre la detenció de Lluís Companys

El manuscrit, de 8 pàgines, d'un excepcional valor històric, fou redactat directament per la vídua de Companys i narra com es va produir la detenció i l'empresonament del seu marit. El document ha estat localitzat a l'Institut Internacional d'Història Social, d'Amsterdam.

Al portal de Memòria i Història de Manresa, Memoria.cat podeu veure el manuscrit i la seva transcripció. A més, hi trobareu una seixantena de documents inèdits relacionats amb Lluís Companys i la seva segona esposa, també de gran interès, trobats al mateix Arxiu. Alguns dels textos són escrits en alemany i francès i els presenten amb les respectives traduccions.

La revista Sàpiens número 96 d'aquest mes d'octubre del 2010 en dedica un dossier especial al president Lluís Companys i fa un ampli tractament del manuscrit.

Per poder accedir a aquests fons s'ha creat un web específic, "Documents inèdits de Lluís Companys i Carme Ballester", que podem veure en aquest enllaç:

http://www.memoria.cat/companys

21 de setembre 2010

Josep Gros, història d'un guerriller manresà

El periple d'en Josep: de Manresa a la gran Unió Soviètica

Josep Gros Camisó, més conegut a Rússia com Antonio "el Català", va ser soldat de l'Exèrcit de la República Espanyola en la lluita contra els facciosos feixistes, entre els anys 1936 i 1939 i guerriller a l'URSS, entre el període comprés de 1942 fins al 1945. Un manresà que mereix una menció especial a Històries Manresanes.

En Josep va néixer a Manresa, el 26 de novembre de 1913. Els seus pares eren activistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tenien set fills, un d'ells el nostre protagonista. Amb tan sols 9 anys en Josep deixa l'escola i comença a treballar en un taller de bicicletes i motos. Deu anys més tard, era mecànic a les mines potàssiques de Súria. Entre els miners de Súria el jove Josep coneix un comunista que visitava l'URSS habitualment. Aquest fet seria cabdal per entendre la seva biografia i el seu posterior viatge a terres russes.

El 1934 a les protestes d'obrers de Barcelona que no van tenir èxit i van ser dispersades per les autoritats en Josep fou interceptat a Terrassa durant el trajecte amb el tren fins a la capital catalana per membres de la Guàrdia Civil que van disparar a l'aire per dispersar-los. Al novembre d'aquell any va entrar al servei militar a l'aeròdrom de Larache (Marroc), d'on es va llicenciar després d'un any de permanència. Quan va tornar a la ciutat de Barcelona, moltes coses havien canviat: creixia el moviment sindical i la tensió entre partits de signe divers, feien dels carrers uns autèntics polvorins. En Josep es posiciona políticament i s'afilia a la secció catalana del PCE (Partit Comunista d'Espanya).

La Guerra Civil

Quan el 18 de juliol de 1936 va esclatar la Guerra Civil, en Josep de seguida forma part de la primera columna del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) que s'havia creat el 23 de juliol de 1936 en el Bar del Pi a Barcelona com a resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, del Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE. Gros lluitava a Tardienta, província d'Osca (Aragó), a les ordres del comandament de Manuel Trueba i després a Madrid amb el regiment Engels. A finals de desembre de 1936 torna a Aragó, on va iniciar la seva formació com a guerriller.

El febrer de 1937 va ser enviat a una escola de cossos especials a Barcelona, dirigida per instructors soviètics, que preparaven als sabotejadors per combatre en les línies enemigues des de la rereguarda. Aviat va posar en pràctica els seus dots com a sabotejador al Front d'Aragó durant el període de 1938.

Josep Gros estava a l'escola de
guerrillers del XIV Cos de l'Exèrcit, en el moment que les tropes republicanes exhaustes a principis de 1939 es retiraven davant la imminent victòria dels facciosos liderats pel general Franco.

Final de la Guerra, deportació al camp de concentració i arribada a l'URSS

Dibuix del camp de concentració de Saint Cyprien d'Eduardo Robles Piquer (1939)

El 10 de febrer de 1939, Josep Gros juntament amb 15 republicans van entrar a França. Allà, va ser retingut al camp de concentració de Saint Cyprien. Els mecanismes comunistes internacionals van començar a carburar i la Unió Soviètica li prestà ajuda per arribar a la pàtria comunista. Embarcat al port francès de Le Havre el 4 de maig de 1939, va arribar a la ciutat de Leningrad l'11 de maig de 1939. A l'actual Sant Petersburg va treballar com mecànic en una fàbrica de producció de camions i turismes per l'exèrcit soviètic.

La Gran Guerra Pàtria

El 22 juny de 1941 es produeix el tret de sortida de la Gran Guerra Pàtria: començava l'atac per sorpresa del III Reich a la gran mare Rússia. L'operació Barbarossa van enviar milers de soldats alemanys en direcció a l'URSS, el somni d'Adolf Hitler i el seu Lebensraum (espai vital), implicava conquerir els immensos territoris i repúbliques de la gran Unió Soviètica.

Fotografia dels guerrillers a les ordres del comandant Medvédev: moment on realitzen el jurament d'exterminar implacablement als feixistes alemanys. (Arxiu RT)

Josep Gros anava al front per lluitar contra el feixisme per segona vegada.
Al principi, realitzava funcions d'enllaç i posteriorment va ingressar en un grup guerriller que es dedicava a fer operacions de destrucció a la rereguarda. Va participar en la defensa de la capital: Moscou. Va combatre en un cos d'elit a les repúbliques soviètiques de Bielorússia i Ucraïna. Durant aquest espai de tem
ps, en una població, va ser ferit en un pulmó per una bala, que li va entrar per l'espatlla. En una entrevista recordava que el van deixar al pati i l'endemà, quan es va despertar, va veure un carro ple de flors pensant que havia mort, davant aquest panorama va cridar: "¡Joder!, ¡Si no estoy muerto! ¡Aún estoy vivo!".

Actuava a les ordres de l'alt comandament del famós comandant guerriller Dmitri Medvédev, juntament amb molts altres guerrillers que parlaven castellà. Va ser un combatent antifeixista europeu a gran escala, va lluitar a la península Ibèrica i a Rússia, a pràcticament 5.000 quilòmetres de diferència entre els dos punts. Gros va lluitar com a guerriller fins al triomf de les forces soviètiques el 1945, quan van penetrar a la ciutat de Berlín.

Heroi de la Unió Soviètica

Fotografia d'en Josep Gros, acompanyat per Rafael Vidiella (un dels fundadors del PSUC) i de la "superespia" del KGB Africa de las Heras. (Arxiu Diari Público)

En finalitzar la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va entregar medalles als fervents i lleials combatents. Josep Gros fou dels molts d'aquests combatents que va rebre les medalles atorgades pel règim soviètic per lluitar contra els invasors nazis, destaquen la Medalla del Valor de la Unió Soviètica el novembre de 1941, per la defensa de Moscou, la Medalla del Guerriller de primer grau, atorgada per fets heroics a la rereguarda alemanya, l'Ordre de la Bandera Roja, la Medalla de la defensa de Moscou i la Medalla de la Victòria.

Els anys de plom: el franquisme i la transició espanyola

El 1946, va abandonar l'URSS per tornar a l'estat espanyol. Allà va actuar com a combatent antifranquista des de 1946 a 1951, fent diverses operacions rellevants, en destaca la retirada de l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó, l'última guerrilla que va tenir el Partit Comunista d'Espanya a la península Ibèrica. Va abandonar les armes definitivament i a la dècada dels 60 va tornar a Madrid en la clandestinitat fins a la mort del general Franco el 20 de novembre de 1975. Mai va ser detingut, degut a les tècniques que havia après de lluita a la rereguarda, d'ocultació a l'enemic i de contraespionatge.

Del 1964 al 1975 era membre del comitè central del partit a Madrid i posteriorment es va encarregar de la seguretat externa del partit, defensant els seus líders dels atacs d'ultres, primer dels franquistes i més tard dels feixistes.
Quan va arribar a l'edat de 70 anys, va publicar el llibre ''Abriendo caminos: relatos de un guerrillero comunista español", amb el pròleg firmat per Dolors Ibarruri.


El 13 de juliol del 2009, va morir a l'hospital de Sierrallana, a Torrelavega (Cantàbria). En Josep Gros estava casat, tenia dos fills i molts néts.

Bibliografia:

- Notícia de la mort d'en Josep a la pàgina web del PSUC (14/7/2009), enllaç
- Més informació en aquest enllaç (en francès)

15 de setembre 2010

La història del bàsquet manresà a Televisió de Manresa

Televisió de Manresa ha realitzat un audiovisual sobre la història del bàsquet a la capital del Bages a partir de la vida del pavelló del Vell Congost.

Coincidint amb la recent visita ciutadana a les obres del complex esportiu del Congost, Televisió de Manresa ha emès l'audiovisual que es va poder veure durant aquestes visites.



Més articles relacionats amb el bàsquet de la ciutat de Manresa:

- La Pista Castell, enllaç
- Un derbi a la màxima categoria, enllaç
- El Vell Congost, enllaç
- La final perduda del Ferrol, enllaç
- "The Iceman" arriba al TDK, enllaç

12 de setembre 2010

La Volta Ciclista Catalana de 1912

Fotografia de l'edició de la Volta Ciclista Catalana de 1912 que va sortir de la ciutat de Manresa per la carretera d'Igualada, els corredors pujant per la rampa de la Catalana.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

07 de setembre 2010

Mort entre les vies d'un milicià del POUM

Estació de Sant Vicenç de Castellet, on va morir el milicià Valentí Vila (Font: Trenscat.com)

El 23 d'abril de 1938 a les vuit en punt un tren arrencà en direcció a Cervera, era el famós tren dels "presos antifeixistes" provinents de la presó Model de Barcelona, circulava amb molta lentitud i parava gairebé en totes les estacions, moments en els quals els guàrdies baixaven ràpidament a l'andana vigilant que ningú s'escapés. En una d'aquestes parades, concretament a l'estació de Sant Vicenç de Castellet, un dels presos desobeint les ordres, va treure el cap per fora la finestra del vagó en veure una noia jove, un soldat en veure l'actitud fatxenda va disparar un tret des de l'andana. La bala afortunadament li travessà l'espatlla, però en Valentí, un jove milicià del POUM, que anava al costat va rebre l'impacte al clatell, la mort fou instantània, la bala li va rebentar el cap.

El bàndol republicà, la lluita a la rereguarda

La CNT i el POUM, que donaven preeminència a la revolució, es van enfrontar durant una setmana pels carrers de Barcelona amb les forces d'ordre públic de la Generalitat, que tenien el suport del PSUC i Esquerra Republicana, defensors de donar prioritat a la guerra. Finalment els partidaris de la revolució van ser derrotats i detinguts, durant els primers dies del mes de maig de 1937, d'aquí en surt el seu nom als llibres d'història: Els Fets de Maig. El govern de la República va prendre el control dels carrers i el poder de la Generalitat quedà en un segon marge. Després dels tràgics Fets de Maig de 1937, el POUM (el Partit Obrer d'Unificació Marxista) fou declarat il·legal per les forces republicanes i els seus membres detinguts per associació il·lícita i deportats en camps de Treball.

Apareix un cadàver sense cap a l'Estació del Nord

En Valentí Vila i Anet, era un jove de 16 anys, veí d'Aiguafreda, membre de la Joventut Comunista del POUM. Fou detingut al seu poble per suposadament repartir propaganda subversiva al cinema. El seu fatal assassinat és víctima d'un accident, comés per un soldat republicà que es va excedir disparant amb el seu fusell. A l'estació de Sant Vicenç de Castellet un tret disparat des de l'andana, va provocar el fatal accident d'en Valentí, la bala va rebentar-li el cervell, esquitxant de sang tot el compartiment.

L'alarma davant la magnitud del crim va causar pànic entre els presos que es van témer el pitjor. Els soldats espantats van ordenar que el tren no parés fins a arribar a l'estació de Manresa. Arribats a l'estació manresana, els soldats veient el cadàver quasi sense cap d'en Valentí donen l'ordre d'embolicar-lo amb una manta, davant la fressa que provocava la imatge. El cos fou impunement abandonat pels soldats a l'Estació del Nord, però el més sorprenent vindria a continuació. Segons els arxius de la Presó Model, Valentí Vilà havia ingressat a la presó procedent de Vic, el 20 de febrer de 1938, acusat de derrotisme. El Tribunal d'Espionatge i Alta Traïció de Catalunya, tres dies després del seu assassinat, i amb "tota normalitat legal" el declarava innocent dels càrrecs que se li imputaven. La crueltat el va castigar amb la llibertat.

Bibliografia:

- BADIA, Francesc: "Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil, 1936-1939". Publicacions Abadia de Montserrat. Barcelona, 2001 - Enllaç: "El ruido de la lluvia", aquí

05 de setembre 2010

Ĉefa pordo de la Preĝejo del Carmen kaj Kazerno. Manresa

Entrada principal de l'església del Carme, al costat esquerre podem observar la caserna militar de Manresa amb soldats a l'exterior. L'uniforme dels soldats i la incursió en esperanto de la descripció de la fotografia-postal, ens detalla que fou presa a la primera dècada del segle XX.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Postal de Fototípia Thomas (Col·lecció Jaume Pons)

03 de setembre 2010

La misteriosa desaparició dels germans Pires

El cas "Pires Òrrit"

"Fa 9 mesos que van desaparèixer els germans Isidre i Dolors Pires". Arxiu: Diari Regió7 (13/06/1989)

El 5 de setembre de 1988, la ciutat de Manresa va ser la protagonista d'informatius de ràdio i rotatius amb l'enigmàtica desaparició de dos germans de l'Hospital de Sant Joan de Déu.

Dolors i Isidre Pires Òrrit, de 17 i 5 anys respectivament, van desaparèixer de l'Hospital Sant Joan de Déu, quan el petit Isidre feia més de dos mesos que estava ingressat. La desaparició del nen (el benjamí d'una família de 14 germans) i la noia es va denunciar a primera hora del matí quan el servei d'infermeria de l'hospital van comprovar que ni el malalt ni l'acompanyant eren a l'habitació. La policia només tenia una pista: la recepcionista. Segons la seva versió, havia vist una noia sortir per la porta, que responia a la descripció de la Dolors, duent un nen en braços a altes hores de la nit.

La família, cossos de la Policia Nacional, veïns i parents van fer una batuda per intentar trobar els germans a tots els barris de Manresa. La mare i els germans deien que havien estat víctimes d'un segrest i asseguraven que els menors en el moment de desaparèixer no portaven diners ni objectes de valor a sobre. Malgrat la resposta familiar i ciutadana, la Policia Nacional posava en dubte la hipòtesi del segrest, tenint en compte que la família no tenia ingressos de cap classe. Els Pires Orrit vivien en un bloc de pisos molt humil, de la zona coneguda popularment com "La Fabrica Blanca" allunyat del centre urbà de Manresa, en condicions de pobresa, i sovint eren assistits pels serveis socials de l'Ajuntament de Manresa. El pare de la família, d'ètnia gitana i nacionalitat portuguesa, havia mort feia pocs mesos i la mare estava en tràmits d'adquirir la pensió de viudetat.
 
Fotografia de la família Pires Òrrit. (Arxiu: Hemeroteca Regió7)

A finals del gener de 1989, la família va denunciar per negligència a l'hospital Sant Joan de Déu, però el jutge arxivà la denúncia per falta de proves. El 7 de setembre de 1989, quan feia un any de la desaparició de la Dolors i l'Isidre, la Policia arxivava el cas. El 1994, sis anys després de la desaparició dels germans, van aparèixer noves pistes que apuntaven sobre una fugida voluntària dels germans a Portugal, país natal del pare. Segons fonts policials la Dolors havia decidit endur-se el seu germà petit per començar una nova vida a Portugal amb la seva parella. Avui en dia, el cas continua pendent de resoldre's, la família sempre ha denunciat que la Policia Nacional i les institucions de l'Hospital de Sant Joan de Déu, mai van prendre's seriosament aquest cas, en considerar que el seu origen humil i la seva condició d'ètnia gitana els feia responsables del que els havia succeït.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: Diari Regió7 (Anys: 1988-1989)

Printfriendly